Cinema sense condicions del 4/12/2018

Cinema sense condicions. Bona nit, ja som aquí, un dimarts més a Cinema Sense Condicions, el programa que us oferiré informació sobre el cinema, sobre les coses que han estrenat, sobre les coses que vindran, sobre les coses que creiem que val la pena recomanar. I avui, com sempre, amb un nou convidat, en Pepe Méndez. Pepe Méndez és un graduat superior de mitjans audiovisuals, realizador i productor de curmatratges, amb Vicent Escriabà, per exemple, director d'un documental, un ducudrama, que es deia tot l'anyor de demà, sobre la biografia de Joan Salvat-Papaseit, professor de cinema de MAP, col·laborador critic de programes nexos de com ràdio, i moltes coses més. Ara, per exemple, ens deia que ja no ho sabia, que feies a més un programa de ràdio, no? Pepe? Sí, sí, faig un programa de ràdio també de cinema, molt local. Això també és local, eh? Això també és local, és de Sant Just desvers local. És la gràcia. Joan, sembla que vinguis corrents i tot. Sí, perquè venia corrents. Venim corrents, venim corrents. A la plaça de Sant, ens hem trucat amb problemes per arribar a l'hora de devolar. Ja em tranquil·litjaré. Com sempre, presentem l'equip, com sempre, a Pepe fem dos pals del programa, una primera part, que parlem de les estrelles, de què hem vist, de què aconsellem, de què considerem que val la pena que vegin els nostres ovidors, o no. I una segona part que anem a deshastar a dedicar a la teva persona, que seria parlar del convidat, del que el tema que el convidat proposa. Com sempre l'equip el formem doncs Carme Nabot que està aquí a la dreta, bona nit Carme. Hola bona nit. En Joan Sardà que està a continuació. Hola bona nit. En Pep Parmengol que està a continuació també. Hola bona nit. Hola bona nit Pep. Hola bona nit. I arredir els vidres, com que és... El control. El control, que controla tot, ens escolta, etcètera. En Paul Diggler. Venint de mapa, directament. Jo vaig sortir de mapa. Sí? O sigui què? Sí, sí, sí. Molt bé. Ah, molt bé, molt bé. Després parlarem. D'una visió. No t'ho vaig tenir de l'una? No, jo vaig acabar, farà uns 5 anys. Ah, no? Llavors no, no? A la millor, el meu fill, sí que ho faràs tenir. Aquí? Ah, el teu fill. El meu fill. Però com es diu? Noel. No, el Noel era per realització, jo feia producció, però sí que el conec, sí. Molt bé. Doncs bé, fetes les presentacions. Sí. Estem com a casa. Estem com a casa. Com a casa. Ja podem continuar, ja podem començar a parlar de les pel·lícules que, a més o menys, hi ha algú que vol començar a parlar de la pel·lícula que ha vist? Ah, si voleu. Jo he vist dues pel·lícules. Bueno. He vist 3 cares de la Jafar Panahi i el silenci de les altres, que la vaig veure ahir, i que encara estic ara tocada. 3 cares, l'heu vista als altres? Sí. Sí, tothom la vista? A veure, jo que, quan vau parlar de la Jafar Panahi, l'última pel·lícula que havia fet que era la del taxi, que no me'n recordo ben bé com es diu, dins del taxi. Taxiteran. Taxiteran. Taxiteran. Exacte. A mi no m'havia agradat gaire, l'havia trobat poc consistent, i que malgrat d'intentar fer-ho dins d'un taxi i amb la càmera posada, i amb una situació molt difícil, jo creia que podia haver atret més partit. Llavors, vaig anar a veure aquesta, no sabem ben bé què trobaria, aquesta és una pel·lícula magnífica. M'ha semblat a mi. És una pel·lícula que, com sabeu i com ja va a comentar, m'imagino, aquest director estàs amb arrels d'un motxiliari, o una cosa d'aquesta mena. No pot fer cine durant 20 anys, però ja veieu el que passa, que sí que em fa. Va tenir problemes polítics i amb les seves produccions, i per tant és sorprenent que hagi pogut fer aquesta pel·lícula, que sí que està rodada amb exteriors, i que, per tant, ha sortit de casa seva, no sé com, però ha d'haver pogut sortir. És una pel·lícula. El començament és molt trepidant, sorprenentment trepidant per el seu tipus de pel·lícules. Ell i un actriu ben ajat, que s'interpreten ells dos a sí mateixos, estan anant amb un cotxe i estan parlant sobre un vídeo que han rebut sobre una nena que s'assuicida o que sugereix que s'assuicida, perquè a casa seva no la deixen ser actrius, perquè li han donat una beca i el poble on se viu és un poble molt... no sé si diria atreçat, però en tot cas... Molt conservador, molt conservador per les tradicionals. Sí, tradicionals que en deu haver una pila per tot l'Iran i per tota aquesta zona. El començament és molt bo, que era molt sugerent i molt bo. I després és... de fet, és un moviment rot. Perquè de fet, tota la pel·lícula van ells dos, el Jafat Palahari i el Benajat Jafari, l'actriu, una gran actriu que té molta fama i que és molt important, que ha quedat molt tocada amb el que la nana li ha aconseguit. I llavors van en un lloc terrible... Terrible, no, és bonic. La càmera és boníssima, boníssima. Va descrivint aquell món amb gent del país que mostra la seva primarietat. Per a més, que està en el món, perquè la canalla que surt de l'escola està contentíssim i li fan tota una rebuda com si fos una gran actriu. I simultàneament no volen que aquesta nena sigui actriu, perquè el seu funcionament no està amb aquestes regles de viure. La pel·lícula està molt bé. Està molt ben descrits tots els tipus de personatges que coneixen allà, que deuen ser del propi país, que això ell ja ho fa, i de la pròpia sona, i mostra uns comportaments especials, masclistes, i tradicionals, on no sé per quina esclexa entre el món futur o el món real que existeix al mateix Iran. Em sembla una bona pel·lícula. Sí, sí, me'n van parlant aquí, en fi ha agradat, i jo la vam recomanar, i de fet sorprenen moltes coses de la pel·lícula. La mateixa actriu que es va fer famosa, fent una set a la visibilitat, té una personalitat molt acusada. I té una física extraordinària, té una mirada... Sí, sí, és veritat. Per tant, jo seria una primera cosa, que em sembla que valoraia pels nostres oïdors, que si volen anar a veure una pel·lícula, a veure tres cares, perquè és una pel·lícula iraní, que dona... Diferent de tot el que poden trobar la cartellera aquest moment. Diferent de tot el que poden trobar la cartellera aquest moment. Pep o Joan, voleu dir alguna cosa? Sí, jo volia parlar d'una pel·lícula, que és una mica una rareza, o sigui, acabem de parlar d'una pel·lícula iraní, doncs ara toca una peruana. És una pel·lícula que vam poder veure la setmana passada, vam poder parlar amb el seu director, un noi jove de 31 anys. Mira que del Perú ve no arriba gaire res. No arriba gaire. Aquesta pel·lícula es diu Winyaipacha, que, traduït de la Imara, seria aproximadament eternitat. És una pel·lícula que està rodada a més de 5.000 metres. Bueno, ja hi ha tantes coses. Los Andes, a 5.000 metres. I té algunes peculiaritats, perquè els nostres uïns es facin una idea, li van preguntar al director quins eren les seves referències cinematogràfiques a l'hora de posar-se a fer el primer llarg, i ens va parlar d'Iasuhiro Ozu, de Joan Ford, de Sohei Mamura, de Roselini, i després... En Quantarkowski. I després va dir que, en respecte al color, que emprava el color natural fet amb els llums d'oli, etcètera, pensava en els quadros de Rembrandt. Dic això perquè dono una mica una idea de la textura que mantén absolutament tota la pel·lícula. És una textura, la veritat també sòbria. És un passatge espectacular, però, en canvi, està fet amb una mesura que no distregui l'espectador de cara a veure els nevados, que és com li diuen les muntanyes que estan permanentment amb neu, sinó que el que importa allà és la història. Llavors, la història està presentada, una hora i mig, aproximadament, amb 96 plans. Sense moviment de càmera. Són dos actors. En realitat, el que participa allà són dos actors, cinc cordes, una llama, un gols, i, esporòdicament, travessa també per allà un nou de presa que anuncia aquí el que estem... El còndor. No, no, és un còndor. No, el que he dit de presa és que arroñe. Sí, anuncia l'amor. Llavors, bueno, tot el que hi ha, que són accidents, les penyes i això, tenen noms. Estan... Una mica, una visió, la cosmovisió endina, és en una religió, i viuen molt d'acord amb tots aquests preceptes. És una història actual, per això? Sí, sí, sí, absolutament actual. Ella ens va explicar al director que ell va, quan va néixer, per una sèrie de 50 anys, a la pantalla de l'Adaia, va estar vivint allà una temporada, quan jo he vivit amb els seus avis, a l'acord que em deia fer una pel·lícula descrivint tot allò que jo he viscut de petit. La història és una mena de condensar el temps en un període on podem veure el treball del camp, la recollida de la collita, la recollida de la llenya per fer foc, el que guarden de l'època de l'estiu per l'època nevada, per poder subsistir, sobretot moltes escenes d'intimitat, que no són res més que la forma d'allogar-se, cuinar, menjar, dormir, tot ja dintre d'una psicomotrizitat mermada, perquè tenen més de 80 anys els dos. Llavors hi ha dos punts amb el que podríem dir el món exterior. Un és l'esperança, que és l'aid motive de la pel·lícula, estem esperant o pensant que algun dia tornarà el seu fill, i si torna el seu fill serà la seva salvació. I l'altra, que és molt més prosaica, és senzillament que s'estan acabant els llumins. I ell li diu a ell, a comprar-ne. I no pot. És una pel·lícula d'una sensibilitat extraordinària, minimalista, que em plau recomanar, perquè no estem acostumats a veure cinema d'aquest tipus, fet amb una honestedat absoluta, ara venim a comentar amb el nostre comitat, el director és director guionista i director de fotografia. És molt personal. Jo trobo que no és una cosa absolutament comercial, que anàvem a veure una pel·lícula disposada en aquests termes. És una pel·lícula étnica molt ben feta, molt ben realitzada, molt honesta, però no és una pel·lícula de dir-ho. A mi em va deixar una mica de tocar-te en el sentit que era una gent vella gran, acabant, i aquest trance no és mal agradable, i jo potser no tenia un dia molt adequat per això, i no vaig sortir molt content, però no perquè la pel·lícula no m'agraeix, que penso que estic d'acord amb el Pepin, que té tots aquests elements que ell apuntualitza. A més a més d'això, comença la pel·lícula sobre amb una ofrena, que és molt freqüent amb ells a la Pacha Mama, que surten les fulles de coca, element indispensable també per poder-se mantenir en forma. Aquelles alçades causen terra. Jo li vaig preguntar si ell havia pensat o havia tingut condicionaments per fer una pel·lícula més comercial, perquè era evident que era una pel·lícula excel·lent, però no era una pel·lícula comercial, massiva d'agència. Ell em va dir que precisament l'havia fet comercial, ell havia pensat en la comercialitat. El que passa és que ell mai pensava que aquesta pel·lícula sortiria de Perú. Li vaig fer per Perú. Vaig fer una pel·lícula per Perú, i sorprenentment la pel·lícula... És molt curiós perquè te'n recordaràs, que jo li vaig preguntar, tot a la gent jove, encantats amb la pel·lícula. Això calia realment un altre món del món dels Andes. No té res a veure amb el que estem parlant. Jo, parlant d'una altra pel·lícula, vaig anar a veure una pel·lícula recomanada, una pel·lícula que havia llegit que tenia molt interès i que diversos crítics m'havien deixat molt bé. I vaig anar-hi sense saber la massa cosa que anava a la pel·lícula. Has de confessar que em va agradar molt, ja la anirem desenvolupant. Com es diu? Es diu La Noche de Doce Años. La Noche de Doce Años. Té com a referent. Això dura dos hores. No, la Noche de Doce Años. És una nit que dura 12 anys. El PP Mujica, com sabeu, va ser president de l'Uruguai del 2010 al 2015, i es va fer famós en el seu moment, per ser el president més pobre del món. Tenia un sou, suposo que ho sabeu, de 12.000 dòlars. I el 90% del seu sou el dedicava a obres de caritat. La pel·lícula, o ell, més que la pel·lícula, és el real de l'impacte que em va fer la pel·lícula. He obert els vídeos, he vist que a YouTube hi havia entrevistes amb ell. He vist que ja l'he volgut. He fet una entrevista que jo no me'l recordava a Salvador. He vist moltes més coses. També he descobert que és un senyor d'estil molt humil. Jo sí que la vaig veure aquesta entrevista. Un senyor senzill, molt senzill, és agricultor. I quan ha acabat, quan ha deixat de ser president, va anar aconseguir conreant les seves petites terres que té. Va ser famós, va fer famós a nivell internacional per l'interès que despertava les propostes que feia. En primer lloc, la legalització del matrimoni a persones del mateix sexe, la despenalització de l'avortament, la legalització del consum de cannabis i la seva producció controlada i l'acceptació de víctimes de l'aguantàneu en aquella època era una cosa que estava, que se'n parlava i ell va ser primer que va dir que vinguin aquí. Ara, fa pocos dies ja s'ha estrenat la pel·lícula, la fan amb diversos cines, no la fan més en un lloc, sinó que la fan en diversos llocs, arriba la noix de 12 anys. El seu director és l'Àlvaro Bretschner, que és un director i guianista uruguallès. Més conegut, sobretot a mi em va encantar, em va agradar moltíssim la seva primera pel·lícula, l'Òpera Prima d'ell, que es diu Maldia para Pescar, que és una pel·lícula basada en un conte del Juan Carlos Donetti, que es deia Jacobo i l'Otro, que era la seva Òpera Prima, i que va d'un ex-campeó mundial de lluita lliure, que s'embarca amb una llarga gira d'exhibicions per diferents pobles de Sud-Amèrica, ell i el seu representant, el seu representant, el seu empresari, diríem, que és el Gary Piqué, que és un actor català que ho fa molt bé, per cert, la pel·lícula fa extremament bé, era una producció d'Espanya i Uruguai, i que l'organitza aquest Gary Piqué, aquest belgaderi és l'actor, però l'empresari li organitza les diferents esdeveniments que va fent a diferents pobles. Molt premiada, va ser una pel·lícula Òpera Prima, però molt premiada amb diversos premis, diversos festivals, va participar, i molt valorada per moltíssima gent. Jo aquesta tarda, mirant informació, he vist que a l'IMDB la base de dades li posava un set. Però la pel·lícula que vull comentar, que és la que ens ha estrenat aquests dies, i la que veiem recomanat i realment confesso, que també la podem recomanar a les nostres uïdors, és La Noche de 12 Años. La Noche de 12 Años és una pel·lícula que en situa el 1973, a Uruguai, sota la dictadura militar. I veiem, a l'inici de la pel·lícula, com no ho presos Tupamaros, suposo que sabeu que el Tupamaros era el moviment de llibertat nacional que va tenir una etapa d'actuació com a guerrilla urbana de l'esquerra radical, molt radical, i va actuar allà, dins dels 60 i a principis dels 70, aproximadament, que és quan els agafen amb ells. I la història, d'una nit, per tant, quan comença la pel·lícula, nou d'aquests Tupamaros, tots ells són trets de la seva cella en una operació militar secreta, amb una ordre que la pel·lícula explica, que és que l'ordre era com no podíem os matar-los, els els diuen amb ells mateixos, vam-nos a veure-los locos. En realitat és un xantatge, és una manassa d'amor, perquè se'ls diu que tindran l'amor immediata si la seva organització fa algun acte exterior que amenaci la seguretat de les forces armades que estan al poder en aquell moment. La pel·li és extraordinària, de debò, és la pena veure-la, ben feta, ben muntada, ben dirigida, ben interpretada, i mostra... agafa tres d'aquests presos, d'aquests noms que s'han escapat d'agafa tres, però són els tres principals, entre ells hi ha el que serà el president de l'Uruguai, i es mostra tota la pel·lícula, potser la vesta de la pega dura massa llarga, dura dos hores, i amb una hora i mitja hauria sigut rodona, d'escriu aquests 12 anys, des de la perspectiva diríem intimista, des de la perspectiva de com ho viuen ells aquests 12 anys, en què se'ls recoleix, se'ls aïlla, se'ls acaputxa, se'ls tortura amb condicions infrahumanes i corporadores, perquè passen gana o passen fam o passen... Un dels personatges és la Josep Mujica, el Pepín Mujica, que ha llit fa el començament, que entre el 10 i el 2010 i el 2015 serà president de l'Uruguai, l'altre està interpretat pel Antonio de la Torre, que ho fa molt bé, potser no és la més teva millor interpretació, però és un gran actor, i es posa l'apell del personatge, el va arribar a conèixer, bueno, que aquest senyor es viu, no està mort, és gran, però és viu. L'entrevista de l'Evole... L'entrevista de l'Evole... Sí, però un servell molt clar. Un servell claríssim d'aquesta manera. Sí, l'altre passo... L'altre dels tres és un senyor que es diu Mauricio Rosencoff, que és un famós periodista i escriptor uruguallà, que ha fet diverses coses famoses, aquí potser no ha arribat, però allà és molt conegut. I el tercer és un que es diu Eleuterio Fernández Iodobro, que va ser quan ells els treuen el 85, després d'aquests 12 anys de presó, i estan uns anys que estan suposo actuant, o anant refent la vida i començant a actuar en la seva vida política, fins que arriba un moment que entra en la política. I aquest senyor, del 2011 al 2016, arriba a ser ministre de Defensa de l'Uruguai, i mora sent ministre de Defensa de l'Uruguai. Els dos últims, tant el Mauricio Rosencoff, com Eleuterio Fernández Iodobro, que va ser ministre de Defensa, sortits de la presó, escriuen unes memòries, unes memòries que es diuen memòries del calabozo. Són tres volums, tres tomos, i relaten detalladament els 12 anys de recol·lusió seva, personal, el que ells van viure allà dintre. I el director, el Álvaro Aqued, s'ha basat en tota aquesta documentació per escriure el seu guió, llògicament basat en uns fets que s'han viscut, que estan reflectides en aquest document. Crec que és important dir pels nostres oïdors, perquè jo penso que és una pel·lícula recomanable, però tampoc que s'emportin sorpreses, que és una pel·lícula que renunci en certa mesura a un discurs ideològic, que gira al voltant de l'ideologia, que ens expliqui el que pensa. No, és una pel·lícula que centra en les seves vivències personals. El que ells viuen allà dintre, com a persones, i, per tant, reflectint la complexa experiència entre víctimes i victimaris, fins i tot en vetes d'humor. No es traumatitza, per el cruent que és la situació, no és allò de diòsties que ets tocant aquí, no, no, s'intenta ser molt moderat amb els plantejaments, que tu vagis entrant i arribes a entrar més o menys amb el que estan vivint i entens perfectament que en la seva situació ets segurament molt semblants. És per tant, vivim tota l'estona la seva experiència humana, com a persones, vivim el seu maltracte i el seu agraïllolament com una experiència sensible i personal. Com ho vivien, com ho recorden, què és el que anyoren, què és el que assumien a les nits, amb què pensen, etcètera, i això està molt ben lligat, molt ben muntat. És a dir, es fa a més, es fa atractiu, es fa molt interessant. I ara que, per tant, jo penso que, de dos maneres tot plegat, té un caràcter universal, com el que li passaria, dèieu, fa un moment, a qualsevol persona que es trobés en aquesta situació. I penso que està molt bé que veiem aquesta pel·lícula, quan l'estrema dreta està apareixent a Europa i a Espanya també, doncs és un advertiment del que li podria passar segurament a qualsevol persona en aquestes circumstàncies. En fi, és una brillant pel·lícula, jo crec, realitzada, dirigida, muntada, interpretada, molt ben interpretada. Els tres actors no ho he dit en setmana. El Torre i la Torre és el que fa de Josep Mujica, el Xino Darín és el que fa el Mauricio Rosendoff, que a mi no m'agrada el Xino Darín massa, i en canvi d'aquesta pel·lícula, els reconeixen, m'ho puc negar-ho, que està molt bé el personatge. L'Angel també ho feia molt bé, l'Angel a mi també em va agradar. Doncs aquí encara està millor. No vaig trobar que aquella pel·lícula que els papers no eren fàcils, ell concretament el Xino Darín ho fa molt bé. Doncs aquí, i l'últim, que no m'ha agradat com es diu ara, que és un uruguallà, un actor uruguallà, també ho fa... És a dir, els tres estan brillants. És una pel·lícula, repeteixo, només té la crítica que heu dit en un moment, que és massa llarga, dues hores, i dues hores de silències, de renúncies, d'una situació de les entitats bàsiques amb prou feines alimentats. Això, potser quan ho has vist diverses vegades, no cal repetir-ho o allargar-ho necessitament, que potser em penso que és una mica excessiu. Però fora d'això, per totes les més coses que he estat esmentant, és una pel·lícula francament recomanable de les que estan fent en aquest moment a Barcelona. Ho tindrem en compte. He entrat també a la IMDB i li he vist que li posaven un 8. No vol dir res d'això, ja sabeu que aquestes coses... Jo a vegades em trobo una sorpresa. Sí, perquè he anat així. Vull dir, perquè avui he trobat aquesta tarda buscant, i que li hem posat un 7 en l'altre, i li he vist que hi havia un 8. És fàcil manipular aquestes notes. Sí, però no és una pel·lícula, que no és una pel·lícula americana. És més fàcil en aquesta. IMDB és una pel·lícula de defensa, no sé si ho heu notat o no, defensa les pel·lícules podies a Estats Units, i les que no estan podies a Estats Units, hi posen la mateixa clasificació que les pel·lícules. Per què no les entenen? Segurament. Vinga, una altra pel·lícula, què més heu vist? Jo també porto una de dues hores, que jo crec que l'ha dividit a la gent, aquestes dues hores poden ser eternes, o poden ser 8 més. I per tu han sigut? I per tu han sigut? Crec que encara l'estic peint, perquè hi havia molts moments que pensava, ostres, estem davant d'allò que diuen instant cult, allò de cada cop. És una pel·lícula que surti i dius, això és un culte instantani, però difícil. Potser aquí l'heu vist, que és Mandy. No. No. Jo em pensava que estaves parlant del que es conde Silver Lake. No, perquè el teu comentari podria ser real. Aquella dura dues hores i vint. Perquè també ve de Sitges, i de fet Mandy està protagonitzada per Nicolas Cage, que és qui va ser així com el gran convidat de Sitges, i Mandy es va endur a millor direcció i amb raó. Perquè Mandy és difícil de descriure, perquè a mi quan la veia, Pep em recordava Revenge, que és la que em va recomanar, però bona, diguéssim. Aviam, Revenge, en quan, el que diu el títol, és una història, Mandy és una història d'avançança total, però una avançança oixentera, mèscla moltes coses, que potser ara diries, és el que està de moda, però és com si t'agafessin Drive, i te la portessin al terreny des de Evil Dead, aquest cine, 80s, 90s, Gore, però també molt experimental, amb toques de comèdia negra. Llavors què estem parlant? Jo, per mi, és un línx, això mateix, Mandy. És una història bastant experimental, de fet, jugar molt amb el tema psicotròpic de les drogues, perquè intento reorganitzar la història per no fer spoilers, perquè és una mica enrere, però a priori és un personatge, que és el Nicolas Cage, que es diu Red, que viu feliçment amb la seva dona, i bàsicament, mentre ella passeja pel Bosch, una secta, es fixen en ella, sobretot el líder es fixa en ella, que passava amb una furgoneta, i es paranoia amb ella, i diu, doncs l'heu d'anar a caçar, i la porteu aquí, i que estigui aquí amb nosaltres a la comuna. Llavors, a partir d'aquí, ja no vull dir res més, perquè realment el director, que és Panos Cosmatos, que jo el que he vist és que és la segona pel·lícula, fa una història de conferències dels 80, sobretot, però moltíssimes, però ben fetes, no un popurri, i realment, home, com per guanyar direcció, si ets també val a dir, i contant que Nicolas Cage és el protagonista, que ja el sabem de grans pel·lis de comercials. Llavors, aquesta pel·lícula em fa molta gràcia que l'hagin agafat justament a ell, com a protagonista, perquè, ostres, una història potser tan alternativa, tan experimental, de fet, estic mirant a Film Infinity, i els gènere's que descriuen, són realisme, i jo vaig pensar que estic veient, la llum és molt de neo vermell, tot, la fotografia, el guió, la música, del Johans Johansson, que més ja l'havia fet abans, suposo, perquè va morir el Fabré, el compositor. No sé, és una pel·li recomanable, però no sé si es gaudirà, perquè realment és molt estrany, és com veure videoart, pràcticament, és una cosa que podries veure a l'exèntric de... Llavors és molt curiós, realment és molt curiós. Escolta, no et perdis el que és com de Silver Lake, perquè està amb aquesta línia. Però on es pot veure? D'on ha estat, em sembla. Ah, no ho sé. Ah, vale, vale. No, no, no, aquesta la tinc pendent. La tinc pendent, de fet, la passaven a... crec que la passaven a Molins de Rei, crec, eh, al festival i no vaig poder-hi anar, crec, i m'han dit també i al final la vaig llorar. Les estan passant al Mèlies. Perquè realment és una pel·lícula, aquesta demandi, molt, molt dentsa i molt completa en quan... en quan... simbolisme, hi ha molt de suimbolisme, hi ha molt de metàfora. Jo, recubant-ho, el... molt coneixeu el Carles Martínez, que algun cop l'he partit d'aquí, que ell és crític, i... i... i... i escriu una ue que es diu Cine de Hollywood, i va fer una crítica com a dia de Sitges, perquè clar, com que la van passar allà, i avui l'he llegit perquè, quan li parlava de Mandi, i li deia, hòstia, això ho hem de... i parlava d'aquesta pel·lícula, i... i m'ha dit, ja gesta, a veure què et sembla el que vaig fer, i em sembla espectacular. A on ho va posar? Ell escriu a una web que es diu el cine Hollywood.com, i és una... si allà segurament si busques Mandi, a un buscador, ja et sortirà, però... Hi ha altres, perquè ell també comentava la de... la de Halloween, la nova, i això, però en l'apartat de Mandi, hòstia, realment, hi ha ell que juga molt, també, a buscar... coses bastant més ocultes de... que es veu, normalment, és molt interessant, aquesta crítica. Però, jo, com a pel·lícula, ja us dic... recomanables, sobretot si us... va la marxa en el sentit de... coses estranyes, o sigui, de... veure cine bastant, bastant alternatiu. Molt bé, molt bé. Molt bé. Què més? Joan, tens alguna cosa? S'ha començat aquí pel cinema iranià, després al Perú Uruguai, vaig directament al Vulto i parlo de Bohemian Rhapsody, que és la pel·lícula que vol veure tothom, i que tothom va a veure. I en parlo molt breument... I que li posa molt bona nota, també. Sí, bueno. En parlo molt breument per dir que és un biòpic... que... típic d'un personatge que vol aconseguir un objectiu, i que, al final, la aconsegueix. En aquest cas, la qüestió és reunir una altra vegada el grup per fer un concert de beneficència. La pel·lícula està produïda per dos dels antics membres del grup Queen. Amb això ja ho diu tot. Vull dir que és un... és un biòpic autoritzat, i que, doncs, juga les cartes de l'emoció per atrapar el públic. És a dir, que no... no hi ha res de nou. I també hi ha un altre biòpic, que és a la sombra de Kennedy, que explica, doncs, la... la trajectòria del president Johnson als Estats Units, des que jura el càrrec de president, després de l'assassinat de John F. Kennedy, fins a la aprovació de la llei de drets civils. Llavors, aquí, vull dir, queda molt marcat el temps històric per no ficar-se en temes com a Vietnam, per exemple, que queden... a part. I tot això per dir que, bueno, els biòpics no deixen de ser una construcció aposteriori, que, bueno, deixa... I aquesta és americana de pel·lícula. Aquesta és americana, és, d'algú, dirigida del Rob Reiner, i bojament rapsodista dirigida del Brian Singer, que sembla ser que al final no va... No va acabar ell. No va acabar ell, perquè la qüestió del concert no la va filmar, i sembla que fins i tot volia deixar de firmar-ho, etcètera. Però vull dir, bueno, són coses pel gran públic que deixen unes històries que... no ho sé, vull dir, si la gent es convents per l'emoció, doncs està bé, però que si i apliques una mica de racionalització, doncs està bé. Bueno, amb tot això, ens hem parlat tots, falta el convidat, no? Tens temps... Però vull dir, et toca el teu temps. Estem a escoltar-te, perquè ell ens ha comunicat que volia comentar el fet, un fet realment que és veritat, que és insòlid, que és que en aquest moment s'estan passant els cinemes molts més documentals que mai. Mai s'havia produït el fet que hi haguessin, ja ens ho diràs tu, la xifra, doncs els documentals passant a Barcelona com ara. Efectivament, o no? A mi m'ha semblat interessant el documental, perquè clar, és un fenomen pràcticament nou, perquè abans els documentals es veien a la televisió, que eren, sabien de vosaltres, els documentals amb la secció d'algun documental que eren que es convidaven els amics i es veien a casa o a uns cinemes, però en aquell moment és que abans Bordea, abans d'arribar, hi ha 140 festivals de cinema documental a tot el món, 140 festivals a l'any, o sigui, són molts, són molts, són molts, i m'assemblava interessant, perquè clar, ara al principi de novembre hi ha hagut un documental inedit a Barcelona, s'ha acabat el 2 o el 4 de novembre, i van empezar, doncs m'ha parit que eren 50 i pico de pel·lícules documentals, sí que eren documentals relacionades amb música, però, bueno, són documentals, i resulta que passaves per allà per els arribaus, que eren, i a la filmateca també es feien, i algun altre cine, i donava la volta a la coa, per les entrades, per entrar a la pel·lícula, o sigui, no és que el fet que hi hagi un festival, no és que hi hagi un festival perquè hi van quatre persones, no? Perquè té interès. Llavors, a Espanya n'hi ha molts de festivals. Llavors, aquí hi ha hagut la cartelera, avui ja també ho heu deia, en aquells moments, clar, a Barcelona hi ha, a la cartelera hi ha set festivals, perdona, set pel·lícules que s'estan fent documentals, set pel·lícules documentals en relació a la ficció que es produeix tant i tal, és molt, és moltíssim, no? Hi ha el silenci de otros, sí que és aquesta que vaig veure i jo, que la fan al bolitge, al bolitge i al gelmo també, al gelmo, al gelmo. El misteri del pare de Pío, aquesta és espanyola també, que la fan el mayor regalo, Espanya també, la Georgina Siskella, la fan al bolitge, Maria Baikalas, d'entobos, la fan al Texas, la fan al Texas. Està moltíssim, té? Perquè és raríssim, això. Pintant el jardí moderno, de Monet, de Reino Unir, que la fan al Verdi, i King Kirstars, en Juan Antonio Vicente Córdoba, que m'ha parlat també la fan al Girona o al... No me'n recordo, ara, aquí. O sigui, set documentals que estan en el... En Cartallera. Això tenint en compte que, bueno, hi ha hagut pel·lícules, ara el Michael Moore, que ja no la fan, aquesta de Onze Nau, Trambla, que no paren, de los documentals. La Nex Varda, que feia... que ha fet cares i duures, no sé si és tan car, crec que no, no l'he vist. Sembla que no. La feia, no? Bueno, per mi és un cas que jo crec que es pot parlar d'ell i, bueno, i comentar-lo, no? En realitat, el nasiment del cine és documental. Un reportatge, que és un cos informat del documental, un reportatge de sortida dels obrers de la fàbrica, del Lumière, a l'arribada del tren de l'estació, en Lumière. O sigui, en principi, és un reportatge documental. És bassofisticant, en principi, és reportatge, però és bassofisticant i, bueno, comença el muntatge, com en surt el Meliers, que el Meliers es posa ja a fer el cap de molt pocs temps, el Meliers comença a fer pel·lícules ja de espectacular i, bueno, i ja comença el muntatge, i en el muntatge sí que comença a veure ja documentals. El que era en l'inici del reportatge, doncs entra el documental, perquè en realitat el documental que hi ha és que hi ha un senyor que manipula, que mota i que manipula per bé o per malament, però manipula d'alguna manera i fa aquelles imatges que agafa, doncs, el se fa, el se mordela, el se mordela, el se mordela, el que ell vol dir en realitat i tot el que troba, és el muntatge. En realitat, la revolució del documental i, en principi, la primera gran revolució del documental ve quan 1917, bueno, 1917 i 19, en Lenin doncs monopolitza el cine russe de revolució i ja ja surten els gran muntadors del documental, els creadors del documental, col·lector, pudokin, vertó, que són realment bueno, i les es tenen, que bueno, no és que facis exactament el documental, també en fa, però sobretot, el que fa és la revolució a tot amb el muntatge. Això és el documental fins que hi tens, després surten per fer una mica d'història del documental, després entre guerres és això dels russos i després ja, acabada la Segona Guerra Mundial, sí que és tornar a retomar a tot el món o a tot Europa, pràcticament, el documental, perquè el que es volen és, d'alguna manera, mostrar, reflectir i aquí hi ha l'escola de documentalistes britànics que dura fins als 50, pràcticament, fins al parell. Al final dels 50, 60, 70, 80 és documental, no es veuen, desapareixen els documentals, un gaf del diari d'aquella època vol que el documental, veurà que no hi ha documentals, perquè no es fan. Clar, en aquell moment com està la cartelera i com està la situació del documental que té una gran satisfacció, què passa? Hi ha hagut algun... Jo crec que el millor documentalista que hi ha hagut aquí, que ha fet documental, per mi és en Vasilio Martín Patino, de l'Espanya, ja va fer una sèrie de documentals. Va ser després d'una guerra. Sí, perquè la cançó però després d'una guerra va ser un èxit. Un èxit brutal. Un èxit del d'Espanya, brutal, i un documental, però després va ser que té un documental que és magnífic, que és Caridísimos Verdugos, que no ha sigut vista, que és Soberbia, però després el Caridísimos Verdugos. Bueno, el millor de la potència molt en Michael Moore, també el documental de la potenciada, han sortit les crítiques de Michael Moore, gent molt crítica, i molt... França, l'Ànes Batodà, i l'Itàlia també n'hi ha alguns. I bueno, seguint aquests moments, ens trobem en una situació del documental que passa que... jo crec que... molt boiant, que jo crec que és perquè... penso, no? Primer, perquè es fa molt de documental, perquè són... els mitjans són necessibles a la gent, és a dir, qualsevol... bueno, qualsevol que té un mica de mitjans pot fer un documental, pràcticament ensolidari, i un bon documental, sí, que costa un espèleri, costa un temps, perquè... la tecnologia ha evolucionat de tal forma, que es fan molts documentals, perquè són més econòmics, o poden ser més econòmics, i es fan com aquests de la Lloriana Siskella, per exemple, que són documentals amb econòmics, n'hi ha altres que són cares, però... i la gent té un gran interès, també, un gran interès, per descobrir la realitat del passat, i la realitat del present d'altres llocs. Altres llocs que no són... no són aquí, no? És... l'interès del públic, jo... crec que ve... ve per aquí, però... però el públic jove, bueno, i per la música, perquè... hi ha una cosa, és que la juventut, en aquells moments, és molt mitòmana, les persones són mitòmens, però la juventut és molt mitòmana, sobretot amb els músics, amb els seus herois, actors, director, i sobretot els músics, no? I aquí, s'han fet una sèrie de... d'aquests anys mateix, de músics, si la... Bueno, Maria Baikalas és... Maria Baikalas és extraordinari, jo. És extraordinari, i... Una selecció de material boníssima. I llavors són personatges que... sí, se coneixien, però es volen conèixer la gent, té una inquietud per conèixer aquells personatges, o aquells fets, en més... Perfunditat. En més intensitat. Escolta, venint a ens comentaves, la quantitat de festivals mondials que hi ha sobre documental, digueu perquè em sembla que això... Ja ho has dit, ja ho has dit. Ah, ho has dit? Sí, sí, sí. 170, no? 140. 140. És que faré un apunt, sinó que, com que estem a l'edat digital, tenim un missatge del Francesc, que era... el tècnic d'això d'aquest programa, que comenta, aviam si... potser ja n'hi era debat, a l'Isgai va inventar la ficció del cinema abans que m'hi li has. Bueno... Sí, però sembla que ho van... ho van inventar... al mateix temps, aquestes cases passen sempre als descobriments, al mateix temps... als descobriments, a Alemanya, als Estats Units, perquè l'Edison també... també era una davantat, també ho va patentar, i les guerres que va, després, als Estats Units, amb l'Edison, i tots els que volien fer cine, que li estaven fent la competència, hi va haver guerres mafioses. No està bé que els ullents enviïn preguntes. Sí, sí, i bueno... Però, bueno, aquestes coses passen, però l'Edison sembla que volia... ja volia fer el cine sonoritzat, ja, dels principis. Estava investigant en la sonoritat, o sigui, fer un cine sonor, i mentre estaven li vàrem passant per davant als altres que no eren... El Robert Flaherty estaria també amb... entre els importants. I ara, a la millor és una xorrada, però la influència de la quantitat de documentals que van començar a entrar per la tele, i després van... es van posar també amb estrenes de cinema del comandant Costó, pot ser que això donés un impuls o no. De cara al públic, vull dir, a l'assistència de la pública, a les sales, a veure documental. És possible, jo no sé si el... el Costó, bueno, el Costó va fer tot per la televisió, no sé si... A lo millor va despertar l'interès per el documental. És possible, no? Si ens remontàvem... Tinc la sensació, com deia ell, que pesa més el tema de fer un documental molt més econòmic fer una pel·lícula. Per fer una pel·lícula necessita 140 persones. I per fer un documental, millor amb 3 o 4 ho fas, saps? Sí, clar, un equip més reduïd. I això permet que la gent aconsegueix finançació per fer el seu projecte que té, en canvi, el millor fer un documental, doncs entén més accés. Aquí arriba. Hi ha una cosa, també. La de la Cala, no és barata. No, no, un documental pot ser car, també. És clar, no és... no és només aquesta roba, en canvi. No, no, no, no. També és que si tens un bon tema i tens material per fer-lo... Però vull dir que també suggerent que hi ha un documental, un documental que és l'òptica, que és la d'un documental, que representa que és... Tocant més a peus a terra. Tocant més a la roba. I més a fora, i com que no és veritat, però com si fos més influït per el personatge i només mirant el que passa. No crec que sigui veritat, això. La no contaminació o contaminació de la visió, però per a l'espectador li pot semblar, eh? Sí, tu ho vas veure, per exemple, ahir, deies... Ah, clar, això és una altra cosa. Que et vas semblar com un documental. El silenci... el silenci de d'altres. El silenci de d'altres. Clar, és un documental, clar, que és un documental amb una intenció específica. És la denúncia, sí. És un documental de denúncia. És... elaborat amb 6 o 7 anys el material de 6 o 7 anys. Per tant, és... Molt treballat. Molt treballat. Produït pels Almodóvar i, per tant, amb la financió al darrere col·loculsava. Aquesta noia a la carretera... És bona, molt bona. Perfecte la fotografia extraordinària. I després, la primera... imatge que hi ha, que és de la senyora gran que està amb una carretera posant flors... Posant flors... A la tomba. A la suposada tomba, on te creu que està enterrada la seva... Bueno, on terrada, no. Llençada allà, i que hi ha una característica, per tant, de saber, de la seva mare, és una imatge extraordinària, aquella imatge amb aquella senyora gran. Comença ella que s'està pentinant. És una manera molt elaborada d'entrar-hi. No és un documental quan s'ha volgut agafar la càmera i prou. És molt, molt elaborat. Molt elaborat, amb un muntatge extraordinari. Amb una música extraordinària. Sí, també. Una pel·lícula molt rodona. Per tant, són tots... del que va, és de tota l'etapa de franquista, de... pos, després de la guerra, que van ser morts i durant la guerra, clar, llançats a quan s'ha volgut banda, i, per tant, són tots els familiars, o alguns dels familiars, que han lluitat perseverantment, perquè la perseverància... Es nota. És un valor extraordinari. És una resistència a no de fallir que m'admira, perquè la senyora aquesta, mentre es fa aquesta pel·lícula, ella mor. Ella lluita tota la seva vida per trobar la seva mare. Per tant, és una perseverància que només pots capitar-la i quedar-te petitet, mirant com una vida sencera, per una lluita davant d'una absoluta, absoluta negació dels fets i de la seva acceptació. I és un estat que va fer el 77, una llei de la memòria històrica i de l'Olvida, que com es pot demanar algú que el vide? A l'Olvidar és una opció personal que cap llei d'aquest món pot fer que això sigui realitat. I aquest documental acaba dient-te que tu pots fer la llei d'amnistia o creguis que et convé. Però la llei de l'Olvida és una llei antinatural. Antinatural. Això no ho deia perquè comentar que la pel·lícula aquesta està produïda per el modóver, que suposo que està també el quiter de la qüestió i reforçaria la teva idea que en aquest moment s'estan fent molts documentals. Els propis el modóver, com a productors, proposen un documental que va la pena de consellar, va la pena de veure, perquè és molt potent. Clar, en el documental sembla que es troba més veritat que en una pel·lícula... Això és discutible. Però realment sí que sembla que pot escoltar més veritat. Hi ha una cosa, hi ha un exemple que a mi em sembla que és interessant de comentar. A la filmoteca fa anys, perquè no parlo potser d'ara, sinó que fa 20 anys enrere, recordo, jo era professor de boles, i recordo que van fer un cicle de documentals sobre la guerra civil espanyola. I era curiosíssim com primer passaven els documentals de la República i després passaven els documentals del Franco. Utilitzant les mateixes imatges perquè eren les que tenien... Dins del contrari. Per tant, vol dir que amb aquesta manera el comadal permet que hi hagi realment una manipulació. És a dir, el comadal permet que tu reordenis les imatges d'una altra manera... Una manipulació, una hòpdica. Però permet que tu puguis... Canviant-los de canvi és el significat. En Lenin, la declaració d'en Lenin quan va triomfar, la declaració d'en Lenin va dir era que de totes les arts que hi havia, la prioritària, la més important era el cinema. I amb això... I en Hitler també. Clar, Hitler va utilitzar aquest tema. En Lenin defenstal... El documental el que interessa és el punt de vista. Exacte, és l'òptica en què el fas. És la cosa prioritària de debò. I aleshores jo penso que el que hi ha també en aquest reneixement del documental dels últims anys o els últims dècades és que hi ha un esgotament de la ficció. Que la gent ja... Bueno, estem veient en les pel·lícules que estan sortint ara, que els arguments són sempre els mateixos, tractats gairebé de la mateixa manera, i que la gent espera alguna cosa més. Jo abans parlava de pel·lícules de ficció sobre el president Johnson o el Freddie Mercury. M'interessa molt més qualsevol documental sobre aquests personatges o sobre qualsevol altre personatge que no pas una ficció, vaja, han fet reals. També penso que el fet que les sèries són tan importants en el que mouen tot el cine actual, les sèries... El documental no pot agafar-se fàcilment amb el context de sèries. I, per tant, queda una escletxa aquí que està al cine. Cada cop més hi ha sèries documentals. Netflix és el que està explotant més. I van fer Makin'a'Marder, un espectacular d'assassinats que després a Espanya es va adaptar, però van fer el mateix format que era Muertel León. No sé si el coneixeu sobre l'assassinat de l'Isabel Carrasco del PP. I van fer una sèrie de documentals. Això tampoc no és nou, però ara mateix, cada cop més jo com a mínim, estic veient que hi ha moltíssimes sèries documentals. I les miro, les miro. Parlàvem abans, parlant de documentals, pel·lícules que són pseudo-documentals. Que, per exemple, de 12 anys. És una ficció que està passant. Kennedy, les dues de Kennedy que han fet, l'Edward Kennedy del principi, i quan va morir la noia aquella, la sèrie secretària, i aquesta, amb el Lyndon Bayon, són... O sigui, que també són documentals. Si s'hagués posat de moda, passat d'un eixor real. La pel·lícula que et posen això, volen reforçar la idea que allò és veritat. Sí, sí, que ha passat. Sí, sí, és veritat, és cert. Home, l'Àngel mateix representa que t'agafa allò, i t'agafa, sobretot, és perquè penses, realment, que aquest personatge està a la presó, fa 40 i pico d'anys, i té inventari als 20 anys, i això va ser la seva vida, i això et colpeix només de saber-ho. La joventut, és clar, s'agafa més en els documentals més mítics, de personatges, de musicals, oi, oi, perquè és la idealització dels herois. Clar. I per ells, allò és un deflexe que volen ser allò, i també els interessa... Joves, joves, no s'interessa tant la història, però del passat, perquè són les dels pares, que tenguis 50 anys a la meva, però ara no, però sí que estan molt interessats pels personatges, que els herois s'han sacrificat, el que han mort per una sabredosa, però era un cantant famosa, o era un personatge triomfador, i la idealització dels herois. Clar. I després hi ha una cosa molt important, també, que no he dit, que reforça aquesta afluència de documental, és que, clar, a les escoles, és més fàcil fer, totes les escoles, que hi ha moltes escoles de cinema, és més fàcil fer un documental, i generalment, quan un vol fer una pel·lícula, diuen, bueno, no faré una oficció, perquè encara no puc, però faré un documental, i comencen per un documental, i hi poden ser documentals de l'escac, o d'una qualsevol altra escola, i aquí, estàs jo nits igual, a Alemanya, o a qualsevol lloc, jo crec que... Però que és un fenomen increïble, que no... Jo no veia aquests pericats documentals en el cinema, no n'hi havia, els 70, tampoc, i els 80, bueno, van fer un fals documental, que era aquella que aniva, no sé què, que aniva... O lo que hausto que aniva, del deodat. Estàs donant la música, de sintonia, que ens indica que se'ns està esgotant el temps, ens queda més un minut, que no arriba, i per tant, quasi que hauríem, ho sento, agrair molt el PP Mèndez, que ens hagi vingut avui a explicar tot això, que ha estat molt interessant, per tant, ja pots tornar quan vulguis, i avui presentar que la setmana que ve, la setmana que ve, el dia... Eduard Amorú. I què ens parlarà? Doncs ens parlarà sobre el 20 aniversari, que vam celebrar el mes passat, del comiat de les brigades internacionals a Barcelona. Doncs fins la setmana que ve, per parlar d'això que ens ha explicat el Pep. Ell és el secretari de la mica al Brigades. Doncs la setmana que ve. Bona nit a tothom. Bona nit. Bona nit. I gràcies també per convidar-me. Bona nit.