Cinema sense condicions del 11/12/2018

SINEMA SENSA CONDICIONS SINEMA SENSA CONDICIONS SINEMA SENSA CONDICIONS Bona nit, un dimarts més som aquí a SINEMA SENSA CONDICIONS, les pel·lícules que aconsellem, les pel·lícules que no aneu a veure, perquè són un desastre, les pel·lícules que... Però si les voleu anar a veure... També hi podeu anar, i no val la pena pagar uns diners, però també pel·lícules interessants que, afortunadament, de tant en tant, ens van fent en les nostres programacions. Aleshores, avui, com sempre, farem dos pas del programa, una primera part que farem de les estenes, el que hem vist, el que desitgem, etc. I una segona part que tenim un convidat, un convidat especial, es diu Eduard Amourou, bona nit, Eduard. Bona nit. Que és un informàtic de professió jubilat, i ara ha dedicat a la divulgació de temes relacionats amb la memòria històrica. De fet, i possiblement penso que és el més important, és el secretari de l'Amical de les Brigades Internacionals de Catalunya, i que crec, i em sembla que estàvem parlant ara, que el 29 de setembre, el 28 d'octubre, va celebrar el vuitantè aniversari de la marxa del nostre país de les Brigades Internacionals. Sí, certament, el més intens va ser la última setmana d'octubre, del 25 al 28. Doncs bé, el 28 d'octubre, que és el dia que va haver-hi la famosa, es va complir vuitant anys de la desfilada per la vinguda de la Diagonal amb un mar de flors i el famós discurs de la passionària, es diuen els diaris de l'època que unes 50.000 persones van agrupar per acomiadar aquests homes que havien vingut voluntàriament de 52 països. La cosa és molt forta, perquè es diu que entre 43.000 i 46.000 persones de França, Francesus, Englesos, Alemans, Velges, Austríacs, italiens, polonesos, hongaresos, americans, canadencs, covans, molts intelectuals, molts obrers, que van estar, van venir aquí, voluntàriament, i van deixar les seves cases, les seves dones, els seus fills, la seva família per venir a ajudar a la República i es van jugar la vida, la vida per idealisme, la vida per salvar, diríem, la democràcia, la República Espanyola en contra del faixisme que en aquell moment hi havia a tot Europa. Moltíssimes gràcies, Eduard, benvingut al programa i presentem el rest dels participants de l'equip, Carme Nabot, bona nit Carme, Joan Cerdà, bona nit Joan, Pep Armengol, bona nit Pep, i darrere de les vidres, controlant-ho tot i mirant-nos aquí, si ho veiem tot bé, si ho està correcte, amb Pep... Ai, Pep, el poble, el poble, el poble. Bé, comencem per les pel·lícules que hem vist, amb aquesta primera part i la segona part. Volem parlar amb el Eduard sobre el seu tema. Quines pel·lícules, quina pel·lícula voleu parlar? Jo he vist el rei. Doncs, bueno, parlant. Si voleu. Si perquè és que comenci el poble, que m'ha dit que ha anat a Madrid, ha vist alguna cosa interessant. No és que hagi vist alguna cosa concreta a Madrid, sinó que ha aprofitat el viatge, aquesta setmana, que no puc anar al cine, i he vist dues pel·lícules... Sí, sí, sí. Ho hauré de fer la secció. No, però em vaig veure... Bueno, em vaig poder veure dues. Per Netflix, les dues vistes. És que jo he vist una cosa també molt espectacular, suposo que ho sabeu a Roma. Sabeu el que està passant amb Roma o no? Amb la pel·lícula. L'hi he vist, l'hi he vist. La més la fan fins al dia 14, fins al dia 14, els Verdi, els Verdi de Madrid i els Verdi de Barcelona, no la fan enlloc més. I un cop estrenada, un cop passi al dia 14, només es pot veure per a Netflix. I sembla ser que l'han estrenada en aquestes dues cines, i en altres cines suposo del món, perquè es diu que corre el rumor que si no la presentessin als cines no podien optar als Òscar, i a les altres és una forma de conèixer la pel·lícula d'una certa qualitat, jo penso que sí, que és la pel·lícula de la qualitat, doncs es veu que la volíem d'alguna manera promocionar. Però és una jugada en el fons comercial, totalment comercial, per captar públic de cara a Netflix, perquè ja dic que per dia el 14, aquesta pel·lícula només es podrà veure a través del... I escorcese, no, també. L'últim que va fer ja va anar a Netflix. Vull dir que no, no, no, s'estan apuntant bastants al carro, però en el cas us porto ja no tant algú consagrat, sinó a noves promeses, jo crec. Us porto dues pel·lícules, una de Gareth Evans, que sí que ja havia fet cinema de terror anteriorment, havia fet de rei, havia participat en B.A. Kesse, que són una mena de conjunció, una pel·lícula, aquestes per a episodis, que cada episodi la dirigeix un director diferent. Però, en tot cas, les dues que comentaré són El Apóstol, que va anar a Sitges, de fet es va presentar allà com a pel·lícula de terror i Cam, que és Cam com a webcam. El Apóstol, o sigui, jo, personalment, el Apóstol potser no ho vaig arribar a entrar del tot, sí que és bastant llarga, jo crec que més del que hauria de ser. Però em va agradar la lectura, perquè és el que abans comentava amb la Carme, que el que trobo és que Netflix, a part de l'aposta que fa sempre per directors joves o noves històries, és que dins del general de terror, crec que sempre intenta innovar bastant. I l'apóstol és una pel·lícula terror amb un subtext que ens estem cargant al planeta. Llavors sempre hi ha aquesta doble basant de metàfora de que vindria a ser que el monstre que estem alimentant, que viu sota terra, vindria a ser com la pròpia naturalesa, que ens contraataca a base de terror. Llavors és molt interessant com fa aquesta lectura el director de com a gener de terror, però potser com a pel·lícula de gènere queda una mica... S'assembla molt a la pel·lícula, l'haureu vist aquí, la de l'Hombre de Mimbre. Recordeu, que hi ha pel·lícula de sectes i bastant bastant semblant. Però no sé si recomanar-la tampoc, és una pel·lícula més, però el que interessa és aquest subtext que hi ha. I després la que sí que em va agradar bastant és la de camp, que aquesta sí que és opera prima, i aquí hi ha com entra el terror i la intriga quan la protagonista, que és una noia que vent la seva vida, entre cometes, vent la seva vida si el guanya diners davant d'una webcamp a casa, llavors, com ella, hi ha centenars de milers més de persones que no tenen l'àmbit sexual o eròtic, sinó simplement potser fent coses pel públic, perquè el públic paga per veure coses en públic. És a dir, que és un xat en directe i la gent va apostant, ah, doncs jo vull que facis, no sé què, doncs molta gent aposta per jo, ah, sí, sí, també. Però la primera escena és de les millors que he vist en molt de temps de pel·lícula, i la primera escena és literalment com fa un suïcidi en directe, però ella se les apanya, evidentment, per... Per no morir. Però és molt interessant, perquè és per a aquesta persona, com la majoria de gent que està fent això, sempre és molt... aquest punt morri, aquest punt de... vaig a treure els diners. Però clar, què passa? El terror ve quan depèn de quines peticions ja comencen a ser una mica més difícils, no? I és una pel·lícula que s'aguanta molt bé, i jo crec que no bastant el gènere de terror, bastant. Jo aquesta sí que la recomano molt, moltíssim. Molt bé, molt bé, molt bé. I a més, és corteta, vull dir, i com a oprima, hòstia, doncs val molt la pena. Per què hi ha, per part de la gent jove, aquesta atractiu tan fort pel terror? Perquè jo penso que les generacions més grans no s'hi ensatalten, això, eh? Mira, jo crec que vaig molt a festivals de terror. És gent jove, no, bàsicament? No, no. Bueno, no té per què. Potser sí. Ja fa molts anys que es fa, per exemple, no? Però el gènere de terror, jo crec que és... Jo el valoro molt perquè, quan veus una proposta que intenta ser més transgressora o trencar bastant l'arcatip d'horror clàssic, hòstia, és el gènere més explotat, pràcticament. El terror s'han fet entre els plotacions del 70, 80 i això, és que s'ha fet moltíssim. Quan veus algo que ja canvia el gènere, home, es valora molt. I, evidentment, el jo crec que... L'altre dia parlàvem del nombre de festivals de documental, jo crec que el que hi ha més és de terror, però amb diferència. Jo tinc la sensació que és perquè la gent jove la trago més, però no s'hi estigui equivocat, eh? Hòstia, no ho sé. No sé si és ben bé... Home, probablement la gent jove tendirà més a empassar-se més aquest gènere, sobretot pels seus subgenres. A vegades, potser el gore és més atreient per gent jove. La sang hi feia i una mica del terror perquè sí, que tampoc tingui un... Per exemple, es podrien comparar pel·lis com últimament d'air editari, que aquí crec que no m'agrada gaire. Jo no l'hi havia estat al final. Veus? Jo crec que potser entre la gent jove m'agrada més, però no perquè sigui... Sí, sí, en sèrie. No estem parlant d'un... Un freguer, o estem parlant d'un terror que es transcendeix al psicològic. L'únic que està maquillat bastant amb... amb monstruosidades. Per aquí es riuen, no sé si... No ho veuen igual. Segurament no ho veuen igual. Bé, passem a una altra cosa. Hi ha més coses... Jo canvio de registre perquè he vist el rei. Jo us he comentat el rei, que la fan... Jo crec que només... La fan molt poc. I potser a l'Icaria, no ho sé segur, però, de fet, aquesta com... com el silenci o de los otros, i com també va ser BD Várcenes, són aquest tipus de pel·lícules... Molt polítiques, o no? Molt polítiques, i que no les poden prohibir, perquè, en aquest moment, quedaria molt malament prohibir-les. Però que les prohibirien si poguessin. Sí, clar, no en tinc cap dubte. El rei segur. I la de BD Várcenes. Tant més. Però no les poden prohibir, perquè no poden, realment, no es poden, en aquest moment. I suposo que és suficient actuar amb les distribuidores. I, a més, la facin en un cine, en una hora intempestiva, que, a més, hi pots anar... És molt fàcil, i això és el que fan. I això és el que fan, amb tot aquest tipus de pel·lícules que estan bastant valentes, unes més bones que d'altres, però tot i així, aquesta del rei, el rei és una pel·lícula que està feta amb aportacions, aportacions... El director és Alberto Sanjuan. El actor. Sí, és l'actor, és el director, i actor, clar. També surt d'ell. Sí, és que només surten 3, surten. El Guillermo Toledo, el Billy Toledo, i l'Alberto Sanjuan. O sigui, que ja us ho podem mencionar. I, llavors, està basada en una obra de teatre que també havien fet ells, l'havien fet en Madrid, i... surten... És... És una obra de teatre, però no és una obra de teatre filmada. Realment és una pel·lícula. Amb una actuació extraordinària de tots ells, perquè tots ells fan diversos personatges, vull dir, fan... de Juan Carlos I, Franco, Adolfo Suárez, Felipe González, Juan Luis De Brian, Carrero Blanco, Martín Villa, Puig Antíc, Mandek Dachar, però... I, llavors, és la història del rei emèrit, des que té... Representa 10 anys. Ells no... Ni tan sol s'han maquillat, ni canviat realment, realment. Veus els personatges, perquè són extraordinàriament bons, amb ductilitat de la veu, i interpretant. És a dir, que el... Encara que s'hi hem vist sorprenent, en el lloc del Sant Juan, fa de Franco, i fa aquella veu, no sé si la recorregueu. Sí, home, sí, clar. No he mirat-la. Doncs fa aquella veu, ell no té aquesta veu, i fa una veu extraordinària. I el Billy Toledo fa de Felipe de González, per exemple, entre el Zebrià, i fa diversos personatges. I la... la intenció de l'obra és explicar-nos coses que el de Récor sabia molta gent de la pròpia vida del rei. Comença quan ell té 10 anys i venen, que estan a Estoriel i venen aquí, i es queden aquí. De fet, quasi de les primeres escenes, és quan ell mata el seu germà, que és una cosa que tots sabien, però jo no me'n recordava, perquè realment mai s'explica aquesta història, o no explica habitualment. Però, i en canvi, aquí surt d'inici, perquè una mica la intenció de la pel·lícula són tot el que se li presenta amb els seus moments finals. Està molt ben jugada. És una pel·lícula sòbria, absolutament sòbria, i que el gran valor és l'actuació d'ells tres, que és formidable. El que puc dir és que això, que només la fan el bolitge, i que ara estava ple el cine, i es va plorar. Allò que fan a les 8, que és la vida, com es diu, la silència de nosaltres. Estava ple també. A les 8 i la gent hi va. Aquí està la fan a les 8 i a les 10, i quan jo vaig anar a les 8 i quan jo sortia, la cua més important que hi havia el bolitge era per anar a veure el rei. Sorprenentment. Voleu comentar Pep? Vols comentar... Bueno, no sé, si vols, puc dir alguna cosa de la que hem anat a veure avui. Avui hem fet una pel·lícula, la Pase de Prensa, que és d'una opera prima, d'un director espanyol, Gallac, que es diu Chacio Baño. Es diu Trote, que és trotar. De un cavall? Sí. Aquesta és la metàfora. En realitat, troten les dones. És una pel·lícula que té un plantejament molt interessant. Estem a la Galícia Profunda, i realment el temps allà sembla que s'hagi aturat bastant. Perquè quan està passant la pel·lícula... Jo crec que passa ara. I en canvi hi ha una sèrie de rambells que aporten tranquil·lament a la Catalunya Profunda, de fa 60 anys. Perquè no és una pel·lícula rural o és una pel·lícula que passa a ciutat? Ambient rural. Ja en vull, crec, més. Sí, de fet, ell ha agafat una mica per fer el paral·lelisme amb el tractament de la dona que deixó va a l'assumpte. I la impotència ha sortit d'un cercle familiar, un tèixit que hi ha al voltant d'ells que no els permet surar o escapar-se d'aquesta dinàmica, que és l'entorn. Un entorn tancat. I llavors això passa amb un cap de setmana en el que se celebra les Ràpades Vestes, que és una coneguda captura d'aquest cavall salvatges en què els fills d'aquest cavall són agafats i se'ls tallen les crins. I llavors aquí està presentat no com un documental antropològic i això, sinó que ell és al revés. Està fet com un exercici d'estil. Ell és un estudiant, suposo, jo de cinema, jove, d'uns 30 anys. Perquè a mi, m'ha suggerit, és bastant algunes imatges bressonianes, sobretot per exemple la part final. La pel·lícula, la pel·lícula. I després també hi ha sempre el punt de vista del actor. És a dir, buscant uns punts de fuga. No hi ha pla contra pla, només hi ha pla i seguiment del actor. Tot això és interessant, però de cara al resultat final ja tinc més dubtes. El guió? No, el guió en realitat és molt concret. Està basat en 10 o 12 plans de següència i actua sobre això. Tot està de cara, crec jo, a demostrar que la situació allà amb el tema de la societat patriarcal, tancadíssima, és el que es vol denunciar. Però està fet d'una manera, buscant un esteticisme molt tancat, molt tècnic, llavors costa una mica d'arribar-hi al gran públic. És una proposta molt interessant. Jo, com he dit, vaig veure l'altre dia en Roma, que la passen de més en el Verdi, però el que passa és que a l'11 i mitja del matí cada dia s'han d'aconseguir les dues o les tres, s'hi fan quatre o cinc sessions cada dia, perquè no es poden exhibir-la fins al dia 14. És l'únic cine de tot Espanya, la Verdi de Madrid. És la de la Fonso Cuaron, que suposo que sabeu que és Llaudor de Manèsia, que es va fer unes apremis més o està nominada per als globos d'or per moltíssims festivals, perquè van anar a les en Sebastià on va participar, i la gent va parlar molt bé de la pel·lícula, els cercles de crítiques, etcètera. Hi ha una frase que m'ha fet gràcia que es va dir que això és per tu, mare, si estigui aquí és per tu. La meva mare, quan tenia 12 anys, li va regalar la seva primera càmera, i el nano va començar a filmar escenes, pel·lícules més o menys domèstiques. Roma, a centra en un barri de Mèxic, està rodada en blanc i negre, perquè és un barri de Mèxic, és el que vivia ell, i les protagonistes o gira l'entorn de dos persones. Aquesta és la cuidadora, que és la que ell s'estima molt, i que en certa mesura, al llarg que passa la pel·lícula, està dedicada a ella en tota la pel·lícula. Quan va començar a dirigir, suposo que va en el seu país a Mèxic, amb una pel·lícula sol, que em sembla que aquí no va arribar, però el reconeixement internacional li va arribar a la pel·lícula del 2011, és una extraordinària pel·lícula, i que et tocava realment, i va ser l'èxit més famós que va tenir en aquell moment. Ara Roma és la buitena pel·lícula que fa, n'ha fet Gràbidi, i ha fet una casa entre los hijos. Roma és la buitena pel·lícula que fa entre Mèxic i Estats Units, aquesta és la tercera que fa Mèxic, que ha tornat a Mèxic cinc anys després d'ajudar Gràbidi, i podríem dir que la trama és molt senzilla, gairebé es podia dir que és com un teléfilme o una telenovela, perquè no té cap cosa. El més important és la forma en què està explicada la història. És una història senzilla, i la forma en què està explicada és tan original, tan guapa, tan tendre, tan clara, que a principi et costa una mica d'entrar-hi, passa una mica el mateix que em va passar ahir, quan van veure uns quants d'aquí, que em van veure l'1.50. Però després vas entrant, vas entrant, i et toca realment o te integra realment. És una pel·lícula que no uso dels diàlegs, i realment ho entens. És el Mèxic de 1970, amb totes les seves... La pel·lícula que em deia s'entraven les dues dones, però les dues dones els hi passen coses. La mare, per exemple, se separa del marit, la cuidadora queda embarassada i explica... És una pel·lícula molt feminista, és a dir, una pel·lícula molt femenina, que tot el que està vist segurament intentant mostrar el món femení una cosa rara, una cosa estranya, una cosa curiosa, o en fi, d'allò és que l'han estrenat a la producte Netflix, que es veu que té molts diners, realment que ens havien explicat en dies anteriors, i la crítica, curiosament, ha dit que tothom la deixa pels núvols, molt poca gent se la carrega. Diu que es tracta de la pel·lícula de l'any, i que poques vegades una cinta presenta tant l'autor, en aquest cas, en el Cuarón, i a la vegada tan despersonalitzada, és com íntima per un cantor i per altra banda, com intenta ser distant per mostrar una mica el que està vivint. Un altre crític deia cinema puro i bellíssim, a Roma tot sona veritat, el seu formidable llenguatge visual se veig per expressar en complexitats, sensacions i sentiments. Es pedarran lliçó de cinema, un altre crític, una pel·li absolutament meravellosa, un fresc d'una societat i d'un temps modest, èpic i subtil, la pel·lícula més diferent i personal de Cuarón, és veritat, perquè totes les altres no són això, i fotogràficament, ja ho he dit, està fet en blanc i negre, i la cosa situació curiosa i anecdòtica, si voleu, és que és una pel·lícula que suposo que per guanyar els Òscars, es confirma això que s'ha presentat en els ciners, però que en realitat està pensada més aviat per distribuir a través de plena forma com l'anècdota. A mi m'ha agradat, jo has de dir que és una pel·lícula que potser no sé si la gran públic també, en què és una pel·lícula en el fons molt d'autor, són aquestes pel·lícules que tu t'arriben, però no saps si els de més gent també li toquen, em quedo a base amb el dubte de si la gent no és tan sofisticada o tan exigiosa o tant d'allò com sóc jo, i llavors el millor amb ells no els agrada, potser necessiten més diversió i menys elements, però a mi jo la conselleria és una pel·lícula que trobo que està francament bé. Què més? Realment sí, estic mirant-ho això, i la crítica la deixa molt bé. Que tothom la deixa pels núvols. Hi ha alguna altra cosa que vulgueu? Algú ha vist t'infiltrada en el Cucus? Jo també. Jo crec que és una bona pel·lícula, una pel·lícula extraordinària, a col·lació. A col·lació, perquè hi ha una cosa curiosa que lliga entre la història que després podrem intentar explicar de les brigades internacionals i l'actualitat. És a dir, la pel·lícula està situada en una anècdota narrativa a 1970, aproximadament, un negre, que és el primer negre que s'incorpora a la policia d'una ciutat dels surts dels Estats Units i que, juntament, amb un altre company mongen una operació... Joeu. Joeu, a més. Monten una operació d'infiltració en el Cucus Clany. La pel·lícula té un desenvolupament normal, molt en la línia de l'Espitllí, donar-li un contenut polític, etcètera, però és curiós perquè els últims metres de la pel·lícula, aproximadament a partir de les dues hores i un minut o dos, fa un colofó i un complement en el que treu... Que té molta força. Unes imatges dels fets de Charles Hill del 2016. I en aquí hi ha un pla, que es veu claríssim, almenys els que estem molt amatents d'aquest tema, vam veure claríssim, apareix una bandera de la brigada líncul americana. És a dir, hi ha un moment en què l'atropellament, aquell el cotxe, es fica dintre de la gent i es veu claríssimament algú està onejant una bandera de la brigada líncul. Això, per nosaltres, que estem interessats en el tema, ens fa pensar que en aquests moments hi ha un cert ligam en gent que es manifesta contra el cocosclan i, brigadistes, no pot ser, perquè ja no en queden els Estats Units, però un fill, un net, un familiar, agafa una bandera que té guardada amb un armari de la brigada líncul i surt perquè allò l'acompanya en el plantejament antifeixista que apareixen a la pel·lícula. I això, sense que la pel·lícula vosaltres, jo no soc crític de si, i, per tant, no donaré opinions tècniques que no l'estic, però per un espectador interessat en el tema ens va emocionar molt interessant. Perquè, a més, quan comences la pel·lícula, estàs als anys 70. La trama és una trama molt d'aquest moment, un intent que després es veu frustrat perquè des de les entitats polítiques es decideix que seguir aquella línia no interessa, però hi ha un salt en aquest color foc que ens sembla genial. A més, hi ha una cosa que té la seva gràcia per l'espigli i és que la gent que apareix d'imatges reals, dels grups del clan, surten amb els ulls pixelats, perquè suposo que surten amb una franja en els ulls, suposo que és la manera d'habitar demandes d'algú que pugui dret d'imatges, etcètera, mentre que, en canvi, els manifestants i algunes fotografies de la senyora que va morir en aquest atropellament que es va produir en aquests fets, surten a cara descoberta i es manifesten en contra del clan i de l'horror que ha sigut aquell cotxe que ha investit en la manifestació. Era una humil·la aportació en el debat del pa, aquesta pel·lícula està en Cartallera, ara el més ho estava aquest cap de setmana. Sí, ho està, ho està. Jo, Eduard, penso que ens estàs ja comencant a explicar moltes coses interessants. Jo no n'hi visc cap. Veieu que l'Eduard té un discurs molt valent i molt clar, i jo penso que ha de continuar ja amb el seu tema. Doncs, Eduard, explica'ns una mica totes les activitats que ho heu fet a l'entorn d'aquests 80 aniversaris, si vols, per començar. Sí, podria... Un dos minuts per situar-nos en el context. Aquest any es complien els 80 anys del comiat de les vegades internacionals. Això és un fet que Barcelona va tenir i es parla, deies tu, abans de 500.000 persones. No sé com comptaven la gent en aquest moment, ens fa pensar que és molt difícil que fossin 500.000, però només que li haguessin 200.000, que ja és menys de la meitat, ja era un fet extraordinari. I era el que mostrava el poble que estava resistint a l'atac de la jàrcit soplevat franquista, que donava suport en aquells homes i dones que havien vingut de 52 països a donar suport a la República. I això ens situa en un context que valia la pena fer algunes coses per celebrar-ho. I sobretot per la gent que formem part de les vegades internacionals de Catalunya. Era una obligació fer alguna cosa. Aleshores, vam tenir una primera participació al 20 de setembre amb una cursa que es fa al voltant del Estadi de Montjuïc, en el que es rememora una mica el lligam que hi ha entre la olimpiada popular del 1936, que va ser un intent de fer una olimpiada contrària a la que havia l'oficial, que estava organitzada a Berlín, per a Hitler, i que Hitler no va voler donar-li el Jesse Oven, la mare de l'Or. Aleshores, molta gent d'entitats esportives d'arreu del món havien vingut. Alguns d'aquests, alguns, no gaire, es van quedar i es van incorporar a la Jardins Republicà i després a les vegades internacionals. Al final de setembre, vam fer una caminada al voltant de la... i una cursa al voltant de l'Estadi de Montjuïc, on un membre de la nostra associació de les alçassistents explicant i contextualitzant aquest tema. Això era el primer acte, una mica despenjat del resto. El resto el vam concentrar en la setmana de final d'octubre i es va basar en cinc coses. Una, vam anar a l'esplover de Francolí, que en un lloc que es diu les masies, d'aquella localitat, s'havia fet el comiat de les vegades internacionals feia 80 anys. El comiat tècnic, diríem, es van entregar allà, els mapes, les armes, els banderes de lluita, realment, i la gent en aquell lloc els va fer un homenatge. És curiós que el homenatge, el Modesto, tenen coronel Modesto, el van carregant a l'exèrcit de l'Ebre, que estem parlant de l'octubre del 38, on s'estava vivint, diríem, que les últimes setmanes de la Batalla de l'Ebre, de les batalles, que seria molt llarg parlar-ne, importants de la història de la lluita en aquest país i Europa. Aleshores, vam fer aquest acte, va haver-hi participació de la Generalitat, i sobretot d'un grup nombrós de familiars i amics de brigadistes italians, que ens van acompanyar en aquell acte. Va ser un acte excel·lent, vam passar un dia de memòria molt interessant, i entre ells ens acompanyava el president de la nostra associació, que és el Lluís Martí Vielsa, que és una persona que en aquests moments té 97 anys, i que en aquella època era guàrdia de sal, amb 16 anys, l'havíem mobilitzat, i formava part de les patrulles de policia que custodiava les brigadistes. Després, el dia següent, a la Universitat de Barcelona, de molt al nivell, l'escotesqui, que és un francès, molt especialista en el tema de les brigades, que va fer una gran intervenció, però jo ens n'asseñaleria dos coses, per no allargar-me massa amb cada un dels apartats. Una, una catedràtica d'una universitat de Salamanca, que es diu Rofío Velasco, que ens va parlar de la participació dels àrabs a lluitar les brigades internacionals. Nosaltres tenim la idea que els alemans i els italians portaven, a més, l'exercit marroquí, que va ser el que va fer les destrosses més importants, perquè el feien anar d'avançarilla en els llocs que l'exercit atacava. Van haver àrabs, àrabs, argelins, àrabs, tunacins i àrabs d'Israel. D'Israel van vindre jueus que ja estaven instal·lats allà i àrabs que es van incorporar a les brigades internacionals. I aquesta senyora, que ho té molt documentat, ens va fer una intervenció genial. I l'altra cosa que ens senyaleria també, com a anècdote, és que al final de la jornada es va donar la paraula a uns 3, 4 joves que estan fent treballes de final de les seves carreres entre els 23 i 24 anys, i ens emocionava que ens explicaven les investigacions que havien fet, com s'havien documentat, havien anat al Pavelló de la República, que hi ha un gran servei d'informació sobre les brigades, etc. Per tant, això va ser molt interessant. El dia següent va ser una tornera. Vam fer un recorregut que va començar en la Pavelló de la República, que és el lloc de Barcelona, que hi ha encara avui la bandera republicana penjada d'un màstil, està una mica destrossada, perquè està tan alta i tan difícil de canviar. El vent, el vent... Però és l'únic lloc de Barcelona que hi ha la bandera republicana. Vam començar allà, vam veure el mural reproduït del Garnica, i d'allà vam anar al Palau Robert, que és un lloc on hi havia la tribuna d'autoritats que estan filmades i fotografiades de la gran manifestació de Barcelona. En aquell lloc, inclús el Martí Biels, el president nostre, ens va fer una esquema d'on estava situat cadascú, perquè ell estava allà fent de guàrdia de sal. I allà vam aprofitar per veure una exposició d'un periodista escossès que ja és mort i que la seva família, un cop s'havia mort, va trobar una caixa en què hi havia no els negatius, sinó les fotografies d'aquella gran manifestació. Algunes les havien publicat, però tenia moltíssimes que no, i en van fer una selecció, les teníem exposades allà. Va ser un acte que després va seguir en el Fusà de la Pedrera, que hi ha enterrats alguns brigadistes, i vam acabar a Castell de Fels, on al Castell de Castell de Fels hi ha alguns grafitis dels brigadistes que van estar empresonats, perquè totes les coses tenen les seves cares fosques, també, i el d'americadistes que van fer algun delit o volien fugir i van ser detinguts i empresonats durant unes hores, uns dies o una temporada, van estar en el Castell de Castell de Fels. I això vam acabar el dia. I el dia següent, que era el dia que coincidia exactament amb el 28 d'octubre, dia del 80 aniversari, el dematí vam fer un acte organitzat, organitzat sobretot per l'Ajuntament de Barcelona, molt potent en el que va ser portat pel Xavier Albertí, que és el director de Teatre Nacional, va tocar el Paco Ibáñez, la Lola Esrion també va intervindre i va haver intervencions polítiques de la alcaldesa de Barcelona, d'un primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Madrid, i nosaltres també vam intervindre amb una intervenció dual en el que ens vam repartir el temps entre l'amical de les vegades internacionals de Catalunya i l'associació d'amigos i de les vegades internacionals de Madrid, que és una mica la que ens empara tots les entitats que estem en aquest tema i estem movents per aquestes coses. Però la cosa va tenir un final que jo diria en punta, en punta elevada, que va ser a la tarda, a l'aliança del poble nou, un grup de teatre havia fet un texte i va passar una obra de teatre, vam omplir l'aliança del poble nou, hi havia casi 800 persones, van tenir que obrir els pisos superiors, que no hi pensàvem, de gent, i en aquesta obra de teatre s'agafava l'anècdota d'una infermera materonina, que es deia Maria Sants, i un brigadista suec, que es deia Estic. Aquesta parella jove va congeniar en aquella època, van viure una situació amorosa bastant intensa, però que després el brigadista va tenir que marxar, el brigadista i la Maria Sants, que era la primera, van estar en morts ja, però hi havia al voltant d'això una història en què ens va permetre parlar del Pablo de la Torriente, que va ser un poet de cuà que va vindre també lluitar les brigades internacionals, i que va morir bastant aviat en la batalla del Jarama. I d'aquí van, el grup de teatre va treure fil de moltes històries relacionades amb els brigadistes. Al final es llegia... El títol de l'obra? El títol de l'obra es deia Una Nueva Primavera. L'obra pretenia explicar aquells fets i enllasar amb el futur. Entre mig hi havia les paraules de la passenària, que són extraordinàries, tenen alguns punts molt importants, hi ha un moment en què ella diu que... Quan la República hagi vençut i el nostre país estigui en pau, torneu, que s'haureu rebuts amb els braços oberts i se'ls donarà la nacionalitat espanyola que us hagueu guanyada amb el vostre sacrifici. Això és molt important perquè hi ha molta gent que es pensa que els brigadistes quan van tornar, els que van tornar als seus països, van ser rebuts amb allò. Tot el contrari, molts van ser represaliats. Els que van anar a Alemanya van anar a camp succentres. Moltes no van arribar. Vull dir que les paraules de la passionària aquí tenien molt sentit. Les paraules de passionària són extraordinàries, perquè els hi diu, gràcies per haver vingut, els teus llargs, el vostre patrimoni, el vostre treball, i ens ha vingut aquí d'una alza a la vida. Jo recordo que hi ha un documental que posa tot el discurs i realment és comovador. Té molta força. Com que estem en un programa de cine, em permeteu que, sense ser especialista al tema, si hi ha algunes pel·lícules no les conec totes, segurament n'hi ha moltes, moltíssimes, n'hi ha algunes significatives, n'hi ha una que és perquè endoblen les campanyes, que Hemingway, el Gary Cooper, la Ingrid Berman, no és ni de lluny la millor pel·lícula per explicar el tema, però és una pel·lícula que fa referència a la situació. Hi ha una de Hollywood, que és tal com ho era, el Robert Rayford i la Barbara Estreix, ella és una militant comunista que està fent propaganda per venir a ajudar a la República, etcètera, i hi ha tot un altre trama de confrontació entre dues persones intelectuals, que no acaben de lligar, precisament per la competitivitat intelectual que tenen totes dues. I n'hi ha una menys coneguda, que jo també tinc la casualitat que conec, que es diu l'agenta confidencial, que és una amb el Charles Boyer i la Laura Mbacal, que és espanyol que va a Anglaterra intentar fer que un carregament de Carbó que va cap al bando franquista es recondueixi cap al bando republicà. I allà es troba amb anemics anglesos, que són partidaris de Franco i són feixistes a Anglaterra, i que ho intenten impedir i ell té una trama amorosa amb la Laura Mbacal. També que és de les millors pel·lícules. No em vull deixar el tinter, perquè ningú m'acusi de sectari del Tierra y Libertat, del Kenloa, que és un gran director i és un director amb el que m'agrada molt el cine que fa, però la pel·lícula aquesta, Tierra y Libertat, és una mica pamflet, vull dir, aquesta que és recent i que s'ha pogut analitzar bé, fa sèsgà molt la confrontació que hi ha entre comunistes i anarquistes. S'ha inspirada amb el humanatge a Catalunya del George Orwell, però no, de fet, després s'ha parlat dels errutes, l'inspiració és aquesta, ja sabeu que hi havia la Jan Hart, la Rosana Pastor i la Isiara Bollerín, que s'ha agradat la joveneta, ja havia començat amb el sur, en el 83, i que aquí feia un paper destacat i que després has vingut directora, i que aquesta setmana estén a lliure i que suposo que l'altra setmana s'ha col·laborat amb ella, que és la Laia Colet. Jo et tinc alguna més, que m'ha fet gràcia per una, que jo no l'hi vista, no la recordo, que es diu, i llego el dia de la vengança de 1964, el Fred Sinemath, com a director, que és el Gregor Ipec, que és, curiosament, la rotada de la guerra, la rotada de la guerra, ell, el Gregor Ipec, es passa als maquis, que està inspirat amb el Francesc Sabater, el Quico Sabater, que és un dels guerrillas últims guerrillas sabatuts a la Guàrdia Civil, el 1956. Llavors, hi ha moltes més tierres d'Espanya, del Jordi Síbenz, de Madrid, del 63, però em penso que hi ha ciutat, segurament, les més conegudes, les més comercials, i que la gent les ha conegut més en general al públic. Des del punt de vista documental, volia fer una petita referència a una frase que va dir el Joan Serral, l'últim programa que veu tenir, en el que deia que l'important dels documentals era el punt de vista que ensenyaven. Hi ha una, que és Hollywood contra Franco, el director Oriol Porta, la productora STB3, i alguna altra productora més petita, i és una gran pel·lícula per seguir el fil. L'experiència de l'Alba Bessi, que, curiosament, verbalitza, perquè en un moment de la pel·lícula diu, és el més extraordinari que he fet a la meva vida. De fet, hi ha una frase que va dir el 1996, el Milton Wolfe, que va ser un oficial americà que va poder tornar al 96, i el vam rebre i el vam passejar i tal, i ell, en un moment determinat, s'ho va fer vindre bé per fer una intervenció i dir, no, no, no em dongueu les gràcies, perquè jo he vingut a lluitar aquí, si no, jo us les dono vosaltres per haver pogut venir a lluitar contra el feixisme en el lloc on feia falta fer-ho. Una mica l'Alba Bessi, amb el mateix esprit, hi ha un moment que diu, és el més important que he fet a la meva vida. I, realment, aquesta frase o aquesta nivell d'importància que ha anat a la pel·lícula, aquesta de Hollywood contra Franco, es va repetint durant totes les diverses escenes, és una mica el que resumeix el punt de vista, diguem, per la gent que va venir en aquell moment, era conscient, molts d'ells, ho deia abans, el Joan, que deixava família, deixava feina, deixava històries al darrere, perquè venia a enfrontar-se en el feixisme que era creixent en aquell moment. I nosaltres aprofitem, i no vull fer demagògia, perquè no és el lloc on toca fer-la, perquè en aquests moments el nostre record de les brigades no és nostàlgic, no estem parlant d'uns heroi, que cal a la baix, sinó que ha cuidat-ho, l'ou de la serpència està tornant a incubar en aquests moments. Per què no hauria s'ha pargut mai? Probablement, perquè la serpència s'ha amagat, s'ha invernat com fan els ossos molts anys, i ara torna a aparèixer. I nosaltres volem fer una mica de crida les consciències de la gent, que recordi aquelles històries, no com una història romàntica que va passar, i que era una gent molt valenta que va venir aquí, i vols van deixar descendència en el nostre país, perquè tot era gent jove i amb ganes de viure, etcètera, sinó que cuidar-ho ara mateix torna a rearmar-se una mica de tot allò que va passar. Si volem evitar que penseu que Polònia, Romania, Hungria, Austria, la pròpia Alemanya, l'Epena, a França... Realment, el món... Una cosa que per alguns, que ja som granadets, com jo pensàvem que ja no volíem mai més, i que ens quedava una bellesa tranquil·la, llegint llibres i explicant batalletes, ara ens trobem una mica amb la necessitat de tornar a remoure el calaix, perquè la gent s'endongui compte que hi ha un perill, que no volem ser l'armistes, no tampoc ha de passar, però, mireu, a Polònia, un país significatiu, ens hem vingut a veure una associació d'amics de les vegades a Polònia, demanant si podíem ajudar-los, perquè a Polònia estan tirant a terra monuments dedicats a brigadistes i n'estan posant d'alguns capos, que van ser capos dels camps de concentració, que van arribar a Polònia. I és clar, això és terrible. Aquest país, que ara n'hem parlat bastant com a Eslovenia, hi ha un grupet d'amics nostres, que no hi vaig poder anar, van fer un viatge fa poques setmanes a Eslovenia, i allà la història s'explica d'una altra manera. Eslovenia va haver-hi una part de la població, que era però alemana. Eslovenia, de fet, ara és independent, perquè Alemanya ho va decidir que fos, i hi havia molt, diguem, i quan va haver-hi la Segona Guerra Mundial, l'entrada de l'Ajuntament d'Eslovenia va ser molt fàcil, i va haver-hi molta gent que es va apuntar, i allà, jueus i gitanos, etcètera, gent que no anava per la línia, que ells volien, van ser massacrats, s'explica una història terrible d'un bisbe ortodoxe que assistia a escenes en què s'arraven pel mig a les persones. I aquest bisbe ara és veat i es té un monument a la catedral. Clar, a nosaltres ens... Sí, i ens té molt preocupat, perquè és l'Avenia i Colàcia, els sostatges van ser les forces d'achot dels alemans, nascis en la Segona Guerra Mundial. I per no allargar-me més, voldria només comentar-us una cosa. En aquest sentit d'aquest del que us estava explicant en aquests moments, és que nosaltres, en l'associació, procurem no dir mai guerra civil, perquè en realitat creiem que va ser la guerra d'Espanya de 1976-1939, que Franco, si no hagués rebut l'ajuda puntual i ràpida de l'aviació italiana i alemana, probablement hagués sigut una assonada que s'hauria quedat al Marroc amb alguns focus a la península, però que a l'exèrcit que una part va quedar fidel a la República hagués vençut. El que va ser decisiu és que els avions van portar en 48 hores a l'ajèrcit del Marroc en aquí. I Agüe comença a anar cap a Extremadura, i aquí també he cuidat-ho perquè Agüe va anar a Badahod i va matar 4.000 persones. Hi ha un text que es guarda històricament d'un periodista anglès que li pregunta, em diuen que han matat 4.000 persones, i el Agüe diu sí, però esclar, eren enemigos. Jo voy a ir a Madrid a ocupar la capital del reino. No me puedo llevar 4.000 prisioneros, lo mejor he de acabar con ellos, no me los iba a dejar en la Renta Guardia. És terrible tot això que explico. I, per tant, tornem a dir això, la guerra d'Espanya, Proleg, els brigadistes, moltes històries que seguiran explicant, i que el Cine reflectiria. El Jaxson, el Gabriel Jaxson, el historiador, diu, en un proleg d'un llibre que es diu Les Bigades Internacionales en el Cine i tal, del Magí Cruzells, en la seva primera frase diu que és la primera guerra que va ser filmada, perquè la del 14 va ser fotografiada i dibuixada. Aquesta, la guerra d'Espanya, és la primera que és filmada, i després la guerra mundial. Però aquesta és la primera que hi ha càmeres que van recollir els fets en viu. Bueno, hi ha... amb el Ró, Sierra de Teruel... Exacte. Dels 43 i 48.000 persones que van venir voluntàriament, quants van morir aquí a Espanja? Unos 9.000, entre 9.000 i 10.000, això és difícil de determinar, com sabeu, ni en què encara no s'han trobat. Hi ha el cas del Merriman, el Merriman és, a part de tot, un oficial americà que tenia formació militar, era un bon element a les brigades i, a més, un tio guapíssim, un tio que trencava cors allà on tenava. Doncs el Merriman, per exemple, va ser encarclat en la batalla de l'Ebre amb un punt, amb una cota determinada, i no s'ha sapigut mai més d'ell. I el que se suposa és que el van capturar o el van matar en aquell mateix moment i el van tirar amb un barran, el van tirar amb un lloc desconegut. De fet, la família ha intentat, diverses vegades, que hi hagués una acció per intentar trobar-los. Es parla que és el vol d'un tant de gandès i tal, però n'hi ha tant, que en realitat ningú s'atrevita encara a remoure suficient terra per trobar-lo. Encara que han passat molts anys, també hi ha altres organitzacions com la vostra, que estan situades, que és allò dels països, o no? Sí, sí, sí. En aquests moments nosaltres calculen que hi ha entre 35 i 40 associacions a tot el món. La més important és l'Alba. Alba és a l'arxiu de la Líncul Brigada, que manté una arxiu amb informació, que fa quatre dies acaba de descobrir una pel·lícula que encara, que els vells de projecció els tenen ells, del Cartiebre, que va ser una encarra que li va fer un grup de gent a Estats Units, que vingués a Espanya, filmés una petita pel·lícula d'uns 15 o 16 minuts en a les que fes propaganda de la guerra que estava passant aquí, perquè la gent d'Amèrica donés diners, i s'allisterés, i sobretot pagués ambulàncies, que era una aportació que sobretot els Quakers americans van fer molt fort a la guerra d'Espanya. Aquesta pel·lícula, alguns de nosaltres l'hem tingut, que ha sigut a veure el Josep, per exemple. És una fotografia extraordinària. És Cartiebre Són, es nota la qualitat d'algú que estava fent una bona pel·lícula. Però això més important és aquesta d'Alba, que és la de Estats Units? Sí, aquesta és la més important. N'hi ha a Holanda, n'hi ha a Dinamarca, n'hi ha a Suecia, sobretot els italians. Els italians tenen un avantatge, i és que són això que la gent jove diu molt enrotllats. Els italians que van viure després la seva pròpia lluita partisan tenen com una mica de barreja amb tot això, i per exemple, en aquests companys que van venir als actes d'octubre, participaven dos entitats. Una, que és Ai Vax, que són els amics, els italians, les brigades per la llibertat, un nom llarguíssim, i venien també els partisans, que tenen la seva seua Roma, i els partisans són els maquis a Itàlia, i que també s'han apuntat amb aquesta història, inclús en l'acte de la Universitat van estar negociats tot el dia, perquè tinguessin un moment per llegir un manifest que ells portaven per dirigir el poble de Barcelona. I ho van poder-ho fer, evidentment. La Universitat estava molt disposats a acceptar que tothom parlés. No venien, no era un tractat científic per aportar alguna cosa al fet universitat, però era un manifest en el que ells deien que volien mantenir la memòria viva. L'espluga de Franculi també va endavant. Bé, són gent que tenen un espirit extraordinari. Nosaltres hem començat a firmar pactes de col·laboració bilateral amb molts d'aquests que van venir, perquè gairebé tots ens deixaven el seu correu, la seva targeta, i dèiem... Bé, mirem de fer coses conjuntament, amb la mida que sigui possible. Som una associació d'uns 40 membres en aquests moments. Esperem fer-ne difusió i poder doplar els socis amb un cop d'un any o així. Creiem que ho podem fer, perquè farem més difusió i tenim preparat conferències. I tenim una invitació per anar inclús a Brussel·les a presentar una exposició en què expliquem el resto d'Europa, l'important i l'europèu, que és el tema de les brigades internacionals. Jo em va sorprendre molt, perquè recordo que l'any 96, quan hi va haver l'anterior, que davant del Parlament, jo ja estava, i recordo que davant del Parlament, em passava, doncs, amb cadires de rodes, tinc molt gran, portada la majoria d'ells per els seus nets, i recordo una conversa que tenia al costat meu, i jo no sé si d'on tenen, perquè parlaven castellà, però semblava que fossin estrangers, que deien... Es veu que quan havien estat... Abans d'arribar aquí, hi havia d'anir a justos llocs. Es veu que entre ells deien, ja veuràs que quan arribem a Barcelona, tindrem una rebuda i una despedida que no tindrem enlloc més. Van fer... Perquè a nivell internacional, la manifestació de la Diagonal, del 28 d'octubre del 36, va ser una cosa... No, del 39, no? No, del 38. Va ser, realment, espectacular, és a dir, un fenomen multitudinari, és a dir, el més gran que hi va haver, al dret de la guerra civil. Un detall que nosaltres haguéssim volgut reproduir, aquesta vegada, i no ho vam aconseguir-ho, és que va haver-hi una avioneta que va sobrevolar la Diagonal, el Miguel Hernández, dedicat a les brigades. Nosaltres, en el primer moment de la bogeria, aquella de dir... El farem... I algú que va dir... Jo conec un sabadell que té una sisma que podria fer-ho, perquè pel tamàn i tal, clar, quan vam plantejar a les autoritats municipals i aèries de Barcelona, aquesta iniciativa ens van mirar, com si estiguessin bojos, que una mica així... No està la cosa a partir de... És a dir, volar una avioneta per la Diagonal, volar una alçada que els pares... Perquè sí que... Fem una cosa que havíem fet en les d'èpoques de la clandestinitat, que utilitzaves... com serien aquelles... Una paraula que es feia amb una fusta, una catapulta, en el que des dels terrats... ens infiltravem en els terrats i fèiem saltar... Octabetes que caien en la gent, però tampoc van acceptar que aquesta fosa no t'havia... Ja no tocava... No tocava fer el vol de la fesma. Hi ha dues coses que aprofita que estàs en aquí. El Pep va sugerir a l'altre dia que tu havies anat a la Puigcirada. I la segona cosa que a mi em faria a Puigcirada és dir, vosaltres, com a associació... Com veieu la situació actual de la política? Amb molta preocupació. Perquè creiem que algunes de les coses que passen es retroalimenten. Determinades actituds que hi ha en un... No m'agrada utilitzar la paraula amb un bando, però en un costat del problema hi ha actituds que realimenten les de l'altre costat i el revés. Per tant, la nostra preocupació és altíssima. Però no solsament en Espanya. No ens crem amb la mirada curta. Pensem en Europa, el que està passant... I Estats Units, evidentment, tens tota la raó. La situació i Brasil. Bolsonaro, un senyor que diu pestes de les dones que té una actitud contra l'ecologisme, que és una persona que a cap de nosaltres, en el seu bon criteri, li semblaria que pot tenir la direcció d'un país enorme en Brasil. El país és immens. I, per tant, nosaltres ho veiem amb una preocupació. Fes referència només a la caputxinada. Van ser tres dies molt espectaculars. Jo estava en aquell moment a la universitat. No era ni molt menys un dirigent de la moguda, però sí que em va arribar el com ho tenia que fer. Va ser una cosa molt divertida vista d'ara. En aquell moment tenies que anar a un lloc, algú et feia una senyal, no sabia on anàvem... Suposo que els teus pares... No els va semblar sense divertir-nos. La meva mare, que ja no és viva, era una persona creient i catòlica, etc. I el dia que vam sortir de la caputxinada era un divendres de cuaresma. El que recordeu que en aquelles èpoques no es podia menjar carn. A part de donar-me una bronca tremenda, va tenir un tall de pollastre grossíssim, perquè ja sabia que feia tres dies que no menjava, més que una pel·la de patata petitíssima. Per tant, és un erecte, te'n digues. O el meu pare, que era un home molt d'ordre, un home que no es ficava amb res, va ser d'aquells pares que van anar al voltant dels caputxins a veure què passava i la policia els va fer marxar. I el guardo amistat, és curiós, guardo amistat amb gent que vam participar just. Estic parlant de 52 anys, oi? Ens falta temps, perquè sempre ens passa això... A veure... Amb un convidat tan interessant, i que es pot explicar tantes coses, es podria continuar, però el temps arriba. I arriba perquè han denunciat també el que la setmana que ve, la sessió d'aquest trimestre, fins i tot ja tornarem al gener, que vindrà la Laia Colet, que, com sabeu, és premi gaudí de direcció d'art, i que ara ha presentat la pel·lícula Juli i que tindrem l'oportunitat de fer-li l'equip la setmana vinent. Per tant, Eduard, amorol, moltíssimes gràcies per haver vingut. T'ha estat molt interessant, t'expliques benavellosament bé, hauries de venir quasi a cada sessió. No, moltes gràcies d'haver-me deixat intervent. I estem aquí, compleguts de tota l'estiva informació. Cantat i felicitats, bona nit. Bona nit, la setmana vinent. Bona nit.