Cinema sense condicions del 19/3/2019

Cinema sense condicions Cinema sense condicions Heu escoltat això? Sí. Segur que és? Algú sap d'aquí, que és? Sí, de Black Mirror. Black Mirror. I està posat això, precisament. Bona nit a tothom. Som aquí a Cinema Sense Condicions, un dimarts més disposats a parlar-vol, com sempre, de cine, de les coses que hem vist, de les coses que ens han agradat, de les que no. Però és que a més a més, aquesta música fa referència, perquè tenim avui un convidat que vol parlar de la modernitat, a partir de dos coses, que són tiempos modernos, i la sèrie aquesta, de Black Mirror. I seria la segona part, que en Joan Sanz ens parlaria de tot això, i com sempre, la primera part, doncs amb la presència del nostre aquí, però en Paul Dickler, de Radir als vidres, bona nit. Bona nit. Pep Armengol també, escoltant i llegint en aquest moment, i preparant-se per participar. Bona nit. Hola, molt bon dia. Pep, felicitats. Molt bon dia. I en Joan Sardà, que està aquí, doncs, de la dreta, disposat a explicar-us les coses que he vist aquests últims dies. I jo, en Joan Morros, que presento, disposat també a explicar-us, parlar-us de l'única pel·lícula que he pogut veure. Però m'ha agradat molt, i per tant, la segona part, quan toqui, doncs us podria parlar de la mujer de la muntanya. Però com que sempre hi ha la possibilitat, dient que el Paul, que veu moltes coses, moltes sèries i moltes coses noves, mai té oportunitat de començar el programa i parlar-nos del que veus, voldríem avui començar per ell, i Paul, explica'ns, jo m'has volgut entendre que has vist una cosa que t'ha interessat, no? Sí, he vist una cosa que, a més justament, com que avui parlarem de modernitat i acabarem, no, potser amb Black Mirror, he vist una cosa que és nova de Netflix i és molt curiosa perquè segueix jo, crec que bastant, els estàndards i el nivell, inclús tècnic i artístic, que té Black Mirror, també des de casta Netflix, que és una nova sèrie que es diu Love, Death & Robots, que vindria a ser, doncs, amor, mort i robots. I... I no tot és amor, i no tot és mort, i no tot és robots. O sigui, la sèrie fa un popurri, el que passa és que és una sèrie on cada capítol són curts, són petits curs d'entre 5 i 15 minuts, en que... en que cada curt està dirigit per un director diferent, són noves veus de l'animació. O sigui, són animadors que s'han reunit a dins d'aquesta mena de antologia sèrie, produïts per David Fincher, Fincher, oi? Sí. Una... És a dir, que hi ha una mínima qualitat com a mínim buscada des de la producció, però és que cada capítol és un món que inclús... Però tots són dibuixos animats? No, dibuixos animats. Hi ha animació més tradicional, hi ha molta animació 3D, però són espectaculars, o sigui, com està fet? Jo us ho recomano, ni que sigui, perquè hi doneu un cop d'ull algun, potser algun us agrada, però realment, el nivell com a mínim tècnic és... jo entenc que són curts, però al final, potser allargar això durant una hora o una hora i mig, és molt costós, però és que quan et presenten un cur amb animació amb aquests nivells, és... És increïble. I de temàtiques és molt interessant, perquè per això ho relacionava amb Black Mirror. Tracten, no sempre des de la històpia, però tracten molt crisis, o tracten molt problemes humans, tracten molt... Alguns des del melodrama, alguns des del thriller, alguns des de la comèdia. Hi ha comèdies absurdíssimes, hi ha dramas molt... que podrien perfectament convertir-se en pel·lícula, d'un cur de 10 minuts a una pel·lícula tranquil·lament, i és molt interessant, perquè al final també són... és d'alguna forma el que fa bastant Netflix, que és donar veu a... potser gent que no tindria l'accés a fer... ja no diguem llar-matratges, però curmatratges, que també ja sabem que el món del curmatratge és bastant limitat i reduït, potser a YouTube, potser a festivals, i si tens moltíssima sort, ja te'n vas a festivals de Renom o Óscars, però en aquest cas, jo crec que... d'alguna forma han volgut combinar molt bé el pes de l'animació, que al final, jo crec que és la gran part de quan tenim un producte d'animació, la tècnica, però és que a part del contingut. Jo crec que... Jo, dels 18 capítols, que sumen no a l'hora i mitja, jo n'he vist 10. I... i quasi tots són per mi de nota, de notaza, perquè són espectaculars. I no només tècnicament, sinó també de contingut. Per això us ho dic, jo us ho recomano. Molt bé. Ara, pels que ens estiguin escoltant, no els ensenyeu els fills. Per què? No, perquè és bèstia. Ja ho presenten com una sèrie que és per majors de 18 anys. De 18, ja n'hi ha ni tan sols de 16. O sigui, realment, ja s'han fetge, ja sexe explícit, ja tot. I les temàtiques, no tots els capítols tenen això, evidentment, no, però millor provenir que no... Que cura. Que cura. Llavors, en aquest sentit, jo per mi és la recomanació absoluta, inclús mensual, perquè és una proposta molt arriscada, però jo que a Netflix ja s'ha aventurat a fer aquest tipus de proposta últimament, i molt, molt bona. Tu que estàs ficat més en plataformes, jo, per exemple, estic descobrint que existeix, a més de més de Netflix, existeix filming, i la veritat és que, a veure el catàleg de pel·lícules que presenta filming, em sembla realment sorprenent, és a dir, penso que té una qualitat... A Netflix tinc la sensació que té moltes coses de sèries, que té tant en tant de coses molt bones, com aquest que estàs esmentant, però tot no té el mateix nivell. En canvi, filming, el que m'ha sorprès és que la majoria de les pel·lícules que en els últims temps, inclús diria els últims dos o tres anys, hem dit que eren les millors, les més bones, les més recomanables, les que valgui la pena de veure, les tenen ells, és a dir, que això m'ha sorprès perquè no sabia que hi havia aquí a Espanya, aquí a Barcelona, concretament, una cadena, una cadena que tingués tant de tal de qualitat. Dic simplement com un esmental. Clar, és que filming actua més com a quasi... d'alguna forma, una plataforma de distribució, és a dir, filming el que acaba sent és un lloc on tu veus... Bueno, és estrictament un videoclub. A Netflix, el que està als últims anys, està potenciant i ho potenciarà molt més, és en la producció pròpia, és a dir, una escriuidora com ho era al principi, com un videoclub per correu postal, com funciona al principi, a ser una productora com puguis ser... Sí, sí, sí. Llavors, filming, a més una cosa que també penso molt, que és en base a Netflix, si tu vols veure una pel·lícula, en general, no tic sempre, però si vols veure una pel·lícula abans dels 90, te'n vas a filming, perquè Netflix... Hi ha coses, però evidentment, a més, van posant, traient, relativament, ràpid, llavors, sobretot el primer que es carreguen, jo que, normalment, són les coses... A veure, els grans clàssics, potser sí que els mantindran cert temps, però van i venen. Llavors, filming, sí que és veritat que ha sigut, jo crec que i sobretot últimament, està sent molt, molt, o sigui, una referència de... Molt important, molt, molt. Sí. No creieu... No creieu que aquest nou format de sèries de 14, 15, 20 minuts, estan fets perquè es puguin descarregar el mòbil i poder veure'ls durant un viatge de 15, 20 minuts en metro, en autogús i tal? No creieu que pot arribar fins i tot a ser el futur? Clar, però en aquest sentit, jo sí que el que veiem més últimament és que les sèries, justament, estan tendint això, els 40, 50, incluso 60 minuts per capítol. Llavors, en aquest sentit, aquesta sèrie, no et dic que sigui innovadora en aquest camp, la que comentava d'animació, però sí que el ser cormatratges, que el cormatratges sí que s'entén, perquè ja potser es contempla un mig matratge, 40 minuts, però com a cormatratge, sí que és veritat que funciona, a més que a d'història la pots veure saltejada, és com Black Mirror, que a Black Mirror tot i durà, alguns 40, alguns, inclús una hora i mitja, els pots veure saltejats perquè no tenen una correlació. És a dir, tracten el mateix tema, que al final és, o tecnologia, o medi ambient, però sempre encara té la tecnologia. En aquest cas, potser el NEX, és l'animació, però també molta crítica, però amb capsules, que això és el que jo crec que... sempre he pensat que en el món del cormatratge és el que és molt valent, poder explicar una història amb 5, 10 o 15 minuts, que sigui, o sigui, que es tanqui i que tingui profunditat, i aquesta sèrie ho té. Llavors, clar, potser sí que és el futur, però jo crec que potser sí que algun dia recuperaran aquestes sèries, no et dic 5 coms, però aquesta sèries de 20 minuts, perquè jo ara ja fa temps que no veig sèries de 20 minuts, costa de veure. No, i de fet, en la nova generació ens estan acostumant molt a veure sèries, inclutiria amb el mòbil i amb la taul. Exacte. I no sé si el temps els hi preocupa massa, és a dir, quan s'enganxen amb una sèrie, enganxa en capítol, darrere capítol, i s'estan, doncs, un cap de setmana sencès, veient una sèrie determinada. Es comencen al dissabte i acaben el diumenge de la nit. Tinc la sensació pel que jo tinc al meu entorn de gent jove. Bé, jo li he dit que, i si voleu començar-ho, que només he vist una pel·lícula, La Mujer de la Montanya, però confesso que m'ha agradat molt i que les recomano els nostres uïdors. Resulta sorplenent que a Islandia, un país amb una mica més de població que a l'hospitalet, hagi estat capaç de desenvolupar una suggerent indústria cinematogràfica autòctona. La dona de la Montanya, que és el segon armatratge de Benedict Ericsson, fa cinc anys ja havia presentat la seva primera pel·lícula, que es deia De Caballs i Homes, que va ser seleccionada pels Òscars, i a més a més va ser premi a la millor pel·lícula de nous directors del Festival de Sant Sebastià. Aquest personatge és una de les figures més destacades del teatre d'Islàndia. I és molt conegut el seu país per haver actuat diverses sèries televisives i en nombreuses pel·lícules, entre elles participa en una de l'Ans Bontries. Islandia és un país que us confesso, que últimament m'han vingut moltes ganes de veure-lo, per 3 raons bàsiques. Ja us hi portaràs. Ja us hi portaré. Per 3 raons bàsiques, la primera, i que la pel·lícula en certa mesura és una il·lustració, pel paisatge i els gestes naturals que té a la seva constitució de geografia geogràfica natural, per ser l'únic país del món que té una llei que no permet que les dones cobrin menys que els homes, i perquè el 2008 va ser també l'únic país del món que, davant la crisi econòmica, no va rescatar els bancs, sinó que els va deixar caure. El que indica... Els va portar els tribunals. I els va deixar que s'enfonsessin. I això, com suposo que sabeu, va portar que hi hagués una discussió econòmica molt potent, arrel, que això que havia succeït a Islandia. El que ens indica que estem en una zona del planeta singular. Com és també, penso, singular aquesta pel·lícula i jo penso que davant de tants remakes o sagues inútils allargaçades fins a l'avorriment pot ser que el futur del cinema estigui en aquestes petites produccions. Amb un reduït pressupost, amb poques prevencions i explicant històries que, si bé, toquen elements que ja són coneguts, o que ja coneixem, estan aportats amb eficàcia a través d'una història que, en resumides comptes, està ben narrada. Aquest és el cas de la dona de les muntanyes, pel·lícula aparentment petita, que ha obtingut marescudament el premi a la millor pel·lícula del festival de Sevilla, el premi a la millor actriu a Valladolid i molts premis als festivals estrangers, com, per exemple, els premis del cinema europeu i el millor pel·lícula al festival de l'Odiana. I què ens explica la dona de la muntanya? Doncs, els seus 50 anys, Hala, que és la protagonista, una professora de can, la guerra a l'industria local de l'olumini, que està contaminant el país i, per fer-ho, corre tota mena de riscos amb la fi de protegir el medi ambient d'islandès. Però, jo penso que la pel·lícula toca molts més temes. Una cosa que m'agrada molt com estava feta és la manipulació per part del govern per transgiversar la informació que se li dona en el ciutadà. Cosa que, malauradament, se serà molt lluny, podem estar acostumats a veure el nostre entorn. Sobretot ara. Sobretot ara. La maternitat, un altre tema que toca la pel·lícula, el racisme, una altra cosa que m'agrada molt és la necessitat de reaccionar davant els canvis climàtics i l'exportació del ecosistema. Una altra cosa que m'agrada molt és la importància de canviar la mentalitat de consum i de comprendre la nostra inerent interdependència amb la naturalesa i una cosa que em va sorprendre i que penso que sorprèn i funciona molt bé és que el director utilitza una mena de microbanda inspirada, imposada o composada per tres homes, un percussionista un accordionista i un trombó que apuntalen musicalment les escenes. Inmediatament, mentre veia la pel·lícula em va pensar amb Goren Bregovic. No sé si el coneixeu, és el músic que es va fer famós als anys 80 amb les pel·lícules de l'Èmir Costórica. És a dir, ell va fer la primera pel·lícula amb ell El Tiempo de los Gitanos, l'Undreground, totes pràcticament, el Ithona Dream, totes excepte la primera, papa està en viatge de negocios que no li va posar la música, tot el rest, si no m'equivoco, estan fets amb aquest famós compositor. I és un dels tocs surrealistes del film, tot i que no l'únic, ja que hi ha un pianista que toca determinades escenes i un cor de dones vestides de tranches folclòrics d'Ukrainians, no expliquem per què, perquè hi ha una relació mucrani amb la pel·lícula, o una cosa que em va semblar superdivertida, superguapa, el colombiar que va amb bicicleta per les carreteres islandeses i que sempre s'endú les culpes per realitzar la protagonista. Això em va semblar tan simpàtic i tan divertit que em va semblar boníssim. És un allagat feminista, anticapitalista, que funciona com un crit de protesta, però també com una obra molt intel·ligent. Amb un final, per mi exquisit, bellíssim, és possible que sense els tres músics que apareixen a la pel·lícula i que van intercalant-se tant en tant amb les imatges, i que no són la de Caida Balcànic composada per David Thorhonsen i la dona de la muntanya només seria segurament una pel·lícula social europea més i no la feliç i grata extravagància que al final es converteix. Repeteixo una gran pel·lícula, una pel·lícula molt guapa, molt interessant, que et deixa, quan surts del cine, amb un regús de boca extraordinari i dius, m'ho he passat bé, he trobat una cosa, una història que val la pena i que puc recomanar als deners. I això està al cine ara? Això està al cine en aquest moment, encara. Molt bé, no? Joan, Pep, què voleu parlar? Què heu vist? Jo he vist també aquesta pel·lícula i estic molt d'acord amb la teva valoració, afegir que la part dels músics aquests que van puntejant l'acció em recorda també a The Ongelopoulos. Hi ha molts discursos que ell també ho feia, a l'Amir Costurica també, i fins i tot té reminiscència. Tu has dit que el cinema volcànic està present en la manera de fer aquest director. Segurament el test... També, per mi, té influències del director suec, Roy Anderson. Claríssimament. Roy Anderson també és un cineàstica d'estaca per prendre les històries com a fàbules. Aquí és un conte. Un conte modern. Introduint elements surrealistes i de posada en escena com aquesta participació directa dels músics en l'acció. Fins i tot hi ha algunes coses que es recorden també l'Àcero Feliche. Sí. Està amb aquesta onna. Sí. Sembla ser que la protesta actual té aquesta cosa unírica. A mi em va agradar molt. Vaig veure amb més gent i amb uns amics i tots van sortir supercontents. Ens va passar bé. És una pel·lícula que et deixa bé el cos. Té un final bellíssim, sorprenent. Que no t'esperes i que et deixa... I sobretot no arribeu tant el cine, perquè el començament és extraordinari. Sí senyor, fortíssim. Estem d'acord. Què més heu vist vosaltres? Hi ha alguna cosa que voleu parlar? Jo volia parlar d'una pel·lícula que després potser amb el Pep parlarem de pel·lícules que hem vist tots dos, però aquesta com que no l'ha vist el Pep doncs... M'expliques tu. M'aprofito i l'explico. La pel·lícula es diu Peret Yo Soy La Rumba i és un documental dirigit per una senyora que es diu Paloma Zapata. Molt ben dirigit, molt ben muntat. I és un documental curiós que d'aquí un temps passarà per TV3 i està produït per la... per la família de Peret, per les filles i llavors la família intervè en la pel·lícula aleshores resulta com una pel·lícula geogràfica sobre Peret. És Sant Peret. No s'entra mai en contradiccions i Peret era un personatge que en tenia moltes i hi ha moltes coses que s'amaguen i que es privilegia al costat bo de Peret, que evidentment el tenia perquè és un home que va triomfar. Jo considero que era un intèrpret esplèndid, que era un home que de seguida es posava al públic a la butxaca. Era un entretenedor, el que els americans diuen un entertainer, que normalment no hem tingut per aquí, hem tingut bons cantants però així són gent que et donen una visió divertida que ajuda a anar que el públic oblidi els seus problemes i tot això tampoc n'hem tingut de tants ni tan bons com Peret. Aleshores passant per sobre d'aquesta història de que la família vol donar el seu punt de vista i suposo perquè hi ha hagut un altre documental sobre Peret i jo no l'he vist és un documental que es diu Cochibiri Cochibiri que també el títol és preciós i resulta que segurament allà hi havia més contradiccions que no pensen en aquest i la família ha volgut donar la resposta i també a l'estela del documental Petitet del Carles Bosch que el Petitet al costat del Peret queda bastant petitet perquè ha sigut sempre peret era el número 1 en la seva qüestió i a l'altra no passava de ser un secundari que podia tenir frase però poca cosa més Aleshores he vist tot això amogut que aquesta gent presentin un muntatge jo el trobo explèndid perquè la pel·lícula és divertidíssima més enllà de l'anàlisi que s'en pugui fer la trobo divertidíssima amb un ritme contagiós el mateix ritme que tenia Peret i també la de les actuacions i bé, està ple de material d'arxiu amb imatges de televisió per exemple la primera vegada que Peret va sortir a televisió està recollida en aquest documental i és molt interessant per tothom que estigui interessat per la música sobretot la música dels 60 endavant S'expliquen coses que ja s'assaben, altres que potser no tant, perquè sobre pèrets hi ha hagut diverses biografies escrites i hi ha molt de material, perquè és un personatge fortament atractiu. I jo trobo que, bueno, així és com dèiem que la mujer de la muntanya que dit sigui de pas en el seu títol internacional és dona en guerra, gomen at war, doncs també surts del cine molt l'espitós, perquè tu has passat molt bé, perquè les cançons de paret tenien això, i tot aquest regull d'imatges ens retorna una època que va ser molt important. Pep. Nosaltres hem vist també una pel·lícula d'un registre més punyent, que és Yo Me Din, el dia del juicio final. Aquesta és una història, la pel·lícula és egípcia, també és un tipus de cinematografia que no tenim la sort de tindre en massa mostres aquí, si no és a través d'un festival que ha destacat amb un festival abans, i llavors ens arriba, no? Bueno, aquí és una història que tot hi ser molt dura, està presentada primer amb una fotografia i una planificació extraordinària, molt ben feta, i és una odisea, és l'odisea d'un home que va ser ingressat amb una leprosedia de jove, li van curar la lepra, però li van quedar, ell diu, m'han curat la lepra, no contamino a ningú, se'n pot tocar, però m'han quedat les cicatrius. I llavors ell fa un retorn al seu lloc d'origen, allà on va néixer. Les cicatrius no només físiques. Sí, la frase té una extensió. A través d'aquí s'ajuda, té un lazarello per dir-lo així, que és un jove que, a més a més, l'han anomenat Obama. Sí, es juga a dintre de la pel·lícula, el director no s'ha d'ajudar a vegades. Són Obama, m'hi llamen Obama, com aquell que sale per la tele. Perquè s'hi sembla, sí, sí. I, a través d'ell, tenim un recorregut per l'Egyptia i actual, amb tot el que pot representar una persona així pobra, tenint-se que guanyar la vida. Primer surt amb un ruc, el ruc a mitat de camí ja no pot més i és mort. Segueixen els dos caminant, a vegades són acompanyats per a algú que va amb un tractor, un camió, no això. A vegades passen per problemes, perquè no tenen res que se'ls hi pugui robar, però fins i tot, amb tot i això, els roben coses. És una audicè, realment, fins arribar a casa i retrobar-se amb el seu germà, que pràcticament no el coneix. Però bueno, és una pel·lícula molt emotiva, que es posen amb evidència tota una sèrie de qüestions socials amb les que hi ha el rebutx a la diferència. I, llavors, això queda molt valés. Una pel·lícula entrenable. El personatge que dit així pot semblar que pot generar un rebutx a l'espector. És tot el contrari. A partir de la primera imatge ja sap fa teu i els segueixes durant l'hora i mitja, però d'una manera plena, o sigui, amb satisfacció. És una pel·lícula molt recomanable, també, molt humana, i que ens doni una visió d'una cinematografia que, realment, a partir d'un cas molt concret i particular, és de ve universal el missatge. Clar, la fan el boletge, em sembla, no ho sé, però està estrenada, ja. Va a dir que el tema lliga molt amb Kaffar Nauhm, que també van parlar aquí, en aquell cas també són dos personatges que realitzen una odissea. Els personatges són diferents, perquè Kaffar Nauhm és un nen de 12 anys, més o menys 12 anys, perquè no sap l'edat que té, i un nadó, i en canvi, aquí, doncs és un... 40 i 12. Sí, és un home adult que ha estat ingressat molt de temps a la llebroseria, i llavors aquest nen petit, l'Obama, que li fa costat. De fet, les persones que hagin vist que Kaffar Nauhm i que hagin pensat que era molt dura resulta que aquesta encara ho és més. Que el personatge, tot el que li podia passar de dolent li ha passat. És a dir, ara jo no explicaré els detalls, però la seva vida és absolutament un catàleg de la misèria, i ens presenta tota una situació miserable d'aquests malalts que són rebutjats i que ho perden tot, senzillament, per la malaltia. Aleshores, el que passa és que tot i amb això, totes dues pel·lícules, es prenen la història des d'un punt de vista esperançador. És a dir, tu estàs davant d'unes situacions que no podries ni tan sols imaginar, fins i tot coneixent la societat, o bé del Libre, o bé d'Egypte, però que no estan vistes des d'un punt miserabilista, sinó que estan vistes des d'un punt de superació i des d'una ironia que connecta directament amb l'espectador. I jo trobo això. Per mi és una de les tasques que en el món d'avui dia cal fer, que és apropar a la gent rebutjada, a la gent marginada, una certa esperança. Saber com són ells i què en podem aprendre de les seves experiències. Sí, sí, molt bé, molt bé. Més coses, hi ha alguna altra pel·lícula que voleu, llavors per comentar el passem... Mireu, nosaltres vam veure un documental, que es diu Mellamo Violeta, que precisament ens sembla que avui l'estrenen al festival de Málaga. Això s'estranarà aquí a Barcelona el maig o juny, i vam pensar amb el Joan, que potser millor que ho deixéssim, per parlar-ne més endavant. És una pel·lícula que val la pena parlar-ne pel seu contingut, que és interessant, i perquè molt probablement també, després del cine, passarà també per la tele. I llavors volia fer només una pinzellada, una cosa que veien a veure jo, que és una mica especial, tot i que està dintre de la programació, és una mica el fil del que he comentat abans, el pol, es tracta d'orange. Orange és un cormetratge d'una directora brasilènia, que està afincada entre Barcelona i Londres, que es diu Lut Monaco. Aquest cormetratge dura 7 minuts, i a mi em va semblar interessantíssim, perquè amb 7 minuts, acondense una història d'amor que ha acabat malament. És un amor lèsbic, i ja des del principi, la segona escena, és una màquina d'expremer taronges, i veiem la taronja partida, i a la següent imatge veiem els dos trossos, ja tot el menys premuts, com a metàfora del que ha sigut, traure el suc amb aquella relació. A partir d'aquí, en marxa d'enrere cap endavant, veiem com anac succeint els moments en què s'han produït les friccions, que han arribat el trencament. Interessantíssima. Molt ben feta, amb una música i una imatge extraordinària, i crec que Lut Monaco és una noia de 32 anys que tenim que apuntar-nos al seu nom, perquè després hi va haver un col·loqui, i ens va dir que des de fa 3 anys està escrivint un guió per un llarg metratge, i molt probablement s'hi troba financiació, el durat terme, i pot ser molt interessant. Llavors em va agradar perquè és una mica... aquestes coses que són apunts de poca durada, però a vegades condensen un interès gran. És el que té el compte en relació a la novel·la, que sempre el compte és molt més comprimit, i moltes vegades la gent que escriu comptes no pot escriure novel·les, perquè són dos registres bastant diferents. I tant. Si no hi ha més comentaris sobre pel·lícules que hem vist, podem passar el nostre convidat, que ja sabeu que ens vol parlar de la modernitat a partir de tempos modernos i de la sèrie televisiva Black Mirror. Joan, tens la paraula. A més, és una excusa. És una excusa de parlar de la nova tecnologia i de les màquines. És una excusa per poder parlar d'algun dels actors, dels personatges de cine que a més s'admiro que és Chaplin. Però primer de tot, dir que moltíssimes gràcies per tornar-me a convidar un altre cop. La veritat és que és un plaer. Joan, tu ets de la casa. Moltíssimes gràcies, però no de debò, és un autèntic plaer. I deixeu-me, abans de començar, fer dos apunts. La pel·lícula que has comentat, Pep, m'ha recordat molt el llibre Plácido de Volter. Ho recomano a la lectura. Càndido. No, no, plácido. Exacte, tens raó. Plácido és la pel·lícula. I la pel·lícula que tu has comentat, Joan, m'ha recordat una sèrie que sí que hi visc, que es diu Invadidos. És una sèrie noruega que es basa, precisament també amb la nova... treu en un nou combustible que, evidentment, tots els productors de Pretoli estan en contra i els russos invadeixen noruega. A partir d'aquí, la veritat és que em mereix la pena veure. Bé, doncs anem a les noves tecnologies. Anem a parlar tots una mica de les noves tecnologies. Tant en l'àmbit personal com en l'àmbit de la feina. I per això he portat un convidat de luxe, un convidat de catifa vermella com és Charles Chaplin. Vull dir, amb la seva pel·lícula que fa molt temps i temps moderns que ha d'extranar a 1936. Sempre m'agraden portar dues pel·lícules, unes amb blanqui negre, si pot ser del segle XX i un altre del segle XXI. En aquest cas no són dues pel·lícules. És una pel·lícula i una sèrie. La sèrie és Black Mirror, creada per Charlie Brooker. La sèrie gira al voltant de la nova tecnologia i com afecta les nostres vides que va arribar a treure el pitjor de les persones. Bé, ja ho anirem desgranant. Chaplin va ser una persona extraordinària i fora del seu temps, extemporània. A més, una persona tan professional com personalment molt compromesa amb la seva època. I això li va portar més d'un problema. Va tenir que fugir dels Estats Units, que va ser el que va fer el que va fer el que va fer el que va fer. A les hores, ell té com a mèrit, té molts, però té un i és d'inventar un dels personatges que es conegut a tot el planeta. No sé si trobessin vida a març, molt probablement també conèixerien a Charlotte. Hi ha dues persones al món que es coneixen, que és, si em permeteu l'exageració, és Déu Nostro Senyor, que el Déu en conèixer a tothom, l'anomenen de noms diferents i després, a Charlotte, que el coneixen a tot el planeta. N'hi ha més, eh? Hi ha Picasso, Einstein... Són els genis del segle XX, que és el segle de la comunicació. El que passa que segurament és a nivell de popular, segurament aquest és més popular que els altres. Jo crec que sí, eh? No ho sé. Si la gent coneix Chaplin, també conèix Picasso. Mira, Góita, jo llensem un repte. Li pregunten, per exemple, la meva filla, que té 20 anys, qui era Franco, qui era Picasso i qui era Charlotte. Estic plenament convençut que a Charlotte sap qui és. No sé si Franco seria capaç de dir-ho, però potser Picasso, també, no? Però ho deixo aquí, ho accepto. La teva filla, responsabilitat teva, eh? Sí, sí. Tu mateix. Ho deixarem aquí, però, veritablement, com a home, com personatge a la base de tothom, jo és que és conegudíssim. No hi ha novel·la ni personatge que no sàpigui qui és en Charlotte. Per tant, doncs... I per continuar amb la excepcionalitat del personatge, no hi ha com tiempos modernos, que, a tiempos modernos, si esteixo, el extranat de 1936, va ser produïda per Chaplin. Dirigida per Chaplin. El guió Chaplin. I la música? La música Chaplin. El actor protagonista Chaplin. Junta amb la seva dona, en aquell moment, que va ser Paulette Goddard, d'acord, que era la seva senyora, no? Des del meu punt de vista, totalment eclipsada per Chaplin, evidentment, no? No crec, vull dir, que no crec que l'eclipsés a la Paulette Goddard. No? La Goddard era una de les millors actrius que va tenir el Chaplin. A mi, amb aquesta pel·lícula, penso que el protagonista... Jo coincideixo amb això. La Goddard està bé, però no era una gran actriu, si una actriua ho feia bé. Jo penso que sí, jo penso que sí. No va fer tantes coses, la polèdota. Tu la veus a temps moderns i t'enamores d'ella, vull dir. Això és molt guapa. Era molt atractiva, però des del meu punt de vista, com si fos una entesa amb cinema i tal, des del meu punt de vista, com a espectador, la Goddard, el que té són tics del cinemut molt més accentuats que el pop-it-chap-in. El Chaplin el gestiona molt bé, tot i ser un actor del cinemut, el gestiona fantàsticament bé des del meu punt de vista. I la seva senyora, en aquell moment, des del meu punt de vista també, no es gestiona pas tan bé, i és més dramàtica, més histrònic, però no és la meva opinió. No vull dir, la veritat és que la pel·lícula... Això és propinable, vull dir. La pel·lícula, la veritat, està feta per ell, per ell. Vull dir, a més a més, és una pel·lícula que, com era un home amb compromés amb la seva època, va crear aquesta pel·lícula amb les tres preocupacions que tenia. Ell li voltava amb el cap, que era la TUR, la tecnologia dramàtica que imbaia totes les empreses i tal, la nova tecnologia, i el sistema que tenia del fordisme, del mecànic, veritablement, ell estava en contra i ell feia aquestes pel·lícules per denunciar aquest sistema econòmic. El que passa és que no va ser la primera. La primera pel·lícula no va ser d'ell, va ser una pel·lícula que es titula Viva la Libertat, que es va ser anar a 1931 per René Clair, i René Clair eren tan semblants ideològicament parlant que fins i tot els productors de Viva la Libertat volien demandar a Xàplim perquè perplagi, no? Evidentment, després va sortir el René Clair dient que era un plaer que aquest home hagués agafat la seva pel·lícula com referent, no? Tu diràs. La veritat és que és més popular, temps moderns, que no... Viva la Libertat. Viva la Libertat, no? Fem una mica de contexta, sempre m'agrada, soc historiador, i, per tant, hem de fer una mica de contexta històric. Quan es va estrenar la pel·lícula el 5 de febrer de 1936, feia set anys que havia acabat el... que havia començat el crack del 29. El president dels Estats Units era Roosevelt. Com sabeu, Roosevelt era un dels presidents favorits per mi. Ja en parlarem. Alemanya ja feia 3 anys que governava les Nàcies, a Itàlia ja feia algun temps que estava Mussolini, i a la nostra Espanya de la Segona República, el 16 de febrer d'aquest any, doncs van guanyar les eleccions al Front Popular. Ara serien acusats de ser Frankenstein, però amb aquest moment era el Front Popular, i Manuela Zanjavíez, com president de la República, i el cap de govern Santiago Casares-Quiroga. Aquesta és el context històric amb el qual es va estrenar la pel·lícula. Com he comentat, Xaplin li preocupava en aquestes tres qüestions, la tur l'exagerada i perversa a utilització de les màquines al món del treball, i el famós i anomenat Taylorisme, que es va implantar i el fordisme, que es va implantar a les empreses nord-americanes, que espallaven les menys i espallaven els cos dels treballadors. Xaplin es fa una pregunta amb l'àmbit personal, i diu que si tota aquesta nova tecnologia, segons els creadors serveix per fer-nos més feliços, com és que no ho aconsegueix? Com és que, com a conseqüència de la nova tecnologia, hi ha més pobresa, més atur, més brutícia a l'aire? Seria molt interessant, ara, preguntar-se la gent que deixant de banda quan està menjant, dormint o treballant per obligació per guanyar-se la vida. Les altres 17 o 15 hores que els hi queden estan amb el mòbil, si li interessa saber si no va per aquí la cosa, també. És un parell, la veritat, des del meu punt de vista. Ara, si anant més juny a la teva, al teu comandant, que ens sembla molt encertat, escolta, ara estàs a l'atur i, si no tens mòbil, no trobes feina. Això és un parell. Tu has de comprar el mòbil, t'has de posar internet a casa teva, perquè d'aquesta forma, amb l'Incanim, trobaràs feina, seràs feliç, tindràs un gos, tindràs una casa preciosa i seràs un executiu. Ara, un directiu, escolta, no pot ser que no estiguis a l'Incanim, i sí, pots estar o no, pots estar a l'Incanim, i entre tu i jo seràs igual de directiu, seràs igual de bo... No, però ara jo crec que no podem ser diagnòstic, perquè estem en ple procés d'infermetat. Deixem que ens anem fotent ben malalts i que algú d'aquí 20 anys es diu... Sí. Em sembla que li vol anar per aquí, eh? Em sembla que li vol anar per aquí. Sí, no, no, està molt bé, no, no, perdona. No, no, no, és així, a més, a més. Ja no parlarem de les mòbils, escolta, el coltan, el congo... Està com està, és absolutament dramàtic del que està passant a aquell país. I escolta, a ningú li importa, és un país dividit, un país, vull dir, absolutament miserable. L'Iberia, per exemple, és un dels països més pobres de la Terra, vull dir, més corrupte, més crims en i aïllar, a ningú li importa, mentre el congo es vagi improduint a les mines del coltan, i aquí no passa res, anem fent, no? Bé, és una crítica... Escolta, això es podia fer d'una altra manera, que es podia fer d'una altra manera, d'acord? Si la tecnologia no va en contra de ningú, tot el contrari, si hem arribat aquí com a sàpins, és com a conseqüència de la nova tecnologia. La tecnologia ha evolucionat i ens ha fet evolucionar els sàpins. Van menjar cart, i es va produir que el servei es va fer més gran. O es va fer més gran el servei i van menjar cart. Molt probablement sí que l'indrevés. Doncs la tecnologia amb els sàpins va passar el mateix, no? No és que jo sigui un ludita aquí i vulgui cremar totes les màquines. No, no, no, al contrari, el que vull és... El que m'agradaria és fa pensar, no? Fa pensar i xaplint es va adelantar, com sempre, a la seva època, en 1936, ens ho va mostrar amb una pel·lícula. Però, per contra, tenim al segle XXI una sèrie que la vaig descobrir i em va agradar moltíssim, que és Black Mirror, que té quatre temporades. La primera temporada es va estrenar al primer capítol. El desembre del 2017, l'última, el 2018... Perdó, la primera el 2011 i l'última el 2017, i la pel·lícula es va estrenar el desembre del 2018. Jo n'hi he vist tota la sèrie, es pot veure en capítols aillats, la pel·lícula sí que l'he vist, recomano la primera, el primer capítol de la primera temporada, i m'agradaria explicar molt breuament d'acabar el primer capítol, com és possible que la nova tecnologia se'ns afecti tant. I és que tenim el primer ministre anglès que el desperta en un matí, i li diuen que per a les xarxes socials ha sortit un individu que ha raptat a la princesa, d'acord? I la vol matar. Si no fa, té una demanda només. Si no fa, el que ell vol. Aquesta demanda és que en públic, davant de tothom, ho han de recollir les xarxes socials, ha de tenir sexe amb un porc. Clar, el primer ministre anglès fa tot el que faci falta per no fer-ho. El que passa és que en 5 minuts que havia començat el primer capítol, la truca a la reina i li diu, tu has de fer tot el que faci falta, perquè la princes torni a que se seva s'ana i salva sense re. L'home acaba sedint... No surt gratis ser primer ministre. No surt gratis. Les hores, clar, acaba sedint, han fet sexe, practicar sexe davant de tot arreu. De tothom, com a conseqüència de la persió de les xarxes, surt la persió mediàtica dels periodistes, la censura, etcètera. És un primer capítol que t'enganxa, em va agradar moltíssim. Potser el segon és més fluixet, el tercer torna a estar, a la mà opinió, una altra cop a l'alçada, però el primer és fantàstic. I la pel·lícula, a mi em va costar una miqueta d'enpassar, però això no vol dir que no s'hagi de veure, per si que s'ha de veure, està ambientada en 1984. Posa't el casco, potser. Perdó. No és que hi hagi pel·lícula, o estàs confonant en un capítol que dura una hora i mitja. Sí, és un capítol. No en fet pel·lícula, simplement. Han fet un barem, normalment, de 40, 50, 60 minuts, i aquest concretera, de 90. Que és la pel·lícula... No sé si és el de les avelles? No. És la de aquest noi que, ambientada l'any 1964, troba feina amb una empresa de videojocs, per fer un videojoc basat en una novel·la de science ficció. D'acord?Vale, vale. Que té múltiples finals. Al final l'albuma acaba... El que hem fet amb aquest capítol, que és Bandersnatch, és... clar, no recordava... Clar, no és ben bé una pel·lícula, sinó d'aquests llibres d'Escogeta Aventura. Exacte. Aquells llibres vermells que hi havia fa anys. Llavors, amb l'aplicació de com funciona un videojoc, al final tu pots al·legir diferents camins, entre el teu destí i cada l'acció condicionarà la història. Ells el que han fet és, entre cometes, el primer producte visual interactiu que tu pots anar decidint. És a dir, Black Mirror juga, amb aquest capítol, diguéssim, a que hi ha una història que potser t'estàs ben minuts 30 mirant, i llavors hi ha un moment que et diuen, si vols, pots tornar enrere i canviar la decisió que has fet just abans, i ja no sé quants, hi havien potser 18 finals. I, clar, potser, si els vols fer tots del tiro, potser sí que, clar, ja no és una pel·li, és que crec que eren com 3 o 4 hores que t'estaves davant de la pantalla, a les ginopcions. Clar, clar. I, bueno, acaba molt malament la pel·lícula, i l'home acaba veient col·lometes. No sap diferència discernir el que és real del que és ficció, no? Que és respondent una mica el que tu comentaves, no? Tu estàs durant tot el dia davant d'un ordenador fent una feina molt concreta, després arribes a casa, i continues enganxat amb una xarxa social o amb el teu mòbil i tal, i al final ja no saps discernir el que és real. Una o variesa social. A la vegada, a més a més, no? Això sí, després no podem fer... o no podem llegir dos llibres a la vegada, però sí que podem atendre, no? I per acabar, sí. I per acabar, m'agradaria acabar amb l'out dramàtic que està completament vinculat al tema que he portat aquí. És un tema que fa molt poc. Si no hagués sigut per això, que ara explicaré, el millor m'hauria d'estés una mica explicant la pel·lícula de tiempos modernos, que encara hi ha temps i ho podem parlar i tots, no? Sí, sí, i tant. Però el que sí que no m'agradaria marxar d'aquí sense dir el crim a la massacre de Nova Zelanda, aquest individu, de que es va posar en un casc una webcam i anava gravant crim per crim i pujant-lo a Facebook. D'acord? Quan Facebook es va donar conta d'això, va tancar de cop un milió i mig de vídeos. Un milió i mig de vídeos, el que he trigat jo amb... Els he dit. És tremendo. És absolutament tremendo. Està vinculat directament a el que li passa al primer ministre quan li diuen que la princesa està raptada. Quan ell i el Govern, el servei secret britànic, comencen a reaccionar, ja està tot el país, ja ha vist com a mínim un cop el secretador amb la princesa que la vol matar. Clar, i si no arriben a temps, no tallen tots els vídeos, després els agafen tot, però tot i així l'aprens, els guarda i, al final, s'escapa. Aquest individu ha fet que el com molt semblat al primer capítol de Black Mirror per això, quan muntant aquest programa, m'he donat compte que al final podria ser... És molt dramàtic, però podria ser aquest, perquè està vinculat amb la nova tecnologia i tal. No sé què us sembla... És allò que la realitat supera la ficció a vegades? Sí, en aquest cas, sí. De vegades, jo en qüestiono, vull dir, que serem capaços de fer, les persones, vull dir, hem arribat fins al límit, no. Vull dir, sempre hi ha algú que inventa algú com aquest individu, i ara, per cert, ha mort la última persona, ja no són 49, són 50. Les persones que han mort. I el tio l'han detingut, molt probablement passi la resta de la seva vida a la presó, és un supremacista, un feixista de pro, i estarà tota la vida a la presó, però no sé si això serà suficient. O no serà suficient bé, ja estic vertint... Hi ha un tema que, en certa mesura, no sé, indirectament, el planteja o el sugereix, o penso que seria interessant comentar, és quins perills té tota aquesta nova tecnologia que ens està arribant. És a dir, estem immersos, com deia ell, amb una voràgina de coses que ens fan... que ens fan reaccionar perquè és Daniel Mòbil, és estar al dia de les xarxes... Però això, quins perills? Potser tu, que estàs por, que estàs més ficat en tot aquest món, i has vist tota la sèrie televisiva d'aquest estil, que seria una crítica en aquest món que ve, quins són els perills que considerem que podíem tenir? Els perills, jo, com en tots, és l'accés. Exceso, no l'accés. És que és com en tot. Afidentment tu pots fer servir el Facebook, Instagram, o xarxes així per retransmetre... Doncs jo què sé, que estàs a algun lloc de festa, o pots retransmetre el contrari. Què passa? Hi ha nivells, a dir, per exemple, Aicis utilitzava canals, com Life League o Xionlines, per a l'època quan van començar a fer tots els vídeos d'assassinats, diguéssim, de persones agrestades, de periodistes, i això. Llavors, d'alguna forma... Jo crec que... Mira, per posar un exemple, no sé si veu el diumenge que va estrenar a programa el Jordi Basté. Jo sí. Jo crec que també veuen la línia d'aquestes aplicacions allà a Japó, que ell ja explicava, per exemple, aplicacions per llogar amics. Per tenir un amic, de llogar amics. Perquè tu, a la teva excessa social, fas... Però era per fer fotografies amb aquest amic i poder-lo mostrar els demis. Clar, perquè ella, la noia que era l'exemple que sortia allà, deia, clar, és que jo no tinc temps... O sigui, jo no tinc temps, jo treballo molt, o estic fent un seguit, o sigui, no tinc temps per conèixer gent amics, no sé què, però per la meva feina, o per històries, o per el meu estat social, necessito donar la sensació que tinc amics. Llavors, ella... Bueno, hi ha un servei, i per el que sembla, funciona. I funciona, i funciona molt bé. Llavors, al final, les xarxes... Evidentment, en extrema, però ja no sé ni si... Extrema és el que evidentment ho de Nova Zelanda. Però no tan extrema és que la gent utilitza les xarxes com aquesta mena d'abatar, no? És a dir, aquesta forma de que... Tu et crees un personatge fictici, més o menys realista, o no? Això ja depèn de la persona, però et crees una mena d'abatar on tu ets d'una forma online, no? O sigui, no, a mi ets més obert, o ets més sociable, o ets més així. I jo crec que aquí no hi ha vegades la mesura entre el que vius i el que mostres. És un negoci, eh, Pol? És a dir, les noves tecnologies són un negoci. El que dius és correcte, estic completament d'acord amb tu. Però no oblidem que les noves tecnologies serveixen com a control social, ponu, és subjau una ideologia de lliure marcat, de lliure empresa, una democràcia liberal, d'acord? I bé, tot això de s'ha de tenir en compte. I sobretot el consumisme. Vull dir, estan fets per consumir, per pagar, perquè la gent compri, perquè s'enganxi, i per això t'hi he fet el comentari abans, que era un comentari trampós, el comentari aquell de si el nou format de 14, 15, 20 minuts s'adaptava per als mòbils. La gent va amb metro, va amb autobús, etcètera, etcètera. El viatge a la feina són 15, 20, 30 minuts i poden veure una sèrie, un capítol, o fins i tot una pel·lícula. Però no ens oblidem, hi ha propaganda, ens venen coses. Vull dir, darrere ens venen absurdament de tot. Però la xarxa social no és tot dolent. Vull dir, també, escolta, és fantàstic, no? Els primers que vam fer servir la xarxa social com globalitzadora del món van ser els radiofeccionats. Jo sóc radiofeccionat. Ecoalfa 3 i Europa, ni Carau a Florida. Sóc radiofeccionat, per tant. Vam ser els primers que vam fer una xarxa social, que va ser bastant diferent. Com tot, que les innovacions depèn de com s'utilitzen. Clar. Evidentment que estem tots pel progrés, però el progrés no ens ha de menjar valors fonamentals. Estic correcte. Aleshores jo tornaria... Ja que has dit que potser tornaríem a parlar de temps moderns, a temps moderns, l'importància que li dono és que veiem un treballador. I això és molt difícil en el cinema. És a dir, a Estats Units, la gran lluita del macarcisme i tot això era acabar amb la classe treballadora. I a la resta del món s'ha fet d'altres maneres. No ha calgut una casa de bruixes. Però, vull dir, el que és el treballador, ja no l'estem veient, jo què sé, des dels anys 80 una cosa així. La cosa va desaparèixer. Aquesta noció d'una persona que a través de la seva feina es guanya la vida, tot això ha desaparegut. Els joves no tenen aquesta consciència. I per mi és evident que, bueno, que la direcció del món des del poder va en aquest sentit. L'estic d'acord. I aleshores últimament hem vist dues pel·lícules, que sí que el protagonista era un treballador, que era una cosa absolutament inèdita. Una es deia Muck, que era, oi, Pep, que era polonesa o... Polonesa. I l'altra era una pel·lícula alemanya, que es deia La Volta de l'esquina. La Volta de l'esquina, la Volta de l'esquina. Alemanya, jo diria que era Alemanya. Però, bueno, són dues pel·lícules que es recomana per si soles, perquè el protagonista és un treballador. No és ni un advocat, ni és un empresari, ni és un escriptor d'èxit, ni és un cineasta, ni és un intelectual. És un treballador, un tio que treballa amb un supermercat i un altre que treballa en una mina. I això és dificilíssim de veure. Com Patterson, un treballador. Bueno, però aquest treballador ja era poeta. Vull dir, ja anàvem cap a l'intelectual, no? Sí, amb tot això hem arribat, ens hem avançat. Jo em quedava pendent una cosa, que penso que hi ha un problema en la nostra societat, que és que s'està rebutitzant la societat, i això generarà una sèrie de problemes, de gent de tur, gent que no tindrà feina, que em sembla que seria motiu d'un altre programa. Hem avançat el temps. Hi ha una cosa que volia dir, que tothom que estigui conscient que aquestes tecnologies no són innocents. El Joan ho ha apuntat. Aquí tinc un mòbil, és Huawei, el sistema és Android, i aquests senyors saben tots els meus gusts, des del moment zero que jo el vaig agafar. Correcte. Ho haurem de seguir perquè no tenim temps. La setmana que ve... L'últim dia del programa el destruiré. El sent Joan el cremem. La setmana que ve tenim un programa amb la Patricia Clapés, que és la convidada, que vol parlar d'un personatge molt important japonès, del Kenji Mizoguchi. Emplaçem a tots els nostres uïdors, la setmana que ve. Aquí el cinem, sense condició. El Kenji és un amic del programa. Farem venir amb tape en fantasma, en forma fantasma, perquè ens expliqui. Què pensa de cinem sense condicions? Farem venir amb tape en fantasma. Farem venir amb tape en fantasma.