Cinema sense condicions del 26/2/2013

Ja que parla balосaria i defensa, em fa molta rona rebutjar-me com estava abans de resposta i el gol de sa falsa amistat extendedilla delighted. Vot кор issuing un muntanamentong. Endavant, gesund, advancing. CINEMA SENSE CONDICIONS Bona tarda o bona nit, bona vespre, bona vesprada. Estem aquí una altra vegada, una setmana més. CINEMA SENSE CONDICIONS, disposats a passar-ho bé, a xerrar, a discutir, a dir, a donar els nostres punts de vista sobre les pel·lícules que hem vist. I, com és habitual, el programa tindrà tres parts. La primera part que parlarem o de les novetats que puguin haver i les biblioteques de Sant Just o de les pel·lícules que hem vist. Una segona part, o també podríem parlar una mica, suposo, dels premis als Òscar, que s'han entregat aquest cap de setmana. A la segona part podríem parlar. El que passa és que tenim un petit problema i és que la Carme, que és qui havia de presentar el tema dels Germans Coen, a final ha tingut una lleugera en disposició i no podrà assistir avui al programa. I, per tant, improvisarem una mica, parlant dels Germans Coen. I la tercera i última part parlaríem de la pel·lícula del mes, que, en aquest cas, és la pel·lícula premiada pels Goya i, igualment, pels Gaudí, Blanca Neu. I nominava Pels Òscars, també? No, al final no ho va ser. Va ser nominada, però no la van triar. Estava ara despistant. Sí, no la van triar. De moment, com tothom pot veure, estem tu i jo, Joan. Sí, de moment estem en Francesc i jo, perquè el German suposem que ha d'arribar, però la Carme ja hem dit que no podia venir per una indisposició darrere d'hora. Molts ànims, Carme, i vinga, que no sigui res. Semblen a vinent aquí. No sé, precisament, és el canvi aquest que tenim proposat. No ho anirem dient al llarg del programa, perquè tenim alguns canvis respecte al plan inoriginal, però ja estan penjats en els blocs, canvis i tot, tothom que vulgui se'ls pot consultar. Aleshores, podem parlar, si vols, de les novedats aquestes que ens han fet arribar a la gent de la biblioteca d'aquest mes. Sí, ens vinguem davant. Ja hi ha una colla de pel·lícules interessants. Albert Norris és la primera, de Rodrigo García, que és el fill del García Márquez, que és una... Bueno, bastant... És molt curiós, una pel·lícula que la Glenn Close interpreta d'Homa, que és un paper que ella sempre ha volgut fer, i que, va, doncs, al final s'ha sortit. No és potser, sense dubte, el millor de Rodrigo García, com a director. Jo penso que Madres Eixas és excel·lent, i és molt superior a això, però és una pel·lícula digna de ser vista. Però abans de continuar, Joan, digue'ns, o digue'ns els ullens, en aquest cas, jo també, com a ullent teu, doncs, de les pel·lícules que hi ha aquí, que són unes quantes, una, dues, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu, com a novetats d'EDVD, d'aquest hivern 2013, quantes n'has vist? Perquè, com que... Jo hi he vist. No les he vist totes. La primera li he vist, la Bernorris, la declaració de guerra també, els descendents també, el Javre no li he vist. Javre l'ha vist al Jamma. I diu, dius meravelles, no la vaig poder veure, la Carme també la va veure, és un director dels preferits meus, el hombre, si no, tampoc li he vist. De Francis Ford, li he vist. De Francis Ford Coppola. No l'he vist, no l'he vist. Per tant, no puc parlar. Juego de Tronos és una sèrie televisiva que m'han regalat per veure, però no l'he començat al primer capítol, però en parlen tothom molt bé. La pesca del Salamón d'Engyemen ens en va parlar la Carme Navot, però ell va dir que estava bé que es podia veure. És una meravellosa pel·lícula. Shame, si que l'hem vista, també l'has vist. Shame la vaig veure, però d'aquella manera, amb unes condicions no molt bones, de disposició per veure la pel·lícula. Estava més aviat amb una muridòsia d'alcohol excessiva. Per dir-ho així, mira, tot s'ha de dir, sense condicions. Si hagués de l'estacar d'aquesta llista que ens han ofert, quin es recomanaria? Jo recomanaria, per exemple, declaració en de guerra, que és una pel·lícula francesa que expliquen una malaltia que van passar justament al director la noia i el marit, que són els actors que protagonitzen la pel·lícula, en un cas real, que és el seu nano, va estar molt, molt malalt. Sí, sí, que està la vaig veure. I aquesta és francament bona, és una pel·lícula recomanable. Jo del Xabri no em puc parlar, però en Jaume la deixa molt bé. I després, potser, el Josep Cluny, una pel·lícula molt rodoneta, jo l'he vist a una segona vegada amb la família, i em va agradar més la segona vegada que la primera. No em va agradar gens. Potser amb un segon visionar li trobaria alguna cosa més, però... Jo potser a la primera vegada no em va entusiasmar i, en canvi, amb una segona versió, amb una segona visió, em va agradar més. És a dir, la vaig veure amb la família a la segona vegada i la vaig trobar molt més interessant. Vull dir que estem parlant de grans, o com a mínim, molt coneguts o interessants directors, l'Àlex Sander Payne, un Àlex Kaurismaki, un Francis Ford Coppola, l'Homa sense edat, i un Lars Hansström... I el Shane també és una pel·lícula que va tenir molta resonància. Sí, sí, sí. Va ser amb el Michael Fassbender, com a actor, que potser és una de les pel·lícules que més em va llançar més. Per tant, tot plegat, i jo l'última de l'Estívia d'Espilberg, que ballo de batalla, no en tinc ni idea, no l'he vist. Sí, la veritat és que la gent no em parla gaire bé de la pel·lícula. És molt espectacular quan l'ha posada en escena, quan la música, com sempre, del John Williams, però el resultat i el que la pel·lícula li dona a l'espectador com a novetat i com a cosa interessant, tothom que la vista, jo tampoc. Jo ja saps, potser els uents també se'n recorden, que de l'Espilberg... No és el teu projecte, sí. Si en deixo una miqueta de moment, vull dir, una de tenir la seva selecció de pel·lícules, no les podem veure tot, i fins i tot de vegades no pots veure un exemple del Cabrís Maki, doncs si he d'escollir i deixar de l'Espilberg, les deixo sense cap problema. Però sí, sí, doncs el que deia, una bona selecció de pel·lícules, quan a novetats, aquí a la biblioteca, les que hem anat dient i unes quantes fins i tot les hem vist, amb opinions diverses, de teves i meves, com a costum a passar, com és normal que passi, però bé, ja ho sabeu. Tot això és el que podeu trobar com a novetats d'aquest hivern 2013 fins a la propera remesa, que arribin més pel·lícules, ja hem informat una miqueta del que tenim aquí, aquí a la biblioteca, Joan Margarita, aquí al costat de la Ràdio. L'altra cosa que podríem comentar és els premis d'Òscar, que hi ha hagut, que aquesta nena... Vas veure la gala? No, no, vaig veure perquè hi ha bastantes a la matinada. Ha arribat, jo no ho sé, si és veritat o no, ha arribat que va ser bastant avorrida, que doncs massa llarga i que, en canvi, potser van estar bé alguns números dels musicals que van fer, però ha estat, suposo que, que més o menys els oïdors també ho saben, que l'últim premi va ser entregat per la dona de l'Obama, i vam una sorpresa absurda, perquè ningú sabia res, i fa gràcia, perquè es veu que el Josh Clooney, que és productor també d'Argo, que és l'avançadora, va fer un comentari dient que acabaven donant el premi a l'Angli per la vida de Pinsam, doncs es pensava que no els donarien amb ells. Llavors, quan va veure que era la Michael Obama, va dir no, això va per nosaltres. I la Raó, em sembla que és perquè, en el fons, no sé si tu l'has vist, Argo? No la vaig veure. Sé molt bé de què va, i hem parlat aquí molt, del rescat d'uns pressioners en un país d'hauríem d'anar, a Irán, concretament, un muntatge d'una suposada pel·lícula per mirar de treure's del país, però tothom diu que està força bé. Tu l'has vist, oi? Jo l'hi he vist. I, aviam, de totes les coses que he llegit aquest matí, que he llegit unes quantes, la que potser m'ha semblat més atractiva és la del país, perquè posava un títol que era Hollywood s'autoprèmia com Argo. Per què s'autoprèmia? Perquè, en definitiva, la pel·lícula parla de Hollywood per poder fer veure que van arrudar una pel·lícula i, amb aquesta excusa, puguin salvar d'alguna manera, podríem dir, en els segrestats, o que es podien caure segrestats, a la veritat. També m'ha agradat molt el comentari que feia el Carlos Boyero, que és un senyor que, normalment, hi toca bastant, quan parla justament de dir juicio, alegar-la i el palmarés, i diu l'alta política també en pone i quita prèmios. El comentari és que em penso que va dir la pena d'acumuntar-ho de llegir, encara que sigui molt de presa. Diu, aunque se suponga que nadie conoce el contenido de este sobre, me temo que es imposible que le concedan el Óscar a la tensa compleja y estadounaria la noche más oscura, que yo tampoco he visto. Sabemos que Obama dio la orden definitiva del asalto al escondite de Bin Laden y siguió en directo la ejecución de éste y de varios de sus familiares. Buenas tardes. Hola, ¿cómo estás? Buenas tardes. Hauràs de tornar a saludar de quina mica, però encara el micròfon no estava obert, però què hem de fer? Ara posarem perquè et puguin sentir. Deia que estava comentant el que comentava de fet el Carlos Boyero sobre l'entrega de premis dels Óscar i deia ell, ell sugereix que, bueno, degut a que la noixia massa oscura, no sé, es diu la pel·lícula aquesta, que la noixia massa oscura, que es veu que fa una mena de crítica o mostra amb els americans mateixos torturen a la gent perquè puguin doncs aconseguir donar-se al Bin Laden, ara se sent un soroll estrany, com si ressonés. Però, bueno, doncs diu que aquesta pel·lícula segurament no la van premiar perquè era massa políticament incorrectes de punt de vista nord-america i, en canvi, segurament Argos, una pel·lícula molt més correcta, molt més amb sintonia, amb què desitjaria tant Hollywood com el Govern dels Estats Units. La cuenta, tot això, diu que ho cuenta Catherine Brellum, magistralment, en la parte final de la pel·lícula, tot això de la tortura i tot això, i antes nos ha descrito las torturas con las que se ensañan los buenos para encontrar la pista de los malos o del malo. Consequentemente sería muy extraño que la primera dama fuera la encargada de bendecir académicamente una crónica real, cuyo tratamiento tiene que resultar incómodo e incluso provocar náuseas en las terceras de tortura para el público de cualquier parte en la que cuentan de forma turbadora los salvajes métodos de los agredidos en el siniestro de l'onsa ESA para acabar una década más tarde con el huidizzo Verdugo. Si el cine norteamericano celebra aventurosamente este año de viejas y nuevas gestas de la devaluada CIA porque la pel·lícula, una cosa que bueno, alguna gent la li ha criticat, perquè té molt ritme, és una pel·lícula molt interessant des de punt de vista, inclús la realització, es diu que la pena fleque es com acto al director i inclús com a guionista perquè ell va ser el guionista que havia escrit l'insoportable Will Hunting amb el Matt Damon l'indomable Will Hunting potser era insoportable també era indomable va guanyar a l'Òscar quan era molt jovenet fent amb aquest guió amb el Matt Damon i la pel·lícula aquesta s'ha fet una mica com d'allò perquè explica un cas de la CIA en el qual tothom queda bé, tothom queda molt maco i en definitiva els americans són meravellosos llavors noves gestes de la devaluada CIA tan necessitada de la pobre de autoestima després de variados y monstruosos despistes d'errores, nada mejor que exaltar la triunfante gesta de liberar mediante el recurso imaginativo más audaz a seis compañiotas en el gran de Homeini sin torturas, sin matar a nadie mediante un engaño tan insólito com pedir ayuda a Hollywood per a muntar una pel·lícula llavors en definitiva no deixa de dir el que està dient el Carlos Boyeros que amb tot això que es fa una exaltació de la política nord-americana dels americans i de la CIA i que una vegada més els premis que han estat condicionats defineixen el tipus de gala i el tipus de muntatge això és completament normal doncs bueno, trobo interessant la reflexió ja pots parlar ara sí també podies parlar però ningú et sentia era la qüestió que havíem de resoldre bé tant natural com la vida mateixa una mica el que deia en l'últim dia el cap i la fi és tot tan previsible vegades que dius quan s'acompleix ja està anem per una altra fulla i malauradament segons el meu criteri anem per un altre any que passarà més o menys el mateix avui precisament he llegit un article que deia que els americans han perdut l'oportunitat de ser més seriosos de plantejar temàtiques més adultes dius perquè és clar dius, tant agafats amb tot el que és ja no l'adolescència sinó fins i tot el infantilisme la veritat és que aquesta vegada podien haver premiat fins i tot el Lincoln perquè són propostes diem-ne el Django no t'agrada tant a veure que no m'agrada i no vol dir que no sigui una aposta més de llop de tota manera té molt i sobretot al final té molt d'infantilisme però bé, vull dir que a mi m'haig de confessar que no ens agrada massa a l'espilberg amb algunes coses jo he de confessar que darrerament ha hagut a les converses que he tingut amb diverses persones entre elles també la Carme, que ho deia l'altre dia però a més a més de la Carme hi ha hagut altra gent m'han entrat ganes de veure el Lincoln perquè tinc la sensació que per la gent una mica llegida la gent que li interessa més el tema o més allò que la problemàtica deia política i tot això no és només francament interessant potser la pel·lícula és cert que des d'un punt de vista, pel que hem arribat des d'un punt de vista, diríem de públic és feixugosa o és freda o és lenta i el públic potser està acostumat a coses de més ritme però es veu que si et pares a analitzar o a escoltar els diàlegs el que es diu, tota la política que mostra la pel·lícula allà de quasi 3 hores de pel·lícula es veu que hi ha moltes coses francament interessants perquè el cinema del gallenets deia que els diàlegs, en aquest sentit més o menys seguint la línia del que tu deies eren excel·lents si anaves seguint la línia la resposta, la manera com estaven coordinats era una trampa línica la violitat de la dialèctica i això deu ser molt interessant per això em va encantar moltes ganes de veure-ho és el que diem, són pel·lícules adultes que poden tenir més o menys acceptació igual no però entro amb la pel·lícula que vaig veure i concretament que és aquesta del mapa dels núvols un altre pel·lícula d'altres dels núvols és una pel·lícula que han fet els germans guacosqui amb el ton tweaker amb el correl o la corre i altres coses aquesta és una pel·lícula que l'altre dia segur que no tenim el tall avui però és igual per nosaltres l'Albert deia que el problema que tenia aquesta pel·lícula i la crítica en general s'ha l'avantejat d'una manera negativa el problema que té diu és que és una pel·lícula excessivament infantil deia aquest xicot també hi ha altres coses el que passa és que va dir dues coses un començament semblava que estigués més aviat en compte de la pel·lícula el trencaclosca però després va venir a dir-nos que era una pel·lícula avançada a la seva època jo crec que les dues coses són compatibles de totes maneres una pel·lícula que està feta és el punt de vista potser d'una persona que està muntant un trencaclosca i que això de vegades, segons com ho mirem només té l'interès d'aquest trencaclosca i potser si te n'adones de com està fet ja deixa de tenir aquest interès i en canvi sembla ser que quan va gestionar en la seu cap és el que ens volia dir va venir a dir això que podia ser un clàssic com aquells que anys més tard molta gent no ho havia entès en el seu moment i anys més tard tothom diu que ara i quina pel·lícula es va fer en aquell moment Tu l'has vist? Diu que el final és curiós què passa al final? És un final molt interessant perquè no desmentet res és del que podem tenir en la nostra closca que si tenim por a l'amor probablement ens hem de convèncer que tornarem a néixer i que en definitiva això vol dir que no tinguem tanta por a morir però per altra costat també des del punt de vista del compromís social d'allò que tantes vegades sobretot el senyor Guardiola ens recordava que hem de ser seriosos que hem de treballar des del bon matí si nosaltres entrem en aquesta dinàmica nosaltres no són res més que d'això d'una cadena una peça d'una cadena i que en definitiva treballem amb la memòria i pensant en el futur i el que hi podem aportar aquest és el discurs de la pel·lícula és tan elemental com això llavors és clar deixa plena a tothom i perquè per aconseguir tot això doncs hi ha moltes lluites hi ha moltes referències pel·lícules fins i tot però també hi ha referències el cinema més modern en quant a efectes especials ell parlava el nostre amic l'Albert parlava d'afectes especials informatitzats sí però encara que sigui així funcionen però quedarà de gust veure aquests germans la sèrie de pel·lícules més col·logues de Matrix hi ha qui fiquen això fan un recorregut amb diferents personatges que al cap i a la fi són els mateixos intèrprets això també no deixa de ser un joc d'endeminalles que sobretot pels cinefils pot ser molt interessant el que passa és que bé, que té 3 hores i que lògicament pot aparèixer l'accés però jo me'l vaig passar molt bé sincerament jo crec que m'adurà aquesta pel·lícula tot i que s'ha sortit una miqueta de la crítica cinematogràfica i del que estem parlant però amb la relació que hi ha d'aquests germans huachosqui pràcticament tothom, ara mateix sap que un dels germans va canviar de sexe fa poc doncs vaig tenir ocasió per casualitat passant d'un vídeo un altre de YouTube de veure una declaració que va fer el germà que ha canviat de sexe de les drets humans i és impressionant, us ho recomano que busqueu, ara mateix no ho sé dir exactament la referència, però és maquíssim el tipus d'humor que utilitza la manera tan sensible com explica la seva vida la seva història, el seu desig de fer pel·lícules la seva vocació de ser d'una altra cosa de no saber exactament què era i el testimoni que dona de tot això perquè li serveixi per a alguna altra persona i en aquest moment ells s'emociona perdó, perquè el canvi és apenar a reconèixer que ella sempre està en escut dona tot i que en escut amb un sexe equivocat és preciós, us ho recomano que feu una ullada, perquè està amb preciós sotitulada i és molt maco, la veritat és que val la pena per conèixer una miqueta millor la idiosincràcia d'aquesta persona en concret La pericòla també hi ha referències en aquest sentit, que són molt interessants també, vull dir que lliguen perfectament a tot sincerament, bé la crítica i això ja sabem L'hauríem pogut agafar la pel·lícula del mes hem arribat una miqueta justa però bé, no, no, estic content d'haver agafat el divendres ens van passar una pel·lícula que com que fan això que com que estaven nominades als Òscars, ens van passar la contigui l'altra setmana i el divendres ens van passar també d'improvís i ràpidament una cosa que es diu un asunto real que és la pel·lícula de Nesa que estava nominada també pel com a millor pel·lícula extranjera que al final ha guanyat amor que al final ha guanyat amor ja vam dir que no tinguin tot el que estava bé i aquesta penso que també era difícil que poguéssim competir amb amor és una pel·lícula curiosa les tenen el divendres que ve que és una pel·lícula que la veurem segurament abans que la contiqui que passarà d'aquí un mes o un mes i mig que teníem els premis i és un drama, diríem, d'època una pel·lícula d'època que és la jove Carolina que comença per la vocació i la descripció de la noia una actriu molt maca, molt jove i molt... jo no la coneixia, no l'hi he dit mai per la jove Carolina Matilde és un fet històric real casada sent una adolescent amb el rei de Dinamarca Christian Saté és un horror viure amb un marit ciclotímic i estrafolari que proposa mesures com nombrar al seu gos membre un horari del Consell d'Estat o que circulin a Copenhague per la nit carruatges buits per recollir a la gent beguda així les coses Carolina es rendeixen els encants del metge personal del rei un intelectual progressista està bé perquè amb això introveixen, bàsicament, la pel·lícula tres temes un primer tema és com que ella s'enamora, diríem, d'aquest metge i ells estableixen, diríem, una adulteria en relació amb el rei hi ha la llaltat per part del personatge aquest que és el personatge principal el metge de la llaltat que li deuen el rei per segona vegada hi ha altra tema des de l'amor que té sent la reina i en tercer lloc no deixa de ser important l'oportunitat que en aquest home intelectual un il·lustrat del segle XVIII pensa que pot convertir Dinamarca en un país que era mitjaval convertir-lo en un país il·lustrat en un país molt més modern i que treballa tot això i crec que la pel·lícula és una pel·lícula simplement ben feta uns actors que estan molt bé, que estan molt ben dirigides explica per exemple, el Carlos Boyero que el que llegíem abans de l'idea d'aquesta pel·lícula diu excelente cine d'època està narrada con inteligencia, complejidad y sutileza sin recurrir al melodrama ni al manicarismo fazilón con fuerza visual y expresiva un incident no gaire conegut de la història de Dinamarca del segle XVIII que està ben explicat i que es fa més o menys interessant i totes aquestes conflictes que estem... Vull destacar només que el protagonista aquest actor d'anés al maig Nick Michelson que és un actor de cara reconeixible entre altres coses, perquè ha participat de les últimes pel·lícules dels James Bond, a Casino Royal i que és impressionant és impressionant i és boníssim i fins i tot hi ha una curiositat encara més gran i és que apareix a la primera pel·lícula el primer llarmatratge de Paulo Berger a Torremolino 73 ara mirant la seva filmografia m'ha cridat molt l'atenció i una pel·lícula molt excel·lent, molt interessant que no sé si la coneixeu que es diu Wilbur se quiere decir Suicida en una pel·lícula del dogma que ell fa un paper dels dos germans, un dels germans és ell que destaca és la interpretació d'aquest xicot i és l'actu habitual de la directora Susan Beard i ha fet per ella unes quantes pel·lícules entre altres després de la boda impressionant pel·lícula o aquesta darrere que vaig comentar perquè la vaig veure va ser tota una impressió per mi t'equiro per a sempre una pel·lícula aparentment romàntica però que té unes repercussions molt interessants, vull dir que ja només per això va la pena una altra última curiositat si vols comentar després alguna cosa més Joan, però el guió està fet per director pel Nicolà i l'Argès per l'Ars Montrier i aquí volia arribar, per l'Ars Trier que jo li he tret el bon fa dintre clar, s'ho va posar ell ja ho he vist, no passa que no ho he comentat però havia vist que el guió era de l'Ars Montrier ho va xocar, perquè a més la pel·lícula així com a l'Ars Montrier té aquest estil una mica provocador experimental aquí diríem que en el fons estem davant d'una pel·lícula clàssica és a dir, i suposo que ella ha col·laborat com a guionista i tal però sense volguer estripar res i 137 minuts sí, sí, no es curta però s'aguanta bé, no es fa gens pesada és una pel·lícula molt normal molt ben feta per això la seleccionada estava seleccionada com a millor pel·lícula extranjera de parlar en anglès als Òscars una pel·lícula interessant doncs tinc ganes de veure'l, aquest divendres dius que és estrena, fantàstic jo vaig veure la cinta blanca un altre vegada, bé, bé, bé i què tal? bé, bé el millor Spielberg no, Spielberg no jo ho sé, que no és de Spielberg però bueno, com que ja sabeu que aquesta pel·lícula és d'aquelles que jo... vaig trobar-hi moltes connexions amb memòria i tant, que sí i tant bé, és molt elemental en definitiva és aquell convenciment que podem arribar a tenir a dins nostre que allò que fem és el millor que hi ha i llavors, lògicament doncs ens podem trobar amb la pel·lícula mort que fem una atenció que arriba a un punt que tot allò fins i tot ens podem decidir per destruir-ho i amb la qüestió de l'educació també pot ser el mateix a mi em va interessar per això perquè li vaig veure, doncs, una mica aquesta relació, a veure, estem parlant d'una mica estem... no, no, no ho hauria dit mai, però ho trobo encertat estem buscant punts de connexió perquè hi ha un autor que ho ha fet i llavors dius, a veure clar, el guió és d'ell, el guió és d'ell em va interessar moltíssim, sobretot cap al final de la manera que tot plegat s'esmicola d'una manera sense solució jo trobo que està molt bé que té tota aquesta característica que tu dius, que probablement si no l'hagués fet amb l'any negre i hagués optat per una fórmula més ortodoxa de l'actualitat i tal no hagués donat aquesta valoració és més que probable, no ho sé però a nivell de valors em va interessar molt sí, no, no, la veritat és que la pel·lícula no es pot desestimar quan a la interpretació d'un fet històric i fins i tot d'una realitat que en qualsevol moment pot creixer i la causa ficta tu l'anàlisi és correcta jo el que no li veig és que sigui massa novetosa i al mateix temps és que utilitza un estil amor a mi sí que m'ho sembla és revolucionària però no novetosa vaja, vaja, vaja és una altra cosa que els matisos són interessants clar, revolucionària era el sentit que després de veure tot un seguit de films que més grans, més petits i estic pensant en els dibuixos animats de tal que parlen que la necessitat és que l'atenció social és el que en definitiva ens ha de resoldre el tema del sacrifici sense límit llavors la pel·lícula mort doncs l'argument d'aquest sacrifici el sigui el fa evident però també molt evident que al final ens diu bé, vosaltres mateixos però jo no tinc clar jo no tinc fresca l'altra, la que tu es vas veure ahir la Cinta Blanca, que la tinc com lluny en aquest moment però tinc la sensació t'ho pregunto per si tu també això notes tinc la sensació que mentre amor és una pel·lícula en el fons ella és molt fred llavors es domina tot des d'una certa distància però en el fons tu és com si entregis amb caliu, amb aquests dos actors que estan en aquesta etapa final de la seva vida i en canvi tinc la sensació que a l'altra a la Cinta Blanca el que passa és que és tan fred, tan distància que tu no arribes a sintonitzar tant llunyar que no arribes Aquesta és la qüestió, és llunyar això llavors bé, però venim d'això aquesta és la constante venim d'aquestes bases i en alguns punts del planeta això encara és valit, encara funciona així llavors compte ja em vas a... perquè fins i tot hi ha alguna estona que és francament genial perquè vosaltres heu d'entendre que jo no puc deixar això sense el càstig que mereix, vull dir i ho enteneu, i els fills diuen que sí, clar, perquè estan... però una altra cosa és... estan per sobre del càstig, no? Van per sobre, exacte Aquesta és l'acció aquest és el punt més interessant del film que al cap i a la fill ells estan organitzats més enllà del que es troben com en convenient en aquelles constants culturals estan per sobre de la moral de la ètica, de tot ells estan organitzats i per això fan el que fan d'això doncs jo fent un homenatge a l'espai d'Andreu de la setmana passada, vaig veure una pel·lícula que d'alguna manera era la continuació perquè no va donar temps a parlar del que ell deia de pel·lícules animades per adults vaig veure un bals amb baixir que sembla impressionant una pel·lícula d'aquelles que està feta amb el sentiment però amb la raó també al mateix temps i és un anàlisi d'un fet històric però al mateix temps de la repercussió que això té en les persones de la manera com afecta la memòria i un estudi sobre la memòria perquè fins i tot hi ha psicòlegs que fan declaracions a la pel·lícula tot animat, tot escopiat si no m'equivoco però que et permet anar donant idees de la manera com els fets com està construït la memòria i com es deconstrueix també la memòria la veritat és que la pel·lícula és impecable ja dic, no sé si hi haurà ocasió de que Andreu acabi el seu tema doncs llavors jo volia esmentar o ja ho farà quan vingui jo vull conèixer que la Carme no podia venir llavors li he trucat i dic si podia venir avui però no podia però ja li he donat entendre que ens interessaria ens faria molta il·lusió que ell continués en la seva exposició que l'altre dia no va poder acabar i jo vaig a confessar que aquesta pel·lícula em va fer un gran impacte la van veure una matinal d'aquestes que fan que van per estrenes deu fer un any i mig que la van estrenar aproximadament i es troba una pel·lícula extraordinària una cosa realment fora de la del comú i mira i per si Andreu ens està escoltant es podia apuntar també una pel·lícula en la línia potser de app per dir-ho d'alguna manera però molt diferent és una pel·lícula japonesa que gràcies al nostre amic comú ara mateix tinc a casa i he pogut veure una pel·lícula d'animació japonesa que es diu Millenium Actress la triomilenària impressionant la manera com està construïda tot el que t'arriba explicant aquella pel·lícula és una cosa que també s'hauria d'afegir amb aquesta llista i si Andreu està escoltant i la coneix o vol afegir-la també seria interessant comentar en el seu moment si us sembla que parlàvem de la Carme doncs passem al seu espai clar, avui la Carme en principi havia preparat això de parlar de les amants Coen però no podrà venir, llavors ens ha enviat per e-mail una mena de filmografia llavors cita les pel·lícules jo puc parlar de les que he vist per exemple la seva llista comença per la primera, que és la més famosa que és Sangre Fàcil jo recordo haver-la vist en el seu moment perquè és l'any 84 però no sé si sabeu que deu fer uns 4 o 5 anys van fer una remasterització de la pel·lícula la van tornar a estrenar els cines a Barcelona i jo em vaig quedar, confesso la segona vegada, sobretot, de fer això 3 o 4 anys o 5 anys impressionat, és dir, fa un impacte aquella pel·lícula dels amants Coen jo la vaig veure fa poc, no vaig acabar de sintonitzar, és ser sincer l'hauria de tornar a veure, perquè no era el que m'esperava llavors no vaig saber encaixar tothom en parla meravella sí, sí, jo confesso que la segona vegada sobretot, que vaig veure aquesta versió remasteritzada, que suposo que Andreu va retocar alguna cosa de color no sé, el que li vam fer exactament era impressionant, és una pel·lícula meravellosa jo Arizona Baby, que és la que ve a continuació no l'hi vista, per tant, si algú l'ha vist de vosaltres, sí, què tal és com una mena de divertiment d'alguna forma, però una crítica al mateix temps una societat burgessa o aburgessada i llavors trencant una mica tots aquests tòpics, que si la infància és el més important de tot que si hem de cuidar els nens, com si fóssin objectes d'art, llavors aquí això s'ho carrera completament, segresten un nen, i llavors a partir d'aquest segrest van van voltant pel país, per Arizona concretament, i van donant voltes per allà i fan una miqueta com d'història entre història de criminals d'una barreja molt curiosa de generes, que és una miqueta indefinible amb el Nicolas Cage una de les pel·lícules d'habitats que força interessant que ha fet, i la Laura Dern i la Holly Hunter i bé, una pel·lícula molt entretinguda i molt, molt coent vull dir que dona molt per parlar d'això de la societat, de les còdics ètics que volen... Hem de destacar les constants del coent a mi em va agradar molt la que ve després que és Muerte entre les flores em va semblar original que trencava més a més del cine negre amb molts tòpics i moltes coses, això era francament original i en tinc un record brutal és dir, un record molt guapo home, aquesta té una mica de diango vull dir, de vegades els personatges principals són una mica aquells que els assisteixen aquells que li fan recolzament, en definitiva, aquest que es posa pel mig de tot plegat és el que acaba solucionant el tema perquè l'altre va per auto destruir-se per dir-ho d'una manera molt interessant en aquesta pel·lícula i me n'alegro que hagis fet la connexió tarantino i els mans coent estan llunyant com molta gent podria i potser no s'han fet prou aquesta comparació i penso que no està malament, perquè són... a veure, els germans coent són uns trencadors de genera vull dir, per definició és el que volen o la seva dinàmica és aquesta, vull dir, s'agafa un genera donar-li la volta, crear arquetips nous crear una manera diferent de narrar el que ja s'havia explicat d'una altra forma i tarantino massa o menys, fa el mateix partint de pressupostis diferents preferències diferents, però no deixa de ser una línia similar jo, el Barton Fink, tampoc li he vist no he vist a vosaltres? jo he vist tot, en sembla, d'aquest parell pràcticament també el tot fiquen, és clar, recordar totes de què va, aquesta una mica que va ser donada a la Palma Doa a la Festival de Cans, millor direcció és el fill de la plantada és un escriptor que és el John Turturro un escriptor mal ahí totes les escenes pràcticament passen a dintre d'un hotel és com una mena de pel·lícula de terror diguéssim, psicològic una cosa veritablement també uns fantasmes de la vida que s'apuderen d'un camp definitiva són els creadors vull dir com més creatiu, més fantasmes això també és una altra d'aquelles coses... doncs d'això, de la pel·lícula i més més la següent, la següent, em sembla que he vist una part, però no recordo bé que es diu El Gran Salto, molt polníume aquí amb robins que em sembla que és aquell avall que entra amb una mena d'empresa llavors el col·loca amb un pis o no sé què jo no la tinc burrosa es diu, no me'n recordo gaire El Gran Salto contracta un paio perquè li faci la feina i ell pugui tenir més llibertat d'acció és molt bona jo penso que aquesta sempre m'ha fet pensar en aquella Juan Dàdia, el Capri el Capri el Capri, jo també perquè en definitiva és allò de què passaria si jo no hi fos i aquí fa aquesta doble jugada jo desapareixo i a veure què fa aquest i llavors aquell va agafar en una volada en definitiva ve a demostrar com és pròpia amb els germans coin ve a demostrar que no deuen ser tan importants aquests que coberten aquestes empreses tu sí o tan imprescindibles de fet és un joc fàcil però bé la tinc pendent per veure tinc la sensació que he vist el començament no he vist alguna cosa però no l'he vist a la pel·lícula en canvi Fargo sí que és una pel·lícula que a més a més va ser nominada T7 Nominacions dels Òscars millor pel·lícula, millor director aconseguirà guanyar premi al millor guió i la Francesc Macdonald, que és la dona d'un d'ells la millor actriu jo m'ho hauré fet a l'esforç i després el viejo aquell i després el viejo a mi és el millor que he fet són les 3 que més m'agraden d'ells perquè trobo que nivell contingut és molt potent a mi m'agrada més que marge després de l'ER i un tipus sèrio, més que no és país per a viejos aquesta és la que no m'hi visc, un tipus sèrio a mi m'agrada molt és una pel·lícula és una pel·lícula molt... és impressionant és impressionant es podria considerar gairebé una comèdia la pel·lícula és una cosa estranya diferent però l'interessant és el contingut que té perquè són pel·lícules que... jo penso que jutgem a les pel·lícules hauríem d'intentar fer-ho de la forma i el contingut, és a dir i si s'equilibren o no s'equilibren i l'útec que ells tenen la virtualitat que saben combinar molt bé ser contingut en una forma determinada i aleshores em penso que doncs aquest un tipus sèrio igual que després de l'ER ens semblen geniales, inclús amb el sentit de l'humor que té perquè que després de l'ER té un sentit de l'humor brutal, o sigui que realment és molt subtil és la seva pel·lícula d'espionatge, no? quina? és aquella que... és una mena també de versió disparatada seria el que està passant la corrupció o que s'està dient que s'està passant aquest moment sobre la corrupció aquest dissabte que ve o divendres, se'n passa en una per TV3 amb el protagonisme del que va fer dels demons coin aquella del clínic que va fer el Mandela Invictus no el Freeman es diu no Morgan Freeman que l'interpreta ell, que ve a ser això també això també ho he vist amb una pel·lícula últimament diu sí, jo sóc el que elimina això, que l'interpreta és el Bon Sidove és una pel·lícula també molt interessant perquè són aquells professionals que els contracten per eliminar tot el que fa pel·lícula però són propensen i llavors diu, no és a tu és a tu com vols que es faci els 3 dies del Condor te'n recordes? els 3 dies del Condor, que és aquesta que el Bas Mos Sido s'enfronta amb el... com es diu, amb el... qui és ell? ell deu ser el... el Neumann és el Robert Redford el Robert Redford aquella és una pel·lícula del... boníssima, és una pel·lícula, un thriller del Cinei Pola, que és del Cinei Pola que allò és que a Mòrtex i a les Flors també va per aquí, i fixa-t'hi és que d'aquest paio torna-m'ho, són els poderosos el cap i a la fi tenen capacitat de maniobra, saben com situar-se cada moment i és clar, tenen una pràctica norma doncs això ha d'esbrossar per dir-ho d'una manera, no? és curiós, això, perquè això és poc seriós però és màgic, és com... no sé se t'apudera de tu una mena d'interès, oi? però fixeu-vos de nou el que us deia el German Coin, que és com si haguessin agafat un llibre d'història del cinema o dels gènere's en el cinema fixeu-vos en fàcil, és, diguéssim, el cinema de Gaster si anem repassant la seva filmografia van variant, i fins a arribar... tots són, això, vull dir gènere's diferents, ens hem deixat una que encara no hem esmentat, que és aquesta... Valor de ley, que és de l'Oester seria l'Oester, i hi ha un altre, que és aquesta que és la definició del cinema negre aquesta pel·lícula, que és la d'un home que mai no va estar allà aquesta era el cinema negre, per descomptat és impressionant, el Barber el Barber, tu que va fent, està allà, però també fa el trascossat li encarregan unes cosetes, deixa la seva barbaria i també amb un blanc i negre perfectament tractat fascinant és que jo crec que hi ha una fascinació producte d'una mena de màgia en el seu cinema és com una coincidència, aquests valors que tu esmentaves, forma i contingut acaben, aquests senyors acaben perquè s'ha van agafar l'essència del gènere i actualitzar-la, i donar-li un caire que no havia tingut mai s'ha van innovar amb això i el que tampoc hem comentat massa és la seva època més de comèdia que va començar, em sembla, diria jo, amb O'Brother tot i que tota la seva filmografia té una miqueta de comèdia i que també van voler fer també diguéssim, la comèdia literària i llavors van fer la sí, la... bueno, el seu intent de fer una comèdia sofisticada, no? a l'estil de, no sé, de xerrada per dir alguna cosa, no? i els va sortir aquesta etapa regular diguéssim, que eren tan la crítica jo no l'he vist, no l'he vist, oi? estava bé, estava bé, no? és curiosa, és interessant, és una barreja entre l'Odyssia d'Omer i la música Country és que en aquella època hi havia tot allò del Tarantino i del Roberto Rodríguez i ells s'hi van sintonitzar amb això i van entrar en aquells de nou, torna a sortir el Tarantino i això és el que... molt bé va, me'n penso que us hem deixat, per exemple doncs més o menys em penso que podem... què passa que ha plegat aquests, o què, ara? perquè no tenim l'últim, oi? no, estan preparant, aquí, en el que ens ha enviat la Carme avisa que per al 2013 tenen una pel·lícula que suposo que deuen estar rodant o deuen estar... que es diu Inside Leu in Davies amb l'Oscar Isac i la Cara in Mulligan, que és aquella noia joveneta això és el que ni que posen aquí no tinc més documentació que aquesta és a dir, no és tan parat ja tenen una filmografia important i això són... gairebé 30 pel·lícules no, tantes no, però 15 o 20, sí una d'altres... també m'agrada molt, és el Gran Lewoski l'havíem inventat tan poc això és una referència amb la seva filmografia difícilment es pot fer una pel·lícula com... com aquesta, eh? que ha retrat-hi d'una manera tant extremament eficaç el llastre de la guerra potser de màster, però d'una altra manera, eh? però és això, eh? el que deixen a les persones l'emprente d'haver estat a la guerra i com... és com un Rambo el Gran Lewoski, no? i es mantella tot el... els rambismes, clar, és que el fa pòls, no? molt bé, molt bé i és també al mateix temps una pel·lícula existencialista perquè es planteja els roles dels mascles, sobre tot amb una societat americana que no deixa massa espai per re, no? únicament, doncs, bueno, va... va clasificant a la gent i les va col·locant en el seu lloc llavors hi ha tota una sèrie de gent que es mou a la perifèria començant pel Gran Lewoski que va a la seva i la veritat és que per mi és una pel·lícula de referència quan vols parlar d'alguna forma de la reivindicació quotidiana del dia a dia, de les injustícies que es fan de manera arbitrària i de la manera de posicionar-te davant d'això clar, vull dir, una persona avallà es pixa a casa teva quan ni tan sols era ella el que li buscaven i dius, bueno, jo vull que això m'ho netegin ja està, no vull res més, simplement és això la justícia quotidiana la pel·lícula psychoanalítica afectes que provoca el que tu dius en la persona fins a fer-la saltada a vegades en el moment menys comprensible per dir-ho d'una manera, no? molt, molt interessant sí, efectivament, com tu dius, Joan aquesta insight Joan Davis, que bueno, per allà acaba de donar una miqueta d'informació d'informació, doncs una pel·lícula que estarà protagonitzada per un dels protagonistes, era el Justine Timberlake, també l'Oscarissa que és el Carri Mulligan que no els connecten i que està en part basada en les memòries de Major o MacDougall Street, que és del músic i activista Dave Van Rock haurien de buscar una miqueta d'informació, però és una pel·lícula mira, el biòpic ara està agafant el biòpic d'acord, i fent la seva versió ha agafat una altra genera això és una constància a que s'assembla braçol d'heroi doncs espero que no sincerament però bueno, es podria semblar a Blancanieves, per exemple això és el que esperia la Carme ens ha enviat una mena de revolució això estaria molt bé podíem llegir el que ha dit ella diu unes quantes idees que m'han vingut al cap un cop vista la pel·lícula, a Blancaneu dic, quan dic la fotografia em refereixo al tracte el que em sembla millor el que em sembla millor, diu ella és la fotografia, la música aquests dos aspectes són excepcionals jo amb això coincideixo absolutament jo no necessitaria d'entrar amb tu, Francesc, que aquest matí li he tornat a veure i m'ha semblat que el que és la fotografia, el que són fins i tot els actors i el que és que és allò l'estètica és poderosíssima visualment és impactant és impactant i per tant, això s'estaria d'acord amb ella diu, quan dic fotografia em refereixo al tracte del Blanc i negre i del món de grisos que marquen el to de la pel·lícula el blanc del sol a la pass de torros, de la sorra de la plaça i del contrast amb el negre ferotge del toro brau i colpidor el negre de les vantallines que van hi ha d'aquest dels anys 20 perquè, enlloc que la pel·lícula està posada l'any 29 del òsia del 29 el negre de les mantellines del d'ol, del món macabre del circ de nans també dels encuadres, dels impactants primers plans que és veritat, hi ha un ulls que quan es mira el pare i la filla és impressionant dels d'angles des d'on s'apropa la càmera es quicita sempre com es diu el director de la fotografia, és el Quico de la... El que havia fet, el xicot que havia dirigit, Quico de la Rica, el que havia dirigit, no sé si se'n recordeu, havia fotografiat amb aquella de... com es diu aquella pel·lícula, que no em surt el nom, ara. Ara buscaré, no pateixis. Jo vull dir una pel·lícula que va d'un triangle morós, que era que estava rodada, doncs... Bueno, ja no em surt el títol, ni del director, ni de la pel·lícula. És igual. Diu la música està especialment ben tractada per adequar-se a la història, sobretot perquè és un element essencial en una pel·lícula muda. Pel que fa a la pel·lícula com a història i la seva descripció. Diu, és original la transformació del conte infantil de germans grim en un relat de terror, enmarcat en l'Espanya profunda d'un temps. Jo no sé si arriba a ser terror. Ja ha passat des de principis del segle XX i amb el Torreo com a mar de l'espectacle. És, ja des d'aquesta tria, una provocació. Fer una blanca neusturera amb els set nants, que són sis, és voler situar l'espectador en l'absor i en el mononíric oníric, que domina tota la pel·lícula. En aquest aspecte, la pel·lícula m'ha fet pensar en Buñuel, sense la intenció molt més colpidora en l'ús del mononíric d'aquest últim. Buñuel és impecable, Berger és estètic. Buñuel és hi ha un toc de Berlanga, per més que Berger és més dur. També m'ha fet pensar la pel·lícula en alguns films de Fellini, on la història de fons està expressada a través de mons superlatius. Tot i així, en el films de Fellini, la història de fons és la causa de l'ús d'una estètica i, en canvi, a la pel·lícula de Berger crec que passa tot el contrari. Un resum, acaba ella. És una pel·lícula molt bella, jo estic perfectament d'acord. El seu director...Vella amb allò escoles. Sí, amb ella alta. Visualment impactant, com hem dit abans. És una pel·lícula molt bella, molt bonica. El seu director ha fet una feina excepcional. Tot està cuidat, l'inventació, el vestuari, les llups, les encuades, la interpretació, tots els actors són immillorables. És l'opera d'un home imaginatiu, minuciós i preciocista. La força de la pel·lícula està en l'aposta en escena, d'un grotesc i culpidor que descriu, i també, en el final, sarcàstic i sense concessions, amb el que conclova el conte. Tot i així, no puc evitar dir-vos que la pel·lícula té un punt de 8, que deixa l'espectador ple d'imatges impactants i orfa de història. Jo també coincideixo amb això últim, i és quan jo trobava que la pel·lícula... A veure, jo entenc que té una sèrie de valors de punt de vista visual, impactant, estètica poderosa, un ritme molt bo, molt bon muntatge, però és un melodrama igual que ho era d'artis, en el fons, i l'altre dia, tu em vas suggerir a Francesc una cosa que m'ha fet pensar. Tu deies, home, si valorem les pel·lícules de la reina i d'infants tal, perquè no valora, doncs, això, encara que hi hagi un component ideològic determinat que et molesta, que et referies a el que jo pensava. Sí, però jo volia fer-te observar una cosa, que és... Si nosaltres estiguessin visquent als anys 30 i estiguessin com a crítics de cinema a l'Elemanya, nasi del Hitler, i veiéssim la pel·lícula de la reina i d'infants tal, ens la carregaríem, o la defensaríem. És que si te la carregaves... No, no, no, no, no, no, no. No si te la carregaves, és a dir, però tu, si eres honest i consideres que això és una manipulació per aconseguir la gent que es faci nasi... Hi ha moments històrics que això no es pot fer. Tu no pots dir, vull dir, si una cosa t'agrada o no t'agrada, és a dir... Que t'agradi o que no t'agradi, sí, però... I que és una manipulació, no? Per ser-ho al cas, has de ser molt àbil, no? Jo el que vull dir és si m'explico. Una altra cosa és que ho poguessis o no poguessis fer. Però tu la teva obligació moral haguessis dit, si tu ets conscient que el senyor de la reina i d'infants tal, que era una bona artista, i que després s'ha demostrat que, posteriorment, veient les seves pel·lícules eren autèntiques obres d'art, i aquelles obres d'art estan defensant el faixisme, el nazisme, la destrucció dels jueus... Tot allò, jo no puc... És a dir, no puc, m'ho vaig a carregar. Encara que consideri que ella és una gran artista. Per tant, jo el que deia de quan deia aquesta pel·lícula, a mi... Quina relació té això? Jo em dic que té relació i tant, ja ho veig, ja. La relació és que la pel·lícula aquesta està molt ben feta, està molt ben d'allò, és preciosit. Com aquella. En aquest moment històric ens toca viure, que és al principi del segle XXI, tornar per mi, des del meu punt de vista, tornar a avocar aquell món que per mi és decadent, que per mi és el que no vull pel futur, em sembla tan perillós com a un altre context, perquè aquí no es vol matar ningú, ni es vol perseguir cap jueu, i segurament la cosa és diferent. Però, matisant que és una cosa diferent, em sembla que, si tu ets honest i que veus que això ja és la pel·lícula, t'hauràs de carregar. Independentment de que sigui molt ben feta, perquè l'art, en un moment com el moment actual, el valorem per el que ens estem dient a la gent. I l'enrèfense del si la valoréssim en el seu moment, ens l'hauríem de carregar, com se la van carregar després de la Segona Guerra Mundial, i no la van rehabilitar fins a 30 o 40 anys després. Acceptar-hi i reconeixent que les seves obres eren, és un punt de vista estètic, etcètera, però, clar, la ideologia que... Si tu analitzes el triomfo de la voluntat, tot el part final de la pel·lícula és que... bueno, és per... Hi ha una cosa, ja que s'has mantat el Luis Buñuel, penso que ens pot servir, perquè és clar, és que si no sempre parlem de la mateixa pel·lícula i estem intentant, crec jo, doncs que els nostres arguments siguin preuconsistents, per si sí o si no. El senyor Buñuel, tu ho recordaràs, perquè tens la mateixa edat meva, quan va començar, doncs, era una persona que amb una coherència extraordinària. Vull dir, ell va anar fins i tot a Hollywood, li van fer una proposta de film allà, pots comptar les condicions que li devien fer, està clar que les devien fer, i el senyor Buñuel va dir que no, que allò no és el que jo volia fer. Evidentment, es trobava a Hollywood, es va poder prescindir de tot allò, i allò es va començar exactament. Jo crec que va fer de les millors pel·lícules que ha fet, no les primeres, però que ja hi havia les seves coses, però sí les que van... L'Àngeles Terminador, i després va venir sobretot l'Àngeles Terminador, no vegis, allò és per veure en aquella època que nosaltres ens va tocar viure l'Àngeles Terminador, que jo no sé com va passar la censura, aquella pel·lícula. La veritat és que era... Ara ja entenc jo on t'estic. Això és el que feia el Luis Buñuel, evidentment, retratar un èpoc i un passat i un present, i va acabar fent coses que tenien la seva inconsistència, per dir-ho d'una manera, no? Perquè llavors aquell senyor, suposo que la seva bellesa va dir... Bé, doncs a veure, no? Si rico la meva família. Vaig a divertir-me.Vaig a divertir-me. Quan està a França. I va fer coses que... Després de Meridiana, que aquí també va jugar, ja veus tu, amb el sistema i tal. Si agafem això i aquesta coherència, jo penso que el senyor que ha fet la pel·lícula, l'encaneus, que és la primera que ha fet... Bueno, la segona. La primera és Torremolino 73. Que també està molt bé.Va la dir-ho. Jo crec que aquesta molt millor encara. Jo el que interpreto és que, en tot cas, el contingut que té, però estic d'acord amb el que dieu, que no hi ha un contingut clar, el contingut que té és la memòria històrica, el que havia a la fi. És el lloc que ens ha quedat, però... No, jo crec... Jo crec... La meva idea és que és una pel·lícula que, en el fons, defensa uns valors que per mi estan passats. I, en definitiva, la pel·lícula és preciosista, és exquisita. Té una sèrie de coses com hem dit, de dimatge, de muntatge, de música... Extraordinaris, però em passa el mateix que segurament si visqués a l'època de la dinarèfe, que defensa uns valors amb els quals jo no hi estic d'acord. I, aleshores, per mi... No estic d'acord que defensi cap valor? Jo crec que sí.Com s'arriba aquesta conclusió? Jo he tornat a veure la pel·lícula aquest matí. Li he seguida, me n'ha d'apuntar, pràcticament, i he fet set o huit pàgines de totes les escenes. I és evident que hi ha una exaltació de la pel·lícula, que hi ha una exaltació del món dels torus, del Toreros. Està claríssim. Home, si només hi hagués la part dels torus, diguéssim, del Torero, i deia, però si hi ha els set nans aquests... Que també són Toreros? Sí, però que, de fet, fan tota aquesta espectacle... T'ho explico perquè dic... Comença la pel·lícula amb unes imatges de Sevilla, que res buits on tot està... On està la gent? Hi ha un cartell de la passacola o sal de Sevilla, on l'Antonio Villalta, que és el personatge principal del pare, va a aturejar. La fotografia, dic, és molt expressiva, i comença allà pel ritual del Torero, que es vesteix, la lentejüeles, la faixa, barret de Torero... Això forma part de... Forma part, però és l'òrea. Jo dic que això és l'exaltació d'aquest Toro, d'aquest Torero. Hi ha l'Averge del Sagrat Corr, ella es posa a rezar davant de l'Averge del Sagrat Corr, i tot això, la dona, la filla, es posa a rezar davant de la pel·lícula, quan ella també torna a anar a la plaça de Toros. Per tant, tota la pel·lícula, des d'una vista, no és més que una exaltació del món dels Toros. D'acord. Nosaltres, tant el Francesc com jo, ja hem vist l'altra basant, l'altra valoració, l'altra argumentació. Jo penso que ja està clar, això. Ha quedat molt clar, vull dir, ho hem vist diferent, clar, vull dir, llavors... Bé. És qüestió de veure la pel·lícula. Clar, vull dir... Que tothom, que ens està sentint, que encara no la vull veure, perquè una pel·lícula... És una llàstima que no puguem dir algunes coses, que ha escrit gent, i que justament, llàstima, perquè no tenim temps, ara. Sí. En cuanto a la polènia... No, perquè hi ha molta gent que, més o menys amb altres paraules, està dient això que estic dient, i que inclús es veu que hi ha hagut una moguda a través de... a través de l'internet, sobretot això. És a dir... Bé, és una pel·lícula polèmica, en aquest sentit, com hem dit, brillantment realitzada, i que jo penso que... Mira, és per continuar, ja continuarem, al llarg de la temporada de parlar. La setmana vinent, si pot venir la Carme, si anem a l'astronomia, i si pot venir el Jaume, que suposem que sí, i esperem que Carme també... Recordeu que aquest programa el podeu tornar a sentir, sinó sense condicions.blospot.com Que vagi bé, vinga. Bé, vinga, vinga, vinga.