Cinema sense condicions del 26/2/2019

Cinema sense condicions. Hey, fellas, what's the big ride? We only got 24 hours. Yeah! Yeah, we never been here before. What can happen to you in one day? What do you think you're gonna do? Hi-ho! New York, New York, the water will drown, The rock is up and the battery's down, The people ride in a hole in the ground, New York, New York, it's the water will drown. Hola! 4-5-4-5-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4-4 Giorgo. Bona nit. Com sempre tots els dimarts, aquí estem al grup de cinema sense condicions, per parlar de cinema, per parlar de directors, directors que ens han deixat, directors que hi són, directors que han triomfat o directors que no han triomfat els darrers oscars. I per parlar, com sempre, una primera part del programa, sobre pel·lícules que hem vist, el que ens han semblat, i una segona part del programa amb un convidat que estem molt contents de rebre, que és el Xavi Abbas, o la bona nit, que és el director del cinema Baix. No se'm sent. Sí, sí, et sent, Carme, però estàs apallissant el micròfon. Dic que jo estava mirant, perquè li passa amb el micròfon. No, res, res, bé, bé. D'acord, gràcies. Gràcies, francès. Bé, perdona. Xavi Abbas, que és el director del cinema Baix, de Sant Feliu de Llobregat, un cinema que tots els de Sant Just coneixem molt i molt bé, que anem sovint, primer perquè les progresions són magnífiques, i després perquè fa una feina afegida de dedicar setmanes, que ens ho explicarà ell, espero, a diferents temes, que no normalment es poden trobar amb els ciners habituals, els pocs ciners que hi ha, per cert, però a Sant Feliu, al cine Baix, que té una història molt particular, ens el explicarà, prové d'un cine... del cine... Un cine magnínar. Sí. Que va tancar. Que va tancar, llavors, per una acció ciutadana, reclamant un cine... un cine clàssic, per dir-ho d'alguna manera, que ell ja ens explicarà com va anar tot plegat, han aconseguit que aquest cine es mantingui obert en programacions diverses, en programacions interessants, i en bactes també molt interessants. Doncs la segona part del programa, després de parlar una mica sobre les pel·lícules que hagin vist, i sobre els Òscars, i sobre... Està en la idònia, si voleu. Després, dedicaré una estona a xerrar amb el Xavier Baix. Per suposat que si de les pel·lícules que parlem, que a qualsevol de nosaltres hagin vist-ho, estàs convidat a entrar-hi. Bé, bona nit, Joan Cerdà. Hola, bona nit. Bona nit, Pep Parmangol. Bona nit. I avui tenim, que et fa molt temps, i estan molt contents de tornar-lo a veure, els francès Aguilar, darrere del... darrere del vidre, ens veiem a través del vidre, i per sobre del Pep Parmangol. I per sobre del Pep Parmangol. Però estem molt contents que estigui aquí, i que també ens ajudi a parlar de cinema, perquè ens sap molt. Moltes gràcies. Carme Nebot, molt bona nit, a tu també. Bé, jo estava comentant abans de començar la sessió, que jo havia vist que a Farnaún, que per cert la vaig veure al cinema Baix, i després he vist Roma, l'he vist amb tele, i crec que és una pel·lícula, ja sé que Netflix l'ha fet per la tele, però que és una pel·lícula per veure la gran pantalla, perquè deu ser una nostàlgica, però un cinema amb gran pantalla és molt diferent d'un cinema a la tele. I sobretot crec que la fotografia de Roma és en Blanquinega, és una pel·lícula en Blanquinega, és una fotografia excepcional, i que de grans contrastos, de grans òptiques de com es mira el que vol descriure, i que crec que deu guanyar molt i molt amb gran pantalla. És una pel·lícula. No és que guanyi, és que és la manera que s'ha de veure, perquè si es veu en una pantalla televisiva, allò és una reproducció. Com això ho deia el Godard, que en fi de la mateixa manera que podem veure un quadre reproduït en una revista, i amb quàtric comia, i que pot ser molt bé i tal, però fins que no estem davant de l'obra, del quadre mateix, no entenem què és exactament aquella obra d'art. Llavors ell ho deia que la pantalla gran és el cinema, i que vista la televisió és una reproducció. Això ho dieu perquè està el Xavier Vax avui aquí, per fer-hi la pilota una mica. De cap manera, el Xavier Vax, jo veig que és dels nostres vídeos, i que no hi ha cap problema amb això. Jo estic d'acord amb tu, Joan, perquè crec que la pantalla, la gran pantalla, permet una sintonia, persona, film, que no és possible de cap altra manera. Dic això, el temps són els temps, i no puc evitar de pensar que si Netflix ha fet aquesta aposta tan important, i tant en el fons trencadora, primer és per una suposta econòmica, per suposat, però és perquè el mercat va així, i, per tant, hem d'acceptar que això va així. Jo no hi podria posar més, però, amb això, tret de la meva posició personal. És més, incluso he pensat, ja sé que tots vosaltres us va agradar moltíssim, el Limbuk. Jo crec que és una bona pel·lícula, però per mi és molt millor Roma. I la causa per la qual Roma no em temo que una de les causes que ha passat és no donar-li més aparador del que ja té aquesta pel·lícula, si va per Netflix, i jo crec que això ha passat bastant més. Però, llavors, veure una pel·lícula en una pantalla d'un mòbil o un rellotge, això ja ho descarteu absolutament. No, perquè això és el que passa, però això és el mateix que estava dient el Joan Cerdà, i no puc evitar de pensar de la mateixa manera. No, no, no podem descartar perquè el món actual és així, i clar que el veurem en pantalla de mòbil, i clar que l' veurem en pantalles diverses, i ja està de rellotge, tot el que em vulguis dir. Però el cine era una altra cosa, i encara espirem que es mantingui aquest tipus de creativitat. Pensar d'aixís les sèries mateixes, ara que m'estimo mirant les quantes... Ah, es caigut. Potser els creadors hauran de començar a pensar en fer-los uns ulls més petits, doncs... És que a mi em passa, jo he de dir, i em sap greu, eh? Perquè a veure-ho en una pantalla de rellotge, ja... Però no ho sé, potser és un rellotge gros, eh? Exacte, exacte. De paret, de paret. Tret d'això, no podem anar en contra dels... Ah, no, no, és que... En tot cas, trobar un altre tipus de bellès, un altre tipus de contingut, un altre tipus de valors, tot el que vulgueu, tot el que vulgueu. Compte al temps no hi anirem, eh? Jo he de reconèixer, com a qüestió personal, que jo veig millor, em sap greu dir-ho, eh? Pel Xavier i per tothom, que veig millor en una pantalla de mòbil, perquè tinc una vista que no em permet veure una certa distància, i no distingeixo les cares. Mira, m'han anat... ho sento, ja fa molt de temps que no vinc, i m'han pitjorat encara més la visió. Llavors, oposo la distància que em va bé a mi, com a 20 centímetres, i és una passada, els subtítols, els veig superclar. I em sap greu, no? No conec contra tu, de com a manera... No, que cadascú, vull dir, té la seva circostància, en el meu cas, és trist, però... Jo, sí, sí, la posició del Joan Cerdà, que és claríssima, que... Un romànquic al Joan. Sí, però és que continues apreciant que un obra d'art mereix unes condicions. Llavors, depèn de què entens tu per un obra d'art i la seva transmissió. Sí, però no totes les pantalles de cinema són iguals. Jo amb això ja havíem parlat aquí alguna vegada, i no totes les maneres de projectar. Això sí que m'agradaria, bueno, després, quan entrem amb el tema, perquè hi ha projeccions, hi ha formats, que són veritablement horribles, i jo crec que en el cinema així això no passa, i li preguntarem al Xavier, després... Ja, ja, però de què parlaré? Fixa't quantes coses, ja d'entrada. A veure, Roma m'ha agradat molt. És una pel·lícula del Cuarón, és una pel·lícula que ha guanyat... El director ha guanyat l'Òscar, com a direcció. I la fotografia, jo és que... Jo no ho sé, bueno, jo la vaig anar a veure, i la vaig veure i vaig pensar que era una fotografia excepcional. Que passa sobre els anys 70, a Mèxic, amb una família mitjana alta, perquè les famílies en aquesta societat que descriu estan molt separades, i llavors és la història d'una família que final descriu el que passa en aquella família, però en acaba fent una protagonista. I això és que crec la grandíssima opció del Cuarón, perquè margeix, durant tota la pel·lícula, un personatge que és la minyona, la minyona que és una nativa, que està en una casa de tots ells, són... Mítia aristòcrata. Bueno, no, Borgesso, Borgesso. No, no, Borgesso. Està totes tampoc. I ella ha anat a la universitat, per exemple, en una societat com aquesta, hi ha una visma entre això. Però margeix un personatge que no el veus fins quasi al final, i, per tant, el Cuarón sí que fa una història, de revelar-te la història que et vol explicar. És la història d'un món... Un món complexa, un món on la societat està tensa, amb agressivitat constant al carrer, que aquest tipus de família es viu amb una illa, però que al final s'hi troba, i que el personatge que margeix d'aquí com a la història de la pel·lícula, que és aquesta minyona, que cuida amb ell... El Cuarón s'identifica amb un dels nens de la família, amb el petit, i li dedica la pel·lícula amb ella. I, finalment, encara que hi ha gent que li retreu a Roma, que nota història, a mi em sembla que la gran història és fer emergir de la pel·lícula aquest personatge com el personatge central, viu i descriu d'una manera molt especial com es tracten aquests dos elements socials, que són el món de les minyones, el món natiu, d'allà, i el món de... No és ben ver, històcrates, però sí una altra món que no hi té res a veure. I quan descriu això, sí que descriu alguna cosa més que cinematogràficament té alguna cosa a dir-te. A mi em sembla que la diu molt bé, que l'explica molt bé, i que la pel·lícula sí que és un obra d'art. La gent que se la carrega... La gent que se la carrega... No, no, jo he llegit alguns que se la carreguen i diuen que no passa res en tota la pel·lícula fins al final. Clar, si no t'hi fixes, sí que passa. Jo no l'he vist. Però diuen això. Jo entenc que passa lentament, que sí com a la vida mísima diria jo, lentament i amb una lentitud que tu has d'anar descobrint, perquè descriu el món. No és només una història, és un món. I quan tu pretens això, amb una cotidianitat, primer ho has de fer molt ben fet perquè sigui alguna cosa, i després no pots fer. El personatge que el final és, el personatge que causa la pel·lícula, que és aquesta menyora, que cuida els nens, a més a més, margeix com a personatge. I això jo li trobo una qualitat a la pel·lícula. Jo sí que la trobo veloosa, sí que m'han dit molta gent que l'han trobat avorrida, que efectivament no passa res, però jo entenc que el no passa res és molt relatiu. Però el que li passa no és tan que passi o no, sinó que tècnicament és una virgueria. A tu l'has vist? Sí, a Netflix, ho sento. Com jo? Però tècnicament és molt potent, la planificació de tot el que fa del moviment de càmera, però és una mica farragosa, és molt repetitiva. I jo no soc una persona que tingui tendència a dir això, de pel·lícules que siguin lentes o no. Però aquesta es deixa portar molt per la seva pròpia autocreença, que és molt bo. Això a mi em molesta de vegades una mica dir-ho. Mira que bé que ho faig, mira quin panorama et planto i vinga, et moc la càmera aquí cap allà, et torno cap a l'altra banda. Sí, però no sé, una pel·lícula... Això si ho facis lletx... Una pel·lícula com a hijos de los hombres, sembla que ja la va fer fa 15 anys o així, no té res d'això. Jo crec que hi ha autors que arriben a un punt en què es converteixen ells mateixos amb mestres. I diuen, soc tan bo que vaig a fer-te, i mi això no m'acaba de convençar. Ara té moments i té moviments de càmera i això que tu expliques, i la manera de reflectir aquella època, té un moment determinat. A mi em va agradar força, la manera de reflectir les revoltes al carrer, també des del punt de vista d'aquesta dona, a dintre del mercat, de la botiga de roba que hi ha en què estan comprant, és una mirada molt especial. El corón, això, és inevitablement... Ell ho sap fer, però en comparació a aquesta que deia, o a Gravit, per exemple, que és una pel·lícula tan diferent, té un altre d'allò. I està bé, és una pel·lícula valuosa, però que tampoc crec que quedi com la seva pel·lícula... Allò és la seva pel·lícula de dir, mira que bo soc, i jo li diria, vinga, però ara fer és una altra cosa diferent, que ets capaç, no sé... No ho veia, això, però bé. Jo després ja comentaré que Fernaun si tinc temps, i si no anem comentant. No, podem comentar que Fernaun... Ah, l'heu vist? Sí, jo sí. Doncs que Fernaun és una pel·lícula libanesa, que passa veïdut. Jo crec que és una pel·lícula extraordinàriament colpidora, perquè és una pel·lícula on el protagonista és un nen, de fet, dos nens, que ho fan extraordinàriament bé. Sí, un de 12 anys i un d'un. I un nadó. Un... bé, bé, que... Sí, que són extraordinaris aquí. Un nadó refugiat, sí. Sí, sí, una cosa magnífica. A tiop. A tiop, sí, sí. Que diuen que són germans i diuen... I com són germans? I el nen diu que jo em pinto... No sé com ho diu, diu alguna cosa així, que es pinta... No, que la seva mare prenia cafè amb llet. El cafè i cafè, i que prenia cafè. I d'altra vegada també diu que es pintava, però el cafè... La primera que diu és que la seva mare prenia molt cafè. Això són les coses amables de la pel·lícula, eh? No, n'hi ha moltes. Sí, sí, sí. Jo trobo que, per sobre de la duresa, hi ha un can d'esperança també. Sí, sí, sí. Sí, sí, perquè aquell món és duríssim, duríssim. De fet, és un nen que comença la pel·lícula amb un judici que ell denuncia als seus pares per haver-lo portat al món. Sí, sí. Que és una frase que et deixa d'entrada glaçat. Ara, ell és un... és un nano extraordinari. L'ha tractat molt bé, com se diu aquesta... Nadins la va aquí. Nadins la va aquí. És una gran directora. Ja va fer Caramel, que era una pel·lícula esplèndida. Molt bé. Que et quedava un gust de boca molt bonic amb la vida de les dones a veïrut. I després també va fer un altre pel·lícula, que és... Ara, on anem? Aquesta ja pot ser una mica més ribindicativa, també. I jo trobo que el Cafernum, fins ara, és la seva obra, maestra. Abans de que se li ha de donar... jo crec que Caramel era més amable, i en canvi, amb els anys, el veïrut s'ha convertit en una altra cosa, i ella l'ha pulsat. Per tant, una cineasta que ha pulsat aquest canvi i aquesta transformació de la seva societat, és valuós, eh? És valuós. Jo sí que la recomano dient, de totes formes, que és una pel·lícula, al meu modo sí que és dura, perquè veure patir els nens a mi em trenca el cor. Ho haig de dir senzillament. I està molt ben treballada, molt ben conduïts als nens, sorprenentment ben conduïts als nens, però tota la pel·lícula està ben muntada, sí. I molt emocionant, sobretot. Sí, sí, això és el que jo he vist. Nosaltres vam tenir l'oportunitat el novembre, la mostra de Serma Iterrani, de poder estrenar el Cafernum, i de fer una petita retrospectiva, que és la seves pel·lícula, a Caramel, i vam fer també Ara Donde Vamos. Vam fer com una secció de dents focus, que aviam enfocarem aquesta directora, i actriu, perquè ella també és actriu. Sí, ella també surt. A Caramel també surt, sí. Aquí a Cafernum també fa un paper molt petit, és la... El principi de tot, em sembla, l'advocadesa. L'advocadesa, sí. El principi hi ha un pla on vella de perfil, i després va sortir, sí. I vam aprofitar també per poder mostrar el centre educatiu, sobretot la pel·lícula Ara Donde Vamos, que és el contigut de la pel·lícula, que és el paper de la dona davant dels conflictes violents, i de com poden mediar davant del comunitat, aquell cas cristiana i musulmana, i dels homes que de seguida se'n rebeixen, no? I aquí, les dones busquen estratègies de tots colors, però diem a pas i guarros, i arribar a intentar, de totes maneres, amb aquella escena del principi, i també al final, que és Ara Donde Vamos, de quin cementir hi anem, entre els nostres morts, que estaven separats entre qüestions i musulmanes. Com ho fem, això, no? Per tant, és una directora realment amb un senz. Sí, sí, sí. Sense cap dubte. Veir-ho dient a l'Ivan és curiós, perquè una societat com aquesta, i que dona un tipus de dones d'un nivell important, és el més lliure d'aquella banda. Això també és veritat, però és sorprenent, sí. Molt plural, no? Exacte. I aquests conflictes, també. Sí, clar, tota l'hora, tota l'hora. Tot l'hora, evidentment, sí. Pep, tens alguna pel·lícula? Què tens de pel·lícules? Jo no he vist aquestes pel·lícules. Tampoc no he vist Bájaros de Verano, que és una pel·lícula colombiana que es va projectar fa un parell o tres dies. I puc parlar d'un parell que em vist avui, una d'elles, la que més m'ha interessat, és La Mujer de la Montanya, és una pel·lícula d'Islàndia dirigida per Benedict Erlingson, i, francament, és una pel·lícula que et sorprèn agradablement, perquè té un contingut molt punyent, de caire, de defensa radical de l'ecologia, i un càstig, diguéssim, a tots els mitjans que hi ha per invertir diners i fer-ne més en energies que costen, i, llavors, tot això ve conduït d'una forma, potser l'única que hi ha de fer-ho sense prendre mal, que és a través de la faula. I, llavors, tenim tota una sèrie d'elements que van acompanyant la protesta de la protagonista, que, des del minut 1, ja té el seu primer tret, que és fantàstic. Una primera escena molt destacable. Sí, molt, molt. És aquell que arrenca una pel·lícula bé. I es manté la pel·lícula. La manté, i, a més a més, té un guió molt ben estructurat, en què hi ha les seves sorpreses que no aniré a lesvellar, però que recomano extraordinàriament, perquè em sembla que és una pel·lícula interessant per tothom, i que, tenint en compte que és un cinema minoritari, perquè és l'Àndia, no es fan massa produccions, em fa por que no passi massa desaperceguda. Perquè és interessant, que el seu contingut... El títol anglès de la pel·lícula, perquè és una dona en guerra. Sí, però per una vegada el títol amb espanyol també té sentit. Per una vegada. Si veieu la pel·lícula ja ho veureu. Doncs ganes, ganes de fer-ho. Molt bé. L'altre que hem vist avui és a Bangkok, a les Puertes de la Eternitat, de Julien Esnavel, amb un guió en el que col·labora Jean-Claude Carrière, i, bueno, ho comentàvem a la sortida amb el Joan, que es veu que Bangkok és un pou per als directors, que a d'un fa la seva versió. I a sota l'altre ja em van veure un altre, que era de los campos de trigo bajo los cielos noblados, que és un documental, i deixant davant la paraula Bangkok, o dir més, pràcticament no t'ho resabeu bé. Amb Bangkok? No, amb la pel·lícula que hem vist avui. No, perquè és un plantejament diferent. És un plantejament diferent? No, la primera, a Bangkok era un tio que es va passar a la vida escrivint moltíssim. Amb aquesta sembla que se l'hagués passat pintant. Mira, plegat, va pintar 10 anys. Espero que se l'hagués passat pintant, no? Sembla més coherent, no? Bueno, que està 10 anys pintant, tampoc. Però l'altre, encara treuen extractes d'escrits d'ara, i cartes cap aquí, cartes cap allà, el teu a la tea, tots. El seu germà, sí. Bé, és una pel·lícula que no m'ha acabat de convèncer. És interessant de veure. Perquè s'agafa una visió del Bangkok molt actual, tenint en compte que arriben a utilitzar uns documents que s'han trobat al 2016. 160 anys després, és increïble. La història de Bangkok, realment, és un pou de sorpreses. Una pel·lícula interessant, que no em sembla rodona, però que són aficionats a Bangkok, pots dir. I el treball del actor, que és... Willem Dafoeu. Willem Dafoeu és francament bo, perquè hi ha moments en què, això ja segurament a l'esnavel que sap molt d'això, et presenta l'actor d'una forma en què, en lloc de posar-te al quadre, et posa l'actor, i tu ja recordes el quadre. Això és molt curiós. I ho fa en molts casos. Després hi ha una altra cosa que també és interessant, i és que, deixant el guió, que hi ha un guionista important com a carrera de dins, tenim que amb els actors hi ha col·laboracions d'actors i actrius molt coneguts, en papers petits, però que són molt agradables de veure, dintre del context de la pel·lícula. El Mats Mikkelsen i el Matía Malric. I Emmaní Alveaz. Emmaní Alveaz. Emmaní Alveaz. Emmaní Alveaz. Sí, sí. Molt bé, bueno. Ja trobo que la pel·lícula és el que has dit tu, que és interessant, sobretot perquè el Julien és navel primer, és un pintor abans que... Sí, però això et dic que... Abans que un director de cinema. Sí, es nota, es nota. Hi ha escenes de la pel·lícula que sembla matèrica. Sí. I quan ensenya els camps de... Quan està caminant pel camp, i només es veu el moviment de l'herba, és com si estessis trapitjant un quadro de vangol, d'aquells que vi, aquelles muntanyes... Sí, sí, sí. Amb el druix de la pintura. I hi ha els plans aquells dels girassols que estan marxits i tot, i allò sembla un quadre exactament, no? I bé, està molt bé. Per tant, també la recomaneu. Sí, eh? Sí, sí. Què més has vist, Joan? I també tenim una altra pel·lícula que la vam trobar molt interessant, que és professor en groia enlàndia, una producció francesa dirigida per Samuel Collardet, que és la història d'un professor, una història fictícia, d'un professor d'anès que l'envia un any a fer escola a Granlàndia. I llavors allà hi ha els problemes d'adaptació, d'algú que és d'anès, amb els habitants de Granlàndia. Granlàndia forma part de dinamarca, encara que no està lligada geogràficament. I aleshores, doncs, ja des del principi, se'ns diu que hi ha tota una sèrie de prejudicis dels denesos en contra dels granlàndesos, no? I aleshores, doncs, la pel·lícula primer hi ha la qüestió d'aquest tema, que és molt interessant, i també la qüestió física. Hi ha uns paisatges, absolutament. És preciosa la pel·lícula. És una pel·lícula per veure-la, un 70% és d'una bellesa extraordinària. Però la comunitat, com deia el Joan, dels Inuit, perquè a sobre ell es colleix, entre 3 possibilitats, la més complicada, 80 habitants i a la part més elevada de Granlàndia. I aquella gent, doncs, en una mania de la metròpoli també parlen amb després. Aquests de com venen... Clar, la vida és que no té res a veure la vida a Granlàndia. Amb els esquimals. Imagino, imagino. Tu imagina't ell que agafa un dia i posa allà... Totes només m'heu dit que la pel·lícula era francesa. Sí, sí, sí. A sobre amb l'òptica francesa o no? No, no, no, l'òptica és denesa. És denesa, denesa, sí. Però imagina't tu que una de les classes, l'Obre, foten una fotografia de Martín Lutert, i explicant Luterelnisme. I els xavals, aquells que té a la classe, sota jo el que vull anar és amb l'Abi, amb l'Am, que m'ensenya a pescat-ho. Que s'afoques. Que s'ha de menjar. I aquí és dur. Home. Ell es troba que és clàvid i no acaba d'enganxar amb les tradicions que hi ha, que són els esquimals, i que a les hores... Però és una pel·lícula molt dolça. Els nens són preciosos. Un altre pel·lícula de nens. Ara sembla que toquin les pel·lícules de nens, però és veritat que... Sí, sí. Hi ha aquell prejudici de Hitchcock. Hi ha aquest prejudici de Hitchcock tan conegut que un director no ha de fer pel·lícules amb animal i amb nens, però en canvi, els nens cada dia surten més bé. És que igualament no li agradaven ni els nens i els animals. Bueno, el Hitchcock era molt particular. Hi ha una cosa pels amants dels animals. Dils i que surt un hòstia amb les seves cries precioses, i que estiguin tranquils, que no passa res. D'acord. Dues dades sobre aquesta pel·lícula. No, però estic buscant, estic escoltant-vos, i seguint la conversa que de vegada no passa per al principal, però potser algú ho ha sentit una coseta. I ara la comento, una qüestió és que va guanyar aquesta pel·lícula l'acció oficial de documentals internacionals al Festival de Sándons del 2018 d'any passat. Bueno, no està malament saber-ho. Però no és un documental. Això és un tema del que hauríem de parlar. Vaig fer aquesta pregunta a Diana Taucedo. Després de veure 30 lúmes, dius per què aquesta pel·lícula teva està qualificada com a documental. I la cosa té el seu historial i la seva qüestió prusselosa, de parlar-nos. Per centració de festivals i per uns protocols. I has de clasificar-los. D'alguna manera tu has de dir on vols optar. Una cosa, jo tinc aquí el cartell i em diu Nominació en Gran Premio del Jurado, Selección Oficial 2018 a Sándons. Film Festival. Però no em diu documental. Segur que està basada en fets reals. Però documental no ho és en cap moment. Però resulta que la clasificació, com deia el Xavier que ens explicava Diana, és més complicada del que sembla. Primer que un ho ha d'escollir, com a responsable de la distribució. I després, per exemple, 31 mes, que és la pel·lícula que jo vaig anar a veure, que estava la directora Diana Taucedo i la directora fotografia Lara Vilanova. Ells deien que nosaltres treballàvem... No sembla un documental. De fet, la pel·lícula està de manera feta que ens podria recordar a la pel·lícula Lissaki La Cuesta. Entre aigües. Entre aigües, per exemple. Van agafant el que va passant al Volten i ho van incorporant a la història. El documental del tot no ho és. Però ja deia, entre altres coses, els actors, que no són actors, no tenen contracte. Per tant, no puc considerar-lo una pel·lícula de ficció. És a dir, que de vegades no pensem en coses d'aquestes pel·lícules. Però a vegades la divisió és que a la ficció es paguen els actors i el documental, no? I s'acaba aquí, no? Això, això. Amb aquest cas, hi ha 5 actors professionals i els restes de la comunitat esquimals. Doncs l'altra dada, que Xavier deia així, com a segon pla, parlarà amb el Pep, que sembla que la teniu ja aquest cap de setmana, la pel·lícula, els cinemes. A més, a més, la farem doblada en català i una versió també subtitulada, però és d'aquestes... Procediré d'estrenar-la, perquè a vegades, el que veu abans, en la pel·lícula també de la mujer en la muntanya, són petites distribuïdores que fan molts esforços per trobar un forat a les grelles de problemes. A vegades tenim la sort que tant el professor en Groen Islandia s'estrena el dia 8 i la podrem estrenar, i una mujer en la muntanya que s'estrena el dia 8, de tot la farem el 15, perquè el dia 8 és el dia 9 i hi ha tot un fotiment de pel·lícula. Si ara us ho explicaràs, no? Sí, sí. Però, a vegades, és un problema de com encaixar, mengrat, tenim 6 pantalles i acabem fent 12 pel·lícules, així tot la quantitat de pel·lícules que es fan, i la necessitat que té moltes diudes de poder encabir el dia de l'estrena per temes administratius, és complexa. Llavors, a vegades hem d'esclavornar les estrenes, però, afortunadament, les podrem tenir de totes dues. Molt bé, si voleu fer algun comentari de l'Estan Leidon, en què ha mort i dels Oscas, vosaltres mateixos, a veure què pensem. Sí, perquè si tenim temps... Bueno, totes vegades diguem... Tu has deixat constància de que ens ha deixat, valgui la redundància d'Estan Leidon. Amb 94 anys. Sí, 94 anys. Un dels directors capdals del cinema. Sí, sí, sí. De cantant, bajo la lluvia, almenys perquè recordi la gent de l'Estan. I que va ser ignominiosament oblidat en la cerimònia. A la cerimònia. I tant, i tant. No és d'aquests directors que està en lletres mayúscules en la història del cinema, però la veritat és que totes les pel·lícules són impecables, vull dir. Tenen una factura i tenen una factura, una textura. Per mi sí que està entre els grans, per mi és dels primers. No s'acostuma, per mi també. Les pel·lícules que ell va dirigir, no les fa qualsevol. No les pot dirigir ningú més. El programa sentia la cançó New York, New York on the town. Sí, sí, sí. Molt bé, molt bé. Doncs expliquen una mica la història del cinema baix i després el que feu el teu aire, com tu vulguis. Voleu dir el cinema baix, però no teníem cine baix, però és una forma complicada al tema de la comarca. Però bé, la història és una mica com ja ho ha anomenat el 2003, tanca els cinemes guinars, producte en la fallida econòmica per vulguer dient competir amb la posada en marxa a les afores de San Feliu d'una mitjana centre comercial, de Grandària, amb el seu McDonald's i amb 11 sales d'una cadena com Guillermo. Això el fa entre una inversió que tenia 3 sales, una per la competència i l'altra per l'esforç financer i fa a fallida el 2003. Després d'un any i mig de mobilització ciutadana, que es creiem la plataforma ProCinema, convencem l'Ajuntament perquè compri l'edifici, però i més compri l'edifici. Llavors l'esforç va ser comprar la maquinària a l'antipropietari per poder començar a fer cinema. Això vol dir comprar la maquinària i comprar les deutes, que això era la mateixa. Per què? Perquè quan ha buscat una pel·lícula d'allà en sí, però a tu no tenim res que veure. Si no paguen aquests diners no podem. I ens passava el mateix amb els recambis de maquinària. Que anava a comprar una bombeta que són encara, que són bombetes de 4.000 baixes. Ens passava el mateix. Ens recordaven que hi havia un fons que s'havia de xugar. I així vam anar passant. I això ja fa 12 anys i mig. Vau digitalitzar... Aquest va ser el segon gran repte, perquè la digitalització va ser molt dura, perquè vam arribar a tancar 600 sales a aquest país, que són moltes sales. La gran idea que hi havia que estava sustentada una mica per la mateixa crisi que va partir el cinema. Només tenia que digitalitzar i s'havia de mantenir i promocionar les cadenes que estaven els centres comercials. Els cinemes, diem, de proximitat o del centre de la ciutat, ens diuen que eren prescindibles. És a dir, que no feia falta que fessin grans esforços. Que desaparèixer no tenia cap. Sí. Ara, jo crec que s'han donat compte del gran error que han fet. Podíem dir com les grans centres comercials que han finalment posat potigues de proximitat, com el dia i aquests de gent. Però, hem de recordar que la digitalització la va pagar majoritàriament a les grans cadenes de divisió i el motineix, els distributors, les mèjors. El 75% de la inversió que costa una màquina, ja penseu que amb cada màquina aquells moments s'anava 70.000 euros. Si no, t'ho multipliquem per 6. Vés a més, els processadors de so. Teniu cinçades. L'enxarxament és un volum considerable d'inversió. Llavors, què feien? Van finançar a les grans cadenes i el 75% de les grans distribuïdores. I passava que les petites distribuïdores que volien fer una pel·lícula amb aquestes cadenes de divisió havien de pagar. Com un pH. Com que les màquines no són vostres que les hem pagat les grans distribuïdores, que són diners i menys. Si vosaltres voleu col·locar, li heu el BPF, que ni deien. Recordo que al principi ens preguntaven, voleu una còpia digital, però teniu BPF? La còpia que no ha de pagar un pH de poder exibir-la, els distribuïdors petits han de pagar per poder exibir la seva pel·lícula amb aquestes grans cadenes, perquè són les propietaris de les màquines, no són ells, sinó que són les distribuïdores i volen que els hi posin les seves pel·lícules, la de Sony, la de Disney. Això és un cop que va desapercebut, però què va passar? No te'ls van tindre la sort de que, com que són associadors sense ànims de lucre, hi ha una altra qüestió. A sobre, ni a Europa, ni a l'Estat, ni a la Generalitat va crear cap font de subvenció. Només al final la Generalitat va crear un font de subvenció per aquells cines que estaven al 40 quilòmetres d'un altre cine que tingués digitalitzat. I això vol dir que es van poder salvar centres com Puigcerdà, cines molt allunyats, i, per tant, que t'adifici l'accés d'això, si no és amb el seu cinema propi. Per tant, en no haver-hi cap manera de financiar-ho, et tenies que acollir amb aquests fons de les mejos, i les mejos deia que si no havies estrenat coses que no podien fer els cinemes petits, perquè no et deixaven estrenar, era un pes que es mossegava la cua. No podies estrenar, llavors no podies ser financiar perquè no podies estrenar. Vam poder recórrer Cop 57, que és una intentat financiera ètica, serà bé de finances ètiques, serà bé d'això, i, per tant, no podíem pagar la cua, perquè la cua sempre no és amb la val del cas de la ciutadania. 66 persones van avalar cada u que si no podien pagar el preste t'hi posarien 3.000 euros per poder-ho aixugar, cosa que ja em dic que no deixaríem que passés, i no hem deixat que passés, hem tornat escrupulosament els crèdits fins ara, que van començar a poder acabar de digitalitzar. No entraré en detall, però va ser una cosa molt dura. Dura, volíem dir, perquè en aquell moment no te'ls vam intentar invertir en una empresa que era independent, que volia néixer i volia facilitar màquines digitals perquè no tanquessin, aquell que no tanquessin els 600, i les grans empreses la van ofegar. Van passar d'aquell préstec de 120.000 euros que ens van deixar per comprar màquines, un any i mig d'anys bloquejats, perquè li van restringir l'accés a màquines digitals amb aquesta empresa que volia facilitar la digitalització dels rates cinemes. I es va fer una altra cosa molt lletxa, si me'n rollo molt, em pareu, eh? No, no, no. Que era que, com que les mejos van obligar a digitalitzar les grans cadenes, les màquines digitals de primera generació que ja tenien, les van retirar i les van guardar en un magasem. Vam veure que nosaltres van poder comprar una màquina nova a la sala 1 més gran, per tant, ja, de segona generació, però les altres màquines, per poder fer digital d'una manera més aviat ràpida, les van comprar de segona mà a Corea del Sur. Perquè les màquines digitals de segona mà que es van retirar del circuit de cinemes grans, com Guillermo i Cinesa, es van quedar guardats en un magasem perquè no fessin baixar preus, etc. Les acabaven venent a Sud-Amèrica, però això va fer que van tolerar que setcentes sales, perquè si aquestes màquines, igual que les que podien fer servir nosaltres, les havien posat a venda amb altres cinemes que van tenir que tancar en preus. Que volien el mercat per ells. O sigui, era... És una història dient fosca, que no visible, que, com d'alguna manera, parlem de cultura, és una cultura agressiva, una cultura que els diners acaben sent molt importants i obligant, per tant, això que pobles com Vila de Canos o Santa Coloma, s'hagin quedat sense cinemes. Hi ha com 7 o 8 ciutats de Catalunya, de més de 50.000 habitants, que no tenen cinemes del seu interi. O que no tenen cinemes ni el seu municipi que han de sortir fora per poder anar així. Igual que hi ha una església, hi ha un centre... Un gran polio esportiu. Un gran polio esportiu. Hi hauria d'haver un cinema, encara que la conflicte amb Netflix arriba tot arreu és un tema actual. Però poder tenir un cinema, ja només per gaudir del cinema, sinó també per acostumar el jovent a veure cinema, en pantalla gran, i a compartir-lo, i a fer cineforms, com deia ells, això és un èxit de la cultura que no s'hauria de deixar perdre. I això ho intentem fer nosaltres, com dèiem, fer un cinema comercial, que cada setmana podríem fer professor en Groilàndia, la setmana que aviat farem. També aquesta setmana, fins i tot entrem a Green Book, que no l'havíem d'anar guardant pensant. A veure què passarà amb ella. També hi ha molt l'etapa, perquè fèiem les mostres, cineforums i tot això. I llavors, el 60% de pel·lícula de les sessions que fem és cinema europeu. Són membres d'Europa Cinemàs i, per tant, tenim aquest acord i aquest conveni que, a partir del nostre compromís amb el cinema europeu, pel que vol dir espanyol i català, també i francès, és la majoria de pel·lícules que portem són europeus. Que, d'alguna manera, és el sentit, és la inversa del que fan els cinemes i, a més, és cinema usamaricà, per dir-ho així. De cara a la gent que ens escolta, la programació de cinebaix on la poden trobar, fàcilment? A la web, a la nostra web que tenim cinebaix.com, cinebaix.cat, tenim aquesta web que havia tota la programació que fem. Hi ha una altra web que es diu mostra.cinebaix.cat, que és on hi ha les quatre mostres que fem al llarg de l'any, que la diferenciem, la farcim més de premis, intentem cultivar millor la filmografia i la biografia dels directors. També hi ha la transmissió d'òpera i de... Correcte. A part de la població social, la característica seria fer cinema europeu, sempre la podem enviar versions originals i totes les que podem doblar des en català o subtitular des en català. Fem altres programes com la d'òpera en directe, que ja fem 10 anys que ho fem i el que vam tenir i també en diferit. Això és un públic que és molt agraït, pràcticament en fem de fet una a la més, que a vegades en fem alguna més, però no la fem una més. I la setmana a l'última que vam fer l'atraviatèvium, com 240 persones, pàtiguament a la sala d'avui, que era molt Royal House, que és el que diem el centre-misor, fa unes postes amb escenes espectaculars, i a mi que no m'atrau molt la d'òpera, però que hi ha una frase que venia un espectador que es deia, jo vaig a l'Iceu, però veig els actors o les cantants en petits, però en canvi aquí li vaig a la barruga de la que canta. És com un partit de fombol, com 18 càmeres, que algun moment ho estan gravant tot, i ha dit que unes postes escenes espectaculars. L'altra programa que fem és la cinevaja Duca, que acaben passant més de 8.000 alumnes al llarg de l'any, perquè el que volem és i ho fem de forma a la majoria, fer una actuïtat, fer un cicle que diem cinema i trets humans, i que en base a continguts curriculars oferim pel·lícules per a totes les etapes educatives, infantil, primària, ESO i batxillerat, perquè la gent pugui veure pel·lícules diferents a la que estan acostumats. Ara estem fent un programa que diuen de servei comunitari amb un dels instituts, que és que alumnes d'ESO, venen a veure pel·lícules a canvi d'ajudar-les a escombrar la sala. Potser hem de parlar del voluntariat, que això em sembla molt important. Els animem, que després vegin com ho deixen, i per tant que vegin que no em brotar ajuda a no fer... No ha de fer aquesta feina d'escombrar, però que, i curiosament, ho veiem, i els deixem tirar les pel·lícules, perquè a una ficha ens comentin com la valoren. Però hi tenen tota la tendència a anar a veure pel·lícules del Módel Hollywood. Van a buscar els icòstamol, i ara estem intentant veure com reconduir, perquè també s'animin a veure pel·lícules d'alguna manera europees, i que per tant puguin veure aquest tipus. Però la finalitat de cinema educa, cinema ajeduca, és aquesta. Puguer, i aquí és com que és una audència cautiva, en el sentit de que... ens semblaria interessant. Estem convençuts. Ara hem fet també, que de setmana passada, encara la farem, serà l'escola de la vida, que és francesa, i també la pel·lícula, una classe de piano, que també valoràvem, que les anem visionant, anem apuntant. Aquesta seria recomanable per incluir-la tal. Podria dir que aquest seria la tipologia, veure aquest tipus de pel·lícula europea, pel·lícula que té un contingut diempatogògic, que no vagi a veure. Sí, defensar uns valors. Però també hi ha altra component, que és el cinema de demanda. Profesors o professors, sobretot fan molt els professors de idiomes que ens demanen pel·lícules en versió original. Que també tinguin un compte d'un poder. Això també ha anat creixent. Ja ens ho feien només per la població de Sant Feliu, però ens han demanat, aquests progressions que no tenen cinema, des que esteu vivint, que no es paguen els colugues, que també podem accedir-hi. Encara que ja no els fem gratis, sinó que els paguen un euro, perquè tinguin alguna manera l'oportunitat. I que es compren la sala. O ja no ho sé. Si paguen l'euro. Encara no ens hem atrevit. El tema quan venen les escoles, ja no hi ha el bar obert. És un cinema sense crispets. Però no deixa que algunes vegades es portin coses, i els sí que els animem, que evidentment tot el que portin ho retirin, perquè més tenim uns contenidors per fer una recollida selectiva de deixalles que saben posar el paper, on posar els residus i els embasos. Per tant, aquest seria... Per tant, cinema diem per entendre de programació setmanal, que seria el comercial, fem les òperes, fem cinema duque, i llavors vindran la programació de les mostres, que d'alguna manera, des de fa 12 anys... Ara veig que teniu la internacional de les dones. Hi ha programacions, com deia abans el company, que fem cineforums, que intentem, sempre que podem, portar la directora, i ara el que farem és aprofitar el dia de la dona, portar el Georgina Giskelles, que ha fet l'exploitació en l'esqueli, en documental sobre aquest sistema d'exploitació, aprofitem perquè s'estrena... No s'estrena, aquesta ja s'ha estrenat, en una qüestió de gènere, i és revege, que parla de la mateixa... És un documental, que parla de la mateixa persona d'una qüestió de gènere, una jutgessa que s'ha d'enfrontar, que arriba a ser membre del tibón al Suprem Estats Units, i que és la única dona i que acaba per d'entendre fer una lluita, per poder ser considerada per fet que era dona, per poder arribar al tibón al Suprem, totes les traves que arriba, i la vam semblar apropiada, i la coincidència del documental i la ficció, t'ajuda a veure els dos plantejaments, és un documental que ha quedat a la mateixa temàtica. Això d'una cosa, et tocau el tema del cinema clàssic? Entenem per clàssic el cinema dels pioners, diguéssim, i fins als 50? Ho vam fer-ho, i ho vam tenir que deixar de fer per una polèmica amb aquest principi tècnica. Les pel·lícules en 35 eren pel·lícules que eren delicades, altres tenien màquines molt bastudes, que les aguantàvem amb filferro per esperar a poder digitalitzar, que deia amb un espull estres, deia un cafè, i abans patien moltíssim, perquè si es quedava travada i feien malbé ni un sol fotograma a aquestes pel·lícules, eren molt severament advertidos, perquè eren pel·lícules delicades. Avades venien també molt treballades. Teníem, amb la nostra màquina, que era molt delicat tenir un sol de qualitat, perquè les bandes sonors estava molt desgastades, i al final ho vam deixar de fer-ho. Hem intentat alguna vegada, ara que tot hi ha tot un esforç de la gent de clàssic films, que és una feina molt notable, de remasteritzar i, per tant, digitalitzar pel·lícules. I llavors estem tornant a veure quan hi hagi aquest gruix d'ugual tornar-ho a fer. I llavors què ho feu? Per exemple, o de cinematogràfies? Ho havíem fet per sigles de directors. Per tant, encara tenim els pòsters que el vestit vols de l'altre. No ho heu estat mai, vosaltres? No, els tenim allaposats, perquè ja havíem treballat en aquest esquema. Va haver-hi un moment en què les pel·lícules eren... Estaven molt treballades, molt febles, i per tant, que va de que teníem, se'ns enganxava una pel·lícula, patíem molt. I, a més, la qualitat que acabàvem oferint a vegades eren bastants rellades, amb delicat el tema del so era brut. I llavors deixeu-m'ho estar, perquè els mateixos espectadors ens ho deien. Igual, vam d'esperança que això poguem tindre còpies de bona qualitat per poder-ho oferir com Déu mana, no? Totes les pel·lícules tenen col·loqui o són algunes que estan determinades? Amb el càstig sempre teníem una introducció d'una persona que en sabia. Però amb el sirefòmci, per exemple, en el cas de l'Esquerra i de la directora, la setmana passada va vindre, amb el 31 estàvem vindre la directora, la setmana que ve, farem un documental que em sembla... A dalt de tot, si mireu a la web, al revés cap a dalt, en diem el pericle, més amunt, el pericle és un documental, la vella llum d'Europa, que, a més a més, el director que ho ha fet, que és de les terres de l'Ebre, el que busca des de la batalla de l'Ebre, refugiats i el problema de l'immigració, fa aquest plantejament, i, a més a més, farà, com que la música seva farà intervencions, música amb directe. Volia dir també que estem fent una modalitat, que diem cinema documentat, que és presentar una pel·lícula i un llibre, que tingui relació amb el contenut de la pel·lícula. Per tant, això amb la mostra ho estem fent sovint, presentem, avui, si no, un llibre o una revista, que intentem, diem, complementar o contextualitzar el tema de la pel·lícula. O sigui, ja només hi ha el tema cinematogràfic, sinó també portar o ver el director, com va ser l'Esa humanitat, o vindran a tocar un elector del llibre, perquè ens expliqui la pel·lícula i fa ser possible el llibre. Amb el cas de la mostra de cine baix, ho estem fent més sovint, perquè són temes a les més agraïts. Ara, al cinema de Tino americà, que farem el 28 de març, a l'1 d'abril el cinema de Tino americà, recuperarem aquesta pel·lícula i es va estrenar fa un parell de mesos, però ha passat sense pena i glòria, que es diu La Noche de Oceaños, que és sobre el tema de la Mujica. Per tant, hi ha un actor d'aquí, que ha fet un llibre. Aquí en vam parlar bastant. Per tant, aprofitarem i un xicot, que ha fet un llibre, es parlarà no només de la pel·lícula, sinó també aprofitarem que ens parli del seu llibre, que explica aquesta història. Per tant, és una modalitat que anem fent, perquè també les mostres les acompanyem a una edició de la revista, si de fet és un diari periódic de cada que ens diu la directa, i ens fan un suplement dins de la revista de 16 pàgines, on parlem de la programació i parlem de temàtiques, també per complementar a vegades i contextualitzar les pel·lícules i temes que no podem treure després de la pel·lícula i dir que alguns expliqui si pot. Quines... Per contès. Perquè això ens ajuda una mica a reflectir. Va fer la del cineciàtic, jo vaig veure alguna, i eren totes molt interessants i realment en algunes que es pogués haver-hi un intercanvi de gent que ho conegui. Sí, en cas de Madri Nínvia van portar una esperta per parlar del teva dels teixits, que a partícula ho portava, i una altra pel·lícula també va vindre sobre el tema de la imigració dels refugiats, pensant sobre el tema del Roger, van poder estrenar una pel·lícula que es diu Funen, que ara s'estrenarà d'un mes i mig, que era una pel·lícula de dimensió que en vull anar. Amb el cinema ciàtic ens han trobat una curiositat que van poder posar dos pel·lícules de països que no és molt difícil, Vietnam i Camboges, amb Àfrica ja és no arriba pel·lícules africanes, el maig quan farem la pel·lícula i ara tornem a repassar en Àfrica, trobar pel·lícules és complicat, perquè a més les has de subtitular, traduir i subtitular, i això també ho hem de fer, perquè si no, no hi ha manera de visibilitzar aquest tipus de cultura cinematogràfica d'aquests països que no arriben. Com veieu, és un pou, això, podem treure material, i parlar de diferents...Sempre ens quedem curts de temps. Exacte. Li agraïm que hagis vingut i que ens hagis explicat tot això, molt interessant. I el felicitem per la feina que fa, per tota aquesta activitat cultural. I encara no hem acabat de parlar de tot el voluntariat, perquè tot el cine està però no tenim temps. Un altre dia. I per la setmana vinent hi ha Josep Bosch, que és un metge que ens vol parlar sobre la relació entre el metge i pacient, ens sugerirà algunes pel·lícules que ens hi puguem fixar i debatre, i ens sembla també un tema molt interessant. Això serà molt interessant perquè tots són possibles pacients. Fins la setmana vinent. Bona nit. Bona nit.