Cinema sense condicions del 20/3/2018

CINEMA SENSE CONDICIONS Bona nit a tothom! Un dimarts més ja som aquí, a CINEMA SENSE CONDICIONS ja ho sabeu, perquè no tenim condicions per veure qualsevol pel·lícula, qualsevol pel·lícula... I tot i que ens hi pugui interessar, i a més a més a transmetre els altres uïdors, quina impressionem tret, de tot això. Avui en concret, com cada setmana tenim un convidat, el que passa és que és un convidat del propi equip, ja sabeu que l'equip són 7 o 8 persones, no sempre podem venir tots, però avui som 4, que radia als vídeos com sempre el Paul Digler, a la meva tret en Joan, a la meva tret en Joan, a la meva esquerra el convidat diríem avui, finalment perquè ens parlarà d'un tema que veig la passió a nosaltres també, que és el tot als pel·lícules del Ramon Polanski, i finalment qui us encien? Bona nit! I finalment, Joan Morros, que us presento al principi del programa, i que a més a més avui se sent conscients que ens el convidarem per la Semana Santa, per les festes de Pasco, avui serà l'últim dia d'aquest trimestre que farem programa, i tornarem després de Semana Santa el primer dimarts comentant una mica les coses que hem vist, farem tertúlia, bàsicament, el primer dimarts després de Semana Santa, farem tertúlia parlant de les coses que haguem vist, les coses que recomanem també, de les coses que ens han passat per al, i que ens hem recuperat aquests dies de vacances, etc. Per tant, comencem per parlar una mica de les pel·lícules que hem vist aquests dies, i per començar podríem dir-li a l'en Joan Cerdà que és quina vis més que ens expliqui el que he vist. Doncs parlarem d'algunes pel·lícules, per exemple podrem començar per una pel·lícula que es diu la... em sembla que en Castellà em diu en la Casa Junto del Mar, que en francès es diu la Vilà, i que és del Robert Guedi Guian, que és un director conegut, que té un estil molt personal, això no vol dir que sigui ni bon ni dolent, sinó que és personal, que té unes determinades obsessions, que en aquest cas agafa... És curiós perquè és gairebé el mateix argument que, com es deia aquella altra pel·lícula francesa, Nostros Díes en la Burgonya, o una cosa així, vull dir que allà era un pare que es moria i tres germans anaven a l'Erencia, aquí el pare de moment no es mort però està a punt, i els tres germans tornen a Marsella, que Marsella sempre és el lloc on filma Guedi Guian, i bé, vull dir, no sé, la pel·lícula em va semblar una mica massa retòrica, per mi no acaba de funcionar, no sé, la vaig trobar pesada, vull dir, això per sobre de tot, no? Guedi Guian sempre insisteix en el plantejament d'un militant comunista francès, després de que avui dia ser comunista no signifiqui gaire gran cosa, aleshores doncs sempre hi ha una nostàlgia pel que podia haver sigut i no va ser, vull dir que això era una d'aquelles frases que també repetia el Basques Montalbant, d'aquí en el nostre àmbit, tretes d'una cançó, però bueno, el que pudeu haver sido i no fue, no? I bé, vull dir, aleshores el que li interessa i el cine de Guedi Guian doncs sap que té un altre lliurement, i surt l'Ariadna Esquerid, la seva dona, com a principal actriu, que és una dels tres germans, diguéssim, que jo trobo que té un paper equivocat, perquè ella figura que és una primera dama del teatre i en cap moment fa aquesta impressió, és una persona que ha fet grans papers de protagonista en el teatre i jo no veig que ella transmeti aquesta cosa. La veritat et dona una impressió de que passava per allà. Sí, bé, vull dir, és que el Guedi Guian sempre treballa amb els mateixos actors, vull dir, hi ha com una companyia personal, llavors evidentment la seva dona hi és, sempre és la protagonista, i llavors els altres actors també, vull dir, perquè tots apareixen, per exemple, a les neus del Quili Manjar o que potser és una de les pel·lícules més conegudes d'ell, i és un altre edició, no n'hi ha més. Aleshores, molt més interessant és Cintro Deos, la pel·lícula de Santiago Segura, és la primera pel·lícula que jo veia de Santiago Segura, no em vies mai cap, perquè no m'interessava, com a director, vull dir, i aquesta pel·lícula resulta que està inspirada en un altre, amb una pel·lícula chilena, que es deia Simfiltro, i l'argument és una senyora que li donen una pòsima, i llavors ella doncs reacciona, dient la veritat, sobre les qüestions, és a dir, fins a llavors s'ho ha aguantat tot, vull dir, sense saltar, i aleshores, quan hi ha aquest clic, doncs ella fa... Comença a vomitar tot el que... Comença a treure tot el que doia dins, no? Està molt bé, la pel·lícula, és entretinguda, no busca res més, sí que hi ha una crítica a les noves tecnologies, a tota una sèrie de gent, als influencers a YouTube, hi ha el mateix Santiago Segura fa d'un guru més fals que Conduro Seguillano, vull dir, és una cosa molt així, vull dir, hi ha... El que té de millor és que és una pel·lícula d'actualitat, que parla de la realitat present, i que llavors, a través del personatge de la Maribel Verdu, que està fantàstica, com sempre, veicula aquesta crítica, i hi ha també una crítica en els amants dels animals, és a dir, hi ha tota una gradació de comportaments que tenim a la societat actual que els va posant a la picota, i és molt... Jo trobo molt recomanable, perquè si vas amb ganes de riure el cine, doncs... Tu pots passar bé. Rius, vull dir. És curiós que la crítica no l'ha deixat massa bé, no sé si heu mirat la crítica per sobre, d'aquest cap de setmana, no? Jo penso que sí, que l'han deixat de bé. Sí? Però ho heu vist malament. I justament hi vaig anar perquè els crítics n'havien parlat, i deien, sí, sí, val molt la pena. Ah, vale, vale, doncs no ho havia vist. Llavors també vam anar a veure Tom Rider, que és una pel·lícula d'aquelles per... Per parlar-ne? Sí. Doncs parlem-ne, parlem-ne. Tu també les vies, no puc... No, no, no, no vaig poder anar, perquè estava rodant, i no... Bé, no sé, vull dir, tothom sap que ja es havia fet amb l'Angelín Jolie, jo no l'havia vist, i aleshores ara resulta que hi ha una actriu sueca, Alicia Vikander, que amb el nom sembla venir del País del Chiquito de la Calzada, però és així, es diu Vikander, que hi farem. I, en fi, jo veig que la pel·lícula té un pròleg bastant curt, i aleshores doncs hi ha una... una part molt més llarga que és l'aventura, no?, vull dir, que l'aventura permista copiar de Indiana Jones. Bueno, clar, és que és una pel·lícula que ve molt més de... clar, és un videojoc, o sigui, al final són alteracions de videojocs. Ja, però és clar, jo el videojoc no el conec, vull dir, perquè no en conec cap de videojoc, i aleshores... I el Tetris, no? El Tetris, no. No, tampoc, tampoc, vull dir, res, cap ni on. Sé què és el Tetris, però vull dir, no he jugat mai, no sé què és. I aleshores doncs, no sé, a mi que vingui d'un videojoc o no, més igual. Vull dir, jo el veig com una pel·lícula d'aventures, però justament aquest pròleg, jo penso que té molta mala vava, perquè és allò de dir, bueno, aquesta pel·lícula resulta que és de visió, perquè és d'aventures, perquè la heroïna viatja fins al mar del Japó amb una illa que hi ha una deesa de la mort, i aleshores doncs bé, aquí hi ha la qüestió de trobar la tomba d'aquesta deesa. Ja el seu pare investiga, no? El seu pare que està investigant, és clar, vull dir, és que hi ha d'haver una figura paterna, no? Sí, és que hi ha el tema d'Edípic bastant clar tota la pel·lícula. Una heroïna que... Molt suavament clar. Una heroïna que ella sola se'n vagi per a ell, no, ha de ser el pare, i llavors el pròleg resulta que la noia és multimillionària, perquè... Bueno, justament de la família. Sí, sí, sí, clar. Que viu amb una casa que hi ha, no sé, 500 habitacions o una cosa així, un castell, clar, i llavors resulta que ella no vol viure de la fortuna familiar i treballa de repartidora de menjar-se amb una bicicleta. Caram. Això se'n va posar bastant malament. Ho sento molt perquè, vull dir, aquesta pel·lícula va dirigir de la gent jove i per mi això és prestigiar aquestes feines precàries i penso que hi ha molta mala vava amb això, vull dir, de dir, guaiteu. La nostra heroïna resulta que fa reparteix pizzes o menjars amb un bicicleta, vull dir, aleshores, vull dir, als nanos que es veuen obligats a tenir aquesta feina, veuen que aquesta pel·lícula, a través d'una suposada evasió, legítima tota aquesta qüestió dels treballs precaris. A més, el treball no es veu gaire, perquè de seguida que ella arriba a la seu de l'empresa, munten una, això passa a Londres tot, a Anglaterra, munten una carrera, una casa de la Guineu, que és l'esport típic de l'eristocràcia anglèsa, que aquesta casa de la Guineu no hi ha Guineu, sinó que la Guineu és una noia, que és la heroïna mateixa, la Lara Croft, que va amb la bicicleta, amb un pot de pintura, deixant un rastre, el pot de pintura està foradat, i llavors va per tot Londres, mentre tots els altres que treballen amb la bicicleta la van perseguint. O sigui que els 5 minuts de pel·lícula ja tenim una persecució, això ja d'entrada, però vull dir, hi ha aquesta cosa una mica difícil de mastegar, i que vaja, vull dir, això s'ha de tenir en compte. Llavors, la pel·lícula que potser em podríem parlar més, és una pel·lícula que en anglès es diu The Leisure Seeker, que és el nom que els dos protagonistes, la parella protagonista, han posat en una caravana, i en castanyà es diu El Viaje de Sus Vides, que ja és com una sinopsi, perquè ja t'està explicant la pel·lícula, i així és com The Leisure Seeker, el buscador del lleure, de l'aventura, és força ambigua, més ambigua i més sugeridor fins i tot. Doncs El Viaje de Sus Vides ja t'explica que és una parella gran, amb el marit, encara més malalt que no pas ella, que decideixen, ells són a Boston, Massachusetts, i decideixen sortir amb la caravana, que és una caravana bastant carraca, però és la que han tingut tota la vida, que anaven de vacances cap al sud, donés ella, que ella és de Charleston, i llavors ells segueixen aquella ruta cap al sud, que feien amb els dos fills que tenen, tenen un noi i una noia, que ara ja són grans, i doncs quan els fills eren petits, ells anaven de vacances cap a baix, cap a Virginia, des de Massachusetts, cap a Virginia. Aleshores hi ha un intent d'anar cap a Florida també, perquè allà és on hi ha la casa on vivia Hemingway, a Key West, i el resultat que l'home de la parella havia sigut professor de literatura, ara està jubilat de la universitat, i aleshores ell és un admirador incondicional de Hemingway, també de Melville, però a la casa de Melville ja hi van anar, i llavors els hi queda anar a la casa de Hemingway, no? Aleshores arriben a la casa de Hemingway, també, vull dir, no explicarem què passa, però arriben a la casa de Hemingway, però la qüestió és veure com ells es comporten en aquest viatge. Va a dir que la cosa més important de la pel·lícula és l'actuació ja Helen Mirren, que està magnífica, com sempre, vull dir, a més, un actriu britànic, absolutament britànic com ella, vull dir, fa d'una americana que te la creus perfectament, una americana del sud, vull dir, parlant, veus que és americana, vull dir, que no és anglèsa, i ho sap fer perfectament perquè aquesta dona... És una gran actriu. És un monstre, és un monstre, vull dir, ella posa, és el personatge maleònic, i el que és una autèntica revelació és el Donald Sutherland, que aquí, bueno, el Donald Sutherland té 82 anys, i actuar, jo és un actor que sempre m'ha agradat moltíssim, és un actor que serveix per tot, que sap fer comèdia, que sap fer drama, que sap fer de tot, que et pot fer riure, et pot fer plorar, vull dir, és que té tots els registres. Té presència, més o menys. Presència enorme, vull dir, fins i tot en 82 anys, vull dir que els hi veus, però no els hi notes, no? I... Van la pena, sobretot, per la interpretació. El problema és que el director és en Paolo Virzi, que és un gran director italià, que ens ha donat pel·lícules com la Prima Cosa Vella, que és una meravella de pel·lícules, el Capital Humà, que és una grandíssima pel·lícula, com explica la crisi del 2008, que hi surt la Valeria Bronitedeschi, la Valeria Golino, Francesco Ventibollo, uns actors increïbles, és una pel·lícula excepcional, i després... Pats de dijoe, Loques d'Alegria, una altra vegada amb la Valeria Bronitedeschi, que és una gran pel·lícula que vam comentar aquí, en el programa també, divertidíssima i tal. Aleshores ens trobem que... Virzi, doncs, l'ha tentat Hollywood, per poder fer aquesta pel·lícula, El Viaje de Sus Vida, i tota la complexitat i tota l'interès que tenien les seves pel·lícules italianes es perden, senzillament. Aquí ens trobem amb una pel·lícula, que és un arrot-movie, molt linear, que va directa al seu objectiu, molt senzilla, molt... Jo penso que, si dic que és linear, ja ho he dit. No es pot dir res més. No hi ha gruix. O sigui, tot el que Virzi podia fer a Itàlia, doncs aquí no hi és. I és una pena, perquè Virzi és un gran director, aquí també ho demostra dirigint a Mirren i a Súzarlán, que ho fa molt bé. Ha de ser una cosa difícil també, però jo hi trobo a faltar molt, el Virzi italià, es basen en una novel·la americana, en aquest cas, i la complexitat hi perd moltíssim. Pep, què has vist tu? Alguna cosa que vulgui la pena comentar? No, ja alguna de les que he dit, el Joan, les hem compartit. Estic d'acord? No, no ha sigut una setmana massa productiva. Ja, ja. Derrerement vam veure, ahir, en sembla, Alma Mater. Ja. És una pel·lícula de capital belga, però nacionalitat libanès. Libanès, no? Sí. He presentat una situació de guerra en un ambient de tancat, un pis de la ciutat de Veyru, i allà, pues, 9 persones, estan en una viven d'una segona planta, i veiem... O sigui, crec que el que pretenen és transmetre l'horror de la guerra, la incertesa, minut a minut, que viu la gent, llavors ja segurament està buscat així un esglonat d'edats, que van des de 5 anys fins a 80, d'un avi, i jo el que diria que... O sigui, per una banda hi ha les bones intencions, que en part les aconsegueix, que és transmetre aquesta sensació que esteu, sobretot, d'angoixa continuada, però per una altra banda, hi ha molt... O sigui, estem dins d'un mitjà que es diu cinema, no? Llavors, jo trobo que hi ha poc cinema, la planificació tot és molt... molt austèria, i deixant de banda el realisme, que sí que realment el transmet i en potència, l'argumentari i el seguiment de la història no t'atrapa tant com alguna, que per exemple hem comentat de l'insultor, que seria una pel·lícula de... i, a més a més, podria tindre una relació... Diuen que és la pel·lícula... Però, clar, aquesta, per exemple, té una funció que amb imatges i amb la planificació i llenguatge cinematogràfic et dona una visió a la millor, una mica lineal i simple, però de la situació. En canvi, l'altra... O sigui, a vegades, sent tan culpidora tota la història, no et trobes suficientment posat amb ella. Bé, llavors és una pel·lícula que no diria que no sigui interessant de veure, pot ser interessant de veure, però a mi no la recomanaria de manera especial. Jo vull fer un comentari d'una mica diferent del que potser a vegades he fet habitualment. El cinema, la literatura i el teatre són unes coses en comú. Ens ajuden a viure, a reflexionar, a plantejar-nos problemes, a descobrir personatges. En fi, ens ajuden a reflexionar sobre la vida, sobre la nostra existència i sobre la responsabilitat que tenim sobre ella. Hi ha també un fenomen constant i històric de basis comunicants en aquestes tres arts. Pel·lícules que s'han convertit en obres de teatre, o os literàries que després s'han convertit o han estat pel·lícules o han estat peces teatrals també famoses. I fins i tot, qualsevol d'aquestes coses ens ha fet descobrir l'origen d'aquesta història. Perquè se m'entengui, perquè jo no m'acabo d'explicar bé, poso un exemple que penso que s'entendrà més de pressa. Karen Blixon era una autora desconeguda de finals del segle XIX, perquè va bàfrica i va ser a principis dels anys 30, 20, 30, etc. I que va ser ignorada pràcticament després, fins que el 100 nai Pòleg fa la pel·lícula Memòries d'Àfrica. Llavors, a causa de Memòries d'Àfrica, totes les novel·letes, contes, etc. Memòries d'Àfrica, etc. que va escriure la Karen Blixon, que anava amb el pseudònim d'Homunoma, perquè no era una dona, sinó que era Elisac Dinesseguen. El mateix penso que ha passat i passa amb Frankenstein. Faig una petita introducció per entendre què vull dir amb tot això. És a dir, la idea, suposo que sabeu que hi ha moltes versions de Frankenstein. El 1910 hi ha una primera pel·lícula sobre Frankenstein, d'origen alemán. Hi ha mudes i en 1915 n'hi ha una altra. I els americans que saben vendre també les seves pel·lícules amb el Boris Karloff i el Gens, Ray, com a director, fan la famosa pel·lícula de Frankenstein. Però és que n'hi ha un després, 30 o 40 pel·lícules més tractant de la mateixa tema. Doncs bé, la setmana passada, jo, la setmana passada, vaig poder veure el Teatre Nacional, la versió teatral de Frankenstein, la versió creada en certa mesura per la Carme Port d'Achelli. Us prometo que vaig quedar absolutament impressionat. Sabia que la novel·la era més bona que les diferents versions que s'havien fet del cinema, però mai havia pensat que hi hagués tanta diferència entre la qualitat extraordinària que té la novel·la i les pel·lícules que fins aquell moment s'havien estès. Vull llegir, si voleu, perquè entenguem una mica de tot això, una mica més reflexió que per on es porta. Vull dir-us que, per exemple, el Guillem Morales, que és l'adaptador de la novel·la, diu des que la Carme Port d'Achelli em va proposar adaptar la novel·la de Mar i Xelli, vaig tenir clar que la obra començaria en el moment mateix de la creació. De fet, no és amb l'impuls de la creació com tot realment comença, doncs també així l'obra. És un moment dolorós i l'espectador es colpit per una imatge impactant. Però, us comento també de la mateixa Carme Port d'Achelli, diu després de la mateixa folleta que donaven a la neta nacional. Fa molt temps que em ballava pel cap portar escena a aquesta novel·la. De fet, ja fa molt de temps que m'apassionen les novel·les romàntiques, de la novel·la de Mar i Xelli, de la novel·la de Mar i Xelli, de totes aquestes preguntes davant de les quals no tenim resposta. Jo us vaig a dir que els aquí presents i els que ens puguin estar escoltant els nostres oïdors que us recomano ser escampena d'adrupte a aquesta peça teatral que està inspirada, com veieu, directament amb la novel·la que té poca cosa a veure, amb les pel·lícules que ens han arribat i que ens han creat una imatge determinada del Frankenstein. Us prometo que el contingut, el contingut és extraordinari d'una gran profunditat i que, si hi ha persona, hi ha alguna cosa que, en aquest moment, que és inològible de veure, que va la pena que la gent no es perdi, que segur que sortirà. I mai hi havia tanta gent jove. Pràcticament em sembla que era el més gran de la sala, perquè la gent era jove i amb uns aplaudiments espectaculars. Jo anava també a la meva filla i una altra noia jove. Però vaig quedar sorprès que allò arribés a la gent d'aquella manera i no és una cosa gent superficial, no és d'estereotip que ens han pintat a Hollywood, sinó d'una altra. Us recomano que hi aneu a veure. Amb grans interpretacions, amb grans interpretacions, tant el Joan Joan, com l'Àngel Jatser, estan extraordinaris, però que tots estan extraordinaris. No és que siguin els dos que ho fan bé, sinó que ho fa tot el plantei d'actors que surten. I també hi ha una altra, que és un espectacle que fa anys que no vella. Recomano de totes. Si voleu, podem començar a parlar? Abans que parlaves d'Isec Dinesen, que es va començar a popularitzar memòries d'Àfrica, jo volia dir que abans de memòries d'Àfrica Orson Guals va fer una història inmortal, també sobre un conte de Dinesen, que ho feia amb una gran pel·lícula. Joan Moro. Però esclar, la Meryl Streep tira més, que el Robert Redford. Només volia dir això. Isec Dinesen ja sabia amb qui era, és una escriptora absolutament genial. Però esclar, popularment va arribar quan l'Estar System de Hollywood i va muntar el tinglador. Però això passa en moltes ocasions. Hi ha una mena de raciós comunicants. Jo penso que ja que tenim el convidat avui, que vol parlar de l'Ostra també, en Mirat Roman Polanski, no sé que el Pol vulgui fer algun comentari. És una pel·lícula, però del 99 va ser ahir. I és d'aquestes... No dic que sigui un pecado d'aquestes, però és del Head Ledger. I sortia també el Josep Gordon Levitt, la Julester Styles, però que és la dira d'Azones Peraldiard, que era una d'aquestes pel·lícules dels anys 90, de col·legials, de comedies romàntiques... D'aquestes pel·lícules que dius, hòstia, Head Ledger, bueno, allà està, interpreta molt bé, però el que és la pel·lícula... Un altre dia amb el Pep parlarem de Paella Tudei, que també la vam veure, però avui no en parlem encara, perquè segurament no l'acaben d'estrenar, però és una pel·lícula per parlar-ne. La deixem pendent, Paella Tudei. Introduim el món de Polanski a través d'una mica de música. Per a Elissa, de Beethoven, que ens la trobem a dintre, res més que amb Rosemary Bayby. Bé, després de parlar de fa uns mesos de Cúbric i fa menys de Peck Impact, ara arriba un altre dels meus directors de capçalera, Roman Polanski. Polanski ha estat sempre un cineasta difícil, tan pels productors com per la crítica i espectadors, fins i tot. Els que s'ha guanyat gràcies al seu extraordinari talent creatiu. Hi ha una sèrie de constants en el seu cinema. Després veurem com s'ha anat distribuint, i com s'ha anat distribuint. Per situar-les com a matèria de la que estan formades les seves pel·lícules, diríem que són uns temes que van des de l'adultery, la incomunicació, la marginalitat social sobre l'individu, la claustrofòbia, el sexe, el voyarrisme, la mort, la vampirització, la naturalesa humana que porta a l'home cap a la improbable superació de la seva condició i del seu destí. I de tot això, molt dit molt, naturalment no es troba amb una o dos pel·lícules, es troba repartit entre totes. Però és una mica els impactes que podríem dir del contingut de les seves obres principals. Polanski, al llarg dels seus anys de trajectòria, que són més de 50, ha fet 22 llargs metratges, molts curs metratges amb la seva primera època, que ja són molt importants i anuncien qui serà després ell, la seva època sota Polaca i la seva llargs metratgesa. Llavors, ell neix a París de pares polacs al 1933. O sigui, estem parlant d'un director enactiu que té 84 anys. La seva darrera pel·lícula encara està pendent d'estrena, no sé aquí quin dilluns li posaran, però suposo que... Fins a aquesta pel·lícula, jo diria que per situar una mica Polanski feu una passada una mica ràpida per la seva trajectòria, hem dit que neix el 33 a París, el 36 la família retorna a Cracòvia, el 39 els alemanys em veixen a Polònia, Polanski té 6 anys, del 40 al 44 ja l'ocupació alemanya de Polònia, el 45 roman es troba amb el seu pare supervivent dels camps d'extermini nazis, on la seva mare va morir el de Mahausa. El 1947 roman Polanski debuta a la ràdio com actor. Tinc que dir aquí que Polanski ha conread la faceta de actor, de guionista, tant d'ell dels seus propis films com de films d'altres, de director teatral, actor teatral, i com actor de cine actuar tant en pel·lícules d'altres com en pel·lícules pròpies. I després, naturalment, com a director i realitzador. Vull dir-me això, que estem davant d'una persona una formació molt sòlida amb el camp del cinema. A part d'això, quan la seva boca de París, que ha estat diverses vegades a París, podíem dir-ho així, que va xupar molta cinematec. I llavors allà va conèixer els clàssics, tant americans com europeus, etc. I de tot això va veure i, lògicament, després de tot això, surt en forma de bon cinema i utilització del llenguatge cinematogràfic amb les seves pel·lícules. Seguint la seva trajectòria, diríem que des del 52, fins al 62, ell va estar fent diverses coses. Per exemple, va treballar com actor amb generació d'Andre Baixda. Va treballar com a director, ja el seu primer treball va ser amb la bicicleta. Dos homes i un armario. Quan els àngels cauen, té una sèrie de curs d'aquests, que ja són premonitoris del seu cinema. Després va estar contractat per un centre de produccions polac, que es diu Càmera. Va ser assistent de rodatge d'Andrés Munt amb una pel·lícula que es va titular Mala Suerte. I ja, l'any 1959, es va posar a escriure un guió, el 59, cotxilló a l'aigua, juntament amb Gersi Skolimowski, un director, que a part de guionista, després s'hi dia també director d'un cert prestigi polac. No va poder fer la pel·lícula, va trobar financiació suficient en el seu país, un referèixer al cotxilló a l'aigua, fins al 1962. Aquí s'ha de tindre en compte, que és una primera que va ser molt ben rebuda a Europa, als festivals, i jo l'he estat revisant aquests dies, vaig revisar la bona part de l'obra de Polanski, i m'he adonat que de la trilogia de blanc i negre, que podríem dir que són cotxilló a l'aigua, repulsión, és la que menys polansquiana de l'estrès. I la culpa probablement no és d'ell, perquè la pel·lícula, evidentment, és polansquiana. La prova està que, sobretot, amb la tercera, amb el cul de sac, es repeteix bastant i va molt més enllà a l'esquema de la primera, del triangle que planteja. Però el problema de Polanski amb cotxilló a l'aigua és que a Catalunya hi havia dos qüestions. El catolicisme militant i molt conservador, i, per l'altra banda, la influència de la dominació soviàtica, que també marcave molt. Llavors, per exemple, la protagonista, que molt probablement amb la seva època anterior està casada era probablement una prostituta, aquí té que quedar dissimulat i no es pot dir. Per tant, ja va tindre un primer problema de censura. Els problemes de censura han sovintejat amb Polanski, curiosament, igual que van sovintejar amb Cúbric i amb Pèkimpan. Polanski té alguns punts que a mi me'l lliguen a Cúbric. El que passa és que són dues personalitats molt diferents. És a dir, Cúbric és un introvertit i Polanski és un extrovertit. Probablement, el fet de la seva extroversió fa que també Polanski hagi comès errors que no va cometre Cúbric. Cúbric era una mentalitat de jugador d'escacs i calculava molt els riscos abans de prendre'ls. I Polanski es llença. És un home enamoradís, un home que ell mateix ha reconegut que li agradaven molt les doies, les ninfes, s'enamorava d'Anastasia Kinski, de Mia Farro, i va tenir un problema amb el francinatre. El francinatre es va cabrejar perquè no podia ni veure-la i va enviar els advocats i va dir que firmi aquí la separació. Polanski tenia un recorregut i li va dir que després hi havia l'Anastasia Kinski i després va passar el mateix amb el que es va casar. Ell va tenir tres matrimonis. Un amb una polaca, un nom una mica difícil de pronunciar, després Saron Teit, que tots coneixem, i finalment l'actual Emono Senya, que té 33 anys més jove aquell. A partir del cotxe lloc d'aigua comença la seva trajectòria com a director. Volia dir que la vida de Polanski serà, des del meu punt de vista, atravesada per tres circumstàncies que la marcaran i també influiran en la seva obra creadora. En primer lloc, està la seva infància. Dels 6 als 12 anys hi ha la guerra, la Segona Guerra Mundial, ocupació de Polònia, separació dels pares. La guerra és el que ha de fer. Està colpant amb familiars, amb parets, es pategant, perquè està separat dels pares. Finalment, retrobament amb el pare, però la mort de la mare. El colpeix, com no podia ser una altra manera, perquè estem parlant d'un infància de 12 anys. I dels 6 als 12, ha estat donant voltes d'aquí cap allà. El 9 d'agost de 1969, mentre ella estava rodant l'Òndres, rebre la notícia de l'assassinat de la segona dona, l'actriu Sharon Tate, que havia protagonitzat fer que a més a més estava embarassada pel grup aquell de la família Manson. Això té una cosa que després comentaré relacionada amb Rosemary Baby. I una tercera circumstància colpidora també per ell que l'ha mercat. És la denúncia de violació d'una menor, el 10 de març de 1977, l'afer conegut com el cas de Samantha Geile, con nom de soltera, Heimer, con nom de casada. Una noia de 13 anys, volant que estigui fent-li una sessió de fotos per la revista Boge, per la que havia fet unes fotos d'Anastasia Kinski, que havia tingut molt reconeixement 15 anys, i Boge va dir que continuem amb les tineixes, que ens agrada això. Va trobar la Samantha Geile, ja és coneguda la història, va tenir en 20 dies de diferència, li va fer dues sessions, i la següent, on es va produir els fets que van portar la denúncia, va ser una casa que tenia... Una casa fora, no? Sí, com es diu el lector, Jack Nicholson. Mentre ella estava fent un rodatge fora, van estar allà amb ella, li va donar una substància. Això va portar el director un problema amb el judici molt complicat. Ell va admetre, i va haver l'advocat de la part que acusadora i la defensora van arribar amb un pacte, extractat d'aquells reconegués que efectivament no era correcte, i llavors es va arribar amb un acord en què se li aplicarien uns dies, de fet va estar 42 dies pres, de 90 que se li havia dictaminat, i va sortir amb un permís per vindre, treballar a Europa amb un rodatge. I aquí va cometre un error molt gran, va ser que durant aquest rodatge per un element del rodatge amb una festa a Suïssa, i dintre d'aquesta festa, que es va allargar bastant, salva fotografiar amb dos nois menors d'edat dintre d'altra gent, però aquesta fotografia va arribar al jutge Rittenbaum i el jutge aquest va agafar. És molt curiós, perquè tot el fet de Polanski, diréu quina bestiesa, però no es podria imaginar com em recorda el procés que està seguint la justícia amb Catalunya. D'entrada, hi ha 5 motius de demanda per Polanski, que són 15, que també són 5. Surts, Polanski, no pots retornar, té una visc que, si retorne, va a la presó. Això, a partir dels 40 anys que han passat, ja s'ha suavitzat, i probablement si tornes a Estats Units amb un tràmit de firmar uns papers però sí que és veritat que, aquí, que es vol fer. Polanski és un director que, per la seva temàtica i la forma de produir-se, és un europeu d'un país de l'est que ve aquí a Estats Units a embrutar-nos el cinema el nostre americà sistema de vida i a la que puguem li fotrem. I va haver una part de la crítica que va estar molt en contra de Roman Polanski i li tenia ganes. I una part del que no és la crítica i que són els elements de poder a partir de productors i de directors i també estaments polítics que també li tenien ganes. Tot això el jutge Ritten van ho va capitalitzar i, en realitat, va ser un extrapolar el tema per dir que la línia vermella d'Estats Units és aquesta i aquest senyor se l'assalten i aquí no tornen. Els que se l'assalten aquí no tornen. Se li va fer aquest mercatge i se'l va deixar margenat, la primera Suïssa, després allà encara va ser retingut per un filtratge i llavors, finalment, cap a França, que no hi havia conveni d'extradició amb Estats Units per aquest tipus de detelectes i així ja ha tingut que funcionar. Fins i tot se li va otorgar un Òscar Pau Pianista que no va poder anar a buscar, etcètera. Però molt de tot això era no la circumstància en sí perquè, en realitat, entre ell i l'afectada, la Samantha, va arribar un moment en què hi va haver un motu acor de deixar el tema i reneudar un amistat i, de fet, s'estan comunicant habitualment i van reconèixer tots dos públicament que van dir-ne un linchament públic, un per tindre fama i l'altre per ser una pobra noia, que ja veuràs. Tots dos van ser utilitzats políticament i socialment per fer un dir que la societat americana ho atolarem fins aquí. I ara ja centrem una altra vegada amb el corpus de la seva obra. Aquí parlaríem de la primera trilogia Cuchilla de l'Agua, Repulsió Nicol d'Esac, amb la coincidència que són tres pel·lícules fetes amb l'any negre, la primera a Polònia i les altres dos a Anglaterra. Les dues segones, Repulsió Nicol d'Esac, conten amb la fotografia amb l'any negre de Gilbert Taylor, que és un director de fotografia extraordinari, i que fa, amb l'una com amb l'altra, un treball de primera categoria. Per mi, Col d'Esac, que toca el tema de l'adolteri, és una obra mestra. I Repulsió, que és una obra més de càmera, més tancada, però té una força tan impressionant, que té una evolució... Tinc que dir aquí també que va tenir la sort Polanski, mentre es va viure, de poder tindre com a col·laborador amb els guions, exceptuant quan es tractava d'adaptacions literàries, que llavors feia ús normalment del mateix autor, va tenir la col·laboració de Gerard Brack, amb una complicitat molt gran entre els dos, i aquí això es nota, i llavors tenim un guió de repulsió i de Col d'Esac, que és... fabulós. Cada vegada més depurat, cada vegada més cinema, cinema, és a dir, el que deia abans, per exemple, respecte a la pel·lícula, aquella alma mater, que li trobava a faltar cine, aquí és que estàs veient Col d'Esac, i hi ha un moment en què la història, tant de fòdia, és veient aquelles imatges i et transmeten tant. Sí, hi ha literatura, hi ha teatre, hi ha... és que ja és tot allà, no? I a la vegada també uns elements corrosius, a nivell de contingut extraordinari, contra de crítica social i política. Després vindria el Baile de los Vampiros, aquí ja coneixia Sharon Tate i la va incorporar. Baile de los Vampiros és un divertiment tocant temes que sempre estan molt presents en polans, que tal com he dit abans, perquè casa el sexe, i els vampires. I amb to de conya. I amb to de conya, absolutament. Això seria l'any 1967. I el 68, una de les seves obres mestres també, que és la semilla del diable. La semilla del diable és una pel·lícula que a més a més va trobar una mia farro, jo crec que amb un moment extraordinari, jo no sé si la va deixar avui d'aquesta pel·lícula, perquè és que l'he estat veient aquest matí, per exemple, i em sembla una actuació, una interpretació també, però d'aquelles extraordinàries. El contingut de la pel·lícula és molt bo. Va, a més a més aquí... I va ser un èxit comercial, brutal, brutal. Tot el món. El Barra llançant molt. A partir de la semilla del diable, va tindre el problema de la mort de l'assassinat de Sharon Tate. Llavors aquí, tal com ha dit abans, hi va haver tres moments conflictius, el de la infància, el de la mort de Sharon Tate, i el conflicte amb Samantha Reimer. Bé, de la primera podríem dir que al cap de molts anys va fer el pianista i a la millor li va servir d'expiació, no sé. A mi és una pel·lícula que va tindre molt èxit, però no és de les meves preferides, ni molt menys de Polanski. Macbeth és una pel·lícula que sí que és una adaptació a l'esperiana d'una estètica extraordinària que no té res a veure amb el contingut, que és duríssim. Això que és perillat, absolut, però d'un contingut molt dur. Què fan de la pel·lícula? Una pel·lícula d'aquelles que recreixen la complicitat de l'espectador. És a dir, no passen les coses així d'una forma lleugera, sinó que cada paraula, cada... Sí, sí, anem bé, anem bé. És que... O sigui, hi ha molts xespers d'allí, i, per tant, les paraules les faràs estelent molt pes. Això és Macbeth. Aquesta pel·lícula, després de tot el que va passar amb Xarontet, podríem dir que l'autoritza com a catar-s'hi per superar aquests problemes que van passar allà a Califòria. Després vindrien que és una mena per dir-ho així ràpid, i els cinefils ho entendran molt bé, de fer el seu vuit i mig de Fellini, el vuit i mig de Polanski. No és tant res així com el de Fellini, però Déu-n'hi-do, la mala llequi d'aquesta pel·lícula. A continuació, en 1974, ve Xajna Town. Xajna Town, Polanski es posa el trajo de treballador, i de bon operador, i de bon narrador. I treu una pel·lícula. Una pel·lícula, sí. Una obra mestra, i ja està. Amb el seu John Houston, que no solsament el té com a referent de la jungla de l'esfalto, que ell és... Si no com actor. Si no com actor, amb un paperàs, a més a més. I una fight on away extraordinària. I un John Nicholson també extraordinari. Pel·lícula que no cal recomanar-la, perquè crec que tots la teniu ja en el pensament. A continuació, fa per mi un altre de les seves obres mestres indiscutibles, i que és un dels punts per mi més alts de la cinematografia de Polanski. No és una pel·lícula fàcil, però és extraordinària per la pena revisar-la, per disfrutar-la. El quimèrico Inquilinos va titular aquí. És una obra molt personal. És una obra extraordinària, on hi ha moltes de les constants que he apuntat al principi del cinema de Polanski. A veure. A continuació, estem en 1976, el quimèrico Inquilino, i el 1977 es produiria l'afer que hem dit abans, de Samantha Heimer, i a partir d'aquí, ell entraria en una fase de molts problemes amb la justícia que el deixarien pràcticament arruïnat. Intentaria sortir-se d'això fent test, però test va ser una pel·lícula que li va servir com Macbeth de Catarsi, però no va ser el gran èxit que esperava. Tot i que té tots els elements de gran pel·lícula de Polanski. Llavors ell va dir, ara la clavaré i em va fer pel·les, i va fer pirates. Pirates va ser un fracàs, fins i tot de públic, horrorosa. És una pel·lícula dolenta de Polanski. A continuació, ja havia conegut Emmanuel Sengnia, i l'amor va fer atravesar Polanski camins, i d'aquí em va sortir Frenético. I Frenético és una pel·lícula jiscotiana fins a la mèdula, molt ben rebuda pel públic, va ser un èxit d'Europa, va ser un èxit d'Amèrica. A partir d'aquí comença una altra vegada, com que ja torna a retrobar-se ell fort, amb les seves constants, tenim les lunes d'ahir, que és un altre punt àlgid per mi. Molt, molt àlgid. Allí és una baixada als infants, amb la passió, la submissió, el voyarrisme, el desvianisme, la dominació, bueno, hi ha tot el catàleg. És una extraordinària pel·lícula molt ben interpretada. A continuació, la morta i la doncella. Continuem als infants, i aquí hi ha política, tortura, relació víctima buxí. Sortim d'aquí i ens endem cap al segle XX, i abans d'arribar al segle XX, però jo la poso amb el segle XX, hi ha la Novena Puerta, que és un film alegòrit, i per mi no és del tot rodó, continuem estant a l'infant, però no li surt tan rodóna com voldria. El 2002 tenim el pianista, que pot ser una revisió de la seva memòria, amb agraïments que la millor tenia pendents a gent de Polònia, jo d'aquesta passo bastant. O Libertuís, una altra cagada, podríem dir. I després tenim la dècada actual, en la que tenim l'escriptor, que és una pel·lícula que torna al cine polític, que és una pel·lícula que... Que ho ve, que ho ve. Sí, que ho ve com frenètic. I després ja tornem a estar amb matèria intrínsecament de Polanski, com és a un dió salvaje, de la novel·la, sobre la novel·la de Reza, la Venus de les Pials, sobre el llibre de Sácher el Massoc, i, finalment, arribem al 2016, amb aquesta que tenim pendent de veure, que és una pel·lícula en què he constat, ha comptat amb el guió, amb el francès, que també ens sembla que és director de cinema, a Salles. D'aquesta col·laboració, ens surt una pel·lícula que es diu, basada en fer reals, que està pendent de destrenar les nostres frontalles. Mira, segons diu internet, el... el dia 1 de Juliol, de juny, perdona, s'arriba aquí, teòricament a Espanya. Sí, aviat la veurem. Bé, bé, bé. Bueno, en fi, per concloure de tot el que he dit, voldria dir que... Bueno, Pep, i què ens recomanes com a imprescindible de Polanski? Doncs com a imprescindible de Polanski, i jo situaria, de forma econològica, repulsión, cul de sac, el baile de los vampiros, la semilla del diablo, Chinatown, el quimérico inquilino, frenético, lunas de hiel, a un dios salvaje, y la venos de las pieles. Jo crec que amb aquestes pel·lícules queda una visió panoràmica de lo més important que ens ha deixat Polanski, que és molt, perquè realment és un autor total, perquè també de les seves interpretacions, per exemple, amb el quimérico inquilino, ell fa un turst de forcs com a actor, també. Jo em pregunto com es pot fer la direcció, i a la vegada una interpretació tan posada amb un paper difícil que té aquella evolució personal dins de la mateixa metratge. És algo extraordinari. Així com, per exemple, és protagonista del baile de los vampiros, però allà és un divertiment. Es tracta de portar una maleteta, el martell... Ajudant. Bé, fins aquí. Molt bé, molt bé. El que dona de sí. La meva explicació sobre Polanski, tot i que us dic una cosa, Polanski amb sí, de cada pel·lícula d'ell, de aquestes que han nominat com a importants, es podria fer un programa. Esclar, esclar. No estic segur, no estic segur. I amb tot això hem estat arribant gairebé al final, perquè arriba l'hora i veig que has estat clavat el temps que havíem pensat que destinaries en el senyor Roman Polanski. Per tant, felicitats, molt bé. I de fet nosaltres ens hem de conviadar fins després de setmana santa, desitgem que us ho passeu bé, desitgem que veieu molt cine, desitgem que veieu també molt teatre i llegiu moltes novel·les bones, i en conseqüència estem aquí, estarem aquí disposats a parlar sense condicions de tot allò que haurem vist durant la setmana santa, o abans de les setmanes santa, o els dies següents. Us desitgem a tots molt bon cap de setmana i bones vacances de setmana santa, i fins al dimarts de les festes. Bona nit a tothom. Moltes gràcies, Pep, per la teva intervenció. Gràcies a vosaltres. Bona nit. Ahh! É companies musica, un programa realitzat i presentat per Maria Quintana. Molt bona nit. Una vegada més una servidora que us parla, de les vies de sol. Comencem amb la veu del poeta de Miquel Mastipol, a l'ogi de l'enyor. Posem que el fil de plata d'una fang et porti al cor del temps, si és que el temps té cor. Què faràs, aleshores? Assajar talvolta de descriure l'inafable, o quedar-me educat davant d'aquell joc de miralls que ningú no s'explica? Quin ganivet de doble tall, el risc que ningú no sap bé, però no se'n us punya. Més val que et facis ombra amb la teva ombra, menys de xifres el perfil de cada soc de la pell, l'enigma sorprenent de tant familiar de les arrugues, i a poc a poc construeixes un lúdic retrat de tu mateix que t'acompanyi. Veieu la logi de la ruga, de l'edat, de l'experiència?