Cinema sense condicions del 5/6/2018

SINEMA SENSE CONDICIONS SINEMA SENSE CONDICIONS Bona nit! Un dimarts més, som aquí, a SINEMA SENSE CONDICIONS, disposats a espatxar-vos quines coses hem vist, quines coses recomanem, quines coses no recomanem. Però avui a més i com sempre, perquè últimament cada dia estem portant una figura de l'espectacle, podríem dir, en broma. Avui tenim, seriosament, una prestigiosa directora d'art de moltes pel·lícules espanyoles, moltes pel·lícules anglosaxones, moltes pel·lícules latin-americanes, que és la feia famosa pel gran públic, perquè ja havia fet moltes coses, però potser la gent no la coneixia, per al segle d'Ardonada, la pel·lícula Eva, del Quique Mayllo, que va guanyar, com sabeu, el premi Gaudí, té varie, va guanyar, entre els quals va guanyar, amb ella, la van premiar, pel premi Gaudí, a la millor direcció artística. És una pel·lícula del 2011, en què el Guillem semblava recordar, que és l'Essegi Belbel i d'altres, i que hi havia d'interpretació, doncs, el Daniel Bu, la Marta Etura, amb el Lluís Omar, que m'agrada fer de robòtico, per ser-ho feia molt bé. Doncs avui comptem, doncs, amb la Laya Colet, per la segona part del programa, i, quasi que potser, doncs, podríem deixar-la, doncs, perquè, bueno, ella ha fet moltes coses, jo no sé si val la pena explicar-ho ara, o explicar-ho a més endavant, ella es pot explicar ara. Ella va començar, com sabeu, a Tierra y Libertat, del Quendloa, que encara que fos, no sé si, en quin nivell va col·laborar, però va iniciar-se fent coses amb... Va treballar amb el Modóva, amb l'Able i conella, va treballar després amb un senyor que li agrada molt amb el Joan, que és el Marc Retxa, amb l'hora de les cireres. Més tard va fer... Una de les meves pel·lícules preferides, eh? Doncs aquí tens la que se va portar a la Tema Lat. O i tant. El perfum, el perfum, la famosa història de la assassina del Tom Twinker, va col·laborar-hi després, a què es va rodar, com sabeu, aquí a Barcelona, Chey, l'Argentina, una pel·lícula parcel de l'Amèrica Steven Sodenberg, que ens farà molta gràcia, si després, en la segona part, quan parlis tu, ens pots veure com es treballa Doncs Amèrica, com es treballa Doncs Europa, com es treballa Espanya, com es treballa Latinoamèrica, si hi ha grans diferències o no en aquesta forma de treballar, i quina és la teva experiència personal. Últimament, per no citar... Va guanyar en 2011, com hem dit, amb la pel·lícula Eva del Quique Meillo, la direcció artística, el millor premi per direcció artística, ha fet presentiments amb el Santiago Tabernero, i l'Olivo fa un any o dos anys amb l'Ethià, i últimament, ja en parlàvem, Sergio i Sergio de l'Ernesto de Ranes. Aleshores, bueno, ja veieu, i em sembla que té moltes pel·lícules necessitades, les que em semblaven que eren més significatives, però en té moltes més, ja he fet moltes més coses. Per tant, a la segona part del programa, anem amb ella, i podrem, doncs, una mica preguntar-li totes aquestes coses que ja han començat a sortir. De fet, per començar, si voleu, podem començar per parlar una mica de les pel·lícules que han estrenat el divendres. El divendres m'han estrenat una pel·lícula del Roman Polanski, que es diu Basada en Etxos Reales, que és una pel·lícula basada en una novel·la del film de Vigan, de Pré d'un historià Pré, guionitzada per l'Oliver Assalles, que, com sabeu, és un senyor que es va fer més conegut, segurament, de lo que llavuera a viatge a Sils Maria. Ha perdut el xopper l'han passat últimament, però és un senyor, a més a més, que és antic redactor de Calleta Cinema. I el mateix Polanski, i ell, van escriure el guió d'aquesta Basada en Etxos Reales. La història, la història és d'una escriptora interpretada per la dona del Polanski, la Emmanuelle Senyer, que es queda paralitzada, sense saber com continuar, després d'un èxit, una novel·la que ha tingut molt d'èxit, a la ve d'enfrontar-se de començar a escriure una nova novel·la. Aleshores apareix un personatge, ell, interpretat per l'Eva Green, un personatge tèrbul, que prefereixo no explicar més coses, perquè justament aquí, a partir d'aquí, és quan comença l'intriga del conflicte entre els personatges. És un duel, diríem, interpretatiu i del duel de personatges. I... Potser quasi em trajo més a esmentar el que alguns crítics s'han dit, que el darrer de la història hi havia un intent d'unir repulsió, famosa pel·lícula del Polanski, que tots coneixem, a Melinquimèrico Inquilino, però que el resultat, diuen, aquests crítics, ha estat una decepció. Altres diuen que la pel·lícula té un plantejament atractiu, però no és confusa i erràtica en tota la resta. Fins i tot han criticat la incomprensible firma del guió d'Olivera Salles, perquè té un cert prestigi, i els consideren que no s'adiu a el que ha resultat ser en la pel·lícula. I altres crítics, pel que he llegit aquests dies, han dit que la història queda sorprenentment curta, mica, doncs, pobra, sense fil, sense força, sense l'atenció, i sense aconseguir la profunditat, la brotícia i la lucidesa, com el Sada, com la intelectual que és Polanski, que aconsegueix amb altres pel·lícules. Jo estic d'acord amb tots aquests elements que estem dient, i afegiria que és un thriller psicològic d'aires clàssics i ambició acadèmica. Aficar-se en algunes coses, penso que hi ha coses que sí que estan bé, per exemple, la fotografia, la realització, els escenaris, la tria de plans, tot això està molt aconseguit, es nota que és un senyor que ja porta 37 pel·lícules a les seves espatlles, però en canvi, el que per mi a principi també està bé, té un plantejament que és interessant, té un plantejament que es fa atractiu, que penses que hi haurà allà més suc del que, finalment, hi ha, però a la resolució penso que se l'hi espatlla, no està aconseguida, que tot queda clar, ni queda penjat, ni queda clar què és el que es volia aconseguir, i, per tant, fins i tot el dubel interpretatiu entre les dues actrius penso que queda molt pobre i no està al nivell d'altres pel·lícules. Per exemple, hi ha una pel·lícula que tots coneixem, que és l'escriptor, que és unes últimes, que toca el mateix tema en certa mesura o un tema proper, que és una pel·lícula que funciona, que està ben resolta i, en canvi, aquesta, no. I, evidentment, està molt anys llum, de la luna és de llel, de la Xainatown, de la Xemilla del Diablo, o si agafem... Potser el tema s'assembla més al de Miceby. Sí, sí, sí, estaria d'acord. És a dir, com a tema, com a tema, sí. Però, bueno, per això és del... S'està des de Stephen King. Estaria més en la línia d'una cosa de Stephen King, i no d'una cosa de les que estem acostumant nosaltres a veure. No ho sé, tothom a les vistes. Això que em pensa l'expert en Polanski... Sí, bueno, jo, el que estic d'acord amb el que ha dit el Joan Morros és que és una pel·lícula inductablement de Polanski. És a dir, la única cosa que diria per començar és que la salsa no li cualla. O sigui, aquí em sembla que es tractava de condensar 500 pàgines amb un guió de 75, i l'Olivier ha fet el que ha pogut, però és molt complexa. El joc entre els dos personatges femenins és molt complicat. Està ple de sotileses que l'escriptura el paper es pot suportar, però la imatge i la interpretació, que una mica és per allà on vas tu, vas tu quan dius que no acabes de ser regida, és que aquelles dos actrius jo crec que hi ha moments en què dubten si realment una d'elles és real o no és real. Llavors això costa molt de posar la teva reacció en marxa si no saps ben bé que s'espera o com va la evolució del teu personatge. Aquest és un problema, però després estic d'acord amb tu que és un tema de Polanski 100% com vés dit, una escriptora de fama es queda davant de la pàgina en blanc i capaç de descriure una lletra i llavors hi ha tota una sèrie de moments que són Polanskis, sense dubte, però són petits moments per degustar els que ens agrada Polanski. Amb el conjunt la pel·lícula realment no funciona i des de veu té un muntatge bo, una fotografia estupenda, la música d'Alexander Desplat és molt bona i ajuda molt a superar algun moment crític. En fi, les interpretacions realment no... No acaben de fotre. I la direcció d'art, què? Tinc la sensació que resona una mica, però no sé per què. Es pot saber per què resona? No ho sé. Reberbera, no? Tinc la sensació que resona algú. Vinga, segueix, Joan. Doncs la direcció d'art, jo diria que està molt encertada. Sí, sí, la veritat, no. Com sap que no l'he vist. Ja sap greu que no l'he vist. No l'he vist. És una pel·lícula molt polida. Polanski, ell té mà amb això. Sí, home, a més a més sap. És una escena de Polanski, és una de les seves ríals vectuts. Per això s'està parlant d'aquestes pel·lícules. Jo hi ha una anècdota personal que em va fer molta gràcia, i és que Polanski segurament deu tenir algun fill de l'edat de la meva filla. I quan ella tenia 6 o 7 anys, jo li vaig comprar un llibre il·lustrat molt maco de Jean Piettozki, i, curiosament, la protagonista de la delfin està buscant el vol de records, treu aquest llibre i el folleja. Va fer molta gràcia, la coincidència. Joan, tu què has vist? El Pep està tan influït pel Polanski que ja compra els mateixos llibres que ell. I sense saber-ho. No cal saber-ho. No cal saber-ho. A veure, jo com que aquest programa s'està acabant, perquè... Ens queda només la setmana que veï l'altra. Sí, hi ha moltes coses que s'acaben, i aquest programa n'és una. A més, el temps ha passat molt de pressa, i ja estem al juny, i semblava que ahir era l'octubre, el setembre. I han passat tantes coses. Han passat tantes coses, i últimament moltes, i llavors sí. Hi ha coses inesperades com el senyor Rajoy t'imiteixin. Sí, bueno... La setmana que ve... La pròxima setmana, no? La pròxima setmana hablarem del govern. Perquè jo moltes vegades vinc aquí volent parlar de cine, i em faria més gràcia parlar de política. Però bueno, parlem de cine, que s'ha de parlar de tot. Aleshores, jo com una mena de servei públic, he agafat la pàgina de la cartellera d'un diari. No direm quin diari, per no... Per no fer propaganda. No tinc família que treballi al diari, o sigui que no direm quin és. Aleshores, i he remarcat les pel·lícules que ja estan en cartellera, i que l'espectador pot anar i pot obtenir un resultat d'acord amb l'inversió que ha fet a Taquilla. Això és un servei públic. I llavors parlarem d'alguna altra cosa que sortirà. Llavors ho direm per ordre alfabètic, tal com està la cartellera. Està bé haver creat aquesta categoria a finals de temporada. Clar, perquè és que ara ve l'estiu. Ve l'estiu, la gent pot veure. Si posem feina, estarem des de juny fins al setembre. És una guia. Ells tindran sabrant on han d'anar i on no han d'anar. I això és molt important a la vida. És el quadr d'estiu. És el quadr d'estiu. La primera és la que acabeu de parlar, la de Polanski, basada en etxos reals. Després hi ha Bork McEnroe, la pel·lícula, que és molt bona. N'havíem parlat de que reflecteix tota una època i altres temes com el triomf... Pots agradar? Aquesta és la gràcia de la pel·lícula. Hi ha temes com l'èxit del fracàs de la pel·lícula. I, a veure, basada en fets reals, com que s'acaba d'estrenar, està en moltes sales i en molts horaris. Però, Bork McEnroe, veig que només està a quatre cines i només en dues sessions, els cines que tenen més. Llavors hi ha dos cines que només hi ha una sessió. És a dir, que quan jo recomani aquestes pel·lícules, trobarem que n'hi ha moltes i que la gran massa no sap apreciar el que hauria de apreciar. Llavors, la setmana passada vam parlar bastament d'un documental que es diu Camarón Flamenco i Revolució. Està a tres cines una sola sessió al dia. I això vol dir que val la pena d'anar-la a veure. Documental Cumbre. Cumbre. Cares i llogares. Tan l'ésverda. D'Àñez Verda i el fotògraf Ger. Molt recomanable. Després, Dede, que és una pel·lícula de Giórgia, que és una tragico-mèdia rural que té un protagonista masculí que sembla l'Ovidí Molló de Fortivo. Sí, sí. Perquè és igual, té un... A més a més, és l'únic protagonista que realment és actor. Tots els altres són gent del poble. Del poble. Una pel·lícula molt interessant, cinema ètnic. Sí. I aquest protagonista té aquí un foradet a la barbeta, igual que tenia l'Ovidí o que té el Kirk Douglas. I, bueno, ho fa molt bé. Va amb una jaqueta amb una americana que és igual que la de l'Ovidí a Fortivo. I la pel·lícula és una mica el que significava Fortivos per Espanya, que estava en el moment que s'acabava el franquisme. I llavors a Georgia, doncs, bueno, és el pas a la democràcia també. És interessant i una pel·lícula molt ben feta, molt bonica. Molt honesta. Molt honesta i que explica doncs un problema que és universal de totes maneres. Després hi ha Disobedients, que és una pel·lícula de Sebastián Lelio que acaba de guanyar a l'Òscar a la millor pel·lícula de de parla no anglèsa. És un director chile. Després encara hi ha en Cartellera una altra pel·lícula de Sebastián Lelio, que aquella sí que és una pel·lícula chilena. Aquesta ja és una pel·lícula internacional, podríem dir americana. Té la protagonista Rachel Weiss i Rachel McAdams, o sigui que no hi ha una Rachel sinó que n'hi han dues al mateix preu. És una pel·lícula que està molt bé. No dic de què va, perquè la sorpresa és interessant anar a aquesta pel·lícula. Després hi ha En tiempos de luz menguante, que només la fan en una sessió al dia. És un... No ho sé, em sembla que tothom ha vist Goodbye i Lenin, que es prenia una mica broma a la qüestió de l'enfonsament de la democràtica alemanya. I aquesta pel·lícula és el contrari de Goodbye i Lenin. Feta des de dins de la República Democràtica Alemana ens explica com eren els temps una mica abans de l'enfonsament. Com hi havia aquella cosa tan encarcarada, aquella cosa tan burocràtica i rígida. És una pel·lícula, que és el protagonista i això ja és. Encara que fa un personatge de 90 anys i ell només en té 80, en sembla, o 70, o alguna cosa així. Però bueno, dona el pego també, que el diuen, que el senyor fa 90 anys. Encara fan la forma de l'aigua, que va guanyar l'Òscar. Molt interessant, també. Molt maca, molt maca. Jo la recomanaria de... Els dos són Charlie Plummer, Steve Buscemi i Claude Cévigny en dos papers molt importants. I un cavall preciós. Un cavall preciós. Vull dir, els cemans dels cavalls han de veure aquesta pel·lícula. Què dona títol a la pel·lícula? Sí, el cavall es diu Lin Onpi. Sí. I llavors, doncs, és una història un desencantada de l'Amèrica Profunda molt ben portada. I jo trobo que ha de complaure a qualsevol espectador que tingui ganes de veure una pel·lícula bona. Després hi ha el gran superdocumental Maria Baicales, que un tal senyor Tom Wolf, Tom Wolf, el reu del món fent... recollint tot el matratge que va poder sobre Maria Baicales, un personatge conegut de tothom, i va recollir 300 hores de filmacions al reu del món. Aleshores n'ha quedat un 100 minuts i aquests 100 minuts és que... imprescindibles? Absolutament imprescindibles, perquè ens revelen cada parella mateixa en entrevistes i també a través de la correspondència, llegides les cartes per l'actriofani Ardan, i és un... Bueno, com diu aquí, l'Amic Pep és un documental absolutament imprescindible. També hi ha un altre documental, encara en una sessió única que es diu Muchos hijos, un mono y un castillo, en el seu moment, fa temps que es va estrenar, és del Gustavo Salmerón i és... bueno, és un goig, veure aquesta pel·lícula, perquè a més és divertidíssima. També, en una sola sessió, continua rebel d'entre el centeno, que explica la història del G-Day Salinger a l'hora dels seus inicis quan va escriure el Vigilan en el camp de Ségol, que és un llibre que tothom coneix i si no el coneix, doncs... L'hauria de conèixer. A què esperen? S'ho perden, perquè és un llibre increïble i que va decidir una mica la vida del mateix escriptor, no? I llavors és una pel·lícula d'aquesta, és una mica de dir... bueno, de prenentatge i de superació i de veure com ell feia l'obra i tot això, no? I que porta molta informació. Sí. Es va amagar després de l'èxit que va tenir justament la novel·la, perquè és clar, era una... No volia ni quedar amb el llibre, que constés cap fotografia de... Perquè en la primera edició sí que constava una fotografia i constava, doncs, un petit argument a la contracoberta i a les solapes i llavors ell va dir, re, la literatura per la literatura, no? Però és una novel·la extraordinària, és a dir, que té èxit, a més a més entre la gent als adolescent, té un impacte molt fort, perquè t'ho expliquen als adolescents i totes les generacions, inclús ara, és a dir, per les generacions, si algú és l'actor i entra amb la novel·la, t'expliquen que els hi han cantat. A més, Salinger és un bolet estrany, és una persona que és un escriptor que no té generació, vull dir, que acaba de morir el Philip Roth i l'han posat en la generació del John Updike i del Norman Mailer i aquesta gent, no? Tots els americans formen part d'una generació, però el Salinger és ell sol, és singular absolutament, no? Aleshores tenim que encara hi ha cartellera 3 anuncios en les afueres, des de fa molt temps, també amb una sessió única, però és una pel·lícula que ho recomano absolutament del Martin McDonough, que és un autor de teatre passat al cinema i és un provocador absolutament nat i amb aquesta pel·lícula ho fa molt bé. Llavors també tenim un sol interior de la Claire Denis, que la protagonista és l'Asiliat Binoj, també en una sola sessió, però és molt interessant, però és una pel·lícula que no agrada les dones i això ho he comprovat, totes les dones que l'han anat a veure no els ha agradat, en canvi, els homes sí, perquè és una dona lliure, una dona que està buscant l'amor i tot això i llavors no... es veu que és massa lliure i no convé. A nosaltres ens va agradar. A nosaltres ens va agradar, ja ho dic, en els homes ens interessa. I, a part de l'Asiliat Binoj, vull dir, és una pel·lícula que està bé. Que ella està molt bé. Això ja no cal dir-ho. No, però últimament no estava tan bé com en aquesta pel·lícula. Pensa en aquesta pel·lícula i ja... Bé, ha fet una pel·lícula amb la coixet, esclar, un error d'un tipus al segon. Bueno, una mujer fantàstica és l'última pel·lícula de la qual extraurem de la cartellera, que és l'altra pel·lícula del Sebastián Lélio. Aquesta és la que va guanyar l'Òscar a la millor pel·lícula de Parla no Anglèsa. És una pel·lícula Xilena, 100% i que retrata un país tal com segurament Xila. Hi ha una història provocadora i allà surten tots els dimonis de la burgésia Xilena. I fins aquí el nostre quadern de vacances. Jo, si encara estan fent l'Aquí, no sé si encara la fan, o no? Sí, l'Aquí. Ja sé que tu no et va agradar tant, però tothom... L'Aquí, sí. No l'he posada. És una pel·lícula extraordinària. L'estan fent, sí. I a més la fan a 4 o 5 cines. Sí, sí. Jo la recomano. És una pel·lícula d'un actor... Suposo que ja hem parlat d'aquí. Els aduidors ja saben de què va, perquè n'hem parlat diverses vegades. Una pel·lícula que va de... Va morir del... El Harry Dean Stanton. Va morir el setembre sense haver vist la pel·lícula que havia rodat i que es va basar en el seu propi avi. Dos amics d'ells que eren actors es trobaven amb un... va vendre alcohol a les tardes i anaven a preguntar-li coses. Va ser això, van escriure la guió. Es penso que és una pel·lícula que s'enfronta amb la fi de la vida, amb la mort, i que em sembla que és molt rica, i que la gent que jo conec tothom les ha agradat. A mi em va agradar molt el trailer, però després no va respondre a les expectatives. Tot i que em va interessar molt, perquè, bueno, Harry Dean Stanton per mi era un actor... És increïble. Una paris tèxa, si la feia famosa. Sí, és evident. I també hi surt el David Lynch, com actor. I aquestes coses amb un cinefil, de la seva animeta. Però jo vaig pensar que el guió... flacajava bastant. A mi no, a mi no. Podíem fer una altra cosa. Una cosa amb aquesta llista de recomanacions que hem fet, podríem afegir una, que sembla ser que l'estan ganant aquest divendres, que, el vam veure l'altre dia, em va semblar una pel·lícula molt bona. Es titularà aquí en la playa de Chessil, és una pel·lícula que es basa en una novel·la curta de 180 pàgines d'Aya McEwen, que ha col·laborat també amb tant la producció com amb el guió. Això es nota, i efectivament la pel·lícula és molt fidel a la novel·la, exceptuant un detall que no el revelo, perquè ja el veureu, si coneixeu la novel·la ja el detectareu a l'altre, és un detall crucial. No fa molt bé la pel·lícula, li canvia la versió a la novel·la, però no fa molt bé la pel·lícula, l'únic que passa és que és una concessió, diguéssim, edulcorant, un dulcin, una mica, al final, sí. La pel·lícula té algunes coses a destacar, la fotografia, la localització, és extraordinària, molt bona, i després hi ha la interpretació, sí, hi ha la Saoris Ronan, que per mi fa un paper extraordinari, està posada, jo he llegit la novel·la ara fa dos dies, després de la pel·lícula, i m'he d'onar a compte que la noia aquesta s'ha posat tant amb el paper, és que és ella, sí. Però és un carmel o el paper? Realment. I també hi ha una senyora de la interpretació com la Emily Watson. Sí, també. Aquesta l'estrana en el li vendres, no? Sí, sí, sí. Sí, és que ara ja estem amb recomanacions fora de la cartellera. El quadern de vacances ja és la segona part. El protagonista és Billy Hope, que el van poder veure últimament a Tunkerque. Pel meu gust, no està alçada d'ella. És difícil. Sí, és un paper complicat, i a més a més donar la rèplica amb ella, que ha estat tan perfecte, era una empresa complicada. Però, bueno, està correcte, diríem. És una pel·lícula que és una obra prima d'un director que es diu Dominic Cook. I, bueno, és una obra prima, però ell ja havia fet treball, sobretot, de retrasvisions esportives i un parell de cor metraches. Però, saliveu, que té... que té mà, eh? El noi té furta. Sí, i jo crec que es pot esperar d'ell coses interessants. Pol, no sé si has vist alguna cosa. Has pogut veure cine o no? Sí, jo vaig anar al Docs Barcelona. Porto un documental. Algú d'aquí, no? Ha anat a veure algú al Docs? No, jo n'he pogut. Estem massa enfeinats, eh? Ostres, ja que heu destacat pel·lícules, eh? Jo vaig anar a veure la Drones de Tiempo, que és un... De fet, ho vaig escoltar per la ràdio, que els van entrevistar a RACU i vaig anar-hi perquè em va semblar bastant interessant. El concepte la Drones de Tiempo es refereix a, sobretot, empreses que s'intenten aprofitar o, simplement, robar o d'alguna forma el temps que és ara mateix la nostra eina, potser gairebé el material més preuat que retenim, no? En una era que tot va tan ràpid i que l'atenció... Fa poc parlàvem amb la Sandra Font, quan va venir, no? Ostres, hi ha tantes sèries, quina veig, no? Aquella que t'atrapi el temps, és aquest sentit, no? Parla bastant sobre el concepte del duit yourself. És a dir, aquest concepte que es porta tant ara, que és festa les coses tu mateix, ha fet que empreses com ara Ikea o empreses, pels europeus, per exemple, que processos que haurien de fer la pròpia empresa te'l donen a fer tu, o sigui, ets la obra, la madobra, gratis, i, a més, amb una mena d'alicient que hi ha molta gent que diu, no, no, no, jo si em puc construir el meu movble, jo si puc facturar la meva mareta, jo si puc fer qualsevol acció em sento realitzat, o em fa gràcia, no? Llavors, clar, les empreses han vist, que cada cop més, per això hi ha tot el tema de la substitució de màquines en qüestió de pats Balmac Donalds, que tu pots bé demanar la barra o bé demanar tu, manualment, a una màquina, o al fet de comprar entrades de cinema per internet. Tots aquests, com es diu, atajos, que tu com a consumidor fas, no els comptes com a feina que els estàs traient a l'empresa. I quan dic a l'empresa, no dic als treballadors, dic a l'empresa en sí, i és un documental que parla justament d'això. A mi em sembla molt, molt interessant com han fet un documental basat justament en com, en com... tot bé? Sí, sí. En com aquests nous noves formes de desenvolupar aquest negoci, que és el temps, el final, no? I... Jo no sé, és un documental dirigit per Cosi Madan de Norwicher, no és una mica difícil de dir algun nom, però... i tracta de temes jo crec que també bastant bastant pendents com... una paraula que no coneixia, que és el cas del Karochi, a Japó, que és la mort de gent per accés de feina. I posen exemples pràctics, perquè bàsicament els entrevisten, de gent, i expliquen per exemple com van anar a una empresa, qualsevol, tampoc havia de ser per dir algo àpel, no? Una empresa on es va arribar a prohibir que la gent anés a treballar a partir de certa hora, perquè tancaven, i la gent, per acabar la feina, perquè al final s'autimposaven feina, portaven, llanternes, escolaven a la feina, i seguien treballant. Els van tallar la corrent, incluseix portaven generadors, portaven mòdems per fer una bogeria total. Llavors és un documental que tracta moltes basants i moltes són a Barcelona, perquè està gravat entre diferents punts del món, i principalment també passarà a Barcelona, i vas veient això, el joc, el joc del temps, en quant a material parauat. Llavors, és una reflexió molt interessant, després va fer una taula rodona, que ja les dues primeres preguntes van ser directament no estic massa d'acord amb les reflexions que s'han fet, però jo crec que igualment és un documental que justament és això, és una reflexió. És... arribar a entendre que tot temps són diners i que com el destines, evidentment, doncs tu estàs al·legint quina de les parts estàs... aquest estàs venent, i en qüestió empreses, arribar a reflexionar, tipo això, quan tu compres un movble, que et surt més a compte muntar-lo, o potser pagar un extra una persona que te'l munti. Aquest temps que li dediques a aquestes coses pots dedicar-li a altres. En economia crec que es diu al cos d'oportunitat. Si fas una cosa, deixes de fer una altra. És un documental que jo el recomano bastant. El tema és molt interessantíssim. I la Premier Mundial es va fer el docs, però imagino que ara n'hi ha circulant una mica per tot arreu. Molt bé, doncs bé, m'ha arribat, em sembla, la vostra convidada. Ja l'he inventat tot. Jo ja ho tinc tot apuntadíssim. Ja he estat treballant molt, i no he pogut veure gaire bé res. Tocaves de rodar a Cuba, anem a que arribes de Cuba en aquest moment, i ens faríguessis saber què has fet a Cuba. Jo vaig tornar de Cuba al febrer, fins ara he fet una altra pel·lícula, però... de setembre fa gener, vaig estar a Cuba fent una pel·lícula que es diu Juli, que es dirà Juli, i que és de la Iciérbo y Aín, la dreja és de la Iciérbo i Aín. És una idea que va sorgir de la BBC, i la BBC valia el Paul Láverty, com a guionista, i... és una història real. O sigui, és la història del Carlos Acosta. Carlos Acosta és un ballari cubà que va néixer als anys 70, al 73, o sigui, encara té 40 i pico d'anys, encara existeix, encara està vigent, que va néixer una barriada de la Vana, molt, molt pobra, i el seu pare se li va posar el cap que havia de ser ballari, que el seu fill era l'últim del seu fill, ja havia de fer alguna cosa de aprofitar la vida, ja havia de ser ballari. El nen no tenia cap interès a ser ballari, i és una mica la història de l'altra cara de la moneda del Billy Elliot, no? O sigui, hi va ser ballari, hòstia, és una miqueta, perquè el seu pare volia que ho fos, i s'hi va capficar, i ho va... a principi va ser molt dur per ell, però ho va aconseguir, i en realitat va pujar tant amunt, que ha sigut primer ballari del Royal Ballet de Londres, durant moltíssims anys, ha sigut el primer Romeo negre, vull dir, és una mica, és un... una embaixador de moltes coses, no és un baixador del país, de la raça, o sigui, del que és una mica un contenut, una història de... bueno, baixar l'èxit. Llavors la vas creure el pol, al final s'hi va ficar l'Iciara dirigir-la, i... era una pel·lícula que passava bàsicament a l'Havana, hi havia molts interiors, hi havia moltes, jo em pensava que seria una pel·lícula que rodaríem una mica ja, una mica aquí, però això... a mi m'estava molt bé, al final es va rodar quasi bé tot allà. Només vam fer una setmana a Madrid, i tres o quatre dies a Londres, mal, perquè hi va durar molt de temps a Londres, però bé, bàsicament tota la preparació, tot el rodatge va ser a Havana, va ser a Cuba, i això, bueno, això ha sigut el... no ho sé, si voleu, jo segueixo xerrant, si voleu fer-ho preguntes... I com es treballa a Cuba? Doncs és tot un repte, és un repte... és realment de treure-se el barret, de com s'ha aconseguit fer coses allà, de la gent d'allà, com tiren davant, com a xiquen projectes, com els fan, perquè nosaltres amb tots els mèdics d'aquí, que portem d'aquí, i que... no hi ha res, no pots trobar res. El repte més gros per començar és treballar sense internet, que per mi... no sé si encara ens ho podem imaginar, jo ja havia treballat, però ja estic tan missilada que tornar al passat costa molt, una miqueta, i és... les comunicacions que aquí és la base, que ens comuniquem cada dos minuts, estàs comunicant a molt de costat, ja no existeixen, el telèfon és caríssim, i internet no n'hi ha enlloc. Per tant, és tot una altra manera de plantejar-se les coses. Això t'hi acostumes de seguida, final que va tenir inclús gràcia, perquè tornes a ser propietari del teu temps, una miqueta, no estàs pendent del que està passant el més enllà, perquè no entens... no entens constància, per tant, et permet viure més el teu present, per tant, té aquesta part bona, que... que ojalà poguéssim... retrobar-la una miqueta més aquí. A part d'això de la comunicació, que és difícil a ordre els transports, nosaltres ens va llorar amb les cotxes que hi ha a l'Havana, i tu no pots portar el teu propi vehicle, tant de portal, aquí té un cotxe, té un tresor, és més valuós un cotxe, ja, que una casa. Vull dir, la gent inverteix més amb el seu vehicle, que amb la pròpia vivenda, llavors... Això mateix, vull dir, que m'has d'organitzar molt, les cotxes espatllen molt, són cotxes molt bé, són cotxes dels anys 50, dels anys 60, doncs qualsevol cosa pots... de cop i volta es poden parar les coses, perquè els cotxes no funcionen, la cotxa que portava la càmera no... no ranga, o el cotxe que era protagonista, halla s'ha quedat, passen anècdotes d'aquestes, i després la matèria prima, o sigui, en el meu camp, jo faig de curats, fer de curats vol dir que jo construeixo, jo faig servir a pintors, a fuster, a fer res, al país... Recrova això de la Déu, sí. Té bons tècnics, té bons fuster, té bons pintors, té bons ferrets, el que no té és ni pintura, ni fusta, ni ferro. I llavors... Clar, llavors, tot costa molt, i et poses... a cop i volta es fan problemes d'enormes, de coses que aquí és un... faig de ampolles, no? Jo què sé, tontaries, des de tontaries és un important... No pots anar al servicio d'estació. El concepte botiga, que nosaltres entenem, ja no existeix. Jo no és... vaig i compra un pot de pintura. No és així, vull dir. És molt complicat. Jo vaig treballar amb equip local. No em vaig emportar ningú, tot el meu equip era cubà. Jo vaig tenir la coincidència vital, allò que es creuen les estrelles, que passen aquestes coses, que molt poquet abans havia fet una pel·lícula cubana, aquí a Barcelona, una que es deia Sergio Iserguei. I en aquesta pel·lícula cubana, vaig conèixer algun cubà. I jo tenia aquesta... Perquè diuen cubà, sinó que m'envien sol a rodar cubà, i vaig així amb... Però com que tenia aquests petits contactes de la Laura Darana, doncs me'n vaig anar una mica més... Més segura. Més segura, almenys ser aquí trucar, almenys ser com començar... Tinc algun telèfon per començar a crear l'equip, perquè jo arribo ja i de començar a buscar-me el meu equip. El meu equip es forma per 15 o 20 persones, que m'han d'estar amb mi, ajudant-me i... Clar. No sé si m'estigna... No sé, m'estigna... M'estigna de camí, però això, que en realitat eren ells, qui gestionaven les coses? Una persona d'aquí és incapaç de saber-se avalló cap allà, així de cop i volta. Tens tot un procés d'aprenentatge. Les coses ja no funcionen, per tant, jo no puc arribar ja a baix i compro, no, no. Espera't. A vegades havíem de fer una terima de fusta, perquè la història va sobre veïerins, i havíem de muntar l'escola, l'escola on suposàvem, havia estudiat el Carlos Acosta, no va ser finalment una escola de veritat de dansa, i la vam haver de fer. De construir. No, dins d'una localització, convertir-la... Convertir-la. Algo que aquí és trobar uns miralls, trobar una terima de fusta, trobar unes barres, relativament senzill. Doncs per trobar el full, la fusta, amb la que jo havia de fer la terima, hi havia de fer una terima, si no no es podia vellar. O sigui, no era una cosa prescindible. O sigui, en la pel·lícula hi ha molt vai, no pots vellar sobre rajola, no? O sigui, no era prescindible que hi havia terima de fusta, doncs vam trigar dos mesos i mig i et pogués aconseguir la fusta. O sigui, si tota l'atenció era aconseguirem la fusta, i la fusta se aconseguia, tu trobaves un altre tipus de fusta, que tu necessitaves, ara ja tenies, anàvem dient, ja tenim 6 metros, ja tenim 10 metros, ja tenim... O per exemple, un altre dia, un dels vehicles protagonistes, doncs vaig prendre la decisió, vam prendre la decisió, que seria el camió de protagonista, seria groc. És un color que en l'esplano general, entre els paisatges, resalta sobre el blau, resalta sobre els guis, doncs... No m'arribava, me'l pintava d'un altre color, no m'arribava a ser groc, això és un marrón, això no és groc. No sé què passa, si no m'ho volien dir, i es canta tota la illa, no hi havia groc, saps, i doncs intentava... És clar, les anècdotes són aquestes. La part bona és que hi ha bona gent, i bons professionals, vull dir, i són espavilats, vull dir, la part bona és que sempre te n'acabes sortint, increïblement, increïblement te n'acabes sortint de tot, molt més a poc a poc, molt més patint més, fent les coses que aquí faries i ara es fas en dues setmanes, però sí, amb més paciència. Hi ha alguna mena de control polític en un rodatge, o no? Sí, o, mateòricament, hi ha una mica de censura del guió, és un guió del Pòl L'Avertí, el Pòl L'Avertí és el guionista del que és loig, per tant té tendència a fer denúncies socials, tot i que era la història que Carlos Acosta i no és una pel·lícula de denúncia per res, però sí que hi ha un intent d'explicar el context del moment, era un context molt difícil, perquè l'adolescència del Carlos Acosta va ser en la crisi dels Balceros, en els anys 90, en la crisi de la Unió Soviètica, va ser un període molt dur a l'Havana. Doncs jo hi és, de fons, no és que la pel·lícula vagi d'això, però això hi és. Llavors hi havia aquesta mena de por, de que sí, de que, com que clar, hi ha tot és públic, qualsevol lloc on volem rodar és una edifici públic, sigui d'estat, sigui d'educació, de qualsevol àmbit, però sempre has d'anar a l'estat a demanar permís per rodar allà. No existeix el palacete particular on jo li demano, no és clar, en aquests demanar permís per rodar els llocs sempre havies d'estar ensenyant. Sempre hi havia aquella cosa de veure si aquesta frase no ens agradarà, o sí, però no va passar res. En el nostre guió era un guió com molt... El Carlos Acusa és molt estimat a Cuba, pel pal. És un personatge que trobo molt i sempre ha parlat bé de Cuba. O sigui, mai ha parlat malament de Cuba, mai ha renunciat a Cuba. Ara està fent un projecte molt interessant, que és que ara s'acaba de... ha deixat de ballar. Ha deixat el rei al ballet. Per l'edat, lògicament. Jo no et penses que hi ha ballarines que duren molt més. I a l'Elicia Alonso, que pobreta té 90 anys i encara intenta ballar. Ella va deixar els 42, o sigui, no sé quant els tenia. Però ara, per exemple, ha dedicat-se a muntar una escola a Cuba. Ha agafat els millors ballarins que ha trobat a l'Alla. El ballat és molt important a Cuba, no? És una passada. A més, amb la influència que va tenir Rússia, doncs, clar, encara es va... Es va potenciar més. Està molt present a tot arreu. I el canvi que hi ha hagut a políticament s'ha notat, es comença a notar que els Estats Units hagin començat a baixar la pressió, o no ho han notat encara. O és teòric. Una miqueta. Comences a veure que es comença a obrir petits negocis, petits, però sempre hi ha molt control, encara. Igual que a sobre, es poden tengar del dia a l'altre. Perquè... Però sí que hi ha petites iniciatives privades, hi ha moltes parelles mixtes, que... de cubana amb estranger, o cubana amb estranger, que tenen els medis per fer la inversió, i es munten. I comença a veure. Per exemple, l'últim cop que hi havia anat, era quan vaig fer la pel·lícula de Chelle Argentina, amb Soderberg, que ja fa... 10 anys. I clar, de 10 anys, que era el meu últim referent amb ara, pues... Sí, sí que trobes coses. Per exemple, fa 10 anys els Almendrones, que són aquests cotxes americans, els anys 50. Doncs ara són... tots, estan impolutos, o quasi bé tots, perquè ja és un trésor pels turistes. L'industria, el turisme, ja... Comença a funcionar. Comença a funcionar, ja trec ambaixells... al por amb turistes. O sigui, sí que hi ha un... voler veure que les coses estan començant a canviar, però no realment. I amb el Soderberg, que els penses, i aquesta, te res que veure? Sí, com que era una pel·lícula americana, no podíem rodar, ja. Llavors, jo semblava, en seguiment, el que vaig anar a fer és a documentar-me. Jo vaig anar a passejar-me, una mica, pels campaments del Txell, per veure una mica... I a Soderberg, la van rodar a Puerto Rico. No la van poder rodar a Cuba, perquè... no podíem... ni logísticament, ni políticament. I logísticament, tampoc, perquè la... l'embargadura que necessitava una pel·lícula com Shell Argentí, no a Cuba, no existeix. No existeix, ni... ni res que se sent. Ni el remotament. Ni el remotament. Vosaltres, Sergio i Serguei, la van rodar a Cuba? Sergio i Serguei és una pel·lícula preciosa, no sé si els vostres... Tenim banquets de la sort de veure-la, i l'hem comentat. Bé, és una pel·lícula que a mi em van passar al guió, i vaig trobar, és quina idea més bonica. Jo, per mi, és un guió, els guiós més bonics que he tingut entre les mans. Després, les pel·lícules hi ha gent que... diu més, diu menys, però... Aquest parlar del món, del que són els països que es fan, es fan, i alhora, des de l'úntim, de la relació de dues persones, tan distants i en realitat tan properes, vull dir que estàs parlant de la més petita, la més... Doncs era una pel·lícula que va néixer per fer-se l'Ernesto Deranes, que és el director, la va preparar i projectar per rodar-se a Cuba, però hi havia una part que era reproduir l'estació especial Mir, i era una part que, realment, amb els mitjans, que ara que és que no tens ni... Sí. Doncs es va trobar que la part de l'estació especial, tot el que passava dins l'estació, era difícilment viable, ja la ia. Per tant, l'Ernesto va buscar coproducció i m'hi he dit, però sí que va involucrar. Llavors, el que es va fer és quasi tota la pel·lícula... Aquí a Barcelona es va rodar només el que és la nau especial, que es va construir la nau especial en un plató, en un estudi, i... i a la resta de la pel·lícula, tot el que són carrers de Cuba, interiors, les cases, tot això es va rodar allà mateix. Perquè, bueno, també hagués sigut una tonteria portar aquí... Hi ha moltes escenes que són sanitals, que es veu que ha de ser rodat allà. Sí. I a part de les escenes, la llum, les cases, l'arquitectura, cada cop que s'intenta fer l'abana fora de l'abana, l'abana és molt concreta. Hi ha ciutats que sí que poden aflar-se d'una a l'altra, i ningú s'han d'anar a compte, però l'abana respira d'una manera... molt abana, molt abanera. I llavors es va rodar aquí a Barcelona, aquesta part, aquesta part de... de l'estació especial. Que te'l vas encarregar, tu, de construir-la. Jo vaig... Va ser una feina molt divertida a fer, perquè clar, va ser com... molt concreta, normalment, la meva feina una pel·lícula és molt complexa, perquè... comences primer ubicant-la, ven de buscar les localitzacions, pensant quin tipus de localitzacions volem, quin tipus de... Hi ha tota una fase de preparació fins a arribar al que volem, i després un cop has arribat al que volem i es comença a veure com ho fem viable. Doncs aquesta pel·li a mi em venia... d'una altra manera, és a fer l'estació especial. Vull dir, ja està, ja sé com és, vull dir, ni tales d'inventant, és agafable... I la engravidès i tot això, què? La engravidès la vam fer, bueno, es van plantejar diferents metes per fer-la, i la vam fer amb un arners, i l'acto anava pensant. I per la... per muntar l'estació, clar, la gran dubta meva, o la gran Pomeva, era, clar, és una estació soviètica dels anys 80, vull dir, que no trobaré tota aquesta maquinaria, que ha de ser amb rus, que ha de ser i tota la nau, la nau, l'estació, realment, quan documentes amb el que era, era... O sigui, per molt que jo m'hagués imaginat, que hagués deixat anar a la imaginació mai, que hagués pogut arribar al nivell de cutrez, que era... Era com un síndrome d'iàgenes allà d'antra, perquè era molt i molt petita, la realitat és així, feia un metre o setanta d'amplada, eren com uns passadissos que s'acoplaven de diferents maneres, depenent de la missió, no? I plena de trastos, clar, perquè feien... Ah, ja feien investigacions, feien... I tot no hi havia espai. I abans era, realment, un caos absolut, i desist de qualsevol imatge que ens han ficat, la calcina que ens ha ficat a nosaltres de l'espaig, res, a veure en 2011, res, a veure en qualsevol. Era com el garage de la persona més... Més cutre. A més, en materials molt terrenys, eren, fets enfórmiques, en moquetes, vull dir, i en moquetes atacades, vull dir que realment... Jo, quan vaig veure la realitat, vaig pensar que jo no ho supero, això, senzillament intento ajustar-me al màxim, i, llavors, aquesta va ser la meva feina. I, clar, la dificultat més grossa era la maquinaria, com trobem tots aquests botonatges, a més amb rous, i vam tenir un cop de sort, la Núria, que sempre m'ajudava, m'estava ajudant, doncs vam trobar... Comences a buscar per internet, ràdios, parells de telecomunicacions, i vam trobar que varios d'aquests aparells d'una manera individual es connectaven amb un únic telèfon, vull dir, coincidir el telèfon. Tot el que vam anar a parar a Polònia, a les afores de Polònia, ahir a les afores de Bersòvia, que hi ha un gran descampat que era una empresa que es dedicava a desmilitaritzar material rous. Per tant, ja ens veus amb ella i amb mi, ahir dins, en un descampat bancat, amb seguretat, plena de tanks, de camions militares, dins d'aquests... dins d'aquests... dins d'un altre pedicol. Vaig ser dos dies de... no m'ho puc ni creure. Anàvem amb un personatge al darrere, que anàvem seguint, anàvem amb gomets a la mà, i anàvem marcat de tot el tipus de material militar soviètic, totes les màquines que volíem, que ens interessàvem, anàvem marcat amb gomets, i ens les anàvem desmuntant, i ens van portar d'allà, 10 palets plens, de material, que ens va salvar una miqueta el decorat. Molt bé, és molt interessant de conèixer. Bé, no són anècdotes aquestes, que dius, ningú s'imagina, d'on traiem les coses. Has dit que en aquest moment estaves rodant, o has d'haver rodat per a Liz Hill, d'Alice Wellington, però que no podies donar massa de referències. Mira, tots just acabem de rodar, la setmana passada estàvem rodant encara. Puc explicar una miqueta el que sé, que em tornis a una directora jove, que ha fet un... 27 anys i visc. Va fer un colmatratge que es deia Disco Inferno, que va funcionar molt bé en festivals, va guanyar prems festivals, i Nostromo Pictures, que és la productora d'aquí, ha apostat per a ella, és un guió escrit per a un atxoviga a Londo, i una altra col·laboració, que no m'agrada. Lillum? Sí, sí, sí, no m'agrada. I, bueno, els atreuses també, eren un grup de... hi havia la Mila Jovovic, hi havia l'Emma Roberts, hi havia... bueno, hi havia... llavors és una... és una pel·lícula com la Nistopia, una mica... és una mica tot el contrari, no? O sigui, jo que estany he vingut a fer... la Juli, que és la pel·lícula que estic parlant d'una persona xarreal, que la meva feina és una miqueta, explicar aquest món real, i, o sigui, jo m'he de documentar com era el som... El somor, la convivia... Intentant allunyar-te massa de la realitat, tu la tries i la direcció, és la realitat, està clar que la realitat no és una, és la teva mirada, però... i he passat d'estar fent això, ha estat fent una altra, i és molt interessant, perquè és una mica un inventar un món, a nivell estètic, i llavors per és gila, a nivell visual, és una pel·lícula agusarada, molt agusarada a nivell de fotografia, a nivell de vestuari, a nivell d'art també, però vestuari molt, i fotografia molt, i és una pel·lícula estètica completament... diferent. Imentada, i inversímil, i molt agusarada, molt agusarada llavors, que ha estat la imaginació, no? Sí, quan segur el pel·lícula hi ha aquesta part imaginativa a la meva feina, però clar, jo a les meves pel·lícules em dic com ho fas una pel·lícula? Una pel·lícula és que es divergeix tant de com és el projecte en sí, una meva feina, o m'he de quedar lligadíssim al que és la realitat, o he de reinterpretar la realitat, o me l'he de inventar per completament, i aquí he tocat una mica inventar-se una realitat, que és divertit. Ara que has dit això, m'ha vingut el cap, no sé si has vist alguna cosa d'Eduardo Casanova, de... bueno, l'última que va fer, que és l'opera prima, pel que entenc, que és Pieles, o sigui, et sona. No t'anava a comentar, perquè, on que has dit això, aquesta proposta agusarada, que ve principalment de directors no veig, no, per si ho coneixies, perquè és una aposta com jo crec que... Aquí l'heu vist? No, jo no. No l'heu vist? No. Una aposta narrativa, molt John Waters de Pink Flamingos, aquesta cosa, així, com molt... No dic desagradable, però sí, busca això, busca molt, però combinat molt amb una estètica que podria arribar a ser de la productora que hi ha de Canadà, que fa aquests videoclips, que són com molt tons pastel, tot molt, molt, molt, que es nota que és un escenari, un plató, i és un director que ara està treballant, ja va fer curt, i ara s'ha llançat el llar matratge, però què té aquesta estètica? Que ja es busca que s'hi fictissi, almenys a treballar, evidentment, amb gent de primer nivell, però que té aquest... aquest desperpajo, aquesta mena de direcció artística, perquè, a més, tu veus un fotograma i ja saps que és ell. No t'ho preguntava perquè si ho coneixies... Sí, no coneixiu, però sí, està molt influenciat també pels videoclips. Exacte, exacte. I portar-la a la ficció, portar-la al llar matratge, al format de... de... de... Sí, sí, de l'altre. Vull dir que... Sí, realment, ha de venir demà de gent jove, jo crec, perquè són ells qui tenen la vivència i la realitat, és aquesta, no? Jo m'hi tiro de cap, vull dir, realment, m'hi pujo de seguida i no em costa gens adaptar-me a aprovar coses, vull dir, hi ha moments d'emocionar. Però això no té coherència... Vull dir, no té la coherència que tu estàs acostumada a tenir però en té un altre. Per mi és molt estimulant. Per mi és molt estimulant. De la mateixa manera que és molt estimulant l'altre també. Vull dir, jo sempre penso que tinc un ofici, que salto d'un projecte a l'altre i el treball canvia molt i és tan emocionant una cosa com l'altre, una cosa que t'obliga quan estàs explicant realitats la primera de tot és a veure on vivia aquest home. Anem a veure on vivia aquest home per entendre qui és aquest home i a veure el seu barri i els seus veïns. És una mica feina de documentalista d'intentar entendre primer i per després transmetre-ho. I a Carlos a Costa les vivències aquestes que t'obliguen, com que vols fer aquest reflex de la real a fer aquest treball de research que és super ric i és molt rica. Has treballat amb tants dients. I molt atractiu, que està feina. Sí, clar. Super atractiu. Passo d'estar d'armar en el campamento del Xe, que has de pujar a la muntanya d'estar 6 hores caminant per veure com era. Sí. Com que s'agraden directors tan diferents d'americans, inglesos, espanyols, covans, que t'has sentit més identificat. Qui trobes que t'agrada més treballari? O no? Com quina valoració en faries? Veus diferent un món de l'altre? Veus que és el mateix món? No. Amb americans hi ha una cosa de medis, que això de la meva feina fa varia molt. De treballar amb un mínim de medis. Quan es treballa amb americans potser hi he treballat amb medis. No vol dir que tots hi siguin, sinó que hi ha una pel·lícula que teníem diners. I amb l'Almodóvar també hem tingut diners. Hi ha hagut projectes que... Diferències. Diferències entre nacionalitats. Això m'adapto molt. Penso que en el fons no n'hi han tant. A vegades hi ha pel·lícules americanes que són aquelles coses que el productor té un pes més important que no passa a les pel·lícules europees. Aquestes pel·lícules més de productor, no tant de director. El actor serà aquest, perquè ho dic jo. I el director és un nomàs. Un contratador. Pot haver-hi aquesta part en les pel·lícules americanes. Això es nota molt? Això és diferent, perquè el director no té aquesta noies palabra de director, com és aquí normalment. Aquí el director normalment diria que la seva veu pesa molt. I en pel·lícules americanes a vegades el director va així. El Soderberg. Per tant, ell és Déu. Però altres projectes que he fet amb americans és més com que el productor. Però no ho vull dir que sempre sigui així. Però que hi ha aquesta part d'industria, molt més... accentuada. Vam lligar dels resultats. I tu tens referents en qüestió de direcció d'art? Gent que t'hagi interessat la seva feina? Sí, clar. Hi ha dins tabularis, per exemple, el que treballa amb Copola o Ezio Frigério amb els italians. Sí, sí. I fins i tot més clàssics? Sí, com el d'Antiferrero, el d'Antiferrero, com es diu el d'Algens, que encara no em surt. Sí, sí que tinc referents. O sigui que em fixo, aquest m'agradava, però no tinc un ídol, ni una línia. Jo no em sembla que hauria dit alguna altra cosa. Jo penso que la direcció artística com la veig, que no vol dir que sigui així, ha de ser molt adaptable. I a vegades, qualsevol director d'art, que tingui un segell, que tu el veus, al començar la pel·lícula, per mi és feit, no funciona. Perquè t'has d'adaptar a la pel·lícula. Ha de ser funcional. Hi ha altres que tenen un estil que prevaleix el seu propi estil per sobre les necessitats a les pel·lícules. Moltíssimes gràcies. Amb tot això, hem arribat a l'hora, com sempre, sempre se'ns fa curta aquesta segona part, quan tenim un convidat de tanta categoria com tu. Moltíssimes gràcies, Lalla, per estar amb nosaltres. Moltes gràcies a vosaltres. A vosaltres. I ja seguirem parlant, perquè un que estrenaràs tot aquestes coses, ens podem convidar que vinguis amb un altre programa i moltes gràcies. Bona nit.