CsC 15/01/19 - Comentaris de cine / Equip complet + L'institut Lumière / Ignasi Juliachs.

Cinema sense condicions Bona nit, ja som aquí un dimarts més disposat a parlar-vos de cinema sense condicions, de parlar-vos de les coses que hem vist, de les que segurem veurem, de les que venen, de les que estan avui amb un convidat que ens està entrant crec en aquest moment a l'estudi. Que es diu Ignasi Juliacs i que, en aquest moment, seu davant del micro, perquè és el convidat que tenim en avui. Ja sabeu que ell és col·laborador a la Guàrdia Digital, que ha fet llibres, que fa molts anys que es dedica a això, i que, a més a més, tenia interès especial en explicant-se, perquè durant les vacances de Nadal va estar a Lio, i a Lio hi ha la famosa institut Lumière, que ell va visitar i em va fer tanta gràcia les coses que m'ha explicat a part d'alèfon, que vaig demanar a la ràdio i es va explicar-ho, perquè això és fancament interessant. Llavors, avui tenim la primera part del programa, com sempre, parlarem de les estrenes, de les coses que hem vist, de les coses que més o menys... Jo només he vist dues coses, jo no sé si aquests dies has anat al cine, has vist coses... Hola, què tal? Bona nit. Bueno, saludem a tots, no? Aquí, a la Carme Namot, a la Madreta, bona nit Carme, Joan Cerdà, bona nit Joan, Pep Parmengol, bona nit a Pep, i Paul Diegler, a darrere als Borges, com sempre, bona nit. I el nostre convidat, que acabem de veure, doncs acaba d'entrar. Has vist estrenes, coses que ens pots parlar d'alguna pel·lícula que tu... Bueno, avui, amb els companys, he vist el Caso Moreto. Què tal, això? Bé, són d'aquelles pel·lícules que et deixen una mica dubitós. En el sentit que el tema és interessant, òbviament, perquè és un cas de injustícia cruenta, m'atribuiria a dir, sobre un assassí, el Carnicet de Vilna, no? Però, és clar, interessant és el tema. El que passa és que la pel·lícula, tot i que intenta, jo crec, imitar una mica el que és la tècnica de la típica pel·lícula de judicis americana, es fa feixuga. És a dir, és molt... I a part té un punt que no sap... no dona la sensació que no han sabut fer-la suficientment fluida. En el sentit que tot està en el seu lloc, ens van informant, doncs que el jutge té un... el propi jutge té un passat nazi, que és veu que l'havia ocultat, perquè es va mostrant, mica a mica, com els personatges, el jurat, bàsicament està fet de gent proclíu a respectar, com a mínim, els nazis. I, per tant, i també es va reflectint que el govern, tot i que és socialista, doncs, com que venen eleccions, no tenen ganes de marge l'amarrant i perdre probablement vots, perquè part del sostrat social austríic, si es posessin radicals en aquest tema i el condemnesin, probablement això es traduiria en una pèrdua de vots. Per tant, tot és, com molt interessant, la veritat és que mentre es veien la pel·lícula et van sorgint temes de fons importants, com els fets, que són absolutament indiscutibles, a la que es posen... potser a Catalunya tenim, en aquests moments, un exemple magnífic, no? No et trobava en detalls, però com l'acostió de les guiais acaba fent marrotllera un tema que està més clar que l'aigua, no? Que només et jutjarà la història. És tremenda, perquè porta a reflexions d'un calat, m'atribuiria a dir, brutal. La pel·lícula tot això t'ho va estimulant, però el producte, com a tal, no s'acompinen els meus companys, tot i que em sembla que ho sé, perquè hem sortit, ho hem comentat, però bé, l'estructura, l'escalat, ostres, no acaba d'estar agressat, no acaba de rotllar. Em diuen que per estenes no han passat el vídeo del poder. Tu l'has vista? No. No, les vistes a poc. I el que escondi és Silver Lakes i que l'has vista? Sí. I què tal? Bé, a mi m'encanta, ja ho sé que és una pel·lícula polèrica. Però a mi em va molt... em va recordar, i això que l'argument no té absolutament res a veure, però em va recordar aquells experiments d'estil Fatam Organa, del Vicent Taranda, que a mi és una pel·lícula que m'encanta. És a dir, és aquest jugar amb uns personatges, el personatge principal, no? És un noi que ha anat a parar a Hollywood, ha anat a fer fortuna, està sense calés, el jugueu d'un apartament i s'enamora d'una veïna que al poc temps desapareix i resulta que aquesta veïna està com amb una mena de secta, no? Allò que... Això estàs parlant, eh? És el que esconda Silver Lakes. Aleshores és una pel·lícula que és això, no? Tot et va sorprenent, perquè et va reflectint, esclar, un background de Hollywood, absolutament ple de bitxos raros i amb un grau d'inaprensió brutal, no sap qualsevol personatge, no sap on li venen els trets, que per mi ja hi ha un assassí de rossos. En fi, tot és absolutament al·lucinògic, hi ha un dibuixat de gòmics que està absolutament convençut d'una conxorxa... Amb una caixa de cereals, és que, clar, és tot. La conxorxa és extraordinària, perquè, clar, és el tipus de conxorxa social que ve des de dalt i que veu no treuen més detalls, perquè si no es condemnarà en algunes coses. Però, bueno, a mi és una pel·lícula que m'ha agradat. Bueno, això t'ho escraparem, perquè jo l'he vist tant que hi ha dies. Ja ho sé, ja ho sé. Ja ho saps per què? Perquè, evidentment, o entres immediatament a aquest joc, o, evidentment, li veus tots... Els defectes de l'Òscar. El que queda és fora. El que queda és fora, evidentment està claríssim. No, no, és una pel·lícula... Nosaltres l'adones o la de testes. Clarament, la valorem positivament. Ah, ho estrenem alegre, perquè el pol també. I el pol també. Jo no, jo ara dic que hi ha majoria. Ja no l'he vista, eh, sí que. Encara que sigui minoria, avui, aquesta vegada, vull dir el que penso sobre aquesta pel·lícula, perquè vaig passar dos hores, que dura dos hores 40, no? Vint. Dos hores 20. Dos hores 20. Però es fa curta. És el que deia. Què va, què va, què va. Ho deien venint. Ja en parlarem dos hores. No parlen de passar coses. Que ho digui, que ho digui. No, perquè ja m'enrotllaré massa. Ja m'enrotllaré. Si volen que acompanyo, sí, jo, com això. Per mi, la pel·lícula, tot és reiteratiu, absurd, pretèsament modern i també un pèl surrealista. Per mi, per això us agrada, a mi no. És un film amb pretensions, però és pràcticament impossible entretenir res del que passa al llarg de les dues hores interminables, dues hores i coar, a la que succeixen totament a les situacions estrembòtiques, excèntriques, properes al surrealisme. Pel·lícula confusa per mi en un temps de confusió, i vol que recordem, i penso que això sí que és veritat, que ho està més o menys aconseguit, avocar, per exemple, avó que, doncs, Mujol en Rife del David Lynch, això està bé, vull dir, però per no portar res. Per mi, des d'alguna vista, per no portar res. És a dir, dona la sensació que ha begut per mi, és a dir, amb les fonts del senyor David Lynch, no n'ha tret profit i s'ha quedat per mi amb la superfacialitat. Per mi el millor és dos o tres coses, tres coses, diria, que és la millor de la pel·lícula. Primer, és l'actuació de l'actor Andrew Garfield, que fa molt bé, realment, pega el pal·lícula del Creus. Potser hi ha alguna cosa de la segona part, o del final de la pel·lícula, que no m'ha acabat de convence, que és una cosa molt de matís i que seria molt... Potser és que soc més exigent. La segona cosa que m'agrada molt també és la música, penso que està molt ben triada, és a dir, les músiques són realment espectaculars, i les imatges també estan bé, o sigui, penso que el tio domina molt bé el tema del llenguatge. Només s'explica bé per mi la història del Sam, d'ell, però deixa penjats molts punts d'una trama barroca amb moltes capes, capes que semblen un viatge silèrgic i que no resolten res ni t'expliquen res ni resolen, queden penjades, igual que per mi. Algú critic d'ella sembla el producte d'un director de talent que utilitza el primer gran pressupost per buscar tot el seu inventari d'idees, llançar-les totes per veure si alguna qualia. I per mi només qualia, per mi, només el 20% de tot el que solereix. I, al fons, tot el que se'ns explica per mi és avorrit, és immadú, és indulgent. I és horrible, per mi, com a guió, perquè és un guió que el director hagués pogut escriure quan té 19 anys. És a dir, per mi és una cosa totament pensada per adolescents, encarada per adolescents, per atraure els adolescents, i no per fer mesurar o meditar. No és un petardo total, podríem dir, però no se sap si la seva inspiració es deu a la influència de l'inx mala similada o a la droga de baixa qualitat, des del meu punt de vista. Realment te la carregues, eh? Però si permets, la següència del protagonista principal amb el pianista, de Quinchana Du, el particular, és antològica i de superficial gens. Això jo crec que li suma com dos minuts als crèdits amb totes les cançons que sonen a aquella cena només. Sí, però és el diàleg. Sí, sí, sí. És tremendo, és diabòlic. I a més que penses que allò és al final. No és una secuència ni una pel·lícula per adolescents. Jo no ho entendran de cap manera. Jo no ho entenc als adults, tampoc. Perquè no s'entén. Nosaltres som adults i ho vam entendre. Ja m'expliqueu que ho entés. Ja m'expliqueu que ho entés. Tots que clarament hi ha un joc del poder i que són tots uns titelles de galample i que hi ha una manipulació... Però jo em penso que aquesta manipulació... És a dir, sempre hi haurà, jo crec, una pila de persones que es menjaran al tard buscant una pila de missatges oculs a la història. I m'alegro... No, és que no estan oculs. Ja ens evica, vull dir que eren gris. Molt explícits. És una anàlisi de la cultura popular i de les referències que la cultura popular dona a la vida de les persones. Ja més com a mínim té. Si veiem... Que tenen elements absolutament manipuladors i conductors i indicadors de conductes. Exactament. Per tant, no és sequència tan simple. Si veiem altres pel·lícules, també hi ha influència de la cultura popular, sobretot a les pel·lícules americanes. Jo no dic que no. A totes hi ha cançons que les coneixem. I aleshores ell entra per analitzar i per revaloritzar tot aquestes imitats. Per mi, ni analitzar ni revaloritzar, re. Per mi, és a dir, jo ho sento, però no... Queda clar a la sospita que actuem d'acord amb dictàmens pre-establers pels valpobers, oi? No ho sé si això queda clar. No ho sé si això queda clar. Per mi em sembla que... Jo no vaig buscant constantment coses darrere, doncs, aquests missatges oculs. Penso que... No sé, que no s'arriba... Per mi és un joc. És un joc adolescent de buscar-hi coses. Perquè ja pots buscar-hi sempre qualsevol cosa. A qualsevol tema li pots buscar una segona cosa. És a dir, sempre, o qualsevol punt. I pots trobar... Si tu vols trobar-hi, que és allò que això, el paper, doncs és una... Que és allò que volguis. Però llavors, buscar constantment, allà de tota la pel·lícula, aquests quasi dos hores de l'Ei Pico, doncs constantment coses, coses, coses, que després no es resolen ni s'expliquen, ni saps per què s'han sortit. Tot queda penjat, tot queda penjat. Tu dius que el guió no s'entén. És un guió inconexa, és un guió... És un guió que es destapa moltíssimes coses, molts temes, molts temes, moltíssims temes. De fet, l'interès s'aguanta en alguna mesura en un nou tema punyent que es treu, però que no porta res. És un guió que respecta l'espectador i el tracta de forma intel·ligent, no com altres pel·lícules, que tracta en el públic com si fos... Però, per exemple, en quant a història i capes d'història, quina diferència hi ha, jo sé que hi ha diferència en trames i això, però, per exemple, amb el Gran Lewowski, no? Una història que... No la conec, no la conec, la Lewowski. Una pel·lícula que va... que al final és com una mena de road-movi de personatge, o l'Afterowers de Scorsese. No, no, és molt oportuno, qui dius del Lewowski, perquè una mica el Lewowski està amb aquesta línia que va destapant coses... Sí, sí, sí. El seu voltant. I de cop trobar-los línistes, i després troba, no sé què, i no, és que li sagresten una catifa, és que hi ha el punt de partida i ens ho han entregat el Gran Lewowski. Però per què? Perquè el personatge era molt consistent, eh? Ostres, però tu no has vist l'hi, eh? No l'hi he vist, no l'hi he vist. Però el Gran Lewowski... Els personatges no se sap què fa, no se sap de què treballa, no se sap de què viu... No trobaré res perquè, de fet, no trobaré res. Però com a l'altre, com a el diut... No, el Lewowski és veritat. En aquest cas, en aquest cas, no treballa de res, no se sap què fa, es dedica a passar l'estona, mirant els veïns... És un personatge penjat, que té ja d'entrada un atractiu particular, si vols tu irracional, però és un personatge que no té lligams. No la mare, vull parlar amb la mare. Però no, però a veure, és un personatge que navega sol i sense lligams de res. I, per tant, tot li va succeint d'una manera inesperada, que justament és el que nosaltres, com a espectadors, gaudim. Perquè, si se'ns passa ràpida, és precisament perquè primer... És una pel·lícula en què estan... No pares de passar coses. Exacte. I això és cinema, vull dir. I, a més, és una obra oberta. En realitat, tampoc hem de buscar una explicació única. Pensa en una cosa que no té. Comença la pel·lícula i està encantat amb una veïna. I al cap de 10 minuts la veïna ja ha desaparegut. Exacte. Hòstia, un misteri, no? Sí, a veure, a on som? Jo esperam un trailer, és veritat. Jo espero que aquest xicot... Jo espero que aquest xicot que es veu de tant, doncs faci altres coses, perquè a mi no m'ha... A mi no m'ha interessat. Per tant, no us ha agradat tampoc a Tardifer, ara que penso. No l'he vist. Jo vaig veure l'Ijo de Segur. Sí, a Tardifer. Ens va agradar molt més el fill de Segur. L'Ijo de Segur? Sí, ja. Era una pel·lícula que em va impactar molt, perquè és una pel·lícula sobre l'Holocaust i els... Sí, això està clar. Els forts crematoris. Sí. I el procés que segueix un personatge i la càmera està posada en el que ell veu i darrere d'ell i, per tant, és una visió duríssima, vaig trobar jo. Estorfòbica, tancada. I la història és potent, perquè comença... La càmera aquí segueix el mateix. És el mateix estiu. Jo, el que no sé, si la força que té un personatge que va a un fort crematori i que aquell és el seu final, pot tenir... aquesta immensíssima potència i està ben jugada. Almenys elijo de segur, eh? Aquí anem amb una fàbrica de barretts. Sí, a l'Homgría de 1910, vull dir... Jo no l'he vist, aquest. Tardesfer, què tal és? Sí, però és que la pel·lícula... És plom, per l'espectador. Jo el que diria és que, clar, és una altra pel·lícula en què hi entres o no hi entres, perquè molta gent ha dit que és un plom, vull dir, que és del quadre tancat, no s'entén res... Clar, jo pensava que la càmera posava... En el fons és igual. Sí que s'entén, sí que s'entén des del primer moment. No, però el personatge és algú que creu que aquell... que creu o que vol creure o que simplement s'inventa per tenir una mena de... la mena ocupada d'alguna manera s'inventa que aquell noi mort és el seu fill. Però s'acaba la pel·lícula i no ho sabem. De la mateixa manera, que tampoc sabem quan s'acaba la pel·lícula, si realment aquell és el germà de la protagonista o no ho és, no? Tot són sospites molt... que sembla molt properes, però que no se solucionen. És a dir, les dues pel·lícules és un individu, en el cas de l'Elijo Esaúl, és un joeu, en el cas d'un cap de concentració... Que va cap al fort que la mateixa. Exacte. I en l'altre cas és una noia que... Surt d'un hospici... Surt d'un hospici... I se'n va a buscar el seu passat. Resulta que la casa de Barretz, que no de Mertrius, sinó de Barretz... La barretaria, almena! La barretaria dels seus pares la vol recuperar. Exacte. I el seu assassament de que té un germà, com que va ser portada a l'hospici en dos anys, no tenia un borrell de res, és un personatge que aterra un lloc en el que no controla absolutament res, no sap del cert la història que ha passat. No sap si els personatges són de fio o no fiar, primerament prempartit per la burgésia, i després acaba, d'alguna manera, prenent partit per els revolucionaris. Però, en tot cas, ella mai actua, és a dir, ni en un cantó, ni en l'altre, mai actua, és un personatge permanentment esturat, que és el mateix que el joeu de Lijo de Seoul. És un personatge esturat perquè si alguna cosa queda clara de Lijo de Seoul, és la incapacitat de controlar el més mínim. Jo crec que... Només el context de Lijo de Seoul, el drama del context de Lijo de Seoul, et fan entrar a la setmana... És més específic, és clar. Té més potents... Jo no ho sé. A Matar de Cer, a mi em sembla que el que és és un exercici d'estil que es prollongue excessivament, no la pel·lícula, sinó les situacions estan allargades, perquè hi ha molt interès en mostrar... No deu quatre barretts, sinó 25, en mostrar els sostres, els terres... Hi ha molt d'interès en què l'espectador no tingui ni punya, té l'idea. I tot això... Digueu-m'ho clar. No, no, tot això, el que estem veient és a la tardeter, a l'eclipse, de l'imperi, els trobungues... Estan tocant les campanes de què ve la Primera Guerra Mundial. I al final... És definitori, perquè vol dir que tots acabem sent cart de cailló. Sí. Bueno, jo volia, si voleu, passar-me un altre tema, i és per mi, estic d'acord amb que hi ha una setmana d'històries que són emocionants, però ja... En Silver Lake. Penso que la barreja d'històries emocionants és tan gran que no només es perd el fil de la història, sinó que, a més a més, la trama principal en prou feines aconsegueix mantenir l'interès. Per tant, jo, per mi, ho confesso, ho sento, que em vaig a burguir. Per tant, jo deixo que més endavant aquest xicot faci una altra cosa, i, bueno, ja veurem què fa, i que és tot allò, i si parlo de cosa interessant... Aquest David Robert Mitchell pot ser el Nou Tarantino. Bé, això és una opinió. Això és una opinió. A veure, em deixeu dir que una tertulia significa un que li ha agradat una pel·lícula i una altra que no li ha agradat, no passa res. Bueno, jo dic una cosa. Jo, com a espectador, de cinema sense condicions, el que estaria fent ja és traient l'entrada per... El que es conde Silver Lake. Em pensava que l'espectador traia crispetes a casa per veure la barreja nostra. Oh, no, no! Ah, bueno, també, eh? No, però no és que barreja. Simplement són punts de vista diferents, que, honestament, he volgut dir-lo que em va semblar. És discrepància, és discrepància. Simplement, jo no em vaig sentir... Em vaig avorrir, em vaig sortir amb... Si no et dius barreja, la gent no s'enganxa el programa, va. No, no, no, no. No, no, no, no. Ja sabeu que us aprecio molt i que ho tinc molt considerats a tots, i que justament, que el fet de que discrepem no vol dir que no... Nosaltres, ja ho dèiem ara, venint amb el cotxe, que a les grans pel·lícules importants tots coincidim. És a dir, els pel·lícules que jo considero són les pel·lícules de l'any, etcètera. L'altre dia, l'última programa, coincidia molt. Coincidia molt, sí. El 90% dels casos coincidien. Per tant, això estem d'acord. Però hi ha una pel·lícula que el vol que sigui. Doncs mira, doncs... Però la discrepància és creativa, eh? És bona, és bona. Carme, tu has vist... Aquesta és una que també discrepàveu. Aquí va venir la Laia Colet, que és la directora artística que treballa amb la Laia Arbollaín, que va parlar sobre aquesta pel·lícula, perquè és la que acabaven d'estrenar. Jo no l'havia vist. Jo li. Jo no l'havia vist, i em sabia greu, especialment per ella, perquè la va descriure, va explicar històries del rodatge, de com es va sentir la història, com va ser el que van viure a Cuba en general i a la van en particular i amb els nens. Va ser molt, molt interessant, el que ens va dir. Llavors, jo pensava que ja no la podia veure, perquè l'havia entret a dels cinemes de Barcelona i ruta calafana a Sant Feliu, i per tant, aquest cap de setmana, i he pogut anar. Aquí també discrepem, perquè ve recordo que quan havíem parlat el Joan i el Pep regular i el Pol li havia agradat... L'havia anat el dia abans, o feia... Si m'havies anat el mateix dia que va fer la entrevista amb la valla o la nit abans, exacte. I a tu t'havia agradat. Em poso la banda del pol, em va agradar. Em va agradar força. És a dir... Doncs jo, de l'1 al 10, li dono un 5. Em deixes dir... Sí, però no m'he planxes antes de començar-la. No, però com que has dit el Joan i el Pep... No, el Joan no a la vista. Doncs jo em vull. De l'1 al 10, li dono un 5. I tu, Joan, què li dones? No, jo no. No m'agrada o no m'agrada. Molt bé. I tu què li posaries? Pol? A veure, a mi em va agradar. Potser li posaré... Depèn de quin si el vostre varem de ganar. Per mi és un set. Si no és una mala pel·lícula... No l'he vista, no puc opinar. Jo també l'he vista. Jo també l'he vista. Jo anava... sobretot amb deute amb l'aia Colet que m'agradaria veure-la vist i no sabia què em quedaria bé. A mi em va agradar i em va agradar força. I d'entrada la vaig trobar magnífica. Una cosa, la fotografia la vaig trobar preciosa d'entrada. La descripció que fa de l'Havana, vital, luminosa i unes, vull dir, que la càmera és boníssima tota la pel·lícula. I la descripció que fa de l'Havana i dels llocs és la història d'un ballerí que arriba a Londres, al Royal Ballet de Londres i a Justa d'Amèrica també és un... És una història de gran ballerí. És negre i, per tant, té un valor important perquè no és fàcil a ser un primer ballerí mundial i, sobretot, no és fàcil ser un primer ballerí mundial negre provenent d'una cuba pobra. I aquesta és la història que ja té ganxo amb si mateixa, però podia haver sigut bonica i no certa. I és bonica la història. Una, com està descrita? Està descrita des de l'òptica del propi ballerí, que fa que un llibre no guai home, em sembla que es deia. Una cosa així. I ell descriu el seu inici de quan és petit i el seu pare. Ell és el petit d'un pare que ha tingut 11 fills i el seu pare viu en un barri especialment conflictiu de l'Havana i el seu pare s'empenya que el nano ha de ser ballerí de ball clàssic que amb una sona com la que viu el nano ell diu d'entrada que ell no vol ser ballerí i que això només és d'americons i que, per tant, ell no serà ballerí. I és una guerra terrible entre el nen que té 7 o 8 anys i un pare... Un pare... Autoritari. Per dir poc. Sí, per dir poc, perquè és que autoritari és més, perquè és a la forma de l'autoritarisme que, vull dir, la pallissa ell és bé d'una família que, com moltes famílies, acuva provenents dels esclavatges negres i, per tant, és un home molt primitiu i és un home que, per les raons que sigui que veu amb el seu fill una possibilitat i s'entusodeix amb aquella possibilitat que és una lluita a mort entre el nano i el pare. I això està ben descrit amb una mare que és blanca, amb uns fills que hi ha fills blancs i negres que es veu també la situació de distinció racial que a tota aquella zona, tot aquella zona això passa, que, per exemple, la tieta que és blanca convida a la platja a les germanes que són blanques i ell no hi pot anar mai a la platja, perquè no hi van negres en aquella platja. És una cosa així que passa de pressa, però que veus amb quin és el context amb el que viu aquest nano. Aquest nano no vol ballar, no vol en absolut això, i la història és fins a quin punt la lluita d'un pare i un fill enfrontat i violentament enfortrats, el pare se'n surt a la seva i ell és el gran ballerí que la pel·lícula descriu. Barrejat amb això, hi ha les coreografies que crea ell i que llavors ja es veuen a Londres o als diferents llocs on té ell, que són molt boniques, potser que a un punt no li agradi el ballet o no li agradi les coreografies, però trobo que són coreografies algunes molt modernes, molt ben fetes i, sobretot, el ball dels homes és magnífic amb aquesta pel·lícula. Després, clar, vol descriure això, és una pel·lícula no especialment profunda ni especialment... no, és una pel·lícula d'una història explicada amb un objectiu i feta amb una estètica, una càmera preciosa, una música formidable aquest Alberto Iglesias que fa una cosa magnífica, magnífica, magnífica i a la fotografia, que és a l'Àlex Catalana, aquest noi, jo he trobat que que fa d'aquesta pel·lícula una... d'una bellesa que, si no, potser seria un aborriment o seria anodina. No és anodina per la fortalesa que tenen, aquests dos ingredients. I després, la interpretació. És a dir, el ballaïn censura amb els nanos, amb aquest nano, que ell és de 70 o 80 anys, el personatge que fa quan ell és petit ho fa molt bé. Bró del personatge, i el pare, que és una bèstia parda, també bordo el personatge. És de mèrit, perquè si alguna cosa és suspens absolut del cinema espanyola és la direcció de nens. Aquí censur, aquí ballaïn, aquí censur. I censur magníficament. Sí, sí, sí. A mi els són horribles. Que descobar. També veus les pel·lícules americanes o les argentines, fins i tot. Les argentines, els nens, treballen divinament. Però és que, quan dius argentina és que la quantitat de bona acturats que té argentina és una cosa. No, això s'ha d'emmetre. S'ha d'emmetre d'entrada. Joan, tu volies parlar amb sàmla d'alguna cosa? Sí, perquè a veure, nosaltres estem submesos a un regim de pre-estrena que no... No podem dir res, perquè... Bé, sí, és que si en parléssim hauríem de parlar d'una pel·lícula sueca que sembla que havia de ser molt important. L'heu vist? Sí. No us va agradar? No l'he vist. Això és com roba, no? Tothom està al·lucinat amb Roma, i Roma més enllà d'una posada en escena impressionant i d'un blanc negre extraordinari i tot això, aquesta pel·lícula és que, francament, és més avorrida que un toxo. Sí. Jo no sé què passa. A Border roba amb unes meravelles amb no. Border, la primera cosa que et sorprèn, és que sigui la pel·lícula que envia Suecia a l'Òscar, a millor... O sigui, com està el cinema suec? En cap i jo, que havia llegit l'argument, l'argument tenia una certa gràcia, perquè aquell tipus de personatge és tan estrany. L'argument un cop realitzat, perd tota la gràcia. Llavors també hem vist una comèdia espanyola absolutament incualificable, produïda per a 3Media, que sembla... Com s'hi diu? Hi ha gent que viene amb B.A. B.A. I... Sí, no. No. És que hi ha directors espanyols que tenen un empatx de cine de barrio que els ha fet molt mal. I no, no pot ser. Llavors, l'aficionat al cinema ho té molt malament, perquè també hi ha comèdies franceses d'aquestes que més o menys fan riure sobre gent discapacitada i coses d'aquestes que no hi entrarem ja ni a parlar-ne del títol. I això és el règim al qual estem sotmesos. Aleshores l'aficionat al cine s'ha de buscar altres llocs. I, per exemple, doncs hi ha la filmoteca que estan fent el cicle de dissac i la cuesta. I hem anat a algunes sessions. També revisem algun clàssic de tant en tant per no perdre l'optimisme, per no perdre l'entusiasme. I, doncs, voldria remarcar que en aquesta retrospectiva del dissac i la cuesta que es va veure en el centre-pompidó de París i ara es pot veure a la filmoteca fins a final de mes, doncs, a part de les pel·lícules llargues que són més o menys conegudes, doncs hi ha també una gran representació fets per dissac. I, aleshores, divendres passat doncs es va passar la matança del porc, per exemple. Qui és una pel·lícula que es pot veure per internet al web de la Termita? La Termita Films és la productora de l'Isa Campo i de l'Isa i la Cuesta. I, doncs, aquesta matança del porc està feta a partir d'unes pel·lícules amb Super 8 filmades per aquí el company Pep Armengol i que llavors l'Isa aquí les va manipular posant contraposant la imatge amb el so i en l'ambient del 15M del 2012. Llavors, el Pep intervé a la seva veu i fa una sèrie de consideracions sobre la democràcia i sobre el mal govern. I jo trobo que són interessants i hi ha molts curs en aquest web de la Termita i llavors, doncs, jo convido a la gent que pugui completar l'obra del l'Isa aquí i la Cuesta que, per mi, és un dels grans realitzadors actualment. I no només aquí, sinó arreu. Pep, hi ha alguna pel·lícula que vulguis comentar? No, no tinc cap interès especial, avui. Aviam, jo seré breu, perquè, a més, són dos pel·lícules que ja fa una, té dos anys i l'altre té com uns tres o així. Són dues d'animació que us porto avui. De fet, crec que una l'heu vist, que és Your Name, algú l'ha vist aquí, em sona que la van comentar. La vau comentar, però jo no l'he vist. Us va agradar, eh? No l'he vist, no l'he vist. És que sembla que sigui l'únic el que no l'he agradat. No l'he vist, eh, jo. És d'aquestes pel·lícules. És japonesa, aquesta o no? És animació manga. La recordo que la vau comentar. Sí, no et dic que no m'agradin, m'agraden. El que passa és que a mi em sembla una pel·lícula que potser sí que es desmarca bastant dels típics tòpics del manga i l'anime. O sigui, és una visió sembla de ritme, això, més occidental, però la temàtica, bueno, si has vist Olvia Temi i has vist la pel·lícula per dir alguna cosa. I, a més, és molt pesat, si li sobren. Els primers, potser 20 o 25 minuts, estan bé, perquè al final és com el planteja en una situació que sembla priori surrealista. Dos persones, bàsicament, estan compartint vida a partir del somni. És a dir, quan van a dormir, els seus cosos s'intercanvien, però no les seves menys. M'explico, és a dir, que ell, un és d'esperta amb cos de noia i l'altre amb de noia, i llavors és fins que investiguen això. Això també ho vam veure, aquell que compartia en somni en corpoyalme. Jo el que veig és que l'ombra de Filipe que dic és ja. Ja, clar. He investigat, i el mateix director tenia un curmadratge d'aquí entre cometes, perquè són 60 minuts, que és la mateixa història. L'únic ara li devien comprar i va dir, bueno, foll-li 40 minuts més. Perquè, a més, són 40 minuts, els últims 40 minuts, si se'l recordeu, s'haurà de reiterar i reiterar el tema. I això sí que és anime. És la seva forma d'anar a rehistòries, que és com... Que ho has entès, espera't un moment, que tothom t'ho explica, i al final és... Estan passant el Texas i és baratet, perquè si no, això ho arribo a veure a casa i ho trec, perquè de veritat, i l'altre, molt, molt, molt ràpid, és per mi una de les millors pel·lis que he vist, evidentment, d'animació, és semi-animació. També, i aquesta també, premiades de Sitges, i aquestes de 2013, que jo la recomano moltíssim, sobretot la gent que li moli. Les animacions, les bones històries, sobretot les distopies. En aquest cas és el Congreso. No sé si l'heu vist. És espectacular, aquesta pel·lícula. Filipe Cadí, també. Però és, bàsicament, una distòpia de què passaria si el món de l'actor, que més és un tema que les distopies no es toca massa, el món destruït i la tecnologia. Però, en aquest cas, és aplicat a l'actriu real de Robin Wright, que és la... Bueno, era cup protagonista, House of Cards, i ara ja és protagonista, perquè amb l'altre tema que vine a Espacy. Però és ella mateixa, de veritat, en quan que ella, el món de l'actor comença a tenir decadència a Hollywood, pel simple fet que les màquines ja poden copiar-te els moviments, és a dir, capturar-los, i et compren. Bàsicament compren el teu avatar, per dir-ho així, és a dir, compren la teva figura d'actor, i tu ja, automàticament, no pots actuar amb mi més, perquè, clar, qualsevol tipus d'expressió artística, per tant, a l'estudi que t'hagi comprat, en aquest cas, en comptes de Paramount, que era Miramount, oi així. I... I el Harviguit, el que és el seu representant, doncs, tot aquest joc de si hem de ser o no actors, i la persona està dins de l'actor, és l'actor que està dins la persona, juga molt el tema Hollywooders, també, aquest... quan se't desprend la façada, la façada artística. La pel·lícula està basada en una novel·la de l'Estanis Laflem, en s'ha de recordar. Exactament, el tinc aquí al debat. Sí, sí, sí. I té molta sàtiga. Fa com 3 o 4 anys que es va veure a Sitges, eh? Sí, sí, sí, no, ja he dit. Ho he dit, que no és nou, però jo la recomano moltíssim, perquè la he descobert fa 3 dies, la tenia allà amb men, però per mi superpel·lícula i sobretot per veure aquest punt de la decadència de Hollywood, que també en visam sèries d'inomació, el tipus de Netflix, com Boja Horsman, però aquest estil de la decadència de fins on arriba l'art, on es separa l'art del negoci, molts cops, no? I aquesta pel·lícula és claríssim, és... jo vull el teu art, però per jo ho fer negoci, i a mi no m'interesses com a persona, i això... Però hi ha un aspecte molt terrible, que l'hi encantava, que dic. I en aquest relat es veu per què, no? Perquè sempre hi ha la qüestió de la surrogació. És a dir, jo recordo que hi ha una sequència en què els pobres els tenen a tots endullats, i, aleshores, mentalment, tots pensen que són rics i que estan en un univers extraordinari. Sí, bueno, això és també una mica... Red Player One, no? Una mica, perquè d'alguna manera és... Doncs els mateixos que vulguis, però d'això es tracta pràcticament als més mèdia, i en la televisió, i s'ha de dir, abstraure't de manipular-te i abstraure't de les teves realitats concretes. És una pel·lícula que val molt, molt la pena. Per mi, totalment. És interessant. Perquè és tan islaflè, més interessant. És una pel·lícula israeliana. És una pel·lícula israeliana. Vull dir, no estem parlant d'una pel·lícula que veu macroproduccions dels Estats Units. És una pel·lícula que a mi m'ha sorprès moltíssim. No, no, jo la recordo com una pel·lícula, perquè el material de partida ho és. Jo l'he vist per internet. Ah, per internet. No, tant de bo, seguim pel·lícules d'aquestes que algun lloc... Jo crec que és la típica pel·lícula que pot anar al fenomen tranquil·lament. Algún cop la podran, sinó que ja parlarem amb el Nacho de l'Òmnibus, que és el tema del jo, que també el tracta el Filipe Cadí. És a dir, el tema del jo. Els personatges no saben qui són. Acaben no sabent qui són. I hi ha com una mena de... Per això Lem... Filipe Cadí no es fiave de Lem. Pensava que era una espia. Estava bon lloc. Però en Lem deia l'única autor de science ficció que jo salvo és Filipe Cadí. El tema del jo, sobre la noia, que va apareixent sistemàticament i que el propi universe de Solaris fabrica a partir de la ment, xucla de la ment del protagonista el seu passat i li posa la seva companya davant. I la companya arriba un moment que s'adona que ella no és ella. Clar, clar. Ella diu, però és que jo crec que no sóc jo. És a dir, la reproducció, el replicant, per dir-ho de la veu, per utilitzar una terminologia de film. El replicant s'adona que no és qui s'hi suposa, ara sí, es tremendo. Amb tot això, ens hem menjat gairebé el temps del teu. Jo volia que, ja que tenim aquí el convidat, l'Ignasi Juliàx, que ens parlessis de l'institució, la que vas veure a l'Humier, l'experiència, com ho vas veure, com va ser que vas d'ari? Bueno, era una de les coses. Jo volia anar-hi jo, de fa molt temps, precisament perquè aquest parell de museus, el de les miniatures, està bé, ja tenen elements de Hollywood autèntics, tot tipus de trets, i fins i tot tenen l'alien, la reina mare, per dir-ho així, l'alien mare, el tenen allà. Però bé, en realitat, l'Ignasi Juliàx, s'han inventat una d'Isla i l'àndia versidèfils, no, des del 1982, no fa gaire, del 1982, d'alguna manera, recuperen, de fet, abans, l'any 75, la ciutat de Lyó compra els terrenys on hi havia la fábrica de fabricació d'un parell dels dos fills i les cases, va, es van carregar pràcticament tota la fábrica, la casa dels Lumière fills, els pròpiament, els inventors del Cineba, no hi és, la que queda és la del pare, l'Antoine, l'Antoine Lumière, i ja és on han fet el museu, de fet, és un home, es van fer rics, recordem que Amelie, li volia comprar, li volia comprar la parell, li volia comprar la parell, li volia comprar la parell, li volia comprar la parell, li volia comprar la parell, però el de segle l'Oguiz va dir, això no té futur, s'han utilitzat això com volien dir, els propis Lumière no veien futur, no hi veien, és mentida, és mentida, teníem el clar que allò era un espectacle que estava, però bé, la visita és interessant, la casa en si és interessant, perquè és de caire modernista, té unes escales de fusta amb un gai a la part de baix impressionant, totes les parets estan forrades de fusta, veus una cosa amb deluxa, a més, es veu que el pa tenia costum de fer-se, les cases estava una mica dissenyades per ell, i la ciutat, que és una ciutat també del nord de França i tal, tenia diverses cases l'incantaven les mansions, perquè esclar, van fer molts d'aquelles, de fet, la cosa es va desmuntar l'any 68, i és quan, després, van tirar a terra la fàbrica, una de les cases, però bé, com sigui, és curiós, perquè això vol dir que, de fet, la gent es va oblidar dels Lumière, clar, tothom diceix a la història del cinema, els germans Lumière, inventors del cinematògraf, que no del cine, perquè això ells mateixos ho emmeten amb el museu, no? Perquè esclar, hi ha Edison, però abans d'Edison ja, en fi, càmeres, ja com una mena de fosell, que també filma 12 fotogrames per segon, tot això ho tenen, ja exposat, s'ha de dir per això, que, de fet, això és gràcies a una persona que era un col·leccionista d'aparells antics, com ara del museu de Girona, es va fer a partir de la col·lecció Mayol, doncs aquí és el doctor Paul Genard, que es va fer amb el projector, bueno, la càmera i projector, perquè no oblidem que el que els Lumière's van fer és una càmera que filmava, revelava i projectava, tot, tot, tot, és una cosa d'estar impressionant, clar, això és possible, perquè els ullets eren de 50 segons i allò, les vistes, jo que se'n diu vistes, ja no sé per què ho deia això, però bé, la qüestió està que tot estava molt ben il·lustrat, tot estava molt, molt, molt, la història de... de fet, ja fora de la casa, ja com un corredor, un passeig, en què es veuen els noms, des de Leonardo da Vinci, que és el que s'adona de la cabra fosca, fins a... tots, tots, absolutament, tots els que han inventat alguna cosa, una parell, fins a arribar al final, que es veuen les plaques a terra, de tots aquests noms, imaginem, des del segle XVI, 15-16, fins a... fins als Lumière's, no? És molt pedagògic, probablement, a nivell de parells i a nivell de... d'espai i d'exposició, és... fins i tot millor el Museu de Girona, m'atreveria a dir, el que passa és que a l'Institut Lumière, si el Museu de Girona el problema és que ha va cega, té molt de tot, i tot i que està molt ben explicat, hi ha molta paciència, la cabra fosca està infinitament millor explicada que no pas el Institut Lumière, perquè el Institut Lumière, el que vol és glorificar els Lumière, i és, bàsicament, el tema són els Lumière's, tampoc és comparable, una cosa és un Museu de Girona, de la història del cinema, del proto-cinema, del press-cinema, perdó, i de les primeres manifestacions cinematogràfiques, i una altra cosa, és l'Institut Lumière. Però, lo poc que explica de la història, està explicat, però, si algú vol aprendre tots els invents, tot això hi ha una quantitat d'aparells, com tots sabem, els Outrop, i Déu i Samara, tot això està molt ben explicat, després hi ha, evidentment, els aparells gomons, que també d'alguna manera van fer pinya amb els Lumière en un determinat moment, i això, la planta baixa, on ens portem la gran sorpresa, que ells ja eren, és que és increïble, perquè els Lumière havien previst tot, és a dir, fins i tot la fotografia en color, el que ells deien l'autocròm, ells ja preveien que això acabaria tenint color. Per una casualitat, va descobrir que, amb pols de patata, podien, ja amb uns tits, podien posar una placa de vidre i podien fer fotografies en color. És una cosa impressionant. A més, tenen encara la màquina, que per casualitat, poden permetre descobrir aquesta propietat de la pols de patata posada per sobre d'un vidre. És que és increïble. Van preveure, van preveure la proyecció en 75 mil·límetres, una pel·lícula de pla de 75 mil·límetres. El 3D, la fotografia tridimensional, també, també la van inventar. És increïble, perquè aquests homes ho van preveure tot. És a dir, hi ha una sala final on s'explica l'evolució de la fotografia des del Daguerrotip, passant pel vidre, el paper, tot, tot, les càmeres, tot tan ben explicat, de veritat, d'una manera tan pedagògica i tan absolutament detallada, que és com per admirar-se. A la part de dalt hi ha l'habitació del pare, allò tal com era, la fàbrica la tenen des del 1882, si no malament recordo, però cap al final, cap al final, el 1889, quan es van construir aquesta casa modernista tan maca, i la part de dalt hi ha l'habitació. El 1890 a aquesta casa. De fet, el 1899 ja s'estava construint. Sí, sí. Moltes llocs. També parlen de la celebració de l'Àngar que van salvar, perquè una, la famosa pel·lícula de la sortida de la fàbrica, al final es veu, o sigui, ja les portes, i al final els treballadors van sortint, que en tenia 300. Què fabricava, què fabricava aquesta fàbrica? Bàsicament era plaques fotogràfiques, o sigui, el material per fer fotografia, però, clar, evidentment, després també s'hi van dedicar al cinema. Però en aquell moment, el que es veu és la sortida dels treballadors. Això va ser el 19 de març, la primera filmació, perquè, com tots sabem, amb la pel·lícula de l'Homier, l'Aventura Comienza, a l'any següent. O sigui, el 19 de març de 1895 es filma aquesta imatge i, al final, es veu un hangar. I a través del muntatge d'aquesta pel·lícula es van aparèixer dues sortides de fàbrica més, perquè es van fer l'any següent, es van fer el 1896. Ells també? Ells, ells. El mateix. Aleshores, aquest hangar es veu que és on estaven les plaques, que es veu que es van adonar a home. No hem posat el cavall amb el carro, perquè aquell hangar és on la producció s'amagava i d'allà es cargaven els carros per la distribució per les botigues o per on fos. I, aleshores, aquestes dues versiós veus de la sortida de la fàbrica, que no és la famosa, la famosa és la primera, la del 19 de març del 95. Aleshores, aquestes altres dues sí que tenen el carro de cavalls sortida a vosaltres veïadors. Que es veu que tot està molt preparat, perquè ningú mira càmera ni res. Aleshores, aquest carrer, que tenia el seu nom a partir del 1890, ahir del 1995, quan se celebra el centenari, es diu el carrer de la primera pel·lícula. I allà on tastava, allà on tastava la sortida de la fàbrica, han fet una reconstrucció de l'Àngar, l'únic de tot el complex, perquè dins hi ha una maqueta, només entrar pràcticament, hi ha una maqueta de l'extensió de la fàbrica dels Lumiere, era una cosa espectacular, d'antesca, una de terreny, i tot era naus, fabricant les caixes aquestes que en deien de etiqueta blava. Doncs aquest únic Àngar és el que es va salvar per acció del doctor Paul Genard, que era un enamorat dels Lumiere. Només t'haig de dir que la càmera de proyecció del saló indien, que es va projectar el 28 de desembre del 1890, de sigla tenia ell. I és... l'havia comprat ell. A donem-nos del grau doblit, és a dir, no se li donava importància a pràcticament res, no? I aleshores la col·lecció d'ell, amb moltes coses dels Lumiere, caixes, plaques, tot, és el que ha constituït bàsicament el Mosseu, no? També és veritat que els nets tenien coses, és evidentment la família Lumiere tenia coses, no? Però la càmera, aquesta, la primera càmera amb la que es va projectar, que filmava i, a més, rebel·lava la pel·lícula amb una cosa impressionant, aquesta la tenia el Paul Genard. Llavors, el Paul Genard va lluitar per que, com a mínim, aquest Àngar no estires a terra i, efectivament, ho va aturar el 1970 de fer gestions i va evitar que se recés completament amb totes les naus de la Fàbrica Lumiere, no? Bé, ja dic, a l'any 82 doncs funden l'institut i la veritat és que bueno, senzillament sures, per allà és un encant. Molts visitants, hi havia? No, no, això té una fama impressionant. A més, va a més, perquè des que vam fer el 82 van fer un mur i el dia al mur dels cineastes, a la part del costat d'estar a la sortida de la Fàbrica, vam fer un mur tancant el jardí de la casa. Allà hem posat una fotografia d'uns directors de cinema que van assistir al centenari, el 19 de març de 1916 d'orat de 5, quan es va fer el centenari del cinema, del cinematògraf, avui hem de dir més pròpia n'hem dit, un seguit de directors de cinema entre ells Bertran, Taureneu, òbviament i tal, Andre del Tor, hi havia gent per qui tinc la llista, estan allà fotografiats, que estan fent... Francesos o... Hi havia un d'Egypti, un d'Indi... Vajos directors de cinema, tinc la llista per aquí, però ara... I de casa nostra hi havia algú? No, no, no. Després han anat, perquè des del 82, que estan anant directors de cinema importants, i tots els que anaven des del 82 en peregrinatge, Mankiewic, per exemple, que es veu que va fer el gran numeret, perquè es va posar davant l'Àngar, que encara no hi havia la reconstrucció d'ara, estar a l'Àngar, quatre parets, amb el taulall de fusta, que això sí que s'ha conservat, i va dir... Mankiewic, un home d'un cert nivell intel·lectual, va posar a dir... Marcess Lumière, d'allò, va fer com una vera d'això en se l'ho vam passar al 92. Aleshores, tots els directors que passen, a més, hi ha un festival de cinema molt peculiar, el festival Lumière, que es fa l'octubre de cada any, des del 2009, i sempre fan homenatge amb algun director. Ara, l'octubre passat, va ser director o actriu, cineasta, a la gent fonda. A tots, en aquest mur, on hi ha aquesta fotografia, que aquests directors, a l'any 95, van fer un redactment, que eren els treballadors sortint de la... Sortint de la fàbrica, que encara no estava fet res, eh? Veig que aquí, a l'àngar, aquest fan cine. Sí, a l'àngar aquest hi ha una... A l'ictidó Lumière té una sala que vam construir a finals dels 90, em sembla recordar, que és enorme, que està a la part de... O sigui, hi ha com un gran home, que pots visitar tranquil·lament, que han fet com un sort, perquè, a més, és un cinema gran, que té un apendent i important. És bastant espectacular. Aquest és un dels cinemes que tenen, però el festival Lumière no el fan només aquí. Aquí fan proyeccions permanents, eh? Ja, ja es diu, sí. Però, a més, té tres sales al centre de... De Leon. O sigui, fan una combinació entre aquesta sala i tres més d'àrges anys, però és molt curiós, perquè abans de fer homenatge a algun cineasta o a algun actor, els continguts del festival no són de pel·lícules d'ara. No són les novedats. Passen més de 80 pel·lícules i sempre són. O homenatges a un director, Martín Escorcesa, per exemple, que va venir, o per exemple, totes les pel·lícules clàssics que s'han... renovades, és a dir, que les han netejat i les han... Totes les pel·lícules de l'any es projecten allà. Totes els clàssics, que s'ha fet una neteixa i una remasterització, perquè hauríem de parlar d'això, ja no són de pel·lícula, no? Doncs totes, totes es passen al festival, totes les de l'any. Més de... Hi ha una biblioteca també, suposo, important, la biblioteca. Té una biblioteca. Però, home, no és d'accés al públic, jo no la vaig poder veure, però sí, sí, efectivament, tenen un centre de documentació i una biblioteca i... i, bueno, no ho sé. Doncs, bueno, et donen ganes d'anar-hi, a disculpen moltíssimes gràcies. És veritablement una sorpresa i el que sorprèn és que això, que ara sembla que sigui la meca, que hauríem hagut a tots, en aquest mur, on hi ha la fotografia, a tots els cinèstres importants, els hi posen una placa, no? Tots els importants els hi posen una placa en aquest mur i, bueno, ja, fot-hi bé, eh? Sent-ho perquè hem arribat de l'hora. Està superinteressant. Ja estima, perquè he hagut d'anar molt de pressa. Té una web que veig que hi ha... Tenen una web. Hem de tallar. Aquesta nit, de les 10 menys quart, Carles Bos passa una pel·lícula al TV3 que es diu Petitet, que nosaltres recomanem en general. I la segona cosa és que ha anunciat que la setmana que ve ve el Fernando Casal, que és catalàtic d'Història, director de l'Institut Buscan, col·laborador de Miguel Porter, que justament ens vol parlar de la seva relació en alguna mesura amb la història i amb el Miguel Porter. Per tant, gràcies molt Ignasi, gràcies molt de vegades per venir aquí. Això és superinteressant de l'Institut Lumiere i us esperem a tots, els huïdors i etc. la setmana que ve aquí per parlar de Miguel Porter. Bona nit!