Cinema sense condicions del 4/6/2019

Cinema sense condicions Com moriré la vida si tus ojos negros me quieren mirar Y si es mío el alepán, el turriz alebe es como un canetar esa fiesta de mi herida como todos los que ahora viven el día que me quieran Hola, bona tarda. Cinema sense condicions, una altra vegada, aquí, als dimarts, a les 8 del vespre, amb una hora per davant. Avui comencem amb Gardel, perquè després tindrem un altre símbol de l'Argentina, Lucrecia Martell, amb Pepper Mangol, que està aquí a la meva dreta. Bona tarda a tothom. Ens parlarà de Lucrecia Martell, la cineasta argentina, que a la setmana que ve serà present a la Filmoteca de Catalunya per presentar una retrospectiva de la seva obra. Una obra interessant, una obra d'una dona compromesa, com altres cineastes, i parlarem de les seves pel·lícules i de les relacions que podem establir entre l'obra de Martell i altres cineastes dones. Moltes gràcies a tots. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Bona tarda. Comencem. Una cosa com el dia que m'equires... D'acord, vull dir. Cada cosa ha de tenir el seu espai. Exactament. Mira, jo he vist un parell de pel·lícules, una que està encartallada ara mateix i l'altra que s'ha estrenat fa molt poca Netflix. Començo la Netflix, que potser és la que m'agrada més. És una pel·lica que es diu La Perfecció, de Richard Shepard, i és una pel·lícula sobre música, en realitat. És un thriller, barra, terror, psicològic, no sé com li volem dir, un thriller psicològic, però que... Bueno, el títol ja ho diu jo, crec que és La Perfecció, que vol arribar una o dos, és que no vull trobar la massa. Perdona, qui és el director? Richard Shepard. Sí, sí, sí. Doncs és una pel·lícula sobre, bàsicament, l'intent d'arribar de la perfecció musical, a través d'elles són cellistes, i és com en un món... Vostè es veu arribar a veure D-Square, aquella pel·lícula que va guanyar a Can's fa un parell de anys o tres. No, jo no. Bueno, et planteja en un ambient d'aquests com a elitistes bastant de catxe, allà el D-Square era com una espècie de moma, com un museu d'art, aquests com... Tractava sobre l'art contemporani. Exacte, doncs en aquest cas és un estil així, però amb el món de la música, cellista, i hi ha una protagonista, però en realitat són dues, una que és més secundària, però acaben compartint molt de la pel·lícula, i és veure com es desenvolupa. No vull dir res, perquè és una pel·lícula bastant experimental, és un experiment d'aquests que a vegades fa Netflix... Nacionalitat? Americana. Les cellistes són de música clàssica? Sí, no vull dir massa cosa, perquè és una pel·lícula que de fet jo la vaig veure perquè em vaig llegir a molts articles i molts reviews que feien a internet, que realment era una pel·lícula bastant diferent. Tampoc crec que sigui extremadament diferent, però és una pel·lícula bastant estranya. Ja aviso des d'aquí. No dic que tingui una narrativa estranya, o que sigui cinema experimental totalment, però no és la pel·lícula thriller a l'USO. Per això hi ha només... És interessant perquè durant 90 minuts vull dir que també és una de les pel·lícules que també es van bastant ràpides i que estem bastant acostumats a pel·lícules de dues hores. Aquesta per mi és una recomanació. No dic que sigui la gran pel·lícula de Netflix, però és interessant. És un exponent del cinema independent nord-americà? No et diria independent. No et diria independent, perquè no et dic que hi hagi moltíssims diners, però no és una de baix per supos, per dir-ho així, no és d'aquestes... No. Sí que és veritat que algun dels actors em sonava, tampoc... O sigui, hi ha l'Asion Williams, per exemple, però la majoria de gent, saps? Però és una de aquestes pel·lícules més d'idea. O sigui, inclús et diria... Bueno, també de guió, però és la idea amb la que juguen i els canvis, els gils de guió... El concepte. Sí, és bastant interessant. Llavors, passant a la que està en cartallera, la de El Hijo, ho sona, una de terror... mitjament clàssic, perquè és un terror d'aquests de possessió. No ben bé possessions, però... El Hijo era una pel·lícula dels germans d'Arden. Ah, pues mira, aquí, absolutament al contrari, jo crec. És una pel·lícula que en enclases diu Brightburn, i vindria a ser l'arribada d'un extraterrestre BV, com una nau. Com Superman de Krypton, no? Aquí està, aquí està. És jugant, de fet, el cartell és el nen, ja, com l'adolescent, amb una capa. No, no, no, juguen el tema de que no diuen en cap moment Superman, ni Krypton, però ve amb una nau... Jor-El. No, no, però és interessant, perquè ja estan jugant amb el paradigma de Superman, i de fet, hi ha alguns moments que juguen, jo l'ha cert, com... Històries que són molt pròpies del... I corren més contraint. Sí, sí. Jo no vull fer massa spoilers, perquè ho utilitzen en su contra. La cosa, a l'arribar, s'estrella o aparca? S'estrella, s'estrella i... Intents, però... Dius que no fas cap spoiler, però és que és Superman. Estem dient totes les característiques de Superman, i tu estàs dient que sí? Sí, ho és, ho és. Els mateixos hi ha... Els productors, els directors, els directors, el David Iaroveski, però els productors són els mateixos que van fer Guardians of the Galaxy, són pel·lícules d'aquestes de... De fet, és Marvel, que és com la competència de Superman, però, en aquest cas, juguen bastant a un concepte de Superman, que és el contrari, que és allò... Aquella frase que va mitificar molt a Spider-Man, que és allò d'un gran poder i la responsabilitat, en aquest cas, és que, ja que tens un gran poder, aquest nen no el fa servir bé, per dir-ho així. I menys quan no sap qui és. Perquè al final és un nen que arriba a la terra en una nau, sent bébé, i una família, bueno, un pare i una mare, que busquen un fill, és com omilagro, ens ha pregut un bébé, i l'adopten entre cometes, d'ells, ja quan... Això li passava superlòpez, també. S'ha d'anar molt en compte amb les adopcions. Nosaltres aquí, el programa, ho hem dit moltes vegades. Aneu en compte amb les adopcions. Que després s'hi tornen, eh? Que hi ha gent molt rara, avui, en dia, pel carrer. No, que de petits són molt macos, però després s'hi tornen, eh? Sí, anem sense adopcions. Doncs... Es pot pensar-s'ho. Hi ha un còmic que em recorda molt, que es diu La Capa. No té res a veure amb superlòpies, però no té res a veure ni amb Marvel, ni amb DC, però és un còmic que va d'això, que és un xaval adolescent que ha lligat a l'esquena, com si fos una capa, li dona un certs poders, i els utilitza fatal, però fatal vol dir que és bastant destructiu, el còmic. O sigui, que algú li fa, no sé què, o la nòvia, i és molt, també, molt sangriento, molt góre, el còmic. I em recordava bastant en aquesta pel·lícula. Tot i així, és una pel·li que té aquest afegit. És a dir, que és un nen que fa servir el poder en contra, que és el que sempre vindria a ser el revés, que encara que vingui a Krypton i tot, Superman sempre intentarà ajudar mínimament els humans. Sempre estarà al costat del bé. I d'Amèrica, però aquí no. I de la llei ordre. Sí, aquí no, aquí és el revés. Què passa? Que no deixa de ser el tipic tòpic del terror, sempre. Hi ha una distorsió, no? Sí, hi ha una distorsió, és un canvi de paradigma, però no deixa de ser... Insisteixo, jo anava convençut d'anar a veure... Perquè la venia molt bé. Però em va semblar que estava bastant desaprofitat. De fet, hi ha molts furats d'aquí jo, que tampoc li vols buscar furats d'aquí o un nen que ha vingut de l'espai, no? Però sí que és veritat que hi ha moltes coses que crec que s'ha aprofitat massa justament del coneixement que té la gent de Superman o de Superman o així, més extraterrestres. I aquí no deixa de ser... Ho recordeu, una pel·lícula de l'any passat, crec, no sé si ho sonarà, com que és terror, no sé si ho sonarà, però que és El Prodigio o The Prodigy, o així que era un nen. De Prodigy, sí. Doncs és aquesta pel·lícula, però té poders. És exactament la mateixa pel·lícula. Però exactament, és inclús la cena del psicòleg. La cena amb la mare, la cena, bueno, inclús al final és pràcticament el mateix. Aquí no diré, eh? Tot el descobriment del nen, el que pot fer, no? I és clar, és el de sempre. Quan entra una pel·lícula de terror que val molt la pena i jo sé que aquí crec que era estupec, que et va encantar, irònicament, que era hereditari, que jo trobo que és una de aquestes pel·lícules que ha apostat molt fort per una pel·lícula diferent en quant a terror, que veus aquestes pel·lícules que més està produïda per gent que realment es mouen a l'ambient i veus aquestes coses i a mi em balla una mica. Però bueno, a mi personalment, clar, entenc que és una pel·lícula que dins del que és el gènere clàssic del terror està ben vista. Hereditari, jo no... no l'he d'haver posat malament. No? Qui era? Hi havia algú aquí que... Hereditari li va dir... No, era amb nosaltres, no? No, perquè nosaltres la vam anar a veure i ens va semblar... Ah, el Joan Morros, potser? Sí, sí. A més, ara que no sé qui... És tu! No, a veure... Hereditari estava molt per sobre de... en qualitat. I amb tot... del gènere, vaja. Això sí, nosaltres ho vam reconèixer. Vale, vale. Doncs ja està, retiro. Doncs ja... No, res, simplement... que ja... Estem acostumats a que mensualment s'estrenin pel·lícules de terror, però això és... I aquí, potser, intentaven canviar alguna cosa, però jo crec que està bastant desaprofitat. Bueno, aquí hi ha... Qui vagi a veure-la ja opinarà, no? Ja no, ni tan sols com a... persona que li agrada el cinema de superherois, que em sembla interessant que combinin aquest gènere amb el de terror, perquè és una cosa que no s'acostuma a veure, però en aquest cas, ja et dic, si hi heu vist el prodigio, això és el prodigió 2, o sigui, amb capa, bàsicament, no hi ha més. Però una persona que busqui entreteniment al cinema, li pots recomanar... Però també li puc recomanar moltes merdes, però perquè al final potser t'entretenen. Nosaltres no es recomanen mai merdes. Si anem a entretenir menys... Per entretenir, millor que siguin pel·lícules en fonament, vaja. Però, per exemple, la setmana passada vaig comentar-la d'aquella de timadores compulsives. Sí. Aquesta, al final, és cinema entreteniment, perquè no busca res més. Però és que amb el títol li apaga. Perquè, ostres, fer una pel·lícula que es digui timadores compulsives, i que a més sigui bona, ja és que... Vaja, en fi. Bueno, jo porto aquestes dues, i simplement també com a agenda entre cometes, que això us ho he comentat abans d'entrar, si algú segueix la sèrie Black Mirror, demà torna, amb el format original. No només amb el creador original, que torna a la prúquer. Quina temporada és, ja? I ara sí que... potser sí que deuen estar. Clar, també vam fer una dos originals, més a l'espacial de Nadal, que va ser com una mena capítola part. I després hi ha Netflix, i aquesta és la cinquena, oficialment, alguna cosa així. Sí, no comptem la de Nadal, la de Nadal és la cinquena. Sí, doncs vindria a ser, crec que sí, que és la cinquena. Però ha format de tres episodis, ara, segurament, duraran una hora. Com al principi, torna al format de tres... Sí, sí, sí. La setmana que ve ja ho comentarem. D'acord. Hola, és el teu torn. Bona tarda. Avui, per començar, parlaria de... l'últim que he vist, que és una pel·lícula aquest matí, que es diu... S'estrena amb el nom del vendedor de tabaco. Que es podria dir l'estanquero, no? Perfectament, perquè és la història... És que jo no he sentit... No he sentit mai aquesta expressió del vendedor de tabaco, no he sentit l'estanquero. En tot cas, la pel·lícula està basada en una novel·la d'un actor que té un cert èxit, sobretot per una novel·la anterior, que és Robert Sethaler. La novel·la anterior és tota una vida. Aquesta, per la visió, va ser traduïda a més de 30 idiomes. I llavors ha seguit amb aquesta, i aquesta, el títol que porta, és el traficant. És a dir, a la millor, aquí, com que ja sabem que tenim un senyor que es dedica a fer títols, a refer-los, diguem, això del traficant no li feia gràcia, i va dir un vendedor de tabaco. Sí, perquè en els diàlegs de la pel·lícula parlen del traficant. Per dir l'estanquer... Per dir l'estanquer diuen del traficant. Però és clar, ara es confundria. Perquè és una... És una... Sí, té unes connotacions... Sí, té unes connotacions que no fan pel tabac. Bé, la pel·lícula és una història que comença de una forma estèdicament molt maca. Tenim una casa al llac, tenim una senyora, uns paisatges que els hagin pintat extraordinaris. Sí. Fins i tot passa una cosa sorprenent que no explicaré. I... El fill d'aquesta senyora, que és un noi de 17 anys, li recomana la seva mare que se'n vagi a Viena, que allà té un amic que havia sigut algo més que amic fa uns anys, i és precisament l'estanquer. I se'n va allà treballant amb l'estanquer. I treballant amb l'estanquer coneix una noia, una història d'amor... Fa de prenent, no? Fa de prenent a la botiga. Fa de prenent a la botiga té algun que altre problema. S'entere de les qualitats extraordinàries dels puros Oio de Monterrey i... Uns avants originals. Arrel d'aquest puro coneix amb un senyor que tracta bojos, que es diu Simon Freud. Perquè l'any 38 per allà, Simon Freud tenia ja el seu divan i anava fent un consult. Per què la cosa passa a Viena? Per què la cosa passa a Viena? Tot i que... No hi ha xocolata, no hi ha violins, no hi ha pràter, no hi ha denúvi, no hi ha... No hi ha... A partir de la meitat, quan ja passem cap a l'any 39, comencen a entrar creus gamades i es comencen a omplir de creus gamades. Hi ha una sèrie de decorats antics que fan tota la funció. I llavors és quan tenim per una banda la història d'amor, per l'altra banda els consells i la tasca de Freud i la seva fugida cap a Londres, i per l'altra, naturalment, l'actuació inicial, però severa, dels... dels pronacis. En resum, una pel·lícula que... no crec que estigui a l'alçada novel·la, que segurament és millor. Com a pel·lícula és un tema que aprofitant que els nascis estan en aquella franja s'hi han ubicat quantitat de històries, i aquesta és una més que està ubicat amb aquest ambient, però que no... no crec que convenci a massa gent. Almenys, a mi no m'ha convençut, que em sembla una pel·lícula perfectament obviable, tot i que no deixo de reconèixer que té un tractament estètic amb unes escenes bellíssimes, però amb això no hi ha prou. Aquesta seria una... És que el tractament que es pot donar amb una novel·la històrica, aquests best sellers de qualitat, és aquest, vull dir, d'una fotografia molt... molt hiperrealista, i molt... no ho sé, alguns consideraran fins i tot que és massa ensucrada. En tot cas, s'ha de afegir que el personatge de Saint Montfroyd el fa un amic molt estimat d'aquesta casa, que és el Bruno Ganz. Realment es posa dintre del paper i és Saint Montfroyd, sense cap problema. Excellent, com sempre. Efectivament, va sobrat sempre, agafi el paper que agafi, no? Però ni tan sols amb això, crec que ni és suficient per dignificar les dues hores de pel·lícula. Però, en tot cas, la fan molt més passable. Un altre. Doncs ahir, per seguir amb coses properes, vam anar a un passe de premsa d'una pel·lícula que es diu El Estado contra Mandela i los Otros, la pel·lícula francesa del 2018, de Nicolás Champó i Gilles Port. Per cert, la pel·lícula vendedor d'Eustríaca i està dirigida per Nicolaus Leiner. La pel·lícula que ara estem comentant tracta de l'època com ja es podeu imaginar de l'Apartheid. La pel·lícula no fa de Mandela un protagonista exclusiu, sinó que es tracta igualment de Mandela i dels altres vuit acusats amb un judici que es va fer entre el 63 i el 64 del segle passat. Va durar 9 mesos. Com ja sabeu tots, Mandela i els altres eren camarades del partit del Congrés Nacional Africà. El CNA, Congrés Nacional Africà. I s'hi van acumular a la ciutadania de Càrrecs. Aquí comença una història que pot tenir ressonàncies bastant properes de casa nostra. I se'ls dubte... Perquè hi ha l'acusació de terrorisme i de lluita armada. Sí. Llavors la pel·lícula té un interès per mi molt important, perquè s'han fet, he estat mirant a internet hi ha 14 o 15 pel·lícules sobre Mandela que toquen el tema més o menys directament o tangencialment, però centrades en aquesta època de l'apartheid. I en canvi, és un documental i resulta que agafa com a filconductor el material que representa la lliberació de cara al públic, l'any passat, del 2018, de les 256 hores d'audio que hi ha d'aquest judici. No hi ha ni una sola imatge, ni de vídeo ni de fotografia ni de fotografia. Llavors, els directors han agafat i s'han fet amb els serveis d'un artista dibuixant holandès que es diu Oerd van Kujlenburg i aquest dibuixant ha fet un obra descrivint els personatges i alguna situació a base de carbó amb blanc i negre i no sols dibuix fixes sinó també animació. Això està combinat d'entrada amb una sèrie d'imatges de l'època en què ens situen la temàtica. És a dir, el Congrés Nacional africà es va constituir a 1912, però l'època progressivament més dura i de repressió va ser els anys 50 i 60, d'això es va encarnir encara molt més als 70. Llavors, aquí tenim una entrada en què hi ha uns talls documentals de l'època en què ens situen les dues bàndols. Per una banda, hi ha la defensa de la majoria negra i per l'altra banda, els blancs adoptant la postura que ella té. Sí, és que aquesta gent no se sabria governar aquí, és imprescindible que nosaltres... Són com animals. Sí, són com animals, de portar les regnes, visió imperialista però de la més carca. Llavors, aquesta és la introducció, després hi ha el cost del judici i dins del cost del judici s'alternen amb les imatges i els documents d'àudio entrevistes amb algun dels acusats que encara es viu i després també amb alguns personatges familiars dels acusats molts i els advocats defensors. I després els dos advocats defensors, efectivament. Entre els que figuren aquí està la Winnie Mandela, per exemple, que per cert va morir abans que s'acabés el muntatge de la pel·lícula l'any passat. Aquí va començar tot probablement amb l'any 1960 amb la illegalització del Congrés Nacional africà i a partir d'aquí es van muntar una sèrie d'acusacions per part del fiscal de sabotatge i van ser condemnats per traïció. Aquesta va ser la base de la comnèmda. Es demanava pena de mort i, finalment, el resultat de cadena perpètua i d'aquesta cadena perpètua van acabar complint 27 anys. Llavors, és molt interessant els comentaris que hi ha dels familiars perquè es veu una mica les complicacions que representen 27 anys sense el pare amb el cas dels fills sense el marit, amb el cas de la dona, sense el fill, o sigui, la situació tràgica que representa per la família de quina manera la desestructura i de quina manera fa mal, no solamente el que està injustament empresonat, sinó a tots uns quants que estan al seu voltant íntims com família i amics que també tenen les seves conseqüències. Pel que estic dient comproveu que és una pel·lícula que en aquest moment ens sembla molt oportuna a part que independentment que potser potser podria ser més punyent amb les seves conclusions o amb el tractament dirà que sí que té un valor importantíssim i és que està basada en coses incontestables com són els documents d'àudio que tenim allà i els testimonis de persones que, naturalment, donen la seva opinió. Per exemple, els dos advocats defensors, que eren George Bezos i Joel Jofé fan una valoració un tant a favor d'obra seva. Fins a cert punt, és normal. Val a dir que els dos advocats són blancs i que alguns dels acusats també eren blancs. Alguna acusada que donaven i hi havia un índi, també, que es feia passar per portugès. Efectivament. Amb un bigot i de portugès. I, aleshores, és important això com aquests que no són del poble avantu i donaven suport. Es van mullar i de quina manera? A més a més, hi va haver un moment en què es van plantejar si demanar algun favor a canvi de fer algunes declaracions suavitzant la seva postura i tal i es van posar tots d'acord que arribarien fins al final. Amb aquest sentit reprodueixen a la pel·lícula unes declaracions bueno, hi ha tota una declaració en el moment en què li van donar la paraula al final del judici a Mandela i és extraordinari perquè ell diu que ell està disposat a lluitar per la democràcia i la llibertat i pel tractament d'igualtat a totes les persones de la nia que siguin fins a l'amor. És un moment colpidor i que dona la talla moral d'aquest personatge que estava absolutament secondat per tots els d'altres. Pensem que és una pel·lícula que hem de recomanar a l'audiència perquè aquestes lliçons de història, que no són eleccionadores, són importants de què es vegin. Fins aquí l'estat contra Mandela i otros. Tu vols afegir alguna pel·lícula que hagis vist? Perquè en hi ha alguna que em sembla que la vas veure que jo no vaig poder anar. En parlaré d'una quan parlis de la Lucrecia Martel que pots començar ara mateix. Bueno, Lucrecia Martel és una directora de cinema argentí. Ella té quatre pel·lícules. Una pel·lícula... O sigui, estem parlant per molts i no solsament d'Argentina, sinó per molts tantes estats units com d'Amèrica, com d'Espanya, d'una de les directors més importants d'aquest segle. De lo que portem d'aquest segle. I només té quatre pel·lícules. Però bueno, tot té una explicació. En primer lloc, Lucrecia Martel no és un personatge una cineasta a l'ús. És a dir, no és d'aquelles persones que no pot viure sense la càmera, tot, i que a part d'aquestes quatre pel·lícules ella té una dissenya, com a mínim, de cormetratges que s'han anat simultanejant des de 1991 fins al 2015. Les pel·lícules va començar la primera, el 2001, amb la Cienaga, que és la seva opera prima, va seguir el 2004, al cap de tres anys, al poc temps en què va fer la segona, la Niña Santa. Després, quatre anys després, el 2008, va fer La Mujer Rubia, o també té un altre títol, que és La Mujer Sincabeza. I, per fi, el 2017 va fer Zama, que nosaltres aquí la vam comentar, una pel·lícula que vam valorar extraordinàriament, que s'ha convertit en una pel·lícula de culte, que hi ha tres vegades, i estic esperant que me la traguin d'una forma s'equible, per poder-la seguir gaudint. Això per què passa? Potser diem que ella neix el 14 de desembre del 66, és a dir, de 53 anys, a Salta, a Argentina. Ella neix dins d'un ambient de classe mitjana. El seu pare, quan eren els anys 80, aproximadament, es va presentar un dia a casa amb una càmera de vídeo, i ella, a partir d'aquell moment, va agafar la càmera i va començar a fer filmacions familiars, filmava la família amb aconteixements i moments propis de qualsevol família. A partir d'aquí, ella té una formació religiosa a la seva família catòlica, i llavors ella va pujar amb aquest ambient tot i que, més endavant, ha dit, la religió és un punt important d'ella, però, a partir d'un determinat moment, ella va agafar i va deixar una bona part del que és el concepte catòlic de vida, i es va dedicar una mica més, ella diu que es va convertir en una catòlica estètica, o sigui, va adoptar una postura d'una certa distància menc crítica, respecte a la praxis del catolicisme. Això per una banda, per una altra, és una persona que, respecte al cinema, li interessa molt poc els diners, això explicaria que els productors tinguin interès en ella, perquè les seves víctimes solen ser molt ben rebudes per crítica, i sobretot per altres directors, molts la tenen com pal de baller de lo que serà després, sobretot directors joves, abans el Joan, quan han començat a apuntar-te, a moltes dones parteixen de plantejaments similars a la primera pel·lícula d'ella, la Cienaga, que a molts els ja ha servit com a referent. Tot i que ella, respecte al tema del feminisme, jo li recordo unes declaracions en què li van preguntar, llavors podríem dir que tu milites en el feminisme i ella es va desmarcar dient que ella no es considera una directora feminista, tot i que com a dona es podria i se sent feminista, però ella pensa que en el camp del feminisme hi ha sobretot una quantitat important de dones que en els diferents camps de la cultura i del pensament hi ha obres molt profundes que han anat molt lluny tant amb la denúncia com amb dibuixar el paper que hauria de tindre la dona ara, en el futur i que no ha pogut tindre en el passat per la repressió sistemàtica que hi ha hagut una cultura feta, básicamente, pels homes i que ha dominat la major part dels dos mil anys d'història. Llavors, ella es desmarca d'aquestes dones que considera que estan a un nivell que ella no vol competir i el que sí comença el seu feminisme dient que no és partidària d'un cert feminisme que ens ve de pel·lícules americanes en què hi ha una suposada generació amb aquests últims 10 o 15 anys, una sèrie de pel·lícules en què s'han vist dones que s'ha menestat llibertades però resulta que, curiosament, està, sobretot, tractant-se de dones d'una classe mitja o mitjana alta que, al final, el que acaben repetint és els roles que abans utilitzaven els homes en el seu lloc. No se sent representada per aquest tipus de cinema. Amb ella li interessa més la dona d'estaments treballadors les seves dificultats a casa amb la família, amb la feina i amb la societat i amb la seva representativitat pública. I per aquí va una mica el seu tractament. Llavors, les seves pel·lícules, a part de tocar aquest tipus de dona, toquen també algunes coses que li interessen com és, per exemple, el fet que hi hagi un riu com és el Paranà que, per la cultura d'ella és important el concepte del riu com la diferència que hi ha entre un marge i un altre les diferències culturals que, a vegades, s'estableixen i les relacions que condicionen. Llavors, a les seves pel·lícules aquest tipus de qüestió ambiental és present i, per una altra banda, també ella estic dient, ara, uns conceptes que es repeteixen amb la seva obra. Després analitzarem més o menys, ja que només són quatre, les quatre pel·lícules. Llavors, hi ha un altre tipus de relació que li interessa molt la relació de entre la societat els diferents estaments socials li interessa posar-los en qüestió i ridiculitzar una sèrie de comportaments que tenen unes classes respecte amb elles mateixes quan estan en confrontacions com respecte a classes superiors o inferiors. Aquest tipus de tractament li interessa molt. Llavors, això fa que el seu cinema no sigui d'entrada un cinema que doni peixet si hi ha d'entrar, però et requereix acceptar una mica el joc que proposa ella per gaudir-lo. I això ho veurem a la primera pel·lícula, la seva opera prima, que és la Cienaga. Bàsicament la carrera de Lucrecia Martell és una crítica a una determinada classe social. Absolutament. Bastant hipòcrita, no? Absolutament. I això recorre tota la seva filmografia. Doncs parlem ara de la Cienaga. La Cienaga i les pel·lícules de Lucrecia Martell són dirigides i amb guió d'ella. Per començar és una persona que en aquest sentit ella és absolutament responsable del tractament. I de l'autoria. I de l'autoria tot i que sempre reivindica que té un equip des de la primera pel·lícula en què li agrada molt ser encomoda treballant. Un director d'art fins i tot algun guionista que també ha col·laborat amb ella. Fotografia que es repeteix perquè és amb la gent que ella se sent bé. Tornant a la Cienaga aquí va voler sentar les bases del que vindria desenvolupar al llarg de la seva carrera. No tant en el cinema, com al camp de les idees. Ja que lucrecia Martell, excedeix l'encaix com a realitzadora de la seva posició intel·lectual com una pensadora en diversos camps de la cultura i la ciència. La Cienaga ens proposa un bon en descomposició del que el seu títol és un exponent molt clar. Una dona de classe alta s'alterna perdó una dona de classe alta que la directora coneix molt bé perquè ella va néixer allà abans deia saltenya perquè en realitat es desenvolupa a la zona de salta d'on ella és filla. Per tant, ella coneix molt bé aquesta zona, coneix l'ambient que és allà d'aquesta classe i es confronta amb un altre de classe mitjana en fase de sent social. L'atenció creixent pla a pla va pujant i es va incrementant l'estratègia. De tins apocalíptics el fin passarà sempre i és conduït cap a un final perturbador i d'una belleza a l'hora que s'exeix a les expectatives de l'espectador perquè el deixa fins al final amb els suspents de Perón aniran els trets. Aquest film ja s'adiminava amb ell que estava en davant d'una directora que apuntava a ser el que es coneix com una directora de culte. Pel Bon i exigent afeccionat al cinema que posteriorment podrà anar-la coneixent amb l'estrena de la Niña Santa en aquest cas Lucrecia va signar el guió amb col·laboració amb Juan Pablo Doménic. La Niña Santa Lucrecia posa l'accent en un dels temes que és de preferir importància per ella, la religió. Ella va ser criada en el catal·licisme tal com hem dit abans, però en recents entrevistes reconeix també com hem comentat que la doctrina només li va quedar de la doctrinament l'accentisme catòlic del que se sent seguidora. En aquesta pel·lícula, la direcció d'actors i la curiosa importància de les petites històries banals, la creença i els bars més dels apareguts, el diable, en diverses formes de presentar-se, fa que el relat tingui si et deixes portar per ell, un cert potencial hipnòtic que el fa transitar per uns camins de cinema fantàstic. Un Congrés de Metges enganx seducció una sexualitat que desperta a l'hora de la siesta, curiosament és una pel·lícula en la que Lucrecia Martell se'ns manifesta al 100%. El problema, si és, és que el cinema de Martell no va per l'autopista del cinema convencional. El seu cinema té una via alternativa. El cap de 4 anys ens porta la mujer rúbia o la mujer sincabeta. Aquesta tercera pel·lícula després de la cienaga i la nina santa descriu una situació en la que també es dona una situació entre el somni i la hallucinació, un món una mica fora de l'orreal, una dona que viatjava amb el seu cotxe arriba a casa no diu res però ella està convençuda que ha fet un atropellament i ha matat una persona. Amb els diaris i amb la informació local no s'adverteix que hi ha hagut cap accident. Per tant, en principi, sembla que allò s'ho ha imaginat, que ha sigut un moment que ha perdut la consciència però convençuda que ha matat algú, ella segueix jugant amb l'ambigüitat i el misteri per portar-nos a una conclusió sorprenent i macabra. De les tres pel·lícules que ha fet fins ara aquesta seria la que té un comportament intern hi ha una fase una presentació absolutament extraordinària però després hi ha una fase en què es fa una mica farragós de seguir tot i que manté totes les constants pròpies de l'obra de la directora. Aquí el ritme, després d'una rancada intensa, baixa en l'expressió de la morositat i ens mostra el relat d'una bogeria descendent per part d'aquesta dona i d'una sort de cadència del tant d'ella com del marit i de la societat que representen que és aquesta classe envidja alta que sempre està o burgesia, que sempre està ella en el seu punt de mira. I s'ha d'estarcar aquí l'utilització del so sempre és molt important amb tot el cinema de Lucrecia i ella li agrada molt resaltar-ho que cuida molt el so. És a dir, ella procura posar en cada lloc la descripció, per exemple, a Zama és molt important els diferents sons d'ocells d'ocells molt diversos. Amb l'ambient, a la vorera del riu i en mig d'una zona de embasament i d'humitat i tal. Per tant, hi ha molta vegetació i també hi ha una gran varietat d'aus. Llavors, ella li interessa més això no li interessa col·locar perquè si una música romàntica o es cayen a unes imatges per endolcir-les, ni molt menys. És potser per això que de vegades es fa una mica difícil per determinar públic entrar en el cinema d'ella, però és un cinema per gaudir-lo de manera lenta. Entrant i a poc a poc gaudint de tots els detalls de la fotografia, de les petites expressions, d'aquestes coses que semblen moments dins, però que no són res més que el reflexi per ella d'uns moments que li interessa destacar de la cotidianitat de la vida de la gent. Els diàlegs també són molt precisos. Efectivament. En aquest cas deia que l'utilització del sol, del sol, és molt important i també hi ha un element que és el de la càmera a l'esquena, seguint la protagonista o el clatell gairebé, per enfatitzar l'esfixia del relat. A aquest recurs tècnic i de llenguatge l'èmbis després molt sovint utilitzat per joves i noves directors per dir ara se'n ve el cap la filla d'algú que es va presentar. És una pel·lícula feta per 8 o 9 directors que han sortit de l'escat i que l'utilitzen de forma contundent. Però últimament moltes vegades ho comentem, que sembla que és com una moda que ha entrat. Ella el 2008 ho feia de manera natural. Per últim us volia comentar Zama. Zama és una pel·lícula que està basada en una novel·la d'Antonio Di Benedetto que es va publicar en 1956. Aquesta novel·la està considerada per molta gent entesa amb literatura com una de les principals novel·les de la segona meitat del segle passat, escrita amb espanol. L'argument és la peripècia kafkiana que pateix Diego de Zama genialment interpretat per Daniel Jiménez Cacho que es tracta de la història d'un oficial i funcionari espanyol que està a l'espera i l'espera aquí s'ha de posar en mallúscules, perquè aquest és un dels punts neuràlgics de la història. És una espera del teatre de l'absurd, no? Una espera, efectivament, que no s'acaba, que es continúa i segueix i van passant aconteixements que cada vegada van torturant més i degradant més tant econòmica com física i mentalment el protagonista, però també entre mig d'això estem assistint a la intervenció i la introducció d'una sèrie de personatges de finals del segle XVIII i tota una sèrie de personatges com són els natius amb les seves costums amb la seva forma de fer i parlar que van intervenint i amb la pel·lícula és curiós com ella ha tingut molta cura d'evitar en la mesura del possible perquè fins i tot comente que en els mobles que va introduir d'època a la pel·lícula hi havia reminiscències de creus i simbologia cristiana que ella ha evitat per no fer d'això una espècie de recriminació a l'ús que hi va haver per part dels conquistadors de la religió catòlica perquè ella està convençuda que també s'ha de ser crític i tindre en compte que de la mixtura que hi va haver entre les religions ancestral i la religió cristiana hi va haver després una jerarquia ecclesiàstica nova que era indígena però que a l'hora de mantenir una sèrie de privilegis va continuar acceptant algunes d'aquestes coses que els havien portat nosaltres amb el cristianisme per tant és per aquí que ella despulla la pel·lícula de la qüestió religiosa i es concentre en el que li interessa que és per una banda el conquistador despullat ja cada vegada més a mesura que avança la pel·lícula de tota la ornamentació com a tal de conquistador comencem a espasa i acaba gairebé amb un pal de fusta comença amb una casa que tenia encara reminiscàncies de mobiliari i complement que recordaven la època triomfal i acaba pràcticament formant part vivint pràcticament en el carrer i amb l'ajuda pràcticament estava com un indigent ell tenia l'esperança durant tota la pel·lícula de que li vindria d'Espanya signat pel rei un trasllat cap a una zona de l'interior on té la seva dona i els seus fills això no es portueix ell acaba fins i tot tenint un fill indígena que després també el perd és una història extraordinària feta de moments i jo crec que és una d'aquelles oportunitats en què es reflecteix d'una manera més vera el que podia ser el sentiment no oblidem el tipus de personatges que Espanya va enviar cap a fer les Amèriques en uns personatges que moltes vegades aquí ja estaven com a captius o com a indesitzables o fascinerosos directament efectivament llavors aquesta gent allà si podia anar matant de 15 tot era molt més planer però quan es torçaven les coses com aquí es torcen perquè efectivament entre ells també hi havia una sèrie d'enveges i maltractaments llavors és quan sorgia una mica el cert primari que portaven a dintre en fi Zama és una pel·lícula que la vam recomanar amb el seu moment que teniu oportunitat de recuperar-la d'alguna manera amb reposicions o la filmoteca ho segueixo recomanant moltíssim perquè és un lliçó d'història i a més a més va més enllà de la història perquè no pretén ser històrica sinó que és un lliçó una mica del que podia ser una visió d'un cert conqueridor que no li va sortir tot prou bé doncs Lucrecia Martell serà la setmana que ve la filmoteca de Catalunya i serà en persona i serà a través de la seva obra i recomanem el dia 13 el dia 13 comença el cicle retrospectiu i recomanem els uïns que puguin estar interessats en aquest cinema que hi vagin les obres de Lucrecia Martell a part dels 4 llocs romatratges penso que es passarà en dos dels curs Sí, entenc molts no sé quins curs iran perquè no he llegit no he tingut accés encara a la programació de la filmoteca però volia dir que aquesta tarda he llegit que es veu que ella arribarà demà i ja ha programat el CCCD una classe magistral que es farà a l'Aula 1 el dijous dia 6 a les 19 hores és una classe que va dirigida a nous realitzadors i realitzadores s'han apuntat una quarantena i en principi està obert al públic però es recomana que es vagi allà amb temps perquè l'aforament és limitat i és gratuït però una classe magistral que està programada de 2 hores que pot ser fantàstica la recomanem també jo ara per tancar el programa voldria parlar de les concomitàncies que hi ha entre cineastes dones llavors o sigui, Lucrecia Martell té 3 pel·lícules que són modernes que estan en el segle i una pel·lícula que és històrica i a les hores a part de que la podríem relacionar amb altres cineastes com l'Alemanya, Doris Dorri o la belga Chantal Ackermann malauradament desapareguda ja doncs d'aquesta intenció i pel seu compromís pensem, per exemple, avui estava mirant la Niña Santa i hi ha 6 productores per fer el film perquè són productores no només argentines sinó també franceses El cas de Sama que va costar 3 milions i mig de dòlars 17 productors, d'alguns no recordo ni el nom ja i passar amb la distribució i amb la producció col·laborable també els germans Almodóvar Sí, els germans Almodóvar són molt importants en la producció de Martell perquè han estat productors executius de les seves pel·lícules segurament sense el recolzament dels Almodóvar Martell no hauria pogut tirar endavant He estat mirant això dels cormatratges que dius i diuen que són inèdits per la majoria que deu ser algo que no es deu haver vist massa que no diuen títols Ania a un que es diu Muta que aquest li ha sentit dia amb ella mateixa que es pot trobar a YouTube El propi de la filmoteca ho diuen a la descripció diuen que passen les 3 pel·lícules a més d'alguns curs d'inèdits entre nosaltres Ah, va, està aquí Sí, sí A la programació de cada dia surt el títol dels curs, però bueno i llavors jo la volia posar en relació amb una i m'ho faig venir bé per parlar d'una pel·lícula que crec que ja està en cartallera la vull posar en relació amb Pilar Miró, la directora espanyola que també va fer pel·lícules que eren del seu temps com Gary Cooper, que estàs a Los Tielos o El Pájaro de la Felicidad i també va fer una pel·lícula històrica com és El Criment de Cuenca i ara jo penso que està en cartallera un documental que es diu El Regreso del Cepa que el que fa és reviure el rodatge del Criment de Cuenca amb tota l'escàndol que va suposar aquella pel·lícula que va estar prohibida i és una pel·lícula interessant per cinefils perquè El Cepa és justament el personatge del que sembla que és mort però al final apareix que el va interpretar l'actor Guillermo Montesinos i llavors surt el Montesinos d'ara torna en el poble on es va rodar la pel·lícula i en certa manera reviu el rodatge i aleshores hi ha testimonis de gent que van estar a la vora de la Pilar Miró i a la vora del rodatge parlen tots de com era de peculiar aquesta directora que tenia una personalitat molt forta i que a vegades costava molt d'entrar-hi per dir, per exemple, surt la Mercè San Pietro que també té un cicle a la filmoteca perquè li donen carta blanca dient que ella no va tenir mai amistat amb Pilar Miró i era la seva actriu preferida aleshores trobo que és interessant per cinefils i fins i tot per historiadors per veure com en els temps de la transició aquestes coses podien suposar un escenari i també la seva germana en Pilar Miró això que deia que és una dona que no està posada dins de Crab Group que va per lliure té una carrera per lliure que és incontestablement crítica una carrera crítica Pilar Miró també venia de l'alta burgèstia madrilenya i ella anava en contra del programa desitjant a tots els que causen baixa que puguin tornar i els convidats també ens estan causant baixa i això no pot ser tornarem sense tantes condicions d'hi marxar bé amb algun convidat vinga fins i tot A aquest dimarts, a les 10 del Despre, la música choral més de mil anys d'història. Un programa realitzat i presentat per Pett Quintana.