A l'escoltes, ràdio d'Esber, sintonitzes, ràdio d'Esber, la ràdio de Sant Just, durant de 8.1. Ràdio d'Esber, durant de 8.1. Ràdio d'Esber, durant de 8.1. Cinema sense condicions. Bona nit. Una de les dues miotrits ens trobem per parlar de cine, com sempre, amb tots vosaltres. I aquí estem, el Francesc... Cinema sense condicions. El Francesc, el Joan i la Carme. Molt bé, evitar l'Algeoma, suposo. M'imagino que vindrà l'Algeoma. Sí, bé, bé. Avui no tindrem el Ferran, per això, a l'Andreu. No, avui no, avui no. A finals de... quasi finals de mes. Jo, com que he vist que havies enviat un mail explicant que havies vist moltes pel·lícules, però faria que avui comencesis tu per dir-hi a la que més t'hagi agradat. Quina és la que més t'ha agradat? Només 9 pel·lícules. Això, només 9. En 3 setmanes, que més t'has agafat. Però no ho... I es veu que no l'has cuinat. Sí. Jo, com que cuina només he vist 3. Quina és la que més t'ha agradat? Ja, comencem així, ara. Sí, home. Sí, sí, sí. Bueno, simuleu, expliquem el que està previst per avui, que és una primera part de, diríem, de reflexió sobre... sobre, doncs, les pel·lícules que hem vist a aquestes festes, i les estrenes, també, que estan previstes per al divendres d'aquesta setmana, i ho parlo a d'una. I després, amb una segona part, diríem, d'un intermitge, en Jaume, en principi, estava previst que parlés del Maquien Vitsch. Ah, sí, Manquien Vitsch. I, a la última part, seguiríem parlant de les pel·lícules que hem vist aquests dies, eh? Jo puc dir la pel·lícula que m'ha agradat, o no de les que m'ha agradat, però sí que, després, donaríem pas una mica d'acostumes tu a fer i, Carme, fem entre tot de les pel·lícules d'aquesta setmana i de previsió de les pel·lícules. Però també hem d'anunciar que estem a punt, estem acabant de preparar el document perquè tots puguiu mirar la pàgina del programa, cinema-sense-condicions.blotspot.com, tots els temes que tenim ja previstos per tota la temporada, que són uns quants, i tots els directors dels que parlarem, també. És a dir, que encara no ho podeu mirar, però, bueno, falta poquet, poquet. Estem acabant d'última detall. De moment, avui, tenim això que acabes de dir tu. Mankiewicz, eh? Mankiewicz. Que suposo que sí, que ho presentarà ja quan vingui, sinó que ja ho mirarem de fet més altre. Home, jo la pel·lícula... No sé si la que més m'ha agradat, però una pel·lícula que, a mi, m'ha impressionat. És una que em va recomanar tu, Joan. Em va dir, mira-la, perquè no li ha acabat d'entendre. Això em va dir. Ja sé quina és, ja sé quina és. Això em va dir. És quina és, que jo no la sé. Impressiona, eh, la veritat d'aquesta pel·lícula de Màster. Ah, jo també. Mira, farem una cosa, si et sembla. Ah, si vols la comentem. Que ens vagi fent preguntes. No, no, no, no. Ah, jo no recordava això. A mi sí que m'ha impressionat. Sí, doncs explicau-me què us ha impressionat, aviam. Explicau-me. A veure, primer, és una pel·lícula... llarga, és una pel·lícula que dura... Sí, quasi 3 hores. Quasi 3 hores. Primer cosa que ens ha impressionat. Exacte. És una pel·lícula que has d'anar... de resistència. És una pel·lícula llarga. És una pel·lícula que tracta sobre... sobre el comportament humà amb situacions... extremes, però generalitzables. I la història, en concret, és la de sobretot dos... dos persones, dos homes. Un és el que crea una... La secta. La secta estadounidx, que suposa que és la ciència... La cienciologia. La cienciologia, que és aquesta... secta la que pertanyen... gent coneguda, però, en particular, el Tom Cruise. I el John Trevolta són els dos coneguts. El John Trevolta no sé si continua sent, però... Per uns se les creixen. Aquest senyor que dona vida a... el Philip Simon Hoffman es considera el fundador de la cienciologia, llavors. Sí. És una referència. He fet una... una... una... recreació, suposo, per no tenir problemes, perquè el que no pot fer un director de cine és dir que està fent una biografia d'un personatge amb una tintura especial que pot tenir problemes... problemes... no sé si penals, però sí amb la justícia, amb algun tipus d'anúncia, perquè no ha estat tractat el tema com... que podria considerar que li fos favorable. I, per tant, el director ho ha... Sí, ho ha obviat. Ho ha obviat amb modificat coses. De totes, el pont Tomas Anderson, que és el director... De moltes coses. Si havia fet aquella... La que li recordo és Pozos d'Ambició, que era la pel·lícula especial, perquè també detectava sobre el funcionament del capitalisme ferotxa a Estats Units des de la creació dels paus de petroli que van ser una eina de diner salvatge. I en aquesta... Parla això, de la creació d'aquesta secta, però no tant de la creació d'aquesta secta, que és el que s'ha dit periodísticament i tal, sinó com la relació entre dos personatges extraordinàriament punxaguts. El personatge que crea la secta, que és aquest que està interpretat per... Félix i Mulhovman? Exacte. I molt bé. Per mi, millor que inclús que Joaquín Fànix, que ho fa bé, però el Joaquín Fànix... Són dos papers molt diferents. Diria que hi peractua. El personatge és un personatge molt difícil i molt... No estic segura d'aquí per actuar, però podria ser, mentes tant que l'altre fa un paper l'on. I ja està. Aquests dos personatges, això passa als anys 50, després de la Segona Guerra Mundial, que efectivament a Estats Units deu haver-hi, i devia haver... Molts... Nois que havien vingut, havien acabat la guerra... S'havia acabat la Guerra Mundial, amb unes... inestabilitats emocionals, i personals, i de futur, i de passat, i de tot el que vulguis. I aquest... El personatge del Joaquín Fànix fa aquest tipus de personatge, que és un desequilibrat. Realment, ara, no pots arribar a dir mai si és un desequilibrat, perquè ho he genèticament, perquè té problemes, o perquè la guerra l'ha traumatitzat de tal manera que ha fet d'ell un nyap de persona. Si el jo me'n estaria aquí, diria que és un estigmatitzat. No tant com estigmatitzat. Ell diria això, vull dir. No ho sé, li preguntaré el Jaume. Jo diria que no és tan estigmatitzat... Jo no diria que la societat no l'estigmatitzi, però ell, encara que no la sol estigmatitzi, és un personatge molt problemàtic, un personatge molt desfet de dintre. De dintre, és un alcohòlic fet malbé, que no controla la seva agressivitat. És un personatge desfet de dintre. Aquest és el tipus de personatge. Hi ha una escena molt significativa dintre del que tu dius, de l'acabar a la Segona Guerra Mundial, que surta així, com de resquillada, però jo crec que és una de les claus de la pel·lícula, que és aquella en la qual reuneixen a tots els veterans de guerra, els que han vist de tot, i ell ho explica en algun moment a la pel·lícula, perquè li fa l'interregatori aquell, tan bèstia sense poder tancar els ulls. Primer li diu, has matat algú? No. I li torna a preguntar, dius, sí. Una vegada i una altra vegada. Jo no sé si és una tàctica psicològica, segurament. O sigui, com que no en sé, d'això. No t'ho podia dir, però per l'observador que veu això, és realment una agressió. És una agressió sistemàtica que en comptes d'un cop de puny, un cop de puny, un cop de puny, és una pregunta i una pregunta i una pregunta. El meu mot d'entendre aquest tipus de... No és un diàleg, perquè és una agressió del terepeuta, si és que se'n pot dir així, d'aquell personatge, i el malalt, que és el Joaquim Fénix. Però crec que és una agressió. Sí, per això deia que una de les claus està aquí en el fet de, quan reuneixen a tots aquests veterans de guerra, i a tots els hi donen un discurs. Diu, ara, integreu-vos a la vida normal, com una mena de repte. A veure si sou capaços. No, amb molta ironia, per part del director. I després, haver vist tot el que heu vist, haver matat, haver vist morir a companys vostres. Doncs ara aneu a treballar a una... Jo crec que això és un punt de cinisme per part del director, és una visió cinica. Però que correspon una minguita de la realitat. Sí, segurament, però després d'una guerra, de les aquestes dimensions, amb la que ha mort tanta gent i d'una manera tan desproporcional, home, quan se vol... Tot queda fet malbé, tot. Uns més resistents que d'altres, amb més capacitat de refer, però tot queda fet malbé amb una guerra de la... com fos a la Guerra Mundial, que va afectar a totes les potències mundials, no? Clar, no queda res dret. Tot s'ha de refer. La història de la pel·lícula... A mi em sembla que el fet que aquest tipus de sectes comencin a néixer a Estats Units... Estats Units és una societat especialment individualista, que l'home és extraordinàriament solitari, que no té embolcallament familiar fàcil, ni embolcallament social molt proper, i, per tant, és un solitari continu. És la seva... és el seu com a BC, perquè ells són... A ver, fènics, anava a dir-ho, encara que els fènics es diguessis, que resorgeixen sempre de les cendres i es refana, si mateix, com a poble. Això és... i, per tant, és una societat molt diferent de l'Europa, que té el pou profund del cristianisme que ha recollit tota Europa amb diferents formes... Sobre la Maïterrania, més que inclús la Maïterrania. Però és igual, la revolució francesa encara és un subproducte, sinó de què diria fraternitat. Això no existeix, així com així. Però vull dir que, encara que vagi per una altra línia, el pou, on surt l'aigua, és un pou mediterrani, això tens raó, i de tot aquest tipus de cultura. Estats Units això no ho té. És un poble llituador, jove i potent, però és un poble individualista que la gent és solitària. Això es reflectia de meravella amb aquella pel·lícula de la que hem parlat tant, perquè va ser, segurament, la meva preferida a la temporada passada, que és Take Shelter. És una de les coses que millor reflectia. Però fixa't que les pel·lícules americanes, això constantment surt. I aquí, ell, és un solitari que no té on agafar-se. Llavors troba aquest tipus de personatge. Ara veiem, mirem l'altre tipus de personatge. El personatge, que és el que crea la secta, com se diu el doctor... No sé com... No és metge, però es fa passar el que sigui. L'Ancaster Doth, es diu, el personatge, a la pel·lícula. Sí, sí, sí. Aquest personatge és un vividor, té una làvia d'or, és un pic o d'oro, i és un... No sé, jo crec que es pot formalitzar com un enbaucador, però que ells hi ha un punt que hi ha coses que es creu. Després ell vol guanyar diners, i el que fa és moure's en un tipus de món en què pots recaudar diners i agafar diners. Però hi ha un punt que s'ho deu creure, i fa aquestes filosofies relativament barates, però que, per l'ovís, el món nord-americà entén en facilitat, i, per tant, parla de la... de la vida... del pas de les vides d'uns als altres, que tothom creuen en l'altra formació. Que es pot valorar les vides. Que es pot valorar les vides, i que, llavors, els grans problemes profons de l'ésser humà s'han viscut en diferents vides, i això ho fa creure a tot. Jo que t'he parlat davant, i, per tant... Se'n recordeu d'una pel·lícula a mi? M'ha fet pensar una mica en part. Aquesta és la pel·lícula de The Master, a un altre protagonitzat pel Barlain Caster, que es diu... Home, el Fuego de la Palabra. El Fuego de la Palabra, exacte. Que feia la catrin... No, Jens Simons i Burlain Caster. Van ser premiats per aquesta pel·lícula extraordinària. Jo la veig. És el mateix. Sembla el tipus de personatge. Són il·luminats. Són il·luminats que acaben creant un cercle en tor d'ells que creuen en aquesta il·luminació. Jo he de confessar que el Fuego de la Palabra... Sí. El que... de diferent entre el Fuego de la Palabra i aquesta, aquesta, de fet, no es vol ficar frontalment amb el tema de la secta, es fica frontalment amb els personatges. I amb els personatges et deixa, realment, això sí que podria, a lo millor, entendre el que volia, dir el Joan, que és que hi ha un punt de... d'incertesa amb el que, en el fons, són cadascú d'ells. Jo tinc la sensació que no la vaig entendre. Al cine he dit que hi he vist, que hi entès, perquè vaig arribar a pensar que hi havia una relació homosexual entre el cap de la secta i l'altre tio. Amb la cançó que li canta al final està claríssim. És que li repeteix dues vegades. I la segona més alta, com de dir... Però no entens el que t'estis dient. Vull anar només, que allò que li canta a Xina, només amb tu. L'altre ja somriu i diu... Ara ja em queda clar el que està passant aquí. I doncs això no ho volia jo tant clar. Crec que és una... si volgués dir això, ho diria manifestament. No veig perquè ho ha... No ho diu... No té en aquest paràmetre tancadors. Per tant, si volgués dir això, ho diria. Jo que sí que el que vol és apressar-lo. El que sí que vol és tancar-lo. Això sí, però no és exactament, o exclusivament, una hòbdica homosexual. És un dels component. No ho sé, no ho sé. Jo, honestament, em va dir... Però què vol dir la pel·lícula? Jo em quedo surto del cine i em pregunto què vol dir la pel·lícula. Diguem-ho d'una altra manera, a veure si et sembla millor. Jo diria que es pot entendre aquesta pel·lícula una intenta de reflectir, de posar en contraposició el que deia Carme molt bé. El embaucador, que pot ser tant l'estat, l'estat que ens diu que hem d'anar a la guerra i després ens diu que busqueu-vos la vida una vegada que ja heu fet tot el que heu fet. Amb aquest embaucador, que seria el creador d'aquesta mena de secta, que té el seu punt psicòtic, també. I el individu que té característiques que també poden ser psicòtiques en un moment determinat, però que busquen la seva llibertat. El resum de la pel·lícula, d'alguna manera és aquesta. L'altre li deixa el repte aquest, li diu, a veure si ets capaç de buscar, de trobar la teva vida, o de viure la teva vida sense un mestre, sense un... no més que mestre, sinó sense un amo, podíem dir. Exacte, perquè no és mestre ben bé. No, no és amo. Ell és una decisió incondicional que fa... Relativa, perquè és capaç de lluitar per ell en el sentit físic, vull dir, que un que se considera que està en contra del mestre qüestió, ell va i li clava una pallissa. O sigui que en aquest aspecte té aquest tipus de relació de... Però això té una evolució molt bona a la pel·lícula. Hi ha un moment en què això ho fa de manera defensora, de manera com submissa. Jo ara estic defensant. Però hi ha un moment en què una pallissa, una altra, però ja ell mateix no està segur del que fa. Ho fa ja com amb desgana. El personatge del Joaquim Fénix en aquest sentit. Aquest personatge, el del Joaquim Fénix, és un personatge desequilibrat, segurament malalt, segurament sense centra, però té punts de lucidesa, eh? Hi ha el moment que ell sí que està veient que l'altre és un cuento xino. I podria guanyar-se la vida perfectament, fabricant licors, perquè és un artesà expert de això. O fent fotos, perquè també li fa coses. És una persona, d'alguna manera, considero jo, un individu que podria guanyar-se la vida fàcilment, o podria anar fent, però que es troba amb una societat dura, i difícil de manejar. I ell no és capaç de... I ell no és capaç de... de tranquil·litzar-se amb aquest tipus de món que li ha tocat. No arriba a aconseguir una situació equilibrada. Sempre està desequilibrat. Jo és que heu posat a referència això del Feu i la Palabra, i clar, veig una pel·lícula, és del Richard Brooks, una pel·lícula del Richard Brooks. Basada en una famosa novel·la del castiu, a veure'm sota el nom, ara, és una novel·la famosa també d'èxit de l'època. De principis de segle, que es carregava les sectes americanes, i jo penso que era una pel·lícula de brillanes. Va guanyar Òscars de apuntar pal·la, però va ser que el Montlanc estigui. Les dues van ser nominats i premiats. Les novel·les del Sincler Leuig. El 1926. Aquesta és una extraordinària pel·lícula, i jo, honestament, veig aquesta, i a mi em passa això de Gadi Güellas. No en acabo d'agafar els personatges, se m'escapen. Hi ha coses que em queden indefinides i concretes, i es poden interpretar de múltiples vegades. Incluso al final es pot interpretar. És un resultat que sóc una persona massa capuadrat, que m'agrada que les coses em queden clares, però, clar, surto al cine i diuen... Però què m'estan volent dir? Perquè no sé si hi ha un dijous o un altre, i surto una mica de sabut. És una pel·lícula que s'ha de fer un mateix, de buscar la seva interpretació, llavors posant en conversa amb altres persones, llavors entrarem amb una riquesa molt gran de detalls. Això és una cosa que la pel·lícula, quan parlem, us explicaré que acabo de veure la pel·lícula que està en el divendres, que és Amur, la pel·lícula del Michael Henecke, l'última, la pel·lícula, etcètera, ens va passar sortint del cine. És a dir, una cosa que no passa mai, tots, un grup important de crític, ens hem quedat a la porta del Verdi, cosa que no fem mai, i la gent s'ha posat a xerrar com si fos un fòrum. Mira, aquesta pel·lícula deu ser per fòrum o per pel·lícula del mes, perquè tothom està amb ganes de saber què pensa l'altre, que hagin empresió una a fer i dalt. I, realment, és que és una pel·lícula impressionant, però no sé si és el moment de parlar d'això, però sí, sí. Jo crec que és una pel·lícula d'una interpretació, sobretot, sobretot, del creador de la secta, més, inclús, he dit, que el millor que acaba de tenir... Però és que és un gran actor, he fet moltes coses. Sí, el film... Seymour Hoffman. Per mi fa una gran intim... interpretació, perquè té més coloridó. El Joaquim Phoenix és una gran interpretació, perquè inclús físicament... Però, clar, és més fàcil el personatge. Sí, en canvi, el d'ell és més dúctil de la situació. És un home vital, un gordo de bona vida que li agrada viure, que li agrada viure, que li agrada el sexe, que li agrada tot, que li agrada viure. I, per tant, la seva descripció jo la trobo més rica, més rica com a personatge. I després, jo hauria de dir que el personatge, la dona del... L'Àdams fa molt bé, molt bé. L'Àdams fa molt bé, molt bé. És una cosa molt bona, molt bona. És molt bon actriu, eh? És molt bon actriu, i fa a vegades papers d'aquestes de nena, fa així, és simple, i aquí fa un gran paper. No té molt paper. És la veritable ideòloga, eh? Que, de debò, de debò, domina el cercle aquell. Sí, sí. L'estena final, amb aquell gran finestral que ell apareix, i li diu, i el sentencia, allò ho vaig trobar d'una gran qualitat d'actiu, de triu, ella, eh? Ella és molt bona, eh? Molt bona, molt bona, aquesta noia. Es va, no sé, a veure amb la... Juli, Juli, eh? No sé si ho veuràs, amb la que m'has deia, la... Ai... Una pel·lícula que, amb un actriu de famosa en un portal de la mare, es parallaven les dugues i estaven brutals, les dugues. No, això vols dir, no. Ara han passat fa molt poc per la tele, aquesta pel·lícula amb la Meryl Estrem, i ella... Meryl Estrem i ella, que són dues cuineres. Juli i Juli, per aquesta. Sí, que fan, són dues cuineres. I aquí, en canvi, la Meryl Estrem fa el paper de la cuinera dels anys 40, operant, i ella fa l'actual. I ella fa un paper fresc, de menjant, divertida. Res a veure amb aquest paper d'aquí. I el dubte, no sé si ho veurà el dubte, també, amb aquest mateix, amb el Seymour, que ella feia de monja. Jo també he pensat en el dubte, en consonància aquesta pel·lícula. Ah, sí, sí, sí. Amb el dubte també sortien els dos. I la tercera, aquí, a la Meryl Estrem. Sí, sí. Aquesta noia té un aspecte físic, una mica... Que passaries pel carrer no te n'adonaries, d'ella, perquè té un punt normal, té un punt normal. I, per tant, hi té aquest nasiró petit i la... No és una Meryl Estrem que té una grandíssima categoria així... d'especte físic, encara que pot fer més o menys característica. Però té una laia que té en Can. Exacte, sí, té Àngel. La pel·lícula barreja aquesta Àngel amb una duresa extraordinària. Jo crec que, com a pel·lícula, després aguanta uns primers plans, tots ells, de farotges, eh? Aquest director els apreta, els apreta, i realment ho fan molt bé. Jo trobo que la pel·lícula està bé. El que passa és que a mi em quedo amb els dubtes. Quan sóc amb els dubtes, no sé... És una pel·lícula incomodíssima, un surt fet cost. És una pel·lícula i jo li vaig dir al meu marit quan em van sortir. Escolta, surt un malament d'aquesta pel·lícula en el sentit de que, home, fer amb la renovació de l'esprit humà no l'acabes tenir, eh? Surts allà completament esclafat. La recerca, si un cas d'una certa llibertat individual, això em va agradar el fet que ell, al final, al cap i a la fi, escollís, escollís, tot i que sigui una vida... Potser pobres, segons molts criteris o segons com ho mirem, però ell decideix, això, viure la vida, quedar amb les dones que li agraden, continuar vivent, una mica també em va recordar la llegenda del Sant Bavedor, aquella pel·lícula de l'Arnano Olmi, que l'altre dia em van parlar, perquè t'havia vist aquella pel·lícula que t'havia agradat. També va per aquí una miqueta. No és una apologia de l'alcolisme, però a través de l'alcohol, la visió que hi ha una possible recerca, també, de la llibertat, que està al marge dels convenis socials habituals. Llavors, aquí, en aquesta pel·lícula, jo crec que tracta molt, també, aquest tema, en una manera molt potent i molt coherent, però... Jo us puc parlar, ha arribat el Jaume, i, per tant, s'intendrem després del Manqui Vigge, parlant-ne. Tindrem Manqui Vigge avui al final, perfecte. Jo us puc parlar d'una de les tres o quatre pel·lícules que penso que seran importants aquesta temporada. L'Estrena, en aquest divendres, és una pel·lícula multipremiada, perquè va guanyar el premi, la Palma d'Or, el Festival de Cans, després ha guanyat la millor pel·lícula del cinema europeu, el mateix Pjan, aquest, també, l'han premiat com a millor director europeu del 2012. I, bueno, els dos actors principals, que són el Jean-Louis Triquinyan, en 82 anys, i la Emmanuelle Riva, en 85 anys, fan un paperàs impressionant. És a dir, si hi ha alguna cosa que et comou i destaca, és la interpretació, sobretot de la dona, de la... És que la Emmanuelle Riva ja era... Us recordeu que l'any 59 va fer Irosima Monamor, que es va fer famosa a ella, era molt jovenet en aquell moment, però, clar, la té 85 anys. I resulta que l'Eixevera interpretació és una cosa brutal. És a dir, una cosa extraordinària. Va la pena, només per veure l'interpretació d'ella, a la pel·lícula. I l'Eixeverlo Perc, que no. No, no, té poc paper, també, com parlàvem dels pocs papers, a vegades, que passen a les pel·lícules. Si fem una sinopsiva de la història, d'una crua història, d'una parella octagenaris, que viu a París, que estan retirats del món de la música, la que havíem pertengut, que té una filla, que és l'Eixeverlo Oper, i que, en un moment determinat, l'amor que té a la parella es mostra, a través... quan la dona tindrà una incidència, com reacciona tothom, qui és el que fa tothom, etcètera. És una història, en el fons, tan senzilla i tan simple, que quan acabes de veure-la et dius que em mans d'un altre director, segurament allò hauria estat un desastre. Però, en canvi, ets conscient, també... Un desastre per sensiblera? No, perquè no hi ha història. Com és possible que això m'hagi atrapat, m'hagi interessat si això era una cosa tan tonta i tan senzilla, que no té cap interès? Si a priori no haguessis donat un ral per la història. I, en canvi, ets conscient que t'ha atrapat que no se t'ha fet gens pesada i dura més de dos hores, dos hores, set minuts, i quan acabes la pel·lícula, surts a fora i passava això que deia, que tota la gent se'm quedava a fora parlant de comandar la pel·lícula, jo crec que t'adones que has estat davant d'una obra mestra. Crec que és el film més íntim i més tendre que ha fet el gener aquí fins a aquest moment. Els dos has interpretat ja ho he dit, estan genials, estan brutals, sobretot ella, la dona, que té 85 anys. És un film cru, que en alguna mesura, i en alguna mesura fred i també sense motivitat, que li passa moltes vegades a la gent que va per aquesta línia, i això és una cosa més, però que a la vegada atrapa interès pels elements, més o menys diríem... jo diria de terror indirecte que a la pel·lícula suscita. Què vull dir amb això del terror indirecte? Doncs, bueno, la por, el terror, el canvi de la gent gran, a la pèrdua de la identitat de la gent gran, agaudida dels darrers dies de la teva vida com a persona adulta i persona ja gran i vella, el terror, el terror al canvi de l'altre, de l'altra, de la parella, de la persona que estimes, de l'acostament a l'inhabitable final, de la separació definitiva que això suposarà, etcètera, etcètera. El terror també és implicit, i està clar a la solitud, a l'absència, a la incomprensió entre la mand i la mare, que quan hi ha l'informatat pel mig i el que obliga aquesta informatat, en fi, el terror a la humanitat, a la fablesa del propi cos humà i la indesitjada caducitat, o que ja sigui massa tard per aprofitar el temps perdut o el no viscut. Per tant, és una pel·lícula de gruix, és una pel·lícula que toca moltes coses. A canvi la crítica l'havia deixat regular, jo havia sentit. Bueno, jo el que he conegut és que l'han deixat tot arreu bé. Només el Villalobos se la carrega. Jo vull preguntar-te una cosa. A mi, quan... hem dit que el Jaume arriba allà. Sí, sí, sí. Hola, Jaume. Doncs jo volia preguntar-te com que, quan vas trenar la cinta blanca, si no recordo malament la seva anterior pel·lícula, doncs si us en recordeu, a mi em va de cebra, no perquè la pel·lícula estigués malament, sinó perquè fèieu una concessió excessivament clara del que és un cinema de tall clàssic que, d'alguna forma, ja està fet. No calia fer una pel·lícula que ja està explicada per un part d'altres directors amb el mateix format. A mi la cinta blanca, en concret, em recordava fil per randa a la filmografia de Dreyer, per exemple. Ja me'n recordo que ho vas dir. A mi, veient el trailer únicament, per això t'ho pregunto, que tu que l'has vist sencera, a mi m'ha fet la impressió que aquesta pel·lícula ha fet el mateix. A mi, Manberman. És una pel·lícula a l'Oimman-Berman, i en lluernaré també al públic perquè vegi com en sé. És que hi ha aquestes coses que fan... Això és una lectura, jo penso, molt subjectiva, perquè... Sí, no, completament. És una pel·lícula que... Jo crec que és el film més cru i més honest, al mateix temps, sobre la belleza que s'ha gerudat mai. Per tant, és una aproximació a la belleza, a la gent que està a l'etapa última de la vida, i a mi em costa fer aquesta distinció que tu fas. És a dir, l'hauràs de fer quan la vegis tu, perquè m'expliquis si és que li trobes o no li trobes. Seria com l'antítesis, el que estàs dient de l'Estań d'Aurat, aquella pel·lícula amb l'Arcata Inhebo... Jo la veig molt més freda, molt més distant, molt més crua, inclús amb efectes no explicar-hi ara, per efectes sorpresa, i, en conseqüències, una altra cosa, bastant diferent. No juguen cap moment amb el sentimentalisme. És a dir, és molt tan... Diríem amb les pel·lícules anteriors que ha fet el mecànic. I que segurament altres autors amb aquest tipus de pal de tema hauríem buscat. I potser per això jo crec que acaba mostrant l'amor de la forma menys idealitzada, més realista i, en l'última instància, més efectiva. Jo crec que és un film, el meu entendre, que humanitza d'alguna manera el Haneke. Jo no sé si això és el que et molesta a tu, no ho sé. A mi, en canvi, em reconcilia d'alguna mesura amb ell, i em reconcilia també amb la vida. Perquè aconsegueix no fer-te sentir, sinó fer-te pensar. És a dir, que la pel·lícula en sí és bastant sugestiva. És un film, com deia, jo per foro. És un film que segurament hi veurem coses diferents, tu i jo i la Carme i el Jaume. I, en conseqüència, quasi seria... Proposaries, si fos que us agrada i et voleu fer-ho, per fer un pel·lícules al mes o per fer... Però parlar-ne un altre dia més extensament. Li tocava la Carme proposar un, però... Doncs que la que sigui. Jo ho recordo, perquè, si no després... Però, vaja, si ella li sembla bé... Jo, en qualsevol cas, la recomano i és una estena del divendres. Tot el que sigui de Haneke o de Lars von Trier, l'accepto com a pel·lícules al mes. I el que sigui d'aquest director, de Holly Motors, també. Va bé. Ens queda clar, ens queda clar. Bé, doncs... Parlem d'un altre. Estava llegint, precisament, sobre el pel·lícules de Haneke, no? Sí, perquè tinc aquí el... I què diuen, què diuen? Bé, vull dir, no. Tot el que tu acabes de dir, doncs aquí també. Potser no amb aquesta ponderació tan extraordinària que dius, però que parla d'amor, però que també parla d'apientat, en el sentit més profund, laic o mà, sense que hi hagi cap mena de cosa que tingui a veure amb la llàstima... O amb la... És cert, sí, sí. Bé, com que hi haurà temps a parlar amb la... Clar, clar, clar. ...per la lluança que tu n'has fet, doncs hi haurà temps. Doncs penso que sí, que ens hem de dedicar a les pel·lícules que poc a tu ja l'has esmentat. Ah, no, hem vist de màster, són les que hem comentat, i jo havia vist... Jo he vist d'Òxido i hueso i los miserables. Són les tres que he vist, ja us ho... El de màster, a mi m'agradaria opinar. Jo la vaig veure ahir mateix i em va sorprendre molt, molt agradablement. La veritat és que em vaig quedar a boca vedant, no? El perquè ben bé encara no saps ben bé, però és clar, sí. Jo he intentat desgranar aquí una mica, però no és fàcil. Jo penso que hem de tornar al format que proposàvem. El Joan en és fent preguntes i li anaven contestant, però... Ah, bé, eh? No, ja ho faré. Jo és que no... no l'intès del tot. O sigui, no sé... Jo la compareu en algun moment determinada amb el Fuego de la Palabra, que és una pel·lícula que, al fons, potser perquè és molt clara, molt directa, els personatges són molt clars, més fàcil... Aquí la trobo embolicades, que es poden interpretar de diverses maneres. I ara entro en una pel·lícula que et met múltiples interpretacions, i aquí li agrada, entenc que hi hagi gent que això li... A mi no em miris. Jo no busco això, busco una cosa que estigui d'acord o no, que se'n digui el que se'n vol dir. Una cosa no saps ben bé què et vol dir, que tu pots interpretar-ho, i pots interpretar-ho de tres maneres diferents. I cadascú té raó perquè tothom té raó. I una cosa que estem d'acord i això crec que hem estat d'acord amb els tres, és que és una pel·lícula incòmode. Això és veritat, és una pel·lícula incòmode per l'espectador i per la temàtica i per tot com està enfrontat. I és incòmode i això et fa que, quan surts, no estiguis bé. Contrari a què opines moltes vegades el teu francès, la crítica l'ha deixat molt bé. Ves en aquest sentit, sóc jo, el que no coincideixo amb la crítica. La crítica, en general... Alguna vegada havia de passar, però deixem que el John m'adoni. Digues, digues. No, bé. Bé, perquè jo penso que acabeu de dir tant tu Carme com tu, Joan. És precisament perquè és una pel·lícula que ens parla del per què estem a on estem. En definitiva, com s'ha construït un teixit social amb els inconvenients i les avantatges que això té, no? Jo crec que ens parla molt d'aquesta qüestió. Hi ha un fet que a mi sí que em va interessar moltíssim, que és la part final que diu Vina, que jo et tractaré molt bé i fins i tot puc acabar amb la teva bogeria, no? Aquest va ser un propòsit que encara que no vagi a tenir les mateixes paraules, sobre els anys 80, també es va produir en el nostre teixit social. Es va dir, no, la persona que tingui una característica de bogeria, en definitiva, que tingui algun tipus de trastorn, doncs la veritat és que hem de veure de quina manera es pot inserir en el teixit social i no passa per Carlos en aquells moments s'anomenava els seus maricomis, no? La pel·lícula parla molt d'això, perquè ella és una persona absolutament inconstant, amb una tendència molt clara a tot el que representa violentar-se contra aquell que discrepa de allò que està tan clar, si més no per ell, però també per altres, no? Llavors la pel·lícula jo crec que fa d'una manera absolutament encertada, és precisament plantejar com es pot créixer aquí, i què és el que pots inventar davant d'una situació com aquesta. Llavors, esclar, apareixen persones que pots tenir molts dubtes amb la seva una estedat, que és el que planteja el film amb el personatge del senyor Tom. Llavors, esclar, això està obert, no passa a moltes interpretacions, és una de molt concreta, és el que dius tu, que pot crear un neguit molt gran, precisament perquè trataries que això és així, perquè som així, perquè va passar això, va passar allò, es va acabar una guerra, és que d'això ja em va parlar fins i tot Frederic Marc, me'n recordo, un actor impressionant, que parlava del trauma post-guerra. La pel·lícula ens planteja la mateixa història, el cap i a la fi, o la mateixa constant, que en aquells moments el psicoanàlisi és una cosa que es comença amb la hipnosi, que és una altra dels elements que vam trobar en Fagaira amb una pel·lícula que ens plantejava o que ens posava en joc el senyor John i el senyor Freud, no? En fi, jo el que vaig trobar és que és genial en tots els sentits. No em va sobrar ni un pla, és que me'ls estava mirant a tots dos. És que em dius a cada pla hi havia alguna manifestació en aquell rostre, de patiment, de desconcert, d'acció... Tot, i jo la vaig trobar realment impressionant i complerta. Una altra possible pel·lícula del mes, ja tenim dues. I per calma de decidir. I després la que també vaig veure va ser en la casa. Aquesta em va agradar molt també. Aquesta és una pel·lícula molt complerta, caram, tu. Aquests que heu tingut pretensions d'escriure i de ser creadors, vull dir-me, Joan, aquí podem identificar fàcilment de trobar un alumne que et va interessant i que tu pots anar aportant tot un seguit de trets amb el que és la construcció absolutament acceptable com a teixit social, conscient i intel·ligent. A mi em va semblar genial. Molt bé, hi ha alguna altra. Per exemple, que hem vist avui aquest matí, el Joan i jo tabuc, que m'has d'explicar al final, perquè he hagut de marxar un quart d'arabans. Ah, sí? No ho podies? No ho sento, però no hi entraré. No hi entraveu. És que m'he quedat que ja no la volia, perquè no m'interessava res. Igual és batament, eh? Jo no ho sé. T'agrada tu? Bé, vull dir, és una pel·lícula que tindrà el seu èxit de crítica. Com tu es mataves, també. Però no de públic. Precisament, perquè, home, tot el contrari de d'artis. Aquí sí que sí. Amb un respecte i amb una fórmula de respectar... Bueno, jo què sé, tot un món de coses. De qui és aquest? És un portuguès, gómez, no sé què. És un senyor desconegut aquí, però que, bueno, estic una pel·lícula feta, també, per mi, amb un estil molt passat. Sembla que vingui del mut, efectivament. Sí, és que... A mi no m'ha interessat, ho sento, però tenia altres coses a fer i no m'he quedat. El paradís perdut del cinema, el cap i a la fi, explica una història d'adultèria. Bé, em tindrem una oportunitat de parlar-ne, perquè és una pel·lícula que s'estrenarà aquesta setmana pel que he pogut saber i que jo tinc un treball aquí de la Inma Merino, que la deixa adalt de tot, d'alguna manera absoluta. Bé, doncs, què més? Què tenim? Avui tenim el Mankiewicz. Mankiewicz, senyor, ja l'he arribat. I amb tot el que deies de The Master, em sembla que fins i tot encaixa força bé. Sí, jo també he pensat en això, i precisament sí. Sí, sí, quan he buscat allò, una mica de filmografia d'aquest senyor, perquè el tinc com bastant... Vull dir, que el tinc molt conegut, no? El senyor Mankiewicz i a mi m'havia impressionat molt. Primer, amb alguna pel·lícula com, per exemple, l'empreinte a la Uella, que... A la Uella, sí. Sí, que... Ui, com bo! Després, amb el temps, allò em va caure fatal. Vull dir, sí, la veritat és que a mi no... Allò, no, que no m'agrada. I, a canvi, sí, que trobo que és molt, molt, però molt interessant, tot el que he fet real del mateix Íspir, no? Per exemple, amb el tractament que fa de Juli César. Després, espera, que tinc aquí el de allò, tinc aquí el Cleopatra, també. Cleopatra, potser és de les menys... No sé, els menys a mi m'ho va semblar, no? Jo crec que, per exemple, carta a tres esposes, és molt, molt, però que molt interessant. A llavors, també... L'Eveldes Nudo era... L'Eveldes Nudo és extraordinari, l'Eveldes Nudo, eh? Sí, curiosament, l'Eveldes Nudo és una pel·lícula... És de l'any 50, eh? Sí, per això mateix, que si la veiem avui... S'aguanta bé. Tot el contrari, de tabú. Potser sí que l'aguantaries bé, però diries que ara, i això ja ho sé. És un clàssic, tot el que vulguis. No, no, no, s'aguanta... S'aguanta molt bé i no tens la sensació que tens de tabú. No? Exacte. Perquè el personatge és el personatge tan clar de l'ambició. Que és capaç de... de rebaçar el que sigui i de... i de fer malbé el que sigui per arribar a un vol. Clar. I l'Eveldes Nudo és aquest personatge estar... Brillantment fet. És una cosa extraordinària. Jo crec que és una pel·lícula que veus que no em veu lliure. O sigui, la seguiràs veient d'aquí 20 anys i seguirà tenint la mateixa força que tenia en el moment de l'estrena. Jo, per exemple, recordo una, no sé si l'heu vist, que és de les últimes que va fer abans de la Uella, que és el dia de los tramposos amb el Kirdugles. A mi em sembla allò, una pel·lícula extraordinària. És a dir, una cosa acabada. I ell també una cosa que també s'ha de dir, és que ha treballat molt amb Tennis i Williams. Per exemple, el de repente, el mio verano, que és una Estadiana de pel·lícules, s'ha de dir que ella és una intel·lectual. El seu pare era professor d'universitat. Sí, la seva mare també. Llavors és un senyor que els va donar una educació brutal dels tres germans, perquè el primer germà és el guionista. Sí, són joveus amigrats d'Europa. El primer germà és el que va fer el guió de Ciudadano Keim, el germà gran. I, per tant, tot una família de gent molt intel·lectualment... És un tipus de director que no es produeix en aquest moment, crec jo, a Estats Units. Avui dia la cosa va per l'altra banda. Però aquest tipus d'intel·lectuals que són molt complers, no és l'època que no es d'ara. Digues, digues. No, que encara que no t'ha agradat l'Auguella, a mi, encara que només sigui per Lawrence Oliver i el Michael Cain, que fan dos papers, perquè és una obra de teatre també, dos papers, són ells sols, i es passa dintre d'una habitació, d'una casa, durant tota la pel·lícula, jo trobava que la descriució dels dos personatges és extremament rica teatralment parlant. Aquesta pel·lícula després la va fer el Kenneth Branagh, la va fer amb el Michael Cain, que feia el personatge del Lawrence Oliver. Fa poc, ja no ho faves més a l'Àngel. Sí, 2005 o 2006, i el Kenneth Branagh va fer, i el Michael Cain fa el personatge del Lawrence Oliver, i torna a ser, i jo la vaig tornar a veure amb el Kenneth Branagh, i vaig trobar que aquests dos personatges, des del punt de vista teatral, són prou potents, com perquè l'obra té la pena. Només dos persones tota l'obra, i està molt ben d'escrit. Per tant, necessita dos grans del teatre i del cine, i és el que sona amb les dues obres, tant la del Mankiewicz com la del Kenneth Branagh. Jo crec que en té moltes de bones, per exemple, no sé si coneixeu, operació en Cicerón, que la trobo amb una música de Bernard Helmen, que és el compositor que feia de les músiques amb el Hitchcock. No sé si hi ha algunes vegades per la TV. És extraordinari, també s'aguanta. S'aguanta bé, s'aguanta bé. Jo voldria aprofundir sobre el que acabes de dir. Jo crec que l'Auella, en el fons, no deixa de ser com això que vindrà ara aviat, només com un joc de màscar, és el cap i a la fi. I, evidentment, a nivell teatral, com dius-t'ho molt bé, això funciona perfectament. Si ho reps des del punt de vista d'un espectacle, els dos actors ho broden. Això estic d'acord. Però més que això, perquè són un... No és només dos actes cobrodents, sinó que la descripció de la personatge de cada un d'ells és un art del teatre. Es va mostrant durant tots els actes fins que tu tens un perfil d'un i l'altre del principi de la pel·lícula, tu no saps on ets. I la pura descripció del diàleg et defineix els personatges. És una cosa molt difícil de fer. I, en canvi, està fet magistralment. Allí veus, tu parlaves del dia dels tramposos. Sí. La pura descripció dels personatges és curiós, perquè això es repeteix moltes vegades. I el Kirk Douglas és el Henry Fonda, era? Sí, el Henry Fonda. Kirk Douglas és l'espabilat, creatiu i imaginatiu, que en definitiva se la juga i va buscant. En definitiva és un trampós. I llavors l'altre, no? L'altre és el que, com que coneixen tots els tramposos, perquè els té tots a dins de la presó, triarà el moment, per dir-ho d'una manera, de dir, vinga, i ara jo em passo a l'altre banda. Però es passa a l'altre banda perquè no té sortides. Perquè, en realitat, l'altre li... ell no ho hagués fet, si no passa el que passa. És a dir, veient el que ha passat a la presó, no? Llavors el Kirk Douglas es munta d'un tinglador per escapar-se ell, i ho aconsegueix, que és un encabau cador, que tota la gent de la presó treballi per ell, i totes, també, es no surten, i sí que surts. Llavors és molt àvia, d'una veritat brutal. I el Henry Fonda s'endón contra tot la jugada, i arreuament que quan ha de tornar a la presó i seguir amb aquella presó, veient el que li ha passat i el que li han fet i tot, diu, no val la pena, és a dir, plego. Llavors és una... llavors, clar, hi ha un cercinisme a la pel·lícula. El sentit de dir, tota la primera part de la pel·lícula, la presó de Henry Fonda és un senyor onés, conseqüent, que creu amb les coses, que creu amb l'afè, que creu... I al final de la pel·lícula s'ha tornat una sèptica, no creu amb reia definitiva, perquè s'ha tornat contra... les cordes, no eren reals. O sigui que si el que hem de fer, a vegades, és trobar personatges positius i tal, en aquest cas, aquí no ho tenim, això. Està clar que, en tot cas, el dolent domina. No, en aquesta pel·lícula, en aquesta pel·lícula, el cinisme... El cinisme és... La huella no la tinc present, no la tinc present. També, també, també. És un joc de cinics. No la tinc present, diràs. Sí, sí, del gran cinic guanyador definitivament. A canvi, quan el joc aquest ens el posa amb la carta 3 esposes. Aquí sí que trobo que ja té més. Més... Més emplada, no? Jo no recordo del tot la carta 3 esposes, però... No fa gaire que la vaig veure, jo, encara. Ah, sí? Sí, sí, la passaven per un dia. I aquesta la vaig trobar. Més duc, tio. Sí, perquè profundeix sobre la característica humana femenina, en aquest cas, però també amb aquell que l'intenta. Jo aquí... Queda, no, queda. És que tampoc t'infresca. Confesso que no t'infresca. Ja t'ho diré. No me'n recordo. Carta 3 esposes. La Quir Duglas em sembla recordant. No és un marit d'una d'elles. Ah, sí? Ah, sí? No me'n recordo, eh, no me'n recordo. L'operación, si serà on, tenim aquí. Bé, la vaig buscant. I després hi ha una que també ha passat com molt despercebuda, i aquesta en tinc una memòria extraordinària, perquè hi vaig anar amb els meus dos germans, que és ells i elles. És una pel·lícula aparentment... Ah, musical, musical. Potser l'únic musical que ell ha fet, eh? Sí, sí. Jo crec que passava de sobres el musical. De sobte l'últim estiu, com heu dit. Aquesta és una pel·lícula molt potent. Aquí la l'He sabit, Taylor. Jo, de les vegades, bueno, després ja he fet la gata sobret a causa de cinc i altres, però aquí ja es mostra com una gran actriu, eh? Sí, sí. Aquí una gran actriu és molt joveneta quan fa aquesta pel·lícula. Us dic que les persones que és la Linda Darnell, la Jean Craïne, l'Anne Sotern... També el Kirduglas, sí senyor. Sí, em recordava el Kirduglas. Doncs aquest sí que no em recordava jo. Jo creia que era el senyor Red Charlie, són veus? Bé, aquesta també. Aquí sí que li vaig trobar a un lloc. I amb ells i elles també. Perquè trobo que juga moltes coses, fins i tot amb conceptes religiosos, i juga també en personatges que estan completament dominats pel que és la faràndula. En definitiva, guanyar sense treballar, en rodant els altres, amb el joc, amb el tal. I trobo que aquesta combinació d'elements la trobo molt bé. En definitiva, amb qui avui, jo crec que era una persona que sabia molt bé omplir de gran contingut totes les seves històries. És cert, estic d'agor. Estic intentant jo també trobar un punt de coherència, amb totes les seves pel·lícules. I en relació amb el que deia, perquè de vegades planteges, Joan Abans ho ha dit. És un director que prové d'una família intelectual. I que llavors, potser, seria la característica, però em fa la impressió que té més a veure el punt d'autor que ell té. Amb el fet que comentàveu, sempre el contrast entre dos personatges, un d'ells sempre va una mica sota mà, sempre va traient a l'altre, d'alguna manera, en aquest sentit, la huella seria com el joc ja suprem. És la traïció contínua d'un a l'altre, l'anar passant del personatge que podem considerar vàlid a l'altre continuament. No sabem mai amb qui quedar-nos. I si anem pensant una mica en Juli César, hi ha moltes altres... Mujeres amb les mateixes. No l'hi he vist. Va tan bé del mateix, va tan bé del mateix. Aquesta és la que jo recordava, més que les tres cartes. Ara, ara, sí. Allà sí que ara la busco. I també tenim el fantasma de la senyora Muig, que no l'he dit en un comentat, però que és una petita delícia, el sistema fantàstic, podríem dir. A mi em va agradar molt en el seu moment, quan va fer una sèrie de manqui-e-viches a la televisió, fa molts anys, a TV1, i recordo que em veurà... Jo no tinc el títol amb castellà, es diu From Where In The Night, que no sé com es deia amb castellà, però la vaig veure més d'una vegada, perquè és una pel·lícula impressionant. La vista, i es desperta, i no sap massa bé on tastar, ni el que ja ha viscut, ni com li ha passat, i comença ara a descobrir coses. Em va semblar una de les pel·lícules també interessants del seu moment. Era de les primeres. Potser no està tan aconseguida com els que vindrien després, però era una cosa interessant. Un director tipic, efectivament, de la història del cinema, però molt interessant. Jo diria que no ha fet res que... Que no volgués la pena. I utilitzant els actors... Molt bé, molt bé, molt bé. Perquè totes les seves pel·lícules són pel·lícules d'actors. Ponyen la contessa d'escalfar amb la de Begarnet. Sí, de Begarnet és veritat. Jo estava a tota l'estona quan parlàveu, també recordant la cena mítica de Juli César amb el Marlon Brando. El monòleg aquell de la obra de Shakespeare, amb aquella ironia, no? Diuen, sí, sí, vosaltres sou els ciutadans honrats, no? I per això heu fet això, per això heu matat el César, no? Sí. I té una pel·lícula més fluixeta, però basada en una novel·la del Graham Greene, que es diu... El American American. És a dir, es pot... Jo no la recordo, per això. Jo la tinc present a la novel·la. Perquè era una thriller de pel·lícula de suspensa, passada al cine, però bueno, estava bé. No n'hi ha les millors d'ell, per això. Les altres més són millors. Confirmat, eh? És la que jo l'havia confós per les altres quartes, la qual la interpreta Regg-Harrison, l'Assos en Caibre, perdó, i llavors el Clive Robinson i tal, no? Aquesta també és molt, però molt interessant. No, és que jo no la tinc... Li he començat alguna vegada, però no sé per què no l'hi cavada, però suposo que és per problemes de fida d'agenda, o de fer feines i no poder continuar bé en la pel·lícula, perquè sé que la fa el Harrison Ford. No, Harrison... Regg-Harrison, no? Regg-Harrison. No sé de dones que arriben, ell les convoca a casa seva, però em vaig quedar aquí. A més, sé que es veu que hi ha algun engany enallà, també hi ha algun engany. Sí, bé, és un home que té moltes coses. Ha tingut tres esposes, no? Són esposes totes elles, i llavors, doncs, vol veure de quina manera deixen la més correcta... Les línies que té i tal. Sí, va per aquí, eh? Jo no m'arregles, no m'arregles. Sí, no fa gaire que vaig. Sí, més d'un voltros. Sí, no fa gaire, no. Llavors, jo també voldria destacar un altre d'ell, que és odi entre germans. Aquest em va fer un impacte impressionant, no? Perquè parlava... És una adaptació d'una obra de Dostoyeski, que no... si no recordo malament, eh? I és clar, no tinc... Però no dels germans Caramazov, no? O sigui... Doncs aquí és on la cosa a mi em sonava, veus? Els germans Caramazov. Doncs no, és una altra, eh? És una altra, sí senyor. Els germans Caramazov sí que és de Dostoyeski, i la va fer un altre arreditzador, que en tot cas ja... És que ell era guionista, també. Jo tinc aquí una llista de pel·lícules, que hi ha unes 20 pel·lícules, escrites per ell, no totes les dirigiràs per ell, però n'hi ha moltíssimes, doncs la contesta d'escalses d'un guió d'ell, de... que el pare, de més, és coguionista. Però en té moltes que no són manjat en drama, per exemple, ell és coguionista i no la va fer ell. I el pat nostre de cada dia, també el diàleg és d'ell, i no la dirigida ell. Per tant, era un senyor que feia coses, que escrivia coses, i que en l'últim temps jo recordo que li va fer una entrevista amb ell i amb el Willi Wilder, i que explicava que ells dos es veien ja que en el seu èpoc havia passat, que les pel·lícules que volien a Hollywood no tenien res a veure amb la seva... amb la seva tipus de pel·lícules. Hollywood volia una cosa d'acció, de fetes especial, tal... I coses així, de més de contingut, no els interessava. I un altre timing. Saps, un tipus de desenvolupar la història completament diferent. Una altra manera, i no... no, no, no, no, fins i tot. Jo no sé si l'heu citat, hem citat, el crepuscle de los dioses. No és d'ell. No és d'ell. Després de les coses, és del... és del Mishanti. No, estem concponent, de Willi Wilder, de Willi Wilder. Hi ha un altre, també, sobre els deus, que és de Bisconti. Sí, la caída de los dioses. Això. Caiguda. Ah, ell no seria el dinista del crepuscle dels dioses. Ah, t'ho puc dir, esclar. Jo tinc una cosa del guió, i ara no ho volia preguntar. No es tinguen aquí totes les dioses que veig, si ho trobem. Sí, sí, que és de Willi Wilder, és veritat. No surt, eh? De moment no surt. Potser no. Però en té moltes de guions, eh? Molts guions, que no es va dirigir. Les llaves del reino, per exemple, és una pel·lícula que no la va dirigir. En canvi, ell és co-guionista d'aquesta pel·lícula. Perquè quan va entrar a Hollywood el van xufar el seu germà, que era el que havia escrit el guió de Ciudadano Kane, i el van xufar com a guionista. I el primer treball que va fer abans d'anar a dirigir, ell feia guions, escrivia guions. Penso que també, si més no per acabar-hi, no per tallar, almenys voldria fer un esmeny de la pel·lícula Infantesa, que va en destina, una pel·lícula que ens ha arribat això de l'Argentina, i que la veritat és que... Està en cartellera. Sí, sí. A mi la veritat és que em va agradar moltíssima, aquesta pel·lícula, perquè és d'aquelles que t'identifiques d'una manera per tot el contrari de l'emàstic. De masters. Que estàs fora. D'aquesta pel·lícula t'identifiques perquè són personatges... Infantesa clandestina. Ah, infantesa clandestina. En definitiva són uns resistents, el que s'anomenaria des de la punta de vista terrorista. Vull dir-ho mal a dir-ho així. Ara, evidentment, aquests militars se'ls fa un judici i tal, allà a l'Argentina, però que en aquells moments van ser unes persones que van a marxar de l'Argentina i que després van tornar amb tota l'aclandestinitat que cal per combatre el mateix sistema dictatorial que imparaven aquell moment. La veritat és que és una pel·lícula molt senzilla, molt entrenyable, molt recomanable. La vau comentar, sí, quan la vau veure a l'altre que s'estrenés. Jo la vaig recomanar d'una pel·lícula que va a l'Avena. Perquè el nano que l'ha fet és una víctima d'aquesta situació, perquè ella, fill dels seus pares, es van carregar. Vinga, com sempre ens queden moltes coses pendents, però... Jo la voldria comentar, a veure què em van dir. Vinga, va. La setmana que ve, la senyoreta Carme, que està aquí al costat meu... Senyorita, no, eh? No ens passa. La gran senyora, la gran senyora, la princesa. De d'on el sud era, no ens parla ella, i jo parlaré del xapro de la senyora Carme. La senyora Carme, que està aquí al costat meu... Senyorita, no, eh? No ens passa. No ens passa, no ens passa. Ja no ens parla ella. Jo parlaré del xaplin, del Joi i del Quíton. Fas bé de recordant-s'ho, perquè amb les vacances... Doncs recordàvem-hi. Jo anava a dir-ho, que ho tenia aquí davant, però ja en té una memòria prodigiosa. Molt bé. I uns papers escris, d'aquestes. Fes escrits que d'acuats que ajuden la memòria. Júdano, ajuden la memòria. Cine, sense condicions, puntblespot.com per tornar... Al 2013. Bona nit!
