Cinema sense condicions del 5/2/2013

Ara escolta's, ràdio d'Esper, si tu n'hi ets, ràdio d'Esper, la ràdio de Sant Just, 98.1. Ràdio d'Esper, 98.1. Ràdio d'Esper, 98.1. Cinema sense condicions. Contrastant. Hola, bona nit. Contrastar, eh tu. Vinc al contrast, vinc al contrast. Bona nit a tothom. Bona nit. Sentim que hem tingut un petit problema tècnic i ens hem retassat uns minuts. Però no passa res. Som aquí, com sempre, com cada setmana, per parlar-vos sobre cinema. Cinema sense condicions amb vosaltres. que ens sembla que no se sent ara. No se sent, em sembla, eh? Sí? Se sent? Sí. Aviam, Carme, digues-me alguna cosa. Doncs que som aquí. Jo ja ho havia dit, però puc tornar-ho a repetir. Que el grup de sempre, amb el Francesc, el Jaume, el Joan i Carme, jo mateixa, estem aquí per parlar una setmana més sobre cinema. Cinema sense condicions amb vosaltres. I com sempre, tindrà tres parts. La primera part parlaríem de les estrenes, de les pel·lícules que hem vist, En fi, jo puc parlar d'una que s'estanarà el divendres. A la segona part, la Carme ens parlaria del Francis Ford Coppola. I en la última part, el francès, que té la veu una mica malament avui, el francès intentaria parlar dels directors d'un sol film, que és un tema que m'ha semblat molt, molt interessant. Arribo tard i em la veu tocadíssima, però em reservaré una mica per després. Parlaré, si us sembla, de la pel·lícula que vaig veure ahir mateix i després ja em reservo. Vaig veure aquesta de les bèsties del sud salvatge. Sembla que algú l'havia vist. Jo l'he vist. És d'aquest nen, el nen de sis anys que està... És una nena, de fet. Sí, diu que ho fa tan bé. Jo crec que sí, tothom ho fa molt bé. El que passa és que la impressió que he tingut jo amb la pel·lícula és que està massa ben feta. I explico per què, què vull dir amb això. Se suposa que és una pel·lícula de cinema independent, d'aquestes que passen per Sundance, Vas sobremiar de Sundance. Tot el premi, el prestigi li ve de Sundance. No dic que no sigui una gran pel·lícula, està bé, es deixa veure molt bé, però és com un producte que es fa dintre del cinema de Hollywood. En comptes de cinema de Hollywood, és independent de Sundance. Quan veus que els efectes especials estan fets per per Skywalker, que és l'empresa corresponent a fetes especials de Lucas Films, per exemple, doncs ja, no sé, tot grinyola una miqueta. Penso que, no sé, ens venen la moto, una mica ens venen la moto. Ens donen tot el que podem demanar, des de Hollywood ens arriba un cinema ja fet i donat i no tenim res a dir, i per una altra banda, el que podria ser l'alternativa que tenim aquí a Europa i a Espanya mateix, a Catalunya, no sé, com vulgueu dir-ho, de cinema, doncs també intenta encupar-ho amb aquest altre cinema independent. I no sé, a mi em causa una miqueta de fatiga. Jo considero, encara que t'estranyi bastant... Últimament alguna cosa està passant. Últimament està passant que estem considerant molt. Jo em passa el mateix. Vaig sortir una mica aterrat, perquè és una pel·lícula duríssima, d'una duresa una duresa per mi injustificada i sense massa justificació, no trobo que estigui... i llavors penso que és una pel·lícula que no entenc massa bé per què té aquesta aureola de tan bona, jo em passa el mateix que tu, és a dir, no entenc d'on li prové aquesta aureola, sinó és que se la califica perquè ve de Sundance, i aquesta és la bona de Sundance, i per tant tothom l'està aplaudint. Però honestament, jo no la recomanaria, és una pel·lícula que no la recomanaria. Si no la veus, no t'has perdut res. No ho podies haver dit abans. No sabia que el podies veure. Potser ja ho has dit en el seu moment. Passa el següent. No n'he parlat fins ara, Vaig pensar que no valia la pena parlar de pel·lícules molt bones. És a dir, que està exagerada, que està tot molt inflat i que no s'ho justifica al punt final. Inclus trobo una contradicció molt forta perquè és una gent no al límit, sinó a l'ultralímit. Està gent marginal absolutament i a sobre justifica que aquesta gent vulgui continuar estant a la marginalitat. Llavors això no s'entén. És una cosa que em sembla una incongruència molt forta a la pel·lícula. D'una manera, em sembla que ells volen parlar de Lincoln, que em sembla molt interessant, però jo no deixaria, encara que fos una petita retallada, o una petita referència, els Premis Gaudí, que es van celebrar, com sabeu, el diumenge, i si algú va veure la cerimònia, jo vaig trobar que estava francament bé, és a dir, honestament, comparada amb altres entregues de Hollywood últimament, que han estat molt fluixetes, el senyor Buenafuente es va alluir, ho va fer molt bé, té molta... Molt, molt, molt polititzada, eh. Moltíssim, crida la tensió. Potser ja és del que es tracta, però a mi em va sorprendre una miqueta. Aquestes gales, les coses són de les coses, sempre són polititzades. Unes formalment explícitament i altres implícitament, però aquesta està exclusiva perquè la Montserrat Carulla va fer una manifestació explícita del seu independentisme. I la Candela Penya posava una cara quan la Carulla deia això, perquè diu Madrid i no... Viu a Madrid. És d'aquí, sí. Era una manifestació explícita, però els Goya també són polititzats, i per no dir Hollywood, clar. Jo diria que això no se n'escapa ningú. Llavors, l'únic que dic és que ho han fet amb dignitat. He trobat que el format, els lligams i la manera de fer-ho ha tingut una certa gràcia, si és això de què es tractava, i per tant l'ha tinguda. El Sergi Llover potser va ser el més reivindicatiu des del punt de vista d'una política no independentista sinó del fet de cada dia del tant per cent que els cobren d'aigua en els cinemes i em va semblar que tenia gràcia la forma com han fet tant ell com el Buenafuente. En general va tenir gràcia. Sí, sí, no, a mi m'agrada. Una altra cosa curiosa, jo ho dic perquè no... ja saltem si voleu a l'altre, jo no havia vist els Pilaios, que li van donar de Pilaios, que li van donar... Jo no l'havia vist i em va sorprendre afavorablement. La vaig veure ahir i caram, una pel·lícula interessant. És a dir, una pel·lícula de tenir en compte. És a dir, no pensava que tingués tanta qualitat, sincerament. Home, amb un Lluís Omar per allà, amb tots els actors, molt bo. Home, el Brull, el que feia de Salvador, que ho fa perfecte. Bé, tots els actors estan molt bé. És que és una història interessant, a més a més. És basada en un fet real, és una família real. No, no, em va semblar, em va sorprendre, perquè quan vaig veure que tenia premis, vaig dir, bueno, tu no l'has vista, tenia accés a ella, i la vaig veure i dic, caram, escolta, molt recomanable, molt recomanable. en realitat té com un hàlit reivindicatiu i de proposar una manera de sortir-se del sistema i d'anar d'alguna forma en contra, que la fa força interessant. Si algú no l'ha vist, com tu mateix... Jo no l'he vist. Va la pena. Quan vaig veure els premis també em va sorprendre. Potser intento anar a veure. No la fan allà al cine. Les ha de veure via videoclub. Vinga, jo ja he fet la meva participació del moment, ja podeu vosaltres tirar endavant. A veure, vaig anar a veure Lincoln, que és la darrera pel·lícula de Spielberg, i què puc dir d'aquesta pel·lícula? Com ja no cal explicar, és sobre Lincoln. Abraham. Abraham Lincoln. I sobre, específicament, l'interval de la seva vida, en què s'aprova la transgènere esmena de la Constitució per l'abolició de l'esclavatge als Estats Units. Està situada quan hi ha la guerra interna, la guerra de sedació entre el sud i el nord, Entre dos mons, de fet és una guerra per raons econòmiques, que aquí no queda especialment de manifest, però tothom sap que la raó fonamental és que les dos funcionaments d'aquestes dues parts d'aquest món immens, que és els Estats Units, no tenien el mateix rodatge. I la banda sur era agrícola i basada en, bàsicament, les collites de cotó, etc. I la banda nord era... I necessitàvem mà d'obra. I la banda del nord era tecnificada i de manufacturació i per tant exportava i per tant li convenia una roda de l'economia que, per exemple, produís inflació o temes d'aquest tipus, la inflació a Pelsur era un problema gravíssim. Aquestes dues formes d'enfocar l'economia no podien fer altra cosa que xocar, que és el que va passar. Llavors Lincoln pot d'una manera bastant estranya arribar a presidir. La primera cosa que jo vaig pensar veient la pel·lícula és que quan algú parla amb gent americana sempre pensem, almenys m'ha passat a mi alguna vegada. Escolta'm, els americans no tenen ni idea de la història d'Europa, són capaços de confondre l'art romànic amb el romà, no tenen ni idea del que vol dir el gòtic, no saben... Bé, doncs jo quan vaig veure aquesta pel·lícula vaig pensar, jo no tinc ni idea. de com és la història americana de fons de fons. Ja no diguem de la Lituana o de la Kenia. Exacte, però bueno, els Estats Units és el país que ha dominat el món per un segle i encara el domina. I en canvi, nosaltres trobem que un americà no té una cultura i no té una base si no sap qui era, jo què sé, Kant o qui era Wagner i resulta que... Stevenson. pesa i molt en la pel·lícula. I nosaltres, efectivament, no tenim coneixement del seu... del seu devenir històric. Sabem unes quantes coses, sobretot pel cinema, sobretot pel cinema, però de fons no ho sabem. Llavors, aquesta pel·lícula és una pel·lícula de l'estil Spielberg que no és la del tipus de divertimento Spielbergiano. És més en la línia d'una pel·lícula sèria com pot ser La Lícia de la Lista o el soldat de Ryan. És una pel·lícula en sèrie. Jo diria que no s'han sortit massa bé de la pel·lícula. Aquesta és la meva hòpica. Per què? Perquè li costa explicar-la. Per això, si jo vaig tenir la sensació que aquell garbuix era difícil d'entendre, vol dir que l'explicació del món de lluita entre els republicans i els demòcrates d'aquell Parlament és difícil d'entendre. Ara bé, un cop dit això... No és el que no és, és una forma de posar en marxa una nova mitificació del Lincoln. De fet, el Lincoln és un home que, almenys el que es veu a la pel·lícula, de fet, ell vol acabar amb la guerra. Ell és un evolucionista, està per l'evolució de l'esclavatge, però, bàsicament, el seu problema polític és acabar amb la guerra. perquè és una sangria de vides i d'economia, i llavors l'estratègia de l'aprovament de la transgènese MENA és una estratègia, en definitiva. Doncs la pel·lícula ho explica amb una certa confusió. I l'altra cosa que es posa de manifest és que la corrupció és tan antiga com l'home. perquè, efectivament, l'incon compre els vots dels demòcrates. Només falta que diguis això, Carla. Convideràs a més de quatre. La política no la fan els deus, la fan els homes. La política és la corrupció. No, no, la política, el Lincoln en aquesta pel·lícula pot quedar digne, però ell és corrupte, perquè de fet ha de buscar 20 vots dels demòcrates que estan en contra, perquè són els del Sur, i la votació la porten els republicans que pretenen Llegis demòcrata o republicà? Jo no sé ni això. Aquesta llei la porta l'Esmena, la porta els republicans, cosa que jo tampoc sabia. Jo sempre pensava que ho havíem fet justament. Els demòcrates seran després que avancen en una altra línia. Però en el 1865, que és quan passa això, la potència de la transformació americana la porta els republicans. Bé, llavors, aquest és el centre de la història. I el centre de la història és tot el garbuix fosc i quan diem el fuixer francès, doncs hi ha fuixers a totes bandes. I aquí el Lincoln, que manté la dignitat, però utilitza les eines de la foscor per aconseguir un objectiu que ara, vist des d'ara, podries dir, home, era un objectiu pel qui valia lluitar. No ho sé, però la realitat és que ell usa de totes les formes, i a més, per exemple, impedeix que el seu fill vagi a la guerra a primera línia, que també usa el seu poder per evitar això. No el veus com un home místic i preocupat pel país i tot això, però que se'n sucia les mans, senzillament. Per tant, no és una pel·lícula específica d'una glorificació contra Viento i María del Lincoln. Aquesta és la primera història. Aquesta pel·lícula acaba... quan comença, no sé si us recordeu, la del Robert Resford, que es deia Una conspiración, que és quan maten el Lincoln. Jo aquesta sí que l'he vista. El meu modo de veure està més ben feta la Una conspiración i té més cos, com a pel·lícula, que Lincoln. Perquè Lincoln té el punt de la confusió durant tota la pel·lícula. Ara, què destaco de la pel·lícula? Doncs, home, evidentment que el Daniel Day-Lewis fa una grandíssima interpretació d'aquest personatge, grandíssima. La pel·lícula un mereix menys, però ell sí que mereix això. Això és la meva òptica d'això, no sé què en penses. No, bé, vull dir, em va impressionar, em va agradar molt, a mi. Val a dir que aquí és on avui aprofitaré, per dir-ho així clarament, la diferència en què una temàtica t'agradi i la pel·lícula no sigui totalment aconseguida, tu ho acabes de dir, i t'agrada perquè parla de coses que a tu t'interessen. El que fa la pel·lícula és parlar d'aquestes coses, en aquest cas de l'eliminació de l'esclavitud, l'evolució de l'esclavitud, i ho fa amb tots els trucatges i amb tota la brutícia que representa Un senat, un Parlament... La Càmera de Representants... Sí, la Càmera de Representants i tot el que cadascú d'ells ha de fer per aconseguir que això... perquè això sigui així, fins i tot enganyant, o sigui, fins i tot enganyant en el propi Parlament. Enganyant. I posicions confuses, i posicions blanc i negre, i negre i blanc i lila, i tots els colors de l'Arguiris. Vull dir que allà tothom fa papers de tota mena, que amb això està ben reflectit, això està bé, això està bé, perquè els diferents, sobretot hi ha el personatge que porten, de republicà, que porten davant la proclama aquesta, que tens la sensació que traeix perquè, clar, ell fa un discurs que està interessant quan li diuen, no tots els homes som iguals, i llavors ell fa l'antidiscurs dient, efectivament, això està dirigint a un blanc, vostè és molt més imbècil que jo, per tant, i tant, que no som iguals. Per tant, no som iguals, i llavors el posa de voltí mitja. I després, un cop dit això, ell allà representa que intenta argumentar que els negres... que el negre és igual de desigual que són els blancs. Clar, també s'ha de... jo el que sí que sabia és que fa la transen esmena. S'acaba la guerra, que és el que al final és l'objectiu del Lincoln. Però... La guerra s'acaba bastant després. Bastant després. I la igualtat dels negres es tira en un segle perquè, clar, fan... la igualtat davant de la llei, però això encara els permet la segregació. Perquè triguen un segle, realment, que la gent pugui pujar a l'autobús i seures on vol. Això no és immediat. Per tant, les transformacions sempre són lentíssimes. Ara, tot i així, al 1865 hi ha una cosa que es manté en aquella societat, que és el format de la democràcia formal. Jo pensava Home, nosaltres un segle després, no teníem democràcia reformal, un segle després, al 1965, nosaltres aquí teníem una dictadura i no sabíem ni què era una democràcia. Ni acostar-nos a allò, eh? El 1965, és a dir que ell compra els vots dels demòcrates i les abstencions, però els compra Perquè el que ha de mantenir-se és la votació pels dos terços, que és la qualitativa. Per tant, el que manté sobretot dret és la democràcia formal. Jo voldria partir d'una de les bases que el Francesc parlava quan opinava d'aquesta pel·lícula sense haver-la vist. Encara no l'has vist, no? Diu que no la vol veure. No la vull veure. No, és que una de les coses que tu deies o que tu creies és que era una pel·lícula ferida a la mesura d'un ídol, d'una llegenda que en definitiva és Lincoln. Jo penso que, amb això sí que estic completament d'acord, Carme, jo penso que no és així. La pel·lícula no. No és així, perquè hi ha tot un munt de... Per això he descobert, i precisament veient aquesta pel·lícula, he descobert que la Spielberg gairebé sempre ho fa jo. I, com deies, Schindler potser és la més... la més coherent, i aquesta potser no ho és tant, i el que deies tu, Carme, que hi ha moments que no saps ben bé de qui estem parlant, perquè són molts els personatges que surten, i es confon i et costa de seguir la coherència de cadascun dels que parlen, que segur que la té, jo no estic convençut, i amb una segona versió segur que l'agafaràs molt millor. Jo la gran virtut que li trobo és que m'agraden molt aquests temes, perquè penso que no m'importa gaire que ho posin a dalt de tot, quan ho posen jo ja ho desqualifico. I en canvi el que vaig veure és que Déu n'hi do. Ho feia prou desqualificador. Ell porta una càmera molt ben portada, no ens enganyem. A pesar de tot, la fotografia és boníssima, l'ambientació la aconsegueix, i l'angle que agafa el mateix Lincoln i la manera d'enganxar-lo és que és una manera per apropar-te a una personalitat que ell vol descobrir i et vol mostrar. Això és cine. Les dificultats que va comportar fins i tot el fet de tenir una senyora com va tenir, que veritablement li va posar unes barreres difícils de saltar, Jo penso que també la pel·lícula insisteix en una actualitat que crec que sí, que moltes vegades grans figures es poden trobar amb problemàtiques d'aquest tipus, no? Diu, eh, escolta, lo meu és el meu i si és meu és teu també, però primer meu, no? Que és una mica el que li planteja ella. Ella ho fa molt bé. Sí, ho fa molt bé, aquella dona. Com se diu, ella? La vaig entendre... El Lee Thompson em va agradar molt. La Sally Field. La Sally Field, sí. Ho fa molt bé, molt bé. Llavors, jo crec que és moderna. Vull dir, tot i que està ambientada aquella època. I el que diu la Carme és perfecte. L'ambientació, tu, és... Bueno, la Casa Blanca és de fora, però un cop ets dins, res a veure amb el que és ara. Vull dir que això està molt ben aconseguit. És un gran treballador del cinema, el senyor Spielberg, evidentment. Una altra cosa és que sigui un Billy Wildert o que tingui semblances amb realitzadors, maquillèvics i tal. Penso que eren bastant més contundents i preocupats per mostrar una vessant històrica. Aquí falla una mica el guió, perquè si una cosa és fosca i no l'entens, És que el guió no està prou quadrat. Sí, però imagina't tres hores. És llarguíssim. Gairebé tres hores. Imagina't tu que vagis clarificant tot el que hi ha. No, no, però això és un problema que... Són pel·lícules parenthesos, també, això, no? Sí, sí. Em va agradar tota aquesta part que plantegen determinades persones. I el que hi estava així, que és amb qui primer parla, que és aquest senyor Stevenson que dic, que aquest al cap i a la fi és clar que ja l'havia superat, ja l'havia superat l'inconvenient de tractar malament a les persones negres o en un to menor, perquè ell convivia amb la seva aparencia, home, perquè això és anecdotari, la seva aparent minyona, diguem-ne, i en canvi no era així. En fi, no sé, hi ha coses... Està perfectament radiografiat. Bueno, que n'has d'anar-la a veure, sincerament. No, perquè... Això que dèieu abans, que si l'estudi aquest... l'estudi ha fet la pel·lícula aquesta que heu esmentat i que es pot enviar a aquesta pel·lícula perquè el fet que jugui aquest paper una indústria o una form o una part de la construcció d'un film Doncs aquí no, perquè de Spielberg ja ho sabem, això. Jo crec que és una pel·lícula per a persones que li agrada això, els punts històrics. Jo no me n'he perdut mai cap, que sigui el Dixon, que sigui el JFK, com l'han tractat. Jo sempre no he vist tot això. Perquè, no sé, tot el que ho envolta, aquests fets, veus després a l'hora de... La del Robert Redford, una conspiració que comença quan acaba aquesta, quan el mata en el Lincoln, Home, aquella com a història... Té molta força, aquella història. La força estava, per el meu molt d'entendre, millor que aquesta com a història. I està ben feta, està ben feta. Que passa que no té el prestigi de l'Spirberg i segurament doncs ni l'han nominat als Òscars, ni doncs ha passat una mica més desapercebuda. Però és una pel·lícula, jo estic d'acord, jo no he vist encara el Lincoln, la veuré, però em va semblar una pel·lícula molt interessant. Hi ha una cosa que tu vas esmentar també, que aquest senyor, el Lincoln, D'una manera o altra va allargar la guerra amb la seva provocació, però esclar, és que en tot cas si la va allargar va ser perquè guanyar la guerra i no aconseguir l'evolució és com no guanyar res. I això sí que t'ho mostra prou bé, només amb una petita conversa, no? És no guanyar res, clar, perquè tot plegat quedava igual, o a la part nord havia de sotmetre a la part del sud, no? O a la que no s'aniria. Exacte, el que es tractava era assolir les dues coses en deteniment d'acabar la guerra, perquè esclar, tu podies fer una negociació amb els polítics del sud i estava a punt, i ell tenia a punt aquesta negociació. Diu, però no, perquè ens manipularan a favor de les constants per la qual hem fet una guerra. Bé, que això ja ho destacaves tu en un principi. Llavors, lògicament, han de coincidir les dues coses. que després els del sud no van entendre aquesta evolució, però diu ara sí que ens heu condemnat ja, perquè nosaltres sense esclavatge no podem anar amb els que hem de negociar, i això queda molt clar. A mi em va semblar molt interessant aquest punt a nivell històric, segur que té altres... constants que caldràs brimar. Doncs vinga, que per haver arribat jo tard avui, anem a temps fatal. Només un apunt, perquè potser l'heu vist de tots, però vaig veure La Noche Más Oscura, de la Katrin Bigelow. Només un apunt. A mi em va agradar molt més, com a pel·lícula anti-reústil, molt més. Aquesta té la potència que parla sobre l'atrapament i l'assassinat del Vin Laden, però té força, és una dona que fa aquest tipus de pel·lícules. Però com a temàtica jo la vaig trobar massa llarga i que, excepte l'últim tram que realment és el moment que entren a la casa del Vin Laden, i que aquella acció està ben agafada, per mi, com a acció, com a pel·lícula d'aquesta mena, molt millor Argo que aquesta. Jo crec que anem al malent de temps, volia parlar-vos molt per sobre, però és que ho faré molt més ràpidament, de la pel·lícula que ens han presentat aquest matí, que l'estrenaran el divendres, que es diu Brigada de Lites, una pel·lícula de gànsters a l'estil, copiant una mica, jo diria copiant descaradament, com es deia, Los Intocables de Lyotnès, amb un guió aquell excel·lent, i aquest és un desastre, és una pel·lícula previsible, carregada de escenes ja vistes, sense gràcia ni convicció, ni cap cosa que tingui gràcia. I, bueno, doncs, a més, tenen actors molt bons, ja són PEN i tal, però que tots fan... com que les personatges són de ninots, són ninots que parlen, doncs hi ha un moment que no t'interessa res. Jo m'he avorrit molt. Per tant, no val la pena parlar-ne, perquè és que no us aportaria res. Per tant, passem al Fort Coppola. A veure, el Francis Fort Coppola és un director que... que ha fet tantes coses que, com que tenim poc temps, no sé com simplificar-ho. A veure, va néixer el 39. Per tant, és fill d'un compositor musical i una... No? No ho sé. Qui és fill no ho sé. És un compositor i director d'orquestra i un actriu. la seva mare, que es deia Itàlia, justament, era actriu. Ell va estar molt malalt de molt petit, va tenir un apòlio, bueno, molt petit no, de 7 o 8 anys, i va estar molt de temps al llit, que llavors ell explica que la seva passió pel cinema es va freguar llavors perquè no es podia moure i perquè això eren els inputs que li arribaven del món exterior que el van seduir per sempre més. Havia de tenir una màquina d'aquelles, no? De Super 8 o de... Super 8, suposo. 9 i mig també, no? Creguis. Tot i que són una família que tots ells han estat dintre del món del cinema, ell és el més conegut, però també té la germana, que la germana és la Tàlia Xaga, no sé si recordeu, als Padrinos, a les pel·lícules del Padrino, la germana, del Michael Corleone, la Connie, em sembla que es diu, és aquesta noia, i aquesta noia jo l'havia vist també al Rocky, jo només he vist un Rocky, i és el personatge femení, ja en aquella pel·lícula que és més jove, i que fa un altre tipus de paper completament diferent de la Connie dels padrinos, És molt molt molt bon actriu, molt bon actriu. I a la pel·lícula, a les sèries dels Padrinos, que estan tots amb els tres, crec que també fa una grandíssima interpretació. I aquesta és germana del Francis Forcopola. També el nebot d'ell és el Nicolas Cage, que ha fet fortuna en moltíssimes... També té un fill que és guionista i ha fet... I la filla, la Sofia Copola, que va intervenir com a actriu al tercer padrino, és la filla del Michael Corleone, A mi no em va agradar en aquell paper, la trobava buideta. L'havia de fer aquell paper. Una altra i no ho va fer i llavors l'hi posava amb ella. I llavors l'hi posava amb ella a l'últim moment. I la Winona Ryan l'havia de fer. No me'n recordava que era ella, es recordava que això havia passat. I llavors ho va fer ella, a mi em sembla allà fluixeta. Després ella ha dirigit pel·lícules i algunes amb més o menys encert. Per tant, és una família que es mou en aquest món. A veure, de les produccions, és un home multifacètic perquè ha fet moltíssimes coses, és guionista, ha fregat històries i les ha transformat pel cinema... Bueno, ja és viticultor, no sé si és viticultor, hoteler i publicista, de la vegada. Sí, sí, és un home que... Viu fa tota l'hora, això? Fa tota l'hora. Proveix una línia de pasta i de salses, que es diu en Mariela. Vins té hotels a Guatemala, Belice, Buenos Aires, i fa revistes de cinema i de tota mena. És un home que... Polifasètic. D'aquestes que li deu entusiasmar 50.000 coses de manera de ser. Llavors, a veure, pel que fa a la seva filmografia. Apocalipsis d'ou. Abans dels 70s va fer el guió de la pel·lícula Paton. No fa gaire que la vaig veure. És una pel·lícula que tenia un interès, perquè aquest personatge general Paton era un home de claros oscuros, que com a personatge devia tenir interès i ell s'hi va fixar amb aquest personatge. Per tant, ell té uns centres d'interès molt variats. He pensat que d'això... L'Apocalipsi Now. L'Apocalipsi Now és una pel·lícula que ell fa amb el Martin Sheen i el Marlon Brando, que la roda a les Filipines, i és sobre de fer la guerra del Vietnam. De fet, la roda de les filipines, quan té... Les filipines té un problema inter de guerrilla i utilitza material bèl·lic de les filipines per rodar, inclús la pel·lícula. Aquesta no sé si la recordeu, jo fa molt temps que la vaig veure, és una pel·lícula que em va inquietar moltíssim. És una pel·lícula que et va tancant, tancant amb una foscor que deu ser en el que es transforma la pròpia guerra, perquè fa malbé als homes. El Marlon Blanco és un home que es queda en allà perquè fa... Aquesta la recorda tothom de pel·lícula i tant. Sí. Sobretot jo, fixa't, el que recordo més que l'acció en principi és la competició d'aquests dos personatges, el Marlon Blanco i el Martin Sheen, però sobretot el Marlon Blanco fa un paper fosc i tèrbol Els últims minuts de la pel·lícula. Sí, que no ho pots oblidar. Que no pots oblidar aquell personatge que s'enterboleix i s'enterboleix i domina tot el món aquell. Ara que parles d'això, precisament a la pel·lícula Paton... Paton ell era guionista, no va ser... Ja, però hi ha alguna cosa d'aquestes. A la pel·lícula Paton hi ha un d'això, una situació de guerra, obrirem els dos bàndols i allà ja plantejava el fet de dir que una guerra és per guanyar-la, si la perdem... i sobretot en aquest sentit. I llavors està enfocat en aquest sentit, destacar el que pot arribar a ser unes febleses que poden arribar a generar que no es guanyi la guerra, en definitiva que el militar no tingui prou prou sacrifici o prou capacitat. O prou patriotisme al final, perquè mouen això. Amb Apocalipsis IX el patriotisme ja veus on va parar. I allà ja hi és. El que entenc d'Apocalipsis IX és que arribant en aquest final, el Marlon Brando acaba dient això és una guerra i s'ha de guanyar. No la van guanyar. Llavors diu, si el que m'esteu dient és que no l'hem de guanyar, i això algú ho va dir, llavors jo em passo a l'altra banda i faig una guerra... Meva. Tal com jo entenc una guerra. O sigui que estem amb persones que tenien una personalitat molt forta, molt potent, que això no vol dir ni democràtica, ni negociadora, ni tot això... I menys amb el món militar. I menys amb el món militar, exacte. I llavors la pel·lícula és un trajecte de formació per part d'una persona que no ha arribat ni molt menys en aquesta conclusió, sinó que precisament el que fa és a veure si pot aturar l'altre. Perquè els hi està negativitzant tota l'acció democràtica de la qüestió que en definitiva és abandonar el Vietnam i ja no. Ja no guanyem aquí. Què passa, que és una actuació famosa d'una... jo no me'n recordo l'autor de la novel·la, que no me'n recordo com se diu... La obra és El cor de les Tenebres. El Conrad. El Josep Conrad. Exacte, del Conrad. Llavors, la novel·la ja és això, és a dir, la novel·la va d'això i és un clàssic, clàssic, clàssic de literatura... Bé, ell em sembla que era d'origen polà, o alguna cosa així, però escrivia en anglès, el Conrad, i bueno, i el llibre ja és impressionant, eh, i la pel·lícula també és d'aquests canvis, no? Hi ha altres que m'agraden molt també, els padrinos o l'adràcula... El primer padrino i el segon són excepcionals, jo crec. I el tercer també. El tercer també però... A veure... Sí, també... Sí, a mi m'agraden els tres. Me'n recordo una nit que la vam fer a la 6 de 3 i me'ls vaig empassar en dos dies i me'ls vaig tornar a empassar en tres perquè no els pots deixar. perquè és una obra mestra. Els padrinos del Francis Ford Coppola són una obra mestra d'ambientació, d'escripció de caràcters, de transformació, de veure la transformació de l'Amèrica amb la immigració provenent bàsicament italiana, perquè és la que descriu, però tota la immigració en general i com el poder de la mena que sigui, mafiós per suposat, que és el que ell explica, fa mou fins al cap damunt, perquè a l'último padrino, de fet, la seva enfrontament és amb el Vaticà. I el padrino dos és amb el Senat i amb el món polític, amb el gran món polític que despressia aquest tipus de personatges però que usa els seus dòlars per fer el que té intenció de fer. Per tant, en aquest aspecte és absolutament salvatge i no es para amb res. El Marlon Brando, que fa el cap del grup mafiós que ell crea, Broda la pel·lícula. Fa aquell tipus de mandíbula que crea... No sé si va posar cotoflu, jo no sé què va fer, però fa un tipus de malíngula, un tipus de manera de parlar, baixa i sorda, com el mateix personatge, i amb aquella contundència que ell té uns objectius i d'allà no es mou, i el Padrino II, que és quan ell és jove, que ho fa el Robert de Niro, que ho fa molt bé, La transformació d'una certa candidesa de quan arriba tot el guix dels imigrants... Robert de Niro no és l'altre... Com se diu? Robert de Niro no fa els padrins, home. La segona sí, quan és jove. Representa el Vito Corleone. Hi ha un moment que mata l'altre cap a la finestra, aquell que va vestit de blanc, i ell el mata quan hi ha la professora. És el Mar Lombrando de Joves. És el Robert de Niro. Hi ha una professora italiana que va amb les verges i va amb tot allò, i ell, que està liat amb dos més, Diuen que nosaltres tindrem més diners i realment... Jo m'equivocava que el que va a Itàlia després és l'altre. Al Pacino. Al Pacino. Al Pacino. Però el Robert de Niro és de l'Alpadrino 2. Sí, sí, recordo molt bé. Alpadrino 2 està molt ben lligada com als personatges que arriben d'una immigració tan farotge com aquesta, com es transformen en... perquè no tenen escrúpols, perquè no tenen ètica, però que a més han de sobreviure. I perquè l'altre personatge que domina tot el barri i que fa pagar a tots els altres la quota d'extorsió que ell domina i ell se'n sent humiliat per la manera en què ho fa, ell acaba matant-lo com a única opció per sobreviure a ell i dirigir ell a aquella manera de fer. Tenim un problema, ja és que ens queden només 9 minuts i el... Però està clar que Francis Forcopola és un del grans directors de la història de cinema i bueno, i efectivament podíem continuar parlant, no 10 minuts que ens queden, sinó... El tema que em sembla que també és molt interessant, si no el pots acabar avui, podríem continuar el dia que ve. Jo trobo que és molt interessant el tema que has proposat. Es pot fer també una llisteta curta, acabar de dir algunes pel·lícules més que et queden al tinter i cap problema. El Drácula. La conversación. La conversación. La conversación. La conversación. La conversación. La conversación. La conversación. La conversación. La conversación. La conversación. La conversación. La conversación. Com és aquell baixet, Toni De Vito, que és l'Iante, que sempre fa l'Iante, però aquí també. Estava molt bé, era pel·lícula d'una novel·la d'Arquígia, en anglès, molt ben adaptada al cine, i es nota que el tio té un ofici brutal. Aquest dona classes a Sant Antoni de los Baños, a Cuba. Aquest jo, comparant, ja que hem parlat abans del Spielberg, aquest crec que és molt més rodó que el mateix Spielberg. Clar, perquè treballa temes amb més profunditat. I a més s'atreveix, s'atreveix a la lletjor, a la lletjor absoluta de l'home per dintre i per fora. Encara que ell se senti, jo crec que ell sempre diu que el seu... el seu alter ego és el Michael Corleone, inclús el padrino 3, que mor el fill, a ell se li va morir un fill en un accident. I se sent identificat amb aquest tipus de personatge, que mira els claus oscurs que té. De tota manera, jo destacaria un altre fet, que a partir d'escoltar-te de la manera que ho poses tan complet, és, per exemple, el que ha fet el Martínez Corsés amb temes semblants com aquest. És com si el padrí fos la icona, el vèrtex de tot. És la icona, però en tot cas, clàssica, molt bona, impressionant, inquestionable, comparat amb Spielberg. Però jo crec que després, o paral·lelament, s'han fet tot un seguit de films que han reflectit molt més els inconvenients, sense el glamur o la mítica d'aquests personatges tan carismàtics. Estaria pensant, per exemple, la pel·lícula Cabaret, que la va fer el Francis Farcòpola també. Allà trobo que hi ha un encert. molt més potent i molt més... És com un altre títol. Deu voler dir Cotton Club. Ens entenem, no? Jo ho veig així. És que el Padrí, que l'he vist algunes vegades, diu... Tu sembla la pel·lícula definitiva, la total, l'absoluta, no? I això potser no és ben bé així. O crec que, com el francès parla moltes vegades, Quan això es produeix et quedes dubtós de la seva validesa, però és un problema meu en tot cas. Ho volia dir perquè penso que és interessant. d'aquest tema de directors d'un sol film. Perquè, com diu el Joan, la veritat és que és sorprenent. És molt conegut el fet que Charles Lawton va dirigir una sola pel·lícula a nit del caçador. És un film de culte, per molt que t'imagines. Però que ja ens diu una de les constants de per què en algunes ocasions alguns actors o algunes persones, algun gent dedicada al cinema només fan una pel·lícula i és perquè no tenen èxit. Aquestes pel·lícules i en el seu moment la nit del casado sembla que no va tenir èxit i ell va dir doncs ho deixo perquè llavors no puc guanyar-me la vida amb això, continuo fent d'actor. El mateix li va passar al Peter Lorre, curiosament que jo no sabia que també havia fet una pel·lícula, aquest actor que havia protagonitzat M, Dusseldorf. I moltes coses més. Aquesta és la més coneguda de la capa alemanya de Fris Lang, però havia fet moltes coses amb Hitchcock. I va dirigir una pel·lícula que es diu Der Ber Lorene, que aquí es va titular El hombre perdido. i que la va fer a partir d'una obra seva, d'una novel·la pròpia. I tampoc no va tenir èxit en el seu moment, però sí que després va ser una miqueta una referència pel cinema alemany, d'entreguerres, d'alguna forma. I la veritat és que no l'he pogut veure, però estaria força bé poder fer-li una allada. Una altra pel·lícula que sorprèn, perquè jo tampoc era conscient que era l'única pel·lícula d'un director, és Johnny va agafar el seu fusell. És l'única pel·lícula dirigida pel Dalton Trumbo. Jo sí, perquè no s'hi sabeu que, a més a més, el Dalton Trumbo volia que la dirigís el Buñuel. Hi ha un llibre publicat aquí a Espanya que mostra totes les imatges, les cartes d'intercanvi entre el Buñuel i el Dalton Trumbo. I, a més a més, els bocetos, diríem, que es van fer per començar a preparar la pel·lícula. Després no es va passar que el Buñuel va dir que no o que no es va entendre, i al final la va dirigir ell mateix. A mi no m'estranya, eh, el Buñuel. No el veig amb aquesta història. No m'estranya. En qualsevol cas, aquest és un cas d'una persona que decideix fer la seva adaptació perquè ningú la faria com ell. va guanyar Oscars com a guionista, vacances a Roma, per exemple. En el primer moment no sortia el seu nom. Estava perseguit a Hollywood i al final no va sortir el seu nom sinó un nom inventat que no era el seu. Un altre actor molt conegut del que hem parlat fa un moment que va dirigir una pel·lícula és Marlon Brando, que va fer el rostre impenetrable, la pel·lícula més narcisista, diria jo, de la història del cinema. No hi ha un sol pla de la pel·lícula en què no surti el seu rostre. És que ell ja n'és. Ja ho era, ja ho era. Bueno, en la pel·lícula aquesta de Pulcalicious Now, entre el Marlon Brando i el Martin Sheen, hi ha algunes escenes que havien de rodar junts i com que el Marlon Brando es baralla sempre amb tothom, es barallava sempre amb tothom, es va negar a rodar junts i van haver de fer els planos per separat perquè no eren capaços... El Marlon Brando no suportava el duo. Un altre personatge, en aquest cas un literat, que és dels més prolífics de la història de la literatura, sobretot d'obres de terror que s'està fent aquí, també va fer una pel·lícula, La rebel·lió de les màquines. Però ell mateix declara que és la pitjor pel·lícula de la història del cinema, que no sabia ben bé què feia quan estava dirigint i no deixa de ser divertit i curiós. que una persona amb tant d'èxit com a escriptor, ell mateix reconegui que com a director de cinema no era possible. James Cagney també té una pel·lícula i en aquest cas sembla ser que no gaire bona. I us deixem aquí la llista oberta. No sé, Joan, si vols comentar alguna més, hi ha més. No cal. A mi faria gràcia, perquè és un tema que dóna per donar més, però és veritat que avui... No, però està, culpa meva, que he arribat tard. I, a més a més, amb aquesta veritat. Doncs vinga, diguem que a cinema-sensecondicions.blospop.com podeu tornar a sentir aquest programa i que la setmana vinent parlarem de violència de gènere, violència domèstica i altres maltractaments, el Jaume l'ha proposat, i de Vincente Minelli com a director, proposat pel Joan. Molt bé. Ens acomiadem així. Bona nit, fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve. Bona nit.