Cinema sense condicions del 21/5/2019

Bona nit! Com tots els dimarts, som aquí per amb cinemes sense condicions, sense cap ni una, per parlar de cine, per parlar del que ens ha agradat, del que no ens ha agradat o no hem vist, perquè hem vist coses diferents en contextos diferents i per tant ens agradarà compartir tots vosaltres tot això del que us volem parlar. Aquesta primera part parlarem de les novetats, del que hem vist, del que ens ha agradat, del que compartim, i la segona part tenim com a convidat el Jordi Espuyn, que ja és amic del grup, que ell està en aquest moment i està jubilat, és un amant del cinema com tots nosaltres, ens ve a parlar del que li sembli a dient de cinema, ell ha estat professor en aquest moment i ho ha estat el barri de la Bordeta, i per tant ens explicarà el que vulgui sobre cinema i del que trigui de parlar-nos, això serà la segona part d'aquesta sessió. Bona tarda, gràcies. Contem com sempre amb el Pèper Mangol o la bona tarda. I amb el Paul Diggler, darrere els mandos i controlant tot plegat. Vaja, no des d'aquí. Hola. Bon vespre. Abans de tot dir-vos que des del 15 de maig, el 25, s'està fent a Barcelona el DOX Barcelona Festivà. Es passen els documentals, l'arribau Multicines, el cine que hi ha, el carrer Arribau, a quasi a la Gran Via, i després hi ha unes sessions, unes masterclass, que es fan... Sí, exacte. Sembla que són 4 o 5 o 6, no me'n recordo quan les he mirat, però que es fan simultàniament, bueno, no, diferents dies, encara en queden dos, em sembla, el CCCB. No sé si el PEP ha vist alguna, jo n'he vist un altre. Crec que el dia de la inauguració es va fer aquarella, i un masterclass del director d'aquarella, jo crec. Victor Kosolkovski. Doncs ell després fa un masterclass, el primer en sembla, i com a Cluenda, el PEP Una Vida Suprema, que és el ex-president de l'Uruguai, que ja hem... sembla que alguna vegada n'hem parlat d'ell, i ja hem tingut diferents comentaris, personatges interessant. I aquest és el documental que es passarà a la Cluenda. Aquest festival és un festival important que està dirigit, i que el Joan González, que és de Sant Just, fa molts anys, i té diferents apartats, alguns són de documental que després hi ha un jurat que dona uns premis, alguns són de documentals a Espanya i a Espano-Amèrica, perquè aquesta entitat té també aquesta estesa a Espano-Amèrica, sí, a Espano-Amèrica, i fa allà una feina important, i després hi ha diferents apartats, diferents que m'estava mirant en el programa, però hi ha diferents apartats en... Bueno, després durant l'any es fa una difusió a través del documental del mes, que es projecta a 70 o 80 sales de Catalunya. Hi ha biblioteques, també, això, no és normalment aquí, les veiem biblioteques, i després de fer aquest festival es passarà per Barcelona, que a unes sales de prisions que estan a Berbara del Vallès, a Berga, Castellà del Vallès, a Gavà, Cranullès, a la Garriga, bueno, n'hi ha vàries, i llavors se'm presenten tres, que són queixada, que és una hispana, després operació en globus, i a veure què ens surria la revolució. Aquest... vull dir que a Barca, diferents aspectes, és molt interessant, i el programa és interessant perquè es pot triar, han fet una primera plana, que un si t'interessa l'actualitat, si t'interessa el somriure, si busca l'emocionar-te, si és un rebel sense causa, i te'ls va clasificant per les teves aspiracions de Bera documentals, amb diferents formats. Tenen un sistema de captació del que vol l'espectador, en què li fan moltes preguntes i vol entendre una relació entre el producte i el que espera rebre l'espectador. Això és interessant, perquè es creu una comunió important entre els dos elements. D'aquí ve el seu èxit. I la seva expansió, perquè els interessos deuen ser diferents a Hispanomèrica i aquí, i en general depèn d'on provenen els creatius. Però el format de documental és molt versàtil. Hi ha alguns que no surten cap persona, per exemple. No sé si a Acuarela... Sí, a Acuarela surto alguna persona, però el personatge d'acuarela és l'aigua. Sí, em semblava que era una cosa especialment interessant. El 75% de la terra és aigua, llavors s'ha de donar una importància a una cosa que és vital per a la vida. I aquest altre de l'Azabel, també, deu tenir molt d'interès, però després hi ha multitud d'espectes que estan tocats aquí. Jo crec que val la pena que el documental del mes també l'incloguem sempre dins dels comentaris de fer aquí, perquè hi ha una cosa que és clara i és que entre algun treball bo de les teles i la feina que han fet ells, jo diria que Mires fa 20 anys a l'interès del públic en general pels documentals i el Mires ara, i ha crescut exponencialment. Incluso a les teles, per exemple, a TV3, que hi ha el Sense Ficció, que ha tingut una expansió extraordinària i que fan uns documentals extraordinaris. Aquí hi ha, també, un masterclass sobre dels que fan Sense Ficció a TV3. Això és els últims anys, que això ha tingut un interès especial, perquè la tele també s'ha transformat en una altra entitat per als receptors i a les col·lícies. És una forma de compaginar, també, la informació de coses sobre les que hi ha poques notícies i, a vegades, transiversals. En canvi, aquí es correixen aquests desviaments que hi ha hagut i es donen informacions rigoroses a partir de que s'ha fet un treball d'investigació. Amb òptica, perquè el que no existeix és un documental sense òptica, però tot i que tenen una òptica específica, tu la veus, està posada de manifest en qualsevol cas. Jo la que vaig anar a veure l'altre dia és aquesta, la d'haver que ens subric la revolució, que, de fet, el director és un canadenc, que estava aquí i ha fet rotllos i rotllos de pel·lícula des del 20 de setembre a Barcelona, a l'1 d'octubre, al referèndum, i a fer un tracte el documental, la descripció és boníssima, perquè la condueixen davant i endarrere, però molt ben conduïda, molt ben traçada. Perquè les pel·lícules, els rims en general, els documentals i quan se vol creació d'aquesta mena que té aquest tipus de format, si la línia i el que tens pensat no ho descrius bé, no arriba a l'espectador. Aquest tema de Catalunya i la situació en què es troba té moltes descripcions, segurament, i la que ell tria, la tria perquè es trobava aquí i té una pila i pila d'imatges i una pila de carrers de filmació, o de filmacions en general, però després la descripció que ha fet, o fa, inclús a través de Lluís Llach, que va i ve dels seus primers anys quan cantava i ho contextualitza a l'actualitat, i la línia argumental com a documental és boníssima, boníssima. I d'imatges? D'imatges no seria... crec que és bona, perquè el que vol explicar ho explica bé, i per tant, si unes imatges expliquen bé el que vols dir, ja té raó de ser. Ara, si tu m'estàs preguntant si són boniques o si tenen... No, jo vull dir, si hi ha una denúncia a través dels imatges, ja es veu imatges que aquí, per exemple, no s'han vist. Però el que trobo important és que descriu aquesta situació i la descriu des d'una òptica, per suposat, però molt ben contextualitzat i amb una línia d'argument molt ben feta, perquè podries no ho entendre, oi allò. Vaig trobar que estava bé. Realment, ara s'ha passat a Grenoble i es passa a París, perquè estava el director, i va haver un diàleg després, i es passa a París també a la pròxima final de mes, o així es va dir ell. Vull dir que, clar, tenen recorregut els documentals actualment, un recorregut especial, però també és veritat que arriba un moment que l'espectador també vol veure realitats. O, si li expliques, jo no sé com és el de Quarela, perquè, clar, no l'he vist, però si li expliques amb una intenció, també vol veure diferents intencions quan li ensenyes, i no només el cine de diversió, el cine habitual, o sigui, que obre un esquema nou. A Quarela, per entrar amb Quarela, dic que quan va vindre aquí el director, el Joan González, ja ens va dir, jo recordo perfectament, que va dir, escolta-ho, no se la perdeu, perquè a aquest director penseu que està considerat el cúbric del documental. A veure, per mi, el del cúbric del documental és una mica pels cristians, allò de no diràs el nom de Déu en va. Si ens ho diu el Pepe Mangol, hem de fer-li cas. Posar cúbric en comparacions, cúbric té un gruix argumental, amb les seves trents de pel·lícules molt gran, i aquesta és una pel·lícula extraordinària, per començar a estar filmada amb 95 imatges per segon, que és innovador, una tècnica nova. Quan jo vaig veure la projecció, el diumenge passat, primer dic que la primera sessió hi havia mil persones, segons van comentar allà mateix, aquesta estava tota la forament cobert, i suposo que quan la facin el divendres o el dissabte que la tornen a fer, deurà tornar a estar ple. La resposta és molt gran, i la resposta, o veig, el contingut. És una pel·lícula diferent. Tot i que aquí la vam veure amb 48 imatges per segon, per començar el que hem dit abans, agafa el protagonisme absolut l'aigua, amb les seves tres formes, líquida, sòlida, acuosa. Llavors la filmació està feta amb unes imatges, en què són algunes plans, següència, però amb una definició i un detall extraordinari. No hi ha, o almenys, si és molt dissimulada, cap tipus de manipulació, ni cap tendència, el que és l'espectacularitat i el pla més difícil i més bonic i més romàtic. Estem en el terreny de la realitat, i el protagonista és l'aigua, llavors l'aigua és un element que, ja he dit, a part de les seves tres versions, en què es presenta, de vegades pot ser molt suau i molt agradable a la vista, i per la vida de l'individu i els altres, com les plantes, els vegetals, però altres vegades pot ser terrible. I, de fet, hi ha unes imatges terribles d'una tormenta tropical, i ho he de pensar, que totes aquelles imatges surten i no es veu ni una persona. Jo és que em vas agarrifar, realment es jugaven la vida filmant allò, se les jugaven perquè tu veus com cauen pel menys, cauen en un carrer, una vinguda ampla, els semàforos van ballant, i l'arrancada, per exemple, també és sorprenent, perquè t'agafa una mica, però el protagonista no havia de ser l'aigua, i es veuen uns cotxes, en realitat, tot terreny, caminant, o sigui, corrent o circulant, millor dit, per sobre del gel, desglasant-se i enfonsant-se. I, llavors, el rescat de dos o tres d'ells, i un d'ells amb la desesperació que hi ha dos persones que desalven, i algú més que s'ha quedat, s'ha quedat, s'ha quedat, s'ha quedat a sota la capa de gel. És extraordinari. La recomano moltíssim, perquè és una cosa que jo no havia vist mai res semblant. M'agradaria que t'hagi agradat. O sigui que aquarella, apunteu-la quan la facin, no es pot perdre. Molt bé. I el Paul què ens explica? Jo crec que podem compartir l'experiència avui, ja que parlem de documentals, però hi ha una altra documental que després es va ficcionar de Netflix, però jo crec que aquí, seguint en la línia de Netflix, podríem parlar d'un que volien comentar, ja fa uns dies, que és Fire, tu que l'has vist, Carme? A veure, jo fa molts dies que l'he vist, però crec que val la pena comentar-ho. Sí, la comentem. Fire, que no vol dir foc, és Amigrega. És un documental que està basat en una estafa. Clar, una estafa que van anar avallant, perquè inclús els propis integrants, o sigui, expliquem que Fire havia de ser un primer, una aplicació com un tipus de mòbils o així, que el que feia era interrelacionar el que fos un client amb un artista, com per l'irugir. De qualsevol tipus, perquè eren cantants, o eren Instagrams, o eren influencers, aquest tipus de personatges. Sí, perquè era interessant veure que, inclús per un exemple, tu podries haver contractat a Terilo Suiz si tens els diners per venir al teu aniversari. I facilíssims. Facilíssims tot. Això és un clic. Sí. I llavors, per promocionar aquesta aplicació, van dir, perquè ja tenim cartera, o volem tenir cartera d'artistes molt famosos, perquè no fem un festival de música, que sigui el major festival, de fet, ells ho diuen, que pugui ser el major festival des de Butztok. I el més haig, haig, perquè haurà de ser a les vames, en un lloc paradisíac, i que només tenden accés alitista absolut. I clar, elitisme d'ara vol dir influencers, youtubers, Instagramers, tot el que sigui. Aquest tipus de món. Exacte, aquest món. Aquest món que es ven per la imatge, i el festival, aquest va ser l'estafa, que es venia més per la imatge, i després, quan volien veure com resolien... I les entrades per anar-hi eren entre 900 i 45.000 euros. És que clar. Aquest calibre, d'això. Més que l'imatge, ja. És una cosa. Llavors, és molt interessant el documental, perquè hi ha una cosa que té molt bon el documental, i és que el tio, qui ho va intentar muntar tot, que era el Billy MacFarlane. El Ei considerava que, com que havia de ser l'elito de la generació musical, va dir contractar un càmera que segueixi tots els passos, tant siguin bons com dolents, que fem de cara al festival. Llavors, tot està filmat. Clar, al principi, jo recordo que t'ho em deies, Carme, això no és real, perquè ho estic veient tot, tant de primera mà, i a més és esbujarrat, és clar, el que arriba a passar. Jo realment, realment, ja t'ho vaig comentar. Realment, quan la vaig acabar de veure, que només sabia el que t'havies dit, però m'havia quedat amb el nom i que m'ho miraria i tal, quan la vaig acabar de veure, vaig dir, no m'ho crec. Jo em crec que això és realment una pel·lícula, una pel·lícula que han fet per Netflix, que ja l'han muntat d'entrada així. Que tu et creguis aquesta història, i que, per tant, la història és aquest creixendo d'aquest estafador, fins que tu veus que és una estafa descomunal, viscuda minut a minut, i des de tots els angles que la càmera pot arribar. I això és el que jo em vaig creure. El que passa és que després vaig anar a Google i vaig posar aquest Billy MacFarlane i vaig veure que estava a la presó. Sí, però al documentar el comença pel final. Sí, però jo també es podia haver muntat. Quan vaig veure la pel·lícula, quan veus quan s'ha volat la pel·lícula... Joan Cerdà entra en l'estuvi. Joan Cerdà entra i li diem hola. Hola. Doncs quan l'estàs veient, tu penses si és una pel·lícula muntada així i te la ofereixen perquè tingui aquest esquet. És el que jo vaig pensar. És a dir, sí que vaig veure que al principi ell està detingut i ja està presentat com acabar el judici. Però això, si tu volguessis muntar com una pel·lícula, ho faries així. Jo quan la vaig veure, quan vaig acabar de veure, que era un dia molt tard a la nit... No podies ni dormir, segurament. Sí, perquè era una cosa d'angoixa. Estem parlant d'un documental que ja avisem que és molt angoixat. Incluso molt divertit, però aquest riure nerviós que t'agafa de veure una cosa que dius... I ara què passarà? I ara què passarà? No m'ho puc creure i sempre s'empitjora. I sempre s'allarga. Per això era una bona pel·lícula. Per això no m'ho vaig creure. Per això ara que estem parlant de documentals, i això jo de veritat que trobo un dels millors documentals que recordo, però des del punt de vista de molt ben documentat, perquè clar, estava allà a la càmera, sempre gravant. Jo encara tinc del dubte. Però a més és que sembla tan irreal, però estem parlant de que des del mínim problema de com donarem aigua als assistents. Exacte, que a l'o de l'aigua... No ho diguem, no ho diguem. O en dormirà, no tinc grup, ja ho haurà primer, o com arribarà la gent a aquesta illa de desert. Perquè tot va en augment, tothom el va avisant, però ell és un molt bon venador. Ell és allò, tira pelante. Ell tira pelante, però la gent el creu, al final és un gurú. Tu veus que la gent que diu que allò era el seu moment, ho veia tot negre, però el veia ell tranquil. Tant segur? I dius... Bueno, tenim controlat, vinga, tirem endavant. Fins a hores anteriors, a començar el festival, hores anteriors. Hores, eh? És que no estem parlant d'un mes abans, hores anteriors, que la gent arribés amb l'avió privat. Arriba amb un avió privat que els havien dit que seria... Encara no sabien ni on dormiria la gent, o sigui, estem parlant de mils de persones a una illa de desert abandonada. Abandonada, amb una expectativa d'un luxe paradisiac i tot escutre, al finalment. Per tant, per això vaig pensar que era una pel·lícula muntada i pensada des del principi així. Però sí que vaig anar al Google i aquest tipus... Una cosa... Està a la presó. Es pot veure actualment ja a Netflix, a Netflix. Sí, sí, sí. Jo m'agradaria fins i tot que la veguéssiu... A veure, què em penseu, clar? Jo crec que és un documental a veure, ja d'entrada. Jo crec que és un documental a veure. I què em penseu amb objectivitat? Perquè realment, jo no sé si és perquè era tant tard a la nit, eren les dues o així, i l'acabava de veure i deia, no m'ho crec. No m'ho crec que això sigui aquesta història que intenta descriure. Jo em crec que l'ha muntada des del principi. Però això, després dos dies després, vaig anar al Google, poso aquest personatge... Però a més, com munten... Tal com és el personatge, podia haver fet les dues coses. També t'ho dic. Un personatge que gairebé s'automonta la... És que és una estafa, però per ell en principi no ho és, perquè ell el que va fer és intentar fer el festival. Ell no té la intenció d'estafar. Per això també és una pel·lícula. Perquè si tu fas un personatge, que el personatge que tu veus, ja el veus, estafador d'entrada, és una altra cosa. En canvi, tu el veus un il·luminat, això sí, un venador de fum, això sí, però no el veus un... Un criminal o un... Exacte. Un estafador. Exacte, un estafador al Caponiano, com si diguéssim. No, no. A les vistes, tu. No, no, però això és una estratègia que Hollywood ha fet sempre. A Amèrica es publicaven novel·les que en realitat era un guió de cinema. Clar, per això jo vaig pensar que ho dic. I a les hores, doncs, bueno, aquest llibre aconseguia ser un best-seller, i no direm per quines causes. I a les hores, doncs, es deia, com que la novel·la ha tingut tant d'èxit, ara farem una pel·lícula, però l'inici era un guió. Pot ser, clar. I això ho va explicar un dia amb Miquel Porter, que en pau descansi, i ell va fer el mateix. Ell va fer un guió de pel·lícula amb el Jaume Piques, que es deia Tren de matinada, i a les hores en van treure una novel·la que va sortir a Edicions del Faguara, i que ja portava una fotografia del noi del poble sec, i a les hores això va acabar en una pel·lícula que la protagonitzava el noi del poble sec, i que en comptes de Tren de matinada es va acabar dient paraules d'amor, i que la va dirigir l'Antoni Ribas. I el Miquel Porter, en aquell moment, l'única cosa que va fer va ser copiar la estratègia, per exemple, del senyor de Hawái, qui era una novel·la que havia fet un especialista amb best-sellers, però que era un guió que li havien donat uns determinats estudis, i que llavors els estudis, fent veure el que no era, van dir com que aquesta novel·la ha tingut molt d'èxit, doncs ara farem la pel·lícula. Però és clar, és diferent de partir de la novel·la, que no pas de partir del guió, que no el coneix ningú. I llavors, aquest cas que esteu dient, és clar, el tio ja sabia que li estàvem fent el making of, o ell el promou. El promou, no? El va contractar el càmera. El càmera cap al final de tot l'entrevista. Perquè tu molts coses t'estàs pensant. Però com? Estic veient una recreació, estic veient la imatge real, però, clar, a més, va contractar un càmera artista i, a més, amb una càmera molt bona. Tu el que veus realment és una imatge per dir-hi 4K. I te'l creus, perquè hi ha formats diferents. Clar, juga amb això, juga un format de mòbil, un format de no sé què, un format... Vull dir, jo, mentre la veia, pensava... En tot cas, està ben fet que tu t'ho empassis. No, no, és una pensada. O sigui que m'agradarà si la veieu... Sí, està fet per això, Escola. Sí, no ho sabem, eh? Ella està a la presó, eh, per això. Li va sortir molt bé, el tema. O sigui que no descartis que estigui gravant allà dins. Jo i la gent que està a la presó que els deixaria per sempre. Vull dir, això sí, segur. I això que estic contra la presó, però... Ja que funciona, jo no en tancaria molts. És com a personatge, perquè hi va haver un moment també... Bueno, ara no sé si dius o si la voleu veure i compartir. Són gags, és que tot és una consecució de gags. Però ell, com a... És un guapete, així és que... Sí, bueno, sí. S'adocto, és un s'adocto comú, però és altra, així és... I com... Vull dir que si el trinessis, com actor, també te'l creuries. Aquests són els que ens roben les nòvies. Són perillosíssims. Sí, sí. Jo sempre ho he dit, no? Sí, però ell... De què se mueren los feos, perquè realment... Aquests són els que ens roben les nòvies. Si la veieu, m'agradarà que ho mentem. Farem-ho del possible. Jo ara ja dic ara que segueixo els consells del pol. Perquè... Perquè no tens res més que fer. No, perquè són bons consells, que no és el mateix. És clar, això... Home, ell em va recomanar, també de Netflix, la sèrie que va fer... Bueno, unes pel·lícules dels germans Coen. De capítols, sí. La balada de Baster Scrax. Scrax. Que també l'avisa. Increïble, aquesta pel·lícula. Molt bé. Perquè, a més, els que pensen que en Netflix, si en Netflix no podràs veure cine, doncs això... cine... del que és diferent, del que és creatiu, del que és inesperat, doncs aquesta composició dels germans Coen ho desmonta, perquè realment és magnífic. Incluscades als capítols... És que això és la història del cinema. Jo recordo quan es deia, i tothom ho deia, que allò que el vent s'endugué no es veuria mai a la televisió. Ah, ho deia? Ho deia tothom. Perquè era una propaganda perquè la gest... perquè la gest n'és el cinema, no? Ah, no, clar. I aleshores estem veient allò que el vent s'endugué tres vegades l'any com a mínim, amb set cadenes diferents. És a dir, que totes aquestes històries... De Roma no es veurà en el cine, és de la pel·lícula dels Coen només serà a Netflix i pagant. Jo no em crec res, perquè al final hi va haver, per exemple, la pel·lícula aquella dels Beatles, Eight Days a Week, que era un documental fabulós de... I també deien, només estarà 20 dies al cinema, no? És clar, i va estar mesos, i llavors va sortir l'edició en DVD. Tot això són estratègies propagandístiques. Ara mateix estan estrenant una pel·lícula sobre el Bruce Springsteen, que també, només es pot veure dos dies. I llavors la gent es llença comprant trades per internet. Però és que aquesta pel·lícula l'acabarem veient a totes hores. Clar, però si tu hi ha creació, hi ha bona creació, o coses que realment són diferents, vinguin d'on vinguin, han de ser ben rebudes. És evident que això és un negoci, és evident que és una indústria, i és evident no ens hem de sorprendre d'això. Però tot i això... pots veure el que en tenim per qualitat, amb una banda i una altra, i això no ho podem desestimar. I ho hem de tenir en compte, ho hem d'observar, per diferents medis, evidentment. Parlant de creació, tenim aquí un creador que m'ha convidat, un il·lustre patró de la Fundació VIAD. Molt bé. No et deixen. Vocau? No, sóc col·laborador. És llàstima, perquè no hi ha la feina que fas. T'haurien de fer patró. Jo ja els diré. Doncs digues més coses, Joan. No, ja és el temps del convidat. El Jordi Espanyol és un home del reneixement. És un tio que sap de tot. És una persona que sempre està disposada a ajudar tothom. Que sap fer de tot. Que és àbil en les ciències, perquè jo li he vist anar-ne amb una exposició i senyalant un quadre que hi havia un animal marí, o una cosa així, i la noia de la galeria d'art dient, això és una... Què et va dir que era? Unes algues, no? Sí. I tu vas dir, no, no, què va? Unes algues. Era una orgònia. I ell va dir, no, no, això és una orgònia, que va ser una orgònia. I ell va dir, que ell, suposadament, era l'experta, però va arribar el Jordi Espanyol, i llavors se li va acabar tota l'expertesa en aquella pobre noia. De veritat, és que la vas deixar, però... Vull dir que la pobre no es movia amb tot el dret, perquè, ostres, quan se'n sap, se'n sap. I ja està, és que és així, no? I aquest és el Jordi Espanyol. És una magnífica, que sempre està al servei de tothom, que li manen fer un decorat, i el tio va i el fa. Vull dir, tenir-lo com amic de tants anys, és una meravella. Doncs tenir-lo com ha convidat avui en un altre. Un privilegi. Jo estic absolutament sobrepassat amb tot el que expliqueu. No són elògics, són descripcions. Molt bé, molt bé. Hi ha uns grans amics i ja sabeu que esteu convidats a fer el que convinc. Molt bé, molt bé. Jo entenc que avui sóc aquí, especialment per parlar del cacauinata. No, home, però també pots parlar de capte infantàstic. Bueno, també parlarem de tot. Microfon obert. Sí, molt bé, doncs... Mira, començo pel cacauinata, ja que m'has presentat com... la persona vinculada a la Fundació Mar Viedé, és la Fundació de la família, de la família de la meva dona, i ara inauguraran... Explica un moment que és l'arranx de Viedé, quins anys té d'història i la importància que té a Barcelona. Molt bé. Sí, home, mirant nosaltres... Bueno, jo estic casat amb la Mercè, que és el món Viedé, i ella és la quarta generació d'una família d'industrials, que va començar tot plegat amb el seu wasavi, Marc Viedé, i, doncs, aquest senyor era de Cardadeu, era d'una família pagasa, d'una família pagasa humil, poca terra, i molts de problemes després de la filuxera, i, doncs, clar, com a tercer fill, li havia de buscar-se el seu futur fora del mas, i així ho va fer, va començar a treballar de jornal·ler, després va intentar marxar de Cardadeu, perquè li van recomanar que fora de Cardadeu no se tindria un futur més prometador, va anar primer a Mataró, després no li va sortir bé la cosa, i vas decidir anar a Barcelona, aprovar sort, era a Barcelona, que ha tot just del 1897, em sembla, no sé, aquí, i més o menys quan va néixer la meva àvia. I quan, de bé, se'n derrucaven les muralles, i Barcelona es començava a esponjar per l'eixample, no? Llavors, doncs, ell arriba amb un carrer xoclàs, un carrer que està al darrere de l'església de Vallem, i va no trobar feina en una lleteria, i entra de mosso. Te passa que era una persona molt espavilada, molt emprenadora, i amb el temps, doncs, acaba portant el negoci, he de donar a senyora Gran, l'aviu de coma, i acaba de portar-ne el negoci, i doncs, comprant-lo, i ha estat blins el carrer xoclàs. Llavors, doncs, es crea la gran JVD. Aquest senyor, doncs, era, com us he dit, un gran emprenador, una persona que sense estudis, jo sí que era un miracle, he de dir, aquella generació de prohomes que apareixen a la mancomunitat, i que, una mica, doncs, es situen en la contemporaneitat, no? Vull dir, es fan créixer el país i fan créixer la indústria. Ell, amb d'altres lleters, doncs, funda l'etona, que també acabarà comprant l'ell, perquè, bueno, no vull allargar amb qüestions d'això, i doncs, segueix creixent, segueix creixent diversitat de productes, i doncs, era una persona amb uns fonaments importants d'una gran... d'un gran esperit empresarial, i, aleshores, doncs, el que fa és córrer a tot Europa buscant models de productivitat, models agropecuaris per implantar, i doncs, em prenn aquests viatges, i en un d'aquests viatges a Hongria, doncs li serveixen un batut de cacau fred, i l'acompanyava el seu fill, el seu fill Joan, el segon dels fills, i, aleshores, en Joan, que també estava portant l'etona i estava vinculat tota la que era la productivitat de la fàbrica, veuen allò, una possible font, doncs, d'aprofitament de les mermes de llet que es llançaven. En aquell moment, penseu que la llet havia passat ja de ser un medicament, i una cosa mal vista, que només venien els malalts, i els malalts que ja estaven en unes fases avançades de malaltia, perquè també era un producte que es feia molt malament, o es podia refrigerar en aquest moment, comença a crear-se una indústria al voltant de tots aquests aliments, que permet conservar-los. És un moment clau, també, d'aquesta història. I, aleshores, conflueixen tota una sèrie de qüestions en aquest entorn, i, aleshores, veuen que és un element, aquest producte, potser un element d'aprofitament d'unes mermes importants, perquè la llet es desagraixava, o sigui, els feia servir només la nata per fer mantegues, per fer crema de llet, i tota la llet desnatada, que era la que ens prenem, aquestes llançaves donava els porcs, o es donava els malalts, o... I, llavors, ells veuen en aquí una manera de reprofitar aquest sobrant, i, aleshores, comencen a pensar en el que ha caulat. O sigui, que l'entorn de la família és un entorn d'industrals lleters, amb la de Tonam, amb el que ha caulat, amb molts altres productes. Aquesta és la història, una mica va deien, Joan... I em dic que van tindre molt de llet. Sí, sí, bueno, i, a més, molt de feina, avui, deint, Joan, no va ser una qüestió fàcil. Vosaltres feu la prova d'intentar disolvar una pols d'aquests de cacau, i segur o molla, o precipita, clar, vull dir, tot això... No és immediat, clar. I, a més, penseu, clar, i el que ha caulat és amb una sexejada, amb una emulsió adequada, tot aquest és un procés químic-industrial complex, però, al final, va reiixir i se'n van en sortir, i, aleshores, l'aportació de Marc Viedé va ser una aportació que va llançar aquest producte a l'americana. És a dir, va utilitzar totes les més mèdies del moment, la ràdio, el cinema... Quina anyera, això? Això a l'any 34, em sembla. Que ja és, eh? Perquè aquí, la idea del llançament, mitjançant... Això a l'Amèrica ja s'havia de marcar. No, clar, l'Amèrica és una cosa... Espanya, una altra, eh? Sí, jo recordo... Permet-me que t'interrompi. Jo recordo la publicitat que es feia en els partits de futbol del Barça, que retransmetia per ràdio nacional el plorat Miguel Ángel Valdiviesso, que al final de la retransmissió sempre la dedicava en el sexe, de l'11, però que a mig de la retransmissió parlava de... que ha caulat l'etona i el fona, tres sabores distintos i una misma calidad. I això feia un impacte... Això era l'eslògan. Això feia un impacte als anys 50 i als anys 60, estic parlant, que era terrible. Els anys 30, evidentment, la ràdio és quan comença a tenir el seu impacte comercial. Sí, sí. Després, diguéssim, tot aquest treball de màrqueting, portar fins als anys 70 que la marca va deixar de ser de la família per contextos també socioeconòmics, és el gran moment de les multinacionals, i en aquí van passar les coses que van passar i van deixar de ser de la família. I aleshores, amb aquesta fundació, el que es vol és recuperar tota aquesta història i una mica deixar-la bast de tots, no? Fer-ne memòria, de tota aquesta trajectòria. I en aquest context una mica vinc a parlar-vos d'aquest altre documental, que avui veig que aneu de documental. Mira, jo no ho sabia de què parlaries, però s'ha ajuntat aquesta temàtica. Espero que hagueu parlat de com ho he fet fora de l'aigua. O no? Pep? No. Bueno, ja en parlarem un altre dia, no? No hem tingut temps, tenim moltes coses avui. Ara jo sento que només heu parlat de documentals, i dic, ostres, hi havia aquesta comedia italiana tan bona. Molt bé, no, i aleshores doncs... No, perquè hem citat el festival de documentals del González, i llavors hem parlat d'això i ens ha ocupat. Bueno, doncs en aquest context de la fundació que es posa en marxa, i de tot plegat, doncs ens va venir un regal, un regal inesperat, doncs a demans de la Teresa Enric, que és una productora amb molts anys de trajectòria important, amb films de, no sé, el Tràs del Cristal o l'habitació de Fermat, per exemple, les Veus del Pamano, és una persona que està, doncs, és docent, ha treballat per Europa, per Mèrica Latina, i doncs és una de les persones de referència pel que fa, especialment a la producció, no? I aleshores, doncs, ella havia de fer dos curs, i un el va fer sobre la seva mare, un altre va pensar de fer-lo, doncs, de les dones de la família Viede. I aleshores, doncs, és una història que jo potser us l'estic explicant, que l'hauria d'explicar la Mercè, la meva dona, perquè ella digués si més el fui el conductor de tot aquest documental. No, però està bé, perquè si tenim dues opinions. El documental ja el veurem com és lògic. I si ja hem vist el trailer, és clar, la Mercè, doncs... L'heu vist el trailer? Sí. Esplèndid. I aleshores, doncs, és un treball molt femení, i, a més, jo us... Bueno, no us explicaré el... una mica el detall del... del seu... És de venir, no?, del seu guió, però sí que us... Sí, sí, eh? Tinc títol té. És cacauinata, molt bé. Ah, si us l'havia posat el... Joana, el WhatsApp. I a BTV, el Docs... Qui és la realitzadora? Perquè és important també. Sí, sí. No, no, ara us en parlaré... La tindrem aquí, en el programa, no només parlant de cacauinata, sinó parlant de les seves aventures, i quan la vam conèixer, ella acabava de venir de... de la situació de l'expulsió dels Rojinha, i venia molt tocada per aquesta aventura, i, llavors, serà crucial que la tinguem aquí, en el programa. Sí, és la fina sensada, que és una dona... ja ho descobrireu, impressionant, vull dir, és una persona... que d'un gran talent, i una mica us... us vull explicar de la... els vestidors de com es va gestar el documental, no? Molt bé. El documental era una... una peça d'encarrec, vam pensar en nosaltres, encantadíssims, perquè una... una obra d'aquest tipus, doncs, si l'has de promoure a tu, i l'has de produir a tu, i de més, no està al nostre vas. Vull dir, els mitjans i... la inversió que necessita, doncs, no... i, en canvi, doncs, mira, vam pensar en nosaltres, i els estem... molt agraïts. I, aleshores, doncs, la Teresa Pérez, que treballa al CCB, i que està darrere de disposicions del Cúbric, que topa els vans d'en Cúbric, que és una de les relacions públiques més conegudes de Barcelona. Sí, i ella, doncs, també, tot aquestes persones, la Teresa Enric, la Teresa Pérez, doncs, són amigues de la casa, i especialment en Josep Viedé, que és l'oncla de la Mercè, i que és l'anima màter de la Fundació. I, aleshores, doncs, bé, en aquest, diguéssim, context, doncs, es proposa això, i, aleshores, la Teresa Pérez fa un guió, diguéssim, de documental Força L'ús, la protagonisme de les dones, de les aquestes quatre generacions, i bé, doncs, fan, hi ha un guió d'entrevista, que, doncs, es porta a terme, es recull tot un set de material, es fan exteriors, a Barcelona, a Gardadeu, bé, i, aleshores, se'ns demana, per omplir l'entrevista, doncs, que nosaltres aportem imatges de la família. Perquè teniu material. Bé, especialment del meu sogra, el Jaume Casadamund, que li agradava molt el cinema, i era un realitzador domèstic, però amb unes produccions molt, diguéssim, molt acurades, i... I, a més, era un compositor, saps, de renom. Era una persona, també, diguéssim. Polifacètica. I que, bé, recullint les seves, alguna... alguna meva, sobretot, de tots els meus fills, que apareixeran editades, doncs, recullant aquest entorn d'això, que, a més, ens va portar molta feina, perquè nosaltres, doncs, les teníem pensades que ens vam donar per il·lustrar, doncs, aquestes entrevistes, aquestes respostes. Clar, nosaltres vam donar-los les cintes, els vídeos, el material. Clar, amb el matratge, el temps, la mantens, vull dir, vam passar-nos un cap de setmana visionant-t'ho tot, i la... el Mercè que es va dir, doncs, a veure quan apareix, la Lola, qui és la seva mare, la Lola Berges, bé, tota la família, i, aleshores, doncs... va, nosaltres anàvem, una mica, ajudar aquell guió inicial. Clar, entre... més d'aquest material, apareixia molt d'altra, amb aquest principi, amb el que s'esperava. Tot això li arriba a la fina, i ens apareix tres setmanes després, amb un... bueno, amb una producció absolutament capgirada. Un miracle. Ha agafat tots els talls de les filmacions dels germans, que s'ha d'enviadar, de petits, dels meus fills, i va muntar tot un altre argumental, que després hi encaixen les entrevistes, això, però ho ha capgirar-ho tot. Bé, no? D'una manera molt creativa. Molt creativa, molt inspirada. D'obra d'autor, i és que la fina ja ho veureu, quan parleu amb ella, ella està acostumada a muntar i editar documentals, diguéssim, a vegades, força dos i força, perquè ella està especialitzada en filmacions d'intervencions, d'operacions de camps, de refugiats, vull dir... Per això havia anat als rossinyes, no? Sí, llavors, perquè hi ha molt poca gent que tingui aquesta qualificació al seu marit de cirujar, i ella col·laborava amb ell, i feia un tàndem. I ella, el marit va morir, de sortadament, i ella, doncs, ha mantingut aquest ofici i aquests contactes i aquesta aquesta cartera de feina i d'això, i ara, bàsicament, es dedica a treballar per ONG, per... bueno, regències estatals, o... ja us ho explicarà ella, amb aquest camp... Ja és obert a tu molt. Sí, sí, molt de barricada i molt de front, vull dir. I, aleshores, doncs... bueno, llavors, no sé, els vam caure bé, ella no ens coneixia, es va... no sé, els vam tocar una mica la fibra, i li va bucar molt i ens ha fet un... I va veure una història. Sí, no n'hi ha d'història, no es veu, però si n'hi ha, els que la veuen... Digues quan podrem veure el documental. Exacte. Perquè s'estrena la setmana que ve. No, aquesta, no? El DOX d'aquesta setmana. De BTB. Sí. És aquesta setmana? És el dia 25? És el dissabte. És el dissabte. S'estrena aquest dissabte. Tothom, a les 19.30, que posi BTB i que vegi que cauïnata de la fina censada. Sí. Bueno, jo penso que és una bona elecció, si ho feu. Jo sóc part, però... Tu has de fer la propaganda. Has de fer la propaganda, de creus, llavors és més fàcil. No, jo penso que fa un retrat d'aquest segle i quart. Ara, la granja, l'any que ve, farà 150 anys. Com a negoci dins de la mateixa família, que és, diguéssim, una fita prou especial, també. I en aquest segle i mig, jo penso que es veu l'esdevenir del país, una mica reflectit en tot, i de com ho viu, això sí, una família ben estant, però que també és una família que ha treballat el, diguéssim... Que s'ha llevat ben d'hora, ben d'hora. Sí, sí, exacte. Especialment els besavis. I bé, jo penso que... No, que és una família ben estant, que de totes maneres sempre ha ajudat la gent que no té res. Vull dir, això s'ha de dir, perquè la família havia de que jo m'honoro en ser amic d'ells, perquè has parlat de molta gent que jo els he conegut i que han sigut sempre unes bellíssimes persones, i no és per dir-ho, perquè altres famílies que podien, diguéssim, doncs els viader feien moltes coses per la gent, i altres famílies feien absolutament tot el contrari. És que ells no han oblidat mai d'on venien, no? Aquí està. I ells venien d'una situació molt humil, i suposo que aquesta empatia doncs... La teva sogra, la Mercè Via d'E, era una persona absolutament fantàstica en aquest sentit, i que tothom ho deia, aquesta senyora, podent lluir i podent figurar i tot, s'estima molt més estar del costat de la gent i del costat dels pobres, i això s'ha de dir. És una meravella. I aquest... No sé si em queda molta estona. Un minutet se'n queden, sí. Bueno, no, però... Digues, digues. No, jo només... que també havia parlat... Això serà un altre dia. No, que havia estat fantàstic. Clar, jo t'ho volia preguntar. Aquest segon tema, almenys... Jo, si em convideu un altre dia, venim a parlar de si hem de ser educats o entre cometes mal educats. Escola o a casa, no? Aquest és el debat, també. No, escola o a casa, no. Diguéssim... A veure, fins a quin punt hem d'emmetre que tinguem una bona educació entre cometes, en el sentit d'una educació adoctrinadora i, diguéssim... en clàssica, que ens integri molt en el sistema, o una educació, diguéssim, més àspera, si tu vols, però que ens ungui l'oportunitat de tenir una altra mirada, també. I de ballar-nos per nosaltres sols sense acudir a crosses societàries, no? Difícil, en aquest moment, difícil, això. És clar, quan ara... Però és un debat importantíssim. El debat és molt important, fonamental, però aconseguir-ho de debò. Sí, i quan ara ens impliquen tant en que adoctrinem, en que no sé què, doncs una mica el que ens sembla que és una perspectiva que no hem de perdre. Aquesta, perquè si la perdem, diguéssim, ens... ens avuquem, això, a ser una mica masells, no? Sí. És un tema interessantíssim que tinguem en compte. A veure, dissabte que cau i nata, les 19 a 30 a BTB, tothom, a veure com un pez fuera de l'aigua, una comèdia italiana que riureu des del primer minut fins al final. Molt bé. Fins la setmana vinent que tornarem a estar amb tots vosaltres per parlar de cinema, per compartir el que hem vist, el que ens ha agradat, el que no ens ha agradat, i el que tots ens ha agradat. Bona nit a tothom. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit.