Cinema sense condicions del 17/4/2018

Cinema sense condicions. Bona nit! Un dimarts més som aquí a Cinema Sense Condicions. Disposats a explicar-vos les coses que hem vist, les coses que evitem. I ara tot, incluso sèries televisives, com el Pòlans d'Aiara, que hem vist una que em pot parlar d'una forma molt interessant. Llavors, a més a més avui, com sabeu sempre, que et procurarem tenir convidats cada setmana, avui tenim un amic que ha vingut tres o quatre vegades al programa, en Joan Sanz, que ens vol parlar de si hi ha addiccions. Casi és un interrogant. Hi ha addiccions a les parelles. Llavors, hi havia una música que no sé si estàs sonant o no en aquest moment, encara no. Aquesta música és el Henry Manchini. Va ser Òscar Hollywood per la música l'any 1962. D'una famósíssima pel·lícula que es diu Dies de Vino i Roses. No és bé, en Joan tenia interès, que tenim aquí present, tenia interès en referir-se a aquest tema a partir de la visió d'aquesta pel·lícula, i penso que és un tema i una pel·lícula terriblement interessant, una pel·lícula clàssica d'aquelles que no et pots perdre, si no les vistes, perquè en qualsevol cas, te'n riqueig i et fa veure la vida i contemplar la vida d'una forma molt millor. Doncs bé, això serà el que tindrem a la segona part. Bona nit, Joan. Gràcies per venir. El resta d'aquí pastem en aquí. Ja saps que sempre ens ho passem molt bé amb la teva companyia. En Joan Sardà, la meva dreta. Bona nit, Joan. Hola. En Pèpar Mengola, la continuació. I darrere, les vidres, com sempre, en pop. En pop. En pop. En pop, digue-li. Que és molt pop. Que és molt pop. La Carme no podia venir, i després ja sabeu que anem combinant amb gent diferent, i la setmana que ve també vindrem a una persona molt curiosa, i en parlarem al final del programa. Doncs bé, si voleu, comencem per les estrelles, les coses que hem vist. Però potser que faria conversació vosaltres per alguna cosa que us hagi agradat. A veure, jo voldria començar, no per les properes estrelles, sinó per dues desaparicions molt importants en el cinema europeu. Divendres passat va morir Milos Forman, i el diumenge Vittorio Taviani. Són dues personalitats enormes a la meva manera de veure, i realment, en la història del cinema europeu, tenen lletres d'or. Milos Forman, un director xec, va morir en 86 anys. Jo destacaria sobretot l'època europea d'ell, després l'època més coneguda pel públic, és l'època americana, però que realment pel·lícules com l'Esquell va fer amb l'esperit de la primavera de Praga, que ara, aquest any, estem commemorant el 50 aniversari del 68, i Praga va ser una de les ciutats que arreu del món, es va destacar a més, junt amb l'inhabitable Maig de París i les revoltes a Bèrquili i Estats Units. Jo penso que són les tres ciutats París, Bèrquili i Praga, les que van demostrar aquestes ganes de voler que les coses fossin d'una altra manera. Forman era part d'aquest moviment del nou cinema xec, que va ser un dels més importants que hi va haver. Les seves pel·lícules primeres, concurs, el poc a trassa, els amors d'una rossa i el ball dels bombers, eren unes pel·lícules absolutament lliures, eren unes pel·lícules formalment molt avantguardistes, que destilaven una llibertat i una crítica i una sàtira que era molt, molt xeca. Ells venien d'una cultura molt influïda per la cultura francesa, i, aleshores, destaquen altres directors d'aquell moviment, com la Vera Gitilova, que va fer les Margarides, que és una pel·lícula extraordinària, que sempre es mantindrà fresca com era el primer dia. També el Ivan Passer, el Giri Menzel, l'autor de Trens Rigurosaments Vigilats, que va guanyar a l'Òscar la millor pel·lícula de llengua extranjera, també Jean Cadard, amb la botiga del Carre Major, el Jean Nemec, amb la festa i els convidats, i l'Ivan Passer, que era el guionista de les dues primeres pel·lícules que va fer el Forman. Aquesta llibertat i aquest avantguardisme de Forman es va conservar en la primera pel·lícula que ell va fer a Amèrica. Ell va fugir de Txecoslovakia després de la invasió soviàtica, que va acabar amb la primavera de praga sota el comandament de l'Alexander Dubcek. I, aleshores, ell va fer Allà Taking Off, que aquí l'Ivan ve de conèixer amb el títol de Juventus sin esperança i només puc riure, perquè era un despropòsit absolutament aquest títol, que Taking Off és aloeirar-se com un avió, i, en canvi, aquí era Juventus sin esperança. Una cosa que no tenia res a veure amb la pel·lícula, perquè era una crítica... La visió del censor. La visió del censor, evidentment, evidentment. I, aleshores, bé, ell sembla ser que va caure molt bé als Estats Units i va començar a fer pel·lícules que no són gens menys preables, però que eren de productor, que no tenien aquesta frescó que ell havia fet en les seves primeres pel·lícules, i es va convertir, doncs, en un director destacat, que va ser molt popular, sobretot, per dues pel·lícules, per algú va volar sobre un niu del cocut, que era... es besava en una novel·la del Ken Casey, que el Ken Casey era un dels primers hippies, diguéssim, un propagandista de l'LSD, que anava amb un autocar per tot Estats Units. Era... ell tenia com una banda que anava en aquest autocar, que era Ken Casey i Andy Merrick Pranksters, que seria els brumistes alegres o una cosa així, i aleshores, doncs, aquest tio, a més a més de distribuir l'LSD, doncs resulta que va fer aquesta novel·la sobre un tema que aleshores era molt destacat, que era el de l'anticiquiatria, no? En aquells moments, doncs, posava en qüestió el rol que havien tingut els manicomis, sobretot, i l'assistència psiquiàtrica, i aleshores, si bé a Europa, la cosa era molt radical i molt lligada a moviments d'esquerra convencionals o no. A Amèrica, doncs, el Casey adoptava un punt de vista liberal, en el bon sentit de la paraula, i ho rebaixava una mica en relació al que era la lluita anticiquiàtrica que s'estava portant a Europa, sobretot al Regne Unit i a Itàlia, també a França. Aleshores, doncs, bueno, aquesta pel·lícula va ser molt famosa perquè va tenir una pina d'Òscars, i va ser la primera feina gairebé de Michael Douglas com a productor de cinema, encara que hi havia un altre productor, que era el Saul Sáenz, que ja era molt més gran, que també va ser el que va produir Amadeus. És a dir, que a mi els formen de mica en mica, van anar deixant la manera que tenia de fer a Txecoslovàquia, gairebé que es va desvincular del seu país, i no fos perquè Amadeus es va rodar a praga, justament, suposo que per una qüestió econòmica, però vull dir, així com Vasles Havel, que formava part del mateix grup en el que havia estat formant, arribava a president de Txecoslovàquia, doncs ell ja no tenia gairebé cap relació. Estava americanitzat i feia pel·lícules que agradaven en el públic americà. Vull dir com ara aquesta Amadeus, que era un gran espectacle, que resulta que va ser la gran desil·lució del Roman Polans, que la volia dirigir, perquè ell havia fet l'obra de teatre com a protagonista, ell havia fet de Amadeus en el teatre, i llavors es pensava que podia tenir moltes opcions per dirigir-la, però al final li va tocar no formar, que era un altre exiliat dels països aquests que estaven de l'est, l'hòrbita soviàtica, no? I aleshores Amadeus va ser una cosa molt... em sembla que van ser 8 Òscars, els que van guanyar, i aleshores s'ha de dir que tota aquesta popularitat que va tenir anava en contra del rigor històric, perquè avui dient a la pel·lícula podem veure Mozart com ha estat dirigint un orchestra, quan el paper del director d'orquestra no comença llavors ni molt menys, és a dir, les orchestres en aquella època de Mozart les dirigia el primer violí sense que hi hagués un director amb una batuta, i tal com veiem en la pel·lícula, és a dir, que el rigor històric era el de menys, el que més era l'espectacle, forma no ho va fer molt bé, diria això, no... Inagable, eh? El meu objectiu de la pel·lícula era aconseguir quan era més públic, millor, i així va ser l'èxit. Els americans no fan molt això, sempre busquen l'efectivitat i passen del rigor històric sempre. En qualsevol pel·lícula històrica de tipus Spartac o coses d'aquestes, busquen si fi l'exprim, tant doncs compta que moltes aquestes coses fallen. Això és igual, perquè... I més en una història de la música, vull dir que no és com la història general, que potser la gent té més... Quines són les coses que van passar, i més o menys com van passar. Però la història de la música, has de ser una especialista per poder-te donar d'aquestes coses. Aleshores també va fer... Jo penso que... Aquí el tenim l'especialista, no? Sort que tenim. Aleshores també va fer una pel·lícula que a mi m'agrada molt, que és Rack Time, sobre la novel·la de I el Doctor Of, que és un gran fresc de les Estats Units, de l'època de la crisi, de la depressió i tal. Però, el forma en què havíem conegut en els pel·lícules europees ja no va tornar, no? Aleshores, dèiem que també Vitorio Taviani ha mort, a l'edat de 88 anys. Evidentment, forma part del duet amb el seu germà Paolo. Justament Paolo fa un prell de setmanes que va ser a Barcelona amb la seva dona, la Paola Nerlitaviani, que és la responsable del vestuari de totes les pel·lícules dels germans Taviani. I a la Filmoteca va presentar la seva última pel·lícula que ja només venia firmada com Paolo Taviani. Aleshores, quan la presentació no en va parlar del seu germà, però algú després en el col·loqui li va dir que com era que havien firmat sempre tots dos, com era que aquesta pel·lícula no estava firmada per tots dos, sinó només per ell. Llavors, ell va explicar que fa uns anys, em sembla que dos o tres, el Vitorio va patir un atropellament per un cotxe, un cotxe el va atropellar i el va deixar unes seqüeles greus, que no podia moure massa bé les mans ni els peus, però que per casa seva ell es podia moure i que encara tenia el cap claríssim i tal. La prova és que aquesta última pel·lícula que es diu una qüestió na i privata encara va poder fer el guió junta amb el seu germà. Però no va poder fer el rodatge perquè el rodatge es feia en unes muntanyes a 2.300 metres d'altura i aleshores era impossible que ell hi pogués anar i per això la pel·lícula havia firmada només pel Paolo. Jo no pensava que el Desenllàs fos tan ràpid de la manera que es va explicar el Paolo, però de totes maneres vaig veure que ell no tenia gaire ganes de parlar de la condició que es trobava el seu germà. O la situació que es trobava el seu germà, que era el seu germà gran, perquè el Paolo en té 86, i justament van parlar d'aquesta pel·lícula una qüestió na privata que ve d'una novel·la curta de B. P. Fenollo, un autor que en ells els agrada molt i que torna a parlar del fascisme. Aleshores el Paolo va explicar que els havien recriminat i havien parlat del fascisme a la nit de Sant Llorenç i com és que hi torneu i tot això. I ell va explicar que és clar que a la seva data en 86 anys voler tornar a fer una pel·lícula sobre el fascisme volia dir que les coses anaven maldades. Ell ja estava veient el que estava passant a part d'Europa, a part d'Estats Units, amb el tram i tot això i que ells es van veure obligats a dir que hem de tornar a fer una pel·lícula. La pel·lícula s'estranarà aviat, es va fer només un passi a la filmoteca. I doncs bé, en la filmografia dels Taviani potser el títol més conegut sigui Padri Padrone, que va guanyar la Palma d'Hora Cans amb un jurat presidit per Roberto Rossellini, que el Paolo Taviani va parlar del Rossellini i va dir que la pel·lícula s'estranarà aviat. La pel·lícula s'estranarà aviat i el Paolo Taviani va parlar del Rossellini i va ser divertidíssim la relació que hi havia entre ells. Ells dos eren fills d'un advocat antifeixista de la Toscana i llavors ells sempre ho han tingut molt en compte, sempre que han pogut fer pel·lícules en el seu lloc de naixement, les han fetes i fins i tot va explicar el Paolo que un cop guanyar de la Palma d'Hora Cans els hi va sortir la oportunitat de treballar a Hollywood i aleshores ells van dir que no, que no volien sortir d'Itàlia, que la seva preocupació era el país i que no volien anar a Hollywood a fer res, però Padri Padrone va ser un èxit tan gran que a Hollywood els hi va insistir. Aleshores els hi van presentar un argument en el qual hi havia dues persones italianes que contribuïen o construïen a fer els decorats de la pel·lícula Intolerància de Griffith i això va acabar sent Good Morning Babylonia que els van agafar amb aquest esquí de dir, bueno, finalment encara explicarem una història italiana, no explicarem una història americana, perquè nosaltres no volem explicar i amb aquesta amb aquesta condició ells van fer Good Morning Babylonia que també és una gran pel·lícula i llavors, doncs, bueno, hi ha totes les altres, hi ha el Prato i l'Efinità Elective que ve d'aquest ells són uns grans apassionats de la literatura el Paulo va explicar que les pel·lícules les feien passejant el gos per un parc de Roma perquè tots dos vivien més o menys a prop i llavors sortien al matí a passejar els gossos per un parc i llavors parlaven de qualsevol cosa és a dir, de l'últim llibre que havien llegit d'alguna cosa que haguessin vist a la televisió de pintura, de dones, del que fos, no? I aleshores, això anava sedimentant en un projecte i llavors aquest projecte ja el tenien molt parlat de totes aquestes passejades i llavors es posaven en el despatx escriure el millor i ja el tenien fet i així és com és el cine d'Altaviani un cine que té molta influència literària que té en compte el país que té en compte el compromís ells estaven en el Partit Comunista fins que ho van deixar però ja no podia ser i en fi em formen Vitorio Daviani i se'n va a part del més bon cinema europeu Pep, tu tens vist alguna cosa? Vols parlar? Sí, hem vist diverses pel·lícules que no hi ha res que t'està aquí molt començaria, per exemple Sergio i Sergei és una pel·lícula que ve com si fos una pel·lícula uça però en realitat és una pel·lícula totalment cubana feta a Cuba està produïda per Mèdia Pro dels gemones és una pel·lícula interessant és una mica si busquem un referent telèfonos rejoblamos hacia Moscú però no arriba a atindre la sorna i la mala llet que té la pel·lícula de Kubrick aquí nosaltres notem que sembla que el director té que estar una mica frenat el director, per cert, és Ernesto d'Aranas però sí, el que sí tenim és aquesta vegada ha tingut una producció bona i això és una pel·lícula tècnicament molt valorable tant a nivell de fotografia com a muntatge és una pel·lícula que està molt ben resolta i bueno, a veure es tracta d'un ràdio aficionat diguéssim que hi ha 5 punts de contacte és un amic per això es diu Sergio Serguei que és ràdio aficionat resulta que va estar estudiant és un professor de filosofia a l'Universitat de l'Havana però als anys 90 és una pel·lícula que els anys 90 o abans va estar a Moscú i allà a Moscú va estar estudiant filosofia diu ell, marxista o l'aninista ja que hi era, no? però ja, però ja tu el PAC bueno, és que a Cuba ell és professor de filosofia marxista clar llavors, va prendre el rus i té amistat amb un Serguei que està a l'estació interplanetària Amir doncs té una relació també té relació amb una amic americà que és simpatitzant de la causa cubana a la amic americà està molt mercat per la CIA i a dintre a Cuba ell està molt mercat per una comissària política que té poc que no sigui una gent doble o trible llavors, amb aquests elements que després hi ha una cosa molt maca i és que l'ablícola es ve explicada per la seva filla que en aquells moments té 6 o 7 anys preciosa però ho està explicant ara des dels 26 o 27 és una ablícola interessant que és fresca i es pot veure i es deixa veure bé llavors ens anem cap a les salvatjades americanes que comença per exemple un projecte rampaix això és un aquest és tan cartellera i que aquesta és la que vull anar a veure demà si puc del dolent de què és, suposo que sí ve d'un vídeo a joc que he jugat i em fa gràcia et dic una cosa, si t'adorns et dono 1.000 euros home, Duent Johnson no crec que m'adormi ara, és clar és un festival del Mamporreo amb una sèrie de elements animals 3 bueno un floquet de neu un floquet de neu, alterat, molt alterat transvestit de King Kong un llop, també molt alterat un llop que vol un cocodril i que es menja l'hicòpter m'adéu llavors l'emprenen amb la ciutat de Chicago i amb un edifici concret i bueno, hi ha problemes que hi podíem arribar jo també puc parlar, però molta premsa perquè la cavidad és que no em va agradar massa llavors prefereixo, que em sembla que la vam veure més i més els 3 el mateix dia que és la pel·lícula The Quiet Place un lugar tranquil·lo, una pel·lícula maricana també que jo vaig anar a Ari sobretot perquè m'interessa llegir abans d'anar a una prestrena la crítica i la deixaven molt bé jo penso que em va interessar perquè deien que no era únicament una pel·lícula de terror sinó que hi havia altres components, altres elements i vaig anar a Ari doncs ja n'he interessat per veure què hi havia és una... va la pena dir que el director és el John Kranskinski que és el marit o la parella de l'Emily Blunt de l'actriu i és el protagonista i és la protagonista d'aquesta pel·lícula sí, però de la sèrie de diòfis la versió americana és el Jim ell, clar, canvia absolutament el registre d'una cosa mèdica clar, no l'he vist però aquesta sí que l'he vist llavors, clar, puc parlar del que he vist i el que he vist és que com també es deien aquí tècnicament és molt púlcra, està molt ben feta vull dir, molt ben rodada, els tècnics ens saben i ho fan bé però té una cosa bona una cosa molt bona és que juguen amb el silenci, és a dir, hi ha un monstre a la zona entestant que si detectes sorolls els carregues, se'ls menja i aleshores tota la vida de la família perquè és una família que és una parella, que són els dos que ja són Marit i Mollet en la vida real que són la parella que tenen dues o tres fills tenen tres fills i llavors, què passa? És curiós perquè el director, en unes declaracions diu que els alienígens aquests caixen els humans a partir del sol el que fan i jo dic, i quin sentit té a caçar per una cosa que és un món de ferralla clar, perquè el monstre és una ferralla sí, sí clar, si pogués mitjar, es fot un esmorzar és original o sigui, a mi potser el que més em va treure vaig considerar que una pel·lícula amb aquest sentit interessant sobretot per la gent, jo heig de confessar d'entrada que això suposo que em condiciona molt que jo no soc massa amant de les pel·lícules del terror perquè en general, fora d'algúres concretes no em fan ni por, ni m'ho passo massa bé és a dir, surto al cine i indiferent però amb aquesta portada carregada sobretot per part de la crítica d'elements que semblaven interessants, doncs bueno, vaig anar-hi disposat a veure què em presentaven doncs què passa, doncs que hi ha un element que sí que està veient, és a dir, el silenci perquè representa que jugues sempre amb la por de què passarà doncs en certa mesura sent en el soroll i què passa doncs que els nanos, o sigui, totes les persones que la parella i la família intenten no fer soroll perquè saben que el soroll pot provar qualsevol cosa doncs què passa, que constantment estàs pendent de que passi alguna cosa, això ho aconsegueixen Ara, a mi, jo llegia una cosa que diu Juno a la satisfacció, heu escrit algú que no sé qui és i que m'ha semblat que coincidia bastant amb el que deia aquesta persona Diu Juno a la satisfacció que em dona el risc em dona una mica de pena aquesta proposta perquè segur que una gran majoria de les sales en les que es projecti o fins i tot en les múltiples pantalles en què es veuran al futur alguns espectadors que la vegin van a sentir la necessitat d'amplir el buit que deixa això, és a dir i supra allà el que està passant que és el que passa, realment o simplement deixant un par de riures o de ruïditos per tranquil·litzar-se per rebaixar el pes d'un silenci que al principi sembla instal·lar-se còmodament i a mesura que segueix present ens demostra el poc que sabem apreciar-ho i el molt que depenem de la seva absència la total falta de això ens inquieta perquè ens sumergeix en la preocupació de que vagi a passar alguna cosa que mai passa, que mai arriba i a mi això és el que em sembla que la pel·lícula en aquest sentit per mi és com frustrant, perquè en el fons tot és sempre el mateix i en definitiva no fa por és a dir, tens pendent perquè penses que passarà en qualsevol cosa però no acaba ni de passar ni acabes d'aclarir cap de les coses per tant, jo diria que és una pel·lícula des del meu punt de vista sobrevalorada que no acaba de fer el terror que suposo que fa tècnicament ja ho he dit molt púlcre, molt ben acabada, molt ben feta jo l'actriu a aquesta l'Emny Blanc que molta gent li agrada molt a mi perquè no li he vist fer cap cosa que m'hagi agradat per tant, és una pel·lícula molt ben diferent i el xicot aquest que dius que fa aquesta sèrie que tampoc li he vist, no es confasi malament però crec que la història per mi és molt pobra doncs et quedes igual, fos el cine igual que has entrat però amb ells també la vam veure si voleu comentar alguna cosa jo el que volia afegir és que aquesta pel·lícula d'original té la qüestió aquesta del silenci, s'ha de dir que la filla gran és sort muda i a les hores per això hi ha molta llenguatge dels signes i que ve... que ve... subratulat adequadament perquè entenguis que és tan dient però jo hi veig un problema ideològic molt greu que és aquesta... aquesta importància que donen a la... que la gent que aixeca la veu tindrà un càstig jo aquí hi veig el missatge de la pel·lícula i jo veig un missatge absolutament reaccionari i a les hores en contra d'aquest missatge avui hem vist un documental extraordinari absolutament extraordinari que es diu Simmiedo que també... que també s'estrena aquest divendres és a dir que un pot anar a veure primer la pel·lícula americana amb el missatge aquest reaccionari que pot canviar anar a veure Simmiedo del Claudio Zolian un italià que viu a Barcelona des de fa molt temps i que... va estar escollit per un moviment de Guatemala que... es diu Grupo de apoyo mutuo que era una gent... el gam que era una gent que han portat una lluita enorme en contra dels desapareguts que... i dels morts que va crear les successives dictadures de Guatemala després del cop contra el president Jacobo Arbenz en els anys 50 que va desencadenar una dictadura militar i totes les que han seguit Guatemala és el país d'Amèrica Lleitina que ha tingut més repressió així com nosaltres coneixem més la repressió argentina doncs Guatemala és la que en proporció d'habitants ha tingut més repressió més afusellats més desapareguts aquestes famílies es van constituir en un moviment en un país que va sofrir una guerra de civil entre l'any 66 entre l'any 60 i l'any 96 que això es diu aviat i... aquest... com dic aquest grup de Pollo Mutuo doncs... quan es va aconseguir un acord amb el govern de Guatemala entre els acords hi havia la producció d'un documental que expliqués tots aquests anys de lluites entre els militars i la guerrilla els militars, vull dir, els eren igual que fossin de la guerrilla o no qualsevol sospitós l'agafaven i el mataven després de torturar-lo salvatjament aleshores aquí veiem una sèrie de testimonis d'aquesta gent dels familiars de les víctimes d'una manera... jo penso la millor que es pot veure perquè és una sèrie de testimonis de l'audiúciol i en aquest és un personatge molt polifacètic en principi era músic després va ser videoartista també ha fet pel·lícules com ara una que és extraordinària que és un documental en el Carmel que... o sigui, és tot en un pla únic passant pels carrers del Carmel i es va rodar o sigui, si la pel·lícula dura 80 minuts es va rodar en aquells 80 minuts amb un pla únic amb una... com es diu això amb una càmera d'aquestes... estèdicam i llavors es va ficant per tots els carrers entrava per les botigues entrava per una porta sortia per l'altra i és una pel·lícula extraordinària també en ficció va fer Born és una pel·lícula sobre els fets de 11.1114 que també era molt destacada i que va tenir premis en festivals internacionals i ara doncs aquest grup el va triar amb ell d'entre una sèrie de cineastes que havien presentat projectes per fer aquest documental que al final no el va fer l'Estat com s'havia compromès sinó que el van haver de fer ells hi havia una sentència d'anar jornant i llavors van dir si no ho fem nosaltres s'ha fet per iniciativa popular l'administració no ho farà de cap manera i llavors aquí en contra de la pel·lícula americana que veiem que el calça la veu mort aquí el calça la veu es dignifica, lluita estar per la condició dels treballadors etcètera és absolutament oposat i a més una pel·lícula d'una bellesa extraordinària Vol, vas dir que havies vist una sèrie televisiva? Sí, sí, sí jo vull portar una sèrie que de moment poso la intro aviam si algú que ens està escoltant ho reconeix d'entrada, tal qual 10 segons aviam, no és una sèrie d'Aqbeo potser també més cotitzades, cada any està al zemi, els globus d'or com a millor sèrie de comèdia i és Silicon Valley Silicon Valley al final coneixeu que és Silicon Valley que és el que li diuen la cuna de la informàtica, de les startups referents al tema multimedia i tot això i és una sèrie que de veritat a mi jo fa anys que la segueixo ara just fa molt molt molt poc i la sèrie de la informàtica que és Silicon Valley i com és Aqbeo, és cada setmana no és com Netflix, que tot de cop i tu administres en un dia o dos Aqbeo va treient cada setmana els diumenges, un nou capítol i realment és una sèrie és que aquí potser el que m'estan més acostumats en quan el tema és Big Bang Theory que és la shit com aquesta com molt d'escafeïnada, molt fric però aquesta és una sèrie de House of Cards que era, no, House of Cards és la bona sèrie on s'expliquen totes les interioritats de la política, sobretot americana i trobo que Silicon Valley sí que s'ha dit molt que també funciona molt així però és que és molt histrionic és una sèrie que seguim un grupet d'amics que al final són informàtics, un programadors que el que han creat, sobretot el protagonista, ha creat un algoritme amb el que de cop pot revolucionar el món de la informàtica i sobretot d'internet i com tot clar, aquí hi ha unes traduccions traduccions vull dir que el seu enemic és l'empresa que podria arribar a ser diguéssim, o és Apple o podria ser són empreses que no donen el nom però els protagonistes, perquè després surten totes les empreses o sigui, possibles, sempre són els cameos i això però aquí ja no és com tan vint panzebri com una shit com així de Rises enlatades sinó qui és una sèrie una sèrie més inclusariosa hi ha molta comèdia però es veu molt com com un grup de al final són startups, són empreses no petites, sinó amb idees bastant brillants on sempre es busca el finançament, es busquen aliats però a l'hora també tens més de tractors que no pas aliats i és una sèrie que jo recomano moltíssim ara mateix, això, sincana temporada i que segurament, segurament, en tindran per unes quantes més perquè, clar, també es van adaptant els canvis nous, ara tot el que ha passat a Facebook, no sé si us ho esteu al cas del fitratge de dades i tot ells cada setmana, més o menys clar, no ho deuen rodar amb anterioritat però la introducció que us he posat és una animació amb 8 bits i la van animant en funció del que va passant sempre llavors, clar, ara, potser el capítol de la setmana que ve sortirà alguna cosa de Facebook d'alguna història, aquesta surten tot com és com si fos... veus el Silicon Valley o sigui, el Valle, allà com des de dalt amb 8 bits i veus veient com es van construir les empreses així, com si fos més top-motion i llavors és molt interessant veure cada setmana, de fet hi ha vídeos que analitzen, cada setmana que ha canviat en la careta per veure què ha passat realment el dia a dia i no, és una sèrie que jo reconozco molt, més potser ha encarat a la gent que li interessa aquest tema perquè sí que és veritat que hi ha, evidentment molt de la broma, és encarada això però els personatges estan molt, molt, molt ben construïts són rodoníssims, i a més cada capítol és una aventura, però total, o sigui, cada capítol per mi per mi és un dels millors pilots de sèrie, o sigui, el primer capítol, el segon i el tercer són una arrancada espectacular de la primera temporada, de la primera temporada i això quin canal Ciutadans, les dues oídoses o no ho poden veure? Això és HBO això és HBO i aquí també es pot veure Moistar Plus llavors aquí és suposo que aquí... Però si entes a HBO hi ha alguns canals o algunes companyies que ofereixen a HBO directament o a HBO... Amb Movistar la caràtula què és? Amb Movistar la caràtula que has d'anar quina és? La caràtula? Bueno, el... Ceres de televisió, no ho sé, jo he mirat que ho fan per Movistar Plus, però jo no tinc movistar-ho Ah, bueno, sí, sí, però molt recomanable, molt recomanable i així que aquí deixo la meva recomanació Tenim més estrenes o passem directament a la convidat... Sí Joan, apel·lem de les addiccions Apel·lem de les addiccions No, alcoholisme en aquest cas Bueno, primer de tot donar les gràcies a tots de debò per tornar-me a convidar-me una altra vegada la veritat és que sou molt amables Ens ho passem bé Tornaràs a venir, te'l preocupis Sou molt amables, en sèrio Bé, la meva secció per anomenar-la alguna forma avui m'ha agradat titular-la doncs la meva parella té una addicció per poder... per poder argumentar això doncs he portat una pel·lícula parla de l'alcolisme, que és absolutament terrible una addicció molt assumida socialment, i que veritablement té unes conseqüències horroroses com intentarà demostrar He portat una pel·lícula, evidentment que m'ajudarà a desenvolupar el tema el titular és Dies de vi i roses, de 1962 del director Blake Edwards, absolutament fantàstica la pel·lícula, una música de Henry Mancini i els sectors principals Jack Lemon i una magnífica i resaltable Lee Reimig, que va morir molt jove els 50 i els 14 d'anys per un càncer de fetge que se l'avanto però que veritablement era un actriu bé, a mi personalment m'agradava m'agradava moltíssim la pel·lícula va tenir un reconeixement en premis, doncs els Òscars la cançó de Dies de vi i roses va rebre 5 nominacions la millor cançó va rebre també 3 nominacions els premis BAFTA i com millor actor i millor actriu festivales de Sebastià els van premiat els dos, el Jack Lemon i la Lee Reimig el 63 el contexta dels Òscars la millor pel·lícula la va guanyar l'Aurens d'Arabia la millor actriu va anar a Bancrof per al milagro d'Anna Sullivan i el millor actor no podia ser un altre Gregor Ipec per a la pel·lícula Matarón Rosseñor que també es van dur els Òscars exacte, la veritat és que acompatir amb això era complicat a mi com sempre porto diverses entrevistes aquí, he vingut moltes vegades aquí ja sabeu que a mi m'agrada treure de la pel·lícula extreure de la pel·lícula el missatge que, veritablement, intento treure el missatge que el director en aquest cas l'Edwars ens volia transmetre en aquesta pel·lícula la pel·lícula dura dues hores és absolutament dramàtica ens mostra d'una forma bestial el problema de l'alcolisme i el que jo vull demostrar amb aquesta pel·lícula, espero que m'ajudi és de lo vulnerables que som a les influències, tan positives com negatives i després destacar quelcom que no se'n sap i que, veritablement, és cert la dona la influència tan positiva com negativa li ve directament de la seva parella per regla general, és habitual que l'influència li ve dels seus amics no sempre és així no el 100% però per regla general sí i, evidentment, és que el com que estem en compte a les escoles, per exemple i és que el com que estem en compte a la policia, els Mossos d'Esquadra és algú que explica en les escoles quan se'n van i la pel·lícula aquesta i, clar, que la influència li ve del seu marit m'agradaria com a premissa abans d'entrar a explicar una miqueta la pel·lícula, intentar treure el missatge del director és fer una altra premissa que és que les addiccions, l'alcolisme en aquest cas no és veritablement el problema a veure si puc demostrar-lo no és veritablement el problema sinó una mala solució amb el cas de un refugi exacte però està demostrat que les addiccions no acostumen a ser el problema però no el 100% dels casos amb el cas del protagonista que ens interpreta l'Emon, el Joé Cley, són relacions públiques que per la seva feina s'ha de moure amb uns ambients que la beguda i el tabac socialitza el director ens mostra des del meu punt de vista ens mostra un escenari on es veu i on es fuma de forma molt comprimida t'agobi moltíssim veure quan estan a la festa la gent beguda l'ambient la veritat és que es respira una atmosfera d'angoixa bé, doncs per com a conseqüència de la seva feina que per cert no li acaba de agradar el tot i aleshores aquí és on començo a treure començo a treure el fil ja clem en té la pel·lícula, jo hi destacaré 5 punts claus, camí amb referèndum claus per la interpretació ja un moment a la pel·lícula que el Joé Cley li diu al seu immediat superior que el canviï de client que no li acaba de fer el pes al client que té no li agrada a la pel·lícula que li diu al seu immediat superior que una de les grans contes de l'empresa que porta ell no la vol portar perquè no té filling amb el client doncs la veritat ja és una imatge important a l'immediat superior evidentment diu que no que ha de continuar amb aquesta conta i a sobre li posa un altre bé, arriba un moment que arriba una mica de festa, completament begut una pèrdua de coneixement total i absoluta i arriba a casa aquest és un altre punt que vull destacar perquè és un avanç un després, aquí és la influència ja era directa, la seva dona la seva parella però ara ja és és clau abans d'això quan escassa amb la amb la seva muller tenen també una imatge fantàstica el pare el pare desperta anar mitjanit i el pare li comença a fer unes preguntes el Jack Lehmann i li diu que si algun cop ha de representar alguna empresa que ell no està d'acord o que ve en coses dolentes ho continuaria fent i aleshores el personatge del Lehmann comença a donar-li voltes a la situació per intentar justificar-se però no arriba a justificar-se del tot no convents ni el pare ni evidentment ell mateix és una altra imatge que jo vinculo directament amb el fet que la seva feina no li acaba d'agradar del tot i el que fa el pare de la seva muller és ressaltar-ho és posar-ho en una grita aquest és un punt també important per la pel·lícula el dia que va arribar molt borratxo molt begut a casa seva doncs arriba i la seva dona la seva muller li acaba de donar el pit a la nena i aleshores ell s'enfronta amb ell i li fot la bronca li deia que jo arribo a treballar porto des de la set del matí porto unos a quantes hores vinc begut com a conseqüència de la meva feina no perquè jo sigui un borratxo sinó com a conseqüència de la feina tan desagradable que faig, això no ho diu però es pot llegir exacte entre línies i aleshores tu estàs aquí però m'esperes amb un afredor terrible que hauries de la fet és posar-te a to bebent una copa per estar... això és dramàtic això és dramàtic per estar en sintonia amb la meva alegria i això és clar la dona li diu jo no puc veure perquè estic durant el pit a la nena i aquí ja som bé una imatge des de la munt de vista atarradora doncs deixa de donar-li el pit per poder alimentar el nen li dones bíbero com a tothom i així mantindràs la línia i tal perquè la imatge és duríssima és duríssima aleshores aquest és un punt des del meu punt de vista és un moment clau la dona agafa un got i comença a veure-se una imatge també terrible com dient a partir d'aquí jo també seria alcòlica més que res per estar a l'alçada del monstre ho patirem, patirà la nena patiré jo doncs el millor és vença la pel·lícula té un increment de menys a més té un punt també absolutament terrible que és quan l'acomiaden de la feina l'acomiaden de la feina ell es veu retratat ell es veu amb un mirall al carrer i es dona a compte que som borratxos aquí hi ha una baixada tots dos comencen a parlar tots dos intenten solucionar el problema i ja ve el moment, el increnxeto ja fantàstic hi ha el clímax de la pel·lícula i és la imatge del hivernacle estan a casa del pare perquè s'havien quedat sense feina no tenien un duro ja havien de viure enlloc el pare els té allà i aleshores ells diuen i si bevem una miqueta li espara i el clímax el té el lemon a l'hivernacle quan comença a buscar una ampolla de whisky perquè és que el s'hi havia acabat a l'habitació i la degradació ve total i absoluta quan la dona d'ell es va a l'habitació del pare es fica llit amb el pare i li demana que el faci un petó i aleshores mentre tant i paral·lelament el lemon està buscant l'ampolla de whisky de forma desesperada a l'hivernacle i a l'habitació de les plantes les flors i tal per trobar-la al final la troba pel terra és el clímax, el màximo a partir d'aquí ja comença a baixar de to ja comença la pel·lícula anar de mica en mica i gradualment baixant les tres però que t'han passat hora i trenta, cinc minuts que de no res a tot la imatge del final ens rehabilita, que no es cura les addiccions no tenen cura però es poden rehabilitar i porta una altra imatge fantàstica a casa i ha aconseguit rehabilitar-se però la dona no ha aconseguit després d'un any de no veure quedar-se amb la nena i educar-la a ell i fer una vida normal però la dona no, no sé el per què el director ens transmet aquesta imatge i la dona no no sé, a debat és una cosa, el títol, Dias de vino i roses a què ho veis? mira, no tu se digues sí que ho sé perquè ho he mirat és d'un poeta que jo ara mateix no recordo el nom i és una poesia veritablement molt dura, romàntica i que si voleu la podem esminar segur que surt però el títol s'integra el text del poema un poema molt dramàtic és que es veu que la pel·lícula està basada, hi ha un guionista, que és el J.P. Miller com es diu J.P. Miller hi havia tres anys abans o quatre anys abans una sèrie televisiva dirigida pel John Frank Heimer llavors la pel·lícula va funcionar molt bé com a pel·lícula televisió i es va decidir fer la versió cinematogràfica i es veu que el títol com diu ell, està arranca en certa mesura d'aquesta... la música també, inclús utilitzen les paraules o si es veu que la música té cançó té una lletra i la lletra va repetint aquestes paraules que són dies de vi i roses el missatge que el poeta volia llançar o transmetre amb aquest poema és la fugalitat és la dels valors ens passem tota la vida odiant ens passem tota la vida estimant és molt romàntic, això i en definitiva, després, quan ens morim ens donem compte de que la vida és un suspir i que potser el poeta es qüestiona doncs si veritablement mereix la pena estar tota la vida d'un poema ja ho preuptava perquè hi ha molts escriptors molts músics molts poetes que l'alcohol, diguem-li, diguem-li whisky, ha sigut una mica la seva benzina i gràcies a això la seva creació ha agafat fites que probablement amb gent que veu aigua no hi han arribat possiblement ho desconec de totes formes de totes formes això no ho lligava, jo, amb la pel·lícula a final de la pel·lícula és un drama sobre la condició d'alcoholic però si us doneu compte la imatge és que la influència que té la parella sobre la muller és el 100% i l'altra imatge que ens transmet el director és que al final ella és rehabilita però ja no jo no recordo perquè no he vist la pel·lícula últimament fa molts anys que l'he vist l'he vist tres o quatre vegades és una gran pel·lícula i és una pel·lícula maritòria que val la pena aconsellar però recordo que hi ha una escena no sabria si tu l'has vist potser te'n recordaràs més bé com va que em sembla que hi ha una conversa entre amb el Jack Lemon i li diu com és que la meva dona ja ell diu hi ha un moment que és del que una dona ha utilitzat pel chocolate menys chocolate i en un moment determinat li diu potencialmente la seva dona podia ser edició a qualsevol cosa sabia acostumat al chocolate el que passa és que hi ha hagut aquest canvi de chocolate al col de chocolate no passa res que hi ha persones que genèticament estan més preparades per agafar qualsevol tipus d'edicció. I aleshores, el director, molt encertadament, el lliga per la part de la xocolata, com el podia de lligar per qualsevol altre. Sí, és cert. És per cert molt actual. El tema de que genèticament hi ha persones que estan predisposades a tenir una dependència, és el que és el que és el que és el que és el que és el que és. El que passa a tenir una dependència és molt cert. I, a més, que passa de pares a fill. Es veu que ha provat que si un nano és fill dels pares alcohòlics, és molt fàcil que l'anou acabi de ser alcohòlics. Però, i si seixo la imatge del final, a mi em queda com per què ella no i ell sí, no? Jo crec que això és per conveniència del que jo. Ella agafa el paper de víctima, perquè, és clar, has dit que l'aparella és el marit el que porta l'addicció a la dona. Això, sobretot en aquells anys, en l'any 62, avui dia la dona, com que ha entrat més en el mercat del treball, hi ha una altra qüestió. Les dones dels anys 60 no són les mateixes que les d'ara, o les d'ara no són les mateixes que els anys 60, per dir-ho ben dit. I, aleshores, sí, avui dia la dona té més... És clar, estàs parlant d'una mestressa de casa, i avui dia la dona treballa i té les seves propies opinions. Sí, Joan, la dona del Joi Clei és secretària, secretària d'alta direcció. És una dona que la imatge que ens transmet el director és una dona treballadora, una dona que llegeix, sempre surt amb un llibre sota el braç, és una imatge també, ho diu a l'ascensorista, sempre surt amb un llibre sota el braç, i tant és una altra imatge que ens transmet... Però no, en aquells anys no podia sortir de secretari. No podia ser res més. No podia ser res més, això és... Era el sostre que tenia una dona, avui dia no. No, no, hi ha una altra imatge que va a una festa d'un príncep Arap, a l'Hemon, i, aleshores, té comptades les dones de la festa, totes molt guapes, molt atractives i tal, i les va numerant. Mira, ja ha arribat tard la número 7, una altra imatge, també, formidable. La número 7, el que no sabia és que era la seva futura muller, secretària del director gerent, i, en fi, com a mínim, ben amuplada, com va demostrar després, tot i que era influència. I el que passa és que, justament a aquest final, li dóna una força a la pel·lícula que, sense aquest final, no tindries. El fet que la dona faci, diríem, aquest procés, i que, finalment, un s'alliberi i l'altre no, i, a més, avui hi ha una criatura pel mig, li donen una potència, perquè la pel·lícula comença com una comèdia. La pel·lícula comença com si fos una conya marinera, perquè l'altra cosa que et xoca molt, ja a l'època, va xocar. Jo me'n recordo haver escrit l'any 63 sobre aquesta pel·lícula, amb un diari escolar, de l'universitat, i l'resultat que una de les coses que ja et xocaven, en aquell moment, recordo perfectament, és que el Black Avers fes aquella pel·lícula. El que faia la Pantera Rossa, feia operació en pacífic, feia coses de conya, i no ha fet cap pel·lícula d'aquest estil mai més. Amb aquell moment, és extremament dura, aquesta pel·lícula. És duríssima, duríssima, duríssima. Llavors, el que no lliga, o sigui, el que va sorprendre en aquell moment, i penso que sorprendre encara avui dia, si tu compara tota la bibliografia del Black Avers, amb aquesta pel·lícula, no sembla d'ell. Pot ser de qualsevol altre tio o menys del Black Avers, perquè veus la Pantera Rossa o qualsevol de les pel·lícules... Sí, es semlaria més pròpia de Preminger, per exemple. Bueno, qualsevol altre director. Però, per exemple, hi ha el cas de Billy Wilder, que també és un agudíssim per les seves comedies, i va fer una pel·lícula sobre l'alcoholisme, que és el directe precedent de Díaz de Villarosa, que aquí es va dir, en l'original es deia The Lost Weekend, el cap de setmana, perdut, no. Jo no l'he vist, aquesta, eh? L'esperat que me'n recordi. L'obra del braço d'or. No, no. No, no, no. De Lost Weekend, que aquí es deia Dia 5, a Dia 5. Sí senyor, sí senyor. I era el Ray Miland, el protagonista. Sí, quan he començat a treballar aquesta pel·lícula, aquesta també ha sortit. Sí, sí, sí. Vull dir, és que... era un tema... I és això que el Billy Wilder també et xocava, que ha fet un drama, i a més, tant tremendo com aquell, que incluïa els delirium tremens del protagonista i tot això. És que és tan actual, la pel·lícula. Aquesta és del 62, i és molt actual, i és el que li fa diferent, aquesta pel·lícula és el que li dona, veritat, venen el dramatisme que té, que és actualíssima, vull dir, si aquesta pel·lícula del 62 la fa Sant Coló, i és del 2017, la em passa s'hi vol. No, no, la cosa ha estat una mica més de mesura, segurament, penso que la gent d'aquesta generació, de la gent jove d'avui dia, veu més que la generació anterior. És a dir, la gent potser va via alcohol, el va adirar, però molt controlat i no es vols emborratjar a Itàlia. En canvi, té una sensació que igual que el model anglosexor de l'ondres o d'estats units i tal, és de cap de setmana de borratxera i després de setmana, la gent no veu tant, s'ha imposat en aquí, hi ha molts joves... Però ara hi ha molta gent que canvia cap a la droga sintètica, també que s'ha anat introduint. Això no gomino tant, sincerament. Jo he portat dos articles, està molt bé, aquesta deriva que has fet. Gràcies, Pep, ho dic perquè m'ajuda aquest 30 segons i he portat dos articles del país on queda ben clar que la droga a Estats Units està sent una epidèmia total i absoluta. Tant és així que Jeanette Jailin, doncs la heada de la Reserva Federal, diu alerta que l'addicció, sobretot el sopiasis, d'acord, està deixant els joves d'una forma que no poden treballar. I el mercat laboral nord-americà s'està resistint. Vull dir que...San recent. Sí, sí, estan tenint problemes. De fet, Trump ha fet una crida d'emergència nacional. I tot ha vingut per una qüestió ben tonta. Bé, bueno, ben tonta, no. Els sopiasis són fàrmacs que es donen amb receptes i que el donen a un metge pel dolor, d'acord? A les hores del cop i volta es donen compte que hi ha moltes receptes que circulen per al país i que hi ha molta gent enganxada d'aquest tipus de fàrmac. I el que fan és retirar-los del mercat, depriveixen els metges, fer receptes i automàticament la gent com boja, si es dient-se al carrer a buscar... Tenim problemes d'horari, perquè estem... Està acabant el pas de mà. No ho sento, perquè no... M'agradaria continuar, però ja veieu que... entre temps... La setmana que ve tenim una convidada especial, que ens plau molt que vingui, que és l'Anna Sallés. L'Anna Sallés és una historiadora més coneguda per molta gent, per ser la dona de Baquet-Montelban, però que jo la conec més agat com a historiadora, com a personatge que participa en moltes tertúlies, com, per exemple, els matins de TV3 durant molts anys, i que vindrà a cinemes sense condicions per parlar de com els cinemes reflecteix la història des del seu punt de vista. Hi ha tres pel·lícules, no sé si estem a temps d'explicar-ho, no? Doncs ja ho explicarem la propera setmana. Fins la setmana que ve, bona nit a tothom, i gràcies per escoltar-nos. Fins la setmana que ve, bona nit, bona nit, bona nit, bona nit, bona nit, bona nit.