Cinema sense condicions del 29/1/2019

Cinema, sense condicions. Hola, bona nit. Com tots els dimarts d'aquesta hora, estem amb vosaltres, el Cinema Sense Condicions, per parlar de cinema, i Sense Condicions, aquí estem, Carme Nebot, que us parla, en Joan Cerdà, com estem. Hola, bona nit. El Pé per Mangol. Hola, bona nit. I darrere els vides, des d'aquí, controlant-ho tot, al poble d'Igles. Hola, bona nit, bona nit. I com a convidada especial, que tenim molt de goig de tenir aquí entre nosaltres, la Montserrat Ibarola, que avui ens farà molt i molt de goig que ens parli, de com va començar aquesta ràdio, en general, i en particular, com va començar el nostre programa. Quins processos van seguir, quins van ser els programes que més els van agradar, que més van ser rebuts per tota la població de Sant Just, i la Rodalia, perquè ella ja ens ha explicat que hi havia una xarxa que ens ho explicarà ella, esperem que ens ho expliqui. Encantada d'estar aquí. Molt bé. I aviam si ens deixi per quants programes portem, perquè això és el gran misteri. Tenim un problema. Ho intentaré. Farem memòria. Farem memòria. Farem números, si per cas. Bueno, molt bé. Doncs avui començarem la primera part del programa a fer les pel·lícules que d'estrenes o que hem anat a veure o que ens ha interessat per alguna raó, i algunes notícies que ens sembla interessant, com per exemple, que ha passat amb els premis Gaudí. Això seria la primera part. I la segona part, deixaríem que la nostra convidada ens expliqués i ens dongués totes les notícies del que volem saber i que a tots els ullens els hi és bo i interessant de saber. Molt bé. A veure, us diré el que, si voleu, que comença jo. Jo he anat al cinema baix. Vosaltres sabeu que el cinema baix ja l'he dit algunes vegades, que és el cinema de Sant Felip de Llobregat, que està aquí al costat. Llavors és un cinema que ens sembla que ja ho hem explicat alguna vegada. Hi havia un cinema que es deia Cinema Guinar, el Van Tancar. Llavors, un moviment de la pròpia ciutadania de Sant Feliu va aconseguir que el compres a l'Ajuntament. En aquest moment és un estat portat en cooperativa i obre, en general, d'on salvat alguna... Per exemple, avui hi ha sessió, però perquè hi ha una retransmissió de l'atreviata de l'Ondres des del Real House. Que també fan. El cine té sessions mantingudes, el divendres, dissabte d'un menj dilluns. I de tant en tant fan mostres, algunes mostres específices d'un sector que sigui interessant. Aquest cap de setmana ha hi ha hagut la mostra de cinema siàtic. Jo trobo que ha estat molt interessant. Han vingut pel·lícules, s'han mostrat pel·lícules índies, pel·lícules japoneses, pel·lícules... A veure, que me l'esmiro del Japó, ja ho he dit. Potser que estiguin fent cicle de cinema asiàtic de Barcelona, o que potser vingui ara. Em sona de haver vist de casa àsia que organitzava alguna cosa. No sé si és algo específic. Jo no ho sé. Se'ls hauria de preguntar amb ells. Això m'ho envien. Normalment, les sessions que ens semblen interessants... Tinc una amiga en particular que hi col·labora, i coopere amb el grup, perquè tothom és voluntari en aquest sector. I, per tant, no puc saber exactament... En investigarem. La puc femenir també un dia, si voleu. I que ens ho expliqui. El proper cinema, perquè m'han ovid-ho sempre de comentar-ho aquí, és cinema latinoamericà. I és del 28 de març a l'1 d'abril, i després cinèfrica, que és del 16 al 20 de maig. Crec que els dos sectors també són molt interessants. Les pel·lícules us comentava que s'han passat de la Índia, del Japó, de Corea del Sud, de Camp Boja, de Vietnam... Llavors, les pel·lícules, com ara li comentava el Pep, algunes que hi ha ells i vosaltres les coneixeu, Varning, Viajeanara, que també Viajeanara, també... La tercera esposa, que l'assem a aquesta encartella, el Cines, és del Vietnam, aquesta... Mi vecino to toro, que és d'animació. Clar, perquè ara fan anys, l'estudi, i a la filmoteca també l'estan passant i fan inferències de... Suposo que aquesta també és l'arrego, per la qual s'han ajuntat tot això. Després, la càmera de Claire, que és del Corea del Sud, també, un assuntor de família del Corea, que també és tan cartell ara i que ja la van comentar aquí, l'havíem vist diversos de nosaltres i ens va semblar molt, molt i molt interessant. Bé, jo la pel·lícula que vaig anar a veure, ahir és una pel·lícula Índia i es diu Hotel Salvation. De Índia ens arriba molt poca cosa, i per tant es fa difícil comentar el cine i comparar-lo amb res perquè no en veiem de cine de la Índia, o en veiem poquíssim. He trobat que és una pel·lícula interessant, és una pel·lícula, us dic el director, però jo no sé si el coneixereu, jo no el coneixia, es diu Shubashit Hishbutjani. No, oi? Doncs és un noi que té 27 anys, que això sí que és sorprenent, perquè ha fet una pel·lícula amb una temàdica que és curiosa que l'hagi fet un noi d'aquesta edat. La història és un vell que on s'ha de posar en contexta Índia? Això passa benerès. La vaig triar d'anar-la a veure perquè jo vaig estar benerès, i és una de les ciutats que més m'han colpit o m'han vist, és una ciutat molt especial. I el Ganges, que és el centre d'aquesta ciutat, té allà una misió de riu sagrat, i la ciutadania no només de Benerès, sinó de tota la Índia té com a sagrada aquesta aigua, i aquesta és una visió que des d'Europa o des de la concepció occidental és, si no curiosa, almenys llunyana, però que amb la vida específica del món Índia i el seu funcionament a tots els nivells, quan ja estàs allà ho pots arribar, no sé si hi entendre, perquè seria rugant per per meva d'això, però sí aproximar-t'hi. Llavors aquesta és una pel·lícula d'un vell que viu a prop de Benerès, que vol anar-se a Benerès per morir en allà, perquè considera té 78 o 79 anys, no ho recordo específicament, però considera que li ha arribat l'hora i que ell vol anar al hotel de salvació perquè si mor allà entén que se salvarà. Això és la concepció. El fill que està treballant en una empresa és classe mitjana, perquè realment a l'Índia les classes estan molt estratificades i el món pobre és terrible. I el món dels carrers, i el món dels nanos, i el món dels animals que estan a totes les bandes d'altra banda, és també culpidor, perquè és una cosa que et costa com d'entendre que estigui a aquesta barreja constantment al teu costat. Bé, vol que el fill li porti allà, el pare treballa amb una empresa, amb ordinadors, amb una empresa occidental o lligada amb el món occidental o en funcionament occidental, i allò li creu una perturbació, la seva filla que s'ha de casar, tothom li diu que no, però quina tonteria ara que hi vols fer allà. El diàleg aquest és un diàleg normal. El que és sorprenent per nosaltres és que vulgui fer això. I pel fill també, i per la neta també, i per la dona també. Per tant, és un guió d'un món occidental, però amb una mentalitat que no és la nostra. I això està ben d'escrit. Molt ben interpretat, molt ben interpretat sobretot el fill. Molt ben interpretat. I això que podria ser un dremó, no? Podria ser una cosa que... Doncs no, perquè ho salva molt bé. No hi ha cap moment que se li envagi la mà a fer allà plorament o tonteria. I en canvi, la descripció i l'emmoviment de càmera dels vespres i la nit del Ganges quan porten els cossos als crematoris i després que viatgin pel Ganges, és una cosa extraordinàriament ben d'escrita. I ben d'escrit com la família veu aquest món i com l'adapta a aquella petició insòlita perquè ell ja no està en un món que això els suposi una normalitat. Doncs és una pel·lícula interessant, sorprenentment interessant. El títol és realment un hotel? Sí, és un hotel. És que no és un hotel. És que també s'ha de saber que a la india la cosa dels hotels és peculiar. Són habitacions, totes elles terribles, no pinta mai, com si diguéssim, que pel món occidental, inclús el món occidental mitjà o inclús pobra, li és llunyar per nosaltres. És un hotel perquè t'hi pots estar 15 dies. Si no et morts en 15 dies, perquè vas a Morita, ells diuen que et treuen. Perquè això també és un món índi. El director de l'hotel diu que ja han passat els 15 dies, com que no s'ha mort, que canviï de nom i té uns altres 15 dies. Que canviï de nom el client? Sí, el client, perquè aquell no s'ha mort, però només tenia 15 dies per morir-se. Si no s'ha mort, que canviï de nom i anar fent. Les històries són curioses, però no fan riure. En tot cas, som riure perquè el punt d'humor és un punt entre l'humor i la tendresa. I està ben vist. No sé si la faran, si la veurem als nostres cines. Si la veieu i veieu aquest títol, jo diria Mireu, a veure què us sembla. És curiós, perquè l'Índia, de sempre, és el major productor de pel·lícules. Ah, de Bully Hoche. Sí, aquest noi havia treballat per Bollywood. I ell, de fet, ha estudiat a Nova York. I llavors torna allà, però torna allà, un nano de 20 i pico d'anys que descriu aquesta història em sorprèn. Normalment, el cine índi i l'asiàtic, també, no arriba perquè és molt localista, perquè es dirigeix molt directament en el seu públic, i a les hores és a través de festivals internacionals... Que arriba algun lloc. Arriba a difondres en altres països. Llavors, en aquest cas, si dius que el director aquest ha estat estudiant a Estats Units d'Ungeli... Però de 20 i 17 anys tampoc pot estar massa eficat. D'acord, però de la manera que... No pot tenir la tècnica. L'ho dic la potència per entrar al mercat, perquè és la producció, el tema aquest. Però de la manera que s'ha explicat l'argument, hi ha bé entre dues cultures, la de la gent gran i la de la gent jove, i aquests contrastos que surten. Són interessants de mostrar. És evident que hauríem de veure més pel·lícules asiàtiques i que no hi ha una distribució normalitzada. Això és molt difícil. I que hi ha molta gent que ja està implicat, perquè això sigui possible. Això ho he llegit al paperet que mostraven a la mostra de Sant Feliu. Va fer un cur que va ser quan tenia 22 anys, que va estar preseleccionat com a Òscar, el millor curmetratge, com a Òscar, el 2014. Un nano de 22 anys, que algun potencial sí que deu tenir gran ànims. Quan té talent... L'hi dono la benvinguda, si us sembla. A veure si tenim sort que l'estrenin, que ens la passin o que la veiem. És curiosa de veure. Què heu vist? O què voleu parlar? Jo volia parlar d'una pel·lícula que es diu The Old Man and the Gun. La pistola. El vell amb la pistola. Però que tota la gent coneixerà per la del Robert Redford. És la del Robert Redford. I la de Carri. Ella no és la protagonista de Carri. Jo vaig veure el trailer i he dit que aquest nas... És que el perfil d'aquesta noia el recorda. Més que la protagonista de Carri, és la Sisi Espatxet, que és una gran... No, però no, que em refereixo... Per això va fer famosa amb Carri, evidentment. Però ja últimament, perquè el terror de Molins va ser l'espacial de Braian de Palma, i van passar a Carri. I vaig veure el nas i vaig dir, hòstia... És que el perfil d'ella... La recordes més de perfil que de front a aquesta noia, eh? Sí, sí. Doncs bé, és una pel·lícula que és això, la del Robert Redford, i llavors la gent que hi anirà, i hi anirà pel Robert Redford, i no hi anirà per res més. I què tal, què ens dius tu? La pel·lícula és aburridíssima, la vaig trobar, molt fluixa, i el que m'està... Diria jo gairebé que fins i tot molestant, és que està tenint molt bones crítiques, que tothom la deixa molt bé, li posen moltes estrelles, i jo no veig de què. No ho entenc, perquè a més, vidi, és... Quina pena, a mi em feia il·lusió que fos bona. Estaves at en una història real que no te l'acabes de creure, d'un senyor que durant molts anys va anar robant bancs, però que no sé... És molt americà, això, eh? Sí, i llavors està feta... No ho sé, això és com... l'última gira dels Rolling Stones. Ara diuen, és l'última pel·lícula que farà aquest senyor, que evidentment és una icona del cine a Hollywood. Això no li discutirà ningú. Ha fet coses interessants. Tampoc és que sigui allò... Un actor gran actor, però sí que és una presència que ha estat... I s'ha atrevit a posar-se darrere la càmera, eh? Sí, però jo crec que pel trailer que vaig veure, tenia més la sensació, justament, de dos vieges glòries, posar-les una pel·lícula, que tot i podria ser el romanticón Richard Gier, una mica aquest rotllo, però amb un doble giro... Uentos de Madrid, som pensats. No tan romàntic, però... Jo, pel trailer, em dono la sensació com aquesta pel·lícula que al final no deixa ser una parella que es coneix, és una cosa així, és com... Sí, però hi ha més coses. No, però que em refereixo, que el Subtex és una pel·lícula, potser, romàntica o no. El trailer ho sembla, eh? El trailer sembla... El paper d'ella és una crossa. Ah, per ell, ja està. Aquí és ell i ell, i, a més, el productor. Com que dèiem que era l'última pel·lícula de Robert Redford, hi surten tota una sèrie d'actors molt coneguts, tots, vull dir, ja és que no me'n recordo, aquí surt, però hi surt totes. I surt qui més tu te'n recordes, Pep? No. És que la pel·lícula no és gaire memorable. I llavors queda la cosa així. De totes maneres la gent n'hi anirà, perquè és la del Robert Redford. I tu ara parlaves del Richard Gyr, però, bueno, si el Richard Gyr fa una altra pel·lícula, també hi aniran, perquè surt el Richard Gyr, però res més. Molt bé. Llavors també vam veure una pel·lícula francesa, que, si no recordo malament, es deia Un poble i el seu rei. És una pel·lícula que tracta del tema de l'Assemblea Nacional Discutint, si s'ha d'aquellotinar el rei a la revolució francesa. Aleshores, doncs, bé, un debat gairebé interminable i no gaire inspirat. I... Ja sabem com agafa, no? Exacte. També vull dir gaire intriga, no n'hi ha. I no sé, és una pel·lícula que a mi em va fer l'impressió que només pot agradar als que estiguin molt interessats en la història, perquè no aporta gaire coses noves. I això és una mica llestimós, una pel·lícula que surt en personatges com Robes Piar, d'Anton, Marat, tota aquesta gent, i trobo que haurien d'haver tingut una pel·lícula amb més carisma, amb els actors funcionant d'una altra manera. És francesa, la pel·lícula. Ara arriba molt cine frances, oi? Sí, però és una pel·lícula de baix pressupost, feta per un públic que no sigui massa exigent. És que sembla més la revolució francesa amb versió als pastorets, que una altra cosa, per entendre'ns. Ja ens hem entès. I els francesos continuen molt preocupats amb el rei, perquè fa 300 anys que no entenen, però de seguida que poden, el treuen. Jo no sé quina fixació ho tenen. És una qüestió que no acabo de lligar. És que senyora el rei. Senyora Versall. Nosaltres no l'enyorem. Nosaltres no l'enyorem. No tenim Versallis. I també vam veure una cosa que es diu Verano de l'84. Pel·lícula del terror. Sí, el terror de Molins. Va ser una de les de secció oficial. I també una cosa molt pobret. Sí, no és... Sembla una pel·lícula d'aventures de literatura infantil, una mica com... Emili i los 8. Sí. Emili i els detectius, una mica així. Però es veu bé? No, gaire. Perquè, finalment, no sé... Us veu bé, ja sabeu que hi ha un terror, no? Hi ha un culpable molt identificat des del primer moment. Els nens són els que narren el relat durant la cosa de l'estiu, que tampoc és que passi gaire gran cosa. No, gaire. El problema no és que ho faci bé o malament. Els nens són quatre adolescents. Home, és important. Caduna està perfilada. Caduna està perfilada. El Juli de l'Aici Herbolleïn. No qualsevol nen pot fer qualsevol cosa. Esclar, suposo que l'han fet un gran càstig. El nano del Juli és un nano extraordinari que aquella pel·lícula amb un altre nen seria una altra pel·lícula molt menys valuosa. Clar. Però a mi em va recordar Verano Azul, tot i que jo no he vist Verano Azul, i només parlo de referències. Però estava esperant que es morís el xanquete a la pel·lícula i no es moria, i llavors... No sé, no era gaire interessant. No, és una pel·lícula que, cap de 10 minuts de començar, te'n podries anar a fer un cigarro, sinó un puro, a fora, i tornar, i bueno, ja està. I el pol que també l'he vist. No passa res, o pots dormir, també. La vaig veure, sí que és veritat que... La vaig veure en unes condicions, que és que... Jo la vaig veure amb Molins, no? Jo la vaig veure amb el Tarot amb Molins, i era la primera o la segona pel·lícula que passaven de les 12 hores, i crec que era la primera segona que encara estàs... ho vaig païint tot bé. Després ve l'Empatx, no? Després ve l'Empatx, i... És un empatx de 6 pel·lícules, eh? Hi ha una cosa, és una pel·lícula de adolescents, i tots hem sigut adolescents. I llavors, encara que el 84 ja no ho érem, però bueno, diguéssim que... Hi ha un sal molt fort amb els adolescents del 84 i els d'ara i nosaltres, i és que els del 84 i nosaltres no teníem mòbils, i, per tant, no teníem ordenadors, i no hi havia aquest tipus, diguéssim, de... De relació? De distracció, eh? Llavors, què hi havia? Hi havia revistes per mirar els anys, que deien allà al poble, i així, no? I aquests nens, doncs, es passen molta estona, insistint al director, els tres directors tenen molta insistència, amb la masturbació i d'una forma així, anomenant-la, però... Ni tan sols es veia un playboy, per exemple, que ja existia el 84 i prou. Llavors, vull dir que és una pel·lícula feta, més pensant... Amb l'altra generació. No, no, amb la solució final, que amb el que estava passant, precisament per això és avorrida, perquè no ens dona una visió i no mereix l'adolescència en aquell moment. No, és reiteració, reiteració. Cada nit sortien a jugar pel barri, però cada nit, el mateix. O sigui, no tenien altra vida. Els pares eren com uns estaquirots. En fi, aneu-la a veure, que sabreu el que és una pel·lícula avorrida. Molt bé, polto. Sí, jo tenia ganes de parlar d'una cosa. Una cosa que el Joan i a mi ens va tocar molt de prop, i és que el dia 25 de gener es va morir un director, Serbi, que es deia Dussan Maccabégep. Aquest director va morir als 87 anys, vien escoltar pel grat el dia 13 de gener... No, 13 d'octubre del 32. Tenia 87 anys. Aquest home va agafar una època difícil, però era una persona amb una capacitat extraordinària. I, llavors, és un referent per tot el cinema, dels 50, 60, 70 i per als 80, sobretot. Després, als 90, encara va fer alguna cosa, però ja... I treballava on? Bueno, ell va treballar... ...a Llegos Làvia, però després va tindre que ha sortit per Cames, va aterrar a França i, finalment, va espategar a Estats Units. I després, quan van canviar les coses, es va tornar, cap allà als 80, a Sèrie. I després va viure també la guerra subsegüent balcànica. Ell va fer una sèrie de pel·lícules que per nosaltres van ser molt importants, i crec que per molts cineastes d'aquell moment, diguem, els cineastes italiens, els cineastes francesos, alemans, sobretot... Hi havia un tret que era molt important, i és que ell va llegir a Wilhelm Reich, i considerava que les seves teories sobre el psychoanàlisis eren molt importants i, sobretot, la funció de l'orgasme. I per ell, el sexe era llibertat. I el sexe era el que més fostigava sempre el feixisme i el nazisme que en ell li va tocar viure. I llavors va fer una transposició de la lluita sexual dels joves, que és el que precanitzava el psiquiatre Wilhelm Reich, i aquestes teories que tenia les va posar en una pel·lícula, sobretot, totes tenen el sexe, té una importància alliberadora, molt important de l'individu, però VWR, Wilhelm Reich, els ministerios de l'organisme, va ser la pel·lícula clau. Tinc que dir també que aquest home, amb el seu recorregut, va ser castigat per la censura a tot arreu. A països que estan considerats... que han tingut sempre una obertura de mires i molt demòcrates, les seves pel·lícules anaven retallades, precisament perquè tenien una vezan... O sigui, eren molts rebudes pels joves, perquè les agafàvem com uns elements de lluita i de bandera per avançar ells amb els seus postulats també, com va ser a Estats Units, per exemple, va agafar l'època de plaer dels hippies, i tot aquell moviment de liberació que hi havia. Llavors, la primera pel·lícula que va fer ell destacat és el 1965. L'home no és un ocell. Aquesta censura, dintre d'un inici del cinema d'aquella banda de Yugoslavia, que era el conegut com la Onada Negra. Després hi ha la tragèdia d'una empleada de correus. Està l'ordinària pel·lícula. Sempre, també, l'humor era i és molt important en el cinema. Inocència sense defensa. Aquesta ja va guanyar l'Ostre Plata de Berlín, el 68. Ho he fet en rajos els misterios de l'Organismo del 71. Suïtmovi del 74, que va ser ja la eclosió, el que... Per tant, la seva producció sí que s'escampava, perquè si anava a Alemanya i anava... Sí, sí, sí. Va tindre un resò mundial... A França va ser molt respectat. Nosaltres vam tindre la fortuna de veure Willam Raj, els misteris de l'Organisme, a París, al 74, en sa meca, quan veníem. Aquí encara no s'ha de veure. Ja, en això ja ens ho imaginem. I després el 81 va fer Montenegro, també titulada Cerdós i Perles. També va ser un... El tema polític sempre ha estat present. I llavors, en algunes ocasions, el cine de Teó en Gélo-Poulus se li ha fet referències i paral·lismes amb el seu, per la manera de tocar una mica el tema de l'estalinisme. Després ja van vindre el 88 Manifest, el 92 Bans de Gorilles al migdia, el 93 Hall in the South, que és curiós en aquesta pel·lícula. Jo no l'he vist. No recordo que s'hagi estrenat aquí. I ja l'última que tenim és una del 96, que és Danish Girls Show Everything. He volgut destacar-lo, perquè sobretot... Em faig semblar un director per a dos. Més que res, no ha estat molt conegut ni divulgat, perquè també els seus pressupostos eren baixos, tot i que el seu interès i el seu gruix intelectual és molt important. Més que res, perquè crec que a vegades hi ha directors que són importants per a la seva obra, i altres perquè són uns activadors culturals. Aquest és un dels homes que ha fet evolucionar molt el cinema centre europeu. No hi havia una pel·lícula que es deia The Coca-Cola? Sí, precisament aquesta. És una pel·lícula que està entre mig... El final de l'última part bona d'ell, que és el 1985, i aquesta ja la va fer amb la Greta Escagi, extraordinària. I també un actor americà, que era el xico de la Coca-Cola. Tant recordes com es deia ell? Era una pel·lícula molt divertida. Molt divertida, sí, perquè resulta que estava passant a Austràlia, i hi havia la Coca-Cola que es volia introduir allà. I allà hi havia un vell, que era l'avi de la protagonista, que s'ha enamor de la Coca-Cola que ve per introduir-la, que és agressiu de Coca-Cola, i al final acaba guanyant el vell amb la seva sarsaparrella de sempre. Una pel·lícula és Eric Roberts. Eric Roberts, molt bé, molt bé, Eric Roberts. El senyor Roberts. Volia comentar... M'has deixat llelat, perquè jo no sabia que el Macabey Jeff havia mort. El dia 25. I vull recordar-lo que el vaig veure a Barcelona, al cinema Maldà fa molts anys, ell va venir a presentar una de les seves pel·lícules, que em sembla que suposo que seria a Sweet Movie, i recordo que va estar present allà en aquella projecció, i que el va presentar el Vigues Luna, que diríem que era un cineasta, també, molt a la línia de la política sexual, diguéssim. Sí, home. Del Wilhelm Reich i del Dussan Macabey Jeff. Un home a la mar de divertir. Ell, per exemple, quan va anar a Estats Units, un referent que tenia allò com a col·lega, era el Rasmeyer. Rasmeyer també és un director que va fer tota una sèrie de pel·lícules fregant el por. Però amb una intencionalitat de denúncia i de posar una mica... a aixecar les faldilles al sistema. Una mica posar-lo amb evidència. Molt bé. M'ha semblat molt bé que recordi aquest homenatge amb un director que, si no... Que no és fregüent parlar, que se senti parlar d'ell. Pol, tens alguna cosa a comentar? Sí, he comentat una rareza, molt ràpid, que és Bovemian Rhapsody, que ningú n'ha parlat, perquè jo estic particularment fent la meva carrera a l'Oscar, que és veure d'intentar, com cada any, totes les pel·lícules que m'he anat deixant. No, no, la diré superper sobre. Crec que no fa falta d'immassa. No, és que no cal dir gaire gran cosa. Perquè ja és tothom sap qui és, Freddie Mercury i Queen. Jo l'únic que vaig trobar, és que em donava la sensació que estava veient més un documental ficcionat, que no pas una pel·lícula, en el sentit de saber com són els biòpics de personatges famosos, però en aquest cas és el que comentava abans amb el Joan, que em donava la sensació que, potser per la magnitud del personatge, però crec que no n'ha arriscat per res, en cap moda de guió, ni de res. De fet, totes les frases que, particularment, Freddie Mercury, però totes les frases que es diuen sembla més tretes d'un tràiler molt llarg. És a dir, aquestes frases lapidàries, que sempre... Aquestes frases que... De publicitat. Sí, però que queden, no sé com dir-ho, és com si tu google busquessis frases cèl·lebres, Freddie Mercury, i és entretinguda, dintre el que acaba, com a cinema de consum és entretinguda, m'estranyaria que guanyés els Òscar, m'estranyaria moltíssim, però el SO, per exemple, és molt interessant, com hem fet el disseny de SO, i tampoc crec que s'hagi de parlar massa més que això, simplement que em pertany més a un gènere més casi documental, que no pas... Jo no l'he vista d'excedre l'única que no l'he vist. Ja us avisaré quan la veig. I la que n'has trenat ara, recentment, que és la favorita, que és curiosament també la favorita de los Òscar, perquè té 10 nominacions, i competeix amb Roma. Què en dius tu, la favorita? No, que també és una de les... L'he vist, l'he vist. A mi m'agrada molt, a mi és un director... És peculiar, això. L'últim és, clar, recordant... És un director grec, diguéssim. És director grec, però que ha fet pel·lícules com Alps, Canino, L'Angosta, i l'últim que va fer la sacrifició d'un servo sagrado, són pel·lícules que són dures. Dures amb molta mala llet. I aquesta també té molta mala llet. Sí, però el que més té és mala llet. L'has vist? Sí. Té molta mala llet, però crec que dins de... És a dir, a mi crec que encaixa més en uns Òscar, que tot i que són aquests anys són molt estrany els Òscar. Encaixa'm un Òscar perquè la creació del món que en torna aquesta... De fet, és una història de poder, una reina que té dues persones que són les seves... Bé, vindria a ser com les seves... Valides o les seves... Les seves dades que es disputen el poder des de molts angles. Això està ben vist. Però la potència que tenen, elles tres, les tres, són tres actuacions espectaculars. Però, a part, la història ha marcat dins de lo que era en un context de guerra entre Anglaterra i França. Un segle XVIII, amb molts tabús, que ell t'ho planteja, però hi ha molts moments que et sorprèn cap on et tira, cap on tira la història, les dones en un context que per res t'esperaries que anessin cap allà. És veritat. La fotografia és molt curiosa i arriscada, perquè si és un rotllo barri l'indone en el sentit de molt llum natural... És una pel·lícula curiosa de veure. És curiosa. Pels qui els agradi aquest director seran absolutament diferents, perquè jo deia que vam fer una especial aquí, i jo les havia vist totes, i aquest és potser la més diferent en el sentit. Incluso estètic, perquè ell juga molt amb uns plans. Per això ha arriscat dins de la fotografia, que també està nominada a l'Òscar, però no no irrecomenable. I, com a curiositat, una cosa que ha llegit venint aquí és que els Òscars d'aquest any, justament amb el premi de fotografia, han dit que faran pausa publicitària en tècnics com millor fotografies. És a dir, en directe no es podrà veure el premi en concret de millor fotografia. Us ho sabírem per a Twitter o el Premse Digital, però el directe dels Òscars d'oficial diuen quan mínim hi ha llegit, que faran publicitat. Explicarem. Ens posem el tema que ens proposa la nostra convidada, que li donem la paraula i que ens expliqui el que li vingui d'egus explicar-nos. Bé, en primer lloc, m'he quedat meravellada, perquè no sóc una cinefila de consum, com ha dit el poll, sóc més cinefila de consum. No acostumo una massa al cinema tòtica i havia anat molt, però sí que sé si una pel·lícula m'agrada o no m'agrada, i m'hi fixo molt. Això sí, amb el que és la cenografia, els actors i les actrius, la interpretació, si m'agrada o no m'agrada, la llum, etcètera. Però bueno, l'última era que estava pensant, va ser a cinevaix, que he anat alguna vegada, amb una criatura de 8 anys, a veure Meri Poppins. Ah, m'ha agradat. A mi també m'ha agradat. A mi també m'ha agradat. A mi també m'ha agradat. A mi també m'ha agradat. A mi també m'ha agradat. A mi també m'ha agradat. A mi també m'ha agradat. Aindi són aquestes pel·lícules així que també són. M'he molt llest de Àfrica que m'agrada molt, m'ha agradat molt Àfrica, i teníem particulars tan boniques. I també m'agrada molt la muntanya i l'alpinisme, i sí que he anat a veure algunes pel·lícules d'aquests últims festivals que es van fer en Catalunya, o que es presenten també els cinemes que hi més de consum, Hi haurà reportatges o vivències viscudes, i l'última, si no recordo malament, es deia Bérez, que va ser una pel·lícula... Jo per mi hi ha una pel·lícula de muntanya que sempre l'he tingut present de lo que més m'agradaria, que és Grito de Piedra. No sé si l'ha agradat. Aquesta no. És una pel·lícula sobre un cim de la Patagònia i és... No l'he vist. No l'he vist. No l'he vist. Si més no, el cinema sí que és veritat, i per això també m'heu convidat. Em va fer agradar una miqueta més, o entendre alguna miqueta més, el programa de cinema, que va començar a ser un espai de cinema dins d'un programa magazine d'aquesta missora, amb en Jaume Vidal. Molt bé, que tots coneixem. Coneixem. Molt estimada. I des d'aquí saludem. I des d'aquí saludem l'oportunitat de veure alguna vegada. I va començar en un programa... La ràdio comença l'any 84, és a dir, la ràdio d'Esber, la missora municipal, es crea com un servei municipal. L'Ajuntament, alguns ajuntaments, també per aquelles èpoques, començaven a entendre i a veure la necessitat que la notícia local s'havia de difondre, no només amb el que, a les hores, era el que avui són els vulletins municipals, per exemple. Que era el paper escrit i poca cosa més i algunes revistes locals que existien. Estem parlant dels anys 83, 84, els anys 80. Aleshores, aquest ajuntament rep bé la proposta que li fan una sèrie de persones, eren 7 o 8 persones, que teníem 18 o 19 anys, tots estàvem estudiant. I ens vam presentar un dia a l'Ajuntament i vam dir, ens agradaria fer una ràdio municipal. Perquè entre nosaltres hi havia dues persones que provenien d'una missora que era privada, esplugues, que era ràdiosplugues en el seu moment. I dues persones d'allà van marxar d'allà, van contactar amb nosaltres, érem amics d'una colla. I vam dir, ostres, podem anar a l'Ajuntament a veure si els interessaria fer una proposta de fer una ràdio municipal a Sant Just Desvern. Aquesta proposta va ser ben acollida per l'Ajuntament, això va ser l'any 83. En aquell moment era l'alcalde en Lluís Segura, hi havia un regidor que aleshores tenia les competències en cultura, i cultura se'n tenia també tot l'àmbit de la comunicació, que era en Josep Lluís Soler. I el gerent del que aleshores era el... Sí, el seu company meu, el Josep. Molt bé, un referent importantíssim per nosaltres. I després hi havia el gerent del que aleshores era el patronat municipal de Cultura, Esports i Juventud de l'Ajuntament, que també era una persona, és una persona que prové de Terrassa, o és de Terrassa, i allà ell ja col·laborava particularment, no tenia res a veure amb la feina aquí, col·laborava amb... Aleshores estava creant allà també una televisió local, i tenien també, si no recordo malament, emissora municipal. I avui diem això, que li encantava ja el món de la comunicació, el coneixia, etcètera, és a dir, que ens vam ajuntar o vam anar a fer la proposta, i ens escoltaven unes persones que ja tenien una inquietud. La proposta els va semblar bé, vam començar a retreballar, tot això va ser durant un any, fins que l'any 84 ja estan creats els primers estudis, és aleshores quan l'Ajuntament compra aquesta masia, l'havia comprat, però no hi tenia activitat, activitat, que era Can Ginestar, i de fet, la primera activitat que hi ha dins d'aquesta masia de Can Ginestar, és... s'arreglen unes dependències, que aleshores eren les golfes de casa, que eren les golfes de Can Ginestar, a dalt de tot, i allà s'arregla o s'ha de coar aquell espai per fer-hi els estudis de Radio Desvern, els arregla l'Ajuntament, però jo recordo i això, els que m'estiguin escoltant i els companys que hi ha aquí, en Carles Rius, que està aquí també, ens en recordem, anàvem nosaltres a posar suro, perquè les hores sinsonoritzàvem suro, anàvem a posar suro, totes les hores d'allà, tot col·laborant i molt bé. I l'any 84, el 2 de març de l'any 1984, és quan comencen les primeres emissions de l'emissora municipal de Sant Just Desvern, Radio Desvern. Es fa primer una missió amb proves des del 18 de febrer, fins al dia 2 de març, se matia amb proves per anar provant la feina tècnica, etc. I amb tot això, d'aquell grupet d'avui a tothom, ja vam arribar a ser poc a poc els 15 o 20 fins que, amb el temps, vam arribar a ser uns centenar de persones, que mitjanament és el que hi ha ara, actualment, a l'emissora. A les golfes de Can Ginestar, si no recordo malament, hi ha molts tempurades i allò comença a ser patit, no reunia totes les condicions, la ràdio necessitava engegar-se una miqueta millor, es veia l'Ajuntament, va veure que allò anava en sèrio i tirava endavant i s'escoltava i es difonia la informació local, que era el que li interessava, perquè és l'objectiu de les emissores locals, la informació local, i donar veu a totes les persones del municipi, perquè, si no, ja hi ha els altres mitjans. I a l'any 85 canviem els estudis, l'Ajuntament aposta per fer uns estudis nous, també a Can Ginestar, que era amb unes dependències anècses, que és ara aquí al costat que hi havia el Carraublau, el Carraublau estresllada, i aleshores s'adacuen a aquelles dependències, a l'exterior de la casa, allà vam estar 5 o 6 anys, fins que, amb l'ampliació de l'actual biblioteca a Can Ginestar, hi ha els estudis actuals, que aquests ja estan, amb les condicions mitjanament perfectes i adequats, en aquest cas, a les noves tecnologies, que en aquell moment no les teníem. I aquesta és una mica l'evolució. Cinema sense condicions? Cinema sense condicions, com a tal. Jo ja no hi era. El programa de cinema, Menjar una Vidal, que no recordo el nom, era un espai dins d'un programa de magazine de tarda, que el feia jo mateixa, amb uns companys i companyes. Un típic magazine tradicional, que hi havia entrevistes, actualitat, el que era l'actualitat local, l'actualitat que sobrepassava, la comarca, o era de referèndum del país, i amb entrevistes constant, i espais. Recordo que hi havia també un espai de dansa, per exemple, un espai de literatura, i això era una vegada la setmana, la mitjoretta o tres quarts, dins d'aquell magazine, que durava tres hores o tres hores i mitja, doncs hi havia un espai sent malalt. I un d'aquests era l'espai de cinema, amb en Jaume Vidal, que jo recordo perfectament, quan en Jaume Vidal va venir a presentar-se, que provenia de cornellar, i feia programa a cornellar, o a radiospitalet també. Va venir a fer la proposta, aleshores el director, com era des del principi, era en Carles Prades, i ens va venir a fer la proposta d'un espai de cinema, dins el magazine de Tarda, que era un magazine diari, i ell venia un dia a la setmana. I així vam estar durant molts anys, fins que la pròpia direcció de la ràdio, i les persones que, l'equip de persones que treballava menjar a Jaume Vidal, vam veure que ja tenia suficientment pes, com per tenir un programa, perquè 20 minuts, en mitja hora o tres quarts, que dèiem mitja hora, dèiem estar al programa mateix, i en el programa de magazine ja es mereixia tenir un programa autonom, com dius. I aleshores ja es va emetre i es va produir un programa dedicat exclusivament al cinema. I quan? Quin any serien, més o menys? A l'espai va ser l'any 87, i el programa sol potser dos anys més tard, però això es pot mirar, remenant arxius, segurament ho podríem trobar. I jo allà, la veritat, vaig aprendre molt, a aprendre o a interessar-me, almenys t'interessaves, igual que t'interessaves per altres temes, i has pogut tenir el davant teu, persones que a la teva vida diària mai t'imaginaries, tenir-los al davant, parlar i entrevistar-los, doncs amb el programa de cinema era això, interessar-se per l'àmbit del cinema o per l'àmbit de la dansa, que també era un espai que recordo molt interessant, aquest encara més al·lient, i poder entrevistar persones que eren referents al país o internacionals, és tot un orgull, a més a més, fer-ho amb una ràdio municipal pública. I a menjar-me... I això és característic de Radio Desvern, que hi hagi aquests programes dedicats a diversos àmbits, o també en altres ràdios locals això passa? Aquesta missora nostra, Radio Desvern, des que va començar pràcticament, hem sigut referents a la comarca i hem sigut referents a Catalunya, i això és un orgull, i això és perquè s'ha cregut amb ella, i s'ha vist que és un servei públic que realment feia la funció i complia l'objectiu i la finalitat de servei públic, en aquest cas, d'informació local. I això ha fet que, al ser referents, poguessin acollir diferents propostes, que no eren qualsevol, sinó que les persones que venien a fer-les venien amb un compromís, i aquest compromís s'havia de complir, ningú cobrava ni ningú feia res, perquè en aquell moment tot era col·laboradors, col·laboradors, i col·laboradores, i venien, no podia ser, que vinguessis una setmana, l'altre no, un dia arribes tard, l'altre paus és música, això no s'admetia, per tant, eren i som una ràdio seriosa, i que hi hagi programes, si són de qualitat, que es mantenen amb el temps, i l'aprova ha estat precisament amb el programa de cinema, s'ha mantingut amb el temps, vol dir que és un programa de qualitat, un programa que s'escolta, que té la seva audiència, i que està ben produït. I el control d'audiències, i això com ho heu anat calibrant, o com, amb quin lligar m'ho heu fet, o de com m'ho heu fet? El control d'audiències, les audiències, havíem fet una estudi d'audiència, d'un mitjà, o en aquest cas, de la ràdio, que ja necessiten recursos, que els ha d'aposar l'Ajuntament. I el que sí hem fet, sempre, amb les diferents enquestes de valoració de serveis que fa l'Ajuntament, no en fa massa, però en fa generals, sempre hi ha una qüestió relacionada amb la informació local i amb els mitjans de comunicació que hi ha al municipi, no només de la ràdio. De la ràdio se'n va fer una, si no recordo malament, específica, només de ràdio d'Esberfa, uns 10 anys, que ens va sortir molt bé. Les enquestes dic jo que a vegades les olores, no? Llavors l'únic que fas és constatar-les amb unes dades, i ens va sortir molt bé. I ara, recentment, si sou d'aquí, ho heu pogut seguir una miqueta, ara aquest finals de l'any passat, de l'any 18, que l'Ajuntament va encarregar una enquesta de satisfacció de serveis, a la qual hi havia la pregunta, amb quin mitjà s'informa habitualment de la informació local? És a dir, quin mitjà s'informa habitualment de la informació que genera, que es genera, a Sant Just d'Esber. I aquí, al primer mitjà, el primer canal pel qual s'informa la gent que viu a Sant Just, és el Vulletí Municipal. El Vulletí Municipal és aquesta publicació que es bostia cada mes a totes les cases, doncs continua sent, amb un 80%, les persones s'informen a través del Vulletí Municipal. Seguit després de la web municipal, de la web hi penja moltes coses, vull dir que aquí s'hauria d'adonar més, que no s'ha desgranat, hi havia un 17%, si no recordo malament, i a través de ràdio d'Esberno un 14%, que és un percentatge molt important, és un percentatge molt important. Pensem també que ràdio d'Esberno avui no és només sintonitzar el 98.0 de la freqüència modulada. Ràdio d'Esberno avui, afortunadament, és un canal de comunicació que no només l'escoltes, sinó que el llegeixes i, a més a més, les xarxes fan que es distribueixi per moltíssims llocs. No ho tens perquè està escoltant l'entrevist del moment, sinó que hi ha a la carta. Aquest mateix programa el difonem als que veniu, si tenim el WhatsApp o tenim comunicació, el dia següent, o el Joan normalment el posa al mateix vespre o inclús. Hi ha el ràdio d'Esbercom com, i les apps, etcètera, però la ràdio continua sent un referent. Per què? Perquè em dona veu a totes aquelles persones i col·lectius, sobretot és un altaveu de col·lectius, quan dic col·lectius, són les entitats, que poden difondre la seva activitat, donar-la a conèixer i apreciar-la i posar-la en valor. Això és important. Ojalà es poguessin fer més enquestes. Nosaltres que no les coneixem, tu que la pots conèixer o la tens més a prop, ens ha semblat també bé que ens els comentéssim. La ràdio, aquesta missora, abans us deia que havia sigut referent, i realment del que ens hem de sentir orgullosos, és que hem pogut ser pioners en moltes coses. Ara ho som, perquè la missora és referent, sobretot tecnològicament, i amb la difusió que se'n fa. En el seu moment, una experiència que no existia a Catalunya era la missió en xarxa. La missió en xarxa de diferents emissores municipals, que hi havia en aquest cas a la Comarca, del Baix Llobregat, que és on estem nosaltres. A l'any 85, només haver començat, el que eren els informatius, ens trucàvem cada dia de municipi que tenia emissora municipal, Sant Boi de Llobregat, Ràdio Sant Boi, Radio Castell d'Afel, Ràdio Viladecans, Ràdio Molins, Ràdio Sant Feliu, Ràdio Cornellà, Ràdio Hospitalet, Ràdio d'Esverni, em sembla que ràdio Pallejar i alguna més que m'han de deixar. Ens passàvem les cròniques, en aquest cas, eren gravades del telèfon. Un company de Ràdio Sant Boi diàriament lucutava la notícia del dia de Sant Boi i nosaltres donàvem pas, avui a Sant Boi, comença la Fira de la Candelera, donem pas al nostre company fulano de tal des de Sant Boi. Les hores estava gravada la informàcia del Sant Boi i nosaltres feien el mateix. Amb la qual cosa, difoníem també el tabeu de la comarca, perquè això no sortia ni al periódicó, ni a la venguàrdia, ni a la televisió, ni en lloc més. Estem parlant de fa 30 anys, que la Ràdio avui el dia 2 farà 35 anys, vull dir que no, que acabem fent una aposta important, i a partir d'aquí va néixer l'informatiu comarcal i després dels informatius locals que cada mesura feien, hi havia l'informatiu comarcal. Aquest informatiu comarcal era una... donava informació i es gestava des de... ho havíem fet nosaltres des de Sant Just, des d'aquí, des d'aquests estudis, ho havíem fet durant molts anys, la presentàvem i se matia des de les zones del 98.1, connectant cada mesura a l'informatiu comarcal, que avui encara existeix, no locutats, sinó a través del web. I després vam veure la necessitat que hi havia moments en què l'actualitat no era només local, sinó que podia ser comarcal o del país, i fèiem un programa conjunt. Jo recordo el seguiment que es feia de les campanyes electorals, sobretot tant de les locals, sobretot de les catalanes, de les de país, el seguiment de la campanya electoral i del dia electoral, perquè tots volíem entrevistar el líder del partit català, però no se'n irà un dia a Sant Boi, l'altre Sant Just, l'altre... Aquí ells, en què? No. Aleshores, fèiem un programa conjunt, la matíem des d'un estudi, molts anys des de Sant Just, i aquell entrevistat, que fèiem el seguiment de la campanya, anàvem a aquest estudi, però amb aquell mateix moment s'està matant per les zones de Sant Boi, Castellafels, Viladecans, etcètera, etcètera. I el dia de la jornada electoral, el mateix, fèiem el seguiment durant tot el dia de la jornada electoral, i ens desplaçàvem a les seus dels partits en aquest cas catalans. Hi ha una persona de Sant Just destinada a la seu de Convergència i Unió a Barcelona, a l'altre dels socialistes, a l'altre d'Esquerra, a cada un anaves fent les cròniques, i això no només ho feia un municipi, una misora local, que no ho podríem fer, sinó que ho aníem esforçant. Fem una xarxa de persones que... I a partir d'aquí també vam veure que els mesos de l'estiu què passa, com que tothom era un col·laborador de totes les emisores, i teníem la nostra vida i les nostres vacances, era difícil cobrir els dos, tres mesos de l'estiu. Veient que tot això funcionava, aquestes emisores, vam dir, fem un sol programa, magazine de matí amb aquest casera, amb una sola emissió, unint esforços de cada emissora. Cada emissora enviava una persona, jo recordo que ho havia estat durant més de una temporada, segur, però aquests de l'estiu se matien, es van emetre uns des de Sant Just, els estudis eren a Sant Just, i altres anys se matien des de Sant Feliu, recordo, des de Ràdio Sant Feliu. Però Cornallà hi destinava una persona, Sant Just una altra, Sant Boi una altra, Vilada Canz una altra, de tal manera que feien xarxa, és a dir, la xarxa que avui és, les xarxes socials potser van començar d'aquesta manera. Però bueno, orgullosa d'haver format part d'aquest equip, i se m'ha fet cur i no sé... Sempre es fa cur d'aquí. Sempre ens fa cur, molt interessant, perquè veure't recordar la teva pròpia experiència ens suposa també una experiència del que això ha sigut. I del que és, i del que continua al cent, 35 anys. I l'ànima del programa, que segur que ens està escoltant, Joan, tenim 30 anys, 30 anys. Ara ja ho sabem. Us ho miraré bé. Ara farem els contes. Per què ens passem la vida? Des de quan som? Molt interessant. Desitjo que us vagi molt bé, i que d'aquí 30 anys més, perquè no, em torno a convidar i estaré davant vostro. Igualment. Moltes gràcies. Ens despedim per la setmana vinent. La persona que ens visitarà, com ha convidat, és Santi Robert, que és advocat en exercici, però que és un entusiasta del cine. I que a la seva temàtica, proposat com a temàtica, el cinema ha vist des d'un projecte sonista de cinema. Aquest és el seu tema. I podrem aprofitar per parlar dels Gaudí i dels Goya. Que no n'hem parlat, d'acord? Fins la setmana que ve. Bona nit. Bona nit.