I ara, per l'escoltes, ràdio d'Esber. Cinturins, ràdio d'Esber. Barrables, senjos. Durant de 8.1. Ràdio d'Esber. Durant de 8.1. Ràdio d'Esber. Durant de 8.1. Vinga, amb els sorolls de micròfon i de la preparació i tot, va. Si no s'allarga massa això del començament i després el Joan protesta. No, jo més que res, pels espectadors i els uïdos. Tenim espectadors també, per la càmera aquesta us està veient, tothom que vulgui s'entonitza. Bona nit a tothom. Podem seguir una setmana més, un dimarts més. Avui amb la presència d'en Jaume, l'Andreu, el Francesc i en Joan. Hola, bona nit. I com sempre, si vols que el comencem a preparar una mica la cosa, farem tres parts. La primera part parlaríem del que hem vist, de les previsions que hi ha en aquest moment. Després del Francesc ens parlaria del Juan Jovaja Ulló, un director molt interessant. Gran director, sí senyor. Molt desconegut també desgraciatament, moltes coses no. Però ja explicarem per què. I la tercera part tenim aquí l'Andreu, que ens parlarà i que tu mateix. Dels dibuixos animats, però dels pel·lícules de dibuixos animats dirigides al públic adult. Els nens no poden escoltar aquesta part del programa. Això està molt bé, perquè quan et poses a buscar per internet dibuixos animats per adults, t'acostumen a sortir unes coses... Una mica pornogràfiques. No hem parlat de porno, potser un altre dia. Però no, hem parlat de pel·lícules destinades al públic adult amb guions. Força interessant. Jo, abans de començar, em sembla interessant, si voleu, parlar molt de pressa, de si ho va veure els premis Goya. Va veure els premis Goya? No els vols veure. Jo, de fet, he anat a veure dos pel·lícules que tenen a veure amb els premis Goya. Hi ha una i avui una altra. De fet, avui he vist la que més premis Goya he guanyat. Sí, sí. Blancaneus, o blancaneus. Blancaneus o blancaneus, si no ho sé. Jo penso que els premis van estar bastant equilibrats, perquè, de fet, en els premis Gaudí, ja van ser premiades les pel·lícules aquestes. I, llavors, jo considero que, a nivell de premis, més o menys va estar bé. En canvi, potser hi ha altres coses... Bueno, jo diria que el millor, si... Ara parlo de la ceramònia, més que, potser, de les pel·lícules, perquè a nivell de pel·lícules, la pateixo, penso que estava equilibrat. El millor per mi des del punt de vista de ceramònia va ser el discurs per mi del Ballona, del Bardem, de la manera del Bardu i del Sacristà. Aquest repartiment de premis que es mantava, doncs, que era equilibrat, i, fins i tot, també, el discurs del president de l'acadèmia, el Enrique González Nacho, que em va semblar que estava molt bé. El pitjor per mi va ser que la mateixa entrega no tenia ritmes, dir-hi inconscientment, perquè feia una setmana o poc més que l'havíem vist als premis Gaudí, comparades, tant d'anar-ves a compte que els Gaudí tenien molta més qualitat, sobretot per la presència del Buena Fuente, que és un xou menys discutible i que té molts més recursos, que l'Anatxe, que va sortir allà... Eva. Sí, l'Anatxe. I, a més a més, inclús el muntatge, el tinglado, no sé si ho està coincidiu o no, doncs era molt més aconseguit, molt més lograt, molt més ritme, molta més... La realització, fins i tot, molta gent s'ha caixat, que mentre la realització de TV3 era perfecta, la televisió de TV1 era bastant eficient. Perfecte, perfecte, del tot. Els micròfons anaven ballant allà, de vegades se sentien sorolls, que no tocaven, ni cosa. No ho sento si està sentint el que portava els micròfons i hi ha els figueres, però allò... Iñolava una mica. Però, bueno, no, no. La gala del Gaudí, que sí que la basera, bastant bé, bastant entretinguda. I la dels Goyans no l'he vista, així que no puc comparar-la, però bueno... Simplement, perquè és que és inconscient, perquè, clar, com que acabaves de veure una, se t'ho acudeix veure l'altra. Hi ha una cosa que suposo que heu vist la notícia d'avui, que representa que és discutible, perquè molta gent ha parlat que el nen a penya va fer-ho molt bé, perquè va ser molt reivindicativa, però no sé si sabeu que el que ha passat avui, és que avui ha hi ha hagut una notícia per part de l'hospital de Viladecans, que és on va estar el seu pare, dient que durant la seva estancena allà del seu pare n'hi va haver en cap moment cap queixa per part de la família, que totes les habitacions tenen mantes i llençols, i, incluso, tenen llençols i mantes suplementaris per el que vulgui tenir-la més, i que, a més a més, cada dia, totes les habitacions tenen un litro i mig d'aigua, d'una polla d'un litro i mig, perquè tothom pugui tenir tot el dia aigua. Per tant. Que es van defensar de les acusacions que havia fet la campana. Perquè, en el fons, vull dir, tot i que es volia suposar reivindicar o demanar que la gent ajudés més a les institucions públiques, com aquest dels hospitals públiques, no sé si va ser la més afortunada d'aquesta manera de fer-ho, potser podies fer-ho dient altres coses. No sé si vols sentir-ho, que ella deia molt radicalment. Sí, sí que ho vaig sentir, sí. Llavors, i l'altra cosa també, que a nivell de coses negatives potser, va ser l'error humà de que no sé si sabeu que li van donar amb una cosa per una altra, i va ser bastant, sobretot, pels que van... Els dents salvatges, li van donar el premi a la cançó... Que no ho tenia, i llavors la gent... Va quedar bastant lleig, això. Va quedar bastant fatal, no sé què opineu vosaltres. Sí, sí, no, clar, que són errors que s'haurien d'intentar evitar. Les dues, no tinc mai gaire afició a veure aquestes coses, perquè amb els premis neïcren gaire jo, oi? No, però donen a parlar, donen ja sempre cosetes, perquè no, a veure... Ja ho he vist. No, ja, home, per exemple, a veure, el fet que Blancaneus guanyés el premi, el Gaudí, a la millor pel·lícula catalana, i no hi ha ni una paraula en català en aquesta pel·lícula, fins i tot en els intertítols, que es podia anomenar muda, però que en realitat utilitza tots els recursos que vulgueu del cinema actual, el que para és que està feta amb un format de pel·lícula muda, amb els intertítols, allà els intertítols, no sé si hi ha una versió catalana o no. Jo l'he vist fa un moment, estava en versió espanyola, en un cinema que és de versió original. Però, bueno, la veritat és que, en aquest cas, no m'importa, especialment perquè els actors parlen castellà, a més a més. La pel·lícula està ambientada a Sevilla, Barcelona, a Sant Esteve, a Sarrovira, és molt curiós. La barreja que hi ha de localització i de producció també. Representa que és una cosa del sur, és una cosa de tendal·lusió als anys 30. L'ambientació, l'ambientació. La temàtica és una altra història. És que és... bueno, ja ho dic. El Joan no vol saber res amb els toros. Com li has mentit, Sant Esteve de Sarrovira? No. És el fet que és una pel·lícula que està... Si va guanyar un premi gaudit, doncs és perquè tenia una producció catalana, simplement. Però és sorprenent, llavors, el fet que es guanyi, ho deia perquè comentàvem el fet que aquests premis és veritat que potser no tenen un interès especial per la persona que vol analitzar i que vol dedicar-se al tema en profunditat del que és l'anàlisi d'unes pel·lícules, però donen curiositats com aquesta que, bueno, que permeten aprofundir una miqueta en aspectes curiosos. Clar, mai tindràs en el cinema molt difícilment això, una crítica de cinema, un anàlisi seriós i al profunditat perquè no és el lloc ni el moment, però a partir del que es parla o el partit del que es diu, doncs sí que es poden treure molts temes. Jo, de fet, bueno, estàvem parlant ara abans d'entrar en el programa amb Joan i ho hem d'acabar de decidir. Jo, de fet, proposo aquesta pel·lícula, Blanca Nieves o Blanca Neus, com a pel·lícula del mes, perquè per mi ho és, una pel·lícula que he guanyat els dos premis principals és un motiu per dir que és pel·lícula del mes, el que hauria millor pel·lícula de parlar o de llengua catalana, i deu premis goia, inclòs la millor pel·lícula també, diguéssim, d'entrar en aquests premis, doncs, home, té un relleu important en aquests mes, que és el que hem de decidir. A més a més, ja dic, l'acabo de veure i trobo que té moltíssimes possibilitats d'interpretació, moltes més per dir-ho ja clarament que a Diartis, per exemple, que és una pel·lícula plana, segons el meu pare, una pel·lícula que t'explica poca escoceta i coses que ja havien vist. En canvi, aquesta és una bufetada continua, a molts tòpics, a molta... Mireu, s'aproxima una miqueta el que seria el cinema del Juan Mabajo y yo, que és un director provocador. Jo ja no t'ho imagino. Ja arribarem. Ja no ho dic. Jo què passa és que, justament, totes les coses que toca, les trobo extremadament tòpiques. Jo no l'hagués premiat mai, aquesta pel·lícula. És a confesar que no m'agrada, no per raons estètiques, perquè confesso que des d'un punt de vista de fotografia, de música, de... que sé jo, incluso, d'interpretació, és una pel·lícula que està molt ben feta. Però a mi el que m'amolesta, i m'amolesta profundament, és justament que és una pel·lícula ideològicament del PP. És una pel·lícula que defensa els toros, és una pel·lícula que defensa l'Espanya profunda dels anys 30, és una pel·lícula que, des del meu punt de vista, defensa tota una sèrie de valors que són els quals jo estic en contra. Però això... Jo és el que jo penso, no cal que estigui en contra. D'on és treu? Jo hi ha una cosa molt clara, que estava pensant, perquè ja més o menys sé que molta gent defensa això que tu dius. Si veus una pel·lícula en la qual hi ha un reflex de la violència, de les tribus urbanes o de la màfia, no vol dir que estigui defensant la màfia. Està reflectint, a través d'unes localitzacions i d'uns arguments que existeixen en un país i que formen part de la cultura d'aquell país, està experimentant... Però per mi és recuperar una cosa que està perduda i que ha desaparegut, voler la recuperar per tornar a reposar el moviment. I llavors no és... És estar fet amb tota la picardia... Dona'm el de si, aquesta pel·lícula, està clar. Joan, tant de bo que el PP, com dius tu, amb el seu concepte cultural, aconseguís pel·lícules com Blanca Neu o fes una aposta per pel·lícules com aquesta. Sincerament. Jo ho dic perquè parlarem, perquè si voleu fer-ho com ho plego del mes, vull dir que no tinc cap inconvenient. Carme, tu que em penses, ai, que no hi és. Jo no l'he vist, ho sento molt, no puc opinar. Però vull dir, no sé, és a punt de vista... A punt de vista és que la pel·lícula està molt ben feta, el que passa que a mi ja el repeteixo, ideològicament, em produeix aquest fenomen. Llavors parlaríem en els seus moments si és que fem aquesta pel·lícula, no sé. És a dir, no tinc cap més cosa a dir, no? Tu l'has vist també? Sí, i tant. I a la primera, perquè és que s'intueix, que és una cosa fora de joc, i fora de joc. És el que diu ell, de neteartis, que tenia la virtut de ser una pel·lícula muda, amb tot el que té de virtut, una pel·lícula muda, i és com un homenatge, i és bonica, i jo me'n recordo quan es va estrenar, que aquí ho deia a mi i tal. Però bé, vull dir, té la limitació del drama, petit oi, i vull dir, ni molt menys, d'alçada del Charlotte amb l'Aquí Mirador, per exemple, que hi ha moltes altres coses. No. Fa unes referències, perdoneu, és que he estat un momentet aquí, parlant amb els nois, que al final no podrà fer el programa posterior al nostre. Fa una referència cinematogràfica, molt consistents i molt dissimulada, i la veritat és que tenen gràcia. La pel·lícula Frics, per exemple, és molt maca. La pel·lícula s'ha de ser bolèvar també, un pla concret, molt determinat, que dius, doncs està ben fet. La veritat és que la pel·lícula té, segons el meu punt de vista, un ritme i una capacitat per anar incorporant elements, està clar que, com tu dius, hi ha una dintre de la gènere del melodrama, segurament, però això és el format, és la forma. Jo crec que se li poden treure molts temes d'aquesta pel·lícula i és el que m'agradaria. Quan parlava de melodrama, parlava del riartis. Que m'he quedat ara. Jo crec que... Ja n'estem parlant molt. Jo no sé si hi donaria per més joc de les quals ho he dit fins ara, però no sé. Podem parlar-nos. Jo simplement la tornaré si voleva veure i l'analisaré amb més deteniment, però jo confesso que és un tema més ideològic que no pas de realització. Jo crec que hi ha hagut molts mitjans, que han aconseguit una producció amb moltíssima gent, amb moltíssims diners, que han estat molt temps treballant la pel·lícula, que té el seu mèrit. Però a mi, especialment en aquest moment, em molesta això. Però no s'ha sentit això, no? Que tenia aquesta repercussió. Ningú l'ha utilitzat, que jo sàpiga. És que a la millor molta gent se li ha escapat. Però llavors, clar, si diguéssim que un partit determinat ha dit aquesta pel·lícula l'utilitzem per aconseguir això, però no ha estat així. És a dir, no hi ha, no sembla que hi hagi aquesta utilització. En aquest moment hi ha una corrupció brutal i si sents ja en 22 versions, m'estranyaria que realment estés sortint la veritat de què està passant. I molta de la gent que viu aquesta corrupció segurament està enganyada, perquè no li expliquen realment la veritat de què està passant. Llavors, jo no... No vull dir, arregir-me amb un senyor que tingui la veritat i que... Jo simplement és que la lectura que jo em faig i que l'hi vaig fer, i que la tornis. Parlem de la setmana vinent a veure, d'aquestes lectures el que pensem cadascun. Això és diferent, la pel·lícula. No, no, no. Tu podries veure-la i entrar per telèfon. Ja que no podràs venir segurament la setmana vinent, o si tenim-me, doncs perfecte. Aviam. És la setmana que ve que parlem de la pel·lícula. Sí, per això estem amb aquesta polèmica. I si em deixeu l'altra pel·lícula, mira, em va fer molta gràcia. De fet, és que volia anar a veure una pel·lícula ahir per poder parlar avui al programa, perquè no havia vist res durant la setmana i em sabia greu. I llavors vaig mirar en la cartellera, vaig mirar en diferents cinemes i vaig veure que en el Zikari estava la pel·lícula per la qual el José de Cristal li havien donat el premi Goya també. I vaig llegir que semblava que era una pel·lícula molt interessant i em vaig animar a veure. És El Muerto y Ser Feliz, una pel·lícula, l'última realització de Javier Rebollo, un director molt poc conegut que ha fet pel·lícules que ara estava llegint amb el Joma i que no les coneixíem. Vull dir que s'hauria de ser un cas de recuperar i que té la marca, curiosament, del nostre conegut Lluís Minyarro, a mi de Saeta. Tot el que toca aquest home curiosament té com una marca de fàbrica. Vull dir, és un productor, veritablement, que dona una patina al que fa. Si us en recordeu, d'aquest director em van parlar molt perquè una pel·lícula va guanyar Cans, va guanyar el premi de Cans fa un parell d'anys amb aquella història de l'oncle bumi que recorda les seves vides passades i que tu, Joan, et va provocar una situació curiosa, una pel·lícula que en principi no en tenies, això és el que tu vas dir, en canvi, t'havia agradat prou, et va passar aquella vegada i després potser no t'ha passat més. Però és una pel·lícula que té una característica una manera de fer molt curiosa. Vull dir, no hi ha una narrativa habitual, al contrari, la pel·lícula, per exemple, del Muerto y Ser Feliz, no deixa en peu cap tècnica narrativa convencional. Les carrega tota. Per dir-vos un petit exemple, hi ha dos veus a 9. Jo crec que no ha passat mai a la història del cinema. Hi ha una noia que tota l'estona està parlant i de tant en tant se sent una altra noia que no té una veu especialment manca, que va dir en alguna coseta que contradiu la veu de l'altra dona i, a més a més, la música està sonant i de cop es talla de cop. Vull dir, és completament sorprenent. Tot el que va passant al llarg del metratge té pendent de què faran ara per donar-me una altra... Jo el que passa, francès, em sembla que tu t'agrada molt coses experimentals. Ja s'ha donat, ja s'ha donat. Tu l'has vista aquesta pel·lícula? No, no l'he vista, no l'he vista. No puc parlar d'allà. Vull dir, per les coses que ens coneixem, que fa temps que ens estimem, que ens apreciem, que som amics, etc. I en respectem físicament. Físicament, sí. Diríem, per les nostres opinions contradictòries, que no sempre coincidim, però sí que sabem com el que li ha d'amor i l'altre, i és evident que, a més a més, el confons perquè fas una interpretació d'aquesta pel·lícula que va guanyar el festival, ens hem agafat per l'esbol de la vida, que era una cosa que jo sí que havia explicat això que estàs dient-ho, i no amb aquesta pel·lícula del Minyarro. Sí, en la de l'Onc la Vumi vas dir això, que t'havia provocat una estranyesa, però que vaig dir, home, doncs... És una pel·lícula que jo no considero, i que moltes del Minyarro passaran desapercebudes allà al temps, encara que siguin molt experimentals. Aleshores, la sensació és que el senyor Minyarro fa coses molt experimentals, que també li agraden molt, però que no tindran continuïtat allà al terme. És a dir, són pel·lícules que, com aquesta, t'ha agradat de l'Onc la tal, que això d'aquí 10 anys... Doncs potser m'havia equivocat, sí. Doncs en recordarem, doncs en recordarem. Llavors, clar, jo potser, tu, t'agradarà molt a la Cina Experimental, doncs a tothom que sí experimentals, hi ha paraules d'una predisposició especial, i jo, si no és una cosa, que en certa mesura m'arriba i em diu alguna cosa, doncs, i si s'obre resulta que ideològicament està en contraposició, amb el que jo penso, doncs llavors, clar, l'entreposo nerviosa. Aquesta t'arribaria, i aquesta, t'arribaria i no cregui en contra de la teva postura ideològica, perquè és prou neutra. És una pel·lícula de cinema negre, amb tocs de comèdia, hi ha molts coses a Cristian, una interpretació molt peculiar, que és la interpretació que li ha demanat el director, avui es veu claríssim, que està dirigit d'una manera, i tots els actors també van encaminats això a la recerca d'un llenguatge diferent. I jo crec que aquestes pel·lícules experimentals, que potser molta gent pensa que quedaran oblidades, en realitat són les que marquen. Una tendència, perquè són les que després fan que les pel·lícules anomenades comercial... No ho sé, és el que tu creus, però no crec que sigui el teu veritat. És el que jo crec, és el que defensen també moltes persones, que a veure, si una persona no obra camins nous, no hi ha cap altre que pugui seguir... Una cosa, una cosa, una cosa, és que jo no estic en contra de cobrir camins nous, és a dir, jo no estic en contra de que la gent experimenti, o fins i tot que la gent vegi fent innovacions en les coses que fa. I que allà, a més, l'entén ell, i no sé si l'entén del tot, els dos en posen una mica nerviós. Per tant, depèn, és a dir... Jo, per exemple, us puc parlar avui, perquè el divendres ens la van passar. Suposo que sabeu que aquest dissabte, aquest cap de setmana, hi ha l'allegorament dels premis Òscar, és el dir, el cap de setmana. S'ha agafat per sorpresa. No ho sabria. Ara ja estem informats. Ja ho sabeu. I que hi ha nominades per les pel·lícules millor pel·lícula de parla no anglèsa, 5 pel·lícules, que són no, que és aquesta pel·lícula que jo proposo per parlar-ne com a pel·lícula del més, una pel·lícula chilena d'un chinasta argentí que toca el tema del senyor Pinochet, o sigui, de coses molt interessant. Està nominada com a pel·lícula com a pel·lícula estrangera de parla no anglèsa. Amor, que ja n'hem parlat moltes vegades i és una de les 5 dominacions que té Amor en concepte d'Òscar, Warwick, que no la conec, és del Canadà, no sé quina pel·lícula és, i un altre que es diu un assumpte real de dinamarca de poc conec. Però el Divendres, justament perquè està nominada també per l'Òscar, la millor pel·lícula de parla no anglèsa, ens van passar la Comtiki, una pel·lícula de Noruega. Aquesta última, per tant, és una pel·lícula que estava previst que s'estanaria d'aquí tres mesos, i que l'han avançat, justament perquè està nominada per l'Òscar, i pensen que si la pel·lícula guanyés algun premi l'avançaria en la seva estrena. Llavors, jo puc informar que és un film francament interessant, no és una premestra, per entendre'ns, però és una pel·lícula francament interessant. De fet, jo diria que és el millor que he vist en els últims temps, en aquest últim setmanes, i que arranca de la idea de la Comtiki, que és una embarcació de taulons d'un rei que va ser utilitzat per l'explorador Norueg Thor Heyerdl en una seva exploració que va fer l'any 1947 a l'ocià pacífic des de Sud-Amèrica, des del Perú, fins a la Polinesia. Llavors, Comtiki, que és un nom d'un rei del sol, dels Inques, va aplicar aquest nom a la seva expedició, i també és el nom del llibre que el va fer famosa amb ell, a real de l'expedició, sobre l'experiència que havia viscut a llarg d'aquests 100 dies que dura l'expedició. El llibre es va convertir en un autèntic bestseller que està traduït a 66 idiomes. Llavors, Thor Heyerdl, que és la sostenida, ell defensava que les pobladors procedents de Sud-Àfrica podien haver arribat a la Polinesia, ja que en temps dels colvins, és a dir, que molt molt abans que es descobri més a Sud-Amèrica. El fin tradueix en imatges de fet, tot el que passa en la novel·la, i, aleshores, en la realitat, el Thor Heyerdl decideix demostrar que aquesta posició té esbarçamblant, ningú se'l creu, tothom diu que no ho aconseguirà, aconsegueix convençar a 5 o 6 persones, són 6 persones, finalment, les que fan l'expedició, i pensa que arribarà els mateixos utensilis que poden utilitzar els Inques a la seva època, a base de les maries, a base de la força del vent, a base de les corrents marítimes que hi ha a la zona, i del vent permanent que va d'est a uest a la zona. La pel·lícula va ser finançada, diríem, a mitjançant prèstecs de gent, de diversa gent, i arriben al Perú, construeixen aquest rai, es veu amb la pel·lícula perfectament com va pollutionant tota aquesta història, i mantenen l'estil de la construcció d'aquesta barca, d'aquesta base, a l'estil que havien deixat dibuixats els escovidors espanyols, que havien trobat de les barques de l'època dels Inques, i s'embarca a l'abril del 47, i viatja durant 101 dies a l'ocià pacífic, arribant a recórrer 7.000 km, fins arribar a la Talalló de Renòia. En tota la tripulació, arriba Santa i Estàlvia, això és el que presenta també la pel·lícula, però la pel·lícula és interessantíssima, perquè la pel·lícula es veu a l'esquena d'aventures, de tot el que passa al llarg d'entre ells, dels conflictes, les pors que passen, com aconsegueixen de dir les coses i com no aconsegueixen d'altres, i va la pena dir que a la mateixa manera es veu com ell va rodant tot el que van fent, i va la pena dir que l'any 51, tot el que van rodar, ell mateix va convertir aquest material en un documental que va guanyar l'Òscar molt aconseguides, unes interpretacions perfectes i creïbles, l'Àscar destaca per mi el protagonista, que realment és un senyor, diríem, carismàtic, molt àngel, i no tinc clar si li poden concedir o no, doncs, finalment, a l'Òscar, la millor pel·lícula estrangera, perquè està competint en altes pel·lícules famoses, com és Amor. Però, qualsevol cas, una pel·lícula francament interessant de veure. Jo recordo de nano haver llegit el llibre que ja fa molts anys, estic parlant de quan tenia 12 anys, una cosa així. Sí, perquè era un llibre d'adolescents molt d'èxit. Sí, sí, molt interessant. El llibre recordo les observacions que feia, perquè, a més, amb aquest viatge, aquest arqueòleg com fer arqueologia, demostrar una teoria, va fer una sèrie de notacions molt interessants, també des del punt de vista de la fauna que va anar observant els peixos voladors, per exemple, els va descobrir ell, no s'havien d'escovar-te. Perquè quan arriben, diríem, al final del viatge, que troben que hi ha un ocell, clar, d'Averi Terra. Està francament bé la pel·lícula, i és d'això. Incluso aconsellable per a adolescents i gent infantil, i gent jove, no molt lents potser no, però gent jove que els agradarà la pel·lícula, estic segur. Sí, sí, jo sé que també Julio o Julio Hernández van a veure-la i també... D'aquestes pel·lícules que jo pensava que no m'agradaria, però la mesura que anava avançant, és molt engrescadora. És veritat. Aquesta pel·lícula es trena aquest divendres vinent. No, no. Aquesta pel·lícula l'han passat, perquè el cap de setmana, ja el dels Òscar, per si guanyés, allà van avançarien l'estrena. Però està previst per un mes o més i mig, aproximadament. Doncs bé, es quedarem esperant, a veure si... Si les trenen. Tenim alguna coseta més, alguna pel·lícula... A Bajolló, eh? A Bajolló, ja, directament. Vinga, no? Jo, com que de vegades hi ha alguna pel·lícula més que hagis vist tu, Jaume, o Andreu ens porta un tema així, intermig, però no ho he passat directament. De les pel·lícules que he vist aquesta setmana, que m'han cridat, n'hi ha dues que m'han cridat molt l'atenció, no són d'estrena. Una és Becker, aquesta lluita entre el poder diví i el poder de l'home. I amb una interpretació de Richard Barton i el d'això, i aquella, El Piter o el Tul. O Piter o el Tul, sí. Bé, una pel·lícula que t'atrapa, no té res de novetós, però que t'acaba agafant, agafant, i la veritat molt bé. I després ahir vaig estar veient, si més no, un bon tros d'aquesta del Robert de Nilo i he fet de Paul Martínez Corsés, el... Casi no. La més nova home, que ell acaba transformant-se en un justícia... Ara no la tenim al cap. No sabem quina entrada. A veure, explica una miqueta... El Martínez Corsés és aquest home que no dorm, que pateix, que està solitari, taxi driver. La veritat és que la veritat és que és d'aquelles pel·lícules que dius, a veure que hi veig, que no hi hagi vist, perquè aquesta ja és una mica aquella costum que, si més no, jo almenys la tinc com a natural, davant de les repeticions de la televisió, no? I la veritat és que la baix-t'ho va genial. És molt bona. És impressionant que fins a descobrir-lo amb ell, com aquell neguitós que serà capaç d'implicar-se i mirar de fer la llei. En definitiva, això és el feixisme. No ens enganyem. Molt bé, molt bé. Una pel·lícula interessant. Corsés, en aquella època es basava de fet en les referències europees, en el Robert Bresson i en Felini, suposo que investigant encara el seu camí era molt, molt juvenet. I llavors, no es pot dir que sigui cinem experimental, però sí que era una altra volta de rosca, el taxi driver, per exemple, que s'havia fet mai de cinema negre, podíem dir, perquè va regegar la cinema existencialista europea, diguéssim, amb les claus aquestes de cinema, per tant, eren pel·lícules, que són difícils de superar, perquè són una combinació tan curiosa d'elements que... El que entenc és que és un realitzador amb capacitat de posar elements molt interessants amb històries de sempre, per dir-ho d'una manera. Però després, quan mires les pel·lícules, allà hi ha autèntica creació, és allò que dius, això abans d'aquesta pel·lícula no es veia, ara sí que ho veus en determinats films, no? El va semblar molt interessant i també vaig revisar l'espiritor Colmena, que m'ho vaig tornar a passar bé, com a mandal d'acord, que bo que és allò. Allò sí que va ser experimental, també, quan es va fer, que vol aquest home aquí, amb tanta lentitud i tampoc els paraules, no? Caram! No dius res allò. I tanta profunditat. Home, no és que encaixi, necessàriament, ni molt menys, amb la pel·lícula aquesta de l'espiritor Colmena, la filmografia del Bajo y yo, però sí que té un denominador comú, que el Bajo y yo és un director espanyol, escoltar Vitoria, i que sí que va intentar, sí que va mirar de renovar d'alguna forma el que s'havia fet fins llavors, i ho va fer amb un èxit considerable i amb una capacitat de risc també força gran. Va ser un director que va fundar la seva pròpia productora per poder fer una miqueta de les seves històries de la seva manera. Ha sortit la hipòtica a la seva apartament per poder fer la pel·lícula primera. I va fer coses sorprenents en el sentit de que no correspondia en el que s'estava fent en aquell moment, en el cinema espanyol. Vull dir una pel·lícula com Alas de Mariposa, que és un drama veritablement potent i duríssim, i després la segona pel·lícula, el segon llarg metratge, La Madre Muerta, que la va poder fer gràcies als ingressos d'Alas de Mariposa, i amb la seva productora, com hem dit, Gasteizco Cinema, va sorprendre tothom, va dir aquest director, està buscant, i sembla que ja només comença a fer la seva filmografia, i va trobar un estil propi, però va sorprendre tothom fent una tercera pel·lícula, uns quants anys més tard, que va ser Airbag, i Airbag no té res a veure, ni amb Alas de Mariposa, ni amb La Madre Muerta. No és un guió de ell, és un encarre. Però és una pel·lícula molt seva al mateix temps, perquè toca una sèrie de temes i d'una manera determinada, que la propa a un anàlisi d'una societat determinada, a una crítica social molt gran. Va la pena dir que Airbag va ser, abans de Torrente, la pel·lícula més popular, més èxit de la temporada. Més d'aquell era. El que passa és que... Jo, per exemple, hi ha una cosa que segurament ens ha parat una mica quan fem aquestes discussions, que suposo que no li molesten els nostres obvidors. I és que a tu t'agrada l'experimentació, l'experiment pel fet de que s'experimenta, i té indiferència arriba o no arriba en el públic, i a mi em preocupa en alguna mesura que quan un senyor faci una cosa, arribi a la gent. A mi, una cosa que em té molt preocupat, em té molt... o em condiciona molt la meva valoració d'una pel·lícula, és si allò és una cosa que arriba, si és una cosa que en certa mesura tothom l'entén. Si no l'entén tothom, que l'entén la majoria. En canvi, a tu això no et preocupa i t'interessa la innovació, el cosa que sigui nova. Moltes d'aquestes coses d'innovació i de coses noves, no les entén la gent. Llavors, com que no les entén la gent, la gent diu, no sé què m'ha volgut dir aquí, no sé què em diuen, no sé què parlen, i llavors, a mi això, en el fons, no em sembla que el cine, que és un art popular, que és un art de masses, que no és una cosa... no és una pintura, que és una cosa que és més elitista o més selecta o més... Si no és una cosa que està fet, està dissenyada per la majoria de la gent, a mi no penso que com... Hi ha gent que ha fet coses experimentals, molt maques i molt bones, i que, per exemple, a mi l'has llevat al cotxet, quan fa a mi vida sí en mi, que utilitza una càmera també, que és còpia del dogma, etcètera, etcètera, en el fons trobo que combina les dues coses molt bé, és innovadora, però a la vegada arriba la gent. Llavors, quan ho aconsegueix, aquestes coses em sembla brutal, em sembla extraordinari. Això ho dius perquè Juan Mabajolló, aeroback, va fer aquest punt de apropar-se al públic. Sí, sí, jo ho dic perquè, en aquest sentit, bueno, jo no puc parlar massa bé de Juan Mabajolló, perquè només conec, em sembla, que hagi vist, només hi hagués aquesta, aeroback. I és un senyor que tinc baixades pel·lícules... No et pots fer la idea amb aquesta pel·lícula de la seva filmografia, però jo pensava que ho deies en el sentit, com que estan parlant de Juan Mabajolló. Sí, sí, jo ho deia en el sentit que aquesta es va ser exitosa, perquè suposo que combinant coses del seu estil, arribava la gent. Llavors, per què és tan taquillera? Per què la gent la va anar a veure? Per què tothom en parlava d'aquesta pel·lícula? Perquè la gent li arribava. En canvi, jo trobo que, quan una cosa és experimental, però no arriba a la gent, per mi no té massa valor. El problema que pot tenir, una pel·lícula com a aeroback, en comparació amb Alas de Mariposa o La Madre Muerta, i que no té, per exemple, una pel·lícula aquesta del Muerto y Ser Feliz, que parlava protagonitzada pel José Sacristán, és que aeroback, el que pot passar és que la majoria de la gent, d'aquest públic que tu dius, és que dins només amb la part més anecdòtica de la pel·lícula i més superficial, que és el que passa amb aeroback, concretament. Tothom riu molt de les anècdotes de la violència salvatge que hi ha a la pel·lícula, propera, tan entint o fins i tot en algun moment. Quan aquest final a mi em sembla tan deliciosa i tan instructiu i tan suggerent que em penso que la gent també l'entén, aquell final, és a dir, no... No me'n recordo. Me'n passa molt amb la pel·lícula. Explica-us, ja tothom la vista. Llavors no podem parlar de la pel·lícula. No, doncs la qüestió... Jo crec que sí que me'n recordo. Sí que quan la vaig veure, que ja fa uns anys que vaig veure aeroback, sí que em va donar la sensació que sota una pel·lícula gamberra, per dir-ho així, amb situacions extremes i anècdotes i coses així, que hi havia aquesta mica de mala llet de fotre alguna punxada que realment deies. Home, posar el cuiner aquest, el... No me'n recordo. A l'Arquinyano, jugant a la tortilla russa, que seria l'equivalent a la ruleta russa, diguéssim, que es posen allà una sèrie de trossos de truita i llavors, si en menges l'embrinada, doncs caus, i el que salva, doncs el que guanya la posta. Jo crec que ja és donar-hi, ja per començar, perquè així comença la pel·lícula. Ja és donar-hi una miqueta a la volta, ja per Sant Riu, de tot el que és, les celebracions dels casaments, tan exagerades, a través d'allò de l'anell, en el cul d'aquella senyora, tot això, és una pel·lícula esbujarrada, però que, efectivament, per molt que la miris una miqueta més en profunditat, però a mi fan de fer una pel·lícula, perquè, per exemple, jo no estic segur que moltes pel·lícules del Xarrot, de Chaplin, que arriben a tothom, no sempre la gent el millor matisava la doble intenció que tenia el Xarrot en fer una crítica terminada, però quan aconsegueixes que el públic la vegi o la torni a veure, llavors, amb una segona visió, inclús aprofondeixi millor que la nova vis, perquè hi és, perquè estàs la foto, a sota, a mi m'agrada, jo trobo que allò és una obra mestra, una obra complerta, una obra que arriba a la gent. L'arba de la vida, el nostre amic francès, la va tornar a veure i va dir que això no... A tu també et passa això, eh? A vegades sí, mira, jo heu vist més d'una vegada, que, per exemple, a Polfiction, no em va agradar el massa, vaig sortir molt així, i en canvi, li he vist tres o quatre vegades, i confesso que és una pel·lícula que m'agrada en aquest moment. Jo penso que t'has de fixar amb això, eh? Sí, a més a més, si... Tots evolucions, eh? Si diem que ideològicament una pel·lícula, llavors ja no ens agrada, llavors les pel·lícules de la Lady Riffenstein no ens agradaríem pas, perquè, clar, defensen el que defensen, i és tant, són un aparell publicitari pel que ja sabem, i les pel·lícules de l'Eixenstein, igual. Clar, llavors, no és tan fàcil entrar... Però són diferents, eh? No és el mateix. Jo hauríem d'avantitzar-ho. Una cosa és que un senyor sí que passa de fer una cosa bonica, va, que tal, i l'altra cosa és que jo, una pel·lícula, per exemple, a la Lady Riffenstein és evident que és un artista. No passa que està abans d'un senyor determinat i defensar la ideologia determinada. Però jo no... Per tant, jo no la puc defensar, aquelles senyores. És a dir, encara que m'agradi, com artista, no la puc defensar per la ideologia, l'alvenció del cas per la part artística. I això pot passar igualment, doncs, amb qualsevol... No ho sé, d'alguna manera... Tu vols parlar, doncs, parlem-ne, doncs, d'això, de me'n plancaneu. Bé, però he convençut. No, costa, eh, costa molt. No, jo estic... No, perquè jo penso que les pel·lícules, per exemple, no, aquesta no... No l'hem vista. És igual, però la podíem veure. Un altre dia. Jo crec que quan tu tens... Tu pots veure que ideològicament no estàs d'acord, com passa a mi en Blanca Neus, i admetre que la meva pel·lícula està molt ben feta, molt realitzada... M'ha fet plorar, la pel·lícula. Vull dir, sí, jo no sé... T'haig tocat emocionalment. Hi ha hagut algun moment que he pensat, oi? Sí, bé. Que no eren set, que hi ha una seta molt divertida, doncs queden mirant el número set, van comptant, hi ha algun que va comptant, però diuen, si no surten els contes. Bueno, però la pel·lícula de Blanca Nieves, perquè són sis, en realitat, els nens que surten a la pel·lícula, la pel·lícula d'aquesta Blanca Nieves té més a veure, potser, amb la última pel·lícula, i ja no crec que faci cap altre, de Juan Mabajolló. I aquí és on entraven també en el fet de per què un director de vegades doncs queda malaït pel que fa. La qüestió és que el Juan Mabajolló no fràgil és del Balagueró, que és una altra cosa, sinó fràgil, amb singular, en què ell va explicar-nos una paràbola cinematogràfica extraordinària i que no es fa la impressió que t'enganya en cap moment, però que et deixa bocabadat de la sorpresa final. A mi sabeu que no m'agrada, especialment, les pel·lícules amb sorpresa final, però aquí ho fa amb probabilitat per explicar-te que tot el que has anat veient, bueno, tu ho has interpretat d'una manera, però en realitat podia ser un altre, completament diferent. Llavors, a fràgil, ell deixa anar tota la seva... la seva... disconformitat, disconformitat i ràbia amb una indústria cinematogràfica que no permet que surti obres personals, segons el meu punt de vista, com Blancanieves, per exemple, que és una obra completament personal i discutible, per això mateix, perquè és personal. Sí, però fixa't amb una cosa a Francesc, però ara va i li dona els Òscars, els Goya i l'altra, no? Clar, llavors dius, clar, i què juguem? El sistema és capaç de similar-ho tot. A vegades som nosaltres que no som capaços de similar-ho i de diferenciar, i en definitiva, no pas enfadar-nos amb allò que no estem d'acord, sinó senzillament, un viar-ho com a cosa no satisfactòria per tu, la qual hem de provocar que tot un seguit de gent acaba-hi fent el mateix, no pas rebutxant-ho de pla, sinó que interpreti i al cap i a la fi, ho rebutxi com a cosa natural, perquè el que defensa són valors que no toquen. Jo ho faria així, almenys és una pràctica... Jo no estic en desacord amb això, és dir, jo simplement dic, artísticament, i la gira ja primer dia que la vaig veure, va ser el primer que em vaig parlar amb... Sí, però amb la qüestió artística, l'esperimentar i tot, ens hi podem confondre, quan el que tu dius que et molesta més, que és la qüestió ideològica, bé, vull dir, ja està, ja s'ha dit, i llavors, automàticament, dir, no la recomano per això, ja està, vull dir, no hi ha més, no? Jo crec que no hi ha més i, de cap manera, el que tu insinuaves fa una estona de l'enfadament que et provoca això, no sé, jo crec que no cal això, no, és com... Jo, per exemple, allò de... Hi ha moments... Hi ha moments que... Doncs està bé, està bé. Sí, l'impossible. L'impossible, l'impossible. Jo crec que, de les maneres que no estic del tot d'acord amb aquesta matització final que fas, perquè, en definitiva, els homes es movem per valors, o siguem conscients, o no siguem conscients. Hi ha determinats valors que tenen un pes i els que en tenen una altra. Llavors, el que podem fer és acceptar-ho tot, valorar tot com el mateix, perquè no és el mateix. No estic dient això. No transiversis les coses. Es pot sugerir això, no perquè ho hagis dit, sinó que el senyor que ens estigui escoltant pot entendre, pot sugerir que tot és vàlid, que tot és correcte, que no hi ha valors, que... Jo no crec que amb això. Jo crec que hi ha valors, que hi ha coses que són importants i coses que no ho són, coses que són decisives per a la nostra vida i coses que no ho són, i, al moment determinat, hi ha, que sé jo, un senyor que defensa una cosa i un senyor que defensa una altra, i jo no crec que tot sigui correcte, tot sigui val. Mira, és molt més complicat. Posaré un altre exemple que s'ha esmentat avui sobre els premis d'ahir, el que has destacat com a cosa molt lleig, que es produïs aquell error... Bueno, això va ser un falloma, eh? Val, però no té més importància. Si tu n'hi dones molta, acabarà que en té molta d'importància, i això és el que no crec. Excepte per el que es va aixecar i anar a recollir el preu. Però tampoc hem de ser tant com se'n diu això. Però dic que em broma. Tant blanca deus, no? La gent aquella no es va quedar a la festa i se'n va anar. Per tant, perquè estava ofesa. Llavors, has de demanar-li disculpes d'aquella gent i determinar-li que ha sigut un error romà, no ho farem més el que siguis, però pot passar amb el segon circunstància. Jo no estic defensant això, simplement dient que la gent que el millor ens està sentint i no va veure-la dels premis guaios, que hi ha un error que va molestar amb un determinat gent que el va afectar, però que això ho podria passar amb el segon circunstància. I al cap i a la fi, gairebé tothom, si aquells van marxar de l'estudi, perquè van interpretar que aquell error no era precisament, perquè sí, ja tenim aquí el xou muntat. No, no, no, no va ser fet expressament. Ja, per això que no... No va ser fet expressament. Però acabarem creient-t'ho. No, no, no. Pot ser una... un fallada de tacte o una... Va ser un error humà, mecànic, perquè a més han explicat com va anar, és el que tenien dos papers i ella no havia assajat l'Oberte, l'Electreu, no havia assajat, perquè havia substituït amb un altre, i estaven allà a la taula i li va semblar que havia llegit allò quan havia llegit l'altre paper. I per tant va ser un error humà, clarament. Jo acabo l'espai de Juan Mabajullo, que ha quedat així una miqueta traspassat per altres temes que ens preocupen també, perquè els ullins també poden tenir un interès a seguir aquesta disquisició, perquè el cap i a la fi doncs és forma part de l'anàlisi que fem del cinema i de la vida, de les pel·lícules, ja dono pas a Andreu amb un tema que ens pot permetre, em sembla, continuar amb temes similars. Però acabo d'allà recomanant de nou fràgil, si no l'heu vist, perquè és una grandíssima pel·lícula, una pel·lícula que a vegades fa per sorpresa. Has dit una cosa que ha deixat un punt de misteri. Sí. Per què? Perquè no li deixaran fer res més. Perquè ha posat prou mala bava amb això. De fet, va intentar. Aquí és el nou hem de jugar, crec jo. Però és el que ha passat. De fet, ell era el director titular d'unes històries que s'havien d'agravar, d'aquest personatge de còmic tan conegut, d'una època que ara no recordo el nom, de Goliath i... Estèrics. Un personatge molt conegut d'aquí d'allò, que ara no em ve al cap. I llavors, les dificultats que se li posen, però això no és una cosa tan... tan baladí i que no tingui la seva importància. Hi ha molts directors, el que el s'hi passa, això. I les seves carreres queden tallades en el moment en què contraposen la seva opinió personal i la seva opció personal i que van contra, diguéssim, d'una sèrie de principis i fan unes declaracions i jo queda tallat. D'alguna forma, el Ballona, una de les habilitats que té els directors que aconsegueixen estrenar i que aconsegueixen tirar endavant, és perquè també se deixen, d'alguna forma, a les pressions que hi ha, a les pressions ideològiques, si vols, del moment, a les pressions econòmiques, a l'expressió de la sensibilitat que en aquell moment hi ha a la indústria, per dir-lo d'alguna manera, al cinema. Hi ha molts més cinemes, molts més directors que fan pel·lícules, dels quals no sentim a parlar mai, queden enhorreads, no només perquè hi hagi una competició, una competència entre... Francesc, Francesc. No queda clar que queden els millors, que ja ho deixo aquí. Jo estic d'acord amb que no... Estaria d'acord amb que no sempre guanyen els millors, però no en molts camps, únicament en el camp del cine. Això estaria d'acord. El que passa és que el cine s'ha d'entendre també que no és una pintura que pot agradar més o menys amb una gent, o és una novel·la, sinó que és una cosa amb moltíssims diners i que necessita una rentabilitat. Llavors representa que es mouen o s'inverteixen una immensa quantitat de dòlars i d'euros per fer una pel·lícula, i això no pot perdre. És un senyor determinat perquè vol fer una experimentació. El que fa una pel·lícula li costa un diners i no es recupera, allò és l'ataca més grossa, allò és l'ataca més grossa que tindrà pel futur. No si ho ha fet una cosa o ha fet una altra. Si en canvi, senyor, fent una cosa experimental, però que arriba a la gent, la gent li agrada, la gent acaba fent-la, i la gent acaba veient-la, i la gent li agrada, i la gent li agrada, i el que fa és una pel·lícula. Sí, sí, està clar, vull dir que tot és un negoci i hi ha una part empresarial. Jo crec que hi ha alguna cosa més. Però ja arribarem, ja anirem a un tema. Aviam, dibuixos animats. No sé si et deixarem, eh. Ja veus que avui... Estem amb targeta clara sí a de principis, aviam. Aviam, jo per començar el tema us explicaré una anècdota que em va passar fa uns anys quan van restaurar la pel·lícula famosa de Walt Disney, amb l'antècia. Uns anys la van restaurar, i va tornar-la a passar pel cine. I no és que li vagin posar color, o com van intentar també fer. Ja en tenia, ja en tenia. És que vull recordar això també com a cosa. Això és un tema també, que es podria dedicar un dia. Podrien parlar-ho. Però la van passar al cine, i jo la vaig anar a veure, naturalment, perquè vaig pensar, ostres, una pel·lícula, una icona del cine d'animació, i me'n recordo que eren poquíssima gent a dins del cine, i entre aquesta poca gent que hi havia, hi havia matrimoni amb dos nens. Clar, la pel·lícula van començar, van començar, van començar, i tot sobte es va sentir una beueta d'un nen que deia, i el Mickey Mouse, que no surt, i és que fantasia, tot que és una pel·lícula a Walt Disney, i tot que és una pel·lícula a dibuixos animats... Sí que surt, el Mickey Mouse per això, però un... Sí, però surt el final, no més. Surt el final de tot, em sembla, perquè hi ha una escena on hi ha un orchestre que toca, uns focs d'artificis, etcètera... I música clàssica. Música clàssica, molta música clàssica, i el Mickey Mouse no sortia, i almena estarà esperant el Mickey Mouse. Llavors, fantasia és un típic exemple d'una pel·lícula que en realitat... És per adults. No és per nens. No es ven bé per nens, tot i que surt el Mickey Mouse, però és una pel·lícula molt clàssica Disney, molt coneguda també, que no està ben bé pensada per nens. I que no va tenir èxit comercialment al seu moment, eh? No, no, no. No va funcionar. No va funcionar. Era una pel·lícula arriscada, per al seu temps. Això vol dir que els dibuixos animats no només estan destinats als nens, es fan pel·lícules de dibuixos animats per adults, el que passa és que se'n fan poques, la veritat. No és molt freqüent que surti en pel·lícules. Això, aquí hem de destriar una mica, eh? Tot el que és pel·lícules, tipo, el Simpsons, South Park, i tot això, això no les inclòc, perquè en realitat són pel·lícules que neixen de sèries d'animacions, eh? Llavors, aquí no les posaria jo en el calaix. Tot i que també podríem considerar que són pel·lícules de dibuixos destinats als adults. Si no, que em refereixo a pel·lícules com Fantasia, o com, per exemple, Frits de Cat, que és una pel·lícula... que és una pel·lícula de dibuixos amb personatges que són animals antropomòrfics, com podríem dir, una pel·lícula clàssica destinada als nens. Però aquests animals diuen unes coses, i fan unes coses que millor que no les vegin als nens. Perquè Frits de Cat... Ni les escoltin. Perquè el Frits de Cat és un gamberro, és un transgressor, i a més a més és un tio perillós, eh? Com el personatge. Però els nens ja són així, eh? Ja tenen aquesta cat. Potser no cal que ningú els hi doni la raó. Ara ho hem tractat. Ara m'has atrapat. Ara m'has atrapat. Frits de Cat està basat en un personatge d'un còmic que va... va crear en Robert Cram, que és un gran dibuixant de còmics underground de North America que encara continua en actiu, i que em sembla que la seva última obra és justament la Biblia en còmic, o una cosa semblant. És un autor molt interessant, aquí l'interès i el còmic i l'underground, és un autor molt interessant, i que va crear aquest personatge que va ser portat als dibuixos animats per un director molt interessant, que és en Ralph Bakshi. En Ralph Bakshi és un director palestí, que en el 170, davant una indústria dels dibuixos... del cinema de dibuixos animats amb cap a caiguda, va fer com una aposta per revitalitzar aquest gènere, però destinant-ho als adults. I van començar a fer pel·lícules de dibuixos animats destinades a adults. I en té bastantes, dins de la seva filmografia. Jo potser destacaria Frits de Cat, i la següent, una pel·lícula que en realitat ara, potser algunes ullenses quedaran parats, però que realment va ser així, que va ser El Senyor dels Senells. El Senyor dels Senells, la primera pel·lícula que es va fer sobre la novel·la en Tolkien, va ser una pel·lícula d'animació que va fer en Ralph Bakshi i que estava destinada als públics adults. I va ser una pel·lícula que és molt interessant que la gent la vegi, perquè veurà que moltes coses de la pel·lícula en Peter Jackson es basen en aquesta pel·lícula del Ralph Bakshi. És molt interessant. Si no, vols dir, i la manera com ha traspassat la pantalla. Determinades escenes, fins i tot, determinades escenes, són molts semblants, tal com les va plantejar en Peter Jackson, com es va plantejar en el Senyor dels Senells, en Ralph Bakshi. Va voler fer aquesta pel·lícula, perquè era una època, el 170, tenia ganes de fer aquesta pel·lícula sobre les novel·les en Tolkien, però no hi havia els mitjans per fer els efectes especials, que després va poder dur a terme en Peter Jackson, i va ser molt conscient que era una pel·lícula que, si es feia en aquella època, havia de ser en dibuixos animats. Estàs acusant el Peter Jackson de plagi, vaja. M'agrada, m'agrada. És que hi ha escenes, com, per exemple, la escena en què els personatges, la comunitat de l'anell, els personatges, els quals estan dins de les mines de Mòria, estan escapant d'una mena de dimoni primigeni que els persegueix i, a través d'un pont molt prim, molt dèbil, tots aconsegueixen treballar excepte en Gandalf, que és el mac i que atura allà el dimoni, aquest primigeni. Doncs tota aquesta escena és gairebé idèntica entre la pel·lícula i els dibuixos animats. És interessant, perquè hi havia molt, les coses que ja estan ben fetes potser va la pena aprofitar-les, però s'ha de fer un homenatge en Ralph Bakshi perquè va ser el primer que va plantejar una pel·lícula sobre una obra tan complexa i tan externa, com és El Senyor del Senyor. I no era tan llarga, oi? No. Era una pel·lícula d'una hora i mitja que, a més a més, agafava la primera novel·la del Senyor dels Anells i em sembla la segona. Arribava la meitat de la trilogia, per dir-ho d'alguna manera. I la veritat és que certament hi havia moltes coses de la trilogia del Senyor dels Anells que es perdien. Però va fer una condensació molt ben feta. 132 minuts, dura la pel·lícula. 132, sí. Però no són 3 pel·lícules de 132 minuts, que em sona a l'altra. Va fer una condensació molt ben feta i la veritat és que va la pena de fer una cosa molt més feta. A més a més, ara em recordo el nom tècnic que consisteixen que, primer, es filmaven els personatges amb fons neutre i es calcava cada fotograma en dibuixos. Rotoscopia. Molt bé, ara no em sortia. La tècnica de rotoscopia i això permetia una fluidesa en els moviments dels personatges. Doncs la veritat és impressionant. Sí, que recomanable de tot. Molt interessant. Aquest director no el coneixia i, efectivament, intenta donar filmografia animada molt interessant. Va fer una pel·lícula, també, després, que es deia American Pop, que era una pel·lícula sobre una mena de biografia sobre un ídol americà de la música pop amb totes les seves contradiccions. Evidentment un personatge inventat, però feia com una mena de viatge del món de la música i de, diguem, els starsystems dins de la música pop. I va fer una altra pel·lícula, que aquesta potser el públic posa la vista perquè és més recent, és dels anys 90, que es deia Cool World, que era una... aquí es va... amb aquestes adaptacions que fem aquí dels títols, aquí se li va dir una rubia entre dos mundos. El que la hi és igual. Era una pel·lícula en la qual sortia en Kim Basinger i en Brad Pitt, i era una pel·lícula a l'estit de Roger Rabbit, un personatge de dibuixos animats, una noia que sortia del seu món de dibuixos animats i anava a parar un mestre món amb tots els problemes que això li comportava. Això ens permet parlar, també, justament, de Roger Rabbit, i qui va enganyar Roger Rabbit, que tot i que és una pel·lícula que barreja personatges de reals i de dibuixos animats, doncs sí, de dibuixos animats, però entraria dins aquesta categoria, i també ens permet anar amb una altra que és molt més gamberra, que es diu Mon Quibon, que és una pel·lícula també que barreja personatges de dibuixos animats i personatges reals. En aquesta pel·lícula, que la protagonista em prenden Fraser i la Bridget Fonda, i també hi surt el John Torturro, un dibuixant de còmics, un dibuixat en còmics que entén entre en coma i va parar el món dels dibuixos animats que ell mateix ha creat. Allà entra en contacte amb el seu personatge, Mon Quibon, que és un mono molt gamberró i molt exageradament gamberró, que resulta que s'ho fa el mono per aconseguir despertar el cos del seu creador i entrar dins del còmic. Aquest dibuixant de còmic és en realitat el seu alter ego, que és el personatge que ell mateix ha creat, en Mon Quibon. Puseix, tot el creador. Perquè va pagar en el seu món. Exacte. I llavors això crea tota una sèrie de situacions que no expliquarem perquè això que val la pena és que la gent ho digui. Després també tenim altres pel·lícules com per exemple una pel·lícula de dibuixos animats també relacionada amb el món dels còmics, que és Heavy Metal. Heavy Metal va ser una pel·lícula que es va fer també cap als anys 70-78, que era una pel·lícula en la qual es van portar determinats còmics que amb aquella època era una època pujant de la indústria del còmic. Determinats còmics es van portar en forma d'històries que eren com una mena de pisodies dins d'una pel·lícula. Va tenir un èxit desigual. Jo diria que entre la gent que era aficionada al gènere va tenir un èxit brutal. Va ser molt innovadora en determinades coses. Per exemple, una d'ells és la introducció de la música Heavy Metal dins d'una banda sonora d'una pel·lícula que jo no recordo que s'hagués fet abans. Jo penso que és una pel·lícula que cal visitar. Tot i que ara la veuríem i diríem amb les tècniques d'animació que ja avui en dia. Ja ho hem vist, segurament. És que les tècniques d'animació ara han evolucionat tant que ara ens semblaria una cosa molt primitiva. Més de 1.000 dibuixants sembla que van treballar amb aquesta pel·lícula en 5 ciutats diferents. Jo vaig buscar endades del que tu dius i quan hi ha alguna cosa curiós... Va ser una elaboració molt costosa. També es va utilitzar la tècnica del rotoscòpi. Va ser molt costosa, però avui amb les tècniques que ja avui en dia... Però és molt interessant per al tipus de històries que ens plantejen, històries molt del còmic Endergrà, un de còmic de fantasia i de ciència ficció. I després també per enllaçar amb un altre estudi de pel·lícules d'animació que a mi m'agrada molt, que són els Estudi Ghibli. Hi ha una pel·lícula, Estudi Ghibli, ha fet moltes pel·lícules i n'hi ha pel·lícules que són en realitat per adults. I una d'elles, impressionant, des d'un punt de vista. I jo crec que el al·legat més potent que he vist mai contra la guerra és la tomba de les lloguernes. Que és una pel·lícula boníssima sobre la vida de dos nens en el Japó de la Segona Guerra Mundial. Vull dir, si voleu veure una pel·lícula que us faci veure la inutilitat de la guerra, aquesta... Estàs descobrint un univers, eh? Sí, sí, sí. Escoltes, l'Andreu, molt bé. M'he quedat a la meitat, però bueno, ja un altre dia trobarem... Un altre dia, sí. Ens reconeixem. Ens reconeixem que potser avui ens ha... Per mi ha sigut una provocació la teva manera de presentar, però llavors... Preparen la setmana vinent. M'hi s'han dit provocats. La setmana vinent hem convençut el Joan de parlar de Blancaní, ves com a pel·lícula del MESC, que ha costat, i la Carme ha parlat dels germans Coen i Andreu ha animat a venir, i ha acabat aquest espai per vendre. I mira't, Blancaní. Fantàstic, doncs recordeu que aquest programa el podeu tornar a sentir, com sempre, a cinemasenysacondicions.blospot.com per tornar a sentir-ho, com deia. I ja ens veiem tots, i la setmana vinent podíem fer la foto i tots, i bé, Andreu, va, mira't a convençar-ho també, Joan. Que vagi bé. Moltes gràcies, Andreu. ... ... ... ... ... ...
