A l'escoltes tràdiu d'espèl, si tu n'hi t'estradiu d'espèl, la ràdio de Sant Just. Durant l'8.1 tràdiu d'espèl, durant l'8.1 tràdiu d'espèl, durant l'8.1 CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS Bona nit a tothom. En sembla que no... Ara sí, sí, sí. Hola, bona tarda, amics, sí? Estava manantena però el Jama no se li sentia. Ara sí, ara sí. Bé, doncs, aquí estem, la Carme, el Joan, el Francesc i jo mateix, el Jama, doncs fins a les vuit, ara fins a les nove o vespre, doncs parlar de les millors pel·lícules que podem veure aquests dies, que són algunes, per exemple, una de les que parlarem avui, que és la pel·lícula del mes, doncs és, ni més ni menys, que l'última pel·lícula de Michael Haneke, que porta partítol a mort, que tots estem d'acord que és una meravella. Ara ho hem de saber explicar per què. Ah, aquest sempre és el repte de la qüestió, no? Però abans de parlar de mort, perquè això serà la part final del programa, nosaltres parlarem, per exemple, d'algunes pel·lícules que hem vist i... I amb un segon a pas, part, tu parlaràs del Joan Ford. El Joan Ford, home. Sí, el tinc aquí ben situat. Això seria, per tant, tres parts i la primera començaríem a parlar de les coses que hem vist. Què heu vist, què heu vist? Deixeu fer un incís, només, perquè és que vaig escoltar el vostre programa, vaig esperar a baixar-me'n diferit. Teu també, eh? Vols dir que tu no hi eres? Gràcies, el que no hi era, gràcies per l'efecte que me'l posaves. Doncs, només un incís, perquè vau parlar de llangó, molta estona, jo l'havia vista, vaig sintonitzar moltíssim amb vosaltres quan estava parlant. A veure, volia dir només una cosa, hi ha un moment que no sé qui és, en sé el que és en Joan, que hi ha un comentari que fa... El Tarantino fa... ha fet un obra excel·lent, ningú pot dir que això no val la pena. Això ho va acabar dient, oi? Va costar, però ho va acabar dient, sí, sí. Hi ha un moment que fa un comentari que jo el volia, és l'única cosa que volia refer-vos. I diu, el trobo tot això, però a mi no m'arriba. Doncs jo vaig pensar, doncs mira, saps què? Té raó. Té raó per... i ara ho dic per què? A veure, el Tarantino fa... i ho dic perquè és que ahir nit vaig veure la del Sergio Leone, que la feia anar a la pare amb un, havia una vez en el Oeste, no se'n recorda, del Charles Bronson i el Henry Fonda. I clar, i com que abans ja havia escoltat el programa i havíeu parlat del Tarantino i del Sergio Leone, quan vaig veure el Sergio Leone, vaig pensar en aquesta pel·lícula, no sé si la recordeu, però que fa uns primers planos del Henry Fonda i uns primers planos de Charles Bronson, d'aquells una mirada... i bueno, i la seva música extraordinària, extraordinària del Daniel Borrocón, eh? A mi em va fer pensar que tenia raó en Joan quan va fer aquell comentari, perquè fan... aquest tipus de pel·lícula són unes grans pel·lícules, però són un gran còmic que tu disfrutes veient-lo, però... Però no t'aporten res. No estan submergits en la vida, no estan submergits en la vida, ni ho pretenen, perquè un còmic pot pretendre donar pins allades del que està passant al món, o del que va poder passar, o el que sigui, de qualsevol que sigui la intenció, però no cal, no cal, que estigui lligat a problemes humans i viscuts que són problemàtiques eternes, com si diguéssim. Doncs jo li reconec que el Tarantino, que penso que és un grandíssim director, fa TVOs, és a dir, TVOs de grandíssim nivell, que ens agraden a tots moltíssim els que ens agrada el cine, que tenim la sort de que ens agraden coses diverses i, per tant, aquesta ens agrada, però reconec que aquella frase, que la va dir en Joan Crec, vaig pensar sí, doncs és això, no arriba... perquè no arriba a algun punt interprofun que amb el que sintonitzes, que és el que passa amb amor del janeque, que sí que hi ha un punt en aquí, que és teu o que és de qualsevol persona. Una grada de la comparació del Django i del Tarantino amb el janeque, perquè, a mi aquest, el contrari del que tu dius, jo sí que li trobo un punt de contacte als dos directors, perquè els dos són prou abstractes, d'alguna forma, per poder interpretar del que veiem, moltes més coses del que en primera instància sembla que la pel·lícula expliqui. Això a un director intel·ligent sempre aconsegueix això, per suposat, i que ho fa bé, per suposat, això té un conec. Però aquesta idea que hi ha problemes aterts, que són teus i de qualsevol, és a dir, el Tarantino és més alliberador quan estàs despectador, el Tarantino t'allibera dels teus problemes, justament. En canvi, el janeque te'ls fa afrontar, que són dues coses diferents. Sí, sí, sí, no dic que no, té una part alliberadora al Tarantino, però té una part... Que bé, perquè el cine és alliberador, eh? Però té una part també cabrejadora, no hi hauria tanta gent a la que li emprenya, veure segons quines coses reflectides en la seva pel·lícula. Aquí, per exemple, el tractament que fa a mi, jo diria que del que més m'agrada ja, després d'haver d'haver dues setmanes d'haver-la vist, és la manera com reflecteix una part de la naturalesa humana, que és la corrupció absoluta que tenim tots cap al poder establert, directament. Perquè nosaltres veiem allà, sobretot a les dones, el dicapri és una mena de titella, o podem interpretar-ho com un herèu, que està allà i que el cap i la fi fa una miqueta. Un uís 14. El que sí, sí, sí, sí, exactament. I sol allà. Exacte. Sobre el sentit de sol d'un inverse. Sí, sol, i a més a més de que no té cap companyia, aquella mena de la Kai, que és el Samuel L. Jackson. Que és un puntal allò. Sí, sí, sí. Però sobretot el paper de les dones, de les noies negres, aquelles que estan a dins, vestides com si fossin de l'acord de França, pràcticament, tot i que amb una altra mena de vestiment, perfectament adaptades, perquè d'alguna forma ja els hi va bé, vull dir. Fan l'ull gros, no miren cap a on està passant l'acció més tremenda, cap a l'agenda de la seva pròpia, del seu propi color, diguéssim, del seu propi país. I bueno, hi estan allà perfectament, fent els seus somriures, menjar, bebèn. Aquesta part, jo crec que és la que li dona, una de les que li dona més profunditat a la pel·lícula, i la que ha fet emprenyar també a més persones quan l'han vista, perquè han vist reflectir. El racisme que... Clar, i fins i tot de catalogar-lo de racista, quan en realitat jo penso que el que està mostrant d'una manera molt sincera i molt directa és això, és una característica humana, i que això no depèn del color que tinguis de pell ni de re. Simplement, que si a tu et donen la possibilitat d'estar lluitant en els camps per guanyar-te la vida a pler sol, o et donen la possibilitat d'estar dins d'una casa ben cuidada... Perquè és guapes, perquè les altres no estaran. Sí, hi ha una categoria, hi ha una mena d'arem, allà, diguéssim. Doncs aquesta característica, aquesta manera de reflectir-ho, jo penso que té una valentia que no es troba. Jo penso, si jo pensava, i això estic d'acord amb ella, no ens ho hem parlat, sinó que... Jo, doncs, amb la meva dona, incluso comentàvem l'altre dia, és a dir, el Tarantino a la Fons fa TV-Os, fa còmics, i llavors, com a tot còmic, com a tot còmic, en bé li agrada i li va, queda amb un nivell que, en el fons, per mi, resulta superficial. Ell parteix de la literatura popular, de la pal ficció. A mi em resulta superficial. Llavors, així com a altre dia parlàvem, què sé jo del Xéspix, jo entenc que hi ha d'haver gustos per tot, i que hi ha d'haver opinions per tot, però així com a altre dia parlàvem que el Xéspix té personatges, que tot i que poden ser, inclús ambigües, són profuns, aporten alguna cosa, et fan pensar, et fan rumiar, jo pocs personatges del Tarantino em resulten atractius o que em facin pensar, sincerament. Tot i que haig de dir que el Pulp Fiction, que té una miqueta, per tant, és Bruce Willis, té un punt a l'allà, que té un punt de barisme, que no el deixaria... O inclús molt títols bastardos, però a mi també és llogat. Jo tinc la sensació que és el que m'ha agradat Pulp Fiction, la forma que estàs desenvolupada al guió, és extraordinari, s'ha de reconèixer que la forma en què està explicada la història és l'original, i a més a més et arriba, és conviscada. Ara, els personatges no seria el que jo el destacaria del Tarantino, és a dir, no, per mi és a dir, no... Però jo preferiria que potser passéssim, perquè si no s'entrarem amb una cosa... Si tot això que estem parlant, ho podem concretar, perquè Carme fa molt de temps que vol parlar d'aquesta pel·lícula de... Jo, sí, jo, jo. Jo, és un bon moment, perquè ara jo en ja l'havia vist, jo també, i que donis una mica ara... Jaume, tu l'has vist? Doncs tots, tots, tots l'han vist. I els uents també, tots l'han vist. Si no, els animaré anar a veure-la. És del Jacques Odiard, que fa molt... Fa l'última que havíem vist d'ell, d'ell era un profeta, que era una pel·lícula sobre tema de presidiari, de la presó, com es desenvolupa, els grups de poder i de... i de sumatiment, perquè al final són les dues coses, que hi ha dintre d'una presó del voltatge. I llavors és... D'alta dificultat, oi? Exacte. Llavors és el personatge que entra una mica cándit, a dintre es troba amb algú... Sembla que s'almenjaran? S'almenjaran, i finalment ell arriba fent un procés duríssim, a enfrontar-se amb el grup dels corsos, que són el grup de poder realment definitiu dintre de la presó. Jo crec que era una pel·lícula dura, ben travada, molt ben interpretada per tots ells, i que... És molt bé els actors, aquest xigó. Sí, i em va fer... I quan vaig veure que es feien d'éoxidor i hueso... Però havia fet una intermitxa, eh, que és aquesta que els ha vist... No, que deies que era l'última, doncs para aclarir que hi havia aquesta que... Jo no l'he vagat a veure. Però em sembla que és anterior o profeta, eh? Jo crec que és anterior. Jo crec que és anterior, em sembla. Jo l'altre no l'havia vist. Jo tampoc l'hi he vist. Aquesta del port, eh? Sí. Potser té més a veure, eh? Potser té més a veure amb la d'éoxidor i hueso que la del profeta, és possible. Sí. De tota manera, és un senyor que et posa en aquest punt de crulla, no? L'hi diré a la vida del personatge. En el moment de començar, doncs l'hi planteja, doncs allò de les alternatives, no? L'endí, allò que viu no és del tot convincent i de cop i volta, doncs mira a veure cap on pot tirar, perquè a la seva vida agafi una volada més correcta. En fi, no ho sé, probablement tots ens hi trobem amb aquest camí, no? Però la veritat és que a mi el que m'interessa molt d'ell és aquesta constant, eh? Sigui la presó, com deiu, sigui on sigui, eh? Jo crec que és el món que descriu en d'éoxidor i hueso. De fet, és un personatge, el personatge inicial que fugi del nord de França amb el seu nano de 5 anys o alguna cosa així. Sí, 5 anys. I se'n va a la banda sota, en tips o una banda d'aquestes. No té res. I va a parar a casa de la seva germana. Allà es guanya la vida com a segureta i com a assegureta de discoteca, i és on coneix el personatge femení, que és la Mariona Cotillard, que ella és d'Homadora d'Orques. Sí, que és en tips, on va? Perquè al final de la pel·lícula, els títols de crèdits sobre el Marinaland de en tips. Ah, sí, sí. Estava segura. On es narra la història? Jo crec que... Ella té un accident i que és aliant en portar les cames. Tot i així, jo diria que és una pel·lícula sobre l'isolat, sobre la solitud, al final. I després, sobre com neix un lligam entre aquest personatge que és un personatge primari, absolutament primari, que l'únic que li interessa és els combats de lluita i el cos, absolutament. I aquesta noia, que passa una depressió profunda d'un accident, però que ella també és una desarralada i una persona sense context. Els dos són perduts, no? Sí, són dos perduts, no perdedors sinó perduts, que no són perdedors ells. Estan perduts al món cadascun a la banda. I tal com els descriu, descriu un lligam, s'acaba de fer un lligam entre aquesta parella, però no és un romance, no hi ha una història d'amor inicial. I això està extraordinàriament ben d'escrit, perquè parteix de la solitud de cada un, d'una manera d'enfrontar la vida, de sobreviure-la, perquè parla de la supervivència, en el fons, i que, al final, aconsegueixen una entesa més profunda del que podria resultar del context que els envolta. Perquè ja ho porta cap aquí. Sí. Perquè ja li diuen un moment determinat, si vols que continuem, has de deixar de ser un animalot, i fer una mica el que ve de gust. Amb aquest punt, en el que ja li diu això, és quan vaig sintonitzar amb la pel·lícula que ja vam parlar fa un parell de setmanes de màster. Perquè allà també hi ha un personatge que li passa una miqueta al mateix. I mira de trobar tot i que el context és molt diferent, tot i que el que es troba també és molt diferent. En el Joaquim Fénix també mira de trobar el seu lloc en el món, mira després d'haver passat tot el que ha passat, en la Segona Guerra Mundial, mira de situar-se, i es troba amb la resta de gent... Aquestes personatges són personatges perduts. A més, és un perdedor. El Joaquim Fénix de The Master no només està perdut, sinó que ell de profundament és un perdedor. No és un perdedor a ells, en si mateix. Jo crec, eh? Però per mi el denominador comú és que busquen, no tant el fet de buscar un camí, no sé si una sortida, però sí un camí en la vida que adonis sentit, una mica el que fan. El gran personatge és ell. Tot i que la Mariona Cotillaro fa molt bé i fer aquell tipus de personatge de discapacitat de tant terrible té molt de valor i els primers plans són molt boníssims. Per mi el gran personatge com a construcció d'un personatge... Clar, perquè és un personatge inhabitual. Exacte. És un personatge inhabitual. És un personatge inhabitual. I clar, com que resulta que és un senyor que et xoca, que la seva única ambició a la vida sigui lluitar per allà, i fins i tot amb risc de mort, perquè se la juguen cada vegada que es barallen amb uns extrems realment insòlids, allò realment atrapa. A mi la Mariona Cotillaro confesso que és un actiu que m'agrada molt, perquè li veus moltes coses molt bones i que és un personatge que té molt de futur. Però aquí és veritat que el xicot, com a personatge, és un personatge riquíssim, és a dir. Ell és el Matias... Sí, Matias... Sí, Matias... Crec que és austríac. Em sembla que és austríac, però no estic segur. Però no tinc la idea, jo tampoc, de que ell vagi... Continua una mica amb la idea, aquesta, de que ell està a la recerca d'una manera de viure més a prop de l'instint. No, perquè potser sempre considerem que la manera de viure és el que al final el director i és el que hem de ser per tota la trajectòria que té durant la pel·lícula, doncs que sempre considerem que la manera que hem de viure tots és la mateixa, construir un determinat ordre social dintre d'una família o d'un grup que doni estabilitat. En canvi, ell, per si mateix, té una manera de funcionar que ja li va prou bé, que ja li serveix. Ell troba una noia, i si li agrada doncs vinga, no té cap problema, no cal mil·lit, no cal mil·lit, perdona. Però les escenes que hi ha de sexe, en realitat, no hi ha cap llit, excepte amb l'Amarion Cotilla. I llavors, al final, una miqueta, el que fa el director decideix que el ficarà una mica envereda, no? Allò és com que destrossa una mica la pel·lícula. El portarà cap allà. Que estem tots de cor. Tot i així, quan el nano té l'accident, quan el nano... Sí, la sena és... Tal com està fent la reacció amb ell, que també és de bestiot, que cuida el cadell, està molt ben feta. Perquè no és... ni tendre, ni emotí, és... de bestiot que... No, jo crec que s'agirem... S'agirem en dues... Sí, però si tu veus, una pel·lícula... normalment és... amb animals... de... femení... i de... hembrés que em sortia la família, exacte, família i cadell. Però el tipus de defensa a ultratge que fa el nano, sense pensar res i lluita, i aquella lluita bestial per defensar la criatura, està molt ben descrita, perquè és forma part del perfil del perfil d'aquest personatge, i està molt ben feta. És veritat que demostra que el fons d'ell, ell té un fons, el meu moda d'entendre, més... Que no el treu massa. Exacte, que no el podries descobrir mai, si no passa una cosa tan extrema. Però jo crec que el llarg de la pel·lícula es demostra que tot i ser un salvatge, doncs també té una part de... Andreça de delicadesa, Maria de cotillars, i cap almenys de jugaments. No, una manera de ser, que és una mica com la definició del bon salvatge. Exacte, sí. Per això dic que, així com el personatge, el Joaquim Fénix, a The Master, té l'oportunitat de decidir que fa llavors ell decideix que marxa del que li estan proposant, de l'assetxament, el cap i a la fi, el que li subment durant tota la pel·lícula, el personatge del Fílix i Mulhovman, doncs aquí et quedes i jo vaig a la meva i si us en recordeu, doncs acabo allà amb aquella escena de llit, en la que ell està... doncs, bueno, suficientment feliç amb aquella noia parlant, i que li submeta aquella mena d'interrogatori com li havia submet l'altre, però ja de broma, com diuen, vinga, anem a riure, anem a passar-nos-ho bé, amb aquesta vida, i aprofitar el moment i prou, no? I això té una coherència molt gran en aquest sentit i en aquest moment el personatge del Joaquim Fénix i tota la pel·lícula de The Master, doncs acaba amb una empenta molt forta. I aquí, a mi em sap greu això, que el personatge el portin, que l'encaviïn, el col·loc indica, llavors ja... que és una pel·lícula que sobre surt per la seva sensibilitat, per l'esquisit de fotografia que té, que té una fotografia extraordinària... Les lluites, les lluites són... i l'habilitat en extraure, jo penso, en millors personatges, és a dir, en molts moments, tant això, com les pel·lícules anteriors, almenys el profeta, és un director que és capaç d'obtenir uns registres als actors que no crec que siguin massa habituals. Llavors és veritat que tota la pel·lícula això està molt present, llavors, com que vol acabar d'una forma massa feliç, llavors ho destrossa, llavors és l'única falla que li trobaria la pel·lícula, perquè tota la pel·lícula és excel·lent, seria el final, perquè tot allò de més està perfecte. Incluso el ritme, la forma d'encaranar les imatges és extraordinària. I les imatges de quan ella està fent... d'encinistradora... dels orques. Allò està estadenament ben rodat, i les lluites que són realment quasi a mort, que el veus allà, que el poden matar d'un moment a l'altre, amb aquelles lluites clandestines poques saltes, que... Ja diré que estic una mica obsesionat, però em va recordar l'escena de la lluita dels negres, aquella, el Django, els dos que estan als bandingos, i que els hi fan lluitar... A mort, perquè és la lluita a mort. Sí, però quina diferència tan grana, qui en realitat és tan lluitant amb una certa noblesa? Quina diferència total? La lluita a mort és la lluita dels gladiadors, a Django. En realitat, una perversitat més del Tarantino, ja sabeu que m'agrada la pel·lícula, per això sempre parlo de gairebé tot amb lluança. Doncs allà hi ha la reflexió de com una vegada més a la història, hi ha una gent, que en aquell cas podem considerar que són els esclavistes dels Estats Units, van decidir muntar un ordre social per divertir-se a costa de la vida dels altres. És una lluita en què pot haver perill de mort. Però és una lluita noble, el cap i a la fi. És una lluita únicament per fer unes apostes i per guanyar-se uns diners i la gent hi va ja perquè vol. I perquè creu que té possibilitats de guanyar. És com una mena de boxa, són dos mons diferents. És una cosa sana, el cap i a la fi. Tot i que tingui aquest component de violència, d'agressivitat, de força, de competició, però insisteixo que comparant les dues escenes amb la d'aquestes de lluita, amb la de Django, aquella és mal sana, és terrible. I fixeu-vos que el Tarantino té la sensibilitat, diria jo, de deixar una mica fora de camp les escenes més bèsties. Vull dir, guanar a carregar tal d'aquesta manera. Treu-li els ulls i fes-te el cos. I això no ho veiem. Vull dir que quan se li acusa el Tarantino excessivament violent no es té en compte això. No es té en compte primer que l'esclavitud dels Estats Units és absoluta, amb molts sentits i amb molts moments. I ell reflecteix una petita part d'aquesta violència. I després que té aquest fora de camp, aquesta capacitat, per dir, això no cal que us ensenyi. Vull dir, seria excessivament exagerat. No cal, ja esteu veient que la cosa va seriosament. Però he tornat a això perquè és que en el moment que veia la pel·lícula... Estàs obsessionat. Sí, estic obsessionat una mica per defensar aquesta pel·lícula i aquest director. És que no t'havia agradat una pel·lícula. El tracteu malament. No, no. No, no. Que va, que va. Sou molt subjectius. És curiós com quan no estàs d'acord amb una cosa, tot el que puguis escoltar a favor més aviat et ve... Et ve ampla, no? I llavors adaptar-se a saber escoltar l'argument de l'altre penso que és molt interessant. Molt bé. Jo us puc parlar d'una pel·lícula que he vist aquests dies i ràpidament perquè tampoc és una pel·lícula que sigui extremadament recomanable, que es diu El Último Desafio, l'Este n'Aldivendres i és un director de Corea del Sud, que es diu Kim Si Won, que jo no he vist res d'ell i per tant... i és un... sobretot es destaca perquè és un film protagonitzat per a l'Arnold Szenager, que després d'haver estat governador de Califòrnia, ha rebut aquesta primera pel·lícula que fa i es veu que s'esperava amb aquesta expectació. Jo diria que... vaig de confessar que d'entrada quan vaig anar a veure la pel·lícula vaig pensar que això és un rotllo que... Però tu vas passar bé. És veritat, sí senyor. La sorpresa és que... jo que anava gairebé per carregar-me, li dic que no m'agradaria, perquè confesso que no m'agrada mai cap pel·lícula i jo d'aquest personatge, d'aquest actor. Quines... No em recordo cap que m'hagi agradat. Aquella que són tres parts, que és un guerrer que ve del passat... No m'acaba de convèncer. De com es diu allò... Terminator. El meu fill li ha agradat molt, però jo, incluso, al seu costat veient-la, m'avorria com un ostres. És a dir, no m'acaba d'agradar. I en canvi, aquí, l'home està més gran, està més vell, i fa d'un personatge d'un xerif, d'un poble, de la frontera, de Magicana. Doncs... I està bé, i, curiosament, jo deia que de les pel·lícules que l'he vist d'elles, la pel·lícula està com més convincent. Va a dir que... Suposo que em va agradar, doncs, per una sèrie de coses que puc explicar ràpidament. I és perquè és una pel·lícula que té acció, és una pel·lícula que és divertida, és una pel·lícula que juga bé, de fet, és una pel·lícula comercial, per la gran públic, no és una pel·lícula absolut minoritària, que juga amb els estèliops tips més sovats que et puguis imaginar. És a dir, tot allò que veus a la pel·lícula ja ho has vist, però en canvi, com que està ben reflexat, està ben reflectit, és agradable. Els actors, sense ser meravellosos, estan més o menys bé, doncs surt de la pel·lícula més o menys content. Per tant, és curiós que és una pel·lícula que no en donaria 5 cèntims, i al final, doncs, bueno, la història va d'un... d'un mafiós que interpreta l'art del Noriega, no està ser geradament bé, d'un mafiós que s'escapa de la presó, quan el traslladat d'una presó amb una altra, llavors aquest senyor va prendre tot un plan per avedir-se fins a Mèxic. És a dir, quan s'està fent l'abasió que l'ha muntat perfectament, en un segle de joc, que l'està ajudant i tal, arriben al poble aquest, que on està el Xerif, que és el Solsenáger, i aleshores resulta que, bueno, el Solsenáger està en competició amb la policia nacional, que és una inepta absolut, i ara, perquè presenta que és un home vell, com el Xerif, que s'en surt perfectament, i que lligava guanyant, i sent molt millor que no pas el Noriega, que és el mafiós. Per tant, una pel·lícula d'entretaniment, que suposo que si la veus un dissabte a la tarda, al cine, a la televisió, te'n quedes enganxat, però que dius, bueno, si no l'hagués vist, tampoc passa res. Per tant, si els espectadors, o els lectors, o els uïdors que ens estan sentint, no els agrada els pel·lícules d'acció, la poden saltar aquesta pel·lícula, perquè tampoc es perdran gran cosa. A mi m'agradaria fer la comparació entre aquesta i el Django, però ho farem un altre dia. Perquè si no serà monogràfic Django, la setmana... Dues setmanes és massa. Bé, doncs, en aquests moments entrem en el camp del John Ford, no? Vinga, endavant, sí. Vinga, endavant, sí. Perquè no. Fins i tot aquí he trobat unes quantes cosetes, avui, curioses, molt curioses d'aquestes. No precisament el que busques és una mica allò que ja saps, que estaria... un home que estaria dins el camp del culte, doncs, a l'ordre establert, amb un... amb un respect absolut per tot el que... per totes les organitzacions que precisament estan muntades, perquè aquesta ordre, doncs, no deixi d'estar establert, vull dir tot això. No hi ha cap dubte que el militarisme que predominen a moltes de les seves pel·lícules és extraordinari, però jo crec que m'agradaria ressaltar-ho primer, perquè penso que és una cosa molt important en el cinema del John Ford, és precisament real de la pel·lícula que va matar Libertivalens, no? Jo crec que és un home que respecta d'una manera total i absoluta tot allò que s'acaba escrivint, encara que no sigui ben bé cert, o encara que hagi passat d'una altra manera. En definitiva, la llegenda, a favor del que seria la realitat, perquè la realitat segur que és molt més dura, segur que és molt més bruta, i ho demostra la pel·lícula que va matar Libertivalens, perquè en definitiva tothom està convençut que aquell home inexpert, gairebé incapacitat per agafar una pistola, doncs vagi a eliminar doncs a un pistolet, com el Limbarvi era d'aquell cas, doncs era tot un... tot un fet, una realicitat, al cap i a la fi, que en definitiva, jo crec que dignifica el propi orgull nordamericà que les coses puguin passar d'aquesta manera, no? O sigui, el que primer volia destacar és això, perquè penso que està... que és una... una de les característiques bàsiques del cinema d'aquest senyor. Llavors, hi ha una... hi ha un parell de cosetes que he destacat d'un llibre que... de Tak Hallegard, que és un senyor que va escriure sobre ells, John Ford, l'home i el seu cinema, i que crec que són prou interessants, diu, John Ford mai es va veure amb la necessitat de confiar-se en ningú, probablement ell era incapacit de fer-ho. Es guardava per ell doncs allò que vivia, la seva experiència, meditava el respecte i només el treia, tot el que ell sabia i en definitiva aprenia de la vida ho trobaves en el cinema, difícilment que no explicava d'altra manera. No sé, m'ha semblat interessant aquesta valoració, no? Diu, i aquesta és la clau per entendre l'home que es va trobar amb un punt en què les pel·lícules eren molt més importants que no passen el que podia haver estat ell mateix, no? Ell, quan li preguntaven i això lliga, doncs, deia aquí, diu, vostè és un gran religió, diu, no, jo soc un senyor que faig pel·lícules de l'Oest i prou, no hi ha res més. Però això no és veritat i això ho hem anat descobrint, no? I aquest senyor ho afirma d'una manera contundent doncs amb un altre apartat que diu que sobretot la interpretació de l'obra de fort desperta tots els tòpics que vulgueu, però... i evidentment això tenia molt a veure amb el fet que ho feia amb els estudis Hollywood, de Hollywood, no? Però no hi ha cap mera de dubte que és un cineastre que el podríem posar ben bé al costat d'Amornó, Van Estem, Bervidor, Drenuà, Hòpuls, Misa Ucci, o fins i tot el mateix Rossellini, no? I crec que té raó. Per què? Doncs perquè el seu cinema et dona una mesura que tu en tot cas no t'has de creure, en tot cas aquell discurs que quan ets més jove, quan ets més inexpert d'invia i jo, de veure pel·lícules, doncs es pot despendre d'una manera directa del que es despreta les seves pel·lícules, sinó que en tot cas t'està explicant tot un seguit de coses que, en definitiva, són aquelles que ja saps, això sí que és veritat, que poden arribar a valorar-se com a reculsament del que està explicant, però que el cap i a la fi tots ja anaven, i suposo que amb la pel·lícula mort això sortirà d'una manera molt clara, doncs el cap i a la fi són històries, és difícil inventar, i el John Ford crec que és el que va acabar fent, i el seu cinema amb els anys es veu amb aquesta distància, amb aquest plaer, però no perquè et creguis tot el que es desprend d'aquelles històries i la construcció dels seus personatges, sinó m'atreviria a dir que el que hi ha, moltes vegades, és una proposta de la pròpia societat en què vivim precisament perquè no us reculsem determinades coses, i crec que ell ho sabia fer d'una manera molt clara, per exemple, sempre s'ha dit que els indius mai els va tractar malament, ell, els indis, el conflicte entre Belang i l'indi, doncs era clar, i moltes pel·lícules, algunes, evidentment, però moltes doncs ho deixava clar, que et són els dolents, i aquests són els bons, no? Ell no, ell sempre, en tot cas ens parlava de la dificultat d'antesa, però mai que fossin ni superiors, ni inferiors, ni res de tot això. Clar, vull dir, és una altra manera de veure, doncs, el món. En definitiva és plasmar-lo, perquè tu reflexionis, i potser perquè no quedis atrapat amb tot el brugit d'espectes que hi ha allà. Jo penso que fins i tot amb la mateixa pel·lícula Libertivalance en aquell final en la qual el que porta el tren, que és l'última sequència, diu, l'home que va matar Libertivalance ho mereix tot, no? Jo penso que hi és tot compres, allà, d'això que estic dient, i al cap i a la fi, això em fa estimar-ho molt, no? Ja està. Volia comentar que, bueno, abans d'haver fet les pel·lícules que tu has anomenat de Westerns, jo diria, les ubes de la ida, no sé si recordeu. Clar, jo crec, que és del Joan Ford, el principi, clar, és que ell ha fet coses molt diferents, i, per exemple, les ubes de la ida no és una pel·lícula qualsevol, és una pel·lícula... Està a l'esada amb una novel·la. Està a l'esada amb una novel·la. I és la migració d'una gent, d'una zona d'estats Units, cap a un altre, perquè no poden sobreviure, i és... Donar el CAC del 29. Exacte, el CAC del 29, i se'n van cap a Califòrnia, a la banda on poden... On poden trobar treball. Trobar treball, però és una pel·lícula, és una grandíssima pel·lícula, i jo l'he vista posterior... Fa molts anys, però alguna vegada que l'han donada per la tele, o l'has vista per la tele, s'aguanta perfectíssimament, el Henry Ford, fa un paper extraordinari, i la mare... I la mare, no sé si recordeu, clar, és una família que se'n va amb un carromat, i l'àvia tota la família tira en allà, i és una plasmació de les dures i de les ben fetes de l'udu que pot ser la imigració, que ara sembla que és... que és nou, no, ha estat eterna el problema de la imigració del món. I aquesta és una pel·lícula que jo recordo i no és un estereotip de pel·lícula, no? No, no. No és un entreteniment de pel·lícula. Clar, no. No és una bestiesa. Jo m'ha sorprendre perquè en el seu moment no vaig veure la Diligència, i deu fer no més d'un parell d'anys o un any i mig, que no sé com, no sé per què la vaig veure, i em vaig sorprendre, és a dir, em vaig sorprendre perquè... que s'aguanta molt, però que molt bé, és a dir, és una pel·lícula que entenc que fos mitificat als anys 60-70. Quan dius en el seu moment què vols dir? En el minut, 939? No, és que és una pel·lícula... Tu vas de la ira abans, em sembla, eh? Sí, sí, previa, fins i tot bé. Jo em refereixo que, per exemple, quan jo vaig començar a sentir parlar en els anys 60, en el cineforums i tal, el Joan For, es destacava, entre altres, sobretot de la Diligència, com una de les pel·lícules era una obra mestra, una obra mestra. I jo no sé per què en el seu moment no la vaig veure. I el For, com que tenen altres, tenen altres pel·lícules de fet moltíssim, no sé el títol, no sé quantes, però és unes ronyonades, hauria fet una... Pot haver fet 150 pel·lícules, o... Ja ha fet cinema i cine sonor, eh? És una cosa espectacular. I, aleshores, no sé... Clar, jo, per exemple, conec què és això, els centraus... O els que siguin, no? Però la que m'havies molt impressionat de l'esquivis últimament perquè els altres, algunes també d'última època vaig trobar que estava feta, doncs, de forma alimentícia, suposo, perquè, bueno, perquè tocava fer-la i algú li havia de dirigir. Però, en canvi, la Diligència, caram, és una pel·lícula, és, a mi em va sorprendre moltíssima. A mi em va sorprendre moltíssima. I després, per exemple, l'Hombre Tranquilo, del John Ryan... Sí, sí, sí, sí, sí. Vull dir que no tot és teretípes, del John Ryan. L'Hombre Tranquilo, ell és de procedència irlandesa. Ells són uns irlandesos dels mils pobres que se'n van anar a d'Irlanda, els seus pares, i són, no sé, 12 o 13 germans. Va començar el cinema amb el germà gran i després ells s'hi van anar afegint. Vull dir que és un... Vull dir que és un... Que és el molt gran material és el John Wayne i la Maria de la vera, no? Sí, Maria de la vera. Sí, home, és molt bona, aquesta. En color... Que Verdera Miballet també és seva. Que Verdera Miballet, sobre les mines de Wales. Aquesta és una pel·lícula extraordinària. Sí, sí, sí, i no es guesteren, eh? I no és una altra cosa. Estem esmentant a Carme, sobretot, les que no entren d'aquesta... Les que no són d'estereotips. Pots veure ara, i també l'aguanta perfectíssimament. S'aguanta, s'aguanta, sí, sí. Perquè tots els personatges estan molt bé. I el John Wayne i la Mauri Nojara, inclús aquell capallà que ara no me'n recordo... I el boxeig final, que hi ha un combat al final de la pel·lícula. Sí, perquè ell de fet és un boxejador que havia matat una persona i no vol tornar a evitar. I llavors allà està vist com un covard i és tota la... Ella mateixa no... No pot suportar que ell faci aquest tipus d'actitud. I està molt ben feta, perquè els personatges estan ben definits, no són de cartó en piedra, vull dir que està molt bé. Recordeu que l'espira... És sobre les mines de Gales, i és una pel·lícula dura, dura, eh? És una pel·lícula dura. Us en dic unes quantes, si voleu, des de l'Òmà Tranquil, la gran combat, passió dels forts, la ruta del tabac, també... Ah, fortapatxa també té. Fortapatxa el sol sempre. Fortapatxa el sol sempre a Kentucky. Dos cap al Can Junts, la Taverna de l'Itlandès, cemtaures del desert, l'home que va matar a l'Iberdi Valens, a aquest llibre, és una i de l'Odi. Sí, sí, en té moltes. Moltes, moltes, sí. Mogambo, que aquesta passa. Ja que no me'n recordaves de Mogambo. Jo penso que Mogambo és un altre d'aquells reflexes, de allò que tenim molt clar, no? El que passa és allò que passa allà. Ja està. Així de fàcil, per dir-ho d'una manera, no? I llavors, esclar, tu pots entrar en contradiccions. Per exemple, la moral de l'època franquista, era que no, que no podia ser que... I els transformen en germans, no? Hi ha un incesta, d'abans. Clar, llavors estem en una... Mogambo s'aguanta molt bé. Mogambo li he vist últimament i s'aguanta molt bé. I Mogambo, trobo que, així com quan penses en les pel·lícules dels westerns, són estereotips de persones el vol, dolent, a la pàtxa, el que ataca, el que es libera. Mogambo té una certa complexitat de... De personatges. La Bagarner i la Grés Kelly i després, bueno, ell... Tenen una certa... Consistència. Sí, sí, complexitat, no són un tig línia. No, no, jo l'he vista, perquè l'han passat per el trobat jo, la passen bastant sovint. I no sé com va ser una detectada d'aquestes de diumenge o de dissabte, després de dinar, que m'estan... Miraves la tele un moment, i la van passar i em vaig quedar sorprès perquè s'aguantava molt bé. S'aguantava molt bé. Per això, perquè reconeixes aquella dinàmica que ens acompanya gairebé d'una manera quotidiana. I llavors tu, o què cal, és que vagis més allà. Jo veig això. Jo el John Ford sempre el veig una mica com el Hitchcock, per exemple. Directors que eren animals de cinema i llavors havien d'estar fent cinema, continuament, si no, es morien, per dir-ho d'alguna forma. El seu àmbit era aquest. I quan s'hi posaven, de tant en tant, feien una enorme pel·lícula com aquestes que han anat sortint ara. I la resta del temps, doncs, anàvem fent... anàvem fent... Vinga, doncs, ara una pel·lícula de... Sí, perquè també vaig veure la Taverna de l'Irlandès i penso que no s'aguanta. És a dir, la Taverna de l'Irlandès... Però és una variant de l'home tranquil allò, eh? Clar, és que... Què té de virtut l'home tranquil que no té la Taverna de l'Irlandès? Que allà va més enllà. No ho sé, no la vaig... mentes que l'ombra tranquil trobo que és una gran pel·lícula, la Taverna de l'Irlandès no la troba una gran pel·lícula. No sé per què, és a dir, no t'hauria de dir per què. Jo crec que sí, jo diria el parquesi, el que passa és que potser no és convincent, el que jo diré, no? Però jo crec que l'home tranquil és una pel·lícula que parla de fets que són molt fàcilment reconeixibles i perdonables, i m'atreviria a dir la superioritat de l'home sobre la dona, en l'època, cosa que passa inadvertit gairebé al llarg de tot el film, però és això. El que passa és que en la dona la vesteixen mínimament d'orgull i de que no vol diners i tal, però el canvi de la filla això. I la taverda de l'Irlandès entra massa a sac sobre unes constants que no hi estem d'acord, que en definitiva és la borratxera constant, gairebé sempre s'està embrallant i el que predomina allà no és res més que una exhibició de persones completament alterades per al consum. Jo ho veig així, i això és el que la fa més dolenta, crec que l'altre. És una manera, que en pots trobar d'altre. T'estàs escrivint, que la vaig trobar embellida, mentre que una no estava embellida, la de l'Irlandès la vaig trobar com passava de moda. A la meva pròpia filla, és que és fresca, l'home ve tranquil·la, és una bricola fresca. I l'altre és com embellida. A moments que l'agafa i la posa així, però és igual, és igual. Però no, això no té... És igual el sentit d'aquesta creu. Tu creus en l'època, en aquell moment, en aquell moment tu creus, tot allò? Ja, ja, ja. Jo me'n recordo que amb la meva pròpia filla hi va dir, no entenc com t'agrada, aquesta pel·lícula, quan precisament hi ha aquests detalls, llavors anem a entrar en converses sobre aquest tema. Però tu pots veure una pel·lícula, trobar-la bona i no cal que t'adimitifiquis amb la pel·lícula, eh? No, no, és una qüestió d'identificació, és una qüestió de valors que estan allà. No està d'acord, no està d'acord. Modificar amb el temps és evident, no hi ha valors inalterables, sinó que sobretot la ètica, a vegades, depèn de la circumstància del moment, i és una altra, i és una altra relació amb les dones, que és el que s'ha modificat més amb els últims anys. Però allà és coherent amb el que ha d'escriure. És coherent. Estaràs d'acord, però és coherent. Igual de coherent, ho dic per si us sembla... Passar a la pel·lícula. Que anem parlant igual de coherent, que acaba sent aquest senyor, amb aquest tràiler que estem sentint de fons, i aquesta música per piano, que bé, que pel que hem parlat així, per correu, i pel que hem parlat també quan hem arribat, des que Joan ens va comentar la pel·lícula, que ja l'havia vist, i que l'havia semblat increïble, doncs hi ha una animitat, en aquest cas. Sí, sí. Perquè la cinta blanca, segons el meu pare, doncs era tant... És el tràiler, és el tràiler. Carme, que s'està ficant. El teu pare. Perquè segons el meu pare. Bé, no he dit això. Vull destacar-ho. Sí, sí, el meu pare. I en principi, molta gent amb la que he parlat, tu inclòs, que també estaves d'acord en principi, però que potser tot això pot variar. Però sí, la cinta blanca per mi va ser un exercici de mestria, del Jane que va dir, doncs ara vaig a demostrar, què bé que faig cinema, i ho va fer molt bé, una cinta, una pel·lícula, allò impecable, com us vaig posar en el correu, igual que aquesta, però aquella, jo crec que ja explica coses que s'han explicat moltes vegades, i de la manera que ja s'han explicat. Allò has vist, per exemple, la obra de Dreyer, i no et sorprèn res. Vull dir, és la mateixa dinàmica, és la mateixa manera d'explicar, i l'impactant per el que li agrada el cinema, però no és el Jane que estàvem acostumats a veure, que sempre ens posava davant d'imatges que no havíem vist mai, de situacions que anaven una mica més enllà, la naturalesa humana del que ens havien parlat mai, i aquesta pel·lícula d'amor, des del títol ja, que dius per què, amor, i des del tràiler, que et planteixes, aquí ens estan parlant d'una història d'amor, o d'una història de desamor, o què, perquè com que apareix la història... Una mica és la història d'un matrimoni, que ella té un problema de salut greu, té un ictus... Què és allò? És el que ja volia saber, és un ictus, no?, el que li passa. Sí, sí, té mig cos, que no pot morre. I llavors queda paralitzada, i llavors es va com... Deteriorant. Deteriorant físicament, bueno, mentalment, clar, com a conseqüència, i és el procés de deteriorament, mostrat durament, i la forma... Neixa amb sí la història, perquè ella, quan ha tingut el problema, l'ha emportat a l'hospital, l'ha anaguda d'operar, no ha sortit bé la operació, i llavors, que ella queda... Endicapè, queda... Tocada. Discapacitada. Llavors li fa prometre amb ell que ara no l'aporterà en un hospital. Això és important, perquè jo la feia de que la vaig veure, no se'n va escapar. Quant de vegades l'has vist? Haig de confessar que ahir, quan vaig tornar a veure, passava per davant l'Alexandra, i tot i que era enversió castellada, quan m'anava bé vaig entrar, estan molt canviades, i confesso que un que l'he vist en versió original, i en versió doblada, és infinitament millor la versió original que la versió doblada. No es confessin malament, però la veu del riquinyari, la veu d'ella, de l'Hemana arriba, són tan expressives que això no està aconseguit en versió castellana, és a dir, confesso. I després hi ha una altra cosa que em va sorprendre, perquè jo no sé si és que ho vaig veure malament amb la versió original, o és que efectivament la versió de l'Alexandra d'ahir a la tarda passen una versió tallada, és a dir, perquè hi ha una escena, de posar-ho a comentem, si és que jo m'ho havia imaginat, però és que a mi em faltava una escena de la pel·lícula, ja en parlem després. Ja anirem. Digues, digues, treure una mica. Jo, quan vaig veure la pel·lícula, me'n recordo que hi havia la escena aquella del Colom, que entra per la finestra. La primera o la segona vegada. La segona vegada, que ell l'agafa, i llavors jo diria que amb la versió que vaig veure en francès, ell, a la finestra, la deixa que marxi. No, la Carícia. L'acaba tenint-se, la posa... Ell l'agafa una manta, una fleçada. La intenta agafar diverses vegades, no se'n surt, no se'n surt, i finalment l'agafa. I tu tens la sensació que la vol matar. Sí, és possible. De fet, se la posa a sobre de les cames i la Carícia. Però fixa't si és intens. Jo diria que això que li ha passat al Jòmet és tan intens tot el que passa a la pel·lícula, aquesta escena també, que un fins i tot posa de la seva part, i s'imagina... Sí, sí, jo m'hi he afiliat el que és. Com que després, ell, quan està escrivint, ell diu que la setmana... Sí, ara sí que ho diu, que la setmana. Però jo m'hauria imaginat, no sé per què, que heu obrir la finestra i la deixàvem anar. La imatge està a l'alluny, està al revador, i es queda acorralat amb el quartet del costat per poder tirar l'aflaçada i enganxar-la. I llavors hi ha un moment que l'ha aprita i que ell li veus una barreja de sentiments i finalment se la posa a sobre de la falda. I llavors... Jo tinc aquesta imatge i dic, una altra cosa que m'ha sorprendre molt ahir, que suposo que, mentre es veu la primera vegada, no ho constata tant, és el tempo que té la pel·lícula. És a dir, planos extraordinari. És planos llargs i estàtics, que no se't faran absolut pesats, que estàs accedent pendent del que està passant i que són preciosos, és a dir, el nivell de composició és extraordinari, i que, en cas d'estaca, el fet que estigui en una sala que es converteix en l'ostrofòrica, m'has dit que va avançar en la pel·lícula, i d'estaca la interpretació de dos actors que estan brillantíssim, estan sumament integrats a la pel·lícula. Sí, perquè la que està proposada per l'Òscar, és ella, però jo crec que ell també fa un extraordinari paper, un extraordinari paper. I l'altra cosa, digues, digues. Jo el que diria d'aquesta història, que sí que em sembla bé que es digui amor, que és una situació descarnada amb la que pateixes el dolor que ella pateix, i el dolor que ell comparteix des de fora, des de la impotència, que és duríssim, però arribes a pensar que és una parella que deu portar 60 anys junts, o sigui, clar, que la travada, aquesta parella, jo diria que és aquella mena de complicitat que només trava els anys. I al principi, que ells són dos professors de música, que viuen una vida relativament còmode, i que fruiten de la vida en el sentit de que ells tenen una riquesa cultural que els permet fruitir-ne, sobretot de la música, llavors els hi veus totes els actes cotidians que hi ha dins d'aquella casa. Són uns actes normals, elegants, discrets, sempre sense transveçar... Cada escote una personalitat, no és que siguin tots una cosa blanc d'enquena allà, perquè el Hanek mai hagués fet una cosa així, però hi ha una sintonia lenta per sota de tot que travessa tota la pel·lícula fins al final. Per això estic d'acord que es digui amor. Sí, sí, no, i tot el que... No, inclús quan t'endons compta de l'acte fort, i lligues amb el... No em recordava que ho havia vist al principi de la pel·lícula, que ella li ha demanat, ja ha fet prometre que no la portarà, que allà abans i fins i tot allò està com justificat. Però deixeu-me que digui que jo no trobo que sigui una pel·lícula dura, és una història dura, i us diré per què. En realitat, el Hanek, jo crec que té la valentia, i això és el que la fa més important de tot, que mostrant-te tota aquesta història, ho fa d'una manera absolutament natural. I el que demana el personatge del Jean-Louis Tritignan, el que demana tota l'estona, i el que fa fora aquella dona, que fins i tot hi ha algun moment en què tu preguntes, perquè no li has vist fer exactament... Jo hi ha un moment que la pentina li posa el mirall al davant, i la banya, quan la banya, són 3 imatges, 3 imatges, i en tens prou. Amb això sí que és un mestre, el Hanek, perquè la pentina així és fort, i li posa el mirall al davant. I la ella no vol mirar el mirall. I després l'altra és quan la banya, en tens prou en balló per dir que aquella dona no té cap... I jo té força, per al Tritignan, la despadeix, la comiada, allò té una força i et fa entendre moltes coses, sugerint moltíssimes coses, aquelles escenes. Aquesta naturalitat que ell demana pel final de la vida, el cap i a la fi, que és el que ens està mostrant a la pel·lícula, jo crec que la fa una pel·lícula simplement naturalista. El que passa és que nosaltres també col·loquem, una miqueta com Joan li ha passat, col·loquem, ha col·locat una mica el seu somni o el desig que tenia en aquell moment de que aquella escena acabés així, doncs nosaltres posem les nostres por allà dins. Això serà en realitat la por. I el Jane, que també. Jo crec que un mostra d'una manera simplement naturalista posa la càmera allà. Una altra cosa és la mestria en què posa la càmera. Això és un rei. És un rei com es pot posar tan ben posada la càmera en cada moment. I també en fetes, hi ha un moment, quan ella té el problema del Ramès, ara veu el que tingui, i està esmorzant. Ell se'n va a deixar la xeta oberta. Tu sents tota l'estona a la xeta, i quan ell va a posar-se l'abric... Per marxar i demanar ajuda. ...es tanca la xeta. I tu, llavors, ja entens tot. Això és extraordinàriament genial, perquè no necessita res més per explicar-te la història. Per tant, explicar una història es pot explicar bé, regular, malament, però explicar-la bé és molt difícil. I explicar-la com obre mestra, que és el que fa aquest home aquí, és dificilíssim. I ell ho fa amb un tema que tu sortiria si te l'haguessin dit abans d'entrar al cine, que anava d'allò. Sí, però jo em xisteixo, jo penso que no ens fa en cap moment posar-nos davant de la duresa de la història. A més, aviat de la tendressa que contenen tota la simatge, el desig que ella té de quedar-se a casa, ell li manté aquest desig en l'enfrontament que té. Però la pròpia situació és molt dura. Això que deies tu, que tots ens identifiquem, perquè tots pensem que podem viure coses semblants, a les hores fa que tu t'endónis compte que allò és molt dur, que allò és molt terrible. Llavors, aquesta por que mostra la pel·lícula, totes les coses que ens poden preocupar, que li preocupen amb ells, però també el transmet a tu, que et preocupin a tu, allò és molt dur. És veritat que és realista, però la pròpia realitat és la que em mou. I és una pel·lícula en el fons, per mi, de l'escrivi és d'ell, la més tendre, la més intimista, i fins i tot la més humanista. Perquè jo me'n recordo molt, el meu mateix que vaig veure del que és aquella de Fanny Games, que allò és duríssim. Però no té la sensibilitat ni la tendresa, ni la humanitat, ni l'atractament, diríem, que tenen aquesta pel·lícula als actors. Doncs ja estan aquí d'una humanitat terrible. És una pel·lícula molt humana, molt humana. I és veritat que s'ho mira des de fora, però inclús diria que el fet que no hi hagi un excés de sentimentalisme, que no n'hi ha cap de sentimentalisme, fa que tu t'arribi molt més duresa. Jo, en canvi, ho veig de la bona motiva. Sí, sí, jo també la trobo. La trobo que no... A mi m'ha reconfortat, novamente, com vaig l'altre dia, el primer dia que vaig parlar de la pel·lícula amb el Geneke. I crec que és una de les 3 o 4 pel·lícules que parlarem bé d'aquest any. És a dir, les 3 o 4 pel·lícules bones d'aquest any, una és, sense dubte, aquesta. Sí, sí, que anaves a dir-ne. Jo què anava a dir? Digues algunes coses. Sí, el que entenc d'aquesta pel·lícula, el que vaig entendre, és que aquesta és una pel·lícula que no... que no se't fa necessari ser còmplice d'ella. I aquí és on probablement hi pots trobar algun inconverient. Per exemple, m'explicaré. En el moment que aquell senyor que els porta la llet i que ell ja s'ha decidit allà, el realitzador destaca d'una manera excessiva, trobo, l'admiració de tot l'entorn pel que està fent aquell home per la seva pròpia dona amb una demostració extraordinària de la capacitat d'estimació que té per ella. I ho interpretem així, no? Quan això és un principi d'una de ballada impressionant que veurem fins al final de la pel·lícula. Hi ha una altra que l'heu esmentada, que és quan acomiaden aquella noia. Aquella noia no és res més... Una cuidadora, una cuidadora. Sí, que no és res més que una xicota professional que sap fer la seva feina, que enqueria senzillament una certa sensibilitat per tractar-la, però res més, no hi ha d'allò. És bo el que li falta. No, res de l'altre món. Almenys jo ho interpreto així. El altre món no és normal, però... Aleshores, de la manera que ell l'acomiada trobo, que està bé en un principi, però que després s'accedeix. Per exemple, està molt bé que digui que si li explico no ho entendrà i estic d'acord amb això. Aquella noia no està capacitada per entendre i diria que ell s'allò de disconformitat amb ell. I llavors el que després ella reacciona, o sigui, el que hi posen a la pel·lícula és de la manera que reacciona ella, desqualificant-lo, insultant-lo. En sembla que és un excés, també. Jo crec que és realista, allò. Jo crec que va amb el personatge. Jo crec que allò pot passar perfectament amb un personatge així. No ho veig forçat, allò. Ho veig molt natural. Tu ho veig forçat? Si no, que crec que juga amb massa a favor d'ells dos. Ah, no, no. És per descriure. Necessitaves descriure, no? Només no surten... Si són coses tan curtes en relació a tot allà de la pel·lícula, que dura dos hores, set minuts... Però pesen. No sé si pesen tant. Ja l'última és la que té amb la seva pròpia filla. Allà sí que penso que està justíssim. Allà és perfecte. Perquè esclar, digue'm, quina és l'alternativa aquesta i aquesta? Diu, ho sento, però jo no hi estic d'acord amb això. Però sí que està d'acord amb un filau, que potser no passa. La filla té dos o tres pinces allades, que tampoc surt tantíssim, i, en canvi, és un perfil estradament ben dibuixada. Molt ben dibuixada, la filla. Naturalment, i penso que és, en definitiva, i per l'edat que té, l'angoixa que hem d'assertir. Tots plegats que no hem arribat en aquell punt. D'aquí a 15 segons. Juguem a casa. Fem una sense condicions.plospod.com per tornar a sentir aquest programa. Molt bé, sí. Bona nit. Fem el que parlem la setmana vinent. Francis Forcopola, directors d'un son film, i moltes altres posses. Fem una sense condicions. Fem una sense condicions. Fem una sense condicions.
