Cinema sense condicions del 13/11/2018

SINEMA SENSE CONDICIONS Allà d'on de nace el dia, allà d'on de nace el sol, És tan estrany que s'apegui en un dia buscant patrullament. Bona nit, un dimarts més som aquí, assinem-hi sense condicions, disposats com sempre a explicar-vos les coses que hem vist, les coses que veurem, les coses que us recomanem. Jo el vull, us parlaré d'una pel·lícula i penso que no val la pena que la neu veure. Ja en parlarem en el seu moment. Però, en fi, penso que els altres, doncs sí que poden aconsellar-us a coses que val la pena veure. Jo en Joan Moros, per tant, com sempre, començo a apresentar l'equip que estem aquí presents a la ràdio. El meu adet en Joan Sardà, bona nit, Joan. Hola, bona nit. A continuació, en Pep, per Mengol. Bona tarda a tots. Bona tarda a tots. A radiar les vidres, controlant-ho, com sempre, tot. Tot, tot, tot. En Paul Diggler. Hola, bona nit. I avui tenim com a convidat un amic moltíssim que torni a estar aquí, perquè li tenim molt d'efecte, i a més a més sabem que s'ho prepara molt en seriosament, s'ho pren molt en sèrio. Ja heu vist que moltes vegades ens ha ennovernat amb les teves explicacions. I avui, a més a més, amb un tema del qual pot parlar perquè ell està implicat en aquest món. El tema és mestres i cinema, i com sabeu, és educador, és professor d'anglès i també d'educació general, és, diguem-ne, funcionari de l'educació catalana, i ens pot parlar, doncs diríem, de això d'una manera, d'una manera, doncs, completament fonamental. Ja ho veureu, que és una persona molt seriosa, que s'ho pren molt en sèrio quan se t'hi proposen, o ell mateix proposa algun dels temes per parlar-ne, i estem, repeteixo, molt contents de que avui estigui en aquí. Que es diu... Que es diu Joan Agut. Sí, que m'ho he deixat amb tot això, i el donava per suposat que ha vingut moltes vegades, i que volem que segueixi venint, perquè aporta moltíssim el problema. Moltes, molt bona nit, Joan. Moltes gràcies per venir. Moltes gràcies per convidar-me en una altra vegada, i el que dèiem, bon vespre a tothom. Bon vespre. Bueno, doncs, comencem. Qui vol començar? Vols començar tu, Pol? Vinga. Vinga. Algú l'endevina per què he posat aquesta cançó a l'inici? No, jo no. El de Sentirro. El de Sentirro, què vol dir això? Aquesta cançó està a la banda sonora del de Sentirro. Vale, doncs també està a la de Elanja. Jo puc dir que està en una pel·lícula que jo recomano i que he recomanat moltes vegades, que és La Mejor Juventud, una pel·lícula italiana que dura 4 hores i mitja, que està fet en dos parts. Una pel·lícula deu ser dels anys 2010 o 2012, que jo recomano fervorçament, que repeteixo dura 4 hores o quasi 5 hores, potser, i que és una família, és la història d'una família extraordinària, és una pel·lícula extraordinària, que comença precisament amb aquesta mateixa música. Jo, quan l'has posada, he pensat, mira, La Mejor Juventud, però no cantada amb aquest personatge. És una versió extendida del director de Sorrentino, no? És la versió de 5 hores, la de Juventud, vale. No, doncs és la de... la de... la de Elangel, que al final sí que la vaig anar a veure del cinema, i, ostres, aquí qui l'ha vist? Jo. Ja està? Ningú més. Ja està. La recomano moltíssim, realment, realment. I sí que és veritat que és com vas dir, eh? O sigui, jo vaig trobar que era una mescla entre Call Me Over Your Name, perquè té molt l'especte aquest, i tant, tino. O sigui, és que, clar, són universos absolutament contraposats, i la pel·lícula és que és tot, tot el guió, les interpretacions, el ritme, el de muntatge, el muntatge és boníssim, la música, tot. Molt bo. No, no, és que no hi ha res que pensi, hosti, això em va fer sortir de la pel·lícula. El contrari per entrar? Per mi, aquest nivell de... A més, anirà suposadament als Òscars, no?, com a representant Argentí. Sí senyor. Trobo que pot estar tranquil·lament al nivell, pot guanyar tranquil·lament, i pot estar al nivell d'altres anys d'Escuer, o d'en Cuerpo i Alma, o sigui, per mi és una pel·li perfecta. Jo també estic d'acord que és el més recomanable que he vist en els últims anys, i d'unes de les millors pel·lícules argentines també. Això també ho pensaves, sí, sí, sí. I per mi... Tenint en compte que Argentina va fer pel·lícules com Zama. Ha fet molta cosa, a veure, els dinars fa molt, veig molta cine, i molta... Sí, sí, sí. Bueno, per tant, poc cal veure les típiques cares tot i que surt el fill del Ricardo Darín, però no cal veure les típiques cares com per saber... com per saber que al final no cal, a vegades, aquest estar-sístem. No, la sorpresa és l'actor principal, el jove. És una passada. És la primera pel·li que agafa, que és fill d'un actor professional, també que no valga un sediu, ara, a Fortaleza. No valga un sediu. Però és que, realment, et quedes enllobarnat per personatges. Jo penso que és realment extraordinari. Una pel·lícula recomanable que estan fent en aquest moment de Barcelona, que es diu El Ángel. Sí, sí, sí. No ho explicarem molt bé què és. L'interpret és Lorenzo Ferro. Lorenzo Ferro. Doncs tampoc voldria explicar molt bé... Clar, clar, clar. La història és, teòricament, una mena biòpic. Clar, perquè és un cas real, és un cas real. Però és d'aquestes pel·lícules que, per mi, caminen sols sàpigues o no la història real, perquè per mi és una història siné negre, puríssim. Puríssim, puríssim. I ell és el director? Ai, tu puc dir... És el fill de pel·li Tortega, aquell cantant que ens va destrossar a la infantesa i a l'adolescència. I fascina, és el menjar. Com es diu? Nacho Ortega. Ortega. Sí, em sembla que es diu Ortega. És el fill de pel·li Tortega. Lluís Ortega. Lluís Ortega. Es diu Lluís Ortega. I posa cançons de son pare a la banda sonora. Jo, amb això, ja tinc prohibir de l'entrada al cinema. Ah, sí? Per què? Per què cançons de pel·li Tortega? Jo no vaig enlloc. Per què deuen ser de l'època amb què va viure el personatge real? No ho sé. És de l'any 70? Sí, sí. Però pelito era conegut als anys 50-60. Bueno, però igual es sentia en aquell moment enllà la música aquesta. Sí, bueno, és que és clar... La pel·lícula... Els anys 70 encara es sentien les cançons del senyor aquest pelito. És del 71. Em sembla que es deia Ramon, però li deien pelito perquè era molt prim. Jo no coneixia les músiques. La pel·lícula... No et vaig tenir en compte. Les músiques ho prometo. Simplement la sorpresa de la pel·lícula que t'enganxa, que te trau i que et quedes absolutament disconcertat. Sí, sí. Jo, per mi, sí que és inclús una proposta de dir... Com que ja no fem... O sigui, la pel·li del més. Jo, per mi, és una de aquestes propostes de dir... Ostres, aquí hi ha molt la treure d'aquesta pel·lícula. Estic d'acord. Molt, i molta metàfora, i molt... Doncs, bueno, proposem que el resta de l'equip la vegi i, en tot cas, més endavant, dediquem un dia a parlar d'aquesta pel·lícula. Home, jo, escolta, he vist poca cosa bona, però n'hi ha una que es diu Lássaro Felice. Ei, ei, ei, ei, ei. Aquesta, aquesta, la vull veure ja. Això és de lo millor que he vist últimament, eh? Bueno, jo proposo aquestes. Doncs mira, a mi m'han comentat, justament, que el protagonista s'assembla molt, justament, compartint cartellera de l'Àngel. Ara m'ho anem amb un en el sentit d'aquesta... A veure... Has fet un comentari tu que me l'has recordat, doncs mira. Jo he vist Lássaro Felice, i la veritat és que me l'heu parlat també, que, doncs, bueno, prefereixo que, en tot cas, ho parlem més d'altre moment, i que en comentem tots plegats, doncs, com que us sembla, perquè jo veig que s'assemblen, però són dos mons molt tan diferents que no es poden comparar. Mira, jo, al dimarts que ve, crec que ja l'hauré vist, o sigui, si voleu, la comentem, si us va bé. Lássaro, Lássaro. Ah, vale, doncs comentem la setmana que ve, si voleu. Sí, sí. I jo, si veureu ment, he pogut anar al Festival de Terrors de Molins, bueno, porten tres o quatre dies, però ja han anat mirant cosetes i això, havíem coses que destacaria, sobretot, del diumenge, que vaig veure el documental del Sebastià Arbo, que es diu El Pionero, no sé si l'heu vist, no sé si es va fer de preestrena, o alguna cosa, o s'estrenava allà. Hi havia més un documental que parla de l'experiència del Darbó, com a director de cinema als anys 80, és una faceta que jo realment no coneixia massa d'ell, o sigui, de... surten molts experts, surten molts actors, i, bueno, surta tothom. Molt interessant el documental, en general, molt interessant, potser, en quant ha format, és a dir, en quant a factura tècnica, no dic factura en el sentit de diners, però, bueno, jo crec que és bastant escas, en el sentit que és un documental bastant... com si l'hagués fet el... ja ho sé, ja m'ho explico, o sigui, un documental d'aquests com... però el contingut prou interessant. Evidentment, aquest any és l'any de Brian de Palma, a Molins, i fan un manatge a Carri, però jo vaig poder veure Bestia Paramatar, que no l'havia vist, i Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do, el bono que és. Hòstia, vaig sortir... vaig pensar, clar, això és la seva psicòsis, no? És que és psicòsis total. Però està molt ben fet. I una fricada que em passa, que es deien un aquis, una mena d'extraterrestres estilo reptiliano, que havien vingut de l'exterior, i que s'havien colat una mica entre els humans, i a partir d'aquí volen fer el reneixement, i, bueno, una cosa d'aquestes de terror... Però així, com a destacable, aquest any passen mandi, per exemple, que jo encara no l'he vist, i la passen al dia entre. Jo tampoc, jo tampoc. I el dissabte, jo ja m'apunto a les 12 hores que fan de terror, o sigui, de 7 a 7, havíem... I quines pel·lícules hi ha amb aquestes 12 hores? Hi ha unes quantes, crec que de les 6 que passen, dos o tres, han passat per 6, i jo, pel que he anat veient, he intentat no estar massa en el sentit de les sinops, i això per anar bastant allò Bersa, però han passat per 6, i crec que dos d'elles s'han endut premis, o sigui, de moment, pinta bé. Però, bueno, al final, el Festival de Torre de Molins potser és el que s'ha mantingut més en el tema de l'essència del gènere, no tant. Potser sí, ja s'ha anat una mica per les branques en qüestió de gèneres, i a vegades pots trobar dramas, a vegades comèdies, i crec que Molins sí que s'ha mantingut bastant en la dinàmica del que... Des de l'inici ja, no? Ho feien una mica. I com es trena així bastant alternativa que potser qui no l'haurà vist, segurament no, és la de detective Conan, perquè sabeu quina és, això? És una sèrie d'animació que fa. Això és animació. Doncs de tant en tant, feia temps que no veia una pel·lícula sobre la sèrie d'animació, i és curiós, perquè és una pel·lícula que no és per nens, i no pel contingut de sang, perquè, normalment, no és un detective, no ho sona a vosaltres, que em veieu aquestes de cara. Però, bàsicament, la temàtica és House of Cards. Aquest cop és una cosa de política, de policia, de, inclús, com funciona el funcionari de Japó. És una cosa molt dents. Jo l'estava veient al cine i pensava, és molt dents, per un xaval. Tampoc van a veure nens, però és que la projecció les feien a les 12 del matí, del dia o menja, i jo pensava, està ple de nens, i dir que aquests... Això no ho hauran entès ningú, però, com a adult, diguéssim, recomanable. Sí, t'agrada la sèrie, perquè, clar, si no és una mica... Però, bueno, fins aquí. Jo el que estic al·lucinat, en certa mesura, és la quantitat de festivals que estan produint en aquest moment a Barcelona, que és realment extraordinari. En aquest mateix moment, a ells va estrenar l'alternativa, la 26ª edició de l'alternativa, que van començar per estrenar entre dos aigües de l'Inaqui i l'Aquesta, però, i que fan moltes pel·lícules, dura del 12 al 18 de novembre, però és que dos o tres dies abans, el 8 de novembre, i fins al 18 de novembre, hi ha la mostra del cine baix de Sant Feliu, que és el cinema de la Mediterrània del Llavan, i qui diu això diu, hi ha 22, és a dir, jo estava veient l'altre dia a la llista, i sortien com 30, 40, 50 festivals. Llavors jo penso que això és una dispersió tan gran que no s'ha sentit d'anar, perquè és una pel·lícula de l'Àngel. L'altra cosa que em va suggerir, i ara torno per un moment a l'Àngel, perquè m'ho va suggerir després d'estar amb nosaltres, la demana passada, és que feien a la televisió una pel·lícula que es venia en alguna mesura com a l'Àngel, és a dir, un cas real d'assassinats, d'assassinats en sèrie, en certa mesura, que era El Clan, no sé si l'heu vist, una pel·lícula es diu El Clan, del Pablo Trapero, ha de fer 4 o 5 anys, no té més, és l'última pel·lícula del Pablo Trapero, i com que l'anunciaven, la presentaven a més a més a un programa que era de cine en certa mesura, vaig dir, la veiem, llavors resulta que comparada amb l'Àngel, perquè va d'un tema semblant, explico l'Àngel, El Clan és la presenta que és una família que ve de l'època que feien les distorsions aquelles que agafaven amb un tio, i el fotien, el tancaven, una gent que eren dels militars, que es queden sense feina, i que de cop i volta decideixen continuar treballant fent segrestes, segrestes d'anar a la gent, i demanar al diners a gent que té calés. També maten, no sé quantes persones, doncs no té color, és a dir, a l'Àngel penso que està infinitament per sobre de la pel·lícula El Clan, del Pablo Trapero, que és una pel·lícula amb un gran èxit comercial, igual que la té a l'Àngel a Buenos Aires, va ser també un èxit comercial de fa 4 o 5 anys també a Buenos Aires, i com que m'ho va suggerir una persona que tenen, en certa mesura, problemàtiques paraleles, d'una banda, això fa pensar també que els argentins són una gent molt peculiar, que tenen un registre i unes hormones i una setmana de coses, que no sé si són equiparables a les nostres, no ho sé, és a dir, jo estaria vivint, i suposo que deu dos mesos a Buenos Aires, i vaig tornar bastant al·lucinat, perquè vaig anar-hi sense prejudicis i vaig tornar amb prejudicis. Jo no pensava que tornaria amb prejudicis. Després de dos mesos, després del que va passar allà, vaig tenir una sensació que aquella gent era molt diferent de mi. I simplement ho comento perquè la van passar per si algú l'havia vist o algú l'havia comentat, perquè és una pel·lícula curiosa, ben interpretada, ben feta, però que no arriba a l'audiàcia, a la originalitat, i a l'eficàcia que té l'Àngel. Jo en aquest cas, per exemple, no sé si us passa, però a mi quan veig biografies o casos reals així, o tot, biografies en el sentit d'una figura d'algú, a mi em costa molt aquestes pel·lícules. L'última que havia vist és el primer hombre, o com es digui, la del Ryan Gosling, que dic, hòstia, i a mi em costa molt aquest tipus de gènere, entre com ets que Hollywood estava anodíssim a fer això, però amb l'Àngel és el que dic, camina sol, o sigui, jo la podia veure sense, ni tan sol saber que és una histèria real, i potser l'altre que recordo, que també em va entrar molt com a tal, és el Divo. A mi el Divo és una pel·lícula que va sola, o sigui, no cal que sàpigues l'origen. És bo que n'està preparant una, que estaran anant al mes de desembre nova, del mateix Sorrentino, és a dir, una cosa molt bona, diuen que està fet amb dos parts, o sigui, em sembla que durava quatre hores també, i l'han reduït d'una hora i mig o dues hores, doncs, però no sé com es diu, està l'entrenant ara, doncs al mes de desembre, em sembla, del Sorrentino també, per el mateix. Bueno, s'anem saltant, què més heu vist vosaltres? Bueno, això que deies tu, el festival 25... el 25 de l'alternativa, es va inaugurar amb la pel·lícula de l'Issac i l'Aquesta, entre dos agües, però, com que nosaltres veurem el passe de premsa la setmana que ve, ja en parlarem la setmana que ve. És el mateix que jo deia, perquè la setmana que era molt interessant, perquè a mi me n'han parlat molt bé, vosaltres també ho heu parlat molt bé, de la pel·lícula de l'Alba Satorra, que es diu Comandante Arian, potser m'ho heu parlat més endavant, però és una pel·lícula que penso que s'hauria d'estacar. Comandante Arian és una... Documental. És un documental de Alba Satorra, que és, jo crec, de l'ho millorat que he vist últimament amb documental. Molt ben feta, molt honesta, amb la història, implicant-se molt, és dir, no és un documental fet, no és un documental fet a peu d'on hi ha les bales, però és molt proper, i llavors, no, en cap moment, hi ha un idealisme allò gratuït o romàntic d'això, és un comandament fet per dones. Estem a la sèrie del Kurdistan, i estan veient-se amb grups armats d'ahir, si és poca conya, i s'estan jugant la vida continuament. Sobre la van fer amb ella. La comandante Arian porta 5 bales al cos. Quan ha acabat la pel·lícula, la primera part del documental, es veu que a la comandante Arian hi han fotut 5 bales, i ella torna, i llavors comença a rodar la part d'aquesta, de la seva convalescència. Però ella és una persona, i en cap moment es posa cap medalla per tot això. I a més a més actuen per convicció, però no actuen tampoc per un ideal d'aquells així fundamentalistes, no, no, no, tot el contrari. Allà hi ha unes ganes de reivindicar-se com a persona, sobre tot. També com a dona, perquè imagina, en aquell ambient, les dones també en quin punt estan. Una pel·lícula molt recomanable. Molt bé. Què més? No deies que volies parlar de Millenium. Si voleu parlar de Millenium. Jo, l'única pel·lícula que he vist, diríem de ficció, malauradament, perquè no la puc recomanar de cap de les maneres, és la pel·lícula de, com sabeu, l'Arson, l'Estic Larson. Lo que no te mata te hace más fuerte. Lo que no te mata te hace más fuerte. No te hace más engorda. Jo vaig anar al cine perquè confesso que a veure, jo no trobo... A mi m'agradava molt el cine policial d'aquestes, m'agradava molt el curval, el Henin Mankel, amb el curval Wallander. Però vaig llegir més o menys les novel·les, vaig trobar que les novel·les d'aquestes de l'Estic Larson no tenien la qualitat que tenia el Wallander o tenia el Mankel, que em va més o menys interessar. De totes les pel·lícules que he vist, que l'he vist les 4, que s'han produït fins ara, com sabeu, hi havia la primera pel·lícula dels homes que no s'estimaven a les dones, que és de la primera novel·la, la segona pel·lícula que tots van fer el 2009, tots van fer una continuació de l'altra, la segona és la noia que somiava un domí i un vidó de gasolina, i la tercera, totes el fet és el 2009, la reina, el palau dels corrents d'aire. I com sabeu també, totes van produir el 2009 que eren la Noemi i el Mankel, aquells dos personatges actor suex, per mi ho feien molt bé. En el 2011 el David Fincher va fer la versió americana, com sabeu també, amb molt d'èxit del pro. Jo ho confesso, que hem vist les 4 pel·lícules d'aquestes, que la que més m'agrada és la primera, o sigui, la que trobo que està més aconseguida, més rodona, que més funciona millor, és la primera. Perquè totes les que han vingut després de la primera, per mi, s'està passant els plantejaments i han reduït una mica la qualitat. Aquesta que es trenen ara, ja no és ni de l'Arson, sinó que és... És clar, no deixes ell o de tirar de beta. Tira de beta. Han agafat els personatges, d'en aquí incideixen més amb la noia, amb l'Isbeth com es diu ella, és l'Isbeth Salander, incideixen més amb paper d'ella que no pas del que vulguis. Quan van sortir del cine, el Joan ho va definir molt bé. Estic d'acord amb la definició de Joan, que ja la conec. Era un James Bond a la femenina, no? Jo estic d'acord. La estructura de la pel·lícula és un calc de les pel·lícules de James Bond. Sí senyor. I jo el tinc de testimoni en el Pep, que ho vaig dir dos minuts després de sortir del cinema, però ho he pogut llegir amb moltes crítiques. Perquè realment és un personatge que va en contra d'una organització de gent dolenta, que els va matant a poc a poc, i que al final queda el gran malvat que també rep el que es mereix. Això és James Bond. Això és James Bond. I bé, per agafar el públic, sembla ser que tot s'ha de rebaixar. I aleshores, bé, han trobat aquesta manera. De fet, la qüestió de que el periodista no tingui tant de relleu i sí que el guanyi la hacker, diguéssim, la hacker informàtica, i ja indica per on van les coses. Es rebaixa la premsa escrita i s'augmenta el nivell de les xarxes socials, de la informàtica, de la tècnica. És el problema de privilegiar la tècnica sobre l'humanisme. En aquest cas, jo estic d'acord i a sobre penso que totes les situacions són inconsistents. No s'aguanten, no tenen lògica i no són racionals en el fons. Sembla una caricatura, però igual que en les pel·lícules de James Bond. Sí, sí, doncs que a mi no m'agrada James Bond. A mi tampoc. Ni tan sols les he vist gaire. Jo n'he vist alguna, però no totes. Potser l'última, l'esca i foles, l'únic que últimament em va agradar, perquè de les demés les avorreixo, que no s'arriba ni a l'esca i fole. Això és molt pitjor que les anteriors. I a sobre hi ha una cosa que penso que en aquest moment, en aquest moment d'aquesta incidència, al món femení, penseu que la primera novel·la i la primera pel·lícula, que és la que va tenir per mi més èxit i més qualitat, hi ha una escena fonamental que defineix el passionatge, que és quan ella es venja de l'home que l'ha utilitzat. I allò, amb moltes dones, li suposa, vatal! El Joan, per això també ha cuinat un terme, que s'està produint i prodigant moltíssim a les estrenes últimament de cinema. Què seria? Feminisme conservador. Feminisme conservador. Que clar, cal, és molt important resaltar-ho això. Perquè a vegades és allò quan t'he donat cap per llibre. Sí senyor. Més que res, perquè el feminisme ha de ser revolucionari. O sigui, no té sentit. Perquè hi ha una cosa molt important que estic d'acord amb vosaltres, és que si el feminisme ha de portar alguna cosa, no ha de ser imitar l'home i fer el gens bon igual que a l'home. Volia ser una cosa diferent. Volia comentar que reprenent el que seria la primera novel·la, jo penso que el personatge de la Lídia Salander va ser molt bo en el seu moment quan va sortir. Jo penso que va donar una visió del món femení molt diferent del que es coneixia fins a aquell moment amb les novel·les negres. És a dir, un personatge d'una peça que va contra tot, però té armes més que suficients amb la seva intel·ligència per sortir-se de tot un passat nafast. La seva estètica, la seva manera de relacionar-se amb l'altre protagonista. I tot això trencava en aquell moment. Em vaig fer un fan incondicional d'aquest personatge i diria que molts personatges que han sortit posteriorment amb segons quines pel·lícules i amb segons quines sèries vevien del personatge de la Lídia Salander. Estava tan ben estructurat i tan ben fet i va calatant crec que tant entre un públic femení jove com fins i tot també amb nois joves que penso que allà està, allà ha quedat. El que després, malauradament, ja en tenim exemples atones de que tot estàs virtua. I llavors el personatge ja acaba sent una caricatura d'ella mateixa, suposo, però voldria trencar aquesta llança favor del personatge. Jo de les maneres penso que estic d'acord amb que possiblement el personatge ha portat moltes coses originals, noves, diferents, i també hi havia aquesta càrrega de venjança que moltes dones, especialment els hi va agradar molt perquè ells no s'ha d'arribarien a fer una cosa com aquelles i un personatge els hi fa, llavors es senten realitzades i ens recometes aquesta paraula, però crec tornar a repetir que a mi em queda, em quedo no amb la pel·lícula del Vim Fincher, que és l'última que va fer aquesta mena, i aquesta també està protagonitzada des de Hollywood en certa mesura, sinó que em quedo amb les fueques. Igual que a mi em passa una mica amb totes les sèries d'en Valander, basades amb les novel·les del Henning Mankel, que com sabeu, no sé si sabeu, perquè aquí no pensava que no va arribar, hi ha una famosa sèrie televisiva que es diu Inspector Valander, que va del 2005, el 2013, amb 32 episodis i 3 temporades, que era extraordinària. Ruta que desposteriorment, els anglesos amb el Kenneth Branagh fent de protagonista, i l'altre era un inspector que s'amorfa poc, i que és el que sortia en aquesta pel·lícula que parlaves tu aquest matí que heu vist dels submarins i tot allò, és un inspector. Resulta que passa el mateix, és a dir, mentre la sèrie televisiva sueca amb 32 episodis, estava rodona, molt ben treballada, molt ben interpretada, funcionava i era creïble, en canvi, per mi, que les he vist també, les del Kenneth Branagh, penso que han baixat molt el nivell. I en canvi, per molta crítica, o potser per una opinió d'alguna gent, dones-nos això, que s'han vist més, o s'han estès més, o s'han publicitat més, o s'han marcadejat o vengut millor les pel·lícules ingleses que no passen les pel·lícules o les sèries televisives sueques, simplement comentar això. Què més? Tenim alguna pel·lícula més? Sí, Overlord, no? Overlord. Overlord, què podem dir de Overlord? Aquesta, bueno, clar és que és palomitera, no? De què va això? El director era amb pretensions. Bueno, mira, jo els vaig entrevistar, així, és a dir, i el director i el actor, que a més, el actor és el fill del Carrassel, no? El protagonista. Ah, sí? Overlord, el rosa aquell, és el fill del Carrassel. Ah, d'acord. I pel que deien, es boquen el director li va arribar el guió, el director és un... Julius Avery. És la primera pel·li, aquest tio ha fet tele, ha fet algun cur, i això, llavors, ha fet com que el JJ Abrams agafa vegades, no? En directors joves o així, els hi produeix, doncs pel que van explicar, ella li va arribar el guió, i això ho repetia, quasi que era periodista, que és... deia, quan jo vaig llegir el guió, a mi em va semblar un indiana Jons amb drogues. He va dir, d'Overlord. O sigui, el guió. És un té veu de zanyes bèl·lics per mi, ja. Mitja pel·lícula. Mitja pel·lícula. I després ja passa a ser de zombies, ja. De terror i tal, sí. Sí, perquè... Agafa un to de l'Iran. Però no de l'Iran amb Bessi, no de l'Iran amb A, perquè hi ha unes formes allà que semblen de l'Iran. De l'Iran. No ho sé. I... Resulta que la primera part està molt bé, perquè és un té veu, sobretot hi ha una primera sequència a dalt d'un avió, que és tremenda. Un grup de paracaigudistes ha de fer una missió especial, molt especial. S'han de carregar una torre de comunicacions que és imprescindible perquè no falli el dia D el desembarcament. Això és una mica increïble, però és clar. Però, bueno, si... Resulta que amb aquella torre fan coses. I a partir de mitja pel·lícula ens entrem que fan coses. Hi ha un laboratori. Molt lletges. Sí, són de l'Iran. Franca hi ha coses d'aquestes. I llavors vull dir per què ajuntar dos gènere's per anar a buscar el públic adolescent. Aquí està. Hi ha dues coses que funcionen per separar. Allà hi ha la pel·lícula d'una altra banda. Després no té gaire credibilitat històrica perquè resulta que... Això ho vaig llegir a internet. Resulta que hi ha un escamot de soldats americans que ja han barrejat negres i blancs. I això diu que era impossible perquè els negres anaven amb negres i prou. No hi havia escamots i grats racialment, diguéssim. És a dir, que tot val. I evidentment és una pel·lícula de productor. Absolutament. El director no hi té cap participació. Ara tu em dius i de cara al públic probablement és distreta si els estòmics aguanten la part de la tercera part. Ja. Les tres primeres parts poden distreure el públic. Ja t'he dit com un TV. Ja. Doncs bueno, estem menjant el temps. Jo penso que tenim aquí en Joan Agut, que ens vol parlar de mestres i cinema. I jo penso que l'hem d'aprofitar per la pena escoltar-lo atentament perquè segur que portarà moltes moltes moltes moltes coses interessants. Esperem molt més, perquè així no no aixequem les expectatives. No, no. No se sent? Diu que no se sent bé. Canvieu. Aquest es sent millor? Sí. Doncs el que deia, que és d'esperar que les expectatives no les hagi posat en Joan Massa Capamun. Bé, aquesta és la tercera vegada que vinc al programa. Les altres dues francament m'ho he passat molt bé, també. Jo recordo que això era començament d'any que en Joan em va dir, escolti'm, va, vine un dia, vine un dia, vine un dia, tu que t'agrada el cinema i... Prepara't el que vulguis. Penseu que jo sóc mestre. I els mestres, si alguna cosa tenim, és que xerraires us som una bona estona. I llavors ja vaig jo ara que amb un sol programa aquí no... No fèiem, no fèiem. Una trilogia. Ja que també amb el cinema hi ha altres trilogies, doncs fem una trilogia de programes, no? El primer, si recordeu, vam dedicar animació. El segona, cinema i nens. I llavors tal com va dir una companya de feina em va dir que... i ara toca el color vermell, no? Com a la trilogia dels anys 90 de la bandera... de la bandera francesa. El que seria potser el tema que a mi em tocaria de més a prop. És a dir, mestres i cinema. Mestres com a ofici, com que no. Els mestres dels cinema, els grans directors. No, no, no, mestres i cinema. I llavors, mira, doncs amb una altra ocasió també ja vaig dir bé, doncs 1, 2, 3, digueu, pel·lícules de mestres. I llavors aquí podríem dir el que vulguéssim, no? A l'anterior programa en Joan va dir per exemple que hi ha moltes xachos. O podríem dir també el club de los poetes huertos, o podríem dir també l'Ola, o podríem dir també la Lengua de les Mariposa. Són pel·lícules que efectivament ha sortit la classe. La classe. També sortirà la classe com a pel·lícula també francesa. I llavors, mirem, a veure, comencem a mirar i a veure quin és l'estereotip de mestre. És home o dona? Home. La majoria de les vegades ja tenim aquí el primer topicazo. Home. Segona. El veiem fent classe i ja està dos i dos quatre. No. El mestre se suposa que ha d'intentar transmetre segons quines coses conscient o inconscientment que ajudi a evolucionar en els seus alumnes. És a dir, és a dir, si no hi hauria pel·lícula. Hi ha d'haver conflicte. Ha d'haver-hi un conflicte. Si hi ha conflicte, de fet, molt millor. Un conflicte que vagi més enllà de la relació mestre alumnes, és clar. I llavors, comences a mirar i resulta que a diferents països, a diferents èpoques aquí, s'han fet moltes de pel·lícules amb què apareix un mestre que, sobretot, és un personatge innovador en un món estereotipat, en un món uniforme. I ell és el que seria un revolució de cara al jovent, de cara als nens i de cara al jovent. Si recordeu, a l'anterior programa vaig dir que a mi potser un dels subgèneres que m'agradaven molt del cinema de nens, era quan el nen es veu, diguem-ne, obligat a fer un salen davant per contacte amb un adult. Record? Seria un cas ben clar. El que passa és que pot ser que el mestre sigui un model a seguir o no, no sempre té el perquè ser a seguir. Llavors, aquí, anem a mirar i dius, bé, són pel·lícules que tenen molt bona intenció, que gairebé és un cinema social, que també és un cinema com de denúncia d'aquell entorn dels nens o del jovent, que està com d'agradat, que els falta xispa, que estan molt com adormits. I fins i tot poden tenir èxit de crítica i de pública. No estem parlant de grans obres mestres, però en canvi són pel·lícules que fins i tot poden ser ben dignes. Podríem dir-ne alguna. Havíem dit del culte de l'espoir d'Azumerto Esport, també podríem dir la versió femenina. Oh, que és la sonrissa de la Mona Lisa, és la mateixa pel·lícula amb la versió femenina des del meu punt de vista bastant inferior, perquè viu de l'altra, però vaja. Això està bé. També podem dir que un èxit bastant recent, els xicos del coro, també ho podríem parlar d'aquesta, penso que és una bona pel·lícula. Llavors el professor sempre té un fort ascendent amb els alumnes. Els logra influir perquè té un gran ascendent. De fet aquí s'han entrevist moltíssima gent en fer de professor. El professor va fer una pel·lícula que es deia El Profe. És a dir, que paca broma. Ni el professor ni el maestro, no. El Profe. Una de les meves pel·lícules preferides ja ho hem parat altres vegades, és Amaneci, que no és foco, i el professor que surt per mi és impegable. Això de que l'home que he fet fa classes cantant i que repen els seus alumnes que tots els he dit un sobrenom èpic, jo ho trobo encantador. També seria un model d'un professor que aconsegueix que els nens se sentin molt bé en aquella escola, i quan ve l'invasor els defensa a ultrança amb els seus alumnes. El que deia el Joan Abans, les pel·lícules en un entorn conflictiu donen molt de si pel que fa a mestres i alumnes. Potser un precedent ja seria la de rebel·lió en les aules que això ens estem remuntant a l'any 67. És un entorn conflictiu, alumnes aparentment conflictius, conflictius de fet, i llavors un mestre amb tenacitat, paciència, doncs aconsegueix fer-los veure una visió diferent del que seria la seva vida. També la Michelle Pfeiffer va fer una versió femenina amb mentes peligroses, de fet seria també el mateix tema que la de la seva vida. I també el que va passar a la vida. I també la de la seva vida, i el que va passar a la vida posteriorment sobre aquest tema. Hi ha pel·lícules que, des de meu punt de vista, són rellevants amb aquest mestre metido en tornos conflictivos. Per mi, la que més m'agrada de totes de les que recordo, potser per l'època em quedava a veure, però el que em quedava a veure era la veritat que normalment ha fet les coses bé. Doncs penso que és una pel·lícula honesta, amb un sobirbi francès, i que arriba. Professor, les areas molt més recent, porto també penso que... Molt bona, molt bona. Pensa que arriba. Ja que parlàvem de la classe, la classe també penso que fa com una mena de fals documental que està ben portat. És un cas real que va passar als Estats Units, que, efectivament, se'ls va demanar de les mans, doncs penso que el fet que ho hagi repress, en un país com Alemanya, troba que està molt bé. Penso que tio, diguem-ne, el didon ha un valor afegit. La pel·lícula està bé. Per mi es queda un pèl curta, potser perquè també hem de ser una miqueta educadets, que es capa molt més de les mans del que vinta la pel·lícula, però que penso que des d'aquest punt de vista valia la pena fer-la, aquesta pel·lícula, a Alemanya. I llavors, també ha donat peu a que hi hagi reportatges, que hi hagi documentals, documentals. Vaig veure en un fa poc que es deia Intre Maestros del 2012, que és també un documental filmat aquí a Catalunya, per cert, que és Castellà. I llavors, el que es tracta és de fer-ho més clarament, que hi ha sistemes educatius, hi ha metodologies, hi ha estratègies que poden fer que els alumnes, encara que tinguin els seus problemes personals, que puguin créixer. Seria la part documentada del que altes pel·lícules s'han carregat de fer-ho amb ficció. Xipum, s'ha acabat. Ja no penso parlar més del cinema i del mestre Ales Escoles Reglades, perquè després resulta que hi ha molts altres mestres, amb molts altres àmbits. El Merlí. Però això seria també dintre d'un ensenyament reglat. Però després dius, eh, eh, eh, però ara anem a la segona part del tema. Mestres n'hi ha de moltes menes. I amb tots els àmbits. Per exemple, el mismíssim Jesucrers li deien, mestra, que si el mestre aquí, que si el mestre allà. Curiosament, jo no recordo cap pel·lícula dedicada a Jesucrist que aparegui fent de mestre, fent ensenyances pedagògiques, eh. En totes és la seva vida i miracles, no necessàriament per què torna, potser els seus miracles i la seva vida, però efectivament, tot i que li deien, mestra, jo no l'he vist pas massa, com a mestre. Però vaja, aquí hi ha l'inventari de mestratges. Aquí veuríem que, i aquí podeu també posar-hi de la vostra part, eh. Perquè aquí podem veure mestres particulars amb finalitats educatives. I aquí, una de les altres pel·lícules que l'altre dia en va parlar en Joan Cerdà, el pequeño salvaje, d'acord. O bé, similar, el milagro d'en Salibán, ja que abans parlàvem d'Artsut Ben. Se m'ha portat dos asques, com que hi ha ca res, sense despantirar-se la pel·lícula. I per altra banda també, més recentment, el discursor del rei. També penso que és una pel·lícula molt ben interpretada, molt divertida. L'enfant sobaix és una lliçó de cine, a més a més, i el tema és netament educatiu. Netament. Tot i que... Sí, i sembla que també està basat en un... Víctor de veïron. Víctor de veïron. El fet d'aquell senyor trufó en només el repte i mateix interpretat també el mestre, diu molt. El doctor Itàrtes. Escolta una cosa, i la... clar, s'ha de parlar de un tio que no és massa reconegut en aquesta casa, però de la Menàbar, hi ha Agora, que és sobre Ipatia de l'Exandria. Ipatia de l'Exandria, sí. Que també és un cas d'una persona que, a més, també en conflicte, no? Home, del tot. Va acabar ben malament, la pobra. Segons sembla. Dèiem de mestres particulars en finalitats educatives, però n'hi ha que són mestres particulars en finalitats no gaire educatives. Aquí jo entraria, per exemple, doncs Caràtequit, el objecte d'aquell ha de guanyar a los matones del barrio, i llavors el senyor Millagui es treu de la màniga aquella frase mítica, de d'Arcera, Polircera. I això ha quedat també com una frase. I no deixa de ser, diu, jo t'ensenyo a tu a defensar-te. Una altra, doncs, home, la màscara del zorro. Jo penso que hi ha una de les escenes més divertides de com un mestre ensenye un alumne que amb el pobre l'està putejant tranquil·lament allà, i a l'altre està fent per manera d'intentar aconseguir ser el zorro o bé la saga de Star Wars, que per això el nostre benvolut Yoda doncs ensenya amb el Luke Skywalker. O sigui, d'aquests que són aquest vertent que és mestre, que ensenya una disciplina perquè es pugui l'altra defensar o atacar. Hi ha vegades que són mestres involuntaris. Jo recordo, per exemple, tots els matins del món que el senyor de Sant Colom no sap que li estan ensenyant a tocar la viola de gamba amb el seu que no l'ha volgut admitre com a alumne i d'amagat doncs, contra tot, encara que sigui plovent i sigui com sigui, doncs intenta aprendre d'aquest mestre. És una pel·lícula bastant encantadora o molt encantadora. El piano, el piano. Aquell no té cap interès a ma pet de tocar el piano però bé, ella ve que ho intenta i més aviat està per altres feines. Si recordeu, li ven el piano però va allà també i la sent com toca. Escoles alternatives abans estaven parlant de marlí. El bar, portant-lo al pòtter del magik, tota la nisaga dels Harry Potter serien escoles de màgia però també poden haver-hi escoles de dans o de música i em va venir la memòria la pel·lícula Fame a Bonsuburvi nens o jovent marginal però que, diguem que a través de la dansa, la música, el cant, són... es van integrant, poden arribar a ser professionals d'allò. Van fer una sèrie després, posteriorment, els anys 80, i va tenir força, èxit. I més recentment, la idea d'un nen amb suburbi que pot arribar tirant davant és Bilièlia. I vols dir que tots aquests concursos que es treuen per les teles, buscant l'estrella i tal, no és... Es veuen d'això?No ha sortit tot de feina. Veuen, molt probable, no podrem arribar a ser. Són variacions, no?Són variacions sobre el mateix tema. Però, sí. Recentment aquests concursos ja eren a la ràdio i llavors, a través del cinema, han arribat a la televisió. El cas de Bilièlia està bé, perquè, diguem que, si recordeu la pel·lícula del pare, diguem que feia per menys d'aquell... pràctic és boxa. El fet que es posi un tutu, doncs, no deixa de ser... de tenir unes connotacions... Una transgressió.Forses, eh? I més recentment, la pel·lícula White Plush... Sí, sí. ...és més taver. També seria... Ensenyar música. Ensenyar música. Pots estar d'acord o no amb el mestre, però que realment és una pel·lícula que està força bé, suposo que el Joan Cerdà li va agradar força com a manquers del jazz, i, si és dubte, ho fan molt bé. Els sectors estaven brutals. A mi m'agraden molt les escoles alternatives de pim-pam-pum. Sí, senyor. Oficial i caballero. Uf! Oficial i caballero. Ah, que sí. Home, va ser una pel·lícula molt comercialment favorable... El sergent Xosquero, eh? Que també em proteja amb els que seran cadets, fins que veuen que ha sigut el millor que els podia passar. I la seva... Per Xosquero, el de Full Metal Jacket. És el que anava a dir, que és l'altra banda de la moneda. És a dir, si oficial i caballero tenim un Richard Gier, que les mata només amb un somriure, tenim aquí la jaqueta metàl·lica, que és el mateix, però puro i duró. Això és el que estem fent, es tracta de que us estem entrenant per això, i es tracta d'anar a atacar sense que us questioneu què és el que esteu atacant, encara que sigui una pobra noia que només té un... un arma. I també em va agradar molt... Estava pensant... Ostres, una escola alternativa d'economies submergides. Em va agradar molt... Vaig recordar la pel·lícula d'Oliver, que era un musical. Va tenir molt d'èxit, a l'any 68, la veritat. No deixava ser la pel·lícula basada en l'obra de Dickens. Però que hi ha un número musical que el que fa de Faggin els ensenya com robar en els nens, que és encantador. I després vaig estar mirant i aquest personatge resulta canteatre. I en cinema l'han fet grans estrelles del cinema. És a dir, que sembla ser que no deixa de ser un personatge que és un repte interpretar-lo. I aquí, aquest personatge, doncs, es munta i solet, un número cantant i amb una certa coreografia de com fer per treure una cartera, un rellotge i que el client es pot dir, client entre cometes, encara somriu i li dono les gràcies. Això va estar molt bé. I aquí podíem també acabar. Però resulta que hi ha un tercer apartat que té més xitxa, que penso que és més bonic. Perquè... per què un mestre ha d'ensenyar? Per què el cinema no pot tenir alguns personatges que siguin mestres, però que l'important no és que siguin mestres, sinó que són persones, que no estan ensenyant res, sinó que són persones amb defectes, persones que tenen els seus problemes, que el fet que estigui l'ofici de mestre és el mateix que podrien tenir un ofici com, a més, diguem-ne, que, a més, en voga, com pugui ser agente secreto, com pugui ser detectiu, com pugui ser advocat, oi que sí, o informàtic, perquè no pot ser un mestre que faci un paper rellevant en una pel·lícula, ni algunes. Tot i amb així, malauradament, n'hi ha foquetes. I, en canvi, jo, al final, em decantaré per una d'aquestes. M'agradaria que n'hi haguessin més. N'he trobat algunes, una que la va fer la Diane Keaton, buscant de Mr. Woodburn, que no deixava de ser una cosa bastant estranya, i que en el seu moment la va fer amb ella pujar moltíssim com a triu, perquè és una mestra de dia, però és una alcohòlica de nit, i això està força bé. Una altra seria, doncs, una ment meravellosa, que no deixa de ser un mestre, però que és un esquizofrènic com de qui allà baix, i acaba agafant molta més importància el personatge esquizofrènic que no parla seva pertent de docència. I una altra també, Bad Teacher, dolentíssima. Dolentíssima. Però bé, seria de reconèixer el mèrit de la Càmera en Díaz que feia d'una mestra petarda. Doncs perquè no pot ser una mestra petarda, és a dir, si va a les classes, si amb els nanos els intenta transmetre una sere de coses, encara que després es passi tant com vulgui, també té la seva gràcia. Una altra que també em va agradar és Confessions. És de les últimes que he vist. Me la van recomanar aquesta companya de feina japonesa, i és un cas també curiós. Ja heu dit una paraula, les dic Confessions, és del 2010 japonesa, i és una mestra que, com que sap que dos alumnes li han matat a la seva filla, es venja dels seus alumnes. No està malament. Molt japones.Molt japones. Molt japones. I té una estètica força moderna, com el que ha de ser ara, molt llantitllat, massa videoclipera, però no deixa d'estar bé. Un mestre que es venja dels seus alumnes, Ole Tu, i també una pel·lícula que la vaig trobar encantadora per acabar, seria Vivir És Fàcil amb els Ojos Terradors. És un mestre que ni corto ni perezoso diu que jo vaig a buscar i a veure si conec jo el Lennon, com a mestre que sóc de... Us utilizo les seves lletres per ensenyar l'anglès. Correcte. I de fet, no se'l veuen bé i ensenyen en cap moment. No, que és la seva dèria de conèixer amb aquest ídol. Parc que sí. I llavors deixem de banda el mestre d'ocent i anem al personatge humà. A mi, algunes vegades us ho havia dit, quina pel·lícula t'agradaria fer a tu d'aquestes, de les que eres un docente que vas de guai i ho cabies tot, eh? O ets d'aquests que ets... un mestre alternatiu d'aquests? No, a mi m'agradaria que si jo fes una pel·lícula, sí que el personatge principal o un secundari tindria d'ofici mestre, però m'agradaria que fos un malote, que fos una persona conflictiva, que fos una persona amb els seus problemes personals, per veure que, caram, que aquests estereotips que ens volen inculcar a través de segons quines feines, a mi, com a mestre, particularment, em carreguen moltíssim. Els trobo fora de lloc i el que estàvem dient, cap on va el cinema. Escolta'm, no caiguem tant amb els estereotips. És que és molt perillós amb el cinema, quan es toca el tema de l'ensenyament, d'alguna manera, o sigui. Clar, al darrere hi ha una ideologia, generalment, perquè tu et fixes que fins i tot en pel·lícules que no toquen específicament aquest tema, però, per exemple, quan toquen encara que sigui d'una manera col·lateral, el tema econòmic, allà han agafat i han buscat alguns especialistes, economistes, professors d'economia i tot, financers, etcètera, que els han assessorat. Aquesta gent assessoren una mica en funció de la seva tendència. No són experts nets que baixen i imparteixen una cosa així, de forma altruista. No, hi ha un allisonament. Llavors, amb aquest sentit, això ho pots ampliar a diferents disciplines i et trobes, amb un tipus de producte que està sortint ara, que dona la impressió que té uns paràmetres que el marquen de una forma molt, molt ferma, i pocs films s'aparten d'això. Jo el que trobo que no t'ho ha faltat en alguna mesura, pel·lícules, jo, per exemple, recordo molt una pel·lícula que tocava el tema del mestre, però tocava el tema des del punt de vista de conflicte interior, que seria la Calúmnia, de William Wiles. Sí, tant. És una pel·lícula que ja havia fet ell anteriorment, és a dir, quan fa l'anxixanta i pico, amb l'Odri Heppard fa aquesta pel·lícula i amb la Cirlind Magline, ell ja ha fet la pel·lícula anteriorment amb uns anys abans, amb uns altres actors. Llavors, el que trobo que és guapo en certa mesura és com, no sé si sabeu que s'explica, que ni la Cirlind Magline ni l'Odri Heppard sabien que en la fonsa eren les vianes, o que actuaven com si fossin les vianes d'alguna mesura, que això estava solapadament fet per l'època, aquesta obra de la pel·lícula, i que les actrius no van ser conscients directament a aquest to. Però, en canvi, el conflicte que presenta la nena, que les denúncia, la nena que d'allò, a mi em sembla que allò, inclús a l'escena final, quan l'Odri Heppard decideix deixar el centre a Narssen, perquè tot el poble, tot aquest poble, l'acusat en va semblar extraordinari. És a dir, una de les pel·lícules que considero que tocan el món de l'educació, toca diverses coses, molt avançada per l'època, segurament, el tema de les vianismes, segurament, a aquest moment, no estava com està ara, en auge en certa mesura, i em sembla molt interessant. I també hi havia el tema de la maldat amb un menor, quan, normalment, els menors de les pel·lícules americanes són homes, són bonistes. Hi ha una altra pel·lícula, a la memòria, la Cinta Blanca, que és just al res. Són els nens que són uns malvats, i l'única persona d'aquell poble que posa una mica de seny és el mestre. L'altra cosa que també m'agrada molt... Que no s'ha sortit per res amb la seva, al final. No aconseguits res de res. Seria jo que no aconseguessin influir amb la societat amb tant tancada i tant perversa que hi ha al seu voltant. L'altra cosa que tenim a veure que ha suggerit tu, és quan l'actor, en certa mesura, que no necessàriament el personatge principal que no necessàriament ha de ser un educador, té el paper d'educador. Jo recordo sempre matant un rosset llor, quan el Gregory Peck està, en certa mesura, educant o formant o donant d'idees determinades en els seus fills, que fa realista, està realizant aquest paper. I això t'arriba molt clarament. O sigui, t'arriba molt clarament que el paper del pare, en aquest sentit, ha de ser com un educador. I una altra pel·lícula que recordo que tocarà aquest tema, que em sembla que és una pel·lícula molt significativa, si bé no és un educador, sinó que és un psicòleg, és l'indomable Will Hunting. No sé si la coneixeu. L'indomable Will Hunting ja sabeu que és un psicòleg, és un personatge que és un súper... un súper de les matemàtiques, que és un tio genial, i que ell no es vol... hi ha moltes coses, moltes idees en aquella pel·lícula, perquè està escrita pels dos actors principals. Pel... com es diu? Ell, el... bueno... El Matt Damon i el Ben Affleck. Ben Affleck. Van escriure aquest guió, va ser premiat aquest guió Hollywood, el d'Òscar, i realment té moltes elements. Però un dels elements que més m'agrada és com aquest psicòleg també té problemes, i en certa mesura arriba en el passonatge, en el brillant que no vol marxar del poble, a través dels seus problemes. Quan li explica per primera vegada el que li passa, i d'altre entén que està jugant net, que li està dient la veritat. A mi em sembla que són... Clar, no sempre podem tocar el tema de l'educador, no sempre és educador, diríem com deies tu amb el estereotip, sinó que, allò millor, molts dels papers que li toca fer a l'educador, que li tocarien fer a l'educador, els poden fer altres personatges, i que quan les altres personatges són prou consistents, i els fan bé, t'arriben. Jo, amb vosaltres dos que sou de... El Ram. Sí, us voldria dir un... preguntar una cosa, veure què penseu. Jo penso que... amb la evolució del menor, amb la seva educació, la seva formació, penso que influeix quatre coses. La família, els amics, els mitjans de comunicació, i l'escola. Llavors, vosaltres, a un creieu que... que està... la importància més... més gran d'aquests quatre efectors, o si n'hi ha més. Depèn de l'edat, clar. Estaríem parlant en període formatiu. Estaríem parlant 10, 12 anys. L'entorn pesa molt, eh. L'entorn pesa més que la família. El que clar, llavors, diguem que el paper dels... Tenim un problema d'aquesta temps, que s'està sonant la música de fons, i no sé si ens donarà la meitat. Més que anava a dir això, que els docents, en tot cas, poden fer de contrapunt. Donar una altra visió. Però no és determinant. El docent li arriba un material una mica complicat. Molt. Molt complicat. Per sort. Està bé per deixar-ho aquí. Ho hem de deixar aquí. Moltes gràcies. Heu vist, com no m'he equivocat, quan he dit que et donaria una lliçó magistral de tot el que és l'educació i cinema. I la setmana que ve tenim l'honor de que vingui el director de l'escola superior de cinematografia i audiovisuals de Catalunya, el Descac. És a més a més a Sergi Casamidjana, que a més a més és director i productor de cine. Per tant, la setmana que ve, el dimarts que ve, a continuar discutint i parlant de cinema. Bona nit a tothom. Bona nit.