Cinema sense condicions del 20/2/2018

Standing here a little girl, put your hands on the little phone. una dimartsнем Cinema sense condicions. Cuidado donde pisan, que aquí a veces tiran cadáveres. Construimos casas para los pobres. Vamos a terminar las primeras 600, pero queremos construir 2000. ¿De dónde sale el dinero? Un kilo de cocaína vale 7.000 dólares aquí, en Colombia. En Estados Unidos, alcanza los 150 mil. Echen cuentas. Bona nit, un dimarts més som aquí, a Cinema Sense Condicions, a Ràdio Desvent, disposats a parlar-vos de les pel·lícules que veiem, de les pel·lícules que us recomanem, de les pel·lícules que creiem, que no les aneu a veure perquè us avorrireu molt, de les pel·lícules que, en fi, que últimament ens sembla que val la pena parlar-ne. Avui, a més, amb un convidat especial, que és un altre amic i... que és un altre amic, que és un altre amic, que és un altre amic, que és un amic i has d'haver vingut una persona que ens plau moltíssim que estigui aquí, que és el poeta, traductor i professor universitari Josep Maria Fulquet, que, com sabeu, i en Joan vam estar parlant la teva vegada, havia treballat també com a traductor TV3, fent famoses sèries, doncs, a fi. És un recordareu que m'han parlat al seu moment. Llavors, ell, a més a més, últimament, s'ha fet saltar, diríem, a la fama en alguna mesura, perquè fa molt poc, a primera vegada va guanyar el Premi Miquel de Palol de Poesia, a morir com un riu, la seva obra poètica, morir com un riu, i ara, recentment, el Premi Carles Riba de Poesia ha otorgat la nit a Santa Llucia, del 2017, amb el llibre Ampli Vol de Nuit. Doncs bé, tenim el gust, tenim el plaer de tenir-lo aquí al costat. Bona nit, Josep Maria. Tenim el plaer i el gust de tenir-lo aquí al costat, i ell, com que és un poeta, doncs, parlant de... de què podem parlar, doncs, bueno, doncs, per dir... Podíem parlar de qualsevol pel·lí que toca fer el tema de la poesia, i va sortir la conversa, doncs, que el Club de les Poetes Muertos podria ser una pel·lícula perquè poguéssim comentar coses, i parlar de la poesia, en general, i de lo que ell domina, i potser cada 15 anys recidri alguna poesia seva de les últimes. I nosaltres, com sempre, la primera part del programa, faríem, doncs, comentaris del que hem vist, del que veiem, del que... Avui parlarem d'una pel·lícula que no recomanarem pas, que la veieu, a menys dels que l'hem vist al dilluns, ahir, en el cine, que les trenen, suposo, l'ultivendres d'aquesta setmana, que és l'última pel·lícula del Fernando León de Aranoa, del Loving Pablo, que és protagonitzada per el Bardem i la seva dona, la penel·loca Cruz, i que ens farà de sebre, però espectacularment. Però bueno, ja en parlarem en el seu moment. En qualsevol cas, avui, també hi havia una cosa que vam deixar pendent la setmana passada, si us recordeu, que és que havíem vist... Jo havia vist el Lilo Invisible, n'havia parlat una mica, havia introduït el tema, tu em vas dir que l'havies vist i que volies comentar... Perdona, sí. Tens raó, tens raó. No he presentat a la resta, perquè ja anava per feina. Tens raó, tens raó. Presento la resta de la gent, doncs, la Carme de Vot, que és la que m'estava d'irginala, perquè doncs pots fugir-hi per parlar d'aquest tema. Això és el que té la imatge, que no cal dir gaire res més. Sense imatge has d'explicar-ho, perquè si no la gent no sap qui està parlant. A la meva dreta està en Joan Cerdà, que, com sempre, parlà també de les pel·lícules que hem vist. Algunes hem coincidit com aquesta que estem comentant. I més enllà, bona nit, Joan, bona nit, Carme i bona nit, el Pep, que estava també amb aquestes pel·lícules que estem comentant, i que formem avui l'equip a redirar els vídeos, com sempre, al pol, controlant-ho tot... I tenir-ho tot a punt. Podem fer un programa que ens ho passem bé, parlant del que ens agrada, del que ens dona plaer. Per tant, si voleu, si voleu, i ho sembla bé, com que l'altre setmana passada vam deixar pendent aquest tema, vam dir que la Carme Navot vindria, i ens parlaria de les seves opinions sobre això. I, a més a més, també, en Joan Cerdà a la vista, posteriorment, al Dimecres... Ah, tu no l'havies vist.No l'havies vist a la setmana passada. Doncs, bueno, jo plorareixo quasi que comencem a parlar d'aquesta, però ja en què us ha semblat. A veure, diem quina pel·lícula és, és una pel·lícula... La pel·lícula es diu... Es diu El Ilo Indecible. És del pont Thomas Anderson. És un... I està protagonitzada per... D'Aiel de Lluís. D'Aiel de Lluís, sí. Els altres dos espero que us els dic. La noia ho fa extraordinàriament bé, i ho tenia aquí, però... Però és igual, no cal que no sigui igual. A veure, és... A mi m'ha agradat aquesta pel·lícula. És una pel·lícula estranya. I és una pel·lícula... En Joan va dir que era Freda. Jo no sé... Freda és un objectiu que és difícil, no? Potser n'és. En el sentit de Distant. Però és una pel·lícula... extraordinàriament bonica. Això és veritat.Molt bonica. Que t'hi coincideixo amb això.Molt bonica. Massa bonica, fins i tot. Massa, no. Vaja, massa. Massa, no. Però és molt bonica, és molt bonica. Molt elaborada. Molt elaborada. Allà hi ha posat tot l'esperit del món. Per descriure què? Ara, el que ens descriu potser es pot agradar o no? Quina és aquesta pel·lícula? La pel·lícula és... El protagonista és un... un gran modista que fa dels anys 50, imagino. Que fa vestuari... per la realesa anglèsa. I té un grandíssim prestigi. Llavors, quin tipus de personatge és? Bueno, és una agòlatra. Una agòlatra... que és ell i ell, i ell multiplicat i elevat a no sé quina potència. Això, bàsicament, és això. Per tant, no és un personatge simpàtic. Els agòlates no són mai simpàtics. Se'ls ha de disculpar, perquè són genis. Llavors... I, a més, també deu passar a gasos a cosa semblant. Els genis tenen aquest put d'agòlatra, que els distància del món amb el que... amb el que hi viuen. I ells són una altra cosa. Llavors, un cop has admès aquest tipus de personatge que viu per als vestits, per la belleza, per com fer la belleza, com transmetre i com fer la perfecció... Doncs és aquest tipus de personatge. Llavors, quan descriu la seva vida, que ell viu per això... Jo pensava si pensés amb l'Einstein o amb el Picasso. Igual era això, també. Que no hi ha qui els entengui. Bueno, qui els entengui, els normals. Però l'agòlatra té sempre sugerent pels de fora, perquè quin món hi ha dintre? Que és capaç de fer allò. I aquesta pel·lícula sí que ho explica, això. Llavors, és la història d'aquest home molt, molt, molt ben explicada. Llavors, és una història dels tres personatges centrals, són ell, la seva germana, que ell té tot un problema, la seva germana, i després una noia que ell entra amb la seva vida molt joveneta, perquè ell la troba preciosa i la fa... Ell els pensa que ell farà els vestits per ella, i allò és el seu gran talismant, o una cosa de dir-te així. Llavors, què passa? Doncs crec que és una relació estranya, estranyíssima, perquè és una relació que al final, ella per... El Joan em va dir... És una pel·lícula feminista, veus dir-ho? No. Qui va, qui va? Vam vendre com a feminista, no sé si ho faig. Ah, sí? Doncs no sé qui la va vendre. No la vendria mai com a això. Per què no? És tot el contrari. Exacte. Tot el contrari. És quasi d'una... és una assumició, però amb una ergúcia intel·ligent de la noia, perquè la noia usa les armes clàssiques eternes. Feministes, feministes, sí. I llavors... Què descobreix? Que ell pot anar cap amb ella només si és dèbil. I llavors li crea la debilitat. Si és dèbil, ell. Però ella li provoca la debilitat. No ho expliquem com ho fa, perquè... No, no ho expliquem, perquè si no hi ha un spoiler... Però és molt fort el que fa. És molt fort el que fa, molt fort, perquè és terrible. Però què... Llavors, la única manera que troba d'apropiar-se del seu esprit, que està tan lluny, és fer-lo física i segurament mentalment dèbil. I llavors, ella guanya. I llavors, ella, ella la necessita. Clar. I aquesta és la història, aquesta. Molt ben explicada. Estava brillantment explicada. Des de l'apunt de vista tècnic, a mi la música no m'agradava gens. Però fora de la música, que això és un costat de gust, l'estètica és preciosa. Cada plano està brillantment treballat. I després la interpretació. I això sí que vam dir-ho també. D'Òscar, és d'Òscar. És una cosa, és una cosa. És el del Mipí Esquerdo. No sé si recordeu d'aquesta pel·lícula. És una cosa que ja, a l'any 89-90, al Mipí Esquerdo, que ja és una cosa extraordinària. Ja té un Òscar, allavors. Aquella de Boxer. De Boxer, sí, de Boxer. I Lincoln, l'última que ha fet és Lincoln. El nom del pare. Lincoln, l'última que ha fet és Lincoln. I aquella, Pozos d'Ambición, com a... Pozos d'Ambición, que és el mateix director. El nom és el mateix director. A mi, aquella no em va agradar. Però ell continua sent una cosa extraordinària. Perquè ell va treballar quan tenia el guió, i estaven molt amics dels dos. S'han fet molt amics després del Pozos d'Ambición, perquè li van donar un Òscar de millor entrepè... S'han treballat molt junts, i ja s'ha passat 6 o 7, 8 mesos, treballant al personatge. Per tant, era una cosa que havia tenit molt interdit. I això es nota, eh? Les mans, plantalla... És que agafa les estisores, aquells primers planos, que agafa les estisores per tallar la roba. Ara, a mi em va semblar... Això és molt personal. A tu t'ha quedat o no? No, a mi no em va agradar. És una pel·lícula que em va desconcertar. Jo estic d'acord amb tu, amb tot el que has dit. És una pel·lícula molt clàssica, una gran bellesa. Però no em va arribar. No ho sé... Pozos d'envisión tampoc em va arribar... No, ni pozos d'envisión, no. Tampoc em va arribar, i no ho sé... És un problema que tinc jo. Amb aquest director? No, no amb aquest director, sinó amb diversos directors. Perquè jo estic veient que les últimes pel·lícules d'uns quants directors americans que jo tenia molt estimats... Estic veient que les últimes pel·lícules d'uns quants directors americans que jo tenia molt estimats... m'interessaven moltíssim. Com ara l'Alexander Payne, el Todd Haines, o el Richard Linklater, o ara aquest Pulsomas Anderson, que m'ha deixat així, com diuen ara, per què estàs fent aquesta pel·lícula? Sí, això. Quan havia fet pel·lícules extraordinàries, com Magnolia, Bouguinights, Pats Drunk Love... I com és així. I diuen que eren absolutament diferents el que són pozos d'envisión, i aquesta... del fil invisible... Bueno, però torna amb porovício, què? Perquè porovício és la de fa un parell d'anys, no? Porovício també, sí. Està en la línia de... Però torna la macarrada de Bouguinights, bastant. Sí, sí, sí. I potser no és la més brillant d'ell. No, no, no. Evidentment, però jo ja no li... I perdones, aquesta. Ja no li has mentada, perquè allà, bueno, estava una mica per sota del seu nivell, i una mica per sota de les tres pel·lícules aquestes que he dit, que a mi em van encantar. I llavors, no sé, m'hi ha deixat fora. Vull dir, el Daniel de Lluís, jo puc dir que sí, que és un molt bon actor, però tampoc m'arriba... Vull dir, aquesta cosa, no sé... A més, trobo que hi ha una mica de propaganda amb això, de dir, no, és que aquest tio es va estar a 6 mesos per aprendre el cap de... Jo no ho sabia, això. M'ho va dir el Joan, m'ho vas explicar, això. Sí, però vull dir, no sé... Vull dir, per sota de la interpretació, en general, perquè el Lincoln mateix fa un estudi del personatge, i jo diria que és també un obsès de quan es passa amb un personatge bon. Potser, potser. No em creuria això. Però, per mi, una mica massa, vull dir, no... No cal, vull dir, és... Això és com va passar amb Cisne Negro, que deien, l'Anatoly Portman, va aprendre a ballar, és que quan ballava, estava reclamant que fos la substituta que ballés, vull dir, perquè aquella sí que en sabia. Vull dir, és igual, un actor es pot passar tants mesos com vulgui, fent una altra cosa, que no és interpretació, i no hi arribarà. I aquí, en aquest cas, jo dubto que les mans aquelles que acusen siguin les d'ell, no ho sé. Jo diria... Bueno, clar, no puc saber-ho. No ho sé, perquè el pla que quan està... No quan talla, és el que dic. És molt difícil, perquè puja a la càmera. Jo me'n recordo que... És molt difícil tallar, eh, vull dir, que... Això no s'aprenen. No. A ser un modista d'alta costura. Ell va ser... Ell no volia estudiar, i va fer avanisteria. I és un home que no... No, no, es veu que és traçut. Es veu que és traçut perquè des que... Després va voler ser sabater, i resulta que era sabater. I vull dir, és que... Bueno, no ho sé, vull dir... No ho sé, si és un prodigi. En tot cas, ho fa en sèrio. Sí, sí, però ja et dic, vull dir, no és del tipus d'actors que a mi m'agraden. Jo, dic el contrari, jo, com a actor, sí que m'agrada. A mi el que em passava, i vaig explicar-li l'altre dia, i no el repetiré. És que la història, amb distància, tant, és freda, que arriba un moment que no t'interessa el que passa. És igual, és a dir, que ells ho fan molt bé, estèticament, és preciosa, i l'actuació de ell ho trobo brillant. Jo sí, però més igual, vull dir, perquè... Això ja estic d'acord. A mi em passa que... Potser les dones també us interessa més el tema de la costura. No, jo no estic, sóc... No és això, no ho sé, no ho sé. Pregunto. Jo penso que la pel·lícula va dirigir de tot tipus de públic. El que passa és que li escamoteja una sèrie de coses. Jo em sembla que és una pel·lícula fins i tot feta contra el públic. I arriba un moment que dius... Però el personatge és contra el públic. El personatge és contra el públic. És un personatge que és contra. Seria això el que et met ells deia. Que tu penses que el Picasso era un personatge... Segurament era molt difícil. Doncs clar, és a dir, quan tu discrius aquest tipus de personatge, alguna cosa incòmode discrius. Sí, sí. A veure, a mi em passen les pel·lícules. Hi ha pel·lícules que m'agraden i que les volien mils de vegades. El l'ho veig, per exemple, jo. Ja sé que és un clàssic, però jo el podria haver a mil vegades. Jo també, jo també. Molt bé, molt bé, molt bé. Jo també. És el del Tobió, no el Tobí. Això ens porta a dir que aquesta, amb una vegada ja en tens prou? O què? No, em porta a dir que... coses diferents, sóc... M'agrada valorar-les, és a dir... No, potser sí que tens això a raó. Però, però... li reconec un valor important de cine. A mi em sap greu el següent, perquè trobo que és una situació malaltissa, tant per per d'ella com per per d'ella. I no només això, sinó que jo no m'acaba d'agradar. I, en canvi, reconec que és una pel·lícula molt elaborada. És a dir, que aquest senyor no l'ha improvisat. Això està super elaborat, super treballat. Cada plan està cuidat, tot està... els colors, les vestits, tot està cuidadíssim. I, en canvi, com que et quedes fora, li dono valor aquest, i de interpretació. Però, com que no m'enganxa, no em diu res, no m'aporta res, al contrari, em fa distanciar. Aquestes gent està boja, estan sonats, són malaltistes... No m'interessa, no m'interessa. Però passa això, simplement. Ja l'hem d'escrita. Passem a l'altra. A veure, que la gent que la vagi a veure... que sabia que hi ha tot això que hem dit. Hi ha altres possibilitats de veure-les. A vegades, aquestes pel·lícules són tan... tan cuidades... Diguéssim, quan decorats, color, vestuari... Esclar, potser és que... I això, per què no hi ha res més? No, jo crec que sí que hi ha res més. Però clar, si tu em preguntes... l'estètica del Visconti, quan descriu... els palaus... i el Gato Pardo, i fa això. I aquesta estètica, l'estètica del Visconti. Ja t'ho dic ara. Jo puc veure el Visconti mil vegades. Mil vegades el Visconti. Posca, rega el Visconti. I això ja ho heu matins, ja ho heu matins, ho saps? Doncs que més Visconti era aristòcrata. Sí. Sabia de què parlava. Sabia de què anava. Clar. Però mira, Rocco no era de aristòcrata i la va brodar. Doncs segons com tu miris. No era... la caiguda dels deus no era... Rocco era gran pel·lícula. Rocco... La Terra Tremà no era la mort de Venècia. Sí, sí, Rocco sí. Però, esclar... No, però Rocco és una gran pel·lícula. És una cosa important. I una pel·lícula d'ell, no sé si la coneixeu o la veurà, la Terra Tremà, que és una cosa de pescadors... de Sicilians, em sap que són. És extraordinari, una pel·lícula extraordinària. Perquè ell va començar en els temps del neo realisme, i va seguir el corrent, aquest. Estava dintre la corrent del neo realisme. Era perfecte, aquella pel·lícula. Una pel·lícula, també del món, diríem de Rocco, i no del món, diríem de la història. Hi ha més parlada, no? Sí senyor, amb Sicilià o no? Sí, sí, sí. L'altra pel·lícula, també, que m'am suggerir que comentessis, perquè tu no l'havies vist, també, i crec que volies dir alguna cosa sobre Rússia. Era Sinamor. A veure, si ja vau comentar-la, és una pel·lícula russa. D'aquest director... Sí, que té un nom molt raro. Andrei Zurgiantev-Sef. No sé com es diu, això, eh? L'Eviatant, no? L'Eviatant, sí. El que no he vist és l'Opera. Jo l'Eviatant no l'he vista. És a dir, és l'única pel·lícula d'aquest director. Jo també, jo també. El Pol ens pot parlar de l'Eviatant d'Estra. Ah, l'Eviatant. Tu tothom ha vist? Tu tots l'heu vista? No, jo no. Jo em trec els cascos. Jo em trec el barret. El barret. Digues, digues. Aquesta pel·lícula, amb contraposició amb l'altre, no té més remei que entrar-hi. No hi ha manera de quedar-te fora. El director t'agafa pel coll, això està claríssim. I et destrossa. Sí, és veritat. És una pel·lícula duríssima. De les pel·lícules més dures, que més últimament. És cert. És l'història d'un matrimon... Es passa a Moscú, a l'època actual, amb una parella d'una franja... d'una franja... De classe mitja, no? Sí, de classe mitja que viuen bé. A Benestant. I és la història d'una separació duríssima. Amb un nen que pateix el problema d'aquesta separació. Aquesta és la història. És duríssima. Jo... Surts que necessites... no sé ben bé què, però... Una cosa. Una copa de collac, per exemple. No, crec que necessites tendresa. Perquè és el que en absolut hi ha en aquesta pel·lícula. No hi ha absolutament re que s'assembli a algú tendre. Tot és tan absolutament dur... Sí senyora. No pot suportar-ho. És que em sembla que la Rússia actual de tendresa poca. Clar, jo vaig veure Rússia... He anat dues vegades, però una era els 80, eh? I... Jo dic que no m'estranya aquest món que han forjat. Jo vaig conèixer San Petersburg, un... Si jo... Un colombià que estava fent allà, en Genia Agronom. I tenia la seva parella, que també era en Genia Agronom, havia acabat l'any anterior i com era tan difícil, i encara ara és difícil, viure a Moscú i a San Petersburg, les grans, bueno, a Minsk també i potser algunes grans, però sobretot a Moscú i San Petersburg, eh... Ella va anar a Georgia, és a dir, a baix de tot, eh? I tenien una nena, i ell no la coneixia, i la nena quasi tenia un any. I jo havia vist la crida, i jo em sorprenia tant, deies que és impossible. Ella s'ha enviat a la seva família, perquè ja no tenia dret a residència a San Petersburg. És un noi que, a més, està molt temps escrivint-nos. I jo li vaig enviar la robeta pels nens. Les cartes em van arribar sempre obertes, que us... sempre les meves suposo que també, però... Llavors era un món que, sobreviure, ja era molt complicat. I, llavors, feia un isolament terrible. Llavors, és un món, era un món en què... Ella s'ha enviat, i vivia amb sa mare. Ella sola amb sa mare. O sigui, que la història aquesta de les mares, que soles, tiren endavant, i soles, i són d'una duresa, i d'una potència terrible, al costat d'un home que n'hi ha molt, molts, alcohòlics, però moltíssims. I a l'època, a la primera època, era una cosa tremenda, allò. És una societat... Bueno, clar, té un clima dur, tot és dur, allà. I després encara vol vindre el Jelsing. Sí, però el Jelsing era tou, eh, justament. No, diglo de l'alcohòlic. Ah, com tots ells, tots ells tenen aquest problema. Té molt molts d'ells. Llavors, és una societat que els envien cap aquí, cap allà. Home, per exemple, a Riga, tots els bàltics, està ple de russos que encara tenen molt de problema, que tenen la gran dificultat d'entendre'ls, perquè els mouen, donaven el diner, i no hi ha manera, i llavors mouen famílies, les desfeien, les treien. Això creava una situació que era un tipus de... Però qui els mou, l'Estat, la feina? Bé, home, si tu tens una parella, que estaven casats, aquests dos, i quan té la criatura, l'altre, tant si li agrada com si no li agrada, no cal ni que busqui feina, no es pot quedar allà. No es pot quedar allà. Això, anys i anys he passat, això. I això m'ho descrivia de quant se vol descrivi, això. Llavors, clar, crea un tipus de societat, primer, dura, dura perquè ha de resistir-ho, a banda dels 30 graus subtesero, que també els resisteixen, dura, però dura isolada, cada escondells. Per tant, quan arriba aquesta pel·lícula, he de pensar... Doncs mira, no m'estranya gens. Gens. Perquè la duresa d'ella és... Un portal. Brestial. Però no m'estranya gens. Jo me'n recordo, a l'hermitatge, una senyora que... És igual, és una història tonta, però els crits que em va fer una senyora, que clar, no l'entenia, són dones d'una potència que no t'ho pots imaginar. Que tens un terror, eh? Jo no tinc general Popolmón. No m'estranya, quan veig veure aquest tipus de personatge, el dèbil és ell, en el fons. Ell és un buf que no va al lloc i no té cap consistència, però ella és duríssima. Aquella idea d'algun moment... Per això dic que aquesta pel·lícula, el que no té mai, és Tandres. I no en té, no. Que és bo que el nano necessita. Exacte, perquè el nano sí que plora. Llavors, el final... Bueno, no dic el final, però el sentiment definitiu d'aquesta pel·lícula és que... Com que no tenen... No diria remordsiments. Ni sentiment de culpa. Només tenen un malestar profund. El final, ells estan malament. Però no perquè no tornarien a fer el mateix. El qual és molt dur. Que ho tornaran a fer. Sí, perquè... És que ja es veu. Estan separats i llavors ja tenen una parella nova, i ja veus que allò... No pot anar de cap manera. Però... Vís el que jo he vist... I tot i així jo he estat fent... Quan vaig fer el Baltic, llavors vam entrar a San Petersburgo, i realment havia pujat molt econòmicament, i realment no tenia res a veure el que jo havia vist aquells anys. Econòmicament. Però penso que això és molt difícil de... El Pol havia vist la Vietanya, em sembla. Hi ha alguna cosa, un comentari que vulguis fer sobre això? No, perquè mira, m'agradaria veure l'Ofles, i després fer una comparació. És la Vietanya, ja fa un temps, i... Doncs passem a les pel·lícules que destreuen, etcètera. Tu no sembla que volies parlar de partit? Sí, de partit és una pel·lícula a recomanar, absolutament, que sembla ser que no agrada gaire, però jo la recomano... Ferbentment. De quin país és? És d'anglès, sí, d'anglès. Aleshores és una pel·lícula en blanc i negre, que només dura 71 minuts, però que no ha de durar ni un minut més, no li sobra ni li falta res. I... En grans actors, i molts grans actors. En grans actors, els diré tots, perquè tots són fenomenals. I està cartellera, ara. Sí, està cartellera, sí. I, bueno, és la... S'han de reunir quatre parelles per celebrar que una senyora ha arribat a ministre de Sanitat del Partit de l'Oposició. És a dir, hi ha un govern a l'ombra, el Regne Unit, i aquesta senyora ha fet una carrera política i ha arribat a ser ministre d'aquest govern a l'ombra. I llavors conviden a tres parelles amigues perquè vagin a celebrar aquest... Aquest... És deveniment, aquest èxit, sí. I, aleshores, doncs, bé, la festa va per uns camins que no et pensaves. Llavors, no es pot explicar res de la història. Aleshores, veies un guió original, però està tractat com una obra de teatre. Per mi, la pel·lícula està entre Qui té por de Virginia Gulf i un Déu Salvatge del Polanski. Ai, és així tancat, també, això. Sí, sí, perquè té unitat d'espai, de lloc i de temps. I ja et dic que és com una obra de teatre, però no. Veies un guió original de la Sally Potter, que és la directora, la que havia fet Orlando, una gran directora britànica, que no fa gaire els pel·lícules, però quan les fa... No fa gaire. Orlando volia on vaig llegir la novel·leta, i la vaig trobar una novel·leta fluixa. No, però la pel·lícula estava... Però és que, a vegades, una novel·leta que potser no és... La pel·lícula valia la pena, eh? La pel·lícula sol ser bona. No és la gran novel·la de Virginia Gulf ni molt menys, però sí que la pel·lícula entreia a partit. Hòstia, aquella dels canvis de sexe... Sí, sí, sí. I a més, una pel·lícula molt, com dèiem, abans del fil invisible, molt... Molt cuidada. Estèticament molt bonica. Doncs, llavors, hi ha els actors, el Timo Ciespol, la Cristina Escots-Zomes, la Patricia Clarkson, el Bruno Gantz, l'Emily Mortimer, Xerris Jones i Cillian Murphy. Esplèndids tots. La Patricia Clarkson ha tingut un premi pel seu paper, però jo els donaré un premi a tots i cadascú, perquè són meravellosos. A més, que reciten molt bé. Hi ha la curiositat que la Patricia Clarkson i l'Emily Mortimer són les que surten a la llibreria de... La Cuchet. Però, bueno, aquí les veus actuar. Allà passen davant de la càmera i, en canvi, aquí... Sí, mal aguanyades, sí, allà. Exacte. I, doncs, aquí tenen... Allà on agafar-se. I, bueno, és... Hi ha una selecció musical molt interessant, també, perquè el Timo Ciespol, que diríem que és el protagonista, perquè ell fa una revelació que és la que... Desenquadena, els diríem, la cosa. Sí, que desenquadena tot el que passarà a la pel·lícula. Doncs ell està continuament posant discos en el toc de discos, i llavors vull dir-la realment la selecció que hi ha. Vull dir, comença amb jazz, després va amb salsa, després posa en música clàssica, etcètera. Vull dir, hi ha tot i tot molt bo. Vull dir que... Tu les recomanes. De 70 minuts, ara que fan unes pel·lícules eternes. De dos hores, sí, o tres, sí. Vull dir, com el fill invisible, que no s'acaba mai. Això és veritat. Si es pot dir una cosa amb 70 minuts, per què has de fer 90? Poc, tu has vist alguna cosa que vols comentar? Bueno, la que hem compartit, la gran fatalitat de l'any, jo crec. Comptem a parlar-ne d'aquesta. De quina parleu? L'Oving Pablo. Comences tu o comences d'hiament? Vull dir que has comentat tu d'aquestes pel·lícules que no he vist, però el que veuré, si ens dubta. Però també, doncs... Qui té poder, Virginia Woolf. O també aquell de los amigos de Peter. Sí. Estava molt bé. O en la más cruda del duro invierno. O en la más... Sí, sí. Que és un... de fet, és un Shakespeare. Vull dir que són actors d'una... Una categoria. Vull dir que estan preparant un Shakespeare. I això els anglesos ho fan molt bé. Molt bé. Perquè tenen... Grans actors. Perquè hi ha tota una tradició al darrere. Sí, senyor. És el tema. No s'improvisa, això. Pol, comences tu? Bueno, com parlem d'aquests... Jo, per exemple, no sé si hi ha algú de vosaltres ha vist Narcos. Tu és el que pots parlar més, perquè és el que coneixes. Un capítol o dos. I em vaig tenir prou. Jo trobo que li costa de arrancar, tot i que... A veure, parlem clar. En general, tot el que intervés covard. Qualsevol cosa que il·lustris d'escovard sempre serà èpic. Sempre serà aquest punt... del malvat, però que també és molt paternal, que també... En aquesta pel·lícula, per exemple, Loving Pablo, és des del punt de vista, que això és el novador, entre cometes, a punt de vista de la... de la periodista. És el cap i a la fiqui, va fer el llibre. Però, per exemple, la seria Narcos, després la seria Escobar, s'han fet documentals, sempre ha sigut des del punt de vista, evidentment, o de Pablo Escobar, o... inclús del seu fill, que també ha circulat, i això. Llavors, aquest cop és la pena cruz que interpreta la periodista, amb la qual és com la seva mà, i una mica madret en molts negocis. Però, clar, des d'un punt de vista... de l'univers, diguéssim, a... Pablo Escobar és innecessària. És una pel·lícula totalment innecessària, perquè o vas a veure un documental, o te'n vas a veure les sèries, però és que aquesta pel·lícula és un punt mig que passa molt per sobre de tot... Bueno, no sé, jo estic dient la meva opinió, però... que passa molt, molt, molt per sobre de tot, i crec que més hi ha escenes que les han intentat... A veure, clar, és que hi ha escenes que són interessants, des del punt de vista històric. És a dir, va passar això i, clar, tu et quedes com... Ostres, no? Però, en sí... Només ho recomanaries que algú es vol estalviar a la sèrie, perquè a la sèrie l'inici li costa una miqueta, potser, però jo trobo una molt bona sèrie. I, a partir d'aquí, hi ha una pel·lícula. La pel·lícula, per mi, són 12 detalls encanxats amb clips. És molt... I els clips són una nota que et diu... Virginia, 1869. Como os digo, Medellín. 1989, 90. Miami, 1993. Bueno, ¿qué aporta eso? No, pero te que fes... Con que no se afotra un fosa, Fernando, pues te que posa un clip. És que, honestament, pensava que seria una pel·lícula d'una certa qualitat. De la nea, em surt el nom. Leon de Ranoa. Leon de Ranoa havia fet... Moltes pel·lícules interessants. Ah, és el de les lunes al sol. Quina pena, doncs. Si és una americanada, mal fetes. Qualsevol pel·lícula americana ho fa millor. D'entrada, el que em va molestar més de tota la pel·lícula és per què parlaran en anglès. Això és el que em va molestar més. No, perquè l'hi ha dit. Fernando, tiene que ser en inglés. Ostia, perquè pagamos nosotros los americanos. És fortíssim, perquè no sabia que no tenia informació. I veig que intenten... És que inclina la família fa la narradora, ho fa fatal. Sobretot hi ha un excés de narració per part de la... És la Pènebra. Es creu tan malament... Perdona, pronunciar tan malament l'anglès, que és que fa fangúnia. Jo crec que per a una america li entra això com... Ah, mira, ese acento latino, ¿no? Que tenen perquè, si no, perquè m'agafes la Pènebra. A més, això fa molt malament. És un paper horrorós. I recordo que va ser nominada als Goya. I el va guanyar res, no va guanyar res. No, no, només era faltat. Per què és la pel·lícula?Sí, sí. A més, vam fer la trampa, no sé si ens ho explicaven, ahir al matí, alguns crítics que ens explicaven, que es veu que aquesta pel·lícula no s'ha estrenat encara, no s'ha estrenat suposo, aquest dimendres. És un pas especial per als crítics de l'acadèmia, perquè poguessin fer-la entrar en els premis Goya. Pelos acadèmicos.Pelos acadèmicos. No qual, és una trampa, perquè això no es pot fer, és a dir. Perquè teòricament han d'estar... Crec que són quatre setmanes, potser. No me'n recordo. I ara és justificar que esteixin l'aparelleta, allà, la primera fila. Sí, perquè els enviaixin aquí perquè podria ser nominats, i llavors vindrien per si... A més, a més, estic molt d'acord amb el que has dit tu, Pol, perquè dius, si tinc que fer una pel·lícula sobre un nargo... Bueno, però aquest tio no s'ha mirat del padrino, per exemple. Primera, segona i tercera. O el que només es mire la primera, ja no faria aquest horror de pel·lícula, no? És que els guiós duuen. És que la pel·lícula la va... No la salveu per cap bar. La pel·lícula està basada amb el llibre de la Virgínia Vallejo, que és la Penelope Cruz de la pel·lícula. La periodista. Amando a Pablo odiando a Escobar. Bueno, a veure... El pájaro Pablo Escobar... O sigui, no es pot dividir. Amo a Pablo odioescolar. No, no, és que allò no hi ha per on agafaron ni per Pablo ni per Escobar. És així. O sigui, tu pots agafar i dir... És que tinc un personatge que és polietric i té una besant. No, no, tio, solta, es passa tota la pel·lícula. El que fotent molles. Tot el rato està tirant molles per tot arreu. A sobre dels carros, a sobre les taules... Després hi ha un fenomen extraordinari. Comença la pel·lícula i diu... I la panxa, com varia? Servicera bestial. Semblava que estàvem estat. Perquè porta la camisa oberta, sobre. I el cap d'un quart d'hora de pel·lícula no té panxa. Això és molt curiós. I també ho vaig pensar. No sé, és un fallo de racó. Aquesta gent no sap ni el que és un racó. Ha anat al gimnàs, home. Ostres, però és molt... I una de les coses, o sigui, jo sí que Carme toca dir això, jo sí que salvo el Bardem, sí, que ho borda. O sigui, jo crec que també és un personatge... No dic fàcil, el de Pablo Escobar, però és un personatge que està en un imaginari. Ho fa bé fins a mitja pel·lícula, eh? Al final el Bardem no s'entereu on està, eh? Estàs de còlone o no? L'últim quart d'hora, eh? A mi, reconec que és de potser el que més em va agradar. A mi, a més em va agradar, va ser el personatge, que és una tia, que és una tiana, em sembla, que és la personatge de la dona. Doncs mira, precisament, jo que he vist Narcos, sempre el planteja com que Pablo Escobar, a part de l'amigo de los pobres, perquè és el que explica la pel·lícula, el que ha construït a tots, però a part d'això... Però aquests tenen el síndrome de Robin Hood. Sí, però per la gent que ja es diu molt, no espereix mateixos, perquè si no es quedaria allà. Però precisament sempre s'ha dit que era una persona molt familiar. I en aquesta pel·lícula, tu planteja, de fet, sense fer spoilers, però ella, la periodista, diu... Ui, no, és que ell per sobre de tot és la família. Doncs no ho mostres, és que la pel·lícula... O sigui, et diria gairebé que la copa protagonista de la sèrie i de l'altra sèrie i tot sempre és la dona. Però perquè té un pes molt important. I en aquesta pel·lícula està allà. És que la pel·lícula no té jo. Té 12 moments. Està a les sombres. Bàsicament violents, i ja està. La pregunta és com és que un actor que ja té un cert... Un cert recorregut, una certa trajectòria, de la Penelope Cruz no en parla, perquè no... Em sembla una actriu... Secundària, sí. De pas soca tan bo. Sí, estic d'acord. Ell no, ell és un gran actor. Però com és que accepta? Ui, no només accepta. És que no sé si ho veu veure als crèdits, no només accepta. O no guió, és el productor. És el productor, és el productor. Aquí, per mi, el que s'ha anat... Perquè, clar, ells s'admirallen amb alguna cosa. Llavors ha dit, home, Humphry Bogart... I l'Òren Bacal, bueno, pues... Verdem Penelope Cruz. I llavors anem a fer... O sigui, com que... Sí, però... Ai... Com que ja està fet aquella... com es diu... L'últim refugio. L'últim refugio, gràcies. Doncs aquí anem a fer una pel·lícula sobre Pablo Escobar. Vella i jo. És que a diferència... Perquè, a més a més, si alguna... No, no, és que si alguna dona s'aguanta allà... És la dona, precisament, perquè... No es pot desganxar d'ella en tota la pel·lícula, perquè té aquesta cosa... llatina de la família, de família, no? Amb tot això... Almenys aquella dona té un discurs... Quarent, quarent, quarent. Però la Penelope... Amb tot això ens estem passant del temps. No, no, però... Jo el que volia dir, perdoneu, eh? El Bardem té un físic molt característic. I aquest físic el condiciona molt, cosa que no passava molt boge, que tenia una cara més o menys normal. Bé, no tenia un... Era... era més el posat que la... Tot, sí, però tampoc... Jo no sé... Estigador privat funcionava. Però és que el Bardem només pot fer pel·lícules com ara... No és país para viejos, o... Perquè té un físic molt, molt... O Hamon Hamon, que estava molt bé. La que estava molt bé de Hamon Hamon és la Penelope Club. És la única pel·lícula que va a la pena d'ella. La única pel·lícula que... Però aquí, aquí, curiosament, tu la veus, i et dones compte que el que surt és a posar-se vestidats. Ja, ja... Quan el seu paper no ha de ser aquest, amb aquesta pel·lícula. Jo deia, insistia, que potser sí que tot això hi ha vist... N'hem parlat massa. Queda clar que no ho recomanem. Joan Maria, quan tu vulguis, vull preguntar... Per què et va interessar en el seu moment, en certa mesura, el club de les poetes muertos? Perquè jo encara estic vivo. Molt bé, molt bé. De moment... No estàs en el club, eh? No tinc pas pressa, per ser-hi. No, perquè em va semblar que era un tema que podia... És una pel·lícula que, quan l'he pogut veure, que m'ha pogut veure, que l'han fet a la televisió, o bé m'ha passat per alt, o m'ha fet mandre... I ara m'adono que és una pel·lícula que m'agradaria veure. Molt bé. Saps? Vull dir que aquest tractament de l'escola privada, que són totes horribles, les escoles privades, però el tutor que... Intenta motivar-lo? Intenta portar unes certes dosis de racionalitat, i d'afecte, i d'interès per la cultura, doncs amb una colla de nois més o menys tarambanes, doncs... bueno... Jo que he estat a l'ensenyament i sé com és de difícil, doncs fer que, doncs, quan entres en una aula, em sentius allà. Saps que et miren com si fossis un... Extragalàctic? Un extraterrestre, sí, vull dir que... I els veus amb una cara com de... de resignació de dir, bueno, ara, en aquest pasat, l'haurem d'aguantar un parell d'hores i a veure què ens explica. No? Vull dir, interessar-los. És molt complicat, molt diferent. I això, doncs, m'agradaria veure la feina que fa, en aquesta pel·lícula de Robin Williams, i com s'adueix i com es guanya aquests nois, no? Molt bé. Però hauria d'haver vingut aquí amb els deures fets, i no... No els he fet. Jo t'he dit abans, Josep Maria, que hi havia una anècdota de quan vaig veure la pel·lícula. Ara ja fa molts anys. No la vaig veure d'estrena, perquè era en el cinema maldar, i llavors no era d'estrena. Suposo que era amb un programa doble. Però, vull dir, a mi la pel·lícula no... no és que m'interessis gaire, però bé, vull dir, és evident que tot el que has dit, doncs, que aquesta feina del mestre per engrescar els alumnes i tal, doncs és... està molt bé. Aleshores, doncs, quan es va acabar la pel·lícula, davant nostre, perquè jo anava amb la meva dona, hi havia una parella, també, i la senyora estava plorant. I es veu que era... bueno, que la senyora li havia arribat molt la pel·lícula. I llavors, el seu marit era el poeta Josep Maria Llumpard, de Mallorca, vull dir, que era un poeta... Sí. Una llengua, una persona molt estimada, perquè es va fer moltes antologies de poesia galaico-portuguesa i tot, i per mi era un poeta que volia molt la pena. I després vaig llegir que l'esposa de Josep Maria Llumpard era mestre, i vaig entendre la reacció d'aquella senyora, que era molt gran, també, en aquella època, no? Sí, perquè el Josep Maria Llumpard... Ja fa anys que és mort. Ja fa anys que és el club. Pobret, sí, sí. Jo puc explicar també que vaig portar una vegada els alumnes a veure aquesta pel·lícula. La pel·lícula, per cert, és de 1989. 89, té 29 anys, o sigui, que té... Has estat quasi 30 anys, eh? Jo la volia veure també, perquè potser venia ell, i que tenim ganes de parlar d'aquesta pel·lícula indirectament, de la poesia, i que això, aquesta pel·lícula, es plastava a ser tema recorrent per poder-ne comentar coses, però la volia tornar a veure, però, honestament, no hi puc tornar a veure. Jo tenia la mania, la costum, que una vegada a l'any amb els alumnes d'història, jo era a tothom a vegades d'un dels grups, i a vegades feia pel·lícules com aquesta, perquè era més per tutorial, o feia alguna pel·lícula, que era, per exemple, que era més dedicada a un tema que a mi m'interessés. I recordo que vam veure aquesta pel·lícula als verds, que feien unes matinals pels alumnes, i especialment preparades, i que els alumnes van quedar impregnats. Aquesta pel·lícula era una pel·lícula, en el fons, que estava més allat pensada pels adolescents. Suposo que recordeu la història. La història és els conflictes que té tots els alumnes, que veuen en un internet, i que tenen un internet d'elit, d'anglès, dels anys... No, l'anglès no és americà. És americà? Bueno, però és americà copiat de l'estil. De l'estil anglès. Llavors, i el conflicte és com ell, ell, que té moltes... moltes... El primer és si vol ensenyar-la el significat de la poesia, i després... hi ha un moment que es insisteix molt, amb allò de... com es deia? Carpe diem. Disfruta l'instant. Disfruta de l'instant. Llavors, els alumnes, jo penso que això lliga molt amb l'adolescència, en certa mesura, i tota la pel·lícula estava destinada. I el col·loqui que, posteriorment, feia mala classe, quan havia vist un d'aquestes pel·lícules, va ser molt ric, els alumnes, realment, els havia tocat. O sigui, els havia arribat i hi havia, en test, moltes de les coses que sugeria a la pel·lícula. Entre elles, la importància de lluitar, aconseguir els teus somnis, i el significat de la poesia. I el significat de la creativitat. I de la creativitat, també. Sí, però a veure, jo... No, vull dir que... A veure, com t'ho explicaria, que l'estats Units, que és un país bastant especial, en molts aspectes, a les universitats, es fan classes de poesia, és a dir. Cosa que dius, a veure que m'ho expliquin, això. Hi ha un poeta... Un poeta que va morir l'any 77, del qual jo ara he traduït uns llibres, que potser sortiran l'any que ve, que es deia Robert Lowell, aquest senyor, que per tenir la tradició... Diguéssim, a la tradició cultural de Nova Inglaterra, que tenia, doncs, antecedents dels pares... dels pares palagrins, i dels puritans, i d'aquesta història, que van a alguns arribar, doncs, al Mulmary Flower, a les costes de Norteamèrica, del que avui és Norteamèrica. Bueno, doncs, aquest senyor, per guanyar-se, doncs... per guanyar uns dinerets, com que tenia, doncs, un cert prestigi, una certa nomenada, feia classes de poesia amb una universitat. És clar, dius... els deuen sobre els calés, segur, perquè és difícil imaginar que aquí, a Barcelona, o a l'Universitat Espanyola, parlant així, en termes generals, doncs es puguin obrir aules per fer classes de poesia. És a dir, la poesia no interessa ningú. És un gènere feliçment minoritari. Però que té uns lectors fidels, que sempre són els mateixos, més o menys, no? I a la poesia, no ho sé, la poesia... Jo recordo quan estudiava amb el pare Blequa, el Josep Manuel Blequa, aquí a l'Universitat Central, ens llegia, és clar, era un èpoc als anys 70, això, que tots eren revolucionaris, i havíem de cremar-ho tot, i la llibertat, per damunt de qualsevol cosa, i el sexe, i l'alcohol, i els poetes malaïts, i tota la pesca, no? Ja, res. Res. Però, bueno, era allò que els francesans diuen l'Erdita, l'aire del temps, no? I allà, doncs, a les classes del senyor Blequa, recordo que no se sentia volar una mosca. Però no perquè ell imposés silències, fa imagina't a l'Universitat, no? I allò, ell, ens llegia sonets de Quevedo, perquè ell feia literatura espanyola. I, per exemple, recordo que ell, famós sonet, Serrar podrà la postrera sombra que em va llevar al blanc... Serrar podrà mis ojos, la postrera sombra que em va llevar al blancodia. Bueno, que és un poema bellíssim. Bueno, Quevedo era un ximple i un animal, però, a més, un anticatalà... No, sí, fels morons. Furiós. Militant, militant. Però esclar, escrivia, com els àngels. I aquest sonet, que és molt bonic, que acaba dient, polvo Serran, m'has polvo enamorado. Hòstia, et quedaves. I quan ell acabava de llegir el sonet, només deia, que bonito, que bonito. Bueno, pues una clase de poesia hauria de ser això, no? I, en aquests moments, no ho sé, aquí hi ha l'Universitat Catalana o Espanyola, i, doncs, no... la cosa no està... Les coses no van per aquest camí. Vull dir que la poesia és un gènere que potser no s'ensenya prou a les escoles, o no s'ensenya prou bé, o no s'ensenyen els poetes realment bons, perquè s'ensenyen poetes, diguéssim, de segona fila, jo ho sento molt, però s'ensenya amb artipol, s'ensenya margarit, que són poetes, per mi, amb totes les coses. M'ha dit que és de Sant Just, eh? Ja ho sé, que em perdoneixi si em sent, però jo el trobo un poeta menor. Que no té una entitat, un pes específic independentment dels llibres publicats, això no té res a veure. Però s'haurien de fer una tria a la secundària, sobretot d'autors, diguéssim, de més entitat. Quins autors podríem recomanar, com que tinguessin entitat, més entitat? Per mi, riva, o foix, o viñoli. Perquè primer, riva, t'obliga a pensar. Perquè riva té una complexitat conceptual de pensament, eh? Important, foix, perquè té un llenguatge... Foix és un món molt personal, el seu, però que té un llenguatge d'una potència extraordinària, no? I viñoli és un poeta que segueix la línia dels lírics alemanys, i és també un ereu d'arriba, amb molts aspectes, no? Però clar, si en comptes d'això, et planten el manuscrit del segon origen, que això no és poesia, ja ho sabem, però és una bella lamentable. Però no et fan llegir. Et fan llegir vaja, et fan llegir martipols i coses així, doncs, bé, amb tots els aspectes, però no anem bé. No anem bé. Saps què vull dir? Però no és un problema... I quan dic això, quan dic riva, foix, viñoli, també dic òsias Marc, que és un poeta extraordinari, extraordinari, que té un català valenciàvi, però és igual, això. Però s'entén perfectament bé, que és d'una claredat i d'una profunditat extraordinària. Els grans comencen, jo diria, amb òsias Marc, eh? Ja mai tant. Però tu no penses que no he estat canés, eh? El problema de la poesia com el problema de la lectura, en general. Sí, home, clar, sí, sí. Que sí, que la teva òtrica és una òtrica específica, però és que hi és a llegir. Sí, sí, bueno, és que el llegir és exactament el mateix. Si la gent llegeix poc i llegeix malament, i llegeix el que no hauria de llegir, perquè el temps que inverteixen o l'esforç que dediquen a llegir best-sellers d'estar per casa, doncs podrien llegir, no sé, guerra i pau, tu, o? Però hi ha un problema, en això. Tinc la sensació que els nanos ja fins a tradicionalment, el que fa l'ensenyament és imposar, no imposar, obligant. Per exemple, amb un nanos que té 17 anys i està llegint ara, la de... la de... la de Valenciana, la famosa del... Tirant-lo blanc?Tirant-lo blanc. Està llegint, tirant-lo blanc. Això és... I llavors, ruta que tinc la sensació, tinc la sensació que els obliguen a llegir això i es creen la imatge... És a dir, no tinc clar, en algun moment, si s'ha de prescindir d'aquests best-sellers, perquè una cosa és que tu també hem de acostumar a la gent... De quins best-sellers, vols dir? Llegir best-sellers està bé, sí. Llegir està bé. Exacte. Però penso que el problema que hi ha moltes vegades és que, com passaven a la meva nostra època, ens imposava Cervantes i ens imposava allò, i era un desastre, perquè tu, amb 15 o 16 anys, el Cervantes no t'agrada, llavors és normal. En canvi, si haguessis llegit una cosa més apropiada per la teva edat, el millor t'haguessis agafat la costum a l'àvit de llegir, i llavors entraries posteriorment amb coses de més nivell. Amb llegir d'Estejeski i Tolstoy, i vam sobreviure, vull dir que no recordo que... Però és el d'Estejeski seguanta, bé? Jo penso que Crimi Pau, per exemple, doncs Crimi Castig és una novel·la que es pot llegir tothom, és a dir, que t'ho t'enganxa. Però és que vull dir que no tinc clar per exemple que el Cervantes o no tinc clar que moltes de les coses... No sé, jo tirant el blanc no tinc clar que sigui per aquesta edat, eh? Quina edat té el teu fill? 17. No és molt jove, encara. Jo crec que no és per ell. Jo crec que més el tirant té un problema, diguéssim, de tenir alguns valencianismes lèxics, té algunes expressions que potser amb un lector o un noi d'aquí doncs li sobten més o menys, però aquest no seria el problema, és que és una novel·la realment gruixuda, que és molt divertida, però l'has d'allegir amb una ètica, diguéssim, més madura. Jo diria que és una edat, encara, tendre per dir el tirant. No, per exemple... Jo diria, eh? Això des de l'Ociàsmar. Jo, aquests dies, he estat revisant del... Vull dir que... M'has dit del cantant... El rei Mont. Del rei Mont, que va fer l'últim concert de comiatament, ara fa poca, per la música, i estava sentint l'últim concert, ara l'estava sentint. I, realment, hi ha algunes cançons d'adaptacions, de poemes clàssics... Sí, aquella ho veuen a Tormeda. Que és espectacular. A mi em va tornar a tocar, com em va enviar a tocar, que em sentia, doncs, a la seva època, no? És a dir, jo penso que això està superaconseguit, i te'n dones compte que moltes d'aquestes poesies tenen una vigència brutal, que estan canviant el llenguatge, perquè costa més un mica entendre'l, però si tens el costat algú que t'expliqui una mica el que significa, t'arriba, però... És que la llengua és la mateixa. Hi ha alguns modismes particulars de la zona, no? Però, vull dir, la llengua és la mateixa. És clar. I, realment, com tu deies, el problema és que llegeixin. Però, sobretot, ja, Maria, la tria de poesia, amb l'àmbit cultural, ve dirigida, o sigui, hi ha algú que... Això és el que toca llegir. Aquest és el poet, aquest... No ho sé, suposo que els... A la direcció... A la selecció de l'activitat, sí. A la direcció general d'ensenyament, deuen establir... Deuen proposar uns autors, i, aleshores, cada professor deu fer la seva tria personal. Potser hi haurà un professor que dirà, no, és que el mecanòscrit del seu novígen és una vegada que ja està... Em penso que ja no la llegeixen. Perquè s'ha llegit durant molts anys, potser que canviem, no? Però, aleshores, per exemple, podrien llegir... El Jaume Cabré, per exemple, que és un novel·lista molt digne. Molt bo, per mi. Jo confesso, o les veus del Paman, són dues novel·leses... Bastant impressionants. Sí, sí. Amb tot això ens hem menjat el temps, com sempre. Ens agradaria, doncs, que tornessis a venir i seguir parlant de totes aquestes coses. Vull dir perquè ja veus que... I la setmana que ve, tindrem un músic. Un músic que es diu Albert Jové, no? Albert Bobé. Perdó, Albert Bobé, explica'n tot cas una mica, si vols. Sí, és un músic de jazz, un pianista que està entre dues generacions, diguéssim, d'aquí del jazz català, i que ha fet un disc a dos pianos, junta amb el Marco Mesquida, que és la nova revolució del piano de jazz a casa nostra. I hi ha un tema. Ells es fan dir, du o no es ferà, tu, i llavors està influït per la pel·lícula. I hi ha un tema que es diu un osferato, que el sentirem en el programa, i que ells parlaran sobre com es va fer el disc en directe, i com és aquest tema i les influències del cine que puguin tenir. Doncs, bueno, la setmana que ve us enplaçem a veure aquest programa i a escoltar aquests autors. Bona nit a tothom. Bona nit. Bona nit. Bona nit a tothom. Bona nit.