Cinema sense condicions del 30/10/2018

SINEMA SENSE CONDICIONS Bona nit, un dimarts més som aquí disposats a parlar-vos com cada dimarts, com cada dia, cada setmana, de les pel·lícules que hem vist, les pel·lícules que venen, les pel·lícules que recomanem i d'aquelles que potser no recomanem tant. I, a més a més, avui, amb una convidada molt especial, fa molta il·lusió que avui hi hagi aquesta persona. Ara us la presentaré. I, a més a més, com sempre, la resta de l'equip. És a dir, tenim en Joan Cerdà a la deta. Bona nit, Joan. Hola, bona nit. En Pep, ara m'engoll a la continuació. Bona nit. Bona nit. I, com sempre, radere els vidres, controlant-ho tot, en Paul Degler. Bona nit. La nostra convidada, que en fa, de debò, prometo molta il·lusió que vingui, perquè jo l'havia aviat sempre per la botiga, però, honestament, no l'havia tingut una conversa, doncs potser gaire estensa amb ella. Però la tinc moltíssim vista, perquè des dels anys 80 jo anava en aquest videoclub, aquest famós videoclub, videoclub Instant, a buscar pel·lícules i, bueno, allà hi havia, suposo, que els seus pares, que són els fundadors del videoclub, és el videoclub més antic d'Espanya, el primer videoclub que va existir a Espanya, i el més potent i el més... que té una videoteca més extensa, té 45.000 unitats, de les quals 8.000 són encara en veiaquesa. I, per tant, doncs, hi ha moltes coses introbables que no trobes enlloc. I mentre venia, hi ha una frase que ja he dit moltíssima gent, i és veritat, jo li sentia moltíssima vegades. Et dient, si no trobes a videoclub Instant, és que no hi és, no existeix. I això, molta gent que anava amb el videoclub, eren conscients que, si allà no estaves, que la pel·lícula no la podies trobar de cap de les maneres. Per tant, em fa molt de gust de presentar avui a l'Aurora de Pares, que és la propietària del videoclub Instant, el videoclub, com deia, més antèpica o umpler d'Espanya, amb un fons videogràfic únic que inclou totes les pel·lícules editades d'Espanya des del naixement del vídeo. El vídeo segur que va néixer, aproximadament, als anys 80, fundat, concretament, fa 40 anys, i és el primer vídeo que ha aparegut a Espanya, que es dedicava a aquesta feina. Ella és la segona generació, el seu pare, el generador de Pares i l'Aurora Martínez, són els fundadors del vídeo, i sembla que va néixer la cosa, perquè tenien una cadena de copisteria que li deien Instant per fer, perquè allò va imprimir l'Instant, i, aleshores, com que van començar a posar pel·lícules per allà, etcètera, va acabar sent el vídeo Instant. Llavors, molt de gust. Estic molt agraït de que estiguis aquí a Aurora. Per tant, gràcies per venir. Gràcies per estar al programa avui de Cinema Sense Condicions. Hola, bona nit. Gràcies a tu per totes les paraules boniques que ja m'has dit, i tot el que has dit està molt ben explicat, així que jo estic encantada d'estar aquí i de compartir aquesta nit amb vosaltres. Molt bé. Doncs, com sempre, la primera part de la pel·lícula, diríem que farem avui, serà una pel·lícula que parlarem del que hem vist i del que aconsellem, o no, i, a la segona part, com fem sempre, l'Aurora farem preguntes de coses, perquè ja sabeu, i, si no ho sabeu, jo us ho explicarem, que ells darrerament han fet una segona generació, una segona tongada de Videoclub Instant, perquè han canviat de domicili i han canviat d'enfoc, i millor que us ho expliqui ella en la segona part de programa. Per tant, comencem per els que vulgueu. Qui vol començar per explicar el que ha vist? A veure, jo voldria parlar d'una pel·lícula francesa que s'ha estrenat aquí, hi ha en Cartallera, i es diu una heroe singular, i amb allò que tenim, amb aquella discussió eterna sobre els títols, resulta que el títol en francès és petit paisant, que vol dir pagès petit, un pagès que té una explotació petita. Esclar, això del heroi singular, no sé, no sé què explica jo de la pel·lícula, en canvi el pagès petit, el pagès que té, que en realitat no és un pagès, que és un ramader, perquè ell té una granja de vaques, doncs explica la història d'un noi jove d'uns 30 anys, i com ell està absolutament dedicat en aquesta granja d'un poble molt petit, que tothom es coneix i tal, i aleshores ell té els seus pares, que han començat la granja, i la seva germana, que és veterinària. Aleshores, de Vèlgica arriba una epidèmia, les vaques, i ell fa tot el possible per continuar amb l'explotació a la seva granja, perquè és la seva vida, i aleshores ell fa tot el possible, tant legal com i legalment, per amagar que l'epidèmia ha arribat al seu ramat, i intenta per tots els mitjans que pugui continuar la granja. És una pel·lícula que és l'òpera prima del director Iberxar Iuell, i a mi no és que m'acabés de convèncer, però sí que té molts bons moments, sí que la pel·lícula no és reivindicativa, però sí que, amb el que t'explica, tu veus la problemàtica d'aquests pagèsos i ramaders que tenen explotacions petites, i que han de dependre de les directives de la Unió Europea, i de tota una sèrie de coses que els fan més difícil aquesta feina, que abans, quan la feien els seus pares, no hi havia tots aquests reclaments, i totes aquestes obligacions. És una pel·lícula que es deixa veure molt bé, en certs moments recorda altres directors francesos, fa servir molt el tema, fa servir molt el silenci i la contemplació del que és la vida al camp, i jo la recomano que es vegi, encara que ja dic no és allò que a mi em va convèncer del tot. Pep. Bueno, jo us volia parlar d'una pel·lícula que es titula L'Acerofelice, és una pel·lícula italiana del 2018. Està per estrenar. Està per estrenar, sí. Aquesta mandit que és boníssima. És molt bona. Estrena demà, perquè aquesta setmana a l'Averil dijous de festa, les estrenes del divendres passen a demà. Ara entraré a la pel·lícula, però jo no l'he trobat en cines, on les trenen. Aquí a Barcelona em refereixo. És que encara no has sortit, suposo. No, però ja haurien de dir el pròximament, i jo no l'he trobat si Floria Blanca o... Sembla una pel·li de Verdi, no? No sé per què diu ell? Sí, però penso que Renoir Floridao Blanca té bastants punts perquè la prestrena... La prestrena la va fer ja. Ah, la va fer el Renoir. I sí, penso que serà allà. Vull dir, demà al diari ho veurem. És una pel·lícula que està dirigida per una directora, Alice Rockbacker. El guió també és d'ella, la música de Terence Blancher i la fotografia de Helen Lovard. S'ha destacat molt el personatge de Lásaró, que està fet per un actor, que es diu Adriano Tardiolo, que és un nom per recordar-lo, perquè fa una interpretació genial. Amb un paper secundari hi surt un bon amic d'aquest programa, que és el Sergio López, amb una intervenció estupenda. La pel·lícula ens situa la història amb una aldea allunyada, tan allunyada de l'actualitat que podríem estar convivint en uns mitjans que pràcticament recorden l'edat mitjana, és a dir, els senyors de propietaris de l'aldea i els serveis. Un cercle tancat del que no se'n podia sortir, pràcticament els basalls eren com esclaus, que es va reproduint, i de pares a fill es va passant el basallatge, i els senyors també es va reproduint amb alguna connexió amb els bancs de la ciutat, amb els bancs dels calers, i ja està. Aquesta aldea es deia la inviolata, probablement perquè no havia arribat ningú allà a fotar l'imant. I la marquesa, és una marquesa, la titular, va periódicament recollir els diners i el producte de la terra. La pel·lícula és pura poesia, tota ella, però sense caure ni amb la llunyeria, ni tampoc sent, diguéssim, amb estirabots una mica revolucionari de pacotilla. Es mantén sempre amb una linea suau entre lo poètic i lo reivindicatiu, sempre amb l'exposició molt clara de que passen els temps i d'una manera o altra els humils i els que tenen bon cor són machacats pels que tenen els diners, i això queda molt clar al llarg de tota la pel·lícula. Com a resonàncies de pel·lícules, jo diria que veient-la, em van vindre al cap, des de pel·lícules de fa 40 anys o 50, com Encontré Cíngaros Felices de Dússon Macareja, fins a Ocellini Ocellasi o Teorema de Pasolini, per ja situar-nos dins del cine d'Itàlia també, perquè la veritat és que l'actor recorda actors de Pasolini, com el Ninet de Boli, per exemple, per la seva tendresa, la seva senzillesa, una persona només dedicada a ajudar els altres sense maldat, i que veus que els altres intenten aprofitar-se. És extraordinària, molt ben resolta, i després d'aquí ve el fet que la compari en Encontré de Cíngaros Felices, és que per unes circumstàncies ells han d'abandonar la inviolata, la regió aquesta, apartada a 1.500 metres al de la muntanya, i tenen que baixar cap a la zona urbana. I allà, naturalment, es troben, per una sèrie de circumstàncies, que ja van dintre del que és el guió, es retroven amb un grup, que és allà on hi ha el Sergi López, que serien com una espècie de digitanos, o de gent que no està a dintre de la norma, viuen a les afores, viuen de forma precària, de vegades fan petitsurs, i moltes vegades viuen també de coses que recullen i tal. És molt curiós, perquè ell, aquest noi, l'Àcero coneix molt bé tot el que és l'ambient de muntanya, i coneix molt bé les plantes, els arbres i tot. No es resulta que al costat de la via del tren, per exemple, es diu, colliu allò perquè aquelles arbres són bones, i es poden vendre, i llavors agafen i fan una espècie de reciclatge de coses que troben que els urbanites no les valoren, i que en canvi, després, ells van al mercat i poden... Sí, en fi, és una pel·lícula entrenyable. Jo crec que és candidat a...A l'Òscar. No, és candidat a premis, i és molt recomanable, és d'aquelles que surts, de veure-la i dius, ostres... Fèiem que anàvem a veure una cosa tan guapa. Sí, quina estona més bona he passat. Molt bé, molt bé. Jo també, que estrenen demà, us puc parlar d'una receta familiar del Éric Co, que és un director i productor de Singapur, creïtat com l'home que ha recuperat la indústria cinematogràfica d'aquell país, i va la dir que Éric Co cuina un deliciós film que uneix passat i present, i sentiments, diríem, hi ha emocions, en certa mesura. El van presentar aquesta pel·lícula a Berlín, i després va passar a Sant Sebastià, i la idea és que va néixer d'un productor japonès que els va proposar fer una pel·lícula de reconciliació entre Japó i Singapur, perquè jo no ho sabia, no me'n recordava si ho havia llegit, els japonesos van donar la guerra mundial en veí a Singapur, llavors allà molta la població tenia una mena de recansa i d'odi contra els japonesos. Llavors, en base a això, agafa la idea, la idea és del mateix director, agafa dos plats, un plat que fos molt famós i molt important i molt popular a Japó, i un plat molt popular, molt famós i molt important a Singapur. Llavors, la història és un nano que viu al Japó i que com a seva família, per raons que no s'ha apignora, doncs està dividida, i aleshores aquest nano, que és cuiner, que li agrada ja la cuina, es dedica a perseguir les receptes més famoses, més importants de Singapur. Per tant, deixa Japó s'instal·la provisionalment a Singapur i comença a relacionar-se amb la seva família. La cosa segurament no és una obra mestra, però sí que és una apassionant, diríem, retrat al document sobre la ciutat, de les seves costums, i sobretot de com la gastronomia crea llassos familiars i personals que en la pel·lícula això, possiblement per mi, a mi és el que més em va agradar, és a dir, perquè la història, si voleu, no t'expliquarem, perquè em penso que val la pena que el propi espectador descobreixi què és el que passa, però per mi aquesta part, la part, diríem, culinària, la pel·lícula. I una part que revela un enorme exercici d'amor, i que val la pena, és una pel·lícula que és val la pena. Ens mostra que la cuina és un referent molt important per aquestes dues cultures, almenys. És a dir, reuneixen el voltant, participen molt, els plats són moltes vegades compartits, i per exemple, la cuina, aquesta japonesa, el ramen, és una cuina que es fa el dia abans, i és com una cassola, el que aquí seria una carn d'olla, que requereix 5 hores de tractament, i no es menja, no serveix fins al dia següent. És a dir, que és una cosa molt especial. Jo em vaig suportar al cine dient, hauria de saber més de cuina, perquè tens ganes d'aprendre uns d'aquests plats, perquè és que si estava allà l'assortir d'aquests plats, es va menjar perquè eren deliciosos. Està molt ben filmat, a més. Tot el que són plats. Està filmat amb molta cura. Sí, molt d'amor. Que el tio s'estima la cuina i això t'ho retransmet. És la part potser més guapa de la pel·lícula, més que inclús els personatges que s'ho puguin sortir. Però el que has vist? Jo no puc veure res. Jo vaig acabar una sèrie de Netflix, el que passa és que és bastant concreta, en el sentit d'animació d'aquesta així, que també és japonesa, però que em va al·lucinar bastant, que es diu que aquí li interessa el tema que hi ha davant, que és Devilman Crybaby, que és una bogeria surrealista, però en animació, una cosa molt, molt boja. Però ara estàveu dient això, i ho estàveu buscant perquè no me'n recordava el nom, i hi ha una sèrie també de Netflix, que justament el nex és la cuina. I hi ha molt... És japonesa també, però que és... És a dir, els capítols són per separat, és com cada capítol té la seva historieta, amb personatges totalmente diferents, però el nex és un restaurant on van a menjar ramen, justament. I el nex és una mica el cuiner, que també és un... Va saber poquet a poquet coses d'ell, però cada capítol és com si els veus els ordenats, és igual. I juga molt amb l'Unió, totes les històries en general les va... les va ramen fora de camp, perquè al final potser t'expliquen coses que no has vist, fora de la cuina, i re, m'ha vingut el cap perquè... És una història recomanable, aquesta, que us dic. Ara, que jo us dono pas abusades, perquè... I intentaré anar a veure demà, perquè sabia que s'estrenava, però no sé on, aquesta que heu comentat de... de la Zaró Feliz. I ja veus si ja l'he comentat. I la nostra convidada de menjaria mentre es veníem, que has vist alguna cosa que et va semblar... Eh, bueno, jo vaig poc al cine, ja el cotxe n'hem parlat, vaig a veure més que a les pel·lícules infantils, tinc un nen de 6 anys, i per sort li encanta el cine. O sigui que me l'emporto sempre que podem. Però el Dissabt em van convidar a la prestrena del documental de la Sara Polo, la Juventud Baila, dirigida per Marc Grauet i esqueta per Marc Grauet, i em va semblar divertidíssima. I està dintre del Festival Inèdia, de fet. I han hagut d'afegir, em sembla, que dos o tres sessions més perquè... El públic la volia veure. Sí, ho van fer primer a la sala gran de l'Aribau. El Marc que explicava la presentació, la sala gran potser no la ompliré, doncs l'han omplert, i han hagut d'afegir dos o tres sessions, perquè tothom ens vam emportar molt bons sabor de boca, i la gent de boca a boca la vol veure, i ho recomano. És molt divertit, molt amè, i el Marc Grauet és fantàstic, jo m'estimo molt. I fa... Vinga, què més? A veure, una pel·lícula que hem vist avui amb el Pep, és la que s'estrena demà, l'última del Julio Médem, l'Arbol de la Sangre, i no sé, tots dos hem sortit amb la mateixa... Sensació. Amb la mateixa impressió, perquè, bueno, el Julio Médem, jo no he vist gaire de la seva carrera, em sembla que només he vist dues pel·lícules, la primera vaques, que em va interessar relativament, i després l'alt documental, aquell de la pelota, que no em va interessar gaire. I aleshores, doncs, no l'he seguit, i no sé, perquè tampoc és que m'hagi sentit mai atret per el seu món, que és un món molt personal, i que a mi em sembla molt bé que ell ho faci, però, no sé, aquesta pel·lícula, per exemple, trobo que, a part del virtuosisme visual que costuma fer aquest Médem, que està molt bé, però que vull dir, no sé, aquesta visualització ha de portar a la història, no? I trobo que la història, en aquest cas, és massa embolicada, vull dir, ell vol fer el guió més gran de tots els guions, i li acaba sortint una cosa, que al final, per mi, és com un serial d'aquells dels anys 50 o 60, vull dir que és allò de padre, hijo, saps? I no hi ha gaire res més, no? I no sé, vull dir, no, a veure el Pep, què li sembla? No, abundar, secundre tot el que es diu, i dir que la meva impressió, sí, allà, en la pel·lícula, hi ha un moment, que es filma una feixada, que és preciosa, estàs allà, i dura 5 minuts, però, igual que al començament, hi ha un moviment de càmera molt mà com retroces, sobre un avall, probablement, al país basc, la pel·lícula també es tracta de posar una cuota de torros, una cuota de vascos, i una cuota de catalans, idioma castellà, basc i català. Curiosament, dintre del que és ja el guió, la pel·lícula és una de construcció d'una història, llavors, aposa un tros per aquí, un tros per allà, jo comentava el sortir el Joan, si ens en portem els pares o les àvies, a veure aquesta pel·lícula, a més a més la pel·lícula dirà, no m'entero de res aquí, ja hi ha calla que estem al cine, i començarà el problema aquest, és molt probable. Ara, visualment, hi ha 7 o 8 escenes, que estan molt bé, això que us dic resulta que dintre del guió, hi ha molt d'interès, els dos personatges principals, estan com fent la història, produir i reinvestigar el collons de la història de la seva família, que és de tot, o sigui, hi ha droga, hi ha sexe... Els personatges estan escrivint una novel·la a 4 mans sobre les seves respectives... Amb una premissa. Res de política. És a dir, o ella escriu una frase que parla de la Guerra Civil, diu no, això ho traiem. Perquè vam quedar que política no. La pel·lícula, en si mateixa, ja és una proposta de l'Espanya Federal, això que ha dit el PEP, de donar importància a l'idioma de l'Euskera, el català, que surten... Tens el català sorretolat en castellà, l'esqueda sorretolat en castellà, i castellà, la major part de l'estona. És a dir, sí que és una política. És una proposta, un partit que vulgués l'Espanya Federal i la reforma de la Constitució i tot això, la podria agafar... Sí, sentiríem molt bé, com a bandera, efectivament. Apuntem això, perquè a la millor la gent es perta amb la pel·lícula i no cau amb això. És una proposta que diem... Exactos ho fan bé, era una curiositat que tinc. Sí, són dos actors nous, relativament nous, l'Ursula Cerberó i l'Alberó Cervantes. A mi particularment m'agrada més ella, que aquest noi no m'agrada tant, però tinc que reconèixer que ho fa bé. I després hi ha secundaris de Luxe, com l'Àngela Molina, aquest el seu moment, el Josep Maria Pau, que també té el seu moment... La Naif... També, Nimri, que ja ha fet algun altre pel·lícula amb ell. Sí, és una musa. Jo tinc la sensació que el Medeva s'ha posat molt de moda fins que hem d'anar amb el cotxe, tant amb vaques com després... Ja roja, ja roja. I amb los amantes, el círculo polar. Però després d'això, no sé per aquí, que han anat cada vegada... Jo no el recordo ara. Però ha fet Tierra, i ha fet Lucía, i el Cierzo... El Cierzo estava bé. I després, aquella de Roma... Habitatió en Roma no em va agradar. I caotica Anna... És que a veure, jo el que em m'estic donant, això no pot ser improvisant ni ho pot portar a la història. O sigui, cada cinc minuts hi ha un polo. Això no pot ser, tu. Ja, ja. Però la majoria de les seves pel·lí... I saps que aquestes històries no van així. Llavors, el tio... Sembla la majoria de les seves pel·lí... Hi ha molt de sexe. És l'estil que té ell. I llavors volia fer un altre... Posar la política que hi ha a la pel·lícula, que és que una família... que són nens d'aquells que van ser exiliats a Rússia quan la guerra civil, resulta que tornen a Espanya convertits en una màfia russa. Jo, a mi, això em sembla que... Sí. Ja és tocar allò que no sona. Passem per Rússia i me'ls tornen... Blens. Sí, reconvertits amb màfios. Curiós, no? Curiós que no fossin nens que haguessin anat a Estats Units, que haguessin tornat així, no. Però bé, no. Jo i el Matí vam veure també amb l'Avena Junts, el del Fahrenheit, la del Michael Moore. Jo penso que val la pena encara que sigui molt ràpid citar-la, perquè les trenen no demà, sinó la setmana que ve. És molt interessant. És un documental... És com la segona part. És com la segona, el 2004, efectivament... Va sobre trama, aquest ràpid. Exacte. El Fahrenheit 9-11, que és del 2004, que va guanyar la Palma de la Festival de Cants del 2004, ha agafat el mateix títol... 11-9. 11, ara és 11-9. Ja sé que amb anglès ho fan al revés de l'ordre. És el moment en què el del del tram va arribar... El novembre. A ser president dels Estats Units. El primer, el del 2004, és un documental polític, com sabíem, de Richard Moore, que ja he dit per rebre el Palma d'Or de... Michael Moore. Michael Moore. M'he equivocat. I que tracta de les causes i conseqüències, les 70's, de l'11 a S, fent referència a l'apostellà del que realitarà, qui a les suposades relacions entre la família Buix i l'Osama Vinlad, no era un rol... perquè és típic del Michael Moore, no és un rat rigorós i equilibrat, sinó atrevit, valent, però també en algun moment vulgarment manipulador, que utilitza els seus recursos, suposo per fer-ho més accessible al gran públic. Ara, 14 anys després, Michael Moore presenta, com hem dit, Fahrenheit 11-9, fent referència al seu documental, guanyador del festival, i, ahogam de dir-ho, la proclamació de Donald Trump com a president de les Estats Units. És una potent, jo diria, una potent advertència sobre el feixisme que pot venir, perquè això sí que és veritat que ho destaca molt bé i queda molt clar pel espectador, amb un missatge de si això pot passar aquí, pot passar a qualsevol lloc. Per tant, atenció, perquè és veritat també que la pel·lícula d'una forma, jo diria, intel·ligent, el que fa primer és dir, ell adverteix en el moment que el Donald Trump és un senyor perillós, i, abans de començar el documental, posa totes les notícies que hi havia en aquell moment, tothom deia que el Donald Trump no guanyaria, que no tenia res a palar, que... Bueno, és que el mateix Donald Trump... No s'ho creia. No s'ho creia. Bueno, tot el que posa totes les manifestacions dels diaris, de la premsa, sobretot de la televisió, trobo sus fements que queda clar que no es pensaven que el Donald Trump arribi al poder. Però arriba. Llavors, a partir d'aquí, la pel·lícula planteja com pot ser que hagi passat això, què ha passat, com és que la gent ha votat això i per què ha votat això. Llavors, a mi em sembla que és un documental, si voleu irregular en algun aspecte, perquè no tot el... Però molt suggerent, és a dir, planteja problemes importants, no deixar ningú, doncs, ni com a... No salva ningú per entendre'ns, ja es carrega tant a l'Obama, com el Donald Trump. El Obama el repassa bé, també. El repassa bé, el repassa bé. I surt també un tros de la construcció del mur amb Mèxic. I després, sobretot, hi ha la història de la ciutat de Flin, que és... aquesta és encorajadora, sobretot, amb el que és l'especte ecològic, no? Sí, perquè és una ciutat que... La cosa és molt... diria divertida, només és l'estimosa. L'una d'aquesta ciutat de Flin, que és de mitjigan, té un llac, i aquest llac s'ho ministrava espontàniament l'aigua a la ciutat. Per fer pelles, els constructors proposen de fer una construcció com una oleoducta, per entendre'n, però per a aigua, que vagi del mateix llac a la ciutat. La construeixen i l'oducta està tan mal fet que genera plom. I tota la població que és negre d'aquesta de Flin, acaba contaminada de plom. Hi ha unes protestes i totes les coses, i les autoritats del moment acaben... Com que hi ha la gent en el motor, la gent en el motor sota que aquesta aigua en plom, deteriora els motors que es treballen, aconsegueix la gent en el motor que torni a utilitzar l'aigua canalitzada espontàniament sense la canalització, mentre que tota la ciutat segueix va bé en l'aigua en plom. Llavors és escandalós, o sigui, el que està passant. I a més, amb molts nanos futurs, malalts, etcètera. Llavors, què passa? L'Obama el fa anar... Bueno, tot això amb el Benet Plàcit i la manipulació del governador, del comtat. Del comtat. Jo no sé de què aquest senyor està supercriticat, superd'allò amb les manifestacions, les ganes, etcètera. I en un moment de mirat, ell mateix fa venir a l'Obama. Jo no me'n recordo si ella és republicà, o era el que era aquest. És republicà. Fa venir l'Obama, i a l'Obama, per diríem, per estar bé, va amb un got d'aigua, un got d'aigua davant de la gent, el qual és una mica quasi provocació, en certa mesura. I tot, tothom es pensa que l'Obama farà alguna cosa, perquè ja que és del Partit Contrari, i a sobre, ve en allà, perquè hi ha un problema molt, molt greu. Bé, resulta que veu aigua dos o tres vegades i se'n va. I no soluciona cap problema. I llavors el documental, evidentment, és dir, inclús la gent diu, nosaltres, a partir d'aquest moment, no van votar en els demòcrates. És a dir, per una vegada va ser horrorós el que va passar allà. I, per tant, en conseqüència, va ser clar que l'Obama també estava certament desplastitzat, perquè un incident que no n'ha conegut, un incident que aquí no va arribar, perquè suposo que en allà al terreny devia circular... Una ciutat que es diu flint. I aquí no sabíem res de tot això. Es mor la gent de càncer, els crios i tot, impressionant. Un tant per cent elevatíssim. Total. Que el que m'agrada de la pel·lícula penso que t'és interessant de veure, sobretot per aquesta mena de crítica al possible feixisme que pugui arribar. I la segona cosa, perquè es carrega, diríem, clar, hi ha una altra cosa que fa és ell defensa el candidat demòcrata que hi havia en contra de la Hillary Clinton, peruta que el que fa el partit és marginar en aquest tio i fotre la Hillary Clinton. I això també ho critica. I l'altra cosa que també m'agrada molt és que un cop criticat els dos partits, diríem dominants, es dirigeix, o sigui, fa veure que el futur passa per la gent jove, gent jove que està protestant, i tota l'última part de la pel·lícula és gent jove americana, que està protestant, i diu aquesta, el futur passa per aquí i no passa per les polítiques que tenim en aquest moment. És una impertència el populisme d'aquesta dreta nova, que... Sí senyor. Sí senyor. Vols començar de Brasil, aquests dies? Exacte, és el que està pensant ara. Creieu que es farà alguna mena de documental del Jair Bolsonaro i tot això? Bueno... Hi haurà algun Michael Moore... A Brasil tenen més dificultat, crec, jo, per poder expressar aquest tipus de coses sense que algú hi podri un parell de tiros. Pot passar, pot ser, vull dir, doncs, estem en un moment que pot passar qualsevol cosa, perquè ara hi ha la Merkel que diu que plega, o sigui que... És veritat. Vull dir, estem en una situació de canvi, perquè no saps cap on anem, perquè sí que és veritat que també estan apareixent, o sigui, de moviments faixistes a tota Europa. A Polònia, ara mateix, per exemple, en Polònia. I aquestes pantes, jo penso que és perillós el que està passant, no. I a sobre, el Donald Trump, jo penso que queda molt clar amb el documental i el que estem llegint en els diaris, que el culpable que hi hagi aquesta violència, ella genera les seves actituds, les seves coses que diu, les coses que faig, està generant, això. Llavors, és un moment bastant curiós. Llavors, el documental pot arribar en torn de l'Òscar i això? O sigui, pot estar a la cursa? No, perquè l'Òscar està dominada pels partits, diria, per tant, a la política. És una pel·lícula que tindrà recorregut, jo crec, com a l'Òscar. A més, és molt didàctica. No s'ha enrerevesada. Segueix molt bé. I a més, hi ha un moment determinat que és bastant cachó. No m'ho explico, perquè, si no, potser farà més gràcia que la gent ho descobreixi. No cal, no cal. Que no se la perdi ningú. Que no se la perdi ningú, que la vagi a veure i que penso que el futur, com estem d'acord amb ell, passa per les noves generacions, que se n'ho incontro de tot això i que intentin reaccionar. Em mires molt fixament. Que he d'anar a Estats Units a protestar. Això és pel grup de l'Òscar. Si vols anar-hi, tindràs el nostre provació. Ja que tenim la convidada, hi ha alguna cosa més que vulgueu parlar abans de passar a l'eurona? Jo volia comentar que... Ah, sí, és veritat. Aquest any, aquesta setmana, hem tingut unes jornades amb les que he participat, perquè un amic m'heu de fa molts anys. Eduard Amorú és el secretari General d'Ameical de les Brigades Internacionals i s'ha celebrat el vuitantè aniversari del Comiat de Barcelona de les Brigades Internacionals que es va produir el dia 28 d'octubre de 1938. Llavors, s'han fet una sèrie d'actes que ha produït una sèrie de documentació que és bastant interessant. Les plugo de Franco-Li, tots una jornada amb ponències a la universitat, després també una altra jornada a Castellafels, on hi va haver una cosa que molta gent no sap, que és una presó dedicada només amb els militars que venien brigadistes, però que tenien algun problema, perquè, clar, l'adaptació dels brigadistes no va ser senzilla i va portar a vegades qüestions i van tindre la seva presó particular a Castellafels. Llavors, vam fer també una visita allà, amb una jornada, al dissabte, i el diumenge hi va haver era pròpiament el dia que era el vuitantè aniversari, allà a la Bocana Nord del túnel de la Rovira, que hi ha el monument als brigadistes, es va fer la festa amb els parlaments i va actuar al Paco Ibáñez, la Lola les León, sí, va llegir també uns poemes al Lluís Omar, en fi. Llavors, arreu d'això, vaig estar comentant amb l'Eduard Amorú que potser s'hi diria interessant un dia que vingués com a convidat i ens parles una mica, perquè també una insistència que hi va haver amb totes les jornades que s'han fet, és precisament donar un toc de avis a la gent en aquell moment, diguéssim, era l'emblemàtic no passarà de la passionària i tal, però sí que és clar, potser hem de tornar a pensar que s'hauria d'explicar la gent que la història va anar així, i que ara torna un populisme perillós, perillós, molt perillós. Sí, que sembla molt perillós. Bueno, res, ho volia deixar aquí. Que hi hagui d'aquestes jornades i que tindrem probablement el desembre el company d'Eduard Amorú que ens podrà parlar una estona. Molt bé, doncs bueno, ja que tenim l'Eduard de Pares en aquí, com dèiem, ella és la, diríem, la dirigent de videoinstant i, com sabeu, de partir dels anys 80 i 90, és un lloc de referència pel món cultural, tant de persona com de l'esta d'Espanya en relació, diríem, a la imatge, en relació a les pel·lícules, els vídeos, etcètera, etcètera. Jo deia abans, i us ho prometo, que ho he sentit moltes vegades, que quan jo als anys 80 o 90 buscava una pel·lícula, em deien, si no està videoinstant és que no està. Inclus, tenia referències de que hi havia moltes televisions que us consultaven a vosaltres. Ho fan encara. Que demanen material per fer-ho utilitzar. TV3 ho fa, personal de televisió també ho fa, alguna ràdio també, avui m'ha trucat que vol fer un llibre i buscava una cosa. Vull dir que encara ho fan. Encara la gent diu, o sigui, encara la gent arriba a la nostra botiga i ens diu, és que m'han dit que si no ho trobo aquí no ho trobaré enlloc. Vull dir que per tant, aquesta frase, que ens hem estat treballant 40 anys, que costa molt. La te'n diu? Sí, la gent ja la té molt a dintre i s'ho diuen uns als altres i nosaltres procurem que sigui veritat. Sí. Molt bé. Suposo que un dels problemes que deveu tenir una mica en aquest moment és que és evident que estem en un moment molt ràpidament canviant en tots els aspectes. Però la mostra m'ho han també, perquè hi ha hagut la pirateria, hi ha hagut les plataformes, tant de Netflix com de HBO i jo tinc entès també que una de les rons per les quals ja l'explicaràs que t'ho proposeu amb aquesta nova, en foc, diríem, que us va veure obligats a deixar el carrer Enric Granados i no el carrer Vila de Mat. Sí, crec que he dit clar, ja estem a Vila de Mat 239 entre Provença i Rosselló. Sí, perquè ho vam estar dient tres o quatre mesos abans de marxar i com que vam fer la campanya de creufànding o micromassanatge a més vam sortir amb molta premsa i encara hi ha gent que arriba a Vila de Mat així que ens ha de dir que vinc d'enric Granados. Clar, clar, clar. Per sort, vaig dir, vés a la cafeteria i fes un cafè, mentrestant. Explica'ns una mica el nou en foc, diríem, del nou local, que heu canviat una mica les coses, les propostes, no? És veritat que els temps han canviat i la gent s'ha acostumat molt a quedar-se a casa, a veure una pel·lícula i a fer el comandament a distància i fer el que es diu scroll. Jo no ho he fet mai perquè no tinc plataforma perquè tot el que vull ho trobo a la meva botiga, però la gent sí que en té. Doncs s'havia de donar alguna cosa afegida al client per fer que vingui a la botiga. Aleshores, pensant en aquesta idea, ja fa dos anys que, a més, fem presentacions de pel·lícules. Quan surt un DVD a la venda, o en lloguer, quan s'ha dit a la pel·lícula en DVD, intentem que, a més, fer una presentació i convidar el director, directora, actors, actrius, equip de muntatge, la gent que pugui assistir. En aquesta línia han passat per la nostra botiga Dani de la òrden, Marc Craüet, l'Isabel Gosset, el Jotaballona, l'Albert Serra, l'Elena Martín Jiméno, diferents directors que potser era la seva primera pel·lícula, o directors ja molt consolidats, com un parell de noms que he dit. Però això fa que una gent nova s'acosti a la nostra botiga a compartir una estona amb nosaltres i amb aquest director, amb aquesta directora, amb aquest equip que han fet una pel·lícula què costa fer una pel·lícula? Vull dir que no és allò que de repente vas al cine et posen aquella imatge o estàs a casa o ve piratejant o ve a través d'una plataforma, veus una pel·lícula i dius, mira ja està, no, darrere això hi ha moltíssima feina. I quan tu expliquen, quan una muntadora t'explica que depèn de com munti la pel·lícula i canvia totalment, doncs les coses perceben d'una altra manera. Doncs en aquesta línia ja vam començar a fer això. Ja t'he dit que jo començava a parlar i d'aquí marxem a les 12, total, que faig un sal en el temps. Aleshores, com que el Lluge d'Andy Granados ens pujava molt, vam decidir, bueno, hi havia dues opcions, o tancar o lluitar i seguir endavant i jo tenia molt clar que la meva opció era lluitar i seguir endavant i continuar salveguardant el patrimoni de vídeo instant de 45.000 pel·lícules. I per tant, en el nou local, el que hem fet és afegir a l'espai dedicat al Lluge i la venda de pel·lícules una petita cafateria i estem construint un cinema on hi ha una sala de reunions o sala de detallers, com vulguis. I així podem fer les presentacions en un espai més apropiat per fer-les, podrem fer cineforums, podrem acollir cicles de... Abans parlava com d'un noi que va estar a Got Talent, va quedar finalista de màgia que avui ens hem conegut i que a veure si ens semblava fer un cicle de màgia i em sembla que hi havia pel·lícules superchules i molt interessants. Vull dir, podem fer de tot, perquè igual que la cuina és un vehicle, moltes vegades el cinema, la veritat és que és un vehicle per tot. I per tant, és molt fàcil trobar motius per fer cicles o per parlar de cinema o per ajuntar-nos per veure cinema. Molt bé. Doncs escolta, llavors jo que t'he entès que tu jo t'hi has arribat una mica perquè tu des dels 6 anys o des dels 7 anys vas començar a treballar dintre de la botiga. Els 16 anys vaig començar a treballar de la cina. Des de sempre anava, jo. I que tu volies fer, doncs, estudiar vas dret i que aviat vas decidir que t'agradava més treballar en aquest camp que no se continués estudiant dret. Jo vaig posar estudia dret perquè jo volia salvar el món. Això era el principal. Jo crec que el món és molt injust i, a més, ara parlàveu d'aquest moment que estem ara. No era el moment de fa 25 anys, no? Però, bueno, si no m'agradaven les coses i no m'agradaven ni m'agradaven les injustícies i vaig pensar, ja està, estudiudret i amb això ho arreglo. No. De seguida vaig veure quan estava estudiant primer de dret que no ho arreglaria tan fàcil i també em passava, doncs, això que jo estava estudiant dret processal o dret constitucional i m'interessava molt més la pericula que estaven fent al menjador que estaven veient els meus pares. Per tant, vaig desistir d'acabar la carrera del negoci familiar i, aleshores, és quan vaig començar a treballar en sèrio als 16 anys, però des de petita, jo pululava pels passaiços de videoïnsten i em quedava al·lucinada llegint les caràtules i veient tota la gent que hi havia i escoltant la gent parlar de cinema i parlar dels actors que en aquell moment eren els importants i quedar-me fins a les tantes de la matinada amb la meva mare veient els oscars quan es donaven en obert i la meva mare es passava la meitat i va afegint el que els retransmitia i afegint més títols de pel·lícules, més títols de no sé què, perquè ella ha dit que la meva mare és molt cinèfila. O sigui, que des de sempre que he estat envoltada i jo crec que per això ara l'opció clara era continuar i seguir i percebarà i, a més, fer el que m'agrada al final. Escolti una cosa, pels ullens, sobretot, que estiguin interessats al horari del públic. Quin és? El horari del públic és de dilluns a dissabte, de deu i mig a dos i mig i de cinc a nou i diumenges i gairebé tots els festius, gairebé tots, però no tots, de 11 a 3 i de 4 a 8 obrim tots els dies. Teniu també una tarifa plana, em sembla, no? Sí, en el nou... Sí, perquè ens hem adonat que el vostre col·lega té Netflix i Amazon Prime que està superbé. Els videoclubs, que tenim un grup de WhatsApp que hem explicat moltes coses abans del cotxe. Els videoclubs no estem en contra de les plataformes que hi ha gent a vegades que s'ho pensa perquè qualsevol competència és bona perquè et fa pensar més i tenir idees noves i intentar a tu acostar-te al públic que no arribes a casa. A nosaltres sempre ens diem que anar al videoclub a buscar una botiga sociabilitzes parles amb el depenent o la depenenta i et poden recomanar pel·lis com m'heu fet avui aquí en el vostre programa i feu cada dimarts i, en canvi, des de casa, et poses davant de la pantalla i sociabilitzes amb ningú si no tens ningú al costat. I també les plataformes avui dia i que Netflix, per exemple, ensenar que amb una mateixa subscripció es poden gaudir si hi oi que sí. Doncs fa que, en lloc de sociabilitzar, individualitzis, perquè jo conec bastantes famílies que el pare veu una sèrie, la mare una altra i l'adolescent una altra. I jo, en canvi, a casa meva, des que el meu fill té 3 anys que ja pot acabar una pel·lícula sencera, els divendres hi ha pizza, palomites i pel·li, a casa. O sigui, sempre, els tres junts. D'acord? Penso que és positiu perquè amb això no salvarem el món, però crec que compartir amb la família moments és important, avui dia, que s'està perdent moltíssim, no? I, aleshores, la tarifa plena l'hem posat, doncs perquè nosaltres, en realitat, com ha contingut, tenim molt més que qualsevol plataforma i que agrairà bé totes juntes, perquè filmin està superbé, Netflix té sèries molt bones i pel·lícules molt dolentes que fan ells, però que te les posen allà també, i actueu, etcètera, etcètera. Hi ha proves tot el que tenen les plataformes en el mateix espai i molt més... Exacte. Jo sempre ho dic això. Vull dir, moltes vegades ens trobem que hi ha algú i ens demana una temporada d'una sèrie tan important com Joc de trons. I ens demana la 4. I tu li dius, però tinc les primeres i dius, no és que he vist l'1, la 2 i la 3, però em faig la la 4, i la 6 i la 7. I perquè les entretes de la plataforma les estava avallent. I nosaltres, clar, és un format físic, però que no caduca i el tens sempre en allà. I aleshores, ara, intentant pensar coses per competir, però que per fer que el públic pingui a nosaltres, doncs hem posat una tarifa plenada 8.95 al mes, agafa el que vulguis i torna molt en set dies. I il·limitat de pel·lícules. I la gent està encantada, no? El següent, perquè clar, si et pots endur totes les pel·lis que vulguis, i és molt barato. L'estàs mirant amb ell, em vol dir alguna cosa de Netflix? No, no, no. Que estava pensant justament Netflix també va començar com a biocrú. Llavors estic pensant, potser, al final no et dic... potser és un camí natural, no dic eliminació del físic, però sí que digitalitzar els productes que teniu com a alternativa també, no com a eliminació del físic. O sigui, les lleis no ens deixen digitalitzar els productes, perquè jo quan he comprat els drets per llogar una pel·lícula és per llogar-la del format que l'he comprat, que és el format físic, que s'ha d'esperar de les 8.000 vqs que m'ocupen un munt d'espai i digitalitzar-les. Però ho podria fer com a còpia de seguretat, si vulgués, però no ho puc fer per després llogar-les. I, com que soc una romàntica, de moment, al contrari, no vull que desaparegui el físic, vull que continuï, però també és una manera de pensar, una manera de fer. O sigui, jo compro les botigues del barri, vaig al mercat, no compro res per internet, a menys que no em quedi un altre remei, no et dic que no m'ho hagi fet mai, procuro no anar a centres comercials, no dic que no ho faci mai, però no és el meu terrenat. I això és igual, o sigui, jo m'agrada, intento inculcar la gent, que és bonic al videoclub, a passejar-te pels passadissos, a trobar-te amb altres clients, que vosaltres que heu estat, ho heu vist, i segurament ho heu fet, saps? I ara comar-te a una pèrie d'una a l'altra. I el mateix que fem aquí, allà, físicament, i parlant-te dels ulls, i mirant-te la cara, de tu a tu, que crec que és molt més bonic que fer scroll amb una pantalla al davant. No ho sé, a menjar-la més bonic. Sí, sí, sí, no estic dient si és... No, però suposo que també és el dilema amb els llibres, també, que des que surt el format digital, i... i és, clar, és una experiència diferent, suposo, també. I potser també és la sensació de tenir l'estanteria plena, o tenir un nípoc i tenir-lo allà. Sí, és veritat. Hi ha una altra cosa, que és que sé que el José Antonio Vallona va promoure en certa mesura, no sé, suposo que ho va fer vosaltres també, una mena de dedesions perquè voliau que la botiga fos emblemàtica en certa mesura, i que l'Ajuntament de Barcelona protegís una mica aquest fons extraordinari que teniu de pel·lícules i de vídeos, etc. Llavors, com ha acabat això? Què va passar? Explica'ns una mica. Fa 3 anys, em sembla, que més o menys l'Ajuntament va promoure una llei per declarar algunes botigues de negocis emblemàtics, per donar-los un cop de mà amb el tema de Libi, o... Aquestes botigues que fa molts anys que hi són, tant de llibreries, com la millor una farmàcia, i que passen temps difícils, o si posen lloguer per als barris on estan. Jo vaig promoure una iniciativa de recollir signatures, perquè l'Ajuntament ens declarés botiga emblemàtica, i el Ballona, que havia estat client nostre quan estirava cinema, ens va donar un cop de mà promovent la iniciativa i procurant que l'Ajuntament ho fes, el Ballona ens va ajudar, veu que l'Ajuntament no ens va fer cas, però no passa res, aquí estem. I ara, que hem fet el crowdfunding, el Ballona, i molts altres directors, i... i molta altra gent que no és coneguda, també ens ha donat un cop de mà, perquè gràcies a ells, vam aconseguir bastants diners i ens han ajudat en la primera fase, que era fer el videoclop i la cafèteria, i ara estem en la segona fase, que és fer el cinema, que ens hem tornat a quedar sense diners, però ja els trobarem, ja els estem buscant, no passa res. Si anirem endavant, si no és amb l'Ajuntament, doncs sense, però ja ho farem. Jo trobo realment admirable aquesta actitud teva, que em sembla molt perfecte. Penso que... jo crec que sí, que el videoclop de majoria ha anat plegant, però penso que vosaltres, de Madrid, de la Sevilla que ens pediaves quan venia, penso que més de més d'ell és que en aquest moment hi ha una manera de canvi de tendència, que hi ha més tendència, potser, que utilitzar cada vegada més el videoclop. Bueno, és... o sigui... Vosaltres us agrada el cinema. Sí. Aleshores, si teniu dos o tres plataformes, però busqueu una pel·lícula que no està, crec que anireu el videoclop a buscar-la. Clar. Doncs, cada vegada ens trobem... les plataformes han portat una cosa molt bona, que és que la gent s'està tornant a acostumar a pagar per veure cinema, per veure cultura, i això és molt important perquè durant uns anys a Espanya ho hem patit molt, això. La gent s'estava acostumada que no s'havia de pagar per veure cultura. I això ens ha fet molt de mal a nosaltres i a altres sectors i a la cultura en general, vull dir, no només al cinema. I ara, gràcies a les plataformes, la gent s'està tornant a acostumar a pagar per veure cinema. Per tant, estem trobant cada vegada més que un senyor que té a casa seva en una plataforma s'acosta a la botiga i et diu, és que no trobo Indiana Jones. I el meu fill ara ja té 12 anys i tinc ganes de veure'l amb ell aquesta pel·li, o Los Gunis, o ET, o un munt de clàssics que no es troben en aquestes plataformes normalment. I com que aquest senyor ja fa temps que té una plataforma, ara no es descaragarà una pel·lícula de manera il·legal. Per tant, s'acosten al videoclop i cada vegada ens trobem més que hi ha més gent d'aquest tipus que no es conforma amb el que li ofereixen les plataformes, sinó que busca el cinema que ell vol veure. I aquestes són les persones que s'acosten el meu videoclop, el videoclop de Madrid, el videoclop de Jethires, el videoclop de... de Galícia, o sigui, a tots els vehicles que caden, cada vegada estem notant més això. Que ens passa això. El més que us entra, cada vegada us entra en pel·lícules noves, cada setmana, quantes més o menys, quin promis teniu de... Entre 15 i 20 títols de la setmana, diria. 15 o 20 títols de la setmana. Sí, que surten moltes coses. Totes les novetats que vosaltres veieu al cinema, després la majoria estan en DVD. Quant triguen? Ara més. Esperen que passi el termini de... Dos mesos. Sí, ara cada vegada menys, i també depèn de la pel·lícula. A més, en pel·lícules que triguen més, depèn si tenen també un comerci internacional d'aquest astronaut després. Però què depèn del distribuidor, això? Però entre dos, tres mesos ja estan. Hi ha molta gent que diu, ja ha sortit campeones, per exemple, que va tenir tota l'èxit amb los als Òscar, i ha sortit campeones, i sí, ja fa tres setmanes que hi és, no? O sigui, cada vegada menys, això també afavoreix a nosaltres, en aquest cas. M'agradaves de preguntar alguna cosa més? I m'he anat per los Terros DVD? No, no, no, no, absoluto, em sembla molt interessant el que estàs dient. Per tant, jo, simplement, no, jo, el que considero és que, bueno, que feu una feina extraordinària, feu una feina que nosaltres, per exemple, que jo em passa, per exemple, moltes vegades ara que hi ha un problema en el cine, que és que moltes vegades veus una pel·lícula d'una setmana. Passa molt ràpid. Això també era una de la idea, perdona, que ara t'he tallat molt, de quan tinguem el cinema, d'aquestes pel·lícules que s'estan una setmana, i que el millor és una pel·li que ha tingut poca promoció perquè no té recursos, però la pel·lícula bona. Exacte, però és bona. El boca a boca, la pel·lícula s'estaria dos o tres setmanes més, però, clar, hi ha una altra darrera que l'estàs pitjant i les dues desapareixen. Doncs aquestes recuperar-les al nostre petit cinema. Mira, amb aquest programa, hem parlat moltes vegades, recomanant la Infermerat del Domingo de Ramon Salazar, que és una pel·lícula que ens va semblar, eh, Joan, extraordinària. Escolta, va durar dos setmanes. I no hi ha forma de veure-la. Sí. Quan estiguin d'VD, la podràs venir buscant d'VD. I tant. I tant. El cinema és, a lo millor, recuperar aquest tipus de pel·lícules que només estan una setmana. Hi ha una pel·lícula que jo no sé si estàm de VD o no, perquè no vaig mirar l'oïc, quan vaig estar a la videoclopinça, que és una cosa que es diu com a nostres pares. No puc anar a Brasilènia. No sé si l'han posat amb de VD o no. Jo crec que encara no, eh. Es diu com a nostres pares. Sí, la van estrenar l'estiu. Si es diu com a nostres pares, encara no. Perquè ho tinc bastant de memòria, més o menys tot. Vale, vale, vale. De memòria els 45.000 títols, no? No, però et sorprendria, eh. No, no. Vull dir, tinc 43 anys. I porto 16, teclejar amb títols. Sí, sí. I gairebé... M'equivoco en un temps per cent, molt baix, quan em digueu un títol de si està ditat. Una cosa és que em demani una pel·lícula que no existeix, que no s'ha ditat mai a Espanya, i aleshores no em soni, això sí que pot passar. Però una pel·lícula si s'ha ditat, m'equivoco molt poc. Perquè ara les 8.000 pel·lícules que encara teniu amb DVD o amb Betamax, o com siga, o Véaquesa. Aquestes, clar, moltes no deuen estar... Clar, és que les guardem perquè no estan aïtades en DVD. I aleshores ens trobem encara amb gent que les vol, i també donem el servei de llogar el reproductor Véaquesa, perquè hi ha gent que no el té. Aleshores lloguem el reproductor Véaquesa i lloguem la pel·lícula perquè hi ha gent que les vol, perquè les necessita veure per documentar-se, però moltes vegades això és perquè les necessita veure per documentar-se, per escriure un llibre, per algú que està escrivint alguna història, per algú que està fent una tesi, etc. Hi ha alguna pel·lícula concreta d'aquestes que siguin que la gent demani molt i que no es troben a més en Véaquesa? Mira que sempre em fan aquesta pregunta i mai m'ho preparo, soc un desastre. No, hi ha una d'Anthony Hopkins que em sembla que sigui sobrevida a Picasso, que és una pel·lícula que estava molt bé, i no està aïtada en DVD aquí. Abans, quan es feia les pel·lícules, quan s'aïtava cinem en català, no sé on recordeu, però sortia a l'UBHS en català i a l'UBHS en castellà, perquè ara et van un DVD tot, però era diferent. Doncs hi ha moltes que potser s'ha aïtat el DVD en castellà, però en català no, i es conserva la còpia en català i més en la pel·lícula és catalana. I la plaça, el diamant, en català, no està aïtada en DVD. És un cinc sentidó. Sí, sí, sí. Pots posar aquesta cara. És un cinc sentidó. Està aïtada en castellà, però en DVD no, i en català no, perdona, en DVD I. Hi havia, era com la sèrie, que tenia 3 UBHS, aquest, ho guardo en català, perquè és l'original. El Hamlet del Cret Brannard amb la versió llarga existeix? Jo no estic segura si en DVD està. No estic segura. En UBHS sí, perquè era una capsa més negra especial, i és la que jo vaig veure en el seu moment. Si em sembla que en DVD no està. És que jo crec que no està tampoc. Està en la més la versió reduïda, d'un hora i pico. Les 3 hores i pico que dura la versió llarga. Jo crec que tampoc. Jo crec que sí. Crec que la resposta és la que tu em dius també. No estic molt segura, però penso que sí. Perquè jo la volia veure sencera, vaig estar buscant i no vaig trobar en lloc la versió sencera. És que a mi no em sona tampoc. Em s'ha de conservar la capsa negra, que és la de la llarga. Sí. Està clar que el rat és de fil moteca. Tenim que anar a vídeo instant i passant-s'hi un rat. Està claríssim, està claríssim. I hem de tenir una llista de totes, sobretot les aquestes que ve aquí, perquè en llocs són ginerites. Abans les UBHS no es podien mirar, perquè les teníem guardades. Ara hi ha algun parell de passadissos que vosaltres mateixos podeu posar-vos d'uns guants, perquè estan benes de pols. Perquè no us ho creureu, perquè em demana una pel·li que igual fa, i no és broma, 20 anys que no llogo. Demana una UBHS que fa 20 anys que no llogo. Si una pel·li fa 20 anys que està al mateix lloc, la pobra l'agafa, i té una talaranya, que ara és per Halloween, queda molt bé. Però és veritat, però jo penso, si no les hagués guardat, ningú la podria veure, ara que em la demana. Estic molt content de que hagis vingut. Estem molt content que hagis vingut. És una capacitat de treball, de memòria, i de treball extraordinari. Sobretot amb l'empenta que tens, i les coses que ens has dit. Moltes gràcies, hem arribat a l'hora. No podem continuar, perquè no tenim més temps. Moltes gràcies per haver vingut a cinemes sense condicions. Gràcies a vosaltres. Bona nit. La setmana que ve, tindrem un convidat. Tindrem un convidat que es diu Jordi Sacases, que és una de les interessions històrics més importants que hi ha a la ciutat. Bona nit a tothom. Fins la setmana que ve. Bona nit.