Cinema sense condicions del 15/1/2013

Na na na na. Cinema sense condicions. Bona nit. Des de cinema sense condicions, aquí és Sant Just, ho saludem una setmana més a Francesc, en Joan i Carles Paradas. I avui, per fi, una miqueta de música, per començar el programa de banda sonora, que no sé si en devinaria, això que sentiu de quina banda sonora és. Desencadenado. Desencadenado, que m'imagino que ja deus haver vist. El matí. La tens recent. Moltes altres, m'imagino, perquè aquí estem, efectivament, parlant de cinema durant tota aquesta hora, fins que no del vespre. Però fem aquest resum que fem sempre que ens queda també, perquè tothom sàpiga de què parlarem avui. La primera part, parlarem de les pel·lícules que hem vist, les estrenes i les pel·lícules que previstes per treure la setmana que ve, o el divendres o el divendres de la setmana que ve. A la segona part, la Carme ens parlarà del d'una xota, no? Sí. I, finalment, jo us parlaré el tim trossis, que queda molt de temps, perquè m'he enrotllat massa, i suposo que hauria d'abraujar el que us volia explicar. Doncs, doncs, parlaré del Charles Chaplin, Harold Lloy, i Buster Quindon. És veritat, no me'n recordava del tema, jo. Doncs perfecte, s'entén que dones Sutherland com a tema de la setmana, a la última part, i que siguin del problema. No, no, canviem l'ordre. La segona, el tema és el Chaplin... Sí, el cinema de l'època del Chaplin, el Quitton... Sí, i ell ho haig d'haver agafat el tema del... És igual, no? I llavors vaig agafar un actor... Si canvien l'ordre, no passa res. És igual l'ordre que ho fem. Cap problema. En qualsevol cas, d'això és del que parlarem, i també de cosetes que, de fet, hi ha hagut... Ens ha tornat a passar una altra vegada. Sabíeu el que ens ha passat? El passi de la pel·lícula del cinecloputopia, de Sergio Rada, que va ser el Divendres passat, dia 11, amb la pel·lícula Chronicle, que encara cap de vosaltres no l'he vist, jo la vaig veure, pel·lícula de superherois, aquesta sí, per mi, amb una miqueta més d'interès, que els vengadors i coses per l'estil, que la deixa de ser un cinema molt clàssic i... Més popular, més per infants. Exacte, en canvi, Chronicle té un aspecte molt més... interessant i molt més novetós, i bé, ens hem de recordar de parlar de la pel·lícula, que es farà en la següent ocasió, que la tenim per aquí ja anunciada, que no se'ns passi el més vinent. I també, ja que estem parlant de coses d'aquí de Sant Just, aquesta sí, la setmana vinent, la teniu, el proper documental del mes, el següent, que ja es va poder veure, no sé si Carme, en aquest cas, es podien anar a Sant Felí o al cine baix, perquè aquest diumenge es va passar, però serà aquest dia 11 vinent, a dos quarts de nou del vespre, quan es podrà veure una pel·lícula que es diu, bueno, documental, Big Boys Gone Bananas, fent referència a una pel·lícula, Bananas, que va fer un director, parlant de la manipulació, un director suec, Alfredo Gerten, que va fer un documental també previ aquest, parlant de la persecució legal i psicològica, a la qual va submetre una multinacional alimentària, Dol Food Company, a la que va ser submès, ell, perquè va parlar del play del judici, que es va fer a 12 treballadors d'una plantació en Nicaragua, d'aquesta empresa. De banda, tot allò que va passar, de la persecució de la empresa, doncs ell ha decidit fer aquesta altra pel·lícula, parlant d'aquest procés de persecució, Big Boys Gone Bananas, que va fer un joc de paraules en anglès, una mica difícil de traduir, però que fa referència, en qualsevol cas, la pel·lícula a la llibertat d'expressió, la lluita per la llibertat d'expressió i la dificultat de portar-ho a terme quan hi ha uns interessos comercials i quan hi ha unes multinacionales que tenen altres interessos diferents i que no volen que surti segons quines coses a la llum. O sigui que ja ho sabeu, si us interessa, penso que és molt interessant, perquè teniu aquí a quatre passes, de qualsevol lloc pràcticament de Sant Just, que per la teniu ho deia uns 20 nens, a dos quarts de nou del vespre, una miqueta abans, en una sala preciosa, tot s'ha de dir, no he tornat a repetir, després de la primera vegada que et vaig anar, però és fantàstica. Això és el que tenim aquí, ja per la setmana vinent previs i pendent, i si algú ho va veure, a veure si jo mateix em puc passar, que ens expliqui una miqueta. Molt bé, molt bé. Vull dir que ho vaig mirar el diari, el dels globus d'or, perquè vaig veure l'altre dia, que no l'havia vista, la del Bene Fleck. Argo, Argo. Jo no l'havia vista, Argo, i la vaig veure l'altre dia, i veig que ella... No li han donat res a les Òscars, i el globus d'or. Exacte, i la Caten Bigelow, tampoc ha aparegut els Òscars, i aquí no he vist la de la Bigelow, i jo no l'he vista. Argo sí que l'he vista. I Argo, a veure, tenia la impressió que no us havia entusiasmat, jo la vaig veure... No la vaig veure jo, no m'ho puc parlar. Jo la vaig veure perquè anava a veure un altre. Això ja passa moltes vegades, sí. I el Guillermo, i va passar que d'horari no em va bé, i vaig dir, bueno, posarem a veure Argo. I a vegades passa que quan no vas predisposat a res, l'apliquet pot sorprendre, i a mi em va sorprendre positivament. A veure... No, però aquesta pel·lícula té bon predicament. Sí, sí, sí. A part de tot. La història és l'època de l'Iran quan va caure el xà al Résep Alevi i va pujar a Angiatola Gagomeini. Llavors hi havia una situació al país molt anti-americana, perquè el xà al Résep Alevi havia sortit amb moltíssim diner del país, fugint, i el poble volia que el retornessin per jutjar-lo allà. Com es pot imaginar tot, amb no el van retornar mai, i mai va ser jutjat allà. La pel·lícula és sobre el que va succeir a l'ambaixada americana. Els manifestants van entrar a l'ambaixada americana i van fer una pila d'hostatges, i que van estar 400 i pico de dies. Tancat, ja us recordo això. I sis d'ells van fugir i van anar-se a l'ambaixada canadenca, i és la història de com van ser trets de l'Iran amb el personatge que fa el Ben Affleck, que és una especialista amb secuestres d'aquest... Entreu la gent dels segurs coments. La realitat és que si ho veus, no tu creuries que allò va passar. El que passa és que com que va passar, té una contundència que potser no tindria si fos un guió inventat de qualsevol altre... Està molt bé de ritme, extraordinàriament ben feta de ritme. Està molt bé d'atenció, però és molt bé que hi hagi una situació en què hi hagi un grup de cinema que ha de ser un grup d'interiors. És una cosa absolutament... Increïble. I la gent especialista amb aquesta tabàtica creu que és conquista, que és un grup d'interiors, que és un grup d'interiors, que és un grup d'interiors. A la tabàtica creu que és conquista, que és tan poc sospitós que sigui possible. Deu ser que és possible i realment surten. I realment van sortir aquesta gent. La pel·lícula de ritme és extraordinària. La pel·lícula d'interpretació és bona, tots els personatges, perquè excepte el Benàfrit, els especialistes, tots els altres són secundaris, però fan molt i molt bé. Aquest ritme, l'atenció fins al final, i tot i que tu saps la història, tens intensitat. Jo és una pel·lícula que sí, i no m'estranya quan he vist que té... No m'estranya perquè està ben construïda. Tots els que veus el Benàfrit, s'ha de ser més bon director que actor. Fins i tot en aquesta pel·lícula està molt armètic. Aquesta pel·lícula ja li va bé, perquè és una persona que no se trobo a la pres, que no se li veu el que pensa en cap moment. Ja està bé que ell és armètic. Jo crec que és, des del meu punt de vista, una exaltació de la CIA, de lo bé que ho fan, i de lo meravellosos que són els americans. Jo tinc la sensació, però no tinc la certesa que no l'han nominat l'Òscar, perquè consideren que no és una pel·lícula de la categoria de les altres, però no és una pel·lícula. El cap mero en la que tenim, es veu que és un mencà en els americans. La pretesa és com maten el vinil·làden. És una floreta per al servei. És un dels americans. No treu que la pel·lícula... Més a rebut el premi la trio, de la nit més oscura. No ha rebut allò, grans, grans... No estava ni nominada. Estava nominada. Jo estic d'acord. A mi no és la pel·lícula ben afleca. A mi em va semblar que... D'una barri, on hi ha un joc de mafiosos... Estats Units. Un barri americans amb aquest de Boston. Un barri d'aquests d'un poble. Des d'un punt de vista, estava molt bé. Jo no dic que estigui mal feta. Això és molt personal. També depèn del dia que vas veure-la. Com que és una història real, té aquesta contundència. Jo no sé res del Ben Affleck. Ell és jueu? No ho sé. Vaig pensar... Aquest tipus de temàtica m'ha semblat... No ho sé. Era més actor que director. Últimament està fent alguns papers de director. La gent considera això que és més bon director. És una de les coses més interessants. Pot ser. Això que dius que és hermètic, però vaig trobar que el paper ho portava. És un home impassible. És un home que no ha de trontrotllar en aquest tipus de situació. Molt dura. I molt difícil de transitar perquè ella corda tan primeta. Una petita matisació. No sé com és. Està nominada millor pel·lícula. Ara hi ha una llista enorme. M'ho he buscat sense dir res. La vida d'Epi també. Jo m'hi vaig mirar. Aquesta sí que la té. No d'altres, millor director. Com a millor pel·lícula sí que està nominada. És una de les coses més interessants. És una de les coses més interessants. És una de les coses més interessants. Ja sabem com va més endavant. Estic content perquè he aconseguit veure-ho. Les dues pel·lícules que més m'interessaven, molt diferents i per motius. M'imagino que també hauràs vist una pel·lícula... El Pàramo no la vas veure. El Pàramo em sembla que no l'ha vist. L'amiga de la Betancourt. El Pàramo no sé. El Pàramo seria la part de cinema de gènere. El que té la operació d'E, de pel·lícula històrica i documental. El Pàramo no l'interessa. Esplica res concret de la història de les guerrilles de Colòmbia. El Pàramo és un grup de soldats. Són un grup de soldats que han d'anar a veure què ha passat. Ha quedat abandonat. Els que ningú té notícia. Arriben allà i els comencen a passar coses. El espectador va vivint amb intriga. No sabem bé què passa. La veritat és que està molt ben resolta. Com a pel·lícula de terror. El Pàramo té una part de producció argentina. El Pàramo té una part de producció argentina. Sí que ho és. També té una part de producció argentina. Un personatge molt significatiu. Li dona sentit el que el director vol explicar. I una part de producció de subvenció. Dicessin del Ministeri Espanyol. També té una part de diners d'Espanya. És la producció entre aquests 3 països. I l'altra pel·lícula que feia força gràcia anar a veure-la. No, perquè sigui especialment aficionat a aquest tipus de cinema. Ni a l'actriu en concret. Però potser sí una miqueta més a l'actor. Que en aquest cas era director, és volver anar a fer. No sé si vas anar a veure-la al final. El Sergio Castelito. I l'actriu principal. És un acte molt interessant. Tu vas comentar que potser no tenia massa en una fama entre els crítics. Però la pel·lícula està molt bé. Té un equilibri molt bo entre melodrama, pel·lícula social. Reflex d'una guerra molt recent. Que és la Guerra de les Balcans. Amb una escena que et sorprèn. Quan ja sembla que la pel·lícula estigui a punt d'acabar. Fa una mena de flashback. T'expliquen el que havies vist durant tota la pel·lícula. Però veritablement el que havia passat és faraïdor. El Sergio Castelito dona el clau. No estalvia la brutalitat de la guerra amb aquella escena. Que no és que abans no s'hagués mostrat. Però passava una miqueta com més despercebut. Una pel·lícula molt equilibrada. Que dura una mica més de dues hores. No és una pel·lícula molt gran. És una pel·lícula molt maca de veure-la. També s'ha de dir que és molt bona actuació. No de Santona. Amb el paper de dona dura i gran. El paper de jove. El que li havia passat fa 20 anys. Molt recomanable. És una pel·lícula que es deixa veure de meravella. La crítica l'havia deixada bé. La relació de joves és molt bona. Jo n'he deixat tres o quatre. El periódico, la vanguardia, el país. En general, la gent no la deixa gaire bé. El Joan no li podem discutir. Jo havia d'insert l'única que ho deixava bé. Em fa gràcia veure què diuen. Em serveix per pensar si estic d'acord. Però aquesta com que deixaven tan malament. Tampoc em feia gràcia perquè deixaven malament. Això pot dir que la crítica s'equivoca. La que sí que has vist i que... Volem tenir la teva opinió. És una pel·lícula que segurament no té trama per més de tres hores. 165 minuts, quasi tres hores. Fa unes pel·lícules llarguíssimes. El de Master és una pel·lícula llarguíssima. Els miserables és una pel·lícula llarguíssima. Lincoln, 150 minuts. Hi ha molta cosa a parlar. Lincoln, clar. També l'has vist a la Lincoln. Lincoln no li puc veure. Diuen que el problema de la llargada, la cortesa, per mi depèn del guió. Hi ha guions que si donen per una hora i mitja tres hores o quatre hores, però hi ha moltes pel·lícules que tenen una sensació que les han allargat. Però tot així, el que vull dir és que són unes inversions importants. Perquè no és el mateix una pel·lícula d'una hora. És qüestió del muntatge, això, també. Tu tens rodatge i això ho sap tothom. Ho pots fer 30 hores de pel·lícula. Jo crec que aquestes pel·lícules, com els miserables, ja estan previstes d'entrada d'unes grans magnituds. I són grans invasions. Hem pogut ser fidels de l'obra originària. Ja saps que això amb miserables passa una doble lectura, que és la gent que ha vist l'obra de teatre i que li va agradar. Perquè hi ha molta gent fan i que li agrada, i que té a col·leccionar les músiques, els vídeos, etc. Aquesta gent ha tornat a veure la pel·lícula i li ha agradat molt. I no la trobats gens llarga. Jo, que no havia vist res, que no coneixia res. Jo sí que ho vaig trobar. Jo, que no havia vist el musical, no sabia res. En canvi, va llegir fa moltíssims anys algunes coses del Víctor Hugo, dels miserables. La Fantina, la primera part... Tots he patit d'aquell totxo de l'Ivan. Sí, però havia llegit trobs de Víctor Hugo. A mi em sembla que... A mi haig de confessar que no sóc fan dels musicals. Hi ha pocs musicals. Li comentava fa un moment el Joan. Que, clar, ho és la història. Potser els setmanes per les setmanes. O sigui, cantar llavors, el fer o negre, però després no m'hi trobo a gust amb els miserables. Llavors, què passa amb aquesta? El que diuen és un text important, el que diu. Perquè Víctor Hugo vol dir coses amb l'obra. Sí, però el problema s'estima. Per tant, fer-los un text. Una cosa sí que no és per les setmanes que estan cantant una cançoneta fins a el punt trivial. I en aquí, de fet, es contrasta el comportament de dos homes enfrentats. Que un creu que el fonamental és la dignitat de l'home i l'altre creu que el fonamental és el compliment de la llei. No és una banalitat. I aquests dos personatges que s'enfronten a mort i mentre s'enfronten, transcorre tota una revolució i tota una post en marxa de la presentació de la situació, del comportament social del país en aquell moment. Doncs, clar, a mi això, a veure-ho, a través d'un musical, realment, ho trobo forçat. Ara, un cop dit això, haig de dir que aquesta pel·lícula està arrodada que ells canten en directe mentre estan rodant-la, que no és actuar i després posar el sol. Ells canten en directe. És un esforç adicional. El Hugh Jackman... Aquell és el que ho fa millor. I ella, la noia. I les dues noies, perquè la noia i la filla tenen una veu molt maca. Però en canvi, el Cruz, el que fa de Gladiador, no lliga. És que més li costa. I si vols que tingui la veritat, hi ha punts que, inclús de sintonia, té una veu... Sí, no lliga, no lliga. Jo havia vist els miserables, la pel·lícula, com es diu, un Matulman, una pel·lícula que tenia 10 o 15 anys. El contingut està tan diluïda, amb l'obra musical, que per mi perla tota la força que pogués tenir la novel·la. Allà està tan diluïda que no t'arriba res. Jo penso que més els hi preocupava molt, més la música, la relació, el cant, els actors, inclús una mica la història. I l'aposta amb escena, que és l'aposta amb escena, és d'unes dimensions. Quan es veu tota la revolució francesa, és una mica ridícul, perquè a mi et sona a teatre, i no té la força d'una pel·lícula. La gent que ha vist l'obra de teatre, es veu que està molt més distant al públic dels actors que canten, i jo penso que l'actuació, quan canta l'Anja Teva, és molt maco, té una força. Encara que no cantes bé, tindria força. Però no canta malament. A sobre no ho fa tan bé ella que et canta. No és que sigui una pel·lícula tal. Tornem perquè hem fet un canvi real, ens hem dedicat als miserables, perquè les pel·lícules són igual de llargues. No hi ha molta cosa a dir. T'explico el que m'ha fet anar a mi. Jo penso que és una pel·lícula excessivament llarga, s'assembla per mi massa amb el Ditos Bastardos, han canviat l'escenari amb una era la Segona Guerra Mundial, i en aquí és una pel·lícula, un escenari de l'Oeste. Però té la mateixa posada escena, les mateixes idees, només que amb més violència, sense tan ingènic. Més encara, que malheig jo bastant. Jo penso que també hi ha violència en aquí, i en canvi no hi ha... Tinc la sensació així, des d'un punt de vista... Jo sé que el Ditos Bastardos va estar 10 anys treballant amb el guió, i en canvi aquesta tinc la sensació que igual que les que... I va començar a fer Malditos Bastardos, el guió de Malditos Bastardos, molt abans de les dues o tres pel·lícules últimes que ha fet. I ha sigut una cosa treballada, polígida, i això, jo penso que una de les mesures nota. En aquí el ingén, no té el mateix ingén, els actors, bueno, està molt bé, repeteix el mateix paper que Malditos Bastardos, el Cristóf Alguald, el que feia de l'Emà al principi de la pel·lícula. Sí, ho farem molt bé. És extraordinari, i que, realment, és un actor calvar. És un actor. En aquest moment ha fet moltíssimes més coses, i que resulta que, en aquí, torna a fer el mateix paper, és el millor de la pel·lícula, ho fa brillant, ho fa extraordinari. És el mateix d'un tio salvaje, del Volanski. El mateix d'un tio salvaje. Allà també l'embro del paper. Que el va fer, en real, que havia fet aquesta pel·lícula, i s'havia fet més o menys conegut i famós. Doncs, bueno, en aquí el seu premi és el millor de la pel·lícula, i us diria que la primera mitja o una hora de la pel·lícula s'aguanta molt bé i penses que allò tindrà molt de futur, però després, tens el punt de vista, baixa una mica, i, inclús, els altres personatges que surten, surt el dinar al dicàprio, fa un paper així d'estrassa, que no sé si Ramel li va massa, i, bueno, i al final, trobo que està com acabada de pressa, no té un final que lligui, i, per tant, és una pel·lícula que es pot veure, etcètera, però que fora d'això que hem dit, de la violència, de la bona música, i d'algun paisatge, també, que està més o menys bé, no és una de les bones pel·lícules del Tarantino. Penso que ens quedarem amb altres pel·lícules d'ells. Tot i així, bueno, no he llegit cap crítica, aquesta vegada... És que no ha sortit, per què? No sabem si donar-li la raó, no, encara. No ha sortit, perquè les tenen el dia 25. Jo la diria bé, per qualsevol cas. Encara no m'ha passat com amb altres directors, el mateix. Han de que em resisteix una mica tot i que si em dieu que l'he de veure, la n'hi he de veure. Tu vas dir que sí que s'havia d'anar. Jo sí que la n'hi he de veure, perquè jo continuo sent... Bueno, continuo considerant aquest director. Sí, sí, però tinc pel·lícules per veure seves. Fanny Gaines, per exemple, no l'he vist mai, ni una versió ni l'altra. Fanny Gaines és la primera. El CT Continent tampoc no l'he vist, i penso que més aviat recuperaria aquestes que veure les noves. M'ha passat una mica del mateix amb altra gent, amb Knisbut ja sabeu què fa temps, que no el vull ni veure. I Cronenberg igual, eh? A mi és curiós, perquè en algun moment determinat, Fanny Gaines em va impregonar. És el meu pel·lícula del que m'ha impregonat, del Haneke. Confesso, però mai una cosa que em va fer gràcia, i és que en algun moment determinat d'amor, de la pel·lícula Última d'Ell, jo vaig notar la seva mà. Vaig notar que allò era en imatges fetes pel Haneke, perquè els recursos que utilitzava d'una forma suposo més o menys espontània, més o menys directa, i perquè li plaiesplica allò d'aquella manera, eren els mateixos i tenien una força brutal. Haneke és un pel·lícula molt cruel, molt dura, suposo que saps de què va. Molt cruel, molt dura, molt violenta, però una violència que no és la que es mostra habitualment en el cine. Freda, freda, freda, glaçada. I aquí hi ha algú d'això, amb el Haneke de l'amor, hi ha algú d'això. Quan veieu la pel·lícula que ens sembla que l'han estrenat, o l'han estrenat ja. Jo la recomano perquè penso que és una pel·lícula, suposo que sabeu que l'han nominat, que és una cosa que no és habitual, als Òscars, de la pel·lícula francesa, i està nominada no solamente ella, sinó la Emmanuelle Riva, que és la millor actriu, cosa que no ha passat mai. És a dir, no ha passat mai que una pel·lícula francesa, que no és americana, que no és Hollywood, i que la nominin com a millor actriu i que la nominin també com a millor pel·lícula. Volem què passa, però no deixa de ser curiós. A veure, Carme, què decideix, i serà aquesta o serà d'Oxidio Uesso, la pel·lícula del mes. Estem aquí perquè els ullens sàpiguen, que tenim un debat obert en aquestes dues pel·lícules. Que el debat el obres i el tanques tu aquesta vegada. Molt bé, molt bé. La pel·lícula del mes, que és la setmana vinent, no l'altra, i les dues que estàvem combinant era en D'Oxidio Uesso i l'amor del Hanek. La setmana que ve diem. Molt bé. Doncs si voleu, no sé si teniu alguna pel·lícula més, que haguem de comentar, però estem ja a la mitja part. Quan vulgueu. Si faig una mica de... Ah, no, anava a parlar de... Si voleu, perquè després estem molt material. No, no, jo no volia... Sí, perquè si comença ara a ell, llavors ja no ens deixa parlar, en tota la resta del programa. Vinga, Carme, parlem una miqueta, el donen Sácer. A veure, quan vam fer la llista d'actors i de directors, per fer una mica de barreja el programa entre temàtiques una mica més elaborades i unes pinzellades d'algun director clàssic, algun actor, se'n va acudir el don al seu donant, perquè acabaves de veure feia molt poc. Jo ja l'havia vista, eh? L'orgull i prejuició de la gent austen, d'aquest director britànic, que es diu Wright, o un... Jo... Que és el mateix que ell també va fer expiació, aquest director. Però jo, realment, jo ja l'havia vista, he llegit al llibre fa molts anys, però he llegit diversos llibres. Ja el Wright, volies dir, ja el Wright. Té que aquí, buscant... Molt bé, molt bé. Doncs... ja l'havia vista, l'havia vista al cine, perquè és una pel·lícula que és molt millor amb pantalla de cinema, perquè la... tota la sutilesa dels encuades i lloc on està filmada i la delicadesa dels llocs té molta bellesa, però la vaig veure a la tele i també m'hi vaig quedar, la veritat és aquesta. I... sí que, a banda de que la gent austen com a... literàriament és molt valuosa i quan se l'ha posada al cinema, els que l'han posada, l'han posada molt bé. Sí, l'Àngli també ho va fer molt bé. Molt bé, perquè no és una... no és una novelista fàcil, l'època tampoc ho era i des de la nostra òprica difícil d'entendre i tot i així l'entens. Sí, sí, sí. L'entens sense molestar-te per cursinar-hi... No, no, no, no, no. Exacte. I llavors la vaig tornar a veure. I em vaig fixar, són pel·lígues que els secundaris són importants, perquè ja la jut... la jut... la jut... no em sortirà la... No me'l recordo qui surten, eh? Una senyora gran que ha fet 50.000 papers, ja no em surt. Bueno, sí, igual. I mirant aquí els noms... Judi Dench, Judi Dench. Judi Dench, Judi Dench, Judi Dench. No surta la llista que jo tinc d'actors, però vaja. Sí, seguríssim. La Judi Dench ja t'ho assegura jo. Perquè és un tipus d'actriu d'anar a la pantalla, aquesta dona, quan fa qualsevol cosa. I el Donald Sutherland. I el Donald Sutherland, en aquesta pel·lícula, fa del pare de les quatre nenes, aquestes... Jo me'n recordo, veus? La pel·lícula, la típica llunyana, i en canvi, el paper del Donald Sutherland, me'n recordo. Exacte, perquè... Amb cabells blancs. I fa un tipus de personatge que, si no és perquè, ell és un acturàs, en aquí. Tu no recordaries aquest personatge. Omple la pantalla. I a l'època i això, el que vull és que es queda la filla gran, i li diu, si li dóna permís, per casar-se, a l'últim tros, la comprenatació del pare amb la nana. I volguer-li entendre què vol la filla. I no hi ha quasi diàleg, eh? Per tant, és d'un gran, gran actor. I ell és un tipus de pare que deixa fer que està ple de dones a aquella casa, que ell vive sovint de com pot, que és una casa pinturesca, i que la mare està obsessionada per casar les filles, perquè a l'època és així, no? I aquest és el gran problema de l'època del 18, del 19. Doncs el pare és el don al Sutherland i fa que un paper entrenyable, d'una gran tendresa. I aquest personatge... Ja al principi quan surt hi ha una relació entre la... La gran. Diu que hi ha d'anar. Ja ho fa molt bé. També ho fa espiación d'aquest. El Sutherland fa de Mr. Bennett, i efectivament com tot dia l'ajudidenge fa de Lady Catherine de Bourg. Doncs ja al principi hi ha una relació entre els dos. Simplement que... Ja ho podries dubtar perquè em podia equivocar perfectament. Però aquesta l'he recutada. Ja marca la pauta de com estava el personatge al lloc de la pel·lícula. És realment més veritat. El don al Sutherland és un senyor que ha fet moltes coses. Si voleu explicar un amic, el don al Sutherland és un home que té en aquell moment 77 anys. I està fent d'actor. Perquè és un home que ha fet de tot jo. A mi em va sorprendre aquí, amb orgullo i preufició, perquè fa un personatge entrenyable d'aquell que el recordes de pur matisos que li ha donat, que és un secundari, que tampoc és que la història vagi amb ell, però el recordes. Això que deien Joan Mouquet, perquè a mi també em va passar, i és la causa per la qual jo vaig proposar aquest actor. Actor. És canadenc, no ho sabia jo. És canadenc. Però en canvi, quan el veus actuar, diries que és un home que ha fet cinema anglès, britànic. No sé per què. Ella està aquí en aquesta pel·lícula, o les ordres d'un britànic. Però no desentona que, normalment, els americans es noten molt que són exactament el mateix. I té manera d'actuar del tipus dels clàssics britànics, diria jo. I llavors ho vaig pensar. Perquè ho he estudiat, perdona, a l'acadèmia ho estic mirant aquí, de música i ardemàtic de Londres. Això pot ser una explicació. Però li trobo aquest to. Sí, sí, sí. Que no saps ben bé com descriure'l, però... Doncs ja tenies raó. I també que per la seva formació justifica. I llavors ara m'he enviat una mica la filmografia. I clar, ella ha fet quasi 200 pel·lícules. De tot. És un home que ha fet de tot. Ha fet de tot. I amb 77 anys fa molts anys que està fent cine i ha fet pel·lícules... I que ho va fer de casa nova, no? Va fer de casa nova amb el Felini. Sí, sí, sí. Que fa un paperàs amb la pel·lícula del Felini. Ha fet el Nova Centro. Ha fet un paperàs amb el Bertolucci. I que feia un paper de malvedíssimo que m'atabagats. No me'n recordo el que feia. No el recordo molt. Això és el pitjor que es pot fer. Sí, sí, sí. Bueno, no, no, no. Però era un macabro aquell personatge del Bertolucci al Nova Centro. No me'n recordo. Sí, perquè jo el recordo a la cara. Ell té una cara que quan fa de dolent, té una cara de sàdic i de... Per això dic que és un home molt, molt versàtil. No, no, no. Perquè si pot fer de pare boníssim, tendre, amb aquí, i després fer el senyor aquest que m'atabagats, o bueno, i el Casanova del Felini, perquè el Casanova del Felini... Quina varietat de pel·lícula és l'estordinari? Sí, sí. Després havia fet, us recordo, havia fet amb el Robert Altman, havia fet Maix. Sí, sí. Jo me'n recordo dura que no sé com es diu, que és una gent de la Nasi, que està amb una illa, i que vol... I no me'n recordo com va això. És a dir, que no... Me'n recordo que el seu paper destacava molt, perquè ella ens redava a la gent que estava a la illa, per aconseguir un objectiu de cara a l'exèrcit alemany. Però no me'n recordo quina pel·lícula és. És igual, no cal allò, perquè és una imatge que tinc així en el cap, que em ve de ell, perquè destacava ell com a personatge. Però no sé quina és, eh? No sé. Amb l'Àldric. Dócen el patíbulo. Sí, sí. I després recordo el Jónico Giesufossil. Jónico Giesufossil, sortia a ell? Sí. A mi també m'ha sorprès veure-ho a la llista. Jo aquí la tinc a la llista. M'imagino que la part aquella en la que es veu... Jo no la recordo, aquesta pel·lícula. La pel·lícula sí que la recordo, però amb ell en particular, no. Jo tampoc. La pel·lícula també sortia, eh? Vull dir que... És peculiar aquest senyor que ha sortit... Després amb el Robert Redford havia fet gent de corriente. També, també, sí. També. És un tipus de cara, que si tu te'n recordes aquesta, jo tinc algunes... d'algunes pel·lícules, d'aquelles que li veig, l'estic veient la cara. Això que deia de dolent. Jo li tinc més de dolent que de dolent malvat, eh? I va ser molt durant una època de cinema de terror, eh? Sí, per això. Per què esta característica seva? Té aquesta cara com... Jo me'n recordo també de la cara d'ironia que fa... No sé del patíbulo, si no recordeu que aquelles aceres que hi ha al camp de... quan s'estan plapant a l'Àngel G. Me'n recordo unes cares d'ail iròniques que eren realment espectaculars. Sí, però és curiós el que diu, perquè és veritat, recordem cares, però totes són cares diferents, adaptades a la història, al personatge. Però jo recordo la cara i el crit de la versió que es va fer del 78 de la invasió dels ultracossos, també quan al final de tot, ell ja està convertit, diguéssim, no? I crida, un crit d'aquells que és, cosament, horrison, horrible, i me'n recordo, bueno, de tant en tant, i penso, amb aquest crit, no sé, em ve al cap. I en molts secundaris que no els recordes la cara i surten, i aquest és un secundari? Una mena de Roger Howard, d'alguna manera, amb les diferències lògiques i típiques, que també el Roger Howard ha fet senes d'una potència, no? Doncs aquest és un home que tens la imatge, la tens la seva imatge de la cara, i hi ha gent que no són homes, els protagonistes, clau, si que recorda el Robert Redford o el Clint Eastwood, tots aquests tipus d'actors, un els té claríssims. Però aquest altre tipus d'actors, que no són d'aquesta lluentó, i en canvi, el dona el Satern Cycle Recorders. A mi em fa pensar també, Amèrica, que hi ha una tradició de fes secundaris importants que repeteixen moltes coses, i final, et són tan familiars, són quasi protagonistes, alluny d'aquests, i l'altre és el Robert Jenkins, sabeu qui és aquest Jenkins? Ara mateix, no? Crec que sí que el conec. Sí, sí, sí, sé qui. A veure, hi ha una pel·lícula que m'agrada molt d'ell, que és aquella, com es diu allò, que és un tio que vol aprendre a tocar el piano, ell és professor, i amb això, doncs, que un dia arriba a casa seva en una altra ciutat, en una ciutat, un poble veïd, té una casa, arriba a la casa, i està ocupada per uns immigrants. L'heu vist aquesta? No el recordo, i això. És que no el recordo ni la cara, quan... Últimament ha fet aquella de l'hotel Marigot, una bestia de gent gran... Que se'n van a la Índia. No la vaig veure jo aquesta. No la vaig veure així. Per Jenkins, no sé si es diu Robert, em sembla que es diu Robert Jenkins, no? Bueno, és igual. De moment em surt un marino británico, aquest nom, i alguna cosa més, però encara l'actor no l'he trobat. Bé. Jo n'hi ha una pel·lícula... Ja n'hi ha un altre dia, perquè no m'agrada el títol, que és una pel·lícula extraordinària, però ell sempre feia papers secundaris. I va arribar un moment determinat, que va fer un paper protagonista en aquesta pel·lícula, que, bueno, que el va... De fet, el van comprar. És a dir, a partir d'aquest moment, ell ha fet més pel·lícules que les que feia habitualment. I em recorda molt la manera de treballar del dono de l'Ajuntament. Bé, doncs la veritat és que és impressionant, la llista de pel·lícules del dono de l'Ajuntament. Sí, sí, sí. Ja aprofito entre moltes altres que té, perquè visc que també apareix una de les que jo parlo... Jo em parlo de tant en tant, i surt el tema, perquè és un tema curiós, una pel·lícula del 1993, que es diu 6 Graus de Separació, en el que sembla ser que també apareix, no sé si com a para del protagonista, que és una història que està molt tramada, molt ben tramada, sobre una TSI real també, sobre aquella teoria de que entre qualsevol dues persones del món hi ha com a molts 6 Graus de Separació, en el sentit de que tu coneixes una persona, que coneixes una altra, i si vas comptant, doncs com a molt, et surten 6 en qualsevol altra persona d'aquell planeta, com a mínim, ara que s'estan discutint el trasplaneta en altres sistemes solars ja veurien, però bueno, llavors aquesta pel·lícula està molt bé, molt interessant. Sí, sí, sí, la recordo, i amb molt de gust de satisfacció, va ser molt interessant veure-la. Com vulgueu? Passem, Joan, el teu espai, perquè ja no et queda ni per començar, ja. No, no, no, no, no, no, no. Deixeu-me dir una cosa que fan aquesta nit, i que jo la tenia per sugerir, perquè fan Bencederos i Benciso. Compré. Compré. No sé si la recordeu. Exacte, és del... Està l'encàmer. I la fan el Maximilien Sell, després la Teresa, el Richard Birmer, i el Burlán, que es tenen de altres, però és una grandíssima... Jo me'n recordo, històricament, que havia de ser als anys 60, fa molts anys, estàvem al videoclub de Santàndia d'Antoni Ivat, i va venir el Miquel Porté a presentar aquesta pel·lícula. I me'n recordo perfectament, perquè és una pel·lícula extraordinària, en un moment, també, doncs, que va... La fan aquesta nit a l'U, eh? Jo l'hi he vist una altra vegada, és a dir, amb una interpretació brutal també de l'Espen... El Maximilien Sell també ho fa molt. I l'Espencer 3, sí, i el Burlán Caster. I el Burlán Caster. De Dolén i tal. Bueno, Dolén, fa de nasi... Sí, sí. Que no parla, però, a més, amb la cara està dient-ho. No obre la boca amb tota... Tu no l'has vista? Sí, sí, d'aquelles pel·lícules quedes amb la boca oberta, veient la quantitat d'actors que surten, només hi ha per això, dius, com pot ser? Sí, sí, sí. I la música, la música. Jo em va quedar gravada la música amb la C, eh? No ho fareu que la canti ara, però, jo sí, que em recordo, abans de la pel·lícula, s'hi recordeu, que l'Espencer 3 s'hi arriba a Berlín, que està tot destrossat, va passar pap als carrers, i arriba a moment que ell després passeja sol, i veu com el rei està, li ha dalt de tot una cúpula, i com explota la cúpula i es trenca. És una cosa extraordinària. És una pel·lícula, bueno, la millor, segurament, de les més famoses de l'Espencer 3. Perquè més els actors aquí... I el Montgomery Cliff. És un personatge, que és un jueu ferat, perquè li han fet jo que sé el... I ho fa bror d'aquell personatge. Bueno, i la dona del Vicente Minelli, com es diu, la que feia a Judi Garland, també surt un moment, no recordeu? Sí, sí, surt la Judi Garland, un moment, també, amb un paper d'aquests cortets, que van entrevistar la gent, i també ho feia, però que molt bé, molt bé, molt bé. Hi ha una quantitat d'actors en aquesta pel·lícula, que és una joia de veure... Sí, sí, sí. És molt recomanable, que la vegin les persones que no... És que no estan acostumats a veure... Aquest tipus de cine... Això és possible a fer-ho. És de fa molts anys. Però veure pel·lícules d'aquesta... A l'U, que, a més a més, és sense interrupcions de comercials... Vols anar al lavabo i no pots? També que hi van els anuncis per això. A mi no m'agraden gens. Si se'n treuen de la concentració... És una gran pel·lícula. Jo, que ara me'n recordo d'això, del Miquel Porté parlant amb un públic... Estava a la sala de Sant Antoni, a l'escola Sant Antoni, a la rota Sant Antoni, plena a basar, i estava tot absolutament ple, i ens va fer un discurs que ens va convoure tots. Era realment l'any 63, 64, no crec que fos més enllà d'això. Doncs mira, això m'ha tret el que esperé, mare de tu, i del teu diàleg, sobre Chaplin, Jo i Tiquitón, a veure, dues pel·lícules recents, jo crec que ja són d'artistes i blancaneus, han posat de relleu la força del cinemut. I és conegut que fins als finals dels anys 20, concretament a abril de 1927, la majoria de les pel·lícules eren mudes. I també que en aquella època, els fills més populars, els més que tothom volia veure, eren els de Harold Lloyd, els de Charles Chaplin i els de Buster Keaton. Aquest triomvirat de la comèdia d'Homor americana, que a partir de l'Orgnega Guerra Mundial, havia penetrat sense cap mena de dificultat en tota la cenografia mundial i estava en tots els marcats del món. Charles Chaplin és un dels mites del cinema mud i també del cinema clàssic que ha perdurat fins als nostres dies. És un actor còmic, productor, escriptor, guionista, director i compositor. I m'agradaria destacar això de l'últim, aquest element de la música. Lleguec que nosaltres, cinema sense condicions, aquest programa, fem un reconeixement explícit d'aquest fet utilitzant com a sintonia cada dia, cada vegada que comencem el programa, el tema de fons de candilejes. Que va ser un èxit en la década del 50 amb el títol... Hombre, aquí la tenim. Molt bé, molt bé, molt bé. Doncs aquesta cançó que es diu Eternally, va ser un èxit en els anys 50, tota la década del 50, i a més a més no sé si sabeu, ja ho sabia, no m'ho recordava, que l'any 1973, Charles Chaplin ja tenia 83 anys, li van donar a l'Òscar com a millor música original per aquesta pel·lícula, per candilejes. És una gran composició. És una gran composició. Però podíem esmentar músiques més famoses d'ell per citar, per esmentar, una cosa que la gent no té consciència, és que tothom el té com un gran guionista, com un gran director, inclús director d'actors, però mai la gent pensa que moltes de les músiques famoses que acompanyen a les seves pel·lícules són extraordinàries. Jo recordo la música de tiempos modernos, que també la tinc una mica interioritzada, hi ha una cançó que es diu Smile, que es va fer famosa i que a més a més va durar molt de temps perquè la va fer famosa al Nat King Cole. Nat King Cole la cantava i la va popularitzar. L'equilibri de Lloró, que està rodada a l'època muda l'any 25 i després hi ha una reproducció més tard amb sonor. Llavors ell hi posa la música en aquesta segona versió sonora, que és la mateixa pel·lícula sonoritzada, amb la veu també d'ell que explica una mica l'acció per evitar les explicacions, els títols de crèdit que hi havia d'entre mig de les pel·lícules mudes, o la condesa de Hong Kong, que també és una extraordinària música i que la Petro La Carc es va encarregada després de fer una versió també cantada i musicada i que va ser també molt popular a l'època. I evidentment se'n podia parlar de moltes més. Per tant, es trobem amb Xarrot, el seu personatge principal, que és un rodamón de maneres refinades amb la roba i la dignitat d'un senyor, d'un cavaller, i que ja de per si aquesta mena de caracterització era una mofa de la classista societat anglo-saxona, tant la britànica que l'acord tenia com la que va descobrir després als Estats Units. Com he sabut el seu èxit està estretament lligat al cinema mud, quan a finals dels anys 20 va començar a fer-se produccions sonores, Xàplines van agar a assumir-les, es van agar a encarrar el seu pel·lícules, Xarrot, per l'és. De fet, les següents pel·lícules l'úfies de la ciutat, que ja és del 30, ja fa uns quants anys que el cinema sonor fa estrells, deia, amb els mercats mundials cinematogràfics, o ve encara més tard, tempos modernos, són pel·lícules mudes. Si ve cerca amb l'última, ell s'escoltava per mi de vegades a la seva veu, perquè cantava una de les cançons, quan va cantant i no sap la lletra i se la posa aquí a la màniga, i amb la claudec van jugant amb tot això, ell cantava directament per la pel·lícula. No serà de fet fins més de 10 anys més tard que arribi el sonor, coincidentalment a 1940, quan, amb el gran dictador, utilitzarà per primera vegada el primer cop el so, el so de la veu. Podríem dir per no allargar-me massa que els tres personatges, tant Chaplin com Lloid com Quíton, van viure coses semblants. El que no és tan conegut és que segurament el més popular, en l'època muda de l'època, no era el Chaplin com es pensa molta gent, sinó que a sobre dels Estats Units era el Harold Lloid. Harold Lloid representava l'americà Mitj, en relació amb els ciutats de cells, els esports, diríem les novetats d'aquella america novedor, d'aquella america moderna, que presentaven les mateixes pel·lícules que venien de Hollywood, dels negocis i de la medicina més o menja seriosa. Va la dir que Harold Lloid va fer 208 pel·lícules, que són moltes pel·lícules, però potser perquè la majoria no estaven dirigides per ell, ell era simplement actor, o perquè no es van recuperar més tard a la televisió, o ni en els cinemes, Harold Lloid ha entrat de fet en un cert oblid. Avui dia poca gent coneix i poca gent en parla del Harold Lloid. Jo recordo, bé vist, en aquella època, una sèrie televisiva que va fer per TV1, la única televisió que hi havia, o m'han recuperat moltíssimes de les pel·lícules que havia fet ell, o unes quantes, no sé si m'han passat totes, però jo hi havia una bona qualitat, sobretot amb cinemot i amb els recursos que utilitzava. Però bé, aquest oblid diríem que li va passar Harold Lloid, no és una cosa que li hagi passat ni el Xaplín, ni per descundar-ne poc el Quíton. De fet, el Quíton va tenir els millors problemes que el Harold Lloid, potser fins i tot, més radicals i més durs. Després de dirigir i interpretar obres mestres, obres meravellosos, com podien ser les 3 edats, la llei de l'hospitalitat, els herois del riu, les 7 ocasions, el model Sherlock Holmes, i sobretot la seva roba mestra, que és el maquinista de la General, va desaparèixer, va desaparèixer, de les pantalles, i va acabar treballant com a escriptor de gags per les pel·lícules de la Metro Goldenmire, escrivint, per exemple, els gags de la Notxa Unotxa en l'OP, dels Manj Marx, o de Tàrdia de Trico, també, dels German Marx. Només cap als anys 50, Willie Wilder el va recuperar en petitíssims papers d'antiga glòria, de l'antiga glòria, com l'antiga glòria del cinema, a Crepusclo de los Diosos, si us recordeu, de Sons et voleva. I Xàpler apareix, ella apareix molt poc, molt poc, molt poc fan fer una companya a la dona. Sí, sí, sí, sí, sí. Això m'ha impressionat, ara. I surt, no us recordava. I surt molt poquet, però surt. I, a més a més, és una de les belles glòries, diríem, del cine que intenta evocar la pel·lícula. Dos anys més tard, per aquestes pel·lícules dels 50, dos anys més tard, als 52, Xàpler no els recupera a Candileges. I això va fer, en la sortida del final de la pel·lícula, quan estan els dos amb un escenari i ell toca el piano i l'altre toca el fi, i es barallen allà, doncs va fer que ell, el públic, tornés a fixar-se en la seva persona. Encara apareix a la Vuelta al Mundre en 80 dies, fent un també de cap de tren de la línia que travessa en els dos, el Cantinfles i el David Niven, en un clau manatge, sense dubte, a la seva raó de mestre, el maquinista de la General. Film que, curiosament, va tenir, va la pena dir això, de que, a favor de la General, tot i que avui ja està considerat una obra mestra, i penso que ho és, sense cap mena de dubte, en el seu moment va tenir una collida fluixíssima, molt dolenta als Estats Units. Va ser de fet, a partir de 1960, després, potser, d'aquesta mena de recuperació amb aquestes petites pel·lícules, quan es va passar a tot el món, la maquinista de la General, i, aleshores, es va, inclús, crear una polèmica de si Quíton era millor que el Chaplin. És a dir, hi havia gent que tampoc tenia fresques les pel·lícules del Chaplin, n'havia vist cap, potser, del Quíton, i a qui va arribar la maquinista de la General, i molta gent es va començar a plantejar si, efectivament, Quíton era millor que el Chaplin, que era el que admita o la consideració que tothom tenia de les pel·lícules del Charlotte. És difícil d'estrirar això. Penso que els dos són molt bons, però segurament, vista en perspectiva, i sobretot pel fet que Quíton va ser un senyor que va pagar, és a dir, quan arriba el 30, el 29, s'acaba la seva carrera i no fa res més, perquè no pot seguir treballant, i el Chaplin va ser més intel·ligent, més àbil, va seguir fent pel·lícules, inclús, algunes de les més bones es va fer, ja diríem, com el Gran dictador, etcètera, ja en època sonora, ha fet que segurament tots recordem més el Chaplin com un autor de molta categoria. Però penso que si tu analises una mica moltes d'aquestes pel·lícules, jo penso que aquí, en general, és una... I el Chaplin també la significació és geològica. Evidentment, que clar. El Buster Quíton no li coneixes, pronunciament de cap mena, ni els meus plics, i en canvi el Chaplin això sí que l'ha deixat. Clar, clar. Jo recordo encara el Buster Quíton, que estava esperant si ho deies o no, en una aparició de la seva importància. Última, Última, no ho he dit, perquè no calia, potser, jargar-ho tant. El Richard Lester. Aquesta sí que la recordo molt bé. Ah, el Richard Lester. Torn a sortir a Golfoos de Roma, fent un paper d'aquests, també, secundaris i tal, però que tenia potser més... Va ser l'última pel·lícula que va rodar, perquè va morir desgraciatament poc temps després del rodatge, i tothom també el recorda per Golfoos de Roma. És una de les pel·lícules teves. No sé si no té res a veure, em fa molt de gràcia. Something funny happened to me in the way to the forum. O sigui, es diu la pel·lícula en anglès. Alguna cosa marrona de mi en la cap al forum. És molt curiós, la comparació. I jo vaig veure, fa ja molt de temps, m'imagino que la filmoteca de la Generalitat, quan estava a la vinguda de Sarrià, un documental que havien fet les línies fèries, les companyies de les línies de tren del Canadà, com a protagonista amb el Buster Quíton. Una cosa molt curiosa, però que et posava la pell de gallina sincerament, veia el nou e-mail recorrent velles línies fèries, també d'anar-ho fent una referència a The General, que és el títol original de la maquinista. No es diu el maquinista de la General, sinó de The General, que és el nom de la locomotora. I llavors ells el veu allà passant, per vies de diferents maneres, i se't posa la pell de gallina. És que veia una persona allà gran, recordant tot el que ella havia fet, recordant aquest símbol que va ser d'una època, com vosaltres dieu, ideològicament no, però quan a la caracterització, aquest home que mai no reia, aquest home que tenia una habilitat gairebé màgica... Tot ho feia ell, no es buscava substituts, sinó que tot el sals que hi ha i totes les piruetes que realitza allà en les seves pel·lícules, totes les ha realitzat sempre ell. I totes eren significatives, no les feia simplement per lluir-se, és que tenien el seu significat, la pel·lícula de la maquinista, és extraordinari. Una cosa senzilla, com agafar un tronc i aconseguir treure una cosa que molesta, però llançant-lo, al mig de la lloc dius això, no es pot fer, això, fàcilment. I jo diria que ni tan sols desajant-lo, és una cosa de capacitat mental, de concentració, no ho sé. Sí, ser veritablement estem d'acord, amb que el Buster Keaton... Jo, per acabar, perquè veig que ens queden només dos minuts, voldria llegir-us una cosa que em va fer gràcia. És una cosa que escriu ell, ja gran, suposo, quan està a l'exili està exiliat i diu, mirada de la vora, la vida sembla una tragèdia. Vista de lluny sembla una comèdia. Mai te n'oblidis de somriure, perquè el dia en què no somriguis serà un dia perdut. La vida és un obra de teatre que no permet assajos. Per això canta, riu, balla, plora i viu cada moment, abans d'acabar-hi el taló, i la obra acabi amb aplaudiments. S'ha de tenir fer en un mateix. Encara, quan estava a l'Orfanat i recorria els carrers buscant de menjar, em considerava l'actor més gran del món. La vida és meravellosa, si no se li té por. Si, a veure, sense haver conegut la misèria, és impossible valorar el luxe. Més que maquinaria, necessitem humanitat, i més que intel·ligència, amabilitat i cortesia. Vaig ser perseguit i destarrat, però el meu únic credo, polític, sempre ha estat la llibertat. Ja estimo que no haguéssim. Ja com hi ha anat el programa abans, ens poguéssim quedar, oi? Amb l'eco d'aquestes paraules, i amb aquesta música, com tu deies, del mateix Chaplin, fantàstica aquesta referència, aquesta cita. Ens quedàvem al cor engrandit, no? Amb això, espero que vosaltres també que esteu sentint aquest programa, i bé, recordeu que, si no, l'heu sentit del tot, o si el voleu tornar a sentir, perquè us ha agradat prou, el teniu, de qui ja no gaire, cinemacensacondicions.blospot.com, i recordem el que parlarem la setmana vinent Shakespeare, el cinema, que ens el presentarà el nostre amic, Andreu Ferran, que vindrà, mirarem de fer-nos una foto, a veure si estem tots, i anem actualitzant la fotografia del blog, també, i al director Atomego Jan, que us presentaré jo mateix, i heu vist molta cosa seva, fer-ho un petit esforç, perquè val molt la pena, tot allà, fincat al Canadà, però de sentenciar l'Armènia, i tel, aquest director, molt interessant. Doncs vinga, fins l'última escada, us esperem. A rebeure. Bona nit. Bona nit.