Cinema sense condicions del 9/4/2019

Cinema sense condicions Bona nit i bona tarda. Una tarda més som aquí al cinema sense condicions, disposats a parlar-vos de cine, del que ens agrada, del que hem vist, del que desitgem que també veieu vosaltres i que us ho passeu bé. I com sempre, primer presentarem a l'equip que avui, a més a més, estem tots pràcticament, no falta ningú, a la meva esquerra la Carme Nabot. Estic molt contenta que el Joan torni a ser aquí, després de tants dies de no estar tots plegats, ja hi som, ja hi som. Molt bé, bona nit Carme. Bona tarda. La madriga Badeta, Joan Sardà. Hola, bona nit. Joan, Pep en Van Gogh, la continuació. Hola, bona nit. I arredint els vidres, controlant-t'ho tot, el Paul Degler, que sempre està aquí, disculpant-te'ls a les novetats de la gent, jove, perquè ella és un jove, els joves inquietos. The young ones. Exacte. Ara parlarem del nostre convidat que presentarà la Carme, ja sap que habitualment fem dos pas al programa, una primera part que parlem de les coses que hem vist, de les estrenes, del que recomanem, etcètera, etcètera, i la segona part que dediquem lògicament al convidat. Llavors, en aquesta primera part segurament parlarem de Gael, una pel·lícula que el Paul m'ha dit que ha vist i que voldíem comentar, i a la segona part, lògicament presentarem el presentador, el convidat que és en Joan Contales Herrero, i és el director de Docs Barcelona, el festival internacional de cine documental, que celebrarà la seva 21ª edició, 22 audició, del 15 al 25 de maig d'aquest any. Bona nit, Joan. Bona nit. Encantat que estiguis aquí, i la Carme et presentarà perquè és qui et coneix. Moltes gràcies. Ens coneixem poquet, però ens coneixem. A veure, en Joan Contales Herrero, és... s'ha dedicat a documentals des de molt jove, i quan ell explica, incluso, per què ho ha fet, diu que està content d'haver fet la seva vocació una feina, que això, una cosa que pocs poden dir, poquíssims, i és un èxit personal, i és una aspiració que segurament té tothom quan comença, i no tothom quan aconsegueix. Per tant, sí que el fet de treballar primer, jo crec que el primer que vas fer, segons expliques, és dedicar-te a fer documentals, a fer-los, després t'has dedicat a producció, després has creat una... Has creat, em sembla, una distribució, també, de documentals. Has fet formació professional per gent que s'hi vulgui dedicar. Has creat una estructura lligada a la Universitat, suposo, a la Ramon Llull, perquè és el Blanquerna, crec. Has fet unes... Jo no sé exactament què ens ho explicaràs tu. El que has fet a Espano-Amèrica, crec que a Colòmbia i a Chile, has expandit la teva obra que has fet aquí, en allà, ens explicaràs amb 15 objectius i 15 èxits o 15 resultats. I crec que també, això no ho sé, tens una... o la tens, o la preveus, una gestió amb televisions locals. No sé si això és una aspiració, o realment ho fas, perquè no s'ha pogut trobar, però tu ens explicaràs. Ens explicaràs tot això, per tant, hi ha una pila de coses per què ens expliquis. I molt atractives i molt interessants, perquè realment... Hi ha una sèrie de seccions que feu en el festival, i vol dir la pena que expliqui així cada secció que fan, que es dediquen, etcètera. Comencem a la primera part, que seria la primera part dedicada a les pel·lícules que hem vist. El Pol ha vist Gael, i a mi faria molta il·lusió saber... Queda estret, queda estret. Li deu fer molta il·lusió, Joan, perquè a mi també m'ha dit que l'anés a veure, però no he pogut anar a veure. Volia guanyar adeptes. Jo m'he quedat aquí. A mi em va agradar, a mi em va agradar la pel·lícula, però també és el que t'he dit abans, Joan. Jo crec que també, d'alguna forma, em cega, que és un tipus de cinema que a mi ja m'atrapa bastant. És una narrativa que tot i que és una pel·lícula que va competir a Can's, que a més va guanyar, va guanyar en premis d'actuació, i és això que jo per a prima. A més, estem parlant d'una operàprima. I qui és el director? És belga. Lucas Don. També és el guionista. I a mi, personalment, és una pel·lícula que tot i que veig que a Can's, és veritat que jo en el meu cap és una pel·lícula totalment sàndens. En el sentit, aquest estil de cinema, tampoc diré com una mena d'agostumbrisme, però és aquest tipus de cinema més calmat, més pausat. De que entres molt en un personatge, la pel·lícula és absolutament d'un únic personatge, i a partir d'aquí vas veient l'evolució. Jo, personalment, sí que vaig entrar bastant des del minut U, i la veritat és que jo també vaig anar a Cegas. És a dir, jo no volia saber massa de què anava, sabia una mica els gènere's que tocava, però volia saber el mínim niveu de trailers i res. I realment em va sorprendre, tampoc aquest nivell d'obra mestra, però sí que realment és un tipus de cinema, que com a mínim amb un tema, com és la transsexualitat que toca, a més, des del món del ballet i de la dansa, que segurament aquí tenim experts que ens ho tiren pels terres, però jo trobo que t'actracta molts temes en molt poc temps, i d'una forma més com molt subtil, i inclús amb molta delicadesa. Sí, però jo crec que el que veu bastant és d'aquest dolor que no es veu, i a mi això... Em va semblar bastant interessant el tractament. Llavors, veient que el guionista també és el director, també en tenc a l'hora de tractar amb els actors, i això ja va intentar volcar tots aquests temes, que jo crec que igualment, com que ets empopurri, jo crec que fan una mescla bastant difícil de mostrar-ho sense ser... Ja no et dic grulla, però sense ser inclús escatològic, perquè hi ha moments que són difícils per la càmera, com a transgènera, i també anava veient la pel·lícula i dic que aquest personatge, l'actor, trio, és... És actor, eh? Victor Polstra. Espejarí, espejarí, més que actor. La primera pel·lícula d'ell és l'únic que ha fet. El que em refereixo és que de cara... Sembla una noia, a principi de la pel·lícula té una noia. Sí, exacte, he pensat... Llavors, et concerta perquè t'endús compte que és una noia, i llavors, clar, jo no sé si això també és maquillatge i tal, i que l'han rectat, o realment és que ell és així, llavors el que queda molt clar és que és el personatge ideal per aquest tipus de pel·lícula, i que ells representen realment molt bé el que vol mostrar el director. I el que anava veient era justament que les històries paraleles, el voltant d'aquest personatge, el del germà, el del pare, sobretot, i totes les anaves vingudes del metge. És una evolució que no és per res una estampida d'accions, o sigui, és una cosa molt pausada, però en el bon sentit per mi, clar, és un tipus de cinema que quan es tracta així, per mi té un valor. Ara que entenc perfectament que hi hagi gent que no pugui entrar en aquest cinema, jo ho entenc, aquí no hi haurà debat de si és massa lenta, em sap greu, Joan, que crec que volies baralla. Però no te la pensa proporciona. Però a l'hora penso, i ara aquí sí que és d'art, que tu, Joan Moros, que és... M'estranya que t'agradi aquesta pel·lícula, però que t'agradi també Dolors i Glòria. És a dir, o al revés, o al revés. Per a vosaltres també, que us agradi aquella pel·lícula i aquesta no. Jo també he vist Dolors i Glòria, eh? Aquí veus, entrem a la segona baralla. Però vam dir, de Dolors i Glòria, recorda que vam dir que no és una pel·lícula, que és millor que les anteriors, perquè les anteriors últimes eren molt dolentes. Bé, per tant, dient de los amantes pasajeros i Julieta. Perquè la pia el gavito... A mi tampoc em va agradar gaire. Tampoc, tampoc. Comparat amb aquesta, em quedo amb aquesta. Un moment, un moment. A mi Julieta em va agradar, menys la interpretació de l'Adrià Naugarte em va agradar. Jo tornem una mica a la pel·lícula, perquè em penso que si és acabat, encara tens més coses per dir de la pel·lícula. No, però comentem-la, comentem-la. Jo és una pel·lícula que la van estrenar... La pel·lícula és la meva versió, de per què ser diferent o igual el que el director em pensi. Jo és una pel·lícula que m'ha enviat perdut perquè la van estrenar l'octubre de novembre del any passat, i altres, com has dit-ho molt bé, me l'havien dit que era molt fluixa. Llavors la passava la setmana passada, i aquesta setmana també continua en el Texas, i en què el Texas val tres euros, doncs escolta, val la pena aprofitar-ho. I vaig dir, ja ets a dir, que la trobo personalment em va sorprendre, perquè no sabia gaire. Sabia que anava de la transsexualitat, i possiblement perquè aquest tema és un tema que pot ser escabrós i pot ser superficial, etcètera, etcètera, tenia, fins i tot diria, una certa prevenció d'aprendre-me d'en sèrio. A mi em sembla extraordinària i recomanable per a mi personalment de totes totes. De fet, després de veure-la m'he informat, i he vist que ha rebut un gran reconeixement, un gran reconeixement, tant per part de la crítica, com per part de nombrosos festivals en els quals ha estat premiada. He vist, per exemple, que Carlos Laureda, de fotogrames, el crític deia, una de les pel·lícules més importantes de l'any. Clarament, l'espectador percibe una tensió sorda, però tan intensa i continua en la gran pantalla. Los movimientos de cámara son de una belleza que corta el aliento. Jo estic absolutament d'acord amb això. Jo personalment estic absolutament d'acord amb això. Javier Ocaña, en el país, deia, formidable, una obra del cuerpo des del cuerpo, i penso que és veritat. Víctor Polster, que és el lavallerí, el nano que fa de nen i de nen a la vegada, sobrecoge con una actuación inolvidable. La pel·lícula va ser premiada, com has dit, molt bé a Can's, i el Víctor Polster, jo la va veure a l'actuació del millor. Va ser premiat perquè era d'Opera Prima, la primera pel·lícula d'aquest director. Nominada a la millor pel·lícula europea, els Premis Goya i el César, i va ser premi del públic del Festival de Sant Sebastià. Bueno, a Can va ser premiada en certen regar, eh? Sí, sí. No sé quin exactament no recordo. No era de les primeres... No era competició a la secció en certen regar. Bueno, també d'Opera Prima. D'Opera Prima, era... Es considerava que era la millor pel·lícula d'Opera Prima, no ho sé, ho estava nominada amb això, no sé quina prèvia va guanyar, perquè no ho havia mirat després. El Joan Sardà li podríem posar una dinar amb el cap de tot el cap que va girant, que no, que no, que no. És que ell no va entrar i llavors, a mi em pot passar anàvem amb una pel·lícula, jo respecto que un no li agradi, i jo també me'n passa el contrari, que a mi em va agradar més del que m'esperava, molt més del que m'esperava. El Quim Casas, el periódico, opinava. És una de aquelles pel·lícules que té alguna cosa que et fan empatitzar amb ella. És una reflexió fonda i envolvent, com els moviments de càmera triats, que jo penso que són extraordinaris. I per el meu punt de vista, sí o no? Tu estàs d'acord? Estava saludant a... No, però sí, però sí que estic d'acord igualment, sí. Jo empatizo... Vols que estiguis d'acord? Jo, simplement, perquè em va fer gràcia, volia saber, i jo també volia que el veieu més gent per opinar. Sí, sí, ara veuré, ja la veuré. No cal que estiguem d'acord, és a dir, cadascú té les seves sensibilitats, els seus gustos, i cadascú... Jo crec que sí que és una pel·lícula que s'ha de veure, perquè m'està tractant un tema que... No és que sigui tabú, però... És un tema que ara, en aquest moment... Ara pot ser bastant recorrent. Però per exemple, Xavier... No, però dic... No, però per exemple, Xavier Dolan, com el director que és molt jove, que va fer mami, o va fer lorenzenyways, o va fer... Com es deia? Com matar a la meva mare, o així... Ha anat fent algunes pel·lícules així, però ell va quedar exactament guanyador, amb Godara, a Can. Fa dos anys. Sí, sí, sí. I... I és un director que ha tractat molts cops el tema de la transsexualitat. I inclús allà, em sembla, amb un dramatisme que està molt ben fet, i m'agrada el seu cine, però inclús hi ha molta càrrega tràgica i dramatisme. I aquí... Aquí està plena de bonisme, aquesta pedícula. Tot d'ella. Tot d'ella està travessada per bonisme, amb una societat moderna, que no posa massa problemes al tema de la transsexualitat. És una societat que dona la sensació amb el pare, els recomanes entre el pare i ell, que dona una sensació molt progressista. Una cosa que no acabes de, de possiblement, entendre o acceptar a Maïterrani. Si ens atencem al món real em sembla que xocarem en una realitat molt diferent. No tan estètica... Però una cosa és evident que és una pel·lícula nòrdica. No és una pel·lícula del sur, no és una pel·lícula d'Itàlia o d'Espanya. I llavors, en definitiva, jo segueixo amb el que jo penso i no cal que després dinem discutint. Jo empatizo, en general, la majoria de critiques que he llegit, que la deixen com un sorprenent debut del director del Lucas Don i com el protagonista que té una dedicació extraordinària a la pel·lícula. Com us he dit fa un moment, recordo que abans d'entrar al cinema, em feia por que el tema de la traxoidat fos presentat d'una forma massa escabrosa o massa superficial. I penso que no hi ha res de tot això, com això coincideixo amb el pol. Per mi la sorpresa és que tot està mostrat amb una gran contenció i tractat amb una magistral subtilesa al llarg de tot el drama. Aquesta delicadesa és particularment clara per mi en la relació que hi ha gairebé maternal per un protagonista noi o noia, o protagonista o protagonista, manté amb el seu germà petit o les converses, la relació extraordinàriament de proximitat i complicitat amb el seu pare. És la veritat que no és mai terreny. És un món molt més avançat que el nostre, penso, per les converses que surten allà. Hi ha escenes que són tan entrenyables i corprenedores que no són gens habituals veure-les a la pantalla. I, sobretot, perquè es tenen un to des del punt de vista progressista. I també resulta, des del punt de vista molt curiós, com Víctor Poster, que és un ballerí de la companyia de ballet més important de Vèlgica, Blan de Blerén, que no sabem la pronúncia, interioritza i caracteriza completament el paper de transgènera tant de la protagonista, des del punt de vista tan físic, mentalment. És a dir, tens la sensació que mentalment ha assumit perfectament allò que està la transmidint. Entenc que li permiesin, per mi, en cans, com a millor interpretació. L'actor ofereix, per mi, una actuació difícil i continguda, però extremadament rica en matisos i en les petites variacions que demanen cada escena. I és somament, i amb això coincideixo amb el que deia el pol, i és somament curiós algun contrast que hi ha. Jo em refereixo al mateix que a ells. Com suporta estoicament les agressions en una farmesa impasible, però, a la vegada, com contradiu la seva cara pel dolor que pateix. És a dir, aquest contrast entre volguer mantenir la situació i el que ella està patint realment, està tan brillantment explicat cinematogràficament que et convou. Jo crec, per mi és impressionant, tot això és impressionant. Crec que, durant la major part de la pel·lícula, vaig estar amb un ús a la gola, sincerament. És a dir, em va captar des del principi d'aquesta mena d'atenció fins al final de la pel·lícula. Perquè era tan clar que aquell adolescent de 15 anys protagonista no era capaç de verbalitzar els sentiments complexos que tenia, com els hi passa valoradament a la majoria d'adolescents. I això em semblava que era molt difícil d'expressar cinematogràficament. En fi, ja acabo. Una gran interpretació basada en un cas real, perquè està basat tota la pel·lícula en un cas real, uns grans i vells moviments de càmera, una molt bona fotografia, i sobretot, sobretot, una gran pel·lícula que es presenta el tema de la tansexualitat d'una forma, diríem, normal, normalitzada, i molt original, i sobretot tractada amb molta delicadesa i molta subtilesa. Això és el que jo em va semblar la pel·lícula. A mi em va recordar una pel·lícula que vaig portar aquí fa... només d'un mes, jo crec, que era la de Vuitè Grau, que es diu en anglès eighth grade, que és aquella pel·lícula que us vaig dir que era un institut, que seria una noia de 13 anys o així, com intenta entrar en... encaixar, bàsicament. I és tota una pel·lícula, és una opera prima, també, una nena que és... És anglèsa, vas dir? És americana, però és brutal, de com... Però aquesta sí que és bastant visceral, molt continguda, perquè al final és una nena molt tímida, que, a més, obre un canal de YouTube per explicar consells de com... com ser, per exemple, polar, com si no sé què, i està enganxat a les xarxes, però, de fet, és una persona que no té vida social, perquè és molt tímida, i és molt... i la gent la persegueix per l'escola, és que hi ha aquest punt com molt... com molt antisocial, però té aquesta vida, no?, online, i la tracta d'un tema, o sigui, d'una forma molt, molt... o sigui, molt semblant aquí, l'únic aquí, al centre, evidentment, és un... un noi transgènere, i allà és una noia de... d'institut, vull dir, que és també... potser és més... no et dic un tema més banal, evidentment, aquell, però sí que... té un tractament molt semblant, vull dir, perquè si algú realment li ha agradat gaire, potser que pugui... Potser li pugui agradar, li pugui agradar també l'altre. Molt bé. Molt bé. Passem a altres pel·lícules, o voleu... No, no, vull sentir l'opinió. Jo hi puc dir la meva. Bé, jo no sé què us donen de menjar a casa. Bons aliments, bons aliments. Perquè digueu aquestes coses realment, vull dir, estic absolutament a les antípodes. Vull dir, penso que... que és una pastanaga bullida, vull dir que és una pel·lícula que no té res a veure amb tot el que esteu explicant. Jo no em puc creure que una persona de 15 anys vulgui ser transgènere i a sobre ballarina. Jo sí que m'ho crec. Primer, perquè ser transgènere no és una cosa precisament fàcil. I segona, perquè ser ballarina encara és més difícil. Ballarina has de començar de petita. Però això no vol dir que no li posi... No pots començar als 15 anys. Mai de la vida una ballarina comença als 15 anys. És igual, deixem-ho estar. Em sembla bé que opinis que no pot començar als 15 anys, però no t'ha agradat. Jo em vaig quedar a fora a tota la pel·lícula. Ells han entrat a dins de la pel·lícula, però és impossible d'entrar. No és possible, perquè hi hem entrat. Bé, de totes formes... A veure, deixem dir-te una cosa, Joan. Jo no soc un especialista sobre la transsexualitat, però he llegit molts llibres. Jo no. Que és el que deia un senyor a la tele. I, per exemple, he vist un documental dels documentals del mes, que aquí tenim el senyor González Herrero, que parlava d'un cas israel, que era punyent de debò, de Goodson, i que... escolta... També la volem. Potser que la veieu. Neu a la biblioteca i agafeu el que veieu. És que jo em crec, també, això. Jo us volia dir una cosa. Jo he vist la pel·lícula. Tampoc em va agradar. Però gens... Reconec coses accessòries, com una fotografia correcta, un muntatge correcte, però tot això està molt bé si la pel·lícula és bona. Per mi és bona. Jo només us dic una cosa. Penseu que hi ha transgèneres de 5 anys, de 15, com aquest, i n'hi ha de 50, o sigui, aquí estem, a dintre d'una cosa que està embolicadeta, amb un llacet, amb una cara molt mona, i tot el rato amb miro, però en realitat, per mi, aquesta pel·lícula, és més. Un problema d'un adolescent en l'edat del canvi, com a més important que el transgèner... Això també ho he dit. Si està vivint en una societat que no hi ha cap problema. Això també ho he dit. T'acord amb això? No l'he vist. Intentaré veure-la, si voleu. Però crec que és un problema que no pot ser superficial de cap manera, perquè és una problemàtica que no es pot afrontar de manera encantadora, perquè hi ha un problema, de fons, excessivament molt greu, i sobretot si és un nano adolescent, molt superior al que ell pot suportar, segurament. Per tant, sí que em crec que una problema que té aquests tipus és molt difícil d'encarar-la amb realisme, molt, molt difícil. Perquè ho fas... o fas tremendisme, o fas falsetat. Jo, com que no les he vist, no les he vist. Jo ho pintaré quan haguem vist. Exacte, ja ho pintaré. Però sí que mirar-te la problemàtica és una problemàtica que no pot ser adulcorada. I si s'adulcora, es fa una trampa... Jo no crec que estigui adulcorada a la pel·lícula. Jo no l'he vist. Jo volia parlar de l'Almodóvar, que em deixeu. Espera, canvien el xip. Es posen positius. Ah, sí, vale. He vist, com se diu això? Dolor i glòria. A veure, primer, és de dir que a mi l'Almodóvar que m'agrada és del primer. I quan veig aquestes últimes coses que fan, no m'hi acabo de sentir bé. Què haig de dir de l'Almodóvar del dòlor i glòria? Que és una pel·lícula bonica. És una pel·lícula d'una estètica potentíssima, perquè això l'Almodóvar ho sap fer molt bé. És una pel·lícula que... romiada, ell condua molt bé la càmera sempre, que el personatge del... Perdona, quan dius bonica, vols dir que... Perquè l'estètica està molt cuidada. Estèticament està bé, però la pel·lícula no... Espera, jo no he acabat. Ja t'ho diré. Quan acabi, t'ho explico. Tot això ho dic com a positiu, perquè l'és. Després, el protagonista penso que ho fa molt bé. Ho fa molt bé. Salva la pel·lícula, crec. Fa un personatge el que normalment no ha fet ell. Fa un home gran, un home deprimit, amb una depresió potent. La pel·lícula està molt ben tractat per l'Almodóva. És un personatge creïble, perquè ell ho fa bé, l'Antonio Banderas. I, per tant, ell ha fet personatges molt més banals, i els ha donat cos. Aquest que no és de banal, li dona... li dona consistència a la pel·lícula que no en tindria si no fora per ell. Això és la meva... la meva visió. La pel·lícula té els contrastos de quan ell recorda la seva vida de quan era petit. Aquell contrast és bé, perquè amb això l'Almodóva és molt bo. Però, en canvi, el guió no se li enganxa bé. La depresió d'ell l'entens, però no li dona consistència a la pel·lícula. La... la dificultat creativa l'entens, perquè un creatiu, quan té una crisi creativa, és el seu grandíssim problema. Si a sobre es fa gran, es fa vell, i... les expectatives se li... se li entristeixen, això està ben d'escrit. Però això no li dona consistència a la pel·lícula. Per tant... Vandera salve la pel·lícula, perquè el guió li dona l'Almodóva. Vam deixar-me acabar... Vandera sol, què farien? No farien res. Perquè l'Almodóva ha fet aquest alter ego, que és el Vanderes, i per tant... Bé, a veure, jo acabo de dir, a mi, les pel·lícules que més m'han agradat de l'Almodóva són les primeres, i després... la de... Tot el sobremadre. El Volver a mi em va agradar molt. És a dir, quan ell... jo crec que ja sé que és un tòpic, perquè els personatges femenins els creen més consistència que els masculins. I... Em sembla que aquí també li ha passat. I, per tant, el Volver, per exemple, és una pel·lícula molt ben travada, un guió més consistent, i més rodó. I això és el que pot dir... Ara és una pel·lícula que es pot veure, és una pel·lícula bonica, és una pel·lícula que l'Almodóva ha desplegat unes grans eines de càmera i d'entorns, perquè això ho fa molt bé, però... per mi lluny del... del todo sobre mi madre, que aquesta jo, també, i el Volver, aquestes que... ell recrea un món que sí que el porta dins. Això és el que pot dir de la pel·lícula. Primer és la vista. Joan, tu l'has vista? No. A mi em sembla que hi ha 3 interpretacions de la pel·lícula molt millors que les de banderes, que és bona, que són de la Penelope Cruz, de la Julieta Serrano, i de la Sierra Eche en dia, sobretot que està colosal. És evident, és evident. Quan ell torna endarrere, la història és més consistent. Que diguis que el bandera salva la pel·lícula? Sí. Perquè és la història d'ell. No cola, perquè la pel·lícula està salvada ja des del principi. Si no fora per ell, la distància de la pel·lícula fallaria. No, l'Almodóvar ha fet una pel·lícula autobiogràfica i ha agafat en el actor que li té més confiança. Segurament. I ja està. I el paper de la seva mare ha agafat en el actriu que li té més confiança, que és la Penelope Cruz, i les dues ho fan. És que no podia agafar ningú més. Perquè és un gran director d'actors. És un senyor que ha agafat una altra, però els actors no salvan la pel·lícula. Vull dir, hi ha un guió i hi ha un muntatge. Si no, proveu de fer-lo. No, però el que vull dir és que sense el banderàs no estigués bé com en altres pel·lícules que heu fet. No era la piel que ha vingut que ha sortit també el banderàs. No estava com aquí. El banderàs no estava com aquí. Jo també crec que hi ha un punt de pressió o autopressió del banderàs dient per tant el director que em va portar. Hi ha un punt del paper de la meva vida. Segurament, segurament. I la pel·lícula obre amb ella, la piscina. Segurament. Però vull dir que si hagués estat... Jo que vull dir és que si hagués estat com estava pel cabito, jo considero que no s'hauria sortit tan bé com a censur, vull dir, sincerament. El banderàs amb aquesta pel·lícula dona un pas endavant molt gran com a to. Sí senyor. És del modó. Sí senyor. I del banderàs. Clar, clar. Molt bé. Altres pel·lícules que heu vist? No tenim temps. No tenim temps. Estem al temps del convidat. El convidat té la paraula. Ara estarem a la Turada de Semana Santa i llavors quan tornem... Hi ha moltes coses a dir. Hi ha totes les tortugues. Podíem començar a preguntar-te com va néixer Docs Vany. Docs Barcelona. Docs Barcelona neix fa 22 anys amb la idea de crear un ecosistema en el camp documental català quan el que hi havia era un desert. I neix per empoderar els productors i fer possible que hi hagi documentals. No neix com a festival. Neix com una trobada de professionals per empoderar els productors catalans. I donar-los i conèixer com s'estan produint documentals a Europa. I com ha sigut l'evolució? Com ha anat evolucionant? Bé, el primer cop vam tenir 12 projectes que es presentaven davant d'un pànic internacional per buscar finançament. Molts dels productors van rebre molta estopa perquè els projectes eren molt fluixos i molts de productors han repartit molt. I jo els deia que jo no m'hagués atrevit a sortir perquè no tenies un projecte. I a la segona pregunta, tant un bat. D'això, ara el Docs Barcelona és un festival a Barcelona. És un festival a Medellín, Colòmbia. És un festival a Valparaiso. Té la xarxa més gran del món de estrena de pel·lícules documentals cada mes i estrenem cada mes a 90 sales. I l'any passat va tenir 130.000 espectadors. 130.000 espectadors? Sumat? Sí. És el projecte de Docs Barcelona global. Per tant, el Docs Barcelona s'ha convertit en un festival que congrega milers de persones. S'ha convertit en un mercat internacional i que hi hagi gent que tindrà gent d'uns 40 països a finançar els dos projectes. I on tindrem finançadors que financin aquests nous projectes. I continuem. El projecte va més endavant amb noves etapes. A mi que m'ha sorprès és que hi ha una programació internacional. Tu tens gent de l'equip que és una internacionala, que els que triaules pel·lícules. Sí, el nostre cap de programadors, el que seria el director artístic, que és el director artístic, que és una altra autoritat del documental a Europa. Ell sempre ha estat el responsable de programació. I després tenim un grup de 8 o 9 persones que majoritàriament són d'aquí, són catalanes i algú de Madrid també. Fem una crida on ens arriben 500 pel·lícules i a les fem la selecció. Però sempre la vocació ha estat internacional. Vols preguntar? Tu creus que en aquest moment el documental té una ubicació no tant als cines com a tal, sinó a les televisions i a les programacions comuns? Perquè, per exemple, sense ficció o els documentals que es passen a TV3, trobo que, primer, que són realment importants i després que van increscendo últimament i després que el cine com a tal també agafa l'eina del documental. Incluso ja es fan pel·lícules que són biòpics o que pretenen ser biòpics, però en el fons tenen esquema de documental. Si això tu creus que respona un interès de la gent de que el cinema que es fa és un cinema fantasiós i un cinema inventat i, a la realitat, té més importància. Aviam, aquí hi haurien aquesta resposta per una resposta molt llarga. Ja fa anys que el documental està sent un atac adòl·lic que ho està inventant tot. Ja fa anys que el documental ha saltat de la pantalla i s'ha enserit a la societat. I per mi va ser extraordinàriament important que una entitat de la qual soc membre, com la CS, la secció escursa instal·lada, quan va fer 75 anys va fer el llibre que fa 200 anys hauria pogut fer 100 anys, 300 anys i va fer un documental. Això vol dir que el documental ha traspassat la pantalla. Per a l'altre costat els mitjans de producció han baixat els preus. És a dir, la tecnologia ha favorit una democratització una facilitat extraordinària. Ara el problema no és produir documentals, el problema és arribar al públic, és la distribució. Per tant, per exemple, us puc dir que el festival més important del món de documentals no té 20.000 espectadors, no té 40.000, no té 80.000, no té 100.000, no té 150.000, no té 200.000, té 225.000 espectadors. Perquè hi ha una aposta, és a Amsterdam i és la meca del documentalisme com a festival. El senseficció no és ni més ni menys que la conseqüència d'haver creat que el mèrit no és del Doc Barcelona, el mèrit és un senyor que es diu Tuestin Muller que es va preguntar per què després de les dictadures de coronels a Grècia, després del Salazar a Portugal, després del Franco-Espanya, 20 anys després, el documental no s'havia desenvolupat i ell va planificar una sèrie d'accions i a Barcelona ens van casar, va haver un enamorament i van començar a posar metodologia. Aquest moviment que de seguida els productors van agafar la bandera va començar a produir obres. Si produeixes obres tens públic. El tenir públic va començar una cosa simpàtica que és que la televisió va començar a fer TV3 en el segon canal, un programa de documentals i després en el primer canal, a les 12 de la nit i el Joan Salvat, que havia estat el meu jefe els 30 minuts, tot el equip està en contra i dic Joan, millor que sigui les 12 de la nit o les 9. No funciones, no duraràs ni una setmana. Què ha passat? Tots plegats hem aconseguit una ecologia on hi ha directors, obres, espectadors, mitjans per poder produir i aquesta roda va creixent. I aquesta roda va creixent. I a més, ara que tot això es pot veure quan vulguis perquè aquesta facilitat de que tu tries el que veus quan vols veure-ho, això segurament afiança aquest tipus de material. Sí, i aquí cal tenir present una cosa, cal ser conscient que el que es viu en aquí, i en aquí vol dir Catalunya, no es viu ni a Madrid, ni a Lisboa, ni a Milà, ni a Roma, ni a Tenes, és a dir, la capitalitat... A Milà tampoc. S'ha fet una feina, perquè hi ha hagut una estratègia, perquè hi ha hagut diverses gent des de la televisió, a les universitats, a l'administració, els petits emprenedors, els directors... I perquè és un sector de negoci que potser està amb sones, eh? Bueno, de negoci, més aviat poc... Bueno, no negoci... No, d'opció, d'opció. Sí, i una cosa per mi també... No tenim la moda, que hi hauràs aquí, per exemple, com a opció... No ho desconec, no? Però una cosa interessant també és que Barcelona ha sigut, ja s'ha pigut, capitalitzar en termes de formació una gran escola. La feina que ha fet la Pompeu, la feina que ha fet l'Antònoma, la feina que ha fet l'Escac... Tot això va generant autors, va generant obres... Tu obres la porta documental, hi ha 50 obres... Sí, sí. 50 obres, 50 maneres, 50 narratives, 50 estils... És a dir, és... És tot un univers. Abans, quan parlàveu de la pelicó, i m'he apuntat aquí, de Gutsson, de Gutsson, és una història que va obrir el Docs Barcelona en una sala amb 1.200 places, al cinema rival, que és la història d'un noi... De quin any és això? Fa 3 anys. I crec que filmin es pot trobar. És la història d'un noi que demana diners els pares per anar a estudiar a Oxford. I, finalment, els pares els donen. Però ells em va... No recordo si era a Tailandia... A Singapur. Molt bé. Supera i torna a Israel. Sí. Com a dona. Convertit amb dona, sí. I sense dir els pares, això. El noi aquest va picar la porta de la directora, la Xisla i... No me'n recordo algun nom. I li va dir, he vist les teves obres, he fet aquests vídeos, ell s'havia anat filmant, i vaig a fer aquest pas. La noia va vendre... Quina edat tenia aquests? 22, 23 anys. La noia, la directora es va vendre el cotxe, el va seguir, i ha fet una obra que per mi... per mi, eh, marca una banja un després en relació a veure en una família conservadora, irraliana, com un noi passa a ser noia que això provoca i hi ha escenes memorables en el sentit de que no s'ho oblidaran mai. Jo l'he vist, no? De curso. Les escenes del parc són absolutament... I la trobada amb el germà que es posa davant d'ell, i li diu, hola, ens coneixem, i el germà que l'estaves parant amb ell... No el coneix. No el coneix. I li torna a dir... ens coneixem. I la següència és brutal. Brutal. I és una cosa senzilla, és una persona i una càmera. El film hi gastar perquè hi visc, fer-ho també a distribució, la seguiu fem perquè fa uns anys que feia 7 o 8 pel·lícules, els donava filmig perquè poguéssim... Totes les que estan al circuit del documental del mes després van a parar filmig, van a parar recúten, van a parar... totes no, a Movistar, sí. I a les biblioteques públiques també, no? Biblioteques fem projeccions. Però hi ha DVDs també. Potser ara aquí m'agafes, i això porta el departament de distribució. Tu en què l'has vist, Joan? Jo la vaig veure amb una projecció del documental del mes. En un centre cívic del documental del mes. Concretament, aforpient, però... Ja, ja, ja. Quantes seccions té el vostre... El festival, el DOX, té... Aviam, té... panorama, que seria l'últim del... del món internacional, té l'atitud, l'atitud és una secció, nosaltres tenim molt vincle d'Amèrica i Latina, i hi ha pel·lícules que tenen com a matemàtica Amèrica i Latina, o bé, els latins europeus. La latinitat, perquè... Llavors tenim el DOC, el DOC és on hi ha l'obra més arriscada. Sí? Per què? Doncs perquè el DOC Barcelona està pensat, i tota la nostra feina, en general, està pensat, per les persones que tenen mirades inquietes, és a dir, volem arribar al gran públic per dir-li, encara que no t'ho creguis, jo et faig un pacte, que és... si tens l'experiència de veure un documental, et passarà com amb les patates fragides, repetiràs, sí? Tornaràs. El que costa més és la primera experiència. Clar. Però aquestes seccions tenim el DOC Santins, que és per adolescents, sempre hem volgut apropar cinema, documental i adolescents, i són aquestes les diferents seccions que tenim dins la part festival, però jo hauria la part industrial, que és una altra. I Masterclasses, que feu... No, no. Hi ha Masterclasses i taules rodones, i per ser una prop, que hi ha... nous ciners, nous citats, perdó, catalanes, que passen les vostres pel·lícules. Sí, demà, la veritat és que no podré dir molta cosa d'aquesta edició, perquè, si dius, puc dir que vingueu demà a la roda de premsa, que demà fem la roda de premsa, però si es puc dir que aquest any ja són 12 ciutats. 12 ciutats. Llavors, una altra cosa, doneu premis també. Quins premis doneu? Ja, el premi del festival, el premi més important és el premi del DOC Barcelona, nou talent també, i el premi del públic, i el premi dels DOC Santins. Hi ha diversos, i m'agradaria, en el futur, poder fer premis temàtics, amb millor muntatge, amb millor direcció a fotografia. I premi públic, indici del meu públic, també té un premi de públic, no? Quantes produccions es presenten en aquest any, més o menys? Sí, 41 de 28 països. I teniu... La raó per la que heu triat d'Espana Amèrica, a Chile i a Colòmbia, és... per què? Market import. Perquè hi havia un... Suposo que hi havia un 8, no? 8 en molts llocs, això. No, no, no. La raó és perquè, quan jo estava de religió del 30 minuts, quan des del 30 minuts, me'n vaig a recórrer a Chile, me'n vaig de Rica a Punta Arenas, al Conec, no coneixia en aquell moment ningú, al Conec i comença a veure relació. I començo... comencem a fer formació allà, comencem a fer tallers, comencem a fer alguna coproducció, com la del Winnipeg, comencem a fer coses, i després arribo a un punt que comencem a fer el documental del mes. I després muntem a empresa allà i fem el festival a Valparaiso, i això va ser en xile. I en Colòmbia, perquè... Quants anys, això? I això ja fa... 12 anys, una cosa així. I Colòmbia va ser que el festival de cinema... Veu a Medellín, on s'ho fa? Està a Medellín, però l'inici va ser que el festival... El festival San Sebastián de Llac, que és el festival de Cartagena, em va convidar que portés el taller de documentals amb directors i productors colombians, i vaig estar barillosos, i vaig pensar que podíem aportar alguna cosa, i vam muntar amb pressa i vam començar a fer activitat allà. Clar, perquè... Quan tu dius a Madrid o a Lisboa o a Milà, no hi ha... no hi ha... les condicions per què passi el que passa aquí, a Espanya-Omèrica, on tallen més condicions? O no... Aviam, les cinematografies que estan més... Colòmbia destina més diners al cinema que no pas a les altres espanyoles. Perquè fem una idea... És a dir, que... que tenen capacitat econòmica. Normalment el primer punt sempre és la formació. Sí? Els en aquest moment cinematografies potents a América Latina en el camp documental hi ha l'Argentina, hi ha la Xilena, la Brexilena, i després ja són obres. La colombiana està començant a trencar l'ou, però ja són obres que encara no donen un gruix de dir, bueno, és que tu veus la cinematografia xilena, i cada any està traient peces que estan al circuit internacional, i tal. Però hi ha aquests països. Jo recordo un documental més que crec que era Argentí, que era el de la realitzadora que es va quedar en cega, que era... Era extraordinari, que és un documental. Com captava la realitat dels carrers, com una persona que era molt burgesa, al final descobria que, bueno, que podríem dir que la veritat està en el poble. Perquè llavors coneixia tot de gent que eren venadors amb volants i coses així, que llavors ell els filmava i tal, i descobria un món nou. Era una pel·lícula realment corparenadora. Jo m'ha sorprès avui que visc a anar amb root, el problemàtic, que és un documental del més, avui, en aquest moment, l'estan passant a l'aula margelina de l'edifici històric de la Facultat d'edet. No? Pot ser, pot ser. I que... Perquè tinc la relació que teniu coses que veus en parallel 40, són els mateixos o són diferents o... Sí, però el 40 és l'empresa. Ah, per el 40 és l'empresa. I el DOC Barcelona és un projecte d'aquesta empresa. I per tant, aquí arredirem, hi ha una financiació. És a dir, com obteniu la financiació? Com feu... Aviam... El festival? O tot? Vull dir com... No teniu els diners per fer coses. On tens el negoci? Aviam, doncs la veritat és que ens ajuntem, són 8 persones, ens posem els passamuntanyes, agafem unes quantes escopetes amb canyons retallats, i ens anem a trecar bancs. I ho graveu, i ho projecteu també. Exacte. I feu un documental. Però nosaltres ja el passamuntanyes, per tant. No, cada unitat de negoci té la seva forma de finançament. Per exemple, tot el que és formació té clients. Avui mateix, això... Avui mateix ens ha trucat Euskal Televista, que vol que formi a 150 persones d'Euskal Televista. Això ja hem fet fa dos anys, i tenim un expertis en formació en el camp audiovisual, i... I assordeu allà, o vén l'aquí? No, no. Vení sense portar persona aquí seria... Per això? Que sí, molt car, clar. Ja nosaltres anem allà. El documental del mes, té un... 80, 85% de sector públic públic, però que paga una factura. No subvenció, sinó en concurrencia amb tot el que ha fet pel món. I un 20% de subvenció. El festival és el contrari. El festival té un 20% de dinar públic i un 80% de dinar privat i un 80% de dinar públic. Però els festivals, aquí, ja tot arreu. És impossiblement tenir un festival. És a dir, i les produccions, que també produïm prou menors mesures, i hem guanyat Berlín, hem estat a Santens, hem estat a Input, hi ha un recorregut, es produeixen com es produeixen els documentals, que ja no es produeixen amb una sola font de finançament, sinó que segons la pel·lícula, hi ha tres o quatre o cinc fons de finançament, que són països, que al moment són televisions públiques, que financien aquella pel·lícula. Per tant, cada activitat té la seva font de finançament. Per tant, la pel·lícula s'ha d'anar al festival, que començarà tot el mes que ve, on aniran? Els arribau. I els SSB. Les projeccions es fan la pel·lícula que obrirà i tanca el festival, i la pel·lícula que tancarà la fèiem a la sala gran, que són 1200 places. Després, que és l'arribau, les farem en front, abans ho fèiem a l'arribau Gran Via, però va tancar el Julió de l'any passat, i també el SSCB en dues sales del SSCB, l'auditori i el teatre. Perquè allò que feu el documental del mes, ho feu el Girona, els primers dijous de mes, el cinema Girona. I això ho feu. Quantes projeccions hi ha del documental del mes? El llarg de l'any? Cada mes? Cada mes, un 90. A 90 llocs diferents. Aquí, a Chile. Jo els tenia concertats, centre cívics, llocs... Universitats, a Sarrià, un centre per Rúquia... L'altra cosa que apuntava abans la Carme, que és que tenia una relació amb Blanquerna, a l'escola, diríem, és això el que vosaltres aneu a fer, diríem ara? No, l'Euskal Televista ens contracta a nosaltres com a Pereu del 40. Ah, va bé. Però el que contracta és uns especialistes, amb A, B, C, i cadascú ho feu, el que ens veu. Sí. Ja fa 40 anys que em dedico això, formo part de l'equip que estava a Miramar, televisió espanyola, l'equip que va posar en marxa TV3, l'equip que va posar en marxa el 30 minuts, després del 30 minuts vaig posar en marxa persona televisió, i vaig posar en marxa una petita televisió local, que es diu Bilalcans Televisió, doncs surt Samantha Villar, Jordi Evole, l'equip de Salvador, una part de l'equip de Salvador, és a dir, hi ha un coneixement de fer televisió. Televisió i realitat. Jo n'he fet mai concursos, ni coses d'aquests, no tinc ni idea. Però amb la realitat, una mica, ja fa temps. I com a conseqüència d'això, ens van encargar, i en aquest cas, amb la Pompeu Fabra, hem format més de 400 periodistes, vídeo periodistes, és a dir, una persona que pot filmar, entrevistar, muntar, locutar, i va ser això, el que la gent diu que el televista va bloguer, els hi van fer, van quedar contents, i les notícies van quedar més riques, i l'audiència va pujar, i ara es volen tornar a contractar. Felicitats. Gràcies. Jo recordo, vaig recordant altres documentals del mes, que m'han agradat moltíssim, el dels fundadors de Greenpeace, que el trobo extraordinari, una pel·lícula d'aquelles brilliantíssimes, i també una que es diu Bicicletes contra Coixes, crec, que parlava extraordinàriament bé sobre aquesta proïga de predadora del sector automovilístic. Com s'havien tancat línies ferroviàries als Estats Units per a favorir la indústria automovilística, com s'havien tancat camins que existien només per a favorir les autopistes, com el vehicle elèctric, és només una pura substitució del vehicle del motor d'explosió, perquè pugui continuar la indústria automovilística que actua gairebé com un monopoli, i com trinxa tots els drets dels ciutadans per aconseguir els seus beneficis. Una pel·lícula increïble. I vaja, vull dir, jo quan veig aquests documentals del mes, és que... No són molt bons. O surto entusiasmat o hi ha el mateix temps indignat per per tantes coses. Per totes aquestes conxorces i aquestes trapelleries. Doncs si vols, en el festival hi haurà... Aquesta pel·lícula està dirigida per En Frederic Gertin, que és un director suec, amic de la Casa, que havia estat corresponsal d'Amèrica Latina del Televisió Suecca, i en el festival portarà una pel·lícula de la qual se'n parlarà molt. El documental sobre el Jordi Cuixart és el presenteu o no hi ha una cosa d'aquestes? Sí, un canaden. És l'estrena de l'Estat de la pel·lícula Amunt Somriure a la Revolució. Per mi, el millor que s'ha fet cinematogràficament parlant perquè jo crec que el que s'ha fet fins ara ha sigut més reportatge que del mental. Com es diu? Amunt Somriure a la Revolució. Ah, sí, sí. El de Can Sovig de la Revolució. Aquesta també la farem a la Sala Gran. Aquesta la farem juntament amb la Gent d'Òmnium. I... i aquest any hi ha un altre que puc dir que l'Obertura que és Aquarella Aquarella és una pel·lícula sobre l'aigua. No sobre cap conflicte que provoca l'aigua, no. Sobre l'aigua. Clar que és un conflicte. Un gran problema. Però no parla de cap conflicte, parla de l'aigua. El director... El director és per mi. Per mi, eh? És un director de l'Alsada Stanley Kubrick en el camp documental. És un rus. Ah, sí, que va venir aquí a fer una masterclass a la Pompeu. I ell fa la seva interpretació de l'aigua. Aigua sòlida, aigua líquida, aigua vaporosa. Els núvols, també. L'ha rodat a 96 imatges per segon. Pràcticament ningú al món està podent reproduir aquesta pel·lícula en 96 imatges. Nosaltres tampoc. Però la repudirem a 48. I amb això hem de fer un software especial pel projector, perquè les pel·lícules reproduïcen a 24 o 25. I serà, jo crec, una experiència, a més, a la sala gran de l'arribau. Serà una experiència extraordinària. És una de les pel·lícules que... És la pel·lícula amb la que obra el festival. Aquest senyor que ha sigut capaç amb un pla a filmar un cotxe, deixar capaç per sota, girar la càmera, veure tot cap per ball, veure gent cap per ball i tu continuant estar veient la pel·lícula. Per mi és un geni. És una persona tocada per la mà dels déus. I... Bé, i tindrem la sort de fer l'estrena aquesta pel·lícula aquí a l'Obertura. Crec que teniu el premi amb Mistilla Internacional de Catalunya. M'equivoco? No. És una pel·lícula amb Mistilla Internacional a la pel·lícula que representa millor els valors d'Amnistia Internacional. És transversal a qualsevol secció. És una pel·lícula que pot estar tan a bat de to, com pot estar a latitud, com pot estar a panorama. Val. Els anys anteriors hi ha premis, que són aquests premis. Hi ha alguna altra pel·lícula que vulguis destacar aquest any? La Cluenda. Ah, no. Si no pots, no. No puc. Fins demà el matí no puc. Ah, d'acord, d'acord. Perquè està prohibit per algun motiu? Perquè demà és la roda de premsa. I aleshores el departament de premsa m'ha dit part de la que vulguis, però no part de res que no puguis partar. Per què? Però esteu convidats a venir a la roda de premsa. Ara donaré un contacte. La granitació per nosaltres, per els periodistes, per l'apartament de premsa en l'ara. L'apartament de premsa que tenim... Allà ja està. En continuarem parlant, d'aquí del Docs Barcelona i del documental del mes. Moltes vegades n'hem parlat i hi havia aquella pel·lícula sueca que et va agradar tant. La teoria sueca de la mort? Exacte. Aquesta que em va deixar... Perdó de mi. Sí, sí, sí. I tantes altres pel·lícules. El que em va agradar del personatge era que també era suec que agafava totes les coses que necessitava i vivia només amb allò. Mai estàf. Sí, mai estàf, exacte. Era un home que... Per què moltes vegades la dificultat del... Els documentalistes són... són usomiadors, plens de bones intencions i moltes vegades el que costa és el diccionari. Com transformo aquestes idees que tinc jo en una pantalla? Aquest home volia fer una reflexió sobre el materialisme. I el que fa és... buida, casa seva. Buida vol dir buida. Només deixa els mòbles que estan empotrats a la paret, però la buida. I la pel·lícula comença ell, nu, a casa seva. Baixa les escales, surt el carrer, està tot nevat, ell va despullat i es marca cap al magatzem on estan les coses i es marca, com a regla del joc, cada dia he d'agafar una sola cosa per viure. I pot anar acumulant, però només agafa una. I aquest és el punt de partida per veure el valor de les coses que tens, aquella d'uns importància, aquella que no... Era tota una lliçó, aquesta pel·lícula. Sobre el consumisme... És que els documentals... No em costa gens dir-ho. Jo crec que per molta gent té un estigma de que no té a veure amb mi. Això serà complicat. Discolta, vine i tinguis l'experiència i a partir d'aquí parlem. Però hi ha obres extraordinaris en tots els sentits. Des de la narrativa, la temàtica, els moviments de càmera, jo què sé. Joan, estem molt contents que hagis vingut, però ja sents la sintonia, que el temps s'està acabant, que hem de tancar. Primer lloc, agrair-te moltíssim, perquè ha estat superinteressant el que ens has explicat. Anirem al Docs Barcelona, veurem les pel·lícules que ens has recomanat o les altres que la gent aneu a demà. Tornarem a convidar. Tornarem a convidar perquè tornis a venir aquí. Ara, avui és l'últim dia que et fem programa d'aquest trimestre. Ja tornarem després de Semana Santa, tot i que el 23 de gener, el 23 de maig, d'abril. Tornarem a Sant Jordi, i tothom estarà... Hem d'anar a comprar llibres, i no vindrem, no hi haurà programa. Ho dic pels nostres uïdors que sàpiguen que tornarem a 7 dies més tard, el dia 30, i que continuarem amb la Pilar Carseller. Pilar Carseller, que és la primera dia de programa amb un nou convidat d'aquí també de Sant Just. Moltes gràcies per venir, Joan. Gràcies per la invitació. Bona nit. Bona nit.