Cinema sense condicions del 15/5/2018

CINEMA SENSA CONDICIÓNS ¿Eres amigo de Julián? Sí. ¿Y Julián, está bien? ¿Cómo fue con el médico hoy? ¿Pensás que él se lo puede llegar a replantear? Es una decisión que tome, ya. ¿Lo sabés? ¿Cuál pongo? ¿Para qué es? ¿Para qué gado tengo? Parece muy educado. Es muy limpio. Lo llevo en colegio de pago. Bona nit a tots els nostres oïdors. Un dia març més som aquí. Som a CINEMA SENSA CONDICIÓNS sentint de fons el tràiler o la música o els diàlegs del darrin i dels personatges que interpretava en Truman. La famosa pel·lícula del Césgai, que va tenir una acceptació molt bona i que penso que realment somareix. A mi em va agradar amb força. Avui com sempre... Comencem per dir que estem aquí, com cada dimarts, i vosaltres a fer el CINEMA SENSA CONDICIÓNS, dient-se les pel·lícules que ens han agradat, el que ve, el que serà en aquest divendres proper, si val o no val la pena que la veu a veure, etcètera. Però amb la segona part, com sabeu, tenim sempre un convidat, i avui tenim de convidada a la glòria fordada, a Barcelona, en geologia. Tinc entès que especialista en Allaus de Neu comentava, quan veníem, i no només això, sinó també amb tota mena de allaus, que serien moviments, diríem, territoris o de roques, o de qualsevol moviment de terra, que la seva tesi doctoral anava d'això, de fer, d'anava sobre Allaus de Neu, i que ens ha explicat que ha viatjat per tot el món, ha estat a la Xina, ha estat a l'antar dia de 4 o 5 vegades, buscant Allaus de Neu, buscant investigar sobre aquest tema, i que va obrir, segons m'ha arribat a mi, no sé si ja em suco que no hi hagués veritat, i que va obrir aquest camp a Catalunya, al costat de Ferran Manel Vilaplana, inaugurant, en certa mesura, una corrent de gent que va començar a investigar tot això. Bona nit, glòria. Benvinguda a Cinema Sense Condicions. Bona nit. Bona nit, Joan. Moltes gràcies per convidar-me a venir aquí. És un honor. Crec, per tant, que, bueno, ja ens ho ha explicat, però, bueno, potser la pena que potser que ho diguessin, perquè ho sapigués la gent, mentre es fes a la Tegi Doctoral, crec que anàvem a tot arreu, anàvem a fer molts viatges, i posteriorment també. Ens han dit ja que ens ha dit que ha estat a tot arreu, ha estat a 4 hores, a Nicaragua, a Cuba, vull dir, fent ojo cursos, o aprenent, o estudiant, i nosaltres ens hem quedat bastant sorpresos, perquè cap de nosaltres ha visat tant com tu. Doncs et tenim una mica d'enveja. I que tinc un test, també, si no és veritat, ja m'ho explicaràs, ja ens ho explicaràs, que vas participar en el naixement de l'institut geològic català, que posteriorment es va... No, això no és exactament així. El servei geològic de Catalunya ja estava fundat quan jo vaig anar-hi a treballar l'any 88. Jo el que vaig fer va ser col·laborar en la xarxa d'observadors de Neu i Allaus, i vaig crear... I vaig aconseguir muntar el primer bulletí de perill de lleus que es va fer a Catalunya, que es fa des de l'any 90, que ara el porta a la gent de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. En aquell moment el vam iniciar un cop per setmana, perquè just arrancavem, i ara hi ha tota una col·lecció de grans professionals que ho estan fent moltíssim, molt, molt, molt, molt bé, i ho fan diàriament. Jo aquesta tarda has de confessar que ha entrat en la pàgina web teva d'Internet, o una pàgina web, o una pàgina on sortia totes les secretes que feies a l'Unió de Barcelona, i m'he quedat al·lucinat de la llarga llista de projectes que hi havia, que feien participes, i de la llarga llista de publicacions que tens. Un m'ha fet molta gràcia que eren noves tecnologies i mètodes per la detecció i caracterització dels moviments de masses, allaus de Neu, corrents d'Aterrubis i desprendiments de Roca. Per tant, avui tenim, ja veieu, una persona molt interessant en aquest camp. Curiosament, avui no tenim el programa per aquesta raó, per els seus estudis, els seus coneixements, sinó per formar part del grup de l'Unió de Barcelona de suport a les persones amb càncer de mama, que és el que parlarem a la segona part del programa amb ella. I, com sempre, ja sabeu que aquesta primera part que fem, aquesta primera mitja hora de programa, el dedicarem a parlar de les coses que hem vist, de les coses que venen, de les coses que ens han agradat, però avui, en concret, també tenim una seta d'il·lusió, una seta de ganes, creiem que es mereix un cert record del maig del 68, el que va significar a nivell mundial, perquè s'ha de pensar, s'ha de tenir en compte, que no solamente va ser un fenomen, diríem, francès, sinó que va ser un fenomen que es va extendre a tot el món, a tot el món simultàriament, i jo, en concret, tenia ganes d'iniciar aquest tema i de començar a parlar de tot això. Sí, realment, voldria parlar del maig del 68 i, més concretament, del maig de París, perquè ara estem celebrant i recalco la paraula al cinquantenari d'aquella revolta que tothom en parla i a vegades, sense gaire coneixement. I ho vull fer, evidentment, a partir de la relació que té amb el cinema, el maig del 68. Ara, 50 anys després, molta gent se n'adona que això del maig del 68 no va començar el mes de març, sinó que va començar el mes de març, perquè era el moviment 22 de març de la Universitat d'Ananter, els que van iniciar unes assemblees molt polititzades aquest, tota aquesta moguda dels estudiants. Realment, aquest 22 de març commemora una assemblea que havia començat amb la protesta dels estudiants perquè volien entrar també en l'edifici on eren les noies. Recordem que estem parlant de fa 50 anys i que a les hores, en Ananter, hi havia un edifici pels nois, una residència universitària pels nois i una residència universitària pels noies. Aleshores, els nois van voler que el pas fos lliure a la residència de les noies, i llavors això se'ls va prohibir. I, arran d'això, va començar les assemblees de protesta que de mica en mica es van anar polititzant. Aleshores, si anem una mica més enrere del març del 68, i ens posem en el mes anterior, en el febrer del 68, hi va haver també unes manifestacions que van ser molt concorregudes i que demanaven que es tornés a posar el senyor Henri Langlois com a director de la cinemateca francesa. Aquestes manifestacions es van desfirmar quan el ministre de De Gaulle André Malro, el ministre de la Cultur, Cultur Mka, tal com va en alemany, tal com el va titllar el Jean-Luc Godard, se'n va cansar una mica de la feina que feia l'Angloac, que era un personatge molt... havia estat el fundador de la cinemateca francesa, junto amb el George Frangier, i era un personatge que era un intelectual tremendo, una persona que ho sabia tot del cinema, però que tenia una part de Closhard, molt important, de Bohemi, gairebé era un Closhard, si el veies pensaves aquest home, perquè el veies allà a la cinemateca, però si no pensaves aquest home, deu viure allà a la vora del riu. I era un personatge absolutament desordenat, i això ell ho tenia com una virtut, perquè deia que l'ordre acaba amb els camps de concentració, i és una de les seves famoses frases. Aleshores, Malro ja feia 10 anys, que li estava donant molts mitjans, i l'Angloac era una persona que no volia cap control sobre la cinemateca francesa, per molt que el govern li donés subvencions, ell no volia que els polítics hi posessin les mans en el seu negociat. I, aleshores, ell sempre privava l'accés tota una sèrie de gent als materials de la cinemateca, perquè ell considerava que ell els guardava de la millor manera, i que els protegia com no ho faria un altre funcionari. Aleshores, Malro li va dir que el trauria de la direcció administrativa de la cinemateca, i que li deixaria només la direcció artística. L'Angloac no va voler, però és igual, li van posar un funcionari del ministeri que dirigís administrativament la cinemateca. Això va fer que la plana major dels cineastes francesos sortissin al carrer en pancartes. La més coneguda era la que deia, no voló en l'Angloac, no voló en l'Angloac, perquè és clar, que la gent de la Novel Vac, per exemple, són fills de l'Angloac, són deixebles d'ell, són antics assistents a la cinemateca, allà on ells coneixen la història del cinema, gràcies a l'Angloac. Recordem que l'Angloac, durant l'època de la Segona Guerra Mundial, quan van entrar els alemanys a París, ell va amagar tot el fons de la cinemateca en masies i fins i tot en els túnels del metro de París, el lloc on només ell sabia, i que l'endemà de l'alliberament de París, com que a causa de la guerra no havien pogut arribar pel·lícules americanes a França, i que ell tenia molt bons contactes amb Hollywood, que Hollywood va acabar per donar-li un Òscar honorífic per tota la seva carrera i per la cinemateca francesa, doncs ell va aconseguir estrenar a París l'endemà mateix de la liberació en una sala dels camps d'elisis, allò que el vencen d'Ugué, que era una de les pel·lícules que els francesos no havien pogut veure a causa de la guerra. Aleshores, tots aquests cineastes, encapçalats per Godard, Ribet, Trifor, que Trifor va ser el tresoré d'aquest moviment, i Jean-Rouche i Bet, pràcticament tota la professió cinemateca francesa, va sortir al carrer demanant que tornessin a posar l'Angloar al capdavant de la cinemateca, que era el lloc que li pertocava. Curiosament, en una de aquestes manifestacions de febrer del 68, és on es veu per primera vegada, i on es fa notar Daniel Kohn-Bendit, que serà un dels líders del maig del 68. Daniel Rojo. I aleshores, doncs, sempre s'ha considerat que l'afer l'Angloar és com un precursor del maig del 68, per la mobilització que va desencadenar en els carrers, i etcètera. Aleshores, també amb referència al maig del 68, podríem parlar de la influència que va tenir en el cinema, llavors, en aquest cas, podríem dir que l'any 67, Jean-Luc Godard, Ro de la Chinoise, que ja és un intent d'entrar en el mauísme, com després del maig del 68, ell formarà el grup Zigavertov amb el Jean-Pierre Gorin, que faran un tipus de cinema militant amb causes internacionalistes i amb defences sempre de la classe treballadora. I llavors, també podem citar el grup Mep de Quint, que agafava el nom d'aquest rel·litzador soviètic, per fer un pas més i veure que el que s'havia de fer era donar la càmera als obrers, perquè, esclar, els cineastes en aquell temps tots eren fills de la burgesia i intentaven parlar per la classe obrera, però, vull dir, o s'en sortien o no s'en sortien. I llavors, aquest grup, en concret, va trobar que la millor manera era de donar la càmera als treballadors i que filmessin la seva vida. I van ser unes pel·lícules molt importants, insòlites, perquè mai més la classe obrera, com a tal, ha filmat la seva vida, diguéssim. I llavors, vull dir, aquest és un record que volia tenir jo pel maig de 1968, ara que estem commemorant els 50 anys. No sé si el Pep vol fer dir alguna cosa. Sí, a mi m'agradaria fer així, que precisament amb tu i el Joan Cruells vam tindre la sort dels anys primers del 70, un viatge que vam fer als 3... L'any 72. L'any 72, concretament. A París, estàveu? Sí. A París i el 73. I concretament... M'he deixat de dir que l'Anglòa va tornar a ser reposat en el seu lloc el 28 d'abril del 68. O sigui que el Maig ja tornava al capdavant de la ciutat. Els protestes van tindre el seu efecte. I llavors estàvem fent una exposició i vam tindre la sort de compartir un eston amb ell que va ser entrenyable. A més a més, en aquells moments, ara és molt fàcil amb les càmeres que sempre portem a sobrefer fortos de record i això. Però en aquell moment tenim una fotografia que tots dos l'hem tingut sempre de... Vosaltres dos i... Com a preferent... I el... Sí, un altre Joan. Vale, vale. El trio... Era un trio. Sí, vam estar precisament allotjats a casa del tio del Joan, del tiet. I vam compartir una estada extraordinària i llavors vam tenir l'oportunitat de parlar amb l'Enric Languà, una mica, sobre el cinema i la política. I jo recordo que el Joan li va dir... I vostè com el veu el cinema? Diu, mira, el cinema sempre va igual. Quan el facis, me puja, el cinema baixa. I viceversa. I una mica és... Jo crec que en uns pocs minuts ens va donar una lliçó d'humanitat, una cosa absolutament... Vam confesar que m'estimo molt perills, m'estimo més que per ser precis, m'estimo molt perills en aquella època. I anava molt sovint. Ja sabeu que aquí tot estava prohibit i l'única manera de descobrir pel·lícules, que aquí estaven prohibides d'anar a la cinemateca, allà... Com està allò, allò? Pallet xellot, allà davant mateix de la Torre Eiffel. Sí. Que era un... El Trocadero. El Trocadero, que era el parada meto. M'agrada sempre sortir del Trocadero i arribar tard a la pel·lícula corrent, a veure la pel·lícula del Curó Saba, o d'aquí fos com és la pel·lícula que aquí estava prohibida, des del Chaplin, perquè aquí, moltes pel·lícules, com que és allò, ja ho sabeu, els pel·lícules del Gran dictador, està prohibida fins a la mort de Franco. Nosaltres vam veure allà l'Aix d'Or de Buñuel, quasi res. Que era l'únic lloc llavors que es podia veure. L'únic lloc es podia veure. Bueno, jo tinc un record immens, i anava molt sovint, i me'n recordo també del prestigi que tenia a l'Angloà, perquè clar, jo sóc més gran que vosaltres. Jo tinc deu anys de producció de més que vosaltres. Doncs bueno, jo era una mica més gran, i anava molt per allà i tal. Però tinc un record especial d'aquella època, perquè jo no tenia diners, i anava a menjar als menjadors universitaris. I suposo que sabeu que hi ha la ciutat universitària, que està a dalt, més al nord, en el Bolívar, la mare com s'hi diu, en el Bolívar, ah, és igual, el Bolívar Raspany, i anava a menjar, i clar, guardava que sempre, en aquella època, tota la gent que es participava a la maig de la gent de avui, estava donant propaganda de petos, on te'n rollaves amb ells. Jo, més d'una vegada, havia començat a xerrar amb aquesta gent, més jove, que jo en algun... tenia 20 anys i ells tenien potser 18, o 17 o així, i era superinteressant, perquè es feien uns debats, i l'altra cosa que recordo extraordinàriament, per lo potent, i per el que a mi em sembla que una persona em va afectar, va ser, crec que és de 72 o 73, quan costa graves estrena la ve, la confesió, no sé si l'heu vist, la coca de la xarra. Perquè, amb un guió de Jorge Semprún, un guió de Jorge Semprún, retratava un cas real rus, perquè el Jorge Semprún, fins aquell moment, havia estat el Partit Comunista francès, o espanyol, i després s'havia sortit. S'havia sortit. Bueno, no es caigués sortit, és que el van fer fora. El van fer fora, sí senyor. I llavors, ell fa el guió aquest, aquesta pel·lícula, que és una denúncia en certa mesura de l'estalinisme. És la vida de l'Artur Londo. El de l'Artur Londo, que és la novel·la, que està basat, és la vida d'ell i la seva dona. I us recordo, us prometo, que una cosa que em va impactar molt, perquè jo a l'any 68 vaig veure que hi havia l'invasió praga dels tancs russos. És la primavera de praga. Una cosa que em va impactar extraordinàriament bé, a mi personalment, i em va fer reflexionar, i em va fer donar-me en compte que algú ho havia canviat a partir d'aquell moment, és que al final de la pel·lícula, al final de la pel·lícula, no sé si el recordeu, entre els tancs russos a praga, hi ha una gent que escriu a la paret, Lenin, despertat, aquesta gent s'han tornat bojos. Això va ser per la meva generació, per la meva generació, descobrir que nosaltres tenim l'esperança de la meva generació, que al món es podia canviar i que el canvi vindria per l'Unió Soviètica, el canvi vindria pel model que defensava l'Unió Soviètica. Quan tota la meva generació descobreix o veu que no és possible que per aquí el canvi no vindrà, se suposa, un enfonsament tan brutal, és a dir, una caiguda de la il·lusió tan gran que a mi, aquella pel·lícula, que l'he vist 5 o 6 vegades, em segueixin per això. Jo recordo, ara que estem parlant així, d'una manera molt personal, que vaig veure Arthur London i la seva dona a la Teneu Barcelona, que els havia convidat la Montserrat Roig, i va ser una batllada increïble, perquè eren dues persones, tots dos, d'una fortalesa... Bueno, ho han de ser perquè el que passa... Sí, bueno... Clar, totes les tortures que... Què li fan? Que va haver de patir l'Arthur London i el judici aquell tan... manifestador i tal... Però eren unes persones d'una intel·ligència increïble i d'una sensibilitat i una cosa que valia la pena de veure'ls, perquè és que allò era... indescriptible, gairebé. Va tindre també el 68, la seva influència, més allà de França. Home... Hi ha directors com Bertolucci, per exemple, és tranquil·lament un fill del 68. Fins i tot Polanski. Clar, és que hi havia molts directors que després van ser notables europeus, que estaven a París, si a casa tenien diners, el nen cap a París, perquè la cultura... en aquell moment era el centre de la cultura europea. Cosa que s'ha perdut això, cosa que el país no és la mateixa. No, ja no és la mateixa. Però en aquell moment sí, que era allà on tothom s'admira llave, no? Llavors d'aquí van sortir directors compromesos importants d'Hungaresos, Txecs, Jogoslaus, italiats. En canvi, curiosament, Espanya no... Bueno, perquè Espanya no es va viure com a 68 anys. No va a veure. Es va viure com una repulsa en contra de Franco. Per això d'alguna manera s'ha de veure que fixeu-vos que aquest fenomen hi ha un famós documental que es diu, en francès, de Max i de la Coca-Cola, que és un documental d'una hora que explica la revolució del maig del 68, que jo vaig portar a Espanya per primera vegada, jo vaig descobrir el Joshua Pido, el centre cultural, i hi havia un accés a tot el material que tenien ells. I en un moment de la mirada vaig descobrir aquest documental, que era de l'ahaixet cinemà, i llavors vaig pactar amb ells que ho incorporaria en un festival que faríem aquí a Barcelona. L'any 82 vaig muntar un festival amb el Roger de Gestenciats, l'institut alemà, l'institut francès, la filmoteca de Catalunya, on vam fer venir gent... vam presentar tots aquests documentals de diversos llocs. I el que me'n recordo és que... o l'altra cosa que quedava clara amb un documental com aquest, és que el fenomen del maig del 68 no va ser exclusiu de França. És un fenomen en aquell moment a Estat Units, amb la guerra del Vietnami, i la raons eren diferents, però el monument al carrer era molt fort, com es produeixen aquí. És un tinter on aquella s'hi deies i va sucar molta gent la ploma. On es va estrenant, es va estrenar, i a Espanya no es va dir maig del 68, però era la repulsada, la protesta que hi havia contra Franco. Tira el mateix fenomen. Però, a veure, el maig del 68 i potser l'any 69 és quan comença l'escola de Barcelona, que en certa manera recull un esprit de revolta sobretot amb la pel·lícula Nocturn 29. Nocturn 29 es diu així, perquè era el 29er any de la dictadura. Més clar, ja, no es pot dir amb un guió del Joan Brossa i del Pere Portavella, i dirigida pel mateix Portavella. I, aleshores, hi ha la famosa frase del Joaquim Jordà que per salvar les qüestions de censura deia que ja que no podem fer Victor Hugo, és a dir, no podem fer un naturalisme o un realisme social, doncs farem malarmè. És a dir, que era l'estilització de la revolta. Llavors, evidentment, la trajectòria de tots, els directors de l'escola de Barcelona és molt més malarmè que no pas Victor Hugo, perquè no es podia parlar de la realitat. Es podia parlar des d'un punt de vista molt elíptic. Espanya, les pel·lícules que es feien que tenien un interès eren críptiques, que eren entre les nens com les de Saurà, per exemple. I les que passaven les censures perquè no se'n donaven compte que en allà hi havia unes coses. Això també va passar i perquè eren tontos i no se'n donaven compte del que hi havia darrere, però si no, si se'n donaven compte, ho tallaven. Hi ha un element total i molt llarg amb això. Per dir algo més del maig del 68 si seria important que el cinem i pels cineastes que els cineastes francesos deien de l'anglò, que és el drac que ha custodiat els nostres tresors. Ja. Referint-se amb això que ha explicat el Joan que havia protegit tot de pel·lícules quan l'ocupació alemanya. Bueno, d'oem per fer-te això passar-me una altra cosa. Jo volia fer una pregunta. Se m'escolta. Referent el que estem parlant del cinema, el 68, creieu que hi ha alguna repercussió al moviment 15M d'aquí? És a dir, evidentment no és equiparable, però un reflexión al cinema. El cinema s'il·lustrarà un moviment així. Ja no parlem del 8M perquè potser és massa coetant en la potència que té ara, però al 15M creieu que hi haurà cineastes potser d'aquí o estil que enlouig de fora que agafaran el moviment indignats. El moviment no ha sortit ara, si sortirà o no ho sabem, però fins ara no. Jo penso que anirà sortint amb el temps. Avui parlàvem amb el Pep d'una pel·lícula horrorosa que es diu El mejor verano de mi vida, que és una posada al dia de reclutar con niño de la superpel·lícula franquista. Jo l'he sufert aquest matí. La feina per estrena, no? No. No. No. És una cosa absolutament al·lucinògina. Per exemple, en la situació hi entra una ocupació d'una fàbrica que ho fa la dona del protagonista de la pel·lícula. O sigui, potser no és el 15M, però Podemos ja ha entrat en el cineu espanyol. De la manera més absurda i de la manera més idiota. Però hi ha entrat. Tu et mires aquelles imatges d'una ocupació d'una fàbrica i et penses que és tan fotent. Perquè vaja, no sé, hi ha una pel·lícula del Godard que és una ocupació d'una fàbrica que tu et va aviant i allà dius, això és ocupar una fàbrica. Però aquí en aquesta pel·lícula espanyola hi ha una senyora allà al mig i tot de senyors allà al voltant però han ocupat una fàbrica. Perquè és Espanya. I llavors sort que tu diuen que han ocupat una fàbrica, perquè si no és que no ho entens. Bueno, tu aviant tampoc és que sigui molt explícit tot, perquè allò mira que és lent. Sí, home, que és explícit. Bueno, perquè conya els treballadors s'agresten el director de la fàbrica. Bueno, fan una mena de muti allà al mig. Aquí no, aquí fan una assemblea i això ja és fortet perquè entrin al cine espanyol. Sembleraris. Sí, esclar. I de totes maneres, i aquí tornem en el Portavella, perquè sempre s'ha de tornar en el Portavella, en l'informe general últim que ha fet, que es diu, el RAPTA d'Europa, hi ha entrevistes amb tots els actors dels nous moviments socials. És a dir, allà surten gent del 15M, surten gent de Podem, una reunió de l'Àngigo de Rejón, surt la Marina Garcés, surt la Itziar González, surt tota una sèrie de... i fins i tot surt la N-C, com el... l'independentisme català. És a dir, que ell cobreix tots aquests nous moviments socials que s'han anat cobant. Jo crec que també estic d'agora que segurament ara, fins ara, no ha sortit massa cosa, però que pot ser que, en un moment de demanat, algú tingui alguna idea, alguna projecte que sigui atractiu i que s'acabi fent. Però, de forma immediata, no dona sensació que hi hagi res en aquesta direcció. És a dir, més aviat, el problema és que, com que els productors demanen diners i demanen diners a les televisions i demanen diners a qui sigui, si el projecte no està amb l'acord de la seva ideologia política, doncs els diners no mereixen. Sí, sí, no crec que la tuerca posi... Les televisions ja sabem per qui estan controlades. Clar, avui dia és que... realment és al·lucinant. Millor a acudits d'andalusos i tira què té abans, perquè no ens fiquéssim els peus d'un jardí. No sé si val la pena. Jo només he vist una pel·lícula. Em tot m'he deixat de presentar a l'esta de l'equip, que vull dir que suposo que segur que cada setmana... Ja ens coneixem, sí. Ja ens coneixem de cada setmana, no cal que us presenti. Jo he vist al dilluns una preestrena. Som els suspitosos habituals. Aquest dimendres es trenen Borg i Mac and Rowe, que narra la realitat entre les dues agentes del tenis... Molt bona pel·lícula. del swag Borg... Horn Borg... Bjorn Borg. Borg i el nord-americà John McEnroe, que van culminar el famós enfrontament de tenis de 1980, que per cinquena vegada el Borg va guanyar quasi l'última vegada. Aquesta la passava, no? La passava al dilluns? La van passar. Va la pena, doncs? La millor pel·lícula del festival. Jo penso que, com a pel·lícula sobre el món del tenis, és difícil fer algú millor. I a més, hi ha la coincidència que, a més a més, jo fa 42 anys... Que fas tenis. Em passejo per les pistes. I vaig poc a tal, doncs... No, això és ridícul. És no la tema. No sobre el tenis, no sobre el tenis. Però a més a més de sobre el tenis, és sobre tota una època. Sobretot una època. Hi ha una altra idea de fons que a mi... amb cou, no cou, per coses que em fan reflexionar, inclús de la generacions que venen, que estan molt més interessades i molt més tocades pel esport, que no estava, per exemple, la meva, que és aquesta mena de... La pel·lícula queda molt clara, cosa que no passava amb una cosa que no sé si és el vista, que era la realitat dels britànics del Fórmula 1, que era una pel·lícula molt rodona, penso que era una pel·lícula molt interessant, però ja com que aquest tema que va a l'activament no hi sortia, perquè eren conductors de cotxe, i tu penses com a consellor, pot ser conductor d'un cotxe d'alta cilindrada, d'alta velocitat, fins que tinguis 88 anys, no? Però en canvi, en aquí el que queda clar és que la juventut, la potència física de l'individu, que és el que els diríem als atletes d'elit, que es veuen obligats a fer tal com a futbol, és a dir, se'ls acaba vellat la vida. El desgast mental, en tenis, és el desgast mental. Bueno, suposo també, però físic, inventar les dues coses... Perquè tu fixa que aquí queda molt clar que en primer lloc jo s'ha de resaltar una cosa. Hi ha dues interpretacions, sobretot l'Adalborg, impressionants. No sé qui és aquell tio, ni deu l'entret, però... És un suec. És més autèntic que el Borca. És que jo crec que sí. Llavors, és molt curiós, perquè el que sí que et transmet molt bé és que tot i 104 anys guanyador de Wimbledon, ell va veient vídeos que li estan passant de l'altre. I veu que aquell tio el passarà per sobre. I llavors, veus el seu patiment, la seva concentraciós, el desgàs mental que té aquell tio. Bueno, no cal que ja sabeu com està el Borca. Va guanyar efectivament la cinquena, el cinque Wimbledon. La sisena el va perdre i va plegar. Els 26 es va retirar. I després va tenir... ho està tenint una carrera bastant desgraciada. Però jo el que volia dir, és que Vilcan planteja una de les coses que no sortia amb altres pel·lícules. És aquesta mena de desgàs físic i mental de la gent que és atletes d'elit, sigui amb el futbol, o sigui amb el ténis, o sigui com sigui, que els obliga a aquesta... Que no es representa que des que és petit, quan està jugant al principi de la pel·lícula, no fa res més que preparar-se per ser el que serà. I per tant, vol dir que hi ha una esclavitud respecte a la seva vida, que no pot fer res més que allò. És un senyor que està tan concentrat. Hi ha molts nens que s'han trencat. A casa nostra tenim l'aranxa sanchezificària. No s'embarre gaire, però com... Què van fer els seus entrenadors i pares amb aquesta noia com acabat? Però jo el que t'estic volent dir, és que aquesta mena d'esclavitud que origina arribar a ser un dels millors et fa que et partis de tota la resta. I que en alguna mesura, quan acaba aquesta carrera als 26 anys, siguis un frustrat. És que com a individu, o què tens? Tota la teva vida no has fet res més que preparar-te per fer allò. I quan jo s'ha d'acabar i s'acaba molt jove, perquè mentalment o físicament ja no pots fer el mateix que fa l'altre, però als 26 anys s'ha d'acabar la vida. Llavors, la pel·lícula, el que hem d'olir en alguna mesura, o que em feia patir en alguna mesura, és que en aquest moment la gent està molt més tocada per ser dels bons dins de l'abdodisme, dins de l'esport que sigui, del tenis, o del futbol, o del vall del vesbo, o el que sigui, i que això, una mica, els esclavits, de tal manera, que aperten altres coses, perquè si estan fent això no poden fer altres coses. Saps quins són els que viuen relativament bé, els que estan entre el número 15 i el 50? Participen i tenen que estar a tots els tornejos, perquè no jugaran sempre els quatre primers. Hi ha d'haver dos setmanes de competició, aquestes dues van allà, tenen la seva dinàmica, van fent... Ja, ja, ja. El que passa és que la pel·lícula toca molts temes, vull dir, no és una pel·lícula sobre l'esport, sinó que, per exemple, per mi és una reflexió també sobre el triomfi sobre el fracàs. Sí, sí, sí. I jo trobo que és una pel·lícula, realment, vull dir, jo hi anava una mica, dient, bueno, això serà un pal, perquè aquí et fotran partides detenis com aquelles pel·lícules que fan partides de cartes i no acaben mai, i en canvi és una pel·lícula molt aprofitable i que hi ha, dic jo, radiografia una època, una època molt... encara propera, i que està molt bé, vull dir, jo en aquest sentit la comparo amb Bogy Nights del Paul Thomas Anderson, que també a través del món del cinema porno, que és una cosa absolutament marginal, doncs també descrivia una època d'una manera perfecta. I d'aquí, d'aquí ve el Dickler. Joan, sobre tot, pels nostres oients, que no es perdin el documental sobre Maria Cales. Ah, molt bé. Extraordinari. L'ha estrenat també el divendres passat, el Manastrona. Sí senyor. Tenim la convidada d'aquí. Teníem la convidada d'aquí. Jo voldria que la Glòria fordada aprofitar-la, perquè tenim encara, doncs, mitja horeta per parlar amb ella, que inicialment, potser, preguntar-li com va néixer aquest grup de suport a persones amb cànceres de la mà de la menjata persona. Doncs mira, això va ser una iniciativa d'una persona que estava vissarracturat de fer socials en aquest vissarracturat i treballar, una companya que va tenir un càncer de mama i aquesta persona que tenia una responsabilitat de gestió se li va acudir de fer una crida per muntar un grup. Llavors tothom va rebre un correu electrònic amb una convocatòria per qui vulgués afegir-s'hi i ens vam trobar un dia a la universitat, a l'edifici històric de la plaça Universitat i, a partir d'aquí, vam quedar, doncs, que totes havíem passat per un càncer de mama i que teníem ganes de simplement trobar-nos i fer alguna cosa per donar suport a altra gent que estigués passant la mà del dia. Aquest va ser l'origen. I com ha anat la evolució, com et vas integrar amb això, amb el teu cas, etcètera, explica el que tu et sembla més ho per tu. Sí, això és un grup de voluntariat, voluntariat, i això és el que em sembla. Llavors, en el meu cas, jo havia passat un càncer de mama i t'explicaré el que em va passar a mi. Quan em van diagnosticar el càncer, per descomptat em vaig espantar, com és molt normal, i després dels dos o tres primers dies vaig recordar que tenia una amiga que feia potser 20 anys que no veia, que algú m'havia explicat que havia tingut un càncer de mama i no m'ho vaig pensar, vaig buscar una gent de vella, vaig buscar el seu número i la vaig trucar i li vaig dir, hola, Núria, potser t'estranyarà que et truqui, mira, és que em passa això quan m'han diagnosticat un càncer. I em va dir, no m'estranya gens, i se'm va plantar a casa amb una bosseta de bombons i em va dir, mirem, no, un, dos n'he passat, i estic bé. Això a mi em va donar una força extraordinària. Jo també me'n puc sortir, ja està. I aquest va ser el motiu fonamental en aquell moment de que jo em volgués apuntar en aquest grup de suport a persones amb càncer de mama. Jo també vull, volia i vull fer això de dir, em veus, estic bé. I així va ser. I ara què feu, si quines són les activitats que feu o que... A veure, és un grup petit, ens hem anat organitzant, vam passar un temps que érem doncs aquestes 6, 7 persones, i hem muntat una petita pàgina web senzilleta, on hem anat recopilant informació que considerem que és útil i que és bastant baràs sobre alimentació, sobre activitat física, ens presentem. Això, bueno, hi ha una una de les companyes, l'Àngels, que ja s'ha jubilat i que havia estat treballant la biblioteca, que ha fet un llistat de llibres que tracten sobre el càncer, a part d'alguns llibres que nosaltres ens han ajudat personalment, perquè ens han acompanyat amb la malaltia, doncs hi ha tot un fons de la Universitat de Barcelona sobre el tema de més a menys científic. Llavors, l'Àngels s'ha ocupat de fer l'allà, juntament amb la Roser, doncs ens mantenen a web. Hem tingut la sort de comptar amb Laura, que és una professora jubilada de nutrició, que ens ha fet un repàs i ens ha corregit algunes qüestions sobre alimentació. Ara hi ha una altra professora que ens està preparant alguna cosa lligada amb exercici i activitat física, no tan esport, perquè hi ha gent que dura els tractaments, doncs, no pot fer esport, però sí una certa activitat física per mantenir-nos en bon estat. Doncs a la pàgina hi pengem tot això. I el que a mi més m'interessa és que ens trobem. Nosaltres tenim un correu electrònic en aquesta pàgina que es pot trobar si poseu en un buscador dones o bé càncer de mama, us sortirà la nostra pàgina i el nostre correu que es diu dones o bé, roba o bé punedo i ens trobem un cop al mes. Ens trobem en el lloc agradable, en algun bar, algun cafè i obrim aquestes trobades a qui vulgui venir. Llavors, simplement, ens veiem i ens expliquem com estem. Jo ets a dir que jo estic molt bé. Ja ho sabem, que ens en alegrem. A mi em van dir que el juny del 2008 em van operar el juliol i ara que tot estan en molt bé el pròxim novembre em donaran l'alta definitiva, confio, i ja està. Però vull fer això que us deia abans, trobar-ne amb gent i dir-li em veus, estic bé. Això és el que... Normalment, una persona que passa aquest procés, quina seria diria varia molt d'una persona amb un altre i pot ser que hi hagi una persona que ho superi amb dos anys o tres anys o varia molt de casa a casa? Varia de casa a casa. Depèn del grau de desenvolupament que tingui el tumor, quan et diagnostiquen. Després es diu càncer de mama, però hi ha diversos tipus de càncer de mama, més i menys agressius. Llavors hi ha càncer de dones o homes, perquè hi ha 8% dels càncers de mama, que són en homes. En general, parlaré de dones, perquè és la majoria i em surt més fàcil i em disculpareu. La gent no coneix que també afecta a dones. Jo n'he conegut un col·lega meu de feina, per exemple, em va passar un estar perfectament bé. Doncs depèn molt de l'evolució i del tipus de càncer i de l'edat que tinguis, del teu estat de salut, t'apliquen un protocol o un altre. Pot ser que facis només una extirpació del tumor, pot ser que et tractin amb químio, pot ser que et tractin amb ràdio, pot ser que et tractin amb tot, pot ser que les químios siguin abans de la operació per reduir i concentrar el tumor, pot ser que siguin després. Hi ha molts casos. I quan ens diagnostiquen, això ens impacta. És opi. Perquè durant un temps sembla que tinguis una espasa de demòcles penjantes sobre el cap. Però s'ha de dir que tot passa. Tot passa. I el que sí que és cert és que hi ha tants casos com persones, per tant, els tractaments sempre mai són exactament iguals, però això genera una incertesa. Hi ha molta gent que comenta que aquesta incertesa és una de les coses que ens descoloca més o que ens fa més angúnia o que ens crea més angoixa, que ens fa més por. Depèn de les persones. Però hi ha una cosa que sí que és absolutament cert i passa sempre. Que quan ens trobem o estan passant perquè jo ja no... Un càncer de mama o un càncer es produeix una empatia immediata. Perquè ràpidament connectem, sabem què pot estar sentint l'altre i això és una qüestió que simplement es dona. És com una espurna que fa que aquest acompanyament mutu sigui tan útil. A vegades no cal dir res. Simplement està allà. L'altra cosa que he preguntat és clar, suposo que és tan impactant, tan forta que t'obliga en certa mesura replantejar-te la vida i suposo que t'obliga volgues o no volgues a reflexionar sobre el sentit de la vida, sobre el que estàs fent, o no. Sí, això passa. Hi ha una cosa que voldria dir i llavors em vaig a la teva pregunta. En aquest grup que hem format i que ens trobem i que ens coneixem totes i que sabem quin moment del procés està i com està i si passa la revisió etc. Hi ha una cosa que és importantíssima. Nosaltres som administratives, gestores, professors, de tot. Professionals diverses de dins, de fora de la universitat. Però el que no som, som professionals de la salut. Llavors nosaltres en cap moment pretenem fer la feina dels metges, ni de les infermeres, ni del psicòlegs, ni del psiconòlegs, ni de cap professional que tracti el tema oncològic. Nosaltres simplement ens fem costat les unes a les altres. És un testimoniatge també del que ha passat cada una. Sí, el millor pot enfortir la resistència de la que està començant. Això segur. Nosaltres ens podem explicar petits trucos de jo em puc posar oli de rosa mosqueta a la cicatriu i m'ha anat molt bé o a mi m'ha anat molt bé la Loe Vera però en cap moment nosaltres estem per fer la feina dels professionals de la salut. Estem per acompanyar-nos. No, per suplantar-los. No, per suplantar-los. Com és lògic. Però em sembla que s'ha de dir. Perquè la gent mira internet i es pensa que allà pot trobar la solució als seus problemes i no és així. No, no, no. Per exemple, a nosaltres ens va escriure, jo m'ocupo de contestar els correus electrònics en el primer moment que els rebem i va escriure una dona dient coneixeu algú que hagi passat un càncer amb un Estadi 3? Jo li vaig contestar si jo mateixa. I ja està. Perquè el meu paper de diagnòstic posava Estadi 3. Amb ell això la va tranquil·litzar molt i ja està. Simplement. Però jo no li puc dir, jo no sé què i això té tal pronòstic ni tal diagnòstic. Jo li he passat i estic bé. Ja està. Llavors, és clar, això que deies tu de les reflexions, etc. La primera qüestió és que... Jo em trobo amb una altra dona que està passant pel mateix procés similar al que jo he passat i el que li puc transmetre és la meva alegria per viure. Aquesta és la primera. Perquè és clar, òbviament, quan et falta la salut el que vols és tenir salut. I llavors d'una manera automàtica la teva escala de valors canvia. Després ho pots racionalitzar i pots reflexionar tot el que vulguis. Però a tots us haurà passat quan teniu la grip voleu que passi la grip i està bé. Doncs imagineu quan teniu un càncer. No? És una situació d'aquestes? En el meu cas no cal imaginar-ho perquè jo també n'hi he passat una. Ah, doncs llavors... Mira, ja noto aquesta xispet, aquesta connexió immediata que deia. I fa molts anys, que fa 15 anys que vaig passar un càncer i bé, llavors me n'estirpa un ronyó i la cosa ha anat molt bé fins ara. Doncs... Tens molt bon aspecte, me n'alegro molt que estiguis bé. Clar que sí. Però jo penso que quedar malalt és un cas. Per descomptat. I llavors en el meu cas doncs amb l'extirpació no hi va haver prou, no va caldre tractament de cap tipus i aleshores això per mi va ser molt... Clar. Molt gratificant, molt efecte. Eficient, molt gratificant. Gratificant és la paraula realment. Perquè si hagués hagut de passar per... per tractaments de ràdio, de quimió, hauria sigut molt diferent. Segur. És possible. Ara bé, en una malaltia anterior que era una operació que tenia unes conseqüències una mica traumàtiques va venir una senyora que ho havia passat i que sense jo saber-ho, en la clínica i va venir i em va fer unes explicacions que van ser una meravella absoluta saber que aquella senyora havia passat allò i que venia voluntàriament per explicar-m'ho i per donar-me força allò va ser una meravella. M'en alegro de sentir-ho. Tant per tu com per ella que segur que ho havia trobat molt gratificant per ella mateixa. Clar, clar. Com per als persones que esteu fent aquesta ajuda, fer el mateix servei, aquesta feina que ell explica que és superinteressant, superaficar, superencorejadora per la gent que està patint al càncer. Hi ha una altra qüestió que és interessant de comentar. Que... que és això, no? Va venir una senyora que em va explicar. Hi ha gent que no ha passat la malaltia o que no fa aquest tipus de voluntariat que pot pensar que mira que ve que útils que se senten que en un altre t'agraeix, que tu facis això, mira, en realitat les agraïdes som nosaltres. És... És molt d'agrair que hi hagi alguna persona que tingui la confiança d'obrir-te la seva vida i que et permeti acompanyar-la. A mi això és una cosa que em genera una satisfacció i un agraïment i una calma i una altra qüestió de plenitud que és difícil d'explicar en paraules. Per tant, jo estic en aquest grup com les meves companyes perquè ens sentim biestant-hi i perquè ens sentim feliços fent el que fem. I jo parlo, sobretot per mi, perquè... tots hem de parlar només per nosaltres, però em sembla que amb això reflecteixo una mica l'esperit del grup. No és un espai que cobriu vosaltres. Els metges no el poden cobrir. No és la seva feina, tampoc. Sí, però fixa tu que és molt gratificant per en dues parts. Sí, sí. I, a més a més, comporto un benefici pel pacient segur indiscutible. I en canvi, bueno, ja sigui per la mateixa dinàmica dels tractaments i la feina i l'engranatge dels metges, segur que aquí no s'hi arriba per part d'ells. Segur que és interessantíssim la opció aquesta. Per nosaltres sí. Vinc a parlar del nostre grup, que són les dones de la Universitat de Barcelona. Tot i que és obert a qui vulgui, que vulgui venir de fora. I també la nostra pàgina i tenim posades unes dades de trobada i llavors anem posant el lloc on ens trobarem. Això és molt interessant de cara als oïdors, perquè si alguna persona que ens està escoltant doncs pensa que pot sap que agafi, que vagi que utilitzi aquests records, utilitzi aquestes adreces i aquests constructes. Pot mirar-se la pàgina, pot escriure'ns o simplement pot venir quan pengem la data i el lloc i ja ens coneixerà. Normalment és difícil que coincin 12 o 13, però 6, 8, 10 dones, sí que hi som. I volia dir alguna altra cosa al respecte d'això. Jo parlo pel meu grup, però és obvi que és útil, perquè la gent cada vegada s'organitza més. Ara a la setmana passada vaig conèixer el cas d'un altre malalt de càncer, d'un altre tipus de càncer, que comentava que han muntat un grup a través d'Instagram i que a través d'Instagram aquesta gent que tenen aquest càncer específic ha de donar un cop al mes, també en un cafè i parlen. I és una manera molt gratificant que ens donem suport, que ens sentim bé. És una connexió molt especial. Llavors hi ha una qüestió que és molt interessant de tenir en compte, que és que com més fas més tan adones que no pots donar lliçons a ningú, que pots donar consells, però que no li pots dir que has de fer això i allò, no serveix. A mi em va passar això. Jo vaig fer això, no sé si et pot ser útil a tu, però donar lliçons, no, sisplau. Cada cas és particular i a cadascú li serveix el que li serveix. Llavors el que és important és dir que estic aquí al teu costat, si algun dia vols que seiem i que parlem, i ja està. A mi em sembla que aquests espais de relació amb la gent el que revelen és la justícia i no la caritat. No és un acte de caritat? No, en absolut. És un acte de justícia, és un acte d'humanitat, d'obrir-te als altres i compartir. És molt enriquidó per les dues bandes. Clar que sí. Clar que sí. Perquè té aquest aspecte que tu deies de no donar lliçons, sinó de ser tu mateix que es posa en relació amb els altres. El que no tinc clar és que el cine hagi reflectit això d'aquesta manera que estem llenant. Perquè és veritat que les pel·lícules que tracten el tema del càncer o d'una malaltia terminal sempre costumen ser que alguna persona viu això i que generalment ho viu d'una forma més o menys solitària. És a dir, la pel·lícula segueix el procés d'aquesta persona fins que es mora. Però no... Seria molt interessant que hi hagi una pel·lícula de participació col·lectiva d'un grup que ajuda en certa mesura la gent i que desreflectita cinematogràficament. De totes formes, nosaltres aquí hem comentat fa poc una pel·lícula que encara que sigui de forma tangencial, si no l'has vist a la recoman o molt, és la enfermedat del domingo. No l'he vist. No l'he vist. No fa això res més. Perquè s'ha de veure. No l'he vist. Tu no l'has vist? Sí, jo sí. És la mare i filla, no? Sí. De Roberto Salazar. És una pel·lícula espanyola. No l'he vist. Molt interessant. No és Roberto Ramon? És igual. Hi ha alguna altra pel·lícula que la gent considera que m'ajuda o que val la pena que la gent vegi? Sí. És una pel·lícula que em fa pensar en aquest canvi de sistema de valors, que és Mivida Simmí. Sí, sí. De Isabel Coixet, crec. Sí, Isabel Coixet. En que una dona sap que es morirà i llavors el que procura és que el seu marit i els seus fills, quan ella mori, tinguin la millor vida possible. I entenc que reflecteix el que ha de fer. No diré que perdin importància, però que n'hi ha d'altres que passen pel davant. Les relativitzes, la salut, el benestar, l'amor, la vida, el fet de que la vida continuï. Els diners deuen baixar molt. Amb l'escala de valors. Sí. I les responsabilitats de la feina, que les continuem tenint moltes ganes molt similars. El que passa és que ens ho prenem tot molt més bé. Em sembla, no sé si estàs d'acord. I tant, i tant. Llavors, aquesta pel·lícula em sembla que reflecteix una mica això. I llavors n'hi ha un altre que a mi em va impressionar molt amb agrada molt, que és un monstru o bienia verme. Que és l'història d'un nen que a la seva mare s'està morint de càncer i hi ha un monstre que hauria de veure. No, no. El Ballona. Em sembla extraordinàriament interessant. Em sembla extraordinàriament interessant, aquesta pel·lícula. Perquè no és la malalta, sinó com ho viu el nen. I a mi em va impactar i em va impressionar amb agrada moltíssim. Després n'hi ha d'altres, com la de la sintonia d'avui i de Truman, que també vaig trobar que està molt bé. I d'altres n'hi ha moltíssimes. Bé, amb tot això hem arribat a l'hora. És a dir, estem, com sempre, decidir en tenir més temps per seguir parlant de moltes més coses. Tot i que ha sigut superinteressant i sobretot jo el que m'agrada molt de què expliques és que és una cosa que es nota que està no viscuda, terriblement viscuda, però a la vegada terriblement feliç d'haver-ho superat. Aquesta alegria que comuniques, que portes a dintre, te transmet per meravellosament bé. Moltes gràcies, Gloria, per venir al programa. Moltíssimes gràcies per estar aquí avui amb nosaltres. I la setmana que ve tindrem una altra convidada, que es diu Adela de Los, que parlarà de biblioteques. Ella és una especialista sempre atrat al món de les biblioteques i el cinema. Per tant, gràcies per venir, repeteixo gràcies a tots per escoltant-se i fins la setmana que ve. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies.