Cinema sense condicions del 18/12/2018

... cinema sense condicions. ... I... Uno, dos, tres, cuatro y es... Tiro. Carlos, por favor. ... Sí que tú quieres ser bailarín, Carlos. No, no quiero. Si quieres. Si quieres. Tú tienes algo que no es habitual en otros niños. Un chorro de talento natural que se regala lejos. ¡No, no, no! Eres un desastre, igual a fatal. ¡Pero yo no quiero ser bailarín! Si tú no bailas, tú y yo no hablan de buena casa. No nos vamos a volver a encontrar otra niña como éste. ¡Pero deja lo que me lo vas a matar! ... Bona nit, un dimarts mes o maquia, cinema sense condicions, una disparada a parlar del que hem vist, del que veureu, del que recomanem, del que no recomanem. Avui, per exemple, doncs penso que ens recomanarem una i una dillem que potser no val la pena que la neu a veure. Però avui, a més a més, i aquesta és la raó per la qual aquest so que estava sentint estava a l'antena, és perquè tenim una convidada especial que estimem molt perquè ja ha vingut més d'una vegada i la coneixem molt. És una persona més a més que ha fet moltíssimes coses treballant com a directora d'art d'aquí a Catalunya. Ja sabeu que va ser la premi gaudir d'Eva i que va començar a treballar amb el Quendloa, que em té la llibertat, que suposo, i després hi preguntarem, què és el motiu pel qual van conèixer, els van fer amics amb l'Aixià Arbollerín, suposo. Va venir, si us recordeu també, l'any passat, suposo que va ser quan va aprendre l'olivo. Ens va estar presentant aquí la pel·lícula. Ha fet ser a l'Argentina, el perfume, la vera de les sideres, l'Àbliconella amb el Modó, ha treballat amb tothom, i a més ha treballat a Estats Units. I ara ve aquí en certa mesura, i aquesta és la roda de la sintonia, perquè s'ha estrenat, s'ha acabat d'estrenar el Divendres, Juli, una pel·lícula que tenim a presentar a la Festival de Sant Sebastià, ella acaba d'arribar de Cuba, perquè a Cuba han fet una presentació també de la pel·lícula, i ens deia ara mateix, fa un moment, que hi havia 5.400 persones fent cuba per entrar a veure la pel·lícula, i es va tenir que quedar 500 fora, que no va poder entrar a dintre del cine, vol dir que ha sigut tot un espectacle. Doncs bé, tenim aquí l'Aya Colet, bona nit, Laya. Hola, bona nit. Moltíssimes gràcies per venir a la ràdio i explicants de tot aquestes coses, acaba d'arribar per la Cuba. També li podem preguntar com està a Cuba, com ho veu, com estan les coses en la ràdio, si és que ha acut valorar-ho. I, com sempre, la resta de l'equip, a mà de dret, la Carme de Vot, bona nit, Carme. Hola, bona nit. En Joan, serà la continuació, bona nit, Joan. Hola, bona nit. També aquí, bona nit, Joan. Hola, bona nit. I el Pol Diggler, que està darrere dels vídeos. Hola, bona nit. De fet, seria molt interessant començar pel Pol, perquè el Pol, ahir, jo no vaig poder ni donar-ho sent-ho, va veure Juli, la pel·lícula aquesta. Sí, sí, la vaig veure, la vaig no veure dels Verdi. És inèdit, eh, que comença jo. I fessis els deures tan... Estic nerviós. Estic nerviós. Doncs mira, la vaig anar a veure i, a més, jo tinc una de cop, eh, perquè no m'ho esperava, però tinc una relació especial amb aquesta pel·li, perquè al lloc on estic treballant en la productora hem fet la promoció de paral·lada, de Juli. Ah, sí? Del festival de paral·lada. Llavors em va sobtar, perquè sincerament no havia lligat caps de que em trobaria la promoció que havíem fet durant aquesta setmana, al cine, o sigui, la promoció que havíem fet a... Voladres, clar. Sí, sí, sí. Llavors, veurà allà i dius, hòstia. Què és aquesta? Ara he fet un... Ha lligat caps, no? Però, hòstia, però a mi la pel·li... Jo us he dit a l'arribar, eh, només a l'arribar. A mi em va captar, però molt. O sigui, jo vaig entrar moltíssim a aquesta pel·liula. I amb molts aspectes, no només en quant a història, en quant a... Has d'estar que molt... He anat llegint per internet, no? Que has d'estar que molt, també, per exemple, per a la fotografia. Però és que a mi el que em va imperfeixer, només potser és el so, el so que té, a part de les interpretacions, del guió, de totes les coses, però a mi el som va agradar molt com ha estat tractat en moments de solitud, com exalta els peus, els moviments, i la música, evidentment. És que és tot... El càsting... Sabem com vam fer aquest càsting d'aquesta pel·liula, perquè és que em sembla espectacular... Ens ho explicarà ell. Ja arribarem, ja arribarem. A la segona pal·la que vaig. Us he tot, us he tot. I una cosa és que em va... Vaig recordar el que havies dit tu, laia, l'últim que havies vingut, que era el tema de la... Potser, la furgoneta groga. Sí. Jo me'n recordava. El camió. Que no hi havia pintura de groga. Exacte. No, que al final les va trobar. Al final, al cap de com un mes, van pintar el camió groga. Vaig estar buscant-lo, eh? T'està buscant. Es veu, eh? Es veu. I no, no, jo per mi és una pel·lícula molt recomanada de la mateixa de la Cartellera, o sigui, de veritat. De fet, la crítica, vis el periódic, li posa 4 estrelles, el banc guardi posa 3, em sembla 3 a 4 també, i per tant, la valoren moltíssim. És una pel·lícula partidària del meu festival de Sant Sebastià. Sí, i desborda, doncs, i suposo que et fa el seu recorregut a nivell general. Tu em sembla que ens vas pintar una pel·lícula que es diu Miriam Miente. Jo no he anat al cine últimament, però aquesta l'havia vist i la trobava particular. No és una gran pel·lícula. És una pel·lícula suaveta, petita i de quasi res. Però mira, ben feta. És una pel·lícula que es diu això, Miriam Miente. És de la República Dominicana, que ja sorprenent que aquí aparegui una pel·lícula de la República Dominicana, que ja quan la vaig veure crida d'allà, vaig dir, i això què ha de fer aquí? Però estava aquí. Després vaig pensar, que igual sabeu-vos, que sabeu tantes coses, que la productora és un tal Paco Po, qui el millor. És el català, sí. Vaig pensar, és això la causa, però jo, com que no sé de productora... La República Dominicana està començant a ser un gran lloc de rodatge. Perquè tenen sentiu ciscals i hi ha molt rodatge ja. Doncs s'està creant una indústria bastant important a ella. Ja. D'altres, només aquesta, no és una gran pel·lícula, ni amb gran volum de coses. Però és una pel·lícula d'una història petitona i ben explicada i que l'entens. I llavors això s'agraeix. Després la càmera està ben moguda. La història és d'una nena que és molata, filla d'una negra i una blanca. I després és sorprenent veure que en aquesta banda caribenya, especialment, però bueno, tot és per menys que té una mica aquesta història, que com que no tinc líders negres, ja no dic el duterte, quin clar, però de cap mena, és més lacre, jo diria, que quan s'abola altra banda. I l'ú del mulato és una ascensió en el fons. I allà percebes que és tirar el blanc. Perquè el blanc és l'èxit. I el blanc és sortir de la pobresa i el blanc és millorar. Fins al punt que hi ha una entrevista que li fa anar a la directora, que ella és molata, que quan hi ha una parella negra i... negra i blanc, diu que millori això. Entenem que millorar per ells, que és una frase sorprenent dir això, no? A veure com t'assurre el criu, com si diguessin ben anècdol. Si et surt el criu que millora, és que això va en l'aire. Clar, és curiós plantejat així. Llavors la història és una nena molata que té un amic per internet, xateja amb un noi que, en principi, no sap com és. I es fan amics, es fan parella, no sé quantos, i ella té 14 anys, ha de fer 15, i fa la festa dels 15 anys, que aquesta festa, en aquesta zona, és una festa extraordinària. Sí, però a lo grande, a lo grande... Vam-ho reina per un dia, per un dia, amb gran... La posada de llarg, va. Sí, la posada de llarg... Una mica... l'òptica de la directora està bé. La directora us diré com es diu, que jo no sé qui és aquesta noia, que és Natàlia Cabral, i ell, Oriol Estrada, que jo diria, que clar, es diu Oriol, o sigui que també ha de ser de per aquí, o jo què sé, no sé... Aquesta noia només havien fet un documental, que es deia jo i tu, o una cosa així, que també tenia premis. Llavors ella molt, molt bé a la càmera, molt, molt bé a les nenes, són dos nenes que ella, una és molata i l'altra és blanca, una és la rica, com jo es puc imaginar, i l'altra, Espira, està al món, perquè són bones amigues, i això està ben vist, perquè els 14 anys, els 13 anys, això és el millor més normal de la que la societat considera, i està ben vista, la manera en què es tracten les dues nenes, els focus que hi ha... El resum final és que... que li diu al noi que vingui a la festa i intenta conèixer-ho. Quan el coneix en un lloc que es troben, és negre i no li vol dir res, per tant, ja no explico res més del que passa, però ella es fan darrere, i l'anua, al final, no va a la festa. Té la gràcia de que no acaba com un voldria per una pel·lícula d'una nena que fa els 15 anys i que té una festa meravellosament ridícula, però meravellosa, i en canvi la sap acaba bé, i per tant és bonica per això. Molt bé. Jo puc parlar ràpidament, perquè, a més, podem compartir unes coses amb els dos, de dues pel·lícules que estrenen aquest divendres. Una és molt interessant, superinteressant, recomanable a totes totes, i l'altra és més aviat que no va la pena que la nena a veure. Comencem, potser, primer, per la que realment és bastant fluixa, que és de l'autor, per altra banda, prestijat, com és Paolo Sorrentino, la pel·lícula es diu Silvio i els altres, els tenen aquest divendres. El Paolo Sorrentino, per els que no capiguen qui és, és un personatge italià, autor de diverses novel·les, des del 2011. Va començar una vegada que ja tots tenen razón, Toni Pagoda i un altre, Toni Pagoda i sus amigos, que va ser el precedent o l'antacident d'una famosa pel·lícula que un personatge que era un d'aquests, que es deia Josep Vambella i que estava protagonitzat, que era protagonista de la Gran Bellesa del 2013, que va guanyar, com sabeu, l'Òscar de la millor pel·lícula extranjera. És un personatge curiós, diferent, una mica i estrany en alguns sentits, perquè les seves pel·lícules tenen un estil d'una banda surrealista, d'una banda escombarroc, d'una banda existencialista, qüestiona potser el poder i la religió, i en el món del cine va començar el 2001 amb una cosa que es deia l'Homo Dipio. Després va seguir una cosa que es deia la conseqüència de la More, que n'hi ha una que li agrada molt el Pol, que és el Divo, del 2008, basat en la vida del Julio Andriotti, com sabeu, és el presentant de la democràcia cristiana, que ja interpretava el Toni Servillo. El Toni Servillo és una mena d'actor fetitge per aquest director, perquè l'ha fet servir amb moltes pel·lícules, segurament les pel·lícules de més èxit, com és la Gran Bellesa, una de les raons, és per això que el protagonista és el Toni Servillo, que realment és un bon actor. No conec, perquè penso que no ha arribat a Espanya, que jo sàpiga, una cosa que es diu de Jan Pope, el jove papa, que és una sèrie televisiva italiana, que retrata la història d'un fiquissi al fons Pio XIII, que és un papa ultraconservador, que s'ha protagonitzat pel Joet Llo, i també per la Jan Kitton, que fa es boca fa de Monge. Però de tot el que conec d'ell, de tot el que he vist, el que a més m'agrada, haig de confessar que és la Juventud, una pel·lícula del 2015, protagonitzada, com sabeu, pel Michael Cain i el Havel Keitel, i que explica la història d'un director d'Orquesta Retirat, que passa a les seves vacances al Nutell dels Alps, amb la seva filla, que és l'Arlaquiel Llobells, i ell, aquest director, és el Michael Cain. Ara, en aquest moment, al Divendres, ens arriba Silvio i els otros, que també utilitza l'actor fetitxe de Toni Servillo, interpretant el Silvio Webosconi, per tant, li han posat un empastifat de la cara, i li hem pogut canviar que s'aproximi una mica a les faccions del Silvio Webosconi. Hi ha una cosa que és curiosa, la versió original va ser estrenada a Itàlia, eren dos pel·lícules, l'Oro I i l'Oro II, però a la distribució internacional, han volgut fer-ne una sola pel·lícula de dues hores i mitja, que sumaven les dues, sumant les dues, se n'anava 54 minuts més. Diu que dura dues hores i mitja, i en realitat s'havia d'afegir per veure-les en cera, 54 minuts més. Jo crec honestament, i deixo que els demés opinin sobre tot això, que la pel·lícula, possiblement aquesta barreja que han fet, està supermal estructurada, que és poc, està poc treballada, poc desenvolupada, per mi és un fracàs, com a pel·lícula, i em sap greu ser de mesura, perquè molta gent l'hi agrada. Jo, a més d'això, he confessat que la gran belleza no la considereu la gran pel·lícula que molta gent diu. En canvi, potser el divo està millor, però tampoc és que per mi sigui extraordinària, i la humanitat sí que considereu que és una pel·lícula que és interessant i que val la pena de veure. Però, com que hi ha molta gent que valora molt amagat senyor, doncs deixem aquelles opinions de què quedeu vosaltres. Què us sembla que va veure la pel·lícula, la prestrena? A mi comença la pel·lícula, que és una mena de calendari de Pirelli, excés durant mitja hora. O sigui, ara hi ha 28 senyores estupendes, que una revista les està fent sortir per captar l'atenció del senyor Berlusconi. Després ja entrem amb la vida d'ell i la relació amb la seva dona, i si vols que et digui la veritat, la sena que podríem dir més important que és una tomaitaca interpretatiu entre ell i ella de retrets, perquè ja està en una fase propera a la ruptura, doncs jo diria que allà ell aguanta molt bé el to i fins i tot potser s'emporta la part més grossa de Raó. Amb la qual, si la pel·lícula que pretenia ser era una crítica al Berlusconisme, doncs jo penso que en aquest sentit ha fracassat. Per què no hi és? I, per al demés, la pel·lícula, segurament aquests 54 minuts, la farien, potser, més pesada, però més coerent. Ara hi ha uns sals de guió allà dintre, que la fan una mica alegades d'estar seguint-la, perquè té un atractiu visual innegable, després hi ha molt soroll, molta música d'aquesta enganxosa, que la fa probablement és la funció fer-la més digerible, els adreus. No me n'aniria més enllà d'aquí, coincideixo amb tu, amb què no la recomanaria. Jo em vaig trobar veient la pel·lícula com quan veia el reino del Rodrigo Soragoyen, per mi són dues pel·lícules iguals que parlen d'un tema, el reino parlava de la corrupció d'Espanya, i Sílvia i els outros, o Loro, parla del Berlusconisme d'Itàlia. El que passa és que totes dues es circunscriuen a un món que no té contrast. És a dir, a Espanya veiem un partit de dretes que és corrupte, no veiem res més, i tot passa a dins d'aquell ambient. Aquí no sortim gaire bé de casa del Sílvio Berlusconi i de la casa del costat. No és cap crítica, ni molt menys, perquè no hi ha el contrast de dir que algú que digui alguna altra cosa. Tampoc és una anàlisi de per què Berlusconi arriba al poder, perquè ell ja ha estat president en aquest moment, i llavors el que intenta és tornar a ser president. I aleshores hi ha una mínima història d'una espècie de tràfic d'influències que ha d'acaptar el vot de 6 senadors per tornar a ser president, per tenir una majoria en el govern italià. Jo trobo que és una oportunitat perduda de realment construir una cosa que pugui servir històricament, perquè retratar el que és un àmbit tancat no porta res. I amb això ens hi trobem molt, jo diria, en el cinema modern, i potser el campió de tot això seria l'Alejandro Amenávar, que jo no he vist mai cap pel·lícula seva, però que sí que vaig sentir una declaració d'acord amb mare d'entro que li preguntaven si la pel·lícula estava a favor o en contra de l'autonàsia. I ell va dir que no estava ni a favor ni en contra, la qual cosa em sembla una meravella. Si tu fas una pel·lícula sobre l'autonàsia, sobre la corrupció espanyola o sobre el berlusconisme itàlia, has d'aprendre partit i quedar-te a fora i dir que no va ni contra l'un ni contra l'altre em sembla una pèrdua de temps absoluta. A més, la pel·lícula és avorridíssima, perquè és que no passa res. Estàs allà mirant i tot sempre és el mateix. I la repetitiva. Sempre... jo destacaria la música, que és horrorosa, absolutament horrorosa. Vull dir, és que no sé si tens un enemic d'aquells molt dolents, li regales el CD i que se l'empapussi, perquè és que és una cosa absolutament genial. Bé, l'altra pel·lícula que hem dit que ha estrenat a Maldivendres... No la recomanem, ja està, no la recomanem. En canvi, una pel·lícula extraordinària, meravellosa, genial, que estrenen aquest divendres i que per tant aquesta sí que la recomanem. És una pel·lícula que està dedicada suposo als Nadals, tot i que no va de cap cosa de Nadal. Es diu Un Asunto de Família del director japonès Hidokatsu Koreda, que és palmador, s'ha de dir, del Festival de Cans de com a millor pel·lícula d'aquest últim any. Magistralment és una cinta magistral que proporciona una història captivadora en què tant la tendresa com la perturbació es podria dir van amicalment agafats a la mà. Una pel·lícula, jo crec que és encantadora, que és l'esquerrador també exigida, interpretada. És molt ben interpretada, és sorprenent els personatges com d'entrada. És una pel·lícula que s'hauria d'explicar molt poc i anar a l'espectador com menys cosa sàpiga més sorpreses tindrà, perquè comença d'una manera i la veritat és que desconserta completament perquè les coses van canviar de tal manera que arriba un moment que estàs absolutament esturat, sorpres, però més a més d'una forma molt sensitiva. Per tant, és una pel·lícula que penso, de debò, que robarà el cor tant als amants del cine d'autor com als espectadors més convencionals. Aquest director, el Corea Eda, és un senyor que porta ja 24 pel·lícules, és un senyor que és un autor molt prestigat a nivell internacional. Jo no he vist totes les pel·lícules, jo m'ho he parlat molt bé que no la vaig veure, una cosa que ja nadie sabe del 2004. Jo sí que vaig veure la caberé continuació, que és estil walking, no sé si la recordeu, una extraordinària pel·lícula. Després de la tormenta ha fet el tercer assassinato i ara fa un assuntor de família. Ah, hi ha també aquella de... de tal palo, tal est, de tal padre, tal hijo. Aquesta també estava molt bé, no sé si l'heu vist. I també Milagro, que era també una pel·lícula amb nens que... Ah, sí, sí. El Lirocazo Corea de la Liga. Sí, sí, sí. Aquí era preciosa, sí, sí. I un altre que m'has dit abans, que jo tampoc he vist, quina era l'altre. Hi havia un altre que no hi ha nominació. No, no, estil walking. Estil walking. Bueno, val la pena dir també, que és una cosa encara que sigui més anecdòtica, que el Corea és el director japonès que té el premi onorífic d'aquest any del Festival de Sant Sebastià, per a la seva recorregut. Els majors especialitzats diuen, el director japonès, el primer cineasta asiático en recibir este reconocimiento ha competido cuatro veces en el festival y ha obtenido en dos ocasiones el Premio Público de Festivales en Sebastià. A las horas, el Premio de Nostia concederá, en la 86a edición de la Festival de Sant Sebastià, la contribución al mundo del cine del director japonés, Irokazu Koreeda. Koreeda es el primer realizador asiático que recibe el galardón onorífico más importante del festival. La ceremonia de entrega es realizará tal, tal, tal, i llavors també passaven la pel·lícula que ésta que havia guanyat al festival de cants, un assunt de família. Quina més dèiem, i simplesimament ho lleixo per dir, però ja dic que no... No em faig explicar massa coses de la pel·lícula que s'ha de... No, no, és palma d'or de cants, eh? Palma d'or de cants. Cuidada, eh? Sí, sí. Tindrem compte que a Can Ibal lo millor de la collita. I a Can també li van... el van gratificar, no sé què més, li van donar un altre premi també, perquè ell aportava tres o quatre coses fetes. És a dir, nascut en la 62 a Tokyo, que va ser a la Universitat de la Veceda, el 87, i va iniciar la seva crèdia en el si de la companyia de la producció televisiva, que va fer principi, va fer documentals, i va ser reconegut, diu els mateixos del fesiat en Sebastià, ràpidament com un dels més prometadors cineastes que la Década dels 90 estaven portant a cap una important renovació en el cinema japonès. Jo crec que és una pel·lícula per explicar molt poques coses, per anar al cine com menys coses sàpigues, perquè té uns efectes, no sé, disforplesa o inesperats que realment et conmouen, et toquen i fan pensar. Sí que em sap de conmoure, perquè em recordo el milagro. Els recordadors són aquells dos nens que s'han de trobar quan passa el tren. I sap ajuntar això d'una manera extraordinària. Són dos nens que corren cada dia a veure si passa el tren bala, i si l'encerta en cap assa es produeix el milagro que ells volen que es produeixi. I tota la història dels dos nens està tan ben jugada, tan ben jugada, que sembla una mentida que els japonès, que són tan distants, quan fan almenys aquesta pel·lícula de Canalla, que és tan difícil de fer bé, en aquí ho fan meravellosa. El que passa és que Corea és un dels directors que dona garanties d'anar al cine i trobar una història que amb la qual aprens, amb la qual passes bé l'estona, i que et pot agradar més o menys, vull dir, però que saps que et dona coses, vull dir, molt més enllà dels estereotips que últimament estem veient en el cinema més convencional. I, bueno, Corea, actualment jo penso que és el director japonès més important, i tothom ho està reconeixent, i, realment, les pel·lícules que ell fa ningú més les fa. Jo vull afegir que la pel·lícula, sense entrar perquè estic d'acord amb tu, que és una pel·lícula per veure-la i viure-la, però viuen sobretot sobre dos aspectes, un, la família, i l'altra, la dificultat per sobreviure amb aquesta societat actual. I amb això, Corea, té una fixació. No, però aconsegueix que una societat que ens pot semblar a priori tan diferent de la nostra comés la japonesa, tingui uns punts de coincidència molt grans. A mi, per exemple, la reflexió després del sortir em va portar a pensar entre dos aigües de Saki la Cuesta, que l' vam comentar bastant aquí, perquè hi ha aquests dos problemes, la família i la dificultat per poder arribar a final de mes a aquella família. Per cert, ja que he nominat a Saki la Cuesta, li diria a la nostra audiència que encara està en cartell i que aprofitin perquè val la pena veure aquesta pel·lícula. Ja que tenim una cosa més que voldrà comentar, ho passem directament a aprofitar que tenim la convidada aquí. Doncs aprofitar-la, crec que no sempre la podem tenir. Aleshores, tu mateixa, vols que plantegem comencem per parlar de Juli o vols que comencem... Sí, però no de Juli, ja que està en cartellera, ja que acaba de començar, ja que ja ha anat com més gent millor, doncs vinga, explica't-la. Escolta, jo tinc una pregunta sobre Juli, que suposo que t'afecteixi, no, tu m'ho expliques. D'aquí és la troballa d'aquella espècie de teatre auditòric que no s'ha utilitzat i que és espectacular, amb una sonoritat bestial. Això és un projecte que van... El Fidel Castro, no? Sí, quan es va guanyar la revolució, van decidir fer en uns terrenys que eren un golf, un camp de golf, quan hi jugava el Fidel i el Xei, tots van decidir, vinga, aquí farem la millor universitat d'Ars de tot sota Mèrica, i llavors van plantejar el projecte de diferents arquitectes, uns dos Cubans, un italià i el nom de cronera, i es plantejava això en aquell espai que és immens, pos crear la Universitat de Vies Ars, la Universitat del Teatre, la Universitat de la Música i la Universitat de la Dança. Els projectes no van poder-se acabar, només el del que va ser de l'arquitecte cubà, com que ja sabia com anaven les coses a Cuba, i sí que van anar ràpid, ràpid, i el va acabar, i és l'actual facultat de Vies Ars, i està nus i funciona. Els altres, tant el de Dança com el de Teatre, com el de Música, estan inacabats. Això que va passar quan es va estroncar l'ajuda de... No sé si en el moment es va estroncar... Suposo que això, durant, es va parar, es va aturar. Llavors aquest edifici que és espectacular amb els ideals de la revolució, que sols una edifici sense portes, sense parets, amb corrents d'aire que passen, que entra una mica, com una mica metàfora dels nous ideals, de canvi, d'aire fresc, es va aturar i no es va acabar. I també seguint com a metàfora una mica del que va ser la revolució, ara estan runes, saps? I la idea és d'incorporar-lo a Juli? Bueno, perquè és un espai espectacular, és un espai metàfora, és un espai que el Carlos, el Carlos Acosta, el vellari en la vida real, el vol recuperar com a escola de dança. Ja fa molts anys que hi va al darrere, i clar, com molts altres, pensa que està fent allò que hi ha ensetrossos, i llavors hi va estar intentant aixecar pressupostos i diners, estar al fòstil al darrere, el que passa és que no hi ha acabant de haver-hi acords amb el govern cubà, de que sí, de repensió. Doncs com que el Carlos ja estava involucrat en quan que el vol realment acabar el projecte i convertir-ho en escola de dança. L'escola en aquell moment l'anava dirigir a Lícia Alonso, que és la vellarina, la de jo, que està encara. Encara és a Lícia Alonso, encara està al peu del Canó. Encara és la directora del volet, sí o no? Sí, sí, sí. I en aquell moment ja han rumors, a mi m'han arribat rumors, que em veia que no li acabava d'agradar, perquè és realment molt atípic, o sigui, és un espai molt obert, molt poc... O sigui, que t'has de canviar una mica d'aquí. A mi, escolta, em va recordar una mica l'arquitectura de Guastavino. Pot ser, pot ser, sí, sí. Les cúpules en aquelles? Hi ha una cúpula central, o sigui, durant un temps ha fet servir com a circ, com a escola de circ, perquè hi ha un espai central que no estava plantejat per res això. I ara estaven al més pur abandonament, o sigui, no ets vam fer una neteja bastant grossa de porqueria, de papers, de deixalla, perquè jo està completament abandonat tot i que està en una zona que no hi pots accedir lliurement. Vull dir, està tancada. Està prop de l'Havana? No està lluny, però està fora de l'Havana. Està fora? Sí, sí. Està fora de l'Havana. I en res, ho vam comprar a la pel·lícula perquè és molt cinematogràfic, i perquè està vinculat, i perquè és metàfora... Bueno, metàfora ho dic jo, però... Ho veig, ho veig. Ho veig, ho veig, ho veig. I bé. Doncs explica'ns una mica el procés de com va ser el... Com va néixer Juli, o com, bé, us explico com va néixer Juli, i a mesures diuen quan entro jo. Doncs Carlos Acosta és un ballari, és un mulató cubano d'una barriada de l'Havana, que ha de patir, té i volia ser futbolista, com tots els nens, però el seu pare se li va ficar entre... Txec, txec, txec, que no sé com... Allà al·lucció català, que havia de ser ballari, que havia de ser ballari, que havia de ser ballari, i és una mica la història contrària a Billy Elliot, no? El tenia cap interès, i el pare, hòsties, el va obligar a fer ballari, a fer dança. Va haver-hi un momentet, el Carlos, i ho explica, que en un espectacle concret va fer un canvi de xip, i va dir, holines, hosti, aquest tio, com salta, com vola, jo vull volar com vei, va ser la seva reflexió. I llavors hi va ficar, també. Ja va ser ell, i llavors m'ajuda d'un personatge que va ser clau, a la seva carrera, que és la Xerri, que és una professora que li va veure... Possibilitats. I va posar parell des del principi, ha aconseguit aquest xavalí, jo, que era d'una... Jo vaig estar allò que havia sigut a la seva casa, i la seva casa feia 17 metres quadrats, i vivien 6 persones. Vull dir, vivien unes condicions molt precàries, es va aconseguir sortir, es va presentar el Festival de los An, el va guanyar, això quanta vegada... Però comença de molt petit, ell és que jo he vist la pel·lícula, que realment aquella és relativament... Sí, no sé, va començar 9 o 10 anys, saps? Va començar molt més petit.No, no, no tan petit. I llavors va començar la carrera a fora. Poder començar la carrera a fora el va permetre fer carrera. Una miqueta, perquè jo que parlaves dels negres, doncs els negres són negres a tot arreu, no? I una mica el reconeixement de fora, permet que hi hagi un reconeixement en el seu propi país. Llavors, bueno, el Carlos ha costat que sempre, sempre ha retret el seu pare, la seva família, que la llunyès de la família, o sigui, el llibre es diu... Bueno, va escriure un llibre, va escriure un llibre una mica com de... Bueno, de retrobar-se amb el seu passat, que es diu... Biogràfic, sí. Es diu, sí, mirar atràs, una miqueta. Doncs sempre el que diu, i cada cop que parles en vei, perquè l'hem tingut molt, hem parlat molt en vei, sempre acaba parlant de l'enyorança, de la solitud, de la seva existència, de sempre, ja he volgut tornar a Cuba, sempre he volgut tornar a Cuba, i sempre s'ha trobat fent carrera fora de Cuba. Llavors hi va escriure aquest llibre. Aquest llibre el va llegir i va arribar a la... L'hi viu a Cuba, ara. L'hi viu entre Londres i Cuba. Perquè hi va acabar fent carrera a Londres. Sí, sí, el... Sí, sí. I llavors va escriure aquest llibre. La BBC se'n va interessar per fer una pel·lícula. Crec que va haver-hi un premi guionista que no va acabar de funcionar. Li van proposar que ha escrivís el guió El Pòlaberti. El Pòlaberti va escriure el guió, li va agradar molt a Carlos, i llavors, en aquell moment, també, el realitzador estava així penjant, i es va proposar el paper de l'Iciàr, com el nom de l'Iciàr. I llavors el projecte en neix de la BBC, però ja l'entra a l'Iciàr, i ja entra a Morena Films, i en realitat, Morena Films s'acaben portant tot el paquet. Però l'El Pòlaberti ara no fa els guions del Quenloa. Sí, sí, segueix fent, segueix fent, però Quenloig és molt gran, eh? El Quenloig és... Cada pel·lícula ja porta com 7 o 8 anys, que diu que és l'última pel·lícula. Aquesta és l'última pel·lícula. Ja passa, això. Recorrent, això. I en res, va arribar a Morena Films, i de Morena Films, doncs a mi, i de l'Iciàr, a mi també. Llavors no feien de què vas tenir a fer tu? Doncs era una pel·lícula. Jo em pensava que sordaria poc a Cuba, perquè a Cuba és molt difícil rodar-hi, i les condicions són superprecàries. Ja es havies explicat que això és complicat. I clar, jo em pensava que el productor del món s'atreveuia a plantejar un rodat xalla, però no, Morena Films es va treure i va plantejar un rodat xalla. Casi tota la pel·lícula està rodada a Cuba, i en curs d'interiors. Jo em pensava que rodarien aquí. I al primer paper va ser anar a localitzar. A finales d'agost vam anar a cap allà, a fer les primeres... És una pel·lícula de la Bana, i de les barriades de la Bana, i volíem explicar aquesta ciutat. Llavors la primera fase va començar amb les localitzacions. Ens va enganxar, no sé si us recordeu, va haver-hi un oracal, oracairma. Ens va enganxar en plena setmana. Quan jo ja tenia les localitzacions, una mica per proposar la directora i el director de fotografia, estàvem tots tres allà, amb l'idea d'anar a veure les localitzacions, i va ser quan va arribar Irma, que ens va bloquejar allà. No vam poder tornar, ens vam quedar allà enclats. Doncs no sé si jo deu dies i una altra una setmana, sense saber que les va tancar a l'aeroport, les va tancar tot, tot estava com a l'infiniment del mundo era jo. M'ho imagino, m'ho imagino. Va ser interessant veure també la reacció de la gent dels Cubans, aquest desastre natural amb alegria. Perquè reacciona molt. És com, és com. Quan veus els oracans, també és el Pacífic, la teva, però tot i així, quan es preparen la banda nord del continent de Manicà, o les illetes aquestes, que no hi ha punt de comparació, tant per l'esport, de semblar la gent, i aquestes... Aquestes de l'endemà que estaven mig quilòmetre on dins, des del Malhecón, mig quilòmetre on dins, estava tot inundat. L'endemà, avui és de veure la gent, és que treient jo tinc fotos de gent amb la taula, les cadires juguen al domino, juguen a cartes amb l'aigua que t'arribava a la cadira. Els nens juguen... El dia abans hi havia molta tensió. Vull dir, no us dic que el dia abans hi havia molta por, perquè no se sabia realment el risc. El que passava els teòricament s'havia d'anar desviant cap al nord, no es desviava, no es desviava, i a l'últim moment es va desviar, i va rossar el que va ser l'Havana. A una altra part de Cuba va fer molt més mal. En realitat, l'Huracà sí que ens va fer mal a nosaltres primers. Va tenir una setmana ja una mica anclat, sense possibilitats, de fer res amb unes condicions, no hi havia ni llum, ni aigua, ni menjats... No hi havia ni vols. Nosaltres, encara com a privilegies, en l'últim moment el dia abans ens vam canviar d'estar en una casa. Normalment s'està desviuant a casa, de la gent. L'últim moment, sàviament, vam canviar un hotel. Res, l'últim dia que ja estava jo. I van tenir com un parell de dies amb Generador. Un parell de dies que encara pots carregar-te el mòbil, encara pots. Després ja es va... Però la gent del meu equip estava sense llum des de fer 10 dies. Sense llum el mes d'agost, només creu és una cosa, que és que fa una calor que no pots dormir. Saps? No tens ventiladors i és molt difícil. A part no hi ha telèfons, perquè no s'han pogut carregar. Estàvem intentant dir que estem enclats aquí i seguim treballant, però realment va ser una mica impossible. Una aventura. Res, després de la fase de localitzacions, ja es veurà què funciona, què no funciona. Hi ha coses que sí que hem trobat, hi ha coses que les hem de retocar i les hem de construir de zero. I em fa molta gràcia que el pol puntualitzi-lo del sol, perquè és veritat que el sol ha fet l'Eva Bellinio, que jo crec que és una grandíssima sonidista que tenim aquí, l'han nominat el Goya, el millor sol. Però també vull fer una proclamant, però de la Iciar. Perquè la Iciar és una directora d'actors, que més li interessa, és una mica el personatge, l'actor. Perquè ja també ha viscut el tema dels actors. Ha viscut el tema dels actors i ha viscut el cinema del Ken Loach, que també és el cinema de... No només que hi hagi sigut actriu, sinó que ha fet escola amb aquel Loach. I llavors, aquel Loach, l'actor és tot. Ni llum, ni res més, l'autor és tot. Per tant, està clar que escoltar l'actor és el més important. I és quan jo treballo amb la Iciar, les localitzacions moltes vegades, o sigui, es prioritza el sol de la localització davant de qualsevol estètica de la localització. I llavors, per exemple, en aquesta pel·lícula, hi ha hagut de fer una renúncia que m'ha fet molt mal el cor, que és l'escola real de dansa cubana de la Vana, l'escola nacional de dansa, està en una edificia espectacular, impressionant, que ens deixaven per rodar i que és una escola inactiu, però tenia totes les finestres tancades, com totes les cases cubanes, i donava una via amb molt de trànsit. I vam haver de renunciar a aquesta localització perquè hi havia aquesta incògnita de calçó, i ja fos prou, prou, prou bo. A l'Iciar no li agrada doblar, no li agrada... També treballen personatges que no són actors, per tant, no pot dir, anem a doblar-te, perquè si són ginga no ho ha fet mai. I ha de cuidar molt, molt, molt els actors, no ser actors, els ser gent de carrer, sense mi. I en aquest cas concret, va a l'escola de dansa, vam haver d'anar per una casa, i la vam haver de transformar aquella casa amb l'escola de dansa, amb el que costa a Cuba trobar materials. Clar, a la casa aquesta, per exemple, i vam haver de fer la tarima, perquè, com que s'hi veiava, s'hi veiava de veritat, no podíem veia sobre terra dubla, perquè es poden lesionar. Per tant, vam haver de fer una tarima real de fusta, i entre que a Cuba és Cuba, i que sobre havia passat l'Irma, a l'Horacà, i tota la fusta anava destinada a la reparació del país. Per aconseguir la fusta d'aquell terra, vam estar, no, els enganyo dos mesos. Poquet a poquet, vam anar aconseguint trossets de fusta, fins que vam aconseguir fer tota aquesta superfície. I no sé, no sé, que m'has signat amb plenbranques, o estic aterrada, no sé si... Estàs perfectament aterrada. Potser que els que han vist la pel·lícula, vols preguntar alguna cosa? Bueno, aviam, quan el teu departament, evidentment, què estàs aquí. Clar, jo el que anàvem llegint per internet és que deia, no, és que la fotografia és molt colorida, no?, i dius, bueno, però és que això, evidentment, és molt la part artística. I abans ho heu anat comentant de la furgoneta, que és una anècdota que havies dit, ara has dit-lo de la fusta, que també he recordat que havies dit alguna cosa així, no?, que... Els materials, en general. Els materials, en general. Clar, jo crec que l'imaginar i col·lectiu, potser, quan es roda per allà a Cuba, o per aquelles zones, sempre ho pensem com un lloc així, no?, com amb molts colors, però fins quin punt, perquè la pel·lícula, precisament, jo crec que hi ha molts contrastos, hi ha molts moments que tenen molt de color, hi ha molts moments que jo crec que també està jugat per la Iciar, que és a dins de la casa, que és com molt, quan és ell petit, que és com molt oprimit tot, que és el que ha vingut a viure el nen. Que a quin joc has pogut fer, comptant que en la mentalitat de la gent ja hi ha molt de color, no?, a Cuba, m'explico, no?, el que vull dir. Sí, que hi ha moments de molt contrast, jo crec, en quant a colors i en quant a material. Sí, normalment, quan parteixes, parteixes d'una idea del que voldries fer i del teu ideal. Aquest ideal normalment el pot seguir quan és una pel·lícula en què construeixes, en què tens medis, aquest passa a la realitat quan és una pel·lícula en què es localitza molt, és que les localitzacions t'acaben trencant una mica el teu projecte ideal, no?, de la gama cromàtica que havies apostat, no?, però sí que res, per descontat, hi ha un intent de treballar i destructurar el color en cada moment. També no sé si te vas fixar, però en un moment que representa l'actualitat, l'espai de dans, on estan ensenyats, perquè no he resumit la pel·lícula una mica, però és això, no?, és la història d'aquest personatge, d'aquest nen que aconsegueix triomfar, i que després hi ha d'adult, i és el propi Carlos de Costa, que representa aquest Carlos de Costa de la pel·lícula, torna a la vana, i explica la seva vida a través d'unes coreografies de dansa. I, abans, posant aquest espai que es representa l'actualitat cubana, un espai que hem triat molt més fos, molt més negre, les parets són totes, no era l'espai negre, el van pintar de negre, vull dir, un espai que volen voler fer com tancadent, no?, que hi hagués més contrast entre l'exterior, l'ulluminós, i de cop i volta dintre, perquè la pel·lícula entra i surt, van davant i endarrere, es barregen coreografies, clar, és molt difícil... com tu vicar ràpid, no?, un intent de vicar-te ràpid és que... aquest espai de Saig fos marcadament molt diferent que l'altre, no?, i no és un espai molt negre, molt tancat, com una cova, a casa. I, abans, la pel·lícula té això, té un muntatge i una realització d'explicar, perquè les coreografies expliquen part de... és la pel·lícula de la història, es barregen amb la realitat, vull dir, hi ha tot un joc de muntatge d'endavant i darrere, d'això. És el primer ballerí negre que interpreta coses, no?, de... És el primer Romeo negre. És el primer Romeo que es va posar unes màgies blanques... Que ho fa l'Òndria. I llavors, també, vau tenir canal l'Òndria? O llavors, com ho van... on van, això? Clar, nosaltres, al principi, volíem aspirar a representar aquest moment en el nivell físic, de muntar una astronografia i tot, d'aquest moment meravellós que hi vaig... va ballar Romeo. En comptes d'això, la feien molt sabiament, o sigui, a nivell de pressupost, de nivell de logística, no es va poder portar a terme, però li feien molt sabiament, ho va portar, també, a la pel·lícula, a través de recuperar en projeccions... Reals. Llavors, hi havia uns buits que no podíem suplir, realment. Un d'ells és el Carlos Acosta Jove, el Carlos Acosta de 17 anys, l'adolescent, que no volíem introduir un altre personatge que ha fet aquest paper, perquè l'Òndria eren com masses personatges. Són tres, el nano, el jove i ell. Sí, són tres. I ara ens ho va salivar a córrer, que crec que és una idea molt bonica, de fer servir les imatges d'arxiu reals, de quan el Carlos Acosta estava ballant a Los An, i com que tenia molt mala col·licat, les col·loquem en un televisor que queda justificat d'aquesta mala qualitat. Clar, clar. I, a més, que també fa aquest joc, jo crec, amb el pare, no? Jo crec que la figura del pare està molt ben construït. A veure, evidentment, partim d'on partim, no? Però que és d'unes anaves i vingudes, perquè, com has dit, sempre tenia el cap de... Estava bé, i dic que és el contrari, a Billy Elliot. És gairebé obligar-lo a ballar en contra del que... El seu pare li havia arribat a tirar una d'estral. O sigui, la pensava. Vull dir, allà paga és diferent que aquí. Vull dir, és com aquí abans, una enqueta que... Sí, sí. Que les nens se'ls donen, no? Però el Carlos tenia pànic del seu pare. Igual que se l'estimava a tope, no? I és aquesta doble... Exacte. I el moment de la tele, que penso, és aquell moment de que diuen, allà està el meu fill, però ell encara... Perquè més que és quan guanya i tot allò, no? Llavors... Aquesta dualitat, després... A l'abans i després d'anar a ells a l'escola també, que també és un moment molt intens, de quan estan els dos, quan estan de nen, que estan esperant que li diguin, i després quan està allà d'adult. Clar, aquests moments... Però a mi m'agradaria destacar, com a escena anècdota, és la prova que fa el nen a l'escola. A mi, hòstia, al·lucinar aquesta prova. Què hi ha aquí, amb què consisteix la prova? Els que no l'hem vista no sabem. Doncs hi ha un momentet que el nen de 10 anys, el pare diu que sí, que sí, que tu des de la seva iari, tu tens la seva iari, i el porten a l'escola per fer-li la prova, a veure si té aptituds per fer iari. Llavors, ja realment li vam fer la prova que realment fan a l'escola, perquè l'Aiciher és molt documentalista en aquests detalls, per tant, vam anar a l'escola, que ell hi feia un nen que arriba aquí, per veure si l'accepteu o no l'accepteu a l'escola. I la mateixa metra que fa els examens, de veritat, va ser la que va estar fent l'examen a la nostra nena, que, bueno, després parlarem... Bé, sí que tinc d'espero del càstig del nen, sí, no? Perquè el nostre nen no en tenia ni idea de ballar. Ni idea ni idea ni idea. Però la cara la tenia preciosa, eh? Però la estiquera, no? Perquè això no ho aguanta... No, era allà, hi ha un tercatge de canvi de cares. Allà hi ha l'Hiciher. Amigo... Hi ha coses difícils auxílics, eh? Espaixa. No, no era l'hàstic molt bret. L'Hiciher, a l'hora de fer càstig, va dir... La primera etapa del personatge, que és la infantesa, jo en el guió la tinc molt actuada, poc ballada. Tinc un personatge que m'ha d'expressar molta emoció, però realment els moments de baix són poquets. Llavors, òbviament, va dir, bé, he de trobar algú que realment em dongui... Clar, clar, el sentiment. El sentiment, i el de la dansa, és secundari. Per descontat, va buscar tots els nens que ballen a Cuba. Que no sé on, per què? Sí, que deu ser un munt, que és un munt. Si n'hi havia algun que donava les dues coses. Per descontat, va provar un cavallers i que donés el nivell actoral. Però no el va trobar i al final va apostar per aquest nen meravellós, que a nivell actoral jo crec que ho fa meravellosament, però que al pobret no ballava. I al darrere, en els dos mesos que vam tenir de sagos, els va fer classes, i s'ocorrava molt, molt, molt. I va arribar uns mínims perquè poguéssim fer un muntatge. Hi havia un moment que hi havia breakdance, i un moment que hi havia així, el moment de la flexibilitat, i ja està. I en els dos moments el breakdance et va prendre bastant, però també és el doble. En els moments que hi ha com que porta una gorreta, i en aquell moment de la gorre baixada, no és ell, és un altre nen. És una altra cosa. El Carlos Acosta, hi ha una vegada consolidat i tal, quan arriba cap a partir de mitat de pel·lícula, va tindre una influència important amb la selecció de moments. Vull dir coreografies... El Carlos Acosta sorprenentment per tots... Sí, és divo? Sí, però per tots no s'hi ha ficat gens. És un personatge superocupat, que té mil coses, té mil compromisos, i no ha aparegut. És que volíem que aparegués, i no apareixia. O sigui, no s'ha ficat ni en el guió, ni s'ha ficat amb les coreografies. No les ha fet ell les coreografies, les ha fet la Maria Rovira, que és una coreografa catalana, que havia tingut una companyia que es deia trànsit, i que havia treballat amb el Carlos previamente, i la Maria va ser contractada per fer les coreografies que surten a la pel·lícula. L'hi volia ensenyar. El Carlos no va despertar cap in... Això ho atribueixes perquè no s'hi volia implicar, perquè us va fer confiança en vosaltres, o senzillament, perquè això és vera prioritat i per ell. Jo crec que no era conscient del que estava passant. Jo crec que, on ell és d'un altre món, i no coneix el món del cinema, jo no crec que fos conscient del que volia dir que s'estigués fent una pel·lícula de la seva vida. Però ell és el que volia que es fes, no? Sí, i jo també ho atribueixo perquè estava molt ocupat, i sempre tenia un personatge amb moltes coses, amb molts projectes bonics de xacar-los, està xacant una companyia a Cuba, i ara ha començat una escola a Cuba, amb nanos així, vacats... Per tant, té moltes coses que la seva vida són molt importants. Això, fins que va entrar a actuar, que va ser la última setmana de rodatge, fins que hi va entrar a actuar, no es va donar compte. I com a actor? Doncs com a actor, hi tenia molta por. Tenia molta por d'espatllar-ho tot. Li deia que hi va tenir uns moments de... Però jo crec que ho fa bé. Home, està nominat el Goya. Sí, sí, sí. Actor de relació, que dic, ara pel que estàs dient... Hòstia, no ha estat molt posat a la pel·lícula, i està nominat, hòstia. Això per allà ha de ser com... Ah, bueno, esos del cine que m'han nominat. Però el que vull dir és que no hi va intervenir. Hi pot haver... Hi pot influir amb aquesta nominació el tema del ball, no? Sí. Les seves interpretacions... Les dues noies que surten són de la seva companyia actual. Les ballarines o les... Les ballarines del final? O sigui, la coreografia plural, la coral, la que hi ha molts ballarins, és la seva companyia. Són tots els ballarins de la seva companyia, que són brutal al nivell tècnic que tenen aquesta gent. Perquè la Cuba... Aquí el ball és una cosa molt, molt minitaria. A Cuba el ball... Sí, té un prestigi. La música en general, la cultura... La música té una potència... Perquè van tenir també mestres russos i professors russos, o no? Aquesta gent, aquesta gent d'ara no. Els d'ara no. És que la influència russa ja fa... Bueno, no sé si tenen coreografies, coreògrafs concrets, no ho sé. La veritat és que no sé massa el procés d'aprenentatge. Jo els he conegut ja com a companyia, o sigui, ja com hem passat el procés educatiu. Però vaig anar a un parell d'escoles, jo per veure com anaven les escoles, i també jo he ajudat a la Líciera a buscar el nen aquest. Anàvem a les escoles a veure com ballaven els nens. No tinc... Per què he treballat tant, diguem, a Anglaterra, a Londres? He treballat sobretot a Londres, però com que he muntat aquesta companyia i ara aquesta escola, i es vol transformar... A la difícil pensat. A l'efici amb una nova escola... Vaig bé, vaig bé, continuament. Però la seu, la família, els fills, els teus a Londres. Però ell segueix ballant en aquest moment? Ell segueix, mira, per exemple, jo el vaig veure. Quan em van dir que em van proposar fer una pel·li de Carlos Acosta, vaig fixar que estava al Festival de Paral·lada de l'any passat. Ah, sí? Sí. I doncs el vaig anar a veure. Encara vaja, no fa aquest sasca. A Carlos ha passat ara de tota la vida ballat clàssic, ara està fent contemporani. Amb un origen de clàssic, prudència, valença contemporània. Quina teat, més o menys? 46 deu tenir. Quants, què? 46, 47, sí. Bueno, ella va estar a Paral·lada quan hi va haver els atentats de Barcelona. Exacte. Aquell dia, exacte. Que es va fer un minut de silenci. Sí, sí, sí. Jo vaig anar a veure perquè jo no el coneixia, Carlos Acosta. Hi havia vist els seus vídeos, les seves coses, però la vaig dir. A Paral·lada el vaig a veure. Una cosa, en quin format es va filmar la pel·lícula? Perquè surto a una costa molt més llarga i una impressió molt més alta del que a mi em va semblar amb la realitat. És un format de pel·lícula, això, o...? Sí, no sé si has trucat o així, però l'has vist més llarga. No, no, no, no, no he trucat. Jo crec que és una qüestió de format. Ja saps que hi ha 5 o 6 formats. Sí, no me'n recordo. No me'n recordo. En d'olla és un i la figura queda més esvartatge. A veure, és una figura de Cosos Macos. Però és que el seu destaca d'una manera especial i el veus amb persona i... home. Bueno, sí, perquè té com... És un tio de metro 75. Té un porte, no? Que, bueno, que salveu, no? Que salveu que porta molts anys veient. Porta 35 anys veient, quan camina salveu. I és un personatge molt recorregut, que ha sigut molt, molt famós. És un personatge que, sobretot abans de Londres, va conèixer l'èxit, el reconeixement a Houston. Va estar veient el vellet de Houston. I és un personatge que ha viscut molt l'èxit. O sigui, s'ha emborratxat d'èxit, d'aquest personatge. A vegades m'explicava lo difícil que era no emborratxar-se d'èxit quan venies de la pobreza, que és que els hi passen molts futbolistes, que de cop i volta et dones compte que vas vestit i dius que jo vaig fer un canvi de xip un dia quan em vaig mirar el mirall i vaig veure que la roba que portava podia alimentar la meva família tot l'any. Saps allò? I ara és com... No, porti un rellotge d'or que dius bé. Contraste molt allà a Cuba. Sí, sí. Sí, ha arribat molt lluny per el que és el que... El que a Cuba li havia... O sigui, suposo, un orgull especial per això, suposo. I sobretot que el Carlos no ha parlat mai malament de Cuba, no ha renegat mai de Cuba, i ara té bones relacions amb el poder. Saps com sí? Que no deu ser fàcil, això. Hi ha gent que no deu ser fàcil estar bé amb tothom, no és mai fàcil, i com que sempre, realment, està tan llorat... Bueno, sempre no... No se li ha escoltat mai una paraula... Clar, em pensa que el Carlos estava a Londres en l'època de les... de les balses, en els norants... Sí, de fer ja la cena, no? I la cena que mira la tele des de Londres. Des de Londres. I veu tot el tema aquest, i la falta de menjar. Clar, aquí, en aquesta cena, què vindria a ser, doncs, una especial crítica allà? O era que jo veu com el seu país natal que... Està en quiebre una mica. Home, és tan quiebre i està clar, està supertrís. No, però en el sentit polític o no? Perquè també es punxa la imatge de Fidel, no sé si... Clar, la pel·lícula, o sigui, Cuba ha tingut un acolliment brutal, com d'aconteixement anual. I, sobretot, el que s'ha dit molt la gent d'allà és que, clar, la pel·lícula verbalitza coses que els Cubans no poden verbalitzar. Hi ha dos o tres moments que hi ha diàleg crític. Critic amb el que està passant, no? Critic als polítics, crític al turisme sexual... Els polítics cúbils, doncs, sí. Per nosaltres és molt sotil, però per ells és enorme. És enorme, és enorme, tot això. Vull dir, hi havia uns moments de silenci, absolut. O sigui, hi ha un momentet, un diàleg, en què un personatge, que és l'amic del Carlos Lopito, critica el turisme sexual, no? Hi ha una frase de dir, bueno, aquests ens venen a robar les nenes, no? Les nenes, les nenes. Això hi havia un pànic horrorós a on rodàvem, això. Perquè, clar, pensa que nosaltres rodàvem i ja teníem gent escoltant-nos i seguint-nos, i no hi ha la llibertat que tenim aquí. Per tant, això ho vam fer, ho vam fer quasi demagat. No vam poder rodar cap hotel, de veritat. La següència passa teòricament davant d'un hotel, en què no deixen entrar els covans, perquè passava això. Els covans no podien entrar en els llocs d'oci. Només era pels estrangers. Llavors hi ha una mica una crítica d'això. I, bueno, nosaltres no vam trobar un hotel per fer això, perquè, clar, no ens hi podíem donar cap hotel. No ens doneu permís per rodar aquesta seqüència. O sigui, el que diu aquell personatge, que per nosaltres no és res, per ell és fortíssim. O sigui, la productora d'allà estava acollonida, acollonida de les conseqüències que podia tenir. Tenia aquella frase.Aquella frase. Que, per cert, la pel·lícula que és co-producció... És a dir, és espanyola, la pel·lícula és... Sí, ha fet un service a una productora que no és delicat, és una productora lliure de Cuba independent, ha fet el service, com si haguéssim fet el service. I funcionen genial, funcionen molt bé, molt bé. Aquesta pel·lícula només s'ha pogut fer perquè l'hem fet amb covants. O sigui, amb espanyols no l'haguéssim pogut fer, perquè hi havia tants... Tantes coses.Tantes coses que nosaltres no estem acostumats a superar. I ell sí, saps? Que és una normalitat per ells. O sigui que la producció, o sigui, l'equip de producció era d'allà, diguéssim, com per... tot el tema per misos o... Sí, sí, sí, d'aquí, per exemple, del meu departament només he anat jo, del departament de producció només ha anat al director de producció, no n'han ningú més, o sigui... Tots els demés els viu aconseguir anar allà. La Daçó va tenir... la Eva va lluitar, però no li deixaven, no li deixaven a final, va aconseguir portar-se el pèrxa. Però... L'únic equip que sí que va anar cap allà és el de fotografia. Perquè ja no hi havia equip de fotografia, i com que no hi ha equip de fotografia, hi anàvem a fer anar, però bé, l'equip que portàvem nosaltres. Nosaltres, per gravar les coreografies, teníem un estèdicam que era boníssim, saps? Allò, un personatge que ballàvem les coreografies, les coreografies... Això va costar molt, no?, decidir com entrava el ball. I amb quina quantitat, i amb quina fluïdesa, i des que entrava l'espectador, estava dins del escenari, ens el miràvem des de fora, no? Tot això ho van poder fer perquè teníem el material. I, a més, el risc de fer que jo ho estava veient, és que quan hi havia els plans sequència, de vegades, d'aquests moviments tan durs, de braços, del ball, en comptes d'agafar la figura sencera, que és el que sempre et diu, quan has de gravar un ball, has d'agafar la figura sencera de la persona, perquè és com ho veuria. Però no, anar cap als braços, anar cap a les cames, però amb sequència, no? Vull dir que també hi ha un estudi aquí de l'estèdicam, o qui ho fos, que... Sí, sí, brutal. Això es devia repetir uns quants cops? Sí, però també repetir dansa, la pots repetir, però no infinitament, perquè s'esgoten, pobres. Saps allò? Clar, no és com... Clar, clar. I llavors sí que es repetia, però... però el que va portar l'estèdicam, que no me'n recordo com el deia, m'encantaria en recordar-me, s'estudiava una mica les coreografies, la filmava el primer cop amb el mòbil, se la mirava, intentava, com seguint, perquè és molt difícil gravar dansa, que no se t'escapi... Vull dir, tu poses la càmera però el ballari salta, i ara és perdut, saps? Ja s'ha de quedar el pla 8, perquè el ballari s'ha d'anar cap a munt, i llavors és difícil. Amb tot això, m'ha arribat gairebé el final de... Jo no sé si vols parlar d'algun projecte, alguna cosa, o deixem-ho per més endavant, per la propera vegada que vinguem, o com... Ja ho deixem per la propera vegada. Ah, bueno, vull dir que hi aneu, perquè tot i que és una pel·lícula que a vegades pot semblar que té molta empàqueda sortida i així, tal com van avui les distribucions, vull dir, les pel·lícules, si la primera setmana no han funcionat, salten. Les treuen. I realment s'hi ha d'anar la primera setmana. Doncs jo xanari, volia anar-hi i li puc, t'ho sento més. Jo crec que és una pel·lícula que del boca a boca obreia funcionaria molt bé, però no sé si donant... I ara temps, perquè es provegeix aquest fet. Bé, estem encantats que hagis tornat, perquè ens expliques, t'expliques meravellós amb EMV, a més a més hem reconstruït tot el procés que vas fer per entrar a la pel·lícula i per compartir-la amb una realitat, i, per tant, moltíssimes gràcies, Laya, moltíssimes gràcies per la nostra vegada, i com que sé que faràs perquè no pares de fer coses, faràs més coses, ja t'esperem per la propera vegada que vegi qui és aquí. Hem de tallar, i la setmana que ve no tenim programa, perquè ja fins al 8 de gener no tornem a cinema sense condicions. Gràcies, Laya, bona nit a tothom, i bon Nadal. Bona nit, i bones festes.