Cinema sense condicions del 12/3/2019

Cinema sense condicions Hola, bona nit. Aquí estem, com cada dimarts, a aquesta hora, per compartir amb vosaltres una estona de xerrar sobre cine, que us agradi, que ens agradi i que tots compartim. Hola, bona nit, Joan. Hola, bona nit. Espero que ens portis pel·lícules que hagis vist, que t'hagi negrat o que no t'has ginegrat. No, no. Ara la temporada està força bé. Me n'alegro moltíssim, perquè a vegades sortim una mica deprés. Molt bé. Hola, Pep. Hola, bona tarda. Has vist coses, també? Sí, he vist moltes coses. Molt, m'alegro molt, perquè ja me n'has comentat una d'Egyptia, que diu que t'ha agradat moltíssim. D'orilla, però... Està força bé, sí. Molt recomanable. El cine d'aquesta banda també és... Clar, difícil que arribi aquí, tot plegat, les distribucions són difícils, tot plegat. Jo crec que val la pena aprofitar, perquè... Però hi ha un cine a totes les bandes realment interessants. I, darrere dels vídeos que ens veiem des d'aquí, estem molt contents, que avui tenim el Francesc Aguilar, que ens torna de tant en tant, i estem contents de tornar-lo a veure i de compartir amb ell programa. Bona nit, Francesc. Estava espantat, pensava que ningú no tenia cognom aquí. Dic, jo sí, Francesc Aguilar. Ni el Joan, ni el Pep. Carme sí, que és la que està parlant, Carme Nebot. Els altres ja han perdut el de jo pel camí. La vergonya també és una mica. No crec. Joan Cerdà, Pep Armaglès, no en plaer és tant vosaltres, com sempre. Molt bé. Gràcies. Per nosaltres també. I tant. I tenim amb nosaltres per la segona part del programa, que ja sabeu que a la segona part tenim un convidat, avui tenim un convidat especial, que és el David Roman, o la bona nit. Hola, bona nit. Ell és, suposo, el fundador, no sé, però... Fundador... Quasi? Fundador, coordinador, una mica... Responsable. Responsable. Tira tot endavant. I quan les coses es torcen a la redressa, que és el que sol passant en aquests casos, doncs ell és de cinemes sobre dues rodes, que primer, nosaltres, quan ens ho va comentar el Joan Borre, es van dir quines dues rodes deuen ser. El David, si van pensar en coses, no et pensis. Fins que finalment vam descobrir que realment aquestes dues rodes són les motos. Molt bé. Enhorabona de tenir aquí una persona que li encanta les motos, i que, malgrat tot això, viu també amb les motos, i li encanta... Es veu el cinema, o el cinema documental, o el cinema sobre motos, o, en tot cas, cinema que no la protagonista, però sí que forma part del que... de l'entor, o del que sigui, de la vostra proposta, és la moto. Exacte. Vosaltres sou motoristes. Sí. I rondeu pel món. I de rondar pel món, en sabeu coses, busqueu coses, i mostreu coses. Llavors, espero que ens expliqui sobre el festival que feu ara. Sí, que comencem aquest dissabte. Són tres dissabtes segits. El feu a l'institut Elias Milai Fontanà. Sí, al barri del Raval, a Barcelona. Això mateix. I després ens parlaràs tot el que vulguis i el que et plagi. Perfecte. Molt bé. Doncs comencem la primera part. I, a veure, Joan Cerdà i Pep, i a més de fixe té, he dit Joan Cerdà i Pep per Mangol. Gràcies. Perquè sapigueu com els sé, eh? Joan hauria d'explicar quina música sentíem. Bueno, jo no sé si David la reconego, sinó la música. Perquè és d'una pel·lícula d'aquelles automàtiques importants de l'espai del cinema. És del 69. A mi, quan em parlen de motos, jo de seguida penso en Easy Rider. I, fins i tot, quan tu l'has buscat a internet, ha sortit una fotografia amb el Jack Nicholson i el Peter Font de Juan-Iran Joves. Te fan un goig, no? Sí, i tant. Bé, tots dos ara estan molt gastadets, però, en aquella època, van ser tot un símbol i aquella pel·lícula no només va ser un símbol de les motos, sinó de la llibertat d'aquells anys. La moto sempre ho ha significat una mica. Clar, evident, evident. Era un símbol en aquella pel·lícula de la llibertat que es vivia en aquells moments, dels 60, dels últims 60. Europa. Europa, Amèrica i arreu del món. I va ser una pel·lícula que va influir molt en els joves d'aquella època i nosaltres. L'hi capa molt, també, amb la música. Clar, d'aquells moments. Era tota una explosió. Hi havia una banda sonora molt important a la pel·lícula i el que estava m'escoltant eren els birds, cantant de Ballet, Office and Rider, precisament la cançó principal de la pel·lícula. Jo som més de caro diari, però ja en parlarem. Recordeu, no? Tota la pel·lícula, ja, amb la moto. La BESPA potser vindria un festival a part. Amb caro diari, evidentment. És particular. I el cartero i Pablo, també. Podríem que hi ha un programa, només dedicat a això. Ens el pensarem. No patiu que ens el pensem. Podríem anar més enrere i buscar salvaje del Las Llovenedec amb el Marlon Brando, que allò era tot un pel·lícula. I quedar-nos aquí i parlar de sorcitro, eh? Sorcitro. Però això són quatre rodes. Contra, contra, contra. Massa rodes, massa. El cotxecito em sembla que en tenia tres. I no sé si tot es funcionava. No. A veure, comencem per el que heu vist i el que us ha agradat. Jo he vist... després... he vist... Mula. Ah, del Clínius. Sí, després us ho comento. Ah, no ho vols comentar ara? No, jo no ho comencem vosaltres. Doncs a mi m'agradaria i hauria de parlar d'Americana Film Festival, que és un festival de cinema independent. És la tercera edició que es fa aquest any. Sí, ho vas comentar l'altre dia. Sí, l'altre dia vaig comentar que s'ha celebrat. I, bueno, de la programació que hi havia una vintena de pel·lícules, n'hi havia més nou. Té un ideó, eh?, les pel·lícules que has vist. Sí, sí, el cervell em va acabar... El tens a lloc o tens a lloc? Sí, m'agrada. Sí, però estàvem molt... Sembla que el tregués als microns el primer dia. Bé, és un festival de cinema independent, que, bàsicament... Independent America. Independent America. No, bueno, aquí anava, aquí anava, bàsicament, es nodreix de la programació del festival de Sándens. Ah, clar. Sándens, com s'ha dit, és un festival, també, ara que parlem del 69, aquell és del 78, es va fer el primer, té 41 anys, va sortir amb els auspicis de Robert Redford, i, precisament, es diu Sándens, perquè Robert Redford va interpretar dos hombres i un destino al PP de Sándenskit, i d'aquí li ve el nom del festival. Molt bé. Bé, doncs, partint de Sándens... I el company de Sándenskit era... vaig casi dir. Sí, Paul Newman, pels amics. Sí senyor. Molt bé, de la meva selecció del festival... Sí, és una selecció perquè no ho podem comentar, eh? No, no, no. Només dir una cosa, el premi de la crítica, que es va otorgar el diumenge de la nit, a la darrera sessió, es va lliurar a una pel·lícula que es diu 8 d'Animals. 8 d'Animals? 8 d'Animals. És una pel·lícula de Germí Azágar, i realment no és la que més m'ha agradat a mi, però és molt bona. És una pel·lícula d'uns tres germans preadolescents, que tenen un camí molt dur per iniciar-se la vida, de gust que els pares són conflictius, ell és un maltractador de la seva dona, i llavors, clar, hi ha problemes de manca d'existència al col·legi, i a quina època? Deu sols anys 90 o així. La considero una bona pel·lícula, però no m'estranya que li donguessin el premi. El que passa és que tots tenim els nostres gusts, i llavors a mi hi ha altres pel·lícules que m'han agradat molt, com per exemple Her Smell, la seva olor. Aquesta és una pel·lícula de... D'ella, eh? Sí, d'ella. És una pel·lícula del director Àlex Rosperri, que és una notòmica que em van veure un a l'any passat, que no s'ha acabat de convèncer. Jo el vaig veure a la filmoteca amb ell, perquè va venir l'any passat i va presentar una pel·lícula així. Aquest és molt radical. Dins dels canons sandals, no? I aquí ens presenta una pel·lícula en què es tracta d'un personatge, d'un actriu i productora, de rock-punk, que està molt ben treballat des del meu punt de vista. Jo tinc ganes de dir al Joan que l'hi vegi ell, perquè quan ells hi domina molt més el tema i la música, m'agradaria saber la seva opinió. Però per mi, el més notable és la interpretació de l'Isabel Moss amb el paper d'aquesta actriu. Un personatge que ja diu en què està fet una mica partint de Courtney Love, de Kurt Cobain i d'Amy White House. És un còctel terrible i la pel·lícula és realment colpidora. L'Elisabeth Moss, em sembla que és l'actriu preferida d'aquest actriu. Sí, ja han treballat amb tres ocasions. Exacte. Per tu, la millor és aquesta, de la que has vist? No, per mi la millor és una que té una pel·lícula que té unes fortes tendències ecologistes amb el seu plantejament. És una pel·lícula d'una directora, que es diu Deborah Granick, i es diu Live Not Race. Live what? Live Not Race, no deixis rastre. És una pel·lícula que està basada en un llibre, que a la vegada està basada en una història real, un pare i una filla, una filla de 12 o 13 anys i 50 anys. La mare es va... No existeix, ja es va morir d'una enfermedat. I el pare, que és radical, és un rom i son cruçó de mentalitat, no s'ho porta a les estrelles, no s'ho porta tots els aports que ens dona el món modern, decideix retirar-se en un parc amb la filla. I viuen de cuinàvolets, fins i tot encernen el foc sense llum. Enfecció de fustes, etc. Tot una cosa molt primitiva, no durant 4 anys no tenen cap enfermedat, no tenen cap problema, però sempre hi ha un fall. I un dia no es borren bé el tras i els descobreixen una excursionista els denuncia, i aquí entrenen les autoritats, amb un parc natural no s'hi pot viure. No van bé vostès. I agafen, els donen una casa i aquí comencen els problemes. Comencen els problemes perquè, clar, una persona ha triat una altra cosa. El pare ha triat una opció, però la filla, a partir del moment, curiosament, la filla li fan uns anàlisis, és molt curiós, perquè el pare li fan contestar 450 preguntes. I sobreviu. I a la filla li fan un test de valoració dels seus coneixements. Tot el que li atremesa el pare ha fet que ella tingui un nivell intel·lectual o deformació per sobre de la mitjana que tenen els estudiants a la seva edat. Però, clar, la filla li fan un test de valoració dels seus coneixements. I la filla li fan un test de valoració dels seus coneixements. Tot el que li atremesa el pare ha fet que la filla li faci un test de valoració dels seus coneixements. I a la filla li fan un test de valoració dels seus coneixements. I la filla li fan un test de valoració dels seus coneixements. Però, clar, en el moment en què ja entren dins d'una zona urbana, la més propera a la part del bosque i tal, però encara és una urbana, ella ja fa amistats amb algun noi amb una cura extraordinària. Els paixatges són bellíssims. És a Portland. I, bueno, jo per mi... A veure quan la veiem aquí, no? La que més m'ha arribat, sí. Em recorda molt, us en recordeu a Cap de Infantàstic. El plantejament seria similar. És el mateix. El Vigo Mortensen allà amb els nens, amb los... La del Vigo Mortensen, sí senyor. I al contrast, quan arriben al poble per anar al funeral de la seva mare i com, veritablement, l'educació que els hi ha donat arriba molt més en dins que l'educació aquesta que tenim. Normal. Normativa a l'escola. Altres pel·lícules que m'han agradat, ja no m'estan més perquè... És Madeline, Madeline. És una pel·lícula, també, d'una directora. Hi havia, amb la programació, superioritat de directors sobre directors, també. És un tema curiós, perquè s'està imposant la direcció de les dones. Josefín Deyker es protege una espècie de batalla entre una professora de dansa i teatre i un alumne. Un alumne, també... Diferent. Sí. Acaba menjant-se. És una pel·lícula que espero que les trenin, igual que les altres. Ens en recordem tot això que ens has dit i quan les estrenin, el Pep ens va dir... I després comentar-los de passada que es va inaugurar el festival, es va fer entre la filmoteca, que feia una retrospectiva d'un director injustament oblidat aquí, que ja porta 6 o 7 pel·lícules i 20 o 30... 20 o 30 curs, són els directors... són dos germans. Germans Thalner. Vaig anar a rebre una jaume. Quina va ser? L'última que van passar. La del oeste, doncs? No. Una d'un xicot que se li mora el gat i una cosa així tota roca amb bolesca. Bueno, són uns plantejaments radicals. Sí, sí. Són d'aquells per menjar part, però molt interessants. I llavors es va obrir el festival el cinema fenomenal amb una sessió especial i la van obrir de Miss Education of Cameron Post. Aquesta és una pel·lícula atractiva. Pràcticament podria dir-se que s'ha fet de para adolescents i pels adolescents. I t'hi vas sentir bé? De una directora. M'ho vaig passar molt bé. La primera de la tarda va fotre un tit de riure. Està plena de gags, però tinc que reconèixer que tot el que és l'impuls creatiu de la joventut que està manifestat allà fixa que el tema que es tracta normalment és un tema que es tracta amb molta seriositat i tal, perquè és el lesbianisme. O sigui, una noia té aquest sentiment respecte amb una altra. Els enxampen el nòvio de una i els pares l'agafen i la foten amb un correccional. Que s'arregli. Són un reparadors de desviats. Això també passa a Estats Units? Sí, també. Sobretot a Estats Units. Segons qui no són, ja em diran. Seria com la taronja mecànica, però contes amb la violència i amb la sexualitat. Sí, efectivament. És que el món està plena i que la violència té unes ideides. I dura, ni dura. Poso música de durant-durant. En definitiva, és una pel·lícula que baixa fàcil. No té problema. I té la virtut aquesta de que està tocat un tema que normalment ens hi posem molt seriosi. Sense deixar de tindre la seva part dramàtica que la té. I el final és obert. O sigui, se'n van cap al Canadà els titulars i abandonen aquell corre religionari. Molt bé. Joan, què ens expliques? A veure, jo volia parlar d'una altra pel·lícula americana per variar. Estem... Si a sobre jo parlo de mula, o acabem tancant. Sí, és que el cinema americà ja sabem qui és el que domina. En aquest cas, és una pel·lícula que es diu Beautiful Boy. Que... No ho sé, ja dic d'entrada que no em va agradar. Però és una pel·lícula molt... Qui és el director? Félix van Groningen. Ah, sí, Félix van Groningen. És americà a tope. Només pot ser americà. El devien fixar l'equip de l'Àiax. Sí. De la padrera, de l'Àiax. És una mica bel galoma, sí. Primer jugava a l'Estat i jo amb Hank Reiber. I ara està jugant a California. No, no. Bé, és una pel·lícula que és molt interessant per analitzar-la per saber per on van els trets. És a dir, que és una pel·lícula que està basada en fets reals. Aquesta cosa que el Juan Marce diu, jo quan veig una pel·lícula que diu que està basada en fets reals, no em crec res. I jo faig costat en el Marce, perquè el Marce és un gran narrador i és una persona intel·ligent. I aleshores, jo no em crec res en absolut de la pel·lícula. I això que està basada en dos llibres. Un llibre del pare, diguéssim, i un llibre del fill. És a dir... dels protagonistes. Sí, perquè el vídeo i el veu és el fill. I aleshores, el pare és un periodista freelance que normalment treballa per la revista Rolling Stone i que llavors, quan hi va haver un problema amb el seu fill en relació al consum de drogues, doncs va escriure un llibre. Llavors, vull dir, no em van tenir prou amb un llibre que el fill també em va escriure un. I... Bé, és que... no sé... Jo no sé per on agafar-la la pel·lícula aquesta, perquè... I la pel·lícula, tècnicament, és perfecta. Vull dir, una narració molt acurada, una fotografia esplèndida, el treball d'interpretació és magnífic, l'estif que ara el fa de pare. Aquesta gent es diu en xef, oi? O una cosa així, o... xef. I el fill... T'hi multiria xàlamet, que també el xaval fot un paper impressionant, també. Aquesta pel·lícula ara està en cartell o s'estrenarà, una telepreestrene. I resulta que és clar, és una pel·lícula basada en fets reals, perquè no et creus res. És a dir, està tan muntada, tan guionitzada, que dius... Vols dir que només va passar això? Perquè hi ha molts moments de la pel·lícula, i aquesta és un altre de les històries que voldria destacar, que sembla en videoclips. És a dir, surt el personatge i llavors hi ha una cançó que es fa tota sencera. El títol de la pel·lícula ja és el títol d'una cançó, perquè Beautiful Boy és una cançó del John Lennon, que evidentment es canta a la pel·lícula. És una cançó que el John Lennon va dedicar al seu fill, Sean, però que aquí, doncs, bueno, serveix per aquest altre fill, no? I, no sé, per exemple, a mitja pel·lícula, i no és casualitat, hi ha la cançó Heart of Gold del Neil Young, que queda perfecta. Que és una carretera, que no sé què, que tal, i escoltes allà Heart of Young, que allò és una cançó absoluta, Heart of Gold, perdó, que és una cançó clàssica, que és una cançó meravellosa, i et quedes allà mirant i tal. Però llavors, a la que penses una mica, dius, bueno, però és que no m'estan explicant res, aquesta gent, no? Llavors tu diries, pel guió no t'ha agafat? El guió, el guió és un desastre. I el punt de vista? Sí, el contingut també. Pensa que el nen comença amb alcohol, segueix amb marihuana, segueix amb coca, amb tripes, amb metanfetamina, i acabem la heroïna. I tot això, i tot això, es repeteix a la pel·lícula, d'una manera tan insistent que... És que només hi ha això. És que només hi ha això. I dius, avui em foto a aigua per veure. Aigua pura i desfilada. Amb un drogues nou, introduït aquí dintre, no? És que això es tracta de la pel·lícula, de s'animar. Igual preten això. Segurament el conflicte del pare amb el fill en realitat era molt més interessant que no pas el que explica la pel·lícula. Perquè la pel·lícula només fa que repetir això. Arriba un moment que el pare, fins i tot, renega del fill, per tornar i tornar a veure un altre sobre dosi, que n'hi ha dues o tres o quatre, al llarg de la pel·lícula. Llavors el pare diu, ah, ets d'anar a salvar el meu fill, encara que havia renegat d'ell. Diu, no sé, el problema de les drogues s'ha de parlar seriosament. No parlar-ho d'aquesta manera en plant melodramàtica. Jo vaig veure fa un temps un altre pel·lícula d'aquest director Felisbank Grunningen, que es diu, ara us diré el títol, que el tinc aquí, es diu The Broken Circle Breakdown, a l'abama Monroe, i ve a ser això mateix. Jo crec que és un director al que no l'interessen, especialment les històries narratives. Ah, aquesta era aquella de la malaltia del nen, no? Sí senyor. Era pesadíssima, també, aquesta. Té idees molt bones, visualment és molt potent, visualment és molt ordinari. Però, narrativament, no l'interessa especialment a explicar cap història, sinó a donar-te flesos, idees, i és el seu estil quan es pot agradar-ho. I tindrà el seu públic, la gent que no sigui especialment exigent i trobarà que és una pel·lícula entretinguda i que val la pena veure-la, però jo penso que és una pèrdua de temps lamentable veure-la. Doncs, com que ara estarà en cartellera, aquesta és la teva opinió i és el que tenim. De totes formes, si dius que la forma és correcta, impecable, té que t'ingradien, que això tampoc està sempre. No, no. Vull dir que és una qüestió positiva, també, no? I fa una mica propaganda, o sigui, aquest personatge que el Nick Xef, que es diu el fill, existeix, és real, com hem dit abans, i al final de la pel·lícula diu que ja fa 8 anys que està net, que ja no consumeix drogues. Que tampoc els ho creiem. Bueno, és igual si ens ho creiem o no. Vull dir que fa propaganda en aquest sentit. De dir, droga mala, ara jo estic molt bé. No sé. A mi em sembla que és igual d'estúpid que ara que no es droga, li dic, no ho sé. El personatge real. Una cosa, si aneu a veure-la, quedeu els crèdits. Ah, sí? Perquè surten els personatges reals. No. Hi ha molta gent que se'n van a començar els crèdits i el millor de la pel·lícula ve en els crèdits. Això passa molt bé. Perquè, a més, a dins de la pel·lícula hi ha un tast. Es llegeix un fragment d'una poesia del Charles Bukowski i que quan al final es llegeix sencer el poema... Cobra sentit. És molt millor sentir-lo sencer, que no pas quan només et fan un tast. Per mi el millor de la pel·lícula és el poema del Bukowski. Per això dic que es quedeu fins al final. Això és un consell que cal donar, perquè si al final de la pel·lícula quan un tendeja a xacar-se encara hi ha alguna cosa interessant que el dir-ho. No, no. I és l'actor del mateix que està lligint el poema i ho fa extraordinàriament bé. A veure, tenim molt poc temps. Bueno, perquè ja heu comentat un altre dia vaig veure Mula, que és la darrera del clínic. No l'he vist ningú més. Francesc, no l'has vist? He sentit molt a parlar i tinc una opinió. És que a Barcelona no han fet preestrena. Per això no l'hem vist. Les últimes del clínic es preestrenen a Madrid i amb això ja en tenen prou. Jo pensava que vosaltres l'hauríeu vist. A veure, ho dic ràpid. El clínic és un personatge que el trobo interessant. Perquè és un home que ha fet aquesta pel·lícula que fa de protagonista i director i té 88 anys. Per tant, un respecte. I després ha pencat tota la seva vida una animalada, perquè ha fet moltíssima cosa. Què dic d'aquesta pel·lícula? Millor al Gran Torino. Això sí que ho haig de dir. Que és una aproximació del personatge d'aquesta. Aquest és un home gran, perquè no pot fer més que un home gran, com ja us podeu imaginar, si té 88 anys. Abans els actors de 80 anys feien Romeu i Julieta. No sé si s'atreviria. Està guapo posar de tot. Ara és un gran seductor. L'Alejandro Ulló i aquells actors que hi havia en llavós feien Romeu i Julieta quan tenien 80 anys i figurava que en tenien 18. Ell fa un home gran, o sigui, no fa de Romeu i Julieta, no fa de Romeu. Ell fa un personatge semblant al Gran Torino a mi em sembla menys consistent. Aquell personatge al Cobals, que jo no me'n recordo bé com se deia, era tot ell sencer i molt, molt, molt ben dibuixat. Aquí, ell diria que segurament la seva pel·lícula, jo crec, això ho sabrà vosaltres que sou els avis, ell té Òscar del million dollar baby em sembla Òscar de direcció, però jo diria que Òscar de interpretació no en té. M'heu posat al mereix? Bueno, no està bé que diguis això. Jo penso, el million dollar baby, ell ha fet el SIM, perdón, el... M'en surten, però... Aquesta és una de les que més m'agraden dir. Misty Riber, per exemple, que sí que els... Els ponts de Madrid són... A mi no m'agrada, és una història que no... La novel·la és horrorosa. Sí, i la pel·lícula rego, però bueno, hi ha molta gent que li agrada i, per tant, el respecte, però, en canvi, i el Million Dollar Baby, realment penso que és una pel·lícula consistent, molt ben dibuixada de personatges, i una pel·lícula que valenta, perquè té molts anys, Million Dollar Baby, i, per tant, és un home clar, ell ha fet Espagueti Western, ha fet de tot, és un home que ha fet de tot, i, per tant, té una història que s'ajusta al tipus de personatge que descriu a Mula. Ell és un home gran, que ha tingut una vida per l'home americà, que ell és un representant del món americà, i ell s'estima al món americà i és americaníssim, i, a més, és un home que, a més, és republicà. No hi pot fer més. No hi pot fer més, vull dir, que no enganya ningú, no enganya ningú. Javier Súcio. No enganya ningú, quasi mai, excepte que fa, sí, que és una manera d'enganyar. Per tant, posats en aquestes curtenades... Jo t'hagis dit una cosa, Carme, que sempre l'he trobat, ja té molts problemes aquest xicot per mi, però el que no l'hi perdono mai... Un home que ha treballat fins als 88 anys, no pots deixar per terra així com així. No, no, no, no, espera, que encara no. A veure què diré. Una cosa que no l'hi perdono mai, amb aquest home, és que amb la quantitat de dones extraordinàries que ha tingut a les seves mans, no s'ha pogut fer mai petons. Molt bé. És una explosiva, no? Sí, perquè no fa els petons bé, que ho sapigueu. És que te'n veia així molt tant. Sí, és que te'n veia així. Bueno, mira, no sé què dir-te. Està descol·locat, això, eh, Carme? Exacte, sí. A veure com parles. No m'ho esperava. Bueno, deixem-me acabar de parlar de muda, si és possible. A veure, el personatge és... El niu me'n basava millor. Home, ja m'hi m'agrada més pel niu, men, això és veritat. A veure... Ja està, els tios fent cuba. Però és igual, hi ha molts, poden agradar molts. És que, a veure, no cal carregar-se un munt, perquè t'agrada més un altre, això. Ni altres que tampoc sabien petonar-se, Charles Bronzer. Bueno, ara ho deixem córrer. Era que un fotori un petó amb una mula. Vaig un programa, també. Em deixeu acabar? Doncs a veure, el personatge de mula és un pa... que correspon a una expressió de la seva pròpia vida, que és un hombre que ha triomfat econòmicament i econòmicament, i se sent un triomfador específicament el gran triomfador americà que s'ha fet a si mateix. Per tant, curiosament, el seu negoci és de flors. És a dir, que el contraposa amb una certa delicadesa. Hi ha una certa bellesa. L'aplico que és bonica. La trobo reiterativa amb alguns troços, i després la història d'un home que s'arruina, i que s'arruina perquè el món modern li treu a la seva empresa la manera de treballar i de vendre la ruinen. Per tant, l'arruina el propi desenvolupament del món on té la triomfada. Llavors, la família no ha sigut el seu fonament, i ella ha fet i desfet el que sigui per aquí, per allà, per la dreta i per d'altres. Llavors, aquest home es troba al final arruïnat i que no té ni un duro. I allò ens fa de mula. Diu també, que tampoc m'ho crec, si és segur, que ho corresponen a la història real, ell porta arruïna i... porta droga a diferents estats. Com que ell és un home que... Més que Mula fa de camell. Mula és camell, sí. Mula és un camell que travessa a fronteres. Exacte, acabat. A veure, el resum final és que ell no l'enganxen, perquè és un home que durant moltíssims anys ha conduït per tots els Estats Units, i no té ni una multa, ni un... En aquest aspecte és l'únic santedat que té. I, per tant, entre que és tan gran i que és un bon conductor en aquest aspecte, no xeques sospites i per tant va fent aquesta feina. És el focus de la pel·lícula. El personatge està bé, perquè pensar que un personatge serà atrebé a tothom, perquè és el que realment li passa amb ell, amb aquesta frescó dels 88 anys, ell és encara un seductor a la pantalla, i té un fet... que el... pel espectador... és un personatge amb el que un, al final, té una certa identificació, perquè l'entén, que és el que li ha passat a la vida, l'ha destrossada, l'ha fet malbé, però està allà i te l'explica. I després, al final, fa això que fa el Clint Eastwood, que sí que té aquesta tendència, ho té el million dollar baby, ho té el quan es colla el Mandela com a personatge, per exemple, ho té quan el Kowalski del... com s'ha dit la pel·lícula, de Gran Torino, que té aquells finals, aquelles maneres d'acabar de la gran dignitat, que es coll la dignitat final. Pompositat americana. Tant com Pompositat si te la creus, la de million dollar baby, ell se la creu, i la de Gran Torino em part tan bé. Per tant, sí que pot ser Pompositat americana, però ell se la creu, i te la fa creure, que això no sempre és fàcil. Per tant, aquesta és una pel·lícula que no és ni molt menys de la millor d'ell, igual busca l'Òscar com a intèpret, diu que és l'última, aquesta gent mai saps quan és l'última, però ell diu que és l'última, es pot veure bé, i és una pel·lícula interessant, no sé si la darrera del Clint Eastwood. Bé, com que ja ens hem... Tirem endavant amb el nostre convidat. Us sembla? Sí, anem a les motors. Anem a Sobrenasi, els motoristes fan molts patons, no? Jo penso que és un altre tema. És interessant, també. Sí, no ens ha donat massa temps. Els motoristes han de... han de basar bé perquè... bueno... Aquí tenim un exemple, vull dir, que estan sempre a la carretera. Sí, però no penso preguntar-li per això. I buscant noves aventures. No he estat en ganes de respondre, David. Està ja dient. Soltarem perquè pugui entrar. A veure, com fondeu això? Per què ho fondeu i com ho fondeu? Cinema sobre dues rodes. Cinema sobre dues rodes. Això, com dèiem d'altres coses, va començar una mica com... perquè és realitat. El centre cívic del barri Unvisjó, poble sec, parlant amb el director, com tenim el circuit de Montjuïc aquell al costat... Doncs perquè no fem alguna cosa que ajunti les dues coses i vam decidir fer un cicle de cinema. El centre cívic va començar. El centre cívic mateix, sí. Llavors, aquest primer any, vam buscar tres pel·lícules... I això, quin any era? Fa 10 anys, no? Això era el 2009. No, feu els 10 anys, aquest any. I bé, vam buscar tres pel·lícules, es van projectar... Jo, en aquella primera ocasió, vaig fer els programes de mà, les presentacions de les pel·lícules, i es van projectar i... no sé, potser érem... 20 persones, no ho sé... 15 persones o potser n'hi ha, això. I si traiem... I si traiem amics... Amb una quantitat. Exacte. I si traiem amics i familiars, potser en quedaven tres, eh? Tres i el vostre entusiasme. Sí, sí. I bé, al segon any, ja ens vam encargar a nosaltres de personalment de la gestió dels drets, de les pel·lícules i de l'organització. Recordo que no hi havia ni Facebook, teníem un blog, o sigui, la difusió era una cosa molt boca orella, i el... i no sé partida com ja vam anar muntant, doncs, la plana web, el Facebook... La seva plana web és... Ah, és... Si anem a sobre dues rodes, puncat. Sí. Allà hi ha tota la informació, el que estan fent... Allà hi ha les programacions de les pel·lícules, una mica d'història del cicle, i allà mateix el... No sé si... Mira, concretament el tercer any, sempre fèiem les pel·lícules, després es feia una mica de... com una cosa, una taula rodona, així com tot al principi, molt d'estar per casa. I un any, que passàvem una pel·lícula francesa, sense ni tan sol subtitular-la, perquè era tot molt... era tot molt alabrada, abocava les curses de les anys 70 i vaig portar-hi a un amic meu, que era aquell als anys 70, i allà es feia les motos i corria amb les seves motos. Tenia una vida molt... molt divertida, perquè havia estudiat al Marroc, havia començat la cursa esportiva al Marroc, i vaig anar al home, vine explicant-nos una mica això, i jo tenia el seu album de fotos, perquè l'havia entrevistat per un reportatge, i acabada la pel·lícula vam projectar les imatges de quan ell corria, i ell va explicar la seva experiència. I allà la gent va al·lucinar, i va bé, la pel·lícula és com la... vaig veure molt clar que la pel·lícula... Era un documental. Sí, sobre la temporada mundial de l'any 74. I allà vaig veure que realment la gent venia a veure la pel·lícula, però... El sugeriment... Després, si ho complementaves d'alguna manera, bueno... Creixia. La gent l'havies de treure fora d'empentes de la sala, perquè es va dir que m'expliqui això i tal, i bueno, i a partir de llavors, sempre es fa la pel·lícula, i després convidem algú, cineastes, motoristes, pilots, x-pilots, industrials, algú que ens pugui explicar alguna cosa que tingui relació amb la pel·lícula. El director de la pel·lícula, no? Vam... Me'n recordo quin... El segon any, vam passar a l'arga noche de Julio, i va venir Lluís Josep Comerón, a explicar-nos allà, com va anar el rodatge, anècdotes, etcètera, etcètera. Veig que aquest any passeu... Sí, aquest any passem... Sí, passem al... aquest dissabte, una pel·lícula que es diu Ilmago Mancini, aquesta pel·lícula és d'un periodista ideal, que es diu Gefresani, que ha fet tres pel·lícules ambientades en el món de la moto, tres documentals. I aquesta, en concret, és com... Fa com un joc bastant divertit. Mancini... Guido Mancini és preparador. I ha fet la... Tu dius amb el... Bueno, ell llegit aquí... Sí, sí, sí. Ell prepara motos de carreres. I es dona la... Ell és de Péssaro, i ha preparat... és ex pilot, i amb les seves motos s'han iniciat amb la competició. Valentino Rossi, l'Onis Capirossi, Feli, Fenati, pilots, que ara són de primeríssim nivell. I la pel·lícula s'estructura fent trobar, ajuntant el preparador amb els pilots... La pel·lícula es diu Ilmago Mancini, eh? Sí, perquè hi ha gent així. Els reuneixen els dos, els retroba, i entre mig van quadrant la trajectòria del Mancini, que explica com va començar amb el tema de les motos, etcètera. I és una pel·lícula amb pocs mitjans, però a mi... Jo, quan la gent em va agradar molt. I fa un fresc d'un món i d'un personatge que a Itàlia estava més desenvolupat que aquí, però que aquí, molt de gent, si pot sentir reflexada, petits preparadors, copes de promoció, com comencen els nanos a córrer, etcètera, etcètera. La veritat és que dia d'avui no sabem quins preparadors vindran. I saps, perquè això es lliga ultimora, perquè l'aliment de les coses és un autèntic drama. És que no sé per què potser tinc, per què tal... No saps, encara no saps. Potser sí, no. En vindran segur, però encara no podem dir quins. La segona és del Dakar, no? Sí, és un documental ambientat al Rali Dakar en l'etapa, ja, americana. El Rali Dakar va començar com a París Dakar, anant de París a Dakar, a Barcelona, etcètera, etcètera. Sí, la pel·lícula és un documental sobre... bueno, un director segueix a un pilot que corren molts pocs mitjans i corren aquest Rali... bueno, amb una moto com Déu mana i tal, però... la pel·lícula enfeixitza molt les dificultats que té un pilot en pocs mitjans per acabar una cursa així, que si ara és la Siona, que d'acabar el director que l'espera a les arribades, que passa aquí que no arriba, aviam si podrà o no podrà, i té un punt com de... jo m'aconseguiré com d'autoejuda, diguem-ne. I bueno, aquesta pel·lícula és de l'any 2013 i va participar al Festival de Cinema i Esports a Barcelona i va ser i va ser la guanyadora el... el... el protagonista, el protagonista diu que és la pel·lícula de motos que ha tingut més premis de tot... i és possible, és possible, perquè ara fan festivals de motos per tot arreu i es donen molts premis i és possible que aquesta en tingui més que cap altra. Jo n'he vist d'altres que m'han agradat més, però... i és una pel·lícula del dia 30, perdona, és igual, però amb un silver davant. Sí, sí, però no és repremeditat. Però és pel·lícula, no? Sí, sí, és una pel·lícula de ficció. No és documental, és pel·lícula... Silver Dream Bracer. Aquesta pel·lícula la podem passar, perquè fa poc van realitar el DVD, perquè era una pel·lícula molt difícil de trobar. I... i és una pel·lícula de ficció en la qual... bueno, té una trama d'un mecànic... es mora son germà, deixa una moto preparada per córrer, llavors ell va, amb aquesta moto en la terra vull córrer i vull guanyar el gran premi de seu gastón. I es prepara llui tant contra el seu opositor americà i noies, etcètera, etcètera. Bueno... I el protagonista és David Essex, que era un cantant anglès de pop superfamos, que ell fa cançons de la banda sonora, inclús va... inclús va... va publicar un LAP, que es diu Silver Dream Machine, que és el nom de la moto. I a la portada sortia ella amb la moto aquesta, que té un disseny com tot futurista. La moto també té una història curiosa, la història de la moto que jo desconeixia, i bueno, en el llibre... en el programa de mà que estem fent, ho expliquem, no?, del prototip que va fer la pel·lícula, després la van comprar uns americans per fer una moto de producció, etcètera. El públic del vostre festival li agraden més els documentals o les pel·lícules de ficció? A veure... Jo crec que agraden més els documentals, i... perquè serveixen... Agraen més els documentals, perquè hi ha molt de més producció de documentals que de pel·lícules de ficció. D'acord. El documental serveix més per aprendre que no pas una pel·lícula de ficció, per saber coses i per... desenvolupar-te amb la moto, i així sempre és millor un documental. Sí, sempre són... sempre són documentals, no de com oir en moto ni re d'això, sempre expliquen històries de personatges relacionats amb el món de la moto. Clar, clar. Ara recordo l'any passat, l'última sessió, era uns espanyols que van donar la volta al món amb 79 dies, amb la més parella pintada pel dolí, i va venir dels dos el que queda viu, i va ser... una putega, perquè són personatges populars. I jo crec que... que el públic no estàs com molt fidel i ve... indistintament fem una cosa, fem una altra. Que vingui, sí, per l'opinió després de les projeccions. Sí, per l'opinió després de les projeccions. Sí, per un d'aquests com més didàctics que té un documental. Clar, clar. Vull dir, avui hi ha una perill de ficció, estàs cansat de veure, com aquell que diu, i és com més un entreteniment, en canvi el documental hi ha d'aquest punt més especialitzat, que saps el que dius tu, que sortiràs aprenent alguna cosa. I viscut. Viscut més a prop del que un que va en moto. També és cert que... que les pel·lícules que passem, és que ara hem... hem començat parlant de Daisy Riders, aquesta no l'hem passat mai perquè ja l'ha vist tot mil vegades. Sí, sí, és clar. Llavors sempre fem pel·lícules que aquí no hi ha forma de... de veure-les. I menys subtitulades, perquè les pel·lícules les subtitulem nosaltres per... per projectar-les. Nosaltres mateixos feu la subtitulació, eh? Sí, sí, sí, sí. I és una feina... o no? És un... a nivell de recursos que tinguin anys que té el cicle, perquè hem d'envertir moltes, moltes hores, per al final... jo ho sé... No, que l'hora de mig que torna la pel·lícula i on se'l passi. Perquè, a més, bueno, el cicle aquest tampoc les hem fet... tampoc les hem fet girar a por, perquè hi ha molta gent que s'interessa, però després la cosa no acaba de... de funcionar fora de Barcelona. I si jo les... I venen de tot... del món, suposo. No, els que venen a veure... Els que venen a veure les pel·lícules... ara hi ha metropolitana. Potser els que venen més lluny, que són fixos-fixos, són uns de Martorell. Que venen... Venen de dia se'n van de nit. Sí, sí. Ells venen sempre. D'un motocloque allà. I la resta, molts de Barcelona... Feminita, eh? Poques noies venen. I mira que ara... Heu de fer alguna pel·lícula? Vam passar una pel·lícula amb la propera protagonista, una noia, que es venia el pastit de casament. Era la pel·lícula molt divertida americana. D'un directe americà. Es venia el pastit de casament i es comprava una... una motogutzi, bestial. I vam parlar amb les... Mujeres, moteres, no sé què... I no hi ha forma... Avui en dia mor la gent de casa. És molt, molt, molt difícil. I a sobre, i la oferta és tan bestial, que la... El pastís aquest el va estallant i te'n queden quatre, no? Hi ha aquests grups de Harley, que van... Us venen? Amb 50, 50... D'aquells centurions en tenia un joc al costat de casa. I vam passar una pel·lícula, dos pel·lícules d'aquestes de bandes moteres, ells van comprar els drets i les van substituir. I les distribuïa, i les distribuïa en ells, perquè els hi vaig comprar. I els hi vaig anar a dir, escolta'm que fem això, i ara, com diuen... Vale, et penses que vindrem? És que... N'ha ben sobrat. Bé, no, senzillament no els interessa. El... És un sector molt especial. Jo crec que el ciclo aquest té com un punt, jo crec que social, no? Perquè ja... No sé, tots els que venen... No és que ens coneixem, però no sé, estem tirats... Les motos, això ens uneix una mica, el que... No volgui compartir això, ja és... potser no sent... no sent atret, no? I ja els... i aquest format d'oci, centurió, i tal... No. Hem de dir que qui vulgui... Potser no venen el cinema sobre dues rodes, ni cap altra cine, no... Hem de dir que qui volgui assistir a una d'aquestes projeccions que anunciaven, a l'IES Milers i Fontenals, només ha de pagar 350 euros. I, bueno, tenim la projecció, de persones que poden venir i que parlaran del tema. Abans, parlant de DC Rider, deia això que hi havia una qüestió de llibertat amb el tema de la moto. Jo no sé si això, amb el temps, ja s'ha esgotat, ja no existeix, o encara teniu els que us dediqueu a aquest món de la motocicleta, del motociclisme, i al cinema, al mateix temps, teniu aquest esperit de dir que es dona més llibertat al fet d'anar amb moto, que d'anar amb quatre rodes menys preu, a la gent que va amb un cotxe amb quatre rodes, és massa estable, massa burgès. No, no, no. La moto, evidentment, continua tenint un punt de llibertat, això és innegable, el que, anteriorment, era la única forma que hi havia, i ara n'hi ha 40.000 més, però el cotxe també et permet anar amb un llibertat. La moto no la comprava perquè el cotxe no se'n podia comprar, però... Tot ha canviat molt, però jo penso que que la moto continua sent un símbol de llibertat, d'obrir camins... I a Barcelona la única manera d'arribar ràpid d'una banda a l'altra, perquè amb cotxe ja t'esturo jo que no. Barcelona és una de les ciutats que té més motos, es distingés per això, i aleshores és lògic que tingui una cina que tothom si pugui reunir i parlar de la seva afició. El que passa que no és tant la llibertat com la supervivència d'arribar d'allò que allò. El que és en l'ambient urbà, sí, però... Quan la moto surt a la carretera és una altra cosa. Sí, clar. Jo, com que soc de poble, veig ales per carreteres secundàries, es veuen grups, i jo crec que aquesta gent s'ho passen extraordinàriament. Sí. Allí es veu el que tu dius de llibertat. A més, es veu que hi ha molt bon rotllo entre ells, hi ha molta companyia. I llavors, suposo que hi ha els seus esmorzats, els seus dinars, les seves xerrades... Especialment ara és molt diferent la moto... la moto... per desplaçaments urbans que sortiu, diumenge, a escampar la boira. Potser si que anteriorment es barrejava tot més, perquè... la gent que tenia una moto... Ara serveix per tot. Conceptes molt diferents. Aquí té la moto gran i surt per all, el que expliques tu, i el que té una petita escuter per anar amb un llavall, i... i la té com té una moto, com... Si no hi hagués cuo, potser aniria amb cotxe, no? Home, aquí mateix, a la costa de Garràf, anant de Barcelona a siches, tu veus com fan el traçat, com disfruten aquests llocs. Vas amb el cotxe i fan enveja. Perquè... no, te'ls que disfruten. Ja, a mi em crida l'atenció, la relació que hi ha tan peculiar entre el motociclisme i l'automobilisme, de fet, també, i el cinema. De fet, tot són qüestions mecàniques, també. I la moto té una part mecànica, fonamentalment, bueno, molt important, i el cinema també. Suposo que acabé parlant també, no? Vull dir entre vosaltres d'això, aquest ciguñal, aquesta del lloc, que veu parlant de coses mecàniques, no? Bueno, clar, sí, sí. Els cançots de S, sí, sí. I tant, i tant, clar. És a dir, que hi ha la sessió de cinema podem trobar-nos, també, això, no? Podem acabar vivint... doncs, bueno, que ens canviem aquestes peces. Què fa la Viala? La Viala és una peça que li agrada especialment. Ara estic recordant un any que va venir un dels habitals i va portar uns kits que fa ell per preparar les muntes a Impala i el va portar allà, perquè ja sabia que allà tenia claca i el va presentar allí, i tothom allí flipant, no? Això pujo d'aquí, el pistol i fem això, el altre, sí, sí. Jo esteu sectoritzats per marques? No, no. Bueno, el col·lectiu motorista, sí, però el cinema no som suficients com per... Bueno, sí que hi ha... sí que hi ha un col·lectiu, que és el Club Vultaco, que aquests sempre estan... Tu he vist el... Bueno, sempre ens ajuden, sempre tal, aquest cap de setmana que fa falta i ens busquen gent, ens busquen motos, sí, sí, ells estan... Són dels entusiasis. Molt activos, sí. Ens recordeu de vacances a Roma? És un altre pel·li clàssic, eh? Amb vespa, també. Amb el greu i pec. I l'Aurijepur, no? I he recordat també una pel·lícula del Roger Corman, que era Los Ángeles del Infierno, el Peter Fonda i la Nancy Sinatra, que és una pel·lícula que m'ha agradat moltíssim a la seva època. Sí, sí, sí. Bona referència, estem preient. Quines pel·lícules més, va? Heu dit unes quantes, però deu haver més. No hi ha una que es diu el motorista fantasma, però aquesta em sembla que és molt dolenta, amb el Nicolas Cage o Sona, aquesta una mena de... Sí, estrany, que... campa per allà i que no... Jo recordo una francesa, que es deia la motocicleta, amb el Endelon i Maria Infetfull. Era bastant dolentota, però a la seva època... Com es diu aquesta? La motocicleta. Bueno, ho he fet a l'original... Potser no. Jo ara a casa d'una mica l'havia compratat a l'estranger. No ho recordo, però si quina vols dir? Sí. Però ells van vestits de negre. Ah. I el cartell sortia allà amb el traje de cuero. Sí, sí, sí. Aquest vestit de cuiró va ser... Vaja. Molt icònic en aquella època, no? Vull dir. Després anaves a veure la pel·lícula i no hi havia on posar la furquilla, però bueno... Bueno, Pedro la Mariano i la Mariano. La Mariano, sí. Sí que es deia així, en francès, la motocicleta. Ah, sí, la motocicleta. Sí, sí. Aquí li van dir la xica de la motocicleta. Ah. Exacte, ara. Bé, hem parlat de motos, hem parlat de pel·lícules, hem parlat del festival de... No, no, ens queda convidar a tothom que sigui aficionat a la motocicleta que vagi al festival que comença aquest dissabte que ve a l'Institut Milai Fontanals que tothom sap on és a Barcelona. A la 6 de la tarda. Molt bé. Doncs allà hi serem si no tenim res més. Molt bé. Encara que no tinguem moto. Encara que no tinguem moto. Ni n'hem tingut mai, però bueno, en els somnis teníem moto. Molt bé, doncs ens acomiadem de tothom. Moltes gràcies per haver-nos vingut d'explicar tot això que és interessant i que no coneixíem. Gràcies a tots. I per la setmana vinem esperem que el Joan pugui ser aquí... Ah, ja tornarà. Jo volia enviar una salutació. Per retorn dels senyors Joan Meus. Bueno, no sé si... Retorna-la, veu. No sé si... El menys pel programa de la setmana vinem segur que hi podem comptar. Des d'aquí el saludem i l'esperem. Bona nit a tothom i fins la setmana vinem. Molt bé, bona nit. Bona nit a tothom.