Cinema sense condicions del 8/5/2018

SINEMA SENSE CONDICIONS SINEMA SENSE CONDICIONS Bona nit a tothom. Un dimarts més ja som aquí. Disposats a parlar de cinema, del que ens ha agradat, del que ens ha d'estar anant, del que vindrà. Ara sabeu que en diferit es torna a metre, el dissabte, a les dues del migdia. Avui és un honor i un plaer tenir, avui, aquí, de convidada al programa a una d'aquelles persones que, en el món cinematogràfic, passen, sobretot, molt despercebudes pel gran públic. Però que sense les quals no es farien pel·lícules i la història del cinema de qualsevol país, ja la podríem centrar en el nostre país de Catalunya, no existiria o seria molt diferent. Avui tenim el plaer i l'honor de tenir el programa una d'aquestes persones, una persona que imaginem que ha estat implicada des de petit en el món cinematogràfic. Per què heu dit això? Doncs perquè el seu pare, Josep Maria Forn, un dels cineastes més prestigiosos del nostre país, del nostre petit país, director, productor, guionista i actor, on ha fet unes 250 obres, jo recordo, com a director, per exemple, la Piel Quemada, que a l'any 1966 va fer un impacte brutal. Crec que l'he vist 5 o 6 vegades i potser la deu fer, potser 7 o 8 anys que no el tornarà a veure, però el me'n recordo perfectament d'una pel·lícula que va fer un gran impacte. I em sembla que hi ha la persona convidada, ja hi va participar, hi ha hagut altres pel·lícules, com el Judici, que ens va fer de productora, el Gronell Macià, Usa pel ministre, i així faríem una llarga llista. Però que siguéssim de resumir l'obra del pare de la persona que tenim aquí seria molt complicat, perquè el 1975 va fundar i presidir l'Institut de Cinema Català, del 1987 al 1991, va ser director general de cinematografia del Departament de Cultura de la Generalitat, el 1994 és l'agit president del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya, el 2001 va rebre la creu de Sant Jordi i el 2010 el prèmig audit d'onor per la seva trajectòria cinematogràfica. Però és que la seva mare, la seva mare, la seva mare també per tant en aquest món. Té 34 pel·lícules de les seves esquenes com a criu. Segons constan en molts llocuments, en qualsevol lloc que es pot veure. Com a productor, Josep Maria Forn va tenir dos productores, una era a producció en cinematogràfica Steide i l'altra a films de l'Orient, i és a partir del 2001, si no estic equivocat, que Sandra Forn, que és la nostra convidada d'avui, pren relleu generacional als films de l'Orient. Bona nit, Sandra, benvinguda. És un gran plaer i una gran satisfacció tenir-te avui el programa. Per tant, doncs perquè ens puguis explicar el que fas als peticions de l'Orient, etcètera. Dona-te la benvinguda a la resta de l'equip, que tenim aquí en Joan Sardà, a la Carme Nadó. Hola, bona nit. Per tant, bona nit a tothom, inclús a algun acompanyant, cap problema. Jo començaria, si voleu, per parlar una mica, tots sabem que aquests dies hi ha hagut un o dos o tres festivals per aquí a Barcelona, de cinema. I ja vam dir en el programa anterior que intentaríem d'una mica comentar la imperació que anàvem tret després de veure moltes pel·lícules, perquè ens ha passat el dia veient pel·lícules. Per tant, donem la peu a que en Joan ens digui una mica la imperació que ha anat tret d'aquest primer festival, que... Sí, que és el Barcelona Film Fest. Que va passar al verdi. Que pretén ser un festival amb cara i ulls, i per mi no ho acaba de aconseguir, perquè és una iniciativa privada d'una empresa que està en el sector de la distribució i de l'exhibició. Concretament, és el cinema esverdi i la distribuidora a Contracorriente Films. I aquest festival, doncs, és com una mena de pre-estrena, tant de la distribuidora com de l'exhibidor, no? Aleshores, esclar, això ens planteja el problema que Barcelona té molts festivals petits, parcials dedicats a gènere o a coses limitades, però que li fa falta un gran festival. No potser no un com els grans festivals internacionals, que nosaltres coneixem, de Can Berlín, Benècies, San Sebastián, etcètera, però sí que hauria de tenir almenys un espai durant l'any, com ja tenia abans amb la setmana del cinema en color, i que després es va voler continuar com un festival de Barcelona, i això no s'aconsegueix. Aleshores, aquesta iniciativa privada vincula aquest festival a la festivitat de Sant Jordi, que és un... que és una excusa com qualsevol altre, perquè bé, aleshores diuen bé, és que barrejarem història, novel·la, el llibre, la pel·lícula pot ser que sigui millor que el llibre, no sé què, una sèrie d'excuses, i per poder posar un títol de festival que digui Sant Jordi, que, bueno, no sé, és de les poques coses catalanes que hi ha en el festival, perquè després veus que és clar, si hi ha la secció oficial, totes les pel·lícules són estrangers, de les que jo vaig veure, només n'hi havia una subratulada en català, es van passar algunes pel·lícules catalanes, i pel·lícules que tenies la sensació que estaven al festival perquè estaven per estrenar-se, i els havien donat l'opció d'incloure-les al festival, però no és perquè hi hagués cap cosa... No, no, no, no hi ha una selecció com hi ha un festival seriós, diguem-ne, un festival format, formal, i no sé, ja dic jo, és una col·lecció de pres trenes, que jo penso que la crítica va molt bé, perquè així en pocs dies tenim dues pel·lícules al dia, i que és normalment el que podem tenir de pres trenes, però no sé, el públic, jo no, o sigui... Perquè jo vaig anar més que res a sessions del matí, a la tarda eren sessions del públic, aleshores vaig veure una tarda que hi havia moltíssima gent per anar a veure les distàncies, la pel·lícula de l'Alena Trapé, que havia tingut un premi a Malga, però penso que era gent convidada, perquè allò funcionava com una pres trena amb fotocoll, amb la directora, els actors, i tal, coses d'aquestes, no sé... Jo el que vull dir és que a Barcelona necessita un gran festival, i avui que tenim aquí algú que és de la indústria, suposo que estarà d'acord amb això. Sí, sí, sí, sí, nosaltres ens costa molt, perquè produir ja costa, però després de produir, clar, estàs trenada, has de tenir visibilitat, i el que més costa és visibilitat, perquè es produeixen tantes pel·lícules i tantes coses, que la dificultat és aquesta, que puguis destacar entre el milió de coses que hi ha, i clar, si la teva pròpia ciutat, o el teu pròpia àmbit ho tens més fàcil, millor, ja vas... Penses que costa molt, eh? Sortir a les nostres fronteres ja ens és molt difícil, hi ha a sobre... Llavors, al final és que tot això és un negoci. Sí, és evident. És això, no? Llavors, ells munten això, una miqueta amb intenció d'una visibilitat, potser, a les pel·lícules que ells convé, també, d'una mica de canxa, no? Sí, sí. O altres pel·lícules, perquè puguin anar bé. I, bueno, de totes maneres, malgrat tot, penso que és important que hi hagi en aquests espais, encara que siguin petits i que convencen, perquè són iniciatives que sempre... ajuden d'alguna manera. O sigui, millor no tens sempre la possibilitat, però de tant en tant, alguns pot colar, algú pot anar fent i et donen una mica la possibilitat. Però això que tu comentaves també és interessant, perquè és això, que moltes vegades, perquè això és una tendència que hi ha molt aquí, que fa molta ràbia, i és que sempre mirem a fora, i sempre hem de fer-lo de fora, no? És una mica que aquí hi ha tots els professionals... Sí, no només perquè siguin petits, que sí que és veritat, que són petits, doncs ja ens costa. Però a vegades tenim aquesta tendència de lo de fora és millor. Ah, no sé, és a més i a més. Trobem abans una pel·lícula que el millor és d'un poble perdut de... no sé, Wisconsin, més igual, si és que vols lloc. I van anar allà i diuen, Òstres, aquesta sí que és bona, i el millor hi ha algú d'aquí de Sant Just, que no li dona l'oportunitat. Per què? Perquè és d'aquí en qualsevol moment. Surti, marxi a fora i de cop, diuen, Òstres, què fa cosa d'interessants? Llavors, aquí et reconeixeran, però d'entrada no tindràs possibilitat. És una mica rica. No, però jo crec que Barcelona, com a ciutat important que ha de ser i que és, en realitat, doncs hauria de tenir un festival que marqués, no? Sí, amb aquest perfil que poguessin distres, tenim partival de referèndum, com deies, com l'Avenència, o com l'Estat Sebastià. Però aquí en Diné té i allà, no compres. Jo ara es penso que no és tan problema de diners, però hi ha vegades ja són un problema de voluntats. Hi ha una voluntat de voler jo del cinema o de voler jo de la cultura en general. Llavors, jo penso que moltes vegades tens el dubte aquest de si realment els interesses d'avistar molt, per coses molt comercials i tal, però tot el que sigui art i tot això costa molt, costa molt de... A veure, ara potser em poso en un jardí, però... I Sitges? Sí, sí. Ara anava a dir jo que el festival de referència a Catalunya, Sitges... Acaba sent Sitges. Jo penso que no n'hi ha, sent Barcelona el que és. No, a veure, l'altra cosa és que identifiquem com a festival de referència, perquè tot i ser força petit, perquè porta pocs anys, aquell festival que us vaig comentar fa un parell de setmanes o tres, és una mica més a l'americana. A mi l'americana em sembla molt bon festival, molt ben muntat, amb una molt bona qualitat. I és un festival. N'hi ha de molt bons de festivals, perquè ara mateix hi ha el DAW, el cinema d'autor, aviat hi haurà el DOX, que comença el dia 16, en fi. I ja està molt atomitzat. Però jo el que reclamo és que hi hagi un gran festival de cinema. Bueno, el Mekal, el Mekal també és un molt bon festival. El Mekal, però esclar, el Mekal és de Cormatratges. Però què passa? No, home, però vull dir que... A veure, ella espira una cosa. Es pot homologar el que tenen altre ciutat. Ella espira una cosa més gran, ja ho veig. No és un malaga, no? O San Sebastià. O San Sebastià. Sán Sebastià. Hi ha una cosa que és important, i és que suposo que avui he sortit els diaris justament, que a Facebook s'ha quedat amb una bona part de l'acva, per posar-li allà unes oficines, el que ha fet que... Vull dir el diari d'avui, que persona sobrepassa com a filles i congresos a París. És a dir, que té molta més acceptació. Aquesta és la sobrepassada. Barcelona, que no pas a París. Per tant, suposo que ella està amb la línia de dir que aprofitem això en alguna mesura, creiem un festival perquè estem amb la ratxa de ser acceptats a l'international. Això és com quan Barcelona ha rentat dos, no? Ara que serem al centre de mira. Hem de construir. Jo penso que és una iniciativa vàlida, però també entenc que el que diu ella té raó també, el sentit de que si no tenim un gran festival i n'hem tenint, doncs, aguants de petites, doncs... Hi ha moltes persones de la cultura en general. Catalunya és de capilletes. I això és una tragèdia per la cultura i per les capilletes. O de capilletes o inexistent, directament? No, però de capilletes també, eh? No, jo penso que ens hem de creure. És que realment tenim molts bons actors, molts bons actors, tècnics... Hi ha molta gent que surta fora i no té cap problema directament. És que hi ha de tot, saps? Però és que ens hem de creure. I hem de dir, no, escolta'm, que ens hem de fer valdre, no? Això és el que potser ens falta una mica, no? Creure'ns una mica i fer-ho a l'E, no? Perquè hi ha molt... Jo el que us puc explicar és que de tot el que hem vist, que hem vist moltíssimes coses, de tot el que he vist, hi ha una cosa que vaig variar la nit, que vull recomandar especialment als nostres uïdors, una pel·lícula que van estrenar precisament aquest divendres, i que jo no havia vist per la premsa tot el que ve passi de premsa, que és Laqui. La preciosa pel·lícula dirigida per un actor, per un actor, per Joan Carrol Lynch, que representa el testament cinematogràfic del desaparegut Harry Den Stanton. No sé si algú l'ha vist. Laqui, crec que l'han passat a l'americana, que jo no vaig poder anar, i potser és el fill de Lynch. Sí. Sí, sí, sí. Volia anar-hi i no vaig arribar a temps. És extraordinari, eh? No és el fill de Lynch, eh? No és el fill de Lynch. Es diu Lynch, però no té res a veure. No surt. Pensa que tenia a veure. El director és un actor de secondari. Que es diu Joan Carrol Lynch. Que es diu Carrol Lynch. Quina casualitat, no? S'escriu diferent. No té el mateix. I a més a més resulta que mentre un és un actor, el que era el director, Lynch, aquest que dius, és el que feia l'home de la Magdona Fargo, el verit de la Magdona, era aquest actor, però no hi havia cap pel·lícula. Aquesta és la primera pel·lícula que dirigeix. Eh? És un... La pel·lícula està dedicada, diríem, al Harry Dane Stathom, que va morir el setembre. Que la va rodar al 90 anys. I el home surt allà fent un paper de 90 anys, que és la problemàtica que ha representat la pel·lícula. I, evidentment, no cal dir que és un dels grans actors de la història dels cinemes secundaris. Jo penso que tothom el recorda en aquest actor, pel que fa de la pel·lícula principal en aquesta ocasió, el rostre secundari per a diferents pel·lícules. Però allà es va fer mundialment famós, com tots sabeu, a Real de Paris Texas, que és un fada protagonista, la famosa pel·lícula del Windbenders, que hi havia un guió del Sam Shepard, i amb la nota Nadar Shakinski, fer-li la contrapartida amb ell. Però ara, i aquí, amb 90 anys, hi ha un tema que jo penso que potser avui, ja que tenim aquí gent que pot estar implicada en el món del cinema, molt més que nosaltres, que el qual podíem donar la seva versió, que hi ha una relació, jo penso que hi ha una relació que s'estableix a l'interior del cinema entre els membres que em formen part. Un exemple per explicar-me. El indomable Will Hunting, per dir-hi alguna cosa, va ser dirigida pel Gus Van Sant. Té un Òscar, la millor guió. El guió està escrit per als actors. I el Matt Damon. Hi ha persones que pertanyen al món del cinema, que han escrit guions, han dirigit pel·lícules, han fet actors, han acabat produint pel·lícules, segurament el seu pare faria un bon exemple d'això. I això, per què es fa? Jo penso, m'imagino, que seria per amor als cinemes. Hi ha gent que estima el cinema i tal ni fa el millor fet actor com fer d'allò, perquè el que interessa és participar, perquè hi hagi una por de pel·lícula que funcioni. L'Aqui és la pel·lícula que jo avui us recomano, perquè és una pel·lícula que està escrit per dos actors que eren amics íntims del Harry Dance Stanton, el de Ronan Tanks, que mora, que ha mort els edemes l'any passat, que van escriure el guió Prenent, Blue Dimeri. Blue Dimeri és un còctel, una perreja de botca i suc de tomàquet, que està prenent allà de tota la pel·lícula, i es veu que ells han passat mentre es feien el guió, i va haurem d'anar prenent-se aquesta beguda. I mentre anàvem prenent la beguda, de suc de... Així qualsevol, eh? No sé. Mentre anàvem prenent la beguda, anaven gravant, sense aquell ho sabés, les coses que deia, van agafar frases, van agafar dades personals, per exemple, i van participar la Segona Guerra Mundial, i van incloure de guta que era real, que havia estat a la Segona Guerra Mundial L'actor. Li inclouven també una afició seva, els concursos televisius, que es passa el dia contemplant concursos televisius, etcètera, i el seu gran bici, que és fumar, es passa tota la pel·lícula fumant. Ja ha arribat el 91. Ja ha arribat el 91. Per desgràcia, l'actor, com ja sabem, no va poder veure la cinta acabada, havia mort pocs mesos abans de l'estrena de la pel·lícula. La pel·lícula, curiosament també, va ser dirigida per un altre actor secundari, que ho hem dit, aquest, el John Carrol Lynch, que no té res a veure, surt a veure, perquè és amic de l'actor, era amic de l'actor, l'actor aquest secundari havia participat en moltes de les pel·lícules del Lynch, del director, i, per tant, la va convidar a participar i van participar. Jo us prometo que trobo que és una pel·lícula extraordinària, una pel·lícula recomanable de totes totes, una pel·lícula que va sobre un home de 90 anys, que és un rondinaire, que està trist, que té problemes que descobreix, que té la mort molt a la vora, i amb aquesta mala encolia que passa a tota la pel·lícula, i amb un sentit profund de la posibilitat de la mort, ens dona una pel·lícula brillantíssima. Fa pensar en alguns moments, que sé jo amb Nevarasca, si us recordeu amb el brús d'Ern, que fa una interpretació brutal en aquella pel·lícula, fa pensar una mica en aquesta pel·lícula, fa pensar pels territoris en algun moment, en el que m'has deia aquella, en la Palada Cave of Hook, perquè és una cosa molt descriptiva del d'Oeste americà, i la veritat és una pel·lícula excepcional. No vull explicar més les coses, perquè penso que és una pel·lícula per descobrir-la. Té també algun toc del Patterson del Harmox, que és molt poètica a la pel·lícula. No vull explicar més les coses, però sí que us diré que hi ha una escena, en la que canten, ja veureu uns magicants, hi ha una cançó magicana que estan cantant, que de debò, de debò, de debò, no us la podeu perdre, pel que significa, pel que sugereix i pel que implica. Per tant, una extraguera pel·lícula, que recomano de totes totes, de les que he vist en els últims temps. Carme, tu també em sembla que has vist coses. Jo la volia veure, com saps, te'n vaig comentar. Tu estàs parlant de si. Sí, però tothom està corrent, ja. Sí, jo li vaig dir i jo pensava anar-la a veure i anir-t'hi. Bueno, doncs... Trement el cas? Sí, no la vaig veure. I me n'alegro de que l'hi agradés, perquè sí que la n'hi era veure, sobretot després de la teva. Amb l'airement. De físic, sí, sí. Bueno, jo no he vist últimament res i per tant ja t'he comentat que l'últim que jo he vist és Alma Mater, que és, no sé si algú d'aquí l'ha vist. Tu l'has vist. Bueno, a veure, és una pel·lícula... particular, no és una... No t'has resabat amb això. És una pel·lícula dirigida per un belga, el Feli van Leeu, no sé com es posi això, deu ser... Van Leeu. Deu ser... Bueno, Flamenc. I la protagonista és aquesta guia amb Abbas, no sé si... Bé, el tema de la pel·lícula, ell va estar un temps a Beirut i per les raons que fos va acupçar les situacions de l'Ivan, però les situacions... que impliquen un tipus de guerra de l'Orient mitjà, que és un tipus de guerres que no és ben bé les guerres europees, no és ben bé les guerres americanes, és una situació molt particular. Llavors això li va... li va suggerir que la situació de Síria, que era molt complicada, merecia una visió especial. Va rodar aquesta pel·lícula que jo crec que a Beirut, no ho sé segur, però diria que a la roda de Beirut no és malgrat que això passa a Síria, no? Com que la història és una història que és durant la guerra, és un pis tancat, tota la pel·lícula passa en un pis, i és una família que està rigorosament acorralada, perquè està al mig de la ciutat i em foc creuat dels dos de les dos bandos que estan lluitant dintre mateix del mig de la ciutat. Llavors, és una pel·lícula que no es mou de dins del pis, és una dona que interpreta aquesta cofassa extraordinàriament bé, a la llama baix, i és una dona que té tres fills i un avi i que està nedant-se sense cap possibilitat de sortir acorralats. Llavors, més una parella dels veïns de l'escala, que com que l'escala està pràcticament buida, perquè estan constantment entrant de tota mena de guerrillers del moment, les acollen tenen un bé bé i, per tant, aquest és tots els personatges que hi ha allà dins. La sensació d'acorralament que descriu la pel·lícula està estrenament ben fet. Perquè un pensa... És una guerra que podia passar quan se vol banda, que ens sol banda amb aquest tipus de guerres. On els civils les viu en d'una determinada manera i les dones, especialment en determinada manera, perquè els homes pràcticament no són excepte l'avi aquest que està per allà i els nanos, estan sols. I el que mostra la pel·lícula és aquesta específica capacitat de resistència de la dona. I de la dona que condugeix aquell conglomerat d'estrany de gent feble i que la única cosa que realment té a la seva banda és la resistència. Això està molt ben fet, està molt ben interpretada. Jo diria que hi ha coses que l'esforça però per descriure el que és la situació en què estan i les problemàtiques diferents de cadascú ella la dona forta que aguanta però en el fons realment impudent d'assumir tot allò els nanos que són nanos l'avi acabat la noia que vol fugir per anar cap a l'hiven i per tant marxar del bé bé que llavors el marit surt i surt del pis i el problema comença amb això és una pel·lícula que va l'apena ser vista perquè així jo havia vist feia poc aquella que es deia jo em sembla en canvi allà és una pel·lícula en què està claríssim qui són els ous, qui són els altres qui és el cristià, qui és el palestí qui és el el ivanès, allà tothom queda descrit qui és una pel·lícula que parla del mateix tipus de confrontació guerra armada aquí el mateix tipus de confrontació però anònim i això té una certa interès jo no l'he vista per el que expliques clar és una pel·lícula més de personatges realment ha d'estar molt bé perquè fixat que per el que tu has explicat és tot tancat amb un pis tu saps que hi ha una guerra que és igual, que no la veus quan l'estàs veient s'ha hagut de transmetre d'això amb una economia de mitjans el rendiment de producció és com per... perfecte pel·lícules que tu dius com toqui, que em toqui doncs necessites dues coses molt clares una molt bona actors i una molt bona guió perquè fins i tot t'aguanta la pel·lícula perquè tens poc moviment de càmera tens relativament molt poc moviment de càmera molt estrafet tens poca cosa tens poca cosa amb l'acte a jugar llavors tens que jugar això amb els actors que tu facin molt bé i amb un guió i amb aquesta pel·lícula es aguantaria de cap manera clar, no et creuries a jo realment amb això també te n'adones que una pel·lícula és bona que dius que he aguantat pel·lícula sí, sí a mi em va recordar la segona part de repulsió de Polanski perquè també passen un pis tancat el que passa que allà és un personatge o com a molt dos però aquí són tres o quatre o més no, no, se l'inventa ell la segona meitat de la pel·lícula ja pensàvem si serà d'aquestes coses que fan com psicòsics que comencen a fer esa cosa la repulsió en dos la pel·lícula té un temps i ha mitat temps al principi mitat parlava en dos ja en tens segona part tens raó jo volia dir segona meitat segona meitat molt bé ens hem aclarit molt bé, ara li toca el pol que ja porto dues una crec que ja la veu comentar que és un lugar tranquil·lo ja la heu vist d'aquí no la veu deixar massa bé jo no he vist a mi em semblava interessant la tesi que proposa la posant a escena ara que jo trobo que hauria quedat bastant millor en format curt, un curmatratge hauria sigut molt millor perquè una pel·lícula... si m'està albiat una bona estona te'l tenteja aquesta pel·lícula Maricana John Krasinski el protagonista indiscutible de The Office Americana i és el marit de la Crigula aviam com a pel·lícula em semblava interessant el punt aquest de tot s'esgarra, el terror entre quan fas soroll són personatges que viuen en el total silenci de fet tenen a més la filla que és sort o muda i que ja s'adapta tot clar, la posada en escena és molt interessant ara, jo crec que és massa reiterat segurament és el que ha de viu pensar és molt reiterat, al final totes les escenes són un cop i un altre és que ja veus venir el recurs és bo el recurs és molt bo, però és un recurs que... és això, jo crec que ho hauria trencat molt més les temes amb un curmatratge i sí que potser hi ha l'escena que destacaria que és la del part, aquell... com a bon thriller que és un moment entre aquell, està punt de parir però l'hora no pot cridar d'això, aquesta escena està molt important però la resta... jo crec que és una pel·lícula... no dic una pel·lícula més, perquè en el general terror com que ja s'ha fet de tot potser és prou interessant pel públic de cinema perquè aquestes pel·lícules tampoc és que arribin molts cops al cinema busques l'originalitat i en certa manera la troba però jo penso que no... no és una pel·lícula rodona ni molt menys i a més aquest final també... tampoc el direm, però aquest final ara entre l'acció aquí però vaja... i l'altre que és que sí... Sí, sí, sí... per acabar, perquè així ja... passem... si no l'aporto jo no l'aporta ningú que és la nova de Marvel explica'ns, explica'ns ho estàvem esperant explica'ns que suposo que l'haureu vist tots sí que no és el primer que se'ls ha acudit que la gent ja no el ja la vam veure amb el reclinatori i tot aviam, segur que jo la deixaré bé però igualment sí que és veritat que jo he deixat malament bastantes pel·lícules de l'estil, o sigui, les últimes l'última de tor que van treure o l'última de Black Panther que per mi és un desastre absolut aquí, com a mínim, l'han reconduit a un univers més seriós i de fet, respecte als còmics que són potser el punt de partida, però que no és el mateix o sigui, que ells inventen coses en el cinema i jo que se l'han jugat molt si no ho haureu sentit per tot arreu les reaccions de la gent se l'han jugat moltíssim perquè al final el que era el Marvel, que sempre la diferència de DC que és Batman i tots aquests sempre era tot molt més DC era molt més fosc tot era molt més entre cometes putra facta des del punt de vista dels personatges Marvel sempre era el més colorido, el més enllum, aquest cas diguéssim que el mal triomfa i és, ostres, en pel·lícules d'aquestes que sempre s'ha associat a un públic que sempre va a buscar el Happy Ending i tot això, sí que és veritat que és la primera part evidentment queda la segona part, que serà en un any i havien que passa però, ostres, allà es va quedar amb tothom amb tothom perquè jo, a la sala del cine, jo veia la gent sortir, evidentment, molta gent plorant molta gent, bueno no, no, realment, a més és molt interessant perquè el que hem fet, al final, és adaptar una sèrie plorant, sí, sí, sí et crec, qual et crec la gent d'avui dia necessita emoció no, no, però penseu una cosa, Marvel com DC també, però sobretot Marvel el que ha fet és una sèrie en el cinema, el que ha fet són capítols de dos hores, separats en dos, tres mesos cada capítol i porten deu anys, és que porten deu anys amb aquesta saga, aquesta pel·lícula d'ara, tancava aquest cicle de fet és com un fin de cicle, diguéssim, de deu anys llavors, clar, el final és un fin de temporada no, evidentment, evidentment, és un fin de temporada i a veure què passa, perquè també recuperar el que s'ha perdut en aquesta última ara, que el que sí que han recuperat és molts millons perquè ha sigut la pel·lícula més tequillera de la història i, bueno, i també han batut el record de quan a l'estrena, no, quan hi ha hagut més resistència, vull dir que evidentment els he sortit rodó i tu la recomanes o no, tu que té clar, però jo, des de la meva des de la meva impartialitat sí, la recomano, ara que, evidentment, hauria de recomanar aquests deu anys de pel·lícules que han fet clar, és com si jo et digués sí que ja sé, és que em sembla que no tinc temps de posar-me al dia hi ha vídeos, hi ha vídeos a YouTube, evidentment, que t'expliquen tota la sèrie i et passes un cap de setmana però estem parlant de que realment, jo crec que durant tots aquests anys sobretot són els últims anys però fa deu anys que és quan es van estrenar Airon Man, la primera, amb el de Buenos Juniors, tots aquests, però són unes pel·lícules que, clar, és com anar a veure el final de sèrie llavors és una mica complicat ara la pots veure, evidentment la pots veure però hi ha tant tan de univers creat, cinematogràfic que hi ha moltes coses que et poden escapar llavors... necessari, sí, sí jo sí, evidentment la recomano molt bé, molt bé no sé si és una pel·lícula de dirigir a gent jove o no, o no m'és que el món dels superherois hi ha hagut una transició molt important jo crec i més quan ja s'ha passat d'agafar la sèrie B, que era abans els superherois i ara ja tens tots els actors de primera línia els tens sempre protagonistes d'aquestes pel·lícules a Infinity War, si ja ho era Civil War que era l'interior que havien fet el German Russo, com de l'univers i això tenies amb molts personatges de l'hora aquí hi ha... i això és curiós també una pel·lícula que dura dos hores i quatre, més o menys amb tots els personatges que hi surten i a tots hi entra d'alguna forma o d'una altra llavors és molt interessant que des del punt de vista de guió i de direcció hi ha un treball espectacular de com afinar que amb tantes línies temporals i tantes històries paraleles com han pogut ajuntar-ho tot en una pel·lícula i que pot ser rodona a partir d'aquí hi ha el contingut però la forma és espectacular i el contingut respecte a final de sèrie potser a mi m'has vist a mi m'has vist també m'has plorat m'has plorat no, perquè jo no soc superfant de Marvel però mira, jo que no soc molt fan d'això la vaig veure i ets de reconeixer que es veu ja es veu bé, jo potser li tallaria un tros que el trobo una mica llarga, però a vegades passa les hores i pico he dit, però si se segueix bé i no sé superfant segueixes tot segurament no vaig pillar moltes de les coses però és una pel·lícula entre tinguida i es deixa veure clar, és que partim d'una cosa que és cinema, el cinema de entreteniment de masses que és el cinema als superherois però han intentat fer una cosa que és una mica més matís de... l'aniré a veure i tots és veritat que a mi m'ha sorprendre que té un plantejament d'argumental que és curiós per una pel·lícula de superhoreig que al final triomfa un poc el mal és curiós i també està bé que no sempre triomfa el dient clar, és massa vida tenint en compte com al món potser això és un reflex que ens hem de trobar jo volia comentar que a la TV3 ahir nit vam fer vida privada jo la vaig enganxar només un tros però és que em va semblar molt bé allò jo no l'he vist jo he sentit comentaris, mourebles vaig trobar un home molt ben conduït una càmera magnífica uns actors i jo que no la vaig agafar d'entrada i que per tant... jo recomanaria que com és una sèrie que el Dilluns que ve fa la taula jo sí que la intentaré veure perquè a mi em va semblar una certa interès Val la pena dir que Silvia Munt té algunes coses molt bones no sé si coneixeu Gala un documental sobre la dona del Dalí que era excepcional de l'any 2003 fa temps que la va fer m'agradaria demanar-ho consultar-nos dur a vosaltres de l'he vist va ser el que era finan errado laבע ofició de càmeres la convergence del vídeo a les compasses de desde pushing però no gaire al oath nada però ja sé només no tạio toujours Aquesta, els comentaris sentits, són favorables, però no l'hi veig, jo la vaig i la veig per veure-la. Jo la vaig i la veig per veure-la, però ho sugereixo que la veiem. Doncs podríem veure-la, i la setmana que ve la comentem. I la comentem, encara que ens hagin perdut, no sé, perquè jo no la vaig agafar sencera. Però suposo que la carta de TV3 pot veure-la. Segur que la carta és molt probable. Com que és una producció pròpia, no crec que hi hagi cap problema de veure-la. Segur que sí. Bueno, ja que tenim aquí la Sandra Forn, doncs seria molt interessant que ens parlessis de la teva productora, de les quins projectes teniu, què penseu fer, què heu fet, com esteu, en quines situacions trobeu en aquest moment, què vulguis, el que vulguis tu. Què fa un productor quan comença i... Que fa una mica de tot. Quan comença a fer-hi tothom, fa de tot en el que comenci. No, a veure, clar, quan comença. Jo, en el meu cas, potser és una mica més de típic, no? Jo vaig començar una mica per accident, d'alguna manera, a treballar la productora del meu pare, no? Però perquè jo vaig estudiar psicologia, i en un moment donat em vaig trobar que no trobava feina, que era molt complicat, i el meu pare em va dir, vinga, que m'ajudaràs. Jo tenia un ordinador en aquell moment, que parlava de moment que no n'hi havia tant, és com molt rar, en aquell moment, i el meu pare no ens havia fet servir. Llavors jo el vaig començar a passar als guions d'una pel·lícula, i, bueno, finalment, quan es va fer aquella pel·lícula, vaig entrar a jo a fer de segreta de producció, que és una diga, no et dic el que he traient a fer, però gairebé... I avui que és el dia dels vacaris? Doncs mira, seria això. No era vacari, però era una mica més, però era una feina que no en tenia ni idea, no havia fet mai, i jo, a més, no em pensava dedicar al cine, i que tampoc era el meu, i, bueno, era la meva germana, que ja ho havia fet, i em trucava, i jo li deia, escolta'm com fem això, perquè clar, em va trobar la feina de segreta de producció, una mica, és qui contracta tothom en el sentit de qui fa els contractes. I em deia que faràs que aquest cícnic, a l'altre, no sé què, hi ha una miqueta de secretària de l'equip de producció, que és una mica de tothom. I, bueno, hi va anar així com una mica d'accident. I a partir d'aquí vaig començar, i em vaig quedar, no sé si em vaig quedar al cinema, d'alguna manera, vaig començar a treballar amb una altra productora, i en un determinat moment vaig portar totes dues, i llavors, clar, jo em vaig quedar al món de la producció. A la meva família tots es dediquen al cine, però cadascú amb un negociat diferent, no? El meu pare, que és director, però també ha fet de productor, tinc una germana, aquella fa d'ajudant de direcció, que és com a l'ajudant del director, una altra germana, que ara està a l'associació de productors, però, diguem-ne que... I jo que m'he quedat a la producció, que és una feina més de, diguem-ne, d'alguna manera el productor és la persona que està des del principi, des de l'origen de la idea, fins a l'estrena, pràcticament. Fas tot el cicle de la pel·lícula, o sigui, pot ser des de, si us plau, el cas del pol, que hem fet un cor junts... Que vam veure tots, a vegades, molt. Jo vaig estar des del principi perquè ells ja tenien la idea, però, en aquest cas, ells em van portar la idea, perquè van dir, ostres, què fem? Li vam portar aquesta idea. Però es podria ser el cas de dir, ostres, perquè no fem una pel·li, i ara de supervengadores, i llavors agafaria el pol, li diria, escriu-me un guió de supervengadores. Jo petaria mi guàrdia. Llavors començàriam a fer alguna història. Era anar-hi escrivint o amb la Lídia, segurament. No ho sé, és molt temàlia. Però, bueno, aniríem fent el guió i aniríem treballant. Llavors, un cop tinguéssim el guió, diríem, ara anirem a veure com hem de trobar els diners. Això és l'important. Llavors, amb aquest guió i una mica d'ocier, de quina, com volem fer-lo i tal, intentaríem buscar la complicitat de les televisions, de l'administració, una miqueta. A veure, d'on traiem aquests diners per poder fer la pel·lícula? I aquí és una mica on deien les rebajes. D'ostres, tenim menys. Doncs, escudos, fuertes, totes aquestes coses que volies posar fora. Ho fem tot amb un pis. Vengadores, allà dintre. Llavors, a vegades també surt la creativitat, perquè no tens els diners que necessites. I una mica la feina és aquesta. Llavors, clar, quan ja s'ha aconseguit fer la pel·lícula, després rodes, ja tens els diners i tal, i llavors hi ha bé tot el procés de promoció. Perquè la promoció, distribució, això també fa la... A veure, normalment, amb una productora més gran, a lo millor té d'apartaments, que, si tens sort, has fet una pèl·lica, està molt bé, hi ha un distribuidor que et diu... Escontracorri amb tu mateix, et diu, vinga, et compro la pel·lícula, i jo te la distribuiré, te la posaré a les sales, i moltes vegades no passa això, que a mi m'ha passat. Llavors dius, ja has fet la pel·li, no te la vol ningú, i dius, què fas, m'ho distribueixo jo. I llavors tu vas a picar el cine, i li dius, escolta, em dic una pel·lícula, que la poso... Ah, perdó, que m'he posat molt lluny. Perdó. Doncs igual, busques això, no? Busques on posar-la, amb una sala, amb una altra... I llavors vas fent tu la distribució, l'envies a festivals, bueno, i fas tot aquest procés. Normalment l'ideal seria que no tinguessis que fer tots aquests processos, però és molt habitual que et toqui fer-los, perquè el millor doncs no trobes qui t'ho faci o tal, però clar, si tu has dedicat molt l'esforç de fer una pel·lícula, i a l'últim hora, en l'últim procés, no tens distribuïdor, doncs aquest no la deixaràs a l'alcalaix, no? Doncs ara és una mica a partir de l'endavant, aquí és una mica la feina que acabes fent. Una miqueta de tot. Però no hi ha molts casos que la pel·lícula es queda sense estrenar. Sí, a veure. I això és molt de d'oldre, perquè tota la feina que s'hi ha fet, jo a vegades he vist pel·lícules que estan molt bé i que no han aconseguit distribució, i que han tingut premis a festivals estrangers i tot això, pel·lícules fetes aquí, i no s'han estrenat. Sí, sí, és que a vegades passa, a vegades les fas... Ja me les treno, jo, clar, el que passa és que, a lo millor, tu ja no entres en determinats circuits, doncs no aniràs a les multisales, no aniràs al cinemesa, no és per dir marques... No entraràs en els grans circuits, perquè és una pel·li petita, i perquè ja fan tractes, diguem-ne, més a dalt, llavors costa de... Però encara hi ha sales una mica independents, que pots intentar fer, però, clar, sempre quedaràs limitat, i, a part, perquè també, tu lluites contra una empresa, o sigui, contra un negoci que és molt gran, tu has de fer els vengadors per dir alguna cosa, perquè parla ara, no? Clar, fan un desembarco de publicitat, que tu és impossible que tinguis aquest pressupost, és que ja no tens ni per pagar els cartells, és que és una cosa... I, en el fons, aquí estem acostumats a la publicitat de les pel·lícules americanes, que és que t'entren pels ulls, perquè a les notícies fan 40 esports, i clar, tu contra això no pots... Necessitaries un pressupost tres vegades de lo que tens per fer la pel·lícula. Dius, bueno, què fem? Però es fas que pots. Però en l'era actual, la mentalitat d'estrenar una sala de cine com a única finalitat que té un germatratge, per exemple, en plataformes com Netflix, com es veu ara mateix això? Perquè també és una via que ara mateix cada cop més Netflix, o qui diu Netflix, diu Filming, diu qualsevol distribuidora exacte... Sí, sí, que sigui qualsevol plataforma. Cada cop potser estan comprant més, perquè justament estan veient això, perquè... Perquè les sales, com a tal, no... No costa. Per mi, clar, jo ho he dit com a productora, però per mi, per exemple, que hi hagi Filming, o Netflix o HBO i tal, per mi és una esperança, comprar una pel·li que potser jo a les sales no arribaré. Exacte. Tot aquestes coses que passen, jo jo sé que és molt impopular, però tot això que passa cants, de no volem les pel·lícules, perquè d'una plataforma, jo crec que les finestres d'exhibició, d'alguna manera, estan morint. Sí, sí. Avanzar era molt clar, primera anaves al cine, després anaves de la tele, han obert, han tancat... Reproducció, el reprodució... Això també és una altra cosa. És una altra cosa. Si a mi, a les sales, no em volen la meva pel·li, no perquè sigui la meva, sinó que molta part del cine independent ja li costa molt arribar a les sales, perquè el senyor que té les sales amb tota la roda del món, ell té un negoci, el teu vell, i ell no s'ha de guanyar diners, i si no venen entrades per la meva pel·li, una mica d'autor, i al millor en venen tres, s'estima més una pel·lícula que en vinguin 50, perquè fa calaix, és normal. Però dius, per exemple, dintre de les plataformes, tu tens un espai, i al millor el senyor Netflix em comprarà la meva pel·lícula, i jo estaré supercontenta, perquè jo podré seguir produint, podré seguir fent pel·lícules, i llavors, clar, a mi em sembla una mica tot això que passa... Aquesta lluita... És una mica intentar posar portes al camp, perquè al final... Penso que en en fons, qui està invertint ara en cinema, són les plataformes, és que... Més que el cinema, és a dir, a mi el dia que el cinema em vingui, em digueix per fer una pel·lícula, i jo li posaré, i estaré encantadíssima, però mentre... Em sembla perfecte, per això. Vull dir que trobo que és una mica absurd, perquè sí que és veritat, que és això que diuen, ostres, ara millor que les pel·lícules vegin a la sala, però potser no totes les pel·lis, d'anar a la sala, i potser... I altres vegades, potser hi ha pel·lícules que aniran a les plataformes, i després trobaran un espai a la sala. Per què? Perquè ja han tingut un èxit, i potser no seran... Però jo també penso que el públic de la sala no té res a veure amb el públic de les plataformes. És a dir, hi ha gent que no anirà mai al cine, i ho veurà a Netflix, per exemple, o sembla que fem aquí publicitat, o és igual, i en canvi, hi ha qui anirà a la sala, independentment de que la facin a les plataformes. Vull dir que no són públics que es vagin a tocar, potser. Aquí, per exemple, va passar a Espanya en Pieles, la pel·lícula de l'Òpera Prima, del Casanova, i aquí a Espanya, crec que es va estrenar com a potser a 5 cinemes a tota Espanya, poquíssim, i a més és una pel·lícula que dins del que és... el que es diuen els eslots, el que tu posis una pel·lícula a un cinema és una hora i 10, crec que era. Vull dir que era una pel·lícula molt petita, evidentment, molt d'autor, i molt extravalària, i molt el que vulguis, però... Crec que a Barcelona es va estrenar al Maldà, si no recordo malament, i després es va estrenar a Madrid, i no sé quin altre lloc, però automàticament la va comprar a Netflix Sudamèrica, a tot Sudamèrica, i es va estrenar en paral·lel, és a dir, es va estrenar aquests pocs cinemes, i alhora allà, i ho va rebentar, rebentant el sentit del que pot rebentar una pel·lícula d'aquestes. Clar, perquè hi ha un públic... Tu potser no tens un públic majorità i com pot tenir els vengadors per dir alguna cosa, però sí que tens un públic. No és el que et permeten, és arribar a aquest públic, que a lo millor és més seccionat, més petit, però tu pots arribar. Que és la intenció, al final, també, del cinema, que es vegi. I això és important. Jo tinc la sensació que la llarga, com diu ella, s'imposarà les plataformes, perquè quan vas al cine, a alguns dies, i veus que sou quatre, et posa... et agafa una mica... Sí, sí, sí. Clar, però jo, el que dius, que no són el mateix tipus de... Que no necessàriament. És veritat. Però cada vegada, crec que hi ha més gent que no arriba a disfrutar del significat de la gran pantalla. És que la gent gran que hem estat a la gran pantalla és una manera de veure que no té res a veure amb pantalles i amb telèfonos, i amb tot això altre. Sí, perquè... S'estan canviant. Per això dic que és guanyador això altre. És guanyador això altre. Per mi, continua sent la visió amb gran pantalla del cinema, una cosa magnífica, però reconec. Però ara és el que deia la Sandra. Una que és una altra. Si no es pot estar ni permanentment... No pot ser que treu l'altra. Podrien ser compatibles. Podrien ser molt a la llarga de la sensació que conté als radials Joan de que es reduiran molt ciners, que quedarà amb poquets ciners. Però quan veus la pirateria són les plataformes. Les plataformes el que han portat és una de ballada de la pirateria absoluta. Això sí, això és veritat. Aquí estem, perquè el negoci funciona i a més les pel·lis arribin. Jo no ho trobo incompatible. Jo sóc el primer que abans veuria una pel·lícula al cine, que a Netflix o qualsevol plataforma, que si jo estic a casa i em ve de gust veure una pel·lícula, abans de baixar-me un torre o qualsevol història, tinc ganes. Hi ha molts moments, el que passa ara a diferència. Tu anaves al cine amb un ritual. Ara, el metro veus cine. Sí, està en plens de pantalla. Quan som al lloc veus cine. Aquesta és la diferència. Per tant, veus molt més cine, el més probable. O molt més, infinitament més. Ficció. En canvi, el ritual del cine era un dia, la setmana, o no sé què, i amb una sala. Això sí que està en part. No, però no penso que això no es perdrà. No, perdut en el sentit de majoritari. De majoritari. Que quedaran unes sales determinades de teatres, de no sales determinades del cine, la filmoteca continuarà, llavors la gent anirà a veure una sèrie de pel·lícules. I el que s'impujarà massivament, jo crec que serà les plataformes. Les plataformes també estan a la sèrie de pel·lícules, perquè ara mateix el cinema el que ha fet és transformar-se, traslladar-se al món de la sèrie. Des del matament, o des de per equipar... Jo saps què passa, això sí que a mi. El problema també, aquí hi ha un programa generacional. Però això jo penso que cada generació té les seves coses, i un matumaneixa i va acostumar-se a tenir una cosa, i per exemple, jo, tot el tema del superòig, tot això a mi confesso per les generacionals que em costa més entrar. Perquè no ho he viscut, i m'ho miro des de fora, de dalt. Jo crec que, com el meu fill, que ho han viscut des del principi, però és clar, és una altra cosa. Què passa aquí? Jo tinc la sensació que quedaran, així, per resumir-ho, els teatres quedaran... El cine quedarà com els teatres, i que s'impujarà els nous models, que serien Netflix i totes les campanyes d'aquestes. Jo no crec que hi hagi... Jo no sé si tenen aquesta mena de... o una o l'altra. Són bastant compatibles. Per això hi havia tota la polèmica camp. Ostres, però nosaltres també som productors. O sigui, nosaltres produït. De fet, no és que comprin drets. Ells produeixen. Sí, però després no ho meten per sala. Perquè tenen la seva plataforma. Podrien ametre per sala. El que passa és que, lògicament, ja que produeixen, es guarden l'exclusiva. Ells el que volen és la primera visió. Després no tenen inconvenient suposo o que puguin anar a sala el que volen suposo. Però no hi van. Hi ha pel·lícules que han guanyat tots que hi havia Netflix al darrere i se n'han estrenat en sala. Aquí també són coses contractuals. Si el cinema, per exemple, no li importés que estiguessin a l'hora a la plataforma i a la sala, potser sí que els hi deixarien. Perquè ells el que volen, ja que han posat tants diners, d'alguna manera, és tan exclusiva. Però no l'exclusiva de dir... Potser sí que ho deixarien. Potser sí que... Jo crec que el temps està en canviant, com es deia per aquí, que hi ha una situació nova i que a nosaltres, jo que soc més gran que vosaltres en general, a mi em costa de mirar les coses, però me'n dono compte que la gent jove que pujava, com que no ha viscut-lo davant, diu que no el veuen pel·lícules amb l'any negre. No vol veure. Diu que no són d'ara. I li dic que les pel·lícules són molt més bones. Diu que les voler quan sigui més gran. No les vol veure. I no les vol veure. I no ho veus. I no ho veus. I no ho veus. I què li dius? Això és fins que treguin alguna sèrie. Alguna cosa. I ho descobrirà? No només per ser blanqui negre. Hi ha una altra cosa que he comentat i he anat i he tornat. El tema de les sèries que tu plantes joves. Jo que em fa una mica d'angúnia, és la sensació i la plataforma té una sensació que condiciona el que ell ho faré. Però en realitat és el punt de vista així com ara hi havia una crítica i tu sabies que podies seguir una mica quines coses valia la pena veure, quines coses no, com passa amb el teatre, que és minoritat i també pots llegir les crítiques i tal. En el cas de les sèries televisives, és que anirà sent a la vegada. Llavors és realment molt complicat per un senyor que vulgui triar una cosa de qualitat a saber què ha de veure. Perquè no hi ha criteri. A la gent que mira una sèrie, mira la primera, la segona, si l'enganxa, la continua i no la deixa. Ara mateix el capítol pilot és el que va enganxar. No és com les sèries d'abans que era... Què passa? No hi ha... Així com la gent que som cinefils i que ens agrada tota la del cine i que ha anat al cine, ja hem seguit el director perquè tenia una qualitat i sabies que et podies... Avui dia això és un altre model. És a dir, el model d'avui dia que enganxa, doncs continuarà les sèries i no la deixaran de fer. Llavors l'altra cosa és que no tens... És molt difícil orientar-se en aquest món. És molt difícil, perquè és que hi ha 100 sèries a la vegada i no saps què has de mirar. A més, la gent no veu tampoc el mateix. És a dir, que es deminen això... Perquè hi ha molta oferta. Per una banda és bo, no? Sí, però inclús fet... Però fer una crítica d'una pel·lícula que acabes de veure i tens uns criteris d'explicar-ho a ell, d'una sèrie, això és molt complicat. Desapareix. No, però es pot... Anirà de crítiques, segons les sèries. I més que hi ha un seguiment. I a la xarxa social, sobre tot, clar. Exacte. Per exemple, molt interessant, perquè jo penso que hi ha... Però no el format crític que vas al diari... Això és el que està. Sí que hi ha, sí que hi ha. Però sí que... Però jo penso, per exemple... Jo soc molt defensora de les sèries, també. Sí, perquè penso que és un format que, així com al principi, està molt desprestijat. Perquè la TV no és diferent del cinema. S'estan fent coses molt arriscades i molt interessants. Molt interessants. Moltes vegades molt més interessants que el que fan en el cinema. Segur. Perquè s'arrisca més. A vegades el cinema és com... Van més amb cura, no? No, sobretot perquè... Si fas una sèrie, des de punt de vista, suposo que la producció queda clar que és més segur. Perquè saps que alguna televisió te la pot comprar. Si fas una pel·lícula com una televisió, no. Llavors, què passa? Que el senyor que fa una sèrie és com si es risqués des de punt de vista econòmica, és menys. Perquè sap que tard o d'hora, per algun moment, sortirà si la pel·lícula o la sèrie té un cert enganx. Llavors, el que trobo és que... I a més, què ha passat? Com que hi ha més seguretat, moltíssima gent, actors, directors i guionistes, és el món de les sèries. A mi, el problema que li veig és que... No tens punt de vista... A mi és el millor que hi hagi. Així com ara, vull dir, hi ha un cos més o menys tabler de crítics que estan a la sèrie als diaris, i a la premsa, i a la televisió, i a la ràdio, doncs que millor s'instauri el mateix a les sèries. Però saps quina és la complicació que li veig? És que a la vegada, jo havia anat a vegades a algun moment buscant quines sèries són els més interessants, i et fas un embolic de nassos, com començar. I de pel·lícules ni amb menys, en 450. Clar, és veritat. Llavors és complicat, perquè hi ha sobre com que totes no tenen la mateixa qualitat, i no en diuen, aquesta és boníssima. A altres vegades ens va passar una, que Hollywood havia entremillat, no sé què, la vaig començar... Jo no vaig poder fer, no vaig poder fer una ni mitja pel·lícula. Com has dit, allò de... Mentides o... Viclit de l'est. No vaig poder... És horrorós, és una cosa horrorosa. Si hem de comentar això, m'he desapuntat. Estava premiat i tal, i jo no sé què em prengueu, va guanyar... Jo els vaig dir a Hombland, i em van guanyar a mi a Hombland, em va agradar. Jo recordo moltes sèries que m'agrada. Jo, per exemple, recordo la històrica 24 hores, si us en recordeu. Em pensava que no ho podia deixar, perquè passava 24 hores d'aquí. I jo estava ben fet, però aquesta que estava... Havia guanyat el premi als globus d'or. Una cosa horrorosa, de veritat. No saps què fer. És que, a vegades, també, si et fies pels premis, que a vegades... Clar, clar. On t'has de fer? Quan entens tants, no tens gaire criteris. Has de mirar-t'ho. I clar, en aquesta jo me'n recordo. Jo vaig dir, de debò hem de comentar això, perquè jo no ho heu aguantat. Quines sèries has vist que t'agrada dinar, tu, per exemple? No sé, jo he vist moltes. M'agrada moltes, no sé. Jo recordo una de les primeres que vaig veure, que era el Soprano, per exemple. La Soprano, per exemple, està bé, o... Això s'està molt bé. O a dos metres bajo tierra, per exemple. També, també. Aquestes últimament... Aquestes ja són clàssiques. Són clàssiques, clar. Sí, sí. Estic pensant a veure algun altre. Mira, per exemple, a Netflix, hi ha una... Li he parlat alguna vegada, que es diu... Hòstia, em sortirà la mare. Bueno, però... T'ha quedat, t'ha quedat? És que és molt bona, perquè és una mica reprenent la idea teva. És un personatge que està sol a un bar, i que li va envenint... gent que li demana... Com... A veure, com us ho explico. Li demanen coses, com en plant. Jo vull que el meu fill escuri, perquè està malalt, no? I llavors li diu, ostres, és una mica fausto, no? Jo, jo, no? Però tu no saps què passa. És una cosa que t'ha donat a parlar amb una altra, i és un guió molt bo, no? De bus et deien, es diu. I... És una història... De fet, hi ha només dos temporars, clar. Després el problema de les series és que et deixen amb dos temporars, i després les deixen de fer. Bueno, ja et quedes allà, a veure què passa. Com més te les donen de cop algunes, no? La Netflix que te les dona de cop i gestiona tu. Clar, clar. Bueno, estic pensant a algun altre que hi visc, però... Bueno, si no et volíem de jo, simplement, hi ha alguna cosa que volgués la pena de veure, perquè no som tant de series, potser, com... Com voldríem, perquè jo voldria moltes vegades veure alguna serie que fos bona, i a vegades no sé qui és allò que ells demanen. Sandra, ha sigut un gust, ha sigut un ple, que tenir-te, realment... No hi ha hagut temps de que expliquessis potser d'o que teniu projectes... Ah, és veritat, sí. Però bueno, no... És que s'ha fet l'hora, s'ha fet l'hora. Per tant, vas a tornar a venir un altre dia, i explicant-se tot el que esteu preparant, el que esteu d'allò, perquè jo tu volia preguntar, però és que ens hem de deixar d'altres coses més actuals. És veritat, és veritat. He començat jo i ja... Que no, que no, que no. Moltíssimes gràcies. T'agraïm molt que hagis vingut, i hauria estat un honor i un plaer que teniu la teva presència en cinemes sense condicions. Moltes gràcies. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit.