Sinama sense condicions. Hola, què tal? Molt bona tarda, molt bona nit, també. Estem aquí, en aquesta espai, amb la Rosa i el Joan, en les tasques de profundiment, i amb la doble tasca de profundit, i també de... Coordinar, exactament. De controlar, de controlar. La paraula aquesta no s'acaba d'acord. Ara ja ens entenem. Ja han dit quatre veritats amb mig segon, gairebé tu. Bé, avui sabeu que aquesta tarda feien l'home que va matar a Liberti Balans? On ho feien, això? Ostres! On la feien? A la tele, on... Aquesta televisió, tant... A la sexta tres. Sí, a la sexta tres. Fan pel·lícules molt interessants. Fan bon cinema. Però molt, eh? Aquest migdia també ha estat veient això d'Once, una pel·lícula que va tenir molt d'èxit quan es va estrenar. Once. Once. Once. Once. Once. Once. Once. No ho hem marcat? No ho hem marcat. kedüt. M'estic turning me superficial a mines. No ho stations. Per què ho tens? No. És d'un xicot i una Zhouier que es coneixen. Ell és un toc al carrer i mira una grana No sé com si no se n'adonessin de que està passant la vida, sinó que tenen aquell objectiu. Aquesta és la filosofia que diria que la pel·lícula vol deixar. M'ha cridat molt l'atenció, això, perquè en tot cas era un fet que no me'n recordava, oi? I bé, una pel·lícula que recomano, i segur que la tornaran a passar, perquè... El repeteixen, el repeteixen. Es van repetint. Ja hem dit que estem aquí sense condicions. Sí. Bueno, insisteix-t'ho, insisteix-t'ho. Precisament per això, comencem així. No se'n sent bé, eh? Ara allà, quan parlaves... Em pujo una miqueta al cor. No se'n sent. Doncs ja anirem fent. Però nosaltres sí, que el sentim bé. I tant. Mira el seu licor. Tens uns altres casmes igual. Sí, ara fem un canvi. Vinga, doncs, que sapigueu que la segona... que hem vist, les estrelles, els avançaments... I a la segona part, doncs, programa, parlarem de música i cinema, que ja faig un avançament una mica, que m'interessa aprofundir, entre d'altres coses. Hi ha referències que tinguem d'aquelles escenes, que ens han quedat gravades. Però m'he posat a interrogar-me aquests dies, pensant una miqueta precisament amb aquest espai, no? Què és el que... Com ens afecta, no? Els espectadors del cinema, el fet que només aquests dos sentits, del cinc, que més o menys... controlem i dominem, que siguin només aquests dos sentits. La vista, a través de les imatges, il·luïda i cap dels altres, fins i tot quan s'ha intentat, introduir l'olfacte en el cinema, i el tacte, i la vibració amb els seients, però no encollat, i ens hem quedat amb aquests dos. He pensat una miqueta amb la malmita d'aquell de plató de la caverna, que mai no havia entès, perquè es posava com a exemple que era la primera idea de cinema que es va tenir, però pensant en això ho entés una mica. I parlarem d'això, i parlarem de les funcions de la música en el cinema, que són moltes i variades, i de les maneres com s'utilitza, que són dues, fonamentalment, però això serà allà d'aquí una miqueta, la segona part del programa. Ara tenim... Doncs vinga, va, perfecte, aquesta era la idea. Moltes pel·lícules que hem vist aquest cap de setmana. Jo n'hi he vist. Primer podria dir que estic molt d'acord amb el francès, perquè ho vaig sentir codella, i jo tenia ganes de veure la pel·lícula del clúnei, l'Alosidós de Marçó, i la veritat és que m'ha decebut, és a dir, no m'esperava una pel·lícula molt més consistent, molt més... Està a fer coses bones, però el que a la fons o a la fons, el que tinc, les noies jo, que es nota moltíssim, i això obliga a una comparació amb el clínic, el que n'havíem parlat amb dies passats, acament de la clínica és un senyor que porta 35 pel·lícules, 40 anys dirigint, i que té una experiència brutal, i que fa que una cosa cinematogràficament tingui una força que no té, el senyor clúnei li passa que a la fons és un novel·l, que és la tercera o segona pel·lícula que fa, i això desgraciatament crec que es nota, es nota moltíssim. A part del revendre, a l'argument en sí, em sembla... a la fons, fins i tot diria, molt cínic, perquè ha arribat la conclusió que ve, que has de ser mala persona per triomfar la vida, que dir si no, les coses no et van bé. Llavors, no sé, em sembla una pel·lícula... Una pel·lícula discútil de la vida no té qualitat, precisament, perquè no hi ha prou capacitat de bundat, com per a que les persones... Bones, acabin fent. Sí, sí, seria una altra, però llavors estàs tan condicionat per aquesta societat, diríem, que no sé si és veritat que sempre s'ha de ser un cini, com més al final el personatge principal per sortir-te'n i per seguir avançant. No ho sé, és a dir, no tinc clar això. En qualsevol cas, a mi m'ha decebut, no m'has demanat més força, digues, digues. No, jo no l'he vist a l'oci d'oci de marçó, però potser, a lo millor, es refereix més al món de la política, no? Sí, sí, és de la política, bàsicament. No a la societat en general, que d'un i dosi també traspassa cap a la societat, una mica aquells valors de la competitivitat, de què has de trepitjar aquí, no? I tant, traspassa, i tant. Jo diria que sí que ho traspassa. Jo diria que red és un exemple d'una persona que la podries estar en el món de la política pel mateix que passar amb una empresa. Jo crec que fàcilment la lectura que fas és que és extrapolable en altres àrees de la vida dels individus actuals, no? En canvi, l'altra pel·lícula que he vist, que m'ha agradat força, és una pel·lícula que recomano força interessant, sense ser una obra mestra, es diu El exòtico hotel Marigol, és una pel·lícula que l'estran en l'aldivendres d'aquesta setmana, i està dirigida pel John Madden, que no sé si recordeu, que és el que havia dirigit i guanyat molts Òscars, amb Shakespeare in Love, amb la deuda, últimament, havia fet una pel·lícula d'Ela deuda, que era un thriller que estava molt bé, també, i que anar-la a les aventures d'un grup de jubilats que decideixen traslladar-se a la Índia, i en concret, perquè a totes les avantatges que els ofereixen, quan estan encara a l'Anglaterra, un hotel, el hotel Marigot, que diuen que serà una cosa meravellosa, no? Però és un hotel, perdona, Joan, un hotel residencial, o un hotel normal de turistes... A principi de la pel·lícula, quan els hi venen, la pel·lícula posa una imatge de l'hotel, que és una pel·lícula meravellosa, t'imagines tu i ells, que és una cosa extraordinàriament guapa, i quan arriben allà es troben que allò no té res a veure amb el que els hi han venut. Primera decepció és que no lliga el que els hi han venut amb la realitat, però, possiblement, hi ha dos coses interessants a la pel·lícula. Una, els actors, és una pel·lícula britànica, també en capità de la Marigot, però de fet, els actors tots són britànics, ja sabeu que els britànics tenen una escola d'interpretació brutal, fabulosa, extraordinària, i a l'ajud i dents, a Tommy Wilkinson, tots són actors superconeguts, a veure, pels noms no els coneixereu, però quan els veieu pels nostres, segur que els identifiquem. I dents, a Tommy Wilkinson i tant. El Will Light, la Magi Smith, suposo que és famósíssima, en el món d'interpretació, moltíssims gent conegudíssima, conegudíssima. Si no saps el nom, quan els veus, saps que les veus en milions de vegades, en moltes pel·lícules, i la novedat, també, com que passa a l'india, el Johnny Capor, que és el nano, és l'anglomillionaire, que ho fa francament bé. És el que porta el que regeix l'hotel, i el que es troba amb els problemes dels britànics, que demanen comences a demanar-li coses, i que l'hotel no té, i totes les conflictes que us originen. De fet, l'interessant, també, no només és la interpretació, sinó els personatges, que cadascun d'ells incardina, perquè diríem que un és un matrimoni, que no para de discutir, l'altre, l'eslegud i dents, que és una dona que s'ha quedat de cop i volta sense recursos, i que no pot pagar el que suposa l'hotel, el Tom Wittkinson, que ja coneix la Índia, i que era el jutge del Tribunal Suprem, i que arriben allà, en el fons, amb un objectiu que no descobrim fins al final de la pel·lícula. És força interessant. La màgia admit que havia d'esportricar-hi, i parlar en contra de l'estat que les es troben i de la Índia, però les coses amb el temps canvien i modifiquen, i és... És una mena de reflexió sobre... A vegades, que és una comèdia, perquè és una comèdia, hi ha una reflexió sobre la bellesa, perquè representa a tots senyors que tenen entre 60 i 70 o més, i tots són les problemàtiques que té aquesta gent en aquest moment. Llavors, com s'ajuden els uns als altres, com discuteixen les coses que els hi passen, com pensen en el passat, o amb la família que poden tenir encara en la terra, des d'una pel·lícula francament entrenyable. És una comèdia, i a la vegada queda amb un drama. Jo la recomanaria sense ser una pel·lícula dins allò que surti. És una mica l'estil de l'altre dia que ens havia quedat molt, com es deia, l'intocable. Un deixable, sí. Aniria amb aquesta línia d'una pel·lícula que surts content del cine, que surts freds, que tot s'ha passat bé, de Bon Rollo. És una pel·lícula de Bon Rollo que acabes, més o menys, digues, digues. M'estàs fent recordar una altra pel·lícula que també transcorre a la Índia. Una pel·lícula que passava a la Índia, que era viatge allà d'Argelin. No l'hi vista. Jo també. No l'hi vista. Molt bé, també. He pensat en personatges occidentals, que, en aquest cas, eren 3 nois que recorden 3 germans, que anaven a buscar la seva mare, que estava vivint a la Índia. Que va fugir d'ell. Sí, els havíem adonat. Que havíem adonat. I va marxar a fer la seva vida. Sí, sí, va decidir. Ja sou grats, ja els apanyaràu i ja me'n vaig cap allà. Bueno, hi ha un dels personatges, una de les dones que va amb aquesta línia, que és el que li passa. Però que deixo tota la família a Anglaterra i me'n vaig. És un personatge de la pel·lícula. Jo no l'hi he vist. Com es diu, aquesta, com es diu? Viatge a d'Argelin. Ara et poso com s'espido d'ARG. D'acord, d'acord. És com el T, que es diu d'Argelin. El nom de la ciutat de l'Àndia és un tren. De fet, el nom original és d'Argelin Limited, que és el nom del tren que es porta cap allà. Que, de vegades, arriba una via sense sortida i coses d'aquí, que semblen impensables, amb la civilització horizontal. Occidental. Occidental, també potser una mica. No és vertical, abans que ho era més. Suposo que tots som iguals. No cal que t'hi emboliqui. Occidental, Francesc, molt bé. Jo l'altra cosa que us volia simplement recomanar, recordar, si us recordeu, jo vaig parlar molt bé, però fa un parell de mesos. Ja no la tinc fresca. Devin venir dos al manya, aquella pel·lícula turca. Es veu que l'estrenen, finalment, aquest d'hivern. Ah, molt bé. I no solament això, sinó que, com veia a venir, és una pel·lícula que tinc la por que passi desapercebuda. Tot i que és molt interessant, perquè no hi ha hagut ni publicitat, ni en parlen massa els diaris, perquè no ve de tota l'aureola de Hollywood o d'estats Units, i que saben vendre molt bé les seves pel·lícules, sinó que és una pel·lícula turca alemana, que de gent desconeguda, actors desconeguts, però que crec que és una pel·lícula recomanable i que va la pena veure. Perfecte, doncs ja tenim... I tu què has vist? Abans d'estrena. Què has vist? Has vist alguna cosa, Francesc? Jo, d'estrena de pel·lícules de carteler, no he vist res, però sí que he vist un parell de coses de recuperació, diguéssim, de pel·lícula de fa uns anys. La més antiga de les dues, una pel·lícula que està relacionada amb una en la que van coincidir també amb el Joan, la setmana passada, que era amb Leon, que és la pel·lícula en la qual apareix, per primera vegada, aquest personatge de Leon. M'ho va fer veure això, al nostre amic humo, Quimet, Cabeza, que comparteix d'uns tasques en el gallinerre de Cornellà, i que em va dir, home, però Leon, si vols veure, doncs surt, doncs has de veure Nikita, també del mateix lector de Luc Besson. I, efectivament, allà surt un personatge, que no es diu Leon, sinó Víctor, però està interpretat pel Joan Renault, i si Leon, el professional, és una pel·lícula contundent, i d'emocions fortes i de filosofia intrínseca potent, doncs Nikita... bueno, ja és el colmo, no és? Més enllà, encara. Allà la protagonista és una noia, no sé ben bé, que no saps d'un surt, però que té una característica que, que quan una cosa no li acaba de convèncer, doncs salta de la manera més violenta possible, i, a més a més, caprichosa, i resulta que això ho volen aprofitar per fer-la servir com a arma, d'alguna manera, arma secreta, per com que és capaç de fer qualsevol cosa, i la recondueixen cap aquí, però clar, que és una arma de rellotgeria, en qualsevol moment, jo pot saltar. Però conté també unes escenes de tendresa tan gran, exactament igual que Leon, el professional, i exactament igual, d'alguna manera, una altra pel·lícula de l'Ubason, que vaig recuperar, que és la del Cinquè Element, tot i que aquella, doncs, és una mèdia de comèdies bujarrades sobre les pel·lícules de sense ficció, però Nikita i Leon, i sobretot Nikita, és una pel·lícula extraordinària. Si no, Leon... No la conec. I en crida molt l'atenció, i l'altre dia se'n va oblidar, que van parlar en el galliner, que deia ara de la pel·lícula, i ara aprofito per dir-ho aquí, que no sé si les altres pel·lícules del l'Ubason, perquè no conec d'altres, només he vist aquestes tres. Però totes tenen una constant, i és que en totes una protagonista, en aquest cas una protagonista femení, sempre té una característica molt similar, és una noia més jove o una mica més gran, però que presenta una certa fragilitat, en principi, com la... Com la Nataliporma i la Leon, o la Jovovich, el Cinquè Element, o aquesta noia, aquesta triomfrancessa, però que després, a mesura que va passant la pel·lícula, demostren una integritat i una capacitat per tirar endavant, i per cel·les que, veritablement, tenen clar el que volen fer amb la seva vida, i les que fan que tot una mica giri el seu voltant. Ara ja me'n parlava també d'una altra pel·lícula, que passava una cosa similar, que es podia interpretar diàtics, precisament, en clau femenina, també, no tenen res a veure amb aquesta, però m'ha cridat molt l'atenció al fet de pensar que el Luc Besson sembla que tingui com una mica, o de marca d'autor, podíem dir, o d'obsessió personal, i que en totes les pel·lícules va apareixent això, i la veritat és que construeix papers protagonistes femenins força apassionants. Recordeu, la Nataliporma, per exemple, és una cosa increïble. Passa el llançament d'ella, és la primera pel·lícula que feia. Sí, me l'ha dit, de tota manera, que de la pel·lícula que hem començat parlant del programa ONS, crec que guanya una barbaritat, no? Vull dir, aquesta noia, aquesta manera tan natural de funcionar. A mi sempre m'entro si és maco. És clar, el paper femení, en general, en les pel·lícules, oi? I d'art, és clar, és que llueix d'una manera tan maca, tot plegat, allà. I és clar, i és tan bondadosa, i és tan aclaparadorament estimadora, no? És un Àngel. És un Àngel. És clar, jo penso que l'èxit també es deu. Sí, però també s'estima més l'èxit que en qualsevol altra cosa. També té una característica de dir, doncs, bueno, jo vaig una miqueta que passa claudi-simulant, perquè la pel·lícula sigui mínimament agradable. I perdoneu, l'altra setmana, si no us en recordeu, vaig parlar que vaig intentar tenir accés a una crítica negativa, de la pel·lícula intocable, i ja la vaig localitzar. És una crítica d'en Lando Salva, que va escriure en el periódico. I, bueno, que estava penjada en el més que cinema, l'MKC, a part de Ima Sulla. La pots llegir, la comentem, si vols. Sí, perquè és interessant, perquè diu que... Bueno, sí, la veritat és que és molt corteta, si voleu... De l'Àngel i Lando Salva. Sí, la tens tu també per aquí. És aquesta que comença dient, que era una escena d'intocable, algú li diu... Doncs és això, és una escena que comença dient. Amb Trampa i amb Cartró, d'Ericto Ledano i Oliver Nacash. I aquí el que ens ve a dir és que... Bueno, fent una mica un resum per no llegir-ho tot, tot i que és cortet, que aquesta pel·lícula redreta un món de fantàcia. Aquesta és la crítica principal, jo diria, la base de la crítica, en el que rics i pobres viuen units en harmonia, en el que ningú explota ningú i les desigualtats de riquesa mai no són un problema o un factor de frustració per part dels empleats. Continua una miqueta dient això, i el que diu al final de tot de la crítica és que aquesta, bueno, la incorrecció política, en el que... Bueno, sí, una miqueta més que et comenta, aquest ve a dir que tot el que es veu a la pel·lícula, que els directors, a l'Ericto Ledano i a l'Olivier Nacash, sostenen amb sorna, però amb aparentment convenciment que l'art contemporànim és una impostura, la música clàssica, un avorriment, i l'òpera... bueno, un acudit. Llavors, d'alguna manera, això és el que et comenten i diuen, que és cert que no cauen en la trampa d'abordar la minusbelia, trobant, bueno, acudint a la compassió fàcil al sentimentalisme, però, en canvi, diuen que, bueno, que el cap i a la fi estan mirant de donar unes... estan disfressades, estan donant una larder, diuen ells, de covardia, diuen l'Ananda Salvar, i ens la suministren disfressada d'emocions genuines, eleccions cíviques, de saldo, que res no tenen a veure amb les dures realitats del social ment o físicament discapacitats. Que ara... Jo he de començar per dir que, en general, no estic mai d'acord amb l'Andorra Salvar. Jo el llegeixo bastant cada setmana, i tant en quim cases com l'Andorra Salvar, que escriuen sistemàticament el periódico, discrepo la majoria de les vegades, perquè els agrada en un tipus de cine que a mi no m'agrada. És a dir, defensen, defensen, això no ho defensaran, i, en canvi, defensen unes coses que jo no trobo bastant horribles. Per exemple?No me'n recordo, ara, hauria de... Però ben, qualsevol cas, l'argument concret d'aquesta pel·lícula li troba d'interessant. Aviam, jo et crec que és una mica agafar l'Oraba, no, però saps... Per què? Doncs és veritat que la pel·lícula fa un joc, un joc més o menys còmic, més o menys irònic, sobre dues realitats, però no pretén defensar que no hi hagi altres coses, que no hi hagi en conflictes, no veig a parlar d'això. Ja he parlat d'una trobada de dos persones, que són de dos mons diferents, que segurament estan... com un explotat i l'altre, on viu de putemana, que sigui un paraplègic, però que en aquell món i en aquella cosa concreta, específica de la pel·lícula, poden entendre'ls, poden ajudar-se, poden trobar-se, i la cosa funciona. Jo em sembla que, en la fons, una part de que prové d'un cas real, que és una història que no està inventada, sinó que ja existeix la persona que li va passar això, i cada qual es va inspirar per fer la pel·lícula, em penso que el sufecte que sigui un cas real les troba totes aquesta argumentació que està fent aquest servei al Salud de Solvar. Per mi, perquè no pretén dir això que està dient ell que diu. Tot ho prens com si això fos un documental, doncs ja que és un cas real, no? Com un divertiment. En realitat, la pel·lícula no pretén parlar de la diferència entre ells i pobres. No és aquest el tema que hi ha de la pel·lícula. Per tant, de dos persones, una és de classe alta i altres de classe baixa, que per dies i quins anys es troben, i que tenen un procés de relació. Jo tampoc estic d'acord quan ell diu que es carrega l'òpera, es carrega una fórmula d'òpera, l'espectacle que van a veure ells, que és discutible, perquè quan veus aquell tio ja cantant, d'aquella manera que va guarnir-te fer riure, que quasi és més de broma que no de realitat, però ella, a la mateixa temps, ja parlaran amb vosaltres, que si us en recordeu, a final de la pel·lícula tens la sensació que mentre el paleplegi que ha pres la hip-hop i li agraden coses de la seva cultura, el mateix xicot ha descobert coses com el Vivaldi, i com gent que és indiscutiblement, doncs aquesta música clàssica que defensa aquest senyor. Però l'òpera on surten arbres cantants, no. No, perquè com a ridícul... No, jo crec que sí, jo crec que sí. A veure, jo ho entenc d'aquesta manera. És un procés d'enrequiment de tots dos. Els dos estan aprenent, i estan agafant coses i bagatge cultural de l'altre. És el milionari, el món del Filipe, la realitat que eres deia de Filipe. Es diu el Filipe, aquest senyor. A veure, està actuant una miqueta també com a pigmalió d'aquest noi, perquè li està introduint també en el seu món, en el món de la cultura, en el món de l'art, en el món de l'òpera. Potser crea d'una forma divertida, però no deixa de ser també una introducció en aquest món. Igual que amb l'art, igual que després amb la música clàssica, que riuen com tots els amics que s'estan explicant... Però, igual que amb el quadro, aquests blancs... És una forma, també, de tenir contacte. I, clar, aquest noi por riu, perquè és un noi jove, perquè això no ho hem vist mai, i perquè si ho mires fredament, fa riure. A veure, un arbre allà, a l'òpera, a un arbre cantant, comença a ser xecalteló i comença així, on va per fer riure. És una escena molt divertida. I més, hi havia una obra de la Jasmina Reza, aquella de l'òpera, que anava d'un quadro que passa al mateix a la pel·li, que us recordeu, només de mirar, van amb una exposició, i ell no entén, doncs... Però a la vegada, ell li fa pintar, i es diu, no, no, li veiem un quadro seu, és a dir, que hi ha un quadro del mateix negre que s'acaba posant. Per tant, jo no diria que no... El tema no va de la classe social. No és aquest el tema que els preocupa. Si no, els preocupa passar una bona estona, i discutir una mica la problemàtica, tant pel plegi com de l'altre, i veure com hi ha una trobada al llarg de l'altre. És això que volen mostrar la pel·lícula. No volen, amb altres temes com el que toca la no salvar, jo no hi estic d'acord. I una altra pel·lícula, no sé si algú més vol dir alguna cosa sobre aquest tema, penso que era interessant tenir aquesta altra edició, i llavors, doncs, tenir la possibilitat de... De rebatre, o dir que no el rast d'acord, o dir, bueno, cadascú... Jo la veritat és que estic molt d'acord, en què es facin pel·lícules com aquestes, encara que, per mi, segons el meu criteri, entri en una contradicció, i en una valoració, moltes vegades, que pot molestar, això és veritat, però que és una pel·lícula entrenyable, com diu molt bé la Rosa. El que passa és que no treu que s'hi fixes amb aquestes coses, i penso que és excessivament obvi per fixar-t'hi, i et colpeja. I si ets sensible a determinades manifestacions, i llavors et fa mal. I llavors, jo penso que això és el que cal. Vull dir, evidentment, el crític, a vegades el que passa, com dius-t'ho molt bé, el que passa és que es posiciona. No, per això, però és clar, vull dir, el que li mancaria és el que tu dius, des d'aquest altre prisma, que la convivència, malgrat les classes socials, completament diferenciades, i això ho hem vist amb moltes pel·lícules, sí que poden funcionar molt bé, això està clar, però que el que cal, en tot cas, per moltes persones, seria obvi, i evidentment defensable, que en tot cas hem d'acabar amb les diferències socials. Sí, sí. Ni va per aquesta línia, o sigui, ara que es posi a fer una lectura indirecta de tot això que estàs dient-ho. A veure, una miqueta sí que hem de tenir en compte la intenció del... No, del personatge real, perquè ell va ser qui ha venut els llets del llibre. De fet, ja estàves atat amb un llibre, que es diu Le Seconsuf, el segon ale, que és autogràfic, l'escrita, aquesta persona que li va passar aquest accident, que va quedar tetraplègic, i era el moment de donar permís, i de vendre els drets, i dir, sí, vull que faci feu aquesta pel·lícula, és precisament perquè aquesta gent, que es troba en aquesta situació, els tetraplègic, les persones discapacitades, doncs siguin vistos d'una forma més propera. I ell deia, no vull compasió, no vull donar pena, no vull fer pena, vull que ens els vegi com a persones. I està molt bé com ho fa el director, per què ho fa molt bé, i com deixen que aquest noi... És que el noi no s'enriu d'ell, però sí que el tracta com una persona normal, i dius, ja deixen de ser intocables. Amb un principi, aquestes persones que tenen aquesta problemàtica, són una mica intocables. Pel fet que no t'apropes, pel fet que el desconeixement, perquè no saps contractar aquest tema, i en canvi jo penso que la pel·lícula sí que ho acompleix. De dir, bueno, podem fer també, fins i tot, podem fer broma amb aquestes persones. No riure d'ells, diurans... Fer broma amb ells, i no fer broma amb ells. Fer-los riure, també, amb ells. I fer-los riure, riure. Quan ells corren, quan ell, el tio li diu, perquè a la nota també hi ha una canvia de... A mi m'agrada molt la cena, per exemple, quan ell surt en el carrer per primera vegada, i ell el va portar no sé si és amb una ambulància o amb una camioneta, perquè... i ell li diu, què conya això? Anem amb el cotxe, agafa el cotxadell, i el fan amb el cotxe, i l'anarà a tota mobilitat. No sé si és un paràlis, no sé si el cotxe és allò... Com que no s'ho ha passat mai amb ningú, és a dir, perquè el cotxe és una persona normal, i s'oblida, moltes vegades s'oblida, de que està amb un tetraplègic. Perquè ell diu, a l'hora de passar-hi el mòbil, i li dona així, i té... Ai, perdona, llavors et checa i li porta el mòbil. Em podeu explicar aquell detall que diu que va tenir dos fills després de l'accident? Sí. Bueno, però això és un tio geogràfic, perquè al final de la pel·lícula es diu... I és veritat, aquest senyor està vivint en el Marroc, la persona que hi ha al cuidador era un marroquí, i ell ara està vivint en el Marroc, i és veritat que va tenir un parell. El Marroc, i és veritat que va tenir dos fills. Ara, si em preguntes físicament, què em preguntes? No, com es va poder tenir. Home, suposo que el que era la... Pots ser inseminació artificial, o pot ser... Si m'hi ha deia, tenia condicions, clar. Pots ser, bé, no ho sabem, no ho sabem, això. És que està pensant amb les orelles, la fragilitat de les orelles. Home... La cosa que s'ha de dir, aquest matí, aquest matí està parlant gent de la crítica, i em deien que aquí també serà un èxit igual que a França. Aquesta pel·lícula. Pots ser en 19 milions d'espectadors a França, i dic que aquí està pujant l'assistència. A Alemanya també he tingut molt d'èxit. I a partir dels comentaris que acabem de fer, encara que més. Home, tothom que senti el que hem dit, on anirà a veure la corrent. I l'altra pel·lícula que visc, que quedava compendent de veure de quan van parlar de Nataliporma, la tenia preparada i no em va donar temps, i la vaig recuperar, ja que no podia anar al cinema, al dia que tenia, doncs és closer. Ah, molt bé, sí. Això sí que és bo, eh. Que hi ha una obra de teatre. No ho sabia. A Barcelona la van fer amb dues versions, una versió castellana que va passar per Madrid, que va passar per aquí, i després una versió catalana que hi visc jo, amb el Madaula, qui era ella? Madaula, no sé qui era. Estava fet aquí a Barcelona, i crec que jo no he vist la pel·lícula, i no que dursi molt a Barcelona. És una història perfectament... De quatre personatges. Perfectament transportable al teatre, perquè clar... És que sembla originariament una obra de teatre. Doncs va passar al cine. Això no ho sé. Jo sé que està basada en una novel·la, i no sé si està escrita en aquesta mateixa tesitura, però a mi em va fer veure Mariola, que la vaig veure a ella, que ja coneixeu tots, que durant la... durant tot el metratge de la pel·lícula, és cert que només parlen els quatre. No hi ha ningú més, excepte algun taxista, perquè el criden i llavors no el de jo, però és una obra en la qual únicament ells tenen veu, i no hi ha ningú més que digui res. El teatre també, eh? Això deia que el teatre ja és normal, que passi això, perquè és un espai petit, però en el cinema no. I, en canvi, la pel·lícula està feta amb molta habilitat. Això, el Mike Nichols, que és el director, i un director amb taules. Sí, sí. Ara que parlen de teatre, també queda bé la de jo. Doncs ho sap fer molt bé. El de graduador. Sí, per exemple. I és una pel·lícula bé que segueixes amb interès, perquè no saps mai. És també curiós que sigui un quadril·lat aramolós, quan normalment parlem de triangles. Doncs aquí són dues parelles que es van intercanviant, que fan unes coses curioses. I el més interessant que jo vaig trobar és que em penso que la pel·lícula, l'argument, vol establir una tèsi determinada. Vol establir... Sembla que és força evident, no és que jo hagi descobert que hi ha una sèrie de persones, hi ha una manera d'actuar dintre de les relacions humanes, de parella, que és més vàlida, i una altra, que és una barbaritat. I el personatge, un dels personatges, demostra cap al final de la pel·lícula, pràcticament al final, que tot el que havia anat fent de demostrar les seves fableses, de transportar-les a la seva parella, de fer que s'anessin a un costat i a un altre, al final el que acaba demostrant és que aquest personatge no té consistència, com a persona, i al final es converteix fins i tot amb un maltractador. I el que passa és que tampoc no és massa complent amb l'altre personatge masculí, que és el personatge del Clive Owen, ja ho dic tot, masculí, animal, calculador, fred, que deixa que una persona pugui marxar amb un altre, però que després ell continua arrumiant a veure com s'ho farà per fer-la tornar i fa el pas just, que fa falta. Tampoc ningú no es queda massa content a la pel·lícula, excepte potser aquest, l'animoloc. El que diuen o no, jo aconseguiria el que vulgui, ja ho tinc, un canvi i ella, que és la... la Julia Roberts, doncs la veus, que gira ja el llit i es queda com pensant encara. Vull dir que és curiós, no? És com dir-te que la manera com... i aquí dic jo crec que no parla massa bé de les dones, aquesta pel·lícula, perquè és com dir que les dones, les dues dones protagonistes, s'hi fixen més amb el personatge que sembla que és més fràgil, més encantador en certa manera, però que... que al final, doncs, el que està fent és... bueno, manegar-les d'una manera i es queden les dues més aviat enamorats d'ell. Una senadora que allò no pot funcionar, perquè acaba molt malament, i l'altra que ha de tornar amb el que l'ha manipulat, doncs encara continua a pensar-ho, i si m'hagués quedat amb l'altra, no? És una mica una pel·lícula molt desencantada, diria jo, sobre les relacions amoroses. És allò, no? Un tir allà fluixa i que al final, ningú es queda content, i la noia que hauria pogut tenir una miqueta més de possibilitats d'estimar-se amb algú i d'allò, que és el personatge anat a l'Iporman, també, com que acabes... És la joveneta, és la joveneta, no? Sí, és joveneta, però ja té una certa... És l'americana que arriba a Londres. Jo estic totalment d'acord, francesa, amb l'exposició que has fet d'aquesta pel·lícula. De fet, quan jo vaig exposar el tema de anar a l'Iporman, ja ho vaig comentar també. És veritat, sí, sí, és totalment d'acord. Ho has fet un anèlisi molt bon. Només una cosa, potser els més habituals en el cinema són els personatges del Cliff Owen i de la Júlia Robert potser. Sí, sí, sí, sí. Els personatges vicios, que no importa quin recurs utilitza per guanyar tota la feina, una dona i el que calgui, no? I la Júlia Robert, per el que és de comoditatícia. Ja l'hi està bé. Que m'ofereixes, això hi posem que com tu, si tampoc no em preocupa massa. En canvi, els dos que són més novetotosos són els de la Nataliporma, per suposat. Jo aquí sí que penso que ella fa un paper impressionant que salva el paper de les dones. Jo en veia la salvo i salvo aquí el paper de les dones. Sí, perquè ella és veritat que està enamorada i que vol que tu dius amb aquest personatge que sembla una miqueta més feble. Però a la vegada ella té molt clar que fins a on pot arribar. I arriba a un punt que ja diu prou. S'acaba. No existeixes més, que estàs fent mal, és una relació. Exacte, és una relació. Puc passar d'estar molt enamorada i segurament aquell sentiment li durarà. És veritat, i tot això ho has comentat una altra. Però ella ha fet valdre més el sentit comú, la raó i la intel·ligència. Sí, senyal, ve molt bé. Aquest personatge jo penso que val molt la pena, perquè és capaç ha vingut sola, ha arribat sola dels Estats Units allà a Londres, a fer una nova vida, i com que tampoc no li ha anat bé, tanca aquella etapa i marxa novament, ella a fer la seva vida una altra vegada. És molt valenta i xapó per ella. Doncs sí senyor, ara veig la pel·lícula més clarament amb el que dius. Aquest és el personatge que vol reivindicar. I el personatge del Just Love, que també és interessant. El que passa és que no acabes entendre què li passa amb aquest noi. Hi ha alguns tipus de problemes psiqui, fins i tot, psicològic, de inseguretat, de mil històries que no sap ni què vol a la vida. Li costa moltíssim. Sí, però no és necessàriament cap mena de trastorn i de malaltia. És una característica que sí, és una inseguretat... Que s'enganxa a qui sigui. No té autonomia, no té independència, no té aquesta força. Això sí. Que en canvi, la Nataliporma en sí que ho demostra aquella, sí que té aquesta força. Ell no, ell es deixa russegar. El que pauga el vent, el que pauga el vent, ho fa. Ell es deixa portar. Ell és un escriptor. Un escriptor que de fet se n'aprofita també de les vivències d'aquesta novia que té, d'aquesta novia que he vingut. Però relactó, sobretot, de... Com es diu això, bituaris, esqueles... Esqueles a mundiaris. És un personatge d'entrada molt mediocres, molt anudí. Jo me'n recordo que això feia fàbriques. No sé com es diu aquest català que es diu fàbriques, com es diu el que vull dir. Josep Maria fàbriques? No, no es deia Josep Maria. Me'n recordo. Me'n fa fàbriques. Però la tinc tan llunyant a la pel·lícula que no la tinc fresca. Però la pel·lícula no l'he vista. És interessant. He vist un pols brutal entre tots 4. És el que diu la Francesc. Totes les dones són els 4. Com vas anar endavant un jo cap a l'altre. Jo diria que aquesta que va fer ara el Roman Polanski, aquesta que anem... El Déu Salvatge. El Déu Salvatge. També té una cinturina en tot plegat. I allà també hi ha un tractament molt curiós de totes les dones i els homes allà. Vull dir, allà... Ja és habitual en el senyor Polanski. És una mica carregador, no? Vull dir, una mica sèptic davant de... Doncs m'hi has fet pensar, perquè aquesta la tinc, la tenia ara, no? Ara l'ha d'haver parlat, doncs se m'ha refrescat, no? Bé, no? Seria un... El que passa que entre el Polanski són dos parellas diferents d'unes més o menys burgèsa i més o menys tal, però aquí són els quatre personatges que són individus diferents. I penso, abans del teatre, jo record que tinc que és diferent. Ara, tant una com altra, penso que venen del teatre, i per això hi ha aquest recurs, diríem, de parlar dels personatges exclusivament. No estic tan segur d'això. M'agrada pensar que originalment és la pel·lícula. M'agrada pensar això perquè cinematogràficament és potent, vull dir, tot i que tingui, i que està basant en els quatre personatges. Jo no ho sé, sí, jo diria que és de teatre, però no sé, tampoc és important. És important tenir la seva gràcia, no? Saber si una pel·lícula està feta a partir d'un musical de brot, o ja l'intervés, o ja el seu puntet. Ja ho mirarà. El nostre amic Polanski hi ajuga a explicar a nivell cinematogràfic al final, sobretot, quan veiem el que és aquella bestiola que se li escapa amb ell, un hamster, no és? És que no hi visc la pel·lícula. Si li escapa, li obre la porta. Deixa, és la que se'n vagi, no? Sí, un hamster. I, paral·lelament, veiem els dos nois, la qual ha estat el motiu de la trobada dels pares, doncs que ja s'ha acabat el conflicte. Que això és molt realista, eh? Això d'amics és molt... Sí, perquè jo tinc el meu fill, tenia un nano que s'estava avalant cada dos per tres, un dia, fins i tot, el seu pare em va venir a caixar-se, no sé què, i ara ho veig amb la mare d'amics. Mira, en castellà es diu, los que se pelean se desean. Sí, jo, en el meu amic de infància, també el vaig conèixer així, ara ja no és un dia, i després d'això van ser... un glicard, que es diu. Bueno, ara mentre busco... Sí, sembla que tens raó amb el que deies, eh? Estic posant això de Closer, i sí que és una pel·lícula... basada en una obra de teatre. Una obra de teatre, sí. Un del mateix nom, sí. Doncs ja està, això, decidit. Com vulgueu... Com vulgueu, parlem una mica de la música. Parlem de la música. Ja em posaràs molta, no? No cal, perquè podríem posar tantes coses, i com ho fem, això, no? Tu comença per l'únic. Clar, a veure... És que hi ha tantes maneres d'enfocar el tema, no? Però abans ja ho sé comentant, no? Que m'interessa una mica... discernir o dilucidar una mica entre tots. Jo no crec que hi hagi una resposta clara, no?, a aquesta pregunta. Però el fet que nosaltres, com a espectadors cinematogràfics tothom, que va a veure una pel·lícula, només tingui accés a dos dels sentits que utilitzem a la vida, habitualment, no? La imatge i el so. I això sigui... La vista i l'ouida. Exacte, a través de la imatge i el so, fent servir la vista i l'ouida, i és el que ens dona a nosaltres tota la informació que rebem de totes que han fet la pel·lícula, de tots els productors que parlàvem l'altre dia, dels guionistes, els de jo ens arriba, a través d'aquests dos mitjans, únicament. Llavors no tenim cap altra... Perquè el cinema és tan realista que de vegades jo crec que... potser a la gent que no està tan acostumada, però jo crec que a nosaltres també, com a mínim, a mi em passa. Jo m'oblido que estic veient una pel·lícula, i estic per això deia allò abans de la caverna de plató, no?, que, si recordeu, és el mite de la persona que està dintre d'una caverna, i que només li deixen de tant en tant veure una miqueta de llum, sentir algun so, i amb això es fa una idea del món. Llavors nosaltres també correm una miqueta al perill, per dir-ho així. Té que la nostra visió del món estigui basada en aquests dos mitjans sensitius a la vista i a la huida. I ens estem, d'alguna manera, oblidant de tota la resta, no? És com el que diu, bueno, que prefereixes anar a viatjar un lloc o veure una pel·lícula sobre aquell lloc. Jo, moltes vegades, he dit que prefereixo veure una pel·lícula, perquè et permet veure-ho des de més llocs, més aprofundiment. En canvi, ja estic fent aquesta gràvia amb la realitat. La realitat, clar, et dona els sons d'una altra manera, et dona la llum, la lluminació d'una altra manera, et dona la... Però, fixeu-vos, estic parlant de la realitat, com si fos una pel·lícula. Et dona els olors, que això sí que no ho tens a la pel·lícula, et dona la possibilitat de trobar-te amb un encontracausal, que això... amb una trobada causal, que això et doni, doncs, unes possibilitats x, indeterminades. Això és una altra cosa, és a dir, que hauríem de tenir molt clar aquesta separació, no?, i que les pel·lícules, doncs, ens pot servir per donar-nos arguments, però no per viure, tal com seria la vida d'una altra manera. Això, m'ho dic a mi mateix, fins i tot. I a partir d'aquí, doncs, clar, m'agradaria que anéssim, doncs, això, donant temes, una mica, que a nosaltres ens han quedat clar, que ens han quedat gravats de pel·lícules que hem dit que la música tenia una importància fonamental. Hi ha una altra qüestió, que és el fet que hem convertit, d'alguna manera, si us fixeu, aquesta barreja, que deia ara, d'Imatge i de Sò, nosaltres d'alguna manera hem convertit la obra cinematogràfica, igual que la obra teatral, igual que tantes altres coses, amb una mena de mística. És a dir, igual que quan es va a una església o a un espectacle d'un altre tipus, això, a veure una missa en el qual, si us fixeu, hi ha la paraula, que és molt important, de l'horador, del capellà, o d'aquí sigui, i hi ha també música moltes vegades, sinó que li diguin els espirituals negres, de com funciona la cosa, per donar ritme, per donar una aire diferent. L'hem vestit d'una característica molt similar, posar-te dintre d'una cova, d'una caverna, que és la sala de cinema, a les fosques, i ens molesta tot el que ens arriba d'una altra banda, perquè ens distreu d'allò. És a dir, ens volem ficar a la pel·lícula, això com per oblidar-nos completament, i estar vivint aquella realitat virtual. Que us sé que, curiosament, després no volem entrar dintre de qüestions com que el 3D pot aportar-nos moltes coses, que ens costa molt, perquè com si fossin avançaments tècnics, que ja no són els del llenguatge cinematogràfic habitual, quan el cap a la fi és una tècnica més, que ens pot donar de vegades una possibilitat expressiva, diferent, però això, potser, segurament és un altre tema. Llavors, em sembla que ens passa una miqueta això, que estem davant d'una situació en la qual nosaltres estem desitjant que se'ns doni tota una sèrie d'informació d'una manera molt potent, i obliden una mica la realitat que tenim al voltant. I això em fa una mica de por, una mica de cosa. Penso que valdria la pena, fins i tot, anar recollint els comentaris que fa la gent, o tu mateix, dir algun comentari, a partir del que veus a la pel·lícula, i això que complementi, i això potser és que seria una cosa més propera, la realitat, entre tots, faria d'alguna forma això. I ho dic això perquè... Perdó, perquè una miqueta càvula a l'argumentació, llavors, ja... Perquè, de vegades, oblidem que el cinema, i moltes vegades s'ha dit, però continuem oblidant, que el cinema no ha estat mai el que nosaltres pensem que ara, com consideren el cinema mud, sempre ha estat, doncs, cinema amb música, o bé s'ha posat a través de la música d'instruments, o bé s'ha posat a través de fins i tot representacions, i fins i tot ara hi ha grups a través del patronat de cineclubs, i això, que fan passis de pel·lícules mudes, i llavors hi ha una sèrie d'actors que posen veu, i a partir d'aquí es pot fer una interpretació X, del que estem veient, vull dir, la imatge la podem interpretar de mitjana manera. I al mateix temps, vull dir, al mateix temps que dic això, contradim una mica a mi mateix també una altra argumentació que m'agrada treure ara aquest començament d'aquest espai sobre música i cinema, és que la pel·lícula Diartis, de nou, comentant aquesta pel·lícula, veuràs com una mica la base del que ens està permetent parlar molt del cinema mud, no parla, de fet, del cinema mud, i això també, qui met, que parlava abans, també ho ha destacat molt bé amb un comentari seu, i d'alguna manera, que fos la seva argumentació, no parla del cinema mud, parla, de fet, de la transició del cinema mud, del cinema sonori, dels problemes que va haver en aquella època, i d'una època molt concreta d'aquest. Però el cinema mud no haurien de parlar de cinema mud, del cinema que es feia des del començament del cinema, doncs era el cinema amb una capacitat expressiva, amb una força que tenia aquesta característica, igual que el cinema que té ara. És a dir, que si veiem una pel·lícula dels anys 20, no sé, de Griffith o de Murnau, que ja vam destacar-ho també en l'espai, que vam parlar sobre Diartis, doncs no ens oblidem completament que estem veient una pel·lícula de cinema mud, allò que en té tota la força que pot contenir el llenguatge cinematogràfic. Llavors, la música què aporta a les pel·lícules? Doncs, bueno, aquí és on sí que m'agradaria que, bueno, començéssim a buscar, sempre, doncs, moltes coses. En principi, la música, quan es va utilitzar, de fet, quan es comença a parlar de cinema sonor, si pensem una mica, és únicament quan col·loquem el que és el so, que fins llavors havia estat separat, es posava la pel·lícula, i es posava una musiqueta instrumental a part. Doncs, en el moment que es posa el so incorporat, el que és la pel·lícula, el que és el film de celluloide o d'altres material, en aquest moment es comença a parlar de cinema sonor. Això és una miqueta, una falàcia, també, pel que estem dient. Però, bueno, és una qüestió convencional. Es va decidir d'aquesta manera, i a partir d'aquí ho analitzem. Ja està, fins aquí la primera part de l'exposició, si voleu. I després ja parlem de les funcions de la música, no sé. M'agradaria que em diguéssiu una miqueta, com veieu vosaltres, d'aquest tema, de la informació que rebem, de la comparació amb la vida, de quina informació rebem a partir només d'aquests dos sentits, de la vista i de la huida. Jo, breuament, només, quan has comentat el tema de si t'estimes més veure una pel·lícula o viatjar en un país, ostres, jo aquí ho tinc ja difícil, perquè m'agrada molt viatjar. Clar, perquè tu estàs allà, és molt diferent, és que és veritat que amb una pel·lícula ho veus tot, i tiques en moltes més coses, no? Com anar a veure un partit de futbol al camp, o veure la paraula de televisió, no? Però al camp no veus res, segons on estiguis. No veus res, però vibres i el senz, el senz d'una altra manera, no? És el que tu dius, és la reivindicació dels altres sentits, també, que tenim cinc, però els altres tres també t'entren allà, no? I estàs tan volta tot, tot tan volta, estàs tot el teu cos allà dins, allà, en aquell país o en aquella ciutat. Jo entenc el que diu ella, també, però veiem... El que passa és que jo em penso que ha fet que sigui dos dimensions, una sola, perquè l'electrura només seria una, que és la lletra, és a dir, és que tu, quan estàs davant d'un mèdic d'aquest, i si fos la pintura, només entens una, perquè no hi ha so, no hi ha músic, només hi ha una imatge determinada, a cada persona el codi aquell que estableix el realitzador o el creador o amb tu, doncs és diferent. Llavors tu t'adacues a aquell codi. I el que té el cinema, que penso que també té el teatre en certa mesura i que no tenen altres arts, per mi, és que és una dramatització de la vida. És a dir, han buscat els punts àlgids de la vida té, moments avorrits, moments divertits, moments que sé jo, de depressió, d'optimisme, o el que vulguis. I el que fa una pel·lícula, i al moment també una nova teatre, és que canalitza per tocar-te, per arribar-te a tocar, tot una sèrie de coses que passen amb la història, que són coses que et podrien passar a tu, perquè t'identifiques i et sents, però que estan dramatitzades, estan fetes per impactar-te o per fer-te pensar fins i tot. Jo penso que això és la gran avantatge, que potser té un llibre, una novel·la, o té una nova teatre, té una pel·lícula, que és que estàs llegint, estàs veient la pel·lícula i t'obliga a reflexionar, a pensar sobre tu mateix. És a dir, que no únicament, per en realitat, ell, el que volia senyora era la vida, que també podies arribar a pensar el mateix que t'explica la pel·lícula pel teu compte, o almenys seria un procés més lent, o almenys ja el passes tu, aquest procés, indiscutiblement, però que el passes d'una altra manera. És a dir, en canvi, allà el que fa la pel·lícula és concentrar-te, doncs, les vivències, de la manera que tu t'arribin d'una forma dramatitzada. Llavors, jo entenc que em sembla molt original i molt guapo, el que s'ha explicat tu de la cova famosa, però a veure, en el fons encara d'allà era més difícil, perquè allà aquell senyor s'imagina coses que no veuen. En canvi, en el cas de la pel·lícula, tu tens unes imatges, que és la realitat que tu coneixes, i tens un so, que és la pròpia realitat que tu coneixes. Llavors, i a sobre tens una música que reforça, una de les funcions de la música, segurament, és reforçar aquell dramatisme que es vol aconseguir i fer-te viure amb allò que tu estàs veient. Per aquest dramatisme que constitueix tota la pel·lícula, tota la pel·lícula i fins i tot, totes la novel·les, no... Ui, quantes coses! És que hem dit una barbaritat de coses, eh? A mi s'ha macut una cosa molt... no ho sé, vull dir, penso que és vital, no? I que avui, al llarg de tot el programa, s'ha parlat. Jo... ahir vaig estar amb un espai que vam parlar de psychoanàlisi, i sobretot de l'educació, i qui l'ha de portar a terme, o qui la delega amb una altra, en definitiva, fins ara, i parlaven allà de l'autoritat paternal o maternal, és igual en aquest cas, no?, que és el punt de referència. Llavors, parlaven que l'educació és un fet que no és que sigui ell el que ho imposa, sinó que és el reconeixement del que l'ha de rebre. En definitiva, que ell és una persona, diguem-ne, sàvia, no? Jo, quan... quan ho aplicarien al cinema, això, en quins sentit? Doncs mira, com que aquest senyor acabava dient que és un reconeixement, i com s'hi arriba, insistien els altres, els que preguntaven, i com s'arriba, i com s'esap que és el que has de fer perquè se't reconeixi aquesta autoritat. Jo havia partit de la base, personalment, que calia guanyar-ho diàriament, perquè això no va estar fora del mapa, no? I llavors, el fet de no estar fora vol dir que una persona, a partir de la base, que s'ha de guanyar allò, i llavors, a partir del convenciment de guanyar-ho, segur que l'altre et met aquesta constant. Però si parteixes de la base que tu ets l'autoritat, i aquí no hi ha discussió, llavors l'altre li costarà molt reconeix-ho. Per què parlo d'això? Perquè, com que el psiquenàlisi parla molt de moral i el perquè dels inconvenients, jo penso que el cinema també el té, aquest problema, no? Posi música o no. Vull dir, perdona, eh? Llavors, a veure, no és tan... L'absència de música també és una banda sonora. També pot ser una banda sonora. És una decisió que es pren. Llavors, una de les coses que a mi s'ha fet sempre molt incomprensible és precisament com el cinema s'ha utilitzat, a base d'exageracions, esclar, per donar tot un munt de valors, de comportaments i tal, que realment ens han fet pols. Vull dir, estem en una situació de caos. Llavors, penso que la responsabilitat del cinema, tingui 3 dimensions, tingui tal, és molt alta. Exactament igual que la dels mestres i lògicament la dels pares, que són els propers i que en definitiva els pares són els que decideixen seguir amb la vida, el cap i a la fi, o sigui, tarifills, oi? Si això és possible i tal, i si no, si inventen coses, no? Llavors, és clar, tot l'altre ha d'acompanyar aquest reconeixement. Quan hi ha tot un seguit de fets, que malmeten aquesta elementalitat, i penso que el cinema ajuda moltes vegades a fer això, i estic pensant en el festival de Sitges, també. Què vol dir? Vol dir que tot allò és una, com tu deies, és una ficció tan enorme que acaben transformant tot aquell festival en una mena de transgressió constant el que en definitiva semblaria que es necessita per fer una convivència com cal. Parlaves de l'Itúrgia, també, tu, d'aquesta l'Itúrgia. En el cinema pot arribar a ser una l'Itúrgia, que et molesta qualsevol que es balluga i tal. Evidentment. I això, i jo em considero culpable que alguna vegada he fet, sobretot quan era jove, no? De gràcia, és difícil. És cof, és... Exacte. És la meva confessió. Jo havia fet de transgressió d'aquesta l'Itúrgia, no? I penso que això és molt important, no? I bé, vull dir... d'aquí ve, sempre, que és molt, molt, molt... Quins objectius pretenem quan es fa una pel·lícula, que és el que s'aconsegueix, i només és una distracció, com a aquesta pel·lícula, com hem arribat a la conclusió de l'intocable, que té tota aquesta vessant molt important de l'amistat, de la relació, que és el que ens ha de conformar, té aquests altres inconvenients, que els hem destacat també, no? De que, home, l'art és l'art. I no comencem a frivolitzar aquesta constant. I que, si una abra canta, deu ser per alguna cosa. La millor canta en tots els arbres, allà, no? A veure, vull dir, ens entarem o no, oi? Però tot això, jo crec que això és molt, molt, molt. I aquí, en tot això que estàs dient ara, que estem dient des de fa una estona, doncs entrar en un paper molt important dintre de l'al·lituç i dins de l'espressivitat del cinema, la música. Perquè tots sabem, i hem vist algun experiment en aquest sentit, que si col·loques en unes imatges, una música o un altre, de caire diferent, canvia absolutament el que... En dispenseu-me i ho sabeu, perquè alguna vegada ho hem comentat. Una de les pel·lícules que a mi m'agrada més, i una de les cançons que sempre m'han agradat entúcies, però d'una manera entusiasta, és les coses del querer. Sí. L'Àngela Molina, cantant des d'una posició de reivindicació, d'un estiment que ella té i que la vol per ella també i tal. Ens entenem, no? Vull dir, qui diu això diu moltíssimes altres coses. I aquí entraríem, el que tu dius. Tu ara estàs parlant d'una cançó. A les bandes sonores es fan servir per una banda de cançons, per donar, doncs, un... Això que deia el Joan Ara, una pinduleta del que és la vida transportar-ho a la imatge a través de les interpretacions de cantants o de registraments que es puguin sentir a través de qualsevol reproductor, toca discos en el seu moment o ara mòbils o lletors de mp3, o el que sigui, i que a tot això se li diu, això té un nom. Bueno, sí, té un nom, que és el que es pot considerar la música incidental. És a dir, és la música que nosaltres estem veient que la pel·lícula, en aquell moment, s'està reproduint pel mitjà que sigui, i no té per què tenir un valor determinat. Això ho fa molt, per exemple, a l'Almodóvar. Sí que acostuma a donar-li una continuïtat narrativa a través d'aquestes peces musicals que interpreten fins i tot músics famosos en un moment determinat, però també són parènteses. El cap i a la fi també serveixen per aturar una miqueta l'acció, per descansar una mica l'espectador del dramatisme que s'està posant en aquell moment, i després continuem. Tot això és el que s'anomena música incidental. I després hi ha l'altra funció de la música, que és la que es pot considerar que entraria dintre dels elements expressius, de la llenguatge cinematogràfic, que és quan la música compleix una funció diegètica, que és quan està col·locada per fer una interpretació del que s'està veient, una interpretació dels personatges. Si feu un experiment, us ho recomano, de vosaltres, que esteu aquí, segur que ja l'heu fet, però els ullens, sobretot, els podem recomanar, si no els hi heu corregut mai, agafar del 99% de pel·lícules de cinema negre, sobretot, o de thriller, i que us oblideu una miqueta de la trama, i que sentiu sobretot la música que descriu a cada personatge. I podeu saber el que passa des del començament de tot, des dels títols de crèdits, pràcticament, si és que es veuen algunes imatges dels personatges, podeu saber qui és l'assassí, qui és el bo, qui és el que salvarà un, perquè la música ja t'ho està dient. El que passa és que se suposa que, normalment, ho fa amb tanta habilitat del compositor i el director, que ho saps d'una manera subliminal, que ho estàs adonant d'això, i estàs ja intuint una miqueta, però no acabes d'esbrinar, llavors aquí està una mica la l'habilitat per combinar música, guió, narrativa, perquè això sigui una sequència, que porti a un climax final. I aquí estarien parlant d'entreteniment, sobretot. Ja, home, no un ego. Excepte que el que es digui a la trama, sigui una cosa que pugui tenir més substància. I, exemple, si us sembla, en aquests cinc minuts, perquè jo crec que és el que deien, podíem parlar de tantes coses al voltant de la música, però podíem anar pensant alguns exemples d'aquest. A veure, el mític és el de la pel·lícula Laura, d'Otto Preminger, en aquell moment, en el que tu deien a dones, que el detectiu que interpreta el Dana Andrews està mirant les coses de buscar allà les pertinences de Laura, no? Que està desapareguda, i tothom la dona per morta, i està mirant en els miralls, a les seves coses, i a través de la música, que apunteix una música romàntica, una música intrigada, t'adones que aquell home s'ha enamorat d'una persona que considera que està morta. Per exemple, la música té... Si no hi fos aquella música, la cena tindria un significat diferent. Jo us proposo aquesta, com moltes altres, per si vosaltres aneu aportant altres idees, no? A mi em sembla una pel·lícula que ja n'hem parlat avui mateix, des de d'artis, que treballa molt el tema de la música, i aprofitant famoses secuències musicals de famoses pel·lícules, és d'artis, d'artistes. Té, com sabeu, Ibiol Ginobar, que és un senyor que ha col·laborat, un català que ha col·laborat amb l'urcastació de la música, no és d'ell, sinó que és d'un altre senyor, un francès, sinó d'un altre malament. Però, en canvi, el que fa el director, el que vols collir, que hi ha una entrevista, ho deia, per exemple, a la secuència, que a mi destacava molt, perquè és una música d'Aberna Herrmann, que m'agrada molt, que és la de Vèrtigo, el tros de la persecució, quan ella està superfutut, que va pel carrer, etcètera, etcètera, ell diu, vaig provar moltíssimes músiques, i la única música que em funcionava era la de Vèrtigo. Llavors, entenc, perquè és que hi ha músiques, que, com deies tu, molt bé, sugereixen tant com les imatges. És a dir, tu està sent... Igual que amb un concert, tu anaves amb un concert, i, a més, sentint la música, et poses en un món, una noche al Montepelado, per exemple, doncs, bueno, t'he unes sugerències claríssimes que tu no escriuries pel sofet, que està sentint la música, i és una sola dimensió, però tu entres en aquella dimensió. Però aquí el Txesco ja ens parlaria de que això és música d'un determinat estil impressionista, no? Per exemple, que ja està fet per escriure en paisatge, però... Sí, però el que vull dir és que els músics que utilitzen cine, fan música per cine, fan el mateix. És a dir, el moment de mirar, buscar la música impressionista, el moment de buscar... El que dius de Diartis és molt interessant, perquè és una pel·lícula muda, i és fals. No, no, no. És fals, perquè la pel·lícula, com dèiem abans, ja té integrada la banda sonora perfectament per anar destacant tota l'estona les diferents escenes, i precisament agafant-les molt bé perquè siguin prou expressiva. Sí, senyor. És una altra mita gairebé, que és una altra mita moder, que està molt bé destacar que no és així. I la música aquesta que estem sentint, també... Això és fantàstic. Està aplint en un gran músic, eh? Aquesta música la va escollir el germà, eh? Ah, sí? Ja estava convençut que havia de fer si diem el sonor, eh? El míster. En aquest moment sí. No volia reconèixer-ho, és curiós. Sí, eh? Quan va fer això ja... Molt bé, doncs, bueno, podíem continuar parlant. La idea és que ara quedin aquests punts suspensius, perquè els ullets vagin pensant... No, no, no, digues. El tema de pel·lícules de terror, per exemple, de pel·lícules de por. I tant. És que si treu la música és que no fa por pràcticament, eh? De vegades més que fer-te por t'espanten, eh? Aquesta... aquesta sugestió. Oi? Però que més de vegades que fer-te... Que és fantàstic. Exacte. Que és per fer-te por t'espanta, perquè... Sí, llavors és com un cop, no? Que et donen així... Sí, sí, sí. L'esquena. Igual que les pel·lícules romàntiques que havies comentat. Molt bé. Perfecte. Doncs vinga, fins a la propera. Fins a l'esquena. Fins a les condicions. Pumplospot.com per tornar a sentir aquest programa. La que hem parlat de moltes coses i també de música. La setmana venent, de què parlem? Qui té el tema, avui? M'ho haurem de mirar en el blog. Posarem els deures. Jo no m'entenc que tot ara serà el Giorno o el Jaume. Posarem els deures. Jo no puc venir, no puc venir. Podria ser. Crec que sí que sí. Bueno, parlarem de si ho descobrirem. Vinga, serà una sorpresa. write.expo