Cinema sense condicions del 19/2/2019

CINEMA SENSE CONDICIONS CINEMA SENSE CONDICIONS Hola, bona nit a tothom. Com sempre, als dimarts a les vuit, aquí estem cinemes sense condicions per parlar i comentar, per la sobre cine, per la sobre pel·lícules, passar sobre art en general, com el dia d'avui, que tenim el boig i el plaer de tenir-te a nosaltres, l'escultor i l'artista Miquel Planes. Hola, bona nit, Miquel. Miquel Planes és catedràtic d'Escultura de la Universitat de Barcelona. Ha col·laborat en docència amb diferents escoles d'Espanya, a la Facultat de Belles Arts, per exemple, de Bilbao, també a diferents escoles superiors d'art europees, em sembla que l'Imojes m'ho va comentar, i també ha estat a Xangai treballant sobre, em sembla, sobre ceràmica i sobre art en general, em sembla. La seva trajectòria artística es desenvolupa a l'entorn de l'escultura i la pintura, i també ha treballat a l'espai urbà, que és un sector molt interessant de l'escultura, i amb unes apreciacions molt diverses i curioses de que ens en parli. La seva tasca de 100 i de recerca està vinculada a projectes creatius, i també inclou la visió i la col·laboració que el cine, donat que pot trobar-hi dades pel seu treball, i també una col·laboració amb la creativitat. Dins d'aquest àmbit, desenvolupa la signatura de poètiques de l'espai dins del master de creació artística de la Universitat de Barcelona. Que també espero que ens en parli i que puguem fruitar els seus coneixements. Bé, doncs... I ara aquesta primera part que ja té comentat, la primera part la dedicàvem a comentar pel·lícules que havien vist, que les que ens havien agradat o les que no ens havien agradat, també ho diem, i sèries que el nostre pol és un especialista en sèries. Ah, vale. Pensava que avui era el dia que rodeves amb Netflix. Sí, de fet, havia d'estar rodant, i crec que el passem al dimarts que ve. Ah, no m'havia equivocat. Sí, sí, sí. Vale, me n'alegro que estiguis aquí. Gràcies. A veure, llavors comencem la primera part amb els comentaris sobre pel·lícules que hi ho visc, i, Miquel, si tu has vist algun aquells comentin o que tu has trobat interessant, t'hi fiques, barreja i ens expliques el que penses. Encantat. A veure, quines, què ens dieu? Jo no he vist cine perquè he tingut la grip. Per tant. És el millor moment per veure cine, a vegades. Sí, no, no, tenia un cap molt espès. Jo començaria pel Pep, que és la música que hem posat. Ah, heu posat el Grimbook, no? Grimbook, sí, sí. Molt bé, Pep, què ens expliques? Hola, bona nit. Bueno, jo el que us puc dir és que l'he vist, perquè aquesta no ens la van posar dintre dels passes de premsa. Ah. Aquesta és la cartellera. Ara està el cine, sí. Sí, la vista del fenòmeno. I em va semblar una pel·lícula que ara ho comentàvem, que surts d'ella molt bé, molt... Simista. Sí, sí. Content. Content, perquè... Has passat dues hores i escaig, ve una obra ben feta, de un tall clàssic, un cinema de tall clàssic. Sí. A mi, curiosament, m'agrada dir, perquè ho vaig pensar al sortir, que és una pel·lícula que em recordaria pel·lícules de Hitchcock. Una mica per l'estructura en què està feta, en què Hitchcock cuidava molt els detalls, els detalls mínims, i aquí passa això, no? O sigui, ja està el guió, està molt treballat, i llavors no queda res a l'aire. Tot acaba convergent, i, bé, amb aquests sentits, després, té dues interpretacions, tant el Marge Sala com el Vigo Mortensen, fan una interpretació molt bona. Ja sé que no estàvem d'acord amb això. A mi el Vigo Mortensen em va semblar excessiu, em va semblar... És veritat que el seu personatge, que és un americà... És un italiano del bronze, eh? Sí, sí, sí. A mi m'agrada les interpretacions a més matís, i ell em semblava pel brot gros. Bé, no puc estar en contra de vosaltres, perquè la pel·lícula acaba sent rodona i bona per veure-la en facilitat, però no seria un actor que jo tenia. A mi els matisos els guarda el guionista pel pianista. Ah, sí, sí, segurament, però... El pianista és un personatge molt més complex. Molt més complex, eh? Sí, clar, com a personatge i com a complexitat, sí. Sí, jo és veritat. És molt poc lladri, que, a més, no sé si això pot fer... És molt car, o no, però quan després surt el tema de la seva homosexualitat, va passant i cada vegada va passant i te va sorprèn. Va incorporant coses, a mesura que... I de carrer, i de carrer. Sí, sí. En canvi, l'altre és d'una peça. Sí, sí. És compacta com ell. Sí, sí. Jo penso que el Vigo Mortensen, tu deies que passa de la ratlla, i jo penso que no acaba d'arribar a passar-se de la ratlla. I això és l'interessant de l'actuació. Realment el personatge és aquell, que no n'hi ha més, podríem dir. I, a més, hi ha la confrontació d'un personatge que és fet d'una peça i un altre que té... Portes i portes i portes que es van obrint al llarg de la pel·lícula. Això d'acord. A mi em va interessar molt. Comptaves abans d'anar de rica i tot això. Llegava un tros de la escena, que és quanta desperteixen de viatge. Ja em va sorprendre perquè surten dos veïques idèntics. Es deia que la qüestió d'escenografia i d'objetes i de cotxe, és espectacular. Hi ha una visió que surten en cotxe i de cop i volta es fa com un zoom i és tan cruant un riu. I veus el cotxe fort i la càmera se'n va i s'escapa i veus que ha canteat de veïques idèntics que hi ha camions i tot això. Donen tres, tant de veïques idèntics. Està perfecte. I el pont? Aquest pla general, i es va tensant, i surten els cotxes tots. No n'hi ha cap que diguis si has escapat un cotxe nou. No, no, no. Tot tan acurat, és increïble. Fem unes pel·lícules d'època a Espanya i quan t'entres ja en baixen detalls de veïcs, de cotxes, de vestiment i tot això. La primera carroça s'aguanta, però la que queda al fons ja és un carro. Les cases també. D'ambientació està molt gratíssima la pel·lícula, perquè té moltes localitzacions que vull dir a les pel·lícules si les poden fer en una de sola localització, les fan. Són més barates. En canvi, aquesta té pressupost per treure moltes cases, restaurants, hotels diferents. Amb el que li agrada el pollastre i el Vigo, i diu, qu'en toqui? Hòstia, sí. Sí, sí. Un road-mobile és car, ja de per sí, perquè al final si has d'anar d'un dia com l'altre, és carillo. Veus com un personatge, com es va transformant des del primer moment que la dona, que agafa l'image, que agafa els dos gots de la limonasa, i es tira de paperera, que dius, que ara no els atingiries, perquè m'hi som de vidre, i en aquell moment dos gots eren cas fins a l'altre. Però els tiren gràcia, que no es trenquen. No, no, els atira així, per dos dits, les agafa totes. Sí, per no prengar-se massa. Exacte, per dos dits. I després veus que l'altre acaba. A més, a més, a casa seva, quan s'abrassa, hi ha un moment de contacte, és emocionant, de pensar que uns senyores anys, 61, sembla que era... Sí, els dos gendadors. Veus com es va transformant, i van entrant des d'aquesta cosa de mania persecutòria, gairebé en les negres, que no comptàvem... I física, eh? I física. I veus com es va entrant en tota aquesta història. És maco. A mi el detall aquell que darrere li diu, no sé què ha passat, que es treu de pistola, quan et trobes al bar. És genial. Aquest és un altre recurs de director clàssic. Sí. Està simulant en un moment determinat de la vida, que té una pistola. No es deu mai. Sí, sí, sí. Quan l'altre treu, diu, tu allà ensenyant diners. Ah, va. Aquest tio l'aportava, tu. És un gag bo, sí. I jo penso que potser dels Oscars haurien d'aprendre dels ratsis és posar una categoria que és de duets. Perquè els ratsis el que fan és la peor pareja. Llavors, aquí en aquest cas podríem fer la millor, i jo crec que potser de totes les que, com a mínim, jo he vist, és de les parelles que em cohesionen més, que m'agraden més, potser. Llavors, perquè realment, les interpretacions són molt bones les 22, i conjuntament són espectaculars. Potser la favorita també les té molt bé. Però, clar, també és un trio, ja. Aquí ja entrem en... Sí, exacte. Triangular, amorós. A mi em va recordar una mica, segons que els diàlegs eren bastant breus. No són diàlegs, diumenge, no sé, dos pel·les de Bogar, com el Tés, o sigui, que són d'aquests frases que ha fet un guionista, que es podries anar marquant gairebé. I aquí fa això, que tant i tant surten aquestes frases que ell deixa anar, que són com a perdes, i te quedes... És aquí el que he comentat, el tall clàssic. Aquest és, sí. Amb la construcció del guió. No grans perrafades, sinó... I deies molt compactes. A mi em va agradar molt la pel·lícula franca. Bé, doncs, en principi, aquí comunitariamente te recomanem. Sí. A veure, què més heu vist? Bueno, tenim... vam anar a una pel·lícula, que es diu La sombra del pasado. D'on és, això? És una pel·lícula de mania del 2018. Està a Carteller, o encara no? Encara no. És del que va fer la vida de los otros. Florian Henkel. Sí. Florian Henkel von Donnersmark. Von Donnersmark. Bé, d'acord. Sí. Una pel·lícula d'aquelles alemanyes que agafen i aprofiten uns personatges per repassar-nos 30 o 40 anys de la història. I aquí s'accedeix amb tots fins a fer-se reiterativa, avorreida... La vida de vosaltres, de la vida de vosaltres aquí, que és d'espia, de poesia, de poesia, de poesia, de poesia, de poesia... Sí, sí. Però aquesta era una gran pel·lícula, eh? Sí, però aquí no... Aquí no l'hi colla, no l'hi colla. La vida de vosaltres és el de l'Estasi, que està... Sí, de la cinta vermella de màquines, que és el detall de cinta genial. Exacte. Que està amagat allà. Aquella pel·lícula era molt més resultona, i en canvi, a més a més, que parla del món de l'art. Sí. Com es diu la pel·lícula? La sombra del passat. La sombra del passat. I que en el títol original és obre sense títol. I comença amb l'exposició de l'art de generat, en ple nazisme, que llavors el protagonista és un nen. Sí. A mi m'acaba tres hores després, perquè la pel·lícula dura tres hores. Vull dir, no... No hi ha més i ricòrdia pel aspecte d'edat? No, no, no. És que no li cap la cosa en menys de tres hores. I realment... És una pel·lícula d'aquelles que jo penso que o t'agrada molt o no t'agrada gens, a mi no em va... No em va complaure... És que tres hores ha de ser molt consistent. Bé, perquè va des dels anys 40 fins a... Tres hores és molt bé. És que... Sí, són 30 o 40 anys... 40 anys d'història d'art, és normal. D'un artista que segueix la seva carrera personal, que va intentant diverses coses, al final se'n va d'Useldorf, a la universitat i allà rep classes dels Joseph Boyce, però que no és el Joseph Boyce, que li diuen d'una altra manera, vull dir, però va amb el barret dels Joseph Boyce... La vermilla... La vermilla... Parla del filtre... De la grasa... És que és el Joseph Boyce. I, a més, el tracte d'una manera... No hi ha cap dubte. Tu que t'has pensat que ets... I està nominada... Sobretot al final, quan li fa treure el barret, és un millon, és un millon. D'altres ho veus, els Òscars estan nominada a la pel·lícula... La presenta a Alemanya, sí. La presenta a Alemanya. Bueno, perquè devien dir... Mira, n'hem fet una de tres hores... Hi ha els globos d'Or, també, eh? Sí, un fresc històric. Però... Molt mal plantejat, a la meva manera de veure. Llavors, no ho sé, penso persones que no coneguin la història, ni de l'art, ni d'Alemanya, si poden enganxar, potser... Dificilament. Perquè trobin que tot allò és nou, però si coneixes una mica de què va la cosa, la veritat és que no t'aporta res de res. Avui, o que sí, estaria bé recordar, és que va morir dissat a Bruno Gantz. O Bruno Gantz, sí. Gran actor. Van fer una pel·lícula dissat d'ell. A la tarda. A TV3, sí. Sembla que estava programada, curiósament. Sí, per casualitat. Sí, per casualitat. I en aquesta pel·lícula, curiósament, bueno, ell se vol distanciar la seva dona, perquè li entien d'hòstia a càncer, i està a punt de morir. Sí, sí. S'ho arreglaven suïcidants i dius, ni fet aposta. Però feia anys que estava fet a la pel·lícula. Sí, sí. Era del 2000. Sí, sí. Vaig mirar i vaig pensar, igual, ho van programar de TV3, i tal, igual, i tot això. No, perquè TV3 no sabia. No fa mai homenatges. No sé que sigui algú català o així. La mateixa història, que resulta que... No, no, estava molt bé poder-la veure el mateix dia que sortia la notícia de la seva dona. Sí, sí. I, a més, la dona d'ell, que jo no sabia qui era perquè em vaig perdre els crèdits, jo estava mirant aquesta dona, és que és sensacional, m'he dit, però estava jo molt atent al que era ell, i al final vaig veure que era la Senta Berger, que no la coneixia, perquè, bueno, perquè era molt gran. És molt interessant. Però era un actriu d'aquelles que sabia el que es feia també, i tots dos feien una parella estupenda. O sigui, va ser una oportunitat bonica de veure el Bruno Gantz, que no descobrirem aquí perquè va ser dels grandíssims actors del cinema europeu. I tant. Sí, mateix. Que la primera vegada que el vam veure, jo diria que va ser la Marquesa Dota, de l'Èric Romer, i allà ja... Bueno, allà ja era... I va treballar... I venia del teatre, llavors. Va treballar amb els millors directors europeus. I recordem de partit, també, que potser és una de les últimes que va fer, i que... Sí, em van parlar aquí. El repartiment era... Sí, sí, sí, és veritat. És veritat. Sí, sí, sí. Que ja era en Blanqui Negra. Sí, que ja era en Blanqui Negra. Que durava molt poc, durava molt l'hora i quarts, però que era... I deixa tocar-tocat, eh? Sí, sí, sí. D'una condensació, però molt... Sí, sí. Molt forta, sí, sí. Una altra pel·lícula... A més, heu vist. Una altra pel·lícula que em sembla que s'estrena aquest divendres és Destroyer, dirigida per Karim Kossama, que té com a principal protagonista... Qui és, la Nicole Kidman? Nicole Kidman. Nicole Kidman, sí. I és americana. És americana, sí. És americana, i... El Pep em sembla que no està gaire d'acord amb mi, però jo em vaig trobar... Vaig trobar que... Bueno, que era una pel·lícula que s'aguanta molt bé, és una pel·lícula de gènere, que la Nicole Kidman juga com si fes dos papers, ella fa de policia, i llavors, a mig de la pel·lícula... Bueno, o a mig de la seva vida té un accident i queda amb la cara desfigurada, doncs sempre hi ha flashbacks que ens la mostren guapa, com era de jove, diguéssim, i llavors, de gran, amb la cara desfigurada. Una mica això que fan els actors, de dir, bueno, anem a veure si aconseguim un Òscar amb el desfigurament o amb guanyar 30 quilos de pes o aquestes coses. Que els americans ho valoren molt. Ho valoren molt, sí, sí, sí. I llavors jo penso que, bueno, que és una pel·lícula d'acció, d'entreteniment, i que es pot veure. Molt bé. Sí, és realment d'acció i d'entreteniment. Però... És increïble, per mi. És... Velo la Nicole Kidman repartint-se galetes amb uns armaris, i sobretot hi ha un moment en què ridicul... L'altre dia, quan vam anar a veure Green Book, van passar el trailer, i se la veu, ella, amb una medrelleta, sortint cap al carrer a caçar, a caçar dolents, i és que la veus, si és que no pot ni aguantar aquella medrelleta que és de juguet. Ja veig que no... No te la vas creure, bàsicament. No, no, no, jo vaig sortir amb menys cabell del que havia entrat. D'acord. Bueno, però ella fa l'esforç, la mare. Sí, no sabem. De canviar una mica. Però és en plant madre coraje, que ja també em porto unes quantes d'aquest any passat, sobretot. I també allà volguen solventar els problemes que havia tingut amb la filla i la droga. Ah, sí. No la vaig veure, jo, aquella, eh? No la vaig veure. Ja em sembla que la vau comentar vosaltres, i no em va fer massa il·lusió. Ja totes són més això del cine, perquè és també una mica el moment, no? No, clar, clar. Em passa que clar, ja han dit... Jo no em va agafar amb el dia 2, però vaja, no? D'acord, bé. Llavors, quedem que el Joan Cerdà li va semblar acceptable i que el Pep, no. Inacceptable. A veure, què més tenim? Ah, tens alguna més? Sí. L'escuela de la vida. Ah, vols parlar de la vida? No, no. És una que hem vist que també veu una altra. Ja la fan, aquesta, oi? Sí. Saber que l'enestrenària... És això? És d'un tal Nícoles Vanier. Ah, però és francesa? És que és cueva, és francesa. És francesa? Vaig estar mirant, i cada 5 anys ha fet una pel·lícula. I jo, el que m'agradaria, és que perquè es distrau molt, és aventurer i li agrada anar per Àfrica, posar-se de Indiana Jones i fer coses pel seu conte. Doncs, escolta, se'n podria anar aquesta vegada 15 anys. I no tornarà. Sí, i deixar-nos tranquils, aquesta dona. Bueno, si és que portuguesca, és que avui veurà que feia una cada anys. Sí, sí. Aquest cada 5, sí. No. Però és aquella pel·lícula francesa que ja està... que tots els referents són del cinema francès. És a dir, trobem el François Clisé com a protagonista, però que ens recorda molt a Michel Simón, amb la barba i tot, i dius, però, bé, quines ganes de fer de Michel Simón, si tu pots actuar a la teva manera, no? I llavors és el nen petit, la galeria de personatges. Que de la ciutat passa a viure el camp, i descobreix la vida de la natura, i tot aquest tipus de coses. Vull dir, no sé, és d'aquelles pel públic francès i... Els boscos són molt macos, hi ha molta falguera... Ara és que ens en entra molt, de cine francès. Molt, sí, és una temporada que... I llavors ara, potser per acabar, hi ha una pel·lícula colombiana, que també s'estrenarà d'aquí un temps, que es diu Pájaros de Verano, que ha estat... Que estàs arribant menys, d'aquesta banda, no? Sí, sí, sí, és clar, també, perquè produeixen menys. I llavors està co-dirigida per... Cristina Gallego i Ciro Guerra, que ja havien fet una pel·lícula que es deia La Brazo de la Serpiente, i que va amb la mateixa línia, una molta cura l'estètica, i llavors, doncs... Bueno, ja és d'agrair això. Sí, però jo trobo que... l'altra pel·lícula estava molt més ben aconseguida. Ha tingut un premi a Berlín, suposo que una mica per l'exotisme, i perquè, bueno, s'ha de recolzar aquests cines, així, una mica perifèrics, pels alemanys, sobretot. I llavors explica la història de Colòmbia des dels anys 60. Té molt bona crítica. Sí, sí, té molt bona crítica, però a mi no em va convèncer. Resulta que... Més sobre el narcoterapi. Sí, culpen en els hippies, que anaven llavors a Colòmbia d'aquells que volien marihuana, i que llavors el país se'n van a fer punyetes, perquè tothom es va posar a conrer a marihuana, per satisfer la demanda dels yanquis de droga. I aleshores, bé, això origina una sèrie de conflictes entre famílies d'allà de Colòmbia, i aquests conflictes es van llargant durant anys i anys i anys, perquè la cosa, doncs, són 40 anys d'història del país a través d'aquestes famílies. Que es formen diferents cartels? No són cartels, en realitat, però aquí parlen de famílies. Ah, bueno. No arriba a ser un cartel, la cosa. Però són diverses, són diverses famílies, enfrontades, amb les seves guerres. Aquí està, com una mena de Roma i Julià. Sí, sí. Ha portat a Colòmbia, no? I llavors, doncs, no sé, aquesta pel·lícula és en color, l'abraza de la serpiente era tota en blanc i negre, i l'aposta per l'estètica, jo la deixaria més completa en el que era la pel·lícula anterior, que no passen aquesta, però bé, vull dir... Aquesta, en canvi, té més bona crítica que l'anterior, eh? Sí, la gent, si li interessa el tema aquest de l'Amèrica Hispana i tot això, pots anar-la a veure tranquil·lament i trobarà potser el que busca. Molt bé, què més tenim? El pol en té alguna cosa o què tens, pol? Mira, jo, com a la setmana passada, jo porto una que per mi és d'Òscar, l'altra que és de Ratsi. Va, la d'Òscar. Aviam si la dedineu. La primera és Lázaro Feliz. No l'he vist, ja sé que l'heu vist. I l'altra és Velvet Baszo, Booth Sou, que és... Ho començo per aquesta. Evidentment, no massa bona. És una pel·lícula que ha anat directament a Netflix, però que és el director, és la tercera pel·lícula que fa, que segurament aquí l'haureu vist, que és Nightcrawler, és una pel·lícula de fa... Bueno, no sé si fa massa anys, però sí, de fet, aquesta és la tercera pel·lícula, les dues primeres han anat als Òscar. Una per Guió i l'altra per actor secundari, crec que era. Que era la Roman Jota Israel Esk, diu aquí, no sé com si és la traducció així, però i Nightcrawler, per mi és una pel·lícula... De Roman Jota Esk eres el Denzel Washington. Exacte, exacte. Era molt previsible aquesta pel·lícula. Bueno, la de Ara és poc previsible, però crec que es passa de frenada, perquè és una d'aquestes pel·lícules de lo que es diuen al terror, és l'Àsher, que es vindria a ser com Birnest Trefe, o en el sentit que hi ha una mena de personatge, o entitat que es va carregant als protagonistes, però l'entorn és una galeria d'art modern, o postmodern, inclús. A mi em va recordar molt la temàtica de Desquare, la recordeu aquí, que és la que va guanyar Kanz, si no recordo malament de fa uns 3 anys o així, i vindria a ser personatges a més famosos, perquè surt el Jake Geilenhall, que era també el protagonista de la primera que va fer, René Russo, surt Toni Colet, inclús surt John Malkovich, que surt de, però n'hi diria ni de secundari, surt de com d'extra, o sigui, és un personatge superdisaprofitat. John Malkovich, i a més, John Malkovich. Bueno, però la pel·lícula va d'això, és com cada escute un rol, algun són els artistes que exposen, algun són els comissaris, un és el director del museu, i el veí del bloc de pisos en viu, d'una de les noies d'allà al museu, mort i se n'adonen, que ho tenia com amagat, que és un artista, un artistazo, de més d'un estil a l'oli, de pintura molt, molt, molt estrany, molt obscur, però que cap de la gent, i que és increïble. I els quadres, realment, són bastant interessants, però quan l'exposen, tot i que ell, a les memòries, el paper que va deixar post mort, em diria si em deia que no, que tot això s'havia d'estruir. I ells diuen, què va? Què va passar? Si l'exposem a la nostra exposició, no va passar res. Ens farem d'or, i què passa? Doncs la típica pel·lícula de... si el muer tot ha dit jo què és, és la típica pel·li de terror, de que els quadres, de cop descobreixen que si tal pigment, és ser sang, i és tot... Bueno, és un despropòsit de morts, sense cap mena, ha sentit de veritat. Això que t'agraden dels morts, i tot i així, és increïble el gratuït, i per mi, l'interpretació del Jack Aranghal és pena, però pena, de ràdio també. No hem de devinar res, ja ho has dit tot. És una pel·lícula d'aquestes que penso, és el mateix director que ha fet Nike Roller, que per mi és una pel·lícula que m'encanta, m'encanta. Però aquesta és... mira. Tothom no té malos moviments. Però les estan promocionant molt a Netflix, però bueno, així va. I la Zaro, jo crec que no cal dir res, però ja la vam comentar molt, i per mi, espectacular. Però des del punt de vista de que es combina tantíssimes coses, i té tantes lectures, i té tants temes, i sobretot com tracta ja no només el tema de l'Itàlia d'en cert moment, perquè, a més, tu com el veus, ho veus d'una forma, fins que apareixen, diguéssim, els capataces, que com el veus amb un gualman al noi, que dius, ei, però espereu en quina nit que estic mirant. I clar, juga molt amb això, i sense fer spoilers, tot i que ja té, diguéssim, el seu temps en la pel·lícula, però hi ha un canvi, inclús, gairebé, de gènere, al mig de la pel·lícula, i ja has d'anar entrant, has d'anar entrant, però és una passada. O sigui, són d'aquestes pel·lis que aquí sí que jo penso, perquè no està nominada a millor pel·lícula de parlar en anglès, perquè realment és una pel·lícula que això no s'acostuma a veure, així com per dir... És una pel·lícula d'aquestes, com abans que ho parlàvem tu, Joan, no? El tema de biòpics, històries polítiques americanes, que a vegades ens trobem una Spotlight, a vegades un Baix, a vegades un Lincoln, però aquestes pel·lícules jo crec que es d'alguna forma s'haurien d'anar. I no sé jo, però teniu el cap si la serà feliç d'anar-te, realment festivals, la Buss d'Or... No tinc el cap, tampoc anar-te allà. Crec que va anar cants, mira, millor guió, exacte, ja és que ni tan sols el premi corba. Sí, a cants, sí. Segurament no és un problema de pressupost. Sí? Sí, perquè era massa petitona. Ara és una pel·lícula de Baix, pressupost... Va, va, va. Com a mínim no el vam premiar aquí a Sitges, veig. Sí, nosaltres vam premiar. Fins aquí, sí, jo crec que és una molt bona pel·lícula. Molt bé, doncs hem acabat amb les propostes que hem fet i passem a la segona part, amb el nostre convidat, que ens va enviar... Bé, deixem-lo que ell parli i nosaltres després entrem-s'hi. O sigui, ho sembla bé. Bueno, primer hi ha un petit detall, dir a aquesta assignatòria, que m'has de... es va tancar ben passat, ja, es va acabar... l'experiència. Vosaltres assignatòries ho vaig donar abans, 6 o 7 anys, o cosa així. Home, de un i de l'experiència, si això t'han fet... Sí i no, perquè una assignatura és una cosa que és consolida. I cada any veus una cosa distinta i la vas enriquint. Però bueno, la meva idea... és una assignatura que parlava de l'espai i de les distintes poètiques. Ja vinc del camp de l'escultura, i la meva idea era vincular-lo a l'escultura, però molt poc, perquè tenia unes, els màsters, tensa unes, que venen d'altres disciplines i has de ser obert. I ja parlava més des del punt de vista creatiu. I l'objectiu era una mica plantejar una visió no estàndard, una visió nova, que obris noves propostes, o que, com a mínim, fes replantejar coses. És a dir, quan havia d'anar per dies, eren 8 dies i 8 temes. Més o menys moderns, més o menys actuals, o contemporanis, i a segons allà es podien trobar, amb alguna de les 8 propostes, trobar-hi algun tipus de vincula amb el seu treball, amb alguna idea. Per tant, eren molts generits, i es plantejava d'una forma que era una pel·lícula, que era una vegada que es canviava també per mi, per un nou ritme, perquè quan ja hi havia vista 10 o 12 vegades, dius, potser que no, no? I després feia una classe teòrica, posant exemple d'artistes, que treballaven sobre aquell tema. I després, a partir d'això, ens feien una petita reforció, a partir d'un treball gràfic amb imatges molt ràpids i molt instantànics. També ja em trobava que, curiosament, moltes d'aquestes pel·lícules, que ja em són més que famoses, molt d'unes no les havien vist, però a vegades em trobava que cap a un les havia vist. Ostres, de 25 o 31 n'és cap. I també pensava que això era profitós, que coneguessin altres coses, més allà de gust tàndards. També sorprenentment em va trobar que molt d'unes no anaven al cine. Això també m'ho crec. I dius, ostres, no pot ser. Si és que se'n van jo que sé, el bibliotec ho acceptaria. No veuen sèries, eh? No sé què veuen, no ho sé, ja em quedava... Són d'aquells alumnes que no llegeixen el diari, oi? Jo crec que no. Jo el que he dit a tot el gas és que comentava alguna cosa de gran hermà, i que igual... Són aquí quines edats hi havia? Un master a partir de 25 anys. Però aviat m'he trobat gent de 50. Totes, gairebé totes, que era un crac. Crec que era gran. Era un classic. I també el que... Dels altres objectius era plantejar sortida la visió de l'artista, pintor, escultor, lletra, lletra... I en pelgades del cine, que el cine puja un guió, hi ha tota una història que comença i acaba. Quan fas una escultura no comença i acaba, i punt, oi?, està acabada. Això que veuríem abans és dir, quan tu vas al cine tens una predisposició segons el dia, entones millor o pitjor. Hi ha música, hi ha sons, hi ha molts elements sobre aquell concepte o l'idea que des del punt de vista d'artista normal de bellesars no ha vegades no planteges. I era obrir més això. Per exemple, una de les que a mi sempre m'ha agradat, espesada, que és el gran silenci, és clar, explica'ns algunes com des de silenci pots explicar moltes coses i, o millor, t'agradaria estar esperant que a menys es parguin, però que a més, més so i ja. Diues que és el sol oït de l'aigua, com es va deixegant, de les passes, d'un dels franciscans, no som franciscans, no recordo, fentes vestits italiants sobre la fusta, les tisores, hi ha tota una carrera i, a més, una simbògia, etcètera, intentar obrir aquestes coses, diguem-ne. I començàvem avui a temes. Un dels primers, per exemple, era sobre l'espai natural, per exemple, hi passava la de Sousalà, de Corosava. I, clar, s'hi plantejava dir que es quedaven estrenyats, perquè la majoria d'ugulnes no havien nascut quant a aquesta pel·lícula. El de Sousalà, clar, perquè de quan és el de Sousalà? Nos l'han escuit tant. I abans, 75. Ah, 75. I s'hi plantejaven coses i dius, com una pel·lícula, que seria una pel·lícula que em demedien de la sostenibilitat, al des d'una mirada que té el de Sousalà respecte a la natura, i t'ho deixaries clar, i dius, després, molta d'aquesta gent encara no havien nascut. I amb aquesta quedaven bastant impactats. Tu les proposaves i ells les veien? No, no, les veien amb mi. Les veien amb tu? Sí. O té la foto perquè a vegades un any m'havia tocat a les 3 de la tarda. Això és... Ja l'imagino. Sí, sí. I, per exemple, amb aquest casc, que posava d'espai natural, també comentava aquella de la casa, la Soura. Ah, sí? Aquesta ja era unes altres... I amb quina temàtica la feia és la de la casa? No, també era això de l'espai natural. Però quadrava més la de Sousalà. Sí, clar. A mi m'anava bé algun any per descansar. I deia, mira, ara veurem aquestes, no? Era molt més divertit. A mi m'he apagat, de l'espai urbà i tot això, i passava a la construcció del Gherin. Ah, sí? Que cada després aquí m'ha permet explicar perquè moltes alones venien de fora. I que... Incels no entendrien el context. Ah, i es explicava el got a les rambes i tot això. Ah, sí? I el rebaldi, què és allò, no? I es anava molt bé. Això escollien molt bé molt de fora, perquè se situaven, i comprenien que hi havia hagut un altre Barcelona, d'una altra Barcelona, que no és pràcticament una perica, és un documental barrejat. Però que vols una altra manera d'entendre la ciutat i entendre les relacions en aquell barri, que era el barri que era de prostitució, etcètera, ara veuen unes altres coses, quan van a les zones, no hi havia ni en Mac va, ni res semblant. I intentar que apareguin coses com sorprenents és una de les coses que a mi m'interessava dir. Crear una certa... un cert dubte o una certa refuecció, a partir de periques que no siguin massa fàcils, que sempre hi hagi una cosa. També s'hi posava el tercer hombre, que és una... Cap d'aquestes és fàcil, per això, perquè... Clar, és que això el tercer hombre ho agraeix després de la ciutat. Per record, gent relativament jove i que està en un altre context en general. Però, bueno, hi entren. I després s'estrenquen de nova o vista, això. Segurament. Sí, sí, sí. I després, per exemple, una cafea que sempre m'agrada molt, és un de... que jo crec que és bastant dolenta, de periques del desert o dels tàrtaros. Sí, la perícula és dolenta, però el llibre és molt bo. Exacte, som a mantins cap... que és amb bussatins, amb qui va... I amb bussatins, i tant. No hi poso aquesta puta. Però ajudava molt bé entendre aquesta idea de... que ja després em recorda un altre, que és tireta d'esperar-cos tan petit. No, però com a tema de l'espai. I l'espera... És brutal. I l'incertès de què hi ha al llibre, a l'autre lado, la empalitzada... Diu vosotros. Diu, em digues, em digues, em digues... Et veu gran, no sé quantos. I la sala... I la sala de... D'aquí on menjaven. No, la sala de los mapas. Ah, sí? Una cosa que ja... No l'he vist, aquest poc. Ja posa amb situació. És que és una pel·lícula d'oent. El llibre és per Vies de Capsaleda. Les dues regades són espectaculars. Sí, però la pel·lícula és una merda. I la pel·lícula d'aquí és? Zorlini. És d'oent. I aquesta també la passaves? Sí, és que quadrava molt bé les espècies que expliquen, i el que retrata molt bé és la sensació d'esperar. Que a mi me'n recorda molt el cavall de Turín. Això és una altra cosa, ja. Però també hi ha aquesta cosa. Aquesta és més d'angoixa. A nosaltres hi ha més d'estar esperant. I no saps què és aquesta idea de traspassar. De quan sortien del fort, del castell aquell, que hi ha fora i a dintre. I és una idea de la mort. Això en els artistes ens toca. Ara, ens sabia greu, perquè com a pel·lícula, era un ròlic. Però les escenes, els llocs, eren emocionants. Era emocionant. I després em feien un espai positiu, perquè tenien de belles arts, que m'agrada molt que és de Peter Grinewey, d'entrada d'un arquitecte. La música m'encanta. I aquesta posava, perquè... A més, prepara l'exposició, s'ajunta a que la pel·lícula dura 9 mesos, que tens de gestació, d'aquell entre la seva dona per 20 i mig, fins que neix el fill i ell mort. Hi ha tota una càrrega... Molt bé. Hi ha de trobar una pel·lícula interessant. I aquest és el títol que tu... Per què la connectaves? En la idea dels espais positius, de com presentar obre, tot el que explica... Una mica forçat. Però hi ha una altra que jo posava en aquest cas. L'Àrcar Roçán no la vaig passar mai, perquè aquí se'n suicidaran tots els segons. I no puc. Seria excessiu, eh? Sí. I vaig passar una que és molt divertit, que és aquesta de totes il·luminador. Everything is Illuminate. Que és un tio... No la conegues. És molt bona. Tot és il·luminado. Everything is Illuminate. És molt divertida. És l'història d'un nano... D'aquí és? El protagonista és l'Elija Agut. No és un personatge que es va sortir molt famosa. L'if és Raibert. L'if és Raibert, sí. Que també és un actor. I la història és que se'n va buscar... Bueno, el morgo, el seu avi, el seu avi, el avi, no ho recordo, i hi ha promes que anirà a veure la terra que on va néixer ell. Ah, perquè ell és joeu. És joeu, sí. I el fa... Fa ucrania? I té també troços de diàleg, que són espectaculars, i té la fòbia o la mania de guardar-ho tot en petits sobres. Hi ha una imatge que vols a la seva habitació en sobres i com presentats que hi ha des de la temptadura de la seva. No sé si és avió o àvia, un tiquet d'àvia, el primer preservatiu que ha fet servir. I dona molta idea del concepte de cobertió, de què el guardem, per què el guardem com, a part de la part històrica que té ell de la seva avi, que va morir amb un poble que els alemans es van matar tots, i, a més a més, aquestes vegades el lligava amb un poble que hi ha a França, de Vareluimós, que es diu Oradur... Oradurcis Glent, que és el que va matar tothom, i el president Francesc va... va prohibir que es reconstruïs el poble, es va reglar, i el poble es va desplaçar un quilòmetro. I es manté el poble vintat, és un lloc que es pot decorar per veure. I després faig una, que es diu Espai Sagrat, que apagava aquesta gran silenció, que és molt llarga, o el que dèiem del Quim Quinduda, Primavera verano-toño-invierno i Primavera. Aquestes quines és preciosa. Que cap per explicar aquesta història, a mi m'anava, però perfecte. És que et queden a més les imatges per sempre més. Sí. El que abans deien, el sol de membre i lloc presentat, escollia entre Llerro 3 i Quim Quinduda. Jo no la recordava, la de Llerro 3. Està d'una idea, eh? És que ja parlava de l'espai íntim, d'aquests artistes, que és el més típic dels artistes, no això de la intimitat. A vosaltres, de Quim Quinduda, hi ha una més gran cena, que és el respecte dents dels llars d'esqueses aquí on va viure, i dius... És una cosa que no xerren, tampoc, que és gaire bé. No hi ha... El Primavera verano, tampoc. Aquesta és gaire bé com el món espectral, que és com una cosa... Aquesta cosa interior, que el personatge es dizol gairebé dins de la presó i s'acostuma, diguem-ne, a quedar com un espècie de fantasma, com un segon personatge, allà, i és... Però jo a l'altre punt d'explicar, molt maca. Clar, el Mèrico és del Quim Quinduda, perquè crea un... Jo, aquesta... El que crea quan fa Primavera... Ja tenim una idea. És una cosa que no... És difícilíssim de fer, amb un... un espai... que ho repeteixi, és circular i es repeteix, i tu entens tot allò amb una bellesa extraordinària i amb silència. És el cicle de la vida, també. Sí, és el cicle de la vida. Molt bonica. Bé, és un director... És un director extraordinari, sí. M'agrada molt, aquest seu aspecte. Després va fer una de... Samari Tanguel, que és una gineira també. Una cosa que estigui... Ostres, m'encanta. El sol del membrilló, sí. El sol del membrilló, sí. El sol del membrilló, sí. Perquè, clar, tu la tens a la temàtica íntim, no? A mi em feia raó perquè estaves... Has posat, sí, has posat el sol del membrilló, el Hitchcock, com es diu, la menta indiscreta, i... i el Quim Quinduda, no? Que són molt distintes. Sí, sí. I cada una té una cosa distinta. No, clar, és que cada... Un any feia una i un altre feia d'altre. No es barratjava mai. Ah, pensava que feies alguna relació perquè ho lliguéssim ell o alguna cosa. El més important era veure l'estat d'ànim dels segons. Segons... Home, sí, perquè per veure el Hitchcock, la menta indiscreta, o per veure el Quim Quinduda no és ben bé el mateix. No, però predisposició, no. No, no. I després feia una que m'agradava molt, que era l'espai invertit, i aquesta cosa va dir tot això com a estrany. I una que m'encanta, i tots els meus amics estan fars, suposo, és que també mentó, de Cristófer Nova. Ah, sí. És perquè jo també en les agones... M'han quedat posades, tu. Amb un cop que deia com l'espai invertit, que també hi havia la habitació de pànico, però aquesta mai ho vaig posar, o de la terminal. Aquesta era massa evident. La terminal era aquesta? El Spielberg, no? Sí, un dia els atrops ja dormits, els hi fotre a terminar, i així és despertant. Aquesta segur que l'havien vist. Doncs no pensis, és que ara jo veig que és veritat que té raó ell, quan diu que es veu poc cine, i jo parlo amb... Bueno, perquè aquesta terminal passa en els dissabtes, i diuen menjers. A la tele? Ah, sí, això és veritat, això és veritat. I encara la veuen. Perquè acabes atonjant. Clar, clar, sí, sí. Que això no hi pot treure. I en canvi, clarament, m'agrada molt bé, perquè explica... Hi ha com una narrativa, una narrativa supercomplexa, està gestionada amb com 25 o 25 plans, utilitzant banquinaigre, feedback, i és una pel·la que pots veure mil vegades. I descobreixes? Jo, un dia... Aquesta n'ha passat una cosa curiosa. Un dia em vaig adonar, vaig descobrir una imatge que no havia vist. Ja ho sé, ja ho he vist. Si no s'han vegades avui. I és una imatge que surt dels personatges al llit, i que en demà veu que hi ha un altre tatuatge que diu ho he fet. I aquest tatuatge també surt un moment i passa en demà. I era final de la pel·lícula. Com és que en Miranga mai me n'he donat d'això? Això també passa... Jo crec que en moltes pel·lícules... De Nolan. Perquè origen, també, el tema del tot, origen és aquella d'entrar dels somnis, dins dels somnis. De fet, el director té una obsessió amb el tema del temps. Sí, jo crec, sí. Tot amb el tema del temps. Vull interstellar també el tema del temps, d'aquells mateix sobrepassa, i sempre el tema... De fet, has dit a l'espai invertit, i t'ho dic literalment. A l'espai invertit, pràcticament. No, no, ja... Hi ha peus que, per donar pautes per explicar coses, són increïbles, i de moment tot és genial. A més, si ara amb els records, el que es fa, el que és real, podria ser un artista, un artista que faci pougaros i vagi penjant, que en aquell moment, quant a ell, no havia desaparegut, però el pougaroll anava de capa queiguda. I ara, en canvi, arrepres, i dius, ostres, i la idea aquesta de... el pougaroll, més galleta que vas escrivint, com touches, com tu te vas penjant històries a partir d'una cosa, que després de vegades ho he penjat també en una altra pel·lícula, que es diu Suspechosos Habituales. Com el que venen espais, es va inventant una pel·lícula, una narració a partir de res. Els artistes ens va ser ambaixat, envers dir, no vull dir que ens inventem, però hi ha un punt d'una història i la de Memento, per aquestes coses, és genial, però ja te posen totes moltes coses, però a més te fregeïnes, és a dir, una història basada de pougaroll, i que te va marxant, i la trobes, de les que a mi m'adonen més xispa per explicar. I després això es reposa a unes classes teòricas, en vegem per d'artistes que fan coses semblants, o que jo crec que tenen una certa similitud. I, a més a més, són així. Artistes de quin tipus, per exemple? De tot. De tot. De tot tipus. Per exemple, normalment treballo bastanta artistes, disciplines de pintura, escoltura, evidentment, perquè és el meu fort, i també bastanta arquitectura. Que també tu hi tens una estructura mental, arquitectura, sí. Sí, sí, sí. I són exemples d'artistes, però que treballen amb això. N'hi ha un que no he dit que és la història, és aquesta de l'Espai Sabest, que també és un altre tema, que és quan presento el CO sobre Berlín, faig molta curiosió gent que treballa en fotografia sobre aquests espais. I hi ha un que, per exemple, fa fotografies, ah, no me'n recordaré, de nom, que és un artista que fotografies espais d'aquests estrans, que sobretot hi ha per a Xina, d'aquests monumentals, que veus això de la Garganta, la Cité Garganta, es planta en el que és, i treballa sobre això. Jo intento aportar molta informació molt diferent, més o menys corrent, però més que res, que insiti que no que sigui una cosa pautada, que sigui perfectament definida i sigui una cosa concreta, no. Que sigui, o més, diversa, acústica, variada, etcètera, etcètera. A més, així aprofito... Ara ho anem bé el cap, seguint el rei que fas. És precisament el xinès Ai Wei Wei. Ai Wei Wei? Que juguen amb la propunitat de cam. I només té una narrativa i totes les històries aquests sí que són. Unes històries molt... Tinc una certa mania. Ah, sí? No, però és estúpid. Sí, hi ha un moment que a vegades trobes que, com diuen, és que no hagi faltat tant el cas per a estos viages. No entenc? Hi ha una cosa que em va passar que quan va fer la peça aquesta de les pipes, que després deien que feia una pòsia, que és tòxica, que jo estava treballant a la ciutat que les feien. Vaig anar un any després. I... que els de la ciutat estaven encantats. És un ciutat de 2 milions d'habitants que només treballen sobre la porça gana. Ell planta ja la idea de la porça gana perquè és com un dels objectes diguem... més vinculats en la... No en veus a xina, en la història a xina, les jerarquies, etcètera. I ell pargava d'això, en certa manera, ho critiquen, i després en les pipes, perquè venen de gira sol, i també tot té una simbologia. Però què? Els chinors aquests, ho veig veureu ja amb un documentat encantat. Ja veia que ell en certa manera s'aprofitava d'una mà d'obra. Té una tendència de portar-hi unes més. I això em va d'altre. I anaves per allà, ja no em vaig comprar, però algunes meves em van comprar i te venien les pipes de porça gana. I dius, si va fer 2 milions de pipes, pintades una a una mà. És a dir, has de fer un mòllos, fer la porça gana, caure les peces, anar a evitar... I dius, critiques això, però sembla que en certa manera te n'aprofites un punt d'això. Un punt d'això. I clar, i a mi aquestes coses a vegades me nerven una mica. Aquesta aprofitament té coses que són molt interessants. És un artista més de tenir un cocós patecular, com a dies històries que explica. L'altre dia, no sé, unes peces que va portar aquí a Palau de la Virena, que és com unes fulles fetes en marbra, després moltes baitroba fetes amb un jardí a Canada, a Toronto, a Vancouver. Estaven allà al mig del jardí, i dius, aquí no hi ha ni discurs, ni estètica, ni res de res. I de quere n'encarrega i... Bambirisme. Bé, t'hi dèiem, però sí, és un artista... És interessant, perquè quan vas a l'estat d'estats Unis i lluitar contra tots els regis xines, té la marinera. Ja m'ho imagino. És una bona publicitat, no ho sé. Un descona molt. És interessant, però hi havia aquest moment, amb això, m'hi va alterar una mica la meva sensibilitat. Perquè després, quan vas tornar de xino, vas fer obra. He estat d'ara i he tornat ara, però per fer com a classe, m'imagino un lloc que feien, és que la ciutat que van inventar el porcellana, els indecents, el porcellana surt d'allà. Just allà, de bora, varen fer avatar. La muntanya, tota aquesta, ja no la vaig visitar, en l'interiors d'una etsí, que és la muntanya, que està com a grog i tot això. I és d'un surt, en material... I allà surt un producte, que és el caudí, que amb el caudí es fa la porcellana. Varen fer allà, després s'esporta, i se fa a Europa, sobretot, limós i cebres, a Alemanya també, i a Anglaterra. També a Espanya s'ha anat fent, però els importants, els més famosos inicialment era limós i cebres. Vaig anar allà i vaig estar fent escultures i van fer uns treballs en porcellana. Jo voldria fer una pregunta que no té res a veure amb el que has explicat, però sí que té a veure amb el cinema. I és com... O sigui, a tu t'agrada com el cinema ha tractat el món de l'art, ja que hem parlat de dues pel·lícules, el Pol n'ha parlat d'una i nosaltres d'una altra, que tractaven el món de l'art i ho hem trobat tot, que està molt fora de la realitat, com el cinema s'acosta el món de l'art. Ja trac que està, diguem, estúpidament tractat. Si ja féssim un personatge abudial en què és un dia que a mi m'agrada i es divertit i tal, si és una nàia, té una galeria a Nova York, estic per favor, i tota la vida de l'artista ho sento. No és així. És una cosa per a la galeria cometi. Aquesta està bé. Hi ha algunes que sí, per la majoria. És una pena. Has de tornar a l'altre dia, perquè fixa't, ens ha quedat tot això. Perquè la pregunta del Joan era molt, molt interessant. Està molt maltratat. Ens quedem amb això i esperem un altre dia que tindrem aquest tema pendent. Que vingui al Michael a parlar de la seva obra també. Jo també ho tenia puntat per a nois que han tingut. No és de pel·lícula. Ens passa sempre això. Aquí vas posar... És que tinc un minut. I va ser magnífic. Ja us avisaré. Per la setmana que ve teníem en Xavier Vax del cinema baix que ens explicarà tota la feina que fan, com ho fan, com programen i també ens donarà moltíssima informació al cinema baix de Sant Feliu. Bona nit a tothom. Bona nit.