Cinema sense condicions del 27/11/2018

SINÈMA SENÇA CONDICIÓNOS ¿Te molesta esta música? ¿Te gusta la ópera? No estoy muy familiarizado con la ópera, Àndrius. Es mi área favorita. Es María Calas. En Andrea Chenier. Te Humberto Jordano. Esta es Madeleine. Explica cómo. Durante la revolución francesa la Chusma prendió fuego a su caso. Y su madre murió. Hola, bona nit. Tots els dimarts. Aquí estem per començar a cinema sense condicions. Hem començat molt bonic, perquè avui parlarem d'òpera, d'òpera i cine, amb una invitada especial que tenim avui, l'Àngela Castaqui al meu costat, que és estudiant de comunicació i també estudiant d'òpera. Estem molt contents de tenir-la aquí. Estem aquí en pol. I estan entrant a la resta de l'equip. Jo mateixa, Carme, començant com sempre el programa dels dimarts. Bona nit a tots els que estan entrant en aquest moment. Com veieu, estem sentinòpera. També te seseuen, vaig a baixar els micros. Oh, senceros solitarios. Bona nit, ja heu començat a parlar de... Ja l'hem acabat el programa. Ja l'hem acabat el programa. Jo volia presentar l'Àngela Gutiérrez, però suposo que s'ha presentat allà mateix, perquè hem tingut problemes de circulació, fins i tot aquí, però no hem pogut arribar fins ara. Som conscients que tenim una convidada, que és un estudiant de música, que més a més interessa la música clàssica aplicada al cine, que és el que ens ha de parlar a la segona part del programa. Hem tingut una sensació quan el Pòl ens ha enviat una mica el que pretenies de fer, que era una cosa extraordinàriament ambiciosa, i que ens quedaria malucinats i que et podíem deixar tot el programa de l'hora. Hi havia tantes coses que ens semblaven interessants, que et volíem dir que tu mateix et diguin el que vulguis, però el que passa és que habitualment el programa, com suposo que deu saber, el feu amb dos parts. En primera part, parlem de les estrenes, del que hem vist, del que no ens agrada, perquè avui podem que es manté alguna pel·lícula, o alguna crítica la deixa bé, i en canvi nosaltres la podem carregar solament. Però després d'aquesta mena, hi ha coses que suposo que tot sabeu, un senyor dels últims que han quedat, que havíem fet grans pel·lícules en la història del cine, i que volíem, encara que fos un moment, comentar algunes de les coses. I l'altra cosa que volíem comentar, també podem parlar de les pel·lícules que hem vist, però poques de bones, jo en tinc una que vull comentar molt breument, que és el Silencio de otros, que és una pel·lícula que està passant una mica desapercebuda, al bolitge. I amb un horari tampoc passi. A les 8 del vespre, cada dia. I l'altra cosa important, és que aquest divendre s'estrena entre dos aigües, el pel·lícula d'en Jaqui La Cuesta, que sabeu que va guanyar el festival de Sant Sebastià, i que més a més ha guanyat posteriorment premies argentines, i que val la pena parlar-ne. No sé si és que no sabeu qui som. Aquí a la Carme Nabot, a la Madrid, a bona nit Carme, a Joan Sardà, que està a continuació a bona nit Joan, en Pep Parmengol, que està a continuació, i és el que volíem parlar sobre l'Isaac i la Cuesta, el Paul Digler, que ja el coneixes i està al darrere els vidres, i la convidada, l'Àngela Gutiérrez, que està aquí present en el programa. Comencem per parlar de les pel·lícules, la teva exposició. Per tant, comencem. Ràpidament, ràpidament. Jo volia dir, perquè ràpidament... Hi ha alguna pel·li que deixarem bé avui, no? Perquè jo també porto una dolenta. Sí, sí, sí. He vist tres cares del panagí a mi, m'ha agradat. Jo volia comentar que jo vaig anar al... Clar, aquest cap de setmana, miro la premsa, el divendres, que dius sobre les pel·lícules que han estrenat. Jo no havia vist els superlòpeds, que no havien passat a preestrenes, i d'un dels autors de la Vanguardia diu, diversió sana, intel·ligent. I diu, després de l'encert de Necleto a gent secret, Javier Ruiz Caldera repeteix la fórmula adaptant a un altre personatge dels nostres TVOs amb resultats no menys notables. Un exemple del que hauria de ser, i gairebé mai és, el cinema popular de tots els públics. Un cinema fresc, inginyós... Has de dir que jo també havia llegit aquesta crítica. Causen per la qual em vaig sentir bànims d'anar al cine a veure-la. O sigui que, clar, hi ha coses... A veure, no em va agradar. Jo no soc de TVOs ni de cap cosa d'aquesta manera, però, en canvi, a Necleto, a gent de secret, em havia agradat. M'havia divertit i l'havia trobat realment intel·ligent, dintre del context del que allò era. Però em va agradar. Em va agradar com estava detectada la pel·lícula, com estaven detectats els personatges, i em va agradar la fotografia. La primera imatge que surt que està al desert, un cotxe vermell amb un desert, la vaig trobar magnífica. A mi em va agradar. I la vaig trobar intel·ligent. Quan aquí el crític de la vanguardia diu que Superlova és intel·ligent, a la Necleto la vaig trobar dintre del context una pel·lícula intel·ligent. Bé, Superlova és nou. Per tant, és una pel·lícula que vol fer gràcia i no em fa, i és una pel·lícula d'un personatge que és, com us imagineu, el Superman, però amb versió cutre. Clar, és que al final com a Necleto, o com la tia del Morta de Clemón, són paròdies que fem els espanyols. Sí, sí, però aquesta paròdia... Pot estar ben feta, o pot estar horrorosa que ve el fet. I l'úter que aquesta està horrorosa, ben mal feta. És una pel·lícula, realment, per sortir empipat del cine. Si gastes els diners que val l'entrada, i passes una hora i mig de les dues, no sé què dura la pel·lícula. No crec que duraràs de les dues. 108 minuts. Surts del cine dient mal aguanyats diners, perquè podria haver dedicat a una altra. I el meu temps, m'han robat el meu temps. Però el tipus de públic és potser el que sempre va a veure... Clar, és que... O sigui, un estil Oigapellidos i coses d'allà... Jo penso que Oigapellidos Vascos o Oigapellidos catalanes, tot i ser la segona, molt més dolenta, és molt superior amb això. Jo també ho trobo. Jo trobo que això està mal fet, mal dissenyat, mal resolt... És reiteratiu. Després, els efectes especials també són reiteratius, excepte un moment que fa un transformer que es converteix en un cotxe, en un personatge. Però tot allò que és reiteratiu, poc ingeniós. Em sembla que, incluso, alguna persona que aquest model de cine li gradi... Demana més, demana una altra cosa. Demana una altra cosa. Doncs no. Honestament, no és recomanable. Passem pàgina, perquè si no ens enloyarem aquí, necessàriament. Joan o Pep, què voleu parlar de vosaltres? Jo parlaria una mica del Bertolucci, per començar. Qui vol fer-ho? Doncs... Ens ha deixat aquest cap de setmana. I concretament ens hem amantarà. Bernardo Bertolucci, 77 anys. No està massa gran, de tot. Tenia una enfermedat que ja estava sentenciat, diguem. Jo crec que és molt important, amb un programa com el nostre de cinema, fer un homenatge, perquè s'ha anat un dels grans que t'ha venvius. Un director que ha sigut pont, entre dos generacions de directors italians molt interessants, sobretot arrencat des de... membres que havien participat en el neo-realisme, i empalmant amb altres de una corrent, que hi ha hagut adonats directors importants, com els germans Taviani, per exemple, els anys 70, 80, 90. Bertolucci va col·laborar amb Pasolini, i aquest seria segurament el seu referèndum. Enganx, sí, el seu referèndum és important, dintre d'aquests. I llavors, amb la comare seca, ja va tindre una col·laboració. Després, nosaltres, jo recordo que ens va arribar una pel·lícula que era molt interessant, que era prima de la revolució, per als temps, els anys 60 en què va sortir. Després tenim pel·lícules polítiques, ella era un marxista confess, que se n'ha parlat poquíssim, va fer... La Vicente. L'estratègia de l'Aranya. L'estratègia de l'Aranya, una pel·lícula sobre un conte de Borges, molt interessant. Després tenim una pel·lícula en què jo crec que aquí va passar, va donar un pas cap a ser un dels realitzadors importants, que és l'inconformista. Perdó, el conformista. Sobre la novel·la de Moràbia. Sobre la novel·la de l'Oberto Moràbia, el mateix nom. I després tenim els 900. Després tenim el Último Tango en París, l'Òltimo Imperador. I després hi ha una època per mi, una mica més dubtosa, de cadència, almenys pel que fa a l'interès cinematogràfic. Ell, naturalment, té un estil i el posa en marxa, té uns col·laboradors, com la gran Vitorios Torarro, que firma la fotografia de les millors pel·lícules d'ell. I llavors això es continua, no tant. Velleces robades, somiodors... Rimmers, no, somiodors? No, somiodors no sé si... No, però somiodors... Somiodors, o sigui, de Rimmers... Sí, era seva. Era seva? Sí, perquè després... Clar, potser és la més actual gairebé. En què te m'agranyarà un altre? En 2003, ja, i jo he tingut l'última. L'última, però no va passar molt desapercebut. El 2012 és l'última. En fi, amb aquestes que hem dit... D'estàcodes de les que has dit, estic d'acord amb tu. A mi m'agrada molt la Lluna, és una pel·lícula que potser perquè... Jo anava molt a Itàlia en aquell moment, coneixia molt bé la zona, Roma, etc. I els termes de Caracalla m'agradaven molt, estava entusiasmat i anava cada vegada tal, feien l'estiu que és quan hi anava jo, doncs amb molts espectacles interessants d'òpera, de música... La primera, però que vaig veure a la meva vida. I resulta que com que al final de la pel·lícula es tanca allà, a mi allò em va arribar molt. I com que la història, a més a més, m'havia entrat, potser per l'altre que tenia, etc. Vaig entrar-hi. Doncs és una pel·lícula que recordo i que he vist més d'una vegada. És una pel·lícula que m'ho he deixat expressament, que és l'últim tango en París. No, l'has dit, l'has dit, l'has matat. No he dit l'últim tango en París? Sí, també l'has dit. O sigui, tocaves sobre l'últim tango en París, me l'aguardava pel final. El tango de l'emperador. Perquè volia dir que és una pel·lícula que per mi m'ha semblat, des que la vaig veure, i després l'he vist diverses vegades més, m'ha semblat, sempre, un obra mestra. M'ha semblat que Bertolucci és l'únic genet que s'ha viut domar un cavall desbocat sempre, que he fet sempre el que he volgut, que es diu Marlon Brando. Ella el va fer passar per allà on va voler, i va treure d'ell la millor interpretació que jo li recordo. I n'ha fet de bones el Marlon Brando. I llavors la considero una obra mestra per ser per tota una sèrie de valors que té la pel·lícula, i no precisament per el que molta gent, entre ells, la nostra TV3, que la va ressaltar pel gran escàndol de la violació. Això ha sigut últimament als últims anys, que s'ha sabut. Es parla de Bertolucci, s'està dient a l'obituari, i està que anar a parlar de la violació. Avui, oi, la venguàrdia també tornava a parlar de la violació, perquè ha sigut una notícia dels últims 5 o 6 anys, que l'actriu va denunciar que l'havien violat sense allà saber-ho, i llavors es va queixar. Bueno, en el moment que mori Polanski i Woody Allen, doncs també sortiran. El dia que es mori Polanski, sí que sortiran. Jo molt breument voldria, com deia, destacar la pel·lícula aquesta que vaig veure ahir, que es diu El Silencio de otros, perquè és una pel·lícula esllalladora i clarivident, des del meu punt de vista. És premi del públic, el millor documental del Festival de Berlín, i està nominada als premis de cinema europeu com el millor documental. Està rodat durant 7 anys, van acopilar material durant 7 anys, i produït curiosament pel Germànsel Modóvar, i el seu cultivament està produint coses força interessants, no com a directors, sinó com a productors. És un documental de denúncia, i també un relat polític que recull una sèrie de històries... Sí, el dirigeix. És una noia que no recordo el nom, són una parella, són un home i una dona, però no són coneguts. Jo no menjo no sé el nom. Si voleu, podem buscar-ho a internet, però no m'agrada com es diu. És un home una mica estrany. El Silencio de otros. És un documental. Les víctimes de fracisme. Ara segueix... És un recull d'una sèrie d'històries individuals per examinar les conseqüències de la llei d'administia de 1977, i l'anomenat pacte de l'oblit, que va marcar en certa mesura la nostra transició espanyola, però que arriba, la pel·lícula, arriba pràcticament fins a l'actualitat, perquè va desenvolupant allà en aquests 7 anys el que va haver al principi amb documents històrics, i després va seguir els seus personatges fins a l'arribar al que està passant en aquest moment. És, per tant, un film de reconstrucció històrica amb un seguit de testimonis que penso que estan, realment, molt, molt ben triats. La pel·lícula no solamente apela el ritme i l'impacte del tema, sinó a una emotivitat intensa, molt gran, gràcies a l'honestedat i la tristesa de tots els personatges que apareixen allà de la pel·lícula. En altres paraules, pot dir que el Silencio de otros revela la lluita silenciada, que ha estat silenciada i la pel·lícula ho demostra, la lluita silenciada de les víctimes del règim de Franco que continuen, encara en aquest moment, buscant la justícia que no els han donat. La pel·lícula segueix, com deia, a les víctimes i els supervivents, en el que ha estat el primer intent real de l'Història d'Espanya, de processar els criminals de la dictadura. Però jo penso que té un toc curiós, perquè té un toc internacional, d'una sensació que volen arribar al gran públic o tothom en certa mesura, i és una denúncia genèrica. Fins i tot com si vulguessin, com si estigués enfocada per les noves generacions que no coneixen l'Història d'Espanya, i s'hi volgués mostrar coses que ells ignoren. Fins i tot arribes a pensar que està fet també pels espectadors, no solament espanyols, perquè les coses siguin clales, s'explica amb una senzillesa extraordinària. Penso de totes maneres que el documental és molt més que això, perquè està molt ben realitzat. Hi ha dos personatges realitzat per un gran muntatge. El tio que muntat ho ha fet extraordinàriament bé, els dos amb alguna persona. El muntatge extraordinari hi ha un excel·lent blanc de sonora, per ser un documental excel·lent, i hi ha una meravellosa fotografia que ens dona unes estampes extraordinàries sensacionals i molt potents. En fi, no vull llargar-me, ja deia, és una pel·lícula excel·lent, meravellosa, que pel que diu i pel que aporta, jo crec que a tot el món l'hauria de veure. Hi ha dues coses, que sé jo, a suplementària, que es podria dir. La primera, la primera, ja heu dit que la vaig veure ahir, al cinema Boletge, és que jo, ahir a la ahir, vaig viure una escena que fa molt de temps que no vivia, i és que la pel·lícula va acabar, i la gent espontàriament es va posar a aplaudir, cosa que ho confesso, que fa molt de temps que no havia viscut en el cine, amb una sala pública. I la segona cosa que em molesta, em sap greu, és que és una pel·lícula que només la fan, com ha dit la Carme, amb un cine en aquest moment, el cine Boletge, i amb una hora que és a les 8 del vespre, o no la pots veure. Per tant, jo crec de debò que és una cosa altament recomanable. S'ha fet passe... No s'ha fet passe de premsa per premsa, no? No s'ha fet passe de premsa, eh, que mira, és també significatiu. Jo penso també que algú de vosaltres podia parlar també del tema de l'Isaqui la Cuesta, de la pel·lícula que seran els divendres. L'heu vist a vosaltres? Sí, sí, l'hem vist, era una pel·lícula molt esperada, perquè és retornar als llocs i a un dels personatges, o a uns dels personatges de la leyenda del tiempo, que segurament és una de les obres grans de l'Isaqui la Cuesta. Aleshores, vull dir, tu podies pensar moltes coses sobre què seria la pel·lícula, i jo penso que la pel·lícula accedeix d'aquestes expectatives i es converteix en un obra gran que ensenya moltíssimes coses, ensenya com és la vida actualment en el context de San Fernando, però que és extrapolable a Espanya. Per mi és un retrat de la solitud, com poques vegades s'ha vist en el cinema. Hi ha els dos germans, el Isra i el Cheíto, que ja coneixíem de l'altra pel·lícula, aquí són 12 anys més grans, i llavors veiem com la vida els ha fet grans o els ha castigat, podríem dir. És que és una pel·lícula molt difícil de parlar-ne d'ella perquè amb els elements del llenguatge cinematogràfic i l'Isaqui la Cuesta construeix tot un... un poema que parla de moltíssimes coses. Vull dir, abans parlàvem de Bertolucci, que per nosaltres seria com un germà gran, quan anàvem a veure les seves pel·lícules i sentíem identificats amb la manera que ell parlava i amb la manera que ell feia les coses, llavors l'Isaqui podria ser un germà petit, però vull dir, continua en aquesta línia. Tampoc m'agrada que parlant de Bertolucci es digui si és l'últim clàssic o si és l'últim del cinema italià, jo penso que hi ha bons directors en el cinema italià, com el Nani Moretti o el Paolo Virgi, que aquestes qüestions són per la premsa, de dir sempre es mor l'últim d'alguna cosa, no? No ho sé, vull dir. I dintre, a poc, parlarem de Sorrentino. És un cliché que no s'aguanta. Vull dir, veient la manera com s'ha parlat de Bertolucci, en què hi ha moltes pel·lícules que simplement han desaparegut i només s'han parlat de 3 o 4, les més mediàtiques o les més suportades pel capital americà o etcètera, vull dir que potser tampoc són les més interessants, i llavors també dic que potser la pel·lícula de Lissaki no tindrà gaire èxit de públic, no es podrà veure gaire, com el silenci de los otros, però aquestes pel·lícules sí que tenen un recorregut més enllà de les sales comercials, que si ara només és una sessió, després això es veurà en centres culturals, museus, per exemple, ara mateix a París hi ha una retrospectiva de tot el cinema de Lissaki i la Cuesta, a partir de les correspondències filmiques que va tenir amb la directora japonesa Naomi Kavase, que es va presentant al CCCB de Barcelona, i llavors, vull dir, tota l'obra de la Cuesta s'està revisant a París, després es veurà a Barcelona també, i són aquestes oportunitats que nosaltres sempre volem i decidgem. Va a dir que ahir es va inaugurar l'exposició, l'exposició és una mostra de tota l'obra. Fins a 30 obres de Lissaki i la Cuesta, el centre Pompidou, i ell, així, que és curiós amb dali i tàpies, és el tercer català viu que té exposició al centre Pompidou. És una referència important a Tintre en compte. Polt, has vist alguna cosa, tu? Tu, Àngela, havies vist alguna pel·lícula? Sí, a Sant Sebastià, al festival, vaig veure una cara s'estranta aquesta setmana, que la recomano molt, perquè és Another Day of Life, és una animació sobre la Guerra d'Angola, que és tota les cartes i tota la vivència de Caputins, que és el fotoperiodista, i realment jo ets a reconèixer que no sóc d'animació, i va ser una mica jo, vam agafar entrades amb una companya del que vam poder, vam anar tres dies d'ahir a Sant Sebastià, i va ser jo de pensar en una animació, no ho sé, i realment de reconèixer. És molt interessant, la vam veure amb les manes. Va rege animació amb documental. Cal remarcar l'edició de so, tot la producció de so està superbé, si la podeu veure més, la recomanem molt per veure en cinemes d'aquests multiscines que tenen bons sistemes, perquè és supermaca i està molt aconseguita, i flueix molt bé. Vol tens alguna cosa que vulguis comentar? Jo no us vaig fer cas i vaig anar a veure Overlord al final, segona recomanació, anti-recomanació com feu, perquè la primera era el primer hombre, i en aquest cas jo sí que anava una mica enganyat, no autonganyat, però enganyat, perquè com que vaig estar sitges amb ells allà, les entrevistes que feien als Overlord, doncs em sembla interessant aquesta barreja, potser de Segona Guerra Mundial, zombies i experiments estranys. Sí que és veritat del que tothom crec que està d'acord, i crec que estareu d'acord que l'inici és espectacular, els paracaigudistes, tota aquella escena és espectacular, i potser fins als primers 20, 30 minuts és una pel·li bélica de nou, o sigui, a mi en qüestió... Més que acceptable i tant. Sí, sí, està molt ben dirigit, aquella part, però a partir de que comencen ja a descobrir les coses, ostia, trobo que està molt desaprofitat el tema, perquè jo trobo que ni per la gent que li agrada el cine bélic, tindrà prou, ni pel que li agrada el gènere, una mica més de terror, és que ni tan sols és terror, és que és una mescla quan apareixen aquests experiments ja més... És un disbarat, senzillament. Clar, però és que ni tan sols arriba un disbarat que podies trobar en sèrie B, o les pel·lícules aquestes de zombies, o sigui, no em sembla com que hagin apostat per res. O sigui, s'encada com a mig camí de tot, i inclús quan apareixen el que són els zombies en qüestió, et quedes a mitges. O sigui, et quedes a mitges perquè en el moment que rend que la pel·lícula s'acaba, i dic clar, dic, no sé si faran segona part, perquè no ho sé, no ho sé si faran alguna cosa, però realment... Comercialment ha tingut èxit o ha sigut acceptada o no? A veure, quan hi ha qui posa el nom, que és Abrams, jota, jota, Abrams, suposo que una mica... Una mica hauria de tenir... I a més, em va semblar curiós, perquè l'entrevista entrevistava amb el que jo pensava que era el protagonista, que és el fill del... Sí, del... Bueno, ja ha sortit ara. Clou, no? Com es diu? Carressel. I no és el protagonista. El protagonista és el perdillo, diguéssim, no? I, hòstia, em va sobtar, de dir, jo és perquè no el programa fan l'altre actor de gira. Però, bueno, com a pel·lícula... Bé, bastant justeta, i com a gènere fatal. Ni han innovat ni han fet res. O sigui, que allà es queda. Doncs, bueno, com que tenim una convidada que ha fet una preparació, ens ha dit que podia parlar d'antes coses, quasi que donem la veu amb ella, perquè... I l'escoltem. Primer de tot, moltes gràcies per convidar-me, em fa molta il·lusió. No, tantes coses, no, perquè les comentem, i segur que es fan més coses, però sí, una mica, la idea, amb aquest clip, amb el que hem obert, era important també perquè la idea que havia pensat de plantejar era una mica el que fa Tom Hunt de la pel·lícula Filadelfia, en aquella escena on li explica la parella, bueno, què és, de què va l'àrea que li posa, què és la Mama Morten, i cantada per Maria Calas. I aquí veiem com ell explica, no? Bueno, ja ho hem sentit una mica, la importància que tenen les bandes sonores en les pel·lícules, i sobretot quan hi ha directors que són conscients, que és un audiovisual, hi ha les espereules, i mínima de són 50%, la imatge i 50% el so, mínim, després si vols rebaixer pots fer-ho, però no és una música que acompanya un vídeo per res, i jo crec que els directors que són molt conscients d'això i tenen un bagatge cultural musical també, s'ha van ficar un metà i un bagatge superimportant que a l'espectador agraeix, perquè quan tu comença una escena i ja estàs escoltant algun tipus de música que ja detectes d'aquesta nana, dius, això va per aquí, hi ha molta més informació, i crec que és molt important a l'hora d'explicar i d'anar-ne una història. Llavors, bueno, m'ho havia plantejat una miqueta, aquest cop no parlar de versions originals, de grans compositors, de versions originals, de John Williams, de Morricones, ni no m'ho ha rotat tots ells, perquè són molt grans, i ho fa molt bé, però com, bueno, també estic més especialitzada, estic estudiant Cal Líric, doncs volia fer aquesta aportació de l'òpera dintre de com directors utilitzen grans àrees clàssiques per les seves pel·lícules amb un sentit narratiu molt complex, i no perquè sí o perquè l'òpera sona bé, no, no, no, sinó perquè té un sentit dintre de la història. Llavors, primer de tot, he plantejat, bueno, tres més actuals, també per no caure en els grans que seria Cúbriques, Baudialens, tots aquests que també els comentarem, però primer m'havia portat unes pel·lícules més actuals per comentar això una mica per sobre, ja que són de directors molts joves, com per exemple, 3 anúcies en les afueres de l'any passat, Lázaro Feliche, de la qual estic molt enamorada, no sé, vosaltres, també, també. I per últim, Lars Montrier, que aquesta sí que és més antiga, però també crec que és una persona que ingeniosament utilitza molt bé tota aquesta integració, deixant a banda, ja per després, i el Dic Cúbriques, Corseses, tots ells. Llavors, la primera que tenia pensada, si voleu, escoltem una mica, és la de 3 anúcies en les afueres del Martin McDock, on utilitza l'òpera de Marta, i bàsicament agafa una peça que, en aquest cas, és un poema irlandès, no és encionària, que és The Roads of Summer, que sí que l'hem sentit altres vegades, però crec que, si voleu, l'escoltem i després valorem que explica i com ens serveix. The Roads of Summer Doncs el que podem anar veient en aquest poema irlandès o petitària, si es pot considerar, que obre els crèdits de la pel·lícula on anirem veient diferents anuncis, penets, anuncis, i bé, la posi en sí, parla d'això, de la última rosa que queda, i aquesta tristesa de la última rosa que realment no té ningú perquè està destinada a morir, i és aquesta tristesa que ja no queda res, és l'última de l'estiu, totes han mort i ella ho farà. Llavors, aquesta soledat o aquest sentiment, crec que està superventrovat perquè la protagonista de la pel·lícula de la mare, desesperada, ella és l'última rosa que queda buscant tota la història de la filla. Llavors crec que obrir, a més amb aquell paisatge, amb aquelles carreteres, amb aquesta... Ja et dic, poema irlandès, superpatit, que anar a l'òpera de folto realment té una importància, però no és una de les grans àrees de dintre. Llavors crec que ha fet una recerca molt important o té un equip darrere, a la banda sonora molt... Tinc una atenció molt... i l'ha sortit molt des del meu punt de vista. I també veiem com aquesta mateixa... A part dels crèdits, després té la seva banda sonora, amb altres també clàssics, però ja no d'òpera, sinó cançons amb artistes importants, però després la sena on ella crema el Pòlix Departament, tot allò, encara remet més, per si no t'has adonat que és la Robs of Summer, te la torna a posar aquí, que, òbviament, em dona... agafa ja la meitat, quan és molt més explosiva, i explica que ara ja és que ni la policia, o sigui, ja és el punt de estic sola en aquell poble i ja no estic ni a vosaltres, aquesta actuació d'ella, que és excel·lent, ja vam veure que se'n van portar tot, però en aquest moment, amb el foc i amb aquesta furia, crec que té aquest punt de que és l'última rosa de veritat, és l'última oportunitat. Aquesta era una de les que portava, ha quedat bastant tapada, però jo també la he recuperat, perquè la voldria cantar, ja us vaig dir ostres, m'ha recordat i ho vaig dir ostres. És una indirecta. La següent, que aquí sàgo que tots esteu d'acord, és l'Azerofelitxe, que jo hi ha tres cops, jo vaig anar al Bolitxe també, jo hi aniré perquè, clar, tots parleu de l'Azerofelitxe. Intentaré. No faré spoiler, però sí que és veritat que s'ha de... És molt contemplativa, així tampoc, però sí que és veritat que en aquesta... La música té, ja no en un sentit, com en la del 3 anuncios, que té una relació, té un sentit, la opera, sinó que hi ha... És que té un personatge, o sigui, la música forma part, no és un musical on la música és personatge, sense ser un musical li dona aquest paper superimportant dintre de l'escena. Primer de tot cal, voldria ara, si l'escoltem, a l'armonia musical, com sentirem, és que està diva el Norma Bellini, Bellini, i exacte, els acords. Aquí no es reconeixi, no t'agrada molt, per escoltar-la. Escomparteix un ragazzo, una persona important, un marquesi... Tanqueri, apradi! L'únic marquesi tanqueri de l'una, el padronell l'invioleta. Exacte, aquí ara ja comença, fa més èmfasi, però clarament si no hem escoltat i no hem detectat, perquè és una banda sonora que ens acompanya des de l'inici, i en molts moments apareix que jo intentava i deia, no, no, és que tornar a ser l'armonia de casta diva, dic que la posin, sisplau, de veritat, i ara algun moment amb la melodia, 100%, i sí que trobem el moment de la caixeta de música, que clar, és el millor moment per fer diagètic, una música que està sent extradiagètica, que és quan un element que fa música, en aquest cas, la capsa que hi ha gruga de música, llavors també que voldria destacar d'aquesta pel·lícula, no només aquesta portació de l'òpera, sinó el moment que us dic que és protagonista, que per mi és superimportant, que és ja que estem tractant d'un personatge, que des del meu pare és, bueno, com un Àngel Bíblic, no sé si s'ha comprat així, però ell, Lázaro, seria una mica aquest personatge bíblic, l'entrada en aquella església, ja cap al final de la pel·lícula, ja s'ha fet un ofertor i estan acabant, hi ha un òrgan tocant, hi ha una pregària, que no s'ha pogut detectar, perquè encara no hi ha clips, no vaig poder detectar què era, però és una ofertòria d'església. En aquell moment, on una peça com ell, que si va seguir la pel·lícula veus que és un Àngel, entra i també els fan fora d'una església, que és un lloc que ja ningú pot fer fora, és públic, és un lloc on deuen t'hauria de conèixer tothom a casa seva, i tot i així, aquelles moments es diuen, no, no, marxeu, ja està tancat, venen també de ser, que els acaben de ser també, regeixats en una altra, en la casa del somio amic, o sigui, ja està sent socialment com a família, tota la seva família està fora, no? Llavors, quan entren allà, ja com l'últim, perquè senten la música, els guia la música, entren, i els fan fora aquesta imatge de que la música se'n va a ell, i surt, i a les iglesies queda, bueno, a l'òrgan, no sona. Bueno, el primer com no vaig florar, el segon, cas i el tercer sí, perquè aquí és quan veus que dius, ostres, és aquesta força que li donen ja 100%, faltaria en el guió ficar personatge, música d'ofertória aquí, perquè era superimportant com ell aconsegueix, com dir, escolta, si això és de tots, bueno, s'ho emporta, s'ho emporta i surt d'aquí i s'emporta la música, perquè realment és això, és màgia, i la música és per tothom, no es pot prohibir a ningú. Aquesta idea, jo crec que està molt ben trobada, i fa d'una música que a principi comença això extraviagètica, entres en una església i doncs són on orga, a ser l'essència, aquesta final, que és que quasi la pot respirar. Crec que és una pel·lícula que a part de aprofundir en molts temes, també, evidentment, no s'ha deixat per res la banda sonora, i crec que molt àbil. Jo, per mi, és de la millor d'aquest any. Sí, jo crec que costarà trobar, era tres cops, perquè volia pensar si li trobo coses dolentes, però no, vaig trobar més bones. Està fet amb una sensibilitat extraordinària, poètica, tot allà? Sí, sí, sí, sí. Entron que també, probablement, molt em passo línia. Sí, sí, sí. Teorema, uccellina, uccellar, sí, estan allà. Sí, estan allà, estan allà. I, bueno, ara sí, per últim, ja, sí. Us deixem que comencem amb els grans, però una altra, que per mi és super... que està molt bé, també molt ben trobada, és més una escena, no és tan com en context de pel·lícula com l'Àcero, però és l'anticristo de l'esbonetria, no ho sé, no ho sé. L'anticristo de l'esbonetria. L'anticristo de l'esbonetria. L'anticristo de l'esbonetria. Doncs aquest cop l'Axa de Handel ens introdueix els crèdits els crèdits de la monstruositat de l'esbonteriat que vindrà després, molt angelicalment, però molt ben trobat, jo crec també, perquè fa aquesta escena on la música també no és extradiagètica, en aquest cas és molt, molt iagètica, ja que eix dos, és l'escena, no sé si l'heu vist, és l'escena que la parella està fent l'amor amb blanqui negre, càmera lenta, i realment ells estan en un moment en què estan escoltant, estan, com diguéssim, magnificats, i estan com magnificats escoltant, jo crec que el deixen, perquè realment no s'entenen del que passa a casa, i llavors poden entrar a robar, pot passar de tot, i el que no és un espòiler, per és l'inici de la pel·li, té 12 anys, no crec que sigui un espòiler, però clar, el nen cau per la finestra, el nen petit surt de... sí, surt i cau, o sigui, cau en tot el moment gelat, llavors ells no s'adonen, llavors aquest laixa que jo crec que explica molt bé, que és de Rinaldo, de l'opera de Rinaldo, de gent que explica molt bé aquesta cruda sort, que diu una mica la tradució, és que suspira la llibertat i aquesta cruda sort, i crec que és el missatge per començar, que millor ens deixa a l'esbon triar quan ens presenta la cruda sort, que han tingut els dos protagonistes a la parella, de ara us toca el pastel, de qui ha estat la culpa, de què ha així passat això, que heu perdut el nen, els dos en un moment d'extes, i és que no us aguantarà, i és el dolor que tens, com diu la cançó, que és aquest dolor cada nat que tenen, i que no es podran treure mai de sobre, una perda a un fill que quasi és assassinat, parell, és màgicament, i llavors aquestes repartiments de culpa, que jo crec que es senten alliberats, i es senten llibertat quan un li tira la pilota a l'altre, llavors com tota la pel·lícula també et presenta una visió, i després una altra també crec que juga aquesta dualitat de qui té la sort d'estar lliure en aquest moment, i té com la tranquil·litat i no senten en cadenat, llavors una miqueta jo crec que és el que es representa en la primera escena, en blanc, i aquí en aquesta pel·lícula és en color, jo la fa com congelada, no sé quan fica la cama la lenta, però si realment es veu tot la gota d'aigua caient, és molt maca visualment, i també sonorament, i fins aquí era una mica el que volia analitzar més detallat, perquè crec que són tres que no són tan típiques, però si voleu ara entrem una mica en el més típic, però genial, que no sé si heu estat a l'exposició de Cúbric, segur que en tenim de molt que parla d'ell davant de sonores, perquè jo crec que heu estat, exacte. Aquí tens un expert en Cúbric, que sempre diem. Perfecte, perfecte. Doncs vaig a tornar perquè vaig entrar una horeta abans i, òbviament, a una hora no et dona temps, perquè crec que se n'estan quatre. Jo també hi vull tornar. Sí, doncs, si no a veure una mica ell, jo crec que és el mestre. Era un fanàtic de l'òpera i, en fons de les seves bandes sonores, tal com fa les seves pel·lícules amb mil·límetre, que controla tot, òbviament, no es deixava això. I això ho controlava a 2001, ens fa, jo crec que és l'òper. És un recital. Sí, és el recital. Amb totes les pel·lícules. Sí, amb totes, exacte. Jo, per exemple, hi ha la que m'agrada molt destacar, perquè potser la caca ha quedat més amagadeta de l'esquete, dintre de res està amagat d'ell, però la del resplendor, de Shining, crec que és molt interessant, perquè dintre de ser una que no té grans peces musicals, l'inici dels crèdits on... Quan estan pujant... Quan estan pujant, que es cola l'helicòpter, que creava que és molt important també, perquè ha sortit a molts llocs de... Encuentre la càmera, aquí sí que es veu, es veu el... Comença amb un rèquiem, que clar, si estàs pujant el punt, vas avançant amb el rèquiem, i clar, estàs pujant la muntanya. És crònica d'una muerta anunciada, que és llavors clar... Quan em vaig veure, jo deia, estàs molt bé. Tot i que després no posi grans peces, no és allò com l'aranja mecànica... És que el començament té clover corans, també, de bonicòpter. Sí, exacte, també, també. Té aquests punts que, bueno, ja ho deixa caure tot. Jo crec que posa tota la carne laçador des del minuto i ja es nota. Una mica també a Barrilín, on el gènder de Saravant també és preciós. Sí, les traus del 2001, no sé, és que a totes elles expliquen molt, i et tornen, en aquest moment, com d'extesi contemplatiu, jo crec, una mica. I també, bueno, portar més a Còpola també ho fa molt bé. Tot això d'Aymar Pókalipsnau, amb l'acabalgat de les Valquíries, que, clar, també és, bueno, de les grans escenes, de les escenes de comentar, aquesta habilitat de posar aquí... Però, a més a més, li fa dir, diu, és que els punts nerviosos. Sí, no, no, és que... Xufa, enxufa, més fort. No, clar, clar, és que... I jo, també, aquí, quan em deuen comentar, a mi aquesta actuació de Marlon Brando em va agradar molt. I mira, que crec que aquí era després d'estar a una època supernegra que va tenir ell, i que Còpola va ser el que el va rescatar. És l'últim paper de Brando. Doncs, no, no. Jo crec que aquesta pel·li té coses. Jo sí que vaig agir que el rodatge va ser un cristo. Sí, sí. Sembla que anem molt ràpid, però aquesta l'he pogut caçar. Ah, va, fa rica. Us he volgut. Clar, és que és espectacular. Sí, mira la cena, i és que és espectacular com combina. A més, si no recordo malament, és el moment que, quan fa la transició, és el ventilador, no? Sí, és el ventilador. És el ventilador que jo és brutal. Sí, sí. Sí, sí, és una transició boníssima. Sí, també a Rebel de Cinc Causa també la sentim. O sigui, també la que hem recuperat abans la de aquesta diva és la... Bueno, ara jo crec que és el top de la sentireu. Jo l'he sentit molt més a publicitat, perquè és la reina de les fregàncies de campanya de la vida, i em fa ràbia perquè pensava, ostres, després posa de pel·lis. Quan ho comenta la meva profe, acaben de dir, ostres, segur que l'han utilitzat molt, i li diuen, no, no. És que no està tan utilitzada com creus. I vull dir, sí que han tingut pes en altres, però, realment, quan a qui ho ha de lesbontria, la poso, vaig pensar, bé, no és jo que sé... Ja em polgo, tio. Últimament era molt típica, però, bueno, també per comentar, tenia el padrino 3, amb la que veia Rosticana. Sí, que també, bueno, jo crec que el padrino 3 té aquest punt, que Còpola ho fa molt, també, a Decotón Club, que s'ha pintagrat molt en el muntatge, com també és veritat que els seus papers, aquestes dues pel·lícules, jugant amb tota la màfia i el tiroteo, llavors, jo crec que va molt bé, perquè en el cas de Còpola Don Club, que a mi em sembla excel·lent, l'escena final, on hi ha el claquer, tot en el club de jazz, i estan venint les amantrejadores, com a muntatge, bueno, altern, jo, bueno, patia, patia, patia, em sentia escoltant allà dintre, veient també els tiros i pensava, adéu meu. Però, en aquest cas, el padrino 3, també té aquest punt de que, bueno, estan a la òpera, no? I aquí no em sembla tan intel·ligent, òbviament, no sonarà, jo què sé, no sonarà pop, o no sonarà rock, si estan allà ficats, sonarà una bona àrea, i més senei. Però és veritat que es corseix, m'agrada més com l'utilitza a Toro Salvaje, en tant en els crèdits, com amb la majoria de la seva, tota la banda sonora de la pel·lícula, segueix molt la línia. I també així, per comentar, segur que vosaltres també teniu altres directors, també crec que encerta molt i fa un molt bon ús. Tot i tenir, com comentàvem abans amb el poll, el jazz, el jazz, jo crec que és el gènere especial, el seu. Però crec que una fortiva làgrima a Matchpoint, que és crèdits, crec que són superinteressants, ja que, diguéssim que, bueno, a l'Àpera es diu, segur que ho coneixeu, el creixendo, les dinàmiques, creixendo, diminuendo, jo crec que a la imatge, quan a Matchpoint és crèdits, com a imatge ideal, em refereixo a el partit... la raqueta tenis, la pilota passant de costat a costat, el que s'expliques una mica la probabilitat, tot aquest tema probabilístic, estadístic de la sort, crec que té una força, però que si tu tens un... estàs escoltant, realment, si fos així només amb el diàleg, que no hi hagués l'àrea, té una força, dius, comença bé la pel·l, explica-nos un concepte, una teoria, que no sabem cap on va, però si sents una fortiva d'agrima, ficarà aquí, bueno, hi ha un creixendo, si estàs de creixendo, diminuendo, música, parlant així, perquè t'estan obrint la pel·lícula gegant, una cosa gegant, serà fortiva, serà criminal, acabarà fatal, però d'imatge t'estan explicant de què va la sort, vull dir, en imatge està diminuendo i anirà cap a creixendo, i llavors jo crec que li va molt bé fer això, perquè tu et deixa, et planta això que al principi, que la gent que no li agrada tant escoltar pot ser de què estan a la banda, l'àrea, està escoltant molt el diàleg, que també és veritat que escoltem molt el diàleg i més en un inici de pel·lícula, i es queda amb aquest tema més de la sort, de la probabilitat, i dius, bueno, vale, però clar, si tu realment el teu servei està escoltant més una fortiva d'agrima, dius, ostia, això acabarà fatal, anirà a veure amb la sort, però és que la sort et portarà a l'opitxote, i llavors jo crec que aquí és tan ingeniós que al final de la pel·lícula no li cal, gaire, tornar-la a posar, perquè la pel·lícula sí que ha fet un creixendo, i l'àrea ja estava creixendo des del minuto, i llavors, crec que al final és apoteòsico que saps perfectament que acabaran morint a Scarlett Johansson, perquè és que en una fortiva d'agrima t'ho ha dit, t'ho ha dit des del minuto, i llavors crec que no li cal, té com un domini molt fort, no? I de dir, mira, tu planto aquí, si ets una pel·lícula, si no, ja ho aniràs pillant, i si no, escolta't el diàleg de com va la suerte, de la pilota, veure'n qui canta. Si no, escolta, si anem sense condicions. Exacte, i si no, exacte, i així segur, que recorda. Sí, doncs una miqueta, això també he trobat algunes espanyoles que ha vist molts de passió del Buñuel, que està Tristan Isolda, sí, és molt antiga, que està, ja m'he quedat una mica lluny, però bé, bé, o sigui, també està utilitzada el mateix, i Tristan Isolda està super explotat, jo crec que aquesta és la de si hi ha algun director que algun dia escolti, si no, sense condicions, no l'utilitz, i jo l'hi demanaria, perquè també, bueno, melancolia, s'ha fet el preludio, o sigui, s'ha utilitzat molt, però, ara, dintro, també, bueno, fa la marxa funeral i el Nersundorma també surt a la pel·lícula de Menávar. O sigui, també és important que el cinema espanyol, jo crec, que introdueixi també aquest tipus de concepte, perquè crec que és superinteressant, i que es premia molt, i es valora molt, des de, bueno, que crec que tan crític de cinema, com a facidat, com el mateix públic, que agraeixo, sí, sí, sí, sí, realment, potser una pel·li, això, com abans comentàvem, no ens ha agradat gens, però jo crec que si hagués tingut una bona banda sonora, no ens ha agradat gens, si haguéssim comentat la banda sonora, doncs, bueno, contrapesa una miqueta, i dius, bueno, no està mal. Sí, que potser Superlop et guanyaria amb una àrea. Guanyaria exacte, amb una bona àrea, sí, sí, sí. Molt bona, sí. Sí, o un libret, o una curta petita, una mica, sí, però sí, sí, i, bueno, una mica era això, era comentar una mica tot això, i, bueno, crec que és molt important, no? Mai oblidar-ho, i que les pel·lícules, doncs, s'han d'escoltar, i mira, però també escoltar, sobretot. No, tu deies molt bé, i penso que és veritat que hi ha moltíssimes pel·lícules, que si tu les veus sense música, és una cosa, i si les veus acompanyades de les seves músiques, és una altra, és evident que l'efecte que produeix, doncs, les dues coses, és el que es busca en certes mesures, però al ressaltar, doncs, el valor de la música, moltes d'aquestes comparacions són brutals, és a dir, una pel·lícula la veus, i dius, ah, saps de què va, etcètera, però no hi ha la música, i té la mitat de força, té la mitat de força. Sí, sí, sí. Clar, clar, però és que aquí ja no és només l'acompanyament musical, sinó que potser, inclús, hi ha pel·lícules que la narrativa musical va per un lloc i la narrativa habitual, la música, per un altre, i llavors, a vegades, han de coincidir. Abans li he comentat o ella, que estan comentant les pel·lícules que contraposen, els directors, que utilitzen una contraposició i hem parlat de Cúbric, a mi el que em ve el cap la primera és la jamecànica, comparar la típica cançó, que sinó de re, que sempre és molt... molt maca i molt divertida i tal, comparar-ho amb el que va passar allà, la cena. Llavors, aquestes contraposicions, a vegades, és curiós de com s'utilitza per narrar pròpiament. Jo una cosa que no sé, suposo que sí que ho coneixeu, però tots som més o menys cinefils, a mi em va sorprendre molt, en una pel·lícula que la música la trobava superajustada del que passava, era ser una vez en Amèrica. Ah, sí. Resulta que allà al Morricone, jo no sabia ho vaig saber posteriorment, no quan la vaig veure, que la música estava escrita feia 10 anys, perquè el guió va esballargar i va anar canviant de guionistes, i va arribar un moment que hi havia 10 o 12 guionistes que havien pratitzat amb l'escriptura del guió, quan es roda la pel·lícula, el director, com es diu el Sergio Leone, el Sergio Leone, els hi fa escoltar la música mentre estan rodant, de tal manera que els moviments del Robert De Niro, hi ha alguna escena, per exemple, al principi quan ell torna, i a l'altre està el bar esperant-la, i se senten una música, jo trobo allò sublime, perquè hi ha una combinació de música i moviments dels mateixos actors posteriorment, que estaven sentint la música en aquell moment, que és extraordinària, que allò no s'aconsegueix facilment. Jo recordo que això va passant al Padrino també, amb rota, en zona que algunes escenes li feien varia al Pacino, els canvis, en zona que la posaven en directe. No ho sé, però podria ser. Jo us he segut del cas del Sergio Leone amb aquesta pel·lícula, perquè la música és extraordinària, la música realment és boníssima, i hi ha moltes d'aquestes escenes, que les sent i t'arriben, veient les imatges, jo veig que he venido caminant per allà, treballant, que t'arriben, és a dir, que et toquen. Hi ha una francesa, que es diu estítula extensor per al Cadalso, que la música és de Miles Davis. Van passar fa poc per a la televisió, no sé si us ho deu. És bo, perquè la va composar mentre estaven fent la pel·lícula. Estar Wars, com eren molts platons, també ho feien. Portaven una petita part de l'orquestra, i els tocaven en directe, perquè també era una cosa com és science ficció, tot eren decorats, per als actors, han de ser molt bons, han de tenir la idea molt clara, perquè realment estan venint aquí, potser naus i coses, i tu no ho estàs veient, i més en aquests moments els efectes especials, perquè ara potser posen pantalla gegants, i mira, passar això, mira, tu t'estàs veient realment com quedes. I llavors, un dels ingredients que posaven, perquè els actors, els que dius tu, es poguessin integrar més, i l'àcting estigués molt més actiu, era aquest. Portaven una petita, un acord, o portaven una part petita de l'orquestra, i tocaven en directe, perquè a més jo amb William s'anava fent canvis, canvis, canvis. El mateix llei motiu crec que veig, que havia canviat moltíssim, amb Indiana Jones també, els lleis motius que fa, sempre, de què caracteritzen, que junten amb el protagonista, doncs sí, sí, el retoquen moltíssim, el retoquen més, perquè quan potser el compositor composa, però després veu l'àcting de com es... Oi, li recorda una altra cosa, la inspiració, el mateix músic, li canves, si la cara és un altre actor, llavors és important, sí. I sentim-te, tu? Jo, però això que havíem de... Ja que tenim l'oportunitat de tenir tant d'òpera aquí, doncs, escolta. Espera que li baixi una mica el micro, potser. El que vulguis, tu. La de l'Àxa, que és la que potser tinc més a parlar, que és la de l'Anticristo, però res, molt boquet. I que sospiri, i que sospiri, no hi he ver tu. I que sospiri, i que sospiri, no hi he ver tu. Gràcies. Amb tot això, estem arribant a l'hora, és a dir, que realment ha sigut molt comprimit i molt, però molt interessant, el que ens has explicat, Àngela, per tant, estem superagraïts de que hagis vingut aquí, avui, al programa, i nosaltres, doncs, te'n plaçem, que quan vulguis un altre dia venia a tornar a venir, i que pugui ser-nos explicants de qualsevol altra cosa, o de les moltes coses que també s'havien al programa, moltíssimes gràcies. La setmana que ve, tenim un altre nou convidat, és el Pepe Mendes, que és graduat superior de mitjans audiovisuals, realizador i productor de cormetratges amb Vicenç Escrivà, director del Ducodrama tot l'anyor de demà sobre el biògraf Joan Salvat-Papassei, des professor d'estinema de l'EMAF, col·laborador de programa Nexas, i moltes coses més. Per tant, us enplaçem la setmana que ve, aquí, assinem-me sense condicions, i repeteixo, estem molt agraïts, feta aquesta exposició brillant claríssima, molt didàctica i entusiasta del que treballa, sinó que a sobre ens ha fet una interpretació en directe que agraïm moltíssim. Moltes gràcies. Bona nit, Íngela. Gràcies a tots.