Cinema sense condicions del 22/1/2019

Cinema sense condicions Les floristes de la Rambla Sembren flors a tots els vents I si a l'estiu no les venen Ja les vendran a l'hivern Venen flors per a turistes Venen flors als aïmedors Venen flors per a les festes De rics, de pobres, de mor... Hola, bona nit. Esteu sentint el Miquel Porté, dels 16 jutges, un dels fundadors de la cançó catalana, dels 16 jutges, cantant una cançó magnífica. Bona nit a tothom. Les floristes de la Rambla. Les floristes de la Rambla. Estem aquí, com tots els dimarts, a les 8 puntualment, per parlar de cine, que és un tema que ens entusiasme tots, i que esperem que vosaltres també us agradi. Avui no podem comptar amb el Joan Morros, que habitualment condugeix al programa. Esperem lleuger problema de salut, que esperem que recuperi de seguida i que tornis d'aquí entre tots nosaltres. Joan, des d'aquí, una abraçada, ja veus que estem tots plegats aquí a punt. Comencem de l'hora, o sigui, de moment ja anem bé. Tot ho fem bé. Com sempre, en Joan Cerdà... Bona nit. Salutacions al Joan i desitjos d'una recuperació ben aviat. Molt bé. Això ho recusarem al Pè, per Mangol. Bona nit. També em feixeu donar ànims al Joan. El necessitem, i el volem ràpid. I tant, i tant, ens fa falta. I el pol que ens condueix que posa les músiques i està aquí a punt entre nosaltres. I avui, com a convidat, ens fa molt de goig de tenir entre nosaltres, el Fernando Casal, que és cataràtic d'història. I va estar, bueno, ara, jubilat, però un entusiasta del cinema, de l'art en general i de la història de l'art, ell, des de la seva càtedra, va propiciar sempre obrir, de totes les maneres possibles, el coneixement de l'art des de la proximitat del propi art, tant de la pintura, l'escultura, la música, l'arquitectura. Ell té una especial il·lusió sempre que les arquitectures es poden guardar i refer i fer millor. I per suposat del cinema. És un entusiasta d'aquest tema. Va treballar a l'institut, perquè aquest tema també sobrís el coneixement, no només de la història dels llibres, sinó la història d'un art que era nou i que ha estat l'art nou del segle XX, que ha estat el cinema. Bona nit, Fernando. Bona nit, moltes gràcies per invitar-me. No conec el company vostre, però he decidit de recuperació ràpida. Esperem que sí. Ell ens parlarà de Miquel Porter, per això hem posat aquesta cançó inicial. I del que li vingui de gust parlar, perquè el que ens fa goig és que ens parli del que vulgui. La primera part, com sempre, amb les estrenes que hem vist. Diem les que hem vist. Jo he vist dues pel·lícules. Una, que és el Caso Mirror, com se'n diu, el Carnisser de Vilnius, que és una pel·lícula realment interessant i culpidora, si algú més l'ha vist, també l'ha vist. I després he vist la favorita, que estic molt contenta, perquè també l'ha vist, Fernando Casal, i que m'entusiasmarà que ens digui com la veu i què en pensa. A veure, jo penso que en el cinema sempre es diu... M'ha agradat, no m'ha agradat, és el primer que es diu, no? A mi m'ha agradat molt. M'ha agradat molt. Però com estava feta, perquè està feta d'una manera molt moderna, estava firmada en una tècnica... la tècnica de... el bui, aquest... de page, que es diu a la fotografia. Que m'agraeix una miqueta. Bueno, i molt ràpida, que es dona aquest element de modernitat, per apropar-se a un tema del segle XVIII, de començament del segle XVIII, i a una història que podria ser de qualsevol moment. Jo penso que si aquells els personatges de la pel·lícula, que són personatges històrics, que van existir en cada que, tota la trama, és una trama de... de ficció, per part del guionista. I amor i de poder. Exactament. Però aquest tema el pots traspassar a qualsevol època, com es fa moltes vegades a l'òpera, que es fan adaptacions d'històries, del segle VII se disposen als anys 30 del segle XX, o cosa d'aquestes, perquè penso que és un tema... un tema universal. I, bueno, i continuarem. Sí, continuarem, no pateixis. I el Pep, què has vist? Tu quina voldries comentar, Joan? Jo només en tinc una, que és la que hem vist aquest matí, amb el Pep. I que es diu, encara no està estrenada, es diu La Clàssica de Piano, és una pel·lícula francesa, i bé, doncs, és que no hi ha gaire gran cosa a dir, perquè el tema és un tema ja molt tractat. Vull dir, l'argument és gairebé el mateix que una pel·lícula francesa de l'any passat que es deia una razón verdadera o alguna cosa així, que llavors passava... La diferència és que jo passava en una universitat, i això passa en el conservatori nacional de música de París. I, aleshores, és la història d'un personatge més o menys marginat, que viu a l'Avenlier, que té un futur gairebé marcat, però que per un xar del destí, doncs algun professor descobreix el talent d'aquella persona, i, aleshores, aquest professor s'empenya en què aquest talent, per descobrir, vagi a un concurs. Un concurs d'excel·lència. De música clàssica, és, eh? Sí, sí. Però és que és una pel·lícula justament que... Qui són els actors? Els actors són uns actors que a mi no m'agraden gens, i això... La classe de piano. La protagonista és Cristin Escots-Zomes. Ah, doncs aquesta és molt bona actitud, no? Sí, però a mi no. Des del pacient ingles que no m'ha agradat mai. I el professor, diguéssim, que és l'Anbert Wilson, que un actor bastant horrorós. Un actor bastant petat. El seu pare, el Charles Wilson, era molt millor. El pare real de l'actor? El pare real de l'actor. Sí, sí, el Charles Wilson era tota la vida de la comèdia francesa, i havia fet moltes pel·lícules amb xavarol, amb gent així, amb un actor... Que sempre ens anava a ser secundari, però que era important. I aleshores, doncs, justament, el motor de la pel·lícula és la música clàssica, però... cau en tots els tòpics, és a dir, el talent aquest per descobrir, resulta que per concursar en el concurs d'excel·lència a París, doncs toca el primer moviment del concert per piano número dos de Rachmaninoff, com si no hi hagués qualsevol altra música. La música que hi ha sortia a la pel·lícula Shine, etcètera. Tots són tòpics. I, a més, la pel·lícula avança no amb l'impuls de la música clàssica, sinó que treu peces modernes per contextualitzar l'acció. Per exemple, surt la cançó at last de Letha James, que és ben coneguda, i surten altres cançons. És a dir, la raó no està al fonament de la pel·lícula, no està en la música, està només en l'emoció. Es fa un discurs absolutament directe sobre l'emoció, sobre qualsevol altre concepte, i per mi ha estat un déjà vu d'aquells molt pocs estimulant. I només penso jo que pot interessar amb un espectador que realment no tingui cap mena de prejudici, que senzillament s'ho empasi tot, i que... No sé què em penses, Pep. Què dius? Per mi la pel·lícula... És un Juli, el que Juli és a la dança, aquesta ho és del piano. O sigui, un xicot que... Home, Juli a la dança, la trobàvem jo, la vaig trobar... Ves a veure aquesta, veuràs que hi ha moltes similituds. O sigui, tenim una persona, que és el professor o el director conservatori, que està empenyat amb que allà hi ha uns viments per fer un gran pianista. Tenim un noi que està més interessat amb els col·legues de la banlie i anar a fer petits forts i tot això, que no passa amb estudiar. Quan li posen la professora, que és la Cristina Escolzomas, tampoc hi ha una empatia amb ella, tampoc d'ella amb ell. És a dir, hi ha un recorregut molt similar. Tot i que aquí és fictís. I de dos formes. I jo em costa molt de creure que una persona que als 5 anys un pianista li ensenya una mica a tocar el piano. No fa cap tipus d'estudi, d'initial. I de tant en tant, se'n va a l'estació d'Inor de París, que hi ha un piano allà, que estan fent temps si el volen tocar i es pot allà tocar-lo i tal. No sap ni solfets ni harmonia ni res, sinó de memòria. O sigui, aquesta persona que amb 6 mesos la Cristina Escolzomas me'l prepari per guanyar i la pel·lícula es francesa i guanya el primer premi mundial, de tot el món mundial. Va, en sembla excessiu. Per exemple hi ha una escena, que a mi em sembla un error garrafal, que és que aquest director del conservatori, que s'ha controlat, li ofereix una habitació en el seu edifici, la típica xambre de bon dels edificis de París, perquè hi passi els caps de setmana. I en la habitació aquella no hi ha cap piano. Com pot estar un pianista preparant-se per un concurs internacional, sense un piano els caps de setmana? Els guionistes hi eren o se'n van anar de vacances? No, és que no. Que la trobeu inconsistent? Absolutament. És una pel·lícula que els trossos de piano, el pianista que realment els toca, són bons, el so està pujat i impacte i tal, però és que quan sortim de la interpretació, de la interpretació musical, l'altre és perquè el actor protagonista també... No ho fa gaire. Pol, tu què has vist? Un tio inexpressiu, absolutament. Guapet, deu ser, no? No s'avaita, no té... És inverte. Pol, què has vist? Jo he vist tres pel·lícules. Ell ens omplirà el programa. El que has vist també. Jo puc parlar. Jo també. Ja en parlarem. Sareu en les tres pel·lícules, perquè em faria gràcia... Les has vist al cinema o dels... D'on te les veu? Una Netflix. Vam directament a Netflix, però una vaig anar a la prestrena que van fer el fenòmeno, i que és a Polar. És una adaptació d'un còmic espanyol del Víctor Santos. És espanyola? No, és americà. És distribuïda per Netflix. És una pel·lícula d'aquestes que em diria amb pressupost. Molt pressupost, però en el sentit de... Té un estil molt... Aquesta acció desmesurada entre... No sé, Fast & Furious, o el que deiem abans de Guy Ritchie. Té un estil molt de Guy Ritchie de muntatge, d'aquest macarrisme. Ve a ser una mena de... Com ho diria? Com una fracció d'espies i assassins a sou, com a nivell mundial, en el qual tu, quan et retires, et dones una part de diners. Depèn del que hagis anat fent durant la teva vida, entre quantes, criminal. I com que els donen... El protagonista, que és el Mads Mikkelsen, que és el protagonista de Nibel, que molta gent el coneixerà per això. No a Nibel en el sentit de l'Antonio Hawkins, sinó a la sèrie. Ell s'està liquidant dos setmanes per retirar-se. El que fa aquesta mena d'organització és, ostres, abans de pagar-li la millonada que li dàvem, sempre es van a carregar la gent abans de que es grogui. Però cada cop s'han de carregar un assassí. Llavors sempre hi ha aquest joc de... Bueno, aviam qui és l'Àrata i qui és el Gat. El Gat i el Ratoli, perquè al final tots són assassins i tots es saben els seus trucs. Bàsicament és això. Jo el còmic no l'he llegit, però es veu bastant que està bastant ben adaptat. L'altra cosa és que a mi em va semblar bastant insults en el sentit de massacció i potser massa poc contingut. La història pot ser interessant, però crec que era massa. O sigui, hi havia massa cosa allà. I això sí, qui no us agradi la sang, no neu, s'han infectat per tot arreu. Però tu t'agrada i, en canvi, aquesta no t'ha agradat, no? Ostres, no ho sé. Per exemple, a mi em recordava molt un estil de cinema, un tipus d'història com John Wick. No sé si l'heu vist, l'El Quiano Ribs, que ara, de fet, ha estrenat la tercera. La dada que li ha matat el gos és com una història avançant-se així, molt, molt freda. Jo estava en portat, perquè, inclús, hi ha una profunditat de personatge. Aquí, el protagonista la té la profunditat, el que passa és que jo crec que es desdibuixa massa. Tinc interès de llegir el còmic, havíem de ser realment... I, en el lloc d'enhorabona, va anar a presentar... Víctor Santós va estar al fenomen a presentar la pel·lícula, i ell va dir, jo encara no he vist la pel·lícula. I s'ha d'interessar en veure-li, per demanar-li que em pensa. Això es va anar a Netflix directament, que cap de setmana s'estrena. O sigui que no està a cartellera, doncs. No, no, no estarà això. La següent, que és que també va anar directament a Netflix, i és curiós, perquè és l'última del German's Coint, que es diu, la balada de Buster's Cracks, que és un dels temes que volia parlar avui, i també una mica personàtica, sí, però que han sortit les nominacions als Òscar, i aquesta pel·lícula té tres nominacions, que mira, millor guió de plat, cançó i vestuari. No, direcció no. No, no, no. Però són els Coints. Sí, sí, sí. Recuperen totalment, o sigui, jo abans els estava recomanant a ells, que recuperen totalment aquest macarrisme que tenien, en èpoques d'O'Brother, o Barton Fink, o Gane Leoski, que jo crec que havien perdut tipus amb ABC's, però aquí tornen, i lo bo és que són capítols. O sigui, és una pel·lícula per episodis que no tenen res a veure un l'altre, simplement el tema central és el Western. O sigui, són com si fossin curmatratges en un ambient de Western, i evidentment en l'època, des del que va a buscar Or, el que traeja, no sé qui, els duelos típics del Salón, o sigui, és dins del refrito que hem vist sempre, en les pel·lícules de vaqueros, en aquest cas, amb la mala llet que tenen ells. I no tot és mala llet, també hi ha dramas, hi ha capítols que són més dramàstics. Si té possibilitats pel guió, vol dir que està ben enganxat. Si no t'agrada una història, t'agrada una altra, i jo crec que totes són molt bones. A més, amb aquest accent sureño que hi ha, no sé si ho ha vist l'Odioso Socho, l'última de Tarantino, que té aquest... tots parlen així, amb aquest accent com molt... Estripat, sí. I aquí ho exageren moltíssim, però moltíssim, moltíssim. I surt gent famosa que no diré qui és, perquè a capítol vas descobrint cosetes. No, està bé, està bé, la pel·lícula està molt bé. I per últim, aquí és quan entrem en un conflicte, és Glas, que és l'última de... Sí, què tal? He sentit de tot, de glas. Clar, jo, perquè sí que... O sigui, jo he vist la trilogia, en aquest cas, la tanca, la primera va ser el protegido, després de molts anys, o sigui, fa dos anys va ser múltiple, que presentava el tercer personatge, en aquest cas és una mica la comunió entre les tres personatges. No les he vist, has de confessar-vos-ho. Bé, bàsicament, o sigui, el Shyamalan és un director que és una apassionada, apassionada totalment del món del còmic, i sobretot el que ha volgut tirar és parlar del món del superheroi, com a... Ja no com a personatge inventat, sinó com aquella forma que té la gent, potser, de... O sigui, els còmics, al final, jo això recordo, fa anys, eh, la vaig veure, però del protegido que hi havia una frase que es deia... El protegido és la primera? El protegido és de quan? Del 2000. O sigui, ella ha fet una trilogia, amb lògica. Sí, sí, sí. No és un... o sigui, estava pensat. Però... Té molta memòria, perquè fer una trilogia, a partir d'una pel·lícula del 2000, no està mal. Però estem mal. Però feia una reflexió que al final no deixa de ser que quan tu poses un superpoder a un humà, o sigui, el que fan molts cops en els còmics és fer que aquest poder no deixa de ser una mancança que ha tingut el propi humà, llavors l'exageres és una caricatura, no? Llavors la pel·lícula es basa absolutament en això. Inclus l'última, aquesta clàssica, desestima absolutament tot el món dels superherois, que és ara mateix, és, no? Està a tope amb Marvel i tot això. I el que fa és justificar el perquè hi ha una inferència entre un superheroi i un botx, que s'ho creu. Llavors juguen moltíssim això. Llavors, jo crec que per mi, o sigui, que a mi sí que, i crec que com a molta gent que ha anat a veure aquest tipus de pel·lis, li agrada molt, el tipus del món del còmic, realment, veus que hi ha un amor, hi ha bastant una oda a tot aquest gènere. L'altra cosa és que com a pel·lícula pugui semblar més o menys interessant al desenvolupament, perquè ja sabem com és xamelant que el que fa és un doble mortal, o sigui, quan portes mitja hora et fa un gir, quan portes una hora i mitja en fa una altra, la traca de gir-gir-gir-gir, com el sector sentid, i totes aquestes que hem vist. Llavors, jo la recomano en aquest sentit. A tu t'ha agradat, això? A mi m'ha agradat, no m'ha semblat evidentment una mala pel·li, però tampoc em sembla la pel·li. T'ha agradat més la galscó, en aquest deure? Sí, però en aquest cas, si m'hagués de quedar amb la trilogia, em quedaria amb el protegit, la primera, que és la del Bruce Willis amb el Samuel L. Jackson, que és bastant més profunda que aquí, que jo crec que ha intentat lligar molts fills i potser masses. No sé si heu vist això de les nominacions dels Òscar, que han sortit avui. No ho he vist. Ho podem parlar després. Sí, sí, sí. I tant, i tant. I de la favorita, que encara l'heu vist? La favorita no. A ningú l'he vist. No l'he vist. És una legenda, eh? Sí, res. Miniapun és de les dos més nominades dels Òscar. Deuen nominacions amb Roma, que també entedeu. I està aquí. Ja, molt bé. Bueno, després parlàmeja. El Casaminer és una pel·lícula d'una hostria que el Christian Forfrosc, que jo no sé si vosaltres el coneixiu, però jo no. Llavors, és una pel·lícula de fet, és un judici, és un judici a un militar que va estar a Vilnius durant la... i dirigint el gueto del Jueus, que hi havia 80.000 persones, i quan s'acaba la guerra n'hi ha 60, que vol dir que ell ha fet una neteja important, i era conegut a Vilnius, com el carnisser de Vilnius. Llavors, això és un judici que passa a, crec, el 63. Sí. És el 63, o sigui que, clar, són molts anys després d'haver-se acabat tot. I a Òstria està una situació... Fixeu-vos que la vencedorosa Benzidos, de l'Estanley Kramer, s'estén el 61. I és curiós, jo vaig pensar, fixat, el 63. Passa això altre. Òstria jutja aquest personatge, i que, de fet, el troba el... El Simón Vicentals. Vicentals, sí, que és el perseguidor el perseguidor de tots els jueus arreu del món, i, de fet, el que enganxa l'Eixman i que crec que és el mateix, perquè és el que mou tots aquest moviment que Israel condugeix i que aconsegueix. Llavors, ell també... És el segon judici, va tindre un altre al 48. Li van caure 25 anys, i només em va complir 7. Perquè és que, de fet, és un judici exacte. És un judici que li fan perquè ha mort gent russa, i, llavors, el fan els russos, perquè l'Ituanya queda assignada a la Rússia. I, per tant, són els russos que se l'emporten i el jutgen, i el condemnen a 25 anys de treball forçat, i em fa 5. I, llavors, com que el 55 òstria s'ha declarat independent i ha tornat a la situació d'independència de l'entorn, el torna i, de fet, el deixa en llibertat. El tornen a intentar jutjar, i llavors és quan es produeix tot aquest enrenou i el tornen a jutjar. Llavors, això és el judici que triga 10 dies. Què hem pensat de la pel·lícula? És una pel·lícula d'un judici, clar, res comparar amb la potència del vencedores o vencidos, o del judici de Nuremberg, però és una pel·lícula interessantíssima. Perquè tots els testimonis expliquen la seva pròpia història amb una grandíssima bona interpretació. Jo he trobat que tots els personatges que en surten un munt, i la interpretació és boníssima, especialment dos d'ells, que són els que li han matat a un el pare i a un altre el fill, que són els més greus i que potser portarien a que el personatge fos condemnat, però també està ben vist l'actuació del jutge i del fiscal, i els moviments inters que es produeixen, que de fet són moviments polítics, i això està ben vist i ben explicat. Com que no crec que fem spoiler, perquè això està al Wikipedia, jo crec que aquest senyor el van culpabilitzar. Vam morir els 83 anys en una gran ja, cuidant gallines. Exacte, és un home que s'en surt d'això, i que la política del moment és còmplix d'una situació que no vol enfrontar i que vol oblidar. Aquesta és el resum final, que és un resum dur perquè la pel·lícula està ben explicada. És una pel·lícula una mica televisiva. No té la potència de la cos d'ella, però és una pel·lícula que li falta ritme. Exacte, perquè és una pel·lícula avorrida, però jo el vaig trobar l'interessant. Per l'història que explica. Que l'explica bé, però és una pel·lícula televisiva. Ajustada a la història. I els moviments que fa els polítics internament... Tu estàs parlat i ara mateix ho estàs anomenant, hi ha aquests moviments de fons, hi ha un jutge que resulta que havia sigut simpatitzant del feixisme. Ja té una sèrie de coses, i els socials demòcrates que juguen internament... El que trobo a faltar una mica és que molt bé... Ja que estem posats en una pel·lícula que ens està parlant d'un fet històric, que ja sabem, abans de començar la pel·lícula, ja sabem el final... Quina llàstima que no faci una reflexió transportant-la del 63 al 2018, per exemple. I que puguem veure que no ha canviat tant. Aquesta marea de fons que hi ha amb els processos judicials no ha canviat gaire. Però sí que ho veu. Jo crec que la fa tèviament, això és veritat, però amb una certa consistència. No es compromet. La pel·lícula no es compromet. I a la història d'Àustria, molt després de l'any 63, encara ho descobrien. I si no recordem el cas de Curbalheim, que va ser secretari general de la ONU, i que després ja eren els anys 70 o així, que se li va descobrir el seu passat. A Ústria tenien molts escalets a l'armari. Sí, els deu tenir. I ara potser hi ha... hi ha mort. Tots. Juguem el pas del temps. Jo recordo el judici de Nuremberg. No sé si recordeu quan el personatge del... del Burlán Caster, no? Que era un jutge, no? La jutge de l'època, no? Clar, ell que... formula la culpabilitat. Però, en el fons, es vol esculpar. I això crec que és... Aquí torna a passar el mateix. Hi ha un punt en què una cosa és formular la culpabilitat i una cosa és l'exculpació. I quan jugues amb les dues coses, no ets... En canvi, el personatge de l'Espència de Teresa, el president del Tribunal, hi ha un moment que li diu el Burlán Caster, el Burlán Caster li diu... El Burlán Caster li diu algo així, com jo no sabia que això arribaria fins a l'arribar. I a l'Espència de Teresa li diu algo així, com des del primer moment que tu vas fer un judici... injust, això podia arribar on tu vas arribar. I això, me'n recordo d'aquesta frase del jutge americà. No sé si puc fer una... Sí, jo no he vist la pel·lícula que comentes, però m'he vingut al cap un llibre que va sortir d'any passat, que es diu... Est de Filipe Sants, que no és un... és un anglès, és un anglès d'origen... pudones, ucrania o austríac. Perquè la seva família va viure el uob, L-U-V-O-U-V, que era austríaca, va ser russa, va ser pudonesa, ja vull estar ucrania. Ah, sí? Bueno, el llibre, el llibre... m'he vingut al cap, perquè tracta... del judici de Nuremberg, i quan es formulen per primera vegada la història el concepte de genocidi i el concepte de crimes de l'humanitat. Llavors és un debat. És un llibre extraordinari, perquè és tota un... és un thriller, pràcticament com aquest home, el Filipe Sants, que és professor a una universitat britànica, va descobrir la història de la seva família, i arriba, fins a una arriba, contra aquestes històries, i al final del llibre se'n va a la ciutat del uob, la ciutat està intacta, la ciutat és una florència al mig de l'Europa Central. La ciutat està intacta, però la població ja no és la mateixa, ja no és la mateixa, perquè ha hagut un genocidi, un cinco d'humanitat, etcètera, etcètera. I clar, ahir surt tot l'enganatge de com se va muntant la causa a Nuremberg, per part dels fiscals nord-americans, els fiscals britànics, les potències i tal, i com hi ha una puna entre aquests dos conceptes. Si primem el que és l'assassinat d'un poble, o si primem el que és l'assassinat de persones. És un debat que potser nosaltres, a mi em donen el mateix, no, no, no, és un debat molt més profund i m'ha vingut el cap, perquè està en aquesta història tan sumament, que no s'acaba mai, que no s'acaba mai, perquè les condivències dels països després, com estic contant d'aquest home, que després se va sortir de dos cites, i per tant és aquest tema tan sumament entrellat, però que és un tema fascinant, que és el passat d'Europa. L'heu vist? Sí, sí que l'hem vist. Podem anar pels Òscar? Superbreu, perquè així entrem amb el convidat a tope. Aviam, jo crec que és un any estrany, abans ho contàvem una mica el que havia sortit, amb les nominacions, i no em sembla un any... disputat en quant a coses com molt d'autor o molt de coses... no sé, per exemple, evidentment, les dues més nominades, Roma, amb 10 nominacions, i la favorita, o sigui, amb 10 nominacions també. Després, la de la nación estrella, que en té 8, una mica també de unidor, i també a partir d'aquí ja, per exemple, és una sorpresa, i ho dic com a negatiu, 7 nominacions a Black Panther, que és aquella pel·lícula de Marvel. Aquesta pel·lícula em sembla de lo pitjor que ha fet Marvel. Imagina't. Recordem que fa un o dos anys... 7 nominacions té? 7 nominacions, és un molt. No sé si recordeu el tema d'Òscar So White, de fa un o dos anys, que deien que no hi havia nominats negres, després va passar-ho a Moonlight, i va passar-ho... Abans hi ha hagut un article que deien, aquest any és bastant al revés, perquè director nominat, Spike Lee, per primer cop... Per parlar de... de la pel·lícula... que també està nominada, que en té 6, de fet. Com veiem, reacció, que també en té 5, veig. El de la Spike Lee que estava acampat. Però després, Black Panther, que a més, tot l'equip és afroamericà, després també el Cuarón, en el sentit d'ell d'Onera, a Sud-americà, però d'Onera, de Mèxic. Jo que he fet tot el comunió, tot el que pugui molestar el Trump, és més. Però no sé, voler-te'n en direu, perquè jo hi ha pel·lis que encara no he vist, però vaig a Colgore, sí que l'hem vist aquí tots, jo crec, i en té 3 denominacions. Només és la pel·lícula internacional. I jo crec que una de les coses també ha destacat és el curt espanyol. Ha anat un curt espanyol, que és mama, madre. O sigui, ara m'agoro com es diu. Espero que ho busco així, ràpidament. És madre. Madre, és madre. És madre. Sí, sí, sí. Un gran curt definitivament. Amb més ampla sequència, tensió absoluta, o sigui, realment és una passada de curmatratge, jo espero que ho guanyi, perquè realment jo a les altres no els he vist, però jo ja em decanto. Què va ser l'any passat, el Time Code, o fa dos anys? No me'n recordo. M'agradaria que hi hagués un dia més sort. Així, en general... I també havies de parlar de l'animació? Si vols en parlo, clar. Superràpid, superràpid, animació, que és tant com per varia, però increïble és dos. També és una bona pel·lícula, a mi em va agradar, però aquest any, qui va per tot, jo crec que ho guanyarà, perquè m'està rebentant els globus d'or. L'animació és un canvi de paradigma de l'animació. A partir d'aquí hi ha... I la que no recordava que havies sigut d'aquest any, és l'última de l'Ues Anderson, la d'Isla de los perros, que també està nominada animació. Ah, sí? Sí, sí, sí. Ja està, fins aquí. Molt bé. La informació. I ara estem disposats a escoltar Fernando, el que li sembli, el que... Miquel Porté és un... són coincidències. Miquel Porté el vas conèixer per la Cálmana Vot, que és com si el Ser Crist tanqués, no? Perquè la Cálmana Vot va ser amiga seva, amiga personal, i en un moment en què l'institut Joan Bosca... De fet, era més amic el Josep Maria, el meu marit, eh? El meu marit, però després el va fer, no? En un moment en què l'institut Joan Bosca, de la signatura d'història real, van donar entrada al cinema, van dir, com és possible, no hi havia cap passignatura, van dir, el cinema ha d'entrar a les aules. Això va obrir directament el Fernando. Llavors van dir, de fet, tot això i tal, i la Cálmana va dir, jo conec un senyor que diu que el Porté, no sé quant, i el van portar a l'institut. Perquè el Miquel Porté, com deia'm abans, mai deia, no, mai deia, no. Era un home en una senciesa increïble, un home que sabia una volada, que tenia una col·lecció de cinema extraordinària, que tenia una col·lecció de aparells de cinema, etcètera, etcètera, etcètera, a la seva llibreria d'allà del portar de l'Àngel, i el van portar i... El que s'entrava per la Trabanda, eh? Per Canuda, per Canuda. Allà vos el van portar, i es va presentar el gabinet de Dr. Caligari, i es va presentar a Metrópolis, i van fer el típic que es feia ja de final, perquè estic parlant de l'any 77, 78, que es feia jo que deia amb els cineclubs. Una presentació que feia el Miquel, veia la pel·lícula censera i després feia un col·loquia. Però d'aquesta primera relació, i va ser perquè van fer un cicle d'història de cinema, i van pujar... Aquell any van pujar 10 pel·lícules clàssiques des del començament fins a... fins al cinema dels anys 60, passant, evidentment, per Ciutat d'Aquein, que és l'àmbit passant als alumnes, i encara avui dia, quan me trobo algú gran, diuen, van veure Ciutat d'Aquein. Perquè hi ha una cosa com... hi ha una cosa com anar molt, molt de contracovent, sempre es va contracovent, quan un és professor, sempre, ensenyament que serà contracovent, però jo penso que la pressió tan forta, que hi ha els mitjans, la societat i tot plegat, fa que si vols, i a més a més, silenciament és alguna cosa de bona, és que té que qüestionar les coses, i per això té que anar a la contra. Tot el que... un altre any van fer allò que feien, que els alumnes feien... feien treballs per grups, i unes noies van agafar fer cinema avantuades. I què en podien fer de cinema avantuades? Aneu a parlar amb Miquel Porté. Miquel Porté va fer en 5 cèntims, ràpidament, tot el panorama, i no tan sol és això, sinó que es va d'aixar de les seves pel·lícules que comentaven abans. I van portar l'institut, les capses de pel·lícules, com... El Acorazón potenquim, jo recordo. El Acorazón potenquim, però també aquelles d'animació, precisament, de Ferdinand de Gèl, van passar d'entreacte... El balet mecànic. Van passar d'entreacte d'OMR, i com eren pel·lícules mudes, i nosaltres teníem un piano a la sala de proyeccions, on donaven les cases d'art, un noi que es deia Ubiols, que és el fill del doctor Ubiols, que va estar treballant a l'universitat. Ara a l'universitat. Suposo que és el Víctor Ubiols. Víctor Ubiols, boca negra. El boca negra, em sembla que és el seu. Tocava el piano sota la pantalla. Víctor Ubiols era un xicot esplèndid, a més de intel·ligent, generós, guapíssim, perquè era un noi esplèndid. Tots els germans Ubiols tenien destacades. Total que aquella comunió entre la imatge en negra i la música i tal van crear una situació màgica, en privat per la classe d'història dalt, i algunes vegades venia algun professor, perquè jo sempre pensava que les coses que feien a l'institut tenien que conèixer el pertòces que estaven a l'institut, i posava cartells a la sala de professors. A totes les bandes. Ara es posa cartells a totes les bandes, però en aquella època no podies posar cartells. Era escaltar d'una pel·lícula de cinema, i posava proyecció, tal, a l'hora, tal, i si alguno tenia classe, venia. Jo havia vingut. Jo me'n recordo. Tu venies, tu venies de la porta, venies gent, que en aquell moment deia això. Aquestes noies que van portar d'acord, El Potenkin, la Huelga i els Marinos de Cronstadt, van ser l'objecte d'un article que va publicar el Miquel a l'avui, que es deia Unes Noies del Bosca. Ell tenia no una columna, sinó una partata al diari, i va dir, bueno, em van venir a veure amb unes noies de Bachillerat, i em van demanar informació, i em van demanar la curiositat potènica. La curiositat potènica. I ell va fer la reflexió de com aquella còpia de la curiositat potènica que tenia ell, va ser una còpia que va donar moltes voltes. Que aleshores era que l'indestina aquella còpia. I tant, i tant. Ja estem pedant, en aquell moment, estem pedant del moment de la transició, en les coses, però sí que allò sí que em va recordar a mi, jo vaig estudiar a la Universitat de València, i vaig estudiar del 65 al 70, no? I me'n recordo que un dia van projectar per part de la Facultat de Filosofia i lletres en una residència de noies, van projectar la curiositat potènica. Però estaven tots citats a la cim de la Ratalba, no? I la curiositat potènica no arribava. Perquè venia de base d'ona, venia de manera evidentment clandestina, i no arribaven perquè venien en cotxe, i bueno, el tema de tal. I allà van estar aguantant, fins que va arribar la pel·lícula, es va posar al projecte i es va projectar. I després jo vaig lligar, jo vaig lligar una experiència com estudiant a la Universitat de València amb el personatge que suministrava aquest tipus d'informació. Bueno, Miquel Pote va venir a l'Institut, jo em buscar sempre que demanàvem, perquè quan van fer els 90 anys del cinema, al 1985, van fer una exposició sobre el cinema, i van proposar tres projeccions. Nosferatu, la primera, després van proposar la proyecció d'una pel·lícula dels germans Marx, que era una nitralcil, perquè era una muda, una de sonora, del moment clàssic, i després una pel·lícula moderna, que va ser la lluna del Bernardo Bertolucci. Van posar la primera, venia el Miquel Pote, la va presentar, van fer el col·loquia, les al·lactes plenes, van posar la segona, la gent va arribar molt, i quan tenien que projectar la lluna, la direcció va prohibir la proyecció. La direcció va prohibida, perrons morals. La direcció va desaconsellar, que és projectes, i ja estaven en el moment en què el llenguatge podia ser enviat. I van posar sobre el cartei, perquè tenien el cartei, i només agafaven espaisquins de les distribuïdores, perquè aquí tenia la distribuïdora, la passadeta Mèndica, hi havia una distribuïdora, van anar allà per les capses, per tant, de una pel·lícula de 700 mil·límetres. Sobre el cartei de la lluna, van posar... la proyecció ha estat desaconsellada per la direcció. Evidentment, l'alumnat es va aixecar, van muntar un cílio, i després jo vaig tenir un problema. Penso que... l'únic, no diré l'únic, perquè possiblement havia tingut més, però el problema més gros que vaig tenir jo, era que era com a professor, perquè el claustre se va a tirar damunt, excepte, quan passa sempre, de persones, les que anaven a les proyeccions. I va ser bastant desagradable, perquè el motiu, quan tu vas apuntar, va ser un motiu moral. Va ser un motiu moral, la relació del fill de la mare, i el tema de les drogues, quan era un tema que estava per tota l'euro, però que no es podia tocar, que no es podia parlar, perquè allà a l'institut hi havia problemes de drogues, però era un tema tabú, etcètera, etcètera. Bueno, aquest va ser... després va venir en Miquel, a Xaladas hi ha una mica, a Xaladas hi ha una mica d'imatge, el contemporàni i tal, me'n recordo una, que vam tenir una Xalada molt, molt interessant, i jo me'ls vas trobar alguna vegada per carrer, una vegada, un primer de maig, que venia de la presentació d'un sindicat català, que eren de mà que fos, que va donar un espit, a la Universitat, i ja vam deixar de veure, ja vam deixar de veure, fins que van anar als caputxins, de saber què es van fer el següent element. Però jo, de la reacció amb Miquel Pote, volia també treure a la conversa, i acabo, els temes dels cineclubs, perquè Miquel Pote era un animador dels cineclubs, i la cultura cinematogràfica, jo penso que a Espanya, als anys 50, 60, 70, ja la cosa va de callar, va tenir una gran responsabilitat en el manteniment de cinefils, de bojos pel cinema, i d'aquestes dèries, aquestes famílies tan peculades de les que sou vosaltres per al meu part, en els cineclubs d'aquella època. I jo... El Miquel Pote era un activista absolut. Exactament. Amb prou del cinema, i amb prou del cinema, i amb prou del cinema, i amb prou del cinema, i amb prou de qualsevol art que tingués a veure amb la cultura catalana. Sí, sí. Va estar no només en l'inici de la nova cançó, perquè ell és junta amb el Lluís Arraima, és el fundador de la nova cançó, i dels 16 jutges. Sí, els 16 jutges. I la de Prada. A la universitat, ell va formar part del teatre viu, amb el Ricard Salvat, abans, just de la nova cançó. És a dir, ell sempre estava en primera línia de combat, i després va estar, evidentment, va ser rector de la Universitat Catalana d'Estiva Prada, també va entrar en política, va ser republicana de Catalunya, va ser parlamentari, en el Parlament, és a dir, que era un home que... Bueno, però el que sorprèn d'ell és que fos tan accessible. Vull dir que quan el necessitaves, anaves allà, o no el necessitaves. Vull dir, simplement anaves a la llibreria i xerraves amb ell. Quan feia cine-club, anar a acabar, doncs anàvem al barri, preniem cerveses, el Pep i jo... A nosaltres... Hem estat de tortúlia amb el Miquel. Finals de 60, el primer és del 70, vam frequentar-lo molt, allà a la llibreria, com diu el Joan Charran i tal, i després ens va deixar moltes vegades... Material. Que després nosaltres feien projeccions, algunes a casa i altres a l'ajuda, a l'esquia més, l'ajuda és una església. De caputxins. De caputxins. A Sant Pere més baix. Llavors allà anunciaven amb el cartellet. Víem... La vaga... La vaga al potenquin, l'octubre. Una cosa que penso jo, que jo en aquell moment vivia a València, i a València hi havia un cine-club, que es deia el Sare, que va ser l'embril de la Cartelera Turia, que encara existeix, una publicació de referència de la crítica del cinema. Segueix en el seu format petitó, i amb esponxant i tal. Aquell cinema, curiosament, estava dintre d'una església, una església que estava en aquell moment per tenir el visbat, però no tenia gust, perquè va quedar amb el més a l'arrer, i es va habilitar com a cine-club. Allí jo recordo la nau central, la pantalla al fons, i es la va a busc, estava a la sacristia. Que el mand de l'església, que va permetre debats, en molts llocs, en molts... De una profunditat que allà es van veure, jo vaig veure per primera vegada, evidentment, tot el Belman que hi havia disponible, el Fellini, el millor cinema norteamericà, una cosa amb un nivell, que penso jo que és difícil trobar-los molt després. Total, que allà hi havia personatges, un senyor que es deia Don Ángel Carrasco, el seu fill Pedro Carrasco, i un senyor que es deia Pepe Vanaklocha. Pepe Vanaklocha. Vanaklocha encara està a la calteratòria, i és més gran. Jo penso que, paral·lelament a aquest món de cine-clubs, que jo vaig viure a València, per les circumstàncies que jo vivia allà, és el que Miguel Porté, i a vosaltres podíeu donar dades, mobilitzava, pertenia, impulsava, i també amb el Paranya, que és de l'església, perquè l'església posatia aquesta llibertat d'expressió en cometes que es podia fer en aquest sentit. El Miguel tenia una cosa, que per mi és extraordinària, amb un activador cultural com era ell, i és que no imposava la seva presència. Per exemple, hi ha una altra persona, que amb l'ambient de cine-clubs aquí a Barcelona, es va prodigar moltíssim, i té molta qualitat com és el romà govern. Però el romà govern és un home amb més protagonisme. En canvi, el Miguel el que feia és que et donava les eines, perquè tu treballessis i fessis coses, i avancesis, i et donava el suport. I sempre el tenies allà si necessitaves alguna recomanació, o la seva opinió. Amb aquest sentit per mi és ideal, és la persona ideal per treballar i avançar. Vam aprendre molt l'Ambell, i jo a la meva inició, si el cinema va ser amb ell, i justament va ser el desembre del 70, i me'n recordo perquè eren els lluisos de Gràcia, i a les hores la primera sessió va passar pel·lícules de Grífit, i el robatori, el tren de l'Edwin Spencer Porter, que ell feia veure que era de la seva família, perquè com que ja era Porter, i també l'entreacte del renecler i totes aquestes coses. I llavors, recordo que era el desembre del 70, perquè a la tercera sessió ja no va poder venir el Miguel, perquè estava tancat amb un serrat, amb la tancada d'intel·lectuals contra el procés de Burgos, i llavors van venir altra gent, com el Domènec Font, el Ramon Font, i la OSA, i tota aquella gent que es movia en el seu cercle, i no ho sé, per exemple, nosaltres vam conèixer l'Esteba Riambaula, actual director de la filmoteca a casa del Porter, i dir que era així... Ell aglutinava tot el món del cinema, i també s'ha de dir que va ser l'introductor a l'universitat, justament en aquests anys que tu deies que també va entrar en l'institut, i jo per acabar, bueno, per acabar de parlar de Miguel, destacaria un tret que avui dia trobem molt a faltar en la gent, en els intelectuals, diguéssim, que era un temerari, era una persona que no tenia por, absolutament de res, era una persona que havia estat moltada, que havia estat detinguda per la policia, que havia passat el que havia passat, jo me'n recordo una vegada que va explicar que havien anat la policia a casa seva a embargar-lo, i resultava que era l'aniversari d'un dels seus vuit fills, perquè en tenia vuit, en tenia set, però n'hi havia un més adoptat, i aleshores va dir, sí, sí, passin, passin, hi embarguin, i hi havia tota la canalla allà, i els policies se'n van bé d'anar... S'en van bé d'anar sense fer res perquè la canalla no els deixava. Era tot un món. Era una persona que així com els altres, nadaven i guardaven la roba en el sistema franquista, ell tirava cap endavant, i deia les coses tal com eren. I les coses clares, eh? Les coses tal com eren, i si hi havia algú de la policia allà i prenia nota, amb ell li era igual. Bueno, els cineclubs, i bonia moltes vegades, tenia sempre la... Nosaltres vam fer el cineclub amb el meu home, el Sant Anton Abat, els colàpics de la Ronda Sant Antoni, i era el mateix, perquè tenies l'envolcallament de protector d'una entitat que no la tocarien. Però tot i així, allà, quan passaves segons quines pel·lícules, allà els tenies, i ho sabies tothom. Sempre hi havia moments de inquietud. Sí, perquè sabies que alguna cosa podia passar. Ara, vosaltres, si el teníeu allà, i el vau tenir amb sessions i tal, un altre trast molt típic d'ell era el humor que tenia. L'humor, el sentit de l'humor tremble. Era un sentit de l'humor fantàstic. Sempre estava disposat a fer un acabament, una pinzallada, el qual trobava la punta de qualsevol cosa. A la seva cigaretta, evidentment. Fumava tant. I com a llavors, es fumava dintre. De l'aula? Fumava dintre de l'aula. Doncs es fumava d'aquestes quiròfans, ens sembla. Sí, em ve que el porté, i després és el pioner, l'àmbit acadèmic, l'àmbit universitari, de l'entrada del cinema com per la pota gran. Vull una les gràcies a la Carme, perquè ens hagis d'hi portar la teva companyia, perquè personalment hi sembla que parlo també pel Joan, és una persona a la que m'encanta haver-li redit un nom enatge. I si estiguis aquí el Joan també, perquè el Joan també... I tant, segur, segur. Bueno, generacions després, no sé si tindrem temps encara. Generacions després, per casualitat també de la vida, una filla meva, que va estudiar a Història de dalt, el va tenir de professor, i després una altra filla meva, que va estudiar a farmàcia, podien agafar les innatures de lliure d'ecció, i que el que feien sempre és que agafaven química, agafaven medicina i tal, i va agafar Història del Cineba en el meu punt de vista. Aquesta tarda, que he de comentar que ania a parlar amb els altres. Si va ser professor meu i també. Té una classe a l'universitat que no necessitaves estar matriculat per entrar. No sí que havia. Haurem d'anar acabant, estimats. A veure, per la setmana vinent... Moltíssimes gràcies, el Fernando, perquè ha sigut molt amable de venir amb nosaltres i de fer-nos això tanamentament. Per la setmana vinent tenim, com a convidada, la Montserrat Riberola, que nosaltres vam estar preguntant que algú que ens vingués a donar notícia de com s'havia criat la ràdio d'Esber i quina havia sigut la trajectòria i com s'havia d'anar desenvolupant. I ens van indicar que era la persona que ens parlaria profundíssimament i amb molt de carinyo d'aquesta ràdio. Fins llavors, bona nit a tothom. Fins la setmana que ve. Bona nit a tothom.