Cinema sense condicions del 7/5/2019

... Cinema sense Condicions. Camarero, camarero. Camarero. Diga, señor. Oye, esclavo. Que tienes para cenar? Todo lo que usted quiera, señor. Puedes tomar jugos de tomate, jugos de naranja, jugos de uva, jugos de tiño. No está bien, les sacaremos el jugo a la compañía. Trae uno de cada clase. Dos huevos fritos, dos revueltos, dos pasados por agua y dos en tortilla. Y también dos huevos duros. Y también dos huevos duros. En lugar de dos, con tres. Visteis, uno crudo, otro hecho, otro más hecho y otro quemado. Y también dos huevos duros. Y también dos huevos duros. Bona nit. Aquí estem com... Sí, enteneu la referència perquè és el camarote... El camarote de les manes mal. Qui som? Quants? Avui som molta gent, som molta gent. Som 7 persones. Bona nit a tothom, els que ens esteu escoltant a Cinemas Sense Condicions per parlar de cinemes, per parlar del que hem vist, del que ens ha agradat, del que potser no ens ha agradat, i de una novetat que ens portaran els nostres convidats. Com sempre, darrere del comandament, el pol, el digre, bona nit, el Joan Cerdà, bona nit. Bona nit. El Pep Parmangol. Bona nit. I els nostres convidats, que avui tenim molta gent, són 3 persones que venen de la Palma de Cervelló, i ens explicaran el que han creat o el que han recreat, perquè han posat a la base del poble una possibilitat de veure el cinema, com ens agrada veure el cinema, els que ens ha agradat sempre el cinema, que és una gran pantalla, fosc i abduïts per aquella gran pantalla. Bé, els nostres amics són el Manuel Carrasco. Hola, bona nit. El Lluís Codignac. Hola, bona nit. I el Josep Pelsas. Bona nit. Doncs aquí els tenim i la segona part del programa, com ja hem comentat, primera part diem el que hem vist, el que ens ha semblat algunes coses. El Pep ens farà un resumo del que va viure, que va ser molta cosa. Sí, molta cosa. El Verdi, a veure si ho dic bé, el BCN Fest. Film Fest. Film Fest, que ha tingut lloc la darrera setmana, i que els nostres amics, el Joan Cerdà i el Pep Parmangol, hi van assistir suposo que moltes. Joan Cerdà em va dir que un dia va estar 5 hores, no? No, vaig veure 5 pel·lícules i mitja. Des de les 10 del matí fins a les dues de la matinada. I va sobreviure, va sobreviure. Sí. És aquí, sabeu? És aquí. No, Vidi, això del cine no fa mal. I després en el contrari. I després en dieu com vaig al terror de Molins, que em faig les 12 hores de terror, em diuen, oi, ja no s'aguanta això. No, és que tu ets de la gent jove, jo ja sóc del geriatric i escolta aguantar això, doncs també té un nivell. L'hem de felicitar per aquesta... Potser el Pep em va veure més, perquè jo tenia algunes obligacions. El festival va durar 9 dies, i amb 9 dies vaig veure 41 pel·lícules. Vols que et faci un bravo? No. I, a més a més, ell era jurat del premi de la crítica de l'ASEC, de l'Associació d'Escriptors Cinematogràfics, aleshores vull dir, ell era un privilegiat del festival. Vull dir, eren Jeremy Irons i ell. Sí, ja. Junts. No, per separat. Junts era amb la Mònica Randa. Tu eres per separat. A veure, si vols començar tu. Doncs sí, com que la setmana passada no hi era per aquesta qüestió, avui aprofito per obrir. Molt bé. Bé, l'edició aquesta del festival de Barcelona Filfes és la tercera que es fa. Hi havia un canvi de direcció aquest any. Aquest any l'ha dirigit la Conchita Casa Noves, que ha fet una, pel meu gust, un treball extraordinari, rodejada d'un molt bon equip. I ara, de les 59 pel·lícules que es van poder veure, ja he dit abans que n'he vist 41, i d'aquestes 41 us direu una mica què és el que a mi m'ha semblat. Començant per dir que el meu criteri, el festival d'aquest any, té un notable assegurat de mitjana. Un notable? Hi ha hagut una varietat molt interessant de programació. Llavors, començo pel final de tot. Al final hi havia diversos jurats. Un d'ells, el jurat de la crítica oficial, que estava format per Pilar Eire, Nora Naves i Joan Maria Miró, i va entregar el premi a soledat d'Agostina Macri. Una opera prima argentina sobre el tema dels anys en què una noia, la soledat, en qüestió, va sortir de Buenos Aires per anar a estudiar a Itàlia, i es va posar a Turín, i a Turín, llavors, estava molt activa una sèrie de cèl·lules anarquistes, i va entrar dintre d'una cèl·lula anarquista. Quins anys eres, m'has dit? 70. El premi de la crítica de l'Àsec, com ha dit el Joan, estava format el jurat per Ilenia Cabanyes, jo mateix, Peper Mengol, i ara en Cabanyes, i nosaltres vam entregar el premi a la vida sense la Sara Amat de Laura Jou. És una opera prima, també, d'una directora catalana, que fa molts anys, més de 20, que està treballant com a coach d'actors i actrius, i llavors ha treballat, per exemple, amb totes les pel·lícules d'Agostina Villaronga, té molta experiència, i aquí s'ha llançat, com que ella té molt contacte i té una mà especial amb els actors joves, s'ha llançat de fer aquesta pel·lícula, que és una història basada en una novel·la homònima del Pep Puig, que va guanyar el PRM i Sant Jordi 2015, la vida sense la Sara Amat, i que plantege amb l'ambient rural el mes de setembre i una mica la època aquella del canvi en la frontera entre els 13 i 14 anys d'adolescència cap a joventut, deu un grup de nois i nois, però s'entran-nos amb un noi i una noia. La noia és la Sara Amat. Em va semblar que era molt interessant aquesta pel·lícula... Per què la ubicació entén, això? Bueno, la ubicació en la novel·la és, no sé si s'ha de lliure a Terrassa. Però per qüestions de muntatge i de coneixença i d'exteriors i localitzacions, la pel·lícula es va filmar amb un poble que hi ha pròpia tàrrega, a un quilòmetro, que es diu, el Talladell, i allà ens transcorre allà. Per tant, no és urban, això? No, no, no. Estem sempre a l'època de cap a l'acabament de les vacances, d'aquest tio. Aquests han sigut els dos premis. A tu et va agradar la pel·lícula? Naturalment, sí. A més a més, allò que a vegades... Jo votava aquesta, però era un altre, però... A vegades passa. Llavors ja veureu que dintre la secció oficial hi ha altres pel·lícules que també considerem molt importants. Però, per exemple, una pel·lícula, ja ho avenço, extraordinària, com és la tragèdia de Peterloo, vam considerar que un director de la categoria i de la trajectòria de Michael Lee no li podia fer massa fred ni calor al premi, i, en canvi, una persona que estava obrint ser camí ara, amb una pel·lícula molt digna, amb una fotografia extraordinària de la Griselda Jordana, un guió també molt treballat, doncs pensem que era important donar-li empènyer per aquí. Hi ha hagut altres, també, pel·lícules, lògicament. Per exemple, van voler fer, perquè no quedés sense nominar, una menció especial, la mirada de Orson Welles, de Marc Cusins, perquè és una pel·lícula extraordinària, sobre un gènic com Orson Welles, que tots els que estimem el cine, és una pel·lícula que, quan l'estrenin, estic segur, que serà de visió obligada per a tothom. Però seguint una mica com van al festival, l'inauguració es va fer amb una pel·lícula catalana, espanyola, de Dani de la òrden, que és Litus, una comèdia, a vegades una mica amarga, però molt interessant, una pel·lícula que va la pena veure-la. La Cluenda es va fer amb la blada de Bàsteres Crooks, de Joel i Aten Cohen. Aquesta és una pel·lícula que està dintre del circuit de Netflix. La va comentant-se amb el pol. No sé com anirà la distribució. És una pel·lícula que té moments extraordinaris de l'Oest. Extraordinaris. I a més té una diversitat, perquè en saben que són 6 històries, i concretament hi ha la història del buscador d'or. Ah, no l'has vist? El pol la va comentar, perquè l'avisa d'Flic. És una meravella. Tot amb conjunt. I tots nominacions a l'Òscar, eh? Molt bé. Llavors, dintre de la secció oficial, no diré totes les pel·lícules, però diré les que em semblen una mica que estan dintre del notable que deia. L'artes a Roxane, d'Alexis Mikaillic, francesa, que és sobre la construcció del Cirano de Bergerac. El bailarín de Ralfiens, aquesta la destaco com a fiasc, des del meu punt de vista. La posava malament, si no sé. És horrorosa, senzillament. Jo no m'he atrevit. És aquelles pel·lícules que, curiosament... Són fulminants. Nosaltres la considerem horrorosa, i hi ha altres que s'han segut al meu costat, i han dit que aquesta pel·lícula estupenda. És sobre el Noreyev, no? Sobre la primera època del Noreyev. Quan el Noreyev passa a Occident, i evidentment el que és important de la carrera de Noreyev és després. El que va fer a Rússia és no re, i la pel·lícula es centra en això, en els anys que va estar a Rússia, i quan ell arriba a París amb el ballet del Bolsoi, i els ballerins francesos... Arriba relativament jove, no? Sí, esclar. Sí, que deu tenir 21 anys. I demana... Demana ser el polític. Però és que l'important de la carrera de Noreyev és després. Sí, esclar. Per això el que vam trobar a faltar, precisament, va ser els moments. Sí, vam una mica per aquí, la cosa. Jo li vaig dir al Joan. Hi ha pels que no estiguin escoltant el Xivatazo. Perquè no estiguin veient el Xivatazo. Sí, hi ha hagut una referència, una mica per la senyalogia que té, amb Juli. De la Vollein, de Ismael Vollein. Sí, sí. És el tipus de pel·lícula aquest. Per l'altra banda, hi ha el segreto de les aveses, de Anabel Txánkel, que és un altre pel·lícula que considero fallida, però que va a tindre una mica de rebòl. I, de totes maneres, és una pel·lícula que no és absolutament descartable, perquè la veritat és que hi ha alguns moments d'entomòleg, de descripció del món de les aveses, que són extraordinàriament bons. I vaig tenir l'oportunitat de parlar amb una biòloga, que tenia de la Ilènia Cabanyes, que tenia de companya, i va dir, escolta, és que és rigorosíssim, això ha estat molt ben documentat. La resta és que, clar, la pel·lícula toca el tema de l'esbianisme en els anys 50. I aquí ja tenim problemes, perquè adopten la postura de fer una pel·lícula molt neta, molt polida, i llavors hi ha incongruències tan serioses, com una noia d'uns 40 anys o així, que ha perdut la feina. Ja la tenia precària, perquè no tenia ni per pagar la pensió que tenia problemes i té que sortir de casa i tal. I en canvi, ens està a cada nova plan o plan de sequència, ens estàs sortint amb un vestit modelet. Per dir alguna cosa, i a partir d'aquí ja es podeu imaginar... És curiós, les coses a vegades no són creïbles per detalls d'aquesta mena. Sí, estic d'acord. I quan tu t'has allunyat de la pel·lícula és molt difícil tornar-hi. Va crear un revolt, perquè tota la programació ha estat... Més d'un 40% de les pel·lícules eren fetes per dones. Es volia donar una visibilitat gran al tema de la dona. També està delicitat per dones. Després hi ha d'haver rigor. Després hi ha una pel·lícula que és Hotel Mumbai. És una pel·lícula d'Anthony Maras. Una altra d'increïble també. Una altra també, que comença com una pel·lícula realment el que era aquell atemptat tan terrible que no sé si van morir dos o tres centes persones. L'Àngel és terminador d'Uanyuel. És... És una opera prima. Ara arribem a la mirada d'Orson Welles. Aquesta us la recomano a vosaltres i a tots els oients. Perquè és un repàs a la carrera d'Orson Welles amb moltes intervencions d'ell. I després ho fent ús d'una caixa que van trobar sent, no sé quants, dibuixos que eren desconeguts del propi Orson Welles. I a més a més, dibuixos que donen, il·luminen molt per allà on anava el seu pensament. La forma... i el rigor que tenia construint els personatges que abans els dibuixava... És molt colpidor a aquesta pel·lícula. El que li agrada el treball i l'obra d'Orson Welles és imprescindible perquè li obrirà més camps dintre del que és el geni. Després hi ha una de les pel·lícules millors d'aquest festival que s'ha vist, que és la tragedia de Peter Lou, de Mike Lee. Aquesta és de l'anglès, de la històrica rigorosa que no fa concessions en cap sentit i que, sense... volguer explicar de què va, sí que apunto per tots els que ens escolten, que no se la perdin, s'estrenarà, o si no s'estrenarà, s'estrenarà aquest divendres, en sembla, i és molt interessant perquè passa fa 200 anys, però a Manchester hi ha moltes analogies amb la història recent del nostre poble. I ho deixo aquí. Ja ho vaig dir jo la setmana passada. Sí, sí, sí, anava a dir que va comentar el Joan. Perquè vam gaudir de la presència de Mike Lee, que va venir a xerrar d'una manera intel·ligentíssima i molt reivindicativa, i ell mateix va dir que era conscient que la pel·lícula podia tenir un gran interès, perquè ho va reconèixer. Parla d'una història de repressió i ja sabem que la repressió sempre és igual, i que, bueno, és això que tu deies, que fa 200 anys, però, malauradament, també l'hem viscut de... El segles tornen. El poder s'assembla. Avui un company em deia, escolta, tu que saps de si, digue'm, aquella pel·lícula de l'Ingmar Berman, que no sé què, d'una serp i tal... Dic, sí, t'interessa, mire-la, mire-la. És el huevo de la serpiente. I pot ser que torni a ser de actualitat. Lamentablement. Llavors hi ha una altra pel·lícula, que és Nacido Rey, de Agustí Villaronga, que és una pel·lícula feta aquí, els d'Arabia han posat diners, la pel·lícula ha costat 20 milions d'euros. Que és molt espectacular, no? Amb una fotografia del Josep Maria Zivit, que és una meravella, i la pel·lícula és extraordinària. La història... És preciosa. Deixem-ho, perquè és el rei Faig... Afortunadament, Faixal, és quan era jove, fins als 12 anys. Afortunadament no entrem amb el seu desenvolupament. És un escapadet que va fer a Londres, per millorar el seu anglès, i representar el seu pare. Però està basada en un llibre, i la composició, el guió, és molt acurat, però sobretot allà el que ens hem de deixar anar és amb les imatges, hi ha unes imatges de desert extraordinaris, i després hi ha unes imatges, per exemple, una cacera... El programa podies veure, el programa si desplegaves podies veure, i és realment això que t'interessa. És molt maco. A més, és una pel·lícula que acaba amb el mitre de l'Orens d'Arabia, que per mi és una pel·lícula que no m'interessa gens, i en aquesta en canvi és tot el contrari. I contraposa el personatge de l'Orens d'Arabia amb el personatge de Filvi, que és el pare del que seria espia famós, Quim Filvi, que seria un agent doble, de Rússia i de l'imperi britànic. Llavors, Filvi té una idea pel l'Orient mitjà i el l'Orens té una altra idea. I aquí, a la pel·lícula, es posen del costat de Filvi d'una manera molt clara, i que és el que té més influència sobre el petit faïsal. Els britàners tenen aquesta dualitat, també. Amb la Índia, jo recordo, va passar el mateix, també. A més, els britàners tenen aquesta dualitat, també. Amb la Índia, jo recordo, va passar el mateix, també. Hi havia dues corrents, una que era favorable a fer les coses mitjànament bé i l'altra a l'imperi. Seguint amb el rapàs tenim una, que segurament també igual en vau parlar, que és Buñuel en l'Aberinto de les Tortugues. No recordo on vas parlant. Sí, també va venir el director i el productor. El Salvador Simó va tenir l'oportunitat de parlar amb ells, també. De parlar amb ells, sí. Joan, no sé si us ho va comentar, va explicar una anècdota, i és que el Buñuel, per fer les ordres, la pel·lícula va ser de la filmació de les ordres. O Tierra Simpan. O Tierra Simpan. Llavors, ell va comptar amb la financiació per part del Ramona Zin, que li va tocar la loteria. Era un aragonès escultor, que per exemple a Barcelona hi ha una escultura d'ell, a la meridiana, amb una pajarita, que era una cosa molt característica en Ramona Zin. I aleshores ell va comprar un billet de loteria a Oscar, perquè ell era d'Oscar, el Buñuel era de Tarol, de Tarol, de Calanda, i aleshores el Ramon li va dir en el Buñuel, mira, era de la loteria de Nadal. I el Ramon li va dir en el Buñuel, si toca et pagaré la pel·lícula. Perquè el Buñuel a França ja no li volien produir cap pel·lícula, perquè hi havia hagut l'escàndol de l'Ajdor. L'Ajdor. La seva mare havia pagat l'Ajdor i tampoc volia produir-li cap pel·lícula. I va ser la casualitat que en el Ramon a Zin li va tocar la loteria. I aleshores va dir, mira, ja tinc els diners. I el que jo li vaig explicar en el Salvador Simón i en el Manuel Cristóbal, que és el productor de rugues, que és una gran pel·lícula d'animació. I ells no ho sabien, i jo pensava que no ho sabia, és que el Ramon a Zin havia tingut un carrer a Barcelona d'una guerra civil. I és el carrer on jo visc que actualment, i abans de la guerra, es deia Sant Pere Més Baix, el ciutat Vella. I llavors, esclar, en temps de guerra, i com que el Ramon a Zin va ser afusellat pels franquistes el setembre de l'any 36, doncs el meu carrer va passar a dir-se Ramon a Zin. I això m'ho explicava la meva àvia i la meva mare, que ja vivia en el pis, quan la guerra, evidentment. I aleshores ells es van quedar molt sorpresos, el Manuel Cristóbal em va dir, i el Ramon a Zin. Perquè la pel·lícula es parteix entre el Luis Buñuel i el Ramon a Zin, i és una reivindicació d'un artista que està gairebé oblidat, però que en el seu moment va ser molt important. La pel·lícula, a més a més, parteix d'una narració il·lustrada en un còmic però hi ha un treball molt interessant entre la part de dibuix i les incrustacions de trossos de pel·lícula. Està molt ben fet, està molt lograt. I, a més a més, la pel·lícula té un creixendo que va captant. Es veu un Buñuel bastant tal com jo he llegit 3, 4 llibres sobre el Buñuel i em sembla que està bastant captat amb comeré Buñuel. I, a més a més, ja, personalment, vam fer un viatge a Calanda fa 45 anys amb el Joan i vaig tenir l'oportunitat perquè jo era així que vaig pujar a casa del Buñuel i estàvem allà amb el Saure i el Juan Luis Buñuel i tal, estàvem esmorzant. Jo em anava passejant pel menjador i filmant l'església i la plaça des del balcó i resulta que, en aquesta pel·lícula, hi ha una reconstrucció del menjador aquest. I us puc dir que és fidel perquè em va vindre la memòria. És una pel·lícula que, com podeu veure, la recomanem moltíssim, va la pena veure. Després tenim la importància de llamar-se Oscar Wilde, de Ruperé Béret, que aquí potser el més destacable és la fusió que hi ha del actor Ruperé Béret amb el personatge d'Oscar Wilde, que hi ha moments que penses que realment la ressuscitat d'Oscar Wilde ja està alli perquè hi ha una comunió absoluta amb el personatge. Els actors aquí estaven molt bé, els actors ja ho havien mirat. Rojo és una pel·lícula que va no va inaugurar el festival, la van projectar i va guanyar un parell de premis. És una pel·lícula que ha tingut un bon recorregut a l'últim festival de Sant Sebastià i va guanyar un parell de premis i està dirigida per benjament naistat. És argentina i és una pel·lícula molt interessant que té un tractament opressiu tota l'estona dels anys previs a l'arribada i a l'arribada i a la companyia argentina. No és una pel·lícula fàcil, no és una pel·lícula agradable, però és una pel·lícula que té la seva duresa i té el seu interès. Victòria 3 de març de Víctor Cabaco és una pel·lícula que recomano perquè penso que és molt oportuna que s'hagi fet ara la visió dels 5 assassinats aquí molt digna. Tot això que estàs dient s'estrena aviat o com? Sí, aquesta està a punt d'estrenar-se. Perquè entornarem a parlar quan es vegi l'hàbit de plegar. Us he de parlar d'una que s'estrena amb el que em sembla que et divendres amb la que jo és amb la que més vaig disfrutar de rient del festival. És un mòbil. Us he de fer un fàcil. És agil. És molt divertida. Es posa la buxaques a la primera imatge. Hauria de dir una cosa d'aquesta pel·lícula. Quina de l'Ikea? Que en el títol original evidentment no dius res de l'Ikea. A més, jo no ho entenc. És molt llarg, el títol. El títol original és l'estròdinar i viatge del Fakir. I aquí li han posat de la Índia a París en una armària. I jo no entenc que es pugui posar una marca en un títol d'una pel·lícula. Està tret de la novel·la de Rome Importables. Sí, va passar que jo a aquesta pel·lícula hi vaig arribar tard, el matí, i llavors hi vaig arribar que ja hi ha passat un quart d'hora. I llavors vaig anar amb una altra projecció, la següent projecció que vam fer, i va venir aquest Rome Importables i un productor francès, que tots dos parlaven espanyol, per cert. I aquest Rome Importables, o sigui, la pel·lícula m'havia agradat, l'havia passat molt bé i tal, però quan va parlar el creador aquest de la novel·la i tal, dius, tia, se'n va caure la pel·lícula als peus. Per què? Resulta que aquest tio es policia. I abans havia sigut controlador aèri el Prat, 5 anys, que per això parlava aquesta allà, no? Ja el parlava molt bé, és clar. I, hòstia, jo quan... Un equipatge molt dolent per fer la promoció. Sí, bueno, sobretot per mi. Perquè, hòstia, se'n presenta un policia allà davant i dius, collons. I, però és que, a més, el tio diu, jo us presento la pel·lícula i quiero que al final de la pel·lícula us vegeis todos, o sigui, així en plant, Albert Espinosa, no? I era una cosa una mica... allò, hòstia, em va començar a sortir una mica d'exemple, no? I no sé, vaig veure el quart d'hora que em faltava, i em vaig anar bé, perquè ja n'estava una mica far. És una pel·lícula d'aquestes de... com deia el tio, de sentir-se bé, ser feliç, dir-li una mica d'autoajuda, una cònia d'aquestes, no? Però és veritat que és molt efectiva i que està molt ben feta. Bé. Hi ha una pel·lícula que l'he posat per dir... és la filla del gu, que la fa un grup de l'escac, i l'interpreta l'Ainaglothet. Una pena, l'esforç que fa l'Ainaglothet, per una pel·lícula que no té cap ni peus. En canvi, n'hi ha una altra, que es diu Staff Only de Neus Vellús, que és una pel·lícula extraordinària. Allà funciona i tot. És increïble, pel·lícula. Us la recomanem amb tres... Aquesta també s'estrenen ara aviat? Sí, sí, sí. Bé, tindrem oportunitat de... Neus Vellús que havia fet la plaga. La plaga, que ja ens va agradar molt. Era una grandíssima pel·lícula. Veus el que diamola? Sí, sí, atrevida... Una directora que apunta, i a la segona, amunt. Bueno, no sempre passa. No, no. No, no. A aquella vegada sí. Amb aquest cas, sí. Amb uns actors genials, hi ha el Sergi López, hi ha una noia que fa la primera pel·lícula que es diu Elena Andrada. Sí, Elena Andrada. És una revelació absoluta. És el primer moment de la pel·lícula fins al final. Fa de filla del Sergi López. Jo em pensava que era la filla de Davó. Perquè està mirada com un documental. Llavors, o sigui, és el Sergi López que se'n va al Senegal per muntar un complex turístic i porta els dos fills. I ja està separat, i llavors la dona ha dit, té, em porta tots els nanos. I jo em pensava que eren els seus fills de Davó. Però esclar, em mirava aquella noia i jo pensava que aquesta noia no es pot dir Marta López de Campanyera. I no, es deia Elena Andrada. I és així. Quan van fer la roda de premsa posterior al Passe, van fer un tort de preguntes i això. I jo em vaig dirigir amb ell i li vaig dir, perquè havia parlat abans, li havien preguntat, i tu ara què faràs? Jo estic amb els estudis, seguiré també estudiant art dramàtic, però encara no sé què faré i agafa jo la paraula i dic, escolta, Elena, per favor, els que ens agrada el cinema no ens facis la putada de no ser actriu, eh? La riu... Va sentir molt bé. És que és una mica el que diu el Joan. Aquesta noia, tu la veus actuant i dius, si no actuen naï i interpreteixi, és que ho porten les venes, això. Tinc que dir... Has d'anar acabant. Sí, sí, perfecte. Barda Baï Agnes és una pel·lícula que la veureu segurament aviat i sobretot apuntar-se-la amb tres estrelles també. Molt bé. Una autobiografia feta per la mateixa Agnes Barda, que és extraordinària. I llavors, com que va vindre Jeremy Irons, tinc que dir que pintores i reis del Prado, més enllà de la veu... Ah, clar. Envellotada de Jeremy Irons. És una pel·lícula preciosa, eh? Sí. Envellotada. Bueno, no ho sé, com el Tol, que deies, no sabia jo. Jo dic que més enllà de la presència i la veu del Jeremy Irons, és una pel·lícula... I el Jeremy Irons en sí mateix. És una pel·lícula que no em va agradar. Va semblar que era una visió del Prado, que jo he anat tres o quatre vegades i no coincideix gens amb la que he de fer. Aquestes coses es poden passar. El mateix puc dir de Barcelona, de Manuel Huérga, que en català fa la narració el Pep Guardiola i en castellà, un senyor que es diu, del poble sec. El noi del poble sec. I després, una, i amb aquesta cabo, que jo... I amb Francesc L'Èrica Vidal i amb Anglès Elgodialen. Sí, el de L'Èrica Vidal també està... Una mica pelotera, la pel·lícula, no? Eh... N'hi ha una que us vull dir per tancar la cosa i és Clim Ixile Eros Ixique Sí, que és una pel·lícula que em va semblar extraordinària. Jo vaig sortir d'allà dient quan surti em de bé la compro per veure-la deu vegades, no tornar-la a veure, sinó veure-la deu vegades. És bona. Clim Ixile, Clim Ixile. Eros Ixique. Realment és... Una pel·lícula que es parla d'Hiljan Raj, no? Sí. Cuidado. I amb això, us dic us no les gràcies per la pallissa que us he fet tot i que ho he aguantat. I us dic que va ser un festival que... que ja veieu tothom, que s'ho ha passat molt bé, que ens ho ha explicat tot, tot absolutament tot, i que ara, quan les pel·lícules que ens ha descrit amb tant de vèiemència les veiem, les veiem, les veiem, les veiem les veiem, les veiem, les veiem, les veiem... Convertirem o no la seva... Òctica. Bé, com que ens queda poc temps... La setmana que ve vol, a propós, o que parlem del documental que teníem previst. Hem de parlar, que li vaig dir les dos setmanes Si els altres l'han vist... Sí, va, deures, deures. Jo també em portava una Netflix, però la setmana que ve fem sessió de Netflix. Molt bé. Doncs comencem amb els nostres convidats, que no sé si els he agradat totes aquestes pel·lícules de les que ens han parlat al PEP, però en tot cas les guardeu a InMente. Ja sabeu que... Bé, doncs, aquí tothom hi posa passió amb el cine. Molt bé, doncs, explica'm-nos una miqueta el vostre projecte, el com l'heu creat, quina ha sigut el vostre procés fins a arribar, a tornar a fer cine a la palma, el cine que ens estimem, que és una gran pantalla, i amb silenci... Sí, sí, no ho sé, però... A algú que el namori Sosa. Explica'm-nos això. Us escoltem. Qui vol començar? A veure, Josep. Bé, bona nit en primer lloc. En principi és un projecte una mica, es podria dir, una mica foglent, no? Jo tinc molt poc poder de convicció. Tinc una gran passió pel cinema. Fundamental. Portava anys comentant uns i altres, escolta, perquè no fem... Jo sé que aquí... Té possibilitats. Feia cinema fa molts anys, no? M'han deien de boig cap amunt, però tenia clar que almenys es podia... es tenia que provar, no? A partir d'aquí a finals de l'any passat, vaig tenir la sort de coincidir, diguem, amb més persones, que també van estar interessats. Entre ells, el Manel, el Lluís, d'altres companys que n'hi són aquí. I bé, doncs crec que va ser a finals d'any passat, que vam decidir començar l'any... El novembre de l'any passat. Vosaltres el vostre projecte és un... amb un teatre que també ha estat cine i que ara es fan suposa activitats diverses. Vosaltres heu iniciat un cine... un cinema periódic, però consistent, perquè teniu la intenció de fer-ho setmanalment i fer... Mensualment. Per tant, mensualment, perquè ho veieu. Bueno, doncs expliquem-ho. Quina és el projecte que teniu? És el centre com se diu? Bé, això ho fem en el teatre de l'Aliança Palmorenca. Això mateix, sí. S'ha de dir que en la societat fa molts anys ja s'hi feia de teatre, vull dir. Perdó, ja s'hi feia de cinema. Es compartia les pel·lícules amb corbera i la gent gran explica que el primer rotllo es passava a corbera i llavors després es feia la palma i em pujava. La qüestió és que nosaltres, des de la societat, vam decidir fer una inversió amb la compra d'un projecte digital professional o semi-profesional que ens permet fer moltes coses. No només en el teatre, sinó que vam veure l'opció de poder dir bé. Doncs ara potser és el moment de les confluències aquestes que en Josep deia. Bé, hi ha gent que li agrada el cinema. Escolta, tenim una pantalla, doncs per què no mirem de fer alguna cosa? I vam decidir crear una comissió. I en aquesta comissió hi ha, des de gent experta... Una comissió que sou tots de la societat, que sou socis de... No necessàriament, no necessàriament. La majoria ho som, però no sabria dir potser hi ha algú que no ho és. Llavors vam dir, què necessitem? Perquè això mínimament pugui començar a funcionar. Necessitem gent que sàpiga de cinema, necessitem tècnics que sàpiguen fer anar a aquest projecte i necessitem gent que ens ajudi a tirar un debat. I per sobre d'això, il·lusió. Bé, i a partir d'aquí vam dir, anem a buscar gent de l'AMPA per intentar implicar una mica diferents grups del municipi. Tenim un representant de la gent jove, un o dos representants de la gent jove. Tenim tècnics, tenim l'Ajuntament, tenim un tècnic de l'Ajuntament que col·laboren amb nosaltres. Teniu una subvenció d'alguna de l'Ajuntament? Bé, l'Ajuntament el que fa és tot el tema de publicitat l'assumeix l'Ajuntament. Tant la publicitat que es fa a la televisió local com la publicitat que es fa penjant cartells en els diferents establiments del poble. Tot això ho assumeix l'Ajuntament. Després gent experta en cinema, i és ell, i el Marc, bé, la comissió som 12. Gràcies, però ha aficionat. No, però vull dir que hem vingut 3, però això és una feina que estem portant endavant 12 persones. No tindrien prous auriculars. Això també és veritat. A partir d'aquí, comencem a plantejar-nos què feia i com feia. Vam decidir fer dos tipus de pel·lícula diferenciada, i van dir que el primer handicap és com evitem el Barça. Com no coincidim amb el Barça. Aquest país gira al voltant del Barça. Com avui, per exemple. Vam dir que a divendres al vespre pot ser un bon dia per programar cinema. Farem cinema d'adults. El divendres? El tercer divendres, a cada més, a les 10 del vespre hi ha cinema. I anem a intentar agafar-ho com a rutina de què sempre serà el tercer divendres, excepte que hi hagi alguna cosa extraordinària. Perquè la gent hi conti. Realment, si no és fixes semanalment o així, s'ha de aguantar. Com més un divendres és un dels dies que hem valorat de la setmana que ens rendeix més. Genialment es pot fetar i no passa res. Exacte. A les 10 o les 12 de setmana, si el divendres estàs esperant arribar a casa per sortir a l'entrepà, comencem a les 10 o a les 12, va de primera. I el ser un poble petit i així el que fa és que ajuda a que això passi. Perquè l'aforament, quan és? A la sala amb visibilitat, diguem-ne, 200, 210, màxim. La capacitat de la sala és superior, però ja seria alguna cadira, alguna butaca, amb una mica de visibilitat reduïda. S'ha dedicat l'Iceu en té de visibilitat reduïda i la gent hi va. La nostra idea és que tothom que hi vagi el pugui veure efectivament. És que ja és com un petit l'Iceu allò. És un teatre molt íntim i trobes molt bé. Sempre ens trobem que altres artistes amb activitats, que fem el teatre i tot això, trobes molt a gust, és molt acollidor. I ara, amb les tècniques aquestes noves, tens que el que és el sol, la mateixa visió amb pantalla gran. Te'n vol, et sents molt envoltat. I és clar, el que faig, penseu que a l'última polèmica que vam fer del Bohemian Rhapsody, hi havia 200 persones, però el bo va ser perquè estaves mirant la polèmica i no senties ni respirar. És que no hi era veritat. O sigui, a mi aquestes coses em posen els peus de punta, perquè hi ha tanta gent i no senties ni respirar. Això ens embalantona i ens dona... Tot això és la part romàntica, però s'ha de fer números. S'ha de fer números, i s'ha de fer una dinàmica de feines, que ha de distribuir-les. I són hores també... Perquè hi ha bolletí... Una mica de programa, sí. No, bolletí de l'Ajuntament, que ho pugui promocionar també, o com ho feu? Ara que comencem a prendre una mica més de dinàmica, ja hem estat capaços de preveure i de programar les pel·lícules a dos, tres mesos vista. L'Ajuntament hem fet trimestralment un calendari d'activitats, que se'n diu. Llavors, clar, el primer trimestre, un pel·lícula a determinar. I en aquest segon trimestre, ja n'hi ha, la del juny, si no recordo malament, no es diu a determinar, perquè encara no l'havíem decidida, i la idea és que a la pel·lícula que fem aquest mes de maig, ja anunciarem la del mes de juny, passarem un trailer de la del mes de juny. Bé, doncs que la gent sàpiga, vagi sabent que això... Que s'hi enganxi. I llavors feu la familiar, que és la serrona, la de Dulci, que és el divendres... I el quart diumenge, diríem que seria la setmana següent, llavors fem la familiar, a les 5, 5 i mitja de la tarda, que hi hagi un horari que va bé i suposem que... Sí, perquè fer-ho al revés, els grans, els dissabts diumenges, molta gent marxa. I l'horari l'hem consensuat amb les companyes de la Comissió, que són de l'Àmpa, que tenen... Que va canalla. Després hem mirat de consensuar l'horari, en aquest sentit. Va a dir que al principi de tot, abans, en el mes de desembre, vam fer diferents actes en el teatre, perquè el teatre és una sala polivalent i s'hi fan més coses, vam crear una enquesta que la donaven al públic assistent. I li deien, li preguntàvem, doncs si creien que era una bona idea, a fer cinema a la Palma, amb quina regularitat, quin gènere de pel·lícules... I això vam aconseguir 80, 90 respostes. De un i dos, eh? Ens van marcar una mica, a grans trets, per on havíem d'anar. I per on te'n creies? Sí, perquè ens plantejàvem també. A l'idea de l'enquestes, llavors de dir, si tenim unes pel·lícules que ens el estriïn la gent, què vol veure? Però llavors també te'n dones compte que no pot ser això. Tens que donar-t'ho, triar un estriat, llavors d'aquelles que has triat, tu potser sí donar-les a veure qui no us interessaria més. Però això són coses que també ens les hem anat trobant, la gent diu que anar superant sobre la marxa. Estem aprenent, el mateix que disfrutem i gaudim del cinema. Estem aprenent, el mateix sentit. I avui amb la tertúlia que hem tingut, amb la Mica, se'ns obre un món, un món molt... Sí, perquè això et dona, a mi que t'hi vas cicant, veus, en compte, això m'ha portat, per exemple, que veus en compte que, prop d'un tayobi, tenia un veí, que era molt amics així i no ho sabia, però resulta que un seu vasavi havia sigut un pioner en el món del cine aquí a Catalunya. El gelaver. Ah, sí, el gelaver, i tant. Va fer un reportatge, no fa gaire, a TV3. No recordo si un sense aficció, era ordinari... Sí, tant. Devia ser el programa del Gorina i del Riembau, que era... Crec que no era un programa específic de cinema. Crec que no, no em facis... Sí, del fructose gelaver te'n van parlar, a la gran il·lusió. A la gran il·lusió, efectivament. El programa del Gorina i del Riembau, sí. Va estar molt ben dissenyat, la figura de fructose gelaver, que, evidentment, és el pioner del cinema català. Jo crec que potser has d'anar a mi colvidat, encara que puntualment seria ser el... Sí, bueno, sí. Tot el que va a portar, potser, una altra visió diferent a la que tenim ara del cinema. Oh, clar, necessàriament, sí, sí. I bastant més amb desarrollar, no? I suposo que... imatges que es veuen en pel·lícules o documents, que va a filmar, però que sí que en aquests moments que no hi havia res, no? Així que ha obert tots els ulls de les maneres d'anar-nos a inventar. Exacte, exacte. Però el problema amb gelaverte és que moltes de les seves pel·lícules s'han perdut. S'han perdut. I, aleshores, aquest és la gran tragèdia que és un home que va fer moltíssima feina, i que no es pot veure. Doncs molt interessant, això, no? Jo trobo que aquesta iniciativa que ells han fet a la Palma és importantíssima i que d'altres pobles ja l'han fet. Tu has parlat del cinema baix. De Sant Feliu. I que trobo que és interessantíssim que la gent es reuneixi i que la gent de pobles siguin petits o grans, que es trobin d'una manera comunalment, diguéssim, i que parlin de les seves coses i que el cinema, en aquest sentit, sent l'espectacle més barat que hi ha. Almenys fins ara, doncs, és una oportunitat que s'ha de produir en tots els pobles. Perquè hi ha pobles que tenen molts habitants, però no tenen ni una sola sala de cinema. I això és un desastre cultural, és un desastre per al país. El tipus d'activitats que t'endeixen a fer-se més als pobles són d'una tremena, això, d'aquest tipus, perquè veig que ball de solo, ball de no sé què, coses d'aquest tipus atrauen més. Però quan s'intenta una cosa com el que estem intentant vosaltres és una atralçada, això. I creiem que és... Bueno, hi ha un paral·lelisme... T'ho vols fer i jo, que tothom ho vol fer. Però, a mi després, veure cine... Això són camans. És igual, però no tal... Bé, la societat té uns carrils de funcionament i no els podem ni despreciar, ni deixar de tenir en compte. Però això és una cosa i tenir... I el despai per a tots. Clar, clar. I el que veiem és que el mateix consumidor de sèries, per a Netflix, a HBO, també és capaç de sortir de casa seva. Clar, perquè és una altra cosa. Clar, perquè és una altra cosa. És literalment una altra cosa. Deixa'm apuntar una cosa i més. Quan comences a entrenar aquesta dinàmica, doncs, et comencen a arribar a inputs de coses de dir, escolta, voler que això, per exemple, el Francesc Bosch, que va ser el fotòret de Madhausen, doncs tindrem una exposició al mes de juliol de fotografies d'ells de la Guerra Civil Espanyola fetes al front del Segre, que les van trobar... Una persona va contactar amb nosaltres, escolteu, doncs, i això. Perfecte, doncs ho farem. Clar, la pel·lícula dient, potser és el fotòret de Madhausen, que és la pel·lícula que farem al Juliol. Una pel·lícula que, en un principi, potser no ens l'hauríem plantejat. Però lligat amb això, sí. Llavors, a través d'un altre contacte, la Filmoteca de Catalunya també ens accedirà un fons de fotografia de directors. Això hem de parlar per poder repassar a setembre o octubre. Petites coses que no hi comptes amb ella, cap de nosaltres, si comptava, però que te les vas trobant. I dius, mira... La pel·lícula de Madhausen, que és una pantalla de deteniment, sobra també aquesta rama cultural. Segurament, també, amb el temps. I, a més, a Neu creen una continuïtat i això. Segurament també hi haurà directors catalans i directors que tindran interès en vindre a la millor i presentar la seva pel·lícula. I els documentals, els documentals del més que es fan ara... És una idea molt interessant. No deixa de ser un parell és apoiar la distribució. I, a més, amb aquests sentits, és interessant. I per vosaltres, a la Palma de Cervellós, si ve la Neus Vallús a presentar esta font-li, es foteu una bandera allà de conya, no? O que vinguin al Pèpar Mengol i al Joan Sardam. I a comentar això. Això ho teniu. A comentar una pel·lícula, no? I donar-vos la vostra opinió. A mi, que no tancat, hem comentat que esteu convidats i que quan passem, perquè la passarem, a Camins de Glòria de la Cúbric, us esperem veure tots vosaltres. Ell és l'especialista. Ja veig que el Joan no... Sí, també. Però ell és un... O més que ningú... Ja estem encantats en què fem. El fòrum. Ja hi arribarà les coses. Ja farem els contactes pertinents. El Pèpar és el gran especialista en Cúbric. Jo també he de dir que m'agrada moltíssim i abans parlàvem de l'exposició que es va fer en el CCCB recentment. I per exemple, l'altre dia vaig trobar un llibre de Cúbric i... I no el tenia. Em vaig comprar dos. Un parell i un per mi. I això que teniu? Onze. I ells diuen que tenia onze llibres. No sé quan es va dir. I aquest encara em faltaven. Tinc tantes pel·lícules. I mira, escolta... Sí, sí. Però això vull dir... La qüestió és posar-s'hi. És el que tu deies, un cop t'has posat en farina, diguéssim. Et van sortint les oportunitats. La sua feina per tot arreu. I també és una evolució. Des del meu punt de vista. S'han de cremar etapes. O sigui, la principal és acostumar la gent. No canviar els plans. Si el tercer divendres hi hagi sempre el tercer divendres. I si el guardi o menjar hi hagi que no falli mai. Això és la primera. I després se'ls van donant cosetes. Quants habitants té la Palma? 3.000. 2.900. 3.000. 3.000 en un poble. Un petit paradís. De 3.000 habitants. Que et vinguin un diumenge a la tarda. O un, per exemple, l'altre dia, el dia que van fer campions, que van venir 160 persones. Venen de corbera, alguns amics de sabadell, que et venen a donar suport. De monis de rei. Extraordinari. La porta està oberta. I de Sant Jus, esperant que... Segur que els ullens de ràdio s'anjust a partir d'ara sabran que la Palma... S'han posat d'acord amb el bàsic, que és cinema. Bàsicament això. A partir d'aquí, el que deies, d'anar obrint etapes, poc a poc, deixar la pressa una mica... Hi ha una cosa també que té la seva gràcia i és les reds socials. Facebook, Instagram, Instagram, és interessant posar la programació. L'anagrama que tingueu, si el teniu. El logo... Tenim logo i és un dels temes que ara mateix... Per ser divendres... Si crea per fi el propi o no, estem amb això. De fet, quan fem publicitat, al marge de la publicitat que ens fa la televisió i la que deien dels comerços, ho pensem en el Facebook. Ho pensem en el Facebook de la societat, perquè, com a comissió, no en tenim un de propi. Es penja en el web de la societat, però això és l'atacadoli. Es passa per WhatsApp i ja està escampat. Arriba per WhatsApp, per Twitter, per Facebook, aquí tinc Instagram, i l'atacadoli comença. També alguna altra cosa que hem trobat, fer-me un petit sorteig durant abans o després de la pel·lícula, d'unes entrades per les següents. Però això també, aquelles hores, a treu temps, que a vegades la gent té el temps just d'allò de si arribo o si me'n vaig. Però sí que ens hauria de dir que amb els comerços... Això, és que sí. Llavors hem arribat a entendre que, clar, pots arribar, per exemple, amb els comerços a portar aquests entrades, i ells dependen les ventes que hi ha a posar en una quantitat, i a partir d'aquesta quantitat et donen uns tiquets que llavors la pots canviar per entrades. O sigui que pots dinamitzar-ho sense tindre la gent agafarades sinó que ja s'ho va trobant el dia a dia. Els comerços per cada compra van donant punts i per cada x punts una entrada pel cinema. També són sinèrgies que hem arribat a solir amb l'associació de comerciants. Bé, és el que diem abans, l'associació de comerciants, el tema de les exposicions del bosc, entitats que celebren coses a la cursa de la dona. Regalem unes quantes entrades, regalem unes quantes entrades, que, com apremi, els primers que arriben, i tot això també ens ajuda a què arribi i d'anemitzar-ho. Perquè són entrades i cobreu les entrades, socis o això no ho... No, no, paga tothom, paga tothom. No, no, socis... És important que pagui tothom, eh? És important que pagui tothom, eh? No, els cineclubs té socis que paguen una quota fixa, eh? Nosaltres hi ha els socis que paguen la quota de la societat? Bueno, però això per la societat, però no per el cine. No, per el cine tothom paga la seva entrada. Pasa que els socis tenen un descontent. No estem constituits fins a... com dic que... com una entitat, i aleshores tot es fa a través de la societat, quan estem molt agraïts que ens està donant, no? Queda oberta sempre a la possibilitat. Bueno, conforme vagi agafant cos, que esperem que sí, i depèn de quin cos agafi, doncs això tenim portes obertes per constituïns o no com a entitat, i a partir d'aquí, doncs veure... com va tot. El pas del temps és inexorable. Aquí ja tot arreu. Molt bé, doncs ha estat molt interessant que vinguessis, que ens ho expliquessis, que ens il·lusionés amb la vostra il·lusion, i que, per tant... Un plaer per nosaltres. Molt agraïts. No us esperem el sentit. Sí, estar-lo ativament a prop. Vindrem amb el por. Molt bé. Gràcies per deixar-nos explicar el projecte, i esteu convidats vosaltres i els ullens. Moltes gràcies. Fins la setmana vinent, que també parlarem de cinema, del que hagin vist... Hi ha un convidat sorpresa. Que espero que... O dos, o dos. Ens hauria agradat poder-lo anunciar avui, però serà sorpresa com diuen ells. Amb això d'anar als festivals, vull dir, tenim la cosa una mica... Així, apretada, vaja. Però, bueno, serà un programa com el d'avui, amb entusiasme pel cinema, i amb... amb informació, i amb notícies, i amb crítiques, i amb el que fem a cinema, sense condicions. Molt bé, doncs. Molt bona nit a tothom. Bona nit. Bona nit. Aquest dimarts, a les 10 del Despre, s'ha posat una música coral més de 1.000 anys d'història.