Cinema sense condicions del 19/6/2018

Cinema sense condicions. Bona nit, un dimarts més, som aquí a Cinema Sense Condicions, disposats a explicar-vos el que hem vist, el que veurem, el que ve l'estiu. De fet, ja fa uns dies hem estat recapitulant tota una sèrie de carnet de vacances, perquè veieu quines pel·lícules val la pena veure durant aquest estiu. És un plaer començar el darrer programa d'aquesta temporada, el programa 37 de la temporada 2017-2018, saludant els nostres oïdors, i donant-la benvinguda a l'equip de sempre. Avui us faltarà la Carme Nabot, però hi ha el Pep, el Mengol, el Joan Sardà, el Paul Digle de regles vidres i el Joan Morros. Per tant, bona tarda a tots. I segurant també la nostra convidada d'avui, que és la Gloria Montero, el Pep del Mengol ens havia parlat d'aquesta persona, però jo fins aquest matí no he reparat en la seva biografia realment espectacular, ara us la llegiré, que m'ha deixat a mi bocabedat quan l'he llegida aquest matí. Per què diu? Gloria Montero neix a North Queensland, a Austràlia, de pares i migrants historiants. Cursa, estudis superiors de música i teatre, coneix i escasa amb David Fulton, que s'estableix a Toronto, Canadà. Gloria treballa de cantant, d'actriu, de locutor, de ràdio, de guionistes, cinematogràfica i d'escriptora. David és un director de cine i documentalista, treballant per la BBC i el National Geographic. Al final de la dictadura, franquistes estableixen a Barcelona i junts funden Montero Fulton Productions, un dels seus documentals crisis in rain sobre els efectes de la pluja àcida que va guanyar a l'American Gold Cinema Award de Chicago. Gloria va treballar d'entrevistadora, consultora, Dreams & Nightmares, un programa que parlava sobre Espanya sota la dictadura de Franco. Gloria i David, i el seu marit, van atindre també una actitud combativa contra franquisme des de la posició d'esquerres. Com a escriptora, que és una de les raons per les quals també és aquí, Gloria Montero té diverses novel·les publicades en anglès, com The Immigrants, The Summer, The Whales, Sang, etc. I amb Castellà i Català, l'editorial Montiora... Meteora. Meteora, perdó, ha publicat tres de les seves millors obres, Punt de Fuga, Totes aquestes guerres i Villa Marini. Com a dramaturga, el seu treball més reiixit és Frida K, obra de teatre que ha sigut representada en èxit en més de 10 països. En el cap del teatre va col·laborar amb Enric Art Salvat en diverses activitats i en la direcció de la revista Assach de Teatre, de l'Associació d'Investigació i Experimentació Teatral. Actualment, Gloria Montero segueix escrivint i participant en conferències i col·loquis en diverses universitats i fòrums culturals que la requereixen. Molt bona tarda, Gloria. Hola. Estem molt contents en que estiguis aquí amb nosaltres i que ens expliquis totes aquelles coses que anirem preguntant o que aniran sorgint a allà de la programa. Com saps, el programa té dos parts. Una primera part, que parlem dels pel·lícules que hem vist, les coses que aconsellem, de l'equip, etcètera. I la segona part, extra dedicada, com ja veus, a la teva persona. Per tant, comencem avui amb el Paul Bigler, que l'altre dia no m'ha pogut temps de parlar. Ui, ui, us desmuntaré. Us desmuntaré la ciència que tenim muntada al cap. Desmuntens, desmuntens, que això ens interessa. Doncs mira, com ja sabeu el món del documental i mira que porto ja setmanes portant-vos documentals, casualment. Doncs el món del documental sempre és bastant fascinant, sobretot aquells que intenten agafar històries bastant corrents i que t'hi tenen donar un gir. Aquests són els documentals, a vegades, i el documental que us porto m'ha recordat molt a habitació en 237, que és el documental que vam fer del resplandor de Stanley Kubrick, i una mica en general les obres de Stanley Kubrick. No sé si l'heu vist aquí. No, jo no ho he vist. Un documental que realment, sense ironia, aquest el recomano moltíssim. Perquè realment veus on arriba la gent a investigar i a donar voltes a un film, bueno, a Kubrick, aquí tenim també certs experts en Kubrick, llavors ja es diu que bastant el... Sí, el Pep, exactament. Però sí que es diu que sempre que Kubrick amagava moltes... bueno, inclús teories pròpies, no només de cinema, però el resplandor va ser com una gran pel·lícula que si va fer aquest documental, que a més va guanyar, no sé, un premi a Sitges, vull dir que realment va ser un documental molt especial, perquè refutava moltes històries que s'havien parlat, no només de Kubrick, sinó a vegades també cosa que se l'ha relacionat molt amb el tema de l'arribada de la lluna i, bueno, mil històries d'aquestes. Bueno, Kubrick ha sigut sempre un motiu recorrent per a varias de les seves pel·lícules. O sigui, molta gent ha anat... Perquè era un perfeccionista... Sí, sí. A més, obríem molts camins, era molt rigorós i arribava sempre el límit amb l'expressió i amb l'imatge, i llavors, a partir d'aquí, ha generat una quantitat de seguiment per part de molts creatius. Sí, sí. Com passa amb les grans eminències, surten documentals que refuten o que aproven certes teories, i el que es porta avui és un documental que, de fet, està a l'ordre del dia, perquè últimament s'està parlant bastant de com tornen a ressorgir aquests grups que diuen que la Terra és plana, sí? No sé si esteu al cas d'aquestes notícies, però tornen a sortir aquesta mena de col·lectius que aproven aquestes teories. Que estan finançats pel tram, o què? Bueno, no sé, però... És pel·lo d'un cifalograma tram. El que sé segur és que no estan gens finançats per la NASA, però per ells és la farsa. Tu diràs. Llavors, el documental que us porto precisament refuta la Terra és plana, però l'hora també refuta que la Terra rodona. Llavors us porto un documental que diu que la Terra és convexa. Jo, aquí els ullens no ho podran veure, però ho heu d'intentar descriure. Ho podeu arribar a veure, el que us estic ensenyant? Sí, sí, sí. Ells plantegen un disseny que és com una mena de Terra ostra, en format ostra, si ho veieu bé. Que més, ells han fet que una mena d'animació 3D i el documental... Ei, cuidao, que el documental dura una hora i mitja. No estem parlant d'un 30 minuts, no estem parlant d'un curt. Com es titula? Terra convexa. Així no dona peu a equivocar-se. Exacte. Llavors és un documental bastant interessant en el sentit que és un despropòsit de tot d'experts, però experts, clar, evidentment, del camp en qüestió, i potser n'hi ha 40, 50 experts, sense para, i, a més, amb aquest estil de documental que també és molt fiable, que és aquest que no paren de posar música èpica en tot, i va passar això... Evidentment, tot és amb l'atí. Posareu-vos una mica. Ustedes pueden ver los barcos que nos trajeron. Aquí el lago, estamos en la orilla del lago. El posicionamiento del hacer está aquí junto al lago. Sí, sí, sí. A mi tot. El tema... La parícula que és americana, és americana, que és amb anglèsa, que és... Crec que és su americana, però ara mateix no sabria dir el país perquè surten molts països. De fet, hi ha un moment que van a rodar l'estreta de Gibaldà, de Gibaldà, i diuen, sí, estamos en tierras francesas, o sigui, hi ha un... Hi ha una... clar, i... Pol, si no fas d'un dia per l'altre. Pol, aquesta gent estem segur, és que no n'ha venduat pats. Volia portar una traca final per la temporada. Però jo no he portat això perquè sí, perquè el cap i a la fi és un documental que de veritat és que els van entrevistar tot arreu. No, però de veritat, no és el tipic documental de YouTube que està penjat. És un documental que va portar molt de cua, això. Per què? Perquè de cop es van aliar el de Tierra Plana i el de Tierra Redonda per dir, això és una vagenada. Clar, és molt, molt interessant. És un documental que, sincerament, no us diré que val la pena veure, però sí de començar-lo. Perquè el començament, com tot bon documental, fan tots els resums aquests de tot el que veuràs. I aquest resum és espectacular. Perquè, clar, ells comencen a parlar de... veiem que farem proves amb lasers. Allò que es feia de... farem de una punta d'una illa fins a l'altra punta frontalment, i si la Terra és rodona, el laser no arribarà, perquè, clar, evidentment, com que és rodona, tindrà la muntanyeta pel mig i el laser, però, clar, evidentment, es refusa perquè el laser arriba. I són unes coses, o estem a tal pis d'un apartament i mirem recte, i jo puc veure. No veig una muntanya que fa la Terra, que fa com una rodona. Però què passa? Per si em recordava l'habitació en 213, com que aquí no l'heu vist, però és que hi ha teòrics de la pel·li de Cúbric que comencen a dir, de posar a l'hora, diguéssim, la pel·lícula normal, i a l'hora, a la inversa superposada, amb una disolució, com per poder veure una gent que té molt de temps lliure, i com s'interrelacionaven les escenes. I treien teòries. I deien que Cúbric no, que va fer aquesta pel·lícula amb total coneixència de que tots els plans estan tan milimètrics. I hi ha coses que sí que és veritat, o sigui, hi ha coses que dius que els faig malament. Pept, tu m'ajudaràs. El Dani, per exemple, hi ha un moment que va amb el Jarsei, del coet. I tot això, això existeix. Però després hi ha aquesta gent que ho porta més enllà. Aquesta gent s'ha reunit i ha fet aquest documental de Tierra Convexa. És increïble. És veure gent que realment... Apecionada, no ho sé, però que estan allà, que això ho viuen. És un documental d'aquest... Allà Cúbric es feia un autoomenatge a 2001. Amb la samarreta, aquella. Ah, sí, bueno, sí, sí. Sí, però després era que sí... Us recomano aquest documental, el de Cúbric, realment, aquest sí que val molt la pena. No sé si ens convencenàs, però resulta que nosaltres, això de la Tierra Convexa... No, no, jo dic els de Cúbric, que la vida ja tan se'n fot. No, que nosaltres a col·legi te'ns van explicar que la Tierra és una esfera xatada por los polos. No passem d'aquí, eh? Si és d'una altra forma, se'ns en fot, eh? Ara no anirem a canviar... Demasià del tarde. Sí, ja no... Ja no estem a mores d'oficina com per acceptar canvis d'aquests. Bueno, però sempre va bé, no? Vull saber més què pensa la gent. Bueno, no. I que es parla a les oficines, de tot el que diu la gent que no pensa, perquè no sé si això... Això també se'n pot. Suposo que hi ha un interès sociològic en tot això. Pots dir que no és ganes de provocar tot això. Quan algun planteja una cosa d'aquesta, estic la sensació que el que m'està provocant és provocar i li és igual si és veritat o mentida. Simplement el que vol és que... És curiós, perquè agafen el discurs de... lligues de mi, perquè t'ho t'han menjat al cap. I les teves proves, tot i que són científics, les teves proves no són reals, perquè tu no ho has provat personalment. Tu saps que algú ha anat a la lluna, però de la mateixa manera que es podia falsejar en un plató, en un set amb cúbric. Llavors, clar, tenen tot aquest... Tenen un entremat de... Al final és on es conspira, noies. És tenir el cap de que... Hòstia, ens estan enganyant... Però això té molt de seguidors, es digui. Això segur que ens estan enganyant. Molt seguidors. Suposo que no, però amb aquests temes. No és broma, eh? Hi ha molta gent. Jo crec que ara, a Espanya, concretament, tindrem una solució per això. Perquè hi ha un ministre que ha estat més allà de la Terra i ha tornat i ell sap si està atxatat o no està atxatat. Imagina't que ell a punt de morir diu no, tenien raó. De fet, no és plan. És convex, imagina't. És una hòstia, és una hòstia. Imagina't. Crec que sí per fotre, sí. Això és la caton, bé. I, evidentment, a dins del documental parlant de com els satèl·lits no tenen cap mena de sentit que existeixin, perquè com que no poden... orbita, perquè no hi ha orbita. Llavors, tot això que es fa servir d'en funció del satèl·lit, vull dir, que és allò del Google Maps, des del que vulguis... Això és ordinador, sí, això és tot... És una recreació. Veda el satèl·lit. És tota una ficció. És... bueno, ells tenen les seves teories amb tot això. Evidentment, clar, ells creen... Això és molt curiós, perquè ells creen una seu dociència. O sigui, ells creen una ciència dins dels seus ideals. Això és molt... O sigui, de veritat, que a mi em va fascinar, perquè ells tenen resposta a tot això. Perquè ells... jo crec que ja estan fars de que vinguin la gent i els diuen, ui, això... Llavors, per què passa això? O per què el sol, llavors? Perquè, clar, ve acompanyat que la terra és plana o convexa o el que sigui, perquè... és terracentrista. És a dir, tot va al voltant de la Terra. Clar, aquí és... Vull dir, no només ens quedem en... que és un tema geològic, no? De forma... És un tema fascinant. Realment és una cosa... Escolta, vol, es comença així i s'acaba... Un monaricòmic. No, en Jiménez de losso. Ja, ja, ja. Bueno, amb aquest... O s'acaben on anemis els diumenges, eh? No és molt greu. Amb aquell llistó ens atem el programa. Molt bé. Doncs, bueno, qui més ha vist de pel·lícules... Ja, Pep, comença. Vinga. Doncs jo, per canviar radicalment de tema i baixar la terra i situar-nos en ella amb coses cotidianes, vacació és com mamà. Home, França 2018 de Eloïs Lang és una comèdia francesa interpretada per Miu Miu, la famosa actriu de fa uns quants anys. L'estranet ja o l'estranel divendres? L'estranel divendres, sí. Bueno, Miu Miu és la mamà i té dos filles que les dos actrius es diuen Camil, Camil Cotín i Camil Chamú. Sí. Bueno, la mamà té un problema, el papa l'ha deixat i a sobre ha deixat hem estat una... La mamà té 60 anys. Això tu has deixat i... No, és important. La mamà té 60 anys i la tinc deprimida. A París, amb el gran que és París, està deprimida, és molt fotut. I llavors, les dos filles, les dos Camils, que, bueno, amb la pel·lícula tenen noms diferents, s'emporten a la mamà, cap a la isla de reunió, a passar unes vacances diferents. Ja. I llavors, és una pel·lícula que podríem titular ideal si anem a la fresca. Ideal per la pel·lícula del verano. I, a més a més, de tot això, realment, és una pel·lícula que, si dura una hora i mitja, la primera hora està amb una sèrie de gags continuats, molt ben enllaçats. I que... fan riure, sincerament, per passar una bona estona. I realment, és una pel·lícula per l'estiu, sense problemes, sense complicacions, per riure una mica, i acaba una mica sostracada, perquè costa de tancar aquestes pel·lícules, sense caure una miqueta amb la xorrada. I... Però, bueno, el regús que et deixes de dir, mira, m'ho he passat bé. Joan. Doncs un altre que és més o menys així, que també és francesa, que es diu en original Marie-Françine, que és el nom del personatge, que està allà li han clavat los 50, son los nuevos 30. Llavors, bé. Vull dir, els que van veure la pel·lícula Tangui, que era un home de 30 anys, una cosa així, que tornava a casa dels pares, ara doncs és una noia de 50, que també el marit la deixa. Un dia, aquí, el programa hauríem de fer un monogràfic sobre l'adolteri, perquè és el generador d'arguments més potent que hi ha en el cine que veiem cotidianament. Vull dir, l'adolteri es veu que és un problema importantíssim arreu del món. Vull dir, molt més que no altres coses. No sé, si ens poséssim una mica seriosos, diríem amb el Peter Hanke que el pes del món és l'amor, no? Però jo penso que el pes del món és realment l'adolteri. Vull dir, que és molt més real i molt més pesant, però hi ha un problema important. Vull dir, l'amor és una cosa que s'esfilagar-se de seguida, però l'adolteri és una cosa que és sòlida. Jo suposo que això és perquè hi ha conflicte. Quan hi ha amor no hi ha conflicte. Si hi ha l'adolteri, hi ha conflicte. Després en parlarem amb la Glòria, que si tu vols explicar històries hi ha d'haver conflicte, hi ha d'haver un desenvolupament i tot això. I, aleshores, si el conflicte que troba a tothom, és que els productors de cine els importa molt això de l'adolteri. I llavors ho posen. Cada vegada que troben un guió que hi ha d'adolteri, diuen, home, això és el que jo entenc. I llavors posen diners. I llavors, doncs, això... Bueno, passa que aquesta Marie Francine està fet per valerir la Mercie. Jo sóc fan d'aquesta senyora. Vull dir, jo li demanaria relacions ràpidament. Vull dir, m'agrada molt aquesta senyora, és un actriu i aquesta vegada dirigeix també ella la pel·lícula. És una pel·lícula de riure com la que ha comentat en Pep de passar-s'ho bé... Ah, passa que n'has de dir que ha comentat el pol, eh? No, el Pep. El Pep ha comentat la francesa de riure i jo també estic comentant una francesa de riure. No una cafrada d'aquestes teves d'una manera documental. I aleshores, doncs, bé, és aquesta dona que el marit també la deixa per una de més jove, i llavors, ella no té cap més remei que tornar a casa dels pares, no? És una pel·lícula que he dit... bueno, fa riure i tot això, però que també té un component crític. Vull dir, els pares són aquells típics parisents de dretes, que li deixen la figaró i que són molt tradicionals i que van a missa i que no sé què i tal. I llavors, ella, bueno, ella té 50 anys i té un punt molt més rebel i s'encara amb els pares i bé, hi ha alguna cosa interessant, a més a més de passar-s'ho bé i de passar una bona estona i de riure i tot això, doncs bé, i evidentment hi ha una història de mort, sí, de cap més manera, una història de mort molt humana i molt... Molt bé, una pel·lícula per... Per passar una bona estona. Una bona estona. Llavors... A Pep, sí, algun altre, algun altre que heu vist? Bé, anem fent-hi temes. Sí, vam veure hereditari. Sí, home, és una pel·lícula... La ha deixat molt bé, eh? Sí, és una opera prima. Sí. Està té una interpretació extraordinària. Jo volia anar a veure, no has pogut anar a la fenòmina. De l'actiu Toni Colet i de l'actor Gabriel Vir amb els principals papers. Ah, molt bé. Bueno, és una mica... està dintre d'aquella sèrie de pel·lícules, de terror, que em podríem dir terror familiar, no? Sí, sí. Terror familiar. Exacte. Les coses passen en família i aquí, bueno, es mort una mare i aquesta mare deixeu una sèrie de elements sotils penjats que van cobrant vida i creen problemes a la resta de la família. La pel·lícula, que està molt ben filmada per ser una opera prima, està molt cuidada amb una fotografia extraordinària i no abusa dels cops d'efecte. La única cosa, potser, és que tenim una hora i 45 minuts més que bons i, després, que, al final, tot es precipita una mica, no? Ja. Però, en conjunt, jo crec que serà una de les pel·lícules... Hi ha una terrorava bastant al món. Bones del terror. No, no, del quecurs, diguem. Sí, sí. La crítica la deixa molt bé. És recomanable. Sí, no és el típic producte del terror allò que veus que hi falta alguna cosa. Sí, que està forçat. No, aquest s'aguanta molt bé, té tocs originals i val la pena d'anar al cinema. Hi ha alguna altra cosa que heu vist? Sí, jo voldria parlar d'un documental musical que últimament hem vist de molt bons. Havíem parlat del documental sobre Maria Cales, Maria Vaig Cales, que ha parlat de Camarón, Flamenco i Revolució. Sí. Doncs ara d'aquí uns dies s'estrenarà Huizny, que és un documental biogràfic sobre la Huizny Houston, que és una persona que tothom la coneix, que tothom sap més o menys la seva vida, el que va ser. I aleshores doncs és un documental brillantíssim amb una realització esplèndida, una pel·lícula que dura dues hores amb material molt ben triat. És ficció per això? No, no, no. És documental. És absolutament documental. Vull dir, surten els parents d'ella. La vida de Huizny Houston era una mica un clam familiar, com moltes vegades es dona entre els afroamericans. I aleshores doncs, bueno, hi ha... ens expliquen qui eren els seus pares. La seva mare és prou coneguda, és Sisi Houston, que és una cantant que... que va excel·lar en el camp dels espirituals. Sisi Houston, per exemple, va ser coneguda perquè formava part del quartet Sweet Inspirations, que acompanyava Risa Franklin. És a dir, estem a la primera línia del sol dels anys 60. I llavors aquesta dona va ser la instructora, diguéssim, de la seva filla. Ella va voler que fos una gran cantant. El problema és que Huizny Houston sí que va ser una gran cantant, però va tenir el defecte de ser una gran estrella. És a dir, i aleshores, en aquells anys a finals dels 80 i començaments del 90, justament una de les primeres imatges que veiem a la pel·lícula és una actuació de la Huizny Houston o un clip de la Huizny a la MTV que va canviar, jo diria, que tota la indústria discogràfica i tot. I aleshores la pel·lícula està molt ben contextualitzada amb tot el moment polític que passava durant els anys a Estats Units. Ella comença parlant que vivia a Newark, molt a la vora de Nova York, on hi ha un aeroport, a New Jersey, i ella comença parlant de petita dels conflictes racials que vivien a Newark. El seu pare, de seguida, qualifiquen de funcionari corrupte de l'Ajuntament de Newark i aleshores aquest home es convertirà en el seu mànager. Llavors, aquesta història familiar entre un pare que munta el negoci i una mare que l'ensenya amb ella l'art, és el que decideix el futur d'aquesta noia. Aquesta noia, a més a més, és molt bonica, treballa de model, abans de gravar discos i tot això, hi ha uns productors, dos productors concret que se la disputen per gravar-li el primer disc. És a dir, que tota la primera part de la pel·lícula és una història d'èxit, però que sabem que acabarà malament, que ella va morir jove, als 47 anys, que va morir, doncs, que va passar molts problemes, vull dir, jo penso que ella va jugar a la loteria de tots els problemes que podia tenir una persona en el món de l'espectacle i tot això està molt ben explicat en la pel·lícula. Aleshores es concentra en què el problema de la Whitney Houston era que era una cantant negra que volia l'èxit i l'èxit només el podia obtenir cantant pels blancs, perquè si cantava pel mercat negre no podia tenir un gran èxit planetari com va tenir. En canvi, si cantava pels blancs, cosa que ja havíem fet a altres cantants negres i s'acita expressament a la Lina Horn i a la Dion Warwick, que la Dion Warwick era una persona precisament de la Whitney, doncs com cantants negres que havien cantat pel públic blanc o que el públic blanc les havia acceptada. També hi havia un problema del color de la pell. La Whitney era bastant... tenia un negre molt lleuger i això afavoria que ella pogués travessar fins al mercat blanc. Aleshores és una història bastant paral·lela a la del Michael Jackson. Pensem que és el mateix problema. Michael Jackson, si volia l'èxit, havia de cantar pels blancs, havia de sortir del mercat negre o en havia començat des de petit per assaltar el mercat dels blancs i ell fins i tot es va fer blanc. És el paradigma total. I llavors, el que volia dir és que està portat la pel·lícula Estones en un ritme vertiginós i tu vas veient imatges llocs, clac, clac, clac, clac, clac, clac. Estones en una pausa molt reflexiva. Aleshores és quan surten els testimonis, surten pràcticament tota la família. El que és curiós és que la Sissy Houston, la mare, surt molt poc. Jo em sembla que... no ho sé, no ho elligit enlloc, però jo em sembla que debia descartar continuar. Ella surt en una escena de la pel·lícula, en una església. L'església on ella cantava i on la seva filla va començar a cantar, respon 3 o 4 preguntes i ja no se la veu mai més. Jo penso que ella ja no va voler participar. O sigui, ella només parla de la seva filla com una nena bonica, com una nena preciosa, com una nena d'una gran veu. Això no li pot discutir ningú. Era una cantant enorme, una música horrorosa. Era porqueria el que cantava. Podent cantar de tot, cantava una porqueria per poder tenir èxit. Aquest és el conflicte, també. I aleshores, nota ben bé que la mare no vol parlar de quan la seva filla ja és adulta i la vida la va de sabent en tots els aspectes. I totes les malvastats que li poden passar amb una persona li van passar a la Huindy Houston. I aleshores, bé, és aquest mita també de l'Àngel Caigut, en certa manera. I llavors jo la trobo molt, molt interessant. Perquè, a més, està narrada com si fos un film de ficció. El director és Kevin Macdonald, que jo diria que es nota que no és un documentalista, sinó que és un director de ficció perquè s'ha d'organitzar els materials molt bé. I, aleshores, per exemple, Kevin Macdonald és el director de l'últim rei d'Escòcia, aquella gran pel·lícula que ens parlava d'Aïdi Amindadà, que el Forrest Guitaker va guanyar l'Òscar. Jo diria, a la interpretació. Aleshores, doncs, és aquest tipus de documental biogràfic que té un interès perquè sembla que realment si baixés ara un marcià i li diguéssim, s'ha fet una ficció sobre aquesta senyora, que es deia Huindy Houston. Algú que no sabés qui era Huindy Houston en realitat s'ho podria creure, que allò era una ficció. Jo només he vist una cosa, i la veritat és que no la puc recomanar perquè era molt fluixa, que és l'última pel·lícula del David Troeva. Saps una mica de greu i de meravellosa pel·lícula, perquè tinc un bon record del David Troeva. Solars i Salamina, per mi, és una meravellosa pel·lícula perquè ha vingut el Casas també, Madrid 1987, vivit con los ojos abiertos, etc. Però aquesta, realment, és una pel·lícula que no funciona i, per tant, quasi que me la salto, simplement dic que no val la pena que en parlem i donem peu, ja que parlo de què és la nostra convidada, perquè amb aquesta presentació que hem fet, explicant-li la seva vida, ens hem quedat tots ja conmocionats i pensant què ens pot explicar la Glòria Montero. Glòria, estem a la teva disposició. Ay, gracias. Pero sabéis que escuchando, contando las tramas de esas películas, claro, se nota que somos todos. Somos todos. Es criaturas que contamos historias. Sí. Además, cada cultura conocida desde los tiempos más remotos ya, nos han dejado sus leyendas, sus mitos, tenían sus cuentistas, sus nadadores y todo. Incluso ahora se dice que la relación simbiótica que se cree entre una persona que cuenta una historia y el que la escucha algo que nosotros, los seres humanos, negociamos en la infancia, ha sido parte esencial de nuestra evolución. Entonces, las historias están por todos partes. Antropólogos muy importantes como Levi Strauss, incluso el legendario psicólogo cognitivo Jerome Bruma y digo legendario porque murió hace un par de años todavía activo confundir con 100 años pero gente así han dicho siempre que contándonos cuentos nos enseñamos como vivir a nosotros mismos y unos a otros y realmente estamos muy acostumbrados a pensar que sí, tenemos historias, tenemos historias pero pensando lo muy bien impresiona un poco eso porque tú piensen un niño nace no sabe nada de nada y no solamente empieza a poder manejar su propio cuerpo y todo pero empieza a tener a conocer todo y son los cuentos son los cuentos y no solamente los cuentos que pueden venir de libros de la televisión de lo que sea los cuentos que cuentan dentro de la familia las historias cotidianas eso a mi me impresiona bastante incluso Brunner iba un poco más allá porque él decía que la forma en que elegimos contar las historias empieza a ser como una especie de de receta de cómo estructurar la misma experiencia porque es como una hoja de ruta por dentro de la memoria que es la memoria que es tan esencial para nosotros que contamos historias pero tan caprichosa también y poco fiable pero lo utilizamos todo el tiempo pero según Brunner utilizamos la estructuración de la experiencia como un modo de poder entender y llenar un poco esos espacios difíciles a veces incluso vacíos que tenemos entre experiencias nuestros y estamos de acuerdo es tremendo y pensando en lo que habéis contado incluso lo tuyo puedo esto es impresionante estamos en el siglo XXI pero pero ya están avanzados no atrasados ya están en el XXIII o XXIV a ver si llegamos pero pensando en lo que has dicho Joan de adultes por ejemplo claro es la vida misma yo pensaba con las historias de las películas que habéis contado Julín mi tu mi tu todos los hombres teniendo sus experiencias dejando a otras mujeres embarazada esto sí es la vida y hay muchos otros cosas también obviamente pero también claro se puede contar historias de muchas maneras obviamente en cine en cuentos, noveles en danza, en poesía en plasmándolo también en obras incluso yo creo que en fotografía muchas veces una imagen así fija puede transmitir pero toda una historia puede llevar a una historia entera pero mucho mucho mucho tu tocaste este tema bastante en punto de fuga claro también sí es la historia de una fotógrafa de guerra y pero claro también cada cada medio impone muchas veces su propia técnica su propia forma de contar historias aunque yo creo que en la esencia una historia por sí mismo mira como decía por ejemplo Orson Welles si tú quieres tener una historia feliz esto depende de donde terminas la historia antes de que el marido se va con la otra o o guardar decía cada historia debe tener un principio un medio y un final pero no necesariamente en este orden aquí rompia la la perspectiva aristotélica claro claro que en muchas veces en cine se hace quizás un poco más incluso a un todavia que en literatura yo me acuerdo que David y más que se podría hacer en cine porque el cine es muy dependiente de otras formas de expresión de la novel·la del teatro y tendría que llegar un poco más a la materia onírica porque es el más adecuado para transmitir los sueños y los deseos no sé si esto de acuerdo contigo estoy escritora no mira lo hacen de otra forma jo penso que la defensa està en que quan veia ella el medi imposa unes taràs característiques coses que pugui explicar en literatures si ho passes al cine et vas obligat a adaptar tot el contingut i mirar-lo en una mirada una mirada una mirada pot dir el que necessites escribir toda una página claro però, per exemple, parlant de això hi ha una pel·lícula que he vist últimament i supongo que vosotros también donde yo creo que haciendo diciendo contando sino más gráficamente una historia lo han hecho súper, súper, súper bien esto es Lucky dirigido por John Carol Lynch para los que no lo han visto es la historia de un hombre ya hacia el final de su vida tengo que decir que el protagonista es este magnífico, magnífico Harry Dean Stanton que tenía 90 años que murió poco después que lo habíamos conocido durante años y años como secundario exacto, exacto pero yo creo y yo no conocía este joven director bueno, si estén una pel·lícula la primera pel·lícula d'ell i d'Unido estoy esperando otros porque no, no, lo han hecho no es una pel·lícula nada melencoleca ni nada de eso él ha mostrado este hombre con pero en cine fotografiando lo... los cosas más cotidianas la naturaleza en este pueblo alrededor que... del oeste que un pueblo pobre y... pero... donde había amistades gente magnífica gente un poco nefasta también como en todos partes además sin contar, sin utilizar el flashback para que el protagonista que estaba a punto de terminar quizás su vida estaba pensando naturalmente en lo que había sido nada de eso en diálogos algo mordaces, diría yo con gente personajes anexos ha contado todo lo veía como algo como un poema donde el cine estaba tan bien utilizado fantástico la creación de un mundo, ¿verdad? a partir de la palabra y de las imágenes claro, claro, pero el cine algunas veces intenta hacer más de eso también y... mira, una de las cosas también de eso, que es un gozo especial es ver el cambio del director David Lynch haciendo un personaje haciendo un personaje allí hace el director pero claro, las diferencias en... en trasladar una historia a otro medio a veces ha creado batallas campales no es problema, explica que hay algunas famosas sí, yo me acuerdo, por ejemplo, de de... un naranja mecánica no? de tu cúbre... mira, al principio Antony Burgess que había escrito el libro que estaba había salido y estaba un poco chocking, ¿no? violencia y todo pero entonces al salir la película se dice que al principio Burgess estaba contento a pesar de que se dice que su mujer en el primer screening no aguantaba más de 10 minutos de esta violencia casi brutal no, sí, sí era tremenda pero Burgess estaba más o menos sin embargo cuando empezaron empezaron a salir críticas hablando de tanta violencia y los jóvenes de hoy en día y Kubrick se dice no decía nipi y Burgess se sentía muy... ofendida, muy desemparado y finalmente no podía aguantar a Kubrick hasta tal punto que cuando hizo una adaptación de su novela para el teatro puso una acotación entra con un barbudo como Stanley Krubrick tocando con trompeta pero muy bien sin ignorar y le echan inmediatamente del escenario una vendeta intelectual es una historia de egos de celebridades pero un poco infantil no se la dió esto a Kubrick le pasaba estic en King después de ver el resplandor cogió i dius no, este tío no tiene ni idea el resplandor es eso hizo una mierda de tres o cuatro horas que no se la salta un galgo pero no paró hasta que la hizo el problema és que al mig ja si us recordeu la insoportable llegada del ser és una pel·lícula basada La pel·lícula penso que, jo em vaig dedicar a una temporada a comparar el llibre i la novel·la. En realitat són complementàries, perquè com que el guió del cine i el basque i la mateixa milencundera amb un francès que no em fot bé el capa del que treballàvem, com es deia aquell que va morir fa poc... Bé, és igual, van fer el guió... Van fer el Jean-Claude Carrillà. Van fer el guió... S'ha mort el Jean-Claude Carrillà? No, no, no. Si ho veies també ell fa mitjant. És viu, eh? Tenia la sensació que havia hagut algun problema. No, no, no. El Jean-Claude Carrillà va fer ell i el milencundera. Resulta que tu compara la pel·lícula i el que estava dient ella. Hi ha coses que explicades amb literatura es poden dir d'una manera i s'entenen perfectament. Hi ha coses que explicades amb cine no es poden dir d'una manera, sinó d'una altra manera. Hi ha coses que estan a la pel·lícula, que és la idea que no estan a la novel·la. Hi ha coses que estan a la novel·la i estan a la pel·lícula. El fons va aconseguir una cosa complementària. No s'ha dit que el que no s'entenia per una banda es podia complementar o entendre per l'altra. Però és perquè va fer un treball d'adaptació, de la idea, al mitjà. Si no ho fas, és un desastre. Mira, aquí vam parlar l'any passat amb el Joan, que ens va entusiasmar d'una pel·lícula que es diu Lady Macbeth, que està basada en Lady Mac Demenz. És una pel·lícula que arribé fins a la meitat del llibre. I és fantàstica. I és una bona adaptació. Fer tot el llibre seria fer dos pel·lícules. La Lady Mac i la Lady Mac en Sibèria. Això passa moltes vegades. A l'Ester Eledén passa el mateix. És més un capítol de la pel·lícula de la novel·la. I qui diu això ha passat a moltes coses. O que s'ha ampliat. Per exemple, que vegades agafen una pel·lícula determinada i que és allò. Aument de fer la novel·la, agafen la novel·la i, a moment de detall, el cine fan complement. Creen personatges que no hi eren. Si el cine funciona, és a dir, cosa que la millor necessitat de donar no funcionaria. Estem d'acord amb ella. Gloria, jo volia preguntar una cosa. Ja que avui tenim un escritor aquí. L'activador, per dir... Em vaig a fer una novel·la sobre això. Què és? Amb el teu cas. Depende. A veces puede salir de... Un viatge, per exemple. Una experiència... ¿Estás hablando de algo en particular, de punto de fuga? No, no, no. Cualquier caso. Yo siempre digo que en mi caso supongo que depende también del escritor. Yo escribo sobre lo que... No... No puedo olvidar. Puede ser una frase. He escrito toda una novel·la sobre una frase que una vez, en Toronto, estaba andando por la calle y había las niñas saliendo de la escuela de ballet. ¿No? Con sus... Y sus andando así y todo. Y una, quizás tenía unos nueve años, decía su compañera, y fíjate, él ya solamente tiene nueve años y ya su madre está muerto. Y me impresionó de una forma, de la manera en que él ya lo contaba, ¿sabes? Claro, una frase así te quedó contigo, ¿no? Y cuesta tiempo, pero finalmente he escrito toda una novel·la basado en eso. Pero, mire, depende. Hay puntos de partida de muchas maneras. Pero siguiendo lo que tú estabas diciendo, Joan, antes, hay escritores que se nieguen totalmente a dejar, que nadie... Y no me acuerdo ni de un nombre ahora, pero lo he leído y son conocidos. ¿Salinger? Por ejemplo. Bueno, es que no dejaban aquí la entrevistada. No, eso, no, yo no lo iba a decir. Era un poco especial también. No quería adaptaciones. No, pero es curioso. Pero la misma cosa también puede pasar con traducciones. Yo siempre con mis obras de teatro he hecho mis propias traducciones al castellano, ¿no? Porque eso de tener dos culturas es una riqueza, como todo el mundo dice, pero es un... Problema. Maldacar. Maldacar. Pero una cosa es traducir aquí mismo, que siempre es problema, especialmente con dos idiomas tan distintos como el inglés y el castellano. El castellano es maravilloso. Estupendo en su precisión. El inglés por una razón totalmente distinto, porque el inglés ha robado de todo. Entonces, mirando una palabra mía, hay quizás cinco posibilidades. Y yo tengo que escoger para traducirlo. ¿Por qué tú lo escribes en inglés o en castellano? Mira, por eso he escrito punto de fuga en castellano para evitar la traducción, pero entonces lo he tenido que traducir al inglés. No, no, mira. Y una novela es un... Es un trabajo enorme, enorme, largo y solitario y todo. El teatro es fantástico, porque mientras que estás escribiendo que no está largo una novela, estás solita y todo. Pero, finalmente, estás con un equipo y cada uno... Ah, es fantástico. Pero una novela... Pero la traducción a veces he tenido problemas, porque si el traductor, aunque lo haga de voluntad, de buen sentido, no entiende bien lo que tú. No captas, no captas el sentido. Mira, estoy pensando en una película, la hora de com es diu, con Holy Go Light. Des de Junià Tífonis. Eso, Breakfast in Tífonis. Y Capote estaba furioso con Paramount, por eso. Porque él, el libro había salido con éxito, él tenía una idea de Holly, era un Marilyn Monroe, fuerte, fuerte, pero con un aire de vulnerabilidad, como tenía la Marilyn. Y Marilyn también lo quería hacer. Pero creo que, finalmente, Paula Strasburg era su drama coach, o lo que sea. Y ella no quería que ella hiciera un papel así. Entonces, Paramount ha escogido a Audrey Hepburn y ha tenido mucho, mucho éxito. Y no era el absoluto... La novela, es otra cosa distinta. Sobre todo, al final, es lo que está más cambiado. Y creo que el Capote decía algo como... lo han hecho como una Valentina en Nueva York. Ella estaba tan prima y todo... No era Holly, ¿sabes? Jo penso que, quan un escriu una novela per un escriptor, penso que passar a la pel·lícula és complicat. És a dir, perquè el director ha de captar moltes coses, és molt difícil. I, de fet, una bona... Sempre diu a Hitchcock que no es pot adaptar una bona novela, sempre deia que s'havia adaptat una novela dolenta, però jo la pots fer millor. I, en canvi, una novela que sigui molt prestigiosa, molt bona, que tens molts problemes, vull dir, d'adaptar-la al cine, perquè, com deia amb un llenguatge diferent, es canves tantes coses, o has de ser creatiu de collons, has de ser un senyor que sigui capaç de transformar coses que són molt exitoses en literatura en el cine, i això no sempre és fàcil, o no tan surts. Llavors, el més fàcil és que amb una gran novela no tan surtis. És a dir, mentre Hitchcock agafava, ja sabeu, petites noveles, noveles de Passocat en voli, i les transformava amb... I l'or sanguels, també. Llavors, bueno, és un... A més que jugues amb... diferent, perquè, per exemple, amb una gran novela, tinc un molt d'èxit, per exemple, el que vivim tot se llevo, suposo que sabeu que mantenim molts problemes en què la gent s'havia imaginat les coses d'una determinada manera amb els personatges i tal, trobar el que el cine representés al mateix que s'havia imaginat la gent, i llavors, clar, t'has de posar en el lloc del lector primer, perquè ja funcioni, perquè, si no, la gent es rebutjarà la pel·lícula. I això és un greu problema, penso, per adaptar una novela. Tenia amistat amb el... Molta amistat amb el escriptor Javier Tomeo. I en vell li van fer... l'assesinat del crimen, o el crimen del cine oriental. Sí. I en feia gràcia, perquè va sortir una entrevista amb el director, i deia, bueno, és que Javier Tomeo, és clar, li va les coses al... el aguàs o molino. I el Javier Andemí, coño, i ell lo leva al suyo. Quan va a la pel·lícula. I tampoc volien dir, tampoc em representa a mi, no? També lo decimos en teatro, así, ¿eh? O tienes... Yo me acuerdo cuando, en la primera producción de Frida Ca, que lo había escrito para mi hija, era un cumple especial, y él es actriz en Toronto, y yo había ido a Toronto con todas las cosas, los regalos de la familia, estaba allí sentado, asulado, yo pensaba, no, no, no vale eso, porque todo esto se ha comprado en una tienda. Entonces, yo, sin haberlo pensado, os juro, yo me oye diciéndola, pero amor, mi regalo realmente para ti, este año, es una obra de teatro, te voy a escribir para ti, ay, mamá, pero fantástico, sobre qué? Yo no tenía idea, yo pensaba, no puedo decir, ¿eh? Tan efímero, y eso, entonces rápidamente le decía, sobrefrida calo, y después lo tenía que hacer. Per cert, Joan Ippol, la filla de la Glòria, Alegre Fulton, l'hem vist últimament, amb un petit paper a la forma de l'aigua. Ah, ah, ah. L'haus caritzada. Ah, molt bé, molt bé, molt bé, molt bé. A quin paper? Johnny de Yolanda. Sí, el de Yolanda. Si no, mira, si has cerrado un momento los ojos... És una companya de la protagonista que li té mania. Pero yo creo que el hecho de que tenía... I la de Lata. Que tenía nombre, quiere decir que ha quedado quizás en el suelo de... Finalmente, porque no había sentido darle una... Hay tres momentos, y yo como su madre os juro que estaba allí todo el tiempo, ¿no? Pero en todo caso, ella está feliz de tener eso de la línea, así. També va interpretar Frida Kahlo, ella, eh, a Mèxic, i a Estats Units, no? I a tots els que ha fridat Kahlo és tot un personatge, eh, és a dir, penso que és un personatge, no solamente d'històric, sinó a mític en alguna mesura, perquè implica unes constants amb la dona... Sí, pero menos mal que cuando yo lo escribí, la obra, todavía no había empezado la Frida mania, porque yo creo que nunca le habría... Pero la gran pintora catalana, chilena, rusa y brú, me había dado algunos de sus propias obras hechos sobre la vida de Frida, había tenido una gran exposición en México. Y yo ni sabía, yo conocía el Diego, pero nada de frío, fíjate. Y así empezó todo. Gloria, hem arribat al final del programa, hem arribat a final del trimestre i al final de l'any, del aquest curs, i t'agraïm moltíssim que hagi estat tu, la que finalitza finalment aquesta temporada 2017-2018. Moltíssima gràcies per la teva presència aquí, per explicar-nos de tot això, per haver escrit tantes coses, tant de teatre com de cine, perquè també has fet coses per cine, i de literatura, i per tant, moltes gràcies, felicitats per la teva presència. I us en posem a tots, us en posem a tots, el setembre de l'any que ve, el que és d'any, per començar, nouament, cinema sense condicions. Gràcies, sois magníficos. Bon estiu a tothom. Bon estiu, Diego. Molt bona nit.