CsC 16/10/18 - Comentaris de pel•lícules + Guanyadora del festival de Sitges: "Climax" + Ferran Rañé

CINEMA SENSE CONDICIÓN És pau, és pedra, és el fin del camí, és un resto de toco, és un poco sozinho, és un caco de vidro, és la vida, és el sol, és la noia, és la mort, és l'à Buona tarda, buona nit! Ja som aquí un dimarts més disposat a parlar-vos de cinema, de lo que hem vist, de lo que ens agradat, de lo que recomanem, com cada dimarts a cinema sense condicions. Com sempre, com sempre, farem dos parts en el programa, una primera part que parlarem d'això, dels cos que hem vist i que recomanem o que no recomanem, i una segona part en què, com sempre, detiquarem el convidat. Estem parlant evidentment de Ferran Renier, com sempre, la resta de l'equip. Estem parlant evidentment de Ferran Renier, com és que des de Sant Just vas al Institut del Teatre de Barcelona. Estem parlant evidentment de Ferran Renier, i eren uns misioneros que passàvem per allà que ens agafàven els nens i feien coses. I després hi ha el següent que vaig realment comprovar que em agradava, que em agradava, que em va visià diríem, va ser aquí a l'Academia Texas, que nosaltres deien, que estava a la carretera, sobre del cinema Texas. I de cop i volta allà, jo veig que ho ens ha fet uns números improvisats d'humor i de ser el tipic timid amb un mulleret, que començo a fer coses, veig que tinc una resposta increïble, i tinc companys d'aquell moment que van veure els mateixos números, la Semana Santa, el Distiu, Nadal, però ja vaig comprovar que realment això m'agradava, portar la gent cap a un gà, cap a un riure. Ferran Renier és un actor de cinema, de teatre, de televisió, director de teatre també, professor d'art dramàtic i productor català, i que després d'estudiar estudis, com ja has mentit al Institut del Teatre de Barcelona, el 1970 inicia la seva carrera professional incorporant-se al grup Joglàs. En aquella època ens ho explicava quan veníem, el signe d'identitat dels Joglàs era la creació col·lectiva dels seus treballs. No partint d'un guió previ, sinó propostes d'anar construint espectacles a través d'improvisacions i de les dirigions del grup. La direcció escènica d'aquelles obres corresponia a la verboa d'ella, i l'any 1977 tots els membres dels Joglàs són imputats, cosa que jo penso que ho explico, perquè tinc la sensació que molta gent jove no ho desconeix, són imputats al 1977, per un delicte d'injúries a les forces armades i condemnats al Consell de Guerra com autors de l'espectacle la tornen. Ferran Reñé i la mateixa... El Joglàs? No, i el mateix Albert Boadella decideixen trasllar-se a França i no tornen fins al cap d'un any, crec, quan els quatre membres dels Joglàs són imputats i surten de la presó. Simplement ho dic a títol de presentació, després en parlarem de moltes altres coses que ha fet, perquè ha fet moltíssimes coses, ja ho veureu, però com que veuria que penso que és molt important que avui estigui en el nostre programa i que ell deia que serà segur un referent per a molta gent, coincideix en algunes coses en el passat, amb coses que malauradament estan passant també en el present. I això com ho veus ara? Sí. Hi ha gent grossa amb mobilitzacions al carrer, i que pugui tornar a passar... Va ser molt important per a la llibertat de l'expressió, i semblava que no hauria de tornar a passar, i avui dia estan fent sentències contra el repés. Sí, no, és la rifó. Sembla que sigui ja el màxim de la injustícia, diríem, perquè en aquell moment Suárez estava governant, hi havia dos factors de la Montcloa, el que passa és que no eren lleis, i ens agafa misa de la transició i un exemple realment paradigmàtic de la torna. Els militars no estan gens convenços de la transició, i com que els factors no han modificat encara les lleis, doncs encara tenen lleis que poden jutjar el civil, si se senten ofersos, i és el que van fer. Diríem, els militars van fer el que podien fer, no? Però nosaltres potser vam accelerar una mica la separació d'empoders i legislacions, però no es va tocar el rebre, i pensàvem que aniríem... I va haver-hi moments, els anys 80, crec que estàvem millor ara, i la gent, per una cançó o pel que sigui, diríem, estem retrocedint, absolutament. És molt espanta, molt. Comencem, si voleu la part, diríem, nostra, abans de començar a parlar amb aquest invitat tan important i tan interessant que tenim avui al programa. Podíem començar per Sitges, perquè el Pol ens expliqui, el clímax, el festival... Jo vaig estar a diari, però heu treballat. A Sitges he vist una pel·li, però la que he vist és molt representativa, que és la de l'Esbon Trier. Tot i que s'ha estrenat a Espanya en el festival de Sitges, la podem veure ara mateix en el Cines Verdi. Cada dia hi ha una sessió, tu vas anar al final. No em vaig poder anar. No em vaig poder anar a la cara. Sortirem a la cara, si la vaig a veure. Aviam, com que la setmana que ve, farem el programa de Gaspar Noella, ja entraré més en la pel·lícula, però diguéssim que, content que jo sí, que vaig veure un trosset de la seva raó de premsa a Sitges, i ell ho deia molt clarament. Ell el que buscava és el que la gent es troba, però la pots valorar, la pots dir la direcció és molt bona, però com a història, com a pel·lícula, entres d'una forma negativa, en aquest sentit. De fet, és una pel·lícula que dura una hora i mitja, i els primers 45 minuts que vol dir la meitat de la pel·lícula és dansa. És una pel·lícula que és com experimentar, és com una mena de videoart, i són els 11, si no recordo malament, en pla de sequència. La segona part és la bogeria de... Vindria a ser la gran comilona, però amb drogues. La bogeria que va augmentant, augmentant, augmentant. A causa de la droga? Sí, sí, sí. Més l'Issérgica, i ella és un director que sempre ha tractat el tema de la droga. Llavors, en el sentit místic, perquè Enter de Voit, per exemple, és una pel·lícula que fa una reflexió sobre... A partir de la droga l'Issérgica, vaig pel SDMT, tot això, com l'ànima al final que va sortir del cos, metafòricament, però en el cas d'Enter de Voit, són les dues coses. Metafòricament i físicament, diguéssim. En aquesta pel·lícula, jo crec que ja és la coronació, ja no sé si vaig veure una pel·lícula antidroga, perquè evidentment surts d'allà que dius ni de conya. Però... Bàsicament és una pel·lícula que ha relat amb el viatge. El viatge, l'Issérgica, diguéssim, i tu fa, i et fa entrar en la pel·lícula, d'una forma molt, molt, molt bèstia. Jo, personalment, no la recomano com a pel·lícula, però sí com a assatge sobre això. Però és una pel·lícula que amb la vida tornaré a veure, que ho he vist ara. I d'altra banda, clar, però guanya sitges, per què? Perquè també és una faceta del terror que potser abans no s'havia vist tan, tan, tan, tan viva, que és el terror al desconegut però realment interior, perquè cada persona ho està vivint a la seva, tu no entres en el cap de la gent que està tenint aquest, tota aquesta paranoia, però ho vius. És clar, és un terror que és molt, molt estrany, no? Però, bueno, la setmana que ve hi ha exemplificat més. Escolta, de cara als que ens estem escoltant, o que anem de jub, o... Bueno, jo us aviso, la única projecció, jo no sé si es fa altres llocs a Barcelona, però a Barcelona que jo hagi vist és als verdis i als verdis a les 10.30, si és una malíssima hora, perquè si no el sopat sortiràs a les 12, a més no soparàs a tu de cara després. Llavors no sé, jo recomanaria sopar un sopa britànic. Lleuger. I l'altra pel·lícula que us porto, que aquesta sí que és molt més, evidentment, narrativa, tot i que és qui és, que és l'Esbonetrièr, que és la casa de Jack, de House de Jackbilt. Una pel·li esperada d'ell, perquè també l'última Nymphomaniac, no sé si recordo que fa com uns... Dos o tres anys, sí. Potser més inclús, però sí, però... Més que en dos pas, també està de dirida. En aquest cas, torna l'Esbonetrièr brutal i sanguinari, però no en el sentit de sang, sinó en el sentit de... És una persona que també, com que és per noer, també busca molt la incomoditat de l'especte. I aquí jo crec que és el punt de... Que clar, relata la història d'una sessió en sèrie. Llavors aquí és on es pot deixar anar, a veure una sessió en sèrie molt... Inclusió, en molts moments, al principi, que són aquestes làptiques, aquesta brometa de... Perquè com que té toc, i té una excessió de... El cadàver i... Potser he deixat alguna gota, no? I hi ha un punt còmic que ho explota molt bé, perquè tot... M'ha de veure una pel·lícula a l'Esbonetrièr, a Sitges, i que tothom estigui rient, és... És raro, eh? Però clar, la pel·lícula després... La pel·lícula són dues pel·lícules, és que estem parlant de dues hores de mitja. La primera... Les primeres dues hores és una sessió en sèrie. L'última mitjora és una mena de paranoia que s'amunta amb ell mateix. És que la pel·lícula és una mena de scents als inferns de Dante. De fet, juguen bastant amb la idea de l'infer, dels cercles, de la divisió, no? Amb l'infer. I, evidentment, el personatge és un personatge que va a directar el palco de l'infer, perquè tot el que arriba a fer i la justificació artística, perquè és una justificació que ja es veia bastant un tipus de narrativa en informènia, que era la... No sé si l'heu vist aquí. La comparativa a part de dos narradors, sinó que el narrador que va ser una conversa en off. I la primera, que és una informènia, de les dues, fa una comparativa sempre amb la pesca. No sé si te'n recordes. Que fa així com o perquè l'AM o el CEBO, no sé què, sempre en el sentit sexual, com l'evolució sexual d'una noia comparada amb la pesca. I en aquesta pel·lícula és l'evolució d'un assassí a partir de l'arquitectura. I per això també la casa de Jacques, perquè també és una metàfora d'aquesta cap on va aquest personatge, una persona que té trets molt, molt autistes i com a relació, a s'interrelació, i com, inclús, a partir de l'assassinat, neix com a persona. És una... Bueno, clar, és com actua sempre les bons triars, amb el cinema, que és buscar deshumanitzar per humanitzar, no? O sigui, crea això. I jo crec que com a pel·lícula és molt, molt bona. O sigui, a mi em va agradar. Diuen que és la millor discutible. O sigui, diuen que és bastant com la... O sigui, el que passa és que sí que és veritat que això també ho hem trobat molts cops en les bons triars, que és una persona que s'estima molt a ell mateix i en aquesta pel·lícula molt més, perquè inclús posa trossos de totes les seves pel·lícules. Hi ha un moment que hi ha un bloc de pa, pa, pa, pa, van passar, van passar a Europa, van passant melancolia, van passant anticristo, van passar a tothom. Totes les seves pel·lis, però per demostrar que l'ésser humà, hi ha una veu onof que diu que l'ésser humà, no? L'ésser humà és un animal, és un no sé què, i van posant les seves pel·lis i pensaven que només faltava veure-li ell mateix, com una elecció de muntatge i és curiós. Però així com a pel·lícula, jo la recomano molt, tema que arriba el 15 de febrer aquí a Espanya. O sigui, encara queda. Vinga, Joan, explica'ns. Podem tornar a parlar, doncs si arriba el 15 de febrer. A veure, el Ferran tenia aquí unes pel·lícules que potser podem parlar-ne. Les últimes que has vist, has dit que... Digues, digues. Sabem que a vosaltres domineu això del cinema. Doncs he fet una mica de dir, vaig al programa, doncs, a més, les últimes que he vist. A veure. Veig veure el rei de Rodrigo Sorra, molt gent, que Antonio la Torre fa, com sempre, un gran treball. I hi ha gent que opina que no especificar si és un acte de valentia o no. I a mi no em va semblar malament, que sigui tan reconeixible, la corrupció, que no calia, potser, puntualitzar. I tots sabem perfectament de qui parlen i de quines coses parlen. Ens sembla que Sorra Goyen és un gran director, també. Després, Cold War, d'una pel·lícula polaca, que és un cinema per adults fantàstic, que és la història que ve dels seus pares, que s'estimaven sobre manera, però no es podien suportar i no podien conviure, està bastant ben tractada. El que passa és que dones la sensació que està dedicada als seus pares, però no està clar que sigui la parella dels seus pares. A pel·lícula sí que està dedicada als seus pares, però a mi no em queda clar que sigui realment els seus pares. Això és el que jo... Ella m'hi entrevistes, ho has reconegut, que era la parella dels seus pares. El que passa és que, naturalment, la història està alterada, no està calcada, però sí que el que diu el Ferran, també ho diu el paulicòs i aquest, amb el sentit que els seus pares van tindre una relació tormentosa de la situació que s'està vivint allà de guerra freda i sobretot d'estalinisme... Però és que no tens sensació que la raó per la qual hi ha aquesta tormenta sigui per això, sinó perquè les seves diferències i la seva manera de funcionar, perquè quan dificulta... O bé, a veure, els personatges estan condicionats per la situació política. Per què volen, per què tornen? Si no tornes, no estiguin condicionats. Però i ella? Per què se'n va cap a Itàlia? Per què tornen, en tot cas? Per què va cap a Itàlia? Per fotre el camp de Polònia? No està clar, això. Per mi està claríssim. Si li diu amb ell, m'he casat amb un italià, que ni recorda com es diu, per fotre el camp de Polònia. Però és que hi ha moltes més coses. Per exemple, una cosa que m'ha sorprès al final de la pel·lícula, quan t'endons compte que el... el jefe, diríem, el pare del nen, aquell rosset, que ja és el seu fill d'ella, si us recordeu? El pare del Putin. És el jefe dels comunistes d'allà? Clavat al Putin, aquell dia. Com és ara i polític? Vol dir que ella s'ha enrotllat amb 3 o 4... Home, clar. A mi el que de la pel·lícula... Gràcies amb això, surt ella abans de 15 anys que tenia de presó, surt abans. I el tractament que es fa de la música popular... Això està molt bé. Allò sí que és guapo. Allò és molt guapo. La part documental. Els números musicals són molt bons. Sí, sí, sí. Potser de lo millor. El principi i tot aquell estudi que estan fent sobre música popular, plural, és d'una bellesa extraordinària i Polònia. La Polònia espanta una mica la neu, el fred, la pobreza, els conceptes de religió... Sí, sí. Aquella població, realment, ha passat tot per allà, totes les guerres han passat per allà i tal. I tot això, d'alguna manera, en el sostrat i és, però sobretot la part musical és d'una... I veure com allò es va... es va transformant en peces de corals i d'èxit i de... i de... i de gires. Allò va ser real, veia aquells moviments de russos. Aquí venien espectacles d'aquí a Espanya, que eren trupes d'aquestes, que eren espectaculars, eh? Spectaculars, eh? Allò és molt guapo, a mi em va agradar, no? La fotografia, i allò, a mi és el que més em va agradar. I en canvi, em falla a mi, personalment, però em falla una mica el personatge de la mare. Però estava parlant a ell. La pel·lícula anterior, la comestella, la Ida. Ida. Ida. Però, bueno, això és una qüestió d'agostos, i això és molt... És un gran director, de veritat. Sí. Té possibilitats de fer coses de futur molt importants. Jo penso que el fet que ella és guanyada a l'Òscar, la millor pel·lícula, la Ida, a l'anterior del 14, haver guanyat l'Òscar, la millor pel·lícula, parla en anglès, que tingués cinc premis al cinema europeu, que fos premiada en els globus d'or, el BAFTA, i els Goya d'aquí, que va guanyar també el Goya, com a millor pel·lícula europea, li ha donat un prestigi inmense. Llavors, el senyor ha fet una pel·lícula que a mi li agrada, que no ha corregut, perquè ha anat tranquil·lament buscant un tema que a mi li agrada, i ella ha fet el que ha volgut. Però a mi m'agrada més la primera que la segona. Tot i que reconec que és un senyor que se'n parlarà. És un senyor que farà, penso, altres coses interessants. Una tercera pel·lícula que em va interessar darrerement, i que em veig a fer molt poc, és de Rider, no? No l'hi he vist, aquesta pel·lícula. Claudio Sao. I això que no siguin actors coneguts, és una família, no? I les relacions que tenen amb el xistrament de cavalls, i de l'Amèrica Profunda, és una nova visió que sigui una religió dona. També la fa molt interessant, però realment és molt interessant. Ella va fer una altra pel·lícula, i ara va fer a la reserva d'Euclala, allà de Cota del Sur. I llavors va ser quan va conèixer amb aquesta família. Va entrar en contacte amb ells, i va parlar que tenia una idea, i aquesta idea podia encaixar amb l'encinistrament que feien ells amb el rodeo i tal. I llavors va conèixer el brat aquest, que és un xicot extraordinari. És un actor as, aquest tio. I les coreografies, per dir-ho d'alguna manera, que fa ell i els cavalls, és una cosa... És hypnotic. És una pel·lícula molt sensible, que t'arriba el Moll de l'Òs. El que passa és que, francament, és dura. És molt dura, sí, sí, és veritat. No dona peixet. No hi ha ni tan sols un brí de història de món, allà, una mica per fer transició. No, no, no. La brícula va a tota l'estona, de cara, a les dificultats que hi ha, i la impossibilitat, precisament, per estar amb una amèrica que no surt mai, o no sol sortir, són la gent que estan allà, i tenen molta dificultat per superar. Per exemple, quan hi ha accidents, com el cas d'ell, ell cau del cavall, i el cavall li dona una cosa al cap, li fan 14 punts de sutura al cap. I, com a conseqüència d'això, té un xoc traumàtic que de tant en tant li surt i fa que no pugui actuar fent ni d'incinistrador, ni tampoc de professor que feia d'equitació. Què fa aquest tio? Té enseñança primària, aquesta dica amb aquella amèrica. Ha fet el cambrer no per fer ni de taxista, però no hi ha ni taxis amb aquells pobles. Què fots? És problemàtic, hi ha més a més. Ja no cal explicar-la, però té una situació familiar també molt complexa. Això són temes que no costumen sortir. Per mi el que s'hagi tocat amb l'Amèrica Profunda realment és des d'una òptica i des d'un lloc mai visc. Jo recordo del segle passat que Sam Peck Impact va fer Juniore Bonner, que ja no va tenir èxit de públic, perquè també Déu n'hi do, però tot i això, ja hi havia un estif McQueen, que era el cowboy, i llavors tenies unes referències, una mica el Benchons, clar, tenies aquí absolutament desconeguts. Però clar, el fet que siguin desconeguts és tot veritat, tot veritat. Perquè tu s'hi deixes allà a la realitat del tracte amb el cavall, la vivència, compren les quatre cerveses i de què parlen aquells tios, es veu tot tan natural? La relació amb els cavalls i la relació del protagonista és una cosa fantàstica. Sí, sí, sí. Molt bé, la veurem. Jo no l'he vist tan clar. Gràcies a veure'l. Joan. Ara parlem d'unes quantes pel·lícules que s'estrenaran en aquest divendres. Comencem per la que hem vist avui amb el Pep, que és... A veure, amb la versió original es diu Pipermint, que té l'avantatge a aquest títol que no saps de què anirà la pel·lícula, perquè pot anar de qualsevol cosa. En canvi, el títol espanyol es diu matar o morir, que ja t'explica més o menys, però anirà la cosa. És una mica com allò... Ara fa poc llegir un llibre que analitzava la pel·lícula del Polanski... La semilla. El nen de la Rosemary, Rosemary's Baby, pot ser qualsevol cosa, però que en castellàs hi ha la semilla del diable, ja t'estava explicant la pel·lícula, ja t'estava explicant d'aquí era el nen. Vull dir que, o sigui, no sé com diu el Pep, hi ha aquí un home a Espanya que ho sap tot. I que ho fa tot. I entre altres coses... Ho trastoca tot. Vateix els títols, els vateix amb espanyol. I ja està. La pel·lícula no val gens la pena, la... la protagonista Jennifer Garner, i, bueno, no sé, a mi m'ha recordat una pel·lícula que havia fet l'humorista Forges, que es va titular el vengador, Gosticiero y su pastelera madre. I és això, és una vengadora justiciera. I llavors, no sé, es veu que el feminisme, el feminisme aquest americà, ha arribat a que pel·lícules del Charles Bronson posaran les protagonistes senyores, no? I diuen, bé, doncs no sé, persones que els agradin les explosions, que els agradin les persecucions en cotxes, que els agradin les matralladores, aquestes que tiren, no sé, quants drets, doncs aquesta és la seva pel·lícula. Si amb el Bronson ja era difícil de creure el que passava, i m'imagina't amb una bellesa com aquesta. Després, una altra pel·lícula que també s'estranarà a aquest divendres, també té un títol anglès i un títol espanyol. El títol espanyol diu més coses que no pas el títol anglès, com sempre. El títol anglès és de Guife i el títol espanyol és la bona esposa. O sigui, ja passem de l'esposa a la bona esposa. Ja ens diuen que l'esposa és bona. I llavors, bueno, ja està. Ja estem amb la cosa que ens han explicat mitja pel·lícula, no? A veure, està protagonitzada per Glenn Close i per Jonathan Price, dos actors ben coneguts del cinema convencional i tal, i, en fi, no s'escapa tampoc d'aquest cinema convencional, explica una història d'un escriptor com tantes altres vegades s'ha explicat. En fi, és allò una mica, un gir a la cosa aquella que, darrere d'un gran home, sempre hi ha una gran dona, però és un gir d'aquests així, una mica, doncs, amb aquest feminisme que ens ve d'estats units, que no acaba de ser feminisme ni res. En fi, vull dir, doncs, per la gent que els agradi les pel·lícules convencionals, doncs aquí tenen la bona esposa, no? I llavors també hi ha Bernie, que el Pep ens en farà 5 cèntims, que és una de les pel·lícules que tenim un director important, perquè és un director important i una pel·lícula molt bona. Últimament estem veient unes coses. Qui és qui és? Aquí és l'Òtter. L'Òtter és l'Ixandong. L'Ixandong, el cineasta coreà que havia fet poesia. La pel·lícula està basada en una pel·lícula del Murakami, a l'escriptor japonès, que es diu... Es va publicar com Quemando Graneros, que també... Això explica la pel·lícula. El títol de la novel·la explica la pel·lícula. És una pel·lícula amb tres personatges. El personatge tenim dos nois i una noia. La noia... La noia... està vivint... a Seul. I llavors... O amb una ciutat de Corea del Sur. Llavors, ella guanya diners, treballa per guanyar diners per dedicar-se a fer algun viatge que la motivi en aquest cas. És una persona molt sensible i té ganes de trobar-li un sentit a la vida. I ha descobert que hi ha una tribu aquènia que fan un tipus de dansa quan arriba el crepuscle. I amb aquesta dansa fan uns precs que si hi ha sort hi ha resposta i tens una explicació per què estem aquí. Llavors, ella se'n va cap a Àfrica i deixa... la seva gata, perquè la cuidi el seu amic, una gata que té un nom molt curiós, i és que la va trobar amb un pàrquing i llavors li va posar com li va posar? No me'n recordo. Pàrquing, no. No me'n recordo, però algo relacionat amb el pàrquing. Bé, el cap de... un temps torna a la noia del viatge, però hi ha hagut problemes a l'aeroport i han estat 3 dies retenguts fins a trobar el vol i amb aquests 3 dies ha conegut una persona que també és coreana, que estava viatjant i a partir d'aquí, ja tenim format quan arriba el retorn, perquè hi ha hagut una relació entre ells, un triangle, i aquesta persona és absolutament diferent amb ell, perquè aquest xicot està intentant escriure la seva primera novel·la, a més a més s'ha de fer càrrec d'una petita granja que tenia el seu pare, que va discutir amb la policia i ha acabat empresonat. I a partir d'aquí, veiem la relació entre els 3, ella el presenta, vol que hi hagi un amistat entre els 3, el nou vingut també sembla que té interès en saber com viu i per què vol ser l'altre escriptor, etc. Resumir i per no explicar ja més de la pel·lícula que passen moltes coses són dos hores i mig de pel·lícula, però en tota la pel·lícula hi ha una bena poètica que la va des de l'inici fins al final que la va tensant i li va donant un creixendo i després hi ha una interpretació per part des del meu punt de vista de la noia extraordinària. Fins al punt que en els moments finals quan falta ella sort que llavors la manca de la presència d'ella la substitueix ja una aceleració del dramatisme que clou la pel·lícula. És, jo crec que és de lo millor que he fet de l'Ixandón i he fet coses bones. És el que havia dirigit la Pòsia, no? Pòsia que és aquella de la dona gran, era extraordinària. Jo l'hi he vist dos o tres vegades. Doncs no et perdis cremant. Molt bé, molt bé. Més cosa? Abans que passem a Manfarran jo volia fer unes petites notes. Al principi del programa hem escoltat a l'Irregina cantant Aguasdo Marso perquè el mes que ve s'estrenarà un biopic sobre aquesta cantant que jo recomano a tots els que se l'estimen perquè era una grandíssima cantant. Brasile era la millor de la història que hi ha hagut mai en aquell país i per mi, una de les grans veus mundials de la música popular, aleshores la pel·lícula no és que sigui gran cosa però jo sé que la gent que s'estima a l'Irregina llanirà i descobrirà coses de la vida d'aquesta gran cantant. També voldria parlar, abans que parlàvem de Sitges, que hi ha hagut una pel·lícula italiana L'Acerofelice que ha tingut tres premis en el festival i que és una pel·lícula extraordinària. Ja en parlarem perquè s'estrenarà el 31 d'octubre i és una pel·lícula que recorda el millor Pasolini i que té una intervenció dels Sergi López, que, bueno, m'he dit, està com sempre... Està extraordinari. Amb el seu element, fins i tot fa servir el català, perquè es vegi... Tot i que parla d'italià amb accent català, doncs també hi posa alguna coseta en català, perquè es vegi d'on ve, no? És una pel·lícula que sí, que té un element fantàstic que no descobrirem i per això va poder anar a Sitges, una crítica tremenda social i val molt la pena veure unes actuacions estupendes. Com es diu aquesta? L'Acerofelice. L'Acerofelice. Podríem dir allò de... Com ho deia la meva mare? Allò... Un llàcero feliç? No. Un pobre llàcero, no? Doncs és això, aquest personatge que sobre el voltant d'ell va passant tota la història, és això. Un personatge que és com el càndit de Volter, que és un mirall que reflecteix tot el que passa al seu voltant. Llavors també dic que hi ha més documentals d'aquests que surten en sessions... en sessions d'un... només un dia a la setmana i llavors són sobre pintors que passen a diversos cinemes i llavors aquesta temporada hi ha documentals sobre Rembrandt, el Bosch, Caravaggio, els impressionistes, Canaletto, Mané, Picasso, Matís, les hores doncs els que... els agradi l'art, doncs poden anar a veure aquestes pel·lícules i també anunciar que aviat, en sàmig és el dia 25, comença el festival inèdit de documentals musicals, que sempre és molt esperat l'any per moltíssima gent que vol que sap... que és a mand d'aquest gènere i que aquest any hi ha pel·lícules dedicades com sempre a grans intèrprets. Ara mateix recordo un documental que està dedicat a Isaac Pellman, el violinista de música clàssica, que jo penso que serà molt bo i llavors hi ha de tot tipus de músiques, de jazz, de rock, de música popular, i per cert, també hi ha filmets. Hi ha filmets a Badalona i a festivals a tot arreu, perquè durant tot l'any... Ja que tenim el convidat, jo l'aprofitaria avui perquè està clar que tenim una petició de... Estic profundament emocionat per aquesta recepció i només puc confiar en l'estric de compliment del meu deure i assegurar la continuïtat d'aquestes mostres d'efecte que sempre vull aspirar a mereixar. Però, si alguna vegada sóc cridat actuar professionalment, em fa feliç saber que no hi haurà dificultat a trobar tota gent la pèrdua de la qual serà, amb el temps, un autèntic benefici per la societat. Bravo. Això era una llista... Una llista d'acusats... D'acusats que feia el Ferran Ranyer, el Nicado de Dagoll de Gom... Fent el personatge del senyor Gucci, el Coco. Jo crec que a la meva carrera va ser el primer èxit personal, perquè la meva professionalització, a part del teatre que havia fet allà, amb l'Ajunt de Teatre de Saber, que va enfundar, va ser amb Jules i després amb Dagoll de Gom. Vaig tenir molts anys de teatres de grup. I Dagoll de Gom, el Coco del Nicado, va ser un èxit personal, m'ho vaig passar realment. I després hi havia la cançó del Piu Piu també. El Piu Piu ja em va enamorar estructuralment com és. Tu has de convèncer a la malvada de Tor i l'has d'entendre que no em mati, no? Que em perdoni. I aleshores no seria un res més que parlar-li d'una història d'un ocell que m'acabarà l'aigua i que es va deixar morir com jo faria si ell em deia que no. I són dos èxits de cançó fantàstic. I la cançó aquesta de l'allista d'acusats... Aquestes comedies musicals que van escriure ja fa més d'un segle, han anat canviant en el temps. Aquesta lletra la vam reestructurar, però s'ha fet molt, s'ha fet de cop i volta, en moments que apareixien els billards francèsos, diria jo mataria tots els que juguen aviat, per exemple, una cosa de l'època. I era molt divertit, molt divertit, aquest personatge. I és actual la cançó, no? Serveix per totes les èpoques. I com a anècdota, jo diria que és l'entrada més espectacular que he tingut mai en teatre, perquè era tota la companyia, senyal a l'amunt dels costats, cantant una cançó que hi ha, unor, unor, unor, unor, el gran butxí. I jo entrava sobre un cavall que els dos maquinistes portaven, que era una precisitat de cavall, feia una dansa, jo aquella, amb un espasa gran, he investit de samoral, pràcticament, perquè m'havia entrat a la presó, perquè jo era el primer condemnat a morir. Perquè era aquest país de xauxa, aquest Japó, d'un vereta, està prohibit a flirtejar. I jo estava condemnat a la presó per fer-ho. I llavors deia, mira, el farem aquest butxí, perquè si ha de matar algú s'hauria de matar ell primer. Per tant, aquí farem el que vulguem, no? Llavors ens dirigia cap a públic, amb una orquesta, a tot drap, ara... Llavors el quedaves tu sol, a l'orquesta. I com a anècdota, després d'haver-la fet, jo no sé quants mesos i mesos, aquí al Teatre Victòria, i havíem fet el grec, doncs en català, la vam traduir al castellà, i vam sortir de gira. I el primer vol era el Teatre Ariaga de Vival. I aleshores, ja dic, aquesta entrada espectacular, tots els companyents, jo caic, i em diriajo cap a la platea de l'Ariaga, i ara em s'estava preocupat que si deia, si un dia s'adonava una llista de curat, jo deia que diria que si un dia hi feia falta, jo estava com a terroritzat, perquè sabia que s'hi agafava. Allò que tenia gravat a foc, després de mesos i mesos de fer un català, si un dia se'n demana, ja no donaria bola. I com que el moment era tan com, i tant veia, de llum veia tota la platea de l'Ariaga, són rient, ja del moment que es veia a Navarí, no? Jo estava per dins la soledat del corredor, no, la soledat del actor sinfondo, com la cagui, no sortiré mai a la vida. I no, potser ens està por si el dia... Però, bueno, d'aquestes, fantàstiques, sí, sí. Bueno, heu de saber que estem amb una persona que té, jo estava mirant aquesta informació, jo he vist que ha fet quantitat de coses, jo m'he sorprès que té 73 pel·lícules entre televisió, cine, documentals, que té 73 pel·lícules. Jo tenia més mirant les espectacles que ha fet de teatre, me'n sortien 36 o 37 obres de més en català. Però és que a sobre ha fet moltíssimes pel·lícules, que per mi són molt importants, la torna amb el Francesc Bermud, però després de l'Àngel, l'Ark i Ben, a Manèfica no és poc, que penso que és una grandíssima pel·lícula. És extraordinari. M'ha vingut l'Òlis Cuerda, que sortia a l'Ovidi Molló, el s'ha de tenir al cas, a Carmen del Lidio. El partiment. Ha fet moltíssimes obres de Txéspir, de Txékhov, les 3 germanes, l'Or de les Ciderés. I, a més a més, ha fet de productor d'espectacles. És a dir, jo destacaria dos espectacles del Jean-Claude Carriere, que vas fer-ho al teu productor, que és fer de espectacles, i no estic amb el Francesc, que era Busco, el senyor Ferran, i l'altre era la Controversia de Valladolid. Jo, de les dues obres d'aquestes, em van emocionar molt fer-les, perquè Jean-Claude Carriere és sobretot un gran cogionista, diríem, la seva principal feina i treball va ser, ser el cogionista en Luis Buñuel, dels títols, que es pugui m'imaginar. I vaig veure, vaig trobar un llibre, d'això, de Let Memoir, l'ajuda de la memòria, que després va traduir això que veien dels títols, els va tradir Busco, el senyor Ferran, perquè és que el... No hi ha traducció en català. És com la gent de... No, és una ajuda per la memòria, és molt poètic. Però Carriere, de sort de fer les obres, després el vam conèixer, que realment és, com tots els grans senjils, com tots els grans, genial, no? Podia explicar anècdotes d'ell i Buñuel, com jo puc explicar de les meves deljulars, o d'una normalitat i amb un humor, una grandesa fantàstica. I vam dir, hosti, com aquest títol no s'ha d'entraduir i tal, diu, hi ha llocs que es tradueix per la primera frase que diu ell a la noia, que ho feia l'Àim Mavil Arassau, que vam tenir un èxit fantàstic, que és una obra que la gent que la va veure, la recorda molt. Mavill Arruel, i després vam fer una gira llarguíssima. I és una noia que es presenta a l'apartament d'una home, que està molt ocupat i té moltes coses a fer, i ell és un personatge estrany, misteriós, enigmàtic, no se sap. Es parla molt de la masculinitat i de la feminitat, per part del carrer, amb poètic, diríem, tot i que l'obra és realista. I va dir, ja en llocs que es tradueix per la primera cosa que li diu la dona, que li diu, què vols que fa, vostè aquí? Li diu, m'ho hagi xerxat, sí, fer-la. I es va dir, home, Ferran, Ferran... Jo sempre deia, no sé, et quedo una mica com de revista, busco el senyor Ferran. Però la veritat és que després vaig fer la controvérsia. I crec que ella deia, és el meu apòstol a Espanya, el Ferran, perquè jo el vaig estrenar aquí amb aquestes obres que són personals d'ell, que no són codicó-autories, però clar, és que ha treballat el pitarmó, ha treballat en tothom, és la gran guia d'instabilització. I la controvérsia, jo li he dit, és una obra duríssima que es feien, aquestes controvèrcies, i aquesta es va fer per dir-hi a mi si la gent que havien trobat el new mundo, si tenien ànimes, si no tenien ànimes, si eren persones o no, i que intractes el divia de fer, i és brutal. Aquest senyor que tenim aquí ha impartit classes a més de teatre, a l'Institut de Greta de Barcelona, a Madrid, en el projecte a Piamonte, i a Buenos Aires, a la mateixa universitat. Ja els ensenyes? Ensenyo com als principis pràctics d'interpretació, que d'interpretació, perquè una cosa pugui ser excelsa o pugui ser un desastre, sobretot gravita espai, temps i ritme. Són tres actes d'or. Però amb humor, que és la que jo més faig, encara és més delicat, això, perquè per construir l'humor, el temps, ritme i espai, ha de ser molt dominat per l'interpret. I sí que hi ha un dol de div o no sé on aturar, però també hi ha unes regles del joc, i jo m'agrada ensenyar les regles del joc, perquè un gag es produeix de manera explosiva, perquè un gag es produeix a la tercera vegada, perquè una mateixa cosa repetida amb un ritme diferent, produeix unes lectures absolutament diferents, i la gent que ha estat en aquests cursos experimenta coses molt pràctiques, molt poc teòrics, i funciona molt bé. Ara fa temps que no... Ara estic molt tranquil, molt relaxat, totes les coses, sí. Però acabes de fer la resposta en teatre, si et vas presentar el superlòpet, si fas una col·laboració, vull dir, tan tranquil, tampoc. Vaig justificar, en diria, que intento agafar coses que m'ha agradat molt, molt... Encara que siguin de petit format, o així, abans de fer la resposta, la gadarrera cosa que vaig fer, una cosa que tenia moltes ganes de fer, la meva filla Joana, que ara té 36 anys, la segona, és una ballerina excel·lent, formada a Anglaterra i per la part, com a intèrpret és boníssima, i tenia moltes ganes de fer una cosa amb ella. És que parléssiu de nosaltres, de records, de la part més poètica d'un pare i una filla, donat que a més la vida real ho érem, i no ens ho van permetre de fer, i realment, no va veure molta gent, pels que van veure, els va entusiasmar, i jo em vaig permetre el luxe de que treballéssim junts. I realment, jo, bueno, m'he begut també el terreny del musical, m'he ballugat bastant bé, de manera complerera, com es diu, dono el pego, i al costat d'ella, vam crear moments realment molt bonics, molt bonics de poètics, no? I després, quan la servíem, em va dir que molt més tard, que muntava baralla amb frel, o també amb entusiasme. Es parla d'ell com el xeho, firlandès, modern. I fins i tot, jo havia comprat els drets per fer After Play, però, finalment, per l'actriu que jo havia pensat, no ho va veure clar, i vaig parlar amb la Ima Colomeu, i va fer un magnífic esportacle amb la Fina Rius i el Pep Ferrer, After Play, que són dos personatges de xeho, els més joves de les tres germanes i de l'oncle Bània, que de grans es troben i no es coneixen, i és una obra delisiosa que la Ima Colomeu va dirigir fantàsticament. Baralla amb frel és l'autor de resposta, i quan m'ho va proposar, la Siga Via, vaig dir que sí, a part que teníem repartiment, i em va dir que sí. I visc que has fet moltíssimes series televisives amb qui catalanes, amb TV3, la Lloll, l'Alcord de la Ciutat, la Riera, Marli... Hi ha alguna que et tregui més que les altres? Home, hi ha una via que fa molts anys que vaig fer, que també és una cosa que un dia vaig adonar-me, que sense buscar-ho expressament, he treballat un material que primerament, a part de portar-lo a les tres dimencions, els personatges vius, han tingut l'origen en còmic. Llavors, qui colproga, el José Luis Martín, el subdirector del Jueves, ja el publicava el periódico en llistes argentines semanals, i vam fer una sèrie que em va durar tres temporades, i va ser un èxit fantàstic després, majoria absoluta, que la reposen molt sovint, però que l'horistrell, que jo... Ara ja no han fet tantes coses junts, però va haver un moment que jo era xico-horistrell, diríem, perquè feia amb això de majoria absoluta, però havíem fet gatos en el Tejado, que han protagonitzat el Sacristany, i que la vam rodar en cinema, i que ara, quan ens vam trobar a Formentera Lady, a la pel·lícula ell, que té una memòria, té 80 anys, que era fer l'any, fer l'any, que quan deia que jo, que per rodar-lo, estava a buscar capítol un mes i medio, l'úxia impossible, i que almenys el rodava un director de cinema, i es muntava de cinema, tallant, enganxant, uns dels grans muntadors, no? Doncs també aquesta sèrie de gatos en el Tejado, que és aquesta que parlo de l'horistell, majoria absoluta, m'agradaria el personatge que vaig fer, el personatge que va quedar molt, hi ha molta gent que diu que hauran molt bé aquest professor, que tenia un principi dels anys, era aquell moment fotudíssim, que un és conscient de la que s'hi ve a sobre, i la relació que teníem amb una de les meves alumnes preferides, perquè profundament era un home que volia ensenyar, volia ensenyar, ja estava angoixat, perquè sabia que teníem un final realment, i és una sèrie que a Sud-Amèrica... Funcionant molt bé, sí, sí. Val molt la pena. Sót una cosa a fer ràpid. Avui que tenim molt de privilegi de tindre un actor aquí, a l'hora de preparar qualsevol text, ja sigui molt conegut o sigui... És igual, desconegut, però un test nou que es té que afrontar amb teatre, hi ha un procés o una tècnica per abstraures del dia a dia. O no intenta, però el dia a dia... El dia a dia hi ha coses... Sobretot amb l'actor de teatre em sembla que això ha de ser especialment... o sigui, requereix una disciplina que sigui important. Sí. Clar, hi ha el cabró del banc, hi ha l'empreigador del pis de baix, l'altre que no et deixa dormir, un que protesta, un que t'ha atrapat pel carrer amb el cotxe. Jo passo per tots els racons de la casa i també els racons, com tots els actors, d'anar parlant sol pel carrer i anar a mirar un paisatge per estar a inspirar-te o no a la Barcelona, a mirar el mar. Un intenta treure temps i motius inspiradors. Però també hi ha un treball dur d'una altra manera, que és fer curses. Ara ja tots els sectors portem... en un 90% diria que portem l'obra presa quan comencem a assajar. Ens hem anat semblant els actors anglès i russians. Jo recordo al principi que sempre era sobre l'assetx, amb el paper a la mà i anar fent. I ara ja porta tot el treball de preparació, de pensar en el teu personatge. I arribar un moment que això ho poses en contrast en el que cadascú dels altres porta. Però has hagut de fer molts coses. És una feina molt dura. Se'ns du el teu va de ser. Sí, sí. I et trobes que això, les èpoques que el cotxe, el actor, és més baix, els dos assajos. I hauria de ser totalment el revés. L'inrevés totalment. Però l'assatge hauria de ser que tu no combinessis amb res, que puguessis dedicar, perquè totes les 24 hores del dia estàs pensant en allò. I et digues que vagis l'autobús o... Això es passa molt, o xerrant sol el carrer per sentar el paper. I no... És una herència com del teatre de l'Alegua, que quan el primer actor queda director i era l'empresari, quan tocaven el diner, repartien una mica el votin. I una mica això s'ha anat institucionalitzant, i el que et senten actors més adó, quan fa funcions, que no pas quan assaigui. I quan assaigui, és quan hauria d'estar més protegit. És quan fa més feina. Tu has fet moltes sèries televisives, tant a Catalunya com a Espanya, tenim la Castella. T'has treballat diferent, per exemple, per exemple, si tens temps de guerra, o que sé jo d'un hospital central, o... O es treballa igual? Home, hi ha sèries d'aquestes, per exemple, tempos de guerra, que són una gran producció amb un mitjans fantàstics, i muntaven batalla. No ho sé, tenien molts mitjans. Però a mi també es treballa molt bé. A TV3, realment, les sèries s'han agafat una experiència. Fantàstica, hi ha sigut plataforma de guionistes, i d'actors, i d'aquest circuit de treball que va del teatre, el cinema, o a la televisió, em jo he dit, i a l'Internet. Jo què li dic? Igual. Sí. El que passa és que, clar, tu fas coses per 6 milions d'espectadors, o fas coses per 45, i això tot està en propulsió d'això. Però suposo que no és el mateix. No és el mateix, els sous no són els mateixos, però la manera de treballar aquí és molt digna, es treballa molt bé. Sí, sí. Això que deies que del teatre es passa a la televisió, per exemple, potser el paper més protagonista que has fet ha sigut el del Pallassu i el Fierrer, que abans va ser una obra de teatre que es deia... Uuuh! Agafant el crid famós del Charlie Riebel, i que tu vas fer Charlie Riebel, què va significar per tu aquesta experiència? És de protagonista d'aquí. Sí, sí, sí. És dels punts algis de la carrera. És a dir, que tens treball, continuar amb el còmic diria, máquina baja o va ser, perquè sortia del còmic. Va ser llàstima que no ho poguessis fer en cine. I un escàndol. He de dir que em va del dremor, perquè... Perquè el primer que es va fer de divà amb 3 dimensions va ser aquest treball. I l'equip era fantàstic. PP Miravet i el Víctor havien ideat allò, música de pata negra, amb un fons que es corria, que tenia la mateixa, el mateix dibuix que les historietes, però que s'havien ordenat, com si fos una història amb una trajectòria, una sortida de la presó, tot un recorregut, i al final un relleu generacional, donant-li la pipa, amb un nano petit, un jovenet. Però allò, per mi, vam estar dos anys amb un èxit fantàstic. I, a més, amb una crítica social molt forta, també. Sí, sí. Evident. Aquesta mena de robint, el que li va crear, que tenia aquesta habilitat de dir unes coses, que no sabies com... Ara estaria primer a la presó. Sí, sí. Però només les podia dir el màquina baja. A l'època. El màquina baja de dir unes coses tremendes, entre aquest ramblero mangui, i que podia parlar quan li venia de gust del materialisme dialèctric, com és la classe orera. O es carregava una màquina de discos, perquè deia, va, cantar, cantar, Nadie como Francinata. I amb les recortades, havia fotut un total de màquina de discos, i tota men d'algú. O perquè són les carrers, en tenia... Clar, va tenir molt d'èxit, però en tenia... Recordo que el Maragall ho venia a veure. I va estar a la policia, el màquina baja, parlava, i allò em va dir que havia tingut que donar el condol amb molta gent, ell no ho havia dit, però que l'ha arribat molt, però que allò li semblava una mica dur. Però que jo també, vam anar al país basc a fer-la, i jo estava cony unit, perquè després de cargar-se aquell, perquè se la carrerés a la ETA, gridava com el veïnari, perquè sembla que era la ETA que s'ho havia carregat, deia, uscadi, cacatua, goragora, cococha, i vaig pensar, quan la fem al país basc, quan la fem al país basc, es matarà, i no, van riure molt, i sempre, però sempre després, això, mira, que quan acabaven del riure, sempre hi havia tota la representació, una o dues, que quedaven, com allò del Charlie Ribble, amb la riure, totalment allò, sentia que era algú que reia, i allò del país basc. Ferran, seguiríem amb tu, estem arribant l'hora, i amb ganes de continuar, perquè el programa s'acaba, no tenim més temps que uns segons, que ens queden per despeditza, i llegarir-te, sobretot, que hagis vingut avui aquí, perquè és un gran home de l'espectacle, un programa de teatre, i estem molt feliços de que repeteixo, que aquí hagis pogut venir el nostre programa. Sense condicions, tu agraeix moltíssim. M'he encantat d'estar amb vosaltres en un plaer, i he après molt cinema. Ha estat un plaer estar amb tu. La setmana que ve, en Paul Digler ens parlarà de... Traia dura. Traia dura, parlar del director que m'ha estat comentant al principi del programa. Gaspar Noé. Bona nit.