Cinema sense condicions del 12/2/2019

Gràcies. Arribarà. Bona nit a tothom, avui, com tots els dimarts, estem aquí, tots els companys que han posat es compartim cinemes sense condicions per parlar de cine i compartir ies, pel·lícules i temes. Bona nit, Joan Cerdà. Hola, bona nit. Péper Mangol. Molt bona nit. Paul Díger, al darrere dels comandaments. Que ens ha posat per posar-nos en mòrbita música de la Nobel Bacte. És un test. Les nostres convidades tenim el goix d'explicar-vos avui que tenim tres convidades, cosa poca habitual, tres joves convidades, que venen a parlar-nos sobre el seu treball de recerca. És una novetat. No hem fet mai un programa amb noies que ens puguin parlar del seu treball de recerca de Bachillerat. Aquí tenim a... Alícia. Hola, Alícia. Bona nit, Paula. Bona nit, Paula. I Clàudia. Clàudia, hola. A la segona part, com sempre, en aquest programa parlarem sobre el que elles ens vulguin explicar sobre el seu treball de recerca, que és la Nobel Bacte. Mentre estàvem a la primera part, com sempre, farem les estrenes que hem vist, les pel·lícules que ens han agradat, que no ens han agradat, i el que ens ha semblat del cine que últimament hem vist. A veure, si voleu començo... No sé si vosaltres l'havíeu vist, i no recordo si l'heu comentada. La reina d'Escòcia, no? Maria reina d'Escòcia. A veure, jo veig que quan hi ha una línia de cine, de dones, i amb temàtica històrica i de dones, doncs mira, aquesta és un altre. Jo crec que no arriba realment a la pel·lícula La favorita. Aquesta és una grandíssima pel·lícula. És difícil arribar-hi. Sí, és arribar-hi. Per això s'ha de ser conscient d'això. Però és una pel·lícula interessant. És una pel·lícula sobre la reina Maria Stuartle d'Escòcia. Aquesta passa al segle XVI, que tampoc és que sigui una època molt diferent de la favorita, però sí que és com s'enfronten dos dones, la reina d'Escòcia, que és la Maria Stuartle, i la reina d'Anglaterra, que és l'Isabel I. Ells són parentes. És la mateixa que és la reina d'Anglaterra? No, reina I. No, però com que aquesta... Duretant. Home, no pensis. No, és la segona. Ah, és la segona, aquesta. Però l'Isabel I va regnar... Sí, 200 anys que dur una altra 100. Va regnar 44 o 45 anys, que per l'època és una cosa no gens habituals, es metaven els uns als altres amb una certa facilitat. I les farmàcies no estaven tant sortides com ara. Bueno, l'actual... No hi ha el tema que hi ha dels corbs, de quan mor un corb, no com era allò, una torre de Londres, que quan mor el corb és que la reina s'acabó, i llavors el van renovar en càrrec o que mor, el van renovar en el corb. Bé, bueno... Van triar un ocellot amb el pèl, sí. I tant. Bé, és una pel·lícula... La directora és Josie Roeke, jo no la coneixia, és una dona de teatre, és anglèsa, és una dona que en teatre ha fet coses perlovís molt importants, jo no ho sé, però és el que veig que ha passat. I aquesta és la seva primera pel·lícula, em sembla. Llavors és una pel·lícula estèticament impressionant, però això també ho té la favorita, que estèticament et toca, no? Estèticament també té una visió molt particular de la directora, per això crec que està nominada, està nominada per als Òscars, per vestuar-hi maquillatge i pelucria. Aquestes de a poc a totes? Sí, però aquesta és particularment vistosa i particularment trencadora, en color, amb maquillatge, perquè la reina Isabel I d'Anglaterra té un moment a la seva, abans de trobar-se, de que la Maria Stuart la li demana a Síl en vella per protegir-la perquè té un problema a Escòcia, ella té la Bricella i, per tant, té un problema de pell i em fa allà un miracle particular de l'estètica. Les interpretacions jo crec que són especialment importants, elles són, la Sara és Ronan, que aquesta jo sí que la coneixia perquè és la que havia fet aquella expiació, no sé si recordeu, que era una nana de 13 anys o molt joveneta i bastant nominada per als Òscars, fent el paper d'aquella nena malvada. L'expiació ella ja va fer un grandíssim paper, després ha fet altres coses, però és una molt bona actriu, jo crec. Sí, de les joves és una l'esca d'estaca. Sí, sí, jo no l'he vista, com era de verd, el ocell, o últimament ha fet una que es deia així. Sí, no l'he vist. No, jo tampoc la vaig veure. No sé, sortia a la platja de Chessel, no? Va saber ser Ronan. Sí, eh? Sí. Bueno, he fet moltes coses, la primera que un recorda és l'expiació, perquè va ser de lo primer que va fer aquesta nena. I ho fa molt bé, per mi és superior a la interpretació de l'altra, que és Margot i l'Isroble, que no sé qui és, és australiana, que fa de reina Isabel I, les dues ho fan molt bé. Sense elles, la pel·lícula veuria poquet. Bueno, és veritat que la càmera també és bona, els paisatges són espectaculars, molt ben agafats, duríssims, com el que descriu. I la pel·lícula, quin és, vull dir, que val la pena veure-la, eh? Jo dic que val la pena, però crec que el problema no està massa ben descrit. Els britànics van tenir en aquella època un problema fonamental que va ser el problema religiós, dels catòlics i els protestants. Finalment, l'església d'Anglaterra, que la fonda, o almenys ella i està, és l'Isabel I. Jo trobo que aquesta descripció d'aquest moviment tan enfrontat que va viure en Bretanya en aquesta època, és difícil d'entendre, no és fàcil d'entendre la pel·lícula, i les relacions entre elles també és difícil d'entendre. La història, la descripció i el moviment dels enfrontaments i la història de batalles, no sé, però d'enfrontaments bèl·lics entre ells, està relativament bé. I li reconec que la història poca explicitat de ser descrita quan és una cosa complexa i que la gent no sol saber fàcilment. Per això dic que entre això i la favorita hi ha un abisme. Tot i així crec que la línia actual de dones interpretat per dones i aquí dirigit per dones és una línia potent, hi ha més històrica i sobre el poder de les dones. Aquí torna a ser el poder. Sòfia Còpola, no? A Manitoriata? Sí, però jo veig que ara, en aquest moment, dos estrelles d'aquest embargadorat són per comentar això com a tal. Sí, són temes com ara el racisme, també, que està com a la l'Alça en pel·lí. Bé, és el que puc dir d'aquesta pel·lícula. Quines pel·lícules teniu vosaltres? A veure, per continuar amb les pel·lícules que ja estan en cartellera vaig veure Green Book, vas comentar la setmana passada. El poll ens fem també la vida? Sí, també la portava avui. A veure, què dins diu el poll? Bé, a mi em va agradar molt. És una gran pel·lícula, trobo, que té dos personatges per damunt de tot, molt ben interpretats, tots dos estan nominats a l'Òscar. Hi ha un personatge que és fet d'una peça, que és de l'Italo-Amèrica, que els Italo-Américans són així i no n'hi ha més, i llavors hi ha un personatge que... Que l'interpreta el Vigo Mortensen. L'interpreta el Vigo Mortensen. I després hi ha el personatge que l'interpreta el Magher Xala Ali, que vam conèixer a Moonlight, que és un personatge que té més portes, encara que les veus a venir, perquè la pel·lícula és molt convencional, però trobo que destaca molt l'ambientació que hi ha dels 60 Estats Units i que explica molt bé el problema del sud dels Estats Units i també del nord. Però també del nord, però com que la pel·lícula transcorre a un recorregut, que fa nits dos. Comença pel mig oest i després amb el sud, i llavors és un pianista que està instal·lat a Nova York i que ell per pròpia voluntat vol anar al sud a dir... A veure, els afro-americans també sabem fer coses i tal. De un nivell que no és habitual. Que no hagi de ser jazz. Exacte. Sí, sí. Hi ha la qüestió aquesta que el personatge negre és un home que no encaixa ni en el món blanc ni en el món negre. És a dir, ell per la seva raça li adjudiquen una sèrie de característiques que ell no està d'acord amb aquelles. És un cas raríssim, perquè el vull estudiar, perquè jo no el coneixia en aquest músic. Jo tampoc. I és una història real i llavors una afro-americà que se'n va a Leningrat a estudiar piano als anys 60. Molt estrany. Això devia ser una cosa bastant. Evidentment que hi havia els pianistes clàssics russos que estaven exiliats, que hi havia el Rubinstein, que hi havia el Jorovitz, tot aquesta gent. Vull dir, esclar, els pianistes russos en aquella època a Estats Units eren els millors de l'escola aquesta. Però és estrany que precisament una biografia molt, molt... Una afro-americà se'n vagi a Leningrat i que llavors la discogràfica li digui, no, no, tu no pots enregistrar ni tocar en directe música clàssica, que era el que amb ell li agradava, sinó que has de fer música popular. Música negra, en tot cas. No, perquè no li fan fer jazz, eh? No és ni negre. És música pop. Aleshores hi havia una música de piano, no sé, hi havia un famós duet Ferrante i Tetscher que tocaven aquestes melodies, hi havia Ronnie Aldrich i s'os dos pianos, que deien llavors, i era una cosa que era música pop, tal com es diu a la pel·lícula. El que passa és que després música pop ha sigut una altra cosa. I llavors aquesta és la música pop que hi havia abans del rock, els anys 50. I llavors ell, bueno, el final va molt lloc i sí que pot tocar música clàssica, una peça molt corteta, i després toca amb un grup de blues, perquè resulta que està amb un garito d'aquells que toca en blues, i altres blues. Sí. No, però bé. I el pol que li ha semblat? I quin és millor? Intocable o aquesta? No, no. Intocable no entra en el meu diccionari. Vale, gràcies. És una pel·lícula que està... 100 milions d'espectadores en França. Aquesta també vol molts milions d'espectadores. No ens enganyem. Jo crec que dins del que és el comercial, és evident que és una pel·lícula comercial, però jo crec que risca molt més que intocable. Perquè és una història real. Bueno, intocable també ho era. I bo, Mian Rhapsody també és una història real i tampoc risca. És que no l'he vist, ja t'ho he dit abans. No, però posa la situació molt clara. I el que té de bo és que és pel gran públic. Això és veritat, això és veritat. Jo, com a mínim, desconeixia que és un green book. Jo no sabia que hi havia res. Ja ho vam dir l'altre dia. És un llibret que aconsella per viatjar pel sur dels Estats Units als llocs on no trobaran conflicte per instal·lar-se, per passar-hi i per estar-hi. Perquè amb la major part de llocs sí que troben conflicte on negre per passar-hi. Perquè són hotels exclusius per Afro-americans. Ells saben que ja estan tranquils. Però quan surten al carrer malament. Malament, clar. Parlant d'aquesta green book, clar, jo sí que he vist green book, vaig veure la de... La idea gaga, no? Sí, jo porto dos Òscars i un ratzi. A veure si sabeu quina és quina. He vist green book, he vist la nació d'una estrella i he vist de Prodigy. Pep, me la vas dir tu, no? Perquè té Prodigy... Aquesta és tan nominada, també? Els ratges espero que sí, però... Els anti Òscar. No n'hi ha per tant. L'heu vist els dos, vosaltres dos. Però és a dir, ara aquí ve una mica el cop. Per què us sembla una bona pel·lícula de Prodigy, com a terror? Si algunes d'aquestes pel·lícules, vosaltres les heu vist, si voleu intervenir, teniu el micròfon per intervenir. Què heu vist green book, per casualitat? No. Estàvem parlant d'anar-lo a veure, però no. Ah, molt bé. Home, green book és molt apena, la pel·lícula. És molt, molt bona. Però Prodigy, no. Vosaltres la veu a veure? Subtitulada? Sí. La pel·lícula siné, substitulada. Només està dublada. I molt mal dublada. Però jo ja vaig separar el tema del dublatge. El dublatge està molt mal dublada. Però és que, a part, la història és la de Sem, però a veure si té niños poseïdos. I ja està. Però no hi ha res més. Crec que va ser tu, Pep, que em deies, Òscar, canvi de paradigma en el terror, i vaig a veure... T'havia agradat, Pep. Sí. I, dintre de la pel·lícula, i més amb el terror, que s'acostuma a fer coses bastant... de difícil digestió, doncs aquesta és una pel·lícula que està interpretada correctament, té una música escaient, té un tractament de la fotografia molt correcte, un bon muntatge, i la història, sí, és una història convencional dintre del que són les pel·lícules del terror. Però manté l'atenció. És una pel·lícula d'aquelles que si estem davant d'uns oients i es diuen a mi m'agrada el terror. La veia a veure, doncs la pot anar a veure, perquè probablement s'ha passat una bona estona. És una pel·lícula que tingui magnificència d'aquest tipus. Per mi és un producte correcte. Són opinions contraposades, no passa res. M'agrada el terror realment. Suprem, perquè el pol li sol agredar el terror i aquesta no li ha... No, no, aquesta. Però d'altra banda, per sort, vaig veure això a Green Book, que ja l'hem comentat. A l'hora que vaig veure a Green Book, vaig pensar, ostres, interpretacions que a mi m'agradava molt i vaig pensar, aquí ja potser vaig veure la Baix, i vaig dir, Cristian vell no està malament, però aquí vaig dir, m'agrada més Bigom Orton de la tripa d'agafada d'Italià i tot. Però després vaig llorar a Nacion Estre, i vaig al·lucinar amb Bradley Cooper. No sé si l'heu vist aquí. L'heu vist jugada. Tu creus que Bradley Cooper ho fa més bé que Bigom Ortonsen? És un tipus de paper. I saps què et dic? Crec que pot tenir més punts pel fet que una interpretació melodramàtica, ja saben com són els Òscars, pesa més que una interpretació còmica de Bigom Ortonsen i Bradley Cooper a mi em sembla que és una grandíssima interpretació a la que fa. I et diré que la Lídia Agarra també m'ha agradat molt moltíssim com ho va fer. A mi no em va l'agradar. Jo crec que Bradley Cooper és un actor amb un bagatge relativament important. Crec que té molta ductilitat. Jo no l'he vista, però entenc que pugui fer un moment. És una història que crec que és el 6R i que es fa, jo no sé quan s'emporten allà. Cada X anys es va fer una nova nació d'una estrella, però jo crec que aquest està precisament molt actualitzat. I, de fet, hi ha una especial crítica a la pròpia Lídia Agarra. L'estil Popero i tot. I a mi em va sorprendre. Jo la vaig veure com per... Mira, com que vull veure tot així en general el que fan els Òscars aquesta, i la vaig veure com una a més i em va sorprendre moltíssim. Moltíssim. Per tu sí que la recomanes. Sí, sí, sí. Sembla que estiguis a sou dels estudis americans. No, perquè ja vaig dir... No cal, no cal que patim. No cal que patim per això. No cal. Jo la vaig trobar en una pel·lícula molt dolenta. Molt dolenta, uau. Molt dolent. I, a més, copiada de Crazy Heart, que, bueno, fins i tot el cartell està copiat. Hòstia, això... És que tu mires Crazy Heart, que el Jeff Bridges li van donar a l'Òscar. Sí, sí. I mires el cartell d'Estaris Born, és el mateix. I després la història és la mateixa. Bueno, mira, ara em ve el cap la de... la de la forma de l'aigua, que el cartell és pràcticament, ahir aquí es diuen, no? Bé, aquí hi ha el meu club, vale. A mi m'agrada. El cartell a mi em va recordar molt a Under the Silver Lake, que són pràcticament els mateixos, el mateix cartell. Però és molt millor, Under the Silver Lake. Però ja farem comentaris dels Òscars, perquè hi ha molta tela. Ah, i el que us... Abans us he dit pel grup de WhatsApp que ja és confirmat que hi ha 4 premis als Òscars. T'ho he llegit, t'ho he llegit. 4 premis, que són el més millor director de fotografia, millor maquillatge per ocaria, no? Millor cormatratge. Millor teu WhatsApp. A mi m'agrada, que això dels Òscars ens haurem d'entrar a diferir, i hi havia un altre, no sé si era vestuari. Millor de fotografia, muntatge, cormatatge i maquillatge. I per qui és això? No, perquè són els premis que... Que no veurem. No veurem, perquè posaran anuncis. Perquè posaran anuncis. Per la publicitat. La publicitat és més important que els Òscars. Sí, molt més diners, per exemple, a la direcció de fotografia. Molt tots. Que heu vist més, que vulgueu comentar. Hi ha una pel·lícula que és d'aquesta sèrie que passa en Albert i de Pintós, que és de Gà, passió per la perfecció de David Bic Estat, que és una pel·lícula sobre el Pinto i l'Escoltor. És la seva vida, un biopic aborrit, pesat. I sí que, en el meu cas, hi va haver dos o tres obres que vaig veure, sobretot, hi ha un obre que és la plasmació d'una guerra medieval que em va semblar extraordinària, no el coneixia, perquè es veu que aquest conque venia de bona família, fins que el seu pare es va morir i li va deixar deutes, per poder liquidar les deutes del pare. Però, si no, és un tio que anava fent i ho guardava, no venia. Sí, i llavors ha buscat que, al final, va sortir tota una reserva important que la família ja suposa devia donar un tractament diferent. I sí, doncs, la pel·lícula serveix, en el meu cas, m'ha servit per descobrir obres d'ell que no coneixia, del principi, que em va semblar molt mages i altres, ja les coneixem, i, bueno, és el que ja coneixem, però clar, però això que ha fet un llibre t'ho mires i està pressa. És la única intenció. Ni música, ni re, no hi ha cap tipus d'explicació o interpretació del personatge. I la manera d'ensenyar l'obra no té alguna intenció? No. O sigui, vam sortir, en un cifalograma plano. Llavors hi ha un altre, que també. En busca de l'Òscar. Aquesta és una pel·lícula d'Euptavio Guerra, és un documental. I d'on té? Espanyoles. L'Òscar, en qüestió, és un tal Òscar Peyru, que és crític de cinema i president de l'Associació Espanyola de Prensa Cinematogràfica. I què té aquest tio? Bueno, resulta que se'n va a festivals, a mi no tots els festivals, perquè és molt conegut. S'en va a Chicago a comprar calçotets. Sí. I com que li paguen el viatge? Potser ja està, se'n va a Chicago. Però ell cobreix festivals, però no veu ni una pel·lícula. I? I cap problema. Les pel·lícules pel cartell. Pel cartell? I per com estan posades les lletres dels actors? I no es deu fer això. I no es deu fer. Bueno, aquest ho fa. O almenys expliquen que ho fa. No és ficció, eh? I alguns col·legues al sortir de la seva quinta ens van dir que encara és pitjor de lo que es veu a la pel·lícula. Bueno, la pel·lícula és una curiositat per veure un element... Només per cinefius. Rar, rar, rar. De fet, és un documental de ficció. Sí. Perquè els companys ens van dir, no, aquest tio va veure pel·lícules. Alguna. Alguna deu veure-ho. I això no ho fa, eh? No. Encara no es deu estar. És preestrena, això, no? Sí, ens el van passar la setmana passada. S'ha de dir que és argentí. I que té... Encara que fa molt temps... Fa molt temps que viu a Madrid. Molt temps que viu a Madrid, però... I el deixa el té argentí? Sí, té aquella facundia dels argentins i la làvia i tot això. I llavors, per exemple, se'n va al Festival de Buenos Aires i... sembla que aquella només tres dies per acabar el festival. I el de la recepció li diu, però, bueno, és que només queden tres dies per acabar el festival, no? I ell diu, pel que haig de veure... Magica, quin prende. Sí, però, bueno, utilitza aquest estil de trencar-li que hi hagi una manera de fer un personatge. Ell fa un personatge de si mateix. El tractament de l'Optàvio Guerra de totes formes, per mi també, és per posar-lo a la brossa, directament. Sí, home, Magica. Està aprofita. Ha estat tot el rato mostrant-lo de manera escatològica. O sigui, com arriba... Se'l veu? A 10 o 12 hotels diferents, canviant-se els mitjons. O sigui, un crític de cine treien-se els mitjons. Hòstia, quan ja l'has posat una vegada, si és que tens tant interès amb els mitjons de totes les vegades, però jo me'n quedo. Hi ha res més o què? Així va la cosa. Recordeu, en busca de l'Òscar em reserves. D'acord. Alguna cosa més? També em compta una pel·lícula que en castellà es diu Abla Medeti i que en francès es diu en nom presser. O sigui que, bueno, quan es passa d'un home apressat a la pel·lícula, a les hores està protagonitzat pel Fabriz Luchini, que és un gran actor, el meu entendre. Però la pel·lícula no aixeca el vol, té un guió molt poc clar. És aquesta mania que tenen els francesos d'agafar una persona malalta i intentar fer gràcia. A les hores li ha tingut un ictus i llavors això li afecta la parla i confon les síleves. Llavors en comptes de dir merci, dius simèr. I coses d'aquestes. Això és com el dels mitjons. Quan no has vist una vegada que l'home treu les paraules, dius bé, però és que t'ho repeteix 30 vegades i dius bé. Estarà aviat. Té aquesta al caure. La que estarà aviat i sí que val molt la pena és que a Fernaum de Nadín Lavaqui va jurar el trailer. I el va semblar que tenia consistència. No és el trailer. Aquesta sí que val la pena. És el nen aquell. Si és el nen siria, ha refugiat el liban, que el liban és una meca i això és el trailer. Tots els personatges que surten de la pel·lícula són refugiats. És la història d'un nen de 12 anys que denuncia als seus pares davant dels tribunals per haver-li donat la vida. Estrement, d'això el trailer surt d'aquestes. Un nano molt ben enganxat. El nano és tremendo. El nano ja em va semblar a mi que en aquella pel·lícula podria tenir alguna cosa. La Nadín Lavaqui, la directora, fa el paper de la advocada defensora del nen. És un paper molt curt. Normalment ella sempre és la protagonista de les seves pel·lícules, però aquí fa un paper molt curt. Però el xaval és que està increïble. Aquesta jo vaig pensar que la guardava per fer-la anar-hi. Té punts de contacte amb l'assumpte de família, que aquí n'hem parlat molt de l'hirocazo coreaida, però és una pel·lícula absolutament diferent. Llavors, al llarg de la pel·lícula, veiem com ha sigut la vida d'aquest noi, d'aquest nen, buscant-se la vida. Els de la directora de família també són buscant-se la vida. Però aquí les circumstàncies són diferents. Recorda que més o menys és el mateix tema, però està tractant de manera absolutament diferent. Molt bé, això és el que tenim com a estrenes, pre-estrenes, el que ens ha agradat, el que no ens ha agradat, el que compartim que ens ha agradat i el que compartim que no ens ha agradat. Bé, anem a la segona part del programa, que, com us hem explicat al principi, és un programa especial que no hem fet mai, però que ens fa molt de goig de fer avui. Tres noies que fan el batxillerat artístic a l'escola Massana i que, com a treball de recerca, han triat un tema que és cinematogràfic, perquè han triat la Nogel Bach. Bé, doncs posem-nos-hi... A veure, quins són les motivacions que us han portat a triar aquest tema i per què... i per què... i per què... us heu sentit atretes primer pel tema cinematogràfic i després, en particular, per la Nogel Bach. Qui volem intervenir? Volem fer nosaltres un... Tu ets? La Paula. Ens ho expliquem, ens ho explicarà tothom, però ella ha començat, Paula, estem... Escoltant-te. Volíem fer un treball sobre cine nosaltres i llavors vam estar buscant, perquè les tres ens agraden el cine en general, i llavors ens venia de gust descobrir algun moviment o alguna cosa així que no coneguéssim i vam estar buscant i vam trobar la Nogel Bach, el que us va agrair de l'atenció. Doncs no ho sé, ens va... O sigui, el vam trobar... bueno, vam veure fragments d'algunes pel·lícules i no ho sé, ens va agradar... ens va agradar com estava gravat i que hi havia algunes parts... per exemple, vam veure el fragment d'una pel·li que era un ball i no ho sé, ens va agrair de l'atenció que fos així com... bueno, que era com diferent del que havíem vist i això llavors ens va interessar i vam decidir fer-lo d'això. Quin ball era, la pel·lícula aquesta? O se'n recordeu? De banda part, no? Sí, era com... crec que es diu Madison al ball... Doncs és el que ha sonat al principi. Sí, sí, sí... Molt bé, mira... El Madison era un ball molt popular als anys 60, quan nosaltres érem joves. Després del twist va venir el Madison, sí, sí, eren balls que venien d'Amèrica. I hi havia un ball que es deia el Mochet Poteito, també, el puré de patates. Sí, sí... Això ho repetia molt, com es deia, quan el rock'n'roll, que repetien els estils de ball, com es diu, els anys braus, que sempre repetien els estils verbalment a les cançons, i el Maix Poteito sempre... Maix Poteito sortia i tant... Sí, sí... I llavors el va fer... Juntes d'entrada o us vau enjuntar després, quan...? No, des del principi juntes les tres, si ho vam buscar juntes. Tenim clar que volíem fer el treball als juntes ja, des del principi. I com l'heu estructurat per tenir una mica d'idea de por on t'ha anat això? Doncs... vam fer... El treballar es divideix principalment en dos parts. La primera és... es diu la Nobelback, i és, bàsicament, com una recerca... hem reunit com... tota la informació que hem pogut sobre el... el moviment. Hem buscat, bueno, hem fet com... la història del moviment, una introducció, hem explicat una mica del cinema de Calité, hem... l'estètica del moviment i les... com les normes que es seguien a l'hora de gravar, les tècniques de rodatge i tot això. I després hi ha la segona part, que és la... la part pràctica, que és que... vam firmar un... vam produir un cor matratge inspirat en la Nobelback, en la seva estètica, i en les seves tècniques de... de rodatge i fotografia. I el cor matratge el va fer vosaltres? Sí. I quina és... què explica el costumatatge, si ens ho podeu explicar? La història és de... són 3 noies, que joves, que han de fer front als problemes de la joventut, i... Actual, o de l'any 60, de la Nobelback. És a temporal, no? Ja, jo crec que és a temporal. Veritat. Sí. Us ha quedat Nobelback o què? Sí. Sí. I què els hi passa a les noies, doncs? Doncs... Bueno, és una mica... O sigui, nosaltres vam voler fer... vam decidir-ho fer d'això, perquè com que la Nobelback eren sempre temes molt personals i que estaven molt relacionats amb els directors, vam decidir fer 3 noies, com nosaltres, que tenien els problemes o jo que sé, o que es preguntaven coses sobre la vida que ens preguntem nosaltres. I llavors, doncs, vam fer una mica a partir d'això, i vam fer 3 personatges amb noms diferents als nostres, però que al final, no sé, s'assemblen bastant a nosaltres 3. Sí. I a partir d'això, vam anar desenvolupant i vam fer... Bueno, no ho sé. Digues del tema de... La història, eh? Bueno, sí, no té com un argument, sinó que és com... és que és... no sabies ni una línia del temps ni res, va fent com... O sigui, s'estructura amb una... al voltant d'una conversa que tenen les noies, les 3 noies en un cafè, i, bueno, les 3 noies estan parlant i comencen a parlar de les coses que els hi preocupen, i llavors hi ha com petits talls a la conversa en què surten com imatges les noies de manera individual i una veu... de la seva pròpia vida o del tema que li preocupa? Sí, dels temes que li preocupen. Són una mica com... aquestes escenes que explicava la Clàudia són com monòlegs interns que tenen als personatges i llavors estan com il·lustrats amb imatges, però no... vull dir, no és res. És una mica així com més... com... Sí. Una cosa, heu vist molt cine de la Novel Back per fer el treball? Sí, el que hem pogut, el que hem tingut temps. I quins directors heu vist? Godard, sobretot. L'Agnès Verde. Trufo... Bueno, jo... Sí. He posat de fons 400 golpes, he posat de fons. Sí. L'heu vist? Sí. I del trifó, quines les que més vas agradar? Potser guàdac, aquesta. Sí. És com la més famosa en realitat del trifó, no sé... Potser m'estic arriscant molt dient això. No, per què? Però sí, és la primera que ens van recomanar veure del trifó. I la vam veure primera. Home, com a obra de trifó és imprescindible. Allà va començar l'Antoine Doanel, que és un personatge que després seguiria amb altres pel·lícules. Sí. Que, a més a més, és un altre èxit del propi director. Ah, sí, sí, això sabia que era com... una mica que hi havia molts elements autobiogràfics. Això es feia molt a totes les pel·lícules de la Novel Back, però et trufo en aquesta pel·lícula, i tot vaig regegar. Sí, sí. Bueno, Godard, que era el principal que es posava per allà al mig amb totes històries, i això. Sí, sí. I, bueno, la història com acaba? Vostra història? O que... Té un final? Sí. Bueno, el del banc. No, no és un final. No hi ha un final concret. No hi ha final? Sí, és com... És que jo crec que és com si... O sigui, el curt és com ensenyar 15 minuts de la vida i la relació d'aquelles 3 noies. I, al final, s'acaba... Obert. Sí, vull dir, no hi ha cap conclusió. És més que s'acaba la conversa que estem tenint, i hi ha una escena final. Però vull dir, no... no és com el final de cap història ni res. No? No. I la càmera qui la portava a la càmera? Durant... Sí, durant la conversa amb un trípode i tal, però sí, vaig estar jo de... Sí. Sí, l'Elysia va ser la... l'editora i... i càmera principal, sí. Sí, directora. No, el guió al benfe... I la direcció també. Sí, el guió i l'edicció entre les 3. Però sí, la part de la fotografia... O sigui, això és una mena de col·lectiu... de Nobelback. Sí, sí, ens ajudem. I hi ha intenció, que parlem de Nobelback, d'anar després a algo van d'apart, a escola? O, o sigui, hi ha intenció de continuar el tema del cinema des del punt de vista de creadors? Sí, sí. Tenim un altre projecte, no? Sí, tenim uns projectes. Sí. És una cosa que ens agrada, que vol estudiar, no? Sí, a mi m'agrada molt el cinema. Ja l'heu presentat. Sí. I el teniu qualificat? No, encara no ens han dit, no? La nota encara no, però ja està presentada. O sigui, ens han donat com un pitback així molt ràpid, però no ens han donat la nota. Mm-hm. Ens hem adorat. Llavors, la intenció és... sí, no? O sigui, continuar d'alguna forma, i com anirem tu, tens alguna cosa al cap així, i tu tens alguna escola o tens alguna forma? Sí, sí. De què em diràs escac? L'escac o la pompeu-pabra, o no ho sé, encara... Estic mirant aquestes coses. No és el mateix, l'escac que la pompeu. Ja. Hi ha moltes diferents. Podem estar a cartera d'entrada. De profunditat de cartera. Ja, això principalment. Hi ha beques. Sí. Quan va venir el director de l'escac i ens va dir que hi havia beques. Sí, intentaré per una beca. Clar. Sí, sí. No ho sé. Com és que us vau interessar per una cosa que ja no interessa ningú, com és la Nobelback, o que només ens pot interessar a la gent gran? O cinefils. Jo estic molt estranyat que vosaltres tan joves us dediquessiu a la Nobelback. Però també aquest component romàntic, no? El romanticisme d'un gènere. És com si algú ara vol fer dogman 95. Això sí que seria raro. Però un Nobelback, jo crec que hi ha aquest romanticisme, com a estil així, trancador. Sí, no sé. Jo et trobo, per exemple, la Janss Ebert, que encara és un personatge relativament modern. Jo crec que ha quedat tot. El final de l'escapada com a pel·lícula. El final de l'escapada, sí, sí. Sí, sí. Oh, que parli. A veure, la final de l'escapada. Sí, sí, sí. Doncs no sé. Jo crec que hem fet aquest tema. Si tu la critiquessis, què diries? No sé, dic jo. Ha d'haver-te suflat. Sí, ja ho he de suflat. No sé. Em va agradar, va ser la primera pel·li que vam veure. I em va agradar molt. Perquè, a més, no sé. És que sí. Jo crec que va ser com... Igual si la veies, si l'heu vist després d'altres pel·lis de la Nouvelle Vac, doncs igual tindria una altra... no sé, una altra opinió. Però aquesta, com que va ser la primera que vaig veure, va ser com tots els inputs de l'estil d'aquest moviment així de sobte. I em va agradar. És que no sé, em va sorprendre com estava fet, però també al final, vull dir, no sé, m'esperava alguna cosa així ja pel que havíem vist una mica. I... No digues, digues. El final del Jampol Belmondo. El... El final... No. No és el final de la pel·lícula, sinó que és el final del vostre procés, no? Sí. No sé, em va agradar, vull dir, em va agradar, però jo crec que, o sigui, sobretot, a part de que m'agradés, va ser això, va ser com la que... la que vam descobrir el moviment, la que vam començar. És que és una mena de manifest. Sí, sí, totalment. És una mena de manifest. Des de tots els punts de vista, a més a més. La novel·la va neixer per això, per trencar en una manera de fer cine, i d'explicar històries. I aquesta és... és una mostra molt bona. Sí, sí, sí. M'ha agradat que abans parlaves del cinema de qualitè, que llavors tot aquest moviment anava en contra, no? I llavors és molt... a vegades hi ha gent que ho discuteix, que el cinema de qualitè no era tan dolent com això, i la novel·la de qualitè tampoc era tan, com deien, no ho sé. Però per mi... Vaja, a més vull dir, és que va amb el temps i tot això, que la novel·la de qualitè és importantíssima. Sí, jo crec que era més que... havia arribat com... que a un estancació, saps, del cinema, que no s'avançava, i sempre era el mateix, i bueno, i acabava d'haver-hi una... bueno, sortien, estan en un clima post-guerra, i la gent, en realitat, el que volia era alliberar-se, i experimentar, i la novel·la va representar això. En realitat, la novel·la va representar la joventut, i renovar el cinema i els directors. O sigui, el cinema de qualitè als directors eren com molt... eren gent bastant adulta, tirant cap a ells. Com amb molta experiència, i com amb carreras reconegudes i tal. Sí, no sé. I la novel·la va que és com tot el contrari, perquè, bueno, pel que hem llegit, era com que hi havíem directors que s'havien après la tècnica de com rodar una pel·lícula i tal, com amb un dia o així, i que eren com pel·lis que es feien molt ràpid, molt... Hi ha molts joves, a més. Molta improvisació. Però havien vist moltes pel·lícules abans d'agafar una càmera. La majoria eren crítics de callors de cinema, que van aixe, també, amb el moviment. I es passaven el dia a la cinemateca francesa i veient de tot. Sí, sí, sí. No sé. Jo crec que no sé si hi ha un millor que l'altre de moment, però eren com, al final, el que va sortir en cada moment i de la mateixa manera que va començar la novel·la, per tot això que ha dit la Clàudia, quan va sortir el cinema de qualitè, també havia de sortir per això. I jo crec que probablement va ser un cinema que va estar molt bé fins que es va acabar, saps? I també va tenir les seves coses bones en el seu moment, i es feia perquè hi havia un interès per aquell cinema. Però no sé. A mi, personalment, m'agrada una mica més la filosofia i la manera de fer de la novel·la. Però... No, no, estem amb això. Perquè el cinema de qualitè aquest va quedar molt encotillat. Sempre era el mateix, que a vegades hi havia coses de realisme líric que estaven molt bé, però que sempre era el mateix. I això amb el cinema francès, ho estem veient avui dia. Avui hem vist una pel·lícula francesa que hem dit, és que sempre estan fent la mateixa amb els mateixos personatges i amb els mateixos actors. Estaríem una mica amb això, un cinema que té la seva qualitat, tindrà els seus dos o tres milions d'espectadors segurs, però no aporta res. Mira, abans quan he posat l'escena aquesta, de l'inici del programa, la de banderapar, el ball aquest, he mirat els comentaris, perquè sempre els miro per si de cop algú diu, no és aquesta cançó, i ho saps, m'estalvio, però he posat alguna cosa que no toca. I llavors el primer comentari a tots era un francès que escrivia, això s'arriba a fer ara, a la França d'ara del cine, aquest pla, que és un pla de sequència pràcticament quiet, de ells ballant, no? Diu, ja serien 12 plans de 12 llocs diferents, amb un muntatge ràpid. I ara veiem que encarcajades aquestes lleonades. Això és clar, també és l'evolució, evidentment, l'evolució. I, bueno, la Nobelback va ser un trencament en el seu moment, i ara n'hi ha d'altres, suposo, no sé. Però és que l'esperit de la Nobelback continua, sempre estem veient en el cinema d'autor, que jo que sé un director de romania, o un director del Vietnam, continua amb les bases ètiques i estètiques de la Nobelback. Va ser un trencament que encara continua, i encara es pot aprofitar, i té tot el valor gairebé d'una revolució en el cinema. Tinc de compte que ara, a tota la frescura que tenia, la forma de treballar d'ells, la imaginació que posaven les ganes, també, de revolucionaris, perquè es pot dir així, el cinema que representava una revolució respecte a com estàveu els paradigmes socials en aquell moment. En aquest moment, tot això pot continuar ser inigual, però, a més a més, hi ha uns abansos importantíssims tècnics, tecnològics, i amb la forma de treball. I això, si realment s'agafa i s'ajunta, poden sortir peces extraordinaris. De fet, és el que diu el Joan. Hi ha una sèrie de directors molt interessants a diferents llocs del món, que cada un, amb la seva parcela, està fent pujar i dignificant el cinema per sobre de la mitjana que hi ha, perquè la mitjana aquesta, que hi havia també als anys 50, quan va començar el 60, i continua sent una mitjana més pobra. Nosaltres, per exemple, fa un parell de programes comentava que l'any passat van veure més de 200 pel·lícules, i d'aquestes 200, se'n salven 30. I d'aquestes 30, molt bones, n'hi hauria 8 o 10. I extraordinaris obres mestres, una, dos o tres. Vosaltres, heu extrapolat una mica la idea en aquests moments de lo que us sugereix l'ímpot d'aquell de la Nobelback traslladat ara? Bueno, jo, per exemple, això ho vaig dir a la presentació, que vam comentar una mica com ha reparcut la Nobelback al cinema actual, i tampoc hem investigat molt aquesta part, però, per exemple, la pel·lícula Indemut for Love, que és una pel·lícula bastant bona, a mi m'agrada molt. És que després de veure la Nobelback veies aquesta pel·lícula i és que la veies per tot arreu, saps? La Nobelback deies que això hi ha una secuència, o sigui, recorda molt a les secuències com d'als talls, molt ràpids, i a la repetició de secuències, que això ara que el coneixes, te n'adones, però abans no has vist mai. Sí, no sé. Jo crec que també, al final, igual a aquesta part del treball, se'ns va quedar una mica més curta i tampoc ho vam veure tant, però jo suposo que ens aniríem adonant, vull dir, a partir d'ara ja, sempre, quan veiem pel·lícules, no ho sé, suposo que te les mires diferent, tens tota aquesta informació de més, però sí, sí. I llavors aquest interès pel cine ho teniu en els programes educatius o és una qüestió vostra? No, és que elles estan amb un batxillerat específic. No, però jo vull saber si en el batxillerat artístic hi ha una inclinació pel cinema o no. No ho veia, no. Perquè és molt global. Bueno, fem cultura audiovisual, però també suposo que al final depèn dels professors que tinguis, però nosaltres alguna classe ens han fet explicant-nos coses sobre sortides al món del cine o alguna pel·li que hem posat així, com important, però no molt. I el professor que us ha dirigit el treball sí que estava interessat en el cine en particular? Sí, sí, sí. Tenia bastant de coneixement sobre el tema. Sí, li agradava molt la novel·la que a més, però ell no és profe de batxillerat, no? No ho sé. L'hi vam dir després de fer, que aniria amb la novel·la que ens va dir... Ah, guai, sé què és. Sí, sí. Li agradava molt, també. Llavors voldríeu... I com es diu? Antonio. Hola, Toni. Estàs escoltant, crec. T'espero. Llavors voldríeu que el cine tingués més importància en els programes educatius? Per mi seria ideal, sí. Des de quina edat? Uau. És que no sé, des de... I en faria des de ben petit. Sí, des de sempre. Joan, et presentes a les eleccions? Estàs fent un programa electoral? Sí, vull que em votin. Com a professor. Els artistes. Perquè jo ho trobo important, perquè avui dius, ensenyen llegir i escriure, i el cinema no deixa de ser un llenguatge. I el teatre també, no? Aleshores jo penso que hi ha... Nosaltres és evident que mai a la vida ens van... Les pel·lícules que ens passaven quan eren petits eren horroroses, per aquí eren aquelles de... Jo recordo on fer pares de botes i coses d'aquesta. La guerra... La guerra de los botones. La guerra dos. Llavors les pel·lícules que heu vist per fer el treball les heu vist... A part, buscant el material, com heu fet la tria de les pel·lícules que necessitaven per fer el treball. Com ho heu fet? Ha ajudat l'Antonio? Sí. No, l'Antonio... Nosaltres, quan vam començar-lo, vam buscar així en general, com pel·lícules de la novel·la. I després del primer dia que vam parlar amb ell, ens va dir, ens va dir en Godard i Trufó, que són els importants, i ens va dir, o bé, que també veia si m'hi roxim amb un amor, que veieu amb aquestes. Iroxim amb un amor, la vam veure a l'última, de fet. Bueno, sí, la vam veure més tard. Però així llavors... És més difícil, el resner, no? Sí, sí. Jo vaig trobar més difícil que els altres. Godard és més dinàmic. Sí, això. I després, més o menys, el que ens anava agradant, no sé si... A mi, per exemple, m'agradaven més les de Godard, i per això veig una mica més de Godard. O, bueno, no ho sé. O les que podíem trobar, també, perquè... Per això no és tan fàcil, de vegades, no? Sí, sí, sí. Però la biblioteca es poden trobar, tota? Sí, però, bueno, costa. En algunes són de fons especials i te les deixen tenir menys temps, i no sé què. Jo ja que he vist per internet en plan, no sé, Vimeo, coses d'aquestes. Cleo de 5 a 7, la majoria de les pel·lícules de l'Agnes Bardes, estan a internet. Pot ser, sí. Que és on havíem pensat que acabarien, no? Aquella època. Estia a internet. No s'ho podien ni imaginar. El nostre objectiu final. No, però potser sí que és veritat que l'estil... dic estil, però quan vull dir aquesta forma de gravar, aquests sals de plans, això... És una cosa que també ha acompanyat molt ara, quan ha sortit fa temps, però el tema del cine digital, és a dir, el poder tu gravar, de forma particular, que no necessites un gran estudi ja, ni sobre l'aire, ni res. No, que em refereixo, que l'estil Nobelback, jo que també és un estil que... que el cine digital l'acompanya a fer un estil així, potser més... No en diré trencador, el fet que sigui més barat, poden dir-ho així, al final són més i la història, que no pas, potser, la forma, que també és cap a Hollywood, això, no s'entén. Llavors, a mi em dona la sensació que potser... no sé què hauria passat, hauria sortit un Nobelback amb un cine digital, o hauria sortit abans. Sí, encara que la salut hagués sigut de moltes més veus, encara que la gent que tenia la pasta per invertir en pel·lícules, m'explico. I què penseu, això, vosaltres? Bueno, jo penso que... que potser també... ara és molt més fàcil que abans, en plan... abans necessitaves, jo crec, més diners. O sigui, el nou cost era, en realitat, no sé com explicar-ho, però ara... No, tens raó, els materials... Els materials, ja... Era un cost... O sigui, el que és el nou cost ara no és el que era abans. Saps, es necessita més diners abans, i encara es considerava que era com molt barato. Bueno, ara ha sortit... l'altre dia ho veia que ha sortit com... no sé quin festival, la primera pel·li gravada amb iPhone. I vull dir, és una pel·lícula que... això. Vull dir que... que està per festivals i tal. No sé, al final, ara, vull dir, qualsevol amb un mòbil i ja, quasi. Sí, sí. Sí, estem parlant de cine, però en realitat, l'actualitat i el futur és audiovisual, ja va tot d'inclós, eh? Sí, sí. Bé, doncs... ens agrada moltíssim que ens hagi-ho explicat la vostra experiència i la vostra il·lusió per fer això, perquè... i sobretot, un il·lusió de futur, no? Si tu dius que tu en particular et vols. Ho tens clar? Que ja és molt? Teniu clar aquest moment? Ja, em sembla? Bueno, llavors és que ho tens claríssim. Assolteu una cosa, ja, que esteu aquí, el programa és de cine, perquè no ens dieu que adona una pel·lícula que us hagi agradat, aquest darrer any, per exemple. De què t'ha anat? No, el darrer. Però ampliar el nova, que ha sortit o què? Sí, sí. Ui, a veure... Però de ser ràpid, perquè estem a caball. En general, en general. Són trastits, no? Un cadonat. En general... Hola, jo m'ho he de pensar molt. No van enlloc. En general, en general... Sí? Doncs... Espanyola, americana, francesa, el que volies? Quina d'un? El resplendor de Kubrick. Molt bé. Un amic del programa. Molt bé. Molt bé. Una clàssica. Jo diré una que és una mica... No sé si no és gaire coneguda, però vaig voler un any passat que es diu Liverpool, que és fatal, però no me'n recordo del director. Es deia... Lisandro, no sé què... Alonso. Lisandro Alonso. Aquesta em va agradar. D'un director gentil. Jo... Necessites més. No em tanin gaire, eh? No, diré... Una de la novel·la que em va agradar moltíssim, és el Clio de 5.7 de l'Agnès Vana. Molt bé. És boníssim. Doncs us agraïm tota la vostra estada, i pel proper dimarts, anunciem que vindrà Miquel Planes, que és escultor, és catedràtic de la Universitat de Barcelona, i ha treballat, ha col·laborat amb diferents facultats de belles arts. És un home que coneix el món de l'art, la plàstica i la multidisciplinaritat amb diferents camps, i esperem que ens expliqui i ens ajudi a entendre més l'art que també és... una part que, com deia el Joan Cerdà, no el trobem fàcilment. Doncs fins la setmana que ve. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit.