Cinema sense condicions del 10/4/2018

No, no, no. Catedràtics amb akassi icevingu. Catedràtics amb combàcidets. Crocs今年ink d'apat relying. Tres cates d'air. 1 d'apat. 3 d'apat. Cinema sense condicions. Bona nit, un dimarts més, ja som aquí, a Cinema Sense Condicions, disposats a parlar-vos del que hem vist, del que he vingut, del que aconsellem i del que potser no pot ser. Com cada setmana. A més a més avui, amb un convidat col·legue nostre, que el coneixem, ja hem vingut diverses vegades, i que coincidim en els passes de premsa. És una persona que em sabeu que ho labora més a més a la venguardia i he fet moltes coses, he trobat llibres de l'anglès, etc. I ja hem parlat amb ell, i allà el coneixeu, que és a l'Ignasi Juliat. Llavors, en una primera part, si voleu... Bueno, avui el que faríem seria, com a col·legues que són tots, parlar una mica del cine que ens agrada, del cine que hem vist darrere, d'aquelles coses que considerem que val la pena que veieu, i potser ja que tenim aquí a l'Ignasi, quasi preferiria que començés ell per quan se vol pel·lícula, que hagi vist i que li hagi agradat, i que vagi a valir la pena. Tu parlaves, per exemple, d'aquesta que no hem vist nosaltres, del cor i del rojo. Què tal? Sí, bé, jo de fet volia parlar d'una altra, que encara s'ha estrenat, però bé, no, no. No, no, no, no. Com en Rojo està bé. Vull dir, el que passa és que ja porto algunes setmanes... En Cartagena. En Cartagena. Home, és una pel·lícula... interessant, menys trim, obviament, si surt la Jennifer Lawrence, no pot ser una altra cosa, no, és a dir, una pel·lícula comercial. El que passa... Bé, està basat, de fet, el títol és homònim de la novel·la, que en sembla que cap al 2008 o així va publicar en Jessup Matthews, que en té... De fet, és una trilogia, no? I el que més em va cridar l'atenció és que és una història d'espies, no? De... d'alps, no? És a dir, d'espies americans que tenen un talp rus, dins de l'organograma rus, doncs hi ha un talp que els va passant als americans informació. Però el més curiós de tot és que, clar, si la novel·la és del 2008, i, evidentment, per com es percep, està succeint avui dia, dona tota la impressió que el bur de Berlín no li ha caigut ni res de res, ha efectes pràctics d'espies, etcètera. Ja. Pel de més, evidentment, és una història tractada d'una manera força interessant en tant que... Home, diguem-ne que com a història d'espies ens quedem amb l'atòmica, no? Aquella pel·lícula d'abans de l'estiu. La cosa ha guanyat molt, del sentit que... Té un avassat molt més realista, molt més versamblant des de tot. En tot moment, i sobretot, el missatge és una mica donar una imatge... Jo crec que això ja forma part, una mica, del programa americano, perquè dona una imatge de Rússia com, si es diguéssim, els anys 60. És a dir, realment és un clima operciu on, evidentment, els que fallen, els que no estan a l'alçada, són torturats de maneres bastant salvatges, no? La pel·lícula es diu Gorrion Rojo, perquè hi ha aquestes una altra que surt de la novel·la, però que, evidentment, la pel·lícula està passada a la novel·la, doncs es veu que, això diu l'autor, a saber si el novel·lista... És com si a Rússia formessin joves, particularment dones, però també algun altre home, estan formats per intentar seduir, és a dir, detectar espies americans que estan actuant dins Rússia i intentar, o dins Rússia, o, evidentment, a fora, per tot cas, detectar aquests espies nord-americans i intentar seduir-los, per això la majoria són noies, amb tècniques especials per tal d'acabar com enamorant-los i intentar, ara, traient tota la informació possible. I el fi del novel·lista diu que aquest tipus de centres on es formen aquestes noies particularment, doncs existeix, per molt de cosa. Es quedem amb la informació de l'escriptor, però d'un i d'o, d'un i d'o. I, igualment, el títol, per què el Gorrion? Bé, perquè les noies d'aquestes escoles de seducció, les espies de seductors es diuen sparrows, és a dir... Gorrions. Gorrions, o sigui... Bueno, aprofitem, diem que és el voltant... Perdó, es va allargar amb la nostra llengua. Diem que el voltant de l'Ignasi Juliàs i a la resta de l'equip que avui som presents en aquí, a la meva esquerra, que és la que estava parlant ara, a la Carme Nabot, a la meva dreta, en Joan Cerdà, a la meva despesa més enllà, doncs hi ha el Pèper Mangol, i, com sempre, darrere de les vidres, controlant-ho tot, doncs, en Paul Dickler. I jo us presento, com sabeu, que soc en Joan Morros, no cal que presentin mateix. Llavors, estem molt contents que l'Ignasi Juliàs existigui en aquí, i tu volies parlar, més a més, d'una altra pel·lícula que no s'ha estrenat encara, i que t'havia... Bueno, digues. Sí, Islà de Pèrros. Més que res, perquè el director... És un director que a mi em deixa absolutament destorudat, és a dir, no sé com... Normalment m'ho passo pipa amb les seves pel·lícules, però, que és en Juan Anderson, vaja, Islà de Pèrros és el de... Gran hotel Budapest. Gran hotel Budapest. És una pel·lícula realment excepcional, perquè jo li he vist altres pel·lícules com l'Aifa Quati, que potser no va tenir tant de resor, que és una pel·lícula que és per atir-se el pit de riure. És un realit... Bueno, los tenen bau, no? És a dir, genera un tipus d'històries... El gran hotel Budapest de fet participava molt del còmic, és a dir, tenia un llenguatge molt sovint semblant el del propi còmic que es publica, no? Té un univers personal, vull dir, una cosa... A més, té un... L'Aifa Quati, per exemple, passen coses grosses, perquè hi ha fins i tot morts i tal, que es conya entorn com si fos un personatge, que és el Vilmor Ray, que és com si fos un gincostor d'aquests... Diguem-ne, suigenaris, no? Vull dir, per això es diu l'Aifa Quati, que ell vol fer una expedició per... Diguem-ne, investigar-les. I va vestit com el Jacques Guston, efectivament. Fic així sent. Efectivament. Aleshores, bé, doncs passen sempre coses, algunes greus, no? Però tot està tractat com si fos inocu. Vull dir, com si d'alguna manera... Quina importància. El drama no està exposat com a tal, sinó gairebé com... amb un tractament com de perplexitat, no? Vull dir, que ens deixa el públic perplex del que estàs veient. És a dir, com mig al·lucinant, no? I fracament jo crec que això ho aconsegueix perfectíssimament, totes les seves... El grau té el bo, que és que la sensació d'estar veient quina marcialitat estigui... Què és interessant, que és una història que fins i tot és en alguns moments hilarant, no? Però sempre hi ha aquesta sensació estranya, com de distància, sembla com un univers paral·lel, no? Aleshores, l'isla de perrosa és exactament això, realment. És una història que l'han criticada molt, perquè està fet amb Stop Motion, i representa el que passa al Japó, no? I aleshores, bé, és com un futur proper. I ja els gossos han... han generat... desenvolupat un virus que pot arribar a ser prejudicial per la humanitat, i aleshores et decideixen posar a tots els gossos en una illa, no? És a dir, treure els gossos i començant per el propi alcald de la ciutat de Tòquia, no? Que és el primer que dona el seu... el seu gos, no? Un gos que el seu nebot estima moltíssim, però que és igual, per un exemple, és el primer que envia el gos cap a la illa, no? Aleshores, esclar, d'entrades, que és una història gairebé que té uns tocs... tirant cap a infantils, no?, vull dir, de... Però ja sí, de finalment, no? Sí, és a dir, té aquesta mena de causticitat fina, els gossos sempre s'estan fotent, vull dir, i realment aquí, en alguns moments, i això és el que potser s'ha entrat malament en segons quin crític, sembla que s'han fotit una mica dels japonesos, no?, i té la seva cultura i de totes les seves peculiaritats. Això, hi ha alguns crítics quan... Jo no em atreveria a dir tant com que se s'estiguin fotent, però és a dir, clar, fa conya, no?, tal com parlen, per alguns costums, qui entén més de la cultura japonesa, evidentment, pot veure i percebre alguns elements de representació teatral i narrativa pròpia dels japonesos, que, evidentment, jo, que no en sé ni un borrall, vull dir, aquest factor no l'he pogut percebre tant, no? I, però bé, en tot cas, és una història del nebot aquest que intenta recuperar el gos en un moment en què ja hi ha molts gossos, aquests gossos, evidentment, com que estan abandonats a l'illa, estan bruts, deixats, tenen malalties... En fi, pot haver, com una mena de reflexió de rarefons, del que pot ser, una casta dominant que s'imposa i tracta, intenta treure's del damunt, com molts moments de la història hem tingut, determinats hènies o determinats... Es pot agafar per aquí, si vols, però si vols, perquè, en realitat, és una història que, de permets, evidentment, l'alcalde té molt d'interès en bandejar els gossos per interessos negocis bruts que, en els quals, els gossos interferirien, no entrem més en detalls perquè, si no, faríem despòil. Però, en fi, tot plegat, la pots agafar per on vulguis, el tractament és gairebé com infantil, o de narrativa juvenil de molt primer moment. La pel·lícula, realment, és deixar veure, s'ha criticat per aquest aspecte de l'indult japonesa, i també pel fet que, d'alguna manera, la reconciliació dels homes amb els gossos connota i no entrem més en detalls, connota com una mena magratot de predomini dels humans sobre els gossos, cosa que fins a Serpún tampoc ho veig tan malament que no es pot aspirar que el gos sigui tractat com un serupat. Però, en fi, això fins i tot s'ha criticat, s'ha criticat com vulguem dir, que el goss torna a ser amic de l'home, diguem-ne, però, amb aquest factor o aquest element... Servil. En fi, més que res, perquè ho és. Anderson, en tot cas, és un realitzador que m'interessa, perquè, realment... Fa coses diferents. No, però que ha estat capaç, amb les seves pel·lícules, és capaç de generar un estil propi, tant si fa Stop Motion com si fa pel·lícules en actors, això te'n fa, que sembla com si fos com un univers paral·lel. Genera una estranyesa, al mateix temps, que el seu discurs és irònic, caústic, però d'una manera imprecisa, és a dir, que ho deixa tot, ho deixa la història i ho deixa tot, diguem-ne, a la lectura de l'espectador, per acabar-hi d'alguna manera de deduir... En fi, allò que ell creu que pot trobar, perquè, en realitat, és, malgrat tot, malgrat ser històries que comencen a llegar-me, la veritat és que el retrofons és obertíssim. És molt peculiar, en Buenassant Anderson. La conselleria és perquè per passar una estona... Són solts. Hi ha alguna altra que potser valdrà pena parlar-ne, també? Sí, però més endavant, per si no se'n vull. Vinga, Carme, tu deies que havies vist... Allò de la muerta d'Estal·lin. Ja no me'n recordo qui m'havia dit que l'havíeu vist, o l'heu vist de tots. Jo no. A mi em feia mandra d'anar-la a veure, perquè em pensava que era molt molt el que us he comentat abans, és perpèntica. Un tema com aquest, tractat és perpèntic, em pensava que em cansaria, la veritat és aquesta. Però, bueno, al final hi vam anar i em va agradar. Em va agradar. El director és aquest, Armando Iannucci. No la vaig veure, que deien que estava molt bé, però jo no la vaig veure i, per tant, no sabia en quin tipus de director m'estava costant. És un director, ell és escossès, d'origen italià, perquè, clar, és Armando Iannucci, però fa cine, un cine que de seguida reconeixes com a anglès. Per més que, si desun veu que ell és d'origen italià, tampoc et sorprèn el tipus de personatges que crea, perquè els... els categoritza, però els categoritza donen un format que sí que et creuries, que té origen ell italià. Clar, aquí fa la mort d'Estalin, que, per l'ovís, assenyeix bastant la realitat de com va anar i a saber-ho, Estalin, va morir el 1953, després de 30 i pico d'ângel, no sé quants, dominant la Unió Soviètica amb una forma... Dictatorial, molt, molt, molt. La dictadora del Poloneta Vallarta. Sí, però que vull dir que es va polir 20 o 30 milions de persones. Sí, sí. Es va fer unes depuracions si es va quedar sola. Les depuracions va passar èpoques d'una embruna terrible quan va fer l'escollecte. Vull dir que era un personatge, he de jurjar a ell, però era un perfil que es va enfrentar amb el Lenin, perquè... I amb el Tresqui, segurament. Sí, bé, el Tresqui sol va polir. I això no surt, eh? La pel·lícula és la mort d'ell. El que desencadena, suposo. Exacte. I que desencadena la situació d'un dictador tan excessiu en front de tots els que espiden a continuar i a menar a favor d'ells. Llavors, ja el Bèria, que era el servei secret, i com el ministre d'Interior, suposo, que era un personatge... que això sí que... que hem sabut d'aquella època era un personatge fosc i estrany, i realment aquí està molt ben descrit. És com un hooper de la fia, però en versió... Sí, sí, sí, com a hooper de la fia, però a veure, el hooper de la fia era... O sigui, també era fosc, clar. Sí, va passar per no sé si 4 o 5 presidents. Sí, sí, però... Aquest era l'altra cara de la moneda del hooper. Diries que el Bèria era capaç de matar ell directament. Sí, el hooper... Directament no ho sé, fixa't. No estava gaire lluny. Directament no ho sé. Segurament no. Segurament no, fixa't. I en canvi, aquest era un tipus de malvat... Era un criminal. Es va crear el comentari que ell no té hooper. Sí. Doncs que el Bèria no sé si en té de comentari, però era terrible. Ho fa molt bé. I després jo crec que el gran personatge d'aquesta pel·lícula és el Cruxef, que el fa aquest... que no me'n recordo mai del seu nom, d'Esteu Buscemi, no? Buscemi, sí. Ell és un americat, és americà. Ha viscut... ha fet molta... té molta filmografia americana, clar. Jo recordo especialment les del Tarantino, perquè és un tipus de personatge que no l'oblides. És un tipus de personatge que ni físicament, ni com actor, el fargo mateix... Bueno, és dels Coen, però... però no l'oblides, aquest tipus de personatge. Per tant, és un actor que fa uns personatges molt dibuixats. No és qualsevol personatge que passava per allà. I, mires, no, és un personatge que no l'oblides, perquè és complicat, és complexa, i té un tipus de tractiu com a personatge. I ho fa molt bé, el Cruxef aquest ho fa molt bé. És el mort, mort sol, d'un atac de feridura, d'un derrame cerebral. I es passa 48 hores sense que ningú sàpigui què ha passat, fins que... Perquè el mateix terror que provoca el seu entorn, ningú és capaç d'obrir la porta on ell ha mort. I això està ben agafat. I després ja és el tipus de lluita entre els tots, els cercles reduïts, que manipulen tot el món. A mi em va fer gràcia, em sap que t'ho vaig comentar, perquè ja vaig llegir. Saps que era l'altre, un article de la dona, de la dona mental, de l'Anna Sallés, que deia, com que no havia vist la pel·lícula, va fer-me interessant, a veure què m'ho plantejava, que deia que li semblava que els personatges eren molt reals de com van ser, que eren molt... Estaven molt ajustats. Els perfils que tenien. No m'estranya, perquè... Jo la història no tampoc és que m'expliqués molt la història, però que si deia és que, pels coneixements que tenia, ella és historiadora, ja ho sabeu. Doncs, comenci, ella tenia, sobre la Rússia i Conquerà, que és a la barca mental van, suposo que la Rússia en sap molt, doncs va dir que eren molt ajustats a les llitres. Segurament. De cap tipus, però jo el que destacaria és que, malgrat tot, la pel·lícula és brillantíssima. És una comèdia política, que fa conya política, però el director, de fet, té una sèrie que es passa per un d'aquestes plataformes privades. És que aquest director ha treballat molt en sèries... Sobretot en sèries de televisió. Sí, a la BBC havia treballat d'aquesta manera. També és el mateix. Està especialitzat en fer comèdies de temes polítics. I té una sèrie, es diu BIP, que resulta que la presidenta és una dona dels Estats Units, i també és una mena de recreació, evidentment, imaginada, sobre totes les podridures i tots els tripitxocs de la Casa Blanca. És per partir-se al PIB. Però aquí, inclús, jo crec que els fills d'ell, com a personatge, són tot ells creïble, la filla, l'esglant, aquesta, i el col·lic del fill... Vesílio, no me'n recordo com se diu... Són uns personatges ben agafats. Vull dir que ja té molta color de personatges, la pel·lícula. I jo pensava anar-hi, com a veure un còmic, quasi, i veus una pel·lícula amb una visió i amb una personalitat prou potent. I un fet que es veu que va succeir, que van massacrar un seguit de gent... Sí, com a estratègia. ...de la gent del camp, perquè cadascun d'aquests tenia la seva policia, i, aleshores, la policia rep l'ordre, uns reben l'ordre de que no es pot permetre que s'acostin... Des d'entrar-hi. I va bé, ja la contraorda del busxemi, però que no arriba a temps, i, aleshores, acaben... Maten. Una massacra que és històrica, vull dir, que va passar... Sí, maten. Entre ells, o sigui, entre bandos. No, entre bandes, els persones del poble, la gent que entra a Moscú, perquè se n'han assabentat que ha mort a l'Estalin, i volen anar amb les flors i agafen els trens, i volen anar a Moscú a rendir-li un homenatge, no sé, entre un homenatge i por, tot barrejat i tot compacte, perquè aquest és el tipus de format que aquest home va aconseguir amb la seva població, i, llavors, els que han donat l'ordre de tancar a Moscú a l'entrada exterior, aquests, quan s'acosten, disparen i maten. Clar, perquè tenien l'ordre, aquesta. Tenien l'ordre. I hi ha com una temença, doncs, d'una revolta, també. I tot plegat, tot i que busxem i ho veu evidants, en realitat, a Cruxef, no arriba a temps. És a dir, que realment, tot i que està tractat en to de conya, és com un ritme trèpidant. És una comèdia pràcticament perfecta. Jo també la consejo, perquè... És una altra de les grans pel·lícules que s'han de veure. Per sorpresa meva, m'ho vaig passar bé. Sí, sí, és que no hi ha més ràpid que passar-ho bé. Tot i que és dramàtica, perquè realment no oculta el cantor... Du, du. El de Sant Jaas és... És terrible, és terrible. És terrible, perquè el Beria ja havia sigut un personatge molt... Era el personatge, com el Robert, que deia a vosaltres a Marigà, que sabia tot de tothom. Exacte. Era temut, amb aquest aspecte, que és la gran arma del poder, del totalitarisme, no? I això sí que queda de manifest. Nosaltres, ahir al matí, vam veure una cosa i per anar canviant-hi, no les veus? Sí. Vam veure una pel·lícula, però és que... Menjuan, per cert, el sento, que jo, un fesuc, em vaig quedar una mica... Jo sóc que ja sabeu del món de l'ensenyament, doncs, i més a més, d'ensenyaments mitja, de petxillerat, i resulta que fan una pel·lícula, que la suporto a l'Esteina d'aquest divendres, que es diu El Buen Pastor, que amb un títol francès, que es diu de Grans Espírit, d'un senyor que ha fet molt poca cosa que conegui... El Buen Maestro. El Buen Maestro, perdona, que he dit, sí. El Buen Maestro és el títol amb castellà i de les Grans Espírites amb francès. I l'Òliva Allet Vidal és el director, però és un senyor que ha fet poques coses. I la veritat és que, tot i que jo, que sóc del món aquest, que conec una mica, el president de la història, va de un prestigiós professor de secundària, que és tan prestigiós que està a la millor universitat de París, que parlant un dia amb una membra important de la delegació d'ensenyament del ministeri, li diu que la gent que té molta experiència haurien d'anar als barris perifèrics per intentar disolventar els problemes que hi ha que n'hi ha molts. Llavors aquesta li agafa l'estira, el convoc, etcètera, i al final gairebé l'obliguen a que faci una mena de prova d'estar un any en aquest barris per demostrar com s'hauria de treballar en aquests barris per tenir, diríem, els nanos, més controlats que els estan controlats. Llavors, efectivament, aquest senyor es desplaça a un barri d'aquests perifèrics conflictius i que ja veu que la majoria de gent són immigrants, o negres, o musulmans, o árabs, o el que sigui, i que hi ha uns conflictes i el tio aquest. Però el que passa és que la pel·lícula ni té ritme, ni té un guió que estigui ben conjurat, té idees, es nota que potser allà ha viscut alguna d'aquestes coses, suposo que és aquest director, que és més el guionista, i que tu també, com al professor, has viscut coses d'aquestes i te'n dones compte que sí, que són realistes, però que no està lligat, no està... És una pel·lícula que jo penso que potser el que, com jo, doncs, fa gràcia perquè sense reflectir-te en algunes coses, el públic en general penso que això s'avorrirà molt i que no em trobarà profit. Ell, a més, és una sensació que em produeix. A mi jo no sé tu, Joan, si vas pensar coses diferents o... No, no, jo estic absolutament d'acord amb el que dius. És una pel·lícula francesa. No hi afegis res més perquè és que no val la pena. Estic d'acord. Digue'm, digue'm. Les pel·lícules franceses, quan volen fer coses d'aquestes, són una mica... ...aixutes. Els francesos tenen una mica de tendència en pel·lícules d'aquestes, a voler explicar-te una cosa que tu, el que vols és veure, què passa i què. I en canvi, són molt discursius. El cine anglès et passa per davant, tu el mires i tu decideixes. I el cine francès té aquesta tendència a conduir-te, sobretot en coses d'aquest tipus, que et sents activat. No sé si pot passar això. A més, vull dir, és el que fan moltes vegades, que és agafar un personatge i treure'l del seu entorn i posar-lo en un entorn hostil. I això ja ho hem vist. Molt fàcil, sí. I el tema aquest està molt tractat. I més ben fet. Però bueno, ja que parlem del cine francès, vam veure amb el Pep, una pel·lícula que també és francesa, del director Guillaume Cané, que es diu Coses de l'Eda, que ja està en cartellera. Sí, està en cartellera. És... ens va agradar moltíssim. Ah, sí? Ah, sí, la Mariona Cotillar. Justament el Guillaume Cané fa de Guillaume Cané i la Mariona Cotillar fa de Mariona Cané. Clar, perquè fa el seu propi personatge, no? Aquesta és molt recomanable. I tots, o sigui, per exemple, el que fa de productor és un productor, el que fa d'actor, doncs lògicament també és un actor, però, vull dir, tot és dins del món del cine. I el que és curiós és que això que dèiem dels títols, que després aquí es tradueixen de qualsevol manera, el títol amb franceses rock'n'roll. No té res a veure amb Coses de l'Eda. I llavors s'ha d'explicar que a França, vull dir, hi ha aquesta actitud de ser rock o no ser rock, no? Vull dir, com dèiem abans, de ser in o ser out. Si tu ets rock, doncs estàs a la cresta de la onada, i llavors tot funciona i va bé. Però si no ets rock, vull dir, ja has begut oli. I aquí doncs ens trobem amb la qüestió d'un actor que ja té 40 anys i llavors li ve la crisi dels 40 anys, llavors ell té parteners de 20 anys, que s'enfoten d'ell tranquil·lament, noies que són més joves, i que és clar, vull dir, ell no entreu el que voldria d'aquelles noies i tot això, i ell vol estar a l'una, vol estar allò... Un rebenral. A la paix, que vull dir. A resisteix, a resisteix. I llavors ja justament hi ha una aparició que suposo que deu ser l'última que va fer del Johnny Holiday, com a convidat, que també s'enfot d'ell mateix, perquè ell surt com a Johnny, i surt la seva dona, la Letícia, i van, suposo que jo no és casa seva, però com si n'hessin a casa seva. És a dir, que té components metanarratius, que es diu, no? Sí, sí, és tota la pel·lícula, sí. Està molt bé, el tros del Johnny. A més, la Mariona Cotillar, que és una cosa que fa riure moltíssim, ella prepara els papers a casa, no? I bueno, estudia accents, perquè ha de fer una pel·lícula en el que vec, llavors ha de fer una pel·lícula que ha de fer de sort muda, i llavors ella mateixa diu, bueno, la faré coxa també, perquè si em surt muda poca cosa, llavors si la faig coxa, a més a més, llavors la veus cosejant tot el dia, però tot el dia, a les 24 hores del dia, per poder-se posar en el paper aquell, no? I té uns gags... És una pel·lícula coral, que funciona extraordinàriament bé. Que a mi tenen males crítiques. Sí, és curiós. És curiós, perquè la gent se l'ha pres com una pel·lícula superficial i amable, com una comèdia. Suposo, perquè el Guillem Cané és el director de Pequeñas Mentinas sin importancia, que li donava un cert prestigi, com autor de més o menys drama i tal, i també hi ha aquella altra pel·lícula que passa a Rússia, que també ell hi surt amb l'Amir Costauricta, que és el Casis Levin o una cosa així. Sí, que és d'espionatge també. Sí, sí. Molt bona. Sí, sí, però és que... Vull dir, sembla que si ell s'ha decidit ara per la comèdia, doncs ja li rebaixen una mica el prestigi. I no és això, jo trobo que... És una pel·lícula per anar a passar soroll. I per passar un parelló, és de conya. I a més, Guillem, tot a l'estona. Jo crec que el Guillem Cané és un director o actor, que realment és interessant, eh? I com a actor, com a actor també és bo, eh? Molt bo, molt bo. Perdida, aquesta altra pel·lícula, doncs, del perdido. Bon garçon. Exacte. Que desapareix el seu fill, no? Ell està separat de la dona, i tots dos tornen a tenir un trangul gros. Realment és una pel·lícula... És actor, eh? Però realment és una pel·lícula que amb poca cosa, perquè és minimalista, de fet, no és que hi hagi allò un gran desenvolupament argumental darrere. Simplement és la sensació engoixant d'haver perdut el fill, que estava en una excursió, i que tot a punt de calant raptar. I és clar, a partir d'això, ell ja s'ha separat de la dona, que s'ha caçat amb una altra home, que és un perfecte idiota. Hi ha una sequència que més està desenvolupada per percebre que realment és nota que com que no és el seu fill, no va amb ell, no? I realment és un actor que et dona mateixos, vull dir, que treballa i... Molt bon actor, i aquí fa unes transformacions superbetsagerades, perquè ell s'ha de posar al dia, i ha de triomfar, i llavors, vull dir, parla amb un altre actor, amb el Gilles Luch, per veure ell com s'ho fa, perquè ell sí que té la mateixa edat, però les noies posen els agrada i tot això. I jo trobo una pel·lícula molt recomanable. A més, amb això que dius de la Cotillard, que està tot el dia fent la coxa, doncs, parqui el paper, ho demana. Una mica se n'enfot, perquè és clar, una de les fames que té la Cotillard s'ha posat tota la carn de la Greia, no estàs? Sí, sí, sí. És com i d'oritzant, o respecte al dalt. És que s'enfoten els mateixos, eh? Sí, sí, sí, però és absolutament... És excepcional, jo diria que és del millor. Una de les primeres, com es deia aquella de la Dipia, perquè és la vida... La Vian Ros. Ah, sí, la Vian Ros, sí. Allò és extraordinari, ella. No, no. Aquella feia... Cotillard ja pot fer... ...que estava, ella és cuidadora dels fins. Sí, sí, sí. Allà feia un paper. Sí, sí, sí. Com es deia aquella pel·lícula, és a... És del mateix de la presó, com es deia. El mateix que havia de dirigir-la a la presó. Sí, sí. Ah, com es deia allò. Que ella és... Sí, sí. És un paper, ella. Perquè allà és coxa de debò. És molt bon actriu, eh? És molt bon actriu. És molt bon actriu. Justament té un accident amb el dofí. La Cotillard, qualsevol. És que m'hi ha fet pensar, qualsevol. Jo em passo a aprendre perquè a la Vian Ros no està ni guapa, o sigui, està com aproximant-se la... Ah, perquè volia fer de dipia. No, però pot dir que no està bé. I en canvi, no em paperàs, és a dir... És que ella és molt bona, és molt bona. És molt bona amb aquesta pel·lícula. I no semblava que fos ella, és una altra. Pep, què has vist tu? Mira, jo volia parlar de dues pel·lícules. Sí. D'una, que és una que hem vist aquell matí, una pel·lícula francesa, que... Hi ha una balança de franceses. Una, sí. El títol original és l'1 dans l'autre. I l'han traduït com carinyo i jo sóc tu. La veritat és que s'hauria de fer un estudi sobre les persones responsables del procup. No hi hauria de saber qui tradueix. És urgent. És tan fàcil dir l'1 dins l'altre. És que és fàcil, eh? Doncs no, carinyo i jo sóc tu. Això està dirigit. No del carinyo, sí que ho trobo. Per un senyor que es diu Bruno Chiche. I el meu comentari sobre la pel·lícula és quel horrer. I el mateix que fa les traducions, que faci la traducció. Allò filmeu, ves a casa enlloc del cine. O alguna cosa així, no? Sí, sí. I l'altre... Sí, ja veiem que no la consella, no? No, no. Quel horrer. És que no es pot dir res. És com aquella. No es pot dir res més. I amb l'altre que voldria insistir, perquè l'he pensat més... Aquesta sí que la consella. I la recomano, no? Sí. La recomano tot i que no és una pel·lícula que mai ha agradat completament. Però, bueno, a veure... La satisfacció completa no està mai, no? Es tracta de Lu Andrea Salome. I sobretot la vull recomanar, perquè m'he donat compte. Clar, per mi és un personatge apreciat, perquè l'he seguit amb el temps des de fa anys. Tot a partir del meu interès per la filosofia de Nietzsche. I, com que ella va tindre relació entre altres personatges del món de la cultura amb Nietzsche, de Nietzsche va arribar cap a ella, em va semblar molt interessant, perquè deia el Nietzsche d'ella, quan el Nietzsche no era, precisament, un tio d'aquells massa donat... Aflagales. Aflagales, senyores. Doncs no a ella es dirigia el intelecte d'ella, i és que realment és una dona extraordinària amb el temps. Ella va anar a San Petersburg, de família molt acomodada, per tant, va poder viure sense treballar per menjar, és a dir, que va poder viure, i va tindre accés a la cultura. Tant accés que va ser una de les primeres dones que es va matricular amb una universitat. A partir d'aquí... Era l'única que... que acceptava dones a Europa. Que l'única que tolerava dones. En aquells moments. En aquells moments. A partir d'aquí, ella va conèixer, va tindre relació amb personatges vitals, de la cultura europea, de finals del segle XIX i mitjans del XX, i va estar relacionada amb Polri, un filòsof, amb Fridris Nietzsche. Va conèixer, quan ell tenia 21 anys, el poeta Rainer Maria Rilke, que, curiosament, el nom de Rainer no li va posar la seva mare, li va posar ella. La seva mare volia una noia i li va posar René, i li feia provar vestidets de noia de tant en tant. I ella el va agafar i li va dir, René, René, René, René, diu, escolta, jo a tu et diria Rainer. I Rainer es va quedar. I d'aquí un temps us parlaré que la influència, precisament d'aquest Rainer, va fer que un gran director, del que parlaré d'aquí uns mesos, Rainer Werners-Fassbinder, li van posar Rainer, amb record i homenatge de Rainer Maria Rilke. Bé, continuant amb l'oantrè a Salome, us diré que ella, als 16 anys, va tenir una relació amb un predicador protestant, que es deia Guillot, que probablement va anar més enllà de l'Avengelli amb ella. 16 anys. Ella va madurar, es va fer forta independent, i es definia com infidel els homes i fidel els records. Ella s'anamorà de l'ideal de saber que representaven aquests filòsofos que us he comentat. Però mai es va sentir atrapada a l'atranyina amorosa sexual, que ells li van proposar en moltes ocasions. Va despertar en ells interessos i passions, però mai es va deixar subjectar, sempre va ser aquí endavant. Va lligar una dona important, i va destruir-la en bona part. Aquí... Com? Aquí no... M'he fet jo mateixa una autonota, que no entenc. En fi, en qualsevol cas... Has fet un Rajoy, que no entiendo ni lo que escribo. En tot cas... El que volia dir, tornant ja a la pel·lícula, això és una pel·lícula que formalment està ben feta, el paper de Luandrià Solmés està fet... Interpretat per 4 actrius diferents, de pobres. I de les 4 a mi només em va agradar la darrera, la que fa quan ella té 72 anys, va viure fins als 76, i aquesta sí que em va semblar... Especialment la que comença a treballar amb la seva autobiografia, que després la major part de la producció que va fer, la va destruir també, i queda una quantitat, mai va ser una de les persones que se'n va entès, dels seus coneixements, i de les seves amistats, etcètera. Inclus del seu intelecte, no es va vendre mai així. Tot i això, quan hi ha... La postrimedia va tindre una relació molt important i fructífera amb Freud, ella va seguir pel camí del psiconellesis i té treballs publicats de psiconellesis, que són verdament importants. Llavors és una pel·lícula que la vull recomanar especialment per fer un nom-enatge, i donar a conèixer aquest personatge. La pel·lícula és honesta, està dirigida per una directora alemanya, Cordula Kablitz-Post, que també treballa junts amb Susan Herthel a Malilló, i és el 2016, és curiós que no s'hagi arribat aquí fins ara, no sé per què. S'ha sentit una miqueta. Això és normal, moltes pel·lícules que en dos i tres anys d'antigur. Llavors, dintre del que és la narrativa, cinematogràficament, la pel·lícula ja ho veureu, hi ha algunes coses que... Per exemple, el recurs d'agafar una foto vella com que estem a l'època de la fotografia, i aquests eren personatges importants, tenien diverses fotografies de la seva història. Llavors, a recórrer molt el recurs d'agafar la foto, implementar-la dintre del que és l'image, i llavors posar-hi alguns personatges en viu. Clar, això, si tu fan dos o tres vegades, dintre de dos hores, molt bé, però si tu fan 12, arribar un moment que ja dius, i no hi ha imaginació, per fer una mica de variacions. A més, la pel·lícula està estructurada en flashback, perquè ella, com has dit tu, comença la redacció de les seves memòries, i ve una estudiant jove que està fent la tesi sobre ella, i llavors ve dius, són les entrevistes, i llavors es va veient els diferents episodis de la seva vida. Quant l'estrenen, aquesta? En sàpig el 13. Doncs divendres. El tema em recorda una pel·lícula de la Liliana Cavani, Massaià del Vien i del Mal, on la Dominic Sanda feia de Salomé, i ho feia, malgrat que la pel·lícula anava de nit, perquè evidentment era d'un i d'o, la personalitat de la Salomé, com queda reflectida. És més car, és perquè la pel·lícula... La sutilesa de matisos que li donen la Dominic Sanda, aquí no es troba bé per enlloc. És que la Dominic Sanda era molt bona, encara viu, però... Volies comentar alguna cosa? Què has vist, pal? Aquesta setmana no puc mirar res. Has treballat moltíssim. És que he començat a treballar. Ja, de fix. Fins ara em podia muntar els matins, però ara ja vaig a una productora i ja... T'has fet més. Volies comentar alguna cosa? No, us deixo, perquè hi ha poquet temps, així que, si voleu... Jo tinc una altra pel·lícula, digue'm. Que és la de... Croquet House. Croquet House, que aquesta es diu La Casa Torfida. Ah, sí? Està en castellera? Aquest divendres. La vam veure junts. La vam veure junts els tres. Ah, sí, també. Tu la conselles o...? Sí, sí, jo la consello, tot i que és una pel·lícula que està generant una certa controversia, però jo penso que... De quins països? És britànica, és esglèsa. És una gata cristi, no? Però, clar, s'ha de veure. Que, curiosament, només hi ha un període que el cinema oblida una mica la gata cristi, que és entre els 80 i els 90. Es fa poca cosa. És a dir, que no l'havia oblidat mai. De fet, es pot saber que no s'ha oblidat mai. És curiós, una novel·lista que em sembla que té com 70 novel·les, i que amb un esquema relativament semblant. És curiós perquè La Casa Torfida no és ni el pueró, ni la miss Martel, no? No, no, no. És un inspector concret per la història. I la pel·lícula té, entre altres coses, l'interès que no acaba amb la típica escena de l'inspector reunint a tothom... Explica'n què ha passat. Explica'n què ha passat. De fet, la novel·la també és així. La pel·lícula és molt fida a la novel·la. Aquest final que no coincideix. Exacte. Aquest final també és la novel·la. No és la típica sessió explicativa. I és una de les preferides de la Cataclístia, i una de les novel·les... Ella, personalment. Amb tràgica inocència, em sembla, i alguna altra. I, de fet, està dins de les 7 o 8 novel·les... La Casa Torfida està dins de les 7 o 8 novel·les de la Cataclístia, que estan més prestigioses. Perquè, evidentment, la fórmula a mi hi ha vegades, sobretot amb els telefilms, que es gota una miqueta. És aquest tipus de història que sempre és gairebé la mateixa. Però, dins d'això, perquè no deixa de ser un home ric a mort, amb una mansió on, evidentment, els fills, els nets... Tothom el vol matar. Tothom té motius, evidentment, això és el mateix de sempre. Però els actors tots estan francament bé. Qui són? Tinc que dir una cosa, discrepo carinyosament. Sabies? Bé, no, això és mulsar. Més enllà de la mansió, que és fabulosa... La posada en escena és boníssima. És extraordinària. Està recreada 10 anys després de la novel·la. La novel·la passa poc després de la Guerra Mundial, és a dir, l'any 47-48, i aquí representa que passa el 57. És a dir... Però, per l'ambientació dels anys 50 està molt bé. Un protagonista, que és l'inspector, que no recordo com es diu el xicot aquest, és que és el tov, un tio expressiu, però dels de campeonat. Com actor, vols dir? Com actor, sí. I clar, estem parlant del protagonista, saps? Després la Glenn Gloss està tirant trets, sortida de mare, absolutament... És bona, ella, no? Sí, la casa seva deu ser molt bona. No, casa seva, no. Ha fet coses que no estan amant. Ah, bueno, amb cine. No he sigut mai una crió... No, però com... De culte meu, però... No, home, s'ha de parlar... S'ha de reconèixer que s'ha de fer en coses. Amistades peligroses... Creu intensa, eh? Les de reconèixer una potència... És intensa. La única interpretació que em va agradar de la Cristina... Cristina Hendricks. Resulta que té... 3 minuts i 45 segons de pel·lícula. És clar, eh... I altres ens està. Feia temps que no se'l veia per enlloc. Tu te'n recordes l'arròs passat? Pobre home, ja no... Ja no és el que era, no. És que, sí, te'n deixes estar aquí, no? No és molt, no? Però, clar, té aquella mirada tan... tan poderosa, no? A mi, realment, és una pel·lícula que... em va... Tenint en compte que és una catecrística vera i que n'has de fer... I compta, preparem-nos, perquè venen catecrístics d'nau, eh? Tinc un lòrien express, ara aquesta, i venen més, eh? Hi ha alguna reivindicació de nau? No sé si estaràs d'acord que la pel·lícula s'intensifica bastant els 10 últims minuts. Els 10 últims minuts són magistrals. Són realment de cinema, cinema. En 3, 4 hores d'hora, intermigius que... O sigui, el misteri i tot això... No, no, tu estàs d'allà i vas passant a la butaca d'una posició a l'altra i allà, a més o menys, van despedant tota la família insultant-se, acusant-se de... de qualsevol pel·lícula o novel·la d'aquestes, que tots són doctoros o... tots tenen motius, evidentment, és l'esquema de sempre, no? No, però no els pensis... Allò, amb sustos, dius... Però el de Sant Jaix, quan se sap qui és l'assassí, realment mou la sorpresa, eh? Realment és... Això ho sap fer bé. La qüestió és que tu estàs mirant a saber qui és l'assassí i no l'enganxes, perquè sempre penses... No te'l esperes, no? El que menys t'esperes aquest és. No te'l esperes. En aquest cas... En aquest cas, perquè en algunes ocasions potser es pot endivinar abans que acabi la pel·lícula de l'Agata Cristi del tema, en fi, de la novel·la que sigui, tu pots ensumar, però en aquest cas, realment, sorprèn. I per això... I per això penses de molts, però no pas del que finalment és. Per això aquest final tan intens, perquè... Exacte. Allà es resol tot. És tot, no? És el fet que acaba amb prou acció, l'acció que probablement tu no has trobat durant la pel·lícula, no? Que això sí. Si voleu disportar d'aquest final, haureu d'anar-la a veure, perquè no el pensem dir. Tota la pel·lícula. Jo, de tota manera, destacaria una actriu que la veritat... T'ho n'hi dò, ja, que les pel·lícules que porten, perquè jo no la tenia detectada, que és precisament la filla, la neta, perdó, de l'assassinat, del... del Tycoon... En fi... Que és la Estefania... Martini. És una actriu a seguir, eh? Li he trobat... Sí? És anglèsa? Sí, sí. Ja diu Martini, per això. És Martini, però és poderosa. És una actriu que realment promet. I també hi ha la Gillian Anderson, que també fa un bon paper... Ah, sí, la de l'Expediat Techics, diguem-ne. La de l'Expediat Techics, diguem-ne. És molt bona com el teu. És molt bona. Sí, sí, sí. És bona, és bona. Sobretot el personatge, la nena, de la pel·lícula, que es diu... Aquesta, haurem de tenir en compte, que és Honor Next Say, que és una actriu que, d'un i dos, també, per ser tan joveneta, fa un paper aparentment de 12 anys. Probablement ni igual en té uns quants més, no? Però realment és una actriu molt de matís, no sé què n'opineu. Jo diré una cosa. Si el protagonista Masculi hagués tingut més personalitat, jo crec que hagués salvat la pel·lícula, perquè, clar, la conduix, està conduint tota la investigació. Però és que aquell tio, realment, es posa en mirades com dius, oi, jefe, d'on de miro? Sí, sabe que li estic dient al director què fa, i ara? Això no pot ser. El teniu està. No, no, no sé qui és el director. Ayrons, Max Ayrons. Max Ayrons. Que no havia fet massa coses, no? Bueno, no, no. Jo l'havia vist, eh? Sí, home, i tant. És un guaperes. Però hi ha guaperes que ho fan bé, guapes... Al Garry Gran actuar, una cosa així, saps? Sí, potser... Aquest és un factor que s'ha dit molt en la crítica de la pel·lícula, que... és tol. Jo crec que sí. La definició que més s'ha repetit en tothom. Podria estar d'acord. Potser és un actor més caràcter, o amb més canya, diguem... Allà? Amb més planta en té, no? Amb més força, no? Potser hauria millorat el producte. Però, malgrat tot, jo penso que és... per tractar-se d'una catagristi, de veritat... Està prou ben feta. I quan dius que venen més a catagristis, quines? No, s'està comentant. Està, com a allò, mig... Les altres, 68. Segret, però no... Seria excessiu. Però sí, sí, ja... Es veu que s'està posant de moda... De fet, no ha deixat... Preculativament, sobretot en producció televisiva, s'han fet molta, no? Allò, els petits assassinats d'Haga de Cristi, que també han tingut un servei... Sí, hi ha autors clàssics. Igual el Simenon, també, a França, no? Que repeteixen... Vull dir, constantment... Inclus, moltes pel·lícules que no saps d'aquí és el guió i tal, però els descobreixes que és d'aquests autors famosos, tant de catagristi com dels francesos, no? I, bueno... Vull dir, estem en aquest món... Aquí, en aquesta pel·lícula, perdona... Aquesta pel·lícula, justament de guionista, hi ha el Julian Phillips, que és el guionista de Down Town Ivy. Sí, exacte. És el creador. I jo penso que Down Town Ivy és una sèrie que està molt ben feta, sobretot, en qüestió de localitzacions i el treball electoral i tot això, i els guions estan molt bé, perquè aquest Felops és una especialista de la història d'Anglaterra del segle XX, doncs que suposo que, gràcies a l'èxit, doncs ells l'han cooptat per ser guionista i junta amb el director, que és el Gil Paquet Brenner, que perdoneu l'acudit, però és un paquet. I... és que ho porta el nom. Sí, sí, sí. Paquet Brenner. Els quals noms no són inocents? No són inocents. I el co-guionista, que no recordo com es diu, és el guió de Gosford Park, del Robert Alman. Aquest també el Julien Felops. No, no, el co-guionista... L'altre? Sí. És que n'hi ha tres. Ah, doncs... Em falta el tercer. Doncs... En fi, em pensava que no en dos, però és que no recordo com es diu, però sí que sé que ha fet el guió de Gosford Park, que d'unidor. Llavors, algun dels seus elements va canviant de cadira. No, jo el que pensava és que en algun moment has adormit, ja que avui tenim tota la gent, que a un moment veiem molt de cine, que a poc veieu, que ens queda molt poc temps, ja ho sé, potser, avui ho he planllat abans, que a poc veieu que es dirigeix el cine, que tu es planllat ara, que tornen els ecatecrístics, jo diria que moltes altres coses, però que a poc veieu que s'encamina una mica el cinema actual. És a dir, com veieu la situació del cinema en aquest moment? Quina pregunta. Amb dos o tres minuts... Molt diversa, molt diversa. Amb un cert conservadorisme. Que ens dones 25 segons. No, no és clar. Si hem de definir un poc segons, jo crec que el cinema cada cop s'està fent més conservador. Juga sobre segur, i sobre fórmules i refregits a la fórmula. Aquest és l'especte més negatiu que a mi em sembla percebre. No sé... És que a vegades hi ha el mateix argument de fa 40 anys. Exacte. I el veus ara i dius... I no té la força que tenia. No calia. Per favor, aquí s'ha acabat tot allò que hi havia. Clar. Però això és afurit de la pusmodernitat de la que ja vam parlar una vegada, no? Ell és una especialista de la pusmodernitat. Home, no, no, no. No m'atribaria a dir tant com això. Evidentment es repeteixen les fórmules. Per exemple, els que demana, responen contextos d'altres moments i repetint la fórmula en contextos diferents. El que es percebe és un avuïdo. No hi ha densitat, és com si només hi hagués la carcasa. Sent-te un petit atallà. L'hora està a sobre. A mi m'agradaria aquesta pregunta. A mi em va ser adecuat plantejar-la un altre dia i discutir-la entre tots. La setmana que ve, Torrem a fer programa, com sempre, serà ja el programa 26 o 27 i vindrà en Joan Sanz que et vol parlar d'una pregunta curiosa. Diu, hi ha addiccions a les parelles i no sé exactament ja veurem amb què vol plantejar aquestes addiccions, en quin sentit. Ell i ell deien, en algun moment de la vida em suggeria, que una pel·lícula que podria encaixar amb això que ell volia plantejar era Díaz, Davina i Roses. Per tant, la setmana que ve, Díaz, Davina i Roses i en Joan Sanz hi ha addiccions a les parelles. Bona nit i fins la setmana que ve.