Cinema sense condicions del 2/10/2018

Impossible toあ Step over my head Where am I? Where do I Thursday go? Where am I? Where do I leave? Where do I go? Where do I go? Where do I go? I can't. cheap Read you I got off I said we were not杜 For anger I said w w a w a w a w w w w w w w w w w w w w w w w w w w w w w w w w w w w w w w w w w Tothom, estem aquí, a Cinema Sense Condicions, disposats a explicar-los de coses, a explicar amb aquesta fantasiosa, fantàstica música de fons que tenim aquí avui, precisament per pel convidat que ens veia a parlar que el tenim en aquest programa, que és el Carles Mir. Carles Mir es vindrà a parlar del cinema de Sitges, i jo com sabeu aquest any Sitges té com per protagonista una mena d'omanatge en aquesta famosa pel·lícula de la qual estem sentint la música en aquest moment. Per tant, benvingut Carles Mir, benvingut al programa Cinema Sense Condicions, estem molt contents que estiguis aquí, però saludo també la resta de l'equip, que també estem aquí present, en Pep Armengol, Joan Cerdà, Carme Nabot, i Radiós Vitres, com sempre, amb Paul Degler. Bona nit, Joan, que ja no t'havia dit. Molt bé, doncs, bona nit a tots, i com sempre farem el programa amb dos parts, una primera part, que parlaríem de les coses que hem vist, de les coses que ens han agregat, o no ens han agregat, o inclús ens parlem avui, perquè es veig que no coincidim exactament amb l'opinió amb una de les pel·lícules que tots hem vist. O no sabem amb quins termes. Ja veurem, ja veurem, ja veurem, no... A veure si sortiran els ganivets, eh? A veure, a veure. No crec. No crec, no crec, no perquè mai surten i mai som molt moderats. Recordeu que hem començat amb un homenatge a 2001, un audicé de l'espació, que està en la Icúric. No ho podem baixar al nivell. El haurem de baixar, necessàriament. Jo vull presentar, en tot cas, vols... Carles Mir, és el, diríem, des de fa 18 anys, el presentador de les pel·lícules que fan a BTV, a la televisió, i també té un programa de ràdio, a BTV Ràdio, que és el Divendres, no? El Divendres, sí. I és un senyor que fa molts anys que es mou en aquest món, és llicenciat amb dret, col·laborador cinematòfic en els anys 80, de vibracions, de fotogrames, del Peix Cultural, de Revista Diagonal. És membre del jurat dels Premis Sant Jordi de Cinematografia, també del jurat dels Premis de José María Núñez, del Col·legi de Directors de Catalunya, i fa moltíssimes coses, fa molt temps que es mou en aquest món. Ell em va dir l'altre dia, i per tant, en aquest sentit, seria molt interessant que us expliquis que va ser un dels que va col·laborar o va afuntar, no sé exactament en quines termes, el festival de Sitges, no? No, home, fundant-ho, que vaig anar a la primera proyecció, fa 51 anys, que jo tenia 19, a veure, hace un millón de años, amb la Raquel Güellx. Caram, caram. I me'n recordo perfectament, el primer festival que organitzava un senyor que es deia Rafales, que era el que tenia la botiga de fotografia del poble. I era amb els cinèfils, li va ocorremontar un festival, i va muntar el primer festival. Molt bé, molt bé. I jo vaig anar des del primer fins al número 45, ara ja fa 6 o 7 anys, o més, igual ja fa 10, que vaig, vaig algun dia, naturalment, mira alguna pel·lícula, per allò, de veure 10 pel·lícules al dia, o 5 pel·lícules al dia, com feia abans, ja no, ja m'he fet gran. Comencem amb el que has fet parlar una mica de les pel·lícules que hem vist, jo confesso que he estat fora del Solona, que acabo d'arribar, i no he tingut temps de veure una sola pel·lícula, com que l'altre dia em van parlar, em van parlar concretament amb Joan Sardà, del reino, i jo em vaig pensar en el que està dient, no coincidiré, veuràs com no, i resulta que, desafortunadament, coincideixo amb un tant per cent alabadíssim amb les coses que va dir. Comencem per dir que el director és el Rodrigo Soragoyen, del qual jo tenia moltes ganes de veure aquesta pel·lícula, perquè li tinc un gran apreci, especialment per la primera pel·lícula que li vaig anar amb ell, que és Estòcolm, és una pel·lícula del 2013, amb el Javier, és una parella que es passa en una nit junts, i tot el que es desenvolupa en aquella nit, amb el Javier Pereira i l'Aurora Garrido, que per cert, per aquesta pel·lícula, li van donar el 2013 a la millor interpretació femenina. Ella ha fet altres coses, va fer després que Dios no es perdone, a mi no em va agradar tant, com la primera, com aquesta aquí d'Estòcolm, però em va semblar que estava bé, té molta fama, la madre, que és el millor documental de ficció del 2018, tot el 2017, no sé si és el 2018 del 2017, i ara arriba, arriba, i a vegades que ha fet per televisió, que ha fet fràgiles i vida loca, etcètera, arriba el rei. Deixem dir, que encara que després facis el teu comentari, ja no dic si positi un negatiu intervèdic, que és un home de 37 anys, que ha fet molta cosa, i que amb un país com Espanya, ha fet, haver fet tanta cosa, el meu mot de veure amb una empenta considerable, no és menor. Només pot començar a salvar-lo. A lo millor l'han utilitzat justament per això, igual que ha passat amb el Dani de l'Òrden. Llavors en parlarem a continuació. Ui, algú està escoltant el programa de la setmana passada, eh? Jo el vaig escoltar. Amb les paranoies, jo us vaig estar escoltant la setmana passada, i ja et dic que no em pensava que no coincidiria, i deuda que coincideixo en moltes de les coses que es van dir. Crec que és important, per entendre una mica, el problema que va sortir l'altre dia, i que jo penso que és veritat de fons, que aquesta és una producció d'A3Media. Com sabeu, A3Media és el grup que anteriorment s'havia denominat Grupo Antena 3, i és el grup més gran de mèdia i de comunicació d'Espanya. Té com empresa ara, doncs, Antena 3, que també, com sabeu, partanya majoritàriament el grup Planeta, el que dirigia desafortunat l'Ara, i que avui dia formen part d'aquest grup, la Sexta, la Televisió, la Cadena Sexta, l'Antena 3, i diversos canals temàtics, concretament, Néox, Nova, Nitro, Hécids, Plora, Gol Televisió, i Mega, i algunes més. M'admiro que estigui gol televisió, també. Sí, sí, estantament, i d'aquest grup. Hi ha una cosa que tenia en compte, perquè ell parlava també amb uns alemans, que no sé per quin motiu també tenien coneixement de coses que feia el grup Planeta, però només el grup Planeta té 9.000 empleats. És el primer grup editorial del mercat de parla hispano, el segon de parla francesa, i el tercer i el setè del món. Ha incorporat, jo he fet una llista més o menys aquesta tarda per curiositat, i m'han sortit que ha incorporat, ha anat absorbit per ser la propietat, 46 editorials, de les quals n'hi ha moltíssimes d'importants. Sergi Barral, Espasa Calpe, Ediciones Destino, Planeta de Agostini, fins i tot les catalanes, de 1962, Eitorial Tusquets, Ariel, Ediciones Deux, Espasa Calpe, etc. Però és que, a més, també té el seu contacte, diríem, a la premsa, perquè concretament la razón, que és el diari més de dretes d'Espanya, amb el senyor Francisco Maruenda, per tant, també el grup aquest grup. I a l'espanyol, el diari digital dirigit pel famós Pedro J. Ramírez, el fundador del Mundo i exdirector del Mundo, també forma part del grup Planeta. Té més, n'hi ha crònica global i més, però no caberíem mai. En el món de la ràdio també tenen la seva importància. Són els que porten a tres més. Mèdia ràdio, que és on de cero, d'Europa FM i melodia FM. I a nivell de cinema i de distribució, audiovisual, tenen a tres mèdia cine, que és el que produeix tot aquestes pel·lícules, de Planeta, que és la distribuidora, i després tenen a Planeta de Junyón, que és en continguts infantils, juvenils, familiars, etc. El altres mèdia cine és la productora de més llars metratges d'Espanya, qui està estrenant més llars metratges d'Espanya en aquest moment, és aquesta productora. Jo m'interessaria, a partir d'ara, entendre una mica qui és aquesta pel·lícula i per què em sembla important saber tot això. Des de fa una pila d'anys, la corrupció forma part de la vida quotidiana dels espanyols. És un tema que el veiem quasi diríem diàriament. Però no deixa de ser curiós que el cinema espanyol no s'hagi acostat gairebé mai a aquest tema que pot donar moltíssim acord, que dona molt de joc. Per què? La pregunta la podíem respondre després tots, oi, que ens estan sentint en aquest moment. Jo convido a que ho discutim. Jo crec que tocan un tema tan complex, ric i actual, com és la corrupció, la pel·lícula de Rodrigo Sabegoyen, del qual jo hi anava justament perquè li tenia un gran apreci, una gran valoració per les coses que li havia vist fer i la feia molt bé. És decepció. A mi ho entenc. I per què em decepció? Perquè tenia moltes expectatives que la cosa fos molt bona, per el que he dit la madre, etc. Però crec que més a més ha passat una altra cosa, que és que la crítica de forma majoritària s'ha deixat portar per l'entusiasme estimulant del tema, que és un tema que dona molt de joc, i evidentment també per la poderosa campanya publicidària que han fet, que també, a més d'aquestes empreses, tenen empreses de publicitat que són extraordinàriament potents. Els guionistes, tenim un punt de vista, s'han quedat en la superfície amb personatges que no són autèntics, que no són reals, que són estereotips, sense profunditat ni progressió, i per mi sembla com si s'haguessin llegit la premsa només amb els titulars i no haguessin entès el contingut que hi ha darrere d'aquests titulars. Per mi és una fotografia falsa de l'Espanya real, sense passat, sense història, i el més important per mi, sense ideologia. Com deia un amic meu, si aquesta pel·lícula l'hagués fet al Costa Gabres, això seria tot el contrari del que ha sortit en aquesta pel·lícula. Llavors, jo crec que la única cosa novedosa que potser denúncia la pel·lícula, o potser és els mitjans de comunicació amb la sena final que té una certa consistència, però que en la fons és també falsa, que no és autèntica i que està manipulada tal manera que et quedes amb coses que estan mal explicades i penjades. Jo crec que aquesta falta de subtilesa, d'anàlisi real i de matisos reals, com he pensat després de pensar-ho, de donar-hi voltes, és deliberat. I amb això coincideixo absolutament amb el que deia l'altre dia al Joan. I que diria que la sensació que dona... Una mica la sensació que dona... M'ho va suggerir també el Joan l'altre dia, però penso que és veritat. Si analitzeu una mica el que he passat a l'Aldani de la òrden, que va fer dos o tres pel·lícules personals bones, i de cop i volta fa el pregón a Matres Mèdia, i no sé si ho ha vist el pregón, és una merda. És una merda. És una merda, una autèntica pel·lícula, és una porqueria. Doncs dona la sensació que han fet el mateix. Que és bo i l'han manipulat per fer una cosa. I, per exemple, a aquest distiu, el Dani de l'Òrden ha de fer la millor operant de la meva vida. Si algú ha vist el Vinoja de l'Àrden, és una cosa que és horrible. No sembla feta pel Dani de l'Òrden. No té res a veure amb el Sant Joan de l'Indistiu, ni amb el Sant Joan de l'Indivert. Tot és una altra cosa. Ara s'ha d'interessant veure que està rodant una sèrie amb Netflix, que, normalment, Netflix agafa autors o consegrats, o a la inversa, o autors més o menys novels, que normalment fan coses interessants. Perquè, més al Dani de l'Òrden, recordo que un cop el vam entrevistar i deia que ell volia fer nom i pasta per fer el que ell volia, que era sense ficció. El dia que el veiem fent un Barcelona nit de estrelles, a veure què passa. Tampoc era el res de l'altre dijous. Barcelona nit distiu i d'hivern. Comparat amb el millor operant de la meva vida, les vistes només... Bueno, el nen i el pare... És una espanyolada. Cumbèdia costumbrista. Una espanyolada, és a dir, una cosa... Va tenir molt d'èxit. Va estar tres mesos o dos mesos. Sí, sí, però va estar... És que ara està molt de temps. Perquè això no vol dir... Tinc molt d'èxit. No vol dir que sigui una pel·lícula, penso jo. Si tu compares el millor verat de la meva vida amb Barcelona nit distiu o Barcelona nit d'hivern, penso que són dos mons diferents. Hi havia set i havia dos, que estàvem bé. No sé si és la sardana o la mosarra carulla, que diu que és lesbiana, que té una mica gran. Això és la personalitat de hivern. Ivern, hivern. Si és primer una, t'agrada més la primera. És igual que sigui ver o gestiu. I de tots els esquetxos sempre hi ha dos bonds i sis molt fluixets. O sigui, tampoc era res de l'altre dijous. Jo comparava una cosa com aquesta, amb les dues aquestes que he vist, una i l'altra, que em van agradar, sí que em va agradar més una que l'altra, no me'n veuré quina és la primera que vaig veure, però comparada amb la millor vegada de la meva vida, o amb aquesta del pregón, amb el bona fuent i tot això, jo la duro rosa, m'ho diré, jo la molt dolent. Llavors senzillament, el pregón el fa a matres mèdia, i les altres les he fet aquí amb productores catalanes, d'avui dir que són dos plantejaments per mi bastant diferents. Això passa quan un actor bo, mira, ara, demà, anem, s'estrena, divendres, ben home, que la fa Tom Hardy, que és un gran actor, i aquí té tota la cara partida, perquè fa de superheroi, de monstre, no sé què, però ja veurem, clar. Ai, ai, que jo la portaré a parlar, de la setmana que ve, que jo la veig a casa de setmana. Sí, bueno, és del teu, és del teu, és del teu davant. Jo la sensació que tinc, honestament, és que hi ha més una cosa molt significativa, que tu mateixa les dius quan veníem cap aquí, i és que el rei no es venia com la pel·lícula favorita pel recent Closurat Festival de San Sebastià, i suposo que sabeu que no li han donat absolutament res, cap premi, perquè penso que no s'ho mereix, és a dir, i en canvi, des del meu punt de vista, és a dir, jo no cal que estiguem d'acord, però vull dir, i per tant, no li han aconseguit cap premi, i per mi... Tots ho saben tampoc, eh? Tots ho saben, no l'he vist, no puc parlar de... I té premi, no? Quina? Tots ho saben, té algú, no me'n recordo, sí, però jo em sorprèn que t'he mirat, no me'n recordo. De San Sebastià? Sí, em sona. No, San Sebastià, no, en prèviat. És d'abans, és d'abans. És d'abans, és d'abans. Té premi, eh? Jo, l'última cosa que diria és que... vaig pensar, després de veure la pel·lícula, i potser sortint després donant-li voltes, és que, des del meu punt de vista, el que hem fet amb aquesta operació és matar la possibilitat que algun dia, alguna persona realment bona, interessant, amb un guió que sigui potent, i que parli dels personatges reals de la corrupció espanyola, i que veiem una mica la seva història, el seu procedit, com han anat, etcètera, perquè aquí tot és un senyor de valència que no saps ben bé, que és de l'autonomia, una cosa aquesta, inversamblan en certa mesura, presenti un tema que dona tant de joc. Per tant, si això s'aconsegueix, perquè tinc la sensació que amb això ho han matat, perquè a cor plaç no hi haurà ningú d'haver vist aquesta, que faci una pel·lícula. No, això no... Manipulació del llibre. No, això depèn, depèn, això no ho podem dir. Ja ho volem. Jo dic una cosa, és sobre la corrupció, sí. La corrupció espanyola, sí. La corrupció espanyola és universal i eterna. La corrupció en general, com a terme. Per tant, parlar de la corrupció espanyola és una específica que ens enganxa a nosaltres, de la que tenim informació del tipus que sigui, i aquesta pel·lícula ens en parla. Això és per contextualitzar-lo. Lo mateix que el Marc Gincol va ser a la caiguda de l'Embrodes, que ho sabia tot el món, i allò, a més a més ho van fer bé, tothom entenia de què li estaven parlant. Per tant, de corrupció hi ha moltes, de molts tipus eternes, i jo crec que el món tal com és, i l'home tal com és, porta dintre el tema aquest bastant difícil de salvar. I per tant, és cinematogràfic, perquè tot el que està a la història humana és cinematogràfic si ho saps conduir. Clar, però jo no sé si el que està dient el Joan és si haurem d'esperar, com a l'ombri de les mil cares, d'esperar uns quants anys a veure-ho amb una perspectiva. No, però a veure, saps què passa? Que les pel·lícules han de ser fetes per ser vistes. Jo, per exemple, vaig veure bé de Várcenes, i l'hem vista tres persones bé de Várcenes. I a mi em va semblar una pel·lícula extraordinària, per un actor magnífic cobro d'allò. Quanta gent hem vist allò, que allò era consistent, és la instrucció que, a sobre, la instrucció és sempre molt menys cinematogràfica que un judici, la instrucció és cutre, la instrucció de qualsevol cas, en particular d'aquests, és les instruccions d'un cas, sempre són cutrilles, i, llavors, tot allò és cutre. Llavors, aquesta pel·lícula, que és molt més consistent, molt més veritat i molt ben actuada amb si, i que l'entens des del principi fins al final, és una pel·lícula que l'hem vista quatre persones. I que, clar, no té la distribució, no té la producció, no té tot el que té aquesta al darrere. Clar, clar, però això ja ho sabem, això aquí, i a Estats Units, i a tot Europa, i quan s'ha volgut la pel·lícula, no ens resquem les vestidures d'una cosa que es deia haver fet. Però, bueno, sí que te reconec tot el que m'has dit. Ara, un cop vist això, aquesta història, jo no diré que és valenta, és que no és, ve de Varsenes és valenta. Però aquesta no és valenta, aquesta és una pel·lícula que té pinta de thriller, que ni com a thriller funciona, això d'acord. Però, en canvi, és una pel·lícula ben filmada d'un director de 37 anys que descriu la corrupció d'Espanya, entesa pels espanyols, que també entenc que és una pel·lícula que, si la treus fora, és difícil d'entendre. Així és com Margin Col, s'entendria la conginxina, perquè Margin Col és potentíssim des del primer moment i està molt bé el de rat i la història és molt explícita. Aquí la història és un lío, la història. Si no és que la coneixes, perquè penses en València i penses en com es va fregurar aquella corrupció. I després l'estil espanyol valencià i madridil·leny i la conyuminació d'aquests dos mons, i llavors tu l'entens. És per això que l'entens, aquesta pel·lícula. I, per tant, vista per un públic espanyol l'entén. Cosa que és valuosa en una pel·lícula. No és universal, Margin Col. Exacte, sí. A més tractava un tema que era corrupció que ens afectava a tots. A tots, al món sense, molt més que això. En canvi, això de les mariscades de València i això ens afecta a nosaltres. És folclòric, hi ha un punt de folclòric, però que nosaltres l'entenem. Per tant, pel consum espanyol és una pel·lícula que s'entendrà. Això primer punt. I s'entendrà i és a dir, a l'espectador, se'n sent interpel·lat. Però senyal amb algú, aquesta pel·lícula? No. Aquesta és la diferència. Clar, ve de Várceles. Començant cap al personatge té la cara del Várceles. Està maquillat, un Várceles. Està maquillat, comàcia. I no enganya ningú. I, a més a més, tot el diàleg és de la instrucció mateixa que ha fet el... No, el jutge, aquell que després va entreure. No em recordo que el meu fa molt bé. Clar, és una altra realitat. Si tu em preguntes per una denúncia consistent, jo et diré una cosa, i si tu em preguntes per una pel·lícula de consum i que vagi al món, al cine, et diré que aquestes veu bé, s'entén, i després fa posicionar a l'espectador, per exemple, com t'has posicionat tu, o com s'ha posicionat, si tu t'has pogut posicionar, quants se vols posicionar. Però jo m'he volgut moltíssim. Jo m'he posicionat perquè m'he volgut, perquè no m'he interessat, perquè em volia... No, jo sí. Perquè és una pel·lícula d'un cert ritme. Com es diu aquella pel·lícula, que és americana, que et parlava de la corrupció pederasta, dels periodistes que... Spotlight. Spotlight, denúncia una cosa, però parla de gent concreta, coses concrets, casos concrets, i tu acabes entendent el que passa d'aquí. Aquí, a Ultrança, jo només la vull salvar perquè es pot veure. Però jo no barreja perquè el protagonista, Antonio de la Torre, ho fa molt bé per altra banda. És un bon actor. Els actors estan molt bé. Això és un valor extraordinari al centre espanyol, perquè hi ha uns xurros que el primer que et carregues és els actors. Quan aquí tenen uns primers plans difícils, contundents, que aguanten una estona tenamenta. No és un plan, plim, plim, plim, no, hi ha plans... Però els aguanten. A mi el que m'amolesta justament és que han agafat un director que és bo, que és intel·ligent, que és capaç de fer tot això que estem dient, per vendre una cosa que és una cosa que, en el fons, és tramposa, i que saben que estan fent trampa. I llavors resulta que han agafat uns actors que són bons, i hi ha un guió que és dolentíssim, però que té una mala llet implícita. Ah, doncs ja és un valor, eh? No, mala llet. És com si diguéssim... sentéssim que és allò amb un senyor de dretes, o un senyor que és allò de Hitler, que ho fes molt bé, però que estàs venent unes pel·lícules o unes idees que no t'has d'acord. Va passar, però que passa, si no vols que estigui bé. Exactament. Això és la història. Però no vols que estigui bé, no hem de defensar això. Jo no estic fenètic, estic dient que hi ha pel·lícules que no se salven, perquè les puguis defensar èticament. Se salven perquè la gent les pot veure. Jo dubto aquesta pel·lícula, dubto aquesta pel·lícula, arribi, és a dir, comercialment la posibilitat em posicionarà, perquè l'han venut molt bé, i pels actors, però com a guiós, com a tu analices com a guió, no és a Spotlight, no és a Spotlight, no és... Ni Margin Colt, per exemple. No és això, és una cosa... Això ja t'ho emmeto. Però és que el cine espanyol, quan aconsegueix una pel·lícula com aquesta, amb els actors aquestos, amb una càmera és molt bona la càmera, i tota ella té... Però em sembla un tema malaguanyat, quan, de fet, aquest tema... El que hem d'americar sempre està bé la càmera, sempre està bé la llum... És el que comença a passar aquí. I això, exacte, o si, o si, o el que sé guanyar. La més dolenta és estar ben filmada i ben fetada. Clar, però ens ha costat... 50 anys. Per tant, celebrem això, almenys. Jo tampoc m'ho regalitzaré. A l'Antonio de la Torre. Cinematogràficament parlant, perquè és que veus pel·lícules del Berlín, que la càmera pateix en allà, no sap acostar-se, i en canvi les es salvem totes. No, tècnicament, la millor era molt important. Jo penso que ja ha quedat clar més o menys les postures de cadascú i hauria de saltar. Jo volia dir, a veure si tu veus que l'Antonio de la Torre, figura que és el Bárcenas, que té totes les llibretes, no? Les llibretes aquelles, de qui són? No les llibretes de Bárcenas. Però és que... És que jo això... Jo diria que allà... Però passa que hi ha un potipoti, que em va ficant personatge... Però sí que reconec que està fet per confondre, això és veritat. Perquè ell és com un vice secretari, o un vice... Autonomi. Que té les llibretes. O amb l'altre, el que li diuen el gitano, que és aquell que no surt finalment denunciat, que no surt el telediàrio, en el fons és el que busca els diners. Per tant, aquell està protegit. Aquell és que tothom està d'acord amb protegir aquell. Això és una visió que és realment consistent. I el dolent dolent és el Josep Maria Pou. Pou, exacte. Ho fa molt bé. També ho fa molt bé. El Josep Maria Pou. Però qui figura aquell? Qui figura aquell? No queda clar. El president de l'autonomia valenciana, entenc jo. El president de l'autonomia valenciana. No queda clar. Diria en aquesta línia. O de la de Múrcia. Perquè la de Múrcia també va tenir el seu. No queda clar. Per què ha de ser mediterrania? Perquè surt el mal allà, tampoc està tan clarament definit. A veure, en aquest aspecte, la pel·lícula, si no fora, que nosaltres som vivim en aquest país i entenem la problemàtica, seria difícil de... Seria pitjor. Si la veuen a fora, serà pitjor. Serà com veure una d'extraterrestres. Sí, més o menys. Tant com a extraterrestres, però és difícil d'entendre. Ja no ho fan. I hi ha corrupció, perquè això no ho negarem. Aquella de l'extraterrestre, com es deia, estratoscant, del font monetari internacional, estratoscant, la pel·lícula que ja estava molt bé. No l'he vist, no l'he vist. Era un director conegut, no me'l recordo. Com l'escriu això? Bueno, és igual. El seu avió partidista. Sí, sí. Sembla un hotel de 16 estrelles, allà l'esperen 5 noies, cocaïna, champagne francès, i aquí es veuen un vino de rioja tan cutre. La corrupció d'aquí, no? La corrupció d'allà. Però això fa que el que la veu entengui allò, és que això sí que li dóna el Joan, que ho ha posat amb una tacitura que pel públic és tragable. Això sí que li reconeix. Però és tragable justament per escamatjar el fons real, la ideologia. Jo, és de Maruenda, es confirma això. No, no és de Maruenda, és del Joan i jo no ho sé. Jo està fet per dues persones, el director, i sobretot una noia, que no sé com es diu. Ara te la dic Pena, un nom així. Una noia. Però això passa el mateix que el Dani de la Orden quan fa el pregon. I saber el Pena i Rodrigo serà el Joan. I hi havia, incluso, l'algument del català, com es diu, el que surta... Bona fuente. Bona fuente, és un bon guionista. Estava incluso de guionista. Què passa? Que no m'he determinat, el que té calés, el poder, imposa, fa això tal, pagarem a dalt. Si aquest tio, com deia ell, necessita diners, es prendrà. I això no vol dir que sigui el que ell aspira a fer. És a dir, jo crec que honestament, en el fons el poder... Una cosa que em plau del que ha passat aquests dies, és que aquesta pel·lícula anava com a favorita pel Festival de Sant Sebastià, no li donen cap premi absolutament, el que vol dir que el poder, encara que té molt de poder, no el té tot. No arriba a tot arreu. I que aleshores vol dir que hi ha una sèrie de gent que van per alliure, que hi havia aquí el president del Festival de Sant Sebastià, que és un famós director de cine. Alexander Payne. Era el president del jurat. No hi ha donat ni un premi, clar. És que jo amb la imatge no veia en el reino i no entenc absolutament res. Això que més m'agrada en aquest... Que s'entén des d'aquí, només, que això sí que és empatitir-la. Però s'entén des d'aquí, per mi, d'un punt de vista, amb ganes de distorsionar, de no deixar gala les coses. Com que té ganes, aquestes ganes de dir a més de més... Això de que no culpabilitzen a ningú, això no ho fa. No diu que és el PP. No ho diu ningú. Ni del PP. No ho podien dir. Una cosa, el reino ha tingut l'habilitat de menjar-se mig programa. I abans de passar amb el Carles, que somareix, el que crec és que s'ha de fer una referència al Festival de Sant Sebastià. Sí senyor. I hem de dir que la Conxadora ha sigut per segona vegada per lliçar aquí la qüestió. El 2011 el va guanyar amb els faços dobles i aquest any amb entre dos aigües. El novembre... El novembre a l'estrena. Jo també estava molt contenta que li haguéssim donat un parell per aquesta dona, perquè és extraordinària. Han triat molt bé sempre els premis que donen. Això ho fa molt bé. El judici és una cosa formidable. Vinga, passem a una altra cosa. Ja tenim el cadascut i la seva opinió. Si anem per tu o vols que comencem a parlar amb ell. Com vulgueu. Ara feu descans. No hi ha descans. Intermèdio. Fem directament. No posem cap falca. No tenim bar per anar a l'entreacte. I el pol que ha vist? A veure, jo... La setmana que ve, jo vindré carregat perquè entre sitges, entre bènom i que avui, Pep, et vaig fer cas, i avui tinc entrades, després marxo corrents al Verdi a Ribanx. Comentarem, comentarem. Però el que sí és que avui he acabat una minisseria de Netflix que és l'última que hem fet, que és Maniac, no sé si ho ha estat el cas amb l'Emma Stone i el Joan Agil. I el director que era el... Jo diré bé, Johi Fukunaga, que és un dels directors que va fer Toretective. És una sèrie espectacular, però de lo estranya, no sé si... Ara veig, ara veig. El tema és entre fantasies, entre drama, comèdia negra, és un popurri, no sé si algú de qui sap o ha vist Dirk Jenley, de Netflix, també una sèrie que es va estrenar ara farà un parell d'anys. China, China, què estan? Jenley de Netflix. M'hi han parlat xino. Doncs mira, la que parlo ara és mig mig, mig mig. Algú surt en això. I és bàsicament ells dos, ell com a esquiso paranoic, un personatge que ho borda, és una passada al personatge que fa ell. I l'Emma Stone fa una mena d'addicte a un tipus de pastilles i els dos es troben a un... a un estudi d'aquests mèdics, d'allò de covaia humana, en el que per part seva, per part d'ella, donen aquesta pastilla. A mi m'és igual del que em facin, però jo vull seguir prenent la pastilla i ell, pels casos que ja anirà sabent, però és molt interessant perquè fan servir llenguatge pràcticament surrealista. O sigui, el que és l'estructura clàssica del maquí i tot això, s'ho salten tot, totalment. O sigui, cada capítol és una bogeria absoluta. De fet, està triomfant molt perquè la gent està al·lucinant. El primer capítol jo feia molts anys que no veia un primer capítol de sèrie. El primer capítol comença i acaba. La temporada, tal com l'he acabat, ja no seguirà això. És una pel·lícula que només durarà 10 hores. En aquest cas, passa dels 25 minuts, els 40 vegades, 45 minuts per capítol. Però complertes són 10 hores, no? Sí, vindries això. Però és molt curiós. És una pel·lícula sèrie que et va des de la fantasia sense ficció a la comèdia més brutal i negra total el melodrama. És increïble els passos que fan, i ells dos ja els coneixem. Són dos acturassos i aquí ho borden perquè és curiós que tracten el tema entre cometes els somnis perquè els experiments que els fan són 3 pastilles que ens s'enganaprenen en dos dies diferents i com reaccionen allò. És com una mena de... tot és molt tan bé 2001, i els popurris molt pop. El paper li deu anar bé perquè amb aquells ulls... Sí, com de cortisona. Exacte. És increïble. Ostres, aquí s'empitjorarà perquè ella fa molt aquest paper... S'empitjoren el sentit que ella fa un paper bastant... No dic desagradable, però si és un personatge entre aquest cinisme, borde, però l'hora, com que ella parla fitx, no és el que fa aquella cosa amb la... Posa molt la risca. Em sembla malalt en aquell. Representa que volia ser amable. Ella no n'és de mena, eh? No n'és. Deu tenir una mala llei com aquella... com es deia que també ho diava, aquella operada. Tota aquesta sèrie Mc Ryan. El tio és un e-mail. Aquesta és la millor... Aquesta és la millor de la Mc Ryan. No, és una sèrie a la que us dic de Mèniac. Recomanable, però jo crec que la prova de foc és superar el primer capítol. Si el superes, perquè, a més, com que no s'entén res, absolutament res. Perfecte, no? No, però és si el superes, perquè jo ja has agafat el to. Perquè el primer capítol és una absurditat absoluta, però totalment. Llavors és el que deia, Netflix està apostant per sèries també que vagin una mica més enllà. Hi ha molta mini, inclús documentals. Cada cop més està fent sèries documentals. Fas de got. Va estrenar una cosa sobre la Catalunya, no sé si veu això. Sí, és veritat. El vaig a Samidges, no per res. Vaig dur a dos hores i vaig veure tres quarts d'hora. És interessant. El que passa és que volia posar-ho d'exemple justament amb el que parlàveu de això va a fora com a obra. Sí que és veritat que s'ha fet molt de cara a fora. És que són de fora ells, els que ho han fet. No, clar, clar, clar. Però, bueno, mig mig, mig mig pel que visc. Però a totes maneres sí que és veritat que s'ha de fer tanta bola al voltant per entendre les dues parts, que inclús amb dos hores que jo vaig veure, hores de documental, de un ideó. I quan portaves coses de la pensada, sí, però no ho entenc. Ostres, però potser... No, sí que es pot arribar a entendre, però... Si no ho entenem nosaltres, hem d'imaginar tins. La setmana que ve... Més. Doncs vinga, donem la veu al Carles Mir, que estan aquí com a convidat i com sabeu doncs ens parla una mica de què et sembla tu la inflació que tens. Però vull que parlem totes. La meva àvia era de sitges, jo soc mig de sitges. I jo anava a vestir-ho ja a sitges, aquells estius que estaven tres mesos i mig. Perquè del juny, a l'octubre... Clar, clar. A l'època dels col·les. Sitges és un poble molt cinèfil. Tenia tres ciners a l'hivern, que a l'estiu es convertia amb sis, perquè cada cine tenia el jardí. Ja. Llavors feien una pel·lícula dintre i una pel·lícula fora. Clar. O sigui que havia cada setmana, sis pel·lícules amb joc, m'entenc. Clar que t'ha quedat el cine. Hi ha llavors, clar, allà... Imagina't, pel·lícules que no podia veure aquí, perquè no eren aptes, com a l'últim copler, com a los atracadoris. Llavors allà esperava l'estiu. Los atracadoris no eren aptes. No, mal, els atracadoris, el Garrotevil, al final. Era fortíssim, em vaig escapar, quan tenia uns anys, i vaig anir amb diumenge al cine retiro, per la tarda, que deixaven entrar per veure aquesta pel·lícula que tenia tant interès. Total, que a sitges després de 51 anys, continua celebrant el festival, que comença aquest dijous, i que aquest any, bueno, aquest any de visitants, és com mai, perquè està 3 si l'orts, que va començar a fer en cinemaporno als 13 anys, i ara té 50, està guapíssima, quan tenia 30 o així, va dir que volia deixar el cinemaporno, i se'n va anar a l'actors estudio de Nova York, com va fer la Marilyn, i que volia fer papers seriosos. Tu igual has vist aquella que es diu Hi, Crybaby, del John Waters. Sí, amb la... La única exacta, no? Sí, l'àgrima. Era boníssima. Aquesta pel·lícula m'encanta, i va anar a Sitges també. Per si es va passar que sigui tothom? Jo he saludat, personalment, l'Antoni Perkins, que va anar a presentar Psicosis 2 o 3, sembla que era la 3, dirigida per ell, i Sitges ja ha dit que és un poble molt cinèfil. Van enterar que venia Antoni Perkins, estava a tot el carrer del retiro, fins al cap de la vila, amb dos files de gent esperant... fins al cap de la vila, i cap a baix també, esperant que entrés Antoni Perkins per veure-li, no entrava, no entrava. Veig jo dir que aquest ja està dintre, i vaig entrar dintre, i efectivament havia entrat per una porta i estava a un palco, i ara començava a suar, i segons em van dir, de prems, em van dir, llavors s'ha dit que volia prendre l'aire. Li van dir, surti, surti, i es va trobar amb tota la turba de gent, i per foc ja va començar fent Psicosis, perquè era una mica rarillo, era bastant... Basta rarillo, personalment. Es va quedar penjat amb el paper de Psicosis, va fer la 2, la 3, la 4, i després ja va fer pel·lícules de Série B. Bueno, Sitges ha rebut a moltíssima gent, i aquest any segur que també rebrà Nícoles Keis, que li vingui les vegas, que va guanyar l'Òscar fent d'alcohòlic. Estava genial. Però passa que després ens el perroquí, i pel·lícules dolentes, que fa tantes, que al final ni fa moltes de dolentes. Però bueno, ja va començar la llei de la calla, i ha fet moltes. Però la gent més jove el coneix com Friqui, no? El reconeix com el hombre de la moto i de Friqui. Després va Ed Harris, també és un acte molt bo. Després aquest camí no m'agrada gens, aquest índi que es diu Shyamalan, que trobo que és un impostor. El director, el nai Shyamalan. Bueno, les últimes a mi personalment m'han semblat una ambessura total. El sector sentidor només estava bé, el nen, el Harry, el Joel Osman, per jo. Ah, el Joel del sexto, sí. Sí, sí, i el del Bosque i el del... El Bosque encara. Ja l'hi veus, però jo a mi no m'agrada. Senyal, senyal. Amb el Mel Gibson, jo sí en la bíblia. No, no, són pel·lícules de llujant de Guàrdia. No, però jo crec que la pitjor en diferència... La de la Sirena. No, no, no, la que va fer fa, potser, dos, tres anys, la que era com un fals documental amb dos nens. Ara no me'n recordo com es deia. Bueno, que és una gent amb una disfressa de dona. És un psicòpate que es disfressa de dona. No, no, tu estàs dient el de l'any passat, que és la de... Com es deia? Que és el tio que té com molt esquizofrènic, que té un parell personalitat. Bueno, aquesta no va desagradar-me. No, no estava malament. L'acte és extraordinari. I l'acte era molt bo. Aquesta, per mi, és la millor de l'Índia que t'ha fincat a Hollywood, que és el rei del Mambo. Després ve Peter Whale. Això és molt bo. Ja són palaves maiores. Des de Panic in Handel Rock, a Handi Roll, la primera, l'údula dels poetes muertos, i sobretot aquella del Russell Crowe de Bachet, Master and Commander. I l'únic que testigo, aquella del nen, que veu la... Sí, els hammys. Ah, sí, sí, sí. I després ve una testió. Aquesta que es diu Pam Grier, que el Tarantino, que va de saltos, no? La va... Que a mi el Tarantino no m'agrada, eh? Mai una pel·lícula seva tindrà un Òscar, a la millor banda sonora, perquè posa discos... Ja l'ha tingut. Band de sonora? Per quina? Home, sí, el Morricone, a Hate for Late. Ah... Ja no posa els seus discos. No, no, aquest cop, de fet, Morricone, l'havia... l'havia composat per... Per una altra pel·lícula. Jo crec que era la segona part de l'exorcista, potser, i va quedar allà, i la va refei tot per... per Odiosos 8. Odiosos 8. Sí. És molt bona. O sigui, m'ha encantat. A mi també m'agrada, sí. Però quan li donen el puñetazo a la pobra Bridget Fonda, la neta d'Enry Fonda, si foten un puñetazo i tu tot el sinerrient... O per és que el personal t'agafa ella. No, no, això és perquè és de molt mala llet. I després el següent pla, no? Suda amb el nas trencat i tot el sinerrient. No, no, no. Escolta, pues... Has de saber que els impactadors són... Horrible, home. Ostres, mira que has anat... Tu et dones un cop de puny a la cara de la neta d'Enry Fonda. I això és per... Però això no és... Sí, clar, és la germana de... Sí, però l'espectador... La germana de... És la neboda del... Perdó. Sí. Sí, sí. I el tret. I llavors la sena del tret, des de sota cap amunt, els testicles... Això és els testicles. No podíem faltar testicles. Això no pot faltar. Negreta, xupa-me la polla... Bueno, vaig tornar a veure fa poc a la TV ReservoirDocs i és, bueno, els diàlegs, o sigui, és d'Òscar Dalmálgus i de l'Oblent, que és els diàlegs d'aquesta pel·lícula. Jo crec que ho faig una cosa. Jo vaig anar pel fix en la primera vegada i em vaig sortir horroritat i no en vegades gens. L'he vist després d'una segona vegada i em va quedar... Aquesta és la única que m'agrada. El fet de vegades és una pel·lícula. No t'ho dic. Menys mal. Aquesta sí. Estava convertint en una cuca. Bueno, bé, aquesta. Venia a parlar del Tarantino, perquè ve Pam Grier, que és negre, que havia fet pel·lícules de la Blacks Explosion, i el Tarantino la va recuperar a Jackie Brown. Sí, sí. Que tampoc em va agradar. Però ja està molt bé. Sí, però realment potser és la pitjor. La pitjor pel·lícula. S'ha de començar, però és una cosa. Estem d'acord. Aquella dels especialistes de cotxes, l'únic bo és quan els sortien els especialistes. El proof. El proof és que era com una macarrada amb el Rodrígueu aquell. Ja em dirà. Sí, home, com es diu, el del Mariachi. Roberto Rodríguez. Això és Rodríguez. Roger Rodríguez i Tarantino. Sí, que van fer el Planet Terroris. Sí, sí. I com ha dit, la meva preferida és Tilda Swinton. Home, això és el gran. I aquesta li dona el gran premi del festival. No, aquesta no ve per premi. Perquè els demés venen per premis. Perquè sí que és una bandós. La Maria, que és el robot de Metrópolis, la reproducció, i la màquina del Temps. A tot el conjunt d'una carrera. Aquest any s'han tret premis de la màniga, per això venen tants convidats. Però la Tilda Swinton ve a la gala d'inauguració d'ijous, perquè passen sospíria. Que ja la temo, perquè és la nova versió de Dario Argento que ja l'hem vist. I que es veu que la gent sortia del cine vomitant, de tanta sang, i tant sang, i fetge, que sí que és el que a mi s'agrada del món. Començarà tothom a patalear, i a gritar de gust. La botifarra negra surt de la sang. De la sang, sí. A mi m'agrada sense arros, per això. Però bé, la Tilda Swinton. A part d'això, hi ha 300 pel·lícules. O sigui que toca 10 al dia. 10 unido. No, 10 dies, 300 pel·lícules. 30 pel·lícules al dia. Si tenen 2 hores de durada, necessitarà que els dies s'amplin a 60 hores. No, bueno, hi ha documental, hi ha curmatratges, hi ha molt animes, hi ha dibuixos, hi ha absolutament de tot. I a part del cinema, tots sitges, hi ha la tasta de vins, dissabte diumenge, el passeig de la Ribera. Hi ha la Zombie Walk. La Zombie Walk, el dissabte, que hi ha 350 que els maquillen gratis. Això és pel ciutadans. Per fer por. I van per allà tots els zombies per sitges. Hi ha més coses. Hi ha concursos als separadors, com el d'Eitmòdifes del 2001, el paral·lelepípido del 2001, els separadors hi van, que tenen que tenir el paral·lelepípido amagat. Llavors ho tens que descobrir. I tens que fer 20 botigues, i si ho descobreixes, mira, el paral·lelepípido està allà, sota aquella samarreta. Llavors et posen un segell, i el que tingui 20 segells de les botigues per que ha d'escobert el monolid. És una 5 anys, això. Fantàstic. Molt bé. Però vol dir que això deu atreure més a gent jove, suposo. Està pensat pel gent jove. I després ja, si anem a la fresca gratuït, amb curmatratges, el jardí que hi ha al cap de la vila, hi ha molta activitat. Són 10 dies de... Moltes entrades venudes perquè m'han dit que havia molt d'èxit des de punt de vista comercial. Cada vegada més, cada vegada més. Abans, quan jo anava, trobava coneguts, ara ja no trobo ningú, tots joves fieres, i trobava molta gent, i ara no conec ningú. Tots són zombies. El pol, no, però la majoria d'allà són gordos, amb barba i samarretes negres, amb una calavera o una d'estral. El pol, no. El riquis maquillat, allà, amb un zombie. No, no, no. Però després toquen uns amics i potser vaig al concert. El riquis. El riquis exacte, van a tocar el motor zombies. Sí. És la discoteca més antiga del poble. La discoteca del poble. És que ara es diu Niu Riquis. Com als fotogrames, que el gran 90 va posar en Niu fotogrames, el riquis està molt bé, aquella discoteca petiteta, però i abans estava la mare de l'amo, allà a l'entrada, era com la taquillera. I, a més, una de les pel·lis que s'estrenen, que és la nova del Gaspar Noé, i que, a més, fan festa clímax, fan festa que deu ser allò, bueno, vés a saber. Dillocions... És el deir reversible. Exacte. Aquest tio, jo que no sé... Jo que he vist de la meva vida. Aquesta de la Mónica Bellucci. A mi, irreversible em va agradar, però l'interdevoid, per exemple, i l'últim que va fer l'OF, que va anar a Netflix directament, perquè no es trenen sigles. L'OF es va passar a sitges, es va venir de cans, van a sitges, i després em van anar directament a quatre sigles, perquè com que ja s'ha expliciat... Amb 3D, era por no amb 3D. Sí, amb un bon guió, diguéssim. La vas veure o no? Sí, sí. A mi em va interessar. Com no s'ha estrenat, això, aquí, al cine, amb ulleres 3D, por no amb 3D. Jo no la vaig fer amb 3D. Ah, perquè era entre 3D. No, no, si es diu l'OF 3D, però no a l'altre hora. Una xincama pot poder anar a aquest. Bueno, però aquest és el irreversible, eh? Sí, sí. És un tir un pirat. Aquesta de la Mónica Bellucci, que la viola el metro, i després arriba el marit, agafa un extintor, i es una escena... I trenca el cap del violador, no? Sí, sí. Canta allà el rectum. Preciós, preciós. Veig que la violència en cine, no, no. Però estàs anant a sitges. A sitges és... A sitges és... No entris a brigadun, eh? A la secció. No, no, penso entrar. Només quan li donen el premi onorífic a El Galiner. El Galiner, que és un actriu dels anys 50. 50. Però que l'Almodóva la va recuperar, és la que feia l'Abrinto de Passiones, sembla que era. Però no, no. Aquestes de violència, explícita, o mami, no vull dir Ciudad de Dios, i mira si hi ha violència. Però una violència d'anúncia, pel·lícules del Sant Pècim Pat, tampoc totes, o de Cúbric, senderos de glòria, també hi ha violència. Només part de la violència. Però la violència amb música rock de fons per descarregar dren a l'inesia, aquesta sí. Sí, sí, això són els últims anys, jo crec, molt a sitges. A sitges és... Per això s'ha fet la nit més fric, la nit més tombi, la nit més... Estrim. Però tota aquesta gent, que veu aquestes pel·lícules, després també va al cine i els agrada. No, no va anar al cine. Quan nosaltres anàvem a veure pel·lícules de la Marilyn Monroe, després què, tu has d'adormir. No, no afecta, no? Bueno, m'hi va afectar molt. Jo me'n recordo que a Sitges, quan anava al festival, havia vist una, que era un... un carnisser que matava els veïns, i va tenir una carnisseria, que ho feia Víctor Bono, sembla que era... No sé, i si no es comem o ser raül. No, aquesta era una comèdia. Aquesta era una comèdia. Molt bona, ja està. I aquesta, i tenia la millor cara, la millor cara, perquè era humana, no? Tot a la pel·lícula ell feia Frankfurt, i a la sortida em vaig anar a menjar un Bratsburg. Aviam, sí que era així. Sí, sí que influència al cine, una mica. Ara, si veus coses de psicòpates, si veus coses de psicòpates, no. Jo crec que en resposta a on va aquesta gent després, jo crec que un dels cinemes que m'he... retroactiu, no? Tant ha apostat com això, com la gent ha apostat pel cinema, és fenòmeno. El cinema és fenòmeno. O sigui, el Nacho, que és qui ho porta, ella era un... evidentment és una habitualíssima a Sitges, perquè a part ella va rodar, ella va rodar i rodar, i a més, a Termat. Allò era duríssim. Un dipòsit, un dipòsit de cadàvers. A més, van reproduir cadàvers a la perfecció. Sí, molt bé. És una burra d'aquell... és un mig matratge que, a més, opera, no? Així, música clàssica. La n'hi negra. Però, bueno, és el que es considera ultra-gore. És aquella cosa que venia d'Alemanya, de Necromanti, aquest cine, i ell ho va portar aquí a Espanya, i jo entenc que la gent pogués marxar els dos minuts, aquest matratge, perquè... Sortia, no sé, que no me'n recordo del... Bueno, allà hi havia, des de trossajaments, a violacions de cadàvers, a tot. Però, amb una certa... això que dius, una certa crítica, bueno, però era violentíssima aquella. Allò era bastant fàstic. El que passa és que, com a espectacle, com a cinema, passa moltes coses clàssiques de qualitat, és a dir, que són d'aquest actiu. Sí, sí, evidentment. Sí, bueno, s'ha apostat per cinema de gènere, però també cinema clàssic, però vera, de la mateixa manera que et poden passar Casablanca, Restaurada i tot, també et poden passar clàssics com Alien, et poden passar també... Jo crec que te'n deixen bastant el terror, la sèrie B, però, evidentment, fan estrenes, fan... Però suposo que això serà una forma de captar la gent jove, m'imagino, perquè... Mira, jo la se n'ha passat, vaig anar a veure Academia Rashmore. Allà, mira, per veure l'empatlla gran. Quina és aquesta, no? El Wes Anderson... Wes Anderson? Les he vist totes. Rashmore, es diu, sí. Jo no l'he vist. És molt bona, eh? Igual es va anar amb un altre títol, no? O sigui, la versió americana és Rashmore, i aquí va arribar com a Academia Rashmore. I a què va? Aviam, és el... Com es diu, Jason... Rashm... Sí, sempre surt. Sí, sempre surt, sí. Perquè és un xaval, en aquesta pel·li. De fet, fa de 14 o 15 anys. I és un tio... d'institut... Bueno, és una història una mica... tortuosa d'aquesta, també sobre el Vilmurray. I és una història d'aquestes de... Ell és un xaval que fa de tot. És a dir, fas grima, és el director del Club de Lectura, de no sé què, fa totes les estrescolars, però és un fracàs, ell, com a alumne. Però és un tio que va sempre ben mudat, té molt a la gent, és un prepotent, però a l'hora... És un tio que va de ric, però no ho és, sempre diu que el seu pare és cirurgià, però és barbé, té aquest punt de... i és un tio molt superior a tot. I s'enamora d'una de les profes de l'institut. I alhora, aquest Vilmurray, que és un... crec que és el pare del millor amic entre cometes. O així. No me recordo ben bé com va, o d'algú de la seva escola. S'associen per fer històries de feina i no sé què, però de cop el Vilmurray també s'enamora de la profe. De la profe. Jo crec que és una d'aquestes pel·lis que deu tenir temps, eh, de ser del 90. De ser de les primeres. Sí, sí, sí. I realment, ja es comença a veure l'estil que té. Però és tan vers, jo crec, que és que a mi em va agradar molt. A mi ho és en Anderson, algunes. A mi també, algunes. Perquè és d'aquestes pel·lis que jo crec que molta gent les deu veure sense això. Perquè és com... El hotel Budapest a mi em va semblar un guió de merda. Totalment, eh. Sí, però és espectacular. Clar, però és espectacular. Un surti àtil de Swinton. No és poc. Però em refereixo... La isla de dos perros no l'he vist encara, però... Bé, està bé. Però que em refereixo que aquesta, jo la recomano, no l'heu vist. Aquella del costó. Com es diu, això? Aquesta, sí, com es deia aquesta? Estarà bona. Ai fa quàtic, això. Aquesta és la bona. Jo la recomano molt. La Rashmore, aquesta, jo la recomano, és una història simple d'aquestes de... No ho vas veure, sempre miro el fenomen. Sí, sí, sí, vaig anar per casualitat. És com una filmoteca. El fenomen era filmoteca. Sí, sí, sí, sí. Però amb la pantalla... I el sol, tot el perfecte. Jo vaig veure l'any passat actualitzada de 2001. El fenomen. Clar, jo volia anar. Tenia per apuntar, per anar. Sí, sí, sí. Perquè l'he vist 18 vegades al cine. És per disfrutar-la allà, eh. Jo la vaig veure al Festival de Sitges, a fa uns anys. Què va venir? La Vida de Cúbri, que ell havia mort. El Keir Dulea i el Dinestòquo, els dos actors. Allà va ser impressionant. Perquè a la pel·li, els veus, que la pel·li era el 68. Però al final, el Keir Dulea... No, el Dinestòquo no va venir. Només el Keir Dulea. Al final, el Keir Dulea, quan surt menjant i al final de la pel·li, surt gran calvo. I quan va sortir a l'escenari, que van dir amb nosaltres Keir Dulea, era igual que el que acabaven de veure. Va ser impressionant. Sí, sí. A Sitges ja l'havien fet fa 15 o 20 anys, eh. Sí, sí. Gostumen a fer restauracions de pel·lícules i les passen a anar a anar. I jo em penso que és això el que ha dit ell, que és una filmoteca. Sí, de qualitat. D'una de qualitat, però que és veritat que aporta coses noves d'aquest tipus que agrada més la gent jove, però que ja de tot. I jo diria que és un cine de repertori, més que una filmoteca, perquè una filmoteca té una bast més gran. I en canvi, el fenomen, el que és, és un cine de repertori algun com el Cèntrico, que hi anaves i estava molt bé. I d'estrena. I el repertori i estrena. A veure, depèn de quines estrenes també. De Blackbusters. Sí, bastant. I fan una proposta que és molt interessant, ja pleguem gairebé, però que jo he anat a alguns cops, que és les nits de cinema... Halloween. No, no, les nits de cinema, que normalment són comèdies o series bé, coses així, friquis i això, i fan nits de això, pizza i cervesa. Ah, sí? És molt interessant. Està bé, no? Està molt bé, està molt bé. I a gent? Va a gent? Està ple, si és que no et queden entrades. Ah, s'ha de comprar abans. A mi m'han dit que s'han anat xocerdat, que la sessió de les 4, que ara et di llums i dimarts ja no obren, que està bé, perquè si tens 4 persones, escolti, llums i dimarts festa, i llums i a partir de dimetres. Amb això hem arribat a l'hora, hem arribat a l'hora, Carles, estem moltíssim agraïts de càgis participats d'aquesta manera, i la setmana que ve, ve en Joan Sant, que vol parlar del quart poder. I per tant, us en caminem, us adreçem aquí a la setmana que ve a tornar a parlar de cinema i de les millors pel·lícules que no les podem considerar. Cinema sense condicions. A la vostra disposició, bona nit a tothom. Bona nit. Bona nit.