Cinema sense condicions del 13/3/2018

Bàdio d'Esvern, la ràdio de Sant Just durant la vuit puntu. Bona nit, un dimarts més som aquí, assinem sense condicions per oferir-vos les coses que ens agraden, les coses que recomanem que aneu a veure i les que potser no recomanem tant. I també per passar-nos-ho bé. Volem explicar les coses que ens passen, les coses que veiem, les coses que opinem sobre això. Però avui, a més a més, tenim un convidat especial. Un convidat, podríem dir així, de nosaltres, de molta categoria. Perquè el doctor Josep Malloles és un dels màxims especialistes espanyols sobre el virus de la indefensió humana, és a dir, el CID. I ha realitzat nombrosos cursos i publicacions sobre aquest tema, hi ha temes de 15 llibres, té 300 publicacions internacionals i nationals, ha participat o ha fet comunicacions amb 250 congressos també nationals i internacionals. És el cap de l'Unitat del CID, de l'Hospital Clínic de Barcelona, professor de la Facultat de Medicina, de l'Hogat també de Barcelona, des del 1999, per tant fa gairebé 20 anys, i responsable de l'Hospital de dia del mateix hospital clínic i consultor senyor del servei de malalties infeccioses del mateix hospital. Podria encara seguir dient més coses, però ja veieu que és una personalitat destacada. Benvingut, doctor. Estem molt contents que estiguis aquí a cinema sense condicions, i és sense condicions que estem agraïts per la teva presència. Bona nit. Bona nit, moltes gràcies. Presento també com sempre la resta de l'equip, darrere dels vidres tenim el tècnic que em fies, més a més és director de coses i tant, i ara ens explicarà més a més que ha anat amb un festival de cinema. Saludem, per tant, també bona nit, en el Paul Dickler. També tenim, a continuació, bona nit, Pep. Ara el Pep Bermangol, que també ja és un dels membres fixes de la pel·lícula, de la pel·lícula que fem cada dimarts de la nit. El costat està en Joan Sardà, bona nit, Joan. I el que us està presentant, doncs, que és en Joan Morros, però que està molt agraït, molt agraït, de que avui tinguem aquest doctor, el doctor Josep Marlloles, que és una màxima autoritat, jo diria, del CIDA espanyol. Però abans, com sempre, sempre tenim dues parts d'aquest programa. Una primera part, que parlem de les coses que hem vist i de les coses que hem participat, etcètera. Per exemple, el dèiem que ja que el Paul ha estat amb un festival i, posteriorment, quan després de parlar de les pel·lícules que més o menys hem vist i encara que sigui una pinzallada les coses que val la pena que us diguem, passaríem a aprofitar la magnífica presència del doctor Josep Marlloles. Per tant, Paul, tu tens la paraula. Començo. Vale. M'hi poso de fons la música que em feu a Santa Gràcia, que és la que tant ara em posen sempre abans de les pel·lícules. Això sí, l'única cosa que està condolent, perquè a mi el festival m'ha agradat moltíssim, és que sempre posaven aquest vídeo abans de les pel·lícules i és un vídeo que dura 3 minuts. 3 minuts d'imatges de totes les pel·lícules que es projecten al festival i clar, al final dius, bueno, la primera pel·lícula encara, la segona encara, la setena ja, dius, però per a la resta és un festival que jo personalment no havia anat mai, és la cinquena edició, si no recordo malament, i és un festival que és de cinema independent, se'n té nord-americà, i són pel·lícules que d'un nivell, que hi ha bastant, aquí potser hi ha alguna discrepància amb tu, Pep, però a les pel·lícules jo n'he vist bastantes, perquè n'han projectat, potser en feien unes 4 al dia, més o menys, i ha durat tota la setmana, va acabar el diumenge, i la veritat és que no he vist el Baradicta, o sigui, però més o menys m'ho puc esperar una mica, i destacaria 4, sense entrar en concret, però destacaria 4 que em van interessar bastant, sí que dues van passar per sàndens, o sigui, això ja, ni que sigui, li dona un renom, que són Patty Cakes i Bricks Vivir, que són dos pel·lícules bastant diferents, però tractant-ne el tema de l'humor bastant ácid, Patty Cakes potser és, des del punt de vista d'una noia que vol ser, és una aspirana a cantant de rap, i com des d'una vida que està bastant destruïda, des del punt de vista familiar, intenta sorgir, però humor sempre bastant així, i l'altre, Bricks Vivir, és bastant... és més macarrada, és més... Aquí ho visc a l'habitació, de RUM, aquella de... de Brilarson, que va guanyar a l'Òscar. No, no, no. RUM, la que és la de mare a filla... No, mare a filla, que la tenen segrestat a un sota, bueno, va guanyar a l'Òscar amb aquesta pel·lícula, ella. Doncs vindria a ser això, però amb una bastant comèdia, una mica negra, però bueno, està bastant bé. I Dyna, Dyna, que és un documental que em va ser interessant, perquè és un documental sobre dos... o sigui, com una parella, que sobretot, el que destacar més és que, a part de ser autistes, un d'ells té com molt accentuat el... a Sperger, no sé si ho pronuncio bé, no? I són, diguéssim, les dos o tres setmanes prèvies a la seva boda, i com es generen els conflictes o les apropaments o així, sobretot des de... de part d'Eyken, que per exemple ell no permet a la parella apropar-se molt el tema físic i això. O sigui, també té molta part de comèdia, perquè al final ella és un personatge molt, molt interessant, com a... com a persona entrevistada i això. Molt bé. I per acabar així, com a... jo per mi és la gran guanyadora, sé que no treurà res, però m'agrada molt que és Sílvia, que és la història d'un gorila, però un gorila, bàsicament és un home, vestit de gorila, perquè es nota molt, però de la mateixa manera que ens vam empassar aquí a algú ens la vam veure, crec, que és la de... la de... com es deia, la Ghost of the Story. Us recordeu com te'n passaves de que Casey Affleck podria ser una persona amb un llanç o la segura, i això era un fantasma? Doncs allà era un gorila que treballa d'aquests de, com es diu això, que trucant a les cases oferint, no? Bueno, aquest cas era per cobrador o és de morosos. Un call center. Un call center, exacte, un call center. Però que de cop veu que en una televisió desestrosa pot tenir un apartat on expressar la seva forma artística com a gorila. És una pel·lícula que realment vaig pensar... per mi, veure que hi ha pel·lícula, vaig pensar... El cinema és això, és algú que ha tingut els nassos de fer una pel·lícula i a més està molt ben feta. L'art, la fotografia, és com molt, molt, molt especial, la pel·lícula, i a més durar 80 minuts, que això sempre va bé. I a mi, com a festival, la veritat és que em va agradar molt, moltíssim, com està organitzat, el Girona, a més que també és una sala bastant interessant, i bueno, per l'encave, jo us ho recomano, si voleu anar. A partir d'aquí ja vosaltres. Molt bé. Feb. Si jo us volia parlar, l'última pel·lícula que he vist és 1945, és una pel·lícula ongaresa. Està fet a partir d'un llibre curt, una història de 10 o 12 pàgines, d'un escriptor que té una certa fama allà, és un escritor d'origen jueu, i que, de fet, es va començar a treballar amb el tema de la literatura a partir de la postguerra, i s'ha fet un nom, llavors ell ha actuat com a guionista, i el director és Feren Torok. Aquest Feren Torok té també unes quatre pel·lícules, que no sé si s'han passat aquí, però en tot cas no tinc notícies d'elles. És un home que, a veure, amb aquesta pel·lícula demostre que té un sentit de col·locar la càmera, la pel·lícula està feta amb blanc i negre, i, com diu, el 1945 és una pel·lícula feta a partir del final de la Segona Guerra Mundial. Al final de la Segona Guerra Mundial, amb una pedania allà a Romania, arriben dos senyors, que són dos jueus, i porten dues caixes grans, lloguen un home amb un cavall i un carro, i banca pel poble. Llavors el poble comencen a tindre por de que no torni els jueus a reclamar les seves propietats que havien perdut, quan havien sigut deportats cap a camps de concentració, i que se'ls havien repartit implementant una sèrie d'escriptures una mica falses, etc. Llavors això crea una tensió, i paral·lelament amb aquesta història n'hi ha una altra, que és el casament d'un dels factòtoms del poble, del fill d'aquest home. Llavors aquí el que es posa en la meva evidència és tota una sèrie de conflictes que van des de la culpa, l'honor, el perdó, la vergonya, un sentiment de culpa col·lectiva també, però clar, tot això, 75 anys després de la guerra, quin sentit té? A més a més, amb una cosa, no desvello al final, per si algú la van a veure, que ja dic que estèticament és una pel·lícula recomanable, tècnicament també té la durada que ha de tindre, no ningú podrà dir que, o que pesada, que... No, no, no. Alguns punts de referència poden fins i tot recordar una mica el VII Moselle de Berman, i alguna pel·lícula clàssica interessant per l'estètica que hi ha aplicada, però el servei del col·lectiu jueu, que desolego que quede molt bé, es nota que l'escriptor en què està basada la obra és jueu, perquè naturalment els deixi molt bé, però jo, una de les primeres preguntes que em faig, si allò per fer-me una pregunta sobre la pel·lícula, dic, bueno, els jueus per al viso van perdre tot, però llavors jo dic... És que abans de que es produïs la Segona Guerra Mundial en els amos del poble, o com anava això, no? Ja, ja. En fi, ho deixo aquí, és una pel·lícula formalment ben feta. Però d'aquí jo diré que no cala funcionar. Però no, no, no, no, no, no, la història, la història no em convéns gens. Vale, vale, vale. Després, per una altra banda, fem un salt radical i ens anem de cara a una cosa que últimament estem veient bastant, que és cinema documental, en aquest cas es tracta de 100 dies de soledat, una pel·lícula espanyola dirigida per Gerardo Olivares, que és un documentalista, i codificida per José Díaz, que és un home, un historià, que, bueno, una mica prenent la idea i basant-se en les formulacions de mitjans del segle XIX, de Henry David Thorough, amb el seu llibre Walden, que aquí tenim el edifici Walden, no? Bueno, fa una mica, es prepare durant 6 o 7 anys, per fer un escapar de cap a la muntanya, sense mòbils, sense llum, elèctrica, sense res més, que diguéssim, el foc, i els elements, bueno, té un punt de connexió, hi ha una cabana, en què ell deixa les tarjades de la que va filmant, i recull alguna habitualla, alguna capsa amb conserva o això, que li deixa el seu fill, però no tenen contacte, no ho sé, són 100 dies realment de solitud. Què passa? Bueno, amb 100 dies es pot filmar milers d'hores, no? I aquí, de tot el que he filmat, la pel·lícula, jo diria que quedaria una pel·lícula molt receptable, i molt recomanable, si durés un quart d'hora. Ara, durar un documental de 10 hores i 20 minuts, així no pot ser. No pot ser, perquè comencem a veure el senyor Díaz recordant el seu germà, que es va morir fa 10 anys, pujant cap allà a la muntanya, ella està amb una cabana que s'ha comprat a 1.500 metres d'altitud, i veiem un cèrbol, un mussol, 2 o 3 vegades el llop, un arany que és molt bonic, l'agafem el moment que està treballant, i parla de comptar. I després, 2 o 3 postes de sol, i el tio 4 vegades dutxant-se, per la nit té la seva melanconia, i pensa en la família i tal, i ens ho es fot allà, la llum, el front, i tenim que tregar-ho. Sí, no. En fi. Stine Verité, no? Millor obviar-la, ja la passarà amb per televisió espanyola algun dia, però tinc que dir una cosa, hi ha documentals de la dos o de Moby Star o això, que són molt més boníssims, també com a documental en si. Joan. Doncs continuarem amb els documentals que no valen gaire la pena, perquè nosaltres ens agrada més el documental de creació, el documental que a vegades flirteja amb la ficció, però en aquest cas, la pel·lícula que he vist avui es diu The Best Day of My Life, el millor dia de la meva vida, i no deixa de ser un documental institucional de la festa de l'orgull gay a Madrid, que el pla és agafar unes persones que venen de fora, i que es trobaran totes en els dies aquests del gay pride, perquè ja ho diuen en anglès directament, encara que sigui a Madrid, i llavors, a part de la desfilada, també hi ha una sèrie de congresos i de jornades, i fins i tot uns jocs esportius, que n'hi ha persones d'aquestes que estan lligades en aquesta qüestió de l'esport, i bé, hi ha a dir que és que la ha dirigit un tal Fernando González Molina, que és un il·lustre desconegut, i la ha dirigit amb bastanta mala pata, perquè és un tema que pot donar per molt, i que no hi ha conflicte, no hi ha grans revelacions, simplement seguir a unes persones, hi ha una cosa que m'ha molestat moltíssim, és que tot i ser persones que venien d'entorns diferents, perquè hi ha persones que venen de Rússia, persones que venen d'Uganda, hi ha també un francès, llavors hi ha dues persones espanyoles que tenen més o menys contacte amb Madrid i que es troben allà, doncs es filma a totes les persones de la mateixa manera, és a dir, que els veiem a tots rentant-se les dents, per exemple, i amb el mateix pla. Jo trobo que això resta primer veracitat i després ganes de voler fer coses, perquè si a tots els veus rentant-se les dents, dius, bé, a veure on hi ha la diferència... Una mica de creativitat, no? És que no n'hi ha gens de creativitat, a dir, on veus la diferència d'un rus a un ugandès que es renta les dents, tots dos es renta les dents de la mateixa manera, és que no ho sé, i aleshores jo ho veig com un documental de propaganda, perquè hi hagi molta gent, molts turistes, que vagin a anar a aquesta festa a Madrid, no? Es passa molt per sobre dels problemes que puguin tenir aquestes persones que tenen la diferència com a bandera, i llavors vull dir serveix com a bandera, perquè hi vagin més turistes a Madrid, vull dir que a Madrid es presenta com una ciutat amiga dels gays, i vinga... Una font més d'ingressos, també. Anem a fer negoci i ja està. Aleshores parlaré d'un altre tipus de documental, també molt convencional, que s'està veient en determinades jornades, determinats cinemes, que són documentals d'art. En aquest cas hem vist una pel·lícula que es diu Cezanne Portraits of a Life, que és sobre una exposició dels retrats de Cezanne, que no són la part més evident de l'obra de Cezanne, perquè més que res Cezanne és conegut per les seves natures mortes, i per les seves visions de la vida quotidiana, i en canvi els retrats són una qüestió a part. També hem vist una pel·lícula sobre David Hogni, que va a dir que tots aquests documentals que s'estrenen, que es passen en el cine verdi, els dimarts, són tots sobre artistes, hi ha clàssics, artistes morts, per dir-ho així, i l'única excepció a la regla és el David Hogni, però el David Hogni també és un artista figuratiu, que vull dir, no ofereix gaire problemes a l'espectador. I, a més, són dues exposicions les que es presenten de David Hogni, que realment l'un és de retrats, i l'altre és de retrats d'amics seus coneguts, i l'altre és de paisatges, o sigui que no... Hi ha altres pintors que estan en aquest programa de documentals d'art, que en diuen l'art del cinema, són Sorolla, Renoir, Monet, Botticelli, Dalí, Canaletto, és a dir, tots morillo, tots pintors que la gent entén fàcilment, o es pensen que l'entén, perquè és clar, vull dir, el reconeixer les figures no és entendre l'art, vull dir, és clar, hi ha alguna cosa més, que també en aquests documentals s'intenta explicar a través d'experts, a través dels comisaris de l'exposició, és a dir, que aquí es munta l'exposició i llavors es fa un documental sobre l'exposició, i llavors hi ha tota una sèrie de documents, fotografies, documentació dels experts, que intenten anar una mica més lluny de l'exposició i presentar una mica l'obra del pintor. En aquest cas, ja dic, la cosa és sense gaire risc, i suposo que no el busquen, perquè encara que siguin una sessió, una mica esparces, doncs ja pensen que... El de Hognay, quan vam sortir, vam comentar que podria ser perfectament un programa de tele. És que és un programa. Perquè no anava més allà, no hi havia un interès. En el món civilitzat això és un programa de televisió. Aquí resulta que passen sales de cinema. Normalment aquest tipus de documentals es veuen justament en els museus. Sí, com a complement de l'exposició. Però aquí sembla ser que hi ha un públic que demana veure en el cine d'òpera o teatre. És que s'està buscant nou públic, perquè les sales les omplin d'una manera o altra. Sí senyor, va per aquí, la cosa. Sí, sí. Passant al que és sortint del documental i passant al que és el cinema comercial, hi ha una pel·lícula francesa, que en francès es diu l'Embarrà d'Ixua, que és una frase que a mi m'encanta, que seria la dificultat d'escollir. I en canvi, aquí l'han titurat Històries d'una Indecissa. Sí, és que és això. El director és Eric Leven, que porta una carrera que tampoc és per tirar coets. Però a mi em va sorprendre aquesta pel·lícula, perquè és una pel·lícula sense pretensions, però que em va enganxar. I que dius, bé, no pretén ser un obra de referència, ni molt menys, ni ho és en cap moment, però sí que a les persones que els interessen al cine, només per passar a l'estona, compleix absolutament totes les expectatives. Els personatges estan molt ben dibuixats, la història se segueix bé, les aventures que hi ha les pots comprendre perfectament, i et diverteix sense que diguis, bé, això aquesta pel·lícula marca a l'època tampoc és que ho pretengui, i tracta d'una noia, una noia de 40 anys, que no sap decidir. Té problemes a l'hora d'escollir, no sap dir o aquest o l'altre, o una cosa o l'altre, tampoc. No es decideix més perquè el seu pare li ha resolt tots els problemes, i llavors ell no sap, o sigui, el seu pare decideix per ella. Aleshores es troba, bé, no és clar, perquè la pel·lícula tingui una mica de sentit, aquest escollir és un home o l'altre, perquè si no és clar, si és entre un vestit o entre unes sabates, la cosa no va gaire lluny. Llavors es troba amb un embolic, i bé, s'ha de sortir, però és clar, ella no té capacitat d'escollir, tampoc és que es pugui explicar gaire l'argument, perquè si no ja ho expliquem entre la pel·lícula. Però vull dir, és un cine que no de sap, perquè té l'objectiu que té i el compleix perfectament, cosa que per exemple no passa amb l'amor d'Estalin, que és un altre pel·lícula, que suposadament és una comèdia, però que no fa riure. Que diuen que és la millor pel·lícula de la pel·lícula. Tinc la sensació que no em ve de gust anar a la beure, justament perquè he vist els trailers i he vist una informació, i tinc la sensació que és una pel·lícula molt superficial. Molt, molt, per mi ho és. Jo ja hi vaig anar amb el prejudici que estava basada en una novel·la gràfica, que ara del còmic em diuen novel·la gràfica, no? Aleshores és clar. Ai, ai, ai, ai. No, home, és així. Però vull dir, jo no crec que es pugui arribar a comprendre què va suposar l'amor d'Estalin en el seu temps a Rússia, no? O a la Unió Soviètica per dir-ho més ben dit. I aleshores doncs, bueno, és clar, ja t'ho diuen, que Estalin es mor, i llavors hi ha totes les intrigues, totes les conxorges entre els altres membres del sòbit més o menys suprem, per veure qui serà el succesor, no? Però està fet amb un tipus d'humor britànic. El director és l'Armando Iannucci, que el van anar a buscar expressament per dirigir la pel·lícula. No sé per què, perquè vull dir... Vull dir que havia fet una altra cosa semblant. Vull dir que havia fet una pel·lícula que es deia... Ara no me'n recordo, aquella dels Jots Clooney, no? Que a mi em va sentar molt malament aquella pel·lícula, que tothom trobava que era molt bona, i que explicava molt bé la crisi, que era a Pindier, ara me'n recordo del títol, amb Castellà no sé com li van posar, però bueno, alguna cosa d'aquella. Jo la vaig trobar molt fluixa aquella pel·lícula, i aquesta també. No sé, té un tipus d'humor britànic, que és aquell que... Et rius l'any que ve, no? Del gag que t'han fet, llavors vull dir... Mentre s'estàs veient la pel·lícula, no rius gaire. Jo no em ve de gust anar-la a veure. A més, heu tingut una polèmica, suposo, a Rússia, perquè a Rússia l'han prohibit, i llavors aquí l'hem aprofitat per esbombar-la, perquè és una pel·lícula occidental, des de la punta de vista d'aquí, i llavors es carreguen i desmitifiquen l'estalin, i llavors el putting mateix es veu que s'ha emprenyat molt. Bueno, suposo que ja ho buscaven, perquè vull dir, és que ara trobem pel·lícules que venen de Rússia, i així que, si es fan, és perquè tenen producció europea, de les televisions franceses i tot això, i que interessa que hi hagi aquests temes, perquè llavors, bueno, és clar, si el putting s'emprenya amb una pel·lícula, això és una propaganda fabulosa, és una propaganda internacional, tremenda. I és bo que estan explicant, estan esbombant. Però, en canvi, jo vaig veure d'allò, i un moment tu em vaig pensar, aquesta pel·lícula no em ve de gust a veure-la, una tonteria feta sense rigor, sense seriositat. No, no, evidentment, evidentment. Només busca la comèdia, però jo ja et dic, no la vaig trobar enlloc. Jo aprofitaria que tenim aquí un convidat especial, el doctor Josep Malloles, perquè penso que amb aquelles poden explicar moltes coses interessants, ells ho hem explicat abans, una especialista sobre el CIDA, i, bueno, li podem començar a preguntar, quin és l'úrigen d'aquesta malaltia? És veritat que es deia que el contacte entre homes i animals va ser l'úrigen, és cert, això, no? Com ho veus? Bé, no ho sé si és cert o no, el que no sé si és un contacte directe, o quin tipus de contacte algun contacte va haver, i, evidentment, però es considera, i sembla que és bastant clar que, a començaments del segle XX, probablement a diferents zones de l'Àfrica, va haver-hi l'aparició d'una nova espècie, a partir d'una espècie coneguda, com era el virus de la immunodeficiència del CIMI, que va fer un sal, va fer un canvi, va fer una mutació, i va crear una nova espècie. Això no és excepcional, en el món de la natura, això no és tan excepcional, no és que hagi de passar cada dia, però no és excepcional, i va donar lloc al que actualment coneixem, veia que és el virus de la immunodeficiència humana. És un virus que es transmet exclusivament via sexual, o via parenteral, és a dir, per punxada, amb el qual com va passar del mono o del CIMI al home, i en totes les teories que vulgui, algunes més o menys jocoses, per a si dir-ho, però la veritat és que en el món on va aparèixer el virus, doncs la relació de la vida, del dia a dia, de les tribus, i com casen animals, se'ls mengen, com els tallen, etcètera, etcètera, fa pensar que sense haver-hi cap cosa diferent, amb contacte permanent, amb l'animal, amb la sang, etcètera, pogués infectar-se una a una altra persona, li provoqués una malaltia que és molt lenta d'evolució, i que tardaria molts anys amb donar sintomatologia, i que aquella persona podia transmetre via sexual o via parenteral, un altre ritu tribal relativament freqüent a aquestes zones, era el compartir sang de l'animal que acabaves de matar. Això feia més fort el guerrer, per a si dir-ho, i o si injectaven sang de l'animal, o estallaven, com veiem a les pel·lícules, a vegades amb els indis, que estallen la mà per germans de sang, i tot això, doncs seria molt fàcil la transmissió del virus. De quants són els primers casos, i quins llocs van aparèixer? Els primers casos es descriuen a la primavera de 1981, a la costa U.S. d'Estats Units. Són uns casos que apareixen a Los Angeles, i molt ràpidament es veuen casos similars a la costa E.S. d'Estats Units, a Nova York, i també a San Francisco. I quina evolució ha tingut la malaltia? L'evolució inicialment, a l'any 1981, no se sabia el que era. No se sabia que era una malaltia provocada per un virus. Es pensava que era alguna gent viu o un producte tòxic químic. Només dos anys després, a l'any 1983, els laboratoris Pasteira París, aïllen a la gent etiològica d'aquesta nova malaltia, que és el virus de la CIDA. Això a l'any 1983. I a l'any 1985, per primera vegada, es fa servir una molécula amb capacitat antiretroviral. És a dir, quina havia la replicació del virus. I comencem 30 anys de tractament del virus de la CIDA en el que hi ha 3 grans dècades clarament diferenciades. La primera dècada, que era la dècada que vindria a ser del 85 al 95, aproximadament 95-96, 10-11 anys, que nosaltres l'anomenem l'edat mitja del tractament antiretroviral o l'edat fosca. Teníem tractaments molt tòxics, totalment insuficients, i que la veritat és que allargaven la superviència del pacient amb una qualitat de vida franquament dolenta. A l'any 1996 hi ha un canvi brutal amb l'evolució. Aquell any apareixen múltiples estudis que demostren que la combinació de 3 antiretrovirals bloquegen totalment o quasi totalment la replicació del virus. Si evitem la replicació del virus, que és un virus que malogradament ataca algunes de les cèl·lules més nobles de la nostra economia, que són les cèl·lules defensives, si nosaltres evitem que aquest virus continuï fent-nos mal, el nostre sistema immunitàri, que és magnífic, que és excel·lent, és capaç de regenerar-se i evita que el malalt progressi. Doncs a partir de l'any 96 venen 10 anys de tractament antiretroviral de alta eficàcia però de alta toxicitat. Els malalts estaven bé, però pagaven un pH molt car. A l'exemple d'aquesta primera dècada del 85 al 95, va ser la imatge que tenien de Rohatsson o de Freddie Mercury. Era gent brutalment malalta, amb un aspecte que semblaven trets d'un camp de concentració, i això va tenir un impacte social brutal. Va canviar, realment, els hàbits més íntims de la gent. La gent tenia veritable por. I com puc dir això? Perquè el nombre de malalties de transmissió sexual altres, no només l'acida, van baixar. Perquè la gent tenia veritable por a lo que era una malaltia que et transformava en un veritable cadàver vivent i que acabaven de la pitjor manera possible. Aquesta segona dècada, que comença el 96 i acaba aproximadament el 2005-2006, és un tractament antirretroviral de alta eficàcia protòxic. I vosaltres recordareu les imatges aquelles tan tremendament demacrades de les persones amb una lipodistrofia molt, amb el qual el malalt vivia, però amb un estigma molt gran. I ara des de fa uns 10 anys vivim una veritable bonança en què tenim fàrmacs brutalment poderosos, tremendament ventulerats, i que es redueixen tants sols a una pastilla al dia. I en l'hospital clínic, on jo treballo i altres llocs, estem en projecte de recerca per encara millorar això. I es millorarà i molt. Es millorarà de tal forma que amb una sola pastilla al dia o amb una inyecció intremuscular cada dos mesos, o amb un reservor icotani cada 6 mesos, n'hi haurà prou. I sense efectes secundaris? Sense efectes secundaris. Ara actualment la imensa majoria dels tractaments que tenim tenen una eficàcia superior al 95%. I el petit percentatge que no van bé, la gran majoria d'aquest partit percentatge és gent que no es pren la medicació. No es pren, la medicació no és fàcil, de prendre una pastilla cada dia el resta de la teva vida. Això ho has de treballar i el malalt ho ha d'entendre molt bé, i com dic, jo ha de ser un entusiasta del seu tractament, perquè ha d'entendre que allò li permet viure, no només el mateix temps que el resta de la població, si amb una qualitat de vida perfecta. Però amb la recerca que hi ha ara, jo estic convençut que d'aquí un parell d'aigües o així, tindrem moltes més eines per controlar la replicació, que en cap cas, en el moment actual, tenim eines per erradicar el virus de l'ecida. El virus de l'ecida és un virus tan, entre cometes, brutalment intel·ligent, que quan entra en una persona, ràpidament colonitza el santuari de les cèl·lules que tenen una vida mitja més llarga de la nostra economia. Tot a la nostra economia hi ha un fenomen natural, fisiològic, que s'anomena apoptosis, que significa que totes les meves cèl·lules tenen la seva mort celular programada. Algunes d'elles, les de la pell, es moren cada 3-4 dies. Per això, quan em fa xuntar i en pocs dies, ràpidament s'arregla. I en unes altres esperem que tinguin la mort programada d'aquí molts anys. Però totes fisiològicament tenen la seva mort celular. Doncs bé, hi ha cèl·lules que s'anomenen en repòs, cèl·lules de memòria, que tenen una vida mitja llargíssima. I això és el que fa, i és fàcil d'entendre, quan jo tenia mesos o tenia un any veig fer el serranpió. I aquestes cèl·lules van dir a qui em quedo, i jo et previndré el resta de la teva vida del serranpió. Per això, jo, si arribo als 90 anys, encara que el virus del serranpió entrés al meu cos, aquesta cèl·lula li diu a qui no faràs mal. I són aquestes cèl·lules que són santuaris de la immunitat, les que s'infecten, i són les que mantenen el virus latent. No hi ha forma humana, de moment, de treure aquest virus d'aquestes cèl·lules. Per això, amb les eines actuals, controlem el virus, però en cap cas el curem. M'agradaria que s'hagués de medicar un, fins que... Amb les eines actuals, fins que et moris. Creus que això ha fet que la població baixés la vigilància? Sense cap dubte. La imatge, com deia de la primera dècada del tractament, era Freddy Mercury, era Rohatsun. Quina és la imatge ara? Quina és la imatge? Quina és el missatge subliminal social? Quina és? Magic Johnson? Magic Johnson és un jugador de bàsquet, un dels millors de la història, dos metres 6, amb un aspecte magnífic, general manager dels Lakers, amb una vida d'èxit, i tothom sap que està infectat per al virus de la sida, fa el seu tractament i s'ha acabat. Aquest és un missatge molt perillós, el virus de la sida és un virus que és o pot ser mortal, i que requereix un tractament de per vida, i un tractament car. És una malaltia francament molt greu. I trivialitzar la possibilitat d'infectar-se és una irresponsabilitat molt gran. És molt important entendre que el virus de la sida només ens transmet 1.603 vies, la via sexual, l'home amb dona o homes amb homes, l'via per entrar al, és a dir, punxar-se material contaminat, o la via vertical de mare a fill. No es pot transmetre de cap altra via. Sí, és editari. No, era editari. Ara editari seria si fos una malaltia que està en el gens. No, no està en el gens, està a la sang de la mare, i la mare li és capaç de passar en el fill. Bàsicament en el moment del part. Bàsicament. I molt fortuna de menjar a nosaltres, el nostre país pràcticament no hi ha transmissions, el que es diu vertical de mare a fill. Per què? Perquè si tractem a la mare, la carga viral del virus suelto al plasma de la mare, no existeix, amb el qual no passen el nen. Que és el mateix que fem a un home, al resta de la població. Si jo tinc una persona infectada, li dono tractament, i el deixo indetectable, quan no detectem el virus corrent. Però el virus està a les cèl·lules, com he explicat abans. Si el virus no està suelto, aquella persona, malgrat tingui relacions sexuals, amb qui sigui, no pot transmetre el virus. Explico, i això és importantíssim. Perquè la pregunta a tot això és, què podem fer per aturar l'epidèmia? L'epidèmia no para. El nombre de malalts que s'infecta a Catalunya, de persones que s'infecten a Catalunya, és aproximadamente 700 o 800 a l'any. I això és una constante de fa més de 20 anys. O sigui, algun no fem bé. Cada dia, dues persones noves s'infecten, i tindran que ser tractades del resta de la seva vida. És que podem fer per evitar això. La forma realista en el moment actual, no és una vacuna que també s'ha de buscar. I també treballem molt i molt fort, buscant vacunes i monoteràpia. És un camp d'investigació també obert. Brutal, brutal i molt important, però amb les eines actuals, si nosaltres forem capaços de sapiguer tothom que està infectat, tothom, li donéssim tractament i el deixéssim indetectable, aquella persona no em malaltiria, ella. I, a més, no transmetria el virus a ningú. I això... I a veure, de cara també a l'Ollent... O sigui, potser que hi hagi gent que vagi pel carrer i sigui portador dosida, encara que no se li hagi manifestat. No menys de 3 de cada 10 que estan infectats, no ho saben. No menys de 3 de cada 10. I, malgratament, que aquest és un altre problema molt greu, quan arriben a l'hospital és molt tard. Escolta, amb els anàlisis habituals que tots ens fem de controls, seria molt difícil d'incorporar-lo com una peça més clàssica... Això és el que es diu, m'he alegro que m'he agasta preguntant. Aquesta és una línia de recerca importantíssima, una línia de recerca mèdico-social, que significaria que... Tu recordaràs que fa 40, 50 anys, quan els metges de capçalera van començar a tenir un pes amb la sanitat global, quan tu anaves al capçalera, el capçalera et feia una analítica. Feia un hemograma, un colesterol, una glicèmia, una creatinina, qui més, qui menos ho ha fet. Doncs això s'hauria de fer amb les malalties controlables, tant per la persona com per la salut pública, a tota la població. És a dir, si tothom que té un contacte en el món sanitari, a més a més de fer-li l'hemograma, per veure l'hematòcrit i la moglobina, li demanéssim una serologia del veíac del virus de l'acida i de la hepatitis C. Serien dos malalties que tenen un impacte brutal amb la mortalitat, especialment a... a occident, i també no a occident, que podríem controlar les dues malalties. El virus la radicaríem, i el virus de l'acida controlaríem l'epidèmia i evitaríem nous casos. I al respecte, i en dues zones en el món, la colombia britànica, la capital Vancouver, i Austràlia, que s'han declarat zones o països lliures de noves infeccions per al virus de l'acida. Lliures de noves infeccions. I com ho han fet? Doncs el que he dit. La política sanitària diu, tothom que contacti s'ha de sapiguer. Més de un s'emportarà un susto. Pichó és el susto que tindrà d'aquí dos anys. I, a més a més, aquella persona ja no infectarà ningú més. Perquè jo li donaré un tractament, ei, no em malaltirà, i no infectarà ningú més. Això són zones. Això es diu tractament com a prevenció. I això és molt, molt important. És una malaltia que vas tecmatitzar moltíssima gent, col·lectius concrets tipus homosexuals, però que després va afectar tot el més inicialment. L'altre dia, jo vaig veure la pel·lícula d'Alasvalles Club, que és del 2013, que hi ha una interpretació brutal del Matthew McConaughey, que és un casp, està basat en un cas real, però és plausible. Està fet documentada la pel·lícula, molt, molt. Jo no soc crític de la pel·lícula. Jo, quan veig una pel·lícula, sé si m'agrada o no, perquè em dormo o no em dormo. Però és un bon valor. Sí, sé si m'agrada o no. Però algunes de les pel·lícules que he vist relacionades en el món de la sida, jo et recordo tres, bàsicament, aquesta d'Alasvalles Club, que és magnífica, és magnífica. Hi ha una interpretació del Matthew McConaughey brutal, i l'altra és la de la Philadelphia. Totes dues són complementàries. La primera, la d'Alasvalles, és una persona molt representativa del que teníem aquí fa 20, 25 anys. Era una persona, amb espanyol, el d'Alasvalles Club, el club de los desahuciados. Era una persona que tenia una capacitat i un recorregut molt gran, però rebeldes, amb una rebeldia que els portava a caure el món de la droga. Se sentien totalment poderosos, re podien veïs, i tenien, mostraven, la desesperació d'estar infectats per al virus de la sida. Recordo alguns aspectes de la pel·lícula on el Matthew McConaughey es sentia totalment agredit quan el metge li deia, què és el que passava aquí? Recordo que aquesta pel·lícula també li proposen un tractament antirretroviral, però en el context d'un ensatge clínic, i això costa d'entendre, és a dir, què és un ensatge clínic? Si jo tinc una pastilla blanca i una negra, que no sé quina de les dues és millor, amb ciència s'ha de fer molt ben fet per veure com evoluciona. I ell s'enfadava dient, no, no, vull la que va bé. Això no va així. És el que passava, i criticava la FDA, la Food and Drug Administration, d'Estat Units, perquè tenien que donar la pastilla bona. No sé, la documentació de la pel·lícula i l'altra, la de Philadelphia, és més comercial, però no m'agrada moltíssim. És, des del punt de vista de l'impacte que suposava l'homosexualitat masculina i el món del virus de la sida, estan les dues brutalment ben documentades. És a dir, no són el que diuen, com em malalteixen o com no em malalteixen, i les manifestacions són totalment pròpies d'un hospital que tingui aquests pacients. El que hem parlat potser venint amb el cotxe o el chem-check? Sí, el chem-sex. Això és un tema que és realment preocupant en el moment actual. Ja he comentat abans que una de les coses que ens preocupa i que fins i tot en sorprèn, és com és que en l'hospital on jo treballo, en l'hospital clínic, i en la unitat de veiaxida, portem aproximadamente uns 5.400 persones infectades per al virus de la sida. La taxa d'èxit de tractament a aquestes persones és superior al 90-95%. És a dir, ja fem això de què en tenim molts de controlats i els deixem indetectables. I malogradament, a Catalunya, entre 700 i 800 persones cada any, s'infecten. I en aquest context, des de fa uns 7 o 8 anys, o quasi 10 anys, s'ha posat sobre la taula una disminució del risc d'infeccions de transmissió sexual. I en aquest context, tenim una cosa que s'anomena el chem-sex. El chem-sex són festes on predomina la química, les drogues, amb finalitat sexual. És a dir, es prendre drogues per augmentar la duració, la sensibilitat, el temps, el plaer, etcètera. I això són festes que no són exclusives, però majoritàriament és de homes que tenen sexe amb homes, que tenen un divendres a la tarda i acaben un diumenge a la tarda. Tenen moltíssimes relacions, moltíssimes, amb molta gent. I això és una llei de probabilitats. Si hi ha 15 persones i tenen relacions amb les 15, tens molts números de tenir alguna cosa que tenen. I això ho veiem perquè moltes d'aquestes persones hi ha problemes psicològics, perquè són substàncies tremendament addictives, són substàncies que provoquen una eufòria, una desinhibició brutal i els hi permet tenir una prolongació de l'acte sexual durant hores i hores i hores. És un veritable problema. I el que acaba sent com una festa, que és una festa que tot és positiu, molts d'aquestes persones acaben venint a l'hospital en problemes psicològics molt greus, psicosis agudes, etcètera. Sí, sí, realment. Tenim molts novidors que ens estan escoltant, que siguéssim de dir-los què va la pena fer en aquest moment o quines són les precaucions, que es podien dir en els nostres ovidors. En referent al CIDA. En referent al CIDA, el que és molt important, la frase que jo faria que el CIDA no és captunteria. El CIDA és una malaltia potencialment mortal. El CIDA és una malaltia molt greu. Per aquesta frase no em donaran el nou bé, però a vegades sembla que s'ha oblidat. Aquesta malaltia es transmet via per enteral per compartir xeringuilles, que ara fortunadament en tenim menys, però no hem de baixar la guàrdia, i per relacions sexuals. Home dona o home amb home. Aleshores, totes les mesures de prevenció són fonamentals. I això ho estem veient perquè el nombre de clamedies, de herpes genital, n'estem veient moltíssim més del que veiem abans. I això és com un indicatiu que altres malalties amb una transcendència molt més greu, com és la petitiste o la CIDA, també es transmeten. Amb el qual, primera, no s'ha de baixar la guàrdia. Qui no està infectat ha de fer per no infectar-se. Hi ha les mesures que considereu oportunes. Si tu saps com es transmet, saps com no es transmet. I un altre aspecte molt important, tothom, una mica abans, una mica després, tindria que fer-se una anàlítica. Igual que jo em faig una anàlítica de tant en tant per al colesterol, la glicèmia i la metòcrit. Si hi ha algú pitjor que està infectat per al virus de la CIDA, si no ho saps, acabaràs sent un problema molt greu per tu i un problema molt greu per la gent que t'envolta i estimes. Això deia que el dret social no es pot fer. Jo puc demanar... I tant! I en fins i tot hi ha tota una xarxa de farmàcies a tota Catalunya, estrategicament situades, a salut i informe, escolti, jo he viscat enlloc, quina farmàcia té això? Vas allà i et fan la prova gratuitament, vas allà gratuïtament, et fan la prova. Escolti, afortunadament el 99% de vegades és negatiu, però si ets positiu, tens un telèfon, truques, hospital, clínic, m'ha passat això. Una visita amb dos o tres dies, visiten, et fa una analítica, et veu un metge especialista, el que necessitis, un psicòleg, el que necessitis, i si hi ha algú pitjor que està infectat per al virus, és no sàpiga. Ha estat una cosa, i el preservatiu ha passat a l'oblit o...? Bueno, és que em fa esta cosa, dir-ho, perquè és que el preservatiu és la forma més econòmica i eficaç d'habitar la transmissió del virus, però és ser grand desconocido. Fa servir molt poc, veiem molt poc, la gent fa servir molt poc el preservatiu. I molt menys amb un context en el que... i això ho comentàvem abans, en el que... i això és un comentari que és un fet, no és un judici de valor. El nombre de relacions sexuals actualment, el número de parelles, no té res a veure, fa 25 o 30 anys. I en més relacions, jo no dic que estigui bé o malament, però això sí. Amb el qual, clar, hi ha gent que diu, escolta, jo tinc moltes parelles, és que m'he d'anar tot el sent dia posant i traient preservatius i vinga... Bueno, es vol dir que vostè sabrà, però hi ha un altre aspecte que probablement d'aquí un temps també es posarà en marxa, que és el que s'anomena. Això està clarament demostrat i les autoritats sanitàries espanyoles han de dir el quan es comença a fer això, que és el que s'anomena la PREP, la Profilaxis Pre-Exposició. Això s'ha determinat que clarament, si jo he de tenir una relació sexual el dia d'avui amb algú que no sé si està infectat o no, em pren una pastilla d'aquests antirretrovirals i pràcticament segur és impossible que m'infecti. Però depèn de la persona que... Que va tenir la relació. Ah. La Profilaxis... Sí, però no tenen referències d'un trincant. Clar, et prens la pastilla. Però clar, això està clarament demostrat i això científicament s'ha de fer. Això està clar, jo com a metge penso que s'ha de fer. Però també hem d'educar a dir, escolta, el que vostè no pot fer és passar-se el rest de la seva vida amb una pastilla antirretroviral que pot tenir els seus efectes indecibles per intentar evitar no tenir la infecció. Vostè ha d'habitar o tenir un nombre de relacions no tan elevades, utilitzar el preservatiu contra més millor, etcètera, etcètera. És a dir, posar una sèrie perquè si no acabarà fent-se vostè més mal que bé, això pot ser durant una època de la vida, però, com a tractament, no de per vida, no. Són fàrmacs que, a més... Bueno, sí, sí, evitem la transmissió d'alcida, però és igual, agafarà les sífilis, agafarà la gonorrhea, agafarà les clamídies, i si és una dona es quedarà embarassada. Tot és tant el mateix pack amb el qual, ostres, siguem sensats i pensem el que estem fent. Si no, això... Doncs amb el camp, també, aquest, una mica del desbaix actual amb les pràctiques sexuals, veig així que havies parlat alguna vegada de que s'estan fent ruletes sexuales. No, no, això, més que la... o sigui, la ruleta sexual, no és una ruleta sexual, és a dir, en aquest context de quem sex, això imagina't que això són 10 persones amb una sèrie de drogues que desiniveixen totalment i que provoquen una euforia brutal i que tenen relacions tots contra tots. Fins i tot hi havia el morbo que es deia de que saben que n'hi ha en 5 o 6 i que un d'ells està infectat i els altres no, i no ho saben. Això és més, quasi, quasi, i això que és un programa de pel·lícula, és més de pel·lícula, no? Però això és un anècdo, això és una ruleta, digue-li com vulguis, és igual, no? Són pràctiques de alt risc de poder-se infectar per malalties que són molt greus. Això jo no li dono més... Però és a tot el context, no? La facilitat que pot haver-hi amb adquirir aquests tipus de malalties. I noteu molt el canvi generacional, o sigui que hi ha una activitat, diríem, en aquest moment, de la gent jove que puja diferent de les generacions... Jo penso que sí, clarament que sí. Clarament que sí, jo... Sí, és a dir, sobretot, que el món dels homes que tenen sexe amb homes sempre ha estat un món en el que, amb línies generals, evidentment, estem generalitzant això a nivell individual, igual és erroni, amb una persona en concret, però sempre han tingut molts més contactes sexuals que el món heterosexual, i això està molt clar, molt clar, molt més. Això no vol dir que hi hagi un que en tingui un i s'ha acabat, és l'excepció, però lo habitual és que tenen molts més contactes, amb moltes més parelles, i això és així. El món heterosexual, una generació enredera, era un món on les relacions sexuals no eren habituals, hi havia una parella, i aquella parella durava anys o molts anys, i no hi havia moltes parelles, i molt menys. En el moment actual, amb línies generals, hi havia una sensació que el sexe masculí, el gènere masculí, continua més o menys igual, però el sexe femení s'ha integrat a un món molt més permissiu, molt més desbarjo, perquè ens entenguem, i aleshores, per decidir-ho, el home sempre està molt més preparat, però si fa una generació, o dos o tres, una deia que no, ja et podies preparar. Però ara, la dona, amb tots els pros i contres, està molt més en el món, amb una situació d'igualtat a l'home, amb tots els aspectes. I torno a dir, que això sigui dolent o tot el contrari, no ho sé, però això és així. Llavors, és molt més habitual. I també genera que hi hagi més transmissió, evidentment. Clar, evidentment. És a dir, la pregunta és... Doctor Mayor, les vostè veu, aquestes 800 infeccions que passen a Catalunya? No, jo em vec unes quantes, però i com diu que això continua així? Dic que continuo, perquè les altres malalties de transmissió sexual tenen una incidència molt elevada, i les malalties de transmissió sexual són una mica l'excepció, en el món de la infectologia, en l'aspecte de que quan una persona té una pulmonia, la té per un germen, que és el pneumococ, és el més habitual, això és el habitual, no? O una infecció d'orina, la té per un germen. Però amb una relació sexual, això no és així. Una relació sexual, tu pots tenir un acífilis, un gunococ, una petita IC, una clamedia, i si ets una dona et quedes embarassada. I tot passa... Hauríem de seguir parlant amb tot això, però ens ha tiat el temps a sobre, i de fet la música de Sintonia, no sé si ho sentiu, que està sonant ja, indicant que hem de despedir el doctor. Volem fer venir un altre dia, perquè això està tan interessant que t'expliquen, que voldríem seguir així, hores i hores. Repeteixo, el doctor Josep Malloles, moltíssim agraït, que hagis vingut durant tota aquesta informació. Les Vollars Club, com Filadelfia, són grans pel·lícules, que toquen el tema molt bé, i per tant, més podem dir, gràcies. Gràcies, gràcies a vosaltres. Fins la setmana que ve. La setmana que ve, el Pep ens parlarà del senyor Polanski. Román Polanski. Molt bé, doncs fins la setmana que ve. Adéu, bona nit.