Cinema sense condicions del 6/11/2018

Cinema sense condicions ... ... Bona nit! Un dimarts més som aquí a Cinema Sense Condicions, a Ràdio Desben, disposat a explicar-us allò que hem vist, allò que veieu, allò que no us recomanem que veieu, perquè no té potser la qualitat suficient perquè us ho passeu bé. Però nosaltres estem aquí, com sempre, l'equip. Estem al meu dret d'en Joan Cerdà, bona nit, Joan. Hola, bona nit. Pep Almangol, després de continuació, bona nit. Bona nit. Carme Nabot, després de continuació, bona nit, Carme. Hola, bona nit, bona nit. Bona nit, bona nit. I Paul Diggler, com sempre, redir els vidres, controlant-ho tot. Hola, bona nit. Bona nit, Paul. I, a més a més, avui, amb un convidat, que ve de la mà d'en Joan Cerdà, i que, per tant, jo prefereixo, quasi, que ens expliqui en Joan Cerdà qui és aquest famós personatge que tenim avui a la pel·lícula d'avui. El programa d'avui. El programa d'avui. I tenim el Jordi Sacases, que és l'Arxivé del Pi. Avui volem parlar dels arxius, que és un món bastant desconegut, un món que la gent potser desconeix, i que volem fer veure una mica com funcionen aquestes institucions. Per agafar un arxiu, no ens hem posat pas per poc, i llavors hem agafat l'arxiu més important que hi ha, l'arxiu perroquial més important que hi ha a Catalunya, que és l'arxiu perroquial de Santa Maria del Pi. I en Jordi Sacases doncs és l'arxivé, com deia jo. Si l'hem portat aquí en aquest programa és perquè ahir també es va començar un cicle de cinema, que doncs en diem un cicle de cinema transcendental, perquè presenta pel·lícules que són de temàtica espiritual, de temàtica religiosa, i que doncs volen explicar el concepte transcendental a través del cinema. Aquest cicle es compon d'una desenada de clàssics de la història del cinema. En concret són obres de 4 mestres del cinema, com són Roberto Rossellini, Pierpaolo Pasolini, Calteo d'Ordreyer i Robert Versón. Ahir es va començar amb la projecció de Francesco Julliari Didio, una pel·lícula de l'any 50 de Roberto Rossellini, i llavors seguirem amb 3 pel·lícules més de Rossellini. Bona nit, Jordi. Bona nit. Haig de dir que hem sentit la música Tula Matendimonda per obrir el programa, perquè el Jordi, a més a més d'Arxiveta, és músic, i ella ens parlarà després de la pel·lícula aquesta en relació a la música i en relació a la història, i coneixerem tot de coses referent als arxius i en concret a l'arxiu perroquial del país. Comencem aquesta, seria la segona part, per damen Jordi, i nosaltres la primera part parlaríem de les pel·lícules que hem vist. Hi ha algú que té especial interès en començar a explicar el que ha vist? Bueno, jo he vist, però aquesta l'he vist, varios, no? Jo he vist dues pel·lícules, infiltrat, infiltrat en el copus plat, de l'esquip latlí, del Spike Lee, i el fotor de la mar Tarragona. Si voleu començar per la que hem vist tots, l'infiltra, a veure, és una pel·lícula basada en fer reals, d'una policia d'una ciutat, no recordo quina, però deu ser del centre... Em sembla que és de Colorado Springs, parles del Spike Lee, no? Sí, sí. Colorado Springs. És veritat, que ho diu, sí. Que és una policia negra, que decideix infiltrar, és als anys 70s i picos, que decideix infiltrar-se els... El cocosclant. El cocosclant, els panters, no m'agraden com se'n diuen, però aquest grup que lluitaven en contra de l'existència mateixa dels negres a Estats Units. Llavors, això, com que està basat en una història real, és una història sorprenent, perquè és un negre que pretén que s'infiltre amb el grup antinegres, que està format per bàsicament blanc, exclusivament blanc. I codien els negres. I codien els negres. I per això els veu obligat a buscar-se un doble. Llavors la manera de fer-ho és buscar, ell actua per telèfon amb els caps de l'organització, i un company policia, que per sere joeu, que també els odien, els joeus, aquest grup racista, ell és el que va a les reunions i que és el infiltrat físic en el grup. Aquesta és la història que ell utilitza. Aquesta és la història amb claus diverses. Sí, hi ha conya, hi ha un culte comèdia, hi ha algun. El personatge que interpreta el negre, que és el fill del guasinton, a mi com a personatge m'ha agradat més el joeu, us haig de dir que... Està nominat, l'altre en premiat en el que fa el joveu. Ho fa molt bé. Ell se li escapa una mica i és el vis estripat, el vis còmic, que no sap si li va bé el personatge. I en canvi, el personatge joeu té tot ell una coherència física i de comportament. Tot ell té una certa rigidesa, però ja es veu que l'ha de tenir. I ho fa molt bé. A mi aquell personatge sí que m'ha agradat molt. La història, que penso que és una història real, però si no la trobo sorprenent, la trobo sorprenent i la trobo una mica... Increïble. Increïble. Perquè si un es vol infiltrar, que s'infiltri directament al blanc. Per tant, no acaba de justificar que la ment que sugereix el format és la ment del negre. No ho acaba de justificar. No ho acaba de justificar. No ho acaba de justificar. No ho acaba de justificar. No ho acaba de jugar sempre. Per tant, és això que tu fa poc creïble. Que segurament la realitat correspon a algú. Però a la pel·lícula no li veus això. La pel·lícula, com que juga amb aquests dos pols, descriu la policia, una polícia una mica desorganitzada i poc coherent, i descriu el grup dels Cucoslan, molt, molt, molt... Molt ridícula. Més que ridícul. Clar que són ridícules per respectador. Però un estereotip. Em fa estereotips de tots ells. Que ja li va bé per el que vol descriure. Però et costa de trobar quin és el to que li vol donar a la pel·lícula. Això és el que jo diria de la pel·lícula. I després, com que, al final, no ho transforma en una denúncia. En tot cas, la justifica amb la pròpia denúncia del món actual, que ell torna a dir American First, i torna a dir això, que és l'esloga actual, i juga amb això. Aquest joc és intel·ligent. Aquest joc és, potser, intel·ligent. En canvi, la pel·lícula sí... Jo no sé si coneixeu massa l'espai. Jo la vaig descobrir quan vaig veure A Floquer Deves, Do The Right Thing, que passa amb l'estradunari. Una pel·lícula molt rodona, molt intel·ligent. Però el que sorprenia també, precisament, era que el punt de vista era del negre, que defensa el racisme en contra dels blancs. Una cosa que era inevitual en el món del cine. Que és el joc al revés. I quan arribes al final, te'n dones compte, i t'estan denunciant a tu mateix. Aquesta és una pel·lícula extraordinària, va ser la que li va donar més èxit amb ell. He anat fent moltes. Jo la que recordo és aquella Insight Man, que jo la trobava una pel·lícula extraordinària, ben estructurada, ben feta, ben sorpresiva per l'espectador. Molt bé tots els personatges. Molt bé amb uns primers planos, que forts i contundents, hi ha una pila de pel·lícules, no sé si no ho sé, mal conecits, l'última noche, All Boy, Insight Man, però els últims anys havia fet moltes pel·lícules, i moltes pel·lícules. Jo diria que aquesta castella recupera una mica l'estil d'Ude Writing. Torna una mica a fer les coses que havia fet en els anys 70, 80, aproximadament. Jo, per no allargar-ho massa, diria que es podia dir tant desigual com interessant, però que se leva al final, com deies tu, amb unes imatges que trasbalcen la sensació de l'espectador, que deixen una pel·lícula i la transformen en una provocació cap a una realment seriosa i actual problemària. Tota la pel·lícula ens compta que està en funció d'aquests un minut o dos minuts que hi ha al final, que et col·loca el problema en l'actualitat, i que llavors l'entrenament et xoca, perquè moltes de les coses que han sortit a l'edat de la pel·lícula, que te n'has anat fotut, estan passant en aquest moment. Resulta que me n'estic enfotent d'un radicalisme que en aquest moment resulta que estan apresent en la ciutat nord-americana. Jo posats a explicar coses que hem vist últimament, no sé si algú l'ha vist, ningú l'ha vist. L'acaben de fent cartellera del Divendres, el van estrenar aquest Divendres. És sorprenent. És la història d'un monstre amb cara de nen, basada en la vida real que existeix d'un personatge que es diu que està a la presó en aquest moment i que té 60 i pico d'anys, que es diu Carlos Eduardo Robledo Puc. I és l'assassí en sèrie més famós de la història criminal argentina. Li van dir en el seu moment, li deien l'Àngel Negra o l'Àngel de l'Amor, i que és un senyor que s'havia comès 11 assassinats en sèrie de diversos personatges i múltiples robatoris, quan encara no tenia 20 anys. Llavors, el que sorprèn de la pel·lícula és que hi ha un nano candurós, com un d'essents d'or, que no t'esperes que faci les coses que fa. Llavors, la pel·lícula us prometo que és impossible no deixar de contagiar-te encara que puguis rebutjar algunes coses que està fent aquell nano, és impossible deixar de contagiar-se de l'adrenalina que desprend la pel·lícula. És a dir, no pots evitar de seguir. Una cosa que és inclassificable, i que en alguna mesura s'ha atrapat pel que està explicant. El director és un director argentí, que es diu Luis Ortega, que havia dirigit diverses pel·lícules de fa temps, però que tampoc cap t'havia tingut la transcendència que té en aquest moment. Es veu que s'ha fet famós en els últims temps per a una sèrie de televisives que ha fet per a la televisió argentina. Una cosa que es diu el marginal de 29 episodis, és que l'animej aquest senyor, aquest director, una història, un to enigmàtic, podròs, que t'atrapa, una atmosfera mal sana, que no et permet desinteressar-te el que t'estan explicant. Estàs atrapat constantment fins al final. Produir de curiosament pels germans el Mordover, és una pel·lícula igual que Arredatos Salvajes, però que és simplement produir, és un film de gènere, perquè no deu tenir res a veure amb el món al Mordover. El curiós és que tens la sensació que la posada en escena és una mica... El Mordover hi ha elements del Mordover, té elements d'Escorcesse i té elements d'Atalantino. És una barreja, la posa de m'escena sobretot. És una cosa, jo penso que està tenint un èxit espectacular a Buenos Aires, que l'han vist a la pel·lícula. Van presentar el Festival de Cansc, i, com una setmana que em diuen, una certa mirada, que és les tries que fan de tots els festivals que hi ha al món, trien les millors. Suposo que ho sabeu, el Festival de Sant Sebastià fa el que es diu les perles del festival, i també l'han triada. Ara, fa pocs dies, l'han anomenat, i l'han triada. Hi ha una interpretació del nano, el nano que fa de nano jove, o una cosa dolça dalt, que fa brutalment bé. És la primera pel·lícula que fa aquest nano, deu tenir 18 o 19 anys, és fill d'un actor famós també, l'altre actor que surt és el fill del Ricardo Darín, el Festival de Rolts, però la pel·lícula us asseguro que és exactament sorprenent. Jo diria que hi ha coses del Tarantino, coses de l'escorsessa, i produeix aquesta pel·lícula per acabar un rebuig i una fascinació, que és probablement una de les millors pel·lícules als últims anys. Qui més vol parlar d'alguna pel·lícula que hagi vist? Si voleu acabar de dir el que penseu del Cucus Clan, no és que no l'hem vist. Tu tampoc. Jo potser la miraré amb reus, però em semblava bastant interessant com anem... No, el Cucus Clan. I les dues que potser són les que estan més bé. Jo crec que són les que estan més bé. Això com fan absolut de Spike Lee, totes les pel·lícules m'han agradat moltíssim sempre, i aquestes estic esperant de veure-la i tant. Ja ens la comentaràs. Què ho visc vosaltres? Mira, jo faria un repàs primer a algunes que hem vist. L'Arbol de la Sangue de Julio Médem, són dos hores i quart de Julio Médem, que realment es fan llarges. Són dos hores dolors de debò. És que al cine hi ha hores i hores. Per simplificar-ho una mica, és més de Julio Médem, que a mi no m'ha acabat de convèncer mai. Hi ha algunes pel·lícules a principis? És una pel·lícula d'aquelles que cada cinc minuts hi ha d'haver una sena de sexe. Amb els equívox, s'allarga, i, necessàriament, no em va interessar, i no la recomano. Tu l'has vist, Joan? Un biòpic, una pel·lícula sobre Berman. Berman, sovran any. Sí, el director de... està fet per a Jane Magnusson, però tot i que, suposo que pel con nom és Sueca, la pel·lícula és, netament, americanoide. És una visió americana de Berman. Berman va fer molta cosa a Amèrica també, va fer coses. Estats Units també ha fet coses. No. Ah, no, clar. Va fer Europa. Alemanya. Però justament la pel·lícula que va fer Alemanya no en parla. Curiosament, l'ou de la serp no se'n parla. Igual que altres pel·lícules, per exemple, a propòsito d'aquestes mujeres, no se'n parla. És una mica més... És curiós, perquè és una visió molt americana de l'obra de Berman, que no el deixa gaire bé. És una mena com el que feia el Readers'Dieses, d'agafar un personatge i explicar-lo. I llavors, per exemple, es passen molta estona dient que Berman havia sigut un fanàtic de Hitler. Berman n'hagi anat a Alemanya i tot això. I a l'hora de parlar de l'ou de la serp, que és la pel·lícula més antinasi, o de les més antinasis que s'han fet mai, resulta que no en parlen. I que probablement va ser, diguéssim, expiadora per ell, amb el sentit que va dir, ara aquí l'aclavo contra el nazisme. Vaig no diuen res. Està fet bastant amb ganes de posar un documental sobre Berman, que no parli amb Max Bonsidó, per exemple. És per estrangular la directora. Per tant, si sou fans de Berman, val la pena veure-la, però amb reserves. Després hi ha Dogman, de Matteo Garrone. Aquí ja és una pel·lícula d'aquelles per agafar-se. A la butaca. A la butaca, i cuidado, perquè si es pot escapar algun castanyot. Sí, n'hi ha molts. Hi ha un repartidor que enriu-te'n dels repartidors de votar. I la pel·lícula val la pena? La pel·lícula no. No passa el filtro. Ar de Madrid van veure 4 capítols d'una sèrie que de moment s'han fet 8. No se'n faci més pel bé mental de l'audiència. És en Blanqui Negra, parla del franquisme. Heu sentit per la ràdio que la comentaven ells. Ells no estaven molt satisfets, clar. El Paco León la fa, la Intola Interbreta... Sí, sí, sí. Perquè és l'única en Blanqui Negra que té a fer la Movistar. No calia que la fessin en Blanqui Negra. No se sap ben bé per què. La seva argument que he sentit a la ràdio és que la temàtica ho portava. Sí, la temàtica ho portava. Però jo diré una cosa. La post-guerra que es veu allà no té res a veure amb el que la gent que la viscuda més o menys pugui recordar. És una post-guerra que té una apagar-ne el borratge, pícaros que es diguin a fer una espècie de tràfic amb l'alcohol, amb el whisky, que no els hi sorgegui, que després els hi fotem a l'aigua i tal, i després escolteu, és una època en què es vivia de conya a Madrid, totes eren huergues sevillanes a base de flamenco. I ja està. Si no hi veu re, ni protestes, ni enganxades, surt. Hi ha una escena en què va un cotxe per la dreta i per l'esquerra venen dos guardies civils. Escolta, els dos guardies civils aquells semblen de Walt Disney, tu. I jo t'hi dic una cosa. El meu poble, per exemple, hi havia un quartel dels més antics que hi ha del 1.806 pico de la Guardia Civil més a l'època aquesta. O sigui, també una altra que la podem anar deixant. I avui, Joan, digues... Avui n'hem patit 3. Avui hem vist 3 pel·lícules i vull dir, no sé, jo abans parlava del cinema clàssic, perquè de debò que m'agradaria més quedar-me a casa i veure cinema clàssic que no ve d'anar a les preestrenes, perquè en fi, avui ens han propinat una espanyola que vull dir, és una mica la tendència aquesta última que té el cine espanyol d'embolicar els arguments. La pel·lícula aquesta es diu El De Sentirro, és una pel·lícula que passa a València i és un thriller, ells diuen un film noir, però és un thriller que es veu molt ràpid, amb barraja política, corrupció, etc. Però també es veu barraja en els temps. És a dir, igual que en el film del Médem i el film del germà l'Hendria que també s'ha estrenat fa poc. La cosa funciona a base de flashbacks. Veus i els fills quan són grans. I llavors tot això es va barrejant d'una manera molt poc clara. I bé, no sé, i el que passa és que aquestes pel·lícules tenen un acabat tècnic molt... Això sí. Molt... cuidat. És molt correcte. És el que sempre hem dit, que la cosa falla pel guió. Sembla ser que els guionistes o estan de vacances o no ho sé, els han tancat a la presó, perquè és que avui dia aquests nanos que surten de l'escola de signes... No han fet el curs aquell de guionistes que van fer nosaltres, tu. Ah, vale. Devia ser això. Devia ser això. El guió t'ha d'agafar i t'ha d'anar sorprenent a l'espectador. Li té que anar dient coses que el mantinguin amb tensió i amb curiositat. No, aquí el que diu el Joan, ens anem del 96 al 2006, del 2006 al 96, i arriba un moment que és clar. I a vegades dos dies abans, tres dies després... Tots són re, tu, el Sass, allà, a la part baixa... I ja està, i vinga. I les altres? I les altres, a veure si en sap alguna. Les altres encara en falten dues. El veredicto. Un altre d'anglès, el veredicto, la ley del menor, entre parèntesi, és una pel·lícula protagonitzada per Emma Thompson i Stanley Tucci, que aquí res a dir... Home, l'Emma Thompson, no? No, són dos grans actors. Dos grans actors. És una producció de la BBC, és a dir, que la cosa té... Semblava que pintava bé, vos dius. Té molt d'empaquet, diguéssim, tot el que és l'acabat i la construcció tècnica, però que fa... I basat, i basat en una novel·la? Bueno, el que és realment lamentable és que és un guió i de l'Ian McIwen, que per mi és un dels millors escriptors anglesos, i que ell mateix ha fet el guió a partir de la seva novel·la. I dius, però com ha acabat aquest pobra home? Fent una pel·lícula que, bé, durant la primera meitat, ens explica una mica com funciona la justícia britànica. La Emma Zonson fa de jutge de Menors, però llavors arriba un moment que hi ha un cas que la cosa s'ambulica d'una manera tan absurda que al final de la pel·lícula es creuen allò. No t'ho pots ni creure. No té cap lògica. No té cap lògica. I no sé, sembla mentida, ja ho dic jo. Sí, sembla la veritat, perquè la BBC... Cuida-m'ho. I que l'Ian McIwen hagi acabat fent aquest tipus de coses, vull dir, jo no sé qui l'ha... si l'han drogat o si l'ha... L'any passat van veure d'ell en la plaia de Xècil, que és una pel·lícula extraordinària. La pel·lícula extraordinària. I aquí desbarre d'una manera que no pot ser. Quina pena. I al final n'hem vist una d'Argentina. Vull dir, aportàvem l'Espanyola, aportàvem l'Anglèsa... Tocàvem l'Argentina. I de què anava, això? D'aquí és? Del Gustavo Dupre. No sabem qui és, no? Sí, és el de... el visitante il·lustre, no? Ah, sí? Aquella a mi em van agradar molt, eh? Està molt bé. I aquí em van parlar molt com un gran pel·lícula. I en canvi, aquí, no? Aquí la cosa ja no funciona. És la de Sorra. D'aquella pel·lícula jo, que no sabia qui era aquest director, i la vaig anar de part pura. Aquesta vegada és només un. Per altra vegada, en dos directors. Ell i un altre. Jo la vaig anar a veure sense saber ni de què anava allò que... Mira, a final de tè... I vaig trobar-la. Una molt bona, molt bona, molt bona. És per això que nosaltres hi anàvem amb una certa expectativa. I, bueno, ens ha resultat, també, un argument que s'instal·la en el món de l'art, en el món de l'art modern, en el món de les galeries, i el món que és globalitzat, i que té els mercats ara a la Xina, i als països àreps, i tot això. I d'aquí, doncs, a veure, d'això es poden treure moltes línies i moltes coses. I s'enreda amb una cosa plana que no té cap sentit que uns personatges que fan riure, que, bueno, no fan riure, fan pena, és senzillament, i surt un actor espanyol, el Raül Arevalo, que té un personatge... Que dius, però, per favor...És un bon actor. Sí, diuen que és un bon actor, però aquí està fatal. Perquè és que no té personatge. A vegades penso... A nosaltres ens passa que a mi m'ha dit que anem al cine, i comencem a mirar, i ens costa molt decidir què, però molt. I ara penso, és que tot el cine, aquest format s'està dedicant a les sèries, i, llavors, aquest altre món és un món absolutament ja acabat, o fràgil, o que no té... Però és que també costa molt trobar una sèrie que s'aguanti, eh? Però les sèries són més barates, segurament. Això sí, això sí. I com que fer una pel·lícula significa un esforç de moltes eines, paraleles, i que s'han de conjuminar al final, en canvi, una sèrie, tu tens... És més rendible, és menys arriscada... I abans de començar els capítols, si et funciona, tires, i si no et funciona, deixes... És molt més elàstic fer això. Amb aquesta pel·lícula... I abans de la quantitat de gent que l'acaba mirant, perquè hi ha 50... Jo penso també que és un problema, diríem, econòmic. Els han dit que els cines, malauradament, estan bastant buits, i en canvi, les... En fi, les televisions, les sèries, tothom les veu... Tothom les veu, i les veu amb pantalles de tota mena. Exacte. I llavors, què passa? Doncs que des del punt de vista econòmic, funciona més bé una sèrie que una pel·lícula. Llavors, tampoc inverteixen tants diners en pel·lícules, i s'està restant això. El que passa és que també no és tant la inversió, perquè tu, de vegades, has trobat pel·lícules aquesta mateixa, el ciutadà no il·lustre, no era una pel·lícula de gran... Ja. No, era una pel·lícula... I en canvi, d'encerten. De totes maneres, hi ha un misteri, aquí, que és que aquestes pel·lícules que estem veient i tal, a vegades són 6 productores que s'ajunten per fer una cosa. I dius, ho han vist ells, el que ha sortit, perquè el final ja és que l'altre dia estàvem parlant amb el Pep de que això deu ser per blanquejar diners, perquè és que... No t'expliques com es pot posar diners per un projecte com el que... amb el guió ja es veu que allò no pot funcionar. I et diré una cosa, amb el cas aquest de mi obra maestra, es donen, tal com ha dit el Joan, les circumstàncies. O sigui, tenim un galerista, tenim un pintor reconegut per sentir, i tenim tot aquest món que, en volta dels inversors, els grans capitals, el moviment que s'ha anat transvesant d'un continent cap a un altre, seguint una mica el fluxa dels diners, en el que podia sortir una pel·lícula molt interessant per tothom, pel públic en general i tal. És que quan arriba a la meitat de la pel·lícula, si aneu a veure-la, es protegeix allà un canvi soptat, que et sents enganyat per el que has estat veient fins allà. Llavors, esclar, els guions s'haurien de anar evolucionant. El pol encara no, però... Has vist alguna cosa a pol? Has vist alguna cosa a pol? Mira, jo en la línia del que deiau això, que és més rentable el tema de les sèries, com que ara, des de la setmana passada, sóc el Xiconetflix, per la meva secció del Xiconetflix. Molt bé, molt bé, pol. No, només que ara, perquè sí que vaig començar una sèrie, dels quals, a més, pel Festival de Sitges, vaig fer l'entrevista i coartura de Netflix, que és de la nova sèrie, que es diu Sabrina. És la sèrie dels anys 40, que s'ha fet ara... Basat en la pel·lícula primera, oi? No, basat en el còmic, que és des d'on havia sortit directament d'Archi Còmics, clar, Archi Còmics és una editorial... És Sabrina la Bruixa, eh? Sí, sí, Sabrina... La que movia al nas, no? No, no, no, no, no. La Sabrina, la de... Coses de Bruja, no sé com es deia aquí. La que era de... Era una sitcom molt... No l'he vist, eh, no l'he vist. Molt adolescent... Ho recordeu, no? Una mica, amb el gat que parlava, negre, el gat... Bé, totes aquestes parles, en guèstia. Bueno, doncs ara hem fet una adaptació del còmic real i el còmic en sí, qui l'ha llegit, que ens escolti, ja sabrà que és bastant de sang i fetge. Llavors, hem fet una adaptació que Netflix, normalment, ja costuma a postar per coses així, més alternatives, i trobo... O sigui, com ho venien ells, evidentment, ho han de vendre bé, però ho trobava interessant, i la vaig començar a veure l'altre dia, i té 10 capítols, com més o menys de Netflix sempre, vaig veure la meitat, i, val, jo, m'he enganxat bastant, no enganxat de dir, hosti, quina sèrie, sinó... Està molt ben feta, té molt bon guió, interpretacions són brutals... I a mi em va donar una sensació de dir, hosti, em pensava que em trobaria alguna cosa més... Superficial. Superficial, o potser més encara d'aquest terror adolescent, perquè també ho van estar anant per Halloween, llavors també jo pensava, bueno, per la marató, això, marató que fan una nit de Halloween, no, xavals, o sigui... I llavors tot em passa por? I no, eh, i sí que es passa por, i, a més, hi ha morts bastant explícites, que jo penso això, no és per a tots els públics. Vull dir que està bé perquè ho han adaptat molt bé del còmic, i jo vaig trobar que era bastant semblant a... No sé si heu vist aquestes dues sèries, però... American Horror Story i Stranger Things, que Stranger Things sí que és potser la gran sèrie que ha estrenat Netflix en el sentit del gènere, i per qui escolti, doncs, si li agrada aquestes dues, a mi em va sobtar bastant, o sigui, per bo. Així que jo la recomano molt, aquesta sèrie. Tu recomanes aquestes sèries? Sí, sabrina. I volia puntualitzar que aquestes setmanes comencen, per l'endegènere, dos festivals que són així... Bueno, un és molt gros, ja, i l'altre està començant a ser bastant gros, que és el Fantàstic de Noies i el Terror de Molins, que aquest any el Terror de Molins ha fet a l'hi dedicar a una brèdina de palma, i sobretot sobretot a figura de carri, en el sentit de terror. Així que jo aniré, o sigui, que ja us aniré... Molt bé, sencer. I el cinema no has vist res? El cinema, mira, entre que he anat amb el cicle de Cúbric, que fa una filmoteca, i clar, per comentar coses de Cúbric, ja teniu el Pep, que és l'expert. Així que jo he anat veient coses, però així, més sèries, o filmoteca, o texas, vull dir que... El que sí és que intentaré, jo demano a dia espectador, a l'Ada de l'Àngel, i l'Ada del Gús, clar, i l'Àngel trobo que és una pel·lícula que sorprèn. Hòstia, doncs ja la comentaré. Sí. Bueno, anem amb el convidat, ja, perquè el temps se'ns tira a sobre. Jordi, hem dit que un arxiu no és gaire conegut. Com ens podries definir-t'ho, un arxiu? Bé, abans. És igual que una biblioteca, o no? Doncs no, un arxiu i una biblioteca són un ou i una castanya, per dir-ho. Ara que la gent, curiosament, com que pensa papers, llibres, són encodernats i les altres són sueltes. Però és que la base de la generació d'un arxiu i de la generació d'una biblioteca apareixen d'un pensament totalment diferent. O sigui, quan tu fas una biblioteca, decideixes quins volumes vols tenir, quina documentació vols tenir. Si t'agraden els cotxes, doncs tindràs una biblioteca de cotxes. I si t'agraden les puntes al cuixí, doncs tindràs de punt del cuixí. I no tindràs de filosofia o d'un altre tema. En canvi, en l'arxiu, tu no decideixes quins documents tens en l'arxiu. Són els documents que tens l'obligació de tenir. Són els documents que t'escollen a tu. I, per tant, ja veieu que la generació és totalment diferent. O sigui, una biblioteca és una col·lecció, una col·lecció que et fas tu, com a col·leccionista, i, en canvi, l'arxiu és la documentació que tu produeixes o que té alguna interacció amb tu. És la documentació que jo no vull tenir. És el rebut de la llum, la isenda, aquestes coses. Tothom té un arxiu. Llavors, no hi ha... es diu que no hi ha ningú cap, ni persona física, ni persona jurídica, que no hagi de demanar-te en algun moment aquest munt de papers. I les esglésies, com a les parròquies, com a qualsevol altre institució, necessita gestionar el que comentàvem abans del llibre del ventre. Les coses que... els diners que et permeten mantenir, etcètera. I això és el que succege les legis del PIB. Explica-se del llibre del ventre, explica-ho. Sí, sí. El llibre del ventre és un llibre de la catedral, un llibre de comptes, que tradicionalment se li ha dit així, perquè són els comptes de la manutenció, o sigui, del menjar. I, per tant, els canants li van acabant dient, doncs, el llibre del ventre, de les coses, del ventre, de les coses... Anant directes a... Exacte, claríssimament. No tenia cap problema. Jo que sé que s'interessin que expliquessis quan comença aquest arxiu, en el cas del PIB. Sí, doncs... en general és curiós, també, perquè... Bé, les legis del PIB és molt antiga, eh? El segle V, ja està construïda on és la llei. Quan comencen a tenir documentació? Bé, si en aquell moment hi ha un cap allà, i no sabia gaire de lletra, potser, o no sé què, doncs tenia 3 papers, i amb aquests 3 papers, doncs, anava fent. Però va arribar un moment que ja no hi havia 3 de cap allà, i s'havien de relacionar entre ells. I llavors, doncs, aquesta relació genera documentació, no? I també ve gent de fora... El pas de la gent, sobretot. Exacte, van deixant, doncs, deixes, o van fent... s'ha de gestionar, i tota aquesta gestió complicada, cada vegada es va complicar més, es va generant. Podem dir que les primeres documentacions que s'han conservat, que són, normalment, documentació de compra, venda, de propietats, per exemple, que ells havien de justificar aquesta propietat, és a partir del segle XI. Però en el segle... la sèrie, o sigui, això és, en el segle XI el que tenen és 4 papers de propietats, els tens tancats amb una caixa, i el diu que necessites, aviam, mires la caixa i treus el paper. Però a partir del segle XV, hi havia una vintena, entre 20 i 30, de capellans que residien al pis. I a principis del segle XV, doncs això és molts capellans, que han de mantenir i tal. I per tant, en aquell moment, on la sèrie és? Perquè una sèrie vol dir que quan tu tens una caixa ple de papers i resulta que en tens molts, llavors et passes mitja hora buscant el paper que necessites. Per tant, has de fer-te un índex, no? I vol dir que has de ser-hi a... I a partir d'aquell moment, això, en general, a tota Barcelona, i també molt a Catalunya, fora d'alguns excepcions, és en el moment on comencen a ser-hi la documentació. Inclus l'Ajuntament de Barcelona, el Consell de Cent... Els hospitals, potser, també, no? Sí, però els hospitals hi ha una cosa que ve una mica després, però sí. Però alguns molt aviat, també. Sí, l'Hospital de la Santa Greu, que era el més important. Era una cosa que depenia de la Catedral. Avui en dia és un patronat, però en aquell moment era de la Catedral. I per tant, ja n'anava documentació, sí, sí. A base que la documentació del 15, també, però... Bàsicament, la documentació que conserva l'Arxiu de l'Hospital és, sobretot, molt i molt important d'època moderna. D'època moderna, sobretot per la qüestió de la gestió dels malalts. O sigui, ja no és només la gestió de l'edifici i del manteniment, sinó que és quines malalties tenen, per què entren quins molts... Què seria, des del XVIII cap aquí? No, no, abans, abans, abans. D'època moderna podríem dir que a partir dels finals de la segona meitat del XVI, tot el segle XVII, important, i sobretot el segle XVIII. Llavors, aquesta cosa que comença el segle XI, podem dir que avui dia és el mateix. Hi ha una continuïtat? Hi ha una continuïtat, evidentment, però és que encara podríem anar més enllà. Tothom sempre ha hagut de... Els romans ja gestionaven propietats. I gestionaven propietats a través de documents de títols de propietat. I això s'havia de guardar d'alguna manera. Ells tenien tant arxius com biblioteques. Aquesta gestió no ha canviat. El que ha canviat és l'objecte que s'ha de gestionar. O sigui, en aquella època no gastaven llum, elèctric, no? No tenien factura d'endesa. Però sí que tenien el carbó. Quina sort tenien, eh? No, com el deixes? Havíem de pagar el carboner. El que ha canviat és l'objecte de gestió. Però la gestió... Escolta, jo tota la vida ens hem hagut de guardar el rebut, la factura i la propietat, el títol de propietat, això no ha canviat. La justificació. Però en l'arxiu del PI, doncs hi ha diversos tipus d'objectes. No només hi ha documents, sinó que hi ha fotografies, hi ha cinema, hi ha gravats... Hi ha coses de cinema, també? Sí, sí, sí. Alguna coseta de cinema. Tenim, per exemple, unes gravacions molt interessants als anys 50, jo diria que són, això com que jo no sóc espert del cinema i no podem visualitzar-los, però són molt interessants, perquè són les processons que es feien, per exemple, estan gravades amb Super 8 i les conservem. El dia que puguem passar-ho a DVD farem algun tipus d'apresentació. Però fixeu-vos, i això és interessant, que la documentació que pot conservar un arxiu com el de l'església, a vegades la gent pensa que això és una església, per tant, aquí tindran papers de missa. Però no, són els mateixos a un altre nivell que pot tenir qualsevol persona, perquè a tu casa teva tens factures de l'endesa, però també tens fotografies, però també tens cine, o també tens... Doncs ara imagineu-vos el mateix, però a una alçada més gran, perquè doncs l'església del Pi era la segona paròquia més important de la ciutat, després de Sant Amari del Mar, i per tant, doncs, ha gestionat molt el seu barri, el barri del Pi, de la meitat pràcticament de la ciutat. Clar, i la relació que té el Pi amb la cultura popular, ens podries fer una breu exposició? Molt breu. Bueno, aquí ja sempre hi ha hagut una mica de rivalitat, o sigui, Sant Amari del Mar i Sant Amari del Pi. Hi havia la catedral que estava allà, van els canonges en el seu rotllo, i després hi ha Sant Amari del Mar i Sant Amari del Pi com a paròquies principals. Una mica la discussió que han tingut, si em permeteu que ningú s'ho fengui, però eren el Barça i l'Espanyol, per dir-ne, el Pi era molt massa, eh? Això també és antiguer. Sí, sí, sí. El Pi era el Barça. Home, és clar, suposo que els de Sant Amari del Mar tindran un altre pensament, però és igual. Llavors, quina és la diferència entre aquestes dues paròquies? La paròquia de Sant Amari del Mar era més aristocràtica, eh? Era un lloc amb més diners, amb més poder, i tal. I la paròquia del Pi era la que s'acostava més a la gent del poble. És a dir, moltes de les dites tradicionals a Barcelona. La cançó dels gegants del Pi que tothom coneix, no? Doncs aquesta cançó és de, fa referència, en els gegants del Pi. Vull dir, els gegants, les processons, la processó, per exemple, de Semana Santa, que es feia, es va fer fins al 1900, era la més important de Barcelona, i per no... Clar, si és de Barcelona vol dir que pràcticament de tot Catalunya. La cultura popular, el Pi era... era molt important. I la paròquia de la cultura popular era el Pi. Molt bé. I llavors, doncs, quina és la gent que ve a l'Arxiu? Són investigadors, però l'Arxiu és oberta a tothom. L'Arxiu és oberta a tothom, és oberta dilluns d'imigre divendres, i a la tarda i dissabte, al dematí, pot entrar-hi a tothom. No, com he dit, no hi ha només coses d'església, sinó que quan se vol investigador que vulgui aprofundir la història de la ciutat de venir al Pi. Perquè és la parca fins ara afaltat. Per tant, és oberta a tothom, evidentment. A tots els arxius de l'església són oberts a tothom. Per una llei anterior, o sigui, per exemple, això, sovint la gent no ho sap, però allà al XIII, a finals del segle XIX, va dir que tots els arxius, que les nens havien de ser oberts molt abans que els arxius dels governs, els arxius civils, s'obrissin al públic. Els primers arxius oberts al públic, pràcticament, han estat els de l'església. Recordeu que això de l'arxiu secret baticat no és que sigui un arxiu secret, com han dit moltes vegades en les pel·lícules. Recordo aquella pel·lícula del Còdigo de Vinci, i tot allò... No és així, allò és una fantasia. L'arxiu secret és que en llatí, la secretària és secretum, secretàrium, o sigui, la real de secretària, és l'arxiu... Però també que la paraula aquesta també implica secretària. Sí, però és el que imaginem. O sigui, ells, l'arxiu secret baticat, es diu perquè és l'arxiu de la secretària del baticat. Però secretària?No és perquè sigui secret. I secretària, tampoc? Bueno, això ja podríem parlar de la timologia de la paraula, però en el cas, sí, el que vull dir és que l'arxiu secret no és perquè sigui un secret, ni que hi hagi res secret, sinó que és un arxiu obert totalment, allò de l'utera es pot consultar perfectament, vull dir, no hi ha camena de problema. Entre allà és difícil, has de justificar les raons del teu estudi, però això passa com quan se va a l'altre lloc. I després hi ha un sector, hi ha un sector, el que ens pot consultar perquè penseu que és un estat sobirà. Si aneu a Madrid, pocos deixaran de consultar a segons quines coses. Això d'una cosa, el vostre el teniu digitalitzat? Això de la digitalització és un tema que a vegades sorprèn. La gent aviam, avui en dia hi ha molta tendència a pensar que és millor digitalitzar, però no és ben veixi. És la conservació o per el perill de la conservació o per la dificultat? No, aviam, aquí hi ha dos temes. La digitalització, les empreses que es dediquen... O sigui, la digitalització és un mèdi digital, per això ho diu la praula. Aquest mèdi digital depèn de tot un sector que està controlant per empreses que es dediquen a això. Llavors tu pots tenir això digitalitat d'una foto, però hi ha d'haver alguna maquineta que et llegeixi aquesta foto. Un ordinador, un sistema operatiu, tal. Hi ha la tecnologia perquè això pogués aguantar un mínim de 100 anys. Els archivers en demanem com un mínim de 300, perquè s'intentin documentacions del segle XI. Aquest està perfectament, es pot llegir perfectament. Què passa? Les empreses no donen un màxim de conservació de 5 anys. Això no fa res. Llavors què passa? El que tens és digitalitzar tot això, és un munt de diners. I després, cada 5 anys, quan ha canviat el sistema, has d'estar alerta, per allò en el caro tot, en un altre sistema. El que té la digitalització, segurament, és la capacitat o la facilitat d'arribar més gent de manera exerça. Això és molt més fàcil, de llavors. El tema està en què, per exemple, la digitalització serveix per la difusió d'aquest tema, però no per la conservació. Us asseguro que us asseguro que... I us aconsello que si mai heu de fer algun document, o heu de fer un testament, o heu de fer alguna cosa que hagi de perdurar molts segles, heu de fer un munt per gamí, i amb la tinta que es feien, agafada de la llarga foc, amb una mica de la comadàbica i aigua, i això no se'n va mai, perquè conservem documents així des del segle VII. Perfectament. Penseu que la documentació del 1880 de l'exposició internacional es pot llegir tota perfecta a la digestió. En canvi, la documentació de gestió de les olimpiades tenen problemes, perquè ho van fer un sistema que ha desaparegut, i per tant és difícil de... O sigui, l'olimpiada vol dir el 92. O sigui, no podem llegir coses del segle VI-E perfectament, sense que hi hagi cap problema i, en canvi, ens costa llegir. Recordeu els disquets de 3 i mig? Sí, tant, que recordeu, sí. Potser si tens algun, ja t'ho heurut, perquè avui diria no. I a la màquina, per desgiro, eh? Abans parlàvem de Tulema Tandimonda, que és la pel·lícula que tu volies parlar. Sí, m'ha agradat molt sentir l'assumilladora. Sí, l'assumilladora. I que et va decidir, doncs, estudiar fins i tot la viola de Gambe. Sí, sí. Parlen una mica de la pel·lícula i de com es relaciona, també, amb el PI. Bueno, quan em veu proposar, i aprofito per agrair-us a l'oportunitat de parlar amb vosaltres, aquí a la ràdio, doncs jo vaig pensar de seguida amb aquesta. Pensa en alguna pel·lícula que per tu hagi estat... Jo vaig pensar que aquesta és fantàstica per parlar del que estem parlant, d'arxius i, sobretot, d'un arxiu com l'esleja del PI i també pels personatges que van viure l'esleja del PI. I el moment més intens i més interessant de l'esleja del PI o un dels moments més interessants és la figura de Sant Josep Oriol, del Janssenisme, del Quiatisme, tot aquest moviment que, en la pel·lícula de To la Maten du Mont, surt molt ben explicat, jo trobo, eh? És una pel·lícula que, com tu deies perfectament, no només a tothom, a tota una generació de violistes, doncs se'ns va agafar el... El cuc, el cuc. Gràcies a la pel·lícula aquesta, eh? Això és molt bé, eh? El cinema enganxa molt, eh? A partir d'aquell moment tothom es va dedicar a tocar la viola. De fet, les interpretacions són fantàstiques, d'en Saball, oi? La música és... Ell va conèixer una música que era poc coneguda, però que és interessantíssima, i que aquesta música va haver d'ir-ho, perquè és una música que ell treu dels arxius. O sigui, quan es va voler fer aquesta... I a tot aquell moviment francès que va anar a buscar aquesta música dels arxius i l'ha recuperat, del moviment de la música antiga, etcètera. I, per exemple, al PI tenim un arxiu musical, o sigui, l'antiga capella de música del PI, doncs, conservant la documentació, i tenim un dels arxius musicals importants de la ciutat, de música antiga, i que ara, poc a poc, es va donant a conèixer. Es va posant en valor aquest arxiu, no? Perquè hi haurà interpretacions d'aquestes obres i... Sí, intentem fer algun concertet dintre de les mesures que podem, però donant a conèixer una música que penseu que, clar, el document tu t'agafes un document i ja llegeixes. Però la música s'ha d'interpretar. I és com el Cine, no? El Cine, si el tens guardat en una estanteria, no se veig de res. Vull dir, l'has de veure, l'has d'interpretar. I, per tant, nosaltres volem fer això, no? Que la música de l'arxiu del PI se senti. Ara m'agradaria que expliquessis com es va salvar aquest arxiu de la crema quan la guerra civil, perquè hi ha molts arxius a Catalunya que han desaparegut, el de Santa Maria del Mar, per exemple, abans que parlàvem, doncs va desaparèixer. I, en canvi, el PI conserva tota aquesta... Hi ha una història molt bonica a l'entorn d'això, i m'agradaria que l'expliquessis. Sí, de fet, va ser una llàstima que es perdés l'arxiu de Santa Maria del Mar. Queden fragments, però no s'ha perdut l'arxiu. En canvi, es conserva el dius Asà, el de Barcelona, i el de la Catedral, perdó, i el del PI, i el de Sant Just, les les de Sant Just. El dius hi va haver una gent de la Generalitat republicana, entre ells, l'Agustí Duran Sampera, el Jordi Rubió, que en aquell moment estava a la biblioteca de Catalunya, gent que, independentment del moment que és polític, que estàvem vivint i doblegat, eren molt conscients que el patrimoni s'havia de salvar, com fos. Perquè era la història, era l'element de vida de la ciutat. I llavors el que ells fan és organitzar jovens a l'apell, i tot una sèrie d'escamons. Ells van a la Catedral, salven el de l'arxiu dius Asà, que són importantíssims, i arriben a Sant Amarí del Mar, no van arribar, va cremar tot, no van tenir temps, i en canvi el PI, com que era la prop de la biblioteca de Catalunya, ells van arribar mentre estava cremant l'església. O sigui, els miliciants havien començat a cremar l'església, no havien arribat a l'arxiu, i es van passar al davant. Però saltant-se, a través d'un... van saltar el pati de la rectúria, van entrar per la rectúria, i mentre es cremava l'església, ells van anar traient els papers amb sacs. Van salvar tot l'arxiu que estava en l'arxiu, hi havia dos parts d'arxiu, la part que estava a la rectúria, malauradament, es va perdre, però en canvi, tot el que hi havia dalt de l'arxiu, o sigui, on t'estan lloc actuals, es va salvar. Ells van deixar, poc temps després, van escriure una nota que la conservem, és una nota escrita a l'any 40 ja, on ells expliquen aquesta experiència, i diuen que ells estan... O sigui, l'arxiu, actualment, si volen, qui vagi, ja ho podrà veure, s'ha situat damunt de la capella lateral, d'una de les capelles laterals, que era una capella gran, el capítol, l'anticapítol dels capellans de l'església, i van aprofitar el terrat de la capella per construir l'arxiu al segle XVIII. Llavors, la capella va cremar per als quatre cantons, fins al punt de que els sostre es van sorrar i tot. Ells anaven caminant per damunt del sostre de l'església, traient els papers, i ells diuen que s'escalfaven els peus, cremaven els peus, es van jugar a la vida, però van salvar... I ho van portar cap a la biblioteca? Ho van portar primer al coment de l'esperança, que va servir al carrer, a la Palma de Sant Just, al costat de l'església de Sant Just, en aquell convent, que era una esdependència suficient, van acumular tots els arxius que havien salvat, no només els de l'església, de particulars, del notariat, etc. Després, tot aquest arxiu va caure una nova bomba, no va fer mal a la documentació, però van veure que no era segur, ho van agafar tot, primer ho van portar a Pedro Alves, amb una estida Pedro Alves, i després, amb una gent també arriscant-se la vida, amb camions, ho van portar a Viladrao. I va passar a la guerra, tots els arxius van passar a la guerra, en una casa de pagesos de Viladrao. I llavors van tornar a l'any 46, aquests arxius? Van tornar a l'any 43. A l'Agustí d'Hora de Sant Pere, i al Jordi Rubió, tota aquesta gent, van fer el sal, eren republicans, però van quedar a l'arrereguarda i van saltar cap a les tropes nationals, a totes les bandes hi havia gent intel·ligent, i també en la franquisme, en aquell moment també hi havia algú que ho era, o molts, no ho sé, això ja no hi entro. Però que van saber la importància de mantenir i de no carregar-se... Però aquests professors van passar per una depuració? Van passar per una depuració, evidentment, això sí. El que passa és que també els bèsties han pogut tallar alcollos acabant, però ells sabien perfectament que no podien fer això. I llavors, aquesta gent es van dedicar a recuperar tot el que havien deixat a Viladrao, i el van tornar cap aquí, ells eren els que coneixien, els que havien separat els arxius i tal, per tant, eren les úniques persones que podien recuperar això. I ho van fer així, i a l'any 43 van arribar a l'Arxiu del Pi, una carta de la Bússida de l'Àngel Sampera, entregat a les lleis d'una altra vegada. I des de l'any 43, fins al dia d'avui, tenim documentació des del segle XI fins a l'actualitat, perquè l'Arxiu és viu, l'activitat de les lleis ja continua, i, per tant, continuem, i els que vinguin darrere, si deuen vols. I per molts anys, que continuï. I ara, actualment, els documents més freqüents que entren, què són? Són els mateixos. Sí, és curiós. A veure, això s'ha de matitzar, perquè les factures entren igual, eh? És a dir, les factures, la contabilitat, penseu que els arxius tots... Pagueu la llum, vols dir. Els arxius tots, incl. els de l'Ajuntament, veuré que són molt semblants, són arxius de gestió. Per tant, que hi ha comptes, bàsicament, administració. Perquè això és una cosa de tota la història, eh? Els diners, els medis de vida són importants. Per tant, els comptes i, per tant, el que tenim és això. El que sí que és veritat, que nosaltres hem, en el món actual, hem anat afegint coses com l'Odigital, no? Abans ens escrivíem cartes. Les cartes han desaparegut, però no vol dir que hagi desaparegut el concepte. La carta continua sent-hi, ha canviat l'objecte. Ara són mails, no són cartes. I després, per exemple, cartells... Tenim una gran col·lecció, gran col·lecció de cartells, de moltes activitats que s'han fet ja des del segle XIX. A Barcelona, a Barcelona. Històricament... Històricament és important, també, això. Tenim una col·lecció que va de cartells que van des de la mitjana del segle XIX, fins a l'actualitat. I això no s'ha deixat mai, eh? Estem sentint la música de referència del programa, perquè s'està avisant que ens estem menjant el temps, i estem superagraïts que et donguis tota aquesta informació. Interessantíssima. I gràcies. Els nostres oïdors, perquè segur que no ha vingut mai un arxivé parlant d'aquests documents que venen del segle XI. Moltíssimes gràcies per estar aquí. Moltes gràcies a vosaltres. Estem molt agraïts que hagi pogut venir. I la setmana que ve tenim un altre convidat, que és el Joan Agut, que vindrà a parlar dels mestres, els educadors i el cinema. Fins la setmana que ve, bona nit a tothom, i us desitgem que us ho passeu molt bé i que veieu molt de cinema. Molt bona nit. Bona nit a tothom. Moltes gràcies.