Cinema sense condicions del 24/4/2018

més menys grans. M'esperava. Secretari del comandament traïd de la moció a 1988, pregunta shaưa. El secretariени de la moció va quedar ahir. No hi ha gent que ho agradi per moltes coses i això es diu, és que només vols que hi hagi una feina, que hi hagi un job. Amb el fons d'una pel·lícula de la qual avui en parlarem una mica, a l'esperit del 45 del Ken Loach, comencem el programa avui, bona tarda, per tant, a tothom, i un dimarts més, som aquí, són les cinemes sense condicions, disposats a parlar-vos de cinema, de les pel·lícules que hem vist, de allò que ens agrada, de allò que us recomanem o no, i amb bona part de l'equip avui. Si ve faltarà, la cara me n'he de vot que per raons personals no ha pogut venir. A darrere de les vides, com sempre, amb Paul Dickler, bona nit. Bona nit, bona nit. A la meva dreta, en Joan Cerdà, bona nit, Joan. Bona nit. A més enllà, en Pepa Marangol, bona nit, bona tarda, Pep. Bona tarda. I en Joan Morros, que en llega el programa. Però avui, amb una convidada molt especial, que tenim un goig immens de que estigui aquí amb nosaltres, amb la seva conseller, vingués el programa. Jo he explicat moltes vegades amb l'estat de l'equip, que l'havia seguit molt de temps quan ja estava amb el CUNI, postallament amb l'Ídia, els matins de TV3, em gravava els programes inclús per les vostres temps de analitzar-los. Però no trobava amb la manera de fer-la coincidir, de convidar-la a que vingués el programa. Fins fa un parell de setmanes, en Nació Digital, el Pep Martí, li feia un periodista, li va fer una entrevista molt interessant, on acabava, curiosament, l'entrevista parlant del film, La mort d'Estal·li. Calla, podríem dir. Podria venir i parlar d'aquest film, i del que vulguis, clar. Per tant, permeteu-ne que la presenti dient el mateix que ja es deien aquesta entrevista. Anna, cellers i monastres, historiadora, vídua de l'escriptor Manuel Vázquez Montalvan, especialista en la revolució russa i en la reunificació italiana, aplicat a les aules de la Universitat Autònoma de Barcelona. Però també ha investigat la història de Catalunya, el seu llibre, Quan Catalunya Era d'Esquerra, és bàsic per entendre el naixement d'Esquerra Republicana de Catalunya el 1931. Activa la clandestinitat, sap què vol dir, s'ha acusat de rebel·lió, ho va ser l'any 1962, quan va ser detinguda i tancada la model. Militant del suc d'un anant, ha evolucionat cap a l'independentisme davant la inviabilitat de tota reforma federal a Espanya. És un gran goig, repeteixo, és un plaer enorme, tècnic de convidada aquesta nit. Ana, moltes gràcies per estar aquí. Moltes gràcies a vosaltres i bona tarda. Bona tarda. Per començar el programa, com sabeu, sempre fem dues parts. Una primera, en què parlem de les coses que hem vist, les coses que vindran, etcètera. Jo crec que sigui molt per sobre. Volia donar entendre o explicar que des del divendres passat, fins al proper divendres i del dia 20, el dia 27 d'abril, va ser el festival internacional de cinema de Barcelona, el que es coneix com el BCN Film Festival, a la seva segona edició. Que espira a mantenir un vincle, diu en ells, un vincle estret entre la diada de Sant Jordi i el festival de cinema que fa de cinemals metges d'altres. I que proposa, és una selecció, no proposta que fa en ells, una selecció de pel·lícules del panorama internacional, relacionant en un sentit ampli amb la literatura i amb la història. És a dir, que volen, bàsicament, presentar pel·lícules o documentals, el que sigui, que estiguin relacionats amb la literatura i amb la història. Seguint aquest criteri, la programació oficial de la selecció està dedicada de manera preferent a les adaptacions d'obres literàries, a la producció amb regrafons històric i a films biogràfics sobre personalitats rellevants. Segons manifesten en la seva presentació, tenen com objectiu una abocació popular i divulgatòria, de manera que defensen que el cinema de qualitat sigui tant, des del punt de vista de productes amb aspiracions artístiques o de productes amb aspiracions psiquipament populars. A part de la selecció oficial, hi ha tota una sèrie d'apartats i el cinema amb gràcia, que el que persegueixen és fer tota una sèrie de comèdies, triades, les que han pogut venir i que els mateixos espectadors poden votar quines les més agradables, la zona oberta, que fan espais que de coses que no podien caver en cap lloc, fan els imprescindibles, sobretot que són una selecció de films clàssics sobre autors de tots els temps, en aquest any s'han dedicat bàsicament a l'Ingmar Bergman, i així seguiríem, és a dir, algunes sessions d'homenatge dedicades a alguna pel·lícula o figura destacada, per exemple, en recordo que ho tinc en el memòria que hi ha el Cartero i el Pablo Neruda del mitjelerat fort. Nosaltres l'equip de cinema sense condicions, ens hem repartit la programació perquè no podem estar tot i veure-ho tot, perquè són moltes pel·lícules volant una setmana. Ara, o potser la setmana que ve, depèn potser si és millor que ho fem, si és que hi ha material que parla de parlar-ne del que hem vist i el que ens ha semblat millor. I, per tant, comencem, si voleu, com sempre, abans de donar el peu a que la Anna ens pugui explicar, parlar de les tres pel·lícules que en principi havíem concertat, que en ella li feien gràcia comentar coses, comencem una mica per les prestrenes, si voleu, de les que heu vist o les coses que va destacar, ho voleu destacar. Comences tu, Joan, per exemple? És millor parlar-ne a la setmana que ve del festival, perquè ja estarà acabat, i, aleshores, podrem fer una anàlisi completa del que és clar. És clar, tu aquí has dit les intencions del festival, un altre cosa, és el resultat. Això és el que intentarem fer a la setmana que ve. Llavors, vull dir, si parlem de... Hi ha una pel·lícula que ja és en cartell i que encara no n'havíem parlat, que aquí s'ha titulat Bailando la vida. És una pel·lícula britànica. El títol original és Finding Your Feet, trobant els teus peus, seria literalment... Però seria com trobant el teu camí, no? És una pel·lícula... L'altre dia vaig veure un cartell en anglès i posava... És un... Fill Good Film. Vull dir que aquí podríem dir un film de bon rotllo d'aquests que a vegades s'han fet els britànics. Vull dir, podríem posar, com a exemple, el Full Monty o coses d'aquestes. Llavors, aquest film... té un argument que és força interessant, perquè tracta d'una senyora que és de l'alta societat, diguéssim que està casada amb un senyor poderós, però que troba que en un moment determinat ja n'hi ha hagut prou d'aquella vida una mica hipòcrita i llavors va viure a casa de la seva germana, que la seva germana ha sigut tot el contrari d'ella, ha sigut una dona interessada a la política, que interessada en els moviments i que ha hagut viure una vida lliure. I, aleshores, ve. És un film d'aquest convencional que ja veus tot com anirà. I ha dit que el missatge és prou interessant, perquè aquesta senyora passa de viure una vida de parador, a viure una vida en contacte amb el món del treball, i amb gent boèmia, i preocupada per coses que són molt més interessants que no pas els negocis i els diners i tot això, no? I el millor de la pel·lícula per mi és l'interpretació. Els actors britànics no seré jo qui els descobreixi, perquè són una meravella, absolutament. És una cosa de teatre. Jo recordo que el director Lluís Pasqual, un dia en una conferència directora de teatre, parlava que els francesos, quan surten a escena, canvien. Perquè els actors francesos es posen com si estiguessin més alts. Perquè entre l'actor que està a Bambolines i el que surta a l'escena hi ha un canvi, una cosa majestuosa, que els italians són uns actors que van fent el joc aquell, de l'italia, allò de la vida i tot això, i que els britànics no hi ha aquesta diferenciació. Estan entre Bambolines i són els mateixos que estan a l'escena, per una qüestió de tradició, etcètera. Llavors acabava dient que els actors espanyols es llencen a la piscina sense mirar si hi ha aigua. Ja es nota. No, no. Lluís Pasqual sap de què parla. Això fa anys que he de dir, però jo he recordat sempre, perquè ell coneix exactament l'escena francesa, l'escena italiana, no diguem, l'escena espanyola esclar, i l'escena britànica també la coneix. I em va semblar molt... Molt ajustat, molt ajustat. I evidentment, tots tenim, en ment, aquests grans actors britànics que tenen una edat molt elevada, però que encara ells són allà, per tota aquesta tradició sexperiana que els surt pels poros. I aquí ens trobem amb un actriu que a mi m'agrada moltíssim, l'email d'Estauton, que és coneguda... per haver fet el paper de la Vera Drake, amb el Mike P. de la Vera Drake, amb el Mike Glick... I em sembla que també sorties secrets i mentides del Mike Glick. I, bueno, per mi és clar. L'Oberta només veient-la, només amb un gest, és capaç d'explicar-te coses. La que fa el paper de germana és un actriu també coneguda, però no tant, que es diu Celia Imri, i que fa un paper meravellós. Totes dues són excepcionals. I, aleshores, jo penso que la pel·lícula, si val la pena veure-la, és pel treball d'elles. Els actors... bueno, hi ha el Timo Ciespol, que jo era un actor que no el coneixia, però que... Últimament, n'hi he vist quatre pel·lícules d'ell. És un home que és capaç de fer-ho tot. Aleshores, vull dir, també, aquest encarna una mica aquesta Joan de Vibre, és un senyor que viu en un petit vaixell, en un canal, i és on va aparar aquesta senyora rica, diguéssim. I bé, vull dir, és per gent que vulgui anar al cine i passar una estona entretinguda, doncs pot ser la pel·lícula. Pep. Mira, jo parlaria d'una pel·lícula que hem vist aquests dies, també, que s'estrenen... No sé si s'estrenen aquest divendres, o si es va ser en el divendres passat. Es tracta de custòdia compartida. Sí, l'estrenat, ja. És una pel·lícula francesa, de Xavier Legrand, que se'ns presenta amb el pressupost que ens van donar. Es deia que... Diu, prepareu-se, perquè un millor espectador és a França, i és una pel·lícula que està entre Hitchcock i Chabrol. Bueno, lo de Hitchcock és directament Blasphem. I Chabrol no el veig veure per cap banda. El periódico li posa 5 estrelles. Sí, perquè hi ha molta... Orlando Salva, que és el descrític, no sé si no sé en la vista, perquè la gent... Jo no la he vista, per tant, no puc opinar. Però em va sorprendre perquè vaig sentir uns comedaris supernegatius de la pel·lícula i, a la vegada, gent que la defensava. Això és una demostració que hi ha una altra crítica a l'autre lado del pecos. Què vols fer? Tira, tira. No se'n vol fer res. És la descriució d'una situació concursal, un maltractament, i, a més a més, acaba d'una forma que, fins i tot cinematogràficament, és impossible allò. Si hi ha una relació entre un policia bo de color i la senyora que està angoixada, perquè té l'altre amb una escopeta, i és casador, que casi al voltant de 113 peces cada any. Sí, i se'n va allà i jo dic... Escolta, a mi, al final de la pel·lícula, m'agradaria que em diguéssim la referència de la porta, perquè me la fotria a casa per estar tranquil. Perquè se'n va allà amb l'escopeta i va disparant el tio i, mentre tant, ella va parlant amb el polibó, i el polibó li diu, senyora, jo no sortirà d'aquí, vostè no deixa el mòbil, posis a la batnyera... I, escolta, si no cau la porta, fins que arriba la policia. Ja. Una cosa lamentable, que un tema com més el del maltractament quedi representat d'aquesta manera... La situació també és de divorci, no? Sí. El problema és que hi queda mal nano, diria? Sí, bueno, hi ha una lluita... Per això es diu custòcia. Sí, per això et dic, és una situació concursà. Hi ha una lluita en les dues advocades, de les dues parts, i al mig, la jutgessa, i la jutgessa determina quan és bastant evident, perquè aquell tio només calvar-ho a la cara, que és un maltractament... Un tio violent. Ho porta escrit a la cara. Doncs la jutgessa, sempre la prudència de la justícia, diu una setmana que d'un, i la meitat de vacances per cada bandó. Paul, tu has vist alguna cosa? Jo he vist una cosa. Porto aniquilació. És la nova pel·lícula de l'Alex Garland, que és el d'exmàquina. I ens porta a portar una senseficció, de fet, tornar a actuar a Oscar Isaac, en aquest cas acompanyat a Nataliporma, ni un futiment de gent més, però és una senseficció que jo l'anava veient i dic, tot i que trobo bastantes coses semblants a Batar, com ara, per exemple, que és l'era d'aquestes sèries, tipo Stranger Things o Dark, de Netflix, també, que són aquesta senseficció molt encarada en dinsar-se mons creats per alienígenes no dins de la Terra. Eniquilació en el que va és d'un meteorit que cau una mena de... per dir-ho així, com a una zona d'un far, i aquesta zona es comença a expandir molt, poc a poc, però com una metazona, diguéssim, o sigui, com una mena de fum bastant amb colors, que això també la pel·li ho té bastant, aquest estil a Batar, que tot té molts colors, tot té... I són... Bueno, el plantejament és bastant típic, és el científics, ui, què passa aquí? Anem a investigar i comença a desaparèixer la gent. Fins aquí, típica pel·lícula, però el tractament que fa aquest, el director, el Garland, trobo que és bastant com la típica història portada a un terreny més d'autor. O sigui, una science ficció que podria haver sigut molt, molt, molt espectacular d'efectes, molt espectacular de morts i molt... L'he trobat bastant interessant, curiosa, si més no, eh? És una pel·lícula que l'ha distribuït Netflix, no sé si hi ha estats units esbastrant en els cinemes, és d'ara mateixa, però trobo que és curiós, perquè és una pel·lícula, jo crec, que és bastant de veure les sales de cine. Dic per l'espectacularitat una mica, també sobretot del joc que han intentat fer de paisatges, per exemple, o de personatges. En sí, com a història, és bastant interessant. No diré que es tramposa, però sí que juga bastant amb una pseudociència allà amagada, que és bastant curiosa, perquè l'estructura està bastant... No és una estructura narrativa com a tal. Llavors, juga bastant amb l'espectador. Són dos hores que passen molt ràpid, la veritat, i jo per mi, recomanable, no molt recomanable, però amb la mare de science ficció, combinat amb un thriller psicològic, que és bastant potent entre els personatges, jo firmo per aquesta. Digues. Jo volia comentar una cosa. Estem al 2018, i el 1968, que està en l'Icobrik, va estrenar 2001 una audicè de l'espació. Volia... resoldre això, perquè els nostres uïns... Uïns? Sí. Si poden repescar aquestes pel·lícules, si es fa alguna prestrena o això, la recomano moltíssim. El fenòmeno està fent coses d'aquesta, suposo que ho visc. La van passar, no fa pas massa, la de tornar a passar. Jo la vaig veure fa 3 mesos, i el fenòmeno, precisament, és extraordinari. Em va continuar entusiasmant, igual que amb el seu moment, també, que la vaig tenir a veure, perquè llavors tenies que anar i passar per caixa. 3 vegades, perquè és que realment la pel·lícula que abarca moltíssim. Des de la història, la filosofia, la ciència, la ciència ficció, la evolució de la humanitat, i és curiós com la veus avui, i s'aguanta molt per sobre de tot... Això és una cosa curiosa. Hi ha pel·lícules que s'aguanten meravellosament bé, i altres, que al seu moment et van agradar molt, i els velles, i no sé la raó, o sigui, no sé què és el que fa, que alguna pel·lícula... Jo crec que en aquest cas és que el Cúbric, que era un perfeccionista brutal, va escollir molt bé els materials. Va escollir els actors, va escollir les situacions, i va escollir la música, i amb tot això, has divendut un clàssic imprescindible. Referència per a tot el que s'ha fet després amb ciència ficció. En ciència ficció és molt difícil, perquè pots avançar... En ciència ficció, molts cops es basa en... ...patxar per efectes especials. Això ja, en pel·lícules, que tenen això 4 o 5 anys, potser ja pots veure com d'integrats estan als efectes, o com intenten maquillar-ho perquè no es vegi del tot, perquè no estan del tot ben fets. I sí que és veritat que, evidentment, el 2001 també va ser en qüestió d'efectes... Ah, innovadora, absolutament. Tan innovadora que ara mateix encara es manté. I justament de la pel·lícula que està dient del mateix director, Ex Machina, no sé si l'heu vist per aquí. Ex Machina va guanyar els efectes especials de fa dos anys als Òscars, però amb uns efectes especials tan subtils i tan petits, per si és una sense ficció, és una sense ficció de guió, com la de Coerence, aquesta que va guanyar Sitges, a guió. Però són pel·lícules que jo crec que, per exemple, Ex Machina tardarà bastant a estades fora de temps, perquè per això, perquè està subtilitzat. I 2001 jo crec que, perquè integrava també tot el que has dit, que jo què s'aguanta per a tot arreu, si no... Sí, sí. No sé, es podien comandar les més coses. Per exemple, del Kubrick, una cosa que m'apreciona, i que confesso que no he trobat en cap altre director que sigui capaç de fer el mateix, és la tria de músiques. Una cosa que és excepcional a les pel·lícules del Kubrick, és com encaixa la música que costuma ser clàssica, costuma ser música superconaguda, etcètera, com la fa encaixar amb les imatges que utilitza. Llavors, hi ha moltes escenes que, gairebé sense la música, la sena no s'aguantaria, o no tindria la força que té. I la combinació d'aquella música. Jo ho he explicat alguna vegada, potser no sé si és el moment ara, però jo el donava a classes d'història, i en un moment de mirada vaig utilitzar, a més d'una vegada, la pel·lícula del Kubrick, com es diu, Centeros de Gloria. I quan la que seria, després, la seva dona canta la cançó final... Al final de la pel·lícula. I es posa a cantar. Jo és que em foto plorar, o sigui, no puc evitar-ho, és a dir, no aconsegueixo evitar... I va passar una vegada abans dels alumnes, que em vaig fotre plorar, i els alumnes m'han quedat tots, que no sabien que havien de fer, perquè no sabien la reacció meva. Em passa amb la música de la forma que estan combinades, música i imatges, que és impressionant, és a dir, una cosa realment espectacular. Jo penso que és una qüestió de ritme. Segurament. Això, doncs... El ritme va bé per qualsevol art, jo diria. Per un escritor, o tenir ritme, també... Sí, sí. És important. I un director de cine... És bàsic. No és important, és bàsic. L'has de tenir, perquè, si no, és que... La història no tirarà endavant. Clar. I el Kubrick, el que tenia, jo penso que les músiques... que ell era les que posava, o que ell segur que n'escoltava moltíssima més abans, per escollir... La que realment li encaixava en el ritme que ell volia fer. És que jo crec, jo crec... Hi ha una famosa, suposo que m'ho coneixem tots, que és la... Com es deia que era de... de Leon i la que fa Mèrica... Mèrica. Era una veritat. Que suposo que sabeu que, quan Rénio Morricone fa la música, la pel·lícula es roda 10 anys després, i en conseqüència es tenia la música de tota composada, tota feta. I el que va fer Rénio Morricone, que és superintel·ligent, és que, mentre rodava, els actors sentien la música. És a dir, que els actors es movien en funció de la música es rodava. De tal manera que tu veus la pel·lícula, hi ha alguna escena que és brutalment aconseguida, la combinació d'imatge i de música, perquè, clar, es jugava amb un arma que habitualment no es té, que és que, a vegades els ho veus desagradar tots, la pel·lícula es roda i després faig la música. I la música s'intenta que combina i tal. Aquest cas es rodava amb una cosa ja coneguda, i, clar, allò era perfecte. De fet, això va passar al padrino, també. El padrino també tenia la música abans, i es movien al ritme, i, bueno... No és que el nino rota pel padrino, va aprofitar músiques que ja sortien les pel·lícules del Fellini, no? Perquè, per exemple, la cançó del padrino... És coneguda. Sí, abans, em sembla, que juliota o... Ahir vaig estar veient, dintre del festival aquest de BCN Film Fest, la retrospectiva de Berman, vaig anar a veure la flauta màgica. Mm-hm. I, bueno, pràcticament no la recordava. Però això que dius tu del ritme, és molt bo perquè comença... És una filmació de l'obra de l'òpera, eh? Ahà. Compte. Compte. Dos primers talls de la introducció, en què un... M'ho vaig començar a comptar una mica tard. Hi havia entre 105 primers plans dels espectadors. I el segon tall, 112. O sigui, primeríssims primers plans. Però estaven posats tots... Però tenen la reacció del espectador. Sí, era extraordinari, allò. Extraordinari, i a partir d'aquí la obra. I llavors hi ha un fil conductor, que és la cara d'una nena, que va atravesant ja tota l'obra, a cada fragment hi ha una expressió d'ella només. I els altres ja queden abandonats. Però al principi jo dius, però aquest home que em farà aquí, 135 minuts de primers... de primeríssims primers plans, no, no. Però el començament el dona així, perquè t'està situant l'obra a sobre de la cara del públic amb aquell moment, no? Extraordinari. Jo tinc les pel·lícules que he vist, confesso, que he vist l'instant de Mas d'Oscarola, del Churchill, i no he pogut veure l'espit del 45, tot i que la vaig tenir per veure-la, però no he tingut temps a veure-la, però me'n recordo molt bé de la pel·lícula. Llavors, jo també podia parlar de les que estan fent el festival, i per tant, si ho deixem per la setmana que ve, doncs ho deixem per la setmana que ve, no totes, però n'hi ha unes que jo penso que val la pena, que en parlem amb calma. Per tant, donem peu a la nostra convidada d'avui, a l'Anna Sallés, que, bueno, ell, en principi, tu mateixa planteja-ho com et sembla millor, perquè... Només volia dir una cosa a respecte a Kubrick, que és aquesta pel·lícula, Ascenderos de Iloria, que jo es confesso que a mi em va fer tan mal, perquè és la pel·lícula, jo crec, més no anti-militarista, anti-militarista, que he vist mai, que no l'he pogut tornar a veure. Ah. La brutalitat. Sí, sí, sí. Bueno, si t'arriba una cosa d'aquestes, llavors resulta que et pot afectar en direcció... No he pogut, i l'han passat.Moltes vegades. Moltes vegades, no he pogut. És que tota la trama dels militars, com estan jugant amb la vida de la gent, però això és terrible. Anti-militarista, no?Sí, sí, sí. Però ho va estar prohibida. Sabeu si vas agafar en França?Sí, sí. Home, és clar, però en un cas de primera guerra mundial... Sí, sí. Doncs bé, Anna, tu mateixa, com tu et sembla millor que diguis el que diguis, estem segurs que ens oferàs a... Ara us diré per què he escoltit aquestes tres pel·lícules. L'esperit del 45 l'havia vist quan la van estrenar aquí. És un documental. És un documental, no, és una pel·lícula.Sí, sí, sí. El clàssic. Jo no faré la crítica tècnica ni a tu, perquè no és el meu terreny. Però m'ha interessat... L'esperit del 45, d'aquell l'ouig, perquè parla de la lluita dels britànics davant del comportament dels britànics i del seu primer ministre i del Govern davant de l'escatament de la guerra mundial i després del final de la segona guerra mundial. I què significa? Perquè guanyen les eleccions, els laboristes, quan qui havia portat el Timur durant la guerra havia estat xarxing, que és un personatge que va a la pena dir-se una bibliografia d'ell, i és un gran escritor. Li van donar el nom per les seves memòries. Després l'altra pel·lícula, les altres dues pel·lícules que he escoltit, una és l'Amor d'Estalin, perquè no fa gaire que l'he vista, i m'ha servit per pensar. En funció també de les classes que durant molts anys he estat donant sobre la revolució, vol dir, menys sobre l'estalinisme, de fet, deixava la història que explicava els meus estudiants al moment de la segona guerra mundial, que era dels anys 60 i 70, doncs era massa, però també el tema, una miqueta, en sé, i m'ha interessat. I la tercera pel·lícula és... L'instante más oscuro. L'instante más oscuro, que torna a ser, torna a ser una pel·lícula... Aquest cas sí que xorxil és el personatge central. Són pel·lícules que tenen, podíem dir, un cert filonificador, perquè d'una forma o altra, totes elles ens parlen de la segona guerra mundial. Amor d'Estalin, evidentment. Estalin mora als 53, i per tant la guerra fa 8 anys que ha acabat, però hi ha una sèrie de personatges, d'alguns dels quals venen, hi ha de la revolució del Xevec, de 1907, altres han crescut a l'ombre d'Estalin, han crescut a llarg dels anys 20, són aquests personatges que ell ha descansat per imposar-se sobre el conjunt del Partit Bolshevik, sobre altres personalitats i grups del Partit Bolshevik. I clar, el que ens explica és que passa al moment de la mort d'Estalin. Diuen que va llegir l'antiria que era una sàtira. Jo crec que és més aviat una paròdia, una paròdia terrible, són moments terribles de la Unió Soviètica, i que reflecteix el que és la lluita pel poder i el que ha estat la brutalitat del sistema Estalin. És tot el qual cal que no oblidem, de tota manera, que va tenir una contribució fonamental per guanyar-les a la Guerra Mundial, sense la regidència i la capacitat de reacció de la Unió Soviètica. Per molt xorxil que hi hagués hagut. Crec que es diu... Els que arriben primer a Berlín són els russos. Hi ha dues grans batalles. El de David Grossman i el de Vassily Grossman. Vassily Grossman, que havia llegit vida i estir, que és sobre detall Estalin Grat, i a l'altre imatge compre un llibet que té aquell com a periodista sobre Estalin Grat. Realment, un dels personatges que indirectament surt, és Jocof. A mi em confesso que faig una reflexió a la meva. De totes les figures que surten a voltant de la mort d'Estalin, que són, doncs, bàsicament, Khrusov, Mallenkov, Molokov, Molotov, Jocof, que és el gran general de la... A mi em fa una mica de mal, perquè és un personatge que tots havíem mitificat, i crec que ha estat un personatge importantíssim. Que, de manera directa o indirecta, en aquell moment no era cap de l'exèrcit soviètic, que tenia part d'alguna altra militar, però de manera directa o indirecta, ha tingut un paper fonamental, la batalla està a l'engrat, en el setge de l'engrat, que és un setge que surt de 40 anys, i, en fi, és un documental comàtina, i segurament la batalla més important, perquè s'ha mitificat molt Estalin Grat, que és la batalla del Cursc, que és la batalla de tanks. Que, per primera vegada, va fer recular, realment, els pànzers alemanys, els tants tanks alemanys. Per tant... Clar, la pel·lícula explica, en canvi, que l'altre personatge que hem d'escriure, naturalment, és Bèria. Sí, està béia, que és clar. És el cap de la policia. El cap de la policia. No era gaire bé, no? Sí. Encara no era gaire bé? No, no es deia... Em sembla que, a partir del 45, ja es diu que no me'n recordo. Ara no volia equivocar, perquè primer... A la pel·lícula no ho diuen, per això? No, no diuen, que es diu... El Ministeri de l'Interior és NKB Baixa D. El Ministeri de l'Interior. La policia... No sé si és l'org... Com... bueno, no volia equivocar. Sí, que molt poc després de la senyera, volia ser que es comença a dir, el KGB, és clar, la succesió... de caps del KGB, del KGB de la policia política que hi ha des dels anys 20, clar, i a més, van ser endevorats per als altres. Doncs bé, la pel·lícula explica la batalla, que es planteja en el moment en què l'Amor d'Estadis té un caràcter. Va ser així, és que realment, ens hem acudit, ho comentava, no sé si ho comentàveu amb tu mateix, ens hem acudit que tot el que expliques és veritat. Però passa que en pla de farsa, de paròdia, exagerant tot el que va ser, la brutalitat del període estalinista i, sobretot, i el que va ser els últims moments de la vida estalinista. La batalla, la batalla pel poder... Sí, de fet, s'inspiren en un còmic, en una novel·la gràfica, i per això té aquest pot de sàtira. I aleshores els productors van anar a buscar un director expressament perquè pogués donar aquest to, no? Exacte, sí. I que és una mica allò de fer-ho, de dir, bueno, no us ho explicarem als fets històrics tal com vencer, sinó que hi farem una mica de salseta, oi? El que hi ha, és, com a tota paròdia, l'exageració dels personatges, del comportament dels personatges. Per exemple, no sé quan surten, no sé si l'heu vist, quan surten... Quan la gent se l'emporten amb remats cap als cames de concentració. Ah, sí, sí. Tant com està explicat, queda realment en plan de còmic, perquè era veritat. Jo recordo que l'any 89, poc abans de la caiguda de l'Unió Soviètic, dos anys abans, vaig estar allà... I ens explicaven... Almenys estàvem amb gent de la Unió d'Escriptors Soviètics, i ens explicaven, vam anar a un dia a casa d'un d'ells, i va dir, mira, en aquesta escala, no hi ha cap pisc, que l'altra persona no hagi estat víctima de la repressió estalinista, que no hagi anat a parar algun parent a un camp de concentració. Realment, això era així. El nombre de morts entre el 29, l'arribada de la Constitució del Poder Testàl·lin, i la Segona Guerra Mundial, és terrible. Millions de camp peròs exacutats, o un any a camp de concentració, o traslladats, o poblacions senceres. I líderes senceres. Líderes tots, és que el 38 no queda ningú, que de la Rebossó Bolxaví, que és de grans personatges de la Rebossó Bolxaví, ningú, Pujari, Enricov... Tot aquesta gent ha desaparegut. Amb 20 anys la cosa s'ha acabat, no? Sí, sí, la depuració, la brutalitat, sobretot els dels processos de Moscou del 36, 37 i 38. Per tant, jo sí que el recomano, perquè els fills són així, el que passa és que estan explicats de forma paròdica, perquè, a la mateixa, quan el troben mort, quan expliquen que no saben com agafar-lo, perquè està ple de pixum, i qui li toca posar-se al costat? Tothom, hi ha el pixum. Es barallen entre ells, que són... Clar, tot això. Segurament alguna cosa semblant hauria de passar per això. O posar pitjor. Crec que els soldats, els guàrdians que muntaven la vigilància a la porta, clar, havien sentit un soroll, que era el moment que havia caigut a terra, o veia que ja no surt, és l'hora de desmorzar i no surt. Hi ha l'humor en anglès, també, pel mig. No surt, perquè si entrem igual ens refusella. Clar. No sabien què fer, els dos, allà a la porta, havien esperat hores i hores, sense saber si s'han de moure o no. És possible que l'haguéssim pogut salvar, si s'hagués sigut a l'habitat d'entrar-hi abans. Potser sí, potser sí. I després, la batalla... Això és certa, la batalla entre Bèria i Jocòf. Perquè a Bèria li dona un grau militar. Llavors té unes atribucions que molesten a Jocòf. És clar, batalles, entre ells, i el més llest de tots, és Jocòf. És clar, és el que sap. Me negar-se, a tirar les contradiccions entre l'un i l'altre, i, i, i fina, ens acabem imposant. Acaba jugant, amb tots ells, s'acaba imposant. I com que no oblidem, canvés i comença la desastalinizació. Clar, clar, clar. Molt aviat, i comença la denúncia de l'estaliniz... No de l'estaliniz, de la denúncia d'estalin, que és diferent, perquè no és tant la denúncia del sistema com la denúncia del personatge. Per tant, és com si l'únic responsable de tot el que havien estat aquells anys doministanista fos ell, com si no fos això, un sistema. Una mica el culte de la personalitat. Ah, una mica, no, esclar. En general, tota la personalitat de Hitler, de Stalin, de... Clar, de Mussolini, de Franco, los que volguen. Franco, Franco, Franco. Sí, sí, sí. Sí, sí. Doncs bé, per això em sembla que... Pesar de tot es pot aprendre història. Pesar de tot, aquesta pel·lícula és, això, perquè és veritat, està basada en un còmic. Jo no soc massa manda còmics, no tinc cultura del còmic, però a mi em va interessar, sense dir que és una pel·lícula extraordinària, però em va interessar. L'altre pel·lícula que us parlava era de la Espíritu Guanyjingo, que ens explica com poden guanyar la guerra. Els immensos esforços que han de fer per guanyar la guerra, els sacrificis d'un poble per guanyar la guerra, el paper important també d'un cap. Descidit d'enfrontar-se a la situació. Però, quan acaba la guerra, curiosament, en George, el que estava tan satisfet, ell pensava que al partit conservador es rejaria les eleccions de 45, perden les eleccions. I per què les guanyen per dilaborista? Perquè els ofereix la possibilitat d'una vida millor. Després, clar, jo crec que l'argoment, un argument importantíssim de la pel·lícula és, que és el que els laboristes ens expliquen, jo crec que volen dir, si hem estat capaços d'invertir tant recursos a guanyar la guerra, tant recursos, ja hem patit, com no hem de ser capaços de trobar recursos per donar benestar al nostre poble? Jo crec que aquest és l'argoment central, i aquí veig... És una mica l'irici de l'Esquerra de Bonestà, d'inserir el desplegament a Europa. Sí, a World Fair Estate. Sembla que és una mica la idea. Hi havia hagut petits mostres de... Hi ha avís, Marc, hi ha avís. Per trencar el socialista, el partit socialista social de Mòqueta d'Amany, però després, en els anys 20, la mateixa era Gran Bretanya, però era una cosa molt sottorial. A World Fair Estate, l'estat del benestar, és a dir, serveis socials per a tothom. I, de fet, està en gran part descansa en els plantejaments de Keynes, que no és un plantejament revolucionari, perquè el Mainer Keynes, el que diu és... Home, hem de trobar recursos perquè tothom visqui millor, perquè és la manera de parar la revolució. Clar, aquest és el Mainer Keynes, el revolucionari. Una persona perfectament conservadora passa, que és una persona intel·ligent, i diu que el que hem de fer és distribuir els recursos de manera que tothom visqui millor. Però productivitat sense fred. Ja, ja, ja, ja. I ell es va enriquir, es va enriquir, es va anar a bossa, clar, de conovidència. En sabíeu raro. Era part d'aquell grup tan interessant, de Brunsburig. Brunsburig. Que era gent extraordinària, no? I amb aquesta proposta, els laboristes guanyen les eleccions. Aleshores, el 51, el 51 les perden, perquè després ja hi ha tot un ball de canvis. Però, realment, potser ara marxa l'estat de benestar. És un servei social per a tothom. Doncs, d'altra banda, la nacionalització de la intústria de la Carbó, per exemple, la nacionalització de grans indústries, la inversions en escoles, amb vivendes, en sanitat... Ells són el model que ha seguit després a Europa occidental, amb menor mesura, molt malament, als Estats Units, i que després el senyor Gatatger ha començat a liquidar amb la col·laboració perfectament seguda del partit laborista britànic amb el senyor Blair, no? És clar, és clar. Quan el Blair va sortir esfeia retrats amb la família, que semblava que volia sortir la revista Ola, en comptes de segurar el benestar dels treballadors, que és el que hauria de fer. I jo penso que el Ken Loach parla de l'any 45, però que es refereix al moment actual amb aquesta pel·lícula. Sí, sí, sí. Ell en parla, em sembla, que... Us surt la Tatger i surt a Blair? Sí, al principi ell diu... estem perdent tot això, que s'havia guanyat després de la guerra, i no ho podem perdre. Això és on tens la missatge més clara de la pel·lícula, eh? Ell, com que milita en el partit laborista, però en el sector trusquista de la cosa, que ja és... Hi ha una miqueta en alguna pel·lícula d'ell, la pel·lícula de la guerra d'Espanya. Sí, sí, sí. Ell és un trusquista dins del partit laborista, que és una cosa que aquí no es podria entendre. Per què el trusquista? És allò que discuteixi una coma... està posada en comptes d'un punt i coma, no? Però allà, ell es manté, dient, estan en un sector que és molt minoritàri cada vegada més, però que ell té la seva influència, esclar. Esclar, el que ens explica és això. És a dir, el fet que la gent tingui drets... tingui drets universals... Drets universals. És un problema ideològic, político-idiològic. Quan el senyor Rajoy ens està dient que una imatera que la queda arder per les pensions, a més, sembla que s'ha d'agrair, no?, que pujaran les pensions... Demà les manifestacions d'agraïment. Jo em pensava manifestar perquè jo ja... No em pensava anar amb una pancarta, gràcies. No, però el tio que ell m'ha recordat, digues-li, torna a Goebbels, o... Però vull dir que el que s'està plantejant és recursos, on hi ha el que cal saber, si hi parteixen a fer submarins que no floten amb varmes o... A aeroports de l'abuelo, sí. Exacte. La tercera és l'instant de Maso Oscuro. Hi ha una cosa que jo no tinc clara i no sé si després... En el seu moment em recordo que em va quedar a la imatge, però després no ho he tornat a llegir ni a buscar ni res. És la idea que... Jo recordo que quan ho vaig viar estudiant, d'un kerké, que creuen totes 300.000 persones en la llar de col·lades... La bossa aquella. Que el Hitler es veu que deixa dos o tres dies de marge, i llavors s'ha especulat molt per què el Hitler fa això, i si hi ha alguna mesura últimament, perquè hi ha gent que deia que no volia ser tan cruel i carregar-se 300.000 persones d'així d'un plomazo, o va ser una mena d'aquells anglesos, també, si volia impactar. Jo no sé com està la situació, que què és valor, avui dia? A veure, jo crec que a Hitler li era igual, si es va carregar 6 milions de jueus i no sé quants, i de centenars de milers i centenars, i republicans espanyors que volien anar a arribar a 30.000, o de 200.000 soldats. 300.000 soldats, no?, o 300.000 soldats. Jo crec que la realitat deu ser aquesta, que estaven esperant com el govern britànic, que estaven en aquesta pugna sobre si pactem o no pactem, perquè hi havia un sector... Un sector que volia... Xambre, l'hi vull dir, Halifax, salm pel pacte... Sí, que no el que mostra la pel·lícula. Jo crec que aquesta és la causa més important, que la pel·lícula... Ligiu, que això ho vull llegir. D'un car que no l'he vista. Però que pel·lícules de guerra no em veig gaire, perquè també confesso que no m'ha agradat gaire. No sé si el soldat del rei... És diferent. La vaig veure al cap d'anys, que ja la feia. Però ell ha dit sobre d'un car que això que surt a la pel·lícula, que ell arriben 200.000 i 200.000 de racos patits gran, que tot es sembla que no és veritat que allò hi havia... És que ara ho estan esbombant molt, no sé, perquè com una manera de... que hi havia la flota britànica que estava salvant el que va... El que va poder. I el transport de les tropes... Sí, perquè d'un car que es fa això, i aquí també, insistint en aquesta idea, que és nova, perquè jo no recordo que se n'hagués parlat tant com ara. D'aquesta aparició d'espontània de vaixells, de vaixells marcants i de barcos de barquetes, que anaven a buscar-les... Jo no ho he vist fins ara, això no... Jo he llegit, perquè ho he intentat buscar, i jo he llegit que allò que van salvar-se, naturalment, va ser el flota britànic, els vaixells britànics, de la llum de la guerra, i no pas aquests barquets, allò... Les menorsquines, salvant els soldats. I que havia poca gent amb els vaixells aquells. No, a la pel·lícula, les barquetes és com una mena de col·laboració ciutadana. Sí, però sembla que és... D'aquesta aparició d'espontània. També es diu que l'armada va fer la seva feina, el que passa és que no els podia evacuar tots, i llavors hi ha aquesta llegenda, que és molt britànica. Jo crec que és més llegenda que res. El gruix de la gent segur que anaven amb vaixells de més entitats, sinó que els gairem salvat... 8.000. És un dels vaixells que arriba, està capitant ja per Christopher Nolan. Ell mateix, a la pel·lícula. Com aquella altra moment en què ell agafa el metro. Recordeu? I comença a veure que els pots a preguntar. Ah, sí? Això parles de la nena de la masoscura. No m'imagino el xarxa. Jo tampoc, jo tampoc. Perquè allò es veu fals, allò es veu fals, i es veu... no tocava a la creu... El que passa és que dintre de la... com a mentre... Queda bonic, queda bonic, queda bonic. Queda bonic, però no m'ho ha caput a creure. És que aquestes pel·lícules que diuen basades en fets reals... Tu has d'aprendre així una mica, oi? Perquè jo penso que hi ha molta fantasia en aquestes pel·lícules vericoses que convenen a la pel·lícula dramàticament. Perquè t'ajuden a explicar. T'ajuden a explicar, per exemple, que ell pugui acupçar el que pensa la gent sobre resistir o no resistir. Llavors, a través d'una anècdota, això queda clarament explicat, no? Però jo, de veritat, no m'imagino una històcrata... Marvoró, allà baixant, agafar el metro, no? Això és com ara l'altre dia veiem a menjant una pel·lícula del festival aquest sobre l'escriptor G. Day Salinger, i resulta que tu... És un biòpic molt convencional, i aleshores veus com ell escriu molt, però no llegeix gens. És a dir, en tota la pel·lícula no llegeix. Llavors, un escriptor que no llegeixi... Vull dir, això no... No existeix. Això podria ser. No, però és que... Escolta, l'ego de molts escriptors és tan gran com... No, però... O sigui, allà ho expliquen com un esforç personal d'ell. No, és que jo m'esforçava molt i quan la guerra i no sé què i tal... Però un escriptor ha de llegeixi, per saber com funciona la tècnica narrativa. Potser ara hi ha bromes a part, potser era el moment que et poses escriure... Però no, i el que vull dir és que... Necessites esconnectar.No t'ho expliquen tot. T'expliquen el que convé dramàticament per la cosa. Per exemple, una màquina d'escriure antiga és molt cinematogràfica, perquè hi ha el soroll i tot això. Ara, quan tu veus un escriptor que escriu a Mordinador en una pel·lícula, és que et quedes, no sé, escriu o què fa, o està jugant al solitari, perquè no... Ja no hi ha aquesta cosa cinematogràfica del soroll. Clar, imagina't el resplandor, el ja, que escrivint amb Mordinador. Amb un mac.Amb un mac. Amb un mac. Jo d'aquesta...Estàvem amb xorxiu per doneu, eh? No, no, no. A veure, a mi sí que sorprèn diverses coses de la pel·lícula aquesta. Una és la pel·lícula de la història, perquè quan saps que et xorxiu... Què és veritat? A mi una cosa que era de la pel·lícula em fallava o no fallava. Intenten sopar, perquè vaig veure en versió original, però la veu, com que coneixes molt la veu del xorxiu, i veus que la que hem posat a la pel·lícula no és la de ella exactament, a mi no et va faltar frases, que saps que tenen molta força, que arribaven a la pel·lícula i no hi eren. L'altra cosa que és veritat és que des del punt de vista... En el fons és una exaltació, perquè inclús al final, quan acaba la pel·lícula, hi ha defensa que el Sadats Units encara no n'ha entrat en la guerra, però que a l'altra banda reaccionarà, i que serà, diríem, amb els anglussacçons, els que salvaran, diríem... Oblícules anglèses. Com que és anglèsa, fa un pacte, diríem, amb... No va ser falta dir-ne de més. Doncs ha hagut d'acabar per aquesta línia. I, clar, la cosa que a mi a una mica em sorprenia era... la figura, la figura d'ell, que és veritat, que tolcom la pinta aquests primers dies, perquè a la pel·lícula aquesta la més pinta el mes de maig del 40, que és quan ella arriba al poder. Hi ha tota la crisi que hi ha hagut, com que hi ha hagut l'especte de Múnich i tot això, els dirigents britànics han sigut un fracàs, i la població suposo que està en contra d'aquesta gent, que s'ha de buscar un recambi. Llavors, ell, que, de fet, no era dels més prestijats, com explica la pel·lícula, els més prestijats, dintre del partit conservador, era el més acceptat per l'oposició, per un que ell arriba, té possibilitat d'arribar al poder. Jo crec que una cosa que no és innegable, i és que, des de la punta de vista de l'oposició a Hitler, d'una de les segles guerres mundial, Churchill va tenir un pes decisiu. És a dir, la propaganda que va muntar els britànics a través de la ràdio, perquè anem a moment penseu que... Es diu avui dia que la televisió és un mitjà fred, i que, en canvi, el internet i la ràdio és un mitjà calent. És a dir, que el Hitler amb la televisió no hauria pogut fer el que va fer. Es diu, es diu, la gent que parla del món de mitjans. I, en canvi, internet és com molt més avocador, molt més un whatsapp, que sigui a boca molt més, a la pròpia realitat, igual que passa amb la ràdio. Llavors, el que no deixa de... Què et diria? Em deixa de sorprendre, és que... Jo crec que una cosa del meu pare, que m'explicava, que havia viscut la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, que m'explicava el paper de Churchill, com jo era petit i m'ho comentava, volíem dir que va ser l'home que va enfrontar-se públicament, diríem, amb un mitjà... No hi havia ningú més que cridés com cridava ell. Això és el que em deia el meu pare. Jo no sóc conscient de... Però la imatge que em quedes, aquesta. Jo suposo que tenia una gran influència, no sé si afortunadament o desgraciadament, sobre el poble britànic, no sé... Sí, però va ser més allà. Va estar dedicada a conspirar amb els laboristes, amb un sector d'opartit conservador per desbancar. Perquè ells... estava convenció, cert, que estava convençut, que s'havia de fer tron a Hitler, perquè si no, Hitler se'ls menjaria. Això no estava convençut. Ell és un personatge amb molts problemes de partit. Ha anat i ha sortit, ha estat en partit llibertat, en partit conservador, que veï d'una llarga trajectòria... Però aquesta part de propagandista sí que la va tenir. Tu creus que la va tenir? Com em deia el meu pare, que aquest senyor... va ser públicament el senyor que va enfrontar-se amb imatges, amb recursos, amb paraules... Doncs el que més es va enfrontar, en certa mesura? Clar, és que prensa, càgul, juint del cuantre... Però no hi ha ningú més. El que queda a Europa no queda a Xaco-Slovaquia? Clar. Per tant, la Unió Soviètica ha pactat el tractat germà soviètic. Clar, clar. Però la voluntat d'un sector de l'aliança a través de Mussolini, tot es sembla que tot això és cert, no? Sí, sí. Cap on s'inclinarà la balança? Sí, perquè la mercantia venia d'una crisi, a partir de l'abdicació del monarca, que clar, es va vendre com un problema només, perquè es va enamorar d'una dona divorciada del que passa que havia estat flirtatjant amb els nazis. Això també està historiat. Hi ha una pel·lícula preciosa, que és aquella... Em sembla que el que queda del dia d'avui... Sí, sí. És que surt el rei, el recordeu, al monarca, allà... Sí, sí, sí. Amb el sector més pronasi. De la Gran Bretanya. Sí, sí, sí. I què és el que queda del dia? De remenso de day, no? De remenso de day, sí. I, bueno, últimament, l'aprens va difondre fotografies de la reina Lisabet quan era petita, fent la salutació nazi, no? Li dic que... Les classes dirigents britàniques estaven ben d'acord amb les classes dirigents alemanyes. Vull dir, això... A més, vull dir, que estem parlant d'un temps que és molt diferent de l'actual, que, aleshores, Churchill podia tenir una autoritat molt més gran que no pas la que té un polític avui dia, penso jo. Vull dir que la gent no sé... A veure, també, és que hi havia uns polítics... Si ara busquem un polític de la talla... És que estan passant macron... No, no, és que... No, és que... Ha canviat tot. Ha canviat tot, clar. Jo crec que Churchill havia begut de Julio César, de Magiavel, etcètera. És el senyor que s'inventa l'údol taló de ser, no? Sí, sí, senyor. El 46 i mateix ja en parla, no? És a dir, que ja en parla d'haver parlat de la Guerra Freda, ja. Vull dir, els gestors d'aquests que ens cauen a sobre, són bastant primets en quant a ideologia... Jo ho he pensat moltes vegades, aquesta gent... Aquests llegien, els gestors no sé si llegien, però aquests llegien. Quan penses, per exemple, a les figures de la... A les figures de la revolució. Lenin, Trotsky, Buharin... Són d'una talla intelectual, extraordinària, però extraordinària. Aquesta gent parlava de política, parlava d'ideologia, per sovint parlava d'art i de cultura. M'agradaria que ara que citaves Lenin, et vaig veure a televisió, en sembla, que amb l'Andreu Maiayo, el més 3, 24, que presentava l'obra completa de Lenin per primera vegada en català, és això? Una selecció. Una selecció, una selecció. Que ha dit a 3 i 4, oi, a València? Sí, i a mi em van demanar si volia fer el prolec, el prolec de dos textos de Lenin sobre Marx i Engels. El papa es va enfontant en té un sobre l'estat i la revolució. Sí, jo vaig fer... Però penso que és una iniciativa prou... Sí, sobretot el català. El català. El català, que és el que em va acabar convençant. Clar. Perquè era un buit, no? Que és de recórrer el castellà. Sí, que hi havia moltes edicions i tot això. Jo he d'explicar una miqueta, quan parla Marx i Engels, com arriba ell a Marx i Engels, sota la seva formació intel·lectual. Després passarà el que passarà a la revolució, però m'he d'anar a tallar. Això és una altra falta, però moltíssim en aquest moment. I, per exemple, el que es passa a Europa és això. Allà amb una mediocritat a tots els nivells que és brutal. Sí, perquè Macron... És màrqueting. I ara ens envien aquí l'Oanys. És màrqueting, és màrqueting. El residual ho envien cap aquí. No ho volen allà, el rebutx, cap aquí. Curiós, consellor, que ha sigut primer ministre d'una República, no volgui una República Catalana. Meravellós que s'ajunti amb la monarquia espanyola. Jo no podia demanar res més, perquè ja s'ha complert un dels meus somnis. Què passa amb la política socials que va aplicar això? Per favor. És que se li han tancat totes les portes, i ara estàs sortint per la porta del darrere i... I tant. I que mai serà el calde de Barcelona, això. És que ho tenim ben segur. De fet, es coneix a la ciutat, no? No sé com seria l'altre dia úntim, a part del bar Quimet, i la plaça d'aquella d'or. No, és de Barcelona. Tot això m'ha arribat a l'hora, sincerament. Estem molt, molt, però com molt agraïts, que a les cellers s'hagi pogut venir a cinemes sense condicions, i la setmana que ve... No, la setmana que ve, no, perquè la setmana que ve és festa, l'1 de maig, i saltem el 8 de maig. Ens hem deixat de parlar de l'1 de maig, eh? Ostres. Hauria estat bé fer-lo una setmana que ve. I els vindrà el Paul i el Ferran, Paul Diggler i Ferran Pujol, per universos cinematogràfics. Aleshores, moltes gràcies, repeteixo, a les cellers. Vosaltres. Volguis, pots venir a parlar de qualsevol pel·lícula històrica que passin per els cinemes de Barcelona. I, per tant, molt agraït, repeteixo. Gràcies, i fins la propera. A vosaltres, eh? Bona nit. Bona nit, Paul. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit.