Cinema sense condicions del 12/6/2018

Cinema sense condicions. Bona nit, un dimarts més, som aquí, el cinema sense condicions, disposats a parlar al bus. Estem aquí d'un dimarts més, disposats a explicar-nos les pel·lícules que hem vist. Som conscients que ens queden només dos setmanes, i acabem el curs des que vam començar des del setembre. Em fa molta il·lusió que torni a estar aquí, i sé que és un amic que va venir la mateixa setmana. Ella és un professional de l'ensenyament fa més de 30 anys que es dedica d'una classe. Com es diu? Es diu Joan Agut. Aquí, bona tarda. Bona tarda, Joan Agut. El Joan Agut, que ja va venir d'ella, em sembla que va ser el Janer, més o menys, que va venir parlant de cinema d'animació. Ja, per tant, ens coneixen el programa. Ella tenia una afició brutal al cine des de molt petit. Recordo que ens explicava, mentre es venia a mi a les ocasions, que des de molt petit ja veia sessions dobles i que veia moltes pel·lícules. Avui, per això, ve amb un tema diferent, perquè ja te'ns va dir l'altra vegada que no solamente li agradava el cinema d'animació, sinó que li agradava tota mena de cinema. I avui ens ha preparat una cosa que tenim un gran interès en saber, que és el que ens ha preparat, que és parlar dels nens i el cinema. És a dir, a quines són... Ja us ho dirà ell, que són els temes que, més o menys, planteja en aquest moment el cinema i la seva tasca professional, que seria d'educador amb nens i nenes. Jo, aquest cap de setmana, he vist una pel·lícula recomanada pel company Joan Cerdà, que es diu Desovedients. Però abans de parlar d'ella, m'agradaria fer-ho dels dos personatges que, en aquest moment, penso que estan com de moda a Chile. Crec que el cinema a Chile està vivint en els darrers anys una certa renovació amb èxit força destacables i numerosos. La frontera, petit obra mestra, que retratava la melancòlica derrota d'un professor combatent contra el regent de Pinochet, pel·lícula molt premiada a tot arreu, internacionalment, a Berlín, a l'Havana... Els Premis Goyes va guanyar la millor pel·lícula estrangera de Parla no Anglèsa, perquè hi ha dos personatges dels quals volia comentar, un és Guillermo Lelio, del qual en parlaré al final de la pel·lícula... Sebastián. Sebastián Lelio és el Guillermo. Sebastián. I Pablo Larraín, que és un altre personatge que també n'hem parlat aquí en diverses ocasions. Doncs bueno, de Sebastián Lelio, millor dit, la pel·lícula aquesta estava dirigida per Pablo Larraín, i és un dels dos personatges que vull comentar. L'altre èxit del cinema a Chile va ser, jo no sé si l'heu vista, la vida de los peces del 2010. Molt bona. Si la recordeu, és una pel·lícula dirigida pel Matías Vícer, Premi Goya també de la millor pel·lícula iberoamericana. Si la recordeu és la història d'un jove que fa deu anys que viu a Alemanya, correctament a Berlín, i que torna a Chile abans d'anar-se, definitivament, a Berlín. A Berlín hi havia una festa d'aniversari d'un amic seu, i redescobreix tot el món que no veia, que tenia abandonat, i inclosa la seva amiga o amigueta, o la seva novieta que havia tingut en aquest moment allà. És un excel·lent film, un retat extraordinari de la aquesta colla de joves xilents. Jo hi vaig trobar a faltar els seus rèduls, en aquesta pel·lícula. Perquè hi ha algun moment que parla d'en Chile... És que no t'enteres de res. Sort que els veus. I la pel·lícula és molt bona. La pel·lícula és boníssima. O sigui que espero veure'l algun dia amb sus rèduls, i saber de què anava. No, sí que se sap. Em penso que sí que se sap allà exagerada, per fi broma. No, però de debò que em vaig quedar... Algunes paraules. El títol quin és? El títol es diu La vida de los peces. La vida de los peces és el del 2010. Les persones estan com amb un aquari, no? Sí, els burgisos. És la persona que troba. Un altre èxit del cine de Chile, i aquest és espectacular, ha estat Glòria, és una pel·lícula del 2013, dirigida pel Sebastián Lelio, que va tenir un gran racó internacional amb un munt de premis, també. Doncs nominada als Òscar, també als Goya, i molts premis més. Fa pocs dies, suposo que també ho sabeu, s'acaba de rodar-la al remeix americà, de la mateixa pel·lícula, dirigida pel mateix director, pel Sebastián Lelio, interpretada per la Júlia Amur. Encara sort. Sí, perquè no saps què pensava. Quan parles d'aquestes reposicions, jo, per exemple, recordo que el Jané, que va tornar a fer, com si fos una pel·lícula nova, Funny Games, i dius, perquè calia tornar a fer Funny Games. I suposo que és per raons pura i simplement comercials de l'industria. No ho sé, i perquè hi ha directors que són obsessius, i aquell tema els té enganxat, i han de fer una altra cosa, o la mateixa cosa... Però és que saps què passa, que la pel·lícula aquella... Jo no l'he vist, jo he vist la primera, no he vist la segona. Diuen que, incluso, els planos són els mateixos. No és que no ho veis o canvies, sinó que va repetir exactament la mateixa, i que va canviar per actors americans molt més coneguts, que els que havien fet la pel·lícula alemània, i una èxit comercial, molt més forca, molt més potent. A mi em sembla que és un problema del mercat de Estats Units. Que domina que les pel·lícules extrengeres es passen amb versió originales amb rètols i la gent no hi va. Senzillament, no hi va. Els americans no els hi graven els rètols, i aleshores, una pel·lícula extrengera... I saben idiomes? Estats Units ni saben idiomes, evidentment. Ni saben on és Òstria, vaja, que no saben ni el mapa del món. I aleshores, doncs, ells no hi van, quan passen una pel·lícula extrengera. I quan el mercat americà veu que aquell tema té unes possibilitats comercials, aleshores en fan una versió americana, perquè la gent hi vagi. Jo estic d'acord amb això, però més a més... I a vegades també és que fan remècs de films que eren amb blanc i negre, i els volen tenir en color, com va passar amb el Tobi oernot Tobi, de l'Ernst Lubits, que li van fer fer en el Melbrux, que dius, quines ganes hi havia de fer... Quin desastre. Un remec de Tobi oernot Tobi. Quin desastre. Les ganes... Hi ha molts remecs, eh? No, no, però qui era? No, Agus Bensan, no qui era? Agus Bensan, Agus Bensan. Agus Bensan va fer xicòsis l'altra vegada, i jo he vist les dugues, perquè les dugues també entenen a la nit. També, perquè fos en color. Perquè així podia passar per televisió, perquè les pel·lícules amb blanc i negre ja no passen per televisió, a més a més. Jo penso que, amb això que tens raó, jo penso que el fet que el mercat americà està molt introduït a tot arreu dominen els cinemes de tot el món que es va dir que havia. Amb els distribuïdors que les vots tenen, fan més negocis. Tu fas una pel·lícula americana o una pel·lícula alemana, i veus molt més la pel·lícula americana, pel·lícula alemana, allò que no ho sap. L'hi hauríem de preguntar al Haneke quan va recaudar la seva pel·lícula Reu del Món, l'Alemanya o Austríaca o el que fos, i quan va recaudar l'Americana, i ja ho hauríem de diferent. En qualsevol cas, aquesta, la repetició de la pel·lícula Glòria, l'està dirigida per a Sebastià Lelio, interpretada per a Julián Mour, i, curiosament, jo parlava de dos personatges que em feia gràcia comentar, produïda per Pablo la Reina. Penso que és extraordinària la història, no sé si la coneixeu. La versió chilena estava interpretada per Paulina García, que és una gran dama del teatre chilés, una senyora molt coneguda en el teatre a Chile, ha fet 35 pel·lícules, però aquí jo no l'havia vist mai, per tant, suposo que aquí no havien arribat aquestes pel·lícules. I va ser per aquesta pel·lícula, aquesta senyora, aquesta Paulina García, va rebre l'os de plata de la millor interpretació femenina del Festival de Berlín del 2013. Havíem parlat del Pablo Reina, per la frontera, però és que el Pablo Reina va tenir, després, dos èxits, també, internacionals, bastant importants. Un és No, no sé l'heu vista, una pel·lícula del 2012, amb el Gaël García Bernal, que anava d'un executiu de publicitat, que és el García Bernal, que ha tornat a Chile després del seu exílio mèxic, i dissenya una campanya del No contra el plebiscit propagandístic, o propugnat per el mateix Augusto Pinochet, que buscava validar-se davant del món amb un plebiscit sobre la seva continuïtat. La pel·lícula, per mi, és excel·lent, és un atac centrat en com va anar aconseguir, a través d'aquesta campanya publicitària dirigida en el cas del cine pel García Bernal, com va aconsegueixent tombar en el Pinochet i com, finalment, hi ha un pas, diríem, cap a la democràcia. És una per mi excel·lent, de denúncia. A mi no em va agradar, gent. Ja sé que tu no em va agradar massa, però canviem. Massa, no, gent. De quin any és, es dic? És del 13 o del 14, no és de massa, del 13. No, sí, del 12, és del 12. Precisament era una pel·lícula en la qual jo havia posat moltes expectatives i em va decebre, però absolutament. A mi no, a tot el contrari, em va semblar una pel·lícula molt ben resolta, molt ben lligada. Amb una interpretació, a mi el García Bernal a vegades m'agrada lligades, no, en aquí estava molt bé. I, fins i tot, va suposo que sabeu, perquè hi va haver molts prèmids, a l'Òscar, a la millor pel·lícula de part de la Nova Anglèsa, de l'any 2012. Però el mateix Pablo la Reina ens va impressionar, jo recordo l'empresó que li va fer la Carme Nabot i en a mi, amb una pel·lícula contundent que era el Club, rodada al 2015, dos anys més tard, que això era terrible, ens recordeu. Suposo que sabeu que es centrava la pel·lícula en un grup de capellans, amagats, en un poblet, remot, per haver comès actes reprobatoris, que és una mica... Delictius, directament. Delictius, sí, sí, sexuals i de tota mena. Bueno, aquest matí, no sé si ho heu llegit al diari, a Chile, el papa ha acceptat la dimissió de tres visbes, tres visbes, i 34 prelats de diverses categories. 34 prelats de diverses categories i tres visbes. Deixem-ho córrer. No estava molt bé fet aquella pel·lícula, perquè era... anava recollint aquella foscor de tots els personatges que tots amagaven de l'Ita, i tots convivien d'una manera estranya i impossible, però era l'única forma de sobreviure, en un lloc desconegut, aparcat, apartat i nòspit, i a tu et fa sentir que allò és... és fosc amb si mateix, i a tu te la trasmet, aquella... Jo recordo que no em vaig poder xecar de la cadira quan va acabar la pel·lícula, perquè estava tan impressionant pel impacte que fa la pel·lícula, que jo és el més fort que he vist tocant temes religiosos. Era en blanc i negre, més o més, oi? No, era color. Jo en canvi em va quedar la idea d'en blanc i negre, si tu la trobo focada. Jo no crec que sigui una pel·lícula de temes religiosos. No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no. Bueno, és un mateix que... De fet, podria ser de màfia, eh? És una clatallada o clero, però no te reservaràs amb cap religió. No, no, cap miuna, d'acord. És que en el fons... De la perfosca d'un poder, d'un tipus de poder, que ha existit l'organització de poder, com sempre és estar organitzat, si no, no existeix. Per mi, molt millor. I llavors, doncs, és un poder consistent, potent i impenetrable, que la manera que té... Sí, clar, a raó del món, o sigui, clar, això és... I és això, podria ser màfia, eh, directament. Sí, perquè no. Per mi, molt millor, que la portantosa o premiada... una pel·lícula posterior, que és Spotlight, que tractava de fer un tema, suposo, semblant. Spotlight va d'un equip de reporters que va destapar els escàndols de Pedaràstia a l'estat de Massachussets. Llavors, era fet... res, més tard, presentada amb l'enèxi, dirà, més popular, perquè els baranquins se van vendre millor les seves pel·lícules. La producció amb actors i el Marc Rufalo, el Michael Kitton, la Rachel McAdams, és a dir, que estava feta i que va vendre molt més i la genera de més. Però, des del meu punt de vista, personalment... Van els Òscars, aquesta, no? Va guanyar, va guanyar Òscars. Va guanyar Òscars, era una pel·lícula i no sé què més. Però, en canvi, el club, que per mi era molt més potent, a més a més a més a més, va passar molt més desapercebuda. En qualsevol cas... Jo voldria fer una postilla, ja que després parlarem de nens i cinema. Has parlat del club i del spotlight, que no hi surten nens, ni en el l'una ni l'altra, i que les víctimes són els nens d'aquests assuntos. I estem esperant una pel·lícula que surti als nens. Clar, sí, sí, és veritat, això. Es parlen directament, però no surten... No trobo imprescindible en aquesta... N'hi ha pel·lícules que surten als nens, angleses, sobretot. Però, vull dir, és clar, vull dir, sabem el que passen uns... uns capellans que han estat apartats, i sabem el que fan uns periodistes que investiguen un cas. Però no hem vist cap nen a cap de les dues pel·lícules. Pasa que seria molt fotut, vull dir, per un nen a la segona. Evident, però... Però aquí està la cosa. Ja, pot ser, pot ser. El Guillermo Lelio va rodar l'any passat... Sebastián. Sebastián, quina mania, el diposat jo, Guillermo. El Sebastián Lelio va rodar l'any passat... Com el pare del Pep, que es deia Sebastián. Una mujer fantàstica. Això li farà recordar. El Sebastián Lelio va rodar l'any passat una mujer fantàstica, i es tractava de la primera vegada que a Chile s'imposa en la categoria de millor pel·lícula estangera amb l'Òscar. Atenció, perquè la pel·lícula, parlant d'aquests dos personatges, està provida pel Pablo Larrain, el que era director del club, i de la del nou i totes aquestes, però dirigida per Lelio. I arribem a la pel·lícula que va recomanar el Joan la setmana passada, i que jo l'he vista aquest cap de setmana, i que també recomano veure, que es diu Desjovements. És una coproducció anglosaxona, per tant, intervé a Estats Units, a Anglaterra i a Islanda, que també deia que recomanava. Passa a Londres, passa a Londres. És una història que va explicar la història d'una filla d'un rabí de Londres, que viu a Nova York, i que ha estat criada en l'orthodoxia jove, i torna a la seva llar amb motius de la mort del rabí del seu pare. A base de la novel·la de la Naomi Alderman, està escrit el guió pel Sebastián Lelio, i una pastigosa guionista anglèsa, que es diu Rebecca Lincoln, que havia escrit el guió d'Aida, no sé si us recordeu aquella pel·lícula polaca, la història d'una novícia orfa amb blanc i negre, a punt de fer-se monja, una pel·lícula molt interessant, polaca, que es reflectia als 1960, l'època del 1960. En aquest cas, ara, està interpretada per la de Jovedents, per la Rachel Wales i la Rachel McAdams, i explica, com he dit, aquesta història d'aquesta noia que es veu obligada a tornar. No vull explicar més coses, perquè, com deia el Joan, penso que és un film per descobrir-lo, per asseborir-lo, per degustar-lo, i de mica en mica anar veient la seva complexitat. I per agafar les sorpreses que hi pogui haver. Molt ben interpretada per les dues actrius, i amb tota la concició narrativa extraordinària d'aquest director, que penso que en parlarem en el futur, anéssim a demostració del talent artístic d'aquest cineasta. Per tant, crec que en parlarem, que és un senyor que farà... Si segueix amb aquesta línia del que he fet fins ara, bueno, de fet, està rodant en aquest moment glòria, i suposo que l'any que hi ha a finals d'aquest any, veurem la versió americana de glòria, que per mi és millor, per mi és un poc personal, m'agrada més glòria que una mujer fantàstica. És aquesta que ha guanyat els Òscar. I que penso fins i tot que li van donar ara a l'Òscar, perquè potser se'ls hi va escapar, estava nominada també a l'Òscar Glòria, i no li van donar. Com que és un tio que farà carrera i que farà moltes coses, a vegades volen accentuar aquesta complexitat, i també donant premis, no? I també perquè l'Elio ha entrat ja en el mercat americà. I perquè està en el mercat americà. I abans hi va entrar el Pablo Lorraín amb una cosa... Eruda, molt horrorosa. Amb una cosa molt fluixa. És d'Eruda. Sí, i un altre que es deia Jackie. Ah, la Jackie també. Que parlava de la Jacqueline Kennedy. Que allò era per aguantar-la, aquella pel·lícula. Era fluixa, era fluixa. És veritat, és veritat, això. Bé, la Carme m'ha dit que volia parlar... Jo imagino que, com que fa temps que no el vaig al cine, el que parlaré tot, les deu haver vist. Però és que, com que em van impressionar les dues, us les dic. Una és la Maria Baikal·les, que em va agradar moltíssim, moltíssim. M'agrada tothom.Ah, no ho sé. Sí, sí. L'altre dia l'amo d'un cine que la programa deia que tothom surt. Però com que vaig sortir jo... Jo estava sola al cine, que la vaig anar a veure. Com que vaig sortir jo perquè acabes la pel·lícula i acabes xucat. El que passa, que li troba... A veure, em va agradar molt. M'agrada la música i m'agrada. Jo crec que la Càstadiva de la Càstadiva és quasi única, no. De norma, és una cosa extraordinària. La Càstadiva i l'Omi o Bavino Caro. Sí, però mira, aquesta... Jo és que la Càstadiva em fa plorar, em pot fer plorar. Saps?Sí, sí, sí. Si la canta ella, sí.Si la canta ella, sí. Bueno, però ella és una cosa extraordinària. Jo la tinc per ella, el CD. I és una cosa extraordinària que no... És que és impossible no conmoure's. El que està passant és molt gros. És una devesa que acaba sent dona. I llavors s'ha de dir-li al seu poble que l'ha traït. I allò és d'una gran dignitat i, a l'hora, d'una gran dolor. I no conec ningú que faci jo tan bonic. Llavors, bueno, aquesta és la història de la Maria Cales, en material d'artiu i un material bastant ben triat. I després, vàries de les representacions d'ella que són molt, molt importants. Descriu bé el personatge, perquè clar, és Maria Vaig Cales, que el personatge d'ella, com a dona, i el seu de venir que ella no controla. Hi ha un moment a la pel·lícula que ella diu... Jo no demano res com a la vida. Només que el que em passi ho enganxi jo. O m'hi atreveixi, o faci meu, on sigui capaç de sobreviure-ho. I ho fa d'una manera sorprenent, perquè ho fa com a dona. Mentre estan que, com a diva, és una altra versió d'ella mateixa. Llavors, com a diva, clar, ella és una veu extraordinària, amb una vida difícil, perquè tot lo extraordinario, lo sorprenent, el únic, fa dels personatges que ho viuen en el fons uns solitaris. L'excepcional sempre fa un solitari. L'artista de ser solitari. Però no solament els tirs del científic, quan s'ha volgut excepcional de grandíssim nivell, té aquest punt de solitud durant tota la seva vida. És igual, és igual a Nadia Comanatzi, també, podies dir-li. És igual el Newton, jo què sé. Aquest tipus de personatges... No, perquè sobresurt de l'emseny. Llavors els altres els podem admirar i difícilment comprendre de debò del tot. Perquè aquell tipus d'exigència que ells arriben a tenir, és una exigència que inclús l'entenem pels nostres moments d'exigència, però ell és tota una vida d'exigència, que no és ben bé el mateix. Aquesta pel·lícula sí que et dona a veure que com a dona té una faceta que li veus i que la mostra bé, i com a diva és la gran solitud. L'altra pel·lícula que us volia parlar és que parla del mateix, perquè és el Borg contra el McEnrou. I jo pensava que aquests personatges també de gran nivell, de gran nivell esportiu, són d'una grandíssima exigència, i creu que l'únic que no poden ser és per de dos, perquè no suporten perdre. Si ells, llavors, tenen el grandíssim nivell que té el Borg en particular... La pel·lícula és, l'heu vist, l'heu comentada, és el 1980, hi ha un partit magnífic, magnífic. Jo he tornat a veure el tros real d'ells dos del McEnrou i el Borg, que és una cosa extraordinària, extraordinària. És l'enfrontament d'un home que té 25 o 26 anys, no recordo el Borg, contra el McEnrou, que en té 10 o 20, que comença. I guanya, finalment, el Borg, la cinquena, la cinquena, el cinque, Victòria... Però és la última Victòria que té. A Huim Beldon, perquè encara no sembla que... Cinque set, eh? Cinque set, sí. Estan dos a dos, el quart, el quart set, van al Taibret, i el guanya el McEnrou, i llavors queden dos a dos, i per tant van al cinque. És una pel·lícula interessant, i a mi em feia pensar que... Igual que passa als personatges... Això es passa, que a vegades tenim mòbils. També em feia pensar que aquest tipus de personatge, el Borg, que està molt més ben d'escrivint el McEnrou a la pel·lícula, és un hombre fred, que em sembla que és baix de pressió, i que necessita dormir amb temperatures per sota les normals, i és un tipus d'esportista i un tipus de tenista molt peculiar. A mi m'agrada, però vull dir, el McEnrou m'agradava molt, eh? Inclus més, a mi, que al finalment que el Borg. Jo trobo que anem malament de temps, potser ens hem allargat jo massa sense volguers, Joan, tu que t'has vist alguna cosa que volia la pena de comentar. Mira, jo volia parlar breuament de... A una cosa, jo el que sí que deia, aquestes pel·lícules que les recomano les dues, eh? Sí, sí. Ja les havíem recomanades, sí, sí. Com que no he vingut aquests dies. No, no, per què? A més, totes dues pel·lícules expliquen una època. La de la Carles explica els anys 60, i la del Borg explica els anys 80. Bé, hi ha un parell de pel·lícules que volia dir alguna cosa sobre elles. Les han vist aquests dos últims dies i no estan estrenades encara. Una, l'han vist avui, és el repostero de Berlín, s'ha estrenadat amb aquest títol, i és de... Fa riu, no, això? Sí, sí, fa pastissos. Sí, és un pastisser de Berlín, que, bueno, té un affaire amorós amb un client que es joveu, i que de tant en tant va per Berlín, perquè treballa amb una empresa de trens i tenen inversions allà. Aquest personatge està casat a Jerusalem, amb una dona i un fill i un germà. Tots són practicants joveus ortodoxes, i, bueno, passen coses. Es mort el marit i la mandell, el marit d'ella i la mandell. Ell es traslada a veure a Jerusalem, es posa a fer pastissos allà, amb la vidua, i, bueno, la cosa va funcionant ocultant a ell la seva real identitat, no? Fins que al final les descobreix, i llavors hi ha un final, diguéssim, una mica forçat, en el que es procura agafar i que triunfi l'amor, però no. Ja, ja. La pel·lícula la volia comentar, perquè és una pel·lícula que... T'has agradat? No. Precisament el que volia matisar és que és una pel·lícula d'aquelles, com l'altre que parlarem, breuament, és perillosa, perquè és una pel·lícula que, en primer lloc, bueno, té una evolució lentíssima, o sigui, allà no hi ha cap problema. Quan la pel·lícula està pel minut setanta, el director diu, hòstia, però hauríem de fer una hora i mitja, com a mi, ni una hora i tres quarts. I llavors agafa i es treu de la mà... 104 minuts fa dues. I llavors agafa i ens posa 20 minuts de flashback, que no ve a compte de res, però, bueno, tenim l'oportunitat de veure les relacions amoroses entre els homosexuals. Els dos senyors. Hi ha una cosa que volia dir... És una pel·lícula que confon la amorositat amb la serietat, que són coses que no tenen res a veure. I què acaba sent l'avorriment? Volia fer un apunt polític, i és que em sembla que és una pel·lícula que et disgustarà a la Merkel i agradarà molt a la Raola. Sí, perquè... I si l'oneu a veure, llavors... Entendré per què, entendré per què. Però si l'oneu a veure, aneu-hi després de dinar. No ho sé, després del que esteu explicant. Després de dinar, perquè... Masses ganes de dinar. Perquè la primera part et fa venir una gana amb aquells pastissos que fa el tio, que te'ls ensenyen en primer pla. Mira que els pastissos a la menja són aquells... No, no, que els fa molt bé. Carme, atenció a selva negra. És un pastís tremendo. No, no. Un pastís amb fons de xocolata, brioja al mig, borratxo perdut, i a sobre nata. Jo només de veure els pastissos... Els pastissos austre i alemany... No, no m'agrada. A mi aquells pastissos sobrecarregats. Nosaltres l'han vist a Quart d'una. I Quart d'una era una hora terrible. A Quart d'una era horrorós, eh? Perquè no et podies aguantar. A Quart d'una era una pel·lícula, és una que vam veure ahir, i que es titula... El òrden divino. En alemany... Caram, heu vist alemany... No, bueno, és Suïssa. El cantó alemany. Sí, però és Suïssa. Però tenen el mateix que perro, eh? Sí. Aquí es tracta... Es tracta d'explicar... O sigui, estem explicant una història, l'estem explicant els contemporàneos, el 2017, i aquí agafa i ens parla que el 1971, la dona a Suïssa encara no tenia dret a l'altre. Ah, sí, ja sé de què va. I va aconseguir el sofragi. Llavors, és molt curiós, perquè es fa una explicació... sentimental del tema. O sigui, la política, a dintre de la fibra sensible, i la tota la pel·lícula és com una indició intravenosa de sentimentalisme, fins que hi ha una explosió de llàgrimes. En el teu interior o exterior, depèn de la sensibilitat i feblesa o duresa del personatge... Que ja es veu venides del primer moment. Des del primer moment. Però en canvi, el òrden divino. Sí. Però en canvi, el que no se'ns explica allà, és que a Suïssa va arribar taram, aquest festí, perquè no el necessitava. És una necessitat que no li va calguer revolució industrial. Ni va tindre mai classe obrera, ni va tindre mai problemes d'aquest tipus. Llavors... Va arribar un moment en què unes dones que a sobre estan amb sona muntanyosa aïllada, l'espidador per la catifa, i donant-li cerveses, des de la nevera, fins a la taula, el vell està esperant que li portin la cervesa, li han de fotre a sobre la taula. Bueno, arriba un moment, que una d'elles agafa i diu, els plats, Mariano, ara el rentaràs tu. Ara tots són la directora... I el Mariano, mireu, però què és que sé ser merder, no? La fotografia i la direcció. En fi, és una pel·lícula d'aquelles, d'aquelles que jo titularia greuament perillosa per el contingut... El contingut polític amagar que té, igual que la que hem parlat abans. S'entén. Tindran èxit. Té premis, eh? Sí, sí, sí. Jo m'aplaço la setmana que ve, així tenim temps. Doncs vinga, Joan, perquè si no ens menjarem el teu temps, i no tindrem les temps de d'explicar-nos el teu investigació sobre els nens i el cinema. Molt bé, doncs, gràcies per convidar-me a una altra vegada. I en aquesta ocasió, m'hauria plantejat parlar d'això dels nens i el cinema, no? Clar, jo passa que sou mestre. Llavors, és allò que dius bé, a veure, pel·lícules on surten nens... Nens i nenes, eh? Sí, s'entén. I llavors, allò, buscant i buscant, dius, vinga, fem una sèrie de reflexions al respecte, no? De bones a primeres, hauríem de dir que, malauradament, no hi ha obres mestres que hi hagi nens, almenys de les que figuren amb un manual d'aquells de les tiet, mejores pel·lícules de totes les tiempos. Ja hauria molt dit el com fer el gest al Joan Cerdà, però, vaja, objectivament parlant, es pot dir que, normalment, es considera gènere menors. Mira, em va recomanar... Escolta'm, per què no comença amb la frase del Quichco, que aquella de no treballis mai ni amb nens ni amb animals? I amb el Charles Lafton. I no ha ficat de cap de les tres coses. I així li va anar, no del guanyar cap hòstia, de si les pel·lícules estan a la mar de bé. Tot s'hi hauria dit. Però, vaja, no te'ns diem... A veure, quina imatge sensual cap quan diem cinema on apareguin nens? Doncs aquí, esclar, aquí hi ha diverses coses. O bé, són nens i nenes molt estereotipats, i que llavors són nens repipis, o són nens que es volen fer el graciós, o que es nota que vol... És l'adult que vol que el nen doncs caigui bé, no? I aquí, doncs, podríem tenir-ne... Doncs no sé, podríem tenir des de mar i pòpins, són risses i làgrimes, el que sigui. I si diem... Vinga, va, un dels tres, ràpid. Digue'm, pel·lícules on apareguin nens. L'espiritu de la Colmena. Molt bé, aquesta també la tenim. El Chico, o solo en casa, o cinema paradiso. Saló. Reclota, con niño, que també deia el Joan Serra. En plan intravenosa, com abans. Estiu de 93. Perfecte. Aquest és molt recent, també, per altra banda. Llavors, el que dieu vosaltres? La del Lluïmal Orwar les enfants. Orwar les enfants. Això també seria una generinta del... Bueno, com a l'espiritu de la Colmena. Seria els nens en un determinat context històric. Moltes vegades parlem de cinema amb nens, i estan molt bé que traguessin l'espiritu de la Colmena. Perquè és que venen més el cinema que apareixen nens, que no pas que apareixen nenes. I en camí, doncs, que apareixen nenes n'hi ha. I, per exemple, aquest, o el surt, també, parant d'una altra pel·lícula espanyola, o que hi ha cuervos. També pel·lícula espanyola. I són nenes les que són les autèntiques protagonistes de la pel·lícula, i que són pel·lícules que estan a la mar de bé. Una altra cosa, també, és dir, veure, deixant-nos de l'estereotip. Llavors, aquí també tenim que es busca molt amb el cinema que el nen desperti un sentiment. És el personatge a protegir, el personatge que te'l vols fer teu, que generen seguida una empatia molt gran, i aquí això funciona, perquè... A vegades el nen se'n va d'aventura. Llavors, no sé si l'has de protegir o... Bueno, sí, també genera aquest sentiment. Després en podem parlar. Aquí hi ha pel·lícules que han sigut uns grans èxits, per la via aquesta, d'intentar moure en l'aspectador adult, un sentiment a favor. A mi hi ha una que em sembla impressionant, que és Tormenta de Llo. La Tormenta de Llo, sí. Aquell nen allò és extraordinari. Diguem que la parella d'adolescents que són, que estan en un món que està totalment dominat per als adults, és realment... no saben on ficar-se. Està molt bé, la veritat. A mi m'és parlant de pel·lícules foscas, de pel·lícules, que tot passa en un ambient molt claustrofòric. Aquí podríem tenir-ne diverses. Des que pateixes pel nen, no sé, el sector sentit del pobre nen, pateixes molt per ell, perquè no se'n dona compte del que li està passant, i ho accepta pateixes molt, o també podríem recordar la nena de Paul Terguest, o cosa així, que dius, pobre nena, que aquí l'han atrapada, i ara com la podem salvar. Tot i amb així veus que sí que podríem dir una obra mestre indiscutible, i que potser l'escena que ens ve més al cap és l'escena del cuirassat potènquin, el cotxet que cau per les escenes. És una pel·lícula muda, i en canvi, el crid que pega el nano o l'arena de mama encara et ressoni, això és una pel·lícula muda. És un exemple de dir, mira, patim per un nen, realment és una escena molt ben construïda, fins al punt que d'aquesta escena l'han repetida, l'han enversionat 50.000 vegades, amb tots els formats. Sí, de muntatge extraordinari. És que passa que... És molt bo, és realment molt bo. Eseix tenc, teoritzava el muntatge d'atraccions, que ell ho va conceptualitzar així, i aleshores el muntatge és clar. És que si tu mires l'escena, dura molt més la caiguda del cotxet de nen que no pas en la realitat. És clar que és clar, vull dir, la realitat no l'interessa, sinó que l'interessa d'escriure en fi. El dramatisme l'agafa llarg. Una repressió dels soldats blancs que van baixant l'escala. Jo m'he quedat amb els plats callats. Usa l'escala, usa l'escala, per... Sí, clar. De fet, és el perill imminent, clar, i contundent. Amb el nano no li pagarà un tret, però segurament també acabarà fatal. I una altra cosa que també segurament el cinema ens pot donar exemples és los niños prodigio. Aquí gairebé tots els països seran caparlats. Espanya ja entenen un estol. Sí, diversos. Tots cantarines i graciosetes. Poden fer la llista. I llavors, al revers de la medalla, és la Little Miss Anshan. Little Miss Anshan, exacte. Que allò té una pel·lícula preciosa, aquella de nens. En cantadora. En cantadora. Aquesta seria una primera visió de dir a veure o busquem estereotips, o busquem empatitzar amb ells, o lluïment del nen o la nena, així, com a niño prodício, d'acord? Però si rasquem una miqueta, veurem que hi ha uns altres gèneres que intervenen nens, i que a mi particularment m'agraden molt. Un primer seria... I si canviem els roles, és a dir, i si el nen o la nena són els dolents, són els malotes, són els que fan que l'adult... són els que l'adult vagi de corcoll per no dir una altra cosa, que vagi de cul, totalment per veure què passarà, perquè són la real amenaça. Aquí està bé, aquí la cosa ja té la seva gràcia. Des d'aquelles pel·lícules que són versions de l'Estí fent King, que llavors resulta que els nens s'apuderen d'un poble, fan sacrificis, i que són tots abduits, que no... que tots es pot dir que actuen sense sentiments i els pobres adults no pinten per res. O bé, també podríem dir una que és realment inquietant, que és la ninjós del Brasil. També, com la amenaça, bé, volem crear un nou Hitler i, per tant, el clonem. Hi ha tot un muntatge que després es descobreix, per tal de aconseguir un nou personatge històric d'aquesta magnitud. Això també és la Calumnia de Children's Hour, amb l'Audi Heppard, una pel·lícula de William Wider, de 1961, en què és dues mestres que estan en una escola i hi ha una nena dolenta que les antagonitza i tal. Allò és treballar precisament aquest personatge, del nen dolent, de la nena dolenta, de la nena repulsada. És paradigma, aquesta pel·lícula d'això. Un tema recorrent. De tant en tant s'han anat fent pel·lícules d'aquestes et destruiré perquè em creurà més a mi que no passa a tu. Això, posat en un nen, és molt més potent que si ho portes en un adult que ja ho veu aquí. El nen és el petit de camí innocent, que diu la veritat, que no està dient mentides... Que es montes també els clichés de nen. Aquesta és capgirar el rol. Jo potser una de les primeres pel·lícules que va realment capgirar-ho molt va ser l'exorcista, no perquè la pobre nena estava poseïda, però tot i així, amb l'excusa d'aquesta, estava poseïda els fanàtots de volta i mitja. I realment és una nena que aconsegueix escenes que encara ara se't veuen a l'element, com a una malota, que ho justifica perquè dalt, a dintre té el diable. Però potser haureu vist el guanyijo, amb què desmitificava molt el personatge del mecaulical, que feia amb el seu posat angelical, doncs era un cabronceta de molt cuidado, perquè era capaç de posar en perill la vida dels altres, per tal de aconseguir ser ella, la model gallinero. I una altra, que també és molt inquietant, encara que sigui una metàfora de la primera Guerra Mundial, que és la Cinta Blanca. Segurament l'heu vist, una pel·lícula més de meu condevista, molt bona, però que els nens se l'estraen. Diuen ara de casos de bullying, però jo no és que sigui casos de bullying, allò és que és directament tenir molt mala gaita, els nens, com a col·lectiu, que es pensen que tenen una total impunitat per actuar a les quenes de tothom. Allò sí que era d'octrinament. Allò era d'octrinament. Estan influïts per l'entorn o pel que sigui, però donen 50 voltes en els adults. I una camí particularment embargada molt, que em gira al conte de la caputxeta, és carcàndi. No sé si la recordeu. És el debut de l'ILM Page, com a actriu. Era un carrer, era aquesta mena d'adult que vol quedar vio en l'any amb una nena i... Diguem que el tema és un pederasta que sembla que ha abusat d'una amiga seva o d'una familiar seva, i llavors ella es fa la innocent. I sí, va a casa d'ell. Va a casa d'ell. O sigui, se deixa seducir. Però, amigo, el logo... No es pots explicar al final. No sabe dónde se ha metido en su propia casa. Una pel·lícula totalment inquietant, força recomanable, perquè capgira el conte de la caputxeta a conveniència i aconsegueix una... Jo diria que els dos ho fan molt bé. Però la prova és que aquesta nena després està fent carrera. Realment, jo la trobo un actriu que tot i que és encara molt jove. Doncs, adéu-n'hi-do. I ara arribem al que a mi m'agrada. Ah, per cert, per cert, malos malotes. Abans deiau de versions. La versió americana de Deja M'entrar. La pel·lícula On la van. Ira és la nena que té aquest doble component de... Soy amiga de mis amigos, pero soy muy enemiga de mis enemigos. Van fer un remake. No he vist la pel·lícula americana ni ganes. Em prefereixo la pel·lícula Sueca, em sembla, que era. Perquè la vaig trobar encantadora, també. Una història... Molt romàntica. La nena pot ser dolenta, però és d'un romantisme... Tienes su corazón, sí. Encara que sigui per atrapar-lo, de per vida. Sí. I ara arribem a una mi m'agrada. Que és les pel·lícules en què el nen en contacte amb un adult progressen, avancen, fa anunciar el qualitatiu a la seva vida. Aquí trobem, també, de tot. I trobo que està bé. Penso que jo sóc mestre. I ja hauria la vida es vella? Ja parlaré de la vida es vella. Ja parlaré. Seria així. Jo en tinc una, que és el paradigma de tot això. Digues. Començaria una de les primeres, potser el que és més evident i històric, seria potser d'aquí, té el xico. Charles Chaplin, potser per primera vegada una pel·lícula ja bastant llargueta, on va rege comèdia, drama, melodrama. Hi ha escenes que toquen la fibra, i escenes realment molt divertides, però és evident que ell és el pare, el tiet, l'amic, el confident, el col·lega, de que i nen. Jo penso que que i nen realment ho fa molt bé. Però seria l'exemple... Panafasejant la tira de dents, eh? Seria l'exemple de... Jackie Cooper era el nen. Que després va tenir una carrera important, també. Una versió també francesa, el missió Elo, amb el seu nebodet, contra la societat tecnològica i tal, ell, que és un sapastre i tal, però que canvi el nen, doncs està que creu-hi societes, no? El seu oncle. Sobretot a Monocle, sí. I també... No, Monocle. Monocle, Monocle. Llavors, què passa si el nen passa per davant del pare? Aquí o per davant de la figura adulta? Aquest també és un casc... El trobo maco. Potser un primer exemple seria l'adron de bicicletes. L'adron és de bicicletes, amb la versió original, perquè són tots dos que estan embarcant en aquella història, i al final és terrible, no? Perquè el nen veu que... que s'haurà d'espavilar i sol. I aconsegueix... Estan discutint-se continuament al llarg de la pel·lícula, però amb el final, que segurament ens queda el cap, el nen veu que haurà d'allò tirant davant per mi sol. N'hi ha d'altres casos. Pel·le el conquistador, la vas trobar extraordinària, també. No només pel paper... No només pel paper del Max von Siedel, que és un paper boníssim, sinó també per la progració del nen, i que al final el nen veu que ha de deixar davant del seu pare, si vol, també, obrir el sac a mi. Sí, sí. I llavors, una altra cosa que també el trobo maco, és cinema paradiso, l'exemple d'aquell personatge adult... Una mica fals, jo trobo... Però veja, massa sentiment. Molt, però està bé que el nen creix estimant el cinema. Això sí, això. I això està molt bé. Això és el més potent, però... Sí, sí. Saps què em passa amb aquesta pel·lícula? Tothom la té tan... Mitificada. La música, el nen... L'època... L'època tot, però és d'algú gran que li agrada aquell nen. No és de debò aquell nen. A mi em sembla que és un nen fals. Sempre m'ha passat això. A que tornem a la dels estereotips, que el nen ha de ser... Jo els 400 cops... Aquest és boníssim. Aquest va per solitari, aquí. Ni grans, ni... Home, sí. Allà, una pila de nens també solitats, no? La figura del nen, amb referència. La figura del nen, el que escriu també. Bueno, és que... A veure, si parlem de nens en el cinema, jo trobo que el director més important que ha fet pel·lícules de nens, és el Trifor. El Trifor, a més a més... A més de 400 cops ha fet l'Enfàncio Valls, el nen salvatge, que és la pel·lícula que ja et deia paradigmàtica que un adult fa créixer amb un nen. I també l'Arjan de Poix, que no sé com es va dir en espanyol... No sé quin títol li va dir. Una cosa horrorosa. Però l'Arjan de Poix, que era un col·legi amb nens i tal... Per mi, el Trifor és el que... el que ha regit més en fer mostrar el món de la infància. D'aquell èpoc, eh? Perquè, a més, els 400 cops és una pel·lícula autobiogràfica. És la seva vida. Absolutament, sí. I justament... El Richard Avedon, el gran fotògraf, va fer una fotografia del Trifor i del Jean-Pierre Leo, i sembla en el pare i el fill. És una cosa increïble. Com amb l'il·luminació de les dues cares va aconseguir que s'assemblessin. Una meravella. Busqueu-la a internet perquè aquesta foto és increïble. Deixeu-me seguir un momentet. No, no. Buscant i buscant, he trobat, també, quan hi ha... Amb aquests relacions d'adult i nen, quan hi ha coses que són rares avis i que n'hi ha. Perquè el cinema, si alguna cosa fa... És que has triat un tema que hi ha centenars de pel·lícules. Clar, i aquí trobes coses que són curiosíssimes. Quan un adult tutoritza amb un nen, però que, en un principi, no lligarien massa ni amb cola. I n'hi ha, eh? N'hi ha exemples. Per exemple, hi ha una pel·lícula del Takechi Kitano, que és el verano d'Equico Giro, que ja veus, un gangster que està allà, si està trobant uns dies de vacacions, és que s'hi hagi passat uns dies de vacances amb un nen. I ja veuràs tu quina exemple li pot donar. A la seva manera, la pel·lícula funciona molt bé. És un obra mestra. Està molt bé, i en canvi, dintre del que és el seu rol, segueix sent el seu rol, el seu paper més emblemàtic del duro, però que en canvi és totalment una pel·lícula, realment també, molt encantadora. D'altres coses així. Doncs, home, una cosa molt curiosa, i permeteu-me que faci un salari al cinema estrictament comercial, és el cas del robot, del terminator, que tutoritza el nen per tal que no tingui cap risc de protegir-lo, encara que sigui a costa de quedar destruït ell. Hi ha una escena que és molt bonica, que se'ls veu jugant. Veu la mare del nen, el veu jugant amb el veic, que li estan ensenyant coses amb el robot, i com que el nen no coneix pare, el pare està en el futur, doncs diu, fixa't tu, s'ha trobat amb aquest robot el pare que mai no haurà tingut, i que realment és un pare que mai no li fallarà. És una frase que és molt curiosa. Un nen extraordinari també és el Dani del Resplandor. És veritat. Et deixeu una petjada?Sí. El Pep li va comprar a la seva filla un trasto com el que té el Dani. Tu et tinc amb aquesta. Entraria dintre de la... Potser aquest de pedals. Entraria dintre de la bartena, i la filla que dèiem abans del nen, com que vol que pateixis per ell. Que hi ha un periclar que el nen es pot escaquejar, pot intentar sortejar la seva sort, però que en el fons el que l'aspectador fa és patir per ell. Una altra que també em barra de molt és el Leon i el professional. Una sessia sou que protegeix a una nena, però la nena també es converteix en un eficaç... El Carles Johansson. Va ser a la Natalipórman. El primer paper de la Natalipórman quan tenia 12 anyets. Sí senyor, sí senyor. Molt bona, aquesta pel·lícula. Les pel·lícules que parlen del futur donen molt de sí, perquè tenen com a característica les distòpies, tenen en comú que, quan apareixen nens, els nens són l'esperança. No sé si bon o dolent, aquí ja no hi entren. Però hi ha pel·lícules que fan veure els nens siguin petits, o encara perneixen. O encara perneixen, perquè hi ha una pel·lícula... Són una promesa de futur. Hi ha una pel·lícula, Hijos de los Hombres, o l'última de Mad Max, que realment encara no han nascut, però han de protegir la subsistència de l'espècie per si la cosa suena a la flauta i el futur és una mica millor. I això també està molt bé. I un tercer partat. Un tercer partat. O sigui, el primer que he dit és, què passa quan es llenen els roles i el nen és el malote? Què passa quan entren en contacte un adult i un nen, perquè el nen evolucioni? I un tercer, que ha d'anar molt a decidir, quan els adults fan de nens. És a dir, aquí també hi ha coses que són encantadores. El cinema mut aquí tenim exemples de tota mena. De fet, des del Chaplin aquí, on passen per Oliver, en Hardy, tots aquells, eren adults, però eren nens. Però de recent també hi ha pel·lícules que penso que toquen la fibra, perquè, per exemple, a mi li es podria dir que el personatge és una noia, és una nena, és la barreja de les dues coses, perquè hi ha tendurositat i màgia i inocència, o també recordo la vida d'Epi, que s'inventa el que li va passar de nen, però és que la ficció supera de molt bon tros la realitat. És molt més maca la història que explica la fictícia de què tol li va passar quan era nen. Jo trobo que aquest també és una cosa que té molt... I la vida és bella. Què passa amb la vida és bella? És una de les pel·lícules... Jo també penso que el pare fa de nen. El nen fa de nen i el pare fa de nen durant tota la pel·lícula. I és una de les pel·lícules que menys m'han agradat de tota la meva vida. No te la creus ni que siguis un sant. Penso que seria un exemple de com no està ben resolt. Jo me la vaig creure. És veritat que te la creus o no te la creus. Jo no la vaig creure. D'acord, d'acord. És possible, aquí estan forçant massa les coses. Va tenir un recorregut increïble. Va tenir un èxit brutal, però... I encara ara hi ha molta gent que la considera una gran pel·lícula. És una fàbula. És una fàbula. I tu la tens aquí? No, si tu la prens com una fàbula, sí. Ara, si tu la prens com una cosa de debò, no. Clar. Jo també me la trobo... Jo crec que vols ser de debò. Si fos fàbula, tindria... Jo la trobo una pel·lícula molt important. Molt més que altres que han vingut després. Parlaríem del nen o del pijama de reis, que allò és horrorós. Però és d'una novel·la. És una adaptació de novel·la. I el guió ja el tens mig fet. Però a veure, la vida es vella, no deixa bé en els nazis. I en canvi, el pijama... és molt ambigua. Jo no la vaig veure a la pel·lícula. Vaig ser llibre, però a la pel·lícula no l'he vista. Jo, a la vida es vella, no hi vaig entrar. L'altre no l'he vista, no puc opinar. Però em passa el mateix, que no me la acabo de creure. O sigui, vaig veient la pel·lícula i quedo fora, perquè no em crec el que està passant. Això és molt subjectiu. Li pot passar qualsevol o res. Vull dir que també li passa la vida. Jo ho sé, aquest problema. Jo la vida es vella a la defensa. I en canvi, hi ha molta gent que no la defensa. És que és això. O hi entres o no hi entres? Hi ha una última cosa que... Si a mi em preguntessin... També us ho voldria passar la pregunta a vosaltres. Suposant que fessin una pel·lícula. Tinguessiu Cartel Blanca. Per fer una pel·lícula on aparegués un nen, o un nen, o uns nens, o unes nenes, quina mena de pel·lícula hi havia? Jo li faria cas a Hitchcock. No sortiria nens. Bé, però podries fer que un personatge adult... adoptés el rol del nen. No, no. Jo, si fes una pel·lícula, la faria amb gent gran. Vinga. Jo sí que m'agradaria com a docent. M'agradaria, doncs... si tingués la possibilitat de fer-ne una. Però asseguro que no seria una pel·lícula... de final... Feliç? No. Jo la faria de final obert. Sí. Perquè penso que la vida és el que és. Tu aprens després d'aigua d'ocèntia, i aquí tenim diversos exemples, és que no. No és veritat. No existeixen els nens estereotipats, els nens que són uni-linials. No, no existeixen. La vida et portarà que apuntagi de portar. I sí que m'agradaria que fos una pel·lícula de l'esquerit abans, ja he anticipat que era el gener que més m'agradava, dintre del cinema de nens, amb l'adult i amb la vida, i això els fa evolucionar. Però no asseguro jo ara que fos un final feliç. Joan, s'ha arribat l'hora. Estem molt agraïts que hagi arribat fins aquí. Està acabant, ja l'està sentint de fons, la sintonia del programa. Jo t'agraeixo molt, que hagi vingut, i que hagi fet una cosa que és admirable. M'ho he passat molt bé. Fem un repàs de tota la història del cinema del que has vist, d'exemples amb els diferents casos que has aportat. La setmana que ve ve la Gloria Montero, i llavors que ens parlarà del cinema i que... L'escriptura.