Em conec. Cinema sense condicions. Bona nit, ja som aquí una altra vegada, una altra setmana, cinema sense condicions, avui amb la presència del Jaume, de l'Andreu, del Joan i del Francesc. Molt bona nit. Hola, hola. Com sempre farem tres parts, la primera part faríem quines ha estat les pel·lícules que hem vist o les que podem explicar que s'estrenen el divendres d'aquesta setmana o de l'altra. Jo he vist Django, esclar. Ah, doncs ja parlarem. Ja ho anuncio. Ja començaràs per a l'explicar què t'ha semblat el Django. Després, el Francesc ens farà una explicació sobre un director que en ve l'agrada molt, que és el de la Tomé Goyan. Sí. I finalment avui tenim, com passa una vegada al mes, el nostre company, Andreu, que ens parlarà de Shakespeare al cinema. Aleshores, comencem directament per a l'Holo del Django, ja que tu dius que l'has vista i aquest ha semblat. I abans que acabi el programa hem d'escollir la pel·lícula del mes. Bueno. Carme ens ha donat una pista i ens ha deixat una mica lliures. Sí. Vull dir que... Bueno, jo penso que està força clar, que una de les dues és difícil de veure ja i l'altra, en canvi, a part de ser d'un director clàssic, a part d'aquest Joan ja l'ha proposat fa temps i al final s'acaba normalment fent el que el Joan diu, suposo que acabarem parlant la setmana vinent de Janeque i d'en Mour. És el més lògic, em sembla, en aquest cas, i Carme ens ha donat per mi, que consti, vull dir que no ho fem... Sí. Bueno, tot el nostre compte. Exacte. Vull dir que li tocava amb ella. Podem proposar això, la Janeque, a Mour, que està nominada als Òscar, per interpretació, com a pel·lícula i com a millor director. Per tant, és una cosa bastant excepcional. Doncs mira, igual que... Sí. Digues, digues. No, però per fer-hi gràcies a saber què en penses, la Jango, què t'ha semblat? Abans de comentar la meva opinió, ja que de vegades llegint crítiques i coses que estan escrit en la premsa, ara m'agradaria introduir un element una mica diferent i escoltar abans de començar el comentari, la opinió, la crònica o la reflexió sobre la Jango d'un company nostre, Albert Rodríguez, de cinema des del galliner, i després a partir d'aquí doncs en parlem. Molt bé, molt bé. Un tall que dura dos minutets, va quedar molt millor quan el vam sentir en directe, i aquí queda una mica tan lleonat, però, vaja, en qualsevol cas, queda força clar tot el que diu. La cita de fan absolut del western clàssic, del western, del spaghetti western, si agafa fa tot un recorregut. Jo crec que des del... els que han avorat el western més clàssic des del seu país, fins al que podria ser inclús, ja però no, el que ha fet Curófaba, redaptant coses, t'he desperit d'aquesta èpica, tot això ho acaba englobant amb un cóctel explosiu, que és Jango. I tant i no aconsegueix que no esgi realment una diferència enniga entre els bons i els dolents, o sigui, hi ha gent perversa a tot arreu, o sigui, simplement hi ha humans que tenen mala llet, tenen una porta amb mala vida, s'agrada fer mal, gent que li agrada torturar, i és igual de quin país, de quina raça, o sigui, no importa això, i ja aconsegueix aquesta ambiguitat. I tant i no crec que la lliçó que intenta donar, i espero que se li entengui bé, és que és igual de quin color tens la pell, o sigui, tu pots ser una persona de bon esperit, una persona que vol ajudar els altres, una persona que simplement vol fer mal, vol venjar-se de ves a saber què, torturant i fent mal a la resta, i no importa d'on vinguis i de quin color sigui la teva pell. Jo crec que en el fons faran ti no aprofita, no sé si, conscientment o no, per aquest personatge que resulta que és alemany, culte, profundament emocional, que empatitza amb el patiment dels altres i que pateixi la tortura que reben, l'accent, i que intenta ajudar a la seva manera, treballant dins del sistema. Igual que feia aquell personatge malditos bastards dos, però a la inversa, que es deixava portar pel sistema fins que ja no li convenié, deia, doncs ara que no m'interessen. Crec que serveix per redemir un estigma futur, malditos bastards dos agafava el nasi, i jo crec que amb aquesta pel·lícula també no agafa que el personatge que ajuda, que és conscient, que és sensible, que sigui alemany, és molt, molt simbòlic. I a part que sigui que el que narra el conte, la mitologia, convertir-hi també en una espècie de conte de fades, el pincet blau, aquell moment que Jango va de blau, és com jo crec que és la pinça ja de dir, és el pincet blau, del meu conte macabra. La qualitat de so, ja havíem avisat que no era massa bona, però ja diem que s'ha sentit, s'ha entès bé. S'ha pogut entendre, sí. Tot el que deia, malgrat aquest soroll de fons, bé hem posat aquest tall perquè l'altre dia ens va agradar molt el que va comentar, el Gaginer, Radio Cornellà, Albert, i jo vaig poder veure la pel·lícula ahir, la veritat és que em va semblar tot el que diu l'Albert i potser una miqueta més fins i tot, no?, és una pel·lícula clàssica d'un director que fins ara s'ha considerat un bandarra, diguéssim, del cinema, i que aquí ha volgut fer un clàssic, ha volgut fer un clàssic i conuclasta, encara així, trencant molles, vull dir, ell no s'adapta a seguir les normes que li marca cap mena d'escola, va a la seva d'alguna manera, però sí que està clar que fa aquest homenatge que Albert deia, i a més a més, sublima en una sèrie de qüestions i destacant aquesta característica de crear mites, però al mateix temps els propis mites fer-los humans, vull dir, és com una mena d'espiral o de cercle concentric amb una altra, que va creant amb el espectador una emoció, una intriga, una intensitat, i això sí, m'imagino que és tot el contrari del que vas i tu l'altre dia, Joan, jo no sé per què cada vegada ha diferit més tu i jo. No, no, no, ja hem de trobar l'explicació, va. No, jo penso que jo, comparant la Manitos Bastardos, m'agrada més Manitos Bastardos, però entenc que, per exemple, a mi, la mitja pel·lícula em sembla molt aconseguida, tot la primera part de la pel·lícula em sembla molt aconseguida. Una cosa que l'altre dia no vaig destacar, i després pensant-hi, mira, m'havies d'haver dit, perquè és una cosa que et va agradar, és el sentit de l'humor que té en molts moments, és que hi ha molts moments que la cosa no sembla que vagi de conya i, en canvi, els rius perquè crea una situació i em sembla que això és típic d'ell, és a dir, no crec que hi hagi ningú que em situa, pel fiction és un exemple claríssim, que estàs en una situació que diries a qui no riories i, en canvi, acabes rient perquè el tio et fa una proposta tan divertida en el fons, encara que sigui contracorrent que acabes rient. A mi em sembla que la pel·lícula li sobra per mi, és el que vaig dir l'altre dia, és a dir, per mi li sobra una hora, potser, jo em penso que amb una hora i mitja es pugui explicar perfectament, no m'agrada el final com acaba, de la forma que l'adoneix, però, en canvi, aviam, es nota que és un tio que fa cine, que li agrada, que, doncs, també tothom, ja ho vaig dir l'altre dia, que no estava tant treballant per mi com a dius, és molt superior de això, i que en el fons algunes coses s'assemblen. I també passa que a mi l'actor que més m'agrada, és a dir, el que trobo que ho fa de pel·lícula és l'Aleman, com es diu, el que fa de principi de la pel·lícula, el que fa... que me'l em sap greu. Sí, ara no em surt a mi. És el de Maltido. Sí, senyor, el de Maltido es va estar dos, que també surti al principi que feia de general alemany, aquest senyor, bro, és a dir, és tan perfecte, vull dir, tot ho fa, i el que diu també el Valbert, en alguna mesura estaria d'acord, en què clar, perquè redimeix aquest personatge, aquest personatge que aparentment és dolent, doncs acaba fent unes coses que no el fan tan dolent, això també estaria d'acord. Ara, jo potser és perquè la comparava molt, la vaig comparar molt a Maltido es va estar dos proves, no, és opinable... Però sí, pensem una mica a la història del western, diguéssim, perquè és clar, és que és un western crepuscular d'alguna manera, vull dir, hi ha elements de Sant Pèkinpa per aquí, està clar que també l'espagueti western, com d'està Calvera, Sergio Leone, però tracta d'una manera molt peculiar, molt tarantinesca, no? I a més a més, amb la música, hi ha un moment, per exemple, veritablement màgic, en el que són una música italiana, la que han de presentar la Bronilda, el personatge, que ella ha demanat que la portin a la seva habitació, la Cambra, tothom pensa que vol aprofitar-se en ella, perquè parla alemany, perquè té ganes d'agresca, però l'espectador sap que no, que és una cosa diferent. Llavors, tot el muntatge, tota l'espectativa que es crea amb tothom, la manera com està rodada, penso que és veritablement el director clàssic. Jo penso que no veure això, o no voler veure-ho, és una característica curiosa, perquè Tarantino ho té, vull dir, ell veu dels clàssics, sap tractar-ho d'una manera puntillosa, ho respecta a, bueno, Phil Perranda, el que passa és que clar, no està escrita cap a escola determinada, i quan ha de trencar una norma, la trenca completament, i s'ho carrega tot, vull dir, en un moment terminat, sorprèn. Jo estic d'acord, amb tu, li agrada jugar? Juga constantment, i proposa coses que altra gent no li agrada. Està dient que ha jugat amb tu també, eh? Sí, completament, completament. Però Francesc, fixa't que jo no dic que això que estàs dient tu, que estigui en desacord, sinó que el que li critico és que la pel·lícula és massa llarga, el que li critico és que al final trobo que no està del tot ben resolt, per mi t'està a punt de vista, però en canvi, he dit, i t'ho vaig dir l'altre dia, que em sembla que està molt ben dirigida, molt ben interpretada, que la música està molt bé, és molt ben triat. Jo voldria destacar una cosa, jo penso que la pel·lícula té com a mínim tres finals, no? El primer d'ells és quan dispara contra el príncep, per dir-ho d'una manera, contra l'amo, penso que allà es podia acabar perfectament, perquè això ho hem vist i penso que en la vida això és vàlid, en el moment que tenim la icona desfeta, doncs, tot el que és l'exèrcit no té comandament, i allà podia acabar-ho perfectament. Jo estic d'acord. Llavors, o sigui, més cap allà, tot el que representa, crec que jo ja és un dia i no, i aquell que està amb una banda sempre estarà amb una banda, amb aquell final tan buar, que és el d'estiu. Clar, però ja t'havien ensenyat ja, home, i Joan, que l'heu vista, i Andreu, quan l'heu vist, ja t'havien ensenyat abans que en realitat aquell príncep que tu dius, el personatge del Di Caprio, doncs, en realitat, és un títere, és un títella en les mans de l'altre, que és el veritable, a veure, quan veus l'escena en la qual veus el Samuel L. Jackson, i ha sigut... El que li va dient tot el que... Amb la seva copa de whisky allà, esperant que li vingui l'altre, per dir-li el que ha de fer, tu te n'adones, en realitat, com han anat les coses, i el que destaca Albert, vaja, és el que vol dir el Tarantino, i per això el comentari que és de que no hi ha... Que la pel·lícula té diferents... o pot tenir diferents interpretacions, només faltaria, és la riquesa aquesta, no? No, no, i a d'altres que no en tenen, només té una línia i no hi ha res més, aquí, en canvi... Jo en tinc una cosa, que en el personatge del que dius tu que governa la situació, és un personatge que té un punt, també, d'abundat, per dir-ho, ja que has destacat abans que no hi ha bons ni dolents, que és quan li van fer aquella destrossa del cos, i llavors és quan diu a Manó, diu això és el futur, tu, encara que jo no hi estigui d'acord, això és el futur. Jo ho veig així, home, i el treu d'allà, home, i li proporciona 24 milles d'avantatge... Aquesta no és la interpretació que dona la pel·lícula, home, no, home, total contrari, i li envia l'inferm perquè pateixi tota la vida, això és el que és que l'altre se'n sap en sortir, això és el que passa a la pel·lícula. Volia destacar una altra cosa, bé, aquesta és la teva, que no és la meva, evidentment, jo ho veig diferent, això. Possible interpretacions. Sí, jo el que voldria destacar és també la facilitat i el gotge en què et presenta tot l'esclat de violència, que encara que sigui amb diferents pocs moments, doncs... En aquells moments s'intoritzes perfectament amb sitges i tot el que ell s'entrega, és poder fer s'entrega amb tota l'ànima. És un Sant Pekín pa aquí, és una lectura directa de Grupo Salvaje, però saps què passa i aquí jo hi veig una diferència amb Sant Pekín pa. Jo crec que aquí ell gaudeix de fer-ho, això en definitiva està per la festa, que això representa, i inventa, no hi ha dubte, la modernitat en què tracta aquest tema amb troços de cos i de sang que s'altre i tot, doncs estèticament és molt visible, no puc negar això, no clar, només faltaria que no fes bo ell, això, no? Però el Sant Pekín pa jo penso que acabava donant-te una valoració de la inutilitat, de la violència, i de voler estar-la recreava precisament perquè la de fugir-s'hi és com a cosa natural, i el Tarantino això no ho fa de cap manera per mi. No, no, el Tarantino és una miqueta al final de la pel·lícula és com el cuerpo. Vull dir que et quedes bé perquè un personatge ha aconseguit fer una revenja... Com això que et quedis bé. ...com a això que et quedis bé. Jo em vaig quedar de m'agradaria... Els estic d'acord amb l'Albert que va dir, al final no m'agrada. No sé exactament el per què, ben bé, perquè no ho recordo ara el per què, perquè tampoc m'agradaria. A mi tampoc m'agradaria. A mi tampoc m'agradaria, tampoc. No, perquè el trobo que és massa. Clar, però és que tota la part final és gratuïta, es veu venir tot el que m'acabarà, acabarà massa bé més a més per acabar-me a saber, i llavors tot allò, no sé, no m'agrada, és com ja t'haig de vi. Ja estic va que no l'haguessis vist, Andreu, perquè ens veu que estaríem més empatats que ells dos a dos. Va, que m'ha semblat. Jo confesso, ja sabeu, que la primera vegada que vaig veure una pel·lícula del Tarantino, que se m'agrava a ser Pal Fiction, i jo la primera vegada que vaig veure no em va agradar. I li he vist a tres o quatre vegades, perquè la segona vegada m'entusiasma, i la vaig tornar a veure perquè em segueix entusiasma. El Lidus va estar dos, ens sembla que també l'he vist a dues vegades, i segueixo pensant que és una gran pel·lícula. És a dir, per tant, jo el considero com senyor... I llavors aquí estàs a tornar a veure una altra vegada i... Bueno, potser sí, potser sí. Aquest camí és aquí. A lo millor, a lo millor tens raó, però en aquesta no l'heu trobat massa llarga. És a dir, no us va passar que era massa llarga. No, perquè té tres finals, és el que jo t'estic dient, en el moment que tu ho veus, o sigui, agafes aquesta valoració, ja està, la primera i et val, la primera i et val... A veure, quan puja aquell home en el cavall, traient la d'allò, i agafa el cavall de l'escrins o dels cabells, i veus que és un veritable salvatge que ha viscut per això. Vull dir que tota la seva vida és un supervivent i que és capaç de volar i de fer una mica el que vulgui. D'alguna forma és el que diu l'Albert aquí en el comentari, crear un personatge mític. És a dir, no només l'abronil del conte que li explica el seu amic alemany, doncs és un mita. Ell mateix és un mita a la pel·lícula. Aquesta és la diferència, per exemple, de la mitificació que fa el senyor Tarantino, comparada amb la que fa Estela i Cúbric, encara que no va governar tota la pel·lícula, amb Espartac. Jo crec que em quedo amb aquella tota la vida, perquè allà no tens, perquè sintonitzar amb el salvatge per ser realment una alternativa del que existeix. No hi ha dubte que tota la pel·lícula sí que parla que l'existència aquesta de la maldat i del virtuosisme, en què podem arribar a ser uns privilegiats, el cas del Dicarpio és un exemple claríssim, és producte també d'una superioritat no racional, això està clar. Evidentment això només es pot superar amb racionalitat. Jo crec que és la que, d'una manera clara, l'Espartac ho plantejava i crec que el senyor Cúbric ho planteja en les seves pel·lícules, rebutjant el que no i divertiment res allà. Jo penso que són coses tan diferents. Estem parlant de les possibilitats. Jo crec que Espartac és una meravellosa pel·lícula, és una cosa extraordinària, és una cosa que costa molt de repetir, una cosa d'aquella profunditat, d'aquella mateixa senzillesa i una pel·lícula tan ben aconseguida, també l'agrada. I aquesta per mi no és la millor pel·lícula del Tarantino. Penso que és una pel·lícula que es pot veure, però per mi, per el meu gust. Jo penso que sí. Tothom és igual. En el sentit que el diu, tal com l'agafa i l'aditza i la valora, potser hi ha dubte que aquesta és la més rodona, és clar. Sí, ell ja domina d'alguna forma l'ofici, llavors fa una miqueta el que vol, amb una narrativa, i fa anar cap aquí cap allà i t'explica... Hi ha una cosa que no entens, no sé si sabeu que hi ha una polèmica, s'estan barallant el Mike Lees, el d'Azlo Quedeves, l'Espai Gli, li ha dit que ella és racista. No sé si sabeu que hi ha una polèmica per aquesta pel·lícula. I llavors no entens molt bé per què li dius. Jo crec que la crítica ha sigut més aviat que no reflexa adequadament el caràcter de la població negra, afroamericana. I ell l'acusa d'això, que no reflexa adequadament. L'Espai Gli, de totes maneres, l'Espai Gli és un director, jo penso en el que deia abans, que el Tarantino juga i que la seva intenció tampoc no es reflecti en fidelitat. Res en particular. Juga fer bon cinema. Juga però et fa reflexionar. Jo ho comparo amb una pel·lícula que no he vist, però que a més a més em sap greu dir-ho, però no penso veure que és l'última de l'Espilbert, la de Lincoln. En aquesta pel·lícula sí que tindrem veritablement una mostra del que és manipular la història, però fer-te la passar a més a més per real. Clar, si tu te n'assabentes aquest dissabte passat vaig tenir ocasió de parlar amb l'Albert Santet Pinyol perquè va venir allà als Multiciners la Bailet per presentar el Bosch com a guionista que és de la pel·lícula i juntament amb el productor, el Ramon Vidal. I clar, amb dues pinzellades, em va fer veure una miqueta el que jo ja pensava, d'acord, em va anar bé en aquell cas, no puc negar, però explicava que Lincoln, per exemple, està documentat i és una persona que es documenta molt bé, que era maltractat per la dona, per exemple. Jo vaig buscar una miqueta més i hi ha moltes proves que era homosexual, que havia tingut moltes relacions amb homes, l'Abran Lincoln. Després la qüestió és que no té més importància, si voleu, però el que està clar que la pel·lícula de l'Espilbert no ho mostrarà en cap moment. Després, a més a més, la seva reflexió, la de l'Albert Santet Pinyol, que és una miqueta més documental que la meva, és que Lincoln no era... no abogava en contra de l'esclavitud. Els Estats Units sembla ser que van comprar l'Estat d'Eliberia, que ara no estic segur si encara existeix, però em sembla que sí, l'Àfrica van comprar una parcela, un territori enorme, que va configurar un país a algun altre estat d'Àfrica, per portar cap allà tota la població negra, per confinar-los allà de nou. I el primer que van fer allà, va ser esclavitzar els indígenes que hi havia, perquè eren el que havien après. Tot això és el que no reflectirà mai una pel·lícula com la de l'Espilbert, perquè és una pel·lícula en què t'expliquen un conte. En canvi, el Tarantino, el que fa és posar-nos davant d'una sèrie de coses que poden ser més o més juganeres, poden ser més o menys increïbles de creure, però que tenen una capacitat per fer-te això, fins i tot perquè un director com l'Espaigli es reboti, i d'aquí puguis pensar què t'està dient. Si li molesta l'Espaigli, això serà perquè precisament no es decanta pel que ell voldria que es decantes, perquè està en aquesta línia molt prima i molt difícil de aconseguir d'equanimitat entre uns i d'altres. No hi ha, com deia Albert amb aquest comentari, per això heu volgut posar-ho, no hi ha bons ni dolents aquí. Hi ha algunes persones que prenen unes decisions a la vida o que es troben en una situació favorida o desfavorida, i a partir d'aquí miren de fer la seva vida el millor que poden. Jo crec que això, la confrontació entre aquests nivells diferents de vida, la confrontació entre aquests personatges, amb això, tant en ti, és únic, vull dir. Malgrat que després és veritat que juga, és veritat que ens fa donar-hi voltes al cap i que de vegades pugui semblar que... I segurament no solament juga, sinó que ho provoca. D'alguna mesura jo penso que ell, quan l'Espaigli diu això, és perquè l'ha provocat. Això ja està bé, és que si no, clar. I ens veiem indiferents. Ara veurem la de l'Espílver, qui la va dir a veure. Jo és un sana, aquest senyor. A mi em passo el líquid. Confesso que em passo el mateix amb el líquid, perquè no em ve de gust veure-la, perquè tota la gent que l'ha vist, que és molt, jo l'he matinat al cineverdi, a veure una pel·liguera que em parlaré, i tota la gent em parla de que és lenta, que és favorida, que no té emoció. Jo no he vist-ho, i per tant no sé si és veritat, però no m'estanyaria que fos veritat. Hi ha una pel·lícula del Esteve L'Espílver, que tracta precisament de la injustícia que representa el portà, la Rossa Negra a Norteamèrica, no? Amistat. Doncs que jo crec que és donar les coses bones que ha fet aquest senyor. El que passa és que també va ser molt avorrida, és el que dius tu. A veure, jo penso que probablement segur, que ha obviat totes aquestes constants que tu acabes de dir, el senyor Espílver, no? Però mira, s'ha macut i he sintonitzat, per un moment, amb el senyor Villalobos, quan va estar aquí en el nostre programa, un crític de cinema reconegut i tal, i va dir que el senyor Kleinisbut era un frau total. Doncs què vols que et digui? El senyor Kleinisbut el trobo una persona que ens ha portat un munt de coses molt interessants a nivell de cinema, i jo tampoc m'atribaria a dir que és un frau, sincerament. Clar, a veure, i això... Últimament una miqueta més. Sí, ja ho sé, que tu al final has acabat dient que això no va enlloc. Precisament des de probablement la millor que té, que és aquella del riu Amistat River, que és una de les bones que té, després tampoc l'altra la vaig trobar gairebé, de la idea del segrest i tot allò, aquella també em va sorprendre, no pas positivament. Llavors, a prova mà. Vull dir que Amistat River, sobretot, i l'he tornat a veure i ell ho ressaltava aquí, que per allò és un frau total. Què vols que et digui? Jo crec que hem de saber situar-nos d'una manera, amb tot el respecte per allò que està molt bé, i llavors el que també hem d'aprendre, crec jo, és aquella opinió que tu et fas, contrastar-la amb altres, sense ànims, de la veritat, contrastar-la d'una manera, a veure qui és el que té més raó, que aquesta és una de les virtuts constants que tenim en el cinema del senyor Tarantino, un vol enganyar l'altre sempre, amb la seva perrefernalia, amb la paraula i tot això, que t'acabes afartant de tanta paraula, perquè és que no avances allà, tot és un engany allò. No hi ha una... Sí, però per una bona causa. Sí, sí, això sempre. Com a mínim, en aquest cas, com a mínim, en el cas de Django, ja aviso als estudis espectadors. No, no. Bé, no, no, la veritat... El que estava pensant és que una pel·lícula com el Bosch, que ara feia una miqueta de referència, no està tan lluny del cinema del Tarantino, és una combinació molt curiosa entre cinema i mig documental o de reflex social d'una època molt concreta, en aquell cas de guerra civil, i amb un element fantàstic, que podíem dir també, que estem jugant, que estem jugant, però ja ho explica el personatge el Tom Seismol, està llegint la Guerra dels Mons, en un moment determinat, i li explica a la protagonista, li diu que aquí t'estan parlant de la inversió dels marcians, però en realitat estan parlant de l'imperialisme, de la manera com l'imperialisme ha passat per sobre del ciutadà i arribarà un moment en el qual ens podem revoltar això, i llavors podem arribar a ser marcians, podem donar-hi la volta a qualsevol cosa, i la resposta que té ella farà ser d'Albert Sánchez Piñol, increïble, li diu que no sé si t'has adonat, però aquí l'únic marcia és tu, perquè vens aquí d'estats units a salvar-nos de no sé què, i estàs aquí en aquesta casa amb els teus soldats, és una gran pel·lícula, i jo la comparo una miqueta amb Django i amb el Tarantino, són pel·lícules que et fan molt de goig i no et deixen indiferent, i et fan pensar, ja sigui d'una manera o d'una altra, però es fan, et donen molts motius per donar-hi voltes al cap. En l'últim cas tu durant l'estona que hem parlat, tu has deixat clar que aquesta és la meva impressió, i aquesta impressió que tu tens, i la teva, i la teva, i la meva, són les impressions que hem de saber aportar davant d'una obra d'art, vull dir, si estiguis o no d'acord, i llavors és com utilitzem nosaltres aquest mitjà que tenim i que ens proporcionen per alimentar-nos de contingut la nostra cotidineitat i la de molts altres. Mitjora dedicada a Django, és una gran pel·lícula. Li hem fet el surat. Jo aquest matí he vist una primera pel·lícula dirigida pel Dustin Hoffman. No sabia ni què dirigiria ni què havia dirigit. És una comèdia senzilla primera, no ho havia fet. No es va que havia col·laborat en algun moment amb una pel·lícula amb un altre director, però ell no havia dirigit la pel·lícula, i aquesta és la primera que dirigeix. És una cosa diferent del que està comentant fins ara, perquè és una comèdia senzilla, amable, bridànica, no americana, i produïda per la BBC, i té tota l'aire d'una cosa que intenta ser més fina, més selecta, més, no sé, més clàssica en alguna mesura. Aquesta pel·lícula va ser presentada en l'últim festival de Sant Sebastià, per tancar, diríem, el festival, i és un film, torna també el tema de la tercera edat, no sé si és gran, en aquest moment, com que hi ha molta gent gran que té a veure també el cine, cada dia fan més pel·lícules de la tercera edat. Aquesta també és trasllada a una residència de la tercera edat que alberga, de fet, amb una mansió determinada, una èl·lit del món de la música i sobretot de l'òpera, i la residència, que és la història que explica la pel·lícula, la residència necessita fons per continuar allotjant els seus habitants i continuar sent aquest paradís musical d'aquesta dourada, d'aquesta gent que està tota jubilada. Llavors, amb aquesta finalitat, celebrant cada any una mena de festa o de concert, en honor, diríem, que el fan coincidiria amb l'aniversari del vaixament del Josep Verdi, i llavors busquen una actuació que sigui espectacular, que garanteixi la màxima assistència de públic i també la màxima regaptació. Aleshores, l'arribada a la residència, abans de que sigui, explodessi aquest concert, l'arribada a la residència de la Màgia Smith, actriu sobretot coneguda, que fa paper d'una figura de l'òpera que havia arribat al nivell més alt, diríem, de la música, desencadena problemes i desencadena enveges, sobretot entre quatre membres que es troben allà, que volen repetir... Ells havien fet famosos aquests quatre per un quartet que havien fet alguna ocasió i que era una cosa superfamosa, i, aleshores, els problemes que els portes, com els demés per enveges o pel que sigui, els deixen o els deixen fer, i com tot el que passa. No explico del que ve continuació, perquè potser millor que la veieu la pel·lícula. En qualsevol cas, una pel·lícula feta per grans actors, la Màgia Smith, que té aquí 78 anys, i que està convincent com sempre, el Tom Courney, que no sé si el recordeu, en aquest moment he vist que té 75 anys, i és el senyor del corredor de la solidaritat... No, la solidaritat del corredor de la fonda, us recordeu? La pel·lícula, el rei Ipàtria, el doctor Givago, que feia difensos papers, i el Bill Leigh Cournally, que és la feia d'última... Jo no l'he vist aquesta, l'últim emperador, no l'únic que s'amorai, Fido, etcètera, etcètera. Doncs els actors estan molt bé, estan molt brillants, però sí que s'hauria de dir que el tojinal de la pel·lícula és una pel·lícula, diríem, amable amb l'espectador, no vol ser, no preten... no té grans pretensions, no preten senyor d'obra. No és com amor, no té pretensions en aquest sentit, i segurament és amable i és simpàtica, i et cau bé i tu passes bé i surts content del cine, tot i que topa un tema de la pel·lícula de gent que té problemes, etcètera, perquè gràcies a la posada en escena, que penso que l'últim home no ho fa francament bé, a la seva correcció formal, el seu argument, que és senzill i efectiu, amb les emocions de l'espectador, amb les pelseres vermelles, vaja. No l'he vist l'última tongada, la que van començar el dilluns de la setmana passada, em sembla, però em sembla que van a aquesta línia, no? Per tant, les interpretacions són properes, són agradables, conviden a la Riala, i tot això ho fa. Jo diria que, bueno, és una pel·lícula que es nota que és britànica, convidit, no és americana, no sé si recordeu haver vist allò de l'exòtico Hotel Marigold, no sabem de què va, m'has comentat tu i Carme també, anirien a aquesta línia d'aquestes pel·lícules de la tercera edat, i segurament també és una pel·lícula que els que siguin amants de l'Òpera, com que la música està molt present i tots ells estan assajant constantment allà a la residència, i estan doncs tocant músiques i cantant, i pot resultar molt atractiva, però no es podria dir més coses d'això. Ara, el Dustin Joven penso que, per ser la primera pel·lícula, se'n sorprou bé. Perfecte. Vinga, anem pel tema. No, anem per el Héctor Egollán. Doncs ràpidament, una miqueta parlada, perquè després... Espera, espera, que té una... No, no, no, que era justament mencionar que això que havíem de fer el... Coneixes l'Ato Egollán, una miqueta? I he vist alguna pel·lícula d'ell, i hi ha una que em va culpir molt, que em sembla que es deia un velló per venir o... Dulce por venir, el Dulce por venir. Dulce por venir, el Dulce por venir. Dulce por venir, que va ser una pel·lícula que em va acupçar moltíssim, vull dir. És la que et queda gravada... Sí. És de les seves últimes, la veritat és que des del 2008, que no em fa pel·lícules, m'imagino 2009, que és cló, i l'última que no he vist, i jo diria que li deu costar una mica trobar canals de distribució per un cinema que no és gens complaent, que és més aviat arriscat, és d'una ferocitat independentista, en un sentit cinematogràfic, en un altre, que consti, d'independència, vaja, de no... Vull que comences a tenir problemes amb la idea. Sí. No és que ho tingui, no, al contrari. No en tinc, no en tinc. En aquest cas, independentisme no volia dir si una independència, se m'han anat una miqueta, algun significat tindrà sempre aquestes coses, potser ja ho trobarem, i sempre ha estat un director que analitzat diria jo la característica humana que ens fa ser més vulnerables als sentiments de... de qualsevol mena. Ja sigui el sentiment de pèrdua, per ell sempre la mort està present, en el dels previndres està clar, perquè el cap i a la fi és la reflexió que fa tota una comunitat després que hi ha hagut un accident d'autobús i que ha mort tota una classe, una classe d'una escola, d'una comunitat rural, que es produeix a partir d'aquí, de la segurança de qui va de cobrar, de qui és el culpable, de mirar, de buscar qui és el responsable d'allò. I la conclusió, no sé, tu que l'has vist fa poc... Home, jo... Quina diria que és? Que comentàvem abans que les pel·lícules interessants són les que moltes vegades tenen diferents lectures. A mi, el personatge que més em va... Bueno, hi ha dos personatges que t'impliquen molt emocionalment. Una és la conductora de l'autobús que sobreviu l'accident. I després, l'altre personatge molt culpidor és l'advocat, que es dedica a anar per les diferents famílies per mirar de fer un grup de clients i poder presentar una reclamació una evinència. És això mateix. I llavors, la relació entre l'advocat i la seva filla. Perquè entre mig de tota aquesta història es va... Va sorgint la història de la relació entre l'advocat i la seva filla. I aquest contrast entre els fills perduts, perquè en realitat hi ha uns fills petits perduts que en moren l'accident. I la filla, l'advocada, que també és una filla perduda. És una filla gran, però que acaba adicta les drogues i que... Hi ha una vida estrossada i el paper del pare també s'ha perdut. Aquesta... Aquesta contrast, això que deies tu, aquest cine sense concessions que planteja els dubtes, les emocions humanes, les relacions d'una manera molt descarnada i sense... sense jugar amb el manicaísme de bons i dolents, sinó dient que la vida ens porta a aquestes situacions. I reaccionem d'una manera diferent. Però entre mig hi ha moltes emocions humanes. I abans de... de rescar-ho i de qualificar la gent, has d'entendre la seva posició. I aquesta, segurament, és la seva pel·lícula més comercial, o més accessible, podíem dir. Si veieu qualsevol de les altres, unes pel·lícules que tenen per noms, famílies i vivus, per exemple, que és un noi completament obsessionat per gravar-ho tot en vídeo, i després també s'obsessiona per treure la pel·lícula. Una altra història que es diu... Ara no me'n recordaré del nom que se li dona en versió... Bueno, es Picking Part, és el nom original, que seria... oferir referència a les parts d'una pel·lícula que es fan, bueno, que un actor ja sigui un secundari, o simplement una persona que ha agafat per fer un petit papel, doncs té parts... o no en té. Llavors hi ha un personatge obsessionat, una noia que treballa en un hotel obsessionat per un noi que va trobant per casualitat en diferents pel·lícules, i que mai no li toca parlar de, diguéssim. A partir d'aquí es coneixen la relació que s'estableixen entre elles, tota una investigació sobre això, sobre la soledat, sobre la dificultat per apropar-nos amb una altra. S'hauria de tenir en compte en aquest sentit d'una pel·lícula, que va ser el Cairo, jo crec que tot això provoca una mena de desubicació també especial en el planeta, on vivim tots i ella en particular, i arriba un moment en el que fa una pel·lícula que és Ararat, que si no l'heu vista, doncs és el que es pot considerar, no sé, l'otto 8 i mig de Fellini per aquest director, sí que contundent on barreja la història de la seva pàtria, del seu origen natal d'Armènia, t'explica la barbaritat que van fer en el seu moment els... Bueno, els que... Només els nazis, vaja. Exacte, els responsables del poble Armèni, va ser exterminat completament pels turcs i això no ho han reconegut mai. Hi ha una... Bueno, però quan parlem d'Estermini estem parlant de gairebé 2 milions de persones exterminades i negat, rotundament i continuament per part de les autoritats turques. I llavors, d'alguna forma, aquest patiment que es veu amb aquesta pel·lícula, jo crec que serveix per explicar tota la resta de històries que ella ha fet anteriorment i les que va fer després, perquè investiga precisament això que dèiem, no? Investiga tot el que té a veure amb una situació determinada amb un planeta, amb una relació entre les persones que semblaria que és tan clara. Semblaria que hem de tenir una sèrie de topis que ens portin a relacionar-nos amb els altres i ell diu, home, no està tan clar. Potser el fet que una persona no visqui entre nosaltres i jo vagi a veure-la en el seu enterrament o tingui una pel·lícula seva, doncs ja en comporta una relació amb aquesta persona que abans, quan estava aiva, no tenia. I sempre va fent aquest tipus de relacions però et fa pensar que estan molt enllà de la naturalesa humana i et fa tu mateix, si et deixes portar una miqueta estirar-te i créixer una mica com a persona. Aixamplar una mica la perspectiva que tenies fins a aquell moment. Un director d'una profunditat molt gran i bé, i gràcies al que comentaves, Andreu, doncs... Bé, recomanaro, recomanaro. Molt interessant de veure. Doncs vinga, està bé, sap fer-ho. Ho explica molt bé tot el que explica. I no juga, a més a més, i no juga. Això ja ho has espatllat. És que... Clar, és que ja ho he posat... A més, és que passa amb el tarantino que l'has comparat, és que... jo em plantejo que en el fons en el fons juga, tot això, tot això, però en el fons a mi no m'aporta res. És a dir, hi ha pel·lícules, hi ha senyors que diràs, bueno, tal, hi ha bons, violents i tal. Però fet de jugar-te'n deixes, com deies tu, que tu t'agrada? Tots els gustos, no em dic per crítica, sinó que, de que es pugui interpretar de diverses maneres, de que estigui al fil i que provoqui tothom, provoquim uns i els altres, a mi em pot semblar, potser és un punt de vista artístic, doncs molt original, però a mi no m'aporta res. És a dir, a mi no em fa ni pensar... A mi no em fa ni pensar... És possible, Joan, pel que et conec, que l'Atome Goyan et passi al mateix, per això dic que tenen filmografies molt diferents amb el tarantino, però... L'Atome Goyan no me'n recordo. Mira, que et vaig dir que veies alguna paraigua. Però no... No hi ha temps per tot, no hi ha temps per tot. Tenia set dies... Teníeu set dies, ho hauria pogut veure una a cada dia. No ho farem més, no ho farem més. Els perdones? No, gràcies, Andreu, que puc establir una miqueta de... No, no he pogut. Això fem el que podem. Ho sento. Doncs ja està presentat, jo volia que tothom que sentís el programa, doncs tingués una mica de constància que existia aquest director, i sempre que pugueu busqueu ens busqueu i ja veureu que ho sorprendrà. Molt bé. Jo de tota manera, Joan, penso que és molt interessant que una persona, quan veu una pel·lícula i no li aporta res, ho manifesti. Això no hi ha cap dubte, no? I esclar, llavors queda clar que aquella pel·lícula en tot cas deu tenir algun inconvenienci més nova per persones que, com tu, que no entrenen en el que jo m'ha sentit canviar de filo i jo qui és sempre. Malament aniríem si estiguéssim tots d'acord. A vegades sí que seria avorridíssim, tot. Potser seria fàcil, llavors, de crear una mecànica que no hi hauria aquests acompanyants que ho tenim ara, perquè és clar. Podríem passar el tema per si no ens acabarà el temps. Sí, d'acord. Mira, connectant una mica amb tot això que parlàvem, perquè, clar, anem a buscar o ha sortit aquí històries i personatges profuns o més o menys que ens diuen coses o no ens diuen coses. Clar, avui jo havia escollit parlar d'aixecs per al cinema. Gairebé res. Sí, no, la veritat és que quan hem començat a... Bé, aviam, està claríssim que les pel·lícules més famoses o les més recents, les tens molt clares i molt precents, però, clar, et documentes una mica abans de preparar el programa i realment he quedat sorprès, perquè, vull dir, jo crec que és l'autor teatral amb més presència al cinema, segurament. El risc que m'equivoquis... No, no, jo he llegit aquesta tarda. És l'estir figura com l'autor més a vegades adaptat a la pantalla. És que hi hagi un text que hi hagi. 400 adaptacions d'obres de Shakespeare. Sí, sí, jo tinc 300... jo tinc 308 versions, més o menys fieles, 41 modernitzades i innumerables paròdies. Exacte. Sí, vull dir, és una passada. Un es pregunta, bueno, i com és això? A part del fet que sigui l'autor anglosàxiu més important, i, clar, no oblidem que el cinema... Està adominal pel moment. Però la veritat és que, un quan llegeix alguna... o veu alguna obra de teatre de Shakespeare realment, tenen dones que són històries molt profundes, amb personatges molt complexos, el que dèiem abans. A vegades, sense masses concessions, els personatges, moltes vegades, no són ni bons ni dolents, sinó tot el contrari, i els personatges són complexos, i això... Són humans. Són humans, exacte. I això, jo penso que li dona una... Un detall, una riquesa i una connexió amb l'espectador, que potser altres autors no ho aconsegueixen tant. I, bueno, i realment el que us deia, o sigui, hi ha 1.899, sembla ser que està datada la primera adaptació al cine, 1.899. La primera adaptació al cine d'una obra de Shakespeare. I el curiós del cas és que quan mires una mica de documentació, veus que la cosa que sí que la presència de Shakespeare és molt important al cinema, però que hi ha hagut èpoques. En el cinema, durant l'època del cinema, per exemple, va haver-hi moltíssimes adaptacions. Perdona, però ara que dius això, estic aquí fent recerca una miquita, i sembla ser que aquesta pel·lícula del 1.899 és King John, filmada per Ser Herbert, verb on tri. Exacte, sí senyor. Total d'una curiositat. A més, d'una obra de Shakespeare, que tampoc no és de les més populars, King John, el rei Joan, no és de les més populars i més representades, però van escollir aquestes. Llavors, realment, a l'època del cinema, se'n van fer moltes. Se'n poden trobar algunes en DVD, per aquells que esteu interessats en... Ostres, jo vull veure alguna pel·lícula de cinema. És curiós, perquè Shakespeare té molts diàlegs, molts, molts diàlegs, i és curiós que es fessin tantes adaptacions al cinema, però també és veritat que a l'època del cinema, moltes vegades hi havia actors o hi havia fonògrafs que tenien moltes vegades els diàlegs. Això també no ho hem d'oblidar. Però es poden trobar... Sembla ser quatre pel·lícules de Shakespeare de l'època de cinemut, Ricard III del 1911, una altra pel·lícula, que és la vida i la mort de Ricard III, nord-americana, en aquest cas, del 1912, Hamlet, que és alemana del 1920, i Otello, el 1922, també alemana. Si un remena una mica les cases que venen pel·lícules... Les pel·lícules ho trobaràs. Ho trobarà alguna cosa. Després, quan va arribar el cine sonor, la veritat és que sobte l'interès de Shakespeare va baixar de manera important, però ja es van fer quatre pel·lícules entre 1928 i 1944, sobre una nova època expiriana, per dir-ho així, que tot i que només van ser quatre, per tant, és una època expiriana molt poc productiva, però són pel·lícules molt conegudes, que, a més, s'han passat molt per la tele. La fiera filla d'Omada, el 1929, d'Ansan Taylor, amb el Douglas Fairbanks i la Mary Pickford, que, realment, l'han vist... Tot i que és tot un clàssic així. Ja ho estic d'acord. Jo l'he vist molt de vegades, i realment és una pel·lícula fresca, tot i que li han passat molts anys. Shakespeare també té aquesta característica. Passa el temps i perdura. Passa el temps i Shakespeare perdura. I després, també, Romeo i Julieta, el 1976, per en George Cooker, el vostre gust, també el 1976, per un director que no conec tant com el George Cooker, que és en Paul Siener. I després sembla ser que, en aquesta pel·lícula, el vostre gust, en Paul Siener, hi va participar l'Aurentz Olívia. I, com anècdota, us comentaré que sembla ser que l'Aurentz, després de fer aquesta pel·lícula, l'Aurentz Olívia, va declarar que el cine i Shakespeare eren incompatibles, que no podien anar les dues coses de la mà. Doncs després em va fer unes quantes, eh? Aquí està. De fet, una de les èpoques de més productivitat d'obres de Shakespeare en cine va ser amb l'Aurentz Olívia. Després també es van fer una altra pel·lícula, somni d'una nit d'estiu, del 1935, dirigida per dos directors, William Dieterle i Mac Reiner, que hi participava en l'Olivia Hablan, en James Cogni, i en Mickey Runei, que era molt jove, però ja va participar en aquesta pel·lícula. I és una pel·lícula, és una comèdia, somni d'una nit d'estiu, que a més a més sembla ser que va tenir molta influència en tot el que és la... El Berman em va fer una versió. Exacte, sí. Va, ha tingut molta influència en el que és la representació d'aquesta obra d'en Shakespeare i la seva transposició al cinema, no? I bueno, després d'aquest parèntesi, de poques pel·lícules de Shakespeare, l'any 1944, Laurence Oliver, i dirigir la seva primera pel·lícula de Shakespeare, amb un clàssic que a mi m'agrada molt, i justament l'he portat també amb llibre, que és Enric Sinquet, que és una boníssima obra. El Brànec també ho va fer, això. Exacte. A més, a més, hi ha una arrenca a dins de la obra, que m'agrada molt la pel·lícula de Kenneth Branagh, que Kenneth Branagh va fer aquesta pel·lícula, també la va dirigir. Una de les primeres d'ella, em sembla. Una de les primeres també és curiós. Sembla que és la primera. Em sembla que és la primera. Hi ha un paral·lelisme entre Laurence Oliver i Kenneth Branagh, perquè Kenneth Branagh també va obrir una època... Es va especialitzar, clar. ...de pel·lícula sobre obres de Shakespeare, molt interessant. I hi ha una arrenca que la podeu trobar en el YouTube, a més, la re, la arrenca de la batalla Sant Crispin, que és molt emocionant, i a més és molt, molt, molt interessant, no? I si la podeu sentir, entreu-hi dins el YouTube, puseu en... Feta, per la Laurence Oliver o per la Kenneth Branagh? A mi la de Kenneth Branagh m'agrada més. Potser també és... És que el Kenneth Branagh a la mitja part, de quan fa Hamlet, hi ha un final de la primera part de Hamlet, que és una cosa apoteòsica, és una arrenca d'ell. Però és una cosa que posa la cara de gallina. Sí, sí, sí. Realment el Kenneth Branagh ho va fer molt bé. La curiositat és que aquesta primera pel·lícula de Laurence Oliver, en rics en què en realitat era una pel·lícula bastant propagandista, de propaganda. Sí, perquè era en 1944, faltava per perquè invadissin Normandia, i en rics en què justament és una obra de teatre que va sobre la invasió dels anglesos de França i les batalles que van tenir els anglesos contra els francesos a territori francesa, amb la qual es va utilitzar aquesta pel·lícula com una pel·lícula de propaganda. Ah, veurem això. Llavors, la Laurence Oliver va fer més pel·lícules, va fer Hamlet posteriorment, Ricard Tercer... O Tello també hi ha una versió de Tello, no? A mi no em consta. Orson Welles. Orson Welles. Orson Welles, d'alguna manera també es va interessar molt per... El que passa és que hi ha una diferència entre Laurence Oliver i Orson Welles, perquè mentre l'Aurence Oliver es va situar molt entre el teatre i el cine. O sigui, adaptava les obres d'aixecs per al cine. Després ho ha fet amb teatre moltes vegades. I respectava bastant. En canvi, l'Orson Welles la s'agafava i deia, no, jo vull fer una pel·lícula, jo no vull fer una obra de teatre. I llavors agafava i reordenava els textos, ho posava al seu ordre. Fins i tot algunes pel·lícules, com per exemple Campanadas a Mediano Achec. Que hi ha una pel·lícula de dues obres. De quatre. De quatre obres, amb la qual, clar... És extraordinària, és extraordinària. I l'altre, és d'elles les que més m'agraden de l'Orson Welles. Sí, de fet, jo esperava arribar a l'Orson Welles per declarar-me fan absolut incondicional d'aquest home i del seu Macbeth. Que trobo que va ser una obra que demostrava que era un geni. Perquè feia aquella pel·lícula en tres setmanes, amb els recursos que va disposar. Afeitar una obra de teatre havien fet abans. Exacte, vull dir. Els escenaris d'una altra obra. En quatre duros va fer una pel·lícula... Jo ja que has esmentat, perquè no sé, és bo que insistim. La diferència entre el recolzament que va tenir el senyor... L'Àlex Olívia. No, l'altre. Orson Welles. El Brànic. I comparar-ho amb Orson Welles, és que, a mi, això és molt important. Jo estic d'acord amb això. Clar, ja que valorar el director en el seu context. I l'Orson Welles, per fer Macbeth, ho va fer en quatre duros, per fer Otello, que segurament és el que et recordes, va trigar a quatre anys. Va haver d'aturar diverses vegades el rodatge i anar-se a buscar pel·les, fent altres feines, dirigint altres pel·lícules, perquè no tenia diners. O interpretant-les. Interpretant-les. Vull dir que realment té molt de mèrit. També va fer campanades a Sant Medià, no sé, com us ho vaig comentar, i al mercader de Benèfica. Aquesta és... Campanades és en 6 d'octubre, fins i tot. Jo la trobo molt gut. Té una obra de màgica i tota aquella pel·lícula que vaja, vull dir, no hi ha dolents, ja, tots són vols. Sí, sí, sí. Molt bé, molt bé. I després, no hem d'oblidar, que m'interestant, a Shakespeare, vull dir, estem parlant de directors molt importants, d'adaptacions molt serioses, però no hi ha que oblidar, també, per exemple, altres adaptacions. Per exemple, m'ha fet molta gràcia trobar amb aquesta documentació que ha remanat adaptacions fetes per part del cinema mexicà, per exemple, el Romeo Jolieta, amb cantifles. Potser... Potser interessant, veure-la. Jolieta. Ja he vist per allò tres coses d'aquest últim any. I la versió mexicana de la fierecilla domada, que es titula El Charro i la dama. Podria ser molt interessant. La part d'aquestes anecdotes, recordem, també, van parlar l'altre programa sobre Kira Kurosawa, que també és un actor, un director amant de Shakespeare, i que va adaptar Macbeth i el rei Lear a dues pel·lícules. Jo volia dir una cosa de la fierecilla domada, que es mentaves, penso que hi ha un inconvenient molt gran en aquell film, l'accés de masclisme a l'última d'allò. Jo penso que això el Shakespeare no, eh? No, no, no. Shakespeare no. Volia destacar, perquè aquí també estan, en aquest... Més que res, perquè quan em vas escriure Shakespeare no existia, tot això de masclisme a feminisme, ningú no plantejava. És que és curiós. Però és més respectuós que no pas posteriorment. Home, llavors la fierecilla domada és un clàssic, no pas esmentat i tot. Però clar, dius, sí, però i això no. No, no, no. És una concessió o veu una... No, però jo el que volia dir és que no idealitzem el Shakespeare. No. Jo penso que no. Vull dir que en l'època en què ell treballava i funcionava, més aviat no es tenien en compte aquestes delicadeses que tenim en compte ara, no? Vull dir, jo penso que ells anaven una miqueta a sacor. Vull dir, eren destralers, no? El Shakespeare agafava una obra i el que volia era que el màxim possible, no sé, eh? Era un director comercial. Però no recordo cap cosa que fos molt antifeminista, digueu, contra les dones, no? Bueno, aviam, és el que... Jo estic d'acord amb el francès. L'autor estava dins del seu context. En aquella època no hi havia exclisma, perquè les dones eren senzillament inferiors. Clar, ara hi ha exclisma, perquè ens hem plantejat que els sexes són iguals, però és que en aquella època ningú dubtava que no era així. Clar. Realment són coses complicades. Sí que és veritat que la interpretació que en puguem fer ara dels textes, moltes vegades és diferent de la interpretació que es feia, llavors això està claríssim. Però hi ha textes, hi ha reaccions, hi ha situacions que són... que passen a la situació a Shakespeare d'en Mitja, però que les podries passar amb una multinacional dels dies avui, vull dir. Macbeth, per exemple, és una història que la pot situar en diferents contextes, que l'essència és la mateixa. Per ell va... La Noche de Verano, aquesta que deies, m'encanta la versió que va fer el senyor... i el vermell Macbherman. Sí. Bueno, els altres res, distància, eh. Així que trobo que fa una... el que dèiem, no?, el realitzo té, la paella, es diu, vinga, agafem aquest context i a veure com allò fantàstic, en canvi... Bé... Hi ha una mica per no allargar-me massa i potser discutir més aspectes com els que estàvem tractant, doncs després, posteriorment, s'han fet moltes, moltes pel·lícules, Romeo i Julieta, Franco Cefirelli, Hamlet... Jo aquí tinc, que de Hamlet s'han fet 7 versions, de Romeo i Julieta, 5 versions, i de Macbeth, 33. Sí, sí, sí. Hi ha hagut directors com el Roman Polanski, el Charlton Heston, que és un actor, però va fer els seus pinets com a director, també s'han apropat a Shakespeare, Scorsese, El Pacino, Looking for Richard, que és un seu documental, també, que gira voltant d'un altre Shakespeare, en Peter Greenaway... I després hi ha algunes pel·lícules, com si es perdia algun exemple, Shakespeare and Love, que estan inspirats, no són de Shakespeare, però és una altra cosa, això. És una altra cosa, no es pot posar la mateixa. Després hi ha pel·lícules, com, per exemple, el Ray Leo de Walt Disney, que en realitat és una obra de Shakespeare passada a una història d'Iguxo Sanilla. Hamlet, no? Diuen? Sí. O, per exemple, una pel·lícula de Leonid Invierno, que gira sobre la vida de Ricardo Coraz, que allò és Shakespeare. I després, en Kenneth Branagh, com us deia, va rebifar aquest gènere quan sembla que ja està una mica mort de les obres de Shakespeare, i ha tingut una influència molt important. A mi la que em mous més, segurament perquè és la que penso que està més elaborada, és el punt de vista cinematogràfic, amb una estructura de llenguatges cinematogràfic més modern, és Hamlet. És a dir, Hamlet és una pel·lícula que, amb la versió sencera, perquè hi havia dos versió, una versió curta que va passar a alguns cines, una versió llarga, que era quasi quatre hores. Jo la vaig, inclús, seguir amb el llibre, amb el text. No falta ni una coma, és a dir, íntegrament tot, i exactament igual que en l'obra de teatre, i el que sorprèn per mi, el que era meravellós, era, bueno, el llenguatge que es utilitza per la gent amb la música que és excel·lent, i una infinitat d'actors brillentíssims que fa venir, des del Charles-Hongrés, quan passen pel... Allà hi ha la tira de gent boníssima, i tots fèiem papers secundaris. Jo trobo que, a mi, modernament, és a dir, des d'un punt de vista de la llenguatge, per arribar a la gent amb la modernitat, perquè l'altra, per un aspecte o d'un mig, li costa més d'entrar, perquè és un llenguatge més anys 40, més anys 50, algunes coses. A mi em sembla que el Hamlet del... per mi, del que he vist més potent, és la Hamlet del que ha anat. Jo volia esmentar una, que em va cridar molt l'atenció, no sé, suposo que, pràcticament, ningú se'n recorda, però que crec que també li dona una autenticitat i una vigència a Shakespeare, a les obres de Shakespeare, impressionant. És una pel·lícula d'aquesta, del grup de pel·lícules dogma, no sé, la número 18 o la número 20, que es diu The King is Alive, i són uns personatges que es perden en el desert, simplement. I llavors, amb una tempesta de sorra que dura tota la pel·lícula, decideixen per sobreviure, assajar i interpretar entre ells el rei leart. I això converteix al text també de Shakespeare, i la manera com viuen els personatges amb una festa pels sentits i per l'oïda i els textos. Però és veritat, se'ns està acabant el temps. S'ha acabat, això. Ens has deixat i notitzats. Neu, recordem per la setmana vinent. Ha sigut en Shakespeare. La pel·lícula del mes quedem així, que faríem amor. Amor, i ja m'aprecentarà John Ford. Molt bé, John Ford. Imagina't tu. Vinga, doncs, sense música del final. Si anem sense condicions, puntblospol.com per tornar a sentir aquest programa. Bona nit.
