Cinema sense condicions del 18/9/2018

SINEMA SENSE CONDICIONS SINEMA SENSE CONDICIONS Bona nit! Un dimarts més i passada l'estiu, tornem-nos aquí a SINEMA SENSE CONDICIONS, a Ràdio d'Esvern, per oferir-us les nostres opinions sobre aquelles pel·lícules que hem vist, les que veurem, les que veiem també que veieu vosaltres i aquelles que potser no us aconsellem que veieu, perquè no són massa bones. En qualsevol cas, estem aquí. Nosaltres tampoc ens hem vist tot l'estiu, perquè d'escola està fent coses diferents, i ara ens plau molt tornar tot l'equip a estar junts, a més a més, amb la incorporació del Francesc Aguilar, que feia dies que no el teníem a la vora, i estem tot l'equip. Joan Sardà a la meva dreta, més enllà, Pep, el Mangol... Bona tarda! Bona tarda! Francesc Aguilar, el Paul Diggler, com sempre portant... Bon vespre! Bon vespre! I la Carme Navot, que està aquí a la meva esquerra. I en Joan Morros, que us presenta, que comença a parlar. I una presència darrere d'en Paul... Ah, sí, sí, tenim avui una presència femenina. Molt bé, molt bé, bona nit. La Musa. La Musa, la Musa. A veure, jo, com havíem parlat, que acostumem a fer sempre, quan comencem el curs, com ara, de parlar una mica de què hem vist aquest estiu, quines coses acomenem, quines coses considerem que val la pena que veieu. Jo n'hi he vist dues, sobre això que comencin els altres, ja us explicareu una mica el que he vist. Començo que vulgui, que li vengui... Doncs vinga, el Joan vol començar per explicar el que ha vist aquest estiu. Sí, és una qüestió cronològica, perquè jo vull parlar del Festival Internacional de Cinema de la Sardanya, que se celebra a Puigcerdà cada any. És un festival que hi ha un ambient molt bo, que es veuen pel·lícules que és difícil de veure-les en un altre lloc. És una pluja de pel·lícules, perquè són pel·lícules que arriben d'arreu del món. En aquest cas, doncs, es van rebre... més que res, un festival especialitzat en cormatratges. Se'n van rebre més de 1.000 d'arreu del món. I aleshores, doncs, hi ha una selecció i se'n veuen un centenar o una cosa així. És a dir, que hi ha sessions tan al matí, com a la tarda, com a la nit, que hi ha diferents moltes oportunitats de veure coses bones. I, doncs, per exemple, hi ha una gran varietat, hi ha una secció infantil pels nens, perquè aprenguin en el cine i el valorin i tot això. També hi ha nits especials en programació de terror, per exemple. I el que destaca més és que hi ha estrenes de llar-matratges que molt sovint no arriben a Barcelona. I això és una pena, vull dir, produccions d'aquí... Hi ha alguna francesa en aquest cas? Hi ha alguna francesa i espanyoles que no arriben en els circuits comercials de les grans ciutats. I a vegades és una pena. No hi ha documentals? No, no són documentals. Són pel·lícules de ficció. També hi ha documentals. Però pel·lícules de ficció, per exemple, que han anat a festivals arreu del món i que han aconseguit molts premis i així, i, finalment, resulta que no s'estrenen en un lloc com a Barcelona. I, doncs, és un ambient molt... fins i tot familiar, jo diria, de gent realment interessada en el cinema i fa bé d'estar-s'hi, allà, tota una setmana, veient el que la programació proposa. Jo vull destacar que vaig estar-hi també una setmana, aquesta vegada, primaveguinava en Joan i he anat moltes més vegades que jo, però, sobretot, vaig anar-hi perquè, en aquí, a l'estudi, tenim present una persona, Paul Dickler, que va presentar el seu ipsi, el seu pel·lícules, el seu document. L'hippis, i, sí, sí, i em va... la vaig tornar a veure i confesso que em va tornar a agradar moltíssim, i, per tant, felicitats, Paul... A més, va caure... A més, va ser portada de la revista del festival. Sí, sí, era portada de la revista del festival. El Paul és com una espècie de mascota del festival, perquè... No, i l'han caver cada cop a més. Sí, cada cop hi ha menys premis, perquè, com que estem cada cop més endins, l'han caver... No, no té mai premis, perquè llavors seria tonto, perquè està molt a la vora de l'organització. Sí que he guanyat premis, no? T'he guanyat dos anys allà, sí, sí, sí. Però ara ja no, ara ja s'ha acabat. Ara ja, ara vivim la vida del Backstage. Ja... Es veu que el seu curt és el millor de tots els curs que s'han vist allà, i... però no té crèdit. Domina el paisatge. No, i en fi... És el millor perquè hem rodat a la sardanya. Això ho fa millor. Però aquest any també es va veure un altre curteu, que es diu Bargònia, en general, i que aquell no passa a la sardanya. Aquest no? No. I aquest no l'hem vist alzat? Sí, us l'he vist. Aquest és el del Trap. Trap. Aquest és el del Trap. Ja no l'he vist. I també es va projectar la sessió de Cluenda, de l'estival... I tu, Joan Sardà, què tens a veure amb aquest festival? Jo sóc resident estival a la sardanya, i, aleshores, fa uns quants anys que... en fi, que hi sóc una mica assidu habitual, el poble es veu que hi era, però no ens coneixíem, i llavors l'any passat ens vam trobar allà... Home, què fas tu aquí? El mateix que tu. Passar-nos-ho bé amb el cine. Jo va ser molt simpàtic, l'anquinava, i aviat vaig passar molt bé. A més, em van recomanar uns llocs per anar, i em van ensenyar tots els paisatges, el joc on dinar, el joc on sopar, el joc on dormir, i m'ho vaig passar molt bé. Aquest festival està fet per la Sardanya Film Commission, que és una organització que el que intenta és que els cineastes vagin allà a rodar les seves pel·lícules, i aleshores és una manera de promoció també, no només del cinema, sinó del turisme a la comarca. Si no recordo malament una de les pel·lícules que es va rodar allà, en part, era l'Elegido, no? Justament, crec que em sona que fa un promo que alguna escena exterior o així es va rodar allà. L'Elegido que va passar fa poc per TV3? Sí, sí, sí, crec que fa ni dos setmanes. Què és la del famós polític? La del marcadè. La del marcadè. Jo deia que hi havia vist. Molt bé, el Pallgosa va molt bé. Va passar molt despercebuda, però... No tant, no tant. Ja fa varios anys que la van fer. Sí, sí, fa un parell d'anys. De un idòil. Sí, sí, jo penso que es va bastant el... Sí, sí, bastant temps. No tant temps, potser, com els grans èxits comercials de Hollywood, però bastant temps, de cartella. Aleshores, doncs, parlant de... Bueno, hem de dir que la persona que porta aquest festival es diu Jordi Furcada, que és realment el factòtum, perquè ell ho fa tot, es cuida de la selecció i de tot el que comporta el festival, i de que la gent estigui bé, hi ha d'agustació d'aliments també i coses així. És un ambient molt simpàtic i que recomano molt a la gent que estimi el cinema. I, aleshores, doncs, l'any que ve serà la decena edició, i es preveu que sigui una edició especial amb una programació que superi encara el que ha estat fins ara, aquests nou anys, que vull dir, un festival està molt bé. Una excursioneta, no? Sí, i que per cert l'any que ve ens van llançar el repte des de l'escenari a la gala de Cluenda, que ens toca fer l'espot de 10 anys, i que vol anar un musical de música clàssica. Sí, perquè l'ocalda de Puigcerdal hi grau un musical clàssic. Si no raja diners... Allà n'hi ha, n'hi ha, de diners. Sí, però per mi. Sí, bueno, això és una de les coses. Escolta, vol, jo agafaria com exterior és el de Nubi. Que no és precisament a l'escenari, que passa per Puigcerdal. No passa per Puigcerdal. Sí, amb aquests revolts que fa... Home, no, però mira, ens van portar a fer una volteta pels búnquers d'allà, que la història també és interessant, perquè no la coneixia jo. Això dels búnquers ja ho explicaré jo després. Vale, vale. Perquè resulta que, bueno, dels altres curs que acaben de veure, destacaria jo i Nori, que és un curt japonès, un curt que amb inicials es diu Mamon, que té unes inicials que són en anglès, i és una crítica contra Donald Trump. Aquella visió. Que s'ha vist, que s'ha vist a molts altres llocs, i jo ja l'havia vist abans de veure la Puigcerdal, i que és una crítica despietada en contra de la política d'immigració del president dels Estats Units. És una coproducció entre Mexico i Uruguai, i va valdre molt la pena tornar-la a veure. I va haver dos curs de Madrid, que destaco perquè la programació general de curs haurà de veure que la qüestió tècnica estava per sobre dels arguments, que els arguments eren una mica carrinclons, eren una mica copiats a vegades d'altres pel·lícules, és a dir, això que ara hi hagin moltes escoles de cinema, fa que la part tècnica sempre estigui per sobre de la part. Això passa al cine comercial també. Hi ha una part tècnica que et vols muntar brillant, i després allà no hi ha res. És en tot el cinema, però en aquesta part de curs que són gent... Que normalment surten de l'escola i tot això, es va veure... Però aquests dos curs de Madrid, dentro del sistema del Francisco Javier Rubio i madre del Rodrigo Sorogoyen van destacar, perquè justament parlaven de problemes que poden afectar la gent i estaven molt ben fets cinematogràficament, és a dir, que el fons i la forma anaven molt en consonància. També hi va haver un curt català, Ars Memorativa, amb una interpretació del Lluís Soler i de la Belle Folk. El Lluís Soler va tenir premi al millor actor, que és una direcció de Pau Pérez, també un cineasta nou. I llavors, en la qüestió dels documentals, jo destacaria... Es projecten força documentals, perquè els documentals tenen una vigència molt assegurada, i jo destacaria un documental el que més gràcia em va fer, que es diu Chut Vol, que és fet d'en Felis Colomé, i tracta d'una manera, com no s'havia vist fins ara, de la bús sexual en el cas dels maristes, que va saltar a la premsa. I aleshores, entrevista directament a l'acusat... Els maristes van passar pel TV3. Un cop va sortir de la presó, o que està allò pendent d'entrar a l'hotel, com diu el personatge, i el localitzen junts amb uns periodistes en un poblet de Girona, que està més o menys amagat a casa del seu germà, i l'home no té cap problema en posar-se davant de la càmera i fer tot el testimoni. També hi ha el testimoni dels agredits. En un altre programa demanava que en aquestes pel·lícules parlàvem d'espotla i del club i tot això, no hi sortien els agredits, no hi sortien els nens, en canvi, aquí no és per primera vegada, però sí que hi ha el testimoni dels acusadors. I també té un paper molt important, el pare que va engegar tota aquesta campanya. I llavors tothom queda retratat. Totes les institucions, tant l'escola com els capellans, com les institucions, etcètera. Una mica és un retrat de la societat, molt contundent, molt contundent. I ha dit jo que val la pena recuperar-lo si es difongui i es pugui veure. No se'n recordeu, perdona, de l'assessino de Pedralves. Estava fent pensar això d'Algonçalo Arralde, és que és una cosa així desferidora, és un home confès i convicte, allà explicant el que feia, per què ho feia. És la campanya de... Hi ha un documental, això? Sí, són una entrevista, però em sembla que la mateixa pressor i que vas veient les seves declaracions i, bueno, veritablement no saps què fer. Ara torno a pensar i se'n posa... És clar que el document molt bo. L'acusat té les seves raons i a les hores, esclar, ho has de supasar tot. Bé, a les hores... Anem pels bunkers i... En el part dels bunkers, va ser una mica... Va ser una cosa molt ben feta, perquè allà es van presentar quatre documentals que parlaven de la història propera d'Espanya i d'Europa, en casos d'aquests que no s'han investigat gaire, que, en tot cas, són... propietat, diguéssim, dels acadèmics, però que no acaben d'arribar al que és el gran públic. I, per exemple, es pot parlar de la Batalla Desconocida, de Paula Kons, de Recremada la Destrucció de Barcelona, de Silvia Kerr o Espies en l'Arena, objectiu d'Espanya, de Pablo Azorín i Marta Hierro, que aquest últim documental ja ens en va parlar al Martisans quan va ser aquí en el programa, que ell el presentava al cinema Girona, als dimarts de les visions documentals. I va ser interessant veure-ho dins d'un búnquer d'aquests de la línia P, que els franquistes van construir, perquè no hi hagués una invasió a Espanya i que es pretenien fer, no sé si, més de mil búnquers i se'n van fer només 400. I, aleshores, ara, a la Generalitat, hi ha un parc que s'explica aquesta història, que és molt poc coneguda, i veure-ho allà dins d'un búnquer, a dins mateix d'un búnquer, 25 persones, doncs que els films d'aquests documentals fossin d'aquesta temàtica històrica, doncs prenia un relleu especial veure-ho allà. Aleshores, per acabar de parlar del festival de Puigcerdà, voldria parlar d'un llar-matratge, perquè dels llar-matratges de ficció que es van exibir el festival, només en podríem parlar del Pomo Azul, una producció de Madrid, que, si ens dubta, va ser el millor i el més interessant de la programació a Puigcerdà. El Pomo Azul és un film dirigit per Montse Bodes i Raquel Troiano, que es posen al davant d'un equip molt cohesionat i amb unes enormes ganes de fer cinema. La pel·lícula que podríem calificar de comèdia, fins i tot de fàbula, té el seu favor l'originalitat de la proposta que s'aparta del que ve sent convencional i reiteratiu en el cinema espanyol. Ja que es pot dir que, d'una manera notablement oblicua, parteix del context de la bombolla immobiliària i no ho fa com seria previsible a través de la denúncia ni de l'humor barat, sinó que se l'eva gràcies a la imaginació i, amb una aparent candidesa, ens planteja un concurs promogut per una parella d'ancients excèntrics que regalaran el seu pis a la parella jove que es faci mereixadora del premi després de superar unes determinades proves. El Pomo Blau, el Pomo Azul del títol, és el de l'última habitació que han d'obrir aquests concursants. Cal destacar el repartiment, en especial les actrius, que és un repartiment que és decisiu pel bon resultat del film i així els hi vam poder en dir, amb una de les directores, la Montse Bodes i amb una de les actrius, la Susana Susena, que van estar present al festival. S'ha de fer ressò especial de l'excel·lent actuació de la veteran actriu Celica Torcal, que al set anys va començar a Radio Madrid en el recordat programa Matilde Perico Iperillín, que és un d'aquells programes que hi havia en 50. I que ara fa els seus primers papers protagonistes gràcies a les joves entusiastes del cineva, com són Bodes i Troiano. De les mateixes autores, la gran Celica va brillar també en el curt Pulse Cero, que també es va veure en el festival, que és un obra anterior al Pomo Azur, perquè és el primer llarg metratge que fan aquestes noies de Madrid. Aurora González, la protagonista jove del film, és una presència destacar i a seguir, així com la participació d'Antonio Esquívies, que és un altre veu inconfusible de la ràdio, en un paper secundari interpretat a la perfecció. En definitiva, és una pel·lícula original, distinta, surprenent i molt recomanable, que es va estrenar oficialment el passat dia 7, i que esperem poder veure aviat a Barcelona. El Pomo Azur, de Montse Bodes i de Raquel Troiano, un duet de madrilenyes de les que esperem molt i molt bons cine. Per dir-ho així en un llenguatge modern, seria com una mena de ribut del Piscito, de Marco Ferreri. No exactament, no exactament. Capgirant una mica. No, perquè el Piscito tenia més... Unes connotacions diferents. El Piscito tenia més mala llet, per dir-ho així. Jo, precisament, li vaig dir a la Montse que la seva manera de veure el cinema no era la que més m'interessava, que m'interessava més aquesta cosa espanyola més típica, no només com de l'estrany o viatge, o aquest tipus de cinema que a mi m'agrada molt, però és una pel·lícula que cal veure-la justament, perquè no entra en cap de les categories del cinema espanyol, tu podries pensar que és una pel·lícula italiana, que és una pel·lícula francesa, i estaria així igual, no? I és una pel·lícula que cal veure-la. I el Piscito només és espanyola. No, no. El Piscito la dirigeu un italiant, la Marco Ferreri la dirigeu un italiant. El Piscito era de context de consciència. Era espanyol. Era absolutament ièrica. Jo he vist dues coses que em parlo ràpidament, perquè puc dir els altres que heu vist, que amb una manera de desert estival, només he vist dues coses que m'interessin. Una de les primeres és la revolució silenciosa, dirigida per Lance Crown, que és el mateix director que va passar, no fa pas massa, el cas Fritz Bauer. I l'altra és el viatge... És el cas de la persecució de Leichmann. Sí, l'altre és la persecució. I el viatge de Nietzsche, que és una coproducció noruega, alemanya i sueca, dirigida per una dona noruega, de família paquistaní, que m'ha semblat, bastant millor, aquesta que la primera. La revolució silenciosa, la primera, està basada en fet reals i narra l'incident passat a l'Alemanya Oriental, després de la Segona Guerra Mundial, i abans de la construcció del Mur de Berlín. És el 56. El 56 és quan hi ha la revolució ingresa. I llavors ja ho explicarem per què. Et dic que el començament de la pel·lícula em va fer pensar en la meva descoberta personal de Berlín. Jo vaig generar-hi la setmana santa del 1989, el mateix any de la Caiguda, el 9 de novembre del mateix any, va caure el Mur de Berlín, o va ser possible passar a l'altra banda, sense problemes. I vaig dir que a Berlín, com també sabeu, estava envoltada de la República Democràtica Alemana, i per arribar-hi, diríem des d'Occident, havies de treure tota la República Alemana passant per les famoses autopistes de Hitler. Què em va fer pensar o recordar la pel·lícula? Doncs que a l'entrada Hanover, que havies d'entrar llavòrens i passar per la Duana, havies de passar per un control de Duanes, que jo no he passat tanta por en cap a Duana com aquella que vaig passar l'any 89. Les mirades, els gestos, les preguntes, si algú ha vist aquesta pel·lícula, em van recordar perfectament la perversa denunciant del Consell Escolar de la pel·lícula. Per tant, penso que no és del tot exagerat quan aboquen els anys 50 de Berlín aquella premonició. Perquè l'argument és que hi ha la revolució hongria, la revolució honguesa, els russos entren a Budapest i aquests nanos que estan a la part est de Berlín són nanos d'un institut, i ells van de tant en tant, perquè no hi ha el mur, a la banda occidental, i tenen relació amb gent més lliure, pensadora, o més d'aquest estil. I això els fa prendre la revolució... Conèixer que hi ha aquesta revolució... Un minut de silenci a la classe. És la que desencadena tot el procés. La segona cosa que recordo d'aquest viatge és que vam tenir la sorpresa de parlar amb els amics que van fer allà a Berlín sobre la consideració que ells tenien dels russos. Nosaltres, a la generació, a l'època del que vam anar nosaltres a Berlín, els tenien més o menys idealitzats. I vam topar amb una desconsideració per pares que en coneixen, molt importants, respecte al que acabo de saber. Suposo que això venia del nostre desconeixement que teníem de el que passaven a Hongria, sinó que el que passaria posteriorment o va passar posteriorment a altres llocs. I, per tant, la pel·lícula... I que l'eurocomunisme i el comunisme en el nostre sona tenia un context molt diferent del seu. I, llavors, realment era possible idealitzar-ho, per la llunyania, i perquè no hi havia un contacte directe. Clar, clar. Jo vaig estar a Rússia també als anys 80, i era molt dur, eh, molt, molt dur. Sí, sí. I he constatut tu, que tant Polònia, que jo vaig entrar a Rússia per Polònia, a Polònia tractaven... Molt malament, els russos, i a Txecós-Lovàquia també. Jo, posteriorment, el tornàvem a passar per Txecós-Lovàquia, ens va passar el mateix, és a dir, tothom considerava molt malament els russos, no? La opressió rusa, perquè... perquè era una opressió que es notava constantment. Sí, sí. Que és el que es nota la pel·lícula, eh? La pel·lícula, està bé, això està molt ben detectat. És el millor possiblement seguir la caracterització de l'època. La pel·lícula sense ser genial, perquè mostra aquest ambient de Berlín, ocupat, diríem, per russos abans de la construcció del mur, un mur que, a més a més, val la pena esmentar, perquè no deixa de ser significatiu, que abans del 61 i des de la Segona Guerra Mundial, 3 milions i mig d'aliments orientals van fugir i van passar a l'altra banda. Per tant, volia dir que hi havia, realment, una situació d'obresió que els va obligant a aquesta gent a passar-se a l'altra banda. Llavors, el millor per mi de la pel·lícula és no tant la història, possiblement, com la reconstrucció històrica que s'hi fa, i mostra la vida... no és segurament, no sé si suposo que tots heu vist, els dos otros, que mostra la mateixa època, és una gran pel·lícula, que és una obra mestra, des del meu punt de vista, la pel·lícula aquesta vol ser una barreja entre club de poetes muertos i la vida de los otros, és dir, una barreja de plenitat o cosa, i pintar també el món adolescent, el món de l'institut, el món dels alumnes, idealista, i com reaccionen davant d'uns fets. Llavors, penso que la classe, com m'ha explicat la Cara, m'ha fet un minut de silenci, el 56 a real d'aquesta revolució hongaresa, i el que mostra la pel·lícula és l'onada que genera totalment desproporcionada en una societat on la llibertat d'expressió està totalment limitada per la disciplina del partit. Això ho reflecteix molt bé, el film mostrant la por, l'atenció davant d'una cosa tan significant comés aquesta iniciativa dels adolescents, que fa que la maquinària de l'Estat veu com a començament d'una possible revolució, i per això intervé amb tota l'eficàcia del seu poder amb la fi de no deixar passar ni un més mínim desacord amb el règim, és dir, que tothom estigui d'acord amb el que diuen ells. Indirectament també veiem, i això em sembla de moment molt important, també veiem el cantor dels adults, que han patit després de la guerra, la repressió, l'ocupació, i que com a Espanya en aquell moment, en aquella època, només espiren a una vida tranquil·la al costat de les seves famílies sense ficar-se en problemes. Com a l'Espanya de la Pous Guerra, els caps pensants del moment d'allà tenen por que el clau ha d'acceptar la fusta i ha d'entrar com els altres, com els demés, no ho faci, i això evidentment és, diríem que no és patrimoni del sistema de gualsabol ideologia, sinó que tan passen el capitalisme, la més mínima persona, la més necessitatisme que hi hagi, que hi hagi per part d'algú, a gestionar els seus accessos de la mateixa forma, tant si és la versió americana, com si és la versió per exemple russa en aquest cas, que seria de la mateixa manera històrica aplicat a la dictadura, o que acaba sent una dictadura. L'altra pel·lícula per això a mi m'ha interessat més, que és aquesta niixa, és la història d'una... Aquesta que també l'he vista, la de la revolució silenciosa, crec que està molt bé. La interpretació és molt bona, perquè la Caralla ho fa molt bé, i això sí que és valuós, més que inclús dels adults. La interpretació dels nanos és boníssima, molt bona. Després jo crec que és una mica melodramàtica en alguns moments, que això l'interiora una miqueta, però és una pel·lícula que va a la pena ser vista. Jo crec que ho estic d'acord, sense ser una genialitat. A mi em va agradar més la segona, aquesta que es mento ara, però no diria que l'altre no valia la pena de veure-lo, no ho diria pas. L'altre, la que m'ha agradat més, és la història de niixa, que és una noia de 16 anys que viu a Noruega, com li porta una doble vida. A casa és una perfecta filla d'un pakistanís, d'una família pakistaní, però quan surt amb els seus amics es converteixen en una noia més occidental. Com és normal? Sí, sí. Que passa a tots, l'immigració pateix aquest mateix tipus de problema. Això està molt ben vist. Quan el seu pare la troba amb el novi o el nollit, els seus dos mons xoquen, i per donar-li una lliçó, els pares decideixen enviar-la a Pakistan, on tindrà que adaptar-se a la nova cultura. Va la pena dir que la pel·lícula està basada en una experiència personal, perquè la directora amb 14 anys li va passar això, és a dir, la van castigar, la van enviar un any i mig al Pakistan, llavors la directora reflecteix el que ha viscut, i això es nota, es constata, ho viu. Tens la sensació que estàs vivint realment el que està patint aquella noia. Llavors, jo diria que... Jo prefereixo no explicar masses coses més, prefereixo una pel·lícula per descobrir-ho d'alguna mesura. Com deia la directora, que és Irán Haep, es basa en les seves pròpies experiències del film, per al viatge a Niixa, ja que amb només 14 anys, després de créixer i formar-se en l'Orega, els seus pares la van obligar a viure un any i mig al Pakistan, al país d'origen de la família. Com diu ella mateixa, com diu la mateixa directora, és la història de l'amor impossible entre aquests pares i la seva filla, que no pot tenir un final feliç mentre aquest gap, aquesta diferència entre aquestes dues cultures, sigui tan gran. Molt interessant, recomanable, per una bona pel·lícula, i a més a més aquesta tarda, per casualitat, m'he enterat que he sabut que la pel·lícula ha estat la gran triomfadora dels premis a Amanda, que és l'esgoia de Noruega, ja que ha passat 18 de agost, ara fa poc temps, el 18 de agost va rebre, pot dir, els quatre premis més importants, entre ella, premi a la millor pel·lícula i premi a la millor direcció. L'actriu fa un paper extraordinari. Extraordinari, extraordinari, molt bé. És una nena de 100 anys, molt jove, que no l'actriu, que no l'actriu professional, i que ho fa perfecte. Extraordinàriament bé. Jo és una pel·lícula... que la descriució és molt, tal com diuen Joan, que aquesta situació que viu tot immigrant de cultures tan, tan, tan diferents, és molt igual, és molt igual a totes bandes, i que sobretot aquest tipus d'immigrants que viuen amb guetos, perquè el que passa és que els petits que hi és... Estan desintegrats. No estan integrats, no estan integrats. Exacte. I en canvi, la Canalla, els fills, ells sí que viuen al món que els envolta, ells viuen a l'institut, viuen a l'escola, els amics, en canvi, el gueto, i això es produeix a totes les imigracions. I la família és molt important. Llavors, el domini ve de la família. I aquesta disparitat, perquè hi ha un moment a la pel·lícula que és relativament profon, perquè hi ha un moment que el pare, que jo crec que se l'estima molt, filla, se l'estima molt, la veritat, és aquesta. La seva concepció és aquest món, viuen a Oslo, aquest món pensa que et porta a la soledat, i clar, té un punt de veritat, això. És la gran diferència en aquest tipus de móns, és que el món d'ells provenen, el món del Pakistan o la Índia en general, que el grup és tan important, i la família tan important, i tan... és un pest tan fonamental, entre això i el món noruec, que és la individualisme profundíssim, que és veritat que porta a una soledat molt dura, també. Hi ha un moment que ho descriu bé, hi ha una frase que li diu el pare a la nena, que és relativament colpidora, perquè ell veu no se sap què, però veu que aquella disparitat li destrossa el seu món. No només les seves normes que és, que això és més la mare, que viu tancada allà dintre, sinó el seu món. La pel·lícula també deixa amb evidència que no és una societat patriarcal. Hi ha un patriarcat soterrat que balluga molts fills allà, perquè la mare té influència, i la tieta, quan se'n va a Pakistan, cuidado, eh? Aquí, a Barcelona, que hi ha uns grups que a Pakistanis... molt, molt, molt... tota la feina que s'està intentant fer per lluitar, perquè la integració és molt difícil, no ens enganyem. Aquesta pel·lícula diu una realitat profundíssima. La integració, cas de que es produeix, es produeix en moltíssimes... en diverses generacions, en tres o quatre, eh? No existeix, no existeix l'obra de màgia. En d'ons mons són disparts. No arriba, almenys, globalment, eh? I aquí, a Barcelona, hi ha moltíssima feina que s'està fent, al Raval, per exemple, que és la que conec una mica, perquè les dones pakistanis no surten de casa, no surten de casa absolutament. I, llavors, la única manera que han trobat, perquè, si no, és una disparitat extraordinària entre les nenes i els fills, però especialment les nenes, i la família i la mare, és que no hi ha cap entesa. Llavors, han creat varios grups per fer, sobretot, la cuina, cuina i cosir, que és les dues coses que sí que accepten, dintre de la família, que això, la dona, sí que pot sortir a fer això, i aprendre la teva nena, i surt poc, però, si no, les dones pakistanis no surten de casa. I és una mica el problema més greu que hi ha en aquest món, perquè, com tu diu el Pep, la que domina és més, quan la nena se l'emporten, quan la nena se l'emporten a l'islamabat, bueno, al Pakistan, la mare, en el fons, l'enganya la nena, perquè ella es pensa que se'n torna a casa. Per tant, ella és molt més dura la mare que el seu pare. I amb el final es nota que el pare, en el fons, o sigui, tu notes, la cosa que és curiós, és que no hi ha un son dolent i altres són els bons, sinó que ell està al mig, i s'adona que s'estima a uns i s'estima a altres, però no pot viure d'aquella manera. I estan molt ben col·locats a fer la corrupció de la policia. Sí, sí, sí. Terrible, a l'islamabat, per exemple. Bueno, al Pakistan. Pasta. Pasta i vinga. Són dos mons que no tenen res a veure, i són un món compacte, i la gent, quan surt d'un món tan compacte, amb un món tan aïllat com pot ser el noruec, és molt difícil, molt difícil per ells. La sena que m'ha quedat i em quedarà per sempre, és el pare i la filla, el penya cagat. Ja, allò és molt fort. És molt dur, allò. Molt dur, molt dur. I està molt ben resolt, perquè el que la Carme deia, allà es veu que el pare se l'estima. Perquè, clar, si algun espectador podia pensar, és que aquest és un dume. No, no, no. I fins i tot amb el final es veu, al final. Al final també. Quan el pare se la mira per la finestra, aquell final té una força brutal. Perquè no hi ha massa solucions. La integració amb un món tan diferent és costós, és costós, efectivament, emotivament, i desgarrador pels dos. I contra més bona gent s'assigui més desgarrador, és el fred i el llunyà, fins a ser put, el mateix germà, pateix relativament poc. El germà és el més... Més a fora. I és el que s'integrarà, i que, per exemple, és el mateix nano que li ofereixen amb ella per casar-se, que és metge al Canadà, que està disposat, a acceptar una situació com aquesta, que és per un occidental, que viuen amb una societat occidental, molt difícil de país. Per tant, no ens fem il·lusions que això es resol fàcilment la imigració. És una problemàtica difícil. I trobo que aquesta pel·lícula, té un punt d'accessiva, potser, en algun moment. No, però toca el tema d'una forma intimista. Però un problema molt ben plantejat. Sense pretencions. Molt ben plantejat. Estic d'acord. Com s'aprèn de la vida a través del cinema? Els cinemes sense condicions. Jo estic aquí, ja, com a ouvint. És impressionant. Jo tenia encara una pel·lícula, que igual heu vist el 1945. Algú l'ha vist? Sí. Doncs a mi em va agradar molt. A mi no em va agradar. Ara comença. A veure, 1945 és una pel·lícula... Pro. Ara tu, pro i el contra. No, és que jo ja no me'n recordo. Ah, no te'n recordo. L'únic que recordo és que no em va agradar. Que es diu 1945. És romanesa d'un director que no tinc ni idea, que es diu Fereng Torok, no tinc ni idea. És en blanc i negre, i és una espècie de conte. De conte. Jo el trobo que d'imatges molt ben explicat, molt ben explicat. La història és en romania, en 1945, arriben dues persones amb un tren, i són dos jueus que tot el poble queda sorprès de per què arriben aquests dos personatges. Tot el poble es trasbalsa perquè... El poble es trasbalsa perquè tot el poble es va quedar a les terres dels jueus. No només es va quedar a les terres, els van denunciar. I tenen por que vinguin a reclamar-les. Tot el poble interpreta que aquells dos jueus són, com diu el Pep, algú relacionat amb els que van denunciar com a jueus, i que els van matar els camps de concentració dels que siguin. I, per tant, és tot el moviment intern del poble en front d'una por, una por... La por està molt ben d'escrita. Jo crec que és la por de la gent del poble que s'ha quedat amb les cases, amb els vents, i amb tot de que aquests puguin venir a fer-los a fora del que ells pretenien, i ho sabem que això ha sigut una indignitat per d'ells i una absoluta degradació del que es pot fer, perquè els han denunciat i els van matar. I llavors ells interpreten això. I, per tant, la pel·lícula amaga això i és tot del que li passa al poble davant d'aquesta problemàtica. I la descripció a mi em sembla en canvi boníssima, perquè ja el que és en el fons és el... Em sembla que és la del Calda. Sí. Em sembla que és la del Calda. Aquell, planta cara, si cal, si enfrontaran vells, no sé què li farà. Perdona, una cosa. Tinc que fer un aclariment. No estic d'acord amb el que he dit abans. L'he confós amb una altra pel·lícula. Ah, me n'alegro. Sí, és una pel·lícula que em va semblar interessant. Ah, me n'alegro. Llavors ja coincidim una miqueta. Perquè de... De imatges era preciosa. Aquell blanc i negre. Sí, recordo el Berman. Exacte. Hi ha una escena que recordo bastant. Preciosa. I aquell silenci tan... tan contundent que tu, perquè a més tu, durant tota la pel·lícula no saps qui són aquells dos personatges. I no ho explico. No, no és el que em sembla. És la malaltia. I el que demostra és la malaltia de uns. I com la viuen? Perquè hi ha un que planta cara i ha anat a que se sent culpable que ha entrat a l'església que es vol confiar un món raro i estrany. I és molt ben creat. No l'he sentit de parlar ningú. Jo la vaig anar a veure com per casualitat. I en canvi vaig trobar que era una petita obra d'art. Tampoc va massa lluny, des del minutú fins al final és la mateixa que l'està una mica reiterativa, la pujada d'ells... Però ben jugada, ben jugada. Sí, perquè va creant l'atenció amb la intranquilitat dels que la van fer. I després hi ha un que se suïcida pensant que no passi res, passen coses. I s'han de casar uns i a veure, tot allò té un petit argumentari, no massa potent també s'ha de dir, no massa potent, però com a compte, sense volguer ser una gran pel·lícula, com a compte i ben explicat i amb blanc i negre, i amb una fotografia extraordinària i uns primers planos d'aquella gent que segons vaig llegir no eren ni actors, alguns d'ells sí, però que molta gent està agafada d'allà, estava molt ben jugat, molt ben jugat. Em va semblar extraordinària, molt gratuat. Doncs ho recomanem també pels nostres oïdors, que ens estan sentint. 1.945. Pol, què has vist? Aviam, jo també he anat de festivals, evidentment al de Sarganya, però també he anat de més dispares, més diversos, com més alfantós fric, no sé si el coneixeu per aquí. A Sarganya o a la Citi? Perquè porten ja 15 anys, potser. 19. 19, ja, efectivament. Doncs Marrafa d'en Grà, és el començament. Sí, sí, i és una passada perquè cada any sempre és el tipic jo que descobreixes. Si abans deia millor aquests documentals, potser aquestes pel·lícules que no arriben allà trobes els curs, que potser es veuran a Sitges, potser es veuran a Molins, però sempre és amb aquesta temàtica molt friqui o molt de terror, però coses bastant, també s'hi han vist curs, com per exemple, tu m'ajudaràs al director, no me'n recordo, el Carles Marquès-Marcet, que abans de 10.000 quilòmetres, això va fer el curs al Red Ribon. No recordo el títol, el van passar per allà també. I després també, allò que fan de les tombones, del CCCB, que també és una passada. És que és un dels festivals de més afluència de reu. Són les gandules. Les gandules, les gandules. Ja no sé si aquest any hi havia 1.500 persones allà. Les menys començaven a les 10 i anaven a la 7.30, 8 per allò. Quan es fa? Es fa al començament. Sí, al mes d'agost. I cada cop va acord amb l'exposició que es fa, i aquest any que hi ha, i jo la recomano molt, la llum negra, aquest any s'ha fet la temàtica de pel·lícules o cultistes, o que juguen amb el tema, per exemple, o més tabus, budu, en tema il·luminat, llavors són pel·lícules molt bones, o molt estranyes, que també és una mica... L'inaural és molt divertit, el títol, perquè era un viatge a tomar per cul. Era una mena de curt que no van projectant cada dia, que feien projecte. Sembla que no, només el primer dia va ser el primer. Jo no vaig anar a totes les pel·lícules, però un parell sí que el van projectar, que fan tota aquella mena de transició històrica per tot arreu, i és una passada més amb la veu en off, que també és com un punt. Tu també passaves allà, un dels colmetratges, vas estar allà, vull dir, com a director, com que no. Aquesta és parlant del Fantosfri. No, estem parlant de les gandules del SSB. Ah, calla. Encara estava el Fantosfri, jo. Bé, bé, bé, ha estat més ràpid que el meu cap. I durant l'estiu ha anat veient alguna pel·lícula, també potser ha anat més per festivals que no pels cine, però fa poc vaig anar a veure l'Aquí, que sé que aquí la veu a casa i tots, i a mi em va semblar també espectacular, o sigui, la pel·lícula. Molt guapat, jo la recomano a tothom. No l'he vist allò. Crec que tu, Pep, has vist los increibles dos o no? Tu l'has vist, perquè crec que em vas comentar alguna cosa de pel·lícula i no sé si era Antònia Ironic propa que l'havies vist o no. L'he vist. Ah, jo l'he vist. A mi em va semblar un molt bon guió. És molt bon guió. Sí, sí, sí. D'animació? Sí, sí, sí. És animació. No l'he vist. Molt bona. Sí, sí, no vaig estar pensant gaire. Jo anava amb unes expectatives, que sí que és veritat, que és una pel·lícula que la primera part ja es va fer fa bastants anys. Però jo no l'havia vist a la primera part. I que està molt bé, però aquesta és... Molt bé, molt bé. Però un gis de guió que semblava i els personatges, que estiguin millor construïts, que a vegades pel·lícules, en personatges reals, és... Sí. I una pel·lícula, hi ha una sèrie, que m'he començat farratament poc, però que torna la temporada de la tercera ja. El 5 d'octubre, si no recordo malament, és l'Aman Ondehaykasi, el que és el hombre en el castillo. No sé si ho sona. No, és el que es diu una ucronia. És a dir, és què hauria passat si, i en aquest cas és què hauria passat si els nazis haguessin guanyat la guerra. Llavors, els anys 60, com està el món, per exemple, veus els Estats Units quan en realitat són uns estats que han estat invadits i la bandera, a part de les estrelletes, l'esbàstica, per exemple. Llavors, la sèrie passa en dos situacions, Estats Units i Japó, que ve ser uns Estats Units així, i uns estats també confederats de Japó. I són com dos personatges, que de cop la germana de la protagonista li entrega... ve ser com una mena de resistència, no? Li entrega un film, o sigui, una... Que sent? No, però de cinema. Una bobina. Exacte, una bobina. Ella el mira a casa així i sap que és algú i legal, i veu imatges del final de la guerra, però com siguin guanyats els americans. No, no, el contrari, com... Les imatges reals, de fet, tu el que veus són les imatges reals. Clar, per la veritat. I és una mena de què ha passat, llavors. Ens estan mentint, això és una ficció que ha fet algú, i teòricament, dins del circuit nazi dels dirigents i tot, es comenta que aquest hombre en el castillo és com el director d'aquestes pel·lícules. Ells diuen, no, no, no, això és ficció. Llavors és tot aquest joc de qui diu la veritat. És un punt de partit que és molt interessant, que és girar-ho tot. Una fake, però a lo grande. Sí, i això ho fan amb Amazon Prime, que és com el Netflix o HBO, però damant fa... I és una passada, també, guanyar premis com a sèries, visualment, és una passada, no sé si ho he vist mai, una sèrie que es diu Utopia, de Channel 4, d'Anglaterra, té una estètica bastant semblant així, molt fosca, però amb tons mardosos. És una fotografia molt treballada, però a l'hora, hòstia, el guió, també, per caure-t. I per mi, així, com a recomanacions, també a vegades de sèries, no? Malaïts bastards de la tarantida seria una ucronia. Seria totalment una ucronia. No sé per què s'utilitza bastant el racisme o l'ocronia, però és com què hauria passat. Allà és què hauria passat si Hitler mor. I en altres circumstàncies, que no siguin... Canvis el ron de la història. Francesc, tu has parlat alguna cosa? Sí, però amb Pep, primer, que té aquí un terrabastall de papers. Si us queda una miqueta de temps, ja comento jo. He trobat papers venint per terra i ho he fet. Tenen tots la mateixa lletra. Les vacances són moments d'aquells en què normalment no anem al cine. I després, quan tornes, ens hem trobat amb una inflació de pel·lícules dolentes. Ah. Perquè això són més greus de tot. I, per exemple, dius, ah, sí? I quin tipus de pel·lícules? Una comèdia. Quina? Una casa, una família i un milagre. Comèdia italiana dirigida per Augusto Fornari. Però ja està, l'orda italiana ja està. No penseu en els clàssics italians res. És una... És una comèdia que des del principi ja se'l veu. I se'n divine el final i no et decep és aquell el final. Llavors, bueno, se la podeu saltar perfectament, recordeu, la segona família i un milagre. Mala salto. Allí vols? De totes les que he vist, aquesta... En salves alguna? Aquesta la salvo. És una pel·lícula, però també tinc que dir que, clar, si té que anar a tocar, és molt despejat de cap i amb ganes de no sortir de allà massa... de Rider. El Genet. Està dirigida per Chloe Zhao, és del 2017, USA, i ens porta... Ella és xinesa, però ha fet... Ha fet estudis allà, si va començar... Per mi, que deu ser de família bona, va començar estudiant a Europa i després es va trasladar a Estats Units. És una pel·lícula de cinema, i l'habitat ha tret una pel·lícula que és molt sèria, molt continguda, toca molt rigor el tema dels rodeos, i, a més a més, ho fa de la mà de tota una família implicada en la història, i són ells els actors. I, llavors, és extraordinari. Tu veus allà l'encinistrament dels cavalls, els accidents que tenen en el moment de la monta, tant de torres, que també n'hi ha com de cavalls, salvatges, i, lògicament, això deixa uns senyals al cost terribles, que moltes vegades els porten a atindre que es tronca la seva carrera en plena joventut. I, normalment, són gent que té poca formació. Llavors, no tenen gaire sortides, exceptuant fer de cambrers, etc. I el que vull dir és que estem a la Cota del Sud i ens presenta una Amèrica molt diferent de l'Amèrica que solen veure. I ho fa amb un rigor sense planyes, tampoc. I, ja dic, el que a mi sembla que és més interessant per l'espectador, a part d'aquesta visió global del món del rodeo, és que estàs veient allà uns personatges íntegres, amb el seu sofriment i amb les seves expectatives i esperances, i tal. És una pel·lícula que em va agradar, però, clar, el que planteja és el final, dius, bueno, però l'has de recomanar, ja ho tenien en compte, que està d'una pel·lícula dura, el que dèiem abans. L'Amèrica de Nietzsche també passa això. O sigui, aquí l'hem explicat, i sembla que sigui una història amable, familiar, que és un drama, sí, però... És dura, és dura. Aquí passa el mateix. Llavors, ja, ens anem cap a l'època dels nazis i tenim el capitán. El capitán, sembla que el vam veure junts a la marinera. Doncs és aquesta. També és americana. No, no, no. És alemanya. És una pel·lícula que passa les dues darreres setmanes del nazisme. Llavors, allò, ja estan en plena desbandada. Hi ha molt desertó, i aquí tenim un desertó que es troba l'uniforme d'un capità. Un desertó que és un soldat ras. Soldat ras? I dius, jo sóc un capità, 19 anys. Si no em diguéssim que perquè ja s'encarreguem prou de repetir què està passant a fer reals, a mi em sembla bastant impossible. Tot i que, clar, és una qüestió de subsistència, etcètera, que un soldat ras de 19 anys que posat i forçat en plena guerra, com era aquella, fes el que fa i tingui la força per enfrontar-se de ran que realment ho són fins a arribar a alguna situació bestial. Però, companys, no. Perquè m'agrada tot, no és creïble o m'agrada tot estar mal feta? No, no, mal feta tampoc. El que passa és que, és clar, la pel·lícula, sí, falla pel missatge perquè ja estem parlant. No, no, no, no ho explico, però clar. És un tio que, a un moment determinat, per continuar ell vivint, a casa i amb un barracó, fa matar maten 90 tios i escaladora i els colguen i ja està, dessertos alemanys. Sí, ja és una mica la violència aquella, quan hi arriba a un punt de sense sentit, que a mi crec que hi ha molts espectadors més aviat de fer-ells. O sigui, a mi què em diu això? Que hasta els pobres xavals de 19 anys, nazis que havien sigut nazis, que el xaval no té ni ideologia ni re. O sigui, el tio diu, clar, he dit-la perquè s'aliquadren els altres i diu que ell té un mentat del fill, però... I clar, com que els altres diuen collons, tal com està la cosa, desabiguessis, és veritat que aquest tio ve a inspeccionar, a veure què fem aquí, els campaments aquests. Bueno, ja dic, és aquest el problema que hi veig jo, que és una violència que no li trobo una denúncia ni un sentit, i sí, vale, que les guerres generen aquests sense sentits. Molt bé, d'acord. Francesc, vinga, que tens pocs minuts. Jo, en un minut, m'ho passo tot. Ah, si l'hem vist. M'agrada, m'agrada, m'agrada. No l'he vist, jo per la pel·lícula. Ara hi ve a Saudita, curiosament, la Haifa del Mansur, que havia fet la bicicleta verda, que en real no es diu així, es diu Badge, en realitat la pel·lícula, i una pel·lícula que no hauria d'haver anat a veure amb ningú, però que ha anat a veure molta gent, perquè es venia com la pel·lícula de terror de l'estiu, que és hereditari, que és una presa de pell, de molta concederció, i sabia que aquí saltaria angustia. Estava evitant-la d'allò, però és desastrosa, no hi ha qui ho agafi. Una cosa terrible, hauré de venir un dia al moment. Farem una especial. Per què és terrible? Perquè no té coherència a res. Simplement anar a lligar amb personatges sense cap lligar amb... La història en què consisteix? La història em passa com el Pem, i la recordo molt bé, és que... Però tu, per exemple, tu has vist Madre, de l'Aronopsky, i et va agradar. Un altre monument. És una altra cosa, és molt més consistent. No, però estem parlant d'unes pel·lícules que es construeixen sobre una tensió brutal i que ens hem fet una pel·lícula de terror d'aquestes... com era hereditari, em sembla espectacular. Em va semblar molt inconsistent. Però, bueno, llavors, tres pel·lícules us volia comentar d'estrena d'aquesta setmana, perquè és curiós, però amb Eva hem vist dues d'elles, los Amores Cobardes, de Carmen Blanco, una directora gaditana, que ha rodat a Málaga, amb el film Commission de Málaga, volitge, però que té la seva gràcia. Com es diu? Los Amores Cobardes. És una pel·lícula molt petitona, que tampoc no direm que sigui una obra mestra, però que és apreciable, està bé. Penélope, una pel·lícula que encara no he vist, però que tinc moltes ganes, perquè és la directora Carmen Vila, que fa molt de temps me la vaig trobar curiósament en el cinema Eva. Eva, Eva, Eva, Eva. Sí, jo no sé per què ha dit Eva, perquè ha dit Carmen. Eva Vila, i que curiósament me la vaig trobar... Per no dir Eva, eh? Per no dir Eva, és que és molta Eva. Quan vaig començar de pare Eva, vaig veure Eva. Llavors, al cinema es volitge, em vaig trobar per casualitat, a l'Eva... És el Penélope, no l'has vist. A l'Eva Vila, no, però em va convidar entrar a veure... A la vista? Entrar a veure a Bajari. I llavors, em falta per veure el site de l'has vist. Sí, Penélope, què tal? Un horror. Doncs mira. No ens pronunciem. I una altra pel·lícula molt peculiar, també... Us podeu pronunciar, eh? És diu Testigo de Otro Mundo, d'un director argentí, que també està ara, de la Cartellera, que... Hem de... Que això, que és peculiar, la pel·lícula, és curiós. Gràcies, però que estem arribant a l'hora, i simplement ens queda un minut de temps per dir que la setmana que ve vindrà a l'Ignasi Julià, que és la de l'avantguàrdia, amb nosaltres al programa, i que, per tant, re, la setmana que ve us esperem aquí. Bona nit a tothom. Bona nit. Bona nit. El just de la fusta. Parlem de tot el que passa, senyors. Hi haurà alguna aprensa que ja aconseguirà entreure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per ve... Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit.