Cinema sense condicions del 14/5/2019

Cinema sense condicions. A la CANTE ESTAN And it's easy, you clap real fingers. But they're where the clouds are. They're the people you're as close to heaven as you ever be. És d'oris d'Ei? És que no m'ha donat temps a posar-lo tan ràpid, això que al món. Bueno, la posarem després, perquè... Ja veig que el que m'has deixat és un homenatge, està clar, perquè comença... que serà, que serà. Sí, però és un homenatge una mica esviaixat, eh, que després ja ho explicarem. És que avui és un cinema sense condicions que en té moltes de condicions, perquè la gent que havia de venir no ha pogut venir, però baixa mèdica, no lamentablement no podem comptar avui amb la Carme Nabot ni amb el Joan Morros. Ells estan encara de baixa mèdica, com dèiem. Esperem aviat que corrin la banda i que entrin al camp i ens puguin, doncs, il·lustrar amb els seus comentaris, amb les seves crítiques i amb tot. Aquesta és la primera condició. Aquesta és la primera condició i n'hi haurà d'altres, perquè avui ens oferem així amb poqueta gent, però amb tot l'entociasme. Tenim aquí Pep Parmengol, bona nit, Pep. Bona nit. I avui no tenim convidat, però tenim un convidat de luxe. En Francesc Aguilar, molt bon vespre. Bona nit, Francesc. Ens farà d'enginyer de so, de muntador musical i de tot el que calgui, i també comentant el cinema. Per això de que... A veure si tens una música. Encara encostarà una mica, també. Però, a veure, jo explico, no hi ha un convidat especial, però sí que hi ha un convidat especial, que a més a mi és col·laborador. Avui parlarem per fi, s'havia parlat una miqueta, però parlarem de cinema transcendental. Cinema transcendental el tindrem per la segona i tanta del programa. Per tant, tenim aquí el Joan Cerdà, que ens parlarà, perquè és un amicsador. Sí, sí, us faré... Qui serà Joan Cerdà? Us faré 5 cèntims del cinema espiritual, perquè tant el cinema com l'espiritualitat estan una mica així, en entredit, en els últims temps, i val l'apena que els posem al dia. Bé, Pep, engega amb alguna pel·lícula que tinguis per qui treu-la del barret de copa i explica'ns-la. No teniu curiositat per saber la música que havia posada al començament? Oh, bueno, has dit que... Has preguntat, això és d'oritz-deim. Això és d'oritz-deim, has dit jo, dic no. Això és old adjast, tampoc. Ah, clar, sí, això és old adjast. Old adjast, que, bueno, com moltíssimes altres pel·lícules, em podrien servir per parlar d'un llibre que, normalment, no em porto, però que avui ara diré el títol perquè és difícil. Es diu Muertes creatives en el cine. Carai, tu, quina vista. Jo hauria estat incapaz de fer això, aquesta proèsa. La veurà en mitsegó, el títol d'un llibre de Joan Marimón, un professor d'aquí... No és Margarit, és Marimón. És Marimón Pedrosa, concretament, del Prat de Llobregat, que fa classes de muntatge a l'escac, i que, bueno, ja, aquest és el seu tercer llibre, i concretament un llibre que parla d'això, de Muertes creatives en el cine, de tota una tèsi sobre la importància... Potser no calia fer una tèsi perquè ja ho sabem, de la importància de la muerte, de la mort, en el cinema de com, dramàticament, és un fet essencial per agafar l'espectador, perquè l'altre la tingui potència, i ho deia per... I per acabar moltes pel·lícules. I per acabar, per començar, per entre mig... Olls hi ha moltes morts d'entremintges. Exacte, de moltes maneres diferents. Quan acaba la pel·lícula, mort la pel·lícula. Però vull dir que la mort es pot haver produït... Sempre necessita, si la tornes a veure. Dues coses sobre... Jo, al principi, quan era petit, pensava que quan es moria l'actor, es moria també l'actor. Sí, de fet, sí. El personatge no es moria l'actor. Sí, sí. Els dos, l'actor i l'actor que l'interpreto. Llavors, tindria dues esqueles, una per la pel·lícula i una per la vida. Efectivament. I després el veies amb una altra pel·lícula i deies... Llavors, tenia que fer preguntes. Aquest somni no es veia mort, ja. Mira, doncs aquesta pregunta li farem demà, a l'Emma Casem, és que a Cinema Raios amb Vicents, el Joan Marimón, perquè ve a presentar el llibre, després d'haver-ho fet, al Museu d'Art de Sant anyol... No confondre amb el Joan Margarit, que... No, ja ho he dit que... Sí, bueno, però... Si és Marimón, el llegirem. És com viure un nen a aclarar-ho, perquè sabem a Sant Just d'Esberga. Territòria i Margarit. Però no tots els Joans són Margarit. Jo no sé si serà territori i Margarit, que l'autobús que agafo és el JM. És el JM. Mira, doncs potser és Joan Margarit. O Joan Marimón. Amb això de la mort, jo voldria recordar una història que té el Buñuel de protagonista, que la mort era una de les seves constants en la filmografia, que Buñuel era a Mèxic veient sonates del Bardem, i el Fernando Rey era protagonista. I el Fernando Rey es moria. I el Buñuel estava mirant la projecció i deia... ¡Qué bien se muere Fernando! ¡Qué bien se muere Fernando! I llavors el va llogar per Viridiana, perquè també es havia de morir a Viridiana i per això. I també recordo que el Francisco Raval, quan va treballar amb Buñuel a Nazarín, explicava que a Buñuel li havia dit que no s'havien de dramatitzar en excés les coses, no? Que dient, ha muerto mi padre, n'hi havia prou i no s'havia de fer. Allò dient, ha muerto mi padre! Vull dir que era la tentació de... Era prou dramàtic, a fer de ver s'ha mort. Sí, sí, però dient-ho així, sincerament, i d'una manera normal, doncs ja n'hi havia prou pel cinema, no? Bueno, però els actors aquí ho feien a la Vall d'Inclam. Els actors espanyols eren molt tremendistes, però ara ja està la cosa... Ja és d'una altra manera. Doncs el Joan Marimón i no Margarit, demà a MKC, més que cinema de Ràdio San Vicenç, ve a presentar-nos aquell llibre que ja hauria fet a Sardanyola, ja ho va fer el cinema en Girona, amb una pantalona més gran, i aquest diumenge és notícia també en el saló de cinema i les sèries, també farà la presentació a les 12 del matí, a la farga de l'hospitalet, aquí ja propet, perquè si volgui apropar. Ja que estem de falques, dic que demà comença el DOX. Ah, sí, senyor?No superdeu, eh? DOX va fins demà, no comença? Perquè el dia 15 del 15 al 20, i hi ha una pel·lícula que ja va quedar esposat aquí, com vam tindre el seu director, que és... El senyor González. El senyor González, que és aquarella, que ens la va recomanar amb cinc estrelles. Molt bé. I quan ell diu cinc estrelles és que és el màxim, perquè no té més estrelles, ja. Demà s'estrena la pel·lícula, no sembla que obre el festival. No hi ha més estrelles al cel. No hi ha més estrelles al cel. Bé, ha quedat clar que haurem de fer un inventari d'escriptors que es diuen Joan Marr, i després hi ha algun afegitor més. Vull dir perquè no es confonguem. I no tinguem... Tentacions. Sí, temptacions i caigudes en llibres que no hem de llegir. Per això he posat la música al començament del programa. Molt bé. Ara em podries posar una altra i a veure què passa. Ara sí, ara em sembla que ja està preparada la cosa. Vinga. A veure si s'anima la cosa. A veure. A la ràdio no podem tenir cap segon d'avui. Vull dir, o tenim música, o tenim música. No existeixen els punts suspensius. No, no, ni molt menys. Endavant la música. Això està corrent, ara una altra cosa és que... Que corri, d'acord, però que surti el camp. A veure, jo, si vols, la vaig cantant jo, que serà... No és el mateix. No és aquesta. Pep, explica'ns alguna cosa d'alguna pel·lícula que tinguis per aquí. No, és aquesta. Hi ha una pel·lícula que és Los Hermanos Sisters, que ja em van parlar, però és per recordar-vos a tots que, per favor, abans que la traguin, aneu-la a veure, sisplau. Aneu-la a veure perquè jo he estat repassant mentalment, i no recordo una pel·lícula de l'OESC que m'haig agradat tant com aquesta, des de fa molt temps. Potser des del segle passat. I ahir queda això. Com ho tenim, los punts suspensius? No, no, tu continua. Ah, seguim. Continua, continua. Molt bé, doncs mireu, avui una de les pel·lícules que us volia parlar és de... Necessitamos tu voto, perquè, com que estem en una època, una mica així, de... Electoral. Electoral, de votaments i tot això. Passem de l'acció en elecció i tiro per què en toca. Allò que se'n diu, una època esvotadora, pel·loient. Doncs aquesta és una pel·lícula francesa del 2018, dirigida per Matias Sapén, és una opera prima, que... Té nom d'obra, aquest tio, eh? Sí, sí, sí. Una mica més, si es diu la PEN. Però bé, no. Té un actriu molt interessant, que fa de protagonista, que és l'Alexandra Lamig, però desgraciadament segurament no ha trobat ni el millor guió ni el millor director per llogir-se. Llavors diria que val la pena per veure-la amb ella, però tot el demés és... És un malson, perquè podríem tindre una comèdia crítica, ja que estem a la sala de màquines, de com se'l donem menjar cada dia el candidat que volem que guanyi, però no s'aprofita bé això. O sigui que queda pels fans d'Alexandra Lamig i res més. I res més, sí, sí. És una pel·lícula com El Reino, que no entra en profunditat. Et diu que t'explicarà un tema polític, com és les eleccions dels candidats, per totes les campanyes successives, etcètera, que tot està ple de corrupció, i d'amiguisme, i de gent sense escrúpols, però no hi entra a fons, es queda amb la superfície. No, i a més a més, aquestes persones que hi ha sempre al darrere del candidat, el que diuen els equipos de treball, aquesta colla de sinistres que van a Cop de Talonari i no tenen cap problema en saltar d'un equip al contrari, a l'opositor, etcètera, si hi ha més diners. Transfugisme. Doncs de tot això no se'n fa mal, ni es desvella com funciona exactament. És una pel·lícula de basió, molt lleu, molt lleugera, i en fi, els francesos ens tenen acostumat a aquest tipus de cinema comercial. Perquè avui també hem vist una pel·lícula que també tractava un tema que és molt punyent, com és el de l'Alzheimer, en una pel·lícula que es diu l'última folia de la Claris Darling i, aleshores, podíem dir el mateix que hem dit d'aquesta de Necessitamos tu voto, que en franceses diu Le Poulenc, perquè és el pollastre que agafen, el pollastre que agafen, el xaval jove, el pollet, o així. I, bueno, això n'estic molt cansat, dels títols que, en versió original, no donen pistes sobre la pel·lícula, i que, en canvi, en la versió espanyola ja te l'expliquen, perquè això de Necessitamos tu voto, és obertament explícit. És una pancarta. En canvi, Le Poulenc pot ser qualsevol cosa. És un llenguatge figurat que no t'explica com és el cinema. Estàvem amb la pel·lícula de la última bogeria de Claris Darling, i, realment, el que val són les interpretacions de Catrin de Nef i de la seva filla, aquí, ara, a Mastroiani. Totes dues molt en el seu paper, vull dir, són dues actrius consegrades, absolutament, i d'una bellesa enorme. I jo afegiria Alice Taglioni, que fa el paper de la Catrin de Nef de jove i està bellíssima. La recorda, més o menys. Sí, perquè també diem que és una pel·lícula molt lleu i lleugera, i fa servir aquest truc dels diferents temps, d'explicar-nos els personatges quan eren joves i tot això, una mica per engrossir la trama, però, vull dir, no sé, es pot explicar en 15 minuts. És una pena, perquè, si aneu a veure-la, que és una cosa que no us treuré del cap, perquè té coses que valen la pena, hi ha, per exemple, els objectes, objectes que són com rellotges, anyells, que tenen un valor important perquè per la protagonista són elements de la seva memòria, que fan... Jo penso que la direcció d'art d'aquesta pel·lícula, junts amb les dues protagonistes, és el que destaca més. Aleshores, la gent que estigui... Hi ha els autòmetres, és tot un món, i també és molt maco. I els rellotges i els gèrgols... És una llàstima que no estigui, primer, el guió més ferm i més treballat i la direcció més acurada. Potser hi ha una manca d'experiència. Per cert, hem de dir que la directora és la filla... Jo, Juli Bertuceli... Sí, la filla de Jean-Louis Bertuceli. De Jean-Louis Bertuceli, sí, i ja té una certa experiència. Té un bagatge, no? I llàstima, aquí, no a flora, això. Deixem la pel·lícula pels amants de les antiguitats, que gaudiran molt, i pels amants de Catherine Deneuve i la seva parent, que ens sembla que són molts, i aleshores, bé. Catherine Deneuve ja té una determinada edat, però es manté la personalitat que ve. És que un gest d'ella ja és molt en una pel·lícula. Continuem amb altres pel·lícules. Anem per feina. La música... No, la música... No ho sé, que la posi. Sí, sí, ara sí que ja està preparada, gràcies per la nostra companya d'informació. En algun moment haurem d'entrar amb l'obituari. Ens ha vingut a arreglar. Ens sembla que ho podem arreglar. No ho tenim, ara sí, sense deixar silencis. Això és Time After Time, cantada pel José Feliciano. I a d'ocedés, i amb l'Ada, allò que ha agafat... Avui el tenim de convidat, ho he dit. Com que no tenim convidat, ens hem convidat a José Feliciano, que estiguem nosaltres, i toquarem diverses cançons d'ell. És el rei Charles de Puerto Rico, José Feliciano. Ell també té una carrera... Per l'Eseguera? Sí, per l'Eseguesa, i per la manera d'interpatar les cançons. Era un cantant que, bueno, encara es viu. En sembla que es viu, vaja. Vaja, jo no... almenys no el tinc per mort. M'ultimament es moren i no t'avisen. Sí, però és igual. És viu, i aleshores també té una carrera cinematogràfica a José Feliciano. Sortia en una pel·lícula que jo em sembla que era dels germans Coen, llavors ell actuava en directe en un petit club, i els personatges deien, sí, aquest és el José Feliciano, que és un tio que havia triomfat i tal, li diu, però ara és un segundon i així, no? No, per mi no ha sigut mai un secundari. Sempre ha sigut un tio que ha fet unes versions molt potents, i que, bueno, no sé, aquest disc me l'he comprat avui per dos euros, en una botiga solidària, i resulta que m'ha fet molta gràcia perquè a la portada posa... From the world's greatest flamenco valedir. Greatest flamenco valedir. O sigui, un valedista flamenco. Però, a veure, em mans d'aquí tant les indústries culturals, perquè vull dir, no ho sé, dir-li flamenco en el José Feliciano, és un senyor que va néixer a l'Ares, a Puerto Rico. A Puerto Rico, si hi ha algú que canti flamenco, ha de ser espanyol, perquè els portorriquents ja tenen una música prou desenvolupada, prou bonica i prou extensa, com per no cantar flamenco, i el que canti flamenco a Puerto Rico és que és espanyol, és que és un andaluz, suposo. Vull dir que no sé, flamenco, don Antonio Chacón, don Antonio Mayrena, Camarón, Morente, i pel que sembla, José Feliciano, no sé. Increïble, increïble com està la cosa. Amb mans d'aquí està la indústria cultural i del poc respecte que estic als artistes. Doncs ara sí, després de gairebé mig programa, i a la quarta, a la vençuda, era la tercera, però nosaltres a la quarta, anem a sentir la cançó que volia sentir. A veure si ara sí que entra. Encara no entrarà? No, esperarem, perquè no tenim res més que fer, tampoc. Ai, mare meva.Ara sí. Com costa. No, aquesta tampoc. Aquesta és l'1, volem la 3. Aquesta és Àngela, que ja ho ha dit ell al principi. Àngela... És veritat. La falta de pràctica.Volem la 3. Tens una altra pel·lícula, Pep? Bueno, sí, podríem parlar de Blaze, ja que estem de músics. Ah, sí?Sí, Blaze són 127 minuts de cinema. De pallissa, eh? Drama biogràfic, sobre la figura de Blaze Folley. Interpretat per un... Basat en un fet real, molt en tema. Sí, és biogràfic, això. Està interpretada per un cantant actor, que es diu Ben Dickkay. Que fa... Que és molt conegut a casa seva. Que fa una interpretació voluntariosa del personatge de Blaze. Tenim música de balades, tenim reiteracions de cançons... Totes de Cantrio & Westerner, oi?Sí. Texas dels 70 als 80. Però, clar, totes aquestes reiteracions fan que la pel·lícula de 127 minuts sembla que sigui de 227. Llavors, bueno, estaria bé fer un apreujament. I, realment, per la part bonda, té alguns moments, 5 o 6 moments, interessants, ben resolts. Perquè explica la història d'un temps, oi?Sí. També?Sí, sí. És l'època aquella hippie, una època, també, on hi havia unes diferències molt grans entre les generacions, i aquí es posen de manifest. Després, també, entre les cultures, una cultura democràtica desenvolupada i tal, després la cultura d'alguns elements, joveus ortodoxes, que imposaven encara sistemes de vida enclats amb el passat i amb la tradició, tot això es posa en evidència. I també hi ha una història d'amor culpidora, perquè sempre hem vist que amb cantants és difícil seguir una història d'amor convencional d'agut els contínuos viatges i tot... Les històries d'amor en les pel·lícules de cantants també serveixen per posar una cançoneta d'aquestes enganxoses. Sí, bueno, aquest és el cas. De fet, va ser la cançó d'aquest cantant. Una balada que va dedicar amb ella a la seva dona. Vinga, va, ara sí. És a dir que va ser una estrella d'un sol èxit, no? Gairebé podríem dir que perquè hi ha un company d'ell que era el Tó Mnetsbanzan, aquest sí que va continuar una carrera exitosa, i en canvi ell es va quedar... que també és un dels temes favorits en els biòpics, aquests de cantants, el que triomfa... El que triomfa i el que es queda... El que es queda més que no. A la coneta. Bueno, ara sí. Què serà, què serà? Per José Feliciano, el nostre convidat d'avui. De fet, posem aquesta cançó per recordar una altra cançó que més o menys es diu igual, que és Qui Serà Serà? Per recordar l'Adoris Dei, no? Ens ha deixat als 97 anys. Adoris Dei va començar com a cantant. Per això molts diuen que era cantant i actriu. Jo, no ho sé, ho he vist en un diari, cantant i actriu. A mi em sembla que s'ha de dir actriu i cantant, perquè ella, quan va passar al cine, ella va començar en una orquestra de jazz com a cantant, i no ho feia malament. Vull dir, hi ha gent que és molt admirador d'ella com a cantant. Jo no la conec. Vull dir, no he sentit gaire discos d'ella. Però es veu que... Vull dir, no ho feia malament. D'entre les cantants blanques que hi havia a la seva època, recordem que ella va néixer l'any 22, i que fins l'any 48, és a dir, amb 26 anys ja no va entrar en el cinema. De totes maneres, vull dir, les dones eren majoria d'edat als 25 anys en aquell moment, és a dir, que si no era un actriu infantil, vull dir, estava bé que començés als 26 anys, no? Però vull dir, bueno, Doris Day és tot un personatge que explica un determinat cinema que és propaganda de l'American Way of Life. Efectivament. Que són comedies no hi ha lleugeres, sinó a vegades gairebé inexistents, que no es poden posar al costat de les grans comedies del cinema, que no es poden posar al costat de les comedies de Howard Hawks, o d'Ernst Lovic. Ara, el que se li toca reconeixer és que va ser allà una època, el 60-70, d'una comèdia convencional, en la que tot era estupendo, tot de colorins, i fantàstic. Roe Haxon, Doris Day. Confidencies a medianoche, Pijama para 2. Jo, al principi, he de confessar que Pijama para 2 va ja estar dubtant de si cidi una porno. Però pel títol. En aquella època no n'hi havia. Però clar, jo pensava que no pot ser. I no, efectivament m'equivocava, una comèdia americana. Em sembla que no surten ni Pijama. No, bueno, tenen... Perquè totes les pel·lícules eren molt recatades. Sí, tota la pel·lícula hi ha un mur de follola que no els deixa veure. Van amb els telefons. Sí, sí, és veritat. I ara ens explicaràs Joan Sardà, perquè era aquest tema, de José Feliciano, per tema, aquest altre. Ah, sí. Doncs bé, és per dir que no estem folls ni sols. Avui som només 3, però tirem el programa endavant igualment. Perquè podem, no? Perquè ens ve de gust. Tira el programa endavant, no? I, a més, vull dir, amb el retrobament del Francesc, vull dir això, bueno... La música funciona, que és un... Acostat, eh? Però ara ja a partir d'ara... Sí, sí, és que hi ha un llenç aflames, això. I, bueno, a veure, això és que Tama, cantant la seva gran cançó, No Estamos Locos, i això ja ho lligo perquè he vist una pel·lícula que es diu... A veure, que ara no me'n recordo com es diu. Es diu, sí, antes de la Quema. Antes de la Quema. Del Fernando Colomo. L'hem vist al Pep, també, la vista. I bé, hi ha una cançó de l'Antonio Carmona, que era el líder que és el millor de la pel·lícula, la cançó de l'Antonio Carmona, tot i que tampoc és gaire gran cosa, però, bueno, és que... A veure, ens trobem davant d'una producció andalusa, el productor és Álvaro Vegínez, que era el líder d'un grup musical que es deia... No me pices que llevo chancles, i que va dirigir una pel·lícula que es deia... ¿Por qué se froten las petites? O sigui, amb aquests antecedents, ja, vull dir, la cosa... És greu, és greu. És desotjat de guardia. Aleshores, l'ha dirigit el Fernando Colomo, que suposa que era un senyor que al principi feia cinema d'autor, amb aquelles pel·lícules... Tristes. Tristes, tigres. Això ho va robar del Guillermo Cabrera. Sí. I que ara, doncs, el tio... no ho sé, si li diuen, mira, vine a dirigir una pel·lícula... Però va fer l'Isla mínima, que no he tingut l'oportunitat de veure-lo. L'Isla mínima és el Fernando Colomo. No, no, espera, perdó, és una altra isla. És una altra isla. No, és igual. Era Ibiza, que feia la pel·lícula aquella. Sí, és veritat, era una sobre Ibiza. És un pare amb una filla que no l'he vista, però tenia molt bona feina. L'Isla luminosa. Una cosa així. Ja ho mirarem una altra dins. Doncs Fernando Colomo és un tio que, bueno, li dic si el criden per fer un guió que no és propi, doncs el va el tio i s'hi posa, no? I si li diuen, mira, els rodatges farà a cadis. És la bonita. Va, gràcies. I llavors, bueno, el tio va i se'n va a cadis, agafa allà uns actors que... Més o menys graciosos. Sí, més o menys graciosos. No gaire, per mi, no gaire graciosos, perquè jo és que no he rigut en tota la pel·lícula. I ja està, però és un encadenament de codits. I és lamentable que no riguis, no? Però no tu, és que no riu ningú a la sala. No riu ningú. L'altre era en 25 i no rei ningú. Resulta que el protagonista és el Salva Reina, que jo no sé, aquest deu ser un actor que ve de la tele, o un xistós d'aquests, no ho sé. Jo Salva la Reina. I resulta que, hòstia, és un tio que et fatiga. Vull dir que està allà explicant tota la pel·lícula i dius, però, tio, vés-ho explicar a ta tia, no? Vull dir que no m'ho expliquis. I quan hi ha imatges, posa-m'hi imatges. Sí, no m'ho expliquis a mi, no? I quan hi ha imatges, estan tan mal filmades, els plans contra plans no lliguen. Vull dir, allò és pitjor que una pel·lícula del Godard, i se suposa que allò és una pel·lícula industrial, de vessió, que ha d'atrapar el públic, i que només atraparà el públic de codis, pel que jo veig, perquè ells més o menys s'hi veuran retratats amb allò de les xirigotes, que és insuportable. I totes aquelles coses. Jo tinc un gran amor per codis, perquè jo hi vaig viure allà uns mesos, i a mi em va semblar una ciutat molt agradable, molt amable, molt... Però quan vas sentir una xirigota, vas sortir corrent. No, no hi vaig... En els mesos que hi vaig estar, no era temps de xirigotes, per sort. I aleshores, doncs, jo m'hi vaig trobar molt bé, i a la catedral, i, bueno, tota aquesta ciutat blanca, que em diuen la tacita de plata, i tot això, no? I dic, trobo que és una ciutat meravellosa. Però, com d'altres ciutats, que a vegades fan pel·lícules per buscar turisme, doncs aquí no surt ben retratada, i no et fas una imatge que val del que és codis, i del que és tot l'ambient, i de l'ambient de la província, i tot això, no? I no sé, hi ha dues actrius que són, potser, de les que estan més encertades a la pel·lícula, que una és Manuela Velasco, que és la neboda de la Conchita, i la filla del Manolo, i després una que es diu Maggy Cibantos, una cosa així, que aquesta fa el paper de la Johnny, que, bueno, fins i tot està a la presó, en fi... Molt bé, i després també hi ha un actor que és molt bo, que és el Manuel Manquina, que sempre fa de Gallego, perquè és el Gallego, però aquí ell no arriba, en aquesta pel·lícula, a les cotes que ens té acostumats, perquè no té paper, no... És que el guió també és deficient, eh? El guió és absolutament deficient, i la realització és nula, no ho sé, com si haguessin fet un primer muntatge allò per veure com anava la cosa, i el haguessin deixat així, no? És una pel·lícula absolutament nula, i que no recomanem de cap de les maneres. Fem l'expoili de què va la quema? No, no cal, no cal. No, perquè hauríem de parlar de la policia. Sí, va. I tampoc venim aquí a parlar de coses desagradables. Bueno, una cosa, i si baixés amb la cripta? Baixarem el... Ens posem sèries. Baixarem a la cripta si el francès no té cap pel·lícula per parlar-ne? Bueno, tinc alguna, però ja ho faré. Digues, digues, digues. Digues, digues, digues. A veure, jo us volia preguntar si vosaltres coneixeu una pel·lícula que es diu Sueno en otra lengua. Una pel·lícula que vaig poder veure que t'hi vindràs passat a la segona mostra de cinema mexicano contemporàneo, que es fan als cinemes Maldà. Produït, bueno, dirigit, vaja, per un home que té un nom i un cognom ben curiós, Américo, que és el nom, i Voltyo, el cognom. Américo Voltyo, es diu així. I llavors, organitza aquesta trobada... Amb aquest nom i cognom, que és premi Nobel de Química, no? Directament, sí. Primer, descobridor... O de física. Descobridor d'un continent, i després ja, doncs, anem directament a... O propietari d'una casa d'electrodomèstics, sí, directament. La veritat és que l'home molt entusiasta, molt maco. No diem noms. No diem noms. I també, en part, reculsat pel director del festival de cinema de Girona, Lluís Valentí, que no sé si el coneixeu, doncs, bueno, ja vaig tenir ocasió de veure... Tot aquest cap de setmana ara ja ha passat, eh? Vull dir, ja no podem fer-hi res, hauríem d'haver parlat abans, però aquest cap de setmana ha estat un cap de setmana intens de pel·lícula, i vaig tenir ocasió de veure aquesta únicament. Resulta que aquesta pel·lícula està dirigida per un home, que sí pel nom, no sé si el reconeixereu, però que després, si busques una miqueta, Ernesto Contreras, doncs, és l'actual president de l'Acadèmia de Ciències Mexicanes de Cinema. Llavors, és curiós, no? Ah, i en Ciències Mexicanes? Sí, sí, sí, home, i ara més que mai el cinema mexicà està donant cuotes molt importants i està a la indústria també del cinema, amb una d'allò molt alta. Una pel·lícula, que no sé si ho sona, no m'heu dit res, per tant, interpreto que no, sueño en otra lengua. No. El títol em fascina. És veritablement... A mi m'agrada més el títol aquest, que és Roma. Sí, Roma, quan vau parlar de pel·lícula, heu dit, bé, o pel·lícules que posen un nom d'una ciutat. És que Roma sembla ser que és un barri, un barri de la districta federal, que clar, és tan gran que ja dona per tot. A mi el revés diu amor. Amor, de veritat, sí senyor. Doncs la pel·lícula val la pena. Si la podeu recuperar, és del 2017, i va tenir una certa importància en festivals, va guanyar premis en el Tribeca Film Festival, i t'explica la història d'un universitari, un filòleg estudiós de llengües amb desaparició, que va a la recerca dels dos únics supervivents registrat d'una llengua al Cicril inventada, però que podria ser representant de tantes llengües, que a mesura que les persones que l'utilitzen van creixent, van morint, corren el risc de desaparèixer i desaparèixer, i aquesta en concret et fa aprofiten per fer tot un cant, tot una reflexió sobre la connexió que té una llengua amb el paisatge que l'havis neixat i amb els animals que conviuen, hi ha alguna escena en la qual els personatges estan completament implicats, estan dintre i fa la impressió, el muntatge del so i de la imatge et fa creure que la persona quan parla està comunicant amb tot el que té al voltant. És una pel·lícula mística poètica que de vegades es pren llicències potser una mica exagerada, que no té la càvies de creure, però la veritat és que la relació d'amor diferent, que no t'esperes amb dos amics que no es volen veure des de fa molt de temps i que resulta que vas descobrint que en un moment determinat de la seva joventut estaven enamorats de la mateixa dona, però també estaven enamorats d'ells mateixos, de tots dos. Sempre hi ha la història d'amor, és que no pot fallar. Però està ben tractada, no és allò que dius. Així que com la part mística, està una miqueta massa forçada, la part amorosa, la part de allò, bé. I a part d'això no sé si coneixeu un home que es diu Juan Carlos Olaya. És un director de pel·lícules rabiosament independents, de cinema de Garrilla, des de fa molts anys, molts anys. I aquest dissabte ha passat no l'anterior, el dia 4, en els 11 anys, es va posar una pel·lícula que feia 37 anys que aquest home havia fet. No es va estrenar en el seu moment, perquè el van desanimar, ell tampoc no tenia molt clar, i és completament sorprenent. Tot el que aquest home va col·locar en aquella pel·lícula, com ho va fer, amb quina tècnica, no podem dir una tècnica super sofisticada, però sí amb els mitjans que tenia, com li treu el màxim del que li podia treure a la història, i com de vegades, fins i tot té algun atreviment, com posar una prostituta amb un home que la contracta en una escena pràcticament pornogràfica, però molt ben trobada, irònica. La veritat és que és molt recomanable. La pel·lícula es diu El Diario Rojo, i a veure si en un temps es pot digitalitzar, perquè... De vegades hi ha pèrules, però hi ha perdudes. És una cosa molt interessant. No és una pel·lícula super recomanable per tots els públics, una mica com les que parlarem ara, però sí que val, com tu dius, molt la pena de veure com gent que no està a l'intre de la indústria per res, doncs amb tota la seva paciència, amb la seva capacitat per anar convençent a gent, doncs vinga, ara farem aquesta escena, ara farem aquest altre, amb el període de dos anys, anar muntant amb 16 mil·límetres, després passar-ho a 35. Estem parlant, ja us dic, de fa 37 anys, i la veritat és que va a valer molt la pena. L'home té ja 70 i escaig, està fent una versió d'una pel·lícula mítica seva, que és l'home que ha vist un home, i ara està fent la segona paraula. El hijo de l'home que ha vist un home té molt sentit de l'humor, i llavors fa coses que sorprenen, sorprenen per això, per la poca parafernalia que té, per poder posar en marxa i la capacitat d'inventiva i de paciència que té per fer-ho. I, bueno, coses curioses que jo vaig veient, veig poques pel·lícules així, com vosaltres d'Estrena, però em vaig apropar a les coses més curioses. Sí, però aquests canals paral·lels, a vegades, ja et dic, serveixen per rediscover-hi coses. Aurem d'agafar l'alianterna i buscar aquestes perles que ens porta el francès, i descobrir-les i encoratjar que la gent vegi aquest tipus de cinema. Ara, si us plau, posa'm You Send Me del José Feliciano, també, que és el nostre convidat d'avui, i anirem, curiosament, enllaçant amb el que tu estaves explicant i amb el que jo intentaré explicar ara. You Send Me. Això és You Send Me. No l'encerto avui, ni l'han de viure. No pot ser. No sé, però tot el disc és molt bo, eh? És molt bo. En principi, sí, eh? Estic comprovant. Estic comprovant, en principi, sí, és You Send Me. No, és que la versió és molt agusarada. Sí, sí, sí, esplèndid. Send me. I'm going to you. Send me. Carauque, sencer Carauque, a cinema, sense condicions, sense textos. Joan Serra cantant. Send me. On es you do, you do, on es you do. Doncs sí, deiau que ens havíem retrobat avui, però és que ahir ens vam retrobar de fer dels 3 allà a la cripta de la vacílica. A la cripta de la vacílica. Hem d'explicar això de la cripta perquè avui dia el cinema és per tot arreu, com no podia ser de cap més manera, però passa que... Hi ha un tipus de cinema que només es pot veure a la cripta. Aquí està, i aleshores nosaltres a vegades deixem estar les grans marquesines i les grans sales i totes aquestes pel·lícules propagandístiques que tenen més pressupost de publicitat que no pas. És a dir, que el pressupost de publicitat és més elevat que la manufactura de la pel·lícula, que no el rodatge. I en canvi, anem a buscar pel·lícules d'aquelles clàssiques, històriques i que parlen del tema de la transcendència. Per això jo he volgut posar. Jo sent mi, perquè jo sent mi vol dir tu em portes a algun lloc, tu em fas transcendir, no? I lligava amb el que estava dient al francès d'aquestes pel·lícules mexicanes de baix pressupost amb aquestes pel·lícules clàssiques que poden ser de baix o de gran pressupost, però que sempre val la pena de veure. I sí, hem tingut l'oportunitat d'organitzar un cicle a la Basílica de Santa Maria del Pi a Barcelona, que és una de les basíliques que fa més activitats a Barcelona. És un continu, allà no paren, cada dia hi ha una cosa o altra. I és per tothom, el fet que sigui una basílica catòlica no vol dir que allà hi hagi exclusió de cap mena, al contrari. El Pi sempre ha sigut un lloc de collida, de gent de qualsevol religió. Podríem recordar les tancades d'immigrants que hi ha hagut allà. Evidentment no eren catòlics pas, però que, com a casa de Déu, el responsable els acollia amb els braços oberts. En aquest sentit jo recomanaria un concert que s'ha de fer a Santa Maria del Pi a Barcelona el dia 19 a les 19 hores. És fàcil de recordar el dia 19 a les 19. És un diumenge. Aquest, aquest diumenge, minent. No, és l'altre, sembla. No, és aquest. És que jo el calendari el tinc una mica... Avui és dia 14, per tant, 5 dies més. Sí, és evident. Avui és dia 14. I demà s'anisidre. I avui és Sant Egemagalgani. És a dir que sí, sí, bueno, jo tinc el calendari una mica distorsionat per això de veure pel·lícules continuament de pre-estrena. Vas pel calendari Gregorià. Sí, o... o el calendari sardònic. Que ve de sardar. És a dir, que us recomano aquest diumenge a les 7, a les 19, perquè hi ha un concert de música antiga del Carip, i que és una música bastant desconeguda i que no té per què ser-ho. Vull dir que és una música amb contingut espiritual, també, com les pel·lícules que s'han passat en el Pi. I aleshores continuem parlant de la transcendència a aquest cicle es va organitzar, tenint en compte, tenint com a base, dos llibres. Un és un llibre molt famós de Paul S. Redder. Recordem que Paul S. Redder és tot una icona del cinema modern. És el guionista de Taxi Driver, i després ha continuat sent guionista. Aquí vam... Realitzador de les seves pel·lícules. Arrel del Reverendo. El Reverendo, que ha sigut la última pel·lícula que s'ha estrenat aquí, que era una pel·lícula que tenia molt a veure amb el cinema de Bresson, i això no era perquè sí, perquè el llibre del qual parlem es titula de l'estil transcendental en el cinema, Osso, Bresson i Dreyer, o Osso, Dreyer i Bresson. I aleshores aquest llibre es va fer, ja fa molts anys, a partir de la tesi doctoral que feia el Paul S. Redder a l'universitat, perquè el cine des de fa unes dècades s'estudia a l'universitat. I aleshores ell va triar aquests tres directors, el japonès, Yasuhiro Osso, el danès, Carl Teodor Dreyer, i el francès, Robert Bresson, per veure quines constants espirituals i transcendentals hi havia en les seves pel·lícules. En el cicle del PI, no hi va haver Yasuhiro Osso, per raons que són fàcils d'entendre. Tu no pots anar en un lloc de fer catòlica i portar un cineasta que és taoista, o que pràcticament... Si és taoista, per exemple. Ja em sembla que és taoista. Bueno, no ho sé, taoista seria cinès. Però ell, pel que vaig llegir en el llibre de l'esredder, Osso seguia el camí del Zen, que no sé si és exactament del cintoisme. En tot cas, és un cineasta zen, que evidentment ell no feia pel·lícules declaradament religioses, sinó que eren pel·lícules que parlaven de la cotidianitat, i em feia una representació meticulosa dels llocs comuns, avorrits i banals de la vida cotidiana. És a dir, que el cine transcendental, el que fa és agafar allò cotidiar i portar-ho a un altre nivell, amb un nivell transcendental. I a les hores, a través de la posada en escena que feia Osso, aquestes accions banals de la vida cotidiana eren com una mena de ritual que ens portava a una dimensió superior, a una dimensió transcendental. Esredder no tan sols parlava d'aquests tres cineastes en el seu llibre, sinó que també parlava de Rossi Lini i de Pasolini, com a gent que... i d'altres directors, i a vegades alguns que deies, aquest també, no sé, Bad Votager... també és filar molt prim. És difícil d'agafar Bad Votager. És filar molt prim, però Bad Votager també tenia la seva manera de fer les coses també era un estil i també era un ritual. I a les hores, bé, aquestes pel·lícules, el que tenen en la seva, o sigui, com a denominador comú, el que tenen és que, un moment o altre, hi apareix la disparitat. I què és la disparitat? És una desunió actual o potencial entre l'home i l'entorn seu que culmina en una acció decisiva. Aquí estaríem a prop del moment decisiu d'en Ricardier Bresson. És un moment decisiu en el qual el personatge d'aquella pel·lícula fa un canvi. Vull dir, hi ha una revelació per ell, no? O sigui, hi ha un abans i un després d'aquesta visió, d'aquesta acció. I així aquests directors que volen tenir un discurs espiritual, un discurs transcendent en les seves pel·lícules, arriben a un estat que Esredder defineix com l'estasi, que és, segons Esredder, una visió qui es sent de la vida que en comptes de resoldre la disparitat de la qual parlàvem abans, la trascendeix. És a dir, que ha arribat el moment en què tu tens aquesta disparitat que la vida no és el que t'ha de portar, sinó que és una cosa de més a més, doncs tu actues en un altre pla. Aleshores... Dintre, ara estic pensant, mentre t'escolto, que potser no ens hauríem de deixar fora d'aquest grup de directors que han estat pel tractament molt seriós i profund de la religió, i Marberman també. Sí, però passa aquí, Marberman, jo no el vaig posar en el cicle perquè per mi Marberman és el cineasta del silenci de Déu. Vull dir, una mica seguidor de Nietzsche, en aquest cas. I aleshores, és clar, vull dir, pel·lícules com El malential de la Donzella o Els Combregants, imagina't quin títol, o... O el silenci, o el rita. Estaven parlant del ritual. Evidentment que és un cineasta transcendental i és evident que la gran influència de Berman és Dreyer. Perquè la llengua... El set és ell, que és una confrontació... Que parla de la mort. Entre dos demiors. De la que estaven parlant al principi, no? I evidentment Berman és un cineasta transcendental, però en un lloc de referència catòlic ens sembla que no és el lloc, senzillament. Vull dir, amb una associació d'amics... Bueno, és el que es diu de Osu. En una associació d'amics de Friedrich Nietzsche, Berman de Collons. Però amb una església catòlica, jo què vols que et digui? Perquè per mi és igual, però per mi la qüestió important és el cinema. Vull dir, a mi, si venen uns mercistes lininistes que jo no n'he sigut mai ni ganes, doncs, aleshores... Doncs també els hi podria fer un cicle de cinema, perquè agafant els grans noms soviàtics, no veigis la que hi ha, no? Però, vull dir, en aquest cas, vull dir que era una transcendència cristiana, com a mínim, perquè, bueno, Dreyer no és catòlic, sinó que és brutestant, però vull dir, no sé, jo, per exemple, veient diésiré, veia un Berman abans la letra, perquè els personatges deies, bueno, és que aquest és com Max Bonci, aquesta, la protagonista és com Viviane de... Però els arquetips s'assemblen? S'assemblen molt i, evidentment, Berman pertany a la cultura escandinava i Dreyer és un mestre absolut, no només de la cultura escandinava, sinó del cinema mundial. Dreyer, en el seu moment, ja estava... tothom el posava a l'alçada de Chaplin o d'Erik von Stroheim, o de qualsevol gran geni del cinema, Orson Welles, el que tu vulguis, i allà s'ha quedat, eh? I aleshores també volia dir cosa curiosa, com veient les pel·lícules en forma de cicle, es veuen resonàncies, no? Vull dir, com ara veiem òrdet de Dreyer, com el personatge del botx evangèlic per Jesús, que és el personatge més important de la pel·lícula, com en la seva encarnació final ja pressuposava el crís de Pasolini... El crís de Pasolini, sí. ...a l'Evangelis, segons Mateu. Físicament s'assembla de l'Irazoqui. Era igual, era igual, anava pentinat igual. Igual que l'Irazoqui. L'Irazoqui, que va ser el protagonista de Pasolini, i recordem que Enrique Irazoqui, en aquell moment, era un estudiant de dret aquí a Barcelona, i que va anar a la casa de Pasolini a Roma per demanar la seva firma per un manifest antifranquista, i que, aleshores, el Pasolini, quan el va veure, jo no sé si li va retrocar la imatge del Jesús, aquell de Dreyer, però va dir, ja el tinc, i enrique Irazoqui, que mai havia fet una pel·lícula, ni havia tingut intenció de fer-ne cap, doncs, com a mínim, em va fer un altre, que va ser Noches de Vino Tinto, d'un altre director que també podríem considerar com transcendental, com va ser el José María Núñez, que també va estar en els marges del cinema comercial, i que és un home a reivindicar, que va tenir una exposició molt bona en l'Arts Santamònica, i que molts cineastes d'avui dia consideren com un referent, i ho fan bé, en fet, de considerar-ho com un referent. Aleshores, jo, per acabar, voldria parlar de les pel·lícules que s'han vist, de Rossellini, se'n van passar tres. Bueno, vas obrir en Francesco Giuliaridi, o...? Francesco Giuliaridi, o...? I l'has tancat en l'Argent de Roberto. L'Argent de Roberto, sí. A veure, són pel·lícules que hi ha d'hi ha ressonàncies entre elles, hi ha concomitàncies, no? Vaig començar amb el Francesco per una qüestió històrica, no era la primera pel·lícula de Rossellini, i fins i tot la que venia després era anterior, però sí que hi posàvem el segle XV d'Itàlia allà, i, aleshores, hi anàvem a la pusguerra amb Roma Xita Averta, fet el mateix any de la lliberació d'antifeixista d'Itàlia l'any 45. També després seguíem amb Europa 51, i per això era important de posar-les totes dues juntes per veure l'evolució d'Itàlia de l'any 45 a l'any 51. Europa 51 ens sembla una de les pel·lícules més cristianes mai fetes. Una cosa, a Rossellini estava molt a prop de la democràcia cristiana. Jo no crec que fos personalment una persona gaire religiosa, perquè la seva vida sentimental és bastant exerosa, però sí que amb Europa 51 va fer la pel·lícula cristiana definitiva per mi. Aleshores vam continuar amb el Passellini de l'Avengelli, vam continuar amb el Dreyer, amb Díaz Irae, amb Mordet i Abans amb la passió de Joana d'Arc, que també vam repetir la versió del Bresson, i també el diari d'un capellar rural sobre la novel·la de Jors Bernanos, i que em sembla una pel·lícula magnífica, que veus perfectament com era la societat dels anys 50 a França, i també de Bresson hem vist, o Azar Baltazar, i per acabar l'Arjant. Us encomanem aquesta passió pel cinema que està en els marges, sigui pel que sigui, sigui per qüestions econòmiques que són les més usuals, o sigui per qüestions artístiques. I la setmana que ve tornarem amb algun convidat, que potser serà un músic, que potser serà un arquitecte, que potser serà un comissari, no de policia sinó d'exposicions, o d'algun any per celebrar, o que serà un distribuidor de cinema d'una zona concreta, és igual. Es pot dir que el cinema d'ensecondicions està a la recerca d'un convidat. En tu casa el que ens agradaria és recuperar gent de l'equip, i bala dedicatòria, i tots els ànims per ells. Evidentment, per tots els que estan en patiment ara, i per tots els que ens escolteu, salut i republicà. Bona nit! Emma de Música.