Cinema sense condicions del 2/4/2019

Cinema sense condicions. Sobre aquesta música tan esplendorosa, tan dolça i tan simpàtica, comencem avui a programes sinemà sense condicions, un dimarts més, disposats a explicar-us que ens agrada, que no ens agrada, però venim disposats a passar-nos-ho bé, a disfrutar. A més a més avui tenim una convidada especialíssima, perquè sota que mai havíem tingut al programa una restauradora d'art i que ve directament del benac i ens explicarà coses que no segur que són per a nosaltres absolutament solides, i no tan menys de taules, de pintures, de segurs en un edat. Bona tarda a tots els oïdors que ens estan sentint en aquest moment. Fem una dos pas a la programa, una primera part que parlarem nosaltres, l'equip de les pel·lícules que hem vist, de lloc que ens agrada, de lloc que recomanem o no. Una segona part que donarem peu a la convidada ens pugui explicar el que vulgui. Aquí disposats a escoltar-la amb tota atenció, perquè estem segurs que ens explicarà coses que desconegem. Per tant, ara abans d'entrar, estàvem comentant en l'equip que tot sembla que hem vist la pel·lícula del Modóvar, l'última pel·lícula del Modóvar, Dolor i Glòria. Va a dir que la convidada es diu Núria Prat, i que és conservadora i restauradora al Menac. És a dir, aquí en el programa no havíem tingut mai una restauradora, però hem portat la millor, la del Menac, perquè quan ens hi posem ens hi posem. Terra o el Joan, jo m'oblidava de dir-ho, i és que jo m'he apuntat a sobre, he dit que és doctora amb ells arts pel·lícules de Barcelona, té una tesi sobre la tècnica d'execució pictòrica sobre taula a la Catalunya del segles XV i del segle XVI, i durant els anys 1989 al 1991 va realitzar tasques de conservació i restauració a Itàlia, a Egipte, en Dorre, bàsicament restaurant Pintura Moral. Ha treballat al Museu d'Art de Catalunya, i ara el Menac, com sabeu, ho hem dit, que forma part de la plantilla de conservadors restauradors fixa, diríem, del museu. Per tant, amb ella estarem a la segona part de la programa, però si ella vol col·laborar-hi dins de qualsevol cosa, dels comentaris que puguem fer sobre les pel·lícules que podem dir, o que qualsevol sugerència té paraula per dins del que suyereixi, el que vulgui. Com dèiem, com que tots sembla que hem vist la pel·lícula del Modóvar, podem començar per explicar les impressions que hem tingut. Jo ets a dir que la vaig veure fa pocs dies, i que per mi és el millor que ha fet el Modóvar en els últims anys, en els últims temps. És de Domini Pública, Pedro Modóvar és un director, guionista i productor espanyol, que ha tingut fora d'Espanya un més gran resò internacional des de l'època del Luis Buñuel. Té dos grans premis Òscar, el primer és sobretot de Sobrevi Madre, com el millor pel·lícula de Parla no Anglèsa, i després va guanyar posteriorment el millor guió original per Ableconella. Però també ha guanyat forces premis, Els Góia, Els Globos d'Or, els premis BAFTA, premis Cs, etc. que fa que sigui un personatge molt internacional, un espanyol conegut a tot el reu. Jo ara aquests dies, després de la pel·lícula que vaig intentar veure recordar, és de les pel·lícules que havia vist, i és cobert també, que us recordava, que té la legió d'unió francesa i ha estat investit en honoris causa per a la Universitat de Harvard i la d'Oxford. I l'Almodóvar... I ha sigut president del jurat... I ha sigut president del Festival de Cans. Sí senyor. Llavors, a l'Almodóvar, que ja té 70 anys, ha dirigit 21 llarma traccia i 13,6 treballes, a qualsevol si s'afegim a més a més els curs i els llargs, doncs anem a 36 obres. Però, en general, tothom està d'acord en què la seva obra mestra, la pel·lícula que ha sobresordit i que tothom ha agradat, és tot sobre mi madre. Encara que en té d'altres també de bones, això ja va una mica, ja depèn dels gustos, algun que li agrada més una i altra que li agrada més una altra, jo, per exemple, personalment, m'agrada molt que he hecho yo para merecer esto, o la ley del silencio, o volver, o ablico en ella, i algunes més. Això explica ell mateix, en la presentació. La ley del silencio. La ley del deseo, perdona. Perdona. Aquesta era una altra. Del Cácer, de la Lídia Cácer. Segons explica ell mateix, Dolor i Glòria, seria la tercera part d'una trilogia espontània que no havia previst, que ha tardat 22 anys en completar i que va començar amb la ley del deseo. Va continuar amb la mala educació 20 anys després i que, completa ara, quan torna a posar-se, podríem dir davant del mirall. Perquè s'ha de dir que Dolor i Glòria, el model sobre en canal, i mostra el bloqueig d'un director de cinema amb mal físics i mal de l'ànima, i aquí la filmoteca, que és l'argument de la història, aquí la filmoteca demana que presenti un dels seus grans èxits. I encara que és intel·ligent o que intel·ligentment no deixa clar què és ficció i què és realitat, és fàcil imaginar que parla d'alguna cosa que coneix bé, sobretot quan sabem que el 2016 amb Julieta va suposar el major fracàs comercial de tota la filmografia del Modóvar a Espanya. Va tenir un cert èxit al fora, a França concretament, però aquí a Espanya va ser un rúton fracàs. I jo penso que, honestament, que les últimes pel·lícules del Modóvar, que l'altre dia ho deia amb el Pep, no em feia il·lusió veure aquesta, perquè pensava que seria una continuació de les últimes que havia fet. És també aquesta, una reflexió sobre la memòria i sobre el pas del temps, i sobre la manera de demanar perdó, i un exercici, jo diria, d'exorcisme per acabar fent les paus amb si mateix. Però no hi harem massa, i donar peu que tots puguem parlar perquè tots l'hem vist, i això és una reflexió que va a la pena fer una reflexió sobre aquesta pel·lícula, perquè no tothom li haurà agradat, jo tinc amics que, per exemple, no els he acabat de agradar gaire. Diria 3 punts, o ressenyaria 3 punts. El primer és que té una estructura diferent de la que ens té acostumats, perquè els personatges apareixen i desapareixen del no res. És un fet que potser d'entrada pot resultar estrany, però que funciona a la perfecció. El segon punt que voldria destacar és que hi ha un rafinament, des del meu punt de vista, cosa que igual no considerem amb altres persones, té un rafinament visual i estilístic en colors, en decorats, en direcció d'actors, que s'ho obervi, en plans, en l'entria de plans, i, novement, ha treballat, i llançant-ho que això s'ha d'estacar, amb José Luis del Caine, que per mi és el millor director de fotografia de l'estat espanyol en aquest moment, i que li dona un esquís i tractament a l'imatge, espèciement als colors. I el tercer punt que voldria destacar abans de donar-nos a peu, que dieu la vostra, són les grans interpretacions que aconsegueix dels seus actors. El Banderas, l'alterego del Modóvar en aquesta pel·lícula, està per mi magnífic, segurament és una de les grans interpretacions de la seva llarga carrera. La Penélope Cruz, jo penso que el Modóvar li sap treure coses, que els altres directors no li saben treure, i aquí està millor que amb altres pel·lícules d'ella, que no m'agrada gaire. La Julieta Serrano està fent de mare i està a soberbia, per mi el Leonardo Esbaraclia està esplèndid, és a dir, surt molt pocs moments, però en canvi t'arriba, convents, i inclús hi ha una Nora Naves de Rosa, que no sembla ella, i que també va volant parlar. En fi, per acabar, una obra... I a la Sierra Echéandía. Per favor, que és el millor actor de la pel·lícula. Em sembla que tots coincidim, potser tu per tu sí, però per mi està claríssim. Per mi no tant, però ja ho explicaràs ara quan facis la comentària tu. Per mi és una obra força interessant, no tan bona com les millors d'ell, que jo considero que té d'altres que són molt millors que aquesta, però que és millor que les últimes que havia fet, i que mostra un al Modóvar preocupat i tocat, tant a nivell personal com artístic, però que tot i que al final intenta solucionar i soluciona el seu conflicte. Vosaltres tenim la paraula que us ha semblat. D'està que això del actor que dius que t'agrada molt, us agrada molt a vosaltres? Sí, a Sierra Echéandía per mi és el millor actor que hi ha a la pel·lícula, a part de la Julieta Serrano, que aquesta dona ja està... Ella sola omple la pantalla. Més allà del guine del mal. De qualsevol descripció. És un actriu de la qual he estat enamorat tota la vida, que aquí ja és una... Fent teatre o fent cine o fent el que sigui? Fent el que sigui, jo l'he vist en teatre i m'ha emocionat fins als pèls de punta i en cine. És una senyora que té 85 anys. Això ho veu, això ho veu. És absolutament una meravella. I a més, haig d'explicar que la Julieta Serrano és la descobridora de l'Almodóvar, perquè l'Almodóvar estava amb uns amics, en un grup que feien el cor d'una obra, que era la Casa de Bernard d'Alba, la versió que protagonitzava l'Ismael Merlo. Jo l'he vista. Aleshores, la Julieta Serrano estava treballant allà, i aquests nois que feien de... Que ho feien soverbi. Ho feien de comparses, que no tenien ni frase ni res. Doncs l'Almodóvar li va passar a les seves pel·lícules de Super 8 a la Julieta, i a la Julieta li van encantar. I aleshores sempre ha sigut una defensora de l'Almodóvar, i gràcies a ella, ell va poder començar en el cine comercial. Evidentment, hi ha sortia... Jo crec que a Pep i Luz hi ha hi sortia l'Almodóvar, i hi sortia també entre Tieniebles i... Tot a l'altre. Hi ha moltes altres pel·lícules, no? Jo vull destacar també... el treball de la muntadora Teresa Juan, i qui és una muntadora molt prestigiosa, que últimament està treballant amb el Terry Giliam, i que vam tenir l'oportunitat de veure-la a la Filmoteca, junta amb el Terry Giliam, que es feia la retrospectiva, i que va entrar en els projectes del Giliam com una substituta d'última hora, perquè la titular anglès s'havia posat malalta, i aleshores, des de Madrid, que és on estava rodant el Giliam, totes aquestes pel·lícules que fa sobre d'un Quixote i tot això, li van dir, bueno, tenim aquesta senyora, que tu pots fer i, aleshores, et farà un muntatge senzill i tal. I el Terry Giliam se l'ha acabat quedant a la pel·lícula, perquè ha vist que és una muntadora magnífica. En aquesta Masterclass que hi va haver a la Filmoteca, ella va explicar que totes les pel·lícules de l'Almodóvar les havia muntat un tal Pepe Salcedo, que l'Almodóvar tenia tota la confiança, i més amb ell. El Pepe Salcedo desgraciadament va morir, aleshores, la Teresa Font també estava en el funeral, i va veure que l'Almodóvar plorava desconsoladament, perquè ja no podria seguir fent pel·lícules sense el Pepe Salcedo, i ha agafat la Teresa Font, perquè és l'únic que podia agafar, i el muntatge és enorme. Tu has destacat la fotografia del José Lís Alcaïne, jo també destaco el muntatge de la Teresa Font, i en fi, vull dir, és una pel·lícula que, no sé, per una qüestió generacional, si l'Almodóvar té 70 anys i jo en tinc 65, doncs són més o menys de la mateixa generació, hi ha uns gustos molt compartits, d'aventures molt comunes, i aleshores sempre m'ha interessat el cinema del Modóvar, és veritat que té pel·lícules dolentíssimes, i no en direm el títol, però aquesta és de les bones, i aquest relat autobiogràfic que fa profundament autobiogràfic va arribar moltíssim, i jo no explicaré res de la pel·lícula, perquè penso que no s'ha d'explicar res, perquè hi ha moltes sorpreses en el que és la història, i jo la recomano a tothom, clar. Bé, Papol, què vol parlar? Acabem les bones reflexions. Bé, no n'hi he de repetir el que ho dic vosaltres dos, estic bastant d'acord amb tots dos, o sigui, estic d'acord que la pel·lícula té un muntatge, que en sembla perfecte, que té una fotografia escaient el que és el text i la obra, i després afegiria jo, que com a direcció, la direcció d'actors del Modóvar, que ha sigut sempre un segell marca de la casa, aquí brille des del que té un minut fins al banderes, que està gairebé omni present. I a veure, això ho dic jo, que ni sóc especialment al Modóvaria, ni especialment fan del banderes. Llavors, a mi què m'ha semblat la pel·lícula? La pel·lícula, el primer que dic als nostres uïnes, és que recomano que la vagin a veure, com diu el Joan, sense prejudici, sense informació, que es posin al cine, i que es deixin atrapar pel contingut. A part d'això, a mi hi ha una cosa que m'agrada molt, el Modóvar amb aquesta pel·lícula, i és la sinceritat. Per mi la pel·lícula transpire sinceritat, una persona que probablement, a veure, tu has dit, em sembla, el seu currículum, el Modóvar està al dillà de Benedimale, el Modóvar pot fer el que vulgui en aquest moment, perquè el seu gruix d'obra no li treu ningú. I com ha dit el Joan, té unes quantes peces que són molt bones, i potser fregant obra mestra alguna d'elles. I jo diria que dels últims 50 anys és, amb diferència, el millor cineasta espanyol. Segur, segur. Però de llarg. D'acord. Bueno, hi ha alguns que estan exécut en el Modóvar. Jo et dic els últims 50 anys. Bueno, hi ha Víctor Erize. Però no té un obra tan complet. Víctor Erize són quatre pel·lícules. Hi ha Víctor Erize, hi ha Vígas Luna, hi ha Isaac i la Cuesta. Ja ha sortit la grossa. Isaac i la Cuesta és un gran amic. Un gran director, però és una persona que té molt pel davant. A Pere Portavella, d'acord. Tot i que penso que el gruix internacional de l'obra del Modóvar Portavella no és una altra història. Home, és evident. Els canals són absolutament diferents. Home, jo estic parlant de cine espanyol. Llavors, amb el Modóvar, amb aquesta pel·lícula, li reconec tot això. I, a més a més, penso que el guió és extraordinari. O sigui, amb aquesta pel·lícula, que, si d'aquesta, hem de qualificar dintre de què és, doncs és un drama, perquè explica una història, realment, amb un contingut on hi ha molts moments dramatics. Però no està exenta d'aquells moments marques a la casa del Modóvar, com, per exemple, una escena en la fil... La filmoteca. Sí, ens ha de presentar la filmoteca, no hi arriba, i hi ha una conversa a través del mòbil, que li posen a mover... Bueno, és extraordinària. Després m'agraden les autoreferències molt subtils i les referències directes. Sí, el Modóvar és productor de l'obra d'una de les directors més interessants per mi del cinema argentí actual, Lucrecia Marten. Amb aquesta peça, surt un moment de la nínia santa de Lucrecia Marten. Ni Ágara, i Esplendoren la hierba, de Liagaza. A veure, tot això és el que deia Joan. Probablement, generacionalment, et trobes molt afalagat, per aquests detalls d'ell, i després hi ha una cosa que segueix tot el 100 i pico minuts que dura la pel·lícula, i és, a mi m'agraden molt, un nivell que no hi ha alteracions. O sigui, és un nivell contingut, la gent parla baix, el banderàs està tot el rato amb un pla en el Modóvar, que sense deixar de ser banderes, hi ha moments que dius, és el Pedro aquest tio, per tal com parlen l'expressió de la cara, hi ha moments de perfil que els té clavats. I, per dir alguna cosa, ja que ara entronquem amb el pol, que igual té una visió diferent, si alguna cosa em sobra d'aquesta pel·lícula, que per mi em sembla la obra mestra del Modóvar i la millor de totes les que he vist, si alguna cosa em té, que potser em sobra, és la insistència amb els canuts i la droga, que per mi no calia tant, però ell sabrà perquè ho ha fet, i suposo que tenia que ser així. Ell és el creador i no hauria de dir-li el que he de fer. Pol, sense vergonya, tu el que pensis. Pol, sense vergonya, ara em sento com... 300, com Trapercia, jo sol... Però sí que és veritat que us dono la raó en algunes coses, que heu dit, per exemple, per l'escena aquesta de la filmoteca, jo crec que és molt bona, com a mínim està ben encarada, i Pep també et dono la raó amb el tema de que el diàleg i el guió està al nivell de la fotografia, però jo ho dic en el mal sentit, perquè a mi, per mi, la fotografia, ostres, en cap moment he pensat que hi havia, i sé qui és el director de fotografia, hi havia una bona direcció de fotografia. No explicaré mitjauritats, que ja us he explicat abans, del rodatge, però sí que és veritat que... hi ha un punt de... que no m'ho crec, o sigui, hi ha un punt de telemovie, ja us ho he dit abans, i així, de clar, perquè... I ja no només en centre amb la figura de la fotografia, sinó també als diàlegs. Jo crec que és una pel·lícula que està molt encarada el fan, el seguidor de sempre, de l'Almodóvar, perquè una persona... una persona que no et dic com a primer pel·li, però habem vist les últimes, que potser és el que deies tu, Joan, que potser no són les més representatives, evidentment, de... ja no parlem de los amatés perajeros, però, Julieta, que aquesta ja potser és com un espinof d'un altre Almodóvar que va existir aquella època, però que sí que és veritat que no és una pel·lícula que, d'entrada, sigui potser molt representativa en el cinema d'Almodóvar, però sí d'Almodóvar com a persona. Jo crec que, fent aquesta diferència, a mi ja no m'entra, per exemple. Vosaltres li perdoneu, per exemple, en aquesta pel·lícula, que faci tot i més de situacions casuals que surten del nor, o sigui, justificades de cada cop... O sigui, s'estrana fa poc i no farem molts spoilers, però des d'algun punt de vista que, per exemple, el personatge que fa és baràclea, que casualment estigui a Madrid, casualment aquella nit llegi l'obra de teatre, casualment aquella obra de teatre que ell sense saber, ni tan sols que s'identifiqui en l'obra, però no està firmada per Almodóvar, diguéssim. Però jo es va preguntar i el porta fins allà, i ell està allà a casa. És com... Ja només és una escena, estic descrivint, i hi ha moltíssimes així. També el del quadre que pinta el noi de jove, i després, hòstia, casualment se la troba, i més casualment està escrit al darrere, i casualment és com, hòstia, per mi són fures de jo, per mi... Saps què passa? Jo potser podia acceptar la crítica, o la puntualització que fas. Però saps què passa? Com que la pel·lícula, en el fons, penso que el que veig ens ha atrapat a nosaltres, per l'obertant canal que fa de la seva vida i els seus conflictes, com que ella està... O sigui, ens ha preocupat tant veure que ella està patint, que té una angoixa, que té una depressió, que no s'en surt, que no és capaç de fer més cine, i que és un fracàs, i que a mi s'atreveix a anar a presentar la pel·lícula, que ha sigut un èxit de la filmoteca, que això no hi vaig donar massa importància. Jo penso que hi ha una cosa que s'ha de tindre en compte. Jo veig la pel·lícula, des del punt de vista, que és reflectir la memòria, i la memòria fragmenta, és selectiva. Llavors, aquí, el que hi ha al pol, amb un criteri racional, ho troba com excessiva coincidència, jo trobo que és el que l'interessa, el modóver, posar en evidència. Moments que per ell han sigut puntualment interessants, clar, si no, és que amb cada un dels personatges hauria d'haver fet una pel·lícula. Clar, però aquí hi ha un problema, que és la teoria universal de l'escriptura i del guió, és... Potser el primer mandament seria, si expliques una història real, fes la ficció. Si fas la vida real, hi ha moltes casualitats, hi ha moltes històries, i és evident que quan tu veus aquesta pel·lícula, hi ha tants moments que dius, és que això li ha d'haver passat. Aquí no hi ha ficció. O està ficcionant amb un personatge en concret, però és evident. Això ho tenim claríssim, però jo crec que com a... I, a més, no estem parlant d'un director novel, no estem parlant d'un estudiant, però a la prou carrera, jo crec, com a espectador, saber que la realitat... És allò de la realitat supera la ficció, i hi ha molts moments d'aquests que jo sortia de la pel·lícula, perquè he dit, però a veure, aquí com m'estàs justificant? Això és gratuïtíssim. Això ho estàs fent anar tu per on vols, per crear un discurs. Que el discurs és lògic i és bo, sí, però clar, les vies per arribar-hi, i jo no hi vaig entrar. Però, esclar, per mi, hi poso els elements que en veig l'interessen. A més que, a veure, el Modóvar li plou en més casualitats que no pas a nosaltres, eh? Vull dir... Clar, però no estem veient el Modóvar, estem veient un banderàs que fa un personatge que té reminiscències de la vida del Modóvar. És a dir, ja aquí hi ha capes, perquè jo, per mi, si no veig un documental... Jo vaig veure el Modóvar. Però que em refereixo que jo, si no jo, en aquest sentit, o fes una silla de Fernando del Modóvar, saps? No, no, jo dic... Jo dic, des de la lògica, de la ficció, no d'un biòpic... És que jo... Jo ho vaig comprar tot. Per mi tot era ficció. Jo he dit abans, amb aquestes alçades el Modóvar pot fer el que vol, i fa això. Veus? Però llavors l'hi estem perdonant. És que aquí també, clar, estem una mica cagats, en aquest sentit, llavors no ho estem veient com una pel·lícula. Però que passa que jo, per exemple, no li pots donar a tot, perquè jo les últimes pel·lícules són una pel·lícula. Clar, però aquesta, com que ve ser la intimista, la depressiva, la que veus, aquest cor que té, diguéssim, un personatge que, més com a persona, com a director, és una mica tirar en el sentit dels rodatges. I ho han dit des de tècnics, fins a actors. És un personatge que té els seus caluts curs, i aquí te'ls mostra com... És que jo potser també he tingut, evidentment, les meves etapes, els meus actors, però... Però, classes, estem valorant una pel·lícula. O sigui, l'altra cosa és, quan valorem tot el voltant, que a vegades aquestes, hi ha pel·lícules, i una de les que em salto molt, però que em fa molta gràcia que és el tema de Blade Runner. Blade Runner és una pel·lícula, però després la gent s'ha fet unes històries als voltants, que dius, bueno, és que això és la pel·lícula, és la que és. Però, escolta una cosa, el que és inductable és que aquesta pel·lícula és 100% el modover. O sigui, no és ni Woody Allen, ni és Berman, ni és Fellini, i, a vegades, ens emprenyen, no troba aquells referents, perquè dius, ah, bueno, sí, clar, és el 8 i mig del modover. No, no, no. Ell fa una obra personal, que tu la identifiques amb la seva trajectòria personal. I, des de cap punt de vista, està feta, com diu el Joan Moros, amb una obertura amb canal, i amb una sinceritat, tan aplastant, que jo crec que has de passar per alt el fet que no hi hagi una canalogia tècnicament encertada, perquè, bueno, la pel·lícula s'ha de resoldre en 180 minuts, i ja està. Jo dono més altres coses, jo sóc una persona que molts cops m'ha d'entrar bé el guió, en general, i hi ha coses que ja sé que vaig a veure coses que el guió no existeix, eh, potser, però, en aquest aspecte, ostres. Si voleu, no sé, queden 7 o 8 minuts per parlar. Jo he vist una altra pel·lícula, que és les uniques dues que he vist. Perdona, jo volia fer un apuntament perquè m'he compromès a fer-lo. Aquest matí s'ha fet la presentació de la programació del tercer Barcelona Film Fest. La falca, la falca. No ens veurem per allà. És el meu partell. Estic acreditat, eh. Ah, sí? Han donat les acreditacions, ja. Jo tinc un mail en confirmació, potser és una broma, però... Jo no he rebut res. Jo tampoc. Bé, només dir-vos que... Per començar, quin? Nosaltres hi vam ser l'any passat. Va del dia 22 fins al 30. És justament d'aquí 20 dies. Hi ha dos pel·lícules de competició, i després hi ha dos altres seccions en paral·lel. Al final hi haurà unes 22 pel·lícules. I la programació, el contingut, pinta molt interessant. Hi ha la pel·lícula del bog de Mòbit sobre Buster Keaton. Tenim una pel·lícula sobre Buñuel amb dibuixos. Tenim una pel·lícula sobre Orson Welles. Tenim una pel·lícula sobre Bert Albreg. Tenim una pel·lícula sobre el... Com es diu? Ai... El poeta... Anglès, home... Oscar Guell. En fi... Bé, la cosa sembrada, tenint en compte que estem parlant d'un festival que es fa per Sant Jordi i té que veure molt la literatura i el cinema. És dir, que... Lo més important, és que hi haurà 90 euros la pel·lícula, i a partir del dia 5 es pot fer la reserva, el públic en general, per anar a veure les pel·lícules. Molt bé. I en Pèper Mangol, que serà jurat del festival. Bueno, aquí tinc que matisar una cosa. Que també queda clar avui. Hi ha dos jurats. Hi ha el jurat oficial, que està composat per gent coneguda del sector literari com del cine i després hi ha el jurat del col·lectiu de crítics, que és els membres de l'ASEC. Són dos premis diferents, un serà el premi del jurat oficial i l'altre serà el premi del jurat dels crítics. O sigui, jo estaria amb el que és el premi de l'ASEC, associació de crítics i escritors catalans. Jo no sé si parlar d'una pel·lícula que he vist, que ens sembla que tampoc coincidim del tot amb l'opinió, o passam a la convidada. Passam a la convidada, que ens expliqui de què va la restauració. Vinga, a la restauració. Bona nit i bona tarda. I agrair el Pèper Mangol i l'equip per la convidada. Jo, en principi, volia dir que no estic habituada per la ràdio ni en públic, però estic molt sovint d'una pintura sobre taula, una escultura, una tela, i em passo moltes hores en silenci, restaurant, treballant, i potser fent un diàleg entre l'obra i jo. Sobretot, la restauració, abans de començar una intervenció, comença a mirar-se la peça, què és el que li passa, la pintura si està molt bruta, quina substància l'hem brutit, si és el berni succidat. O sigui, fem un estudi de les patologies, si la pintura està amb antigues reintegracions alterades, hi ha pèrdues, i perquè s'han produït aquestes pèrdues, a vegades ho veus un enfonjament a la fusta, un cop o d'un estrit. I bé, doncs una miqueta seria fer aquest estudi i després abans d'abordar la restauració. Volia també fer aquest incís començar dient que el paper del conservador-restaurador és una professió que està arreglada. Això és interessant, perquè per la gent que ens està escoltant, saber una mica si hi ha interès en aquest camp, com es poden ballugar per accedir-hi. A Catalunya hi ha dos centres que es pot estudiar aquesta professió, que és la Facultat de Bellassar de Sant Jordi. I després l'altre seria l'escola superior de conservació i restauració de vensimoples de Catalunya. I llavors hi ha aquests dos centres en què a partir de que són 4 anys i després per adquirir un títol superior s'hauria de fer un màster. A l'escola aquesta superior de conservació i restauració ara actualment hi ha una exposició que crec que és molt recomanable perquè justament s'ha fet per donar a conèixer i fer difusió de restauració que es titula conservar, restaurar, art. Una professió entre l'art i la ciència. Es fa a la casa de l'aigua de Barcelona que està a Nou Barris i sobretot l'han fet als alumnes del tercer any ja de varios cursos i aquí presenta en el que jo estava dient una obra que s'ha cremat quina patologia segueix si hi ha uns fons, un estrip d'una tela com es realitza el cosit d'aquest estrip d'aquesta tela i està adreçat sobretot per als alumnes del segon cicle d'Eso i Batxillerat perquè hi vagin a les escoles però també està adreçat al públic en general que tingui interès per saber una mica aquest món. Aquesta exposició estarà fins al dia 2 de juny. Després també a la Universitat de Bellassar ara s'inicia un màster de direcció de projectes de conservació i restauració que el dia 9 d'abril a les 6 de la tarda es fa una presentació d'aquest màster pel historiador, restaurador sobretot que els hi pugui interessar que és per poder dirigir projectes i seria per adquirir la tècnica tècnica superior. És una cosa, Bellassar és important el restaurador té que passar abans per Bellassar o després? No, són dos centres d'estudi que van en paral·lel llavors s'han fet els cicles que són de 4 anys tots dos passen al màster però que es fa a Bellassar. A la meva època jo soc de la promoció del 87 per tant soc abans del Pla de Bologna fèiem 5 anys hi havia moltes carreres que es fèien 5 anys i després jo vaig fer uns cursos de màster per fer els crèdits per fer la tesi doctorat. El doctorat. Llavors ara que deies que jo el que veig que la feina de la vocació i hem estat mirant a veure si hi havia mai una pel·lícula sobre aquest ofici i hem trobat que no n'hi ha cap vull dir que és realment un ofici molt desconegut oi? Sí realment és molt desconegut també hem de dir que fins i tot ens trobem que la nostra professió no tenim una entitat un col·lèzit data del segle passat per tant vull dir que hi ha altres carreres la de dret, notaris, arquitectura tenen una història la nostra no és justament, és molt curta i suposo que també no hi ha hagut cap director que s'atrevís a abordar directament una pel·lícula que fos específica de restauració s'han fet coses molt puntuals també és una el que sí que es veu és que la gent té molt interès a vegades quan es fan exposicions l'any passat van fer sobre la tècnica del daurat i com es daurava va haver una petita exposició doncs la gent té molt interès per saber perquè és una mica un món desconegut nosaltres que jo es conec a molta gent que fa restauració perquè soc del gremi però en general no el que és important és també que la gent prengui consciència de les obres d'art del patrimoni i que no pot restaurar qualsevol persona que no tingui aquesta formació perquè li poden dir que han fet una restauració però moltes vegades el que hem fet ha sigut desvaloralitzar la peça i hem fet una cosa que és irreversible que és una pèrdua de patrimoni clar tu veus que has estat a Itàlia, Egipte, Andorra treballant en tot això hi ha diferència en respecte com es treballa aquí com es treballa allà quina és la teva experiència en aquest viatges jo he de dir que vaig tenir molta sort perquè quan estava ja a les acaballes estudiant jo tenia com la meva gran il·lusió il·lusió professional era anar a treballar a Itàlia perquè a Itàlia són els reis a cada cantonat tens una església i continuament hi ha els millors centres institut central i de restauració que també vaig fer un petit estàix llavors jo tenia aquesta gran il·lusió per a Itàlia després a l'últim curs tenia un professor de conservació preventiva a la universitat que estava fent portava un projecte el sistema de climatització a Nefertari la tomba de Nefertari a Luxor en les pintures murals i jo en aquells moments vaig quedar frappada del que ens va explicar i vaig, diguéssim, moure els fills i vaig aconseguir anar a fer una campanya a Egipte amb aquestes pintures murals que estan fetes de goma aràbiga i per tant són molt sensibles a l'aigua i tenien un gran problemes de grans de sal que amb un escarpet i un martell les anàvem traient perquè feia saltar la pintura i al mateix temps treballàvem amb aigua per poder treure tota la brutícia però es feia només amb contacte clar, hi ha per una banda el que és la metodologia de treball que és molt important i això tu dones i tu has fet prèviament un estudi sobre el català és molt important sobretot jo porto en el museu gairebé 30 anys treballant en el Museu Nacional d'Art de Catalunya som actualment una plantilla que som on es restauradors perquè hi ha diferents especialitats jo sobretot faig pintures sobre fusta escultura pintura romànic, gòtic preneixement i també faig tela després hi ha altres companys que fan paper, fotografia escultura de metall o marbra fusteria vull dir, per tant, som un conjunt d'un equip amb el qual també tenim l'assessorament d'un químic que ens diu quins materials tenim a sobre que embruteix la pintura que és un treball d'equip escolta, Núria ara, per exemple em poso en el cap d'algú noient que ens està escoltant i et sent a tu i jo dic, no sé si això baixi i vegem que hi ha un noient que té a casa un retaule que és antic pel que sigui va acabar també i sap que ja ho s'ha de restaurar el camí pot ser trucar al museu o particulars no s'atenuen treballeu en material vostro, del fons normalment nosaltres treballem amb el nostre material del fons també col·laborem en els museus Xarxa que hi ha en una sèrie de museus de Sitges, el museu de Vilanova i en tota una sèrie de museus Xarxes que treballem amb ells i col·laborem fem alguna cosa puntual d'algun particular si nosaltres hem solicitat aquella peça, aquella obra per una exposició que el museu programa alguna vegada s'havia fet però en principi nosaltres no en principi no es restaura per particular per parlar-se el que sí que jo faria si algú es troba en aquesta situació hi ha l'associació professional de conservadors restauradors a Catalunya que es diu Crac aquesta associació si ho busquem per internet Crac i en aquesta associació és un col·lectiu amb el qual jo també hi formo part que ha fet la Universitat Vella Sars o ha fet l'altra l'escola Superior i llavors és gent autònoma i que el s'hi pot atendre i que gent qualificada perquè l'associació aquesta ho avala nosaltres en el museu sobretot el que fem és restaurar les obres que tenim al nostre fons i treballem molt per projectes i aquests projectes poden ser tal exposicions a l'horitzó d'una exposició exacte que organitza el museu com per exemple ara fa el mes de maig s'inaugurarà l'exposició en Toni Fabrés i tots estem una mica intervenint a aquestes peces després també sobretot es treballa per obres en presta que el museu deixa per altres exposicions si vosaltres esteu treballant a la millor en un horitzó de 1 o 2 anys abans no ho veurà el públic i ara per exemple he començat a restaurar un tabernacle de Sant Nicolau és una pintura un tabernacle i una escultura de Sant Nicolau amb una esporta esgòtica que ens l'han demanat Útrec per una exposició al nord sur que es farà a finals d'any i després aquestes exposició es farà en col·laboració al mes de gener es farà el museu episcopal de Vic vull dir que treballem molt per coses que ens demanen en presta i després de la pròpia col·lecció que anem fent també una mica de manteniment i ara ja anant una mica tu saps que ho hem comentat amb el amic Joan Lleguas que és el cap de romànic conservador de reneixement i barroc reneixement i barroc hem comentat el que estàs treballant amb la restauració d'un retaule probablement d'origen del meu poble que va ser una donació de l'any 33 de l'Ajuntament quan creus que podrà sortir dins d'una exposició col·lectiva a veure perquè tu el tens bastant avançat ja el tinc acabat el retaule dels gots de la mare de Déu que és anònim a Escola Catalana i és un retaule que és molt interessant perquè és petit i té la particularitat que és tota escultura policromada totes les escenes i representa els gots de la mare de Déu aquest retaule el vaig començar per posar-lo a la col·lecció permanent de les sales de reneixement i barroc però es van fer fa poc uns canvis però finalment es va descartar es va descartar perquè en el museu tenim un problema d'espai important hi ha moltes obres de primera qualitat que estan a les reserves i aquest s'ha fet una recuperació estem preparant un petit articlet d'aquesta el Joan Lleiguas i jo i la Rosa Maria Martín de la indumentària perquè és molt interessant tota la indumentària però de moment si alguna institució el demanés el deixarien però de moment pensem igual el col·locarem perquè la col·lecció permanent és permanent però continuament entren i s'obren amb el qual queden forats i és possible que es denin per posar-lo de reserva com per exemple ara fa poc s'ha inaugurat el dia setmana passada el museu de granullers s'ha inaugurat el retorn del retaule de Sant Esteve de granullers és un retaule que el museu conserva 13 peces, 13 taules 3 se'ls van perdre i anem de sades 10 i diguéssim tota aquesta tasca de la posada a punt d'aquestes 10 botables les vaig estar fent al llarg d'un parell de mesos i ara es pot veure a granullers és molt important, parell s'ha deçat en dipòsit un any de granullers perquè és un retaule que gràcies a la venda d'aquest retaule es va poder pagar les despeses per acabar l'Hospital Acíl de Granullers l'Hospital Acíl de Granullers es va acabar l'any 1919 celebren el Sant Enari i es van demanar al museu que fes l'esforç molt delicades sobre taules, sobre fusta està formada per diferents posts són molt delicades i ens van demanar de fer aquest esforç de deixar-les i s'ha fet una presentació magnífica cada taula dintre d'una vitrina amb les seves condicions estables amb el qual vull dir que estem molt content. El museu de granullers està molt bé i és una obra alguna restauració que sigui una referència un mirall cosmireu una cosa que vulgueu molt o que sigui molt explicada com anècdotes les coses que van passar el Borja el Cristo de Borja és el que jo estava vindicant de la professió és tan culpable la mà executora per la bona fe perquè avui en dia tots tenim un nivell cultural no hi ha bona fe també com la institució que ho deixa perquè en aquest cas de Borja no tinc cap dubte que aquesta dona abans de repintar si la pintura està que es cau que es perd que està que salta un restaurador és que el trosset més petit ja anem a la escola per no perdre ni un trosset petit i és una tasca que no es veu la consolidació fixació de la pintura però que en canvi és de les més importants perquè el que hem de fer és mantenir l'original i en aquest cas d'haurien d'anar a Cop de Pinzell i acaba de treure el que estava a punt de caure i després posar a fer el que no toca que s'ho va inventar hem fet unes intervencions que són completament irreversibles justament un dels criteris de la restauració de la bona restauració és la mínima intervenció la menys invasiva i un gran respecte a la obra d'art jo que porto tants anys quan començo una obra sempre tinc aquell respecte per aquella peça i abans ha començat intento aquest diàleg de silenci que deia abans d'intentar veure què li ha passat quins problemes té perquè analitzant els problemes trobarem les solucions però hi ha alguna referència algun cas que sigui emblemàtic o que s'hi posi aquesta conservació, aquesta restauració és paradigmàtica és referència, tothom en parla o no no existeix això entre el museu en general un restaurador estrella per mi també jo perquè el conec i crec que és un restaurador estrella és el Gianluigi Colalucci que va restaurar el cap i el restaurador que va restaurar les pintures de la capella Sistina se'n va parlar molt quan s'estaven netesant perquè havien hagut fins i tot un historiador americà per veure el nom que havia fet tota una teoria dels colors foscos de la pintura de Colalucci de Michelangelo i clar, un cop es va començar a netesar es van veure que havia una gama cromàtica meravellosa amb els colors vius unes transparències per mi és una restauració modelica escolta, una cosa que volia però ja que t'avui tenim aquí ho dic pels respectadors que no hem comentat això abans vull dir que si hi ha una pregunta però no podem deixar passar que estiguis aquí i no parlem del tema de Sistina com ho veus com ho has viscut i en quin punt està això perquè em sembla que encara no ha acabat i aquest és un punt realment molt, molt molt conflictiu i molt problemàtic i sembla que ara s'ha format una assemblea una Sigena 2023 i que estan lluitant perquè aquestes pintures torni les pintures a la sala capitular cap a Sigena però el museu sobretot dona raons a nivell de conservació que és ben veritat que les pintures al museu estan amb un clima estable i aquestes pintures ja no són pintures morals perquè es van arrancar al seu moment es van traspassar amb unes teles i després es van posar sobre d'un sarf de construcció de fusta estan fixades després per l'altra banda clar vull dir que les pintures es poden traslladar però com es trasllades són unes dimensions on te'ls col·locaries perquè a la sala capitular jo no sé si aquests els li cabrien però de Sant Deso de Banda són les pintures que durant la guerra civil es van cremar llavors si tu les vas a mirar les mires veus que són monocromes i és a dir perquè ens sufer altres temperatures i el color ha virat hi ha uns dibuços d'alumnes del Puig Cadefal que van anar estudiant arquitectura a pintar la Cisena quan encara no s'havia cremat i es veuen els dibuços i es deia que eren d'uns colors extraordinaris també molt vius aquestes pintures són unes pintures malaltes ens sufer per una banda ens sufer la agressió del foc i del fum però després per a altra no deixa sempre de ser una agressió el ve de fer a l'estrapo és a dir, arrancar les pintures del mur la tècnica de l'estrapo que consisteix en posar unes teles impregnades de cola i com si fessis per dir-ho a si una manera entenadora, una depilació treus la pintura talles trossos clar és una pintura que ja està malalta i fas fer una intervenció d'oxili però que també és tot plegat amb els sants agressiva doncs al museu nosaltres al museu jo no puc pronunciar però a nivell de conservació preventiva és totalment teniu clar que no és recomanable que sortim en absolut i jo dic la part dels polítics tant d'aquí com d'allà saben realment de què va això o ells actuen oprima l'especte polític jo crec per una banda que sobretot oprima l'especte polític que ells no valoren el risc el risc que comporta fer tot aquest desplaçament i després imaginant-nos que anessin cap allà jo amb volandes el manteniment que es necessita per tenir-les amb les condicions és totalment jo crec que és una cosa política i que pensen que si ho aconsegueixin aconseguiran més vots està claríssim però si la obra en sí es interessa ben poc la cultura els importa un bledo i van de cara al vot i també hi ha interessos personals pel que s'ha explicat interessos personals d'un germà d'un antic ministre del PP que era de l'ordre de Malta i que per això va reclamar aquestes pintures a mi m'ho van dir a veure aquestes pintures que les Montses de Cigena les van les van les van sedir per poder-les vendre havien de demanar l'utilització papal que era, diguéssim, l'últim tram que faltava perquè es realitzés en realitat les Montses de Cigena perquè ara n'hi ha unes però no són les de l'època a mi se'n sembla que les va donar uns diners sigui per això, no va ser gratuït si no va ser pagant doncs la quantitat, però... i a factura no és proforma no, no bé, i jo et volia ara que ja estem per acabar volia que ens fessis una panoràmica del museu jo sé que el Menac és prou conegut però també sé que hi ha persones que viuen a Barcelona que no han estat mai i que ens fessis una panoràmica de la col·lecció permanent o del que tu estàs més lligada és a dir, el romànic, el gòtic el reneixement breument ens fas una guia del Menac a veure el Menac és una col·lecció que s'ha va formar a principis del segle XX la junta de museus que als anys 19 anava comprant totes d'obres per formar el Museu de Vella Sars així és com van comprar el retaula de Sant Esteve de Granullers que en el año 1917 van pagar 150.000 passetes que era una pasta que era molts diners 150.000 passetes, el 1917 i llavors es va formar el primer museu de Vella Sars que estava a la ciutadella el part de la ciutadella aquell era el Museu d'Art Modern era un altre edifici aquí comença la col·lecció sobretot d'Armit Xaval de la formació llavors després, quan a l'any 29 que es va fer la gran exposició internacional l'any posteriori van decidir que es traslladava a dalt al Montjuïc que era el Museu d'Art de Catalunya llavors una gran col·lecció que té sobretot i que és única en el món és la pintura moral romànica que la major part prové de la campanya del 1923 que es va fer d'arrencament per evitar que aquestes pintures marxessin a l'estranger en aquella època no estaven protegides com a vents de patrimoni i no estaven catalogades i per tant es van a donar que l'Apsi Central de Mur havia sortit cap a l'estranger i es pot veure actualment al Finissar de Boston llavors és molt important ja ho dic per la seva gran quantitat d'aquestes pintures són totes de diferents poblets del Pirineu català i és única en el món pintura moral estrapada romànica és molt important l'espintura sobretàula del Gòtic perquè tenim una gran col·lecció imensa des de Luguet, el Borreçà, Martorell ja... ja és esplèndid per la música ens indica que estem arribant al final del programa això vol dir que encara en quedeu per un altre dia que la gent no es perdi l'exposició Bermejo Bartolomé Bermejo que ha estat feta conjuntament en el Museu del Prado i la National Gallery que després de Barcelona del Manac Saniral i que és un pintor gòtic que destaca amb diferència doncs bueno, hem arribat així i ja anirem a veure el Bermejo i és un pintor que ens demostra que Crist tenia sexe és la primera vegada que es veu si cal dibuixar compta, compta moltíssimes gràcies, de debò estic segur que els nostres uïdors i nosaltres hem quedat al·lucinats de la cantat de coses que ens has explicat aquesta nit i per tant, moltíssimes gràcies per venir al programa és un plaer estar a escoltar tot això i la setmana que ve tindrem un altre convidat que és en Joan González que més a més és un personatge que viu aquí a Sant Just que és el director del Festival Internacional de Cinema Documental que comença la 22... 22 edició del 15 al 25 de maig d'aquest any per tant, bona nit, gràcies Núria per venir al nostre programa i us enplaçem per quan vulguis venir explicant-nos el que vulguis perquè has vist que ha estat superinteressant moltíssimes gràcies, bona nit i moltíssimes gràcies per venir al nostre programa.