Cinema sense condicions del 9/10/2018

SINEMA SENSA CUNDITIONS SINEMA SENSA CUNDITIONS Bona nit. Aquí estem una altra vegada a Cinema Sense Cundicions, per parlar de cinema Sense Cundicions. Estem, com sempre, el Joan Cerdà, Hola, bona nit. El Pol. Hola, bona nit. Que domina tot. Estic aquí tocat massa col. I ens ha posat la Montserrat Caballé. Exactament. Bueno, l'ha posat el Joan. D'acord, l'ha posat el Joan. El Vici d'Arte de Toscan. Ben bonic. Una de les millors enregistrements de Montserrat Caballé, en un manatge. Que se'l mereix. Sense cap dubte. I Pep. Hola, bona nit. Hola, bona nit a tothom. Aquí estem. Doncs comencem. Avui no hi és el Joan. Ja ens havia dit que avui no podia ser-hi. Espero que ens escolti. I des d'aquí li m'adonem... un salut. El que sí que ve corrent és el nostre convidat, que acaba d'entrar ara mateix a l'estudi. Ara acaba d'entrar a l'estudi i avui us avancem, que és el Joan Sant, que ja ha vingut altres vegades, ja ha estat entre nosaltres, i que aquesta vegada ens voldria parlar del quart poder. Ell ha proposat unes pel·lícules per comentar, que comentarem, i que ell ens explicarà la causa per les claus, ha aturiat aquestes, i ens farà un resum del que pensa sobre el tema, com el cine, ha tractat el quart poder, que és el periodisme, i el poder nou que sorgeix, quan aquest sector agafa una potència amb les societats actuals molt fortes. Bé, doncs, com sempre, dividim el programa amb dues parts. La primera part serà sobre les pel·lícules que hem vist cadascú de nosaltres, i si volem fer-ho amb algun comentari. A veure, no sé per qui voleu que comencem. Jo havia vist la Gaviota, he vist la Gaviota i Cogwar. Una gran pel·lícula és Cogwar, és una grandíssima, grandíssima pel·lícula, però la Gaviota, que és una pel·lícula basada en l'obra de Chekhov, del mateix nom, és una pel·lícula molt, molt interessant, perquè és una pel·lícula que, de fet, és l'obra de teatre de la Gavina del Chekhov, que el director és el Michael Mayer, i els actors, per mi la més important dels que interpreten aquesta pel·lícula, és Lorett Benning, perquè fa un paper extraordinàriament potent. Ella és una... Hola, bona nit, Joan. Acaba d'entrar, Joan Sant. Hola. Bé, doncs continuem. La Gavina és una pel·lícula que té el format d'obra de teatre, però el meu moda de veure té un valor especial, perquè està feta en un cine actual. No ha posat la càmera davant de l'estatge, i ha fet, i l'ha descrit, sinó que l'ha tractada, ha fet un tractament específic. La veritat és que la pel·lícula comença l'últim acte de la Gavina, i després tracta tota la resta de l'obra com un fleixbac, i, per tant, la pel·lícula al final torna al principi, i al final està molt ben tractat. Al final, el que no diré, si voleu. Llavors, els personatges d'Aixecó són personatges que mosten estats d'ànim, el seu fons i el seu teatre, és el teatre de l'estat d'ànim, i en aquesta pel·lícula ve ser això ningú en certa de qui s'enamora i ningú està correspondent del seu enamorat i del que pretén que sigui el seu futur. I, per tant, és una obra que transcorre a prop d'un llac molt bonica de càmera, molt, molt, molt bonica, i molt bonica de tractament visual. Que el personatge central és l'Arnet Benning, que és la mare i que va en aquesta casa de camp russa, amb el seu amant i on hi ha el seu germà, i s'hi troba el seu fill i altres personatges que apareixen allà. Això és el centre d'aquesta obra. Ja us he dit que ningú és exactament allò que vol ser i ningú és estimat d'aqull que vol ser estimat. Però tot és un punt l'ànguit, un punt trist, un punt... que al temps no passa, perquè aquesta època és el XIX, és el final... Sí, el XIX, deu ser, això. Bueno, el Chekhov mor el 906, o 8, o 10, o no me'n recordo com. Per tant, és un home que ja està veient la decadència de la societat russa del moment i d'escriu això. El meu model és una pel·lícula que pot ser vista si a un li agrada el teatre i a un li agrada veure un teatre que coneix vist des d'un altre angle, o d'un angle divers. Per tant, jo sí que la recomanaré. És una tragèdia? A veure, és que les pel·lícules de Chekhov, o totes són sadegelles, són un escap. És una tragèdia perquè el final té aquest punt. Com que just abans de començar el programa en tant que aquesta sensació que tens al sortir d'una pel·lícula de Patge per a les Bontries, no sé si és aquesta sensació de diòstia. És d'aixadesa l'humà, de diòstia. Això potser sí. Potser sí, però jo diria que m'he mostrat amb els personatges el meu model de veure. Sí, però sí, sí, una pel·lícula trista. Trista i a l'hora plena, perquè són joves que s'enamoren i allò és una cosa molt, molt vital. Però a l'hora té aquell punt que mostra una decadència de la societat en què això està immers. Bueno, si voleu, anem fent una roda de lo que heu vist. Després, si voleu, dic Colgwork, perquè sí que em va agradar molt Colgwork. Sí, molt, molt. Puc començar en resposta al Pep de fa unes setmanes que em va recomanar. Una pel·lícula, que és la que us porto avui, que és Ribanj, pel·lícula francesa, que pel que entenc és l'Opera Prima, de la directora. Hi he fet dos cormetratges abans. Clar, i més ara que està passant tot Sitges, que evidentment és el que porta més Ramon Borri en tema tele, ràdios i tot, el Festival de Sitges, i sí que és una pel·lícula totalment Sitgeriana. Però, clar, jo trobo que quan... A mesura que l'anava veient, els Verdi, que encara la podeu trobar, anava veient que... jo crec que s'ha fet ja tanta cosa al respecte, ja no del Goren i la Sany i el Fetge, sinó de les històries, aquestes és l'Àxar, que al final pot ser que sigui una assassí, que va un per un, matant els... com podria ser des de Halloween, a Frey Kruger, a qualsevol. Però, en aquest sentit, hi ha aquest component que a la protagonista la violen, al principi de la pel·lícula, i ella, després de... bueno, unes... escenes una mica surrealistes, aconsegueix sobreviure... Sí, qual A B Fènix? És que és literalment... Tu vas veure el comentari, que em deixa el Carles, el Facebook, que va dir, és que l'A B Fènix, aquella escena, hi ha una escena que és la típica, típica perquè ja això ja passava, des de fa mil anys. Les seves endres per... Reneixer. Sí, però la escena és l'isergica. Al final, la escena és a la llar de foc, està amagada una cova al mig del desert, i el que fa és, com que... prèviament, unes quantes escenes abans, ha caigut des de 100 metres, a sobre, per un barran, ja s'ha empalat, a un tronc, i s'ha caigut amb l'estómac al aire. Bueno, però sobreviscut. Llavors, com que encara li brota tot, diguéssim, el que fa és escalfar una llauna al foc, diguéssim, que s'assotura, no sé quina és el verb, per això, no sé com es diu, es deu dir, agafar una... et cremes, per tancar la ferida, però aquesta escena, l'isergica, a més, és el moment entre la droga, pellote, que li donen, i, a part, aquest moment gairebé de... el que es diu en ignoreixi, de cop ella sap qui és i què ha de fer a la vida i tot, és que, per exemple, això ja és si no és Natos, o sigui, no... no em ve de nou una escena així, i el que veia era molt de la reminiscència de Molcine, que sí que és veritat, que és una pel·lícula molt cinèfina, en el sentit que aquí l'ha fet, es nota que ha posat molt, o sigui, com a directora, ha posat molt d'autor, però, des del meu punt de vista, potser sí que es queda en això. És un primer treball. Sí, sí, sí, aquí el vol... la segona pel·lícula que ens diu. Exacte, totalment, totalment. I confirmarà o no, perquè aquí, més enllà d'uns... uns logros de tipus tètic, el que és la història amb si, jo la... ja la vaig definir amb el seu dia, que per mi era una pel·lícula que tenia tres parts, començava com un aporno, seguia com un còmic gore, i acabava com un joc de rol. Bueno, podria acabar... Però, amb tot això, hi ha un lligam que la fa atractiva per a mi, i és, precisament, el tractament estètic que té la pel·lícula, i el ritme que li dona el muntatge. Tu també la recomanaries, pols? Aviam, depèn de qui... No, no, no. No la recomanaria perquè no vull tindre problemes. D'entrada... No tindràs cap. D'entrada estem parlant de... És una pel·lícula que atreu la part rara que tinc jo. Però clar, clar, no la comparteix tothom, ni molt menys, i millor que sigui així. Doncs, no sé què dir-vos als audicis. A veure, jo... Qui estigui anar a sitges és probable que li pogués agradar. És la pel·lícula que no deixa ser góre. Si és de lo que es faci, hi ha molta cosa que agrada a moltíssim públic, per això es continua. Ara mateix és que a sitges el ventall, la forquilla de sitges s'ha desvinculat de lo que és el gore, el fantàstic, sense ficció. Que hi havia fa uns anys, ens segueixen fent, però obren la porta de nous formats i nous autors. Jo em refereixo a l'assistent de sitges de les seccions aquestes de Brigadoun o d'aquestes seccions més pures. Els hi pot agradar, però jo, potser ara, pensant i té molt un estil en el sentit tarantí, no per la sang i fetge, sinó per un... per l'estrafalari, que és a vegades... I també recordes Sin City i 300. Ostres, per què? Pel tractament. El ritme. Passen coses que no tenen justificació. Passen coses que no tenen justificació. Passen coses que no tenen... És que és això. No existeix el matí, la tarda i la nit. No, no, estem a la nit i de repens és mig dia. Però per exemple, vosaltres veu arribar a veure a Ghost Story, la pel·lícula aquella del Casey Affleck i la Rony Maher que el Casey ha fet mort als primers 10 minuts i ella el va veure alternatòria, que està tapat amb un llançol blanc i quan s'ha d'anar i és un pla com de 4 minuts estàtics del cadàver tapat i de cop s'incorpora i surt caminant i ja surt amb els forats els ulls com el típic fantasma dels dibuixos. I és la pel·li, sí. I és ell vagant per la vida. És una pel·li d'una hora i 10. Però clar, tu entres o no, a mi m'agrada molt però és que jo sé de gent que ha dit que m'estàs plantejant a un fantasma amb un llançol. I no és comèdia. Aquesta pel·lícula només pels 10 primers minuts hi ha la faria divisió obligatòria. Per tant, sí que li ha agradat. Jo pels últims 10 minuts. Els últims 10 minuts... Tens els 10 primers minuts del pep i els 10 últims del pol d'una hora suelta. Havia amb jo hi havia a dir que sé quin és el gènere, que és gore, que és una cosa que pot entrar o no. A més, pel migdia en tema de violacions i pel migdia en temes d'assassinats i de cru, d'aquesta dure és al mig del desert, de superviència, pot agradar. Des d'altres maneres també dirà una cosa. Normalment no passa. I aquest dia m'hi vaig fixar i va passar. Unes dos terceres vals dels crítics de cine que estaven a la sala van fotre el camp al mig del dilluns. Ah, mira, vaja. Bé, tots això, perquè els que ens estan escoltant, que de tot això copcin, de què va aquesta pel·lícula. Per tant, això ja em sembla... Exacte, exacte. Jo crec que hi ha el punt que t'anar dins la ràdio com fora, quan tu recomanes una cosa, les recomanes des del teu punt de vista. Jo molts cops que animo a anar-ho a veure i que... Sabien les dades que heu donat, però ja veiem. Jo he encantat si la va veure, però sí que és veritat que... Estem d'acord que a veure la segona pel·lícula que tal va. Aquest és el repte. I el Joan, què ha vist? Jo parlaré d'una pel·lícula que no té res a veure amb aquesta que està parlant. La veritat és que jo, quan he parlat de la Gavina, tampoc té res a veure. Els que ens escolten tenen un ventall. Jo, si no, més tard seguiré molt, molt, molt, molt bé, amb Venom, que és la nova de Marvel, que aquesta també va en la línia. Tampoc té res a veure amb Venom. Jo encara vull esparlar del Call World, perquè tampoc té res a veure amb això. Ja en parlarem després, també. Aquesta és Anacida, una estrella, Starsborn, aquesta és una història que ja és coneguda, perquè ja s'ha fet 4 o 5 vegades en el cinema, depèn de com es conti. Hi havia la pel·lícula clàssica dels anys 50 dirigida pel George Cooker amb la Judy Garland i el James Mason, que allò és una cosa que no... és irrepetible. I, en canvi, doncs, sí que s'ha repetit. I és curiós que jo, quan estava mirant la pel·lícula, veia que hi havia tota una sèrie de referències a Barbra Streisand, que és l'últim actriu que va fer un remake d'Anacida, una estrella, i pensava jo com és que posen en joc totes aquestes, fins i tot bromes amb la Barbra Streisand. I llavors, al final de la pel·lícula, vaig tenir la resposta, perquè vaig veure en els títols de crèdit que el productor era el mateix que havia fet la Barbra Streisand, tal John Peters aquest, que aquest John Peters o John Peters, doncs és un... és tot un personatge, és un personatge que s'ha fet rica amb les produccions a Hollywood. Ell diu de si mateix que és el Donald Trump de Hollywood. Això ja indica quina espècie de personatge és. I llavors, aquest home té una història curiosa, perquè de petit, quan era que tenia 11 anys, una cosa així, va sortir a los diez mandamientos del Cecil BD-1000 fent un petit paper, sembla ser que... recordo la pel·lícula, però sembla ser que hi ha un nen que, a lloms d'un nasa, travessa el mar Roig. Aleshores, es veu que era casualitat que el seu pare el va portar amb un estudi de cine i necessitaven nens que tinguessin el cabell fosc, i llavors, necessitaven uns quants, uns quants centenars per la escena aquesta del mar Roig i amb ella el van enganxar. Llavors, a partir de llavors, resulta... És això el que el va fascinar? No, perquè ho va deixar córrer, i llavors, quan tenia 14 anys, es va dedicar al negoci familiar que era el de la perruqueria. I llavors, ell, com que tenia una perruqueria o una cadena de perruqueries a Los Angeles, doncs va ser el perruquer de moltes estrelles. Així va conèixer la Barbara Streisand, que van ser companys sentimentals durant un temps, encara que no es van casar. I llavors, li va produir discos i li va produir la pel·lícula aquesta, que realment és una pel·lícula que no és memorable de cap manera, no? Hi havia el Cris Cristóferson i la Barbara Streisand. Llavors, en aquesta del 2018, es repeteix el format. El format, igual, tot passa en el món de la cançó. En aquest cas, els protagonistes són Lady Gaga i Bradley Cooper. És clar, quan va sortir la notícia que Lady Gaga faria nascut una estrella, era una mica com per no sé si posar-se a riure o posar-se a plorar, perquè deia que no pot ser. Resulta que hi ha una qüestió inesperada, que és que la Lady Gaga, que normalment surt disfressada i molt maquillada. Aquí surt normal, no? Aquí surt, però com la cançó del Manolo Escobar, con la cara a la va, i no recién peinar, perquè va despentinada tota la pel·lícula, però gairebé. Però com una persona normal. També pot ser una bona actriu, i és el primer paper que fan els cinemes. I és una qüestió que realment no ho entenc, perquè una persona com ella, que s'ha dedicat tota la vida a amagar-se, ara que té el primer paper en el cine, resulta que es descobreix i es despulla, diguéssim. I vol fer una tasca d'actriu. No és cap meravella, però sí que suposo que els fans diran ah, mira, aquesta s'ha atrevit a fer un paper que té de tot. Ella abans havia fet una comèdia, que hi ha el drama, que hi ha una tragèdia, etc. I que hi ha una història. La història és coneguda, és una noia que, en aquest cas, canta i que no és famosa, però que ajudada i que és famós, doncs ella arriba al èxit i el sobrepassa amb ell. I llavors aquí ve el drama, perquè el paper que fa el Bradley Cooper també és aquest tòpic del cantant de rock que té addiccions i que està fet pols i que, bueno, que sort en té de descobrir aquesta noia nova i tal i llavors jo diria que el Bradley Cooper, no sé, que passa per ser el director del film i jo no m'ho crec, perquè, no sé, és una pel·lícula de productor. És una pel·lícula de productor. Llavors, el rol del director, no sé, aquest John Peters, està molt abasat a fer pel·lícules de produir-les. Batman Returns, Superman Returns i tot el que sigui Returns ho fa el John Peters i que és dels productors més rics que hi ha a Hollywood. I aleshores, bueno, ha volgut repetir aquesta història que ja havia fet ell als anys 70 amb la Barbara Streisand i bé, vull dir, no sé, la pel·lícula es pot veure sense demanar-li gaire... gaire gran cosa, la història està clar que funciona perquè s'ha repetit moltes vegades i bé, vull dir, el que he hagut de dir també és que el Bradley Cooper imita descaradament el Jeff Bridges. M'ho has comentat abans. Perquè és un personatge. El Jeff Bridges va fer una pel·lícula també així, amb el tòpic aquest del cantant Country Rock que no... que no aixeca cap i llavors ens sembla que la pel·lícula es de Wild Heart, Corazón Salvaje. Penso que el Jeff Bridges va guanyar a l'Òscar, molt maroscudament, en tot cas, però aquí, vull dir, és com una mena de repetició. I també el que haig de dir és que les cançons són... semblen totes la mateixa i que realment no... no té gaire interès per aquesta banda. Hem fet el torn. Jo ara deia de parlar del Cold War, Joan, tu l'has vista, Cold War? O has vist alguna que et sembli que vulguiessis comentar en aquest primer torn? No, he portat dues pel·lícules que espero que m'ajudin a argumentar el tema que vols desenvolupar. El tema que vols desenvolupar. Però una és del 2017 i l'altra és evidentment de 1952. Sí, sí, ja ens la va comentar el Joan, que és el que t'havies proposat. No, jo vull puntualitzar-lo de la idea que ella hi havia fet, a més que es va fer molt famosa una actriu a American Horror Story. Ah, sí? Va ser com una de les dolentes d'una temporada sencera. Ah, sí? A l'estil m'adona For Rooms. És que clar, són un estil que sí. Sí, sí, exacte. I allà la vam veure bastant. Jo, perquè la teprola la vaig aixemitges, perquè no m'interessa massa, no per elles, en general, però no està malament. La crítica que jo la te diria la te diria la mirava, perquè vam anar a veure què ha estat el que us comento, però hi havia aquesta, la deixava en general bé, amb ella, eh? I això, com a director que diu el Joan, també em penso que, no sé, ha volgut fer una cosa diferent. És que també passa que la pel·lícula de la Bàrba Streis posava que el director era el Frank Pearson i es veu que hi ha dubtes molt seriosos sobre la qüestió, perquè deien que l'acabar dirigir realment la pel·lícula va ser la mateixa Streis. Ja pot ser, ja pot ser. Ens ho creiem, això. A veure, algú de vosaltres ha vist Call War? Sí. Ah, l'heu vist tots? Sí. I us ha agradat? És una pel·lícula recomanable, però des del meu punt de vista té algunes deficiencies. Si vols, se'n parlo. Sí, el que vulguis, però... Jo l'anava recomanar, però si tu li veus... No, jo també he començat per dir que la recomano. A mi és una pel·lícula que s'ha de veure. S'ha de veure perquè té tota una sèrie de coses a favor. És una pel·lícula en blanc i negre. És una pel·lícula del 2018 de Pavel Paolikowski. Paolikowski, sí. La mateixa que havia fet ida. Sí. La mateixa que havia fet ida. I em passen una mica la mateixa ida. És una pel·lícula que estèticament frega... Ho sembla que té interès en fregar la perfecció, cosa que en principi no és dolent. Però aquesta perfecció a vegades el que s'emporta una mica és que estem parlant d'un tema molt seriós, estem parlant de la Guerra Freda, estem parlant del que l'estalinisme i els sistemes repressius a Rússia, que l'acompanyaven influïen molt amb el comportament de la gent, amb els artistes, per exemple, els anulave, els dirigia i els feia passar pel tubo i el que no passava de pel tubo tenia que marxar o se'n anava cap al gole. Llavors, clar, aquí estem a dintre d'una estructura de pel·lícula en què tothom va correctament pantheonat, correctament vestit, els interiors són tots nets, no hi ha brossa enlloc, clar, jo vaig néixer el 51, a la Provincia de Lleida, la post-guerra i jo tinc el record que la gent, a veure, tenia panellons a les mans, tenia barruques, tenia... o sigui, hi havia problemes estètics. Clar, a la millor, aquí hi ha un interès a mafinar una mica la cosa per la qüestió que sigui més fàcil passar-ho al espectador. Això em semblaria bé si estés en parlant d'una brígula que està posada en el món, per exemple, del teatre i tal, bueno, però, clar, amb aquest món em semblaria que demanaria una mica tant més de rigor i també una mica més de crítica, ja dic, amb aquest repressió d'aquest sistema totalitari que passa bastant benèvolament per sobre. Deixeu-me dir un comentari amb això de que passa benèvolament, jo crec que el massacre que el sistema, és a dir, la pel·lícula passa a Polònia i és la... l'època d'Estalin dels països ocupats i la forma en què dirigeix una opressió des de dalt i la pel·lícula comença quan dos persones que són un músic que és el protagonista i una coneixadora de la cultura popular apolaca, van buscant per tots els racons música que poguéssim transformar per fer els corrosidances de Bersòvia influïts per la ideologia soviètica que aquest és el objectiu final jo crec que això sí que ho fa entendre, eh? Sí, això sí que s'entén, molt bé i això és dur perquè les nanes que estan fan com una selecció jo t'afegiria una cosa en sembla extraordinari el pla en què hi ha una elevació de gruas quan arriba l'autocar que porta els aspirants a ser cors i cantants arriben amb una menció i és impressionant, aquest pla però allò és absolutament fosc, trist no, no, em refereixo jo tècnicament això ja, ja, ja és un pla cinematogràfic d'aquells a què de la retina com un pla boníssim hi ha altres plans hi ha una interpretació pel meu gust molt bona de l'actriu aquí, bueno, és una història d'amor en temps difícils en el context de l'estòria real llavors aquesta història, llògicament està sexejada a més, a Bersòvia, que van patir moltíssim tant la setmana real com després l'estalinisme dels dos personatges tenim el de la noia, interpretat per Joana Cúlic, que ja ha rebut reconeixement amb diversos festivals i estic molt d'acord perquè té un moment, des del meu punt de vista, molt bons ella però després tenim el Tomas Co que és el personatge masculí músic pianista la primera o segona sena que surt allà tocando el piano per mi és patètic perquè és com si estés tocando el piano un tio que no té braços està encarcarà, bueno és que no es pot tocar un piano sense fer ni un mínim gest una i una altra cosa, és un estequiroc és un estequiroc i això es demostre en què en qualsevol moment de la pel·lícula, baixant del tren entrant en un escenari li has de posar un cigaret a la mà perquè amb aquella mà no sap què fer això si veieu la pel·lícula m'agrada que em digueu si és veritat o no aquella era una gent que fumava moltíssim era molt verat perquè era la manera allà fumava tothom jo quan vaig estar a Rússia per exemple d'avui és un problema fumaven i vivien pràcticament un programa gravíssim sí, sí, sí estic segur d'això, vull dir que pot ser que sigui un... jo en canvi crec que la figura la dona a ell en canvi jo, tu et vas fixar amb les mans jo en canvi quan dirigeix a l'Orquesta no el trobo creïble però bueno, jo com que això... doncs mira, podríem afegir però en canvi jo això trobava que en canvi la història té una grandíssima potència és una història bueno, tinguis en compte una cosa està dedicada a la memòria dels seus pares i es veu que d'alguna forma reprodueix una mica la història d'ells que també va tindre... però aquests països van patir moltíssim la Segona Guerra Mundial bueno, primer també, però la Segona Guerra Mundial va patir tothom però aquesta bipartició i aquesta els països ocupats van deixar de tenir ànima quan Polònia mateix és un país importantíssim no és quan se vol cosa i els van destrossar anímicament, col·lectivament popularment, nacionalment i aquesta pel·lícula això sí que ho descriu descriu una història d'amor impossible, això és veritat però descriu que una història d'amor amb un moment en què tothom està ferit, no ferit que també, però físicament ferit a l'esprit fins al punt que tothom es fa malbé és que es fa malbé la gent m'heu de tenir en compte que Polònia va desaparèixer el setembre de 1939 i no va reapareixer fins al 82 era ocupació nazi hi ha una qüestió de supervivència hi ha algú per això he començat dient que estem tractant un tema molt molt terrible heu de tenir en compte que la generació nostra a Bersòvia s'ha de parlar el Polac i el Rus només els nostres fills s'han de parlar el Polac a l'anglès hi ha més impacte cultural si va treure i si va posar un altre el comissari polític que va controlant tots els moviments dels artistes és una rèplica de Putin ah, sí, sí el record de definitor físicament sí, sí, sí però fixa't que van recorregent al principi de la pel·lícula que és bonic jo trobo que aquells recorreguts que tu dius de penellons escolta, aquella gent és misèria pura quan van recorrent els recollint el musical de les cançons populars del país per fer-ne una transformació que és el que final fan aquelles són excresions precioses amb idiomes que els fan desaparèixer allà no queda cap al tridioma i tothom parla el rus, fa al final i però és un món tot una societat destruïda perquè per la mort els ha destruït però destruïda com a persones intel·lectual, moral els seus malors la història de mort que ells descriuen que és una història convulsa perquè són dues persones que no poden viure juntes ni separades i que, per tant, la història és un constant de com compaginar això és una història potent, com a tal però el que descriu és tota una Europa perquè ells finalment van a París i l'esperit l'esperit de la Sona és un esperit molt diferent de la Sona West ella no es troba mai bé a París no pot suportar París ni li agrada l'idioma ella té una veu bonica i pot cantar i és incapàs de veure bellesa quan li tradueixen al francès per tant és un un record que no pot evitar de la seva rel que la fa tornar i tornar a marxar i, al final, per poder-lo salvar en velles cas en un italià que la treu de Polònia és una història convulsa a tota ella però descriu, al meu moment de veure, bé el que significa una guerra no només pels morts i pel que significa políticament sinó perquè la societat a la base de la societat es destrossa i es fa malbé ells mateixos, amb si mateixos, es fan malbé ell es fa espia treu amb uns, amb uns altres ella també es fan malbé i això està ben d'escriure el muntatge el muntatge de la pel·lícula també tinc algú a dir les transicions aquí es fan amb negre i s'estanquen amb negre i s'obren amb música sempre no et va agradar bueno, és que és una repetició 14 vegades del mateix arribar un moment i no les podem fer d'una altra manera o què sí, sí, potser sí Joan, tu què dius? Allà està, sí, sí no, jo no tinc res a afegir potser... no, d'acord i tu Pep? jo sí, jo recomano anar-la a veure però m'interessa fer aquestes puntualitzacions sí, sí, sí jo recomano anar-la a veure però abans informar-se una miqueta de la història de Polònia que va ser un dels països europeus que més va patir a la Segona Era Mundial i després de la Segona Era Mundial si això ho veia, que la República que va patir, Polònia va patir més encara al marge de la història jo ve que amb aquesta pel·lícula una preocupació molt gran per l'estètica no creus tu que és un missatge del que era la política de l'estalinisme? no has visitat potser algun cop algun edifici soviètic? sí a Barcelona a l'Antica Juslàvia doncs donen la sensació d'una imbèndia d'un crep tot perfecte potser aquesta és la imatge que vol treure potser només estan parlant de cine i el director segur que coneix molt cine llavors està amb una pel·lícula en blanc i negre està fent una pel·lícula estèticament molt acurada i m'acordo que amb diverses escenes surt un club que a mi per exemple em va recordar que aquest tio està fent una picada d'ull a Casablanca és a dir m'entens, hi ha una preocupació estètica i jo aquí li demanaria més canya cap a l'estalinisme potser malgrat tot això he començat per dir que la recomano m'interessant de veure i que d'un treurà el seu perquè les pel·lícules llògicament tenen molts angles des de les que es poden agafar ara no interessa parlar malament de l'estalinisme dels russos però l'estalinisme va fer molt de mal a part de la gent que va assassinar i que va enviar els gulacs la veritat és que és autènticament terrible si et sembla perquè ens hem allargat si et sembla tu començar amb el teu tema el primer de tot és s'agrair que m'heu tornat a convidar a un altre cop moltíssimes gràcies, un aprent moltíssimes tant amb vosaltres jo l'altre dia em vaig donar una pregunta i em vaig preguntar el quart poder existeix i aleshores em vaig començar a preguntar si no trobava la resposta si trobava dues pel·lícules que potser ens ajudin o m'ajudin a explicar al final o a treure una conclusió o a respondre aquesta pregunta si veritablement existeix el quart poder que diuen que és la premsa diuen que sí evidentment la premsa té un poder d'influència absolutament terrible això és innegable el que passa és que amb l'actual conjuntura del cobriment de la sorpresa constant mediàtica amb la qual s'estan sotmetent diàriament obres una pàgina d'un diari veus la televisió la ràdio i ara tot és sensacionalista els programes del matí, de la tele de la tarda sembla que ara la premsa queda superada pels tweets oi que sí aleshores jo em vaig començar a preguntar continuï a data d'avui la premsa sent el quart poder com tracta a les fonts i els informants abans el que un periodista vellava moltíssim perquè no se sap mai qui era el seu informant les fonts eren anònimes sempre i el veritablement important no era qui informava sinó el diari i el periodista aleshores he buscat dues pel·lícules i una d'elles és del 2017 a mi m'ha agradat molt la recomano i... quina era la del 2017? es titula Marc Fleet el informante Marc Fleet va ser el segon del FBI durant tota la època de Hoover estem parlant de 37 anys Hoover va ser el director de l'FBI i crec que si no em faia la memòria juntament amb Carol Roosevelt van ser els dos servidors els dos públics nord-americans que més temps van estar al servei públic un 37 anys que feia por a tothom per als papers o a la informació que podia arribar a tenir de tothom, era policia no se'n oblidem i després Roosevelt evidentment per la crisi del 29 i de la Segona Guerra Mundial va ser re-el·ligit diverses vegades, més de dues bé, jo recomano Marc Fleet el informante del 2017 el director i guionista es Petir Landesma està basada en dos llibres el propi de Marc Fleet i el John O'Connor amb un protagonisme magnífic que a mi m'agrada ja gran Salinota Leanne Nison que fa de segon de Hoover i és el que porta tot el pes de la pel·lícula com tracta aquesta pel·lícula a l'informant? amb un anonimat absolutament magnífic penseu que aquesta pel·lícula és una pel·lícula històrica va passar de debò i el propi Marc Fleet al final de la seva vida ja a punt de morir-se va ser quan va confessar que ell era garganta profunda garganta profunda és el sobrenom que li donen els periodistes que tractaven tota la informació que ell el s'hi donava aleshores el que tracto de diferenciar és entre el comissari Villarejo per exemple o l'impresentable de Várcenes o un d'aquests mega televisius que surten ara doncs ell com a policia tenia una ideologia molt conservadora va ser el segon de Hoover durant 37 anys i tenia molt clar que l'FBI havia d'estar fora de les ingerències polítiques de la Casa Blanca i ho defensa durant tota la pel·lícula quan a la pròpia pel·lícula es desveia que és el pròpia casa el govern d'Estats Units que li imposa el silenci per no desvegar el cas Wadirgay clar, ell automàticament es revela es rebota moltíssim i comença a treballar per sota amb amics seus de la premsa i a deixar anar determinada informació a les llistes, els veritables protagonistes facin la feina que ell no pot fer perquè li han prohibit i al final aconsegueix el que vol no tan sols treu fora el successor de Hoover que era evidentment una marioneta de Nixon i de la seva administració sinó que cau el president Nixon pel cas Wadirgay i és com a conseqüència d'una investigació periodística fantàstica heu de tenir en compte que políticament va quedar prohibit fer investigació del Wadirgay està prohibit si van demanar els papers tota la documentació trencada i durant molt de temps això es va tapar i la única forma que va tenir Marc Filt de poder destapar tot això va ser filtrant-lo a la premsa però fent-ho molt bé no com ara amb un plató de televisió jo soc el rei i a més demano diners i a sobre xantegejo el govern perquè no em fiquin a la persona d'escòctic això d'acabar no se n'oblidem que el Marc Filt personatge real va estar a la persona i varios anys va ser el president Rigan i el que el va indultar sí, sí, durant varios anys per un affaire és que anem a veure Marc Filt fa bo allò de que la fi justifica aquest individu de la bella escola doncs tenien un problema amb un grup pseudoterrorista a l'Underground o Watergate Underground i aquest home va autoritzar de forma il·legal centrar a escorcollar vivendes d'aquests grups tot això es va descobrir i va anar a la pressió de les filtracions que no se sabia qui era l'Arganta Profunda sinó per aquest tema de l'Underground per haver fet que el Conquest estava molt malestar fora de la llei i va anar a la pressió doncs al final dels seus dies va confessar que era l'Arganta Profunda i fins a data d'avui el misteri de si era o no era doncs està aquí evidentment era l'Arganta Profunda perquè si no no hagués fet la pel·lícula que jo recomano com a dada històrica serà una de les pel·lícules que es recordarà l'euvista vosaltres jo la recomano a més la pel·lícula comença just amb la mort de Robert que va estar repeteixut 37 anys com director de l'FBI va morir el 1972 i va morir treballant amb quin títol es va estrenar aquí a Espanya? El informante Sí i aleshores he portat una altra pel·lícula a mi sempre m'agrada portar un actual i un altre amb blanqui negre jo soc un fan del blanqui negre xarxàplim d'ella que no necessitava ni la veu ni el color per fer bon cine i explicar bones històries la veritat és que jo estic d'acord amb ell bé, deixem-ho aquí el poder tal qual el títol anglès és dit l'any i és de 1952 el director i també guionista Richard Brooks amb un fantàstic protagonista Humphry Bogart que ja sabeu que perquè ho he dit aquí més d'un cop que també és un dels meus sectors favorits a més a més Humphry Bogart, quan no fa de Marlowe del detectiu penso que es desenvolupa molt millor que quan fa molt encassillat amb gestos i tics molt dirigits i la veritat no és ell amb aquesta pel·lícula hi ha una cosa que m'agrada molt d'ell i és que per la feina que fa no li cal portar pistola perquè a vegades la pistola li sobra una mica jo també ho pino com tu és un gran actor és el meu punt de vista i crec que quan fa de detectiu que fa molt bé i fantàstic però penso que es desenvolupa molt millor quan no fa de detectiu per exemple la reina d'Àfrica és una Catherine Heppard absolutament impressionant i és dos que més m'agraden un curs d'interpretació que fan els dos el que sí s'en posa la pell de la llina i a mi Catherine Heppard també és un actriu que m'agrada molt brilla per ella sola i és una pel·lícula de director d'un diari familiar és una empresa familiar que té un diari com cal que es dedica a fer motícies com cal amb un plantell de periodistes de reporters d'investigadors però que la resta de la premsa sensacionalista ja és una denúncia al 1952 ja es denuncia la premsa en nord-amèrica la premsa sensacionalista en concret i en particular a la ciutat de Nova York doncs clar parlar de fer un diari d'un tipus d'editorial molt concret al costat de grans editorials de premsa sensacionalista que és el que diuen que la gent li agrada perquè faig aquest énfasis amb la meva veu no és que ens agradi un tipus de programa o ens agradi un tipus de premsa és que aquesta premsa i aquesta televisió és més barata i per tant el ser més barata és la que posen a la tele a la ràdio i escriuen a la premsa i no és que ens agradi és que és l'únic per veure i com a sobre ells poden demostrar per Índex d'Audiència els rècords determinats programes del matí i de la tarda, que jo detesto personalment increïbles veus, ens donen la raó aquest programa interessa la gent escolti, és que no hi ha res més bé doncs, Homfri Bogar amb el paper de director tracta de salvar per tots els mitjans possibles el diari i fins i tot l'últim moment que venien el diari amb uns trepes sensacionalistes que anaven a fer fora a tothom i a canviar la línia editorial aconsegueix salvar-lo i tot està en que hi havia un mafiós a la ciutat de Nova York que aquest diari l'ha posat verd sempre que ha pogut en fons fiables però que sempre se li escapa la llei en glucs acciona i sobretot la nord-americana de vegades sembla que protegeix a determinades persones tot i que després cauen tot el pes damunt d'ells però bé, no va ser el cas a les hores durant anys van estar perseguint aquest mafiós i no el aconsegueixen al final, amb un informant com cal que acaba morint a la pel·lícula però que aconsegueix signar conforme a tot allò que estan a punt de publicar és cert aconsegueixen fer una tirada especial parlar d'aquest mafiós i que aquest mafiós fos comament qüestionat i ficat a la pressió per un tema molt concret al final de la pel·lícula ho queda clar si el diari se salva o no d'acord? a mi, com jo soc molt optimista a mi sempre m'ha agradat pensar que sí que se salva el diari però al final el Richard Bruc el deixa obert oi que sí? Sí, el deixa obert i a més a més hi ha una pastilla endolcidora els 10 minuts de la pel·lícula perquè la seva dona que s'ha casat fa 15 dies amb un altre tio perquè ja està fins als nassos de les seves absències quan estan a punt de fer una copa de cava el truquen amb ell i té que anar a fer alguna cosa quan estan al llit una feina doncs aquí l'últim moment d'ella arriba 15 dies després de casar-se que encara hauria d'estar fent el viatge i li fa una clocada de dedull des de la part de la rotativa dient, estic amb tu exacte, sí després hi ha la... Aquesta imatge és molt interessant hi ha la mare de la noia assassinada i el seu germà que va cap allà realment el diari de la noia que és el que incrimina el mafiós i amb 200.000 dòlars que sol de una dona imigrant que porta 30 anys passant-les molt dures allà torna amb una caixa de sabates bueno es tracta de bona gent, es veu i què diu que des del primer dia que compta la feina que va tenir per menjar el primer dia que la dona està llegint aquell diari i després la tercera és que la vida del president del diari que junta amb les seves dues filles estava en decora, em fec aix per a la mà i desfer-se de la rotativa agafa i té un moment d'aquell dia, no posar-me en poso dura i em vaig recuperar la diner del meu marit vull dir que al final hi ha una voluntat de que l'espectador se'n vagi a casa no tan frustrat tampoc surten les mans agafades veu que quedarà bastant prengadet el mafiós ara, dit això, de lo que és el final que estem parlant venim cap aquí com et va amb el Joan de l'any 52 que havia de ser la repera té un guió extraordinari i és que per mi ho comentava amb el Joan el Richard Brooks és un gran guionista ha donat la casualitat que he trobat dos directors que a part de dirigir la pel·lícula també hem fet el guió la veritat és que no va ser de la meva intenció, però quan estava treballant el tema millor impossible he disfrutat molt té una riquesa de gius continuament està atrapant hi ha petites situacions hi ha petits gags molt ben posats sense perdre mai el fil argumental però donant-li una vivesa al relat fantàstica i jo penso... estituo el Quart Poder de 1952 a mi la veritat és que a mi el cine negre m'agrada molt el blanc i negre m'agrada molt té uns matissos que al color per mi el perdem és el personal el personal espero que el tema us hagi agradat jo l'havia documentat una mica però estem a 4 minuts al final amb una petita introducció qui saltat que era el tema els primers sobreassurs que vam tenir de premsa va ser banca catalana que com a historiador m'agrada fer un context històric que va morir Felipe González que va morir el dictador general Franco que no estem parlant de mil anys de democràcia 10 anys després vam tenir a la cinquena legislatura de Felipe González que va ser catastròfica per als casos de la Ceisabala Juan Guerra, el guberrador del bac d'Espanya i això ja era tremendo i canviaven un canal i deien només una altra i el que semblava insuperable és que el Partit Popular de Aznar i Rajoy ho ha superat amb escreix Aquests juguen la Champions jo crec que ja no ens podem sorprendre però si us fixeu el tractament que fan de l'informador de la font és completament diferent a les dues pel·lícules que jo he posat aquí per basar el que des de l'opunt de vista és un periodista investigació que està evidentment anònimes total i absolutament però també forma part d'una mala opinió us assemblarà vosaltres és que comparar la possible democràcia espanyola amb la història realment democràtica dels Estats Units és una mica agusarat perquè allà l'esperit liberal de debò i evidentment que de tots aquests casos que has dit tu que han passat aquí a casa nostra no s'han fet cap pel·lícula no s'han fet cap comentari seriós etc. i en canvi els americans sí que han fet de la seva història amb la mesura que sigui però si han posat i amb noms i cognoms i etc. I si tu quan es mor s'han quedat a la coneta i ningú tot són circumstàncies més o menys naturals no sabem és molt curiós serà natural però és molt curiós no sabem tancar ni els guanyadors saben tancar la història pel que no ens dius res des d'allà perquè estic de laïtat de la música que em dona el Joan per obrir i tancar els programes molt bé agraïm el Joan Sanz que hagi vingut i que ens hagi fet una exposició d'aquest tema i ens acomiadem de tots vosaltres la primera setmana bona nit a tothom la setmana que ve tindrem aquí a Ferran Ranyer que parlarà sobre parlarà d'ell de Ferran Ranyer i el tindrem per nosaltres parlar amb ell del que sigui en el teatre, el cine i la televisió molt bé bona nit a tothom