Cinema sense condicions del 5/2/2019

CINEMA SENSA CONDICIONOS CINEMA SENSA Bona nit! Com tots els dimarts, aquí estem, el grup que pot parlar amb vosaltres sobre cinema, a tots els que us agrada, com ens agrada nosaltres, de cinema, sense condicions. Com sempre, els companys, Joan Cerdà, bona nit! Hola, bona nit! Jo és Péper Bangol. Hola, bona nit! Darrere de... De los cristales. De los cristales, que no se para. De glas, de glas. El pol. Cristales de alegres ventanas. I el nostre convidat d'avui, que estem molt joiosos de castigui aquí, el Santi Robert, bona nit! Bona nit! Bona nit! Com sempre, farem una primera part de les novetats, novetats dels Premis Gaudí, els Premis Goya, de pel·lícules que hagin vist, i després de dir que harem la segona part, aquest nostre convidat, que és molt, molt interessant, us ho dic de debò, que és un personatge que us sorprendrà. A nosaltres, almenys, ens ha sorprès. Ell és de Cardadeu, ha sigut durant 16 anys projeccionista del cine de Cardadeu, i ell és advocat, és professor de l'autònoma, escriu llibres sobre cuina, com podeu veure, fa una pila de coses sorprenentment diferents. Doncs aquí el tenim. Bona nit! Bona nit! Bueno, era un moment ja que tinguéssim un projeccionista, perquè tenim sempre molta gent relacionada amb la qüestió del cinema, mai no havíem tingut un projeccionista, i ara, ara, no? I sense projeccionista hi ha la pel·lícula. Ah, aquí està. En el futur, no ho sé. Bueno, Netflix ja, no ho sé. Pol. El cine en casa. Sí, clar. Això és una variant que ens ha portat aquest tipus de novetats tecnològiques, que són el que són, i per tant, podem pensar com has devingut el procés fins aquí, que això sí que té interès. Com has devingut fins aquí, en una vida personal que és la del Santi, i en general, els que ho hem viscut des de l'altra banda, des de l'exacte, que també hem notat uns canvis que són tecnològics, i segurament humans. Sí, hem passat dels cacaus a les crispetes. Ah, sí. Molt bé. A veure, la primera part, si us sembla, parlem com que m'heu recordat que no vam desglosar del tot els premis Gaudí, doncs parlem dels premis Gaudí i dels premis Goy. El premis Gaudí, Joan Cerdà, si tu els tens aquí davant, si ens els comentes i els comentem tots plegats. Bé, doncs els premis Gaudí es van donar en una gala que, bé, dintre del que han sigut les gales dels premis Gaudí, que han sigut les gales dels premis Gaudí, no va estar malament del tot, es va poder aguantar força bé. I jo destacaria, doncs, que la pel·lícula que va recollir més premis va ser entre dos agües, de Isaquí i la Cuesta. Només un incís, que els premis Goya només va tenir dues nominacions. I per primera vegada, amb 20 anys, que ja se sabia que no li anaven a donar, perquè ni millor direcció ni millor pel·lícula seria per ell. En canvi, aquí el Premi Gaudí tenia 9 nominacions i per mi hauria hagut de ser 9 premis, sobretot el millor guió. El millor guió va ser un atracament, però amb armada, perquè donar-li el millor guió a viatge al quarto és una madre, no sé com donar-li un Òscar amb una redacció escolar. En fi, al costat del guió d'entre dos agües, la cosa és que no té... I l'altre que no va guanyar va ser la millor direcció de producció, que aquí podem estar una mica... És clar, la producció era de baix pressupost, en el cas d'entre dos agües, i aleshores, vivint aquests premis, i en el Goya també es va veure, sempre hi ha una part que va a la indústria, que en aquest cas van ser els quatre premis que va recollir el fotògraf de Madhausen, que és una pel·lícula realment fallida, que no... De fotografia està bé. Però no cobria les expectatives que ho faria la vida del Francesc Bosch, que va estar molt ben recollida en dos o tres documentals que s'havien fet sobre... Molt superior. Molt superior a la pel·lícula en ficció, no? És veritat. I per que l'interpretació també era relativament... Sí, la pel·lícula era ambiciosa, i havia de tenir els premis, perquè no oblidem que aquestes academies doncs és un nens corporatiu, i aleshores tothom busca els seus interessos, i evidentment sempre hi ha un repartiment entre el que és la indústria i el que és un cinema més independent. No ho sé. Que més resultaries. Jo no resultaria res més, perquè em sembla que els premis entre dos aguas em semblen perfectes. Perfectament. La millor pel·lícula va ser les distàncies. La distància és... És de mea culpa, no he vist ni la de l'Isaque i l'Aquesta, ni la de les distàncies, que és aquesta història que van a celebrar un aniversari a Londres. A Berlín, a Berlín. Jo la trobava suggerent com a història, de trobar-se unes amistats, trobava que tenia gràcia la idea. Ara, clar, després ja no ho sé. A mi personalment em va agradar les distàncies, però sí que és veritat que quan va guanyar els Gaudí em vaig sorprendre de... Perquè jo aquest any gairebé et diré que ni Gaudí ni Goya havíeu vist massa cosa en general. Per exemple, entre dos aguas, jo la tinc pendent encara. Jo també. I pensava, aquesta justament l'he vist, però és representativa, com a guanyadora. No ho sé. A mi em va agradar les distàncies. Jo penso que les distàncies... perquè et jove. I a mi em va carregar. No siguem prents. Perquè no sóc jove, perquè jo penso que és una pel·lícula que presenta uns problemes de gent jove, i no sé, jo em vaig quedar a fora, per l'altra banda, lògicament. Però vull dir-te si la millor pel·lícula és aquesta, com és que no té més premis? Sí, però no va passar ja... No recordo molt bé, però... Què fa, 3 anys la de la pròpia Pell? Dos anys, 3 anys? Què es va endur així? Perquè jo recordo que és una pel·lícula que potser no va ser... Va tenir més d'un premi. Va tenir interpretació... De l'emesquareza. De l'emesquareza. De l'emesquareza, és veritat. I a l'exmonè, també? No, a l'exmonè, no. Un robatori, sí. Sí, perquè fa molt bé. Que no sent conscient, tampoc, de totes les pel·lícules, la magnitud que competia aquest any als Gaudí. Justament la que vaig veure va guanyar i pensava... No em sembla amb una mena de pel·lícula les distàncies, però em sembla una pel·lícula, potser, diria més petita, respecte a les altres. Però, bueno, l'opinió que tinc és que de les 4 que hi havia, com a pel·lícula amb llengua catalana, doncs aquesta guanyava perquè era la millor, perquè les altres 3 encara eren pitjors. I, no sé, avui de ara, als Goya, potser... Bueno, els Goya, comentem els Goya. Sí, però primer m'agradaria dir que per mi és una de les gals més casposes que hi hagués dels Goya. Tu ets el que l'has vista de nosaltres, no? Jo vaig veure fragments i per sobre, perquè realment també... Llavors, els premis ja sabeu, el reino i campiones. Exacte. De fet, sí, sí, sí, clar. També mostra el nivell del país, no? Sí. Fins aquí arribem. No n'hi ha més. Tot i així. Jo haig de dir que ja us vaig comentar quan la vaig veure, el reino, és una pel·lícula que té interès. Està ben feta i molt bé de ritme. La interpretació de la torre es diu, aquest noi. L'opinió de la torre. Jo crec que és molt bona. Malgrat el tipus de personatge i la ductilitat que ell té per fer aquest tipus de personatge, ja sé que és un estereotip, però tot i ser un estereotip d'un revista, un corrupte que està a dins del poder i utilitza a tothom en funció d'ell. És una història i és un personatge molt, molt consistent com a personatge. Ara bé, clar. Quan es vol descriure un tema de corrupció, com és la corrupció del PP. On hem a fons o no anem? Sí, però clar, si tu, la pel·lícula, la pel·lícula del Dustin Hoffman i com era del Robert Rherford, la del Washington Post, tots els homes del president, clar, no es pot comparar, però també usa una situació no estrictament identificable, sí, però en fa una pel·lícula. Doncs jo crec que del cas de la corrupció del PP, la pel·lícula del reino ha estat també una exposició identificable i ha de ser una pel·lícula. Tu no pots fer un B de Várcenes o no pots fer el rei, per exemple. No pots fer una pel·lícula d'aquestes. Si vols explicar un tema com aquest, enganxo cinematografi per tothom. Jo crec que són pel·lícules molt diferents. Una és anar a fons amb el que ha consistit. El B de Várcenes és tota una declaració del Várcenes amb el jutge Ruz i allò té una grandíssima consistència com a documentació d'una instrucció, perquè és el tros de la instrucció del que serà després el judici. Per tant, a mi em sembla que aquest no és el tipus de pel·lícula esperable pel gran públic i, en canvi, el rei no sí que l'és. Llavors, quan el ritme de la pel·lícula és veritat que té alguns trosos que, diries, no sé què hi pinta allà, segons què, però els personatges estan molt ben enganxats. Jo crec que una cosa que, a l'hora del Soragoyen, és que quan va pujar a recollir el premi va dir moltes gràcies i tinc que reconèixer que el felicito a l'Isaqui perquè la millor pel·lícula d'aquest any és entre dos anys. Em sembla molt bé. Però és que una cosa és que tu diguis quina és la millor pel·lícula quan ho mirem des de l'òptica... És que s'han donant el premi la millor pel·lícula? Sí, d'acord. No t'enganys, el que deia el Joan. Donen el premi a la millor pel·lícula dintre d'una esquema que valora la difusió en funció d'alguns valors... Alguna cosa més que això. I, per tant, hem de ser realistes. Quan van donar el premi... No és això un premi dels... dels sondans o un premi d'aquest tipus. És com els Òscars. Quan van donar l'Òscar. Quan van donar l'Òscar per Anna i sus germanes a Bodialen, Bodialen va dir que la millor pel·lícula d'aquest any és Blue Velvet. Bueno, el qual els honora, però és que són coses diferents. Perquè tu no pots esperar d'un guardó d'aquesta mena. Clar, que en millor direcció vagi per campeones i millor pel·lícula. Vagi pel rei, no? És el nivell del cinema espanyol. Exacte. Això és el que hem de dir. Això no invalida una pel·lícula que té un guió a bo, una estructura i una dinàmica molt ben feta i una interpretació digna. Sí, però en cap moment... Jo no opino igual, però... En cap moment de les... Entenc el teu argument, perquè, per exemple, si donen millor pel·lícula a campeones, després d'haver-la escollit per anar als Òscars, ho havien de donar en aquesta, encara que no tingui cap premi més, perquè si no, és que entren en contradicció. D'acord. I llavors, la millor direcció pel Rodrigo Sorgoyan? Bueno... D'acord. La música estava bé. Ara que jo pensava que la música, des de dintre del meu cor, pensava que la música també se la mereixia el Juli, perquè era una música boníssima. Sí, esclar. Bé, si en mirem aquestes coses, doncs són òptiques. Aquí tenim el nuclidó d'Isaqui Lacuesta. Ah, sí? Bueno, el club de fans. Sí, sí, sí. No, no, però és curiós, perquè estem dient que ets la magnitud dels premis, que li has de donar aquí el triomfant més i això, i justament les distàncies guanyar els Gaudí, que també és aquesta contradicció. Incluso els Òscars, aquest any que volien implantar la nova categoria, ja ho entendreu per què. Aquí no és la nova categoria. No, volíem fer una nova que era la més popular. És un premi la més popular. Estaria bé, perquè llavors són coses diferents. Bueno, no sé si estaria bé. Home, els Gaudí tenen el premi del públic, que va ser el viatge al quarto d'una madre. És a dir, que deu n'hi ha. No sé quin públic devia ser. No per acutació, sinó que per la que mestres s'han d'entrar al tipus que se n'hagi parlat més, o més d'aquell era, i la volien donar el primer premi així, gairebé estava adjudicat a Black Panther. La pel·lícula, aquesta superheroi... Aquesta que te l'ha agradat tu, no? Gens n'hi ha mica. Gens n'hi ha mica, però... I hem de recordar que la pel·lícula que hagués tant té 7 nominacions als Òscars, eh? Black Panther 7, eh? És que hem de mirar les nominacions, eh? Les nominacions als Òscars... A l'amo d'aquell país és Donald Trump, també. També són Òscars, eh? Posar-nos a nivell, també. És una nova manifestació del populisme. De totes formes, no va ser tot dolent amb els premis a criteri nostre. Dius, el Goya, tu? Perquè hi va haver millor actriu per Susi Sánchez pel treball que fa a la Infermerat del Domingo, de Roberto Salazar, que és una extraordinària pel·lícula. Premi molt merescut. Després van fer el premi d'animació, el van donar a un dia més convida, que és aquella pel·lícula que... No sé què és, això. Sí, sobre el Kapucinski. Ah. Sobre el periodista. Sí, sí, el periodista. Llavors hi ha una part que està fet amb animació, i l'altra amb personatges reals, que no cap de fusionar-se el meu gust massa perfectament, però val molt la pena pel contingut que té ètic i moral, etcètera. I després hi ha una altra que aquí estarà molt content, suposo jo, el nostre gran jefe, Joan Moros, i és que li van donar al millor documental el silenci de los otros. Ah, sí, sí. A mi també estic molt d'acord. Això que no va ser tot dolent. Perquè és un documental molt valent, és un documental molt seriós, és un documental que si un documental és seguir un tema amb el màxim rigor del que ets capaç i possible i arribari, aquest és un d'ells, un dels pocs. I després que ho digui Goya, comparteixen una cosa. Millor pel·lícula europea, Cold War, que també és acceptable, sí. Bé, doncs algunes coses... Algunes coses. Amb ells. Sí, sí, clar. Nosaltres estem d'acord amb tot. A més, matisació. D'acord. A veure, anem a les estrenes. Jo he vist un Green Book, que per cert és una de les nominades. Sí, sí, però... Sí, bé. No. Jo hi aniré demà, si puc. Si vols que la comentem el dimarts vider. No, com vulguis. A veure, és una pel·lícula que està basada en fets reals, que passen els anys 60, crec, que és la història d'un americà provenient d'italians amb un pianista negre. Llavors fan un recorregut per al surt americà, amb tots els problemes que suposa la legislació anti-negres, amb el surt, que és duríssima encara, com crio encara ara, però no tant, però l'any 60 era una cosa complicada. I molt abans dels anys 60. I molt abans, per suposat, per suposat. I llavors hi ha el Green Book, és un llibre on està explicitat quins són els hotels o els restaurants on tenen... és possible que entren els negres. I per tant, perquè aquest músic és negre, per tant, és un gran músic, és de música clàssica, però també fa jazz i fa... Llavors fa concerts amb auditoris de grandíssima, grandíssima selecció, cultural i econòmica, per suposat. I aquesta és la història. Per mi és la història oposada passejant a Miss Daisy i, de fet, a l'intocable. És un passejant de Miss Daisy. És la història oposada, perquè és a l'inversa, perquè és una senyora blanca, que és la... Espera, que no me'n recordava, jo deia. La Jessica Tandy, que va tenir a l'Òscar, per aquesta pel·lícula, quan tenia 80 anys, va continuar treballant fins que tenia 85, que tenia un càncer i va morir, i és d'una gran dignitat a la pantalla. A l'anglèsa, jo crec, de formació anglèsa, inclús la interpretació, és aquella interpretació tan continguda que només ells fan. Després, ella té nacionalitat americana, i va viure allà, però el seu tipus d'interpretació és d'aquesta contenció, que per mi és les interpretacions bones, sempre venen d'aquí. Llavors, l'altre és el Negris Morgan Freeman, que ho broda. Doncs, per mi, aquests dos personatges són superiors al de Green Book, que són el Mortensen, com se diu aquest... Vigo Mortensen. Provincia de Pontevedra, Vigo. Ah, sí, gràcies. Gràcies, perquè serà una manera de recordar. Vigo Mortensen, i el Negris, el que havia fet també, ha fet també un light, que és... M'ajarçar-la a l'Àli. Doncs bé, ni el Negris ni el Blanc són comparables al Mortgan Freeman i la Jessica Palem. Em sembla tòtica, el Vigo Mortensen té, està em sembla, tu vas dir-ho, un pol, que està... nominat per Òscar, no? Ah, sí, ho busco ara, però jo crec que sí. Sí, ho vaig recordar perquè em va semblar que ho vas comentar, tu, quan vas fer les nominacions. Si l'altre està nominat, perquè com que ja li van donar per munt light, a Secondari. A Secondari, però aquí també seria a Secondari, no m'estranyaria. Mira, t'ho miro així ràpidament. A veure, la interpretació del Vigo Mortensen ja sé que interpreta un personatge d'origen italià, una mica estripat, però hi havia moltes maneres de fer-ho i no triaria aquesta. Però la pel·lícula es veu bé, és una pel·lícula que, com que la història, quan està basada en fets reals, sempre té un tipus de connexió diferent amb l'espectador, perquè veu en aquella com és que passava això en aquells moments, no? I la part musical? I la part musical no té excessiventitat. No té excessiventitat. Sí que en té, hi ha troços molt bonics, però no diries que almenys jo no la vaig captar especialment. Apunto que els dos estan nominats. Sí, m'ho semblava. I l'altre, a Secondari. Sí, m'ho semblava. I en canvi, de totes formes el Vigo millor el Vigo que el... El negre a Secondari. Tots els aspecte. A veure, quan jo dic que, si ho comparo amb el Morgan Freeman, que és tan dúctil de personatges, tan dúctil de fer personatges de tota mena, i sempre els enganxa... Ho fa tot. Exacte, ho fa tot de bueno, de mal, de grande, de petit. Per això és fri, man. És un home lliure que ho pot fer tot. Doncs aquest actor del Green Book, estèticament té una estètica molt... molt bendible. Perquè és molt alt, molt prima, amb unes mans precioses. Vida, quan toca el piano és magnífic. La manera d'agafar-lo. Llavors és molt, molt bonic. Aquest és bonic, perquè de música és bonic. I d'interpretació ho han enganxat bé. No sé com ho han fet, però allò està molt bé. Això és el que puc dir de Green Book. No sé si els Òscars... Em deia el Santi, em deia el Santi. Sí, em deia el Santi, el comentari que em feia ell. Sí, que moltes vegades es valora el fet d'aquesta transformació física, aquesta transformació física del actor, que a vegades es valora de cara a les nominacions d'aquestes dels Òscars. És un criteri molt escritiu, molt americà. Està irreconeixible. Sí, s'ha enganxat molt. El Vigo ha mort, en certes. Potser aquí entro i jo parlo del vice del poder, perquè presidament... Una altra que es va engreixant. Per transformació a la del Cristian Vell, perquè és Déu Mido. Perquè aquest home ja l'hem vist. Escalètica, el maquinista. O sigui, ha anat fent passos, no? I a... I aquí, aquí està... Sí, quan va ser Batman, que el tio es va fibrar... Ah, sí, sí, sí, sí. Una passada, i ara mateix és una panxa. Voleu vist, aquí? La panxa del Vigo Mortensen no te la perdis, eh? Bueno, farem... Si demà vaig a veure a Green Book, farem el dimarts que ve, farem comparació a la panxa. Com comparació? A veure, estèticament, té ganxo al personatge del Vigo Mortensen. Això és veritat, això és veritat. Que vas a que la interpretació és molt més que això. Crec jo. Això és l'únic que puc dir. Jo veient VICE, o sigui, qui l'ha vist d'aquí. VICE, el vice del poder. La van estrenar al divendres. No, no, no. Usaltres tampoc, Joani. El divendres, perdona, crec que de la setmana anterior, no? Sí, sí. Fa dos setmanes. Hi ha rodes, sí. Té 8 nominacions. 8 nominacions. Té 8. Black Panther III. O sigui, anem... Doncs una d'elles, evidentment, és el actor. I potser sí que és això que deies, del tema de la transformació. A veure, a mi... A mi m'agrada la història. És molt... aquest estil House of Cards. Aquest personatge que és molt carismàtic, d'alguna forma. Ell encara no és un personatge que dic Chenei, que és el que va anar... va anar pujant de categoria en el sentit del govern americà, fins a arribar a ser el vice-president del Josh Bush. Del Josh Bush, sí. Què era l'intel·ligent, com si dius? El preparau, com els nostres, aquí. Doncs... I com va arribant... De fet, la pel·lícula comença amb la tantat de l'Alonza S. I com a gabinet de crisi, com a reuneixen tots els grans dirigents d'estats units per veure què fan, no? I... A veure, és una pel·lícula molt interessant amb un toc que recorda moltíssim el Lobo de Wall Street. Aquest ritme frenètic de Scorsese i dels personatges que són molt... Només els falta el parlar a la càmera, no? L'únic que hi ha un narrador que és molt interessant, no faré spoilers. Hi ha un narrador que no és ningú dels protagonistes, és molt interessant. A mi em va agradar molt. Hi ha un narrador que és quasi omniscient, però té un per què que està al final. I la pel·lícula en sí fa com del ningú neador personatge fins al màxim esponent, que més com que és allò que a vegades veiem que és el vicepresident, és el que al final mou els fills. I aquí és molt interessant el paper. Què passa? A mi la pel·lícula em va agradar, però puc entendre que sigui un problema entre cometes per altres pel·lícules tipo Roma o la favorita en els Òscar, perquè no deixa de ser aquesta història americana que sempre acaba triomfant a Estats Units. Jo personalment no la veig tan... Sí que és molt d'Òscar, però no carn de guanyadora d'Òscar, però potser es pot imposar aquí. Interpretacions molt bones, història molt bona... Perquè de pel·lícules són les que tu havies comentat, la... Així com a grans, diguéssim, vindria a ser la favorita de Roma, el vice del poder, la de... la de... nació d'una estrella, i bohimia en Rapso i la de Cui. I Grimbuc... Grimbuc també estava, no? El club de fants dissac i la cuesta, també és club de fants de Jorgo Lantimos i, per tant, vota per la favorita, però ràpidament... És la nostra favorita. Més és curiós, perquè compateix a 10 nominacions amb Roma i Roma està competint també per ser millor pel·lícula extranjera, que potser fan aquesta cosa de que li donen millor pel·lícula extranjera per no donar-li millor pel·lícula. No sé, és interessant. Ai, també compateix la de Infiltrado, que per primer cop està nominat a l'espai Clí. Llavors havíem, també, en temes de directiu... Estaria bé que li donessin alguna cosa, eh? A l'espai Clí? No crec que li donin. Jo tampoc. Però tal com està la situació... Bueno, no n'estic tan segura, perquè el món... La pel·lícula mateixa... Si nosaltres ho diem, la influència de Radio Desben va molt lluny, eh? Ja m'ho crec. Arriba a Los Angeles, però... Tranquil·lament, eh? Via internet. M'ho crec, m'ho crec. El Green Book, de fet, també és una... una expressió del canvi del món, de la relació món blanc, món negre, a Estats Units. I mirant el passat des d'una òptica del present, per tant, de fet, ens alça el negre. Per tant, tampoc m'estranyaria tant l'espai Clí, eh? No, clar, però Green Book compateix en la mateixa temàtica racial amb Cougs Clan i, ojo, eh? I Black Panther, també. És que és curiós, però que és tan... Allò que deien de l'Oscar Soguait... Jo, en canvi, això em sembla que... Quan hi ha una temàtica que és potent, resulta que... És potent des del punt de vista... Això és rendible? Tothom va allò que manifestament la gent considera rendible. Bueno, gent, les empreses, no? És una indústria. Clar, és una indústria. Però vull dir que no... Trobo que es veu molt, ara, aquesta temàtica, com la de la dona. Home, la de la dona, la mateixa, la pel·lícula de la... La que vosaltres promocioneu. La favorita. En el fons, també, és una òptica de la visió actual de la dona. Clar, però és molt interessant el plantejament que fa... Clar, que és molt interessant. Però el fixat que... És molt interessant, però és una pel·lícula que fa 15 anys no sé si s'hagués fet. Perquè, en canvi, és una òptica que es podia fer, però el gancho que té ara és enmens... Estem parlant del poder, per això. Estem parlant del poder, però de les lanes. No tant. Bastant més... Clar, clar. Per suposat. És la lluita del poder, però la forma que usa per expressar la lluita del poder és la lluita entre tres dones, dues dones per una dona, que és la reina. La màxima representant del poder. No. Per mi el més interessant de la pel·lícula és com posa en qüestió tota la monarquia i aquest poder absolut, i com ensenya la depravació d'aquest poder d'una manera impiatosa. Ha sigut molt difícil de veure en cinema una cosa d'aquest nivell. D'acord, d'acord. I tot això amb 15 milions de dòlars que tampoc estan? Tampoc. En el fons és una producció independent. Sí. Jo també vull fer un comentari. Sí. Jo crec que hauríem de dir, encara que només fos una frase per situar-nos, perquè algunes estan ja en cartelera, algunes pel·lícules que hem vist i que valen la pena. O sigui, així com a vegades diem, aquesta setmana no hem vist per exemple... No, ara estem en ratxa. Estem veient prestrenes molt interessants. És una pel·lícula polaca de Malgorzata sumopska que ja està en cartelera. Ja està en cartelera. És una pel·lícula molt interessant, molt crítica, més que bona i tracta del tema de la religió que ja sabeu que a Polònia és una cosa que està molt arrelada i no precisament amb l'aspecte progressista, sinó de lo contrari. Tres idènticos desconocidos. És una pel·lícula fora de la normal molt curiosa, americana i tracta del tema de la utilització de nens que han anat a parar orfanats i llavors s'experimenta amb ells. I després quan tenen 19 o 20 anys els posen seguint l'experiment el que es coneguin, d'una manera fortuita, però no. És una utilització de l'individu del 60 al 80 a Estats Units. I la que avui... Alguna més que... No, tens alguna pel·lícula més? Bé, van veure la de Jennifer Lopez. Sí, que és un títol tonto. Second Chance. Però és Second Act. Segona oportunitat. I també l'han titulat i he vist cartells amb Second Chance. Ah, bueno. Bueno, però Second Act... En realitat és segona oportunitat. I aquí li foten... No és jefa per accident. Ni és jefa ni és per accident. Hi ha un caixondo que posa els títols amb espanyol. Sí. És aquell de sempre. I és una pel·lícula que... Que us ha agradat? Sí. És una comèdia? Sí, me la partes una comèdia, després entren al melodrama, que no és tan interessant. Però es deixa veure. Compleixes expectatives si un vol distreure's. I anar al cine... El que vull és anar-me a distreure. Molt bé. Ja està. Jo el que volia fer un comentari tornant a Green Book és que volia recordar, abans he dit que els anys 60 que passava aquesta discriminació en el sud dels Estats Units pels artistes negres. I llavors volia recordar històricament que les gires que es feien amb autobús, que feien els anys 30, per exemple, els anys 40, les grans orquestes de jazz, com la de Count Basie, no els deixaven anar ni al bàter. No, clar, aquí surt això. S'aturava l'autocar. I això va ser, o sigui, Billy Holiday, la gran Billy Holiday i la millor cantant que hi ha hagut de jazz en tota la història estava en l'Orquestra de Count Basie i ella ho tenia molt més fotut a l'hora d'anar al bàter, que no pas als homes, que ho feien a qualsevol lloc. I una de les malalties que ella va tenir va ser un assistitis justament a partir d'aquest tema, de no poder anar a orinar quan hi havia una parada de l'autobús. Això és un... Si també surt. Si també surt. D'acord, però vull dir, és una cosa històrica que val la pena recordar fins a quin punt s'arribava en aquestes qüestions. Molt bé. Doncs hem acabat la primera part i ara estem disposats a convidar-nos d'avui i ens expliqui què ens pot explicar sobre els projeccionistes, que és una feina que nosaltres desconegem, una feina que ha estat importantíssima durant molt i molt de temps per tots els cinemes tal com el conegut fins a la digitalització. Durant un segle com a mínim. Per tant, ell, que ha estat 16 anys fent això, ens explicarà com hi va arribar, per què hi va arribar, com ho va viure i què li va suposar. Són moltes preguntes? No, són moltes preguntes, al contrari. Ha encantat estar a aquesta estona amb vosaltres i per què parlar una miqueta? És el punt de vista d'aquest ofici, d'aquesta passió que m'ha acompanyat durant 16 anys. 16 anys, ben bé. La meva formació és en dret. Soc advocat, professor de dret a l'Universitat Autònoma. És doctor? Doctor en dret per a l'Universitat Autònoma de Barcelona. I el cert és que i sempre m'ha quedat l'atenció, no és tan estrany que personalitats, que inicialment estaven vinculades a això, els estudis de dret, hagin acabat en el món del cinema. Vilard Miró tenia estudis de dret. Victor Eirice era llicenciat en dret, també. El Mario Camus era llicenciat en dret. Jo no seria de personatges, de personalitats, doncs que realment i això aquí a l'infinic nacional, si anem a l'estranger 3 o 4 vegades, més enllà de la temàtica tant recorrent dels tribunals i dels advocats i advocades, doncs el cert és que molta gent en formació de dret ha acabat sent un paper molt destacat en el cinema. Evidentment, el paper destacat en el cinema no és el meu cas. He estat projeccionista, que són aquells grans desconeguts que ens situem en aquella cabina de projecció que... I poques vegades la gent mira enrere, però el cert és que d'allà surt la llum, que permet aquesta projecció. I el cert és que, mentre vaig fer els estudis de dret, doncs a les tardes, anava a estudiar a l'acadèmia 15 d'octubre, hi havia a Barcelona, allà sants, i estudiava direcció. I llavors la única feina que realment podia compaginar i que realment m'agradava doncs era aquesta de nits fent de projeccionista. I el cert és que em va aficionar tant, em va agradar tant, doncs que durant una mica de més de 16 anys no m'han tingut. I certament, vull dir, posava la música de cinema paradiso, doncs realment va ser això, va ser una formació purament l'anterior operador que jove l'ava, doncs em va ensenyar aquella manera de fer, aquella ofici, que al final s'aprenia així. Estan a cabina, passant pel·lícules, i hores i hores... I trobant on t'estaven les dificultats i els problemes. Que els carbons estiguin de tants saps? Sí, sí. I bé, diria, barran d'això, senzillament em vaig involucrar també a l'autònom amb el cine que ho pris l'any, d'aquesta mica de passió que vulguis donar, doncs va acabar ralent, i el cert és que, com comentaves al principi, altres aficions, doncs han estat la cuina i demés, però aquesta del cinema potser ha estat la que més anys m'han tingut. És així, és així. D'alguna manera, diria, el tema de cinema paradiso, però el cert és que a l'inici que us comentàvem amb el senyor Mangol, doncs el fet d'aquella pel·lícules... Peber Mangol, amb el tema de la Càmera Man, de la Serguita, aquell projeccionista que volia ser. Doncs jo era aquell projeccionista que volia ser advocat. No em vaig dormir mai a la cabina de projecció. És a dir, vull dir, però el ser és que ve, seré una miqueta aquesta, la història. També, sort de poder formar, també, un operador i aprendre'n, fer passar també aquest testimoni. Cert, però, com us dic, és el gran desconegut de l'operador de cinema, però també és un ofici extingir. És un ofici extingir a randa, l'arribada i la consolidació del cinema digital. I el pas de... com... perquè el cine de Cardadeu, ara està digitalitzada la... Sí, hi ha dues màquines, la màquina de cinema digital i encara es manté la màquina de 35 mil·límetres, que quan tenim l'oportunitat, s'han fet projeccions i s'intenten mantenir, especialment, en un cicle de cinema de terror que es fa cada any, que té... I quan ho el feu? El mes d'octubre es fa. El Cardot Terror? Ah, això mateix. El fa l'associació, el Cardot, el Cardot Terror. I allà, doncs... És que el Pol és un expert amb cine de terror. Però diuen que el terror és generacional, així que jo, que soc jove, la gent d'aquesta associació, em va entendre molt bon criteri, doncs ha volgut mantenir, doncs aquesta mica de... També és un reconeixement. És que no és el mateix, que no sentis el sorollet de la bovina rodant. Tu com ho vas passar tècnicament de la fase dels 35 mil·límetres a la digitalització, va ser... Vas haver de fer uns coneixements informàtics, uns coneixements... Quin tipus de tecnologia vas haver de prendre? Clar, d'aquí... Perquè no sé com va ni una ni l'altra. Doncs faig 5 cèntims, una miqueta de com va. El cert és que els projeccionistes en 35 mil·límetres, a part dels coneixements en cinema, reconeixeu, doncs, de certs coneixements en mecànica, coneixements en electricitat, i també el company va dir aquell soroll de la màquina, aquells traquetets, dels rodets, dels patins i tot plegat. Doncs el cert és que aquests coneixements que es exigeixen al cinema digital queda molt simplificat. El manteniment d'una màquina digital és purament els filtres. I els filtres d'aire, i llavors tot el de més és informàtic. El cert és això. Clar, la feina en 35 mil·límetres té una pel·lícula et ve tallada per entendre'ns en diferents rotlles, rotlles individuals, que la meva feina és a revisar i en semblar en una sola bovina enorme, de més de 4 mil... És a dir, és que pesàvem molt... El plat on inserta aquesta bovina té la capacitat per 4.000 metres de pel·lícula. Això estem parlant de realment una bovina pràcticament d'amplada de 90 centímetres, una bovina gran. Una pel·lícula d'una hora i escaig, una hora i mig, pràcticament estem avoltant dos o tres quilòmetres de pel·lícula. Això s'ha de revisar, evidentment, tot aquesta pel·lícula passa pels patins, que és allà, els patins i els rodets que insereixen la pel·lícula a la màquina, i de més, i tot això té unes complicacions que el cinema digital realment... Complicacions, eh? Complicacions que la pel·lícula es pot trencar, que realment no es pot encertar en una de les pues que són com rodets dentats, en allà sincera la pel·lícula, i passa gran velocitat. És a dir, la situació és aquesta. El risc que hi havia en la projecció de 35 milímetres és la trencalla. Inclus, vam conèixer, especialment, el fet de la làmpara de Shannon, però abans teníem, com es veu a la pel·lícula de Berkman, just a l'inici, aquells carabons que s'acostaven i creaven aquell arc bulldike, en definitiva, l'essència de la projecció digital o analògic és exactament la mateixa. Tens un canó de llum i un alent. Per allà passa la pel·lícula i es projecta. Però el cert és que el cinema digital ho simplifica molt. Simplifica molt, perquè tot aquest risc que hi ha associat a la mecànica, a l'electricitat, el cert del cinema analògic, el cert és que amb el cinema digital ho fa molt més fàcil, més còmode. I les pèrdues? Què consideres? Aquí, a veure, hi ha una cosa que és la màxima de l'operador de cinema en 35 mil·límetres, és aquella de, escolti, amb tot aquest tinglador de mecànica i d'electricitat i de velocitat i de soroll, que hi ha a la cabina, l'únic és que si hi ha algun problema, l'has de saber resoldre, i el tema és que l'espectador no s'ha de saber en ti. D'això. Sí, perquè si no, brutista. El cert és que el cinema digital també té problemes típics del suport informàtic. Per tant, jo recordo, i he estat una de les dos moments que ara ho recordo com una anècdota, però que he passat pitjor, en la pel·lícula Cindere Lamán, d'aquella que va de sobre el boxejador James Braddock, Embràs el Crou, de l'any 2005, aquesta, el just, és una pel·lícula de dos hores i escaig, doncs l'últim quart d'hora la màquina va fallar. I en aquell moment jo no vaig a poder posar cap... la solució, es va parar. És un d'aquells moments de veritable pànic per l'operador de cinema. El que em va suposar a mi va ser haver de baixar a la sala, i vaig explicar el final, perquè em van demanar que expliques el final. Un diumenge a la tarda, amb la sala plena, plena. Doncs aquesta situació que vaig passar realment malament, m'ha quedat plaudint i demés perquè em va veure que ho passava malament, però el cert és aquelles situacions que intentes evitar... Sort que no era la primera, perquè ja la miés vista i sabies com acabava, no? Exactament, tanta situació. El cert és que això també pot passar amb el cinema digital. Vull dir, això no... pot passar amb qualsevol, però el risc que hi havia amb el cinema analògic... És menor, aquest és bastant. Hi ha molt digital, en canvi, és menor. Nosaltres el que ens hem trobat, a vegades, amb passes de premsa, és que agafen la ranking i a la millor ens posen la versió espanyola. I clar, ràpidament, però què passa aquí? Tenim que tornar, tornar a començar, i posar la versió doblada. A vegades ens ha passat que no han pogut passar la pel·lícula. Ah, sí, llavors... He hagut de tornar a casa, perquè resulta que el codi no funcionava, o que hi havia un problema de format... Aquí hi ha una codificació, suposo, perquè no es pugui passar a qualsevol lloc, de qualsevol manera, i només estigui destinat a aquell lloc. I això és amb codis, suposo. No sé com era el de 35 milímetres. Tenim aquest número de rotlles, que nosaltres muntàvem. A vegades, quan veiem les pel·lícules, especialment d'anys, dos mil enrere, més o menys, ens podem fixar que a la part superior dreta de la pantalla, de tant en tant, apareixen uns puntets negres. Són quadres, intermitents, molt ràpid. Passa molt ràpid. Això ens indica... A la part superior dreta de la pantalla, de cop surten quatre puntets negres. I fins al cap d'una estona, de 25 minuts, no tornaran a aparèixer. Això ens indica que finalitza un dels rotlles, que jo he ensamblat en aquella bobina, que monto per projectar la pel·lícula. I el cert és que, en sistema anticòpia, per entendre'ns, en allà no hi ha més, més que el fet d'aquest senzillament, seguir el que està impres a la mateixa pel·lícula, el que ve per la repassadora o el repassador en el seu vulletí, i de més, això canvia absolutament en el cinema digital. El que tenim és un fitxer que té un sistema anticòpia i una clau que permet que aquest fitxer sigui accessible i el permet projectar un dia determinat, en unes hores determinades, però el cert és que, com qualsevol altre suport informàtic, està sotmès a les mateixes vicis cíticos i problemes. En definitiva, si no funciona la clau, hi ha hagut un petit problema en la identificació del servidor, en la identificació del dia de la projecció o de l'hora de la projecció, automàticament... No pots projectar-la. Els beneficis del cinema digital davant del cinema analògic. Certament el tema del transport no és el mateix carregat. Tu deies que una bobina d'aquestes acabava passant 15 quins? Clar, clar, són quatre bobines, normalment. Això mateix. Per exemple, amb el tema del transport, hi ha una millor, molt important, el fet d'una còpia en digital, que et pot costar més enllà de 1.000 euros, una còpia en analògica, pot costar més de 1.000 euros, una digital és una decena, a part. A més, el suport digital és un disdu, un disdu que profeines pés a grans. El cert és que el manteniment, com us deia, és un manteniment molt més fàcil. Jo crec que per l'espectador deu ser algo similar, no sé si estàs d'acord, amb el que, en música, seria el sistema de vinil i el CD. La vinil té, a vegades, el rosament, aquell de la guia, que t'agrada, te'l fa més proper, i en canvi, el altre és... ...més fred. Més fred, més... És com excessivament perfecte, no? Sí. Aquí hi ha altra cosa, que és el fet de la conservació de les pel·lícules. Esteve Riembau, al 2015 fa l'efecte, director de la filmoteca de Catalunya, comentava. Els cinemes de poble, que emmagatzemaven aquelles còpies, amb aquest suport, aquesta bovina de celluloida, emmagatzemaves, emmagatzemen un racó dintre d'una caixa, de plàstic, de tant en tant, d'un seire ja, ve i de més, no eren conscients del patrimoni que tenien, i el ser és que, a vegades per un mal emmagatzematge, o a vegades peldatorialment pròpia d'aquest suport, el ser és que, i anunciava Esteve Riembau, el 80% del cinema mut espanyol s'ha perdut. El 80%. El 80%. Molt, eh? Doncs el cinema digital, el ser és que no hi ha proves d'aquelles que, diguem, definitives, que sigui un mitjà que permeti aquesta conservació. Segur? No, esclar, segur. I ens troben que les més ors americanes filmen en digital, però el ser és que sempre tenen una còpia amb enlògic. Precisament per això, perquè no hi ha, realment, encara una prova... De seguretat de la permanència. Clar, és que ara hi ha formats informàtics, ara que en el seu moment es llegien, i ara no. I llavors pot passar exactament això amb el cinema. Exactament. I hi ha aquesta mica de por, el suport d'aquest enlògic, el suport d'un cel·loide, es mantindrà, evidentment, les sales que no han tancat i que s'han pogut digitalitzar, doncs, si encara queda, com per exemple, a Cardadeu, una associació molt bona a voluntat, que s'ha risc de fer una projecció amb 35 milímetres, i surt molt bé, i es valora molt bé per l'espectador, i evidentment per projeccionista. És molt especial, perquè l'ofici de projeccionista és aquell, en el cinema digital, com es diu, és un ofici en extinció. I és un canvi... Clar, jo et preguntava, inclús sense... No caldran ni la presència, no? Després es feia molt servidor. Inclus, la connexió internet amb un servidor, doncs, és que a final s'automatitza de tal manera. M'ho imagino. Però, bueno, una mica la... Creus que es podrà fer a distància? Sí, ja es fa, ja es fa. Ja es fa a distància. I el ser és com aquella imatge. I, abans, en el cinema, abans, parlant de fa anys, jo recordo, jo anava al cinema, era un veritable esdeveniment, era un ceremonial, era entre, pràcticament, en un temple... I més en un poble, eh? I ara anem a un cinema en un centre comercial. Clar, aquesta sensació, és la mateixa que, al final, jo també he acabat tenint, amb el tema de la digitalització de la sala. Aquest ofici amb el que jo he passat en bones estones, i he presentat el ser és que... Doncs bé, som molt grans desconeguts, si no fos per això, per aquests moments, que ara estem comentant, hi ha molta gent que ja desconeix, inclús que ja hi ha alguna persona... Sí, sí, sí. Però això és interessant recordar-ho. I una cosa que voldria presentar a Santi. O sigui, amb totes les pel·lícules que hi havia, ho hi ha hagut i encara hi ha, amb 35 milímetres, o sigui, amb això arriba un moment que ve, i substituïc la programació, es fa amb digital, els equipaments són de digital, aquestes pel·lícules on van a parar, han anat amb algun arxiu, o s'han destruït, és que a vegades penso que... bueno, ha de ser una quantitat. No, hi ha la filmoteca. No, el que es conserva. La filmoteca, d'acord, però són molts escopis que hi havia de cada pel·lícula, voltant per tot Espanya, per exemple. Sí, sí. I el certament es guarda una copia que, o la distribuïdora, o el repassat, o està ben amagatgemada, quan tu vols projectar aquesta copia, i et fan tots els avisos, quan muntes cada un dels rotlles, amb aquesta bobina gran que us comentava, moltes vegades has de tallar un trosset de pel·lícula. I aquell trosset de pel·lícula... Es pot allargar? Clar, si tothom... El tema depèn de quin cinema, com en diem, passa gran velocitat, per la màquina de 35 milímetres, gran velocitat pels patins, pels rodets, això és un desgàs d'aquesta pel·lícula. Evidentment, moltes vegades, inevitablement, aquest trosset. Però ja et fan totes les advertències. Això són pel·lícules, que són actes per la projecció, perquè el repassador la repassadora ha dit, escolti, hi ha algunes ratlles fines, o hi ha algun plego, però es pot projectar, evidentment, es considera un veritable trésor. Ara que ens som conscients, que ens som conscients d'aquest fet. Però el cert és que... Recordeu l'expressió, com ho deien, era... el diloperador de cinema. Llavors es cridava la sala, quan algú havia vist una pel·lícula, una vegada, i trobava a faltar alguna escena, a la següent projecció, que era en càcaro. Volien dir, escolta, lladre. Per què? Perquè moltes vegades... Exactament. Moltes vegades, inclús, per el tema de les jornades molt llarges, els projeccionistes, fan jornades molt llarges, i el cert és que, a vegades, per les ganes d'arribar a casa viat, s'oprimien trossos de continú. Ah, sí? Això ja és picaresca. Allà ho geraven el metge. Picaresca. El cert és que això amb el cinema digital és molt més difícil, però el cert és que aquest fet d'anar tallant aquest suport, al final les còpies que queden són les que són. Jo recordo que he passat una còpia, per exemple, de Quincó, meravellosa, però és que el cert és que, quan jo me la mirava contra llum, era un veritable quadro de ratllades, furats, cremades... Desastre. A mi m'agradaria que estiguessis tornant a reparar la pel·lícula, que no pas el que durava la projecció. El cert és que, aquestes còpies es conserven, es conserven en magatzems, es conserven... Tu, per exemple, quan programeu l'octubre el cinema aquest, acudeixes el distribuidor i això s'encarrega aquesta associació, que és el Cardot, i encara ells diuen que aquesta pel·lícula el tenim. Sí, sí, es fan aquesta selecció, i en funció del que sigui disponible el que sigui disponible i el que realment... A vegades, amb la còpia que es passa a filmar, que ve de la distribuidora. Això mateix, això mateix. I encara es manté, i en cinemes, que mantenen aquesta projecció amb 35 i amb altres formats en lògics, però el cert és que cada vegada això és un ofici d'en extinció. Jo tinc la sort, i de fet és el que... I tu, clar, ja ets molt jove. A l'etapa de tallar perquè... per... Sensura? Sensura, això no ho has vist? No, el que he vist són els bulletins. El cinema de Cardadeu és un cinema realment antic. És un cinema que va sortir d'un projecte de l'arquitecte raspall, i Maiol, i a l'any 32, a l'any 33 es va construir amb les contribucions dels Cardadeuengs. Després va passar a una escola pública a l'any 36, i llavors el 75 va tornar a ser teatre i cinema. Doncs en aquest període s'ha anat acumulant molt de material en aquest cinema. I quedaven aquells petits bulletins que s'anaven acumulant, que sortien aquelles anotacions, de dir, en aquesta pel·lícula que califiquem de tal manera, doncs hi ha un BSD, i això no la fa apte per... Exactament. Però personalment no vaig viure. I 3R, 4R... La qualificació... Recordem que a la porta de les esglésies hi havia una qualificació moral dels espectadors. Sí. I llavors era el 3R, que era per a maiores conreparos... I el 4 era gravemente peligrosa. Sí, sí. I l'altre és el que hi ha, no li la feien. I els capellans, vull dir, predicaven des de la trona contra Hilda i contra d'aquestes, que avui dia les veus... El meu poble, que és diusiu de dillà, la provincia de Lleida, quan nosaltres anàvem en combinació amb Quimerà, que és un poble que hi ha 5 km. Llavors hi havia el de la moto, que baixava a l'entreacte, baixava els rotllos de la segona pel·lícula i pujables de la primera. I va dir el capellà des del públic, va dir, avui, com que anem amb Quimerà, ens veiem obligats a passar una pel·lícula que mai passaríem si fos una cosa nostra. Queda advertit. Sí. La pel·lícula té... Natalibut i... El Este de l'Eden. El Este de l'Eden. No, no, no. El verde... Esplendora la hierba. Sí, que ell era el... Warren Vidi. Bueno, es fa dir, ens veiem obligats. Preguem, sobretot, que cap dels joves hi vagin, i els grans, que feu su convulgament. Sí, de fet. Jo vaig pujar amb els meus pares a Barcelona, el 64, el primer que vaig fer va ser quan vaig pujar. A veure, esplendoren la hierba. Escolta, i aquests quadernets, tu sí que els has vist? Sí, sí, els he vist. I es guarden, sí, sí, el cert és que, com explicaré, el cinema de Cardeu està en ex, a la rectoria de Cardeu. I encara hi ha aquella fina estreta a lateral, des que el rector contemplava una miqueta a les piles. I això mateix, això mateix. I el que us comentava, potser he tingut la sort, m'ha d'ensenyar, però també he tingut la sort, després d'ensenyar aquest ofici, dues persones, que he fet el Regàrgin Jaume i el Isaac Vives, que han tingut aquesta afició també per mantenir aquest cinema viu, fins ara, i els serveixen persones d'aquelles que dius, és el millor que m'emporto, del cinema de Cardeu, persones que haurien de ser declarades, el meu entendre, tresor nacional, moltíssimes gràcies. Ha quedat molt clar que ser projeccionista és una qüestió d'evocació. Com que ja hem d'acabar, només dir-vos que per la setmana vinent, tenim un programa diferent de tots, venen tres noies que estan fent el Batxillerat Artístic a l'Escola Massana, i és el seu treball de recerca, i fan el treball de recerca sobre la Nobelback. I, per tant, parlarem de la Nobelback. Bona nit a tothom. Bona nit. Bona nit.