Cinema sense condicions del 27/2/2018

SINEMA SENSE CONDICIONS Bona nit! Som aquí un dimarts més disposats a parlar de cinema, de música, a més a més avui ja ho veureu amb músics, i parlar també de les pel·lícules que hem vist, de les pel·lícules que us recomanarem, dels pleurs que diem que potser no val tan la pena que aneu a veure, com sempre en planta Artúlia, en planta Pesant Jové, en planta Tani, una bona estona, parlant de les coses que hem vist i de les coses que ens han agradat. Com sempre, l'equip, avui hi ha una part de l'equip, a darrere dels vidres, el Paul Dickler, a la meva continuació hi ha el Pèper Mengol, després el Joan Serra, i finalment, Joan Morros, que us està començant a parlar. Però és que a més a més avui tenim, com deia, uns convidats, uns músics, uns convidats de luxe, que són el Dú o Núss Ferrato, el Pèper Bové i Marco Mergida. Però com que són músics, jo prefereixo que la nostra especialista música, que és el Joan Serra, ens expliqui qui són aquests dos senyors tan famosos. Bé, són músics que en l'àmbit del jazz no necessiten presentació, perquè són coneguts en molts llocs. Vull dir, no només actuen aquí, sinó que actuen a l'estranger molt sovint, potser a vegades, perquè no hi ha cap més remei que a l'estranger. Aleshores, per presentar-los, veiem que són de dues generacions diferents. L'Albert Bové va començar a tocar cap a finals dels anys 80, si no m'equivoco, i que és quan naixia el Marco. Aleshores, bé, hi ha aquesta diferència. Potser entre mig, encara hi ha una altra lleve de músics, i bé, jo vaig llegir que tu, Albert, havia sigut mestre del Marco. És així o no? Sí, un any va coinciding, amb aquest muc en 17 anys, i jo me'n recordo, va fer la prova, va tocar molt bé, va dir, jo hauria sonat, a sonar el menor qui, volia tocar, i tot se'n d'abans. I et vas quedar espantat, quan el vas veure? Sí, hi ha aquesta bella venia, que seria millor. És això com els bolets. Tant s'ha sortit un bolet en mitjans del bosc, no saps per què, però era un bolet amb l'Arc i estaven... El bolet bo, el vell i tot. Naturalment. I en aquell moment jo volia anar a estudiar a Barcelona per estudiar amb l'Albert. I recordo que estava molt nerviós quan vaig veure el tribunal, perquè al tribunal hi havia el Francesc Capell, el Joan Díaz, i l'Albert Bobé, i crec que allò millor hi havia el Lluís Vidal també. I en aquell moment...Déu-n'hi-do! I havia sentit xerrar del Lluís Vidal, però jo havia vist ja diverses vegades l'Albert en concert. Era l'únic que coneixia i jo volia estudiar amb ell. I realment em va fer molt respecte, perquè va ser arribant en aquell moment quan, ostres, està allà, un dels meus ídols, i em fa realment respecte, i vaig tocar una mica nerviós per això, però després, mira, aquí estem, ens hem fet amics. Doncs aquí tenim el Dúo, no us farà toco en la segona part de programa. Suposo que us sabeu que en primera part de programa fem una mica de resum de les coses que hem vist, expliquem una mica les estrelles properes, doncs si quines val la pena, etc. I la segona part de programa estarem doncs per vosaltres, pendents de l'entrevista que us pugui fer en Joan Sardà. Per tant, comencem per les pel·lícules que hem vist d'aquesta setmana, concretament hi ha una que les trenen al divendres d'aquesta setmana, que és de la Mart Retxa, i... La vida lliure. La vida lliure, sí senyor. Digue'm. Doncs és una pel·lícula que vam estar veient l'altre dia de preestrena. És una petita obra mestra, crec jo, per veure-la d'una forma reposada, per anar-hi sense preconceptes ni res, o sigui, deixar que apaguin les llums, comencin a sortir les imatges, i llavors entrem en un terreny que sense ser del tot poètic, perquè en realitat, jo diria que és més narrativa que poètica la pel·lícula, tot i que la forma és més aviat de poesia. És a dir, estem en una pel·lícula on l'important dins de la narració és les imatges i com se'ns mostren. I llavors hi ha un ponteig de text que va situant-les en un context en què, a partir d'aquí, es poden desenvolupar històries. Estem a la menorca del final de la primera guerra mundial, és a dir, cap allà al 1918, aproximadament. Quan arriba la grip. Clar, és molt important. Una menasa important. Hi ha un nen i una nena que són el Viel i la Tina, que estan amb el seu avi. La seva mare ha marxat per mirar de cercar una mica de recursos per superar la situació molt precària que tenen i ha anat al gel. I llavors una mica és la lluita d'aquests dos infants per poder aconseguir el retrobament amb la mare. Entre més de tot això, surten quatre personatges, dos estan situats, que són la Núria Prims i el Miguel Jalaber, amb una situació d'uns contrabandistes, que li dona un aire una mica curiós i fins i tot un to, una mica de pel·lícula d'aquelles de sèrie, de les de vans. Hi ha també un petit resort que es troba. No es tracta d'explicar-la, perquè en realitat és molt per viure-la i digerir-la lentament. La pel·lícula té la lentitud precisa per poder ser entesa i, a més a més, poder projectar el teu intelect cap a obrir-lo cap a diferents propostes que ens fa. I són propostes que poden anar des de la Iliada i l'Audicea. Perquè és molt mai terreny. Sí, fins al Vell i al Mar. Jo què sé, és un compèndi. Aquí, rege per mi, ha fet un salt qualitatiu important dintre del seu cinema i ha contat amb uns actors extraordinaris. La nena, es diu Mariona Gomila, està molt bé en el seu paper. És un paper que, contràriament, el de altres nenes que últimament han estat proposades per premis i això, no és un paper d'aquells que diuen, nena, tu surti i diguis el que et faci gràcia. No, aquesta està seguint un guió, però, a més a més, l'està interpretant des d'una manera molt sentida. El nen igual. I, llavors, ja tenim també l'avi, que és el Blay Bonet, fa un paper també extraordinari, i, sobretot, el Sergi López, que dona una càrrega mitològica, perquè precisament d'ell surten tota aquesta sèrie de branques literàries que té la obra. Molt recomanable, una fotografia extraordinària, molt ben feta, i, sobretot, és un cinema molt diferent. A mi, sense que tinguis res a veure, hi ha una altra pel·lícula sobre Menorca que m'ha agradat sempre molt, m'ha agradat, i la recordo molt, que és el Vent de l'Illa. Llavors, aquella era més èpica, i aquesta és més continguda. Jo he vist, o puc explicar una cosa que vaig veure, és l'únic que he de fer, t'hi he vist, en el fons, o, bueno, n'hi ha una altra que he vist, també, per recomanació d'en Joan Serdà, que és de partit, que, de por, si voleu, tenim temps. Ah, sí, jo també la vaig veure. Ens va agradar. I d'aquí, també l'estrena el Divendres, ens va passar una razón brillante. Libri, és una pel·lícula francesa, que el títol, a mi em sembla més bé un francès, que vol dir la rancada, la empenta, el valor. I és un personatge, que és un actor, de fet, més que potser un director, que es diu Ivan Atal. Aquest Ivan Atal, no sé si això influeix, però és l'aparella de la Charlotte Greinburg, que ja sabeu que és aquell actriu que treballava amb Allans Montrier, i que havia fet un infòmena i moltíssimes pel·lícules amb ell. I que ve el Primavera Sound. Sí, senyor. I és una cantant francesa del prestigi, també. És a dir, doncs, el seu marit, que és el que fa dirigir aquesta pel·lícula, ella ha fet 54 films per tenir un senyor que, com actor, ja té una carrera, però aquesta és la seva setena pel·lícula, encara que aquí no sé si han arribat totes. Aquesta, una cosa que m'ha semblat que no ho sabia, és que aquest xicot, el Ivan Atal, és nascut a Israel, però no és en realitat francès, perquè és de pare jueus. I la pel·lícula que comentem en concret està nominada als Premis César, com a millor pel·lícula, com a millor actor pel Daniel Autell, que és el que fa la professora, en parlarem. I ella la noia, la nena, una jove, més que nena, l'actriu revelació, com a actriu revelació també està nominada, que es diu, que és molt nova, molt desconeguda, Camelia Jordana. És una... De fet, la protagonista, la protagonista és una noia jove, d'origen magraví, que viu a la perifèria de París, dels barris típics que hi ha hagut, pincos problemes, etcètera, etcètera. I és una noia que sempre ha volgut ser advocada, i des del seu primer dia que entra a la Facultat de Dret de París, la més famosa, comença una mena de confrontació amb el catedràtic, que és un senyor famós i amagada, més o menys judiat per les seves provocacions, el seu racisme i sexisme que expressa categòricament, i les seves, diríem, metodes particulars de fer una classe. Per trencar, perquè ha hagut aquestes incidents que hi ha hagut repetidament la mateixa facultat, vol que ell rectifiqui, com si alguna cosa per neutralitzar una mica la imatge que està deixant, per salvar, per tant, la imatge de la mateixa facultat, i congratular-se en certa mesura amb aquesta noia, el professor accepta preparar la noia que ha un prestigiós concurs nacional de delocuència. Llavors, és un personatge, potser unes coses que més m'han agradat, mengen a mi, perquè és una comèdia, una comèdia sense masses pretensions, bastant convencional. El que més m'ha agradat segurament són els personatges, perquè l'història en sí representa aquest afrontament entre professor i alumne, que ell es converteix, ell es converteix en el pic melió, perquè comença a formar-la i a preparar-la, etcètera, etcètera. Però el que xoca o el que sorplèn, o el que potser també en Joan sorprèn a veure-la junts, deia, home, potser tu has estat professor i veus coses que jo no he acabat de veure, o que no. Però jo confesso que el que més em va sorprendre és el cinisme i l'exigència, alhora, d'aquest personatge. Potser el to de crítica que, en el fons, hi ha, penso que queda diluït per aquesta comèdia. És a dir, en algun moment, si analises el que passa, està passant, hi ha una crítica bastant subtil. Però tinc la sensació també que es deixa una mica escapar pel fet que és una comèdia i no la sensació que ho estiguin fent en sèrio. És una pel·lícula, per tant, molt francesa, no gaire ja ho he dit original, potser convencional també ho he dit, però amb uns personatges que penso que són suficientment interessants perquè trenquen els clichés, perquè són una cosa, tant ella com ell, i ja m'hauria explicat tot aquest aspecte de racisme, de confrontació del frances i el magrebí, etcètera. Per mi, Sense Ser Genial, és una pel·lícula que puc aconseguir, perquè és a mena, passa bé, és fluïda... Sense Ser, una obra mestra, en absolut. Aviam, Joan. És entretinguda i, en fi, et pots divertir amb les estratègies de Chopin Howard, que explica el professor a l'eureòtòria. És una cosa que, no ho sé, no la trobaràs en moltes pel·lícules. I a mi em va sorprendre l'universitat com l'ensenya, perquè ensenya un aula enorme i un altre més petit, i, bueno, aquella universitat és com un centre comercial. És una cosa tremenda. És l'universitat de París d'Osas, i allò és... no ho sé, jo no havia vist mai una universitat com aquella. Hi ha, però, centenars d'alunes en un aula de la Facultat de Dret. I una cosa, però, a més, l'aula no té porta. Vull dir que no queda tancada, sinó que queda... com una curva que llavors allò ho deixa obert i no hi ha una porta que entri o no. Llavors, de la vida lliure del Marc Retxa, jo volia dir que el Retxa és un cineasta que a mi m'interessa molt, i una de les coses que m'interessa del Retxa és que és un cineasta dels Peixos Catalans, que en aquest cas ha anat a Menorca, però que en l'arbre de la Sierra es va rodar València, que en el cas de les mans buides va rodar la Catalunya Nord, i en el cas de dies d'agost, que estava dedicada al periodista Ramon Bernils, doncs rodava aquí el principal de Catalunya, o com no volíem dir, no? I jo trobo això importantíssim, i que es faci cine en aquest espai i que aquest autor, en la vida lliures, reclama de Josep Pla del segon volum de l'obra completa, perquè ell, abans de fer una pel·lícula, fa gairebé com una novel·la, vull dir, fa escriu a base de les claus que troba en obres literàries, aleshores fa una novel·la, i sense seguir la novel·la, aquell escrit, doncs va en el lloc i filma, i filma d'una manera en què l'imatge i la banda sonora és el que té més importància. Amb això hi ha un anècdote, ja que tenim músics aquí, que un dia vaig veure el reig presentant l'arbre de les cireres, que tenia música del tot i soler, i el tot i soler es va enfadar molt, cosa que no és cap notícia, perquè és el cempiter no irrestible, ja que li va dir un periodista, perquè el Marc Recha, en la banda sonora, unia la guitarra del tot i amb sorolls de la natura, concretament amb aigua d'un riarol i tot això, i llavors el tot i es va posar... Ja dic que és una persona que jo el conec, i que després ell ho va fer amb els ells. Aquí està, és el que anava a dir, que amb un determinat any es va emprenyar molt amb el Recha, però després ell ha acabat fent-ho en els seus discos, a sobre de la guitarra, sense els seus discos i sense sorolls de la natura, que tenia raó el Marc Recha, amb això és indiscutible, podríem anar amb un judici i la raó estaria del costat del cineasta. Efectivament. Paul, què has vist tu? La meva crítica és compartida, jo crec, aquest cop amb el Pep, o no, perquè aquest matí m'ha anat a veure elementari, que és el reloj i el diable. Clar, és que després ho hem comentat, que és una d'aquestes pel·lícules, a més van anar a la secció oficial de Sitges d'aquest any, i és d'aquestes pel·lícules... És que no em podien anar enlloc més. Aviam, sí que és veritat que hi ha una intenció, no és una pel·lícula feta... Per suposat, amb 4 duros, o sigui, això és... No, no està bé, amb 4 duros. Sí que és una d'aquestes pel·lícules que parteix molt de compte, de fàbola, és una d'aquestes tot molt fantasiós, en el sentit. Bueno, això, no de fantàstic, sinó, més com de... Bé, hem sortit i el prengueu que hem comentat, tu deies Swinny Tot, i jo deia Pastorets, perquè al final era molt això. Em sembla que ha dit Slipy Hollow. Ah, sí, Slipy Hollow, hòstia. Hi ha un confonc amb els noms. Però sí que és veritat que... té moments. És una pel·lícula que és molt desigual, hi ha moments que se't fa aterna, hi ha moments que té bastant bon ritme. L'art està molt ben portat, però a l'hora de copiar en coses que són ridícules, és que no hi ha un punt mig. Hi ha molts moments que dius, hòstia, no està del tot malament, i altres que no. A mi, una de les coses que m'ha xocat, és que a mitjans del segle XIX, en el país basc, es dialogava bastant a base de clatellots. Això també. Sí, n'he contacte a 48 clatellots, però el que el rep no s'emprenye. Forma part del diàleg. Ah, sí. O la bon dia. A més, principalment ho emet una senyora, en concret. No és que sigui una cosa... Després hi ha alguns personatges que ho fan, no? No, entre els crits. A mi que la sole de Cita Vida és un personatge que apareix i no té frase, pràcticament. És clatallot. Però, bàsicament, referencial a les posts, diguéssim, guerres carlistes, i que vindria a ser que una mena de funcionari, perquè li diuen el burgès, però és un funcionari que ve per... Rubar un error, o no? Un personatge que, a més, és un personatge d'aquests que entre el poble és d'aquests mites, mals mites. És aquell personatge que s'agrastaven a ells i se'ls menjava. Uns altres diuen que era un personatge que va matar la seva dona. És un personatge com... Al final, una mica com aquest estereotip de la veia i la bèstia, o de... O Frank ens diu que sempre és aquell personatge que tothom té una idea molt equivocada, i després, fins i tot, hi ha l'escena de torxes en anar a buscar-lo, també té molt d'això. Però la història, al final, és parlar de... Bueno, el tema de les ànimes, del tema de... La pel·lícula baixa l'inferna. Baixa l'inferna, doncs... Sense cap problema, eh? Sí, sense cap problema, és que més això. I la representació de l'inferna també és una mica grotesca. Des del punt de vista... Home, acaba sent... Allò del màscar cabró que fan la severa, acaba sent una mica l'acabada. No, no, però té un ideó, té un ideó. Acaba amb un gran guinyol, efectivament. Molt. Perquè no... aquest final, així, com representatiu de... de l'inferna, és una cosa... També les tenen al divendres, aquest divendres. Sí, les tenen al dia 2, sí. Bé. Jo, si voleu, perquè veig que, a més a més, molta gent aquí, a la vista, he vist de part i per l'influència d'aquest senyor que tenim aquí, del Sant Joan Sardà. Influència, no, recomanació. Recomanació, ja m'has entès, ja m'has entès. Sí, home. La recomanació que ens va recomanar la setmana passada. Jo, realment, hi quedo impressionat pels actors, que són excel·lents. És a dir, hi ha un treball d'actúria brutal. Jo diria que tots estan bé. Potser el més fluig és el que fa de bogat modern, els que sabeu, el Cili en Morfi. No, home, estan tots bé. L'únic. L'únic. La setmana passada els vaig dir a tots set, i són perfectes. Jo trobo que està massa... una estructuració sobreactuada. Penso que sobreactua i que no te l'acabes d'aquí. No, però és que ell ve molt perjudicat. Sí. Home, t'ho he imaginat el que s'entén aquell home quan arriba allà? Bueno, ja ho sap quan arriba. Ja ho sap. Ja ho sap quan arriba. No expliquem... Tot el que es posa. En qualsevol cas, és una pel·lícula que el Timo Tispol, que és el que fa... que s'està fotut, del bon començament, amb tema brutal. És un senyor que l'havien vist a Mr. Turner, al discurs del rei, a 139 pel·lícules, eliminat aquesta setmana quan te n'havia fet, secretos i mentires, etcètera. És un senyor... No és el nom, potser, però el veu sap qui és aquest personatge. Hi ha a mi sempre que el Bruno Gantz i la Cristina Escott Tomas estan brutals, estan extraordinàlies. I la pel·lícula... A mesura que passa el temps, potser tant no ens compta que, a part del final brillant, que té, no cal explicar què passa, però té un final sorprenent, a part d'això, a mesura que va avançant, el temps penso que la trobes més interessant del que inicialment. Perquè potser a mi, a l'entrada va costar una mica d'entrar-hi, potser en alguna persona que conec, li va costar una mica d'entrar-hi, però després els va acabar agradant molt. Jo crec que és una obra de càmera, aquesta. És una peça rodona, que té la seva durada 70 o 71 minuts. 71 minuts. Perquè no necessita més. Efectivament, efectivament. Jo he mirat i aquesta tarda he vist i he llegit que es veu que ella li ha dit això. No la dius, jo la vaig escriure per cine, però no la vas escriure pensant en el teatre. Segons la llogit d'ella. Però és molt teatral. A les interpretacions... Què et va semblar? Em va agradar molt. Va parlar una mica, em va dir, he vist de partit, i he dit que vols dir el Guateque. No, no, no. Hi ha un nou de partit, que és el hipòtesi que va fer Orlando. Sí, sí. M'agraden molt, m'agraden molt els sectors, m'agraden molt els diàlegs, que es troben molt corrents. Alguna cosa més? A veure, d'entrada és una mica la estructura de un dios desconocido de Polanski. Amb dios salvaje, perdó. Hòstia, el desconocido. El salvaje. Però, realment, només és com a estructura, perquè després... No passa a veure-ho. No, no, no. És molt diferent. La història és molt... A mi sí que m'ha fet pensar, no sé si la recordeu, perquè una pel·lícula de Toni 3 o 4 anys, que es va fer amb teatre. És veritat, és veritat. La va fer el que m'ho es diu... Joel Joan. I la veritat és que era una obra aquella, la francesa, que havia estat un any fet a París, i en materials actors la van passar al cine. Llavors, realment, a mi aquella em va conmoure al mateix nivell que aquesta. És a dir, són històries diferents. Aviam, aquesta està amb l'angui negre, és més negre, en certa mesura, el to és més de comèdia negra, en canvi, aquestes molt àgils, però l'altre també era una cosa bastant guapa. Llavors, a mi el mateix, allò ja es notava més que de teatre, que venia al teatre. Però com el Ray Borny, no? Com el Ray Borny. No era més que de teatre, però cap problema, és a dir, funcionava com a pel·lícula perfectament. És molt anglès, és molt britànica. Sí, s'enriu a Salamanca, s'enriu a tots els americans. Sí senyor, sí senyor. S'enriu a la universitat, a les polítiques. Jo estic amb el que diu que és molt deutral, però m'estan diria que la vegessa m'ha adaptat a teatre. Jo confesso que vaig estar vivint una temporada de Londres, i quan vaig sortir de la pel·lícula, perquè vaig anar amb més gent, quan vaig sortir a veure-la vaig pensar, hòstia, és una pel·lícula molt, molt britànica. Cosa que es podria dir també, de vegades que he comentat i preguntat aquesta de la francesa, que és molt francesa, o sigui, és curiós això, és a dir, aquell professor i l'alumne, penses això, i els diàlegs que hi ha, que són també d'una característica determinada, és molt francesa, i canviar aquesta és molt veritat. Jo en tinc una de molt a Alemanya, que ja està en cartellera, es diu en la sombra, és del Fatiaquín, el cineasta alemany d'origen turc, amb la Diana Kruger, que va guanyar un premi a cants d'interpretació. Jo també la vaig veure aquesta, no ens vam veure, doncs. Ah, és que jo la vaig veure... Com en temble, com en temble. Això que tu no hi eres. No, i jo només volia dir, perquè és una pel·lícula que no es pot explicar, en tot cas, dir que està fet en tres capítols, el primer capítol es diu La família, el segon es diu La justícia, és un judici, i el tercer es diu En el mar, que és la conclusió, diguéssim. Jo el que volia dir és que és una pel·lícula que el Fatiaquín hagués pogut agafar un fet real, dels que passen a Alemanya, concretament relacionat amb el terrorisme neonasi, i hagués pogut fer una pel·lícula d'un fet real, que és el que haguessin fet, no sé, el clíniscut o qualsevol altre americà, perquè totes són basades en fets reals, que gairebé sempre entres a la pel·lícula, i és basada en un fet real. És la meva imaginació. Ell, en els títols finals, posa l'esterística dels fets reals que han ocorregut a través d'aquesta manassa, però s'imagina un. Jo trobo que la imaginació sempre té més força, que no pas reconstruir un fet real, perquè l'altre dia vaig veure la pel·lícula, que em diuen de post, i tothom em diu els archivos del Pentàgono, piano, i un other associate. Això fa però Pennsylvania. L'Amaryll Strip, igual fa de Marguerit Satcher i de Catherine Graham, i Batman ho fa de Hip hunting, de tot això. I llavors vull dir, és buscar la facilitat, en canvi, aquí el fatia, aquí, per mi, fa una obra d'imaginació molt punyent, molt destacada, i que trobo que té més força que si no passes, que és referit a un dels fets reals que malauradament passen a Alemanya. Molt. Tu què et va semblar, la pel·lícula aquesta? Estones. O sigui, em semblava interessant, per exemple, em va agradar molt la part del judici. O sigui, no sé si te recordes quan entren els presuntes culpables, no? I l'esmiràs aquí, aquell joc, aquell joc que fan de mirar. O sigui que el final em va semblar, o sigui, a mi em sobra. Bueno, el final és molt discutit i discutible, però a mi em va caure bé, perquè sempre hi ha el que pot fer la justícia i el que pot fer la persona que li ha passat. I aquí el que em va venir, el cap, partint de... És un personatge, el protagonista, que perd part, o parcialment o tota la família que té, sobretot fill, això. A veure si aquest algú d'aquí la veu veure, però... En una tentada així, com de bomba, i després justícia per s'humà, no, la pel·li, que hi ha el Jaquichana amb el pis brosa, en què vam veure fa dues setmanes. Doncs a mi, és que, clar, s'anava succedint tot i vaig pensar que sigui el mateix paràmetre. Evidentment que no és el mateix. No té res a veure. Però que el punt de partida sigui un explosiu per la família i com que la justícia li dona l'esquena, però bueno, que al final, a mi com... No, jo ho sé, que evidentment una és un melodrama i l'altra... El final és imaginatiu, perquè no te l'espera. No, suposo. Per això jo feia... Que no te l'esperes, però tu està enfilant bastant prim de cap allà, vull dir, que no... Primer t'esperes una cosa i després hi ha un gir d'aquí, no? Sí, perquè hi ha unes redemcions molt estranyes allà al mig. Hi ha uns girs del personatge que jo no acabo d'entendre massa, però això és el que més o menys em va... A mi la pel·lícula s'aguanta molt bé. És que són alemanyes, vull dir. I la Diana, la Trio, està bé? Sí, sí. En les somres, diu? En les somres. Sí, sí. Bueno, jo penso que per l'hora que tenim, pel temps que estem d'ali la pena, doncs que en Joan ens presentés i començés a presentar-se i a intentar conversar amb els nostres músics. Sí, sí. Convidats. Ara, si estan aquí és perquè són el dou anosferat, i llavors ja no cal explicar res més, perquè la connexió sinèfila és bastant evident. Aleshores, doncs, suposo que us referiu a la pel·lícula del Mornau de l'any 22. Sí, que t'esoreixen. I més fluia blanca, ara en una fluida vaig tenir un dia, vaig fer música per aquesta pel·lícula. Però amb molt avançació sempre m'agrada molt el personatge de la pel·lícula. I tenim una mànager que és amiga nostra, que ens veu un aspecte certament vampiresc, que és la començada d'inosferat. I a partir d'aquí vas sortir al costat. És a dir, d'os nosferatos, també. Jo dic perquè hi ha altres versions de nosferat, però és clar, la millor és la del Mornau. Sí, és millor, és millor, clar. Perquè hi ha el Gwerner Herzog del 1979, que aquesta no suposo que no... També l'hi he vist. Sí que suposo que l'has vista, però vull dir, no... Per compondre la peça nosferatu suposo que vas tirar més cap als 22, no? Tiro més cap als 22, sí. Perquè, bueno, el personatge és inquietant, absolutament. És inquietant, aquell home, sí, sí. Tot hi havia l'alegenda que era un vampir de debò, no? Això, en l'època, es va dir que aquest home era un vampir de debò i que el Mornau el havia ficat a la pel·lícula. Però, clar, això es desmanteix. Que l'agenda. Es desmanteix, perquè l'actor va continuar fent pel·lícules i també em va fer d'altres amb el Mornau i tot això. Com va ser que l'Albert et va cridar per fer aquest projecte, Marco? Bueno, feia un temps que jo ja havia acabat l'escola de Superiori i ja havien anat coincidint. I, bueno, hi ha gent al món de la música que és més a fi a tu i a gent... I moltes vegades els pianistes no ens troben gaire, perquè estem cadascú a ocupar un rol diferent en cada grup i, clar, no ens trobem els pianistes i van dir que no fem alguna cosa. I, realment, van proposar el jambori de tocar, va ser una qüestió bastant recíproca, de buscar una data. I sota aquesta idea del Nosferatu, i de buscar un reportòri que tingués una mica alguns títols, algun arrombat empiresc. Perquè hi ha un títol d'un fantasma, després hi ha el Dimoni, el Devil Maker. Exacte. Vull dir, és un disc molt unitari, jo crec, en el fons. Bueno, i en aquest directe del Sánchez ja vam començar a obrir una mica més el reportòri. Però sí que els primers concerts que vam fer, tenien cada cançó sí que tenia algo que veure una miqueta amb aquest... Amb el terror real i tal. Amb el leit motiu, exacte. I precisament la composició de l'Albert Bovet, també, que títol de Nosferatu, que pots comptar una mica la història, perquè són dues parts, no? I la segona part, una part més fosca, més terorosa... Són molt clares, les dues parts. O sigui que la primera part és molt així, diguéssim, terrorífica, i llavors hi ha una part més romàntica, no? Sí, diguéssim que el Comerçament és Nosferatu, que és el seu castell, el taúd, allà... Llavors, com més música més volcànica, i després així deixi marxar, se'n va a viure al món, se'n va al cotó enclàpies, fa amic de Lluquer Linton, i de l'Abiris Trejo. I ara les melodies i la melodia i el tipus d'acompanyament, que fa xarpeixis descendents, és una mica com és... És que l'alegria que li ha agafat el Nosferatu, coneixent aquests personatges, és més jascístic, és bona part. Ara que parlaves de l'Antonius Treijor, suposo que també és una gran influència a l'hora de fer el disc. És dubte per la història del jazz, són grans referents, no? Grans referents. Compositors de cançons mítiques, i no d'un parell, sinó de moltes, que han esdevingut estandes, no? I cançons que sempre cadascunet té una personalitat melòdica i harmonica que fa que, realment, la història dels músics de jazz i dels intèrpats l'hagin versionat molt aquestes cançons d'aquest binomi, Elington's Trejo. Sí, la majoria de músics de jazz que la gent coneix, són grans intèrpats, grans compositors no llantants. Exacte. I de grans compositors, si hem de dir només 5 o 6, s'ha de dir Elington, Elington's Trejo, s'ha de dir... Com Monk. Com Monk, que és el que està sonant ara, no? De fons, amb el lingüe aquest bat, que també hi ha dos pianistes aquí, perquè hi ha Celenius Monk com a compositor i el Bat Powell en el títol, no? Jo diria que sí que és un joc de paraules amb el bat. Sí, sí, està dedicada a anar al bat. Entre ingües opats, sí. Sí, sí, sí. Jo diria que són els dos pianistes millors del Vivo, per mi, eh? Si totes les títols de Monk són com jocs de paraules, hi ha vegades molt mal traduïts. Home, l'estrait No Chaser és el clàssic. Ja ho coneixes, va. Ho explicarem perquè... Ho expliquem pel públic, que t'ho fas culant. Perquè en un disc, en una època en què tots els títols es vien de traduir a l'espanyol, estaven en plena dictadura, es va traduir malament estrait No Chaser, que és una manera de demanar al whisky que el whisky sigui pur sense un refresc, no? El Chaser és un refresc. Però aquí ho van traduir literalment per recto, no cazador. L'encap del diccionari i per la por paraula. Sí, paraula per paraula, sense saber l'expressió que deia. Això és un clàssic absolut. I després hi ha la Blackbottomistomp, si ho coneixes. Sí. També. Això ho sé pel Cifuentes, jo. Cifuentes era una por de sabiesa. Sabia tot aquestes coses. I tant, i tant. Aleshores, hi ha una dificultat en posar dos pianos en un escenari. Com us ho feu? Per assajar, per exemple, ho feu amb una botiga de pianos o no? La dificultat per començar a llogar-los, que costa molt. De llogar-los. Clar. Que ja els transportistes... Perquè a vegades heu tocat amb un teclat electrònic, no amb dos pianos de gaspua. No és el mateix. És un altre timbre. Que també va funcionar, de fet. Jo no dic que no funcioni. I tant, i tant. El piano ja és com una orquestra, no? Clar. Té una potencialitat d'un gastral. Són 83 tecles. 88. 88. I, clar, si li afegim un altre orquestra, imagina, pot ser un pitote, però depèn de les personalitats musicals que s'hi troben. Pot ser la cosa més abrasiva i densa, o pot ser una conversa realment fluida, que crec que és el cas, perquè els dos escoltem molt, i no tenim problema en jugar amb una mà, o afegir tota la nostra artilleria. Però sempre amb aquesta qüestió de... de la música, sense fer malabars ni pirotecnes. No, no. Perquè el duet de pianos té una certa tradició, en l'àmbit del jazz, no gaire extensa, però que... i fins i tot en el nostre país. Vull dir, també hi ha hagut, no? Però, no sé, vull dir, teniu realment dificultats, vull dir, per exemple, en el disc, que és l'actuació en el sàncit de Girona, teniu els dos pianos gairebé empotrants a la paret. Vaig veure. No, és que no és escenari petit, però estàvem bé. És un escenari petit. Estaven bé, sí. També penso que les pianos de cua tenen diferents mides. Aquestes eren cuas mitges, no eren cuas, en cert. No eren. Grans cuas. No cabien. No caben en joc. Perquè a Terrassa es posaran grans cuas. Això és pit, no? És potser, però sí. Ens posaran a la platea. Exacte. Ah! No sabeu a l'escenari, perquè no hi cabeu. No, perquè a l'escenari hi ha un altre dubte. Ah, d'acord. També és veritat. Sí, sí, sí. És veritat el concert de dia 10 de març, que no sé si s'ha de dir. Sí, sí, no. Per això esteu aquí. Exacte, exacte. Per això esteu aquí, perquè... El Dúor Nosferatu serà una de les principals atraccions del Festival de Jazz de Terrassa, que és un festival realment jazístic, que el 10 de març, que és dissabte a les 10, em sembla, podreu veure en directe el verbo ve i el marco mesquida amb aquesta encarnació del Dúor Nosferatu. Aleshores, si us sembla, escoltem el tema Nosferatu inextensor i després continuem parlant. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. de cadascú, les toqueu també en piano sol i després les adapteu al duet de pianos. Feu doble feina o no, les teniu només pel duet? No, en realitat, no sé com fa que la vas composar, però ja vull dir que no és que l'hagués composat pensant per aquest duet, sinó que cadascú fa els seus temes i pensi... El 11 de potser, el 11 de potser. I després pensem-ho, però aquesta sí que em faria il·lusió. Per exemple, el menguante, jo pensava que aquest estic segur que l'Albert l'agaudirà, perquè jo que sé hi ha coses que... A més, és la més llarga del disc. Sí, perquè crec que l'enllaçem amb un alt... Bueno, no ho sé, la veritat és que ens enredem molt, perquè tenim juguera, juguera, jo crec que és la paraula juguera. Però sí que el millor partit del com he dit l'Albert no d'un guió, que aquest guió en el jazz és la melodia amb un cifrat termònic, i una min... Sí, el tema. I a partir d'aquí, amb una improvisació, donant voltes sobre l'estructura termònica, en podem fer moltes voltes, o bé podem fer una intro que sigui, que duri 10 minuts, vull dir que cada plantegament de cada cançó ens dona un camí o un altre, no? Jo us influeix l'escenari per fer coses diferents, en moments diferents? No, el que més n'influència és un a l'altre, el que un toca a l'altre respond. És bastant extragràcia de la música, en general, i de aquesta música, que és una pressió col·lectiva, que és una cosa bastant social. Per exemple, aquesta és la númena 3 del disc, de l'Aifat Sánchez de Girona, però veníem d'un primer choral de Bach, que també són pocs compassos, que el van desenvolupar i que el millor durarà 10 minuts, després una cançó brasilera. Les dues cançons havien tingut molta ferbascència, i la tercera és aquesta balada, que realment jo feia temps que l'escoltava i creia com una pau, com dir... Això és el que també experimentem nosaltres en el moment. Això no està preparat, sinó que realment és... Ara ens ve de gust deixar aquests espais, com dosificar l'energia. Que potser no era la peça més radiofònica que podíem posar, perquè ha estat tot un luxe poder-lo escoltar inextensor, però que, en fi, si era el Nosferatu, doncs era la que havia de passar, no? Perquè aquí estem parlant de cine, i a vegades, en el programa, això ens donem el luxe de parlar també de música relacionada amb el cinema. Ens interessa molt tot això. El que deia el Marco, que comença el disc amb un choral de Bach, i realment ells són músics de jazz, però són experts també en música clàssica, en música de concert, i en música improvisada i en música contemporània. Vull dir, és el que tenen aquesta generació en joves, potser altres generacions d'abans només es dedicaven en el jazz, i tot venia d'allà, però vosaltres, vull dir, esteu oberts a altres tipus de música. També depèn, hi havia jo que sé, Tensabil Evans, que té clar clarament una incursió de... Jo deia músics d'aquí. T'he de tocar el clàssic, però no li vols que l'influència clàssic. És més escolar. T'he de quedar molt bonc, llavors diguéssim que és l'antipianisme clàssic. Soltes iguals, són un mica més de pianisme clàssic, de Tensabil Evans, Tensabil Evans, Tensabil Evans... Iguals, té una mica més en aquesta onda, d'agafar la similització. Abans del jazz hi havia el clàssic, llavors hi havia un llenguatge de música de la pena aprofitar-ho, crec. I fins i tot la música brasilera, com ha dit el Marc... També s'agrada molt més que ja t'hi hagués. Sí, jo crec que això és l'enquietud de cadascú musical, que ens agrada descobrir, hi ha un rectaim allà, també, de William Volk, que em sembla que és un dels grans compositors que va rediscoverar, diguem, que va aportar aire fresc al món del rectaim, que és un estir molt pianístic i molt exigent, també. Jo crec que, bueno, en cada cançó es veu una miqueta com som, i aquestes inquietuds, que a vegades són eclèctiques, però que en un conjunt conformen un univers musical interessant. Aleshores ja hem dit que el 10 de març que serà dissabte toqueu al festival de Terrassa, i teniu altres actuacions pendents, com a duet. No per ara, però esperem que saps que passes que no és fàcil trobar llocs amb dos pianos. I ens ve molt de gust seguir dosificant-nos als llocs o auditoris que tinguin dos pianos. I, bueno, en farem, estic negociant amb algun auditori de Mallorca, també, que m'han dit que tenim dos pianos, i hem escoltat el disc amb l'Albert i volen que vingueu. Potser és de l'Otro de Madrid, no? Sí, exacte, l'Otro també van parlar, i els hi vaig parlar, el que passa és que ha tingut un fill, i ara mateix han posat... han posat en bai tots. Però, deien, si tenéis que venir, porque Albert nos encanta y queremos traer... Però, bueno, és això d'haver dos... dos... dos instruments. És una dificultat.És una dificultat. Evident. Aleshores estem ja acabant, i voldria que em diguessiu quina és la vostra pel·lícula... favorita que tingui relació amb el jazz, si és que en teniu alguna. Ui, això, amb el jazz. Ah, bueno... Una que és com un documental és Trenot Chaser, que creïsament de la vida del món, que veus imatges al món, i com si et checa el piano, i ho dones al voltes, i... i com dius, això ja està gravat, no vull tocar-ho més. I l'altre diu, què toco aquí? Aquesta és una altra nota. Diues, igual, toca el que vulguis, sí, vols ser que fos unista. És molt divertida. Però, clar, ara un minut, un minut i una clàssica, per mi, sí. Bueno, Trenot Chaser és la meva favorita, també, eh. En Juan ha documentat... Sí, però no està molt bé, l'adacristo, no està molt bé, perquè surto en Charlie Parker, que em toca així, com a depressiu, que necessita molt depriment, i després, contra el disco, li fas una energia, i dius, aquest home, aniré així. Va pel cantó sensacionalista, si ho tenien en compte... Això és una egoitat, que en aquella època sempre feia papers de tipus com enfonsat i deprimers. Menys en aquella que fa dictador de Lídia Mindadà, que fa molt bé, però totes les cemes sempre fan papers com així, com de pobra o menys aquella. Aquí, també, jo he dit que no era Charlie Parker, això. Ho va dir la Sheila Jordan, jo vaig ser Charlie Parker, i dius, mira, el disco no era així, eh. Clar que no era així. I et dius que l'Espi també va estar en contra de la pel·lícula, dient que, evidentment, ell hi sortia, estava representat i es va emprenyar molt l'home. I això era un home realment pacífic, però... Jo no he volgut veure dels Miles Davis. No, jo tampoc. No m'interessant. Jo la trobo molt dolenta, aquella pel·lícula. Ja, té pinta dolenta, sí. Quina llàstima, no? És que jo suposo que el que va fer la pel·lícula dels Miles Davis volia fer una pel·lícula realment autèntica. Però suposo que els productors van dir, ostres, és que això no vendrà, no? I llavors vull dir, és una mica com Verd del Lisbut, que li posen la broxa gorda... I re, vull dir, allò, bueno... Tu cosit abans, els Hopkins fent de picat, sonyera bastant informable, també. I és que a més fa de Hitchcock i fa del que sigui. Per mi és el Jhanib, el Jassal. Sempre estàs veient els Hopkins. És que no... És igual, ja el poden vestir... Ja poden vestir la mona de ceda, que sempre és la mona, no? Vull dir, és que no sé... Però sembla ser que això és el que agrada el públic majoritàri, vull dir, que hi farem. I tu, Marco, quina pel·lícula t'estacaràs? Bé, estic, no xeixes, que em va encantar, realment. Real midnight i ara no em venia bona. Després ha dit Verd, i ara no t'has de dir una altra, així, que tingui. Alguna, així de cantant... Ja no t'ho havia assassinat, o què és? Potser ja veig que és el seu allà, costant d'un calient. Després ja tenen divertides, s'ha de muntar calientes, que no estan acabant pel desert, ja sent... És molt divertit. Té un raci dels 70, o 80 i poc, sí. I després hi ha Movetar Blues, de l'espai clí. Que està bé, Movetar Blues. Ho trobo molt bé. Jo vaig entendre que tu havies composat música per cine, també. Sí, va, van de sonora, tren de sombra. Tren de sombra és molt carint, no? Hi ha un tros que volia, com una medalla de piano, acompanyant escenes de cinemut, i em deia... És curiós, a l'època, que el cine no hi havia això, rodava molts cops la gent ballant, cantant... I llavors hi ha un tros que es veu que hi ha la família aquella, que és la mena d'Aixeto Francesa, de la casa aquella, que és allà, ballant... I volia música allà sota, si s'hi endavant. Volia una mica llascístic, una mica impressionista, que vaig fer, li parlava molt. I realment la música ha acompanyat el cine des del seu naixement, perquè he de dir, fins i tot, el cinema mut. Es veu que sí molestava, això. És un pianista que em fica. El faig voler, tocava també. Sí, clar, clar. Organistes, i sí... Sí molestava el silenci de la gent, llavors això acompanyava. I també era, suposo, per tapar els sorolls del projector, no? I tu creus que la música ha evolucionat també molt en el món del cinema des del principi fins ara? Tot ha evolucionat, la música d'interpretació, tot. La música també és molt present. El ritme, el ritme de les pel·lícules. És increïble, el ritme de les pel·lícules, la gent. Veus que realment hi havia el territme abans. El territme d'ara és d'abans. Cada cop és tot més ràpid, això. Ara ja és... Les pel·lícules, sempre que estigui defensàpig en aquesta pel·lícula. És veritat. Sempre em sembla un vídeo musical. Molts cops són vídeos musicals, les pel·lícules, ara. I molts clichés, també, a vegades. Jo també sento que eren bandes sonores, a vegades. Pico una miqueta del cliché de... Ah, sí? No, que el millor ja havia vist que abans que es plantejaven una... Jo tinc la sensació, també, de la mateixa està dinar. Jo tinc la sensació que abans es cuidava més la música i s'han dit de llentar reforçar el millor on riqui una escena determinada. I ara, en canvi, és una sensació que vol enumplir simplement. Perquè, incluso, és molt forta, a vegades, és una sensació que la música està superforta de volum. No calia, és a dir, tot un... Són estils, no? Estic pensant venir per estar a l'Àxid, que hi ha música tota l'estona. Tota l'estona hi ha efectes i música. Això fa una escola. Veus d'un cerque i és això, música tota l'estona. I ve d'aquí. I cada vegada hi ha més pel·lícules. Ocupa tot el metratge, sí. Vull dir que, a vegades, sembla ser que... que la imatge no arriba prou i necessiten aquell estímul sonor. Jo trobo que, a un trànic, quan hi ha o silenci, la música destaca més. Una pel·lícula on hi ha música i, a cap d'un nòri quart, el protagonista agafa la guitarra i toca, allò té molta força. Molta més força, va. Hi ha gent que fa pèries així, a França, o a França. T'alunya. Bé, amb tot això hem arribat pràcticament a l'hora. Moltes gràcies, de debò, per haver vingut. A vosaltres. Perquè ens han atumplit, doncs... Jo he quedat impressionat per la vostra peça de Montsferat. Per tant, et felicito, perquè no la coneixia. Confesso que no la coneixia. Ell me n'havia parlat molt bé de vosaltres, però jo no havia sentit cap peça. I aquesta m'ha impressionat. Amb els dos graus avançant, notava la força que té. I, per tant, felicitats als dos per la composició. Moltes gràcies. I per el tocament. Per la interpretació. Per la interpretació. Bé, tenim també, doncs, programa, com cadascú, i vindrà el Paul Digger i el Frank Pujol. Exacte. Parlant-se de plataformes televisives. Seran els nostres convidats de la setmana que ve. I els Òscar. I els Òscar, perquè vindrem als Òscar pel mig. Per favor. Per tant, Albert Bober i Marc Omisquida. Moltíssimes gràcies per haver vingut, encantats, que us ha conegut. Jo m'afegeixo la felicitació. Extraordinària. Fins d'una altra, bona nit. Moltes gràcies.