Cinema sense condicions del 29/5/2018

Cinema sense condicions Un dimarts més som aquí a Cinema Sense Condicions i sobre el fons, diríem, de Camarón, comença el programa d'avui. A més a més avui tenim dos convidats, podríem dir. Tenim dos persones que coneixem molt, que ens estimem molt i que feia molt de temps, que no veiem. Un és un clàssic del programa, perquè s'ho seria un dels que està sentint la música. Sí, sí, se sent, se sent. Un és el Francesc Aguilar, que el tenim darrere als vidres, en lloc del Paul Degler, que avui no podia venir. I l'altre és un senyor, un doctor, que fa molts anys o molt de temps que ens ve, que ens ve periódicament, i que ens ha fet moltes coses interessants. I avui, a més a més, ve amb un tema que jo trobo que és dels més actuals i més interessants que potser hem tingut darrerament. Com sabeu, ell tenia ganes de parlar del neofeixisme, de l'aparició de la dreta i de l'extrema dreta en el món. Podíem dir sobre la Europa, però en general és un fenomen que s'espandeix per tot arreu. I estem molt contents de tenir, tant el vice-veciana com el Francesc Aguilar, avui aquí al programa. Benvinguts. Moltes gràcies, jo no sé si et sentiu. Jo no et sento. No sé si et sentiu vosaltres, jo et sento normalment. A mi em sembla que no em sentiu. Sí, sí, et sentim. Jo no sé, hi ha un desfasament aquí raro, quan parlo no ho sento vosaltres, però ja anirem fent. És la falta de costum. Doncs bé, com sempre, ja sabeu, tenim dos pas del programa. A mi em ressona una mica raro, no sé per què. Tenim dos pas del programa, la primera part, que parlem de les coses que hem vist, de les coses que recomanem. Avui tenim dues altres coses que val la pena que en parlem. Una és el camarón que està sonant de fons, i l'altra és una pel·lícula que es diu com a nostres pares, que també recomanarem. I després ja el que vagi surt i etc. I la segona part del programa, com fem sempre, tenim aquí el Lluís Bessiana, que ens parlarà d'aquest tema tan actual, i tant jo diria atractiu, perquè es planteja una sèrie de problemes i incògnites que no té resolt en aquest moment ningú. Per tant, si voleu començar amb el camarón, Pep, comença tu si vols per poder tenir ganes de parlar-ne. Molt bé, bona tarda. Bona tarda. Jo et sento malament. No m'ha sabé, oi? No sé què passa, mira aquí. Bueno, el bloc de camarón és normal que hi hagi un dolent. En fi, seguim, no? Seguim, seguim. Bueno, us va presentar l'altre dia una pel·lícula que es titula Camarón Flamenco y Revolución, que està dirigida per Alexis Morante. És una pel·lícula documental que recull tot el material del seu dels primers anys de quan era un nen a Camarón fins que va morir. La pel·lícula és molt interessant i molt recomanable. No solsament pels aficionats que són molts a l'obra de Camarón, sinó també pels que les coneixen, perquè a través que segur que té una oportunitat vital de veure un tema com és complex, perquè la figura de Camarón després del Joan en parlarà més, perquè també la coneix molt, és una figura poliàtrica, és una figura que va tindre molts problemes i va ser molt incompress, però que per sobre de tot el que tenia és alguns principis bàsics que no va de fallir mai fins al final i va comprometre la seva vida i la seva vell pel Flamenco. I això li va costar moltes enemistats, moltes enveges, algunes crítiques, però també va tindre el reconeixement de les figures simeres mundials del rot que van reconèixer amb ell una figura amb la que tots volien acabar i participant. La pel·lícula a mi no em va semblar rodona d'autor perquè és una producció endelusa i vosaltres sabeu que Camarón va viure i va tindre una part sobretot la última de la seva vida a Badalona. I llavors, perquè tingueu una idea de fins a quin punt és increïble l'oblid que hi ha sobre la seva... Ara sí, sobre la seva estada aquí penseu que en tota la pel·lícula no surt la paraula Badalona en tota la pel·lícula. Em sembla un oblid flagrant després tampoc hi ha cap intervenció d'ell amb festivals o amb recitals com per exemple un que va haver molt celebrat a Palau de la Música, no re ni una imatge i segur que hi ha imatges que han anat a rebuscar i els ja costen molt més de trobar que aquesta que segurament la tenien molt més franca i en canvi dins de la selecció s'ha obviat una mica la part catalana de de Camarón i de la seva estada aquí. Sí? El problema és que la pel·lícula està produïda per Canal Sur la televisió oficial de la Junta d'Andalusia i també per la pròpia Junta d'Andalusia i aleshores per molt que diguin doncs existeix un nacionalisme Andalus que fa que no és només que s'hagi no oblidat de dir a quina ciutat va morir el personatge de la pel·lícula que això és una cosa que a un documental biogràfic tu veus les imatges de l'hospital on va morir que si no recordo malament era Can Ruti i que no diguin quina ciutat va ser per un problema simplement de nacionalisme. És a dir, per ells Camarón era un personatge Andalus que va haver d'anar a Madrid per guanyar-se la vida i ja està. I aquest personatge va cantar a Londres, va cantar a Nova York, va cantar a París però a Barcelona va cantar. Però a Barcelona no. Jo el vaig veure amb directe dues vegades en el Palau de la Música. Jo el vaig veure en directe en la monumental en un concert en el qual hi havia Weather Report i hi havia el grup de Jeff Beck i Stanley Clarke. Una nit increïble que era una nit de jazz i que a més a més hi havia l'esquena de jazz. Allò sembla que no hagi existit. Justament n'estava parlant jo amb uns músics Andalusos. No fa gaire, uns músics joves. Ara hi ha molts músics de jazz Andalusos que són aquí estudiant a l'ESMUQ i a altres llocs. I en parlaven que l'única actuació que havia fet Camarón cantant en directe de la leyenda del tiempo, que és el seu disc més conegut, ho havia fet a Barcelona. I aquesta actuació no surt. Ni tan sols se'n parla. És una vergonya. És el mateix que va passar amb una infausta pel·lícula que va produir la Generalitat Valenciana que millor que penseix amb altres coses, però que, en fi, tots cauen en el mateix error. Una infausta pel·lícula que es diu Paella Tudei, infausta pel·lícula amb un títol no mengi infaust, i que procurava que hi hagués més turisme a la Comunitat Valenciana, una empresa absolutament lluable. Però ho feia a través d'una pel·lícula l'endista, que va fer un documental autoritzat per la família del Camarón, pels seus areus, i pels polítics que ara s'han de fer, que no s'han de fer, que no s'han de fer, que no s'han de fer, que no s'han de fer, que no s'han de fer, que no s'han de fer, que no s'han de fer, que no s'han de fer, que no s'han de fer, que no s'han de fer, que els polítics que ara tenen el poder en del·lusió, també per aprofitar que la gent vagi a San Fernando, que es donera el Camarón i puguin fer una reta turística que ja està establerta. Fins i tot hi ha una absència a la pel·lícula, que és la tomba del Camarón, A l'estatua de l'Isma la veureu, perquè hi ha una estàtua d'ell i un monument fonarari molt important, tal com ell es mereix, perquè ell és la personalitat més gran que ha sortit mai de la isla de San Fernando. I com a etnia gitana també cuidaven molt el tema aquest, de la mort i el tribut, l'etronitat, etcètera. Justament aquest endelucisme del Camarón és una cosa absolutament inventada, perquè ell evidentment era nascut a la isla de San Fernando l'any 50 i quan va ser l'hora de morir, i ell sabia que anava a morir, perquè el seu càncer de pulmó era una cosa que ja li havien diagnosticat des de feia molt temps, ell va dir en el meu fèretre només hi haurà la bandera del poble gitano. I així es veu a les imatges. És a dir, no hi ha la bandera d'endel·lusia, no hi ha la bandera d'Espanya, hi ha la bandera del poble gitano, perquè ell era gitano per sobre de tot. Ara, amb la pel·lícula, volen convertir un Camarón endel·lusista. Vaig conèixer una amiga endel·lusa, i ho vull dir perquè ve a compte d'això que dius tu, que parlant del Camarón dient, a mi m'agusta mucho Camarón, perquè realment el que tenies amb ell és extraordinari, llavors encara vivia, i em va dir, no el que tenim és que Camarón no és endel·lus, Camarón és de tots, i és realment així, realment així com és. Jo ja us he dit que el vaig veure en directe amb un grandíssim plaer moltes vegades, i per mi és un dels artistes del món que més m'ha impressionat, a l'alçada de reviixar encara per posar una altra música que veu, en aquest cas no són les arrels populars, perquè és la música clàssica índia, però gent d'aquesta que anàvem a aquest circuit, això que al final se'n va dir Música del món, perquè jo el podria comparar a altres intèprets que he vist també en directe, com pot ser Frank Sinatra o com pot ser Pete Siger, per mi Camarón era un artista... Pels que no coneixem el Flamenc i no hi tenim tendència, nosaltres el vam descobrir a través d'ell, el gènere, i a més a més ens ha tocat l'Ànima. És un poder immensa. A la pel·lícula hi ha una frase que ho defineix absolutament tot, que és una frase del Paco de Lucía, que és un cop de colze a la boca de l'Enrique Morente, però això ho deixarem estar, perquè diu ara hi ha cantants que canten poemes socials, per invicar-se en la lluita social. Però el Camarón no li fa falta això, perquè només en la veu hi ha el component social. I és veritat, perquè si tu mires les lletres del Camarón no hi ha mai la qüestió social, són lletres antigues, de les que cantava el Manolo Caracol i coses d'aquestes. Però només la cosa, aquell que jo que tenia, ja t'està parlant de tots els segles de persecució del poble gitano, t'està parlant de les fatiguites que deia ell, dels treballadors, etcètera. És un art tan gran el que tenia Camarón, que no cap ni en una pel·lícula, ni en una sèrie de pel·lícules, ni molt menys en aquesta. El Pep es va emprenyar molt per totes aquestes mancances que hi són, i són evidentíssimes a la pel·lícula. El nom de Barcelona només surt una vegada en tota la pel·lícula, i és a compte dels jocs del 92, que ell estava contractat per actuar en la cerimònia d'inauguració, i no va poder perquè va morir el febrer del 92, i la cerimònia d'inauguració era el Juliol. No sé, va actuar la Cristina Hoyos perfectament. La cerimònia va ser una espanyolada de Toma y Lomo, tot i que la ciutat que havia guanyat el joc Julín Pincero Barcelona, però allò va ser una espanyolada increïble, perquè havia de ser així, perquè hi havia els furbons, hi havia tota una sèrie de gent allà, i la Cristina Hoyos... Va acabar fent una pel·lícula sobre el joc Soura, que no s'ha vist mai. Sí, Maratón. I, bueno, però, vull dir, Cristina Hoyos va estar espectacular. Genial, com sempre. Però vull dir, no sé si va ser la substituta de Camarón, o si... Bueno, era el toc, era el toc. Segurament haguessin actuat els dos. Malgrat tot, això, i el meu emprenyament pel que apuntava el Joan, és una pel·lícula que recomanem, Joan, però a tothom. Perquè, a veure, aquí a Catalunya hi ha una qüestió de presudícia amb el Flamenco, i això és així mateix, amb el Flamenco, com vulgueu, que hi ha gent que diu, ah, no, jo, és que, com que no hi entenc, i no hi vull entrar, i no sé què, vull dir, és un error. És un error, perquè és una música, com qualsevol altre, d'arreu del món. I el fet que es pugui vincular és que, a veure, el Flamenco que nosaltres vam viure durant la dictadura... Bueno, no sé. Bueno, és que durant la dictadura hi van haver moltes... Era més que re a la copla. No, i el Flamenco... Es passava per Flamenca. I després s'ajuta que... i la Lola Flores i tot això... Tot això rebaixava. Ens hem adonat que la Lola Flores era com era, però tenia el seu art, i la seva família ha superat això, ha sabut superar això, no? Però ens ho han hagut d'ensenyar ells. Sí, sí. Perquè l'esquema bàsic era aquest. Ara també és veritat que el Flamenco aquí a Catalunya... S'ha desenvolupat molt. I ha hagut un... És lògic, a més a més, perquè hi ha molts endeluzos que viuen aquí, o fills d'endeluzos, i llavors, és clar, hi ha el... El Poveda... El Duquende, el Miquel Poveda, la Maite Martín... Tot això. Que aquests estan mal vistos a Catalunya, perquè canten Flamenc i estan mal vistos a Espanya, perquè són catalans. Bueno, el Miquel Poveda... S'han hagut d'anar a viure de Sevilla, perquè no li toquin els ous, ja. Ja. És que és així mateix. Llavors, jo voldria que la gent hi anés sense prejudicis, perquè veies aquest enorme artista que era el Camarón, i que llavors tinguin una opinió formada sobre la qüestió. Molt bé, molt bé. M'ha anat sense defons, el que m'havia demanat el Joan, sardà que eren diferents temes, palo i cuchillo. Soi gitano, quan parlaves precisament d'aquesta identificació, se va... Pistola i cuchillo. Pistola i cuchillo. Pistola i palo. He canviat l'arma. Pistola, per mi, és una cosa massa forta. Un palo, un gitano, també pot fer moltes coses amb un palo. Escolta, pots posar tant que ment del comentari que jo soc gitano? Sí, ja l'he posat. No, però... Per què se senti de manera... Jo tinc un altre... Heig de parlar d'un altre pel·lícula, que també el protagonista és un gitano. Vull dir, ara m'ho faig venir bé. Va de conya, Joan. Vinga, m'ha sentit una miqueta. Sí, sentim el Camarón. Veurem què canta, què toma. ¿Por qué yo no puedo? Porque yo no quiero ni aunque yo quiera. Porque yo no puedo. Porque yo no puedo. Porque yo no puedo. Porque yo no quiero ni aunque yo quiera. Quina meravella, quina meravella, aquí tots ballant. Aquí amb l'Orquestra Sinfònica de Londres. S'ha de dir que en la pel·lícula s'explica que quan l'Expo del 92 a Sevilla, a principis d'any, van fer que el Camarón i el Tomatito fessin un vídeo de promoció de l'Expo del 92. I aleshores els de l'Expo li van dir... Bueno, cantaràs soy gitano, i el tio va dir, sí, vale. I llavors, en el rodatge, resulta que el tio, com que era així, va cantar un altre cançó. Ningú li va dir que havíem quedat que cantaria soy gitano, perquè un respecte per l'artista, que el tio estava molt malalt, estava a punt de morir-se, i el tio cantava el que li donava la gana. Si ell havia contractat soy gitano i li donava per cantar una altra cosa, doncs cantava una altra cosa, que no es tallava per res. I podríem estar a hores parlant del Camarón. Passem un artista total. Jo deia que el Pep es havia emprenyat. Jo no em vaig emprenyar gens. A mi em va agradar molt la pel·lícula. Tot i trobar i estar absolutament d'acord amb ell amb aquestes mancances absolutament increïbles. Deia que hi ha un altre documental sobre un artista gitano, en aquest cas un artista de català, el petitet, que és un intèrpret de rumba. També hi ha un documental, que es va veure al festival d'Ox Barcelona, que és del Carles Bosch, que és un documentalista molt conegut per Belseros i per bicicleta Collera Poma, que va ser el documental sobre Pascualman Agall. Va fer el vídeo també, ho he produït o ho he dirigit. Sí, sí, sí. I llavors també ha fet Setembre, que és una pel·lícula que no conec, i aquesta és la quarta pel·lícula. Aleshores la prestrena va venir, va ser molt amable, i va dir que coneixia el petitet fa molt temps, quan tocava... El petitet és un percusionista, tocava les païles amb el Gato Pérez. I aleshores aquest home viu al carrer de la Serra, com vivia el paret, i el tio Toni, i el tio Paló, i tota aquella gent que era el clan del paret. Justament el pare del petitet havia sigut un dels palmeros del pare. I surt de la pel·lícula, i l'home diu que aquest era el meu pare, i el pare surt al mig, i llavors el tio Toni, que és el palmero de les ulleres, el que tothom reconeix, etcètera. Aleshores aquest home, bueno, el Gitanos, el primer és la família, això és una cosa que és una acció. Aquest home, el petitet, li va prometre a la seva mare en el llit de mort que ell portaria la rumba catalana amb un escenari de prestigi. És a dir, que ell faria la rumba sinfònica. Aleshores aquí comença el documental. A partir de que ell agafa aquesta idea d'agafar la rumba catalana, posar-li un orchestra sinfònica al darrere, i portar-lo, si pot ser l'enliceu, doncs és on comença la pel·lícula. Aleshores seguim tot el... tot el trajecte, que des del carrer de la Serra fins al l'enliceu, amb aquest projecte. Aleshores hi ha la qüestió que acaba de rodonir la cosa, que el petitet està molt malalt, té una... una malaltia que en diuen miestènia gràvics, que es respira, i de tant en tant ha d'estar ingressat a Sant Pau, i llavors també surt la matxesa que se'n cuida d'ell i tal. Aleshores ens expliquen què és la família del petitet, com treballen, ell treballa amb la farralla, i llavors quan pot fa la música. Aleshores veiem que en els assajos en comptes d'orquestres sinfòniques, que seria molt car, hi ha un quartet d'acorda, que fa els arrenjaments que s'han fet, sobre arrombes molt conegudes, una al·làgrima caia en l'arena i coses d'aquestes, les arrombes que tothom coneix més. I aleshores, com al final, això... si afegés l'orquestra del liceu es fa un concert en el liceu. És curiós que el Carles Bosch ens demanés que no diguéssim quin era el final, però jo li vaig dir que la gent de Barcelona ja sabem que el petitet es va sortir amb la seva i va tocar en el liceu. És que hi ha coses molt curioses, perquè per exemple el que havia de ser el cantant solista resulta que la nit abans de cantar en el liceu no era tan pitjor de tal magnitud que no va poder pujar a l'escenari. Es van quedar, sense cantant solista, unes hores abans. Això no és tot, perquè el petitet encara estava en el hospital dos dies abans del concert. És a dir, que és una pel·lícula d'una banda musical, d'una altra banda de superació, és una pel·lícula que es vendrà molt bé arreu del món i que el que li vaig dir jo en el Carles Bosch va dir a la bona notícia que la pel·lícula agradaria molt a tothom per aquesta qüestió personal del petitet i perquè ells se surt amb la seva, però que la qüestió de que la rumba catalana sigui un èxit internacional, com va ser la bossa nova brasilera o com va ser el reggae jamaica, que és el que sempre s'està buscant a partir de Barcelona amb la rumba catalana, que això no s'aconseguirà mai. És que una de les noies del quartet d'acorda surt en una escena del documental i diu, mira, és que havíem quedat a l'assaig a les 12 i ja són un quart de dugues i encara han de venir els titans. Vull dir, és que... És clar, ells es prenen la vida així, però és que, com que continuaran prenent-se-la així, mai arribaran a res, no? És una pel·lícula molt agradable, vull dir, una pel·lícula recomanable, que té les seves flaqueses. En fi, vull dir, la de Camarón es pot compenar amb aquella cosa extraordinària, que és Maria Baikal·les, que encara és el cartellera i que durarà molt temps, perquè allò és una meravella de documental, feta només en material d'Arxiu, igual que la del Camarón. El petitet és una altra història, perquè agafa un personatge i com si fos una pel·lícula de ficció a aquest personatge té un objectiu, i llavors té tota una sèrie d'entrebancs, però, finalment, arriba l'objectiu. Abans de passar amb el Jordi Josep Sian, ens parli de tot això, que ha vingut avui, i ens estem menjant el temps sense que ens en compte. Jo voldria molt breu mena avui parlar d'una pel·lícula que ens van passar a prestrenes ahir, i la vam veure uns quants, que és una pel·lícula brasilera de l'Alaïs Bodanski, que és una directora brasilera que jo no coneixia, una pel·lícula aquí, però que és una senyora, en aquest moment és la pel·lícula més premiada al brasil aquest any, però això no vol dir res, perquè ens parlen moltes vegades de pel·lícules molt premiades, i resulta que després, quan les veus, no tenen cap significació. Aquesta és una pel·lícula recomanable, és una pel·lícula feminista, però no militant del feminisme, sinó que molt realista juga amb la realitat, segurament, perquè el guió ha estat escrit simultàriament per ella i el seu marit, el seu marit és guionista, ja havíem fet el 2010 una pel·lícula conjuntament amb el guió d'ell, i ella havia estat la direcció, i aquesta es nota que l'han escrit junts, i que hi ha un respecte tant de l'home com de la dona, com per la situació que es troba un i l'altre, realment extraordinari, és una pel·lícula realment aconsellable. Jo havia, aquesta tarda, descobert coses d'aquesta gent que no ens coneixia, i és que van muntar al 2005 una cosa que es diu Cine Tela Brasil, que era una projecció itinerant de pel·lícules que feien per a Brasil, concretament un camió que era seu, muntaven una tenda dintre del camió, amb 225 dires, una equip de projecció professional de 35 mil·límetres, i van fer 11.000 quilòmetres viatjant per tot Brasil, van portar el cinema per a Brasil a 759 distictes suburbants, van celebrar 7.439 sessions de cinema per a un millor 350.000 brasilers que van anar a veure el pel·lícules, tot això era gratis, i el projecte es va poder mantenir en certa mesura perquè la concessió dels autopistes, la Brasil, van col·laborar en la finançació d'aquest projecte. Era una projecció gratuïta, i la cosa va funcionar molt bé. En aquest moment acaben de fer una pel·lícula, jo quasi preferiria, més que parlar de la pel·lícula, llegir-se una cosa aquesta tarda, perquè no hi ha massa crítica, no hi ha massa informació sobre ni aquesta dona, ni aquesta pel·lícula, ni que han fet aquesta gent, però que em sembla que la crítica que fa de la pel·lícula, que us recomano, va la pena, perquè és molt objectiu. És evident que la pel·lícula planteja un escenari per fer reflexionar sobre la evident necessitat de realitzar una revaluació i replantejament del context de la dona en el segle XXI. Es qüestiona l'amor, perquè es torna no com un sentiment, sinó com un concepte imposat per la societat, i la fidelitat com una repressió que trava els nostres deveníeus. Com a nostres pares, que és el títol de la pel·lícula, reflexionem fins a quin punt la emancipació i l'empoderament femení s'ha convertit en una realitat concreta en el dia a dia de la majoria de les dones. Rosa és filla, esposa, mare i professional, té masses tasques que realitzava al mateix temps, i s'ha sent massa agobiada per les múltiples obligacions que són imposades a la dona independent del segle XXI. La pel·lícula té el mèrit de no convertir-se en un merp amb flet feminista, reivindicatiu, gràcies a un equilibrat guió escrit per la pròpia directora, l'Aix Bodanski i el seu marit, Los Bodanski. I veus que tenen dos fills, i curiosament a la pel·lícula també surten els dos fills. S'ha d'entrar en la profunditat del tema d'una manera agradable i tranquil·la, no tracten d'explicar una història on sigui la dona contra l'home, sinó la dona amb l'home, en què els dos transformen junts certs aspectes de les idees preconcebudes de la ciutat actual. Jo feia temps que no veia una pel·lícula que toqués el tema de la parella amb tanta objectivitat, amb tanta naturalitat, amb tanta realitat, perquè tens la sensació que estàs veient una cosa, que és la pròpia realitat que els hi passa, segurament la majoria de les parelles que tenen el teu entorn, i penso que és una pel·lícula a tenir en compte. Una pel·lícula, fins i tot diria, que et dona pistes per reflexionar sobre allò que ens proposa. Per tant, com que avui ens estem menjant el temps del Lluís... Per completar la traducció que has fet de Baneo, en català es pot dir Desvari... O Deliri. O Deliri. No, no, no. El català no s'ha encorregut la paraula. Ràpidament diccionari.cat a internet i ja està. Doncs bé, estem aquí. No sé si voleu parlar alguna vegada. Un minuto alt. Jo preferiria que Lluís comencés amb el seu tema, que fos que el tema és súper atractiu. Perquè el tema és... Parlem del neonascisme i de les raons... Perdó. Del rajosfurgiment, de la dreta i de l'ultradreta en aquests moments. Ah, però hi ha un rajosfurgiment de la dreta. Jo diria que sí. Gràcies, Joan, i gràcies a la ràdio d'Esber per convidar-me una vegada més aquí. Bé, jo no vull parlar així de seguits, sinó que vull que sigui una mica... una mica tartúlia, no? Perquè és un tema que, bueno, si estem mínimament interessats en política, doncs ens agrada... Dona peu, dona peu. A veure, clar, és un tema polític i hi ha molta polèmica, tothom pensa que té idea sobre això, no? Però, clar, sempre m'he preguntat per què Alemanya va arribar a tenir el nazisme i a què es desenvolupés en tanta ferocitat, no? I, a més a més, per altra banda, naturalment, com has molt bé dit, estem ja a Europa, un ressorgiment de l'extrema dreta, no només un soroll ressorgiment testimonial o decoratiu, no. És un ressorgiment... la ultradreta ha aconseguit crear uns partits que han tingut molt vots i anar en molts països, han esdvingut, doncs, ha arribat el poder. El poder, amb coalició, amb el que sigui, i no hi ha, no hi ha, no es visromina un final d'aquesta fase, sinó que crec que és el revés, que s'està potenciant en el temps i, per tant, ens obliga a reflexionar sobre per què hem arribat fins aquí. Doncs mira, posem-se a mirar pel·lícules, no? I diem, pues, lo primer que... de pel·lícules no sobre els nazisme, des de punt de vista historisista, sinó sobre les raons per les quals un poble es converteix en això, doncs n'hi ha també moltes, perquè sobretot Alemanya ha reflexionat molt sobre això, però m'agradaria començar, simplement, per una pel·lícula que és El huevo de la serpiente, que és un film d'Immar Berman, el cineasta, conegut cineasta, doncs que tenim una edat, i que vam quasi començar el cinema veient els paguilors de Berman, ens ha marcat la revelació del cinema. Que bé és compleix el centenari del seu naixement. És veritat, sí, va néixer el... Bueno, i en aquesta pel·lícula està protagonitzada pel David Carradang i la seva dona, llavors, que era l'Ali Fuhtman, es va estrenar el 1977, però parla del Berlín del 1923, l'Alemanya es troba en plena depressió, per comprar un paquet de cigarets es necessiten 4.000 milions de marcs, la gent està sense feina, morta de gana, cadascú es busca la vida com pot. Les imatges d'aquesta pel·lícula són una atmosfera de cadent i l'ugobre, on el director mostra un món una mica sense sortida. Sempre m'ha semblat una de les pel·lícules més compromeses de Berman. Sí, no era especialment... Era un home que s'apartava una mica del que és el combat directe. I en canvi, aquí va fer una pel·lícula extraordinària, i a més a més, des del títol, fins a l'última imatge, que és reveladora de com neix aquest monstre dintre de la gent. Exacte. El títol ha fet fortuna, perquè tothom parla de la qüestió o surt el ló de la serp. Sí, és veritat. Bueno, a veure, la pel·lícula mostra, diguéssim, hi ha diverses capes, i hi ha un thriller, una trama policial, hi ha la relació del germà amb la dona del germà, que s'ha exigitat, i la dona, que és caberatera, i que al final, diguéssim, relaciona amb un metge, diguéssim, que fa experiments raros en el seu hospital. Bueno, ja són una mica avisos per la genètica. La genètica, exacte. I, a més a més, hi ha una situació també especial, que pareix un capellà, i el capellà ja en parlarem després, però la religió, que és un tema central en vermel, posa aquí també l'esmenta, és curiós perquè, veient la pel·lícula, que no l'havia vist, em va recordar una altra pel·lícula, una mica anterior aquesta, que era Cabaret, del Bob Fos, que és una recreació totalment diferent, però amb un tema central, amb el barlín posterior, però abans de la Segona Guerra Mundial. Bàsicament, hi ha un trasfons de crisi econòmica, el llarg de la pel·lícula van apareixent escenes molt concretes de violència, especialment contra els jueus. I es veuen, al primer, humiliacions de les jueus, després pallisses, fins que, al final, bueno, hi ha una escena on el terrible, on el director, del teatre, on el Cabaret d'Elia i tots els progonistes es reuneixen allà, fugir d'aquella ciutat fosca i dels problemes dramàtics, per fugir una mica abadir-se de la realitat, doncs hi ha un moment en què els camises brunes, les pardes, agafen el director del teatre i el violenten d'una manera terrible. I, bueno, no ho sé, en aquest cas, volia esmentar, ell toca varios temes sobre el nazisme, sobre el supremacisme, i el tractament que té contra els jueus i contra aquells que no són blancs aris, però també parla de la situació econòmica. Podem fer moltes interpretacions, però, bueno, voldria concretar-me una mica en què una de les raons per les quals el nazisme va reaixir va ser, sobretot, una de les raons va ser per la crisi econòmica i la hiperinflació que hi va haver en aquell èpoc. Això és una raó bàsica. És una raó bàsica. I, llavors, extrapolar això amb el temps actual, aquest ressorgiment que sembla que hi ha, sobretot a tot Europa, probablement també hi és a la resta d'Occident, quin seria el punt d'inflexió que ha posat en marxa una altra regala? La crisi econòmica és una. El 2008 ja venia d'abans, però la crisi econòmica és una. La crisi econòmica és una. La crisi econòmica resulta que la gent pateix. La gent que ho passa malament. Tinguis en compte que també hi ha un flagel important que és tota la quantitat de refugiats que estan trucant a la porta arribant a Itàlia, arribant a Espanya, arribant a Grecia, que apunta a alguna cosa. Deixem perquè... O sigui, els anys 20, com a conseqüència... Ja ho sabeu, però ho explico una mica. Com a conseqüència de la derrota de la Primera Guerra Mundial, França i Gran Bretanya van anant a exigir a Alemanya una indemnització en concepte de reparacions de guerra que pujava 2.000 milions de marcs. Per poder pagar, va començar a mèdre a Moneda sense el recolzament del Patrior. I això, entre altres causes, va produir una hiperinflació de forma que la Moneda ja no valia cada vegada, valia menys. I això va produir una altra cosa, que és no només els pobres es morien de gana, sinó que a Alemanya va passar a ser pobre de sola humanitat. Però en qüestió de pocs anys. Això va provocar un ressentiment contra els banquers i contra els prestamistes. Molts dels quals eren jueus. I aquesta va ser una de les rons que el nazisme va utilitzar com a víctimes espiotòries als jueus i la seva persecució fins al Holocaust. Què passa ara? Ara hi ha una crisis econòmica i també la classe mitja ha perdut gran poder. Evidentment no estem en la situació econòmica de llavors. És a dir, el país, els països d'Europa és rica, però amb diferències. Hi ha una cosa que sí que voldria remarcar és que la percepció de pobreza és diferent. La percepció de pobreza pot ser molt subjectiva en el sentit de que el que hi ha és una percepció de desigualtat. Es pot menjar però ser pobre. Exacte. Aquesta situació és la que està vivint la classe mitja, però naturalment hi ha un 25% o més de població que és pobre i té problemes per alimentar els seus fills. Té problemes per alimentar els seus fills. Estic molt d'acord. La situació de crisi econòmica ha anat sincretat, sincsetisfacció, crispació i malestar. Si a sobre t'arriba una sèrie d'immigrants és l'extrema dreta. Aquesta gent ens està robant la feina. Això està utilitzat com una excusa. Utilitzar la nostra sanitat. És una de les raons perquè en aquest moment... Això s'afegeix a la crisi econòmica. El problema és que amb l'última crisi econòmica s'ha anat a liquidar les classes mitges. I l'estat de benestar. O ets molt ric o pobret. Hem arribat a una situació que fins i tot treballant no arribes a final. És una cosa que no havíem conegut mai. A la crisi dels anys 70 aquí a Espanya hi havia molt atur, però la persona que treballava podia pagar-se un pis, patir el gran mitjà i podia viure. I es podia comprar un cotxet. Hi ha un altre tema que és per mi, que és que és curiós que sobre les runes del vell partit comunista francès s'ha convertit en el partit de l'Epem. En certa mesura, mentre a l'arriba de la Segona, en aquesta època està descrivint el d'Alemanya i d'Itàlia, etc. El tema és que el feixisme va creixent. No només la crisi econòmica i l'altra, però també la crisi econòmica i l'altra. El que feia era culpabilitzar de la culpa de la guerra. I fer-li pagar uns diners i quedar-se amb territoris seus. Això no s'ha repetit a la Segona Guerra Mundial. Els americans s'entenen en compte que no poden castigar els vençuts. I el que s'ha fet és que no hi hagi resentiment. Hi ha un resentiment molt fort. En aquest moment no el tenim, però tenim molt dels immigrants. Hi ha una crisi econòmica. I també hi ha una altra qüestió. Jo abans deia que s'ha anat a liquidar les classes mitges, però abans ja s'havia liquidat la classe treballadora. Vull dir que ningú parla d'obrés. I per extensió, efectivament. Els partits d'Esquerra han quedat a la franja, pràcticament, que als Estats Units diríem no als demòcrates. No passa d'aquí la cosa. Els anys 70, encara es podia parlar de treballadors, i d'obrés, i tot això, hi havia fàbriques. Ara tot s'ha deslocalitzat, s'ha intentat esborrar la memòria de la lluita treballadora. I en fi, amb la crisi del 73, la crisi del patrallí, allà el sistema va anar a esborrar tot el que ara que estem en el cinquantenari del maig de 1968. Vull dir, en els anys 60, tant els rics com els pobres pensaven que anirien al cel. Perquè era una situació de bonança després de la Segona Guerra Mundial, que tothom, més o menys, podia viure bé. Ara tot això s'ha estroncat, gràcies a les successives crisis que ha generat el sistema capitalista. I la del 73 era la primera, diguéssim. Sí, sí. A veure, el que ha passat després del 73... La primera de l'últim temps. Perquè la del 29 no deixa de ser el mateix. El que té el seu pes és una revolució tecnològica. Aquesta també és important. Amb una supresió i eliminació a la robòtica, etcètera, han eliminat quantitat de postos de treball i, per tant, han eliminat clàssic obretes. Que anirà més, això. Anirà molt més. Sí, i el que he fet el capitalisme és convertir els obrets dels anys 70 en classe mitjana. I tothom té una hipocdeca. I, per tant, el treballador s'ha convertit en una classe mitja. No accepta riscos i no busca l'aventura. Exacte. I després el treballador, diguéssim, qualificat de serveis, és, diguéssim, l'obre de fa 25 anys. Sí, el treballador s'ha convertit en una classe mitja. No accepta riscos i no busca l'aventura. Diguéssim, el obre de fa 25 anys. Això es veu molt quan a Japó, que hi ha els exercits d'homes amb pantalons negres i camisa blanca, acaben a la feina, com d'això. I són, diguéssim, aquests, en la Tòquio, en uns edificis enormes, centenars de milers, i són gent que cobra molt poc, un país ric com Japó. Aquesta és la seva obrera d'ara. Bé, no ens vull entretenir més. Ens quedem amb aquesta... Aquí podíem parlar d'aquesta pel·lícula molt, però ens quedem amb el tema econòmic i la pèrdua de poder exigir de la classe mitjana. Vull anar amb una altra pel·lícula, ja completament moderna, que és una pel·lícula americana, decidida per Toni Kei, senada l'any 1998, i protagonitzada per Edward Norton. Que es va fer famosa amb aquesta pel·lícula. Can Carna, un jove skinhead, a Los Angeles dels anys 80, un líder del seu barri, fill d'una família convencional americana, amb el pare, que és bomber, mort en un incident entre negres i la mare alcohòlica. Un panonama gens positiu que el protagonista abrazi la ideologia neonàcia que li proporcionarà una raó per viure i per superar les seves frustracions. Ell s'hi involucra més llet, s'hi involucra primerament en aquesta ideologia vinulenta, fins que assassina a dos negres en un incident prop de casa seva, i el condemna n'hi va a la presó. A la presó, diguéssim, una mica es reconverteix, reflexiona una mica, veu l'altra part del món, i torna una mica reabilitat, però és massa tard. Aquest és el conte argumental de la pel·lícula, però, bueno, Edward Norton fa un paper extraordinari, passa de superdutat, perquè diferents roles, entre la transforçació que mostra un adolescent enfadat indignat amb un líder neonasi. És un actor camaleònic, Norton. La posada en escena també està molt bé, en blanc i negre, recordant les escenes més històries, més antigues, i el guió és de David McKinna, que posa tots els ingredients necessaris per la pel·lícula. Se l'ha criat molt, perquè és molt holibudient, molt esquemàtica, però jo crec que és molt efectiu. Va arribar molt públic. Esmenta coses. Per exemple, la necessitat de l'existència d'un líder neonasi a l'ombra que indiqui què s'ha de fer amb els soldats neonacis i com orientar-los, etcètera. És un sistema policial desbordat perquè no saben evolucionar, no saben afrontar-se a aquests reptes que la societat s'està transformant. Això provoca la delinqüència, que hi hagi més de la delinqüència, que es polaritzi la societat, que hi hagi més racisme, etcètera. En el fons, aquí ve a dir per què part de la societat busca en l'extrema dreta una solució als seus problemes, perquè vol solucions fàcils i no sap que són problemes difícils i que conviure amb la complexitat i no hi ha manera de solucionar aquestes coses. Aquí sí que estem... La societat, una societat madura, és una societat imperfecta i hem de lluitar per perfeccionar-ho amb intel·ligència, però no amb mesures d'impacte. Aquesta seria l'Amèrica. Després us una altra pel·lícula que a mi em va agradar molt quan la vaig a veure a la cine, interessant. Aquests semes psicològics i així, són interessants, que és Laola. Laola és una pel·lícula alemana dirigida al 2008 per Denys Gantsel amb un guió basat en un experiment anomenat la tercera onada. La pel·lícula explica com un professor amb l'objectiu d'efectuar el que aquí podríem anomenar el treball de recerca. Proposa als seus alumnes durant una setmana un exercici pràctic per tal d'estudiar el tema d'aquella setmana, que és l'autocràcia. El professor demana als seus alumnes que facin una mica de ritual. Comença el dilluns, el primer dia, vaja. Us heu deixecar de la cadira per parlar-me, m'heu de tractar del senyor professor, i hi ha una liturgia amb tot això, que els alumnes primer es queden una mica parats, però segueixen el joc, s'apunten. Aleshores, el experiment continua creixent. El segon dia, els he dit que s'inventen un saludo del grup, una salutació entre ells. Uns comenten que podrien portar algun uniforme, alguna camisa blanca, i això fa dos coses. Que el grup es cohesioni, et creixi poder, i els alumnes s'entusiasmen, inclús augmenten el rendiment escolar, fan que els alumnes s'acompanyin i augmenten el rendiment escolar, fan que més joves s'apuntin a la classe, etcètera. L'experiment de la pel·lícula va increscendo, puja la càrrega dramàtica, i augmenta fins que el professor, el professor perta el control, i es materialitza la tragèria. En realitat, què va ser això? Està basat en un experiment de la secondària d'història a Palo Alto, que va fer exactament això. És molt fidel la pel·lícula amb algunes trets del propi experiment. Ell va dir que hem de fer això, la salutació, tot això que surt a la pel·lícula, també ho va fer el professor. Va crear un lema que es deia que la força mitjançant la disciplina, la comunitat i l'acció. És una frase que la podeu imaginar que pugui ser de Hitler tranquil·lament. O de qualsevol comportament sectori, perquè en aquest cas era Neonasi, però les sectes també segueixen aquests mètodes per introduir els adeptes en aquest comportament. Fins que al final, el professor, en un moment donat, decideix frenar l'experiment, també perquè se li desmadre. Es veu que en l'Institut de Palo Alto, en aquest grup es van apuntar 200 estudiants. Molt més que la seva classe. I és increïble. I aleshores el professor, el quart dia, anuncia, diu que el moviment serà de base nacional i demà vindrà el candidat president de la tercera onada a anunciar que s'ha publicat això. I l'endemà posa un televisió amb blanc, amb ratlles i diu, heu estat bordament manipulats per mi i això es l'anunci, una televisió sense res. I acte seguit van passar un documental sobre el nazisme. És curiós perquè el professor en aquest experiment diu no només els alumnes es van entousiasmar per això, sinó que jo mateix vaig, diguéssim, pujar-me a la para. O sigui, el poder és cega, el final. Clar, clar. Per què va tenir tant d'èxit? Va tenir d'èxit perquè tothom sabia que era un experiment. Al principi tothom s'hi va apuntar ara fent teatre, però a final hi van haver alguns que s'ho han caure. Per tant, amb un grup identitari, com dius tu, de les sectes, exacte, experimentes poder, et dona seguretat, et sents més fort, vull dir, cadascú pot trobar el seu racó. Clar. Però, a contrari o senso, ens explica que l'educació és una cosa absolutament que hem de cuidar moltíssim la cultura i que, aleshores, aquesta desprotecció en què es troba l'educació d'una manera oficial, això s'ha d'acabar i que les famílies i l'escola han de ser molt importants. Perquè aquests nois joves que, avui dia, ho tenen tot, resulta que no ho acaben tenint tot i ho han de buscar en llocs obscurs, aquesta cosa que els falta. I, a més a més, que, efectivament, una societat així... Hi ha un aïllament actualment de l'individu que ha de mesclar, sobretot l'individu quan és més feble, que és la canalla. El jovent, 10 o 12 anys, ja comencen a formar-se i es va aïllant. Tenim un problema de temps. Sempre ens passa que ens allarguem massa. I avui ens hem deixat parlar amb el Lluís. Una altra de pel·lícula del Gènic, per parlar, que era la Cinta Blanca, perquè explica una altra cosa que s'ha explicat tu sobre l'educació. Aquí tenim molt que parlar. Però, de totes maneres, la cultura... Pot tindre un segon. La cultura està molt bé, però el poble alemany era un poble molt culte. En canvi, tenia una esquema de valors que potser no era el que és. El que tocava. Amb tot això hem arribat a l'hora. Havíem de haver fet més cur la primera part. No, han parlat del Camarón, que és molt interessant. La setmana que ve, vindrà la Laia Colet. La Cinta Blanca, que és la Cinta Blanca, que és la Cinta Blanca. Tenim pel·lícula com Camarón. Molts altres que no han parlat. Gràcies, Lluís, per venir al programa. Si vols que continuem un altre dia, continuem un altre dia.