Cinema sense condicions del 23/10/2018

Són mans dits i milles, eh, eh, eh! CINEMA SENSE CONDICIONS Són mans dits i milles, eh, eh, eh, eh! CINEMA SENSE CONDICIONS si anem sense condicions, però t'explicaus el que fem, el que envies, etcètera. Veiem que està sonant la música i el trailer de fet d'una pel·lícula que es trenen en aquest Divendres, que és el fotògraf de Manhausen, pel·lícula dirigida per la Marta Argona, i que podem parlar-ne després, perquè tant en Ignasi, un convidat, que ens ve aquí el programa i estem molt contents que estigui aquí, en Ignasi i Juliàx, i jo hem vist, per exemple, per passar a premsa a Junts d'aquesta setmana. Però bé, com sempre, la pel·lícula nostra, el nostre programa tindrà dos parts. Una primera part, en què parlarem de les estrenes, de lo que hem vist, etcètera. Ella, a més a més, vol parlar d'una pel·lícula americana que està en aquest moment en Carfellera, una pel·lícula curiosa, perquè en Pedro és interessant de comentar-la, i també perquè va estar molt present en el Festival de Sitges i per tant ens pot donar una visió global de com va anar tot allò. I la segona part, com sempre, tenim tema en aquest cas, és el nostre tècnic, diríem, que, a més a més, és un director de cine, suposo que ho sabeu. Avui porto... No ho ensen, no ho ensen, ja després... El Paul Diggler, que ens parlarà de... bona nit. Es parlarà de un director que ell aprecia molt, penso que el valora. Sí, sí, sí. Per mi és un honor ser coetani i anar veient les estrenes d'aquest home. I des del Gaspar Noé, un senyor que és argentí, però que està fincat a París, i que fa cine, doncs, amb una recerca de repercussió internacional. Doncs bé, si voleu, comencem. Jo presento, que em deia, en l'Ignasi Julià, que ens plau molt que tornis tant aquí, bona nit, Julià. Què tal? Bona nit, Ignasi. Jo ens plau molt perquè tu ets una persona que, a més a més, segueixes les estrenes, estàs al dia, escrius a la venguàrdia, i, en conseqüències, una persona que estàs enterada del que... Per tant, tu deies que em feia gràcia començar el programa parlant de fers ment. Sí, perquè em dóna peu alguna cosa, no? El fet d'una certa tendència, que jo estic veient en el cinema americà, però que s'està contagiant una mica, que és el fet de rodar tota la pel·lícula, pràcticament, en primer pla, sense plans generals, sense ubicar, pràcticament, els personatges, totes hermètiques, ficciant, arribar un moment que la cosa carrega, no? Clar, jo ja sé que fers ment, clar, és del Chacel, no, del Damien Chacel, que és el director de La La Lat, una pel·lícula que no s'assembla amb aquesta res, i jo, fins i tot, diria que, de l'anterior, We Plash, que és una pel·lícula meravellosa de jazz... Extraordinària, extraordinària. Extraordinària, absolutament. Et deixa garrativat, en fi, un director potent, que, a més a més, té gust musical, les coses s'han de dir, a mi m'agrada el jazz, la música de La La Lat, o de We Plash ja... Extraordinària, sí, sí. Ja tenen l'aires directament pels núvols, perquè és extraordinària, no? Que està feta per un col·lega que va estudiar amb ell, precisament, a la universitat, que ara no recordo el nom, el compositor, que és també el de La La Lat, vull dir que, d'alguna manera, bé, aquest home té un discurs, fers ment potser la podries lligar per el discurs que té sempre, perquè tant La La Lat, com de fet, We Plash, parla del que s'ha de deixar pel camí de tu, com a persona, per triomfar. És a dir, és una constan... Si més no, tant en We Plash com en La La Lat... Això hi és. És un tema absolutament central. El cas de deixar, per primer, la persistència, no baixar mai del burro, però, evidentment, això té un preu. El cas de We Plash està claríssima. Però em sembla curiós que estiguis comentant això per acabar parlant de fers ment, que això també ho té, però d'una altra forma. Estic dient que, si lligar la pel·lícula d'alguna manera, o sigui, el que li hagi interessat fer la pel·lícula aquesta... Pot venir per aquí. Pot venir per aquí, pot venir per aquí. Ara, és clar, tothom ponderà que s'ofereix un nou... Com es diria, l'onatge, no? Ah, sí, sí. És clar, evidentment, és tan hermètic. Tot és tan en primer pla. I tal que no veus un burrell. És a dir, no es veu mai des de fora, pràcticament. Hi ha la imatge, aquella històrica amb la negra de televisió, que es veu el Ney Lamstron, com va baixant. Però si no fos per això, per aquesta imatge, veu-me'n allò, per si no sabeu de què estem parlant, no? Tot és des de dins de les cabines, des de dins de... En els esatxos, des de dins dels esatxos, no es veu mai res de res pràcticament de fora. Clar, jo és el que et comentava el micròfon tancat. Jo crec que aquest home ha confós el voler donar una visió de com si nosaltres fossin el Ney Lamstron, per dir-ho d'alguna manera. S'ha oblidat que està a fer una pel·lícula. És clar, jo ho sento molt. Hi ha gent que, clar, que ponder aquest aspecte de la visió subjectiva. Clar, però tampoc, inclús, no conseixes fixar-ho. Com ho podria fer Gràviti, per exemple, en el sentit de, encara que siguin plans tancats i tot sigui molt armètic, per mi era el biòpic de l'any. Cada any es fan biòpics d'Amèrica, aquest cop és el Ney Lamstron. La sensació que dona és que és un treball d'en Carles. Mentre les altres coses són pròpies, és a dir, és el guió seu, i és una realització seva, com deia ell, que li agrada la música, li agrada aquest... I fa un guió que ells el creu. Aquí no és el jo que ell aconsegueix la fama ha d'acut els premis que té, etcètera, llavors arriba un senyor amb calés i li diu... Fa una encarra. Una encarra que li diu que li tens de jo, el que li vol dir és que li dius el tio el fa... ni s'ho creu ni és seu el programa ni res, i la pericula jo el penso que no s'aguanta. És molt dolenta, jo lo trobo dolenta. Jo crec que sí que s'ho creu, una miqueta. Sí? Jo t'entenc el teu punt, perquè si ho compres amb les dues pel·lícules antellors que són pel·lícules que tenen aire, que respires, que l'Alain està plantejada com un musical, i, a més, amb un serotó clàssic del Hollywood dels anys 50, gairebé. Aleshores, esclar... Veus això i pots pensar, aquí és que algú li ha dit que ho ha de planejar d'aquesta manera i ho ha de dir d'aquesta manera, no? Perquè és que realment no sembla de xacel. No és, no és. És que és una cosa tremenda, no? Aleshores, esclar, si amb això afegim que sí, molt bé, la vida personal del Lamstrong, que perta la filla i tal... Tot és tan tòpic, no? És a dir, tot és tan... Ja, però la meva pregunta... Com tu dius, el biopic, no? Exacte, però la meva pregunta és ell, jo ho desconec, eh? Però ell, l'Ina, ni Lamstrong, era tan autista, com presentar Rajen Gosling, o és un altre cop Rajen Gosling fent el paper d'una vida... És probable que... Està quirot, no? O és que ho remarquen molt, aquest paper, inclús, tan apàtic i tan zero emocions, perquè mira que passen coses, no? No sé, hi havia moments que pensava... Ostres, devia ser molt així, i la Lamstrong, perquè sinó perquè ho destaqués tant, que és tan fred i tan distant... De fet, el guió està passat amb una novel·la, no? Una història, Déu. El James Hanson, no?, que ho va escriure, no? És una novel·la que... Cal suposar que potser sí que té una mica de... Bé, més que autisme, és aquesta tèpica personalitat que el Rajen Gosling ja li va demanar. Ja li va demanar, eh? Ja li va demanar. Que és allò que els americans diuen color, no?, és a dir, el que no expressa cap sentiment, no?, vull dir, que manté, doncs, com una actitud sempre freda i que el Rajen Gosling... Jo què vas pensar? Va, bé, no?, però què vas pensar? Sí, sí, sí. Jo, honestament, a mi no em va agradar gens. Jo vaig sortir al cine de sabut, perquè la van vendre com una pel·lícula i tal, vaig anar al cine a fer disposat a veure una cosa interessant, em vaig trobar que em vaig avorrir, em va fer llarga, no m'enganxava, no m'interessava... Estic de cor, sí, estic de cor. I, per tant, clar, no en tenia... Veu una crítica que se la va carregar, però, en general, suposo que és perquè hi ha bé de la productora que ve, i bé dels diners que ve, i bé de Hollywood, no s'ha de vendre i s'ha d'explicar que és meravellosa. Però jo no la vaig trobar ni meravellosa, i comparada, sobretot, el que dèiem abans amb les altres ducs, ara, el que vaig trobar és que... La senyora que vaig tenir jo és que els americans, que em sabeu, tenen molta propensió a parlar dels seus herois, no?, llavors és un heroi aquest i em tocava fer la pel·lícula de l'any amb el heroi, no? Llavors, què passa? Doncs que l'encarreguen amb algú, llavors el guió no està ni molt treballat, jo teniu aquest guió, si hagués treballat molt més, si hagués pogut treure molt més de suc, però està així, fet amb allò, i com que és un gran director, ja ho arreglaré. Llavors penso que surt el que surt, perquè no n'hi ha fi que està fet per vendre, en definitiva, veient una pel·lícula i amb grans estrelles o amb el d'altre. No em crec res del que passa en la pel·lícula. Sí, sí, no... No, jo no vaig entrar gens, però... Jo m'haig quedat fora, jo m'haig quedat fora. I eterna, però més és necessàriament llarga, però massa. Sí, sí, sí. D'acord, veig que a tots ets ha passat el mateix, perquè és que jo, de veritat, no trobava mai el final, no? Jo he de dir, bueno, però acabem ja d'una vegada que tinc ganes... És a dir, malament quan el que estàs desitjant és trobar pel·lícula sacavi, perquè aleshores vol dir que t'estàs avorrint. Clar, jo m'haig d'avorrir jo. Que també és el risc, jo també entenc que és el risc que tenen els biòpics, i coses així més, potser inclús, basat en fet reals, que són molt cobatanis, és a dir, que tu estàs esperant que ell arribi a la lluna, sempre tot el que hi ha pel mig és la palla que crea el personatge, però és el final. És complicat, jo entenc, també, agafar bé un biòpic, però... Però, ostres, que aquí... No, no, no. No es rulla, perquè, clar, no ha volgut fer una cosa èpica, que això també es nota, el Cessell ha fugit. És tant la por que, ostres, li surti com una mena de pel·lícula com a Polo 13, jo en plan èpic, en plan potent, que, clar, li acaba sortint tot al contrari, una pel·lícula avorrida sense guspira, no? Jo no la recomano, Pasi, és una pel·lícula que penso que si no la veus et quedes... Si la veus et quedes surts del cine igual que s'ha entrat, no t'ha portat res. I a mi el que et sorprèn és que hi ha tot de crítiques molt apassionades. Sí, que la deixen bé. Suposo que és aquelles coses que passen que hi ha un director que fa unes coses que t'agraden, i en resulta que et toca defensar-lo, perquè l'o anterior t'ha agradat molt. Deu anar per aquesta línia, m'imagino, no sé per què és allà. Jo, per exemple, he vist la... Ho dic per si vols canviar, a mi, després passem a la rebada a Sitges. Jo he vist, ahir, vaig veure Petra del Jaime Rosales, que passa una mica això, en certa mesura. És un director que va començar el 2003 a començar a fer cine, etc. I resulta que té un prestigi, d'alguna mesura, però haig de confessar a totes les maneres que a mi és el primer... Jo m'agrada, m'agrada ell, però aquesta la trobo, que fa aquests dies hi havia una entrevista que li feien amb ell, i ell deia que havia passat una crisi en certa mesura, perquè se donava a compte que feia un cine molt personal, tant personal que no arribava a la gent. Jo en resulta que ha intentat no deixar de ser personal, perquè és aquest sent cine que amb ell li agrada i que amb ell l'ingresca, però aproximar-se una mica a la gent. I diu que el cine, a més a més, de ser una cosa personal, és una indústria, té un públic massiu i que s'ha de fer això. Ell mateix es criticava. Jo penso que en alguna mesura la pel·lícula ho aconsegueix. És a dir, en un temps penso, jo em deia a mi mateix, que predomina la banalització i la superfecialitat. Jaime Rosales segueix entenent la gran pantalla com un lloc per experimentar i per aportar alguna cosa més, que no sigui simplement una superfecialitat. Crec que el seu caràcter valent i contrari a la vulgaritat ha sorgit una cinematografia de les cinematografies més rellevants del cinema espanyol, dels de les temps, un conjunt que, amb Petra, presentada per cert, el últim festival de cans, li dona una posició de privilegi. Suposo que sabeu que ell és un senyor que era llisenjat amb ciències empresarials, que la Cobi Volta decideix fer cine, se'n va 3 anys a Cuba i està estudiant 3 anys tancat allà a l'Ebana, a l'escola de l'Ebana. Després salta i se'n va a l'Austràlia en film, televisió i un escult de cine, a Austràlia, segueix estudiant cine. I al 2003, després he fet diversos curs d'èxit. Estrena, una primera és de l'Almatratge, que és Les Hores del dia, amb Alexandre Bandom, amb el que va ser que el va ensenyar una promoció a ell, que va néixer, diríem, en el món, com a gran actor, en aquesta pel·lícula, i ja va obtenir, en aquesta pel·lícula, el premi a la crítica del festival de cans. Va seguir a ser de pel·lícules. Aquesta és la sisena pel·lícula seva, la soledat, tiro en la cabeza, sueno i silenció, hermosa, joventut. Però volia destacar això, és a dir, ell es critica, sobretot les últimes pel·lícules, que estava fent una cosa molt personal, molt autèntica, segurament, per ell, no?, però que se'n donava a compte que el públic no respondia a el que ell volia fer. Ell era un serial killer. Exacte. Sí senyor, sí senyor. És molt bèstia, que volia dir. Allà, molt bèstia, molt bèstia. Però va tenir... va tenir una resonància a cans. El van promocionar el van... I molt freda. Molt freda, al mateix temps. Aquesta no és tan freda. Aquesta, la Petra, no és tan freda com és les anteriors pel·lícules, des que penso que sí que acaba de fredor. De fet, una cosa que es pot destacar tan bé, és que en el 2015 li van donar aquí a Catalunya, el premi, la seva tasca, es deia, el Premi Nacional de Cultura, que, concretament, es deia, per la seva tasca de recerca i la seva mirada acadèmica a la creació d'un dels grans autors de la producció catalana de tots els temps. Però jo diria que aquesta, que és la seva cisgenat pel·lícula, supera, des del meu punt de vista, a les anteriors, sobretot perquè vol fer-hi, penso que aconsegueix una cosa més senzilla o més accessible, diríem, al públic en general. Amb reminiscències clàssiques, perquè no ho deixes, és com una tragèdia agrega posada amb malaments nous, amb malaments que són bastant originals, jo diria, però, tot plegat, és com un paquet bastant particular. Té una càmera que surt i entra de scena com un personatge més, de donar-se el carrer on la càmera és una persona més dels actors, tens una trama que no és linear, que t'explica, aparentment, comença pel capítol 2, s'alta en l'1 i l'1 passa en l'4, i això dona riquesa a l'explicació, a la narració, a la història. Uns girs inesperats perquè, en un moment de la mirada, et penses una cosa bruta, que és una altra, que no ho explicarem en aquí perquè penso que val la pena que el mateix espectador descobreixi el que es vol dir, i sobretot unes interpretacions extraordinàries. Té a la barba de l'Eleni que cada vegada me'n dono compte que és una extraordinària actriu, que és capaç de fer qualsevol cosa i amb una estudiació de qualitat, com a protagonista, a l'Alexander Bondemul, que també està esplèndid i que ja va llançar ell a les hores del dia. És un actor que em deixa una mica descol·locat. Sí, a vegades et descoloca, és veritat. Però és fred, eh? En aquí també et deixa descol·locat. Ell també és fred, vull dir, és un actor que... Hi ha una cosa curiosa, ahir estava mirant una entrevista que li feia amb ell, i explica a l'Alexander Bondemul, explica que es veu que el Javier Rosales li va dir que no treballaria mai més amb ell. I diu, m'has sorprès per dir quins anys més tard, em truca... Però si tens en compte aquesta notícia, i veus la pel·lícula i el personatge, penses, hòstia, l'he agafat per una sèrie de coses molt concretes. Perquè li interessava a ell per una sèrie de coses molt concretes. Si no fos per això, no l'hagués agafat. Aquesta és la sensació que jo tinc veient la pel·lícula. Però, a final, millor que cadascú ho descobreixi. Hi ha una marista a paredes esplèndida, ja saben qui és la marista a paredes, que és, doncs, immillorable sempre. Hi ha una cosa nova, una cosa que no sé d'on t'has sortit, que es diu Oriol Pla, un senyor gran, relativament gran, d'uns 60 anys o 65 o 70, que fa un personatge... Perdó, Oriol Pla, m'he equivocat, és el nano jove, que és la incertaglòria, el que feia en els llocs dels solerars, el nano jove. I després hi ha aquest que volia dir el gran, que es diu Joan Botei, que interpreta un personatge malvat, una cosa fortíssima, dels més jàlids, salvatges, cínics i despietats que hem vist al cinema. Que això segurament també li dona una mena de potència especial a la història. Per tant, totes les interpretacions són magnífiques, són milimètriques, són aclaparadores, i penso que en aquest sentit val la pena anar a veure la pel·lícula. És una pel·lícula perdona. Jo entenc també que és un cinema, en alguna mesura, que s'aproxima més a l'experiment del que el cine comercial, i que per tant, per alguns espectadors, a la millor, s'hi costarà una mica d'entrar-hi. Perquè no és més fred com... O no tan dinàmic, perquè la càmera és sempre molt lenta, molt a poc a poc, molt tranquil·la, que si estàs acostumat al cinema d'acció que ens porten als americans, això ho trobes, que estàs en un altre ritme. Però si entres, jo penso que hi ha suspensa, hi ha sorpresa, hi ha crueltat, hi ha temes com el perdó, el paradiment, la veritat i els secrets, els secrets i les mentides d'entrada d'una família, que, bueno, que pel meu gust és una pel·lícula totalment aconsegable. Doncs bé, podríem parlar... O bé, tu n'has vist amb alguna que vulguis comentar? Ahir vaig veure el Cold War. Ostres, l'heu vist? L'heu vist? No, no. És la nova pel·lícula d'Aida? No, és el nou que em costa. El Darcy Jess quedes una mica com... Sí. Raptat. Ostres, potser podríem comentar les bons trials. No sé si l'has vist. Sí, sí, que l'he vist. És l'única que he vist, aquesta. No m'agrada gens. Res! No! Ja parlaré després. L'hi dic, si, l'hi dic, si està bé. Però la pel·lícula... O sigui, la part Mr. Binn t'agrada, però la part... Exacte. Però quan es posen sèries ja no. A veure, Cold War... És difícil d'escriure, perquè també és veritat que està jugant... El director està jugant amb una narrativa molt... Està bastant desordenada la pel·lícula. Després ja sí que avança una mica cronològic, però les ellipsis que fa són per tall, a vegades amb negres, però és increïble el volum de narració que em maneja en menys d'una hora i mitja, perquè no arriba a la pel·lícula. I a mi sí que el Tom recordava bastant... He tocat abans, Joan, d'aquest estil Nobelback, d'entre els personatges també aquesta relació tòxica que van, venen, van, venen. A més, ell és com el perdador absolut sempre, no? I ella és molt... No sé si ha arribat a la fem fatal, clàssica, però sí que té aquest punt de sempre el retorn a buscar-lo. O ell, quan va a ella, sempre és... No, jo ara no et vull, no? A mi no, a mig d'una Polònia que, a més, en viatges també a França i després a Berlín, potser que acabin... Van a París, però després no sé on van més, a Itàlia. A Itàlia era... Bueno, sí, per aquelles cases... Què passa? Que, clar, és que les sinògis vindria a ser com bastant dents, no? Perquè comença la pel·lícula de que ella és una mena de... Bueno, aspirant a artista folclòrica, que fan una mena de... A Tria. Bueno, a Tria, com si fos una operació en triomfo de l'època. Diguéssim, i agafen, doncs, artistes que t'encantin com vagin, però sobretot, bàsicament que estiguin sobre l'escenari, en qüestió de folclòra, molt local. A partir d'aquí és, inclús, un combà evolucionant que per a l'obertura... De fet, hi ha el moment aquell, no? Una obertura que per a la Unió Soviètica, diguéssim... Bueno, ara deixem ja el localisme polar, que ara ens anem a cantar... La iteracional canta, no? Canten una mica... Així, tots els grans clàssics, més o menys comunistes, però sí que... I a partir d'aquí neix un romant, no? Un romant. Una relació. Una relació, no? Un idili, veia. Sí, entre el que seria com el director musical... I ella, que és la cantant. Clar, és una d'aquestes històries que són molt contemplatives, no? Que no és ben bé una... És a dir, tot passa fora de camp, en el sentit de... La història és la història com a tal, històricament, passa de fots, no? I ells és la seva història. El que sí que tinc entès és que té una comida, un blanc i negre, absolutament... Sí, sí, una fotografia. O sigui, sap encuadrar molt del que és el 4.3. Jo diria que el blanc i negre, en aquest director, és un personatge més. Sí, sí, sí. És això, sinó que és curiós perquè veies l'enquadrament i jo pensava... Sembla que fos allò el mister robot de fa 60 anys, no? És molt curiós veure un blanc i negre amb unes qualitats com molt... El trencament, no? Actual també de vegades de la planificació en les pel·lícules. I a mi això em va absorbir, perquè... I les interpretacions... Tu desdic que ella et va costar una miqueta. A mi no la interpretació. És molt guapa i és molt atractiva i és una persona que t'atrao. Però a mi el que em molesta del personatge d'ella és que és un personatge massa, com et diria, massa guista en algunes mesures. Bueno, clar, sí, jo crec que està buscant també aquest punt. Ja et dic com fem fatal, però jo crec que està bastant justificat, perquè és una noia que fa el que fa i arriba on arriba també per mèrits, no? Tot i que té la relació, la tenen demagat, suposo, per aquestes coses, no? Però, clar, les ellipsis són tan bèsties que de cop... Tant de situar, o sigui, tardes l'estona. En cada escena en sabeu on estàs, i a vegades que et posen anys, però que et posin l'any i dius, va, li ha passat dos anys, però que no saps què ha passat entre ells dos. La narrativa que l'espectador de crear... Jo crec que també és un treball que no s'acostuma a veure en cinema. És molt interessant veure cinema i sobretot d'hora i mitja, que últimament sembla que tot el que s'estreni sigui a dos cap a un. I, a més, que quan et diuen, hòstia, cine, polaco, no? I blanqui negre, 4, 3, ja dius, hòstia, això se'n va les 3 hores, no? Però en aquest sentit és molt fresca, l'aparellament. El cinema polonès, jo crec que és un dels cinemes més interessants, però de sempre, eh, vull dir. En l'època de l'Andrea Ibaria hi ha per descontat, no? Però és sempre, sempre. És que tenia uns estudis i uns laboratòries i uns equips de gent molt bons. Llavors, suposo que si tu ets un bon director i tens allà on estàs envoltat de gent molt competent, doncs li pots treure suc a la història, no? El manuscrit ho he trobat en Faragosa del Has, no? No, no. Polònia, en aquest sentit, sí que és veritat. Sempre, és un cinema... Si més no, el que arriba. Però el que arriba sempre és punyent. I de l'anterior pel·lículo d'aquest personatge la vaig trobar extraordinària. I de... Què em penseu d'aquest als Òscar? Jo no crec que el guanyi, però jo no crec. Si com hi va guanyar i penso que va guanyar, aquesta no crec que guanyi. Però, bueno, això és una opinió molt subjectiva meva. Jo la trobo més completa i de, que aquesta. Però aquesta està bé. Aquest director se'n parlarà. És un senyor que farà altres coses i si es proposa fer una cosa d'allò, farà coses guapes. És com sempre de cognom impossible, no? Exacte, sí, perquè jo no m'he travit a protestar-lo. O, de fet, a la dribària ho deia. Ell mateix s'admitia que el polonès, literalment, va dir, és una llego impossible. Pega més. Durant la pel·lícula també hi ha molts... No sé si dir-li diàlegs i diomes, clar, no ho desconec. Però hi ha tants que et clar tu no ho identifiques. Però sí que hi ha els matisos. És molt maco veure una pel·lícula que no en tens absolutament res. Però que veus cada persona, perquè comença a lo més poeble i no possible, perquè estàs a la plaça del poble que sembla devastat. I, bueno, acabar... Ara mateix no es regruprou, però tot va cap a més. Perquè l'última actuació d'ella és ja que sembla el liceu, no? Llavors és curiós. El que està molt lograt, jo penso, són els balls i les cançons. I allò i la scenografia, que és molt típica, van venir a anar aquí a grups d'aquests de l'Unió Soviètica o d'aquests països aquí... Añornaven a la gent, és a dir, era molt espectacular. Això és veritat, eh? Sitges, podem parlar alguna cosa o vols una altra pel·lícula? Sí, no, no. Podem parlar... I si et sembla cap al final, parlem del fotògrafo de Machausen, no? No, vale. Sí, sí. Sitges, sitges. Jo ja sé que molta gent se'n llançarà el damunt, però m'ha estat una edició bastant mediocre. Jo ho sento. Clar, segurament és el que hi ha, eh? Anem a veure, vull dir, clar. Entre que se suposa que és un festival especialitzat, però que jo m'atribueixo a dir que un 50% de la secció oficial, com a mínim, és més aviat negre, policia, noir, thriller noir, coses d'aquestes... Fa anys que passa això, eh? Però és que aquest any ja ha estat un escàndol. Sí, sí. Jo crec que més de la meitat. I les altres pel·lícules, doncs... Jo, francament, que vingui el Nicolas Queix, i aquí tot deu parlar amb ell de Mandy. Mandy em perdó de l'expressió. És impresentable. És una pel·lícula insufrible. No té res. És una penjança, però, a més del més elemental, absolutament incentivadora dels instins més baixos i més absolutament sàdics. Simplement, el fet que, clar, hi ha aquesta mena de... de motoristes, nocturns, que van tots de... allò de l'àtex, de la baix... Però és que no té res. És una pel·lícula... És simplement una penjança, i com ell acaba, doncs, agafant penjança de tots els que han matat la seva dona. Hi havia un rumor, no? És una llàstima, perquè l'actriu, que és l'André Reisboru, és un actriu interessant, que estava amb una altra pel·lícula, força més suggerent, que es deia Nancy, americana també, obviament, amb l'estif Butsemi i el John Leguitham, o bé, el Leguitham ho sortia una migrera, també. I que, bueno, que evidentment és una altra cosa, és una pel·lícula subtil, una pel·lícula que va... S'han vist coses interessants, no? Però... Què és el que més et va interessar, tu? Frencament, amb un... Suspiria? No, no, de cap manera. De cap manera. És el primer que em diu que no, eh? Suspiria, què és això? Us veus el remake que hem fet de la pel·lícula d'Aria Orgenta? Sí, un tal guà de Nino, no? Però sí, sí, molt bé, hi ha la Tilda Swinton de parmigis, o el que vulguis, però em sembla una pel·lícula allarga sana, on, a més a més, es barreixa tot el background de la postguerra, perquè passa a Berlín, no? En aquest cas, a la situació de Berlín, hi ha el tema feminista cap a la part final. Tu saps el que se'n diu un tòrmix, un poti poti d'aquells que a mi em va semblar indigerible, perquè, a més a més, gens no casen els elements, no? Hi ha tot un deliri final amb les forces del mal allò de setades, el souterran, tu l'has vist? No l'he vist, però el que m'estàs dient sembla que pel final de la casa de Jacques, no? Aquest final, així també, deliri internal. Deliri absolut, però una cosa absolutament fora senyada, i sense cap, o sigui, perquè toca, perquè es tracta de fer una... Se suposa que és una pel·lícula de pòl·lica, que per al final ha de satisfer el públic dels festivals fantàstics, perquè si no, no puc entendre-ho. Clar, mentre la cosa es maneja a mig de l'escola de dansa i com la pel·lícula original del d'Argentor, doncs... hi ha tota aquesta mena de cosa conspirativa, no? A mi l'Argentor tampoc és que em sembli res de l'altre dijous, però realment comparada amb l'altre, la segona és glòria, no? Perquè a mi és una de les coses que sempre me'n preocupava de les pel·lícules dels anys 70, en general, i dels Argentos i tal, en particular, del Mario Vava i tots aquests. És la factura de la pel·lícula. Primer, la fotografia no acabava de ser del tot convincent, que sospiri a potser en aquest sentit té una mica de més qualitat les coses que em siguin, aquesta cosa que tenen els italiens, que et salten d'una següència a l'altra sense cap transició, bruscament, això pot tenir sentit en un determinat moment, però quan ja ho veus que és... Està màtic. És matusè, vull dir, és allò... Això era com en el seu moment. Jo crec que també era quasi un gènere, no? Era com parlar de Dogma 95, era com una mena d'estil, que feia molt el Vava, l'Argento i tots aquests. Però el Dogma potser tenia uns principis, que ja hem preocupat de generar uns principis, però aquí no res. Simplement és que als anys 70, a Europa sobretot, es feia el cinema molt barruerament, eh? Vull dir... Mira-me'ls, espagueti, wetsters, no? I mira, Sergio Leone, que a mi m'encanta, les coses com si m'encanta. El bueno el feia el mal, o a mi em sembla una pel·lícula portantosa. Però, clar, les altres dues anteriors també pequen d'això, no? És a dir, d'unes transicions, absolutament... Quan dic les dues, vull dir de la trilogia del dòlars, no? El amor té a tenir un preci, oi? Per un punyar, eh? És a dir, es veuen, realment, amb un punt matusè, amb un punt que no està acabat de refinar. Clar, no és el cas de la suspiriadada, no? Però descontat. Però, sencerament, la dara em sembla un deliri, que és el... Un deliri que, fins i tot, com sempre passa quan s'arriba el gran guinyó, que en definitiva, la següència final, en té molt d'això, hi ha un punt que acaba sent ridícul, de veritat. Més que provocar allò pànic, provoca fàstic, que considero que... Això ja són preferències personals, per mi el cinema amb budells no mai m'ha resultat particularment atractiu, no? Però, si a més a més, la cosa va de gran guinyol i d'exageracions, i de parides, i de frases absurdes... És que, de veritat... O sigui, a Sitges no ha de tenir ni cine, no ha, ni budells. Llavors, es queda de tenir. No, a veure, per exemple, em preguntava una pel·lícula que a mi m'ha agradat, que no ha agradat gairebé ningú, però de vegades jo tinc esperit de contradicció amb algú general, és Under the Silver Lake. A mi m'ho han deixat molt bé, també. Tant l'han deixat bé, ho celebro, perquè jo m'he envoltat de gent que és... Aquí és això, d'aquí és això. Aquesta pel·lícula és de David Robert Mitchell, que ja va fer una fa dos anys, a Sitges, de por. De por, però que em va semblar interessant. Primer, perquè no tenia budells. Vull dir, era una pel·lícula d'un terror gaire biciclògic, que es diu It Follows. Ah, sí, sí, sí, sí. És allò com el pas del testimoni, no? Tu no hi heu vist. Però al plat Tremet, si et passen el testimoni, com tu no el passis amb un altre, vindran a la tarda, no? Aleshores, esclar, això genera una situació tensa, psicològicament molt ben perida, molt ben elaborada. És clar, perquè a més es traspassa sexualment. Al final, el monstre és una ETS. És una malòpia... És molt curiós. A part de conya... Clar, és curiós. Sí, sí, no. A veure, It Follows estava bé. I Under the Silver Lake, pec amb sospiria de posar massa coses en el guió i que la pel·lícula, una mica, se'n va de mare. Però el que passa és que té aquesta component que, i això és un gust personal, que a mi m'agrada molt, que és la pel·lícula del personatge, d'un personatge del que pràcticament no saps res i que va avançant pel carrer, per dir-ho d'alguna manera, i es va trobar en coses estranyes, no? És una mica com Joaquinotxe, del Scorsese, saps? Jo, el personatge que... L'Alicea, no? Exacte. Les circumstàncies el van superar i que no sap ni què grans us li està passant, però li estan passant totes coses radíssimes. Aleshores, això passa a Hollywood i és, per descomptat, el típic noi que vol ser actor i, bueno, s'anamora d'una noia del complexa on està, que, teòricament, de Lloguer, que és un altre tema, el Lloguer que no el paga mai i que l'apaita. I, aleshores, aquesta noia amb la qual té una ballada molt agradable, sense cap, diguem-ne, relació sexual, eh? El dia següent desapareix. La noia. I del pis l'han buidat completament. Aleshores, el noi comença a investigar. I, aleshores, comencen a dinçar-se dins d'un món, evidentment, de festes de gent superficial, de per mi s'han raptat un magnat i apareix cremat amb tres noies, i ell es fixa per televisió, que entre les restes dels cossos cremats apareix una pamela, que és la pamela que tenia la noia amb la qual va tenir la ballada. Bé, tot això va generant com una mena també de sensació de conspiració, no? A més a més, de per mi ja un dibuixant de còmic que diu que tots som missatges sobreptistes, allò amagadets, que és per gent preparada, apareix una secta que desenvolupa la seva religió ridícula habitual. Bé, tot plegat, ja dic, no acaba de casar tot i que hi ha una següència final, en la qual es donen un seguit d'explicacions que connecta tot aquest clima conspiratiu amb efectivament una operació des del poder, per tal de condicionar les persones que es pensen, que són originals i que són lliures d'actuar, però que en realitat estan repetint patrons perfectament preparats des de dalt, i els missatges es traslladen a través de les pel·lícules, de les cançons, i hi ha una reflexió final molt interessant en el sentit, com també hi ha la reflexió, hem de pensar que clar, el director és jove, la reflexió sobre l'apressor, que significa haver de tenir una feina, el doy no té feina, està molt petjat, de fet, el volom fer fora de la... i hi ha com una reflexió sobre el difícil, que és evidentment sortir-se'n de l'engranatge, de la ve de buscar una feina, per què necessites els diners, perquè, si no, no fas absolutament res en la vida, no? Tot plegat, són moltes coses, l'especte conspiratiu, l'especte existencial del noi, es barreixa... Però, clar, té l'encant que és com aquest viatge, una mica també a mi em va recordar, salvar les distàncies, perquè la pel·lícula és molt diferent, però l'esperit, em va recordar Fata Morgana, del Vicent Taranda, que també la Gimpera, fa una mica allò... donant tots un seguit de circumstàncies que l'estat de... i que tenen un component absurd, o que no està gens clar, no? Bé, clar, aquest tipus de plantejament a mi m'agrada, i jo crec que el director Andrés General s'ha anat sortir prou bé, perquè està molt ben filmada. Hi ha un altre component que també m'agrada molt, que és que no saps ben bé mai si el que li està passant, està passant o s'ho està imaginant ell. I la pel·lícula no et dona cap clau, perquè tu puguis decidir això definitivament. Això no arribarà a les pantalles d'aquí? Claríssim que sí, és una ploma. Tenim un problema, és que estem menjant temps, i ella ha de fer una exposició sobre... Ah, ja estem, perquè també hi havia l'un de les bon trier, que vegués que ha de fer un comentari. En parlarem, en parlarem, amb el que porto ara. En parlarem, sí? Ràpidament el fotògraf de Manhausen, que t'ha semblat, i saltem en el pol. Bé, m'ha semblat la Marta Argarona, no? Vull dir, ha fet una pel·lícula... De fet, els guionistes es van interessar el 2013 amb una sopasta de fotografies de la Guerra Civil, que resulta que eren del Francesc Bosch. Conec el cas, va venir aquí a programes que ho van trobar. Ah, no em diguis, molt interessant, doncs després em dones informació. Bé, la qüestió és que això va... per si vosaltres es va parlar de la Marta Argarona, i és clar, és un producte digne, és un producte, a més, tinguem test, que han utilitzat un camp de concentració que van fer el ninyo del Pijama Ralles, que és una pel·lícula de l'est... La fotografia i la part, diríem, de reconstrucció històrica, està molt aconseguida. Jo, el problema principal, que això és una cosa que molesta moltes vegades en el cinema espanyol, quan... O sigui, quan el personatge és català. Clar, el Mario Casas és un actor que està... A veure, no tinc res que odre ell, perquè és un actor que ha demostrat abastament. Però, clar, tu t'estan dient que el Mario Casas és el Francesc Bosch, i el Francesc Bosch era d'una família força catalanista, per cert. I, aleshores, esclar, i el Mario Casas no transpu... Com és evident, no... A veure, aquí res de dir que és millor que és pitjor, però, clar, no transpu a catalanitat. I hi ha un terrenat, els que som catalans, que transpuem això, no, vull dir... Els catalans ho percebem. Clar, tu m'estàs dient que el Mario Casas és el Francesc Bosch, però no m'ho acabo de creure. Clar, aquest és un tema delicat, no, perquè segons com, no, però jo trobo que s'ha de dir... És a dir, esclar, si el personatge és català, busca un actor català, perquè és que, si no... No, no, pels catalans, com a mínim, no acaba de ser creïble, m'entens? Jo trobo que és una pel·lícula curiosa i interessant. La primera mitja... La primera mitja de la pel·lícula funciona molt bé. La segona part que acaba de... Penso que hi ha masses coses que no funcionen, i que són exagerades, vull dir, doncs, i que estan massa ficció. Si s'estan llet més a la realitat, el que va passar, aquí, doncs, ho hauria sigut, incluso, més interessant. Però jo et donaria donar la peu en el pop, i, si no, era temps d'explicar-lo, el que ens vol explicar. Jo només us dic que prepareu les popiles. Segueu d'aquí, parlem, perquè és el mestre del neo i de la pilèpsia. Imagineu-vos això als títols de Craig. Els títols de Craig és per qualsevol tipus de persona que mínimament li agradi l'art o el grafisme. És una delícia. Us heu vist enter de void de Gaspard, no? Sí, sí. Els credits, a part que adoren com 5 minuts. I Loft i... i Loft. Sí, sí, sí. En general, tot el seu cinema... A Clímax no, eh? L'última no. Em va semblar molt curiós que no ho tingués. És veritat. Perquè amb tota la psicodèlia que arrossegui aquesta pel·lícula no té aquest. Però són els credits que és increïble. O sigui, ja t'atrapa. O sigui, els credits comencen el viatge lisèrgic total. Bueno, però és molt curiós. De veritat. Clímax, què ens diu? Ui, ara arribarem, ara arribarem. Però, probablement, és molt curiós. Jo l'he vista, els jutges. Mira, deixaré a fons de fet la banda sonada de Clímax, perquè, a més, és com molt psicotròpica, també. Però, clar, que a Gaspard no he, ja ho has dit abans, no? Un director gentí que ha fincat a París i és on ha fet pràcticament totes les seves pel·lícules. Totes, dic totes, perquè en té cinc. Tampoc és un... És relativament, no et dic que sigui molt nou en quant a d'odissual, però sí que ha fet curs, ha participat en pel·lícules d'aquestes de capítols, si t'he de dir, en la banda. Però és un director que, jo crec que des del dia un, ja ha tingut un estil molt, molt, molt marcat. I, com has dit tu abans, Joan, molt... Probablement, a part d'exèntric, molt... És que... És difícil dir-ho. L'estil potser és la part més interessant... És molt interessant. Perquè fa com una mena de fals pla sequència. Les seves pel·lícules són falsos planoseqüències. La càmera va com surant... Exacte. I aparentment... Sí, sí, sí. Però aparentment no hi ha canvi, no hi ha gaire sals de plano, no? No, no, ell treballa molt amb el pla sequent, de fet... És molt dinàmic, en aquest sentit. És molt dinàmic, però... Però, a part, és que la càmera, literalment, és lliure. És a dir, és una càmera que... No me l'imagino, Joan Rodatja, que està... que està en un trípode. Normalment me l'imagino, que estan unes gruas, que més que... No és que vagi volant, sinó que més gira... en el seu es, jo... Per exemple, és una persona que agrada molt les esquenes, no? Li agrada molt els seguiments de personatge qual poden estar parlant a l'off, per exemple, hi ha escenes senceres de converses de la parella, que... que són eternes. O sigui, és un pla sequent, si potser de 10, 15 minuts d'una pel·lícula que dura poquet, també. I són converses entre una parella de mans, però des de l'esquena. És molt curiós com connecta els personatges amb la història a través de la fotografia. És una persona adicta al neó i al tecno, amb la música que hem escoltat ara. Clar, què passa? Que ja genera una tensió només amb el tema musical i el tema visual. És una tensió que està constantment al cap de l'espectador. I... i trobo... O sigui, jo això, en directors, no dic, 4 anys, 4 anys, però l'altre sí que ho és. Jo això ho veig molt amb Trier i l'Àntrimos. És un estil de cinema que busca, probablement, bastant la incomoditat de l'espectador. O sigui, vol jugar amb l'espectador a veure fins on pot arribar. L'últim, l'ésbot Trier de la casa de Jack. Això nota molt que té un... És com si tingués una rodeta i va partant, no? Va girant-la en plan. La següent serà pitjor. I la següent serà pitjor. I hi ha fins on aguantes. Però és que Clímax, jo què s'endubla, palma total. Jo et trobo que en Raó ha guanyat Sitges, a aquest any, Clímax, que és la seva última pel·lícula de Gaspar Noé. Jo que, pel fet d'explotar una banda del terror, que potser no estava tan explotada, què és? Què passa quan els personatges... els hi poses en una situació que tenen un mal viatge, diguéssim, de drogues dures, de l'Issersia? Però, clar, tu no veus res. Tu només veus la seva reacció, no veus el cap. I què passa en Interdevoy? La primera part del pel·lícula és integrament en subjectiu. En primera persona. Tu veus, diguéssim, les al·lucinacions del personatge. Però en aquest cas, no. En aquest cas és un hora i mig de pel·lícula, de la qual estem parlant de Clímax. Els primers 45 minuts és dansa, perquè és només ball, només... crec que són tres plans de sequència de ball, i ja està, i presentacions. I els últims 45 minuts, l'altre mallot de pel·li, és absolutament aquesta mena de viatge... Sí, deliria. És un deliri. Des de la punt de vista de l'espectador. És molt fort, perquè tu, si estiguessis de festa, i veig aquesta gent, tu t'agafa alguna cosa. Perquè dius, aquesta gent... Jo no puc fer res per aquesta gent. Aquesta gent no la trauré d'aquesta situació. Llavors, clar, allargar una pel·lícula... Hòstia, a mi em va semblar... Jo vaig sortir al cinema del revés. Perquè és que a mi em costa, que el cinema m'afecti en un sentit... de la pel·lícula psicològica, així, molt bèstia, perquè jo trobo aquesta pel·lícula... Això és l'altre. Jo no el concieré d'anar a una pel·lícula, sinó, potser, més un experiment, un vídeo-art. Aleshores, començo a estar d'acord amb tu. Perquè el problema és que, per exemple, l'OF, que la primera part, té moltes components pornogràfiques, i potser pots dir, hòstia, aquest... Per on anem, no? Però la segona part de la pel·lícula, precisament el que té és un treball de guió de Naços, perquè és quan... hi ha la seva pel·lícula més de guió. De fet, és gairebé, diria, la pel·lícula menys Gaspar Noé, dins dels les 5. Menys en el sentit de... Però és una pel·lícula bastant solidar, en el sentit que tot el drama i l'esquetx de la parella, no? I, bueno, del Triangle, perquè, per dir que veig que és un Triangle jo, realment t'acaba culpint, perquè està molt ben... sobretot la segona part, que entra més dins del camp dels sentiments, i dels retrets, i de tot el que diu... Està molt ben treballat. Però, clar, Climax... Estic d'acord amb... Quan acabes de dir això del vídeo, art, o tal... Ara comencem a entendre'ns. Perquè per mi no és una pel·lícula. Exacte. És a dir, la primera part, té el component de, ostres, qui ens ha posat la droga en la beguda? Clar, això genera pànic. Qui ens ha bateu el ponx. Exacte, no? I, bueno, per aquí sortiran coses interessants. Però, clar, no. Això es dilueix. Evidentment, no hi ha manera de saber qui ha fet la barbaritat de... Clar, perquè al final... És l'excusa, no? Perquè, clar, la droga, evidentment, és el que fa que tothom acabi de sortir-se de mare i tal. Després tens la mare, que no se li ha acudit una altra cosa, que tancar el fill dins d'una habitació, que precisament és el voltatge. El voltatge. Clar, és tot... I què passa? Que el jugant plant següència... Però tot això es dilueix? Es dilueix argumentalment? És clar, és que jo soc molt de partidari de l'argument, també, en una pel·lícula, no? Es podrà expressar i desenvolupar de moltes maneres, però a la pel·lícula tenia alguna cosa. És a dir, és clar, quan a partir d'un determinat moment, tot és un deliri molt ben filmat, si vols, si m'apugues, et diré sí, molt ben filmat, però que acaben no duent-nos absolutament a res. Aleshores, jo, que vols que et digui, és una pel·lícula que pot deixar com... Com un fred, no? A mi em va deixar... A més, com que els crits els va presentant donar la pel·lícula, en el moment que s'acaba l'últim pla, que a més es dilueix, literalment es dilueix l'últim pla, sobretot a les llums del cine, i jo al cine, com a mínim a Barcelona, que jo sàpiga es fan els verdis, tota la gent que no havia marxat, perquè molta gent va marxar al cine, la gent que ens va quedar, jo vaig mirar, en el moment que s'obrien les llubs, i tota la gent està clavada, plorant, plorant de... Clar, una contenció és que són 30 minuts, potser, últims, que és un non-stop. A més, jo crec que són tots... L'últim 30 minuts poden ser tranquil·lament pla en sequència, perquè només n'hi ha un, crec, al final. I és tota la passada, tota la passada entre dos personatges, amb la llum de neo, que, a més, clar, què passa, els grans temes de Gaspar Noves tan aquí, i estan en la majoria... Potser l'off no tant, però que és la violència, el sexe i les drogues i la festa, però sobretot la violència. Com ensenya la violència, per exemple, irreversible, la pel·lícula més... que li va donar més fama, a Espar Noves, a sort de Can. Perquè realment és molt curiosa, no? Clar, però és que l'explici... És veritat, no? A part, i ara, irreversible, hi ha jugar amb el nom, no? És una pel·lícula que va cap al revés, però no marxar tras en el sentit de Happy Ending, no? Si no, en el sentit de la primera escena que veus, és l'última, que, per cert, relaciona amb la primera pel·lícula que va fer, que és solo contra todos, i ha relacionat el personatge al carnicer amb el principi d'irreversible, i després també l'empalma, menter de boi. Ella ha creat com un mínim on, no? Però, irreversible, que va cap al revés, o sigui, tu, la primera escena que veus, és l'última, literalment, i tu vas reconstruint la pel·lícula. Cap, és que comença que estan baixant pel rectum, que és aquesta mena de bar sadomasoquista gay... Absolutament hallucinògen. És hallucinògen. A més, escales de carregol, pràcticament, que va baixant i baixant i baixant. I allà es troba el final, que teòricament, és qui ha violat a la seva escena, que és Mónica Bellucci, que, a més, és una escena de violació... Molt dura. Molt dura, un altre cop. Molt seca, molt sortida. Molt, realment... És molt bèstia, aquella escena. Perquè per la sortidesa que té, no? L'afrodò amb l'exposat. Llavors, clar, què passa? Una de les escenes que més et marca el principi de la pel·lícula és la baixada... Al final, és com una baixada dels inferts, que es troba aquell tio, que li trenca el braç, el vicegracel, que és el protagonista, i apareix el seu amic, i ja fa un extintor, i fins que no li fa purer el crani... El crani, sí, sí. És increïble, perquè, a més, en pla secuència, evidentment, tallat digitalment, però l'escena, que és en pla secuència, com vas veient el cap d'estruïns... Aquelles escenes... I reversible té un aspecte interessant amb aquest na recular cap enrere, que és el fet que tu primer assisteixes a la barbaritat, a l'acte de la violació, a la... I, amb assura que vas cap enrere, el que vas és revent nocions de la vida d'aquestes persones que han acabat... El primer que veus és el drama bèstia, quan no saps res d'ells. I tu vas adquirint un coneixement de com són, dels seus sentiments, de la seva relació, del seu vincle. I això genera en l'espectador, realment, un impacte, una impressió molt forta. El pas que fa és que, per a la humanització dels personatges, els veiem cada cop més... Per això el clímax m'ha agradat molt la definició que es diu. Més que pel·lícules, això és com un vídeo art o un exercici audiovisual. Però a mi em va recordar molt... És el que s'el·licriticava, que a mi em recordava molt, a Neon Demon. A Neon Demon, com a tancament de la trilogia violenta, de la Nícola... que el nom també en costa molt. Riffle. Riffle. També en costa molt, aquest. Per mi és de pel·li preferida total. Està bé. Després et fa la de Solo Dios Perdona. Exacte, molt rei en Gosling. Molt rei en aquest culer, que fins i tot... Ell sap que va morir, però aguanta el tipus. Sí, sí, sí. Però, de cop, arriba a Neon Demon, que jo crec que sí, que allà se'l va criticar molt perquè hagués de ser una o dues hores de videoclip. Perquè al final és molt visual i molta crítica d'ella que hi havia zero guió. Però al final jo crec que també... No, en absolut, hi ha molt de guió. Hi ha molt de guió, jo crec, que és molt interessant, aquesta pel·lícula. Evidentment l'embeixa és a dir, el treball de les models, com envegen a la nova, la que és jove, la que ho té tot, i elles ja estan perdent, i noten que estan perdent allò poder... Li va a la feina, els hi va a la feina, directament. Vull dir, compte, perquè la pel·lícula té molt de marro, eh? A mi em va agradar molt. A mi és una pel·lícula que em va... Clar, però... Una mica bèstia al final, no? Però hi ha una cosa que jo... Però no és veu. He anat investigant, perquè vaig escoltar una cosa així, és a la roda de premsa que va fer Gaspar Noé. He anat investigant per dir, a veure si ho ha fet pràcticament, a les cinc pel·les, que és aquest tio improvisant els guions. O sigui, ell té unes premises pels personatges, pels actors. Però, per exemple, Climax... Espera, ho busco, perquè ho tinc aquí apuntat, però són... que eren, a dies de rodar, tenien cinc pàgines de guió. És que jo vaig sentir una entrevista que li feien amb ell, a la televisió. No totalment, vull dir. I ell ja que improvisava, improvisava. Sí, però l'OF en té set. Quan estaven rodant, tenia set pàgines de guió. És clar, tu penses. Però allà estàs veient... Tu em diràs, clar, a Climax els actors també posen la carna a la greia. És veritat. Però el resultat a l'OF és que tens personatges de carniós... Sí, sí, sí, sí, sí, totalment. Amb un esqueix i una intensitat interna, que evidentment no hi ha més remei que... T'arriba, m'entens? Jo crec que és la seva millor. Sincerament, jo crec que és la seva millor pel·lícula. Climax, no, no. Ah, va, l'OF, l'OF. Hòstia, veus? Jo, a mi no m'agrada molt. Però jo, per mi, en Ter de Boi, el que fa... En Ter de Boi està. Com a artista... En Ter de Boi és interessant. A mi, molts cops... No, no, no. Quan veig coses seves i no només pel·lícules, sinó si veus videoclips que dirigits o curmatratges, jo crec que és una persona... Tampoc, abans que has fet allà d'aquest comparatiu, que tampoc és... Però a mi em venia molt el cap comparatiu els discursos que fa l'inch en quan a l'art, que per ell potser seria el pintor definitiu, però com que el cin és una pintura animada, ell pot pintar, visualment, així. Doncs a mi, que a Espar no hi ha a mi, em sembla una persona que ha fet servir el cinema per demostrar coses o per ensenyar coses que és molt difícil d'ensenyar, per exemple, el viatge elisèrgic que es fa el personatge a En Ter de Boi, allò no t'ho ensenyen ningú. És molt interessant. És molt interessant, la persona pel·lícula va tardar la tira en fer-se. Anys i anys en fer-se, però... No t'ho discuteixo. En Ter de Boi és... Però a mi... Sí, visualment té moltes coses interessants. Els personat... I argumentalment també n'hi ha tota la relació entre els dos germans, no? Vull dir, trobo que també... És a dir, no m'ha ver, a Espar no, eh? Amb les seves pel·lícules prèvies, em demostra que posa una intensitat en els personatges bastant colpidora. Per això, a Clímax, a mi he quedat absolutament desangelat, perquè, de fet, no sabem gaire bé res dels personatges de la festa, aquesta... Ja, 4 pinces... 4 pincellades, però no tens una dimensió... No els coneixes, no? Mm-hm. I aleshores, esclar, tot és el deliri i els disbarats que fan amb aquell que el cremen i... Esclar. A veure, jo crec que igualment... Dius, però això, tot aquest disbarat, que, evidentment, no pot acabar bé de cap de les maneres, a on ens dur, diguem-ne... Jo crec que és l'experiment definitiu seu com a artista, ja no et dic ni cineasta, com a artista per demostrar... A més, és una història real, suposadament, jo no l'he buscat la història, pel principi et posa, no? És una història real que va passar a París o a França, no sé on... I, clar, què passa? Hòstia, és molt potent. Més aquesta persona és la música que balla, no, al principi? La Supernation... Sí, sí, que deuen haver ballerins de permís perquè realment... No, no, no, bueno, bueno... No ho eren, perquè no només ho eren, sí que... Però, de tota manera, hi ha l'actriu de la mòmia, no? Exacte, sí. Votell, o... Sí, sí, ara me'n recordo, precisament. Votell, que és algeriana. És una actriu molt interessant, eh? És una passada. Probablement, és de les actrius més potents de la pel·lícula, però... Però és molt curiós que cada personatge... Jo sí que li vaig trobar molta personalitat, en cada un d'ells era un món totalment diferent, i sobretot quan estem parlant de... que no és el personatge que està davant de càmera, sinó que és la càmera que s'ha de posar per davant del personatge, i la càmera va boja, i la càmera no para, en algun moment, i la càmera gira, i la càmera de cop et fa uns anital, de cop et fa un nadir, de cop et fa... Evidentment, evidentment. Aquest aspecte estilístic de... realment a mi em sembla marollós, no? Això ho tenen totes les seves pel·lícules, i realment és molt cinematogràfic. No hi ha dubte de cap tipus, vol dir... El moviment de càmera aquest permanent, no? Doncs, bueno, ja ens estem aprovant. Jo confesso que el tinc per descobrir, perquè l'he vist alguna cosa, però confesso que no hi he entrat. Llavors, hauria de repassar un dia i veure coses, perquè no el conec. És un personatge que no hi he entrat, encara. No el tinc per descobrir, sincerament. Amb això, m'estem arribant, a l'hora. Te l'has de mirar, perquè realment és... A veure, és el típic autor... revolsiu, no? És a dir, davant d'una pel·lícula que no és clar, que indiferent no et quedes. Això està claríssim. No tens temps de morir d'això, també és unitat. Però... Seguiríem, però ens ha arribat l'hora. I la setmana que ve vindrà... Ostres, ens han quedat moltes pel·lícules de Cinyes. Overlord, Dragon... Has de tornar l'altre dia. Tornes l'altre dia quan vulguis, perquè estarem aquí després a escoltar-te. De debò, ens fa molta il·lusió que vinguis. Per tant, el dia que vulguis, a partir d'avui... La setmana que ve, ve de convidada, la fundadora, promotora, etcètera, de Video Insta, que ja sabeu que s'ha canviat de domicili, i que, a més a més, han fet una segona etapa amb una sèrie de variacions, des de projectió de coses, des d'un bar, des de... És el videoclub més important d'Espanya, amb una fons de pel·lícules impressionant, i la tindrem aquí en persona. Per tant, a la setmana que ve, l'Aurora de Pares, cinema sense condició. Bona nit!