Cinema sense condicions del 18/6/2019

CINEMA SENSE CONDICIONS Bona tarda! Com tots els dimarts, aquí estem un grup de mics i un grup de persones que els agrada. Bona tarda! Bona tarda! Bona tarda! Bona tarda! Bona tarda! Bona tarda! Bona tarda! Bona tarda! Bona tarda! Bona tarda! Bona tarda! parlar-vos de cinema. Com sempre, amb el Joan Cerdà, com anem? Hola, bona tarda. Amb el Pèper Mangol, com anem? Molt bé, bona tarda. Aquí has vist moltes coses i ens ho explicaràs. Esperem. Alguna cosa, ja. Alguna, alguna. Hola, Pol, de darrere, controlant-ho tot, controlant-nos des de la distància pròxima, que tampoc estem tan lluny. Hola, Pol. Què tal? I Carme? Sí, sí. I jo mateix, Carme Labot. I tenim una convidada especial avui, la Rosé Bundó, que ens parlarà... Sí, sí, vol l'aprenento jo, perquè jo crec que ja estic bastant acostumat a tractar amb la Rosé. Molts anys també d'amistat, però la Rosé és un actriu que... Ja fa anys que va estudiar a Piatja Baltimbal, després va saltar a l'Institut del Teatre, i ha anat passant una mica des del cine, teatre, televisió, fet de clau, ha fet de can, ha fet dança, ha fet una mica de tot. I avui jo crec que sí que ens ve a parlar una mica de... no només del món de l'actuació, sinó també dels diferents conceptes que diferencia com és treballar pel cine, com és treballar per la tele, el món del càsting, el món dels directors de càsting. Més avui fent la doble broma que un dels directors de càsting que va treballar, no? Que es diu Pepper-Mengol. I no és el que tenim aquí. No, s'ha de dir una cosa. El Pepper-Mengol, director de càsting, és un Pepper-Mengol posterior a mi. Perquè és més jove, amigo. Poc més. Hauries d'estar vivint la seva vida. Pol, amb els teus documentals, ella... Exacte, ja ho sé. Jo no m'ha enviat donat, però ara mirar-li els ulls. Ah, mira. He pensat a... Aquí, aquí em sona. Sí, sí, explica-ho. La Rosé Bundó és de la família del programa, perquè l'hem vista en els curs del pol. Exacte. Evidentment és una presència que tenim amb molta estima. Bueno, ja parlaré. Hola, Rosé. Hola, tarda. Moltes gràcies per l'invitació. Bé, doncs, si voleu, jo us diré que ahir vaig anar a veure Sombra. És una pel·lícula del Jean-Gimou, xinesa, la darrera que ha fet. A mi m'ha semblat una pel·lícula extraordinàriament preciosa. És una pel·lícula... És una història de la història xinesa, del principi de la xina. Ens sembla que està basada en un llibre del segle XIV o XV, però tracta dels inicis de la xina. Ens sembla que és dels anys 70 o 80 o 100 de la xina. Llavors és una història d'un regne que té oprimit un bon altre regne del costat, cosa normal, i aquest regne té un militar que ha estat ferit en un enfrentament militar amb la resta i està amagat i com que ell no pot assolir amb la dignitat i l'honor que els hi suposa un militar que porta al país, està amagat i busca una altra persona, que el porta un nen petit, que el porta quan és petit, que és la Sombra, és d'Aixada, un segon que es diu de pel·lícula així, que a fa és el seu doble. La pel·lícula es diu així perquè és el doble d'aquest gran militar que està acomandat als militars d'aquest regne. Llavors ell pretén fer un repte amb el regne que els domina, aquest doble. Aquesta és la història, una història estranya per suposat, perquè ningú sap que hi ha aquest doble, excepte molt poques persones que la seva dona, però a l'exterior sempre ell apareix amb el doble i ningú reconeix que... Bueno, s'ha de tenir en compte també que ell té la menaça del rei que és un tio que està sonat. És una mena de calígola de xinos. Sí, però no tan sonat, realment al final ell sap realment el que ha passat. És sonat però... No es deia que reaccions que no són deia. Ell considera que ja viu bé aquell regne amb la situació en què viu i que, per tant, un enfrontament amb el regne dominant no se'n sortirien. I aquesta és la raó fonamental. Ell també viu bé, per suposat. La raó fonamental per la que no es belluga, crec jo. El resum final és que sí que hi ha l'enfrontament i aquest enfrontament hi ha primer un repte entre els dos entre el rei i aquest doble, que és preciós, preciós, aquest enfrontament. Fixa't que, si no sé, recordes que la causa per la qual el regne poderós, el rei del poder, creu que el guanyarà, és perquè ell té l'arma més potent, que tot és un pal amb una... Però molt, vull dir, que mata, que mata sempre, i que, per tant, ell segur que guanyarà el repte amb l'altre. I la història és que ells, el militar amagat, s'inventa un neina diferent, que és un paraigües femení amb una eina matadora, per enfrontar-se contra el regne opresor. I aquesta és la història, barrejada d'una forma de poder, d'una forma d'intrigues, i, finalment, jo crec, amb una decisió de poder del que és el doble, que realment guanya la contesa. I és una història explicada molt bonica, és una pel·lícula que dic... A vegades les pel·lícules, amb el mòbil, les podríem veure a la tele... Aquesta s'ha de veure al cine, s'ha de veure al cine, perquè és una pel·lícula estradiadament bonica, molt bonica, amb blanc i negre, pràcticament, excepte les cares de les persones i la sang, perquè és una pel·lícula duríssima. És una pel·lícula que usa també... El Ximó havia fet tot unes pel·lícules dels arts marcials. Les dages voladores. Exacte. Era molt bonica, plena de color, que és el que no té aquesta pel·lícula. Aquesta és una pel·lícula del... Grisplom. Grisplom per mostrar... el fons dur de la pròpia... de la pròpia enfrontament dur entre els homes i els pobles. Bàsicament pel poder i bàsicament per guanyar. A mi el que em va agradar més és que la història... La història està bé per això. És una història medieval d'aquestes... El plantejament estètic. És una pel·lícula que té una planificació extraordinària. Ja està plant a ell la càmera. Fa uns plans secuències extraordinàries. I després hi ha també una representació permanent en presses que estan fetes de tipus senital amb la significació de lluites amb el llin i el diant. Molt bonic, molt bonic. És més profund. És la lluita entre el llin i el diant. La creor i les homes. I la profunditat que això pot tenir. No és banal en cap moment. La lluita és una lluita devastadora i cruelíssima. Terrible, al final. Hi ha un punt també de dignificació de la dona. Ella es revela contra el matrimoni pactat. També molt típic de l'època. La germana d'ell. Jo crec que això és un guinyó a l'actualitat. Jo ho dic. Tot i així el llimou sempre fa dones molt potents. Les dones del llimou no són mai... Són profundes i valentes i són d'una certa raça. Estic molt d'acord amb tu. La pel·lícula és un plaer estètic. És una dansa. Quan es despleguen surten 218 dagues que sempre van al coll del contrari. És molt bonic. És molt necessari que hi vagin perquè són 300 contra 3.000. Perquè és un exèrcit enorme contra molt poquets i la majoria dones. Això sí que és un guinyó a l'actualitat. Però bé, l'ha usat bé. Tot i així l'últim tros. Un s'ha d'aguantar ferm. Perquè sang i sang i sang. Sabent això i sabent que el món xines té aquesta fascinació... Jo crec per l'honor, per la dignitat, però per la crueltat. Per la crueltat que té el preu d'aquesta dignitat. I el preu que té a aguantar aquest dolor que implica aquesta terrible crueltat. Això ho té de fons. El món mariterrani són suaus, elegants i blaus. A més allà es diu que la vida d'un samurai és la mort. L'objectiu és aconseguir la màxima dignitat, el màxim honor, per morir. Exacte, perquè l'honor... Això té tota la cultura d'aquella banda. Perquè els japonesos tenen el mateix fons. Són en aquesta aspecte res a veure... Jo comparava això amb la cultura mediterrani. Res a veure amb aquesta cultura d'aquesta banda. Perquè té un fons que ens costa... Per exemple, els camicates de la guerra és un món que ens costa d'entendre. En canvi, amb ells té una plenitud de concepte per tot el seu món. Aquestes pel·lícules estan lluny de la nostra concepció, però són d'una grandíssima bellesa. Jo recordo que quan vaig estar a Txina, el bonic que els parcs... Hi havia molta gent als parcs que pinta les lletres amb una broxa, que és enorme i que té un pinge de baix, que també és enorme. I llavors et pagaves per allà i hi havia gent que feia els signes. Amb aquesta pel·lícula la caligrafia també és molt important. És que la caligrafia d'ells és d'una grandíssima bellesa. I aquí també la usa. Però jo havia vist en un parc de Pequín que hi havia gent que feia... I la gent s'estava al voltant perquè era una estètica bonica. I l'admiraven. Era una cosa curiosa. Aquí pentes altres coses, però les lletres, no? Sombres de jangsimu. Això mateix. Amb pantalla gran. Amb pantalla gran, per suposat, sí. Què més heu vist? Què diria el Joan, que per te dius que no dius res? No, és que comença tu. O parlem de la pel·lícula d'aquest matí. Estaria bé. Què heu vist? Hem vist una pel·lícula que es diu Els Dies que Vindran. És una pel·lícula catalana d'aquest senyor que es diu Carlos Marcet. Què tal? Aquest home havia fet dues pel·lícules que havien tingut una certa nomenada. Jo no les he vist. No m'hi he sentit mai atret pel cinema que fa aquest senyor. I ara ha triat un cas que parteix d'un fet real, que és una parella d'actors que la dona estava embarassada. S'ha ubicat a Espanya? Sí, a Barcelona. Surt uns llocs de Barcelona que a vegades se sap quin són i a vegades no gaire. Perquè està així filmat una mica de presseta, tot plegat. I llavors, en el David Verdaguer i la Maria Rodríguez Soto, que són parella, i llavors es veu que van aprofitar que la Maria estava embarassada per poder muntar una pel·lícula que és de ficció, perquè ells no es diuen ni David ni Maria, sinó que són uns personatges. I llavors, jo penso que aquí és on no m'ha acabat d'interessar la pel·lícula, el que d'un fet real n'ha gent buscat més que res la ficció. Perquè a mi potser m'hauria interessat més el fet real dels 9 mesos d'embaràs, però esclar, vull dir, bueno, els guionistes els ja ha sortit la dona de guionistes, els actors també, els actors no han volgut ells mateixos, sinó que han volgut ser uns personatges, els guionistes jo crec que s'han complicat una mica la vida. I en fi, no ho sé, és una pel·lícula que suposo que la gent hi anirà per aquest context que l'embaràs és de debò. I és una cosa corrent. Però han volgut fer el boyhood espanyol? A mi m'ha passat pel cap la qüestió d'aquesta també, que era una mica d'influència del boyhood, encara que està fet d'una altra manera, perquè és clar, no és la mateixa cosa. Que boyhood és aquella pel·lícula que van rodar durant quants anys? Durant 12 anys. El Richard Linklater, no? Sí, Linklater, sí. I aquí la roden durant 9 mesos, és clar, no sé, i el tema aquest de l'embaràs a vegades s'ha tractat a la literatura. La Carme Riera, per exemple, té un llibre sobre aquesta qüestió i tal, i no acaba de... Jo penso que les arts no acaben de copçar tot el que és aquest temps d'embaràs i tal, i llavors aquí en la pel·lícula em sembla que també. Què t'ha semblat, tu, Pep? Mira, a mi la pel·lícula m'ha semblat que coincideix un que és una ficció, però dintre la ficció la pel·lícula té un quart d'hora de reportatge que podria ser amb superbuit dels pares de la Maria Rodrígue, i quan ells van tindre amb ella, que és una mica allò que la història se repita, no? Sí, junta, això. Hi ha una altra mitjora que seria per necessitat, perquè anem veient com ella... De panxa, clar. Li va creixent la panxa. Llavors hi ha una mitjora més que seria el reportatge de ells ara, per més que es posi un altre nom, i després hi ha tres quarts d'hora en què el director i dues guionistes s'han posat a lligar una mica el món de la parella de la porta cap dintre. I aquí és el pobre David Pernol, perquè a mi m'ha semblat que és una pel·lícula que li fot hòsties a l'home per totes les bandes. A veure, dissimuladet, però resulta que és un tio que, en principi, com que pràcticament no es coneixen fa un any que surten, està vivint a ell el pis d'ell, que, per lo més, ja venia un lloguer que podria ser el carrer hospital pel terra del pis. Des de fa molts anys els seus pares i jo, el tio li agrada viure allà, i ja l'avisen que, segons com vagin les coses, tampoc no passa res si anem a viure Santa Coloma, si el lloguer és més barato. Està treballant per una empresa X, i té que anar a negociar amb el seu tiet, que no voldria fer-ho per entrar a l'empresa del tiet, que no li cau massa bé d'entrar-hi, però per guanyar una mica més perquè vindrà un nen. No voldria tindre el nen i té que clàudicar i tindre el nen. Ell és advocat. I ella periodista. Sí, però deixa la feina. Ja l'avisen. Ui, no ho tenies que haver dit? Sí, bueno, he de dir que hi ha tres mesos. Què dic? En fi, és una pel·lícula que, de dos menys, jo crec que no és per al temps anar-la a veure, perquè a la millor algú trobarà coses per agafar-se. A mi una cosa que m'ha agradat és la interpretació de la Maria Rodríguez Soto, que és una noia que, amb les distàncies curtes, és un actriu que es va lloguer de conya. Jo sóc crític amb el guió, però no estan al conjunt. És un producte que vaig i vostè, Vègila, i ja en parlarem. A mi em sembla que la vida quotidiana no queda gaire ben reflectida, que és una idea de la parella, que sempre s'estan barallant. Això existeix. El meravellós món de la parella té aquest punt. És molt difícil. La cotidianitat, sempre fas una mica de trampa amb la cotidianitat del cine. Si la vols fer bé, tires tots aquests anys que veiem. Tu i Joan dius que no les visc, però tu, Pep, visc 10.000 quilòmetres i t'hi arreglo. Jo crec que hi tracta els temes de la intimitat. Per exemple, em sembla molt bones pel·lícules, per això tenia ganes de veure aquestes. Els 2.000 quilòmetres són molt bones pel·lícules. A mi em sembla menys que 10.000 quilòmetres. No he vist cap de les dues. 1.000 quilòmetres és una pel·lícula molt encertada, però és intimitat pura. Sí, però una intimitat en funció de la distància. Exacte. És la paradoxa que tenen. Però hi entres molt bé, perquè allò ho entens i tu creus. Em temo una mica per el que esteu dient amb aquesta altra, que no t'ho acabes de creure com a realitat. I a cap millor tu creus. Hi ha hagut moments que he convertit una mica el guió amb conyes meves. Per exemple, hi ha un moment en què ella li diu, a part de tocar-me la panxa, parla-li. Perquè ella et sentirà i s'acostumarà a tu, perquè ell escolta i sap distingir el que li parla. Llavors dic, ah, doncs quan li parla la Melero, per exemple, també la deu conèixer. I després, més endavant de la pel·lícula, hi ha un moment en què n'hi ha un dels personatges, no sé si és la comadrona, la doctora o potser ella, que diu, la criatura s'està cansant del procés. Dic, hòstia, clar, perquè sent la Melero. Vull dir, que, clar, cada pel·lícula és allò que diu, que d'un llidre ho el seu, no? I jo soc raro, raro, raro. Sí, no, no. Si la vaig a veure, ja us diré la meva visió, perquè tens la sensació, o la tinc jo tal com la descriviu, que és una opció des de l'òptica femenina, crec. Sí, pensa una cosa. El David Verdaguer és un emissari. O sigui, és un petit rierol i ella és un llac. Que rep el rierol i el rierol només té aquesta funció. En aportant aigua cap allà. En aquest moment està molt el moment actual. I a mi diria que no m'acaba de complaure aquesta extrema, si us veig ser sincera. Però per tema... Em sembla bé que la dona tingui una hòbrica... És una mica hipòcrida d'aquesta manera de fer. Però per temàtica, jo que sí que he vist les dues primeres, pel que esteu dient, té una funció semblant al Verdaguer, en el sentit de la antirrefirma. Són dos noies que són les vianes que volen tenir un fill i ell és l'amic que s'ofereix d'alguna forma o li ofereixen a formar aquest nou que està a família 3, perquè ell tindrà la resposta que tindrà, seria com un amic, però que dona aquesta part seva per tenir el fill. Un comodi. Sí, al final, a 10.000 quilòmetres només estan ells dos, però sí que és veritat que aquesta pel·lícula jo crec que potser sí que tanca. També a 10.000 quilòmetres la forta és ella. Bueno, hi ha a terra ferma també. No l'he vist, és que no l'he vist. Però no et dic que ell no ho sigui, sinó que ell, jo crec que actua més com a l'amic guai, que vol ser com el tiet enrotllat del nou fill que el canvià fins al seu. Però jo crec que aquesta pel·lícula sigui com sigui, si és bona o no. Jo crec que sí que tanca aquesta trilogia, de la intimitat i de la maternitat. De maternitat i d'optica de la dona, que és l'actual. I també és una trilogia sobre David Verdaguer, perquè els surt a totes tres pel·lícules. Són molt amics. Hi ha arribat un moment que, fins i tot, s'ha hagut més o menys de parlar d'ell mateix, com a persona. Segurament a les dues pel·lícules aquestes anteriors era un personatge, però hi ha hagut un moment que el personatge ja s'ha fet persona. No sé, és una cosa curiosa i llavors... Bueno, estarem al cas de Verdaguer. Jo penso que hi haurà molta divisió entre els espectadors, entre gent que sí que se sentirà identificada i gent que potser no tanca. Bé, les pel·lícules ja passen això, no? Sí, esclar. Què més heu vist? O pel? Sí, jo ràpidet, perquè si podem passar, he vist dues, una que m'ha agradat molt, i l'altra és que... No diré que no m'ha agradat gens, però bueno, por ahí. La que no m'ha agradat gaire és Rocket Man, que és la que abans ho comentàvem amb el Pep, que és la pel·lícula que han fet sobre la biografia d'Elton John, que jo, personalment... Jo també arribo en un moment que no li toca, perquè venint de la ressaca de Bohemian Rhapsody, jo crec que és una pel·lícula que... és pràcticament la mateixa història, perquè més té... Bueno, però aprofita l'èxit d'aquella. Sí, però jo no crec que sigui per Boh, eh? Jo no crec que sigui per Boh, perquè aquesta pel·lícula, a més, vol jugar a ser molt més intimista que aquella, que aquella és molt més... O sigui, aquest juga molt també amb el rock'n'roll i tot, però aquí intenta ser suposo, perquè és només un personatge, a l'altre hi havia una banda al voltant, també, però aquí crec que... A mi em sembla que el guió tota la història, no sé si li fa gaire respecte... Respecte, vull dir, no sé si és la pel·lícula... Jo l'estava veient i pensava, és la pel·lícula que ell està en viu, no com Remerco i no, és la pel·lícula... Que li convindria? Que vol, com a biografia, perquè a part de que a mi em va semblar bastant avorrida, i bastant previsible, i bastant tot, és que no em va portar... És a dir, no vaig entrar en els conflictes del tot, no vaig entrar... O sigui, hi havia moments que pensava, però a mi em sembla més un dramatisme, perquè sí que no, com una vida... Creïble. Però saps què passa? Té la tirada del personatge. Jo avui ja estava mirant, i el rànquing de les 10 que estan donant més diners, està a la quarta. I bueno, hi podrem ir en ràdio també. El John i la gent que va allà ja estan... Què m'expliques a mi? Sí, ens la podem carregar tranquil·lament. Si al final, els biòpics, quan es faci, crec que encara no s'ha fet, però el biòpic ficció de Pajapà-Hemia Winehouse no s'ha fet, no? Ficció? Ficció, no. Quan es faci, també serà un bon bazo. I cada any sortirà en aquest any, el Rocket Man, l'any passat va ser bohèmia, i segurament aquesta estarà molt nominada, els Òscar. És el biòpic de cada any, d'un personatge... de l'E20 de famosos. De pas, ja que esteu parlant d'això, fico el... que a Netflix... Ah, sí, que ho he comentat abans. No l'he... La setmana passada, o aquesta, no sé quan, s'ha estrenat un documental de l'Escorcesse sobre el Bob Dylan. Jo l'he començat a veure, no puc jutjar-ho. La veritat és que no puc jutjar-ho, perquè primer és una història... És dels anys 75 d'aquesta època, quan ell fa... el... Crec entendre, perquè només he vist, potser he vist, un quart d'hora o 20 minuts. Per tant, no puc jutjar-ho, però sí que veig que, bueno, que la gent, si la veu, és interessant perquè l'Escorcesse és capaç de fer coses, i el Bob Dylan és tot un personatge. Per tant, val de la pena d'observar-la. Jo dic que el protagonista molt bé, o sigui, el que és actor molt bé, és tot el llatrista, no sé com es diu en català, l'Alcàlix, que és el lletre. Molt bé, aquest personatge, però en sí, a mi em va deixar molt fred. Jo vaig sortir al cine molt fred. I d'altra banda, l'altra pel·lícula que volia comentar, que és de 2017, però es va estrenar el 2018, i crec que es va estrenar molt a la ombra, perquè no s'ha parlat massa d'aquesta pel·lícula, i crec que és d'aquesta espè... Però ara està cartellera, ara. No, no, però es pot trobar, és una pel·lícula de forma que és Good Time. Good Time és una pel·lícula que el protagonista és Robert Pattinson, el protagonista, bueno, de Crepusculo, Cosmopolisia, i que para Batman, ara. Però probablement és la pel·lícula que, d'entrada, tothom hauria de veure per veure que aquest tio té registres molt bons, i és ell, la pel·lícula, i és una pel·lícula que et combina temes, intentaré no dir de què va, perquè és molt histrionic, és una pel·lícula molt estranya. I us agrada Drive, que és Drive, és aquella pel·lícula de l'interrem, en quan aneu, en quan aquest thriller... Foskey. Noctur, Noidio, Noi... Molt, molt, molt, noctur. És molt noctur. I After Hours, de Scorsese, que és aquella que es va traduir de Hoke Noche. Ah, sí. Molt malament, però... És com una audícia del personatge de Pattinson, que és com intentar ajudar el seu germà que té una discapacitat envoltat de drogues, de delinqüència, més delinqüència, bastant durilla, tracta temes com inclús la sanitat, del sistema sanitari americà, inclús el tema brutalitat policial, racisme... És una pel·lícula que té bastanta cosa, però amb un ritme com pot tenir la pel·lícula de Scorsese. I Drive, ja és un personatge dual. Sí, però aquí no és un personatge tan, no diria, autista, però un personatge molt outsider, com podia ser el que feia el Ryan Gosling, però aquí té un punt que és un personatge que és un... per dir-ho així, molt cabron, perquè, a més, és un delinqüent que estafa... Bueno, és com un delinqüent molt de la call. No estem parlant de allò que es diu de Guante Blanco, eh? Però sempre amb el paràtex he de cuidar del germà meu que se l'intenten endur i se l'intenten... És com intentar defensar dels serveis socials, del teu fill, i és una pel·lícula que va anar a Can, va anar a certs festivals, moltes nomeacions, bastants premis, però és una pel·lícula que no sabies massa. I jo, bueno, jo la vaig veure per internet, online, el que passa és que crec que sí que està en alguna plataforma, no, jo la vaig veure online, online, però crec que sí que està en alguna plataforma, sinó que ja us la passaré, però molt, molt recomanable. Aquest Pattinson va fer una pel·lícula que a mi em va interessar moltíssim, fa mitja anys que la van estrenar, i aquesta també la tinc pendent. Que diuen que també estan a la línia de... I ell fot un paper boníssim. I ha estat a cartellera, això? Sí, a Highlight, sí. Però Good Time, molt recomanable, sota per la interpretació. Llavors ja, filem, si voleu, cap a la nostra convidada, perquè ja que parlem d'interpretació, doncs... bueno, ja l'hem presentat abans, Rosé, què tal? Jo primer, ja que parlem d'interpretació, sí que m'agradaria preguntar-te, però a un d'art... Quins referents tens tu? O inclús quins referents creus que hauria de tenir tot actor? Jo tiro més cap als referents, diguéssim... cap enrere. Sí, això mateix, cap enrere. Clàssics. Vols dir? Més clàssics, sí. D'alguna manera també es pot dir que no passa mai de moda, perquè són aquestes grans... Per això són aquestes grans figures, que dius això, algú jove també hauria de conèixer aquests grans actors. A mi, com a actrius, m'agrada moltíssim aquest actri. Crec que és una persona malèonica, diversat i amb totes les vessants, des del drama, a la comèdia, una dona que et pot fer musical... Que ha un plat sempre a tota la pantalla. Sí, i més, també em fa molta gràcia aquesta anècdota que sempre surt i s'explica, que ella, quan havien de rodar King Kong, era una de les actrius, diguéssim, proposades, per fer el càsting. I la van rebutjar, li van dir que no la veien pel paper. Més també, suposo, pel tema físic. I, després, ja hem vist que pot fer de tot el que vol, i més. Podria fer aquesta de King Kong. Això mateix, podria fer de King Kong. Em sembla que està a punt de fer-ho. Jo crec que ha arribat un punt que és com veure, que em queda, que em queda. I després m'agrada molt també l'Isabel Auper d'aquesta actriu francesa. I, de fet, jo, per exemple, no he vist tantes pel·lícules d'elles. 100 actrius que n'han fet moltíssimes, que porten ja una carrera llarguíssima. Són dos estils molt diferents, per això. I, de fet, li comentava, també, el pol, que m'agrada, precisament, perquè són dos estils molt diferents. I, per mi, dissim, no renyits, en el sentit de que, ara és amic també quan em pregunten, cinema, teatre, televisió... El cinema, evidentment, la càmera busca la mirada. I es pot transmetre amb la mirada tot el que hi ha per dins, les emocions, els sentiments. Està com si estés estipulat que en poqueta cosa intenta explicar moltíssim, no? I, clar, dissim, l'Isabel Auper ha fet treball, dissim, per mi, com més contingut, d'un món interior amb personatges que tenen molta fragilitat, però molta força, duresa, angoixa... I, al mateix temps, és això, m'agrada actors i actrius, que, d'alguna manera, es podrien considerar més histrionics, o més teatrals, o... que, potser per càmera, diria nostres, sembla que avui en dia no està molt de moda que el tenia el plano de la cara bonica amb una llagrimeta a la cara i que no es mogui cap múscul, i això és fantàstic, perquè també fer això, jo crec que té la seva bellesa i que no ha de ser gens fàcil, ni molt menys, però també m'agrada aquesta cosa, que, com jo dic, sembla que els actors no es moguin, i no plori, i no treguin mocs, i ho fan d'algú. Veure aquests actors i actrius, que, d'alguna forma, arrisquen i busquen i experimenten, i allò tu compra el director i diu, ostres, el millor que has fet un altre, no, però tu m'ho estàs fent de tal manera que sí, que em serveix, que és meravellós i que d'aquí ens podem passar de voltes i ho trobo molt fascinant, que és també el que em passa amb la Meryl Streep, per exemple, que un dia ho comentàvem amb director de teatre que parlava de l'Isabel Oper, i vaig dir, és una dels actrius que més m'agraden, és una Meryl Streep, no? I em deia, sí, però clar, Meryl Streep s'ha venut també a pel·lícules clar, doncs això, molt comercials, més xors, i pensava, sí, és veritat, a nivell d'aquí o sí, la Oper tria, i escolliria, això ho vull fer, això no ho vull fer, però... Però que no és americana, també, que amb un americà, són dos sistemes diferents. Els tipus de cinemes i dos sistemes diferents. I sí que, jo, per exemple, com actriu a nivell també de interpretació, de reta, ja no només per dir, tinc un bon guió, que sí, evidentment, tots volem fer bons guions, crec, o bones pel·lícules, no crec que ningú digui, bueno, vull fer una merda. Et surt, però no la vols fer. Clar, però crec que a nivell d'interpretació, com actriu, ho trobo molt interessant, també, fer certes coses que et fan, dir-s'hi, buscar o ballugar una altra registra, si ara em vols fer una pel·lícula d'acció, millor la pel·lícula és dolentíssima, però el fet que el millor, també, el treball físic, el que et donen l'aport, clar, a nivell personal, d'experimentar i investigar, crec que també és molt molt interessant i enriquidor. Ara, tant de bo, puc dir això sí, això no, i això no, no tothom de bo que ho pot fer, i tots tenim la decisió al final és d'un mateix, i com jo dic, incluso, en la mateixa professió, quan estàs intentant trobar feina, hi ha gent que diu, doncs, jo prefereixo no fer certes coses de teatre, no fer certs projectes, i treballar amb una oficina o treballar en un bar. I, quan els faig, faig realment el que vull, o amb la gent amb la que vull dir. I, a vegades, també trobes en la situació de dir, doncs prefereixo fer aquesta comèdia que és tovre aquest projecte, que no m'interessa tant, potser a nivell d'interpretació, a nivell de guió, o d'obra de teatre, però no tinc ganes de passar-me una mes o no sé. Això és una cosa, Rosé. Ara, en què se sol treballar amb un assessor, un gestor, o amb les noves tecnologies de la cosa més directa? Sí que les xarxes socials sí que han sigut, jo crec, una ajuda també. Jo crec que sí. I una plataforma que ajuda també això a donar... Per dir, estic viva, sóc aquí, faig això, tinc tot això al darrere. Això mateix, abans, també era més difícil, potser, accedir a aquell director o aquell representant. Perquè el millor representant s'en cuidava, o el millor es cuidava més de altres. Això mateix. Obre més possibilitats, a molta més gent, això mateix també ho fa, evidentment, que sigui la selva, que sigui un món molt competitiu, i que al mateix temps hi ha aquesta cosa, molt això de Carles Galeria, de les xarxes socials, una mica, també, la imatge, la imatge, la imatge, la imatge. Que està molt bé, és una part de tu, és una eina teva, tens un físic, tens un perfil, i això, evidentment, és així. Crec que també al final s'ha quedat pervertint una miqueta, t'acabes prostituint, una mica, tinc la sensació potser sense donar-te... Perquè al final una xarxa social no és una parada que tu també vens, o sigui, la parada de la botiga, que tu vens el que t'interessa, també. Clar, al final també és una mica això, és com, bueno, cadascú, doncs, vull ensenyar això o no vull ensenyar, o vengueu això, llavors aquí és el que diem, no? No, i tu compares els tres, bueno, el teatre, la televisió, o... Què en diries així, com des del punt de vista de l'actor? Mm-hm. En aquest moment, aquesta barreja que estan... Molts estan a totes bandes. Mm-hm. I estan a totes bandes de maneres diferents, com jutjaries aquestes maneres diferents en què estan? Jo crec que... un bon actor pot estar tot arreu. Ja. Jo crec que... és una operativa, ho penso, potser m'equivoco, és la meva opinió, també, però a mi em dona la sensació que un actor de teatre, si el poses en cinema o en televisió, dir-s'hi en acabarà en sortint. Mm-hm. Això també ho diuen els anglesos, no? Els britànics, que amb això són els reis, no? Clar, tinc una sensació que has d'acabar coneixent el medi i el llenguatge, i llavors sí que és veritat que la millor, doncs, no? Doncs en el teatre necessites o arribi a l'última fila, necessites, no?, una gestualitat, també, d'acabament, després també hi ha teatres més petits, on tot és... O ara es treballen un teatre molt més naturalista, o més cinematogràfic, també, no?, perquè potser la mateixa barreja i el mateix llenguatge com sin, també, plataformes, no?, com les d'anexplis, on cinema, televisió també s'acaba ja com barrejant, no?, i diluint una miqueta i es fan projectes, doncs, similars, no?, o en la televisió, doncs, això, no?, o en el cinema català mateix, on s'ha buscat molt la cotidianitat, la naturalitat, les històries d'això, no?, de relacions entre parelles, la família, com pel·lícules, doncs, com hi va haver l'estiu, no?, en 1993, si no m'equivoquo, ho dic bé. David Verdaya també. David Verdaya també. També acabarà fent de Quincón, em sembla. El Quincón català. El Quincón català. A mi m'encanta, això, i també ho he de dir, l'evis en teatre, l'evis en cinema, i crec que és un... és molt bon actor i molt generós. Però, doncs, això, jo crec que... tinc la sensació, això, que un actor de teatre pot acabar també amb facilitat en tenent i adaptant-se al llenguatge cinematogràfic, perquè, al final, si tu tens unes eines i treballes, doncs, això, no?, l'emoció, la memòria sensorial, és igual, hi ha diferents mètodes, cadascú utilitza els que millor li van, al final, jo crec que també això dels mètodes és com cada mestre jo ha de fer solibrillo i agafes una mica el que et funciona, no?, i de... Sí que és veritat, això, que has de prendre aquell llenguatge, perquè la càmera és això, és una lupa, és una lupa que ho veu tot de seguida, no?, i és una lupa com que va tan en dins que si l'actor no hi és, o si tu estàs pensant en altra cosa, vull dir, jo crec que és que és... i crec que la màgia i la bonica i la belleza també el cinema és això, no?, que amb aquella subtilitat, o a través del plano, amb aquella emoció, potser sense haver de... de recórrer... exagerar-la, o... doncs, que això arribi, no?, a l'espectador i comuniquis i transmetis, i... i ho trobo una meravella, i també perquè, com dic jo, per l'actor, l'art, per mi, és la... ai, el cinema és l'art de l'espera, per l'actor, perquè quan l'actor espera, els tècnics estan... canviant i drollant, però... Una cosa que sempre he recordat de diversos directors que ho deien sobre Angela Molina, que deien la càmera s'enamora de l'Àngela, a partir del moment en què entra en el plató i comença la sequència o la sena, llavors, jo dic una cosa, això és respecte al cinema, però hi ha una cosa que tu ens ho pots dir, i jo sempre he pensat que, de totes maneres, el cinema té la possibilitat de repetir 70 vegades una sena. El teatre no. Llavors, jo crec que el nivell de concentració i de despesa física que l'exigeix el actor al teatre és molt més gran que en el cinema. Ho creus així, també? Sí. Tant de bo pugui fer cinema i tant de bo pugui fer mil coses i projectes fantàstics, però per mi el teatre també, i potser una mica respecte al que comentes, té una cosa, diguéssim, que en el cinema, diguéssim, esper, que és l'energia. L'energia, en mi un directe, és com quan tu després veus teatre gravats i pots veure aquell obra de teatre gravat de casa. I després hi ha una cosa que suposo que vosaltres la noteu, que és el feeling amb la plateia. Això mateix, clar. Aquella bona sensació que et va arribant. Clar, perquè tu pots el millor... A veure, tots són persones i cada dia no estàs igual, no? El teatre és l'art de repetir, allà mateix com si fos la primera vegada, però... Tu, la teva feina és repetir allò, diguéssim, amb la màxima plandurositat, per dir-ho així, plandurositat, això m'ho acabo d'inventar, és el mateix. Però, clar, per molt que tu facis el mateix, o el teu company i l'elenc hagi estat fantàstic, hi ha una cosa que és això que no pots oblidar, que és el públic. I aquella energia hi és. I allò que reps del públic és això que dius, osti, no sé, avui la gent estava com... I això jo crec que és l'omaco, també, del teatre. Això que deies també de... d'error s'ha de solventar en aquell moment. S'ha d'implidar, amb el grup, amb el company, tu mateixa, això amb el cinema, evidentment, tallem, i tornem a repetir. També és... L'altra cosa és el tema de la veu i el tema del matís de la veu. En el cinema es poden fer moltes coses, inclús tècnicament, es poden donar amplitud, baixar, pujar... El teatre jugues tu i la teva veu exclusivament. Per tant sí que crec que la formació, però la formació teatral deu ser molt important. Per això la gran escola no es diu Institut del Cinema, sinó Institut del Teatre. Perquè jo que queda allà també es va desgranant bastant. Per això jo comentava que no dic que després hi ha gent que la millor inclús, sense haver trepitjat mai un teatre, és capaç de posar-se davant d'una càmera i és meravellós. Perquè hi ha gent que és bona, perquè com dic jo, les arts, per mi les disciplines artístiques, hi ha una part de formació i de tècnica, però al final estàs treballant amb les emocions, amb la sensibilitat de més de les persones, llavors hi ha una cosa que s'escapa, i que hi ha gent que té i de seguida te trapa, i tu dius per què em miro més aquest actor o aquest actriu, i no aquell, que també ho fa molt bé, però hi ha alguna cosa això, de presència, d'energia, d'uns cursos així que vaig estar fent ara a Madrid amb directors de càsting, té a veure molt també en el misteri i la sexualitat de les persones, sobretot també en el cinema. I és veritat, de fet els actors gaudim fent personatges, diguéssim, més foscos o... Trancats, no? O més allunyats del que ets tu. Això mateix, o més allunyats del que ets tu, perquè això et fa buscar i trobar una altra... Un registre que et necessites, si no, no pots transformar. I perquè la gent som contradictòries. Les persones som contradictòries, i llavors penses, però sents una altra cosa, però voldries fer, però el que és políticament correcte, però estic enamorat d'aquest, i jo no vull, ja ho entenc, però em sento una altra cosa. Llavors, l'omaco d'això, i en els personatges i en el cinema i el teatre, el que enganxa l'espectador és això. És el... I què passarà, i què farà, i com se'n sortirà, d'això, i sent això, però ho està reprimint. La vida real, evidentment, és el que fem, també. Però... jo crec que això... Amb la favorita... Sí, em va agradar moltíssim. Aquelles tres actrius, jo, per mi, tindré l'Òscar i les tres. Sí, sí, les són fantàstiques. Perquè és extraordinària. La prestabilitat, i la diferència que hi ha, i els matisos que arriben a posar cada moment. Sí. També hi ha un treball de direcció. Evidentment. És una suma, és un conjunt. Sí, sí. És que, a veure, amb el cinema, el resultat final, tu ho apuntaves abans, no saps com t'he sortilat. És que a vegades es dona la pel·lícula en què l'equip ha estat tot ben coordinat i en forma, i surt una cosa màgica, que després, a la millor, amb una següent pel·lícula amb tot el mateix equip, no funciona. Perquè s'ha donat allà. És l'estat de gràcia. I la teva experiència més gratificant de la teva feina? Jo, clar, com que diguéssim, era a l'Institut del Teatre i quan vaig sortir, els projectes que vaig tenir eren de teatre. Tinc molt bons records amb companys de l'Institut, amb una companyia que es diu La Rial, Jordi Santelles i la Laia Elzina, que eren companys de promoció, i m'ho passava, però teta. O sigui, eren projectes que em semblaven molt interessants a la idea, i a més a més es disfrutava l'hora de fer-los. Perquè hi havia també un bon rotllo, i això a l'hora de treballar, jo crec que també és molt important. I després vam disfrutar també molt amb Javier Dolte, que és director argentí, director dramaturg argentí, que també va estar uns anys a Barcelona en què va tenir així el seu moment proteògic. I nosaltres vam fer l'últim taller del teatre, el vam fer amb ell, clar, era el autor i el director, i com que ell li va agradar també el resultat que em va sortir això, el vam estar també movent a temporada alta i a la sala muntanera, i també va ser molt agradable, perquè eren companys amb qui et coneixies, amb qui havíem treballat, doncs 4 anys junts, estudiant, i treballant amb ell va ser molt interessant també. I després, a nivell audiovisual, en què estava més acostumada al teatre, em sentia, jo amb la càmera encara m'hi estic fent amiga, no sé si mai ens hi farem, però en tinc ganes, i de moment això, i va haver un moment en què vaig dir, doncs en comptes també de dir, jo per càmera no serveixo, no això, la càmera no m'equiere, no soc fotogènica i aquestes coses, vaig canviar el chip i vaig dir, doncs potser és hora de començar a fer coses, de cormatratges, càmera i tal, i també ho portem a aquestes pos, per anar-te acostumant al llenguatge de l'audiovisual, i vaig sobre una gent molt maca, que es diu Unfergat Productions. Ja els coneixem. Falca. Li he portat per això. En realitat, estaves pràctic. És marescul. Aquesta nit és quan em conviden a sopar a marisc. I també, de fet, això estic contenta, perquè al final ha acabat sent gent amb qui ha sortit també un amistat o estàs a alguns treballant, entens, i els projectes també han sigut molt bojos i molt divertits i molt macos Unfergat, i realment és això, vull dir, no ens coneixíem d'abans, i llavors també va ser començar a treballar junts, veure que ens enteníem, i això són d'aquesta gent i aquests projectes que et diuen, això, ara anem a fer això més boig, o ara un musical, i és com, si, compteu amb mi, pel que faci falta. Perquè el musical també, com que s'apropa bastant el teatre, i nosaltres també, potser trobem aquest tipus d'humor que és tan paròdic, i tan autoparòdic, i tan histrionic, que crec que s'apropa més el teatre que el cinema. En cert, sota els músicals que hem fet s'apropa, o fins i tot paròdia dels miserables, paròdia de les habaneres, però al final jo crec que... jo crec que sóc una drama queen, però, com a persona, però... necessito el sentit de l'humor a la meva vida, sempre. Crec que és una cosa essencial i molt important a la vida, i llavors tot i que quan faig comèdia, també faig cara de pena, i pateixo almenys el personatge, no jo, una mica amb això, amb els cormatratges que vam fer en Fergat, i això. Només li he vist aquell... Ho he vist el més seriós, el més... no et diré acadèmic, però el més recte, potser que hem fet... Però el personatge d'ell, el recordo perfectíssimament. Ell ja és el cormatratge, és la Rosa, totalment. L'altre és un extra. A mi em va semblar molt bo. Em sorprèn que diguis que la càmera... la càmera... eres tu, eh? Vull dir que jo això... Vull dir que no m'havia fixat quan entrar, i quan li he vist els ulls, he tingut claríssim. Quina persona havíeu dit que venia? I sí, perquè en aquell... aquell cormatratge era fonamental la teva... imatge, i el teu fer, eh? Sí, més... per mi era un repte també, perquè clar, en el cormatratge, el personatge principal no parla en cap moment. Sí, sí, sí, clar. De fet, cap dels personatges, menys la, diguéssim, la presentadora de la notícia, i... i clar, jo això no els he dit. Bueno, clar, és que... hi ha aquesta por de... Jo em trobo amb això, clar, o de sentir-me molt teatral, això que parlem de molt teatral, o de sobrepassar-me, perquè s'entengui, perquè... per explicar, perquè la gent entengui què li està passant, al revés, no? I clar, si rebaixo, pensar que tampoc no sembla un maniquí o un robot o una mort allà, no? I, bueno, fer cinema no significa que està mort. Clar, i a més era el repte d'aguantar 25 minuts, que també de un ideal matratge, però 25 minuts així, que potser també era el gran repte. Sí, sí, sí, recordo perfectament. Abans has parlat, Rosè, de que volia que estaves fent algun curs a Madrid, i això, també com veus aquest, o ara que estàs, potser, inclús més... més nòmada, entre Barcelona, vas movent entre Barcelona i Madrid, com veus el tema... A Madrid hi ha Madrid, i que comencen a fer grans produccions i tot. Com veus això? Veig això, veig una miqueta que a Madrid, ara, això amb les diferents plataformes que ara s'aposenten, hi ha, diguéssim, hi ha demanda de molta feina, a nivell audiovisual, i veig molta gent, molts actors catalans i actors catalanes que estan marxant cap a Madrid. Aquí sí que... per comentaris que he sentit, pel que m'he trobat, a mi se m'està dient que s'està fent més publicitat, o sempre s'ha fet més publicitat a Barcelona, i ara, a nivell de ficció, hi ha més cosa a Madrid. A Madrid és una ciutat més gran, també, però sí que tinc la sensació, inclús en el teatre, la gent hi va, els carrers estan en paperats dels diferents cartells de les obres que es fan, però amb tanta cosa tampoc no poden estar plens tots els teatres, perquè hi ha molta oferta, també, però sí que la gent té la costum d'anar al teatre. També s'ha de dir que la crisi econòmica Madrid no l'ha pesada com aquí. Madrid és... és una ciutat molt funcionariat, i per tant, el funcionari no ha patit el que ha patit l'empresariat i l'economia d'aquest país. I, per tant, no m'estranya que tot això es mantingui amb facilitat, cosa que aquí això no existeix. I, evidentment, venint d'aquest últim any i mig dos ha influït, evidentment, i ha fet mal, ha fet mal, llavors, quan tu... Tot el rest d'Espanya ha apretit molt més la crisi que Madrid ciutat, i capital, que s'ha mantingut potentíssimament l'economia. A Madrid jo veig també que hi ha molt... es fan i agraden molt els musicals, sobretot el real home, que segueixi allà. Encara es segueix, no? Però vull dir que hi ha... hi ha bastanta que la cartallera pots trobar diferents musicals ara mateix. Després agrada molt, o hi ha això, aquest format més petit en el que... més com... no tant... o sigui, hi ha el micro teatre, però després també espais en el que... Doncs això, estàs veient l'obra, però també estàs prenent una cervesa d'una copa on... Sí, i sí que diguéssim que... Doncs això, que la gent sembla que sí que té interès i que es mou i que hi va. Jo tenia ganes d'anar-hi, de provar, perquè porto molts anys també a Catalunya i també, a vegades, tinc la sensació que si no estàs dins de... de belles llocs... Sí, grups o famílies o cercles, doncs és difícil, perquè al final, doncs això, la gent acaba treballant... És que les connexions és el que fan falta, finalment. Clar, i... També, jo reconec en Gentrera, doncs això, no? Potser sense les xarxes, sense... sentia també una mica més coxa, en aquest sentit, de no saber com... com moure't, com... no... com... trucar a la porta i dir-ho, l'estic aquí, que ho feies, i si... i si aquella porta no sobre, ja potser no ho tornes a intentar, no? Perquè penses, bueno, si no l'han obert, és que no... no els interessa, no? No en tenen ganes, o no... I... i... i al final també te dones cas de... és això, és una part de la teva feina, la de vendre't... Segur, seguríssim... I, clar, a mi no m'ha agradat mai massa, però al final és part de la teva feina, llavors... jo tenia molta por base a aquesta cosa de ser pesada, no? O si no m'han trucat, és que no ha agradat, no? O si no... i... no es tracta d'això, tampoc, moltes vegades, no? O amb aquest director potser no li pots agradar, i un altre sí, o amb aquesta companyia, no? Llavors crec que... l'actor és una carrera de fons, i en la que has d'estar constantment, constantment, constantment... Doncs això, no? Fent coses, coneixent gent... Estant amb cercles diversos... Sí, però sé tu. I jo crec que a mi això també... potser, no? Ara... tinc la necessitat de com que m'arriba... bueno, no arribar tard, no?, arribar quan... quan he hagut d'arribar, però una mica també no oblidar qui ets, i com ets. I... i passar de les capalletes. I... Però no deu ser possible, passar de les capalletes en aquest món. Has d'estar amb diverses capalletes, suposo, eh? Sí, però és una mica acceptar això, no?, també, que no pots agradar tothom, i que la teva feina no agradarà tothom, i que hi ha molts actors, i molts actrius, i que n'hi ha molts de bons, que no treballen, però no significa que és innolent, i n'hi ha de... i al revés, i llavors és això, és una mica això, no?, perquè tenia un professor que deia, no treballen els bons, sinó els que... segueixen... Bicampedra, no? Sí, sí. I després hi ha una cosa que... Els que van els càstings. També hi ha una cosa, l'assistència a festivals, ara que hi ha festivals de tot tipus, i jo, potser de més interessant, perquè, de vegades, es poden cultivar relacions que poden ser d'interès, tant amb guionistes, com amb directors, com amb tècnics, com amb col·legues, actors, actors i actrius, no? Sí, aquesta sinergi. Sí, sí, sumar sinergis. Sí, sumar i tenir les ganes, i la curiositat també d'aprendre de tothom, perquè a vegades els actors també és una cosa que només es mira amb el malic, no?, i crec que l'interessant és quan també surts de tu per... per anar fora, no?, això, per conèixer... Bé, com... Ha sigut interessantíssim tenir-te aquí, explicar la teva visió i com veus aquest món, i com el vius. T'ho agraïm. Moltes gràcies. Doncs fins la propera setmana... La setmana que ve, sí. L'última. La darrera. Bona nit a tothom, i fins la setmana vinent. Bona nit. Adéu. Bona nit.