Cinema sense condicions del 3/4/2018

Cinema sense condicions. Bona nit. Un dimarts més ja som aquí. Cinema sense condicions. Disposats a parlar-vos de allò que ens agrada, de allò que estimem, de allò que ens avorreix, de allò que no es recomanarem. Però he passat, ja sabeu, les vacances de Pasqua. I mirant la programació m'he quedat sorprès perquè portem ja 24 programes. Això em vol dir que avui farem d'aquesta temporada el programa 25. I repassant també el que havíem fet, m'ha sorprès veure que últimament, no sé què fem, portem moltíssims convidats, i més convidats de molt de prestigi. De moment, recordo que fa dues setmanes, o abans de començar les vacances, diríem, de Pasqua, van portar el doctor Josep Malloles, que és el màxim especialista espanyol en el tema del CIDA, un personatge de gastar a nivell internacional prestigedíssim, que ens va parlar de 3 o 4 pel·lícules, i a més a més de la infecció del CIDA, de les formes de transmissió, com evitar la infecció i la realitat del tema. I penso que va ser un programa realment extraordinari, que vol dir la pena recuperar. Però és que, a més a més, avui tenim molts altres convidats, que tenim convidats nous. Per exemple, avui, a darrere dels vidres, tenim el Ferran Pol, que ja havia vingut... Ferran Pujol, perdona, perdona. Ferran Pujol. Està al costat del Pol. Sí, aquí el tinc. Està al costat del Pol. Perquè els dos van presentar, però si us en recordeu, vam estar parlant de plataformes televisives, ens van estar explicant que segurament els nèflics no seria acceptat en les pròximes festivals. Exactivament, suposo que ho heu vist, i ho he llegit en la setmana passada. S'han posat pegues perquè alguna de les pel·lícules de nèflics poguéssim. I els selfies, ja no es poden fer selfies a cants. Són les dues coses, mira. Sí, sí, coses noves. I Amazon serà la moda al món. I Amazon serà la moda al món. I si el de jo, de manera, saps que el de jo... Les novetats. Les plataformes són així. Però no sé, saps que, com es diu el Trump, ja ha fotut una carregada, amb l'Amazon, saps que s'està malagant amb l'Amazon, ara? Sí, però el Trump s'està acabant, també. Ja ho veiem. El presentàvem com un Trump. Què més vols dir? Però és que, a més a més, aquesta temporada hem portat un duo musical en persona, els dos compositors en aquest programa, el duo no es ferà tu. Va venir el premi de poesia, Josep Maria Fulquet, de l'any passat i d'aquest any. El Carles Riba. I l'any passat, el Miquel de Palau. Van portar una noia que són els dos premis més importants de poesia catalana, que hi ha en el país. Fa dos o tres o quatre setmanes va venir l'Alla Flotats, que, per tant, també al sector d'aquí, de l'Ajuntament, o d'està vinculada amb les autoritats, ens sembla que està a l'oposició, de l'Ajuntament de Sant Josep. Però, curiosament, ens ha parlat d'una cosa superinteressant, perquè era com ella, com a persona, havia descobert Tomas Newman, que era un compositor de cançons, de música, de cine, i que ella li va agradar una cançó, va començar a seguir aquest personatge i va descobrir llavors, després de veure les pel·lícules, però a través de la música, i va ser una cosa super... Els mil camins per arribar al cinema, els mil camins per arribar al cinema. Reculeu també que vam tenir... un gran agut, que és un amic meu, però que va fer professor, però que es notava que tenia la cosa molt plena, molt didàctica, va ser una cosa claríssima... Una intervenció extraordinària. Estava a l'Irania, ja m'ha ofert, va tornar a venir aquesta temporada, a parlant-se del cinema i l'educació, que és una cosa que ell domina, és a dir, com que ella està ensenyant en aquest moment, ell volia fer una cosa... Parlaré des de dintre, quines són les pel·lícules que en el món del cinema em resulten atractives. I ja està més o menys... En el món de l'animació. No, en el món del cinema. Ara parlaria en general, perquè ell li agrada l'animació, però li agrada també el cinema. I així seguiríem. Ja portem 24 programes. És que el nivell és molt alt, però el superarem. No hi ha cap dubte. A més, avui tenim una convidada d'excepció, que l'hem coneguda en els passes de premsa, una noia molt jove. Una collega nostra des del primer moment. Ja m'has de fer la competència. Què passa? La Laya... No, Laura. Avui estic fi de... No, això ho veieu, eh? La Laura Llet, que jo vaig insistir que vingués perquè em vaig tenir una conversa molt interessant amb ella, sortint d'una pàcil d'una pel·lí concretament d'estiu de 1993, i em va semblar superinteressant les coses, observacions que feia, vaig dir-li a Joan, allà amb el Pep. Sisplau, veiem si la consegueixes que vingui, tenim en aquí. Exacte. El reí íntim, aquí. Me sento la resta de l'equip, perquè ja veieu que avui són un equip nombrós, el Pòlia li ha presentat suposo, i que sí, i ja sabeu que, a més a més, es van presentar la seva pel·lícula que acaba a l'estrenar fa un parell o tres de setmanes en el CineTexas, un documental... Cormatratxa. Cormatratxa de 28 minuts. Fregant els mitjamentratxes. Fregant la mitjora. Ens va entusiasmar i vam recomanar, si algú no l'ha vist, que el vegi, perquè va la pena de veure'l. A la meva esquerra, a la Carme Nabot, ja és una de les antigues d'aquesta tertúlia, el Joan Sardà, que està a la meva dreta, bona nit, bona tarda, i el Pep Armengol, que ha sigut el senyor que ha aconseguit, que diria aquí... La noia. Avui... No s'ha convidada. Avui som molts, i està molt bé. Està molt bé, sí. I sortirà un programa... Un programa d'esplèndid. Nosaltres, per ordenar una mica potser, el que podríem fer és parlar si volà una mica ràpidament de les estrelles que hem vist. I en una segona part, ja que és un primer programa, el 25 programa d'aquesta temporada, el que podríem fer és parlar una mica d'un resum de les últimes estrelles que hi ha hagut de la partit dels Òscars, a partir dels Goya, a partir dels Gaudí, per repassar una mica quines són les obres més interessants que hem estat veient. Podíem parlar una mica de les estrelles que hem vist, ni de la qualsevolta, ni de la resum de la temporada, per entendre'ns. Aquí vol compensar. Ell, sembla que ha vist una pel·lícula que és l'insultor, que estava nominada justament als Òscars, com a millor pel·lícula extranjera. Sí, estava nominada per... Samsona, aquí. Jo que no em sento. Però bueno, estava nominada als Òscars, com a pel·lícula extranjera, és... És a dir, està dirigida per un libanès que havia treballat per talentino. Havia treballat per talentino a la seva primera època perquè ell va estar visquant 20 anys a Estats Units. De fet va fer cinematografia, va prendre a Estats Units i ell ara viu a París, em sembla. O sigui que és un home que ja ha deixat el límit. S'ha mogut, sí. Quan ha entrat a rodar, va tenir problemes i va tenir una denúncia i va fer un... Suposo que per això la pel·lícula al final és una situació que arriba als jutjats. Perquè ell va estar amb una denúncia que li vam fer i va estar a punt d'estar condemnat per, no sé, per 10 anys, una cosa d'aquestes. Ah, sí, perquè havia anat a rodar-te a Tel Aviv. Perquè havia rodat a Tel Aviv i ells no poden entrar o tenen moltes dificultats amb el tema d'Israel. I ell va rodar a Tel Aviv i llavors va tenir una denúncia i va acabar als jutjats. O sigui que no ho té fit, tampoc, allà. Ara és un home que coneix el món del líban, que és una situació molt complexa. Aquesta pel·lícula és una pel·lícula de judici. És una pel·lícula en el fons de format americà. Perquè sorprenentment és un judici amb tots els elements espectacle que tenim els judicis americans. Però que passa a l'Ivan. És una situació curiosa perquè comença amb la baralla per insults d'un libanès cristià. Enfront d'un palestí que està viscant a l'Ivan. Què demostra la pel·lícula? Què pretén? Pretén dir que les víctimes i els butxins es barregen i no acaba sabent qui són cada un i qui pateix més. Perquè tots empateixen. Els dos són minories, els dos són culpables i innocentes a la vegada. I a les hores, a partir del judici, veus una mostra de com un petit conflicte pot acabar en un gran conflicte. I a la vegada te mostra la varietat de la societat, però també com ens barallem els uns amb els altres, quan en realitat tots estem també una mica futurs. I la complexitat del món en aquesta zona, perquè finalment s'arriba amb un conflicte del judici per interessos polítics. El judici va barrejat, el ciunisme, polítics. Alguns són religiosos, però no polítics, perquè són faccions enfrontades políticament, que proveu d'una situació religiosa sí, però és l'enfrontament polític. D'altres formes, el director s'hi surt molt bé d'un tema, i és que per no posar-se cap a una banda o a l'altra, el si ho torgui dignitat a tots dos. Perquè hi ha un moment en què hi ha una possibilitat de reglar-ho amb diners. I on diu? No, no. Diners, no? Jo no vull diners. Jo vull que es disculpi. Sí, perquè els dos, de fet, tenen comportaments humanament semblants, que és que la seva dignitat o el seu procedir està invuït d'una manera de ser i de fer. I semblant amb els dos, perquè són uns rígids, els dos. Llavors la rigidesa els fa estar amons diferents en comportaments semblants. I això fa que l'espectador li sigui fàcil posar-se a vegades al costat d'un i a vegades al costat d'una, perquè això cinematogràficament està bé. Sí, es nota molt que veu de l'escola americana en aquest sentit que també és fàcil identificar-se en peis, encara que siguin d'una cultura, d'una edat totalment diferent. I això sí que es nota també en la visió, en la fotografia, o sigui, es nota molt acadèmica en un estil de qualsevol en pot aprendre. I les actuacions són boníssimes. Boníssimes, perquè tots ells ho fan molt bé, però els dos protagonistes ho fan molt bé, però els advocats defensors... És veritat que té un to malo dramàtic, potser, de tot. És molt intimista, però la vegada també vol anar molt a gran escala i a veure on es fa aquesta combinació. Igual que els directors s'ho farien més intimista, com aquella d'una separació... Ah, sí, sí. ...un viajante dels meus directors favorits, ho fa molt més intimista. Valirant, no? Era aquest. Sí, sí. O també en Egita, la de Clash. Que bé. Però Clash és molt més dura, per exemple. Jo crec que el que vol fer és un punt entre mig i de tots aquests, i per això aconsegueix... És que aquest en el fons no és dura, finalment. Sí, el final no. Clar, finalment no és dura, perquè és una pel·lícula que la volia presentar en concurs. I tenia punts per arribar-hi i per sortir-se'n. Perquè sí que és una pel·lícula que des del primer moment t'enganys. Mira, parteix de l'anècdota i no acaba fins que arribi la categoria. Però amb tot això és bastant bàsica. Sí, sí, sí. Però està ben fet, està ben argumentada. Crec que té alguns punts que es deixa anar de melodrama, crec. Però també és una situació tan complexa el tema de l'Ivan, el tema de les seves guerres, la guerra de l'Ivan, i la guerres amb els palestins, que sempre està unit, i el problema amb el sionisme. És una situació tan complexa que explicant en la pel·lícula per què l'expectador s'arriba a enterar, realment, o més o menys, de quina és la postura de cadascun i de què ve. Tot això no és tan fàcil, cinematogràficament parlant. Seria més fàcil en un llibre, però en pel·lícula no és tan fàcil. I ho fa bé, aquest director. Això ho fa bé, crec, vaja. Jo diria que és una pel·lícula que està bé de veure i que jo sí que... Sí, sí. Era una dels candidats més fortes i de dir que jo crec que en la categoria de parlant o anglès, el que passa és que, bueno, una molt fantàstica... Jo no l'he vista per cert, em sembla, jo diria. Hòstia, jo apostava per descoer, perquè a mi em va semblar bastant bona. Descoer era molt bona, però també era molt crítica. És l'acadèmia. Descoer era suè... És clar, com que també estava competint, aquesta és la que va guanyar Cans, i després hi havia la d'Encorpo i Alma, que és la que va guanyar Berlín. Sí, senyor. I ara ja no... Tinc un lliu de països. Sí, d'amor. I es posaria sí d'amor. Sí, exacte. La russa. La russa, que la russa també. Sí, sí. No, no, hi havia categoria en el que era... Tots ha de dir que aquesta pel·lícula es veu molt més amable. Era més categori, com més interessant, tot el que va sortir a nivell de... Això ja ho vam aguantar, però perquè guanyi la forma de l'aigua. Sí, sí. Passem una mica estrenes i vols, a Pep, el que has vist ràpidament, perquè si no, avui no hi haurà temps per parlar a tothom. Podríem parlar aquest matins, que em coincido jo amb una pel·lícula que la titulen aquí... Un sol interior. Sí. És a la Vinoix. No, jo fa estravinònia ben bé. Claire Denis, una directora francesa. Sí. Ja té una trajectòria interessant. És el tràiler. I el Julià Vinoix és la protagonista i realment la pel·lícula no seria el que és senzilla. Segurament. És molt important la seva interpretació. I és molt interessant la pel·lícula. M'ha agradat. M'ha semblat que és una... El tema és una dona que va buscant l'amor autèntic. Amb alguna mesura s'ha divorciat, s'ha separat del seu marit. És una dona que ja té una càrrega de vida. I que arriba un moment en què la cosa està controlada, la nena, la filla té 10 anys, viu bàsicament amb el pare. Ella té una professió liberal. De fet, és pintora. I acaba de trobar una galerista per associar-se i muntar una galeria entre les dues, perquè així ella tindrà una projecció internacional. I llavors és una dona que diu, a mi el que comença a interessar ara, en aquest moment, en aquesta situació, és explorar la vida, donar cursa a la meva sexualitat, donar cursa als meus relacions personals. I llavors va coneixent, secuencialment, diversos homes. I acaba la pel·lícula i no, no acaba de trobar... El que vols. És allò que continuarà. El mercat està molt malament. Això és el que ens acabes dient. Aquesta és la conclusió. La pel·lícula no segueix un fil argumentable. Estaves ara, com diu ell, amb una avionista amiga, van començar a trobar la pel·lícula, a partir d'experiències personals pròpies, que els havia produït la vida. Elles hi havien tingut els desenganys, llavors es van acumular, diríem, que són les escenes de la pel·lícula, que són les escenes de la pel·lícula. Una pel·lícula que el curiós, que jo ho comentava abans, és que a mi m'hauria agradat estar al costat d'una dona, perquè tinc la sensació que és una pel·lícula en el fons molt femenina, que està vista des d'una hòptica femenina que no és l'habitual en el cine. És d'agrair, també. Normalment trobes la mateixa situació descrita per budialen amb conya, perquè ell fa els seus acudits i, a més a més, normalment el s'hi dona un argument. Tot i que també hi ha moltes pel·lícules de budialen que acaben amb la musiqueta aquella, com dient una mica... L'any que veu un altre, no? Doncs una mica va a favorar-hi la cosa. Aquí no hi ha broma. No hi ha seria broma. Hi ha ironia o cinisme? Ni tampoc hi ha romanticisme. Ni cinisme, gairebé. No és com la vida. És com la vida. Jo he trobat, mirant referències de la pel·lícula, és que està lleugerament basada en un llibre que es diu Fragmentos d'un discurs amoroso de Roland Bardes. És una referència... En realitat es veu que el llibre i la pel·lícula... No tenen massa cosa, però és curiós que és una... Un inspirat. Intellectual o novel·lística. És un llibre que ens han repartit. No en parles, això. A més, el que també estigui d'acord, és que és molt francès. Els diàlegs molt intel·lectuals. Sí, el que he vist, la de l'Everio, com era... No sé què... És veritat. Una cosa que s'ha de dir, és que hi surt el Gerard Depardier. El Gerard Depardier, l'últim quart d'hora. Un trailer que està enorm. Si veus el cap, eh? Ara ja no sé on penses. La pel·lícula no pot ser. No, és russa, també. Russa. Bueno, el Gerard Depardier... El Gerard Depardier... El tema dels impostos. No l'havia enganxada, la ironia. No, el Gerard Depardier és un monòleg d'aproximadament un quart d'hora, que una mica és com fer de pitonissot, una fotografia del teu amant, i jo et dic si anirà bé o no. I em dones dues fotografies i et dic dues versions. I així, no? Llavors, a mi el que també m'ha recordat, és el que feia el estimat, i per cert, avui fa 94 anys que va néixer, Marlon Brando, a les seves últimes pel·lícules sortia, de mig cos per amunt, també, fotia una perorata i cobrava, i ja està. Doncs una mica és la funció que li ve que avui el Gerard Depardier amb aquesta pel·lícula. No queda malament, eh? Salvant les distàncies... Sí, salvant-les, sí, però... Exacte, salvant-les, però també en la defensa del Depardier, jo crec que el Depardier s'ho deu haver après, perquè el Marlon Brando tenia fama de no aprendre-se els guions a les orelles. El Marlon Brando està bé més enllà del bé i del mal. No, parlava de quan ell era petit. En tots aquests monòlegs parlava de quan ell era petit, i va acabar fent unes memòries que... Sí, que també vam fer un documental de les gravacions de les memòries. Sí, que les memòries sembla que es deia... Esteu parlant del Marlon Brando, ara? Sí. Les cançons que la meva mare em va ensenyar, alguna cosa així... Joan, tu què has vist? Sí, que ja era l'infantesa. Ella estava vivint... El retorn, el retorn. Què has vist, Joan? Jo he vist dues pel·lícules absolutament nefantes, perquè el lambisme està... De moda? De retorn, si és que mai se n'havia anat. La primera... Es diu Paella Tudei. És un... Ja ho veu, ja ho veu. És un artefacte. Ja ho heu dit tot, el títol. No, no, ho has de veure per creure-ho. Per veure què ho diu, realment, el títol. És un artefacte que ha estat ignominiosament produït per la Generalitat Valenciana. Suposo que per la part socialista de la cosa, perquè... No m'esparla, Valencià. Un cabret xino. No veig jo que... Jo no veig que la gent de compromís pugui entrar en aquesta qüestió. Es diu que te lau alguna cosa. No, no. És que és una valència castellana. És una valència espanyola. Hi ha una paraula que defineix absolutament... On passa de València? València, a la ciutat. València és molt castellana. No, però... A veure, també existeix la valència catalana. Però el que passa és que... Bueno, aquí només és la part. Després parlarem d'una altra pel·lícula que també va per aquí, la cosa. A veure, és el que jo deia. Hi ha una paraula que els Valencians saben que vol dir que és cuantó. I llavors ells apliquen aquesta paraula amb les desviacions més o menys folclòriques del que és el país valencià. I llavors aquí entra l'espanyolització també. És a dir, entren les falles, entren tota aquesta cosa. I tot això és la cuento. Ah, la cuento. El que és valenciar com cal. Pensa que tot això és cuent. Valencià no és de bien. Valencià no és de bien. Valencià com cal. Perquè els de bien són els altres. Ah, és clar, és que ens hem d'entendre. Doncs això ho ha perpetrat un senyor que es diu César Sabater, que deu ser molt conegut a casa seva. I és director de cine. És director de cine. Diuen que és director de cine. Però és clar, és de l'escola de Mariano Zores. Però valencià, és valencià ell. És possible que ho sigui. Si es diu Sabater pot ser que sigui valencià. O pot ser tributa, ja, i per això... No, la qüestió és que la Generalitat li ha dit, aquí tens uns dinerons i fes-nos... Una paella. I fes-nos que vinguin turistes a Valencià. La definició de quan el cinema és un encarre, que en comptes del guardístic, ja està. Però llavors va dirigir-te al mercat xines. O sigui, ells saben que els xinesos acabaran dominant el món, no a través de les guerres com altres, sinó a través del comerç, que és el... Els xinesos sempre han dominat a través del comerç, no de les guerres. I llavors saben que allò és un mercat. Aquesta pel·lícula, suposo que l'enviaran a la Xina, aquella gent es quedarà... patir difussos. Patir difussos, perquè veuran allò i diran, però això què és? I no ho entendran gens? Però surten coets, no? Sí. El que vam trobar que no... Els xinesos sí que ho valoren. Sí. I hi ha la connexió amb l'arròs. Clar. Vull dir que els hi posen la pell allà i diuen, veniu, que veureu les torres de Serran, i veureu el Miquelet, i veureu el que no hi havia, i diuen l'Orxata. L'Orxata se la van deixar. Perquè jo crec que seria una massa... Massa cultura, ja. Massa cultura, l'Orxata. És per la segona part. Exacte, la segona part. La xufa és el que té, que té molta cultura. Però estem parlant d'un 8 peïdors valenciànos? La cosa així? No, encara pitjor. I això que no he vist, 8 peïdors bascos ni catalanes? Podríem aventurar un títol pel Xata. És molt ràpid. Molt ràpid. Ja veig que us ha agradat moltíssim. És una vergonya. I surt la Lolita Flores, de Valenciana. És l'orquetip de la dona Valenciana. No ens va agradar. I, a més, pensem que és un delicte de malversació de fons públics. Perquè si la Generalitat s'ha implicat... En aquesta propaganda... De quan és? Ara mateix. Ara mateix. I hi ha embolics eròtics, que els xinesos els deuen agradar una mica. I no. Però, vull dir, és que no pot ser. Hi ha futbol, perquè era el mercat de Xina. S'interessa molt. Hi ha futbol. No ho han fet bé. No ho han fet bé. L'Orxata de Valenciana també està de baixa, per això. Aquí no en sembla, però... Una altra pel·lícula que també és de l'endisme. Aquesta és l'endisme total. Així és com l'altra és més Mariano Zores. Aquesta és l'endisme total. Que es diu El Club de los Buenos Infieles. Així mateix. O sigui, són uns senyors... Són uns senyors que tenen 40 anys. I tenen problema per tenir 40 anys. Llavors, han de... han de fer el sal a la dona. Llavors, se'ls correspon i han de muntar un grup de tot de gent que vol fer el sal a la dona. I comencen 104 i acaben fletant autocars. I se'n van a Lleida. Se'n van a Lleida. Perquè científicament descobreixen que és el lloc on hi ha més possibilitats per lligar. Caram. El llei de Ciutat. Has fet un megaritme, o el llei de... Sí, sí. O han triat malament. Un localització. Són tavernesos, són tavernesos els de la pel·lícula. El que passa és que tenen la desviació llei de Tana. Perquè jo estava veient la pel·lícula i pensava això on deu ser. I al final veig un autobús que és el 45 i veig que allò es la via la Tana. Perquè ja portàvem 10 minuts de pel·lícula i jo ni en pensaments hauria dit que allò era Barcelona. És com l'anunci de la persita, que surto en Javier, surto en Luís i surto en una persita. Barcelona només hi ha gent amb noms castellans. Aquí també. Tots es diuen en Javier, Luís, Santiago... Me invento els noms, però... És així. I llavors, quan van a Lleida, hi ha un cosí de Lleida. Hi ha un banc de Lleida. No, allà, a la seu. I les discoteques i mengen cargols per sopar... Si no, no s'entenia on estaven. No, no, no. I ensenyen la seu i tot. Hi ha un cosí d'un que és de Lleida, que és el millor de la pel·lícula, perquè ho fa el Jordi Vilges, que és un actor. I llavors aquest hi posa una mica de assiento català. Perquè es vegi que és de Lleida, saps? Ai, mira que bé! Ai, que simpàtic! O sigui, em surt una dona en tota la pel·lícula. Per aquí. Per què? Les dones són al fons, així, mitges borrades i tal, perquè com que ells... Però no són infidels entre ells mateixos, no? Són infidels... Amb les dones. Ah, vale, clar, com que no apareixen dones, doncs potser eren infidels amb un altre. No, no. No, però així és com a l'Anda no consumava mai, perquè la gràcia era aquesta. Però hi havia la cotxita de Bellasco. Aquest tio no suca. Doncs aquí fan veure que sí que sucen, però després, al cap de 20 minuts, diu, no, si allò va ser broma, no ho vaig sucar, us ho vaig dir. O sigui, és un altre volte de tuerca, saps? Sí, a part de la mentira de... Ah, però vull dir, el masclisme és el mateix. Eh? I llavors jo trobo que... Una teca recomanes, veig. Sí, sí, recomanada recomanada per fugir ràpidament del cine on la facin, no? Sí, que si el maritiu que estava lliant aquesta pel·lícula és mentira. Sí que hi ha infidelitat de veritat, és mentira, és una quartada per estar allà en aquest horror. I el director d'aquest gendre aquí? El director es diu Lluís Segura, que és un d'aquests nens que ha anat a l'escola a Terrassa amb el Ballona i... Ah, ja, ja. I llavors la pel·lícula s'aguanta, que és lo dolent, perquè dius no la de la paella, no s'aguanta per al lloc, perquè allò cau tranquil·lament. No, aquesta s'aguanta perquè agafa el truc de Jo Tònia, que és fer que la pel·lícula passen els fets, però els cinc protagonistes ho expliquen com si fos un documental. I llavors el... Perquè la estructura està bé, vols dir. Sí, està ben feta, però d'escola, eh? Vull dir, sense cap, sense cap allò que diguis ostres, aquí, aquest home tenia inspiració o m'ha sorprès. No, no, una cosa, allò, tirant... mira, a gos com futx, de color gos com futx, perquè la pel·lícula és així, de color gos com futx. Molt marronosa, molt... Hi ha una paleta poc interessant. Molt poc interessant. A veure, depèn del que faci després, per escalfament, per pràctica... Potser em farà uns d'aventures a l'Àfrica. Però, de moment, només anant cap allà i de... Bueno, també va anar a Uelva, i no sé on, van per tot l'Estat o espanyol, saps? Perquè és clar, un macho com aquest, l'Estat o espanyol, no? I no, vull dir. És una cosa que és tremibunda, vull dir. Vols dir alguna cosa més interessant? Jo veig que anem forts, avui. Jo porto una mala recomanació. També. Però després una bona, que genera debat, bàsicament. A veure. Jo porto l'Aviso, que és la... Ja no diré, perquè és del Daniel Calaspor, cal... cal... Calpesoro. Però... que és, diguéssim, la nova pel·lícula del Raul Arevalo, i també surt la Velencuesta, i això... Aviam, és un thriller al més pur estil americà, això ho han intentat aconseguir, però, clar, ho tradueixen a Espanya. Llavors, és el que us comentava abans, que un... un home d'una gasolinera, traï una pistola, i un segon personatge, traï una pistola, i un tercer, traï una pistola, i hi hagi un duelo... clar. És una mica complicat. No pot ser. Que és una pel·lícula feta produïda per la televisió? Doncs mira, ho tinc aquí davant, a part de Morena Films i Tormenta Films, la subvenció de Lica, Movistar Plus, al tanto, Netflix, i televisió en espanyola. Llavors... I on passa la història? La història, bueno, crec que és Madrid, o... El que passa és que són diferents èpoques que estan interrelacionades. És un thriller, però que té aquests components com de crímenes, o sigui, que és... Hi ha una relació entre diferents anys, però amb un laps de temps d'uns 30, 40, 50 anys. Llavors, busquen una relació sobrenatural, ells intenten relacionar-ho amb què és la matemàtica, és un estil pi. O sigui, no, tot passa per... O sigui, mira si hi ha referències. Ell mateix és un personatge, l'Arevalo, que és un personatge que està menjat per ell mateix perquè ha d'evitar un proper assassinat, o bueno, és com una història d'aquestes, i és molt el personatge del maquinista, del Cristian Veil, que és com un personatge que va de gradança, de gradança, fins i un moment que comença a tenir al·lucinacions com l'Almort de l'Esnudo, que té les mateixes al·lucinacions, les mateixes amb pitchos i... Llavors, jo, com a pel·lícula, és avorridíssima. A més, intenta jugar aquell toc de thriller que té molt amb Amèrica, que és... anem a liar-te molt amb la història, però després no... No, perquè ell et plantegen de... Te'l plantegen de... No, ell és un gènic a les matemàtiques, i dius, bueno, llavors algú tindrà a veure aquesta pel·lícula, però és que cada personatge de cada generació hi havia un expert en matemàtica, casualment. Aquestes casualitats que... després tu prens com... És un gènere sobrenatural, però... Però és allò que es diu el Deus exmàquina, que al final hi ha moltes coses que passen perquè sí. Llavors, és una pel·lícula que dura un hora i mitja, però d'hauria d'us ho dir, que és... És aterna, perquè, a més, des del primer... El aviso. El aviso per què? Perquè, bueno, s'avisen. Bàsicament, és com el tema del... Bueno, com els crònocrímenes o així, no? No, és per fer-te interessant de... Oh, el aviso de què? Però sembla un popo... No, no, no, perquè això surt dels 20 minuts, ja diuen, el aviso, i és com un... Són sútils, eh? No, és una pel·lícula molt pretensiosa. Aviam, aquí l'únic bo, potser, seria la direcció en el sentit de que... Jo el que he vist és que no ha participat ni en el guió, ni en... O sigui, ell... El... era... El persoro. El persoro. Aquí potser sí que el tractament visual pot ser interessant, però com... El final és un thriller de tonalitats bardoses, que és el que sempre passa, així, a Amèrica, i la veritat és que... és un popo rirant de coses que... que no. És que es queda amb un missatge molt buit, i jo, després, per cruzitat, vaig estar mirant crítiques, i és que és això. Només hi ha un nou... Finofinity i jo crec que és algú de l'equip. Hi ha gent d'aquí, les coneyes de la família, o la família, totes carregades, totes, sense deixar-ne en una. De totes formes, té molts actors, així, que la Julieta Serrano... I el Xopellí també té molts actors. No, i a més, una cosa que molesta molt, és quan... quan ho fan, a més, es nota molt forçat que ho doblen tot en postproducció. Llavors, hi ha moltes frases que, inclús, jo crec que amb això, em va fer molta ràbia adonar-me, que hi havia moltes frases, que no els van agradar en rodatge, i les van intentar canviar, però cada de les labials no enganxa. Això és el sistema, ozores? Doncs mira, alguna cosa més que et tenen en comú. Però sí que és veritat que... pel que és... clar, és que per fer un thriller més, o sigui, per tornar a fer un altre, clar, no agafis tants noms, una subvenció, clar, llavors no sé quines... no? Una mica... I, a més, ve d'una novel·la. Això ve de lluny, ja. Llavors, no sé, jo... I l'altre que recomanaves, l'altre que recomanaves... No, aquí entra el debat. Ready Player One, que és l'última pel·lícula de... Veig eufòria. De Ready Player One, la última Spielberg, que ve d'una novel·la de Ernest Klein, segons diu aquí, i, bueno, bàsicament és una distopia, perquè t'ho planteja així, és una distopia, el més pur estil, el que estaríem ara acostumats, que seria Black Mirror, però és una història d'un món on el món físic podria estar bastant arrasat, no em recordo per què era, era una mena de... Algú del Blat, en una mena de guerra pel Blat, o no sé... Moltes 80, una excusa qualsevol per explicar... Sí, llavors, és... és una pel·lícula que es divideixen en aquest món on-line i l'off-line, diguéssim, sobretot la gent que es basa en l'on-line, en una mena de retat virtual, que aquí ara mateix el que s'assemblaria més és el Second Life, però... Clar, és una pel·lícula que es basa en la nostàlgia, sobretot els 80's, piranà 90's, però sobretot 80's. Llavors, què passa? És un... És una guerra de... bueno, de huevos de pasco, és que per això es va estrenar a la setmana Santa, perquè està ple de quinyos... És molt oportun. Perquè de fet és el que estan buscant, és això, és un ou de pasco, a partir de els ou que han d'anar trobant dins un videjoc que és pràcticament infinit. Aviam, té la seva gràcia, jo no vaig acabar-me al llibre per a algú, però la pel·lícula sí que em va semblar bastant bé. O sigui, estem parlant i ara ho he corroborat. Vaig sortir i vaig comprar una mona, un ou de pasco, i un videjoc. I ja està, no? Tu la has vist també, tu la has vist. Tots l'heu vist. Tots l'heu vist, si tu? Jo no hi vaig entrar, no. S'ha de dir que passa l'any 2045. El 2045. Està aquí a tocar. Sí, sí. I resulta que el paio aquest, l'Espilbert, tant d'infot que la gent sigui pobra. És a dir, continua la cosa, tal com està ara, que cada vegada són més rics i els pobres cada vegada són més pobres. I estan vivint en una societat en què tots els edificis han caigut i estan vivint en una mena de coves i tal. I llavors, per sortir d'aquesta pobreza, l'única solució que tenen és entrar a la realitat virtual. I la realitat virtual és una sucessió de competicions i de guerres, que vull dir, se suposa que l'Espilbert pensa que la història i la condició humana és una sucessió de guerres per aconseguir uns ous de pàscua. Hi ha un anunci a TV3 que surt un tio i diu que és impressionant com estan augmentant els rics últimament. Doncs és una mica això. La crítica no l'ha deixat gaire bé. No, aquí totes les nostres llegides deixen malament. Sí, la deixen malament. Jo el que vaig llegir és una baixant bastant més... No, no, jo vaig veure o filmar finit i una cosa d'aquesta, no sé què vaig mirar. Home, té un set amb u, eh? No. Bueno, però no sé, jo no... Jo el que veig és que... Potser la sé la premsa. Jo anava a buscar què diu el boyero i mala crítica. I el boyero què deia? Bon, veig un punt vermell. És un boyero. Però aviam, aquí és curiós perquè som... Ara li deixaré una mica la paraula al parlant. Però sí que per generació és curiós que en una generació es veu viure amb prou persona. L'altra cosa és que estiguessin dins del món. Potser els viajocs, d'aquests dels 80's... No? Potser anava a l'òpera. Sí, és clar. Sí, segur. L'altre dia ja et vaig dir que jo no he jugat mai amb un videojoc. Ni penso fer-ho. I tu em vas dir, home, el tètris, no sé què... No, jo el tètris no he jugat mai. Què vols que et digui? Estan donant una pel·lícula que al final tots aquests guinyos que ja estan destinats a un tipus de generació o que ho va viure plenament, o que té curiositat. Perquè estem parlant que si la pel·lícula passa al 2045, els 80 hauran tornat ja 3 cops, perquè estarem a la tercera generació de la gent que ho recupera. Però bueno, s'ha deixat un moment. Però bueno, és que el 2045, aquest s'assembla molt al 2018, perillosament. Jo crec que això que comentes és un dels... Jo estic amb el pol. La pel·lícula la vaig disfrutar, però amb el temps li vas trobar les cosetes i et dones conta de la trampa que ha fet a gent de la nostra generació. La trampa és que m'han posat en pantalla tot el que a mi m'ha agradat. És que sembla molt fan service de marketing, dels 80, de l'esport... I el tema és que no hi ha cap problema en fer autoreferències. Per mi no. Estem en una època actualment que es pot descobrir encara que no sigui d'aquesta generació. Però ja abans ho comentava abans d'entrar que entenc perfectament que molta gent hagi dit no, perquè no aporten res. Ho comentàvem abans, a la pel·lícula hi ha un segment de la pel·lícula que succeeix amb una recreció espectacular, tot s'ha de dir, del resplandor. I és l'única cosa que realment aportes i que la referència aporta alguna cosa a l'argument i fa avançar d'alguna manera. Tot a la pel·lícula o és despectacular? Sí, i la forma... És una col·lecció d'homenatges. Un absolutista? No, una pregunta. El missatge que vol fer és crític perquè el que comentaves... Si parles del missatge... La pel·lícula vol ser entretinguda. I al final de tot, i això jo crec que és més cosa de despil, perquè no de ningú més, intenta fer aquesta mena moralina de nen, deixa de jugar i surt al carrer. Perquè al final és el que comentaves. La gent està vivint en un lloc destrossat i la seva manera de reaccionar és una situació a un lloc on tot és possible. I són rics, virtualment, però no ho són a la vida real. I l'espíritu et fa aquesta mena de crítica d'Ei que hauríeu de sortir fora. I la pel·lícula va d'això, de fer-me la revolució dintre per arribar a fora. Jo no veig cap mena de crítica, sinó que senzillament ell proposa aquest món... Com a crítica em referia que és l'únic punt on ell diu que potser la revolució l'heu de fer fora i no dintre. Si la feu dintre per sortir, però és que és totalment buida. Però si t'ho dius després de dues hores amb tot allò... Exacte, jo et vaig trobar molt desproporcionat que el món real... Per començar el món real per a mi em sembla el món real de la pel·lícula em sembla tan fictici com el del propi videojoc, perquè... Comentaves, ara, feia falta arribar al 2045 amb els edificis trencats per parlar d'això, no podríem parlar d'això, i és el que us deia abans, a mi em sap greu. Un cop tret la màscara de les coses que m'agraden, potser és el futur, et pares a pensar i dius que la pel·lícula tampoc m'ha fet que reflexió més allà d'obra als ulls. Saps que en aquest cas es treu el casc de la realitat virtual de la banda de la cara i reacciona. És una llàstima, per això jo vaig sortir content perquè m'havien colat el gol i potser la meva reacció és el doble de negativa pel fet que m'han colat un gol. La pel·lícula en sí és disfrutable i entenc que hi hagi molta gent que li sembli frenètica i molt sorollosa, perquè aquí no és el pressupost. La música és absolutament... És que aquestes pel·lícules no poden, és absoluta. És molt de videojoc. Amb tot allà gairebé les 3 hores és avassagador. 240. 140 minuts. 140 minuts. De totes formes les crítiques, us haig de dir que n'hi ha uns que li posen el Luis Martínez, que li posa 4 estrelles, el país que li posa vermell, l'ABC, 3 estrelles, 3 estrelles... O sigui, que hi ha molt d'esperitat. Sí, sí. No ho vaig dir. El periódico i la venguàrdia em sembla recordar. Veig. Em sembla que vaig mirar el periódico i la venguàrdia els dos dies aquests, i no sé si vaig mirar la finiti, no ho sé, però de la perió de la venguàrdia es queixaven de que era més bona, molt més bona a l'anterior, a la venguàrdia, a la venguàrdia. És una cosa molt diferent. No té res a veure. No té res a veure. Una cosa de la ficció i que potser la gent jove li podia agradar, però que no funcionava. I els crítics, la venguàrdia fa una cosa molt curiosa, és que el que fem de dintre, no sé si veieu que vull el dir, vendre, surto... I les crítiques que fan a dintre són de generacions diferents. I els més grans, que són els que jo m'hi sento generalment més identificat, al diari. No diuen el mateix. És que en el diari no hi ha gent jove. En els diaris d'avui no hi ha gent jove. Pot ser, pot ser. S'ha acabat. S'ha acabat. És el que no va dir. No, no, però en els grans diaris a les redaccions no hi ha gent jove. S'ha acabat. No hi ha gent gran. És a dir, gent a partir de 50 anys. Depèn del diari, depèn de... Jo dic perquè heu estat analitzant un últim, que fa una mica per sobre. El perió dic, per exemple, com que tenia molta gent que no els agradava, han fotut a fora la majoria de gent per entendre els independentistes, i han agafat gent jove que els tenen carreglats i els fan fer articles, que abans feien uns altres. Dic perquè el perió és més escarat. No sé si els cobren. Jo voto a què no. Estan fent un màster de Quantsa Volcòsils i fan creure. I per això es veu que s'ha quedat a la BC. Jo dic que s'ha quedat a la BC de Madrid. Ja s'ho ha quedat, em sembla. O s'ha quedat o s'està per quedar-se. De l'inèia ja va per allà. Així s'estan les coses més clares. Bueno, però en Quantsa Volcòsil és que hi ha gent jove que també treballa. El que passa és que tenen les condicions. I els que es fan el que fan, els han fotut fora. I s'han quedat gent que suposo que està ad hoc trinada o que els diuen que ha d'escriure això i tal. I els hi paguen del minimize i possible. Esparem la carella del periódico pel proper programa. En Quantsa Volcòs, no dèiem també... Sí, en Quantsa Volcòs, sí. En Quantsa Volcòs... Jo he dit als grans diaris a les redaccions. No hi ha gent jove. I és una cosa que els mateixos periodistes estan trobant a faltar. Perquè sempre hi havia hagut gent des de 70 anys fins a gent de 20. I avui dia, hi ha els de 60 i els de 50. I no hi ha res més. Tenim un quart d'hora, si volem parlar una mica, ja hem parlat també dels premis, dels osques. Doncs, bueno, tenim la convidada de la Laya. Vols que... Jo volia dir una cosa de l'Espilbert, que si no la dic, revento. I llavors és aquesta qüestió que ell fa servir de les... que per una banda fa pel·lícules històriques i per una altra banda fa pel·lícules de fantasia. I llavors, jo el veig en aquest home, com un megalòmen, que per una banda es creu que és S.I.V.D. Mil, i per una altra banda es creu que és Walt Disney. I s'ho creu, eh? Vull dir que el tio... Vull dir que baixi... I llavors, ell fusiona aquestes dues coses. I suposo que en ell li agrada molt, tant l'un com l'altre, i ell vol ser la simbiosi d'aquests dos, no? Ja està. I aquesta jugada, potser que de cop li sortirà pitjor, perquè ara l'acadèmia és evident que busca un nou referent. O sigui, per exemple, amb los asuntos del Pentágono, o no, los archivos, perdón. Com dir-ho, aquesta pel·lícula, en un altre moment, hauria sigut la gran guanyadora, l'absoluta, l'haguéssim planat, d'osques, d'haguéssim penjat. És que no li va sortir molt bé. No només és de la feina del producte en si o de la pel·lícula, en si també és que busquen altres referents i es nota amb la varietat i amb la diversitat dels nominats. Busquen altres referents. És com a l'any del clinísbut amb el Sali. Era la seva millor pel·lícula? No. Però per pel·lícules així, un director amb el clinísbut l'haguéssim banyat d'or. Però busquen altres referents, també es venut l'any de l'Alan. O sigui, es nota que busquen altres referents, altres directors en els que saps. És que la pel·lícula aquesta de los atxivos del Pentango no té... És que jo crec que no li ha sortit més bé. Té delicte. No, no, no. Té delicte perquè fes suspens amb una cosa que tothom sap com va acabar. Exacte. I no només això. I dius, bueno, aquest tio prena l'ospectador per idiota. Sí, sí, totalment, però em refereixo a que aquesta pel·lícula, independentment de com sigui, ja li haguessin donat uns premis als actors, ella ei o a la idea, però ara ja no toca. Ja no li toca, eh? La Mery... Ja està. No, no, però... Jo crec que serà... La Mery li ha enteprou. La Mery... La Mery l'ha d'anar a treballar a Polònia. El Polònia de TV3. El Polònia de TV3. Home, seria... seria moleria, eh? Sí, sí, sí. Sí, perquè ja ha fet de Margaret Thatcher, i ha fet de Catherine Graham, i ha fet de tot... I, per exemple, en aquest paper... Jo crec que l'ajudidens també ha fet de tot, i quan surt a qualsevol lloc, ho t'hi treus al barrer. Sí, sí, sí. I la Mery l'estrip no ho és. Ja, bueno, és igual, però jo crec que és una grana triu. Tampoc la deixem al... Jo crec que és una grana triu, no? Jo penso que n'hi ha de millors. Jo penso que n'hi ha de millors. I no només això, però... Ella ha fet suficientment coses... Clar, potser... I, a més, els gustos no tenen fronteres, o sigui que tu pots tenir els gustos i ens ha de... Però dic que la Mery i l'Histret... Jo em sap una mica greu, però sí que creu que és una gran actriu. Però, per exemple, en la pel·lícula dels archius del Pentàgoo, no interpreta una persona que era 20 anys més jove. Precisament les actrius a Hollywood, les que són grans, com que s'endava allà per qualsevol paper, sobretot si no és el paper de mare. Segur que hi hauria actrius de 20 anys més joves, que la Mery l'estrip. Això sí, això ja t'ho compro. Això t'ho compro, però és que la pel·lícula... La causa no és ella. Aquesta pel·lícula és de guió, és la estructura de pel·lícula. Ella no s'acaba de creure el personatge, en tot i que intenta fer-ho bé, i penso que és una actriu bona. Jo no crec que sigui una actriu dolenta. Però passem una mica, ja que t'he confidat en tu, que aquí t'estem menjant el temps, explica'ns el que et sembli dels últims premis o el que vulguis comentant de la teva opinió personal. Bueno, jo volia comentar una mica entre tots. Això que comentàvem, dels canvis que estan buscant, com a referents, també vam comentar que hi havia pel·lícules com la de l'Edivert, que sembla que sigui més per el guiño a l'acadèmia de que sí, que van de caministes. Somos modernos. Perquè és dolenta, mira que és dolenta. És dolenta. És buida, és buida. És buida i molt superficial. Molt superficial. I també a la vegada intenta anar de guai o de progrés, però també és una... una niña, però una noia molt privilegiada i molt adolescent, que... que és que de veritat mereix una pel·lícula o explicar una història. Hi ha altres directors dones que segur que... A més, per exemple, aquest any era l'any de Detroit, que també era una directora dona i que a més és la única directora dona que ha guanyat una, o sigui que tenien altres possibilitats. I a més, Detroit és molt més arriscada, és molt més pujant. Que el tema del racisme... No interessava l'acadèmia. És com, per exemple, la pel·lícula de The Florida Project estava només nominada per al Defoe, però aquesta pel·lícula com n'ava... per mi mereixia de qualitat altres coses, però com n'ava a arribar aquestes nominacions amb les idees de l'acadèmia. Els dos també... Per mi és una pel·lícula que no em va agradar. Ja ho vaig explicar aquí, però, bueno, evidentment, l'acadèmia no l'he guiat. Aquesta part de la perspectiva pobra i, a més, al costat de Disney World... No. Però per mi era una pel·lícula fallida. Jo em poso en plan d'acadèmia. Ho sento molt. No soc gaire acadèmic, però en aquest cas, sí. Jo vaig trobar que no era la manera d'explicar-ho. Explica't. Com ho haguessis explicat? Et refereixes a la perspectiva dels nens? Sí, sí. És una pel·lícula que... que... va contra l'espectador. No m'interessa. No veig. Evidentment, és possible que el director hagi volgut fer una crítica, però jo crec que no... no acaba de reflectir-ho. Jo crec que el que passa és que, quan fan crítica social, estem molt acostumats a, per exemple, el Ken Loach, que els seus personatges són, bons, no, los següents són sants, i en canvi, aquí els personatges... No, no. Jo no dic que s'hagin de fer pel·lícules com el Ken Loach, vull dir... No em refereixo a la crítica social. Falque vol, és igual. És igual, però és que aquella crítica, a mi no m'arriba, la de... No m'arriba. A mi també el que em penso és que els nanos estaven molt ben treballats, però el que passa era tan horribles, que a mi em desagradaven tant que em feien sortir de la pel·lícula. Sí, perquè hi ha una cosa entre ser trapella, entre ser... I ser tan cínics, tant una cosa tan exageradament, que quasi no trobaves ni infantil, trobaves... En la pel·lícula aquesta agafen un personatge que no és gens positiu, no el fan positiu, i és això el que no m'agrada. Ara digue'm carca, i digue'm tot el que tu vulguis, però és que no vull dir... que està nove nominat com es diu el... Volem de foc. Jo penso que fa un paper molt tontú. Sí. És un tipus de secundari... Ves comentar que els nens el menjaven. Està molt millor que... Perquè ell no té paper. Jo no l'he vista, tampoc. Sí, és un secundari molt secundari. Jo no diria tan negatiu com potser diu ell, però que la pel·lícula... fos una pel·lícula tan destacada, com molta crítica l'ha destacat, jo diria que aquest any hi ha hagut... moltes pel·lícules, que no he vist el de l'aigua... La forma de l'aigua. No puc opinar massa, però tinc la sensació que si mires la llista... de pel·lícules, per exemple, que estaven nominades... Sí, les tres anunciors se les afuera... Dius, tenies... Colmi... El instante más oscuro d'un quer que déjame salir, l'Edivert, i l'Invisible, els archivos del Pentágono, que també estaven nominades com la millor pel·lícula, i tres anunciors se les afuera. De totes aquestes, fora d'un quer que... Jo no sé si Colmi va llunar i m'estava bé. A mi la vista... Jo la he vist, aquí potser a mi no em va agradar gent. A part de què vaig pensar, i ara aquí entra un conflicte... A mi, per exemple, quan jo vaig veure Carol, vaig pensar... Que maco, no? Vaig pensar... Però aquesta... Vol intentar-ho, de les mirades, el to que... I aquí és... Ostres, no... Però, Carol, es basava com en la química de les dues actrius. En canvi, aquí... I no només això, i la diferència d'edat, i la diferència d'edat, en una altra situació, ho criticaries. Jo no vaig entendre, de la mateixa manera que no vaig entendre l'Edivert, com estava allà, i, a més, que el meu bio-name... Espera, què m'ha guanyat? D'edat, i jo guió va guanyar a Geraud. Aquesta potser sí que va ser la sorpresa, perquè jo, per mi, jo no vaig seguir en els Òscar, i vaig pensar... El que tot estava cantat, els tècnics pels tècnics, els guions... L'únic que m'ha sorprendut és Geraud, que s'ho van jugar, perquè tampoc em sembla que sigui un superguió, però està bé. I el resto, per la forma de l'aigua, o tot i que es van dur, menys de la malitat. Però... i 3 anuncios que també estava una mica, no? 3 anuncios semblava que anava a ser la gran guanyadora, però... Jo crec que el que volien era fer-ho compensar. O sigui, tothom s'anés d'una manera o d'una altra. Sí, perquè el màxim que va guanyar estava tot molt... molt equilibrat en quan apremis, perquè crec que la màxima va ser la forma de l'aigua que potser em va trobar 5... Hi ha proporció, tenia com 12. Sí, sí, sí, llavors... Clar, en aquest aspecte... era Coco, és la que estava més cantada, segurament, de la nit, però les altres també... El tema tècnic se l'havia de dividir entre Blade Runner, entre... Un Blade Runner, sí. Això era evident, i a partir d'aquí... No va ser com l'any passat, tot i el tema de... l'Alan i tot això, però que guanyés Moonlight, per exemple, que en aquest any podria haver sigut Detroit, si hagués estat, no? Una crítica, o com va passar amb Espotlight, que també Espotlight va ser aquell any de... Hòstia, Espotlight, no? Sí, sí. I probablement, si Espotlight la hagués fet aquesta any, amb los archivos del Pentágono, també s'hauria quedat molt, molt corteta, no? Però en aquest aspecte, per mi, aquests dos que han sigut com... Molt, molt, molt, molt, molt. Això que volien era compensar tots, per exemple, el que he d'out, jo crec que és perquè, com que li dona la volta al gènere, i el canvi a totalment, queda molt bé que... Com que Detroit no ha arribat, on ha arribat, o cap altra pel·lícula ha arribat en el... per tractar el tema dels racisme a Estats Units, i venen enradere d'uns sols que els sou guai, i tot això era com... Clar, la nit de Moonlight, un dramón, sí. A veure, això sí, però de totes maneres, a guió... No, clar, però és per això, és per compensar. L'acadèmia té unes idees, i sempre te les ensenyarà, d'una manera o d'una altra. Aleshores, per exemple, la forma de l'aigua no és... com dir-ho, sí que és crítica, però és una història d'amor, i aleshores, un any tan fos com ha sigut aquest, en una perspectiva internacional, queda molt de l'acadèmia d'avadir-se. En canvi, per exemple, a les tres anunciors de les afueres... Per mi em sembla molt més arriscat donar-li a tres anunciors. Clar, per això no ho van fer. Clar, l'acadèmia... Un risc que van córrer l'any passat amb Moonlight, o fa dos anys amb Espola, perquè la forma de l'aigua era... donar-li a... a qui acabava tot. Clar, aquí... Perquè és màxica, però el que estem jugant. Algú de xoi de bé, ja. Igual, igual, sí, sí. I una forma de promocionar una pel·lícula que jo penso que no hagués tingut l'èxit que va tenir, sinó que hagués tingut promocionar d'aquesta manera. Sí, la promoció va ser... Clar, és la lalanda, d'aquest any. Fins i tot en un moment banyen com a lalanda. L'heu vist? És que no l'he vist, eh? Sí, l'heu agredat. Em va agradar a mi, sí. Això ja discrepància d'opinions, eh? Jo, com que no l'he vist, no puc jutjar-ho. A més, em va agradar bastant, eh? Sí, però és que és del Toro, perquè fins i tot ha hagut altres directors latinos que han guanyat, però també no sé... Nyerrito és molt bo, però ha guanyat amb... No sé com dir-ho. Ha canviat molt a l'estil des de 21 gràmols fins aquí. En canvi, del Toro... Amores perros, ha arribat a ser ara. Sí, sí, però ha canviat molt l'estil en tots aquests anys. I també... Perquè és més Hollywood. Exacte, això em refereixo. A tu veus la forma de l'aigua i dius, és del Toro. A més, vaig agafar la meva filmota en particular, vaig desenvolupar la mujer i el monstru, i amb ell, no? I escolta, el monstru és que és calgat. Sí. Fantàstic. I això és bo. Això és bo. A més, ens hem arribat el temps sense donar-nos en compte. Aquí veig que seguiríem discutint dos hores més. Sí. I però no tenim temps, perquè el programa s'està a punt d'acabar. Per tant, jo em plaço a la... candidata que ha vingut... No, candidata a la presència nova. A la col·lega. A la col·lega que hem tingut avui en el programa, que vingui més sovint, perquè ens plau molt les coses que explica, sintonitzem moltes vegades, i si no sintonitzem, és una forma d'enriquir el debat, la discussió, i això penso que els oïdors també ho agraeixen. Per tant, moltíssimes gràcies a la Laura Allet per haver vingut, i per haver fet aquesta estona de compartir-nosaltres aquesta xerrada sobre si. I d'encomenar entusiasme. La setmana que ve us esperem aquí. Assinem-me sense condicions. Bona nit.